«  És cert que el llibre de luxe és una vanitat buida, com totes les vanitats, i el seu posseïdor pot ésser o no home d’intel.ligència limitada, però en canvi en la seva execució material hi han col.laborat artesans magnífics en un constant afany de superació. I això té un gran valor. Per tant el llibre de luxe s’ha d’estimar i respectar. I això ho dic jo, que sóc un libre de poca categoría i de paper corrent, però que abans que tot sóc amic de la veritat i de la justicia, com el senyor Plató.” 

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971,pp. 53.  

  “ En sortir del palau del carrer de Montcada, entatxonat dintre d’un sac, vaig anar a parar a una llibreria de vell enclavada a la Baixada de la Presó. Aquesta llibreria era propietat d’un vell xaruc, que havia estat fort com un roure, però que aleshores començava a declinar, malgrat les fortes dosis de beguda espirituosa, que cada dia s’administrava. Li deien el Pep de l’Oli, perquè essent jove havia traficat amb aquesta materia llisquent. Era una excel.lent persona i en els seus tractes era seriós i complidor. Semblava estrany que fos llibreter de vell”.     

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971,pp. 58.

Imatge de FraserSmith a Flickr

«  … 12. Quan la poesia es va alliberar de la funció mnemotécnica inicial, va potenciar la reorientació estètica en qué finalment ha quedat fixada. L’emergència creixent del suport magnètic com a substitut del llibre en l’emmagatzemament de la memòria no implica necessàriament la seva desaparició. En el temps de la deforestació i del paper reciclat, el llibre deixarà probablement de fer de suport d’informacions instrumentals i utilitàries, però probablement no arribarà a desaparèixer del tot: pot trobar un àmbit de supervivencia feliç en l’escriptura literaria i la bibliofília. Això no exclou que la literatura no pugui trobar noves perspectives amb els nous suports magnètics: des de les noves possibilitats de reescriptura ( reordenació, supressió, inserció…) fins a les noves formes d’articulació textual ( arbòria, aleatoria, hipertextual…) o de transmissió i recepció ( interacció…).” 

            Article de Manel Ollé : «  Scripta », a La Biblioteca de VilaWeb, nº 4, juny de 1996. A //http://www.vilaweb.cat/media/imatges/AREES/

biblioteca/1991/4/4_10.html

1991/4/4_10.html.

Avui he trobat un blog on també es parla de llibres, és el blog de la Júlia: La panxadelbou.I un dels articles no parla de Bibliofília, en principi,però entre el que ella, Jaka i el veí de dalt diuen crec que en el fons sí que en parlen, i la conversa em sembla interessant per afegir-la ( parts) a Frases sobre Bibliofília. No en parlen, però si algú busca la definició de Bibliofília, aquí en trobarà una-unes.

“Res de llibres amb fulls esgrogueïts, lletra petita i tapes carques. Tot ha de ser nou, brillant, resplendent. Els nens i nenes han de llegir, no triaran pas aquesta mena de relíquies El fet és que hi ha nens i nenes que, com jo, de vegades tenen tirada a agafar el llibre vell, perquè té, imperceptible per a molta gent, una màgia especial,…”(Júlia),…“Jo no ne llançat mai cap de llibre i mira que tinc veritables mòmies, ans al contrari, els llibres molt vells em desperten un munt de sensacions, tinc una mena de novenari molt antic folrat amb pell, molt gastada i dins du escrit el nom de la Josefa de Fanés ( una avant passat meu)amb lletra gòtica… quan l’agafo sempre penso en ella pujant les escales de la Catedral cap a fer la novena, es estrany ella ja no hi es i el llibre si”, diu Jaka, i diu El veí de dalt: ” Els llibres, pels que ens agraden, són éssers inanimats que cuidem com si fossin fills nostres ( salveu-me l’expressió). Jo no llenço llibres, i així em va: a casa ja no sé on posar-ne més….I si un llibre no m’agrada ( i mira que li dono oportunitats), no l’acabo i llestos. Però mai el llenço. És com el record amable de les noies que mai vaig tenir. No tinc llibres antics i m’encantaria: pel tacte, per l’olor i és clar, pel que diuen”, i segueix la Júlia: ” Però també en continuo comprant de vells i hi ha llibres que no puc llençar de cap manera, o bé perquè són joies bibliogràfiques – moderades, no tinc peles per a coses extraordinàries-, records, llibres dedicats, perquè van lligats a un moment determinat de la meva vida, perquè amb els anys no han perdut interès… Missals i novenaris són un altre tipus de perles, que el temps ha convertit en relíquies i que porten el perfum de molts ciris familiars. De vegades, als encants, n’he comprat algun que porta la dedicatòria que li va fer algun amic a qui el tenia, possiblement són restes d’algun pis que es buida, perquè la persona que hi vivia es morta. N’he trobat fins i tot algun dedicat per l’autor a algú. Aquestes segones vides de les coses desvetllen sentiments molt estranys, certament”.

“ Si té poc sentit que una obra en prosa quedi reclosa dins d’aquestes llustroses arques apergaminades que són els còdexs, antecessors dels actuals llibres, aquest daurat empresonament encara fa menys sentit en el cas de les obres de teatre, pensades per ser representades. Tot i que professo un gran respecte vers la bibliofília i els bibliòfils, sempre he preferit l’aspecte revivificador de la lectura per damunt de la veneració llibresca, sense òbviament excloure-la: quin ésser insensible pot substituir el plaer del contacte tàctil i visual amb un llibre per l’asèpsia d’unes pàl·lides fotocopies?”.

Paraules d’Enric Comas i Parer  sobre l’obra“Plautus redivivus: un nou espectacle de masses?”, en el vlok de Ramon Torné Teixidó: //daidalea.blogspot.com/2007/03/plautus-redivivus-un-nou-espectacle-de.html.  

 « En el primer tercio del siglo XIX, el librero barcelonés Fray Vicens, debido a su irrefrenable bibliofilia, vendía sus libros a sus clientes, luego los seguía, los asesinaba y los recuperaba. Gustave Flaubert escribió un cuento sobre esta singular historia.… Pero si algo resulta totalmente extraño y paradójico en esa compleja familia que convive en torno al libro, es que alguien tan proverbialmente ecuánime y sensible como el librero se convierta en un asesino. Y no nos referimos a que mate a quienes tan furtiva como reiteradamente expolian los anaqueles de su negocio, sino que extermine metódicamente a sus más fieles y generosos clientes. ¿ Qué lo impulsa a asesinar a quien con tan elevados precios le provee el sustento?.      Es tiempo de evocar aquí a Fray Vicens, el librero asesino de Barcelona. Los hechos ocurrieron durante el primer tercio del siglo XIX en la Ciudad Condal y fue tan grande el impacto que causaron en la sociedad internacional, que escritores tan prestigiosas como Charles Nodier, Jules Janin y Gustave Flaubert, entre otros, no vacilaron en escribir inquietantes versiones al respecto. ¿ Por qué razón un sensible fraile, exclaustrado del monasterio de Poblet y convertido en eficaz librero, decidió matar a sus clientes? Estudiantes y eruditos, bibliófilos y coleccionistas acudían a su tiendas, … “.

 Article de R. H. Moreno Durán, «  El juguete rabioso : libros, ensayos y cosas peores », a www.voltairenet.org/article120496.html. Tot l’article és interessant.

Frases sobre Bibliofília 53 En Montobbio Jover explica com podia haver estat el viatge de l’Acta fins arribar a Ciutadella d’acord amb les dades de què es disposa, en un relat que sembla extret d’un conte de les mil i una nits, en dir que “un home aficionat als llibres i els papers, un mallorquí de cognom Marimón que imaginam mercader i freqüentador dels ports d’orient té ocasió d’adquirir un lot de papers vells. I se’ls emporta per enriquir la seva col·lecció a sa casa de Mallorca. I quan mor, el seu fill Damià Marimon, que els hereta i que devia ser també aficionat als papers ja que examina un per un els col·leccionats per son pare, troba entre ells una estranya Acta Notarial datada a Constantinoble i relativa al setge de Ciutadella. I com que vol congraciar-se amb un noble menorquí, amic seu, Mossèn Joan Martí, Donzell, també aficionat als papers, li regala aquell rar document”. No és fins tres anys després, el 1623, que “el lliura als Magnífics Jurats de l’illa que li havien demanat”, i aquests al Governador i Capità General Joan de Castellví amb un escrit que per Montobbio “patentitza la bibliofília dels Jurats, el seu profund apreci per la documentació escrita i per la conservació dels llibres” i que fa que acabin demanant “que s’adoptin una sèrie, quasi exagerada, de mesures”. Diuen els Jurats que “han tingut a bé de demanar lo dit Acte originalment en el dit Joan Martí i juntament saber d’aquell de on lo havia hagut…”, i en dirigir-se al Governador sol·liciten que “sia servit manar que lo dit Acte originalment sia cosit en lo Llibre de Registres de Privilegis Reals que està en la cort de la sua Governació al peu de la present; i d’aquell juntament ab còpia de la present petició, esser-ne donada una o moltes còpies autèntiques fefaents a la Universitat perquè se puga cosir i insertar en lo Llibre Vermell de Reals Privilegis…”. Article: “ L’acta de Constantinoble” en el bloc Es poblat d’en Talaiòtic, extret de // redescobrint.blogspot.com/2007710/lacta-de-constantinoble.html    

“ Hay, Sugiere Cyrill Connolly en La caída de Jonathan Edax y otras piezas breves, dos maneras  de arruinarse el gusto por la literatura: la primera consiste en entregarse a la bibliofilia; la segunda, en dedicarse a la crítica literaria. Si ésta, viene a decir, es una tarea a tiempo completo pagada a tiempo parcial en la que el destino de libros ilegibles se rige junto al de libros no leídos, aquélla no es más que una forma degradada de filatelia en la que la lectura es reemplazada por un gesto que consiste en abrir y cerrar un libro para comprobar, con cierta náusea, que no se trata de una primera edición.

    Que tales juicios provengan de un bibliófilo confeso considerado además como uno de los más importantes críticos literarios de este siglo da una idea de con quién estamos tratando…”.   “ Es evidente el simbolismo de esas dos formas de pasión neurótica por los objetos: la preocupación enfermiza por el continente de volúmenes y platos anula el interés por su contenido. En el fondo, el bibliófilo sería al lector lo que el coleccionista de vajillas al gourmet”.   “ La reflexión sobre las perversiones de la bibliofilia pasan del relato al artículo en ‘ Fiebre bibliófila’ o ‘ Los reductores de cabezas’, una sátira contra los excesos de algunas universidades que cuentan con archivos absurdamente exhaustivos sobre la obra de un escritor ( borradores, copias de papel carbón, galeradas, originales mecanografiados y cartas del director de su banco) pero no con la persona del autor, cuya presencia sólo serviría para deteriorar con su manipulación los valiosos manuscritos.”Art: “ Cyrill Connolly: la literatura contra los libros” de Javier Rodríguez Marcos a //cultural.abc.es/historico/semana-38/fijas/libros/escaparate_001.asp  

“ L. És lladre de llibres. S’inicià a llibreries petites de ciutat, quan la lectura era un afer seriós i la gent respectava els homes de lletres, abans de la moda dels quioscs, aquests engendres que han copat els caps de cantó amb mostradors curulls de pornografia barata: Cómo sanar su vida, revistes rosa, superpops i edicions de butxaca d’autores amb glamour i talent telegènic.L. – refinat fins a ma medul.la, incondicional de la literatura, la mitologia i l’art, veritable devora-llibres, bibliòfil empedreït, cleptòman – aspirava a convertir-se en el col.leccionista més famós de la història, i cada cop es marcava fites més i més altes: primeres edicions, manuscrits, incunables… Fins que el vici el portà a la ruïna. Li girà el cervell. El van glapir i condemnar.Ara L. Compleix sentència. És bibliotecari de la presò; s’ha diplomat en Biblioteconomia i Filosofia i Lletres, i, com tothom aquí, diu que és innocent”.

Article “El Bibliòfil”, a eliteratura.balearweb.net/post/37499

“ Els Deu Manaments del Bibliòfil” 

I.            Els llibres estimaràs ab amor inteligent.

II.         Ab la lectura ompliràs tos lleures, preferenment.

III.      Bons llibres adquiriràs, pagantne un preu convenient.

IV.      Dins bell moble’ls guardaràs, teninthi tracte freqüent.

V.         Sols dels llibres blasmaràs, fet indecorosament.

VI.      La obra que manllevaràs no’t quedis… distretament.

VII.   Ta biblioteca tincràs oberta al home sapient. ( Emperò´l vigilaràs per si acàs, discretament.)

VIII.        Els llibres teus sols vendràs en cas de ruïna inminent.

IX.      De tenirlos donaràs gracies al Omnipotent.

X.         Al preveure’l teu traspàs faràs d’ells bon testament. 

Manaments que R. Miquel y Planas diu que els hi ha comunicat un amic i no l’hi ha dit qui era l’autor, en el Discurs proemial del llibre “ Els Cent Aforismes del Bibliòfil”, publicat per R. Miquel y Planas, B, 1924.  

 “ Pero al contrario de la gente que no lee y a la cual los libros la tiene sin cuidado, existe el otro extremo: el de los lectores compulsivos y otro peor aún: el de los bibliófilos, bibliómanos y el de los cazadores de libros raros, ediciones extrañas o bien, de los llamados incunables; es decir, libros únicos en su especie”. Art: “Yo, lector”, de Juan Pablo Picazo en El Regional de México. A http://www.elregional.com.mx/historial/abril05/180405/culturas03.htm