Biblioaprenent

Avui he trobat un blog on també es parla de llibres, és el blog de la Júlia: La panxadelbou.I un dels articles no parla de Bibliofília, en principi,però entre el que ella, Jaka i el veí de dalt diuen crec que en el fons sí que en parlen, i la conversa em sembla interessant per afegir-la ( parts) a Frases sobre Bibliofília. No en parlen, però si algú busca la definició de Bibliofília, aquí en trobarà una-unes.

“Res de llibres amb fulls esgrogueïts, lletra petita i tapes carques. Tot ha de ser nou, brillant, resplendent. Els nens i nenes han de llegir, no triaran pas aquesta mena de relíquies El fet és que hi ha nens i nenes que, com jo, de vegades tenen tirada a agafar el llibre vell, perquè té, imperceptible per a molta gent, una màgia especial,…”(Júlia),…“Jo no ne llançat mai cap de llibre i mira que tinc veritables mòmies, ans al contrari, els llibres molt vells em desperten un munt de sensacions, tinc una mena de novenari molt antic folrat amb pell, molt gastada i dins du escrit el nom de la Josefa de Fanés ( una avant passat meu)amb lletra gòtica… quan l’agafo sempre penso en ella pujant les escales de la Catedral cap a fer la novena, es estrany ella ja no hi es i el llibre si”, diu Jaka, i diu El veí de dalt: ” Els llibres, pels que ens agraden, són éssers inanimats que cuidem com si fossin fills nostres ( salveu-me l’expressió). Jo no llenço llibres, i així em va: a casa ja no sé on posar-ne més….I si un llibre no m’agrada ( i mira que li dono oportunitats), no l’acabo i llestos. Però mai el llenço. És com el record amable de les noies que mai vaig tenir. No tinc llibres antics i m’encantaria: pel tacte, per l’olor i és clar, pel que diuen”, i segueix la Júlia: ” Però també en continuo comprant de vells i hi ha llibres que no puc llençar de cap manera, o bé perquè són joies bibliogràfiques – moderades, no tinc peles per a coses extraordinàries-, records, llibres dedicats, perquè van lligats a un moment determinat de la meva vida, perquè amb els anys no han perdut interès… Missals i novenaris són un altre tipus de perles, que el temps ha convertit en relíquies i que porten el perfum de molts ciris familiars. De vegades, als encants, n’he comprat algun que porta la dedicatòria que li va fer algun amic a qui el tenia, possiblement són restes d’algun pis que es buida, perquè la persona que hi vivia es morta. N’he trobat fins i tot algun dedicat per l’autor a algú. Aquestes segones vides de les coses desvetllen sentiments molt estranys, certament”.