J.C. Una de les facetes més destacables de la seva multipersonalitat literària és la de bibliòfil. Com qualificaria la seva relació amb els llibres?.

J.P. De premonició. Sense llibres no puc viure. He llegit enormement i he comprat molts llibres de la meva absoluta admiració. Darrerament ja no lleigeixo. Els toco, els acarono, espero el dringar del full de paper, que és diferent en totes les èpoques i, sobretot, n’admiro la tipografia, que cada vegada és diferent segons el segle en què s’ha imprès. Això encara em fa molt de bé i em fa sospitar que la meva vida era precisament això. Tinc més de 30.000 llibres i l’altre dia encara en vaig comprar un que em va portar Luis Bardón de Madrid. És un tractat d’alquímia de Ramon Llull únic al món. Em va dir: ‘ Pensi que s’endú l’únic llibre que hi ha de Llull parlant de la transmutació dels metalls, el Mercurialis’”.

J.C. Era un dels pocs que li faltaven?.( el “Mercurialis”)

J.P. De Ramon Llull, sí. No és per fer el fatxenda, però tinc una mostra important de la seva obra: la primera edició de l’Ars Magna, del Testamentum i de molts altres.

J.C. I els té tots controlats?.

J.P. No, però m’agrada molt mourel’s. Ara mateix estava mirant tots els llibres de màgia que tinc. El llibre dels vampirs, el Martin de Río, el Maleficarum, i n’hi ha un que es rebel.la i no hi ha manera de trobar-lo. I mentre el busco aprofito per mirar-los, per sentir-los.

J.C. Però tenir aquestes joies bibliogràfiques a l’abast de la mà li deu reportar moltes satisfaccions, oi?.

J.P. Miri, ara li explicaré una anècdota. En un dels meus viatges, haig de dir que he viatjat constanment arreu del món, vaig trobar la primera edició de la Divina Comèdia. I la primera edició de 1525 de la Divina Comèdia em va deixar esparverat perquè fullejant-la i parlant amb Riquer, vaig descobrir que no diu ‘l’avara povertá dei catalani’. No ho diu. Dante diu:’L’avara povertá di Catalogna’, això encara és més greu, perquè catalans podrien ser uns que sí i els altres que no, però Catalunya era tota sencera. I era avara perquè els nostres reis eren pobres i treballadors i quan se’ls hi feia un estrip a la capa, enlloc de canviar-la la recosien i si la corona quedava torçada per un cop, amb un martell la tornaven a posar dreta. Això no agradava gens als diplomàtics perquè consideraven que uns reis que feien aquestes coses no podien ser gaire bons reis.

J.C. I en aquesta recerca de llibres, ha pesat més la voluntat o la casualitat?.

J.P. Hi ha hagut de tot. En alguns casos coneixia l’existència de l’exemplar i en d’altres la troballa ha estat casual. He trobat llibres a Nova York, a Roma, a Paris, a tot arreu del món. Els uns buscant-los i els altres m’han vingut a trobar a mi. La predestinació.

“Última entrevista amb el poeta Joan Perucho” per Jordi Cervera al diari Avui el 25 de desembre de 2003. i extret de Corpus Literari-Ciutat de Barcelona.            http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=2221

“ I creieu que això no és pas enveja. Ben lluny del meu pensament de blasmar els llibres de luxe. Crec que encara que no serveixen per a res, no deixen d’ésser un tribut magnífic a les lletres, i col.leccionar-los un gaudí meravellós, digne de tots els respectes.Els francesos, que en això de la bibliofília n’han dit de verdes i de madures, tenen un verset molt expressiu:  ‘C’est bien le plus grand fou qui soit dans la nature,     Que celui que se plaist aux livres bien dorez, Bien couverts, bien reliez, bien nets, bien époudrez,  Et ne les voit jamais que par la couverture.’El senyor Voltaire deia que molts llibres són sagrats: ‘Sacrés ils sont, car personne n’y touche’. També deia que els llibres rars són els més dolents, car són els que menys interessen a la gent.

Sèneca fa dos mil anys ja blasmava els patricis romans pel seu afany desmesurat de col.leccionar quadres, vasos de Corint i llibres, que no els servien per a res, ja que empraven tots els seus ocis en divertiments i deixaven sempre oblidades per les parets dels palaus llurs col.leccions magnífiques ».

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971, pp. 52-53.  

  “Quan va morir el senyor Epifani, la pobra senyora Maria no tingué altra alternativa que liquidar totes les coses inútils que tenis al pis, per a convertir-lo en una casa de dispeses. Com que jo em trovaba entre aquelles coses, vaig anar a parar a mans d’un d’aquests botxins que en diuen llibreters, i que no són altra cosa que drapaires incultes i barroers. Aquell home, que no sé quin nom tenia, estava instal.lat en una escaleta del carrer Bonsuccés i feia de llibreter de la mateixa manera que hauria pogut vendre mongetes cuites. Sense saber si jo valia alguna cosa o no valia res, va posar-me dintre d’un sac i allí vaig romandre un munt de dies, amb un cantell aixafat per cinc o sis companys meus i amb el llom gairebé aplanat per un infòlio poca-solta, pesat per fora i per dins.Aquesta manca de delicadeza va ésser una de les causes que al llarg de la meva vida mirés sempre amb desconfiança i recel el gremi de llibreters, el qual mai no ha fet res per honorar els llibres com caldria”.  

EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971,pp. 86.

“ Perquè pot ser molt bé que, en el fons, llegir no sigui res més que l’intent de reviure inconscienment aquells moments màgics de la nostra infantesa i joventut en què ens vam emocionar per primera vegada amb una història. És així que hom esdevé lector o, més encara, bibliòfil ( en sentit etimològic).I d’entre els bibliòfils, molt probablement, els més enganxats són els afeccionats a la metaliteratura. Es tracta d’una afecció malaltissa, difícil de guarir. Parlar de llibres, escriure sobre llibres, llibres que parlen d’altres llibres”. 

   Article :” La gent no llegeix. I els joves encara menys ( i IV) , blog de Llorenç Carreres http://eliteratura.balearweb.net/post/41743  

”… Charles Nodier, quien en 1835 hizo una clasificación entre cuatro especies de individuos diferentes: el bibliófilo, el bibliofobo, el librero de viejo y el bibliómano. Según él, la diferencia entre el bibliófilo y el bibliómano reside en que el bibliófilo ama el libro como se ama el retrato de una amante, en el sentido de acercarse al autor por medio del objeto. ‘Mientras el bibliófilo sabe escoger los libros, el bibliómano, en cambio, los amontona’.