Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibreters de vell’ Category

71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 21/09/2022|

71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

La gràfica no és gaire encoratjadora, motius perquè sigui així crec que n’hi ha uns quants.

Primer vull que sabeu que aquesta fira és la més antiga d’España amb diferència, molta diferència, i potser la més antiga d’Europa dedicada als llibres vells i bells.

En altres ciutats d’España també fan fires semblants, van començar molts anys després, però per exemple a Madrid cada any en fan dues, una a la primavera i una altra a la tardor, a la de la primavera passada, 44ª Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid ) , hi havia 37 llibreries ( 27 de Madrid i rodalia, 1 de Huesca, 1 de Zaragoza, 1 de Salamanca, 1 de Granada, 1 de Sevilla, 1 de Pamplona i 4 de Barcelona) i a la que començarà el dia 29 d’aquest mes, 32ª Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo , hi participaran 35 llibreries ( 22 de Madrid i rodalia, 1 de Gurrea de Gállego , 2 de Segovia, 1 de Pamplona, 3 de València, 1 de Bilbao, 1 de Salamanca, 1 de Zaragoza i 3 de Barcelona).

En ambdues l’Ajuntament de Madrid  ha posat en marxa mesures de suport consistents en subvencions nominatives, exempció de taxes, així com l’edició d’un mapa que facilita la localització d’aquests establiments.

A la de Barcelona d’aquest any només hi participen 27 llibreries , totes són de Barcelona i rodalia, menys una de Madrid.

Curiosament a València, amb la col·laboració del seu Ajuntament i la Generalitat Valenciana, també fan una fira , la 45a Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de València ,  i vet aquí que aquest any hi havia 28 llibreries ( 14 de València, 5 de Madrid, 1 d’Álava, 1 de Castelló, 1 d’Alacant, 1 de Ponferrada, 1 de Zaragoza, 1 de Huesca, 1 de Bilbao i 2 de Barcelona).

Un exemple de la desídia de les administracions catalanes és com veuen unes Fires d’una manera i altres de manera diferent, La Setmana del llibre en català és un exemple molt clar, hem tingut Setmana del Llibre en català a bots i barrals a tota mena de diaris, televisions, ràdios, etc. De la 71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que hauria de ser un orgull per a la (mal) dita Ciutat de la Literatura per la UNESCO , quasi ningú diu res, de moment almenys, molt poca informació en els mitjans, fins i tot en el Programa oficial de les Festes de la Mercè ni l’anomenen.

De fet, que no tinguem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, almenys com el que ja teníem fa anys, és perquè a més d’un li caigui la cara de vergonya.

Per aquells que teniu la bona sort de poder passejar per la Fira no oblideu visitar l’exposició d’aquest any: L’Enquadernació d’Art a Catalunya al segle XX, comissariada per Aitor Quiney amb la col·laboració d’Àlex Pons. 

A molts ens agradaria que a la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona hi participessin moltes més llibreries, no cal arribar a les 80 de l’any 1977, però amb unes quantes més segur que tots gaudiríem molt més de la Fira. Ja sabem que per ‘infinet’ molta gent compra llibres, però si no vaig errat crec que els llistats de llibres a les pàgines de les llibreries no hi tenen més que una petita quantitat del que realment ‘amaguen’, comprar sense moure’s de casa és la màgia a l’inrevés, l’autèntica màgia és entrar a les llibreries de vell i poder mirar, regirar i de vegades parlar amb el llibreter o amb altres compradors, i si cal, embrutar-se una mica les mans.
Les administracions haurien d’ajudar a fer que aquesta anomenada Ciutat de la Literatura faci honor al títol que li van donar i no com fins ara. I tots hem de posar el que puguem de la nostra part.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 729

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 18/09/2022|

“Des dels tres últims decennis també els ex-libris han despertat l’interès dels col·leccionistes. El comte K. Leinigen-Westerburg a Neupasing (Munic), posseeix uns 20.500 i Ed. Stiebel, de Frankfurt, tenia 20.000, que el 1910 van ser subhastats a Leipzig. Existeix ja sobre aquesta matèria una literatura pròpia, i a Berlín, el 1891, es va crear una associació especial de posseïdors d’ex-libris.

Els col·leccionistes es consideren extraordinàriament afortunats quan poden aconseguir exemplars únics; per exemple, el catàleg de la llibreria de Santiago Rosenthal, a Munic, el 1897 contenia el primer exemplar que apareixia en el comerç de la Newen Zegtung aus Presilg Landt, de l’any 1505, per al qual s’assenyalava el preu de 16.000 marcs. La cèlebre carta de Luter a l’emperador Carles V (15 de gener de 1520) va ser venuda el 1911 a la llibreria d’ocasió de Borner, a Leipzig, per 102.000 marcs a l’comerciant florentí de Morinis, el qual, probablement, la va adquirir a la subhasta per l’americà Pierpont Morgan; i el manuscrit de la balada de “Hero i Leandro” va costar, en la mateixa subhasta, 10.000 marcs. Són també rareses molt sol·licitades els llibres prohibits, dels quals, la major part dels exemplars van ser llançats al foc per ordre superior, o no es va fer tirada per al comerç, sinó que es va imprimir només un escàs nombre destinat als amics i coneguts de l’autor. Però el que busquen amb més interès la major part dels bibliòfils són les obres antigues. Sempre es paguen elevadíssimes quantitats per manuscrits de pergamí, incunables i altres exemplars antics, i el seu preu ha anat en augment sempre. Així, per la Biblia de 42 línies impresa per Fust, es van pagar 960 marcs en 1769, en la subhasta de Gaignat; en 1871, en la del comte MacCarthy a Toulouse, 5.000; en 1884, en la de la biblioteca de Lord Asburnham de Sotheby, a Londres, 80.800 marcs. El Psalterio imprès en 1457 per Fust i Schöfer, pel qual es van donar 3.350 francs en 1817, ha costat últimament 104.120 marcs.

Ja els col·leccionistes de Grècia i de Roma determinaven moltes vegades el valor dels llibres per la seva antiguitat i pagaven gustosament preus elevats quan es tractava d’un exemplar gairebé destrossat, que per això sol es considerava antic. Però succeïa molt sovint que es deixaven enganyar per un llibreter desaprensiu i lliuraven grans sumes per obres a les quals artificialment s’havia donat un aspecte arcaic.

“L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.164-166.

Psalteri de Magunzia, 2ª ed.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Imatge a Cuadernos de Bibliofilia, n. 6

“ Un amigo del hijo de don Antonio – mi dueño – era aficionado a los libros curiosos, y por eso lo cameló y lo convenció para que me sacara de la biblioteca del padre. Me llevó a una cafetería y lo convenció con un olor para mí totalmente desacostumbrado, y no solo el olor, sino la forma y la decoración del local, la música como escondida, las gentes despreocupadas, las conversaciones… Todo me parecía, no sólo inhabitual, sino insólito. El hijo de don Antonio se había especializado en estudios económicos y aunque poseía una notable cultura general, no mostraba ningún cariño por determinados libros especiales, a causa de lo cual se sorprendía de la avidez del amigo con verme y tenerme, pues él creía que esa afición desmesurada por algunos libros era solamente propia de ancianos, como su padre.

Desde el momento en que me tuvo el amigo entre sus manos, primero comenzó como a tantearme expertamente con los ojos, para pasar luego a verme las guardas – por si tenía ex libris – y después la portada, que leyó detenidamente como si las palabras que en ella figuran poseyeran alertada imantación. Miró el índice, y pasó luego suavemente algunas hojas, pareciendo que tuviera heridas las yemas de los dedos.

El hijo de don Antonio observaba curioso y extraño, porque el amigo parecía realizar un rito mientras actuaba sosteniéndome delicadamente entre sus manos. Al fin confesó. ‘Tenía ganas de verlo y de tocarlo. Hace tiempo que lo persigo y no lo encuentro. Alguna vez apareció en catálogos de libreros de viejo, pero cuando lo quise comprar, siempre llegué tarde’. Hablaba como si contara una desgracia personal. Dijo el otro:

-A mi padre no le gustarà saber que lo saqué de casa.

-Bueno, no se enterará. Dentro de media hora ya lo tendrá nuevamente en su sitio. Además, si le dices que fue para enseñármelo, porque yo también me considero bibliófilo, probablemente no pondrà reparo. Los biblióflos verdaderos somos pocos, y nos alegra hallar alguno que lo sea y lo demuestre, pues es como compartir unas sensaciones íntimas que los demás ignoran, placeres que no se pueden confesar, o bien por la dificultad de expresarlos con palabras, o bien porque la mayor parte de las personas no los comprenderían. Tu padre y yo haríamos buenas migas, estoy seguro, pero no me atrevo a abordarlo, por la fama que tiene de solitario.

-La gente está equivocada, pues mi padre es sumamente bueno y tratable. Lo que sucede es que está desengañado por las ruindades y falsedades que encuentra entre los demás, y por eso prefiere dedicar el tiempo a sus colecciones, especialmente a la de libros. Cuando converses con él, si advierte que tú eres buena persona, conseguirás de él cuanto se te antoje.

-Yo, como querer, querría este libro, o algún otro ejemplar de los que dicen que tiene. Su biblioteca es famosa, algo mítica.

El amigo del hijo de don Antonio, cuando me cerró, volvió a mirarme girándome y fijándose en el lomo, las pastas, los cajos, los nervios, el tejuelo…, y a la vez pasaba los dedos por todo mi exterior en un erótico tacteo demorado, equivalente a otras sutilísimas caricias propiciadas a una mujer por ser amada, a un pétalo del que se quisiera corroborar su suavidad, a la rutilante lisura de un fruto, a la sutil superficie de una arena de playa soleada.

-No comprendo que los libros escaseen tanto – comentó evasivo el hijo de don Antonio.

-No escasean los libros, sino determinados libros, ejemplares concretos que los aficionados a un tema tenemos como localizarlos, y que al no poseerlos – como es nuestro deseo –  los perseguimos ilusionada y, si quieres, maniáticamente.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.60-61.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 727

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 05/09/2022|

Club Grolier

“L’afició a cartes, manuscrits, llibres i altres escrits s’observa ja en l’Antiguitat, encara que no sempre obeeix a iguals motius. En un pla inferior es troben els que adquireixen els llibres simplement per tenir-los i, com no els llegeixen, només procuren amuntegar sense preocupar-se de la seva selecció. En l’època de Luciano (segle II de J.C.)hi havia a Grècia nombroses gents que no coneixien ni tan sols el títol dels llibres que havien emmagatzemat. “Els tenien únicament per passatemps dels ratolins, per a refugi d’arnes i per turment dels criats que es veien obligats a defensar-los d’uns i d’altres”. Una cosa anàleg passava a Roma des de mitjans de segle I de l’Era cristiana. Al menys, el filòsof Sèneca refereix que els llibres no es compraven com a mitjà d’estudi, sinó per a adorn de les parets. No és molt més depurat el gust de diversos bibliòfils de l’època moderna, que només atenen la quantitat de llibres amuntegats per ensenyar amb orgull als que van a visitar-los.

Algun valor més gran té l’afició d’aquells que posen tot el seu interès a aconseguir enquadernacions belles, encara que de vegades, en el seu desig de recrear la vista prefereixen tenir caixes de cartró buides que exteriorment semblen llibres magníficament presentats. Les enquadernacions més estimades són les de Grolier, per les quals es paguen, en ocasions, elevades sumes. En una subhasta de Techemer, celebrada a Lió l’any 1887, un exemplar de l’Heliodoro, enquadernat per aquell, va aconseguir el preu de 12.000 francs, i versemblantment va anar a Nova York, ciutat en la qual ha arribat a constituir-se una unió de bibliòfils amb el nom de Club Grolier. Altres vegades els llibres són estimats per les seves il·lustracions, ja siguin gravats en fusta o miniatures amb magnífica coloració vermella i blava.

Alguns col·leccionistes s’afanyen per aconseguir llibres de determinats tallers i persegueixen preferentment els de les impremtes d’Aldo Manuzio, a Venècia; Elzevir, a Amsterdam i Leyden, Etienne i Didot, a París, el que no és d’estranyar, ja que en realitat les obres d’aquests artistes, per la seva bellesa, neteja i correcció, són les més perfectes de la seva època. Els bibliòfils d’aquest grup procuren també aconseguir, entre les obres del primer dels impressors esmentats, alguns dels exemplars tirats de seda o de paper fort i de color, i pel que fa a les de l’últim, els impresos en paper vitel·la, que va utilitzar per les seves edicions de luxe “.

“L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.162-163.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ En una respuesta al cuestionario fijo sobre el ‘tiempo libre’, del dominical de ABC de Madrid, el catedrático y ahora Alcalde de la Villa y Corte, se define como bibliófilo.

‘La elección del esparcimiento usual y permanente se fija cuando el carácter adquiere contornos definidos, gracias a la educación académica o social. Hay quienes no tienen esparcimiento igual y constante, quienes lo adquieren pronto y quienes lo adquieren tarde. Yo lo adquirí pronto, pues muy temprano comencé a buscar y leer libros, a guardarlos y a preocuparme por el propio libro con independencia de su contenido intelectual.

Significa esto que soy un bibliófilo que gusta y regusta de los libros antiguos, de los ejemplares raros, de las ediciones cuidadas y de lo que, en resumen, se incluye bajo la rúbrica general de libros antiguos, curiosos, raros y agotados.

Esta distracción exige leer, al menos me lo exige a mi. No sólo tengo libros, también los leo. Si dispongo de alguna hora libre la paso en alguna librería o en mi casa leyendo o volviendo a leer. Es una distracción reflexiva y a veces pienso que egoísta que he procurado separar de la apropiación y gozo absolutamente privado. Dejo libros, regalo libros, comparto libros. Es una forma de compartir las ideas, los sentimientos y las necesidades. Así es mi esparcimiento. Con él paso el tiempo que me queda libre, porque tiempo ocioso no tengo. Años hace que no tomo vacaciones, tanto por necesidad como por voluntad. Con el tiempo libre y los libros me basta’”.

Article a l’Agenda del Bibliófilo, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 4 de l’abril de 1980, p.81.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 723

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 15/08/2022|

Cartell modernista

“ La mostra, pensada i dissenyada amb elegància, es divideix en set apartats: Antecedents, segle XIX; Naixement, 1900-1929; Renovació, 1930-1949; Consolidació, 1950-1999; Actualitat, segle XXI; Bibliòfils a la Biblioteca; i, finalment, Experimentació. Aquests apartats es presenten il·lustrats amb suggerents aforismes bibliòfils: De ton seny sabré el calibre/ veien com tractes el llibre; o Llegeix responsablement/ i medita llargament; o La història del llibre trenca/ qui el vell exlibris li arrenca… Aquest viatge amb i entre llibres porta l’espectador pels camins més sorprenents i espectaculars de la bibliofília a Catalunya: un viatge cultural que transcorre en paral·lel a la història de l’art que va del Modernisme al Noucentisme fins arribar a les formes editorials i artístiques més experimentals dels nostres temps. Així, en aquest viatge en el qual si es para atenció s’escolta la veu de grans escriptors de tots els temps, s’hi pot trobar

des de l’exemplar de Cançoner de les obretes de la nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI, de Marià Aguiló i Fuster (1873-1900) fins als llibres d’artista, tot passant per exemplars de renom bibliòfil com l’Anuari Oliva: ensaig de materialització d’un moment intelectual (1907), La vida es sueño, amb il·lustracions del xilògraf Enric.C. Ricart (1933), U no és ningú, amb il·lustracions d’Antoni Tàpies (1979), L’Hotel París, un original treball de Jaume Plensa inspirat en poemes de Vicent Andrés Estellés (2017), fins arribar als llibres i exlibris objecte, és a dir, obres que surten del marc convencional dels llibres i els exlibris. Entre aquests exemplars preciosos es troben també dibuixos originals, matrius de coure d’exlibris calcogràfics, així com peces úniques i artesanes, algunes fins i tot inèdites, edicions que no es van arribar a realitzar.

Es diu que en la bibliofília es para més esment en el continent del llibre que no pas en el contingut o en la seva raresa. Això explica que hi hagi edicions desmesurades (El llibre desmesurat sol passar/ molt temps desat), que fan la lectura del llibre tan difícil com impracticable. Un llibre de quatre pams quadrats no és molt còmode de llegir, certament, de la mateixa manera que no requereix lectura un llibre d’artista com el de la pintora Rosa Mirambell i el seu Àngel de paper (1988), en realitat un poema visual. Sigui com sigui, tant una edició en llibre de bibliòfil del Quixot, de Miguel de Cervantes, o el Blanquerna, de Ramon Llull, com llibres de poeta/artista com els 4 poemes de Rafael Santos Torroella(1967), no són pas llibres per llegir de manera tradicional sinó per ser mirats i admirats.

Àngel de paper de Rosa Mirambell

Però en aquesta exposició ben articulada, de visita recomanable i en la qual es despleguen tantes formes de bibliofília, també hi ha llibres com Crisantemes, publicat el 1899, el qual, tot guardant les proporcions, ja que es tracta d’un llibre de mida no gaire gran, s’hi conjuminen el text i les il·lustracions d’un mateix autor, Alexandre de Riquer. Amb un contingut poètic i il·lustracions de gran nivell, en aquest llibre podem admirar, i llegir!, una bella edició de bibliòfil que en aquesta mostra es presenta relligada en tela de seda per Emili Brugalla, un dels noms més sobresortints del món de l’enquadernació que va més enllà del fet artesà per esdevenir artístic.

Article : “Bibliofília a Catalunya” de Teresa Costa-Gramunt, sobre l’esposició organitzada per la Biblioteca de Catalunya: La bibliofília a Catalunya,coincidint amb la celebració dels 75 anys de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Con anterioridad al reciente cambio de titular en la cartera, estaban muy avanzadas las negociaciones por parte del Ministerio de Cultura para la compra de uno de los fondos bibliográficos privados más importantes de España, del que es propietario el librero y bibliófilo barcelonés Josep Porter Rovira. Estas negociaciones han sido llevadas a cabo con extrema discreción, por cuanto que la venta del fondo supondrá su traslado a la Biblioteca Nacional y, en consecuencia, una importante pérdida cultural para Cataluña

El fondo está formado por varios miles de libros antiguos y eruditos, así como unos 2.000 manuscrritos. Se trata de ejemplares de épocas y orígenes muy diversos, que van desde la Edad Media hasta nuestros días, pero con un predominio de los siglos XVIII y XIX. El precio de venta concertado con el Ministerio de Cultura es de 35 millones de pesetas, lo cual constituye un precio muy aceptable por parte del vendedor. Paralelamente, el Ministerio compraría también un fondo específico del mismo Josep Porter, dedicado a libros y revistas de bibliografía. El precio de este fondo monográfico está convenido en cuatro millones de pesetas.

Por parte del vendedor, de 79 años de edad, la operación estaría motivada por razones económicas y personales. El fondo en venta fue iniciado en 1925, fecha en que Josep Porter publicó el primero de sus ya más de 2.000 catálogos de libros que le han dado renombre internacional dentro del mundo erudito.

En Cataluña se confía en que una buena parte de estos fondos queden allí para incrementar su propio patrimonio cultural. Esperemos que, en efecto, se imponga la lógica en tan justa causa.

Article a l’apartat ‘Agenda del Bibliófilo’, de la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 3 de gener de 1980, p.87.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 721

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreters de vell, Old books on 07/08/2022|

La Divina Comèdia

“De què hem de salvar els llibres? Als antics, de la negligència, de la sepultura en llocs humits i impracticables, del vent i la pluja que assoten els carrers. Als més recents, també d’un mal maligne que nia en les seves cèl·lules.

Els llibres envelleixen. Alguns envelleixen bé, altres no. Depèn de les condicions en què hagin estat conservats, sens dubte, però també del material amb què es van produir. En qualsevol cas, sabem que cap a la meitat del segle passat va esdevenir un fenomen tràgic. Van deixar de produir llibres amb paper de draps perquè es va començar a fabricar paper amb fusta. Com podran constatar en qualsevol biblioteca, el paper de draps sobreviu als segles. Hi ha llibres de segle XV que semblen acabats de sortir de la impremta, el paper encara està blanc, fresc, cruix sota els dits. A partir de la segona meitat de segle XIX, però, la vida mitjana d’un llibre, es diu, no podrà superar els setanta anys. D’alguns llibres que ja en tenen més de cent, malgrat la seva precoç grogor, es pot dir que es van produir amb paper de qualitat i resistent. Però les edicions científiques o les novel·les dels anys cinquanta, sobretot franceses, duren molt menys de setanta anys. Ja avui es desfan, com hòsties, res més agafar-les. Tenim la certesa que un llibre de butxaca produït avui tindrà una vida de vint o trenta anys, i només cal que anem a buscar a les nostres llibreries les edicions de butxaca produïdes fa una dècada per entendre que ja estan a la vora de la senescència precoç.

El drama és terrible: produïts com a testimonis, recopilacions de memòria, seguint el model dels manuscrits o les construccions arquitectòniques que havien de desafiar els segles, els llibres no aconseguiran complir ja amb la seva tasca. Cada autor que no treballés només per diners sinó per amor cap a la seva pròpia obra sabia que s’encomanava al llibre un missatge que perduraria en els segles. Ara sap que el seu llibre tan sols podrà sobreviure una mica. Naturalment, el missatge queda encomanat a les reedicions, però les reedicions segueixen el gust dels contemporanis, i no sempre els contemporanis són els millors jutges del valor d’una obra. I a més, nosaltres ara som capaços de donar-nos compte de que ha arribat el moment de rellegir un llibre que es va publicar al segle XVIII i que va caure injustament en l’oblit perquès us exemplars sobreviuen a les biblioteques. Però què li passaria a un llibre important, no valorat avui i que podria ser apreciat dins d’un segle? D’aquí a un segle no quedarà ni tan sols un exemplar d’ell.

Hem vist que la política de les reedicions, si s’encomana al mercat, no ofereix garanties. Però pitjor encara seria que una comissió de savis hagués de decidir quins llibres salvar reimprimint-los i quins llibres condemnar a la desaparició definitiva. Quan es diu que els contemporanis sovint s’equivoquen al jutjar el valor d’un llibre, es té en compte també l’error dels savis, és a dir, l’error de la crítica. Si li haguessin fet cas a Saverio Bettinelli, al segle XVIII haurien llençat a les escombraries a Dante Alighieri“.

Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, ​​2021. (Conferència de 1991).

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ No podemos omitir en este comentario, aunque sea de pasada, la formidable labor que han desarrollado los libreros anticuarios españoles. Labor que puede calificarse, en muchos casos, de auténtico salvamento del tesoro bibliográfico y documental. A lo largo de toda la década de los años cuarenta y durante gran parte de la siguiente, la escasez de papel motivó que muchos particulares vendieran sus archivos y bibliotecas para obtener pasta de papel y que algunos organismos menos privados hicieran lo mismo tras una purga de sus fondos tan apresurada como superficial. Al almacén de papel acudían con frecuencia los libreros anticuarios y rescataban esos ejemplares, a veces valiosísimos, que, convenientemente restaurados y catalogados, pasaban así a colecciones de bibliófilos que supieran apreciarlos. Los libreros anticuarios españoles han formado verdaderas dinastías como los Vindel, como los Molina, como los Palau, como los Bardón o gloriosas individualidades como los hermanos Montero. Y en algunas ocasiones se han convertido en verdaderos bibliógrafos. Recordemos, como ejemplo cumbre, a don Antonio Palau y Dulcet que, en 1919, comenzó a publicar los seis tomos de su Manual del librero hispanoamericano, comenzado a reeditar en 1954 y continuado por sus descendientes. Hoy van ya editados 24 volúmenes. El Palau es el repertorio general imprescindible para el bibliófilo español y para el hispanista. Sus descripciones son siempre completas y exactas. Su información resulta verdaderamente asombrosa. Recordemos también a don Francisco Vindel, que dio importantes conferencias en Unión Radio y publicó obras destacadas como El arte tipográfico en España durante el siglo XV( Madrid, 1945). Los catálogos de venta que editan muchos libreros son, por

otra parte, gracias a sus perfectas descripciones, instrumentos auxiliares para el bibliófilo y un medio excelente para determinar las oscilaciones del valor de los libros en el mercado.

La descripción del libro, sobre todo del libro antiguo, es una ciencia cuyo dominio resulta difícil. No podemos extendernos aquí sobre esta materia pero sí recomendar al lector interesado en este aspecto capital de la bibliofilia, una obra que consideramos fundamental: el libro de Fredson Bowers, Principles of Bibliopraphical Description ( Nueva York, Russell and Russell, 1962). En sus 505 páginas trata el tema de una forma exhaustiva y con auténtica autoridad.

Es lástima que en España no se realicen subastas de libros como es costumbre en el resto de Europa y en América del Norte. Las salas dedicadas a subastas de arte raras veces incluyen lotes de libros en sus catálogos. Cuando lo hacen se destacan por su absoluta carencia de rigor. El libro se ofrece sin indicaciones sobre su estado y, en ocasiones, formando un solo lote con otras obras que no guardan relación entre sí. La cumbre de esta serie de errores fue, sin duda, la venta del archivo documental y de la biblioteca de don Manuel Gómez-Imaz, en torno a la Guerra de la Independencia, realizada por la sala Saskia-Sotheby’s, de Madrid, los días 16 y 17 de mayo de 1977. Así, el lote 138 – por no mencionar más que un solo caso – se describía en catálogo como ‘cuatro paquetes conteniendo impresos y manuscritos’. Es lógico que los bibliófilos no compren en subastas españolas, por falta de garantías, acostumbrados como están al asesoramiento siempre eficaz del librero anticuario y al rigor insuperable de algunas salas internacionales como Christie’s y Sotheby’s de Londres.

“La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.58-60.

Christie’s

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 720

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Old books on 03/08/2022|

“Poder llençar o conservar vol dir que el llibre és així mateix un objecte, que pot ser estimat no només pel que diu, sinó a més per la forma en què es presenta. Aquesta conferència ha estat organitzada per un club de bibliòfils, i un bibliòfil és algú que col·lecciona llibres també per la bellesa de la seva composició tipogràfica, del seu paper, de la seva enquadernació. Els bibliòfils perversos es deixen embargar en aquest punt per l’amor d’aquests components visuals i tàctils que no llegeixen els llibres que col·leccionen i, si encara estan intonsos, no els tallen les pàgines per a no menysprear el seu valor comercial. Tota passió genera les seves formes de fetitxisme. Ara bé, és legítim que el bibliòfil pugui desitjar tenir tres edicions diferents del mateix llibre, i de vegades la diferència de les edicions repercuteix també en la manera com ens acostem a la lectura. Un amic meu, que no per casualitat és un poeta, a qui de tant en tant sorprenc mentre busca antigues edicions de versificadors italians, em repeteix que és molt diferent el plaer de llegir a Dante en un llibre de butxaca contemporani o en les belles pàgines d’una edició Aldina. I molts, quan troben la primera edició d’un autor contemporani, experimenten una emoció especial al rellegir aquests versos en aquests caràcters amb que els van llegir els seus primers destinataris. A la memòria que el llibre transmet, per així dir, a posta, s’afegeix la memòria que traspua com a cosa física, el perfum de la història de la qual està impregnat.

La bibliofília sol considerar-se una passió cara, i està clar que si un de nosaltres volgués posseir un exemplar de la primera Bíblia de quaranta-dues línies impresa per Gutenberg, hauria de disposar d’almenys set mil milions de lires. Dic si més no, perquè per aquesta suma es va vendre fa dos anys un dels últims exemplars en circulació (els altres estan en biblioteques públiques, custodiades com tresors) i, per tant, qui avui desitgés cedir demanaria potser el doble. Però, tot i no ser rics, podem desenvolupar un amor pel col·leccionisme.

Potser no tots sàpiguen que algunes edicions de segle XVI encara poden trobar-se a poc menys o poc més de cinquanta mil lires, que s’ajunten evitant dos àpats en un restaurant o renunciant a dos cartrons de cigarrets. No sempre és l’antiguitat el que costa, hi ha edicions d’aficionats impreses fa vint anys que valen un ‘potosí’, però pel preu d’un parell de botes Timberland pot experimentar el plaer de tenir a la pròpia llibreria un bonic volum infolio. Tocar la seva enquadernació de pergamí, sentir la textura dels fulls, fins i tot seguir el curs del temps i dels agents externs a través de les taques, de les ombres d’humitat, de la feina dels cucs que de vegades excaven al llarg de centenars de pàgines recorreguts de tan gran bellesa com la dels cristalls de neu. Així mateix, un exemplar mutilat pot explicar una història sovint dramàtica: el nom de l’editor esborrat per escapar als rigors de la censura, pàgines censurades per lectors o per bibliotecaris massa prudents, pàgines enrogides perquè l’edició es va imprimir de forma clandestina amb materials barats , marques de potser una llarga permanència en els soterranis d’un monestir, signatures, anotacions, subratllats que relaten la història dels diferents propietaris a través de dos o tres segles …

Però, sense somiar amb llibres antics, pot practicar-se el col·leccionisme de llibres dels últims dos segles, trobant-los en els llocs de carrer, en les fires del llibre vell, donant caça a les primeres edicions, als exemplars intonsos. En aquest cas, el joc es troba a l’abast de moltíssimes butxaques, i el plaer no consisteix només en l’entusiasme de la troballa, sinó en la recerca, al seguir el mateix olfacte, al rebuscar, al enfilar-se a escaletes escanyolides per descobrir què tindrà el encants en aquest últim prestatge i què porta anys sense treure-li la pols.

El col·leccionisme, fins i tot menor, també d’objectes de segle XX, sovint és un acte de pietat, m’agradaria dir de miraments ecològics, perquè no hem de salvar només a les balenes, les foques monjo, als óssos dels Abruços, sinó també els llibres “.

Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, ​​2021.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El tema de colección más frecuente entre nuestros bibliófilos es quizás el cervantino; tema, por otra parte, que tiene unas posibilidades inagotables como ya expusimos en otro artículo de esta serie. Le siguen las bibliotecas especializadas en temas locales o regionales así como en ediciones en la lengua vernácula del coleccionista. Digamos a este respecto que hoy existe en Madrid una verdadera fiebre de coleccionismo de temas madrileños; que en Cataluña esta tendencia ha sido constante; que algo parecido puede decirse respecto al País Vasco en lo referente a ediciones en vascuence o, mejor dicho, en cualquiera de los numerosos dialectos de esta lengua.

Los incunables españoles más buscados son los impresos en castellano, los ilustrados con xilografías y los temas científicos y literarios. El lugar de impresión tiene importancia para los coleccionistas de la región correspondiente.

Otra característica de nuestros bibliófilos es su desinterés por los documentos. El documento histórico sole le resulta apetecible, salvo honrosas excepciones, cuando aporta algo al conocimiento de su genealogía.

El bibliófilo español, modelo en muchos aspectos, carece de iniciativa para divulgar los ejemplares únicos que posee, facilitando o patrocinando su reimpresión. En este aspecto va muy a la zaga de los norteamericanos, ingleses, alemanes y franceses que consideran un orgullo legítimo convertir sus bibliotecas en algo vivo y con utilidad general. Hay, por supuesto, grandes personalidades aisladas que contradicen esta afirmación. Casi todas ellas son de principios de este siglo y se inscribieron, por lo general, en el ámbito de la cultura catalana: Miquel y Planas, Aguiló, Font de Rubinat, Batlle, Riquer, etc. y, sin embargo, la reimpresión de un ejemplar único no devalúa el libro original.

Quizá sea este el momento de comentar que las ediciones españolas en facsímile se limitan, con demasiada frecuencia, a la reproducción fotográfica del texto primitivo. Se desperdician así ocasiones excelentes de divulgar ese texto con estudios preliminares y notas que lo actualizarían enriqueciéndolo. Resulta triste que hayamos de poner como norma a seguir las reediciones de libros españoles hechas fuera de nuestras fronteras. Pensamos por ejemplo en el librero y editor alemán Auvermann que ha reunido a los más destacados especialistas hispanos para las notas y estudios preliminares de sus reimpresiones. Así sucedió cuando llegó a don José Bergamín para dirigir su reedición de la primera época de la Revista de Occidente.

“La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.56-58..

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 719

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 31/07/2022|

Parades llibres vells al Paral·lel

“ Aquesta imatge del 1936 il·lustra el mercat de llibres vells establert al Paral·lel, avinguda que aleshores i des de la proclamació de la Segona República havia estat rebatajada amb el nom del destacat advocat assassinat Francesc Layret.

            Aquest tipus de compravenda venia de lluny i estava originalment assentada al firal que es coneixia popularment com a Fira de Bellcaire, aixoplugada sota els arcs encarats a la Llotja; s’hi venia de tot, i entre aquella mena de batibull atractiu també van acabar trobant-hi al seu moment un bon encaix de llibres.

            Des d’un punt de vista especialitzat, aquest mercat es va establir el 1902 de manera permanent i diària al Portal de Santa Madrona. Però també se’n va organitzar un que només era dominical i que es va instal·lar a la ronda Sant Antoni, entre els carrers Urgell i Tamarit.

https://sortidesambgracia.com/2014/01/21/encants-barcelona-fira-de-bellcaire/

Aquest mercat, el 1920, va ser traslladat a l’avinguda Paral·lel i només obria els diumenges al matí. Al principi va tenir una gran acollida, d’acord amb el considerable nombre de venedors; se n’h van arribar a congregar gairebé uns tres-cents, que van plantar les parades entre la bretxa de Sant Pau i Creu Coberta. El 1936 es va creure convenient situar-los al mercat de Sant Antoni, sobretot per aprofitar la protecció amable de la marquesina.

            Alguns llibreters, amb tot, van preferir sumar-se a l’històric del Portal de Santa Madrona, que va resistir, encara que cada vegada més atrotinat, fins al 1966. Al final feia molta pena. Els supervivents van ser induïts a ocupar els barracons que es van plantar al carrer Diputació. Es va creure llavors que la proximitat de la universitat amb els estudiants i les clàssiques llibreries d’ocasió situades als carrers Aribau i Muntaner establiria una relació beneficiosa per a tots ells. Ha constituït un fracàs i només en queda un, condemnat a desaparèixer.

Portal de Santa Madrona

Josep Porter o Josep Palau, per esmentar només dos dels grans noms de la llibreria antiquària i l’alta bibliofília, s’havien iniciat en aquestes parades. Tot i que el lloc i el seu ambient era més propici a afavorir altres perfils, com el d’Emili Eroles, que va publicar unes memòries saboroses. I fins i tot encara hi encaixava millor, atès el seu pintoresquisme, un paio anomenat Francesc Adán, que era el seu veritable nom però tothom estava convençut que era l’àlies; ell va ser el promotor de la creació dels encants de Santa Madrona i s’havia mantingut com a puntal pintoresc d’aquell lloc. En aquest context, també hi encaixava el qui atenia per Mero, que tenia la barra de vendre antiquíssims fulls de pergamí dels quals ni tan sols no s’entretenia a esbrinar la procedència, a fi d’atendre la demanda que hi havia per emprar-los com a simple recanvi en tambors.

“A la cacera del llibre vell”, article de Lluís Permanyer, La Vanguardia, 11 d’abril de 2013, p.10.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Sociedad de Bibliófilos Españoles

“ Decíamos en uno de los artículos anteriores, que España es un país de grandes y pocos bibliófilos. Esta afirmación debe entenderse referida al total de nuestra población, porque resulta justo senyalar que las individualidades destacadas son muy numerosas. La afición a la bibliofilia, patrimonio hasta principios de este siglo de los eruditos, ha abierto mucho sus fronteras y hoy son relativamente numerosas las personas que se interesan por el libro raro relacionado con sus aficiones o con su profesión.

El bibliófilo español tiene una cualidad que le honra. Atiende con preferencia al contenido del libro. Esto, que puede parecer una necesidad elemental, no es tan corriente como podría pensarse. En Francia, por ejemplo, con una tradición importante en el campo de la bibliofilia, con ventas públicas perfectamente organizadas y con impresionante abundancia de catálogos y repertorios bibliográficos, muchos bibliófilos se preocupan, sobre todo, de la presentación material del libro: impresión, ilustraciones y encuadernación.

Aunque la difusión de la bibliofilia en España sea un fenómeno relativamente reciente, paralelo como es lógico al mejoramiento de la calidad de vida y de la preparación cultural de los españoles, conviene recordar que la ‘Sociedad de bibliófilos españoles’ se fundó en Madrid, en 1872, y que, en 1904, se creó en Barcelona la ‘Societat Catalana de Bibliòfils’ cuya actividad, modelo en su género, ha sido constante.

Las bibliotecas privadas españolas de importancia reconocida son tan numerosas como para que resulte imposible dar, en estas líneas, un catálogo esclarecedor. Citaremos, como ejemplo de especialización, la cervantina de don Manuel Pérez de Guzmán ( Madrid), recientemente fallecido; la archifamosa Sedó ( Barcelona), consagrada al mismo tema, y la de Economía de don Jesús Rodríguez Salmones, adquirida recientemente – si nuestra información es correcta – por el Banco de España. Un ejemplo interesante de identificación con el tema coleccionado puede ser el Dr. Vallejo Nájera que posee una interesante biblioteca de encuadernaciones y que, al mismo tiempo, practica el arte de la encuadernación con notable dominio técnico y dentro de la más pura tradición española.

“La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1, de juliol de 1979, p.55-56.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 715

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Ex libris, Llibres d'artista, Llibreters de vell on 07/07/2022|

Bíblia de Gutenberg a la Pierpont Morgan Library (NY)

Hi ha bibliòfils i hi ha bibliomaníacs. Per establir una línia de frontera entre bibliofília i bibliomania en posaré un exemple. El llibre més rar del món, en el sentit que probablement no hi hagi més exemplars en lliure circulació al mercat, també és el primer, a saber, la Bíblia de Gutenberg. L’última còpia en circulació es va vendre el 1987 als compradors japonesos per uns vuit mil milions, al tipus de canvi. Si surt una còpia següent, no valdrà ni vuit mil milions, sinó vuitanta o mils.

Per tant, tots els col·leccionistes tenen un somni recurrent. Trobar una vella de noranta anys que té un llibre a casa que intenta vendre, sense saber què és, comptant les línies, veient que n’hi ha 42 i descobrint que és una Bíblia de Gutenberg, calculant que la dona pobra li queda només uns quants anys per viure i necessita atenció mèdica, decideix salvar-la de l’avarícia d’un llibreter deshonest que probablement li donaria uns quants milers d’euros (i ja estaria encantada), ofereix-li cent mil euros amb els quals es disfressaria d’èxtasi fins a la mort i s’endinsaria a la casa un tresor.

Després d’això, què passaria? El Bibliomaníac, que guardaria la còpia en secret per si sol i ho demostra, perquè només parlant d’això, els lladres de la meitat del món es mobilitzaran i, per tant, hauria de passar amb ella sola al vespre, com l’Oncle Garrepa banyant-se en els seus dòlars. Un bibliòfil, en canvi, voldria que tothom veiés aquesta meravella. Aleshores, escriuria a l’alcalde de la seva ciutat, li demanaria que l’acollís a la sala principal de la biblioteca municipal, pagant amb fons públics tots els enormes costos d’assegurança i vigilància i permetent-li el privilegi d’anar-la a veure quan vulgui i sense fer cua. Però, quin plaer seria tenir el més rar objecte del món sense poder aixecar-se a les tres del matí i anar a fullejar-lo? Heus aquí el drama: tenir la Bíblia de Gutenberg seria com no tenir-la. Llavors, per què somiar amb aquella vella utopia? Doncs bé, el bibliòfil sempre ho somia, com si fos un bibliòman.

El bibliomaníac a vegades roba llibres. Fins i tot el bibliòfil, impulsat per la pobresa, els podria robar, però normalment el bibliòfil considera que, si per tenir un llibre no ha fet cap sacrifici, no hi ha plaer en la conquesta, sinó només la violació. El bibliomaníac, per la seva banda, roba llibres amb un moviment casual mentre parla amb el llibreter: apunta a una edició rara a la prestatgeria alta i fa desaparèixer l’obra rara sota la jaqueta; o roba parts de llibres anant a les biblioteques on talla les pàgines més atractives amb una fulla d’afaitar. Hi ha gent de bona cultura, estatus econòmic satisfactori, fama pública i una reputació gairebé immaculada, que roben llibres per passió irreprimible i gust per l’emoció, com els senyors lladres que només roben joies famoses. El lladre bibliomaníac s’avergonyiria de robar una pera al taulell de la cuina, però considera emocionant i cavalleresc robar llibres, com si la dignitat de l’objecte excusés el robatori.

Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco, Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El Diccionario de la Real Academia define bibliofilia como ‘pasión por los libros, especialmente por los raros y curiosos’. Comúnmente se entiende por bibliófilo la persona que, llevada por su amor a los libros, los colecciona, adquiriendo todas aquellas obras que, por su contenido y su naturaleza, son dignas de figurar en su biblioteca. Aunque suele asociarse la idea del bibliófilo con la de una persona de amplias posibilidades económicas, que le permiten hacerse con aquellos libros raros y curiosos a que hace referencia la definición de la Academia, no todos los bibliófilos son acaudalados ni todas las bibliotecas privadas se componen de libros valiosos. Al repasar la historia de la bibliofilia española se encuentran ejemplos de todo tipo de bibliófilos: desde los nobles de los siglos XVII y XVIII, que gastaron grandes fortunas y formaron colecciones donde abundan los libros verdaderamente raros, hasta los estudiosos de los siglos XIX y XX, que constituyeron bibliotecas temáticas, relacionadas con sus investigaciones y trabajos profesionales.

El interés del bibliófilo, a la hora de comprar libros, puede ser muy variado: desde la biblioteca de caràcter general, pasando por las colecciones sobre un tema, un autor o una región específicos, hasta las que se centran en las características físicas de los libros ( soporte, encuadernación, ilustración, etc.). Es común, sin embargo, a todos los bibliófilos, la preocupación por mantener los libros en buen estado, restaurando y encuadernando aquellas obras que lo precisan.

También suele ser frecuente encontrar en los libros de los bibliófilos un ex libris, que se utiliza para indicar la pertenencia a su poseedor de todas las obras de la colección. El ex libris es la marca, consistente por lo general en un emblema, que sirve para identificar todos los libros de una colección o biblioteca. Originalmente, el ex libris consistía en la inscripción de este término, seguido del nombre o iniciales del dueño, para marcar con ello la posesión. La inscripción solía hacerse en el reverso de la cubierta o en la guarda del libro, y su significado es literal: de los libros de, es decir, que el libro pertenece a la biblioteca de la persona cuyo nombre se indica tras la expresión. Más tarde, la simple inscripción se transformó en una representación simbólica o alegórica, en la que se incluía la forma ex libris y el nombre del propietario. Los ex libris pueden ser manuscritos o impresos, y en este último caso suelen presentarse en hojitas, que se pegan en el revés de la cubierta. A través de los motivos que constituyen el ex libris, el propietario refleja en cierto modo su personalidad, aunque es evidente que, a lo largo de los siglos, las modas artísticas han influido en el diseño y decoración de las marcas.

Una variante de esta forma de reconocimiento de la propiedad de un libro se encuentra en las marcas incorporadas directamente sobre la encuadernación de la cubierta; esta modalidad se denomina superlibros y se dio sobre todo a lo largo del siglo XVIII.

MARSÀ VILA, María: “El fondo antiguo en la biblioteca”, Ed. Trea, Gijón, 1999; p-363-364.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 713

Posted in Bibliòfiles, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 28/06/2022| 1 Comment »

Aquest és un tema menor, si es vol, però revelador d’un problema més profund i greu. Un problema d’autèntica manca de escrupolositat professional, i fins i tot simplement moral.

Em refereixo a l’escassa cura que presideix, entre nosaltres, la publicació de llibres cars, pel que fa a errors de traducció i errades d’impremta.

Insisteixo: llibres cars. És molt explicable que una edició barata, un tipus de llibre popular, tingui cert descuit que ve compensat per l’ assequibilitat econòmica .Però que el descuit s’adverteixi en obres d’elevat preu, és ja imperdonable .I revela, insisteixo, una manca d’escrúpols morals imperdonables per part de l’editor

¡Dues-centes pessetes! El llibreter li dóna a un aquest preu: l’obra sembla bé, la seva presentació gràfica és excel·lent. Res a objectar. Però, no aprofundim. Perquè si tractem d’aprofundir … Per exemple, un llibre sobre Roma, una visió principalment gràfica dels seus monuments i aspectes pintorescos. Excel·lents fotografies per descomptat. Però, sense rebuscar res, només amb llegir els peus, em trobo amb això: es tracta d’un detall de les pintures de Miguel Angel a la Capella Sixtina, un nu d’home. El peu, tranquil·lament, figura així: «Ignudo»,  És a dir, que s’ha transcrit literalment el peu italià de la fotografía original ( “Ignudo”, com és ben sabut, es tradueix així: «Nu»).

Un altre també alliçonador. Una edició del Quixot, que pretén tenir les seves campanetes: text complet, no cal dir-ho; reproducció d’una famosa sèrie de gravats, completa reimpressió d’un dels més coneguts anotadors, pròleg per un dels més excel·lents comentaristes. Tot això està molt bé. Però el que està ja molt pitjor és que el text cervantí apareix ple d’errades d’impremta: alguna tan colossal com per fer dir que Don Quixot “tuvo susto” en certa aventura, en lloc de «gusto», com diu la veritable versió.

 Tercer exemple: també a dues-centes pessetes el tom (o més). Sobre París, aquesta vegada. Preciosos gravats, per descomptat. Grans noms per als capítols del  text. Però, malauradament traduïts. Una traducció impressionant. A vegades en el curs de la seva lectura, es diria que s’ha fet amb tota intenció: la de divertir el lector amb una versió realment imaginable.

Si bé ens fixem en les característiques dels exemples que he posat, ens caldria saber quina és la causa d’aquesta manca de cura.

 Fixem-nos doncs: es tracta d’obres de les que, en general, es compren però no es llegeixen. L’aficionat als llibres bonics, el que li agrada fullejar-lo, de tant en tant, agradables pàgines que li recorden llocs coneguts, el que té la mania de col·leccionar «Quixots» o que desitja que no faltin les obres clàssiques fonamentals a la seva biblioteca.

L’editor confia en això: el llibre serà comprat, però no serà llegit. I llavors, paga malament al traductor, no es preocupa massa de la revisió i correcció. En suma, és una falta d’escrúpol que no hauria de ser permesa. En el nostre temps, quan tantes coses es controlen, es prohibeixen, s’inspeccionen i s’ intervenen, no es podria fer alguna cosa per evitar aquesta falta de cura, que considero és ja culposa, almenys? Perquè el que adquireix una edició popular del «Quixot», per exemple – i n’hi ha de molt barates -, no pot queixar-se d’error més o menys. Però el que compra una edició que, sense ser de bibliòfil, és ja cara, té dret a una transcripció perfecta de el text cervantí. Sense això, es tracta d’una veritable estafa. I així, la resta. No?

Article: “Dues-centes pessetes el tom”  per Santiago Nadal. Destino, n. 1053, 12 oct 1957.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Llibreria Shakespeare&Company de la Sylvia Beach a Paris

“ El comienzo del siglo XX y el papel de las editoras e intelectuales en las principales capitales y centros urbanos cambiaron mucho el panorama. En París, y no solo gracias a la llegada de modernistas como Nancy Cunard o Sylvia Beach, la bibliofilia ya había comenzado a extenderse entre las mujeres desde finales del siglo XIX. A partir de su constitución como grupo en 1926, las Ciento Una, o Les Cent Une, Societé de Femmes Bibliophiles, comenzaron a publicar una obra ilustrada cada dos años y no les faltaban candidatos. La princesa Shajovsky capitaneó a estas mujeres bibliófilas en su primera etapa; la condición más estricta consistía en no exceder el

número con el que habían bautizado a la asociación. El 16 de mayo de 1943, Paul Valery le escribió una carta a Victoria Ocampo desde la capital gala, en la que le contaba que había ‘dado a las Ciento Una ( mujeres bibliófilas) dos atos y dos actos [sic] de dos obras de teatro ( que no quedarán nunca terminadas)’. Marguerite Yourcenar escribió el prólogo a la Cynégétique de Opiano, traducida por Florent Chrestien e ilustrada por Pierre-Yves Trémois en 1955. Y, con todo, la asociación, compuesta en exclusiva por mujeres, aún arrastraba prejuicios heredados. En una declaración que tal vez aspirase a separar la afición que las unía de las luchas sociales de la mujer de la época, se definían a sí mismas como una asociación ‘femenina, no feminista. No escogemos necesariamente a autoras o ilustradoras’. En la revista Atlantic Monthly, por el contrario, parece que ya se fomentaba de manera explícita la incorporación de las mujeres al plano de la cultura y de los libros; en su Anatomy of Bibliomania (1930), Jackson se hacía eco de un texto de febrero de 1927 en el que aclaraban a sus lectores que las mujeres que sabían algo de ciencia y literatura, de viajes y biografías, se sentirían cada vez más atractivas.

Ahora, casi un siglo después, la librería neoyorquina Honey&Wax organiza un concurso anual, dotado con un premio de mil dólares, para mujeres menores de treinta años que

Façana antic edifici a Boston

presenten formalmente los resultados de su book hunting o batidas librescas. En su última convocatoria han sido distinguidas mujeres como Nora Benedict, quien, con veintinueve años, es estudiante de posdoctorado en la Universidad de Princeton y presentó su colección con el título de ‘El desarrollo de la industria editorial modernista en Buenos Aires’. Sus primeras ediciones incluyen, como cabe esperar, las obras que Borges publicó en distintos sellos argentinos, aunque se está centrando en recopilar todo el catálogo de la Editorial Sur. Por su parte, Jessica Kahan, veintinueve años, una bibliotecaria de Ohio que se alzó con el galardón, presentó su colección con el nombre de ‘Novelas románticas de las eras del jazz y de la Depresión’. Las trescientas piezas que ha coleccionado a tan temprana edad abarcan obras de los años veinte y treinta con unas impresionantes sobrecubiertas. No hay edad ni género de ningún tipo para la bibliofilia; y, teniendo en cuenta cómo se ha depreciado el mercado del libro antiguo, de entre todos aquellos atributos que debía reunir una mujer para cultivar tan noble afición, tal vez solo le haga ya falta sentir curiosidad y ser libre”.

Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.134. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 712

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Llibreters de vell on 24/06/2022|

“Existeixen en el nostre país biblioteques particulars de recent creació el valor de les quals és indiscutible. Tots sabem que la inflació econòmica que es va produir després de la guerra va arribar també als llibres, a certs llibres com a mínim. La demanda de volums cars, impresos en bon paper i enriquits amb gravats va estimular a editors i escriptors. Els llibres anomenats de bibliòfil es van multiplicar. I efectivament, es venien. Nombroses patricis no menyspreaven en aquells feliços dies establir relacions platòniques amb llibres de luxe, a força de «ràpida ullada i tacte cast». La peça, un cop cobrada, passava sense cap pèrdua de temps a la lleixa que corresponia a la seva grandària; els seus lloms daurats al foc brillaven a través dels vidres que els protegien contra la pols i també – cal dir-ho – de les escomeses de qualsevol indiscret lector. Sabut és que, en certes èpoques, el paper-moneda sembla inestable; les circumstàncies llavors aconsellen inversions que ofereixin certa seguretat. I els llibres cars, com les obres pictòriques, l’escultura, les porcellanes i altres anàlegs resultats de la inquietud artística, passen a merèixer la consideració fins al moment reservada a les joies i a les monedes d’or. Condicions que en aquests casos s’exigeixen al llibre: paper resistent a la usura de el temps, il·lustracions gravades per procediments especialment laboriosos, enquademacions en matèries riques i, per sobre de tot, raresa, és a dir, edició limitada, exemplars numerats (a poder ser amb xifres romanes), signades i rubricats per l’autor. Corre la veu que els llibres proveïts de tals característiques estan cridats a pujar de valor i, per tant, de preu, que, al cap i a la fi, és l’únic que importa.

No negaré que alguns d’aquests bibliòfils – mai aquesta paraula ha estat emprada amb major fidelitat al seu sentit etimològic -, que alguns d’aquests bibliòfils – dic -, atrevint-se a exterioritzar una exigència d’ordre més elevat, es fiquen amb la tipografia. D’altres, més refinats encara, un cop imposats pel venedor de la llengua en què el llibre està escrit, oposen escrúpols concernents o l’escassa àrea geogràfica o la marcada i creixent decadència de certs idiomes, temorosos d’una depreciació d’origen estrany als valors externs – i per tant autèntics – de l’exemplar.

Però el contingut literari del volum, el que els pedants diuen alegrement el text, importa poc. Es comprèn. I dic que es comprèn perquè el destí d’aquests llibres no és, en cap cas, el de ser llegits. Sospesats, sí; potser mostrats a un amic amb fama de envejós, o, en el pitjor de les esdeveniments, recorreguts per a  realitzar-hi la coneguda operació que en vernacla es denomina folklòricamente «mirar sants». És natural, doncs, que el contingut no importi. Què contestaria el bibliòfil – aquest bibliòfil – a qui gosés objectar la seva indiferència pel text del llibre? Probablement una cosa semblant a: «Per ventura ens importa un comí el que pensi, senti o parli l’ estupenda dona que se’ns posa a tir?» Convinc que la sortida és de les de peu de banc, però versemblant.

Versemblant i potser rigorosament històrica, com ho és l’anècdota que vaig a explicar-los i que va succeir en una ciutat de la qual el nom no puc deixar de recordar.

Hi havia un benestant industrial que a grans gambades anava formant la seva biblioteca. D’una sola vegada va adquirir els nombrosos volums de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, en l’edició cara: en paper de fil, text original i traducció (no faltaría més!) I amb els plecs sense tallar. L’home havia regatejat i obtingut un descompte per ràpid pagament; i estava satisfet. Amb la nova adquisició cobria d’un cop uns bons metres de prestatgeria, els toms presentaven un aspecte confortable i, a més, la compra era, en certa manera, un contribució a una obra simpàtica: bé ho mereixia la memòria del jove Bernat, humil i savi estudiant a qui el senyor Francisco Cambó sufragués al seu dia els estudis de Medicina. Amb escreix havia correspost al benefici el malaguanyat doctor, escrivint tants llibres, que ara, després de la seva prematura mort, anaven donant a la llum infatigablement, a tall d’homenatge pòstum, els diligents marmessors del pròcer català.

Aquestes o semblants reflexions anava rumiant aquell diumenge el prepotent industrial mentre encaminava els seus passos cap a la biblioteca, curiós per contemplar un cop més l’ordenada alineació dels flamants volums. A l’entrar va veure que el seu fill gran – setze anys – hi era. El fet era insòlit. El noi llegia i no precisament el diari.

-Què fas aquí? – va preguntar el pare, escatat.

 -Res. Llegeixo …

– I què llegeixes, si no és demanar massa? – va inquirir l’altre, ja en plena alarma.

-Les «Consolacions» de Sèneca.

Si, el volum era de la nova col·lecció. I, cosa pitjor, el noi esgrimia un tallapapers.

En un instant el pare va passar de l’estupefacció a la còlera. Li va arrabassar el llibre i va comprovar la trencadissa: les pàgines estaven tallades.

-Així què «consolant-te» a costa meva, eh? – va esclatar l’ardent bibliòfil -. És aquest el respecte que et mereixen les obres dels savis? Quina vergonya! No saps que un llibre a l’ésser tallat perd un trenta per cent del seu valor de venda? Vés! Vés! i que sigui l’última vegada que et trobi a la biblioteca, imbècil.

  Els juro a vostès que no exagero …

Llibres de luxe per Jonás. Destino, n.922, 9 abril 1955.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ A lo largo de la historia hay dos casos destacados de bibliófilas que amasaron grandes bibliotecas, entre las que quizás la reina Isabel I sea el ejemplo más conocido. En el siglo XX, una de las que recibió mayor atención fue la también britànica Frances Mary Richardson Currer. En 1906, el Times la consideró ‘la mayor coleccionista de libros’. Mecenas del colegio en Yorkshire al que asistían las hermanas Brontë, se cree que Charlotte firmó sus primeras obras como Currer Brontë en homenaje a su benefactora. Currer permaneció ausente por voluntad propia de los listados de bibliófilos de la época, como los famosos almanacs del británico de origen indio Thomas Frognall Dibdin. La causa seguramente le parecía justificada; una de las obras pioneras del siglo XX sobre esta afición, Anatomy of Bibliomania (1930), de Holbrook Jackson, contenía una sentencia que se ha repetido en numerosas ocasiones:’El amor por los libros es tan masculino ( aunque no tan común) como dejarse crecer la barba’.

Pierpont Morgan Library

Rachel Chanter refleja una realidad algo distinta en un artículo publicado en el blog del conocido librero Peter Harrington. En el siglo XI la condesa Judith de Flandes fue la responsable de muchos de los manuscritos iluminados que se encargaron y conservaron ( y que ella donó a la abadía de Weingarten). ‘Margarita de Navarra, Madame du Barry, María Antonieta, Mary Stuart y Catalina de Médici – recalca Chanter – fueron apasionadas coleccionistas de libros y manuscritos, aunque este  hecho apenas se recuerda en sus notas biográficas’, y recuerda que Belle da Costa Greene fue quizás uno de los casos más llamativos. Durante cuarenta y tres años, Greene fue la bibliotecaria del economista J.P. Morgan; cuando el estado de Nueva York incorporó los fondos privados de Morgan al sistema público, Greene ocupó el cargo de primera directora de la Pierpont Morgan Library. Su padre, Richard Theodore Greener ( el primer abogado negro que se graduó en laUniversidad de Harvard), había abandonado a Belle y a sus hermanas. En su hábil huida hacia delante, Belle le quitó la –r final al apellido paterno y se construyó un pasado a medida de la sociedad en la que vivía: pasó por blanca la mayor parte de su vida y se inventó una ascendencia portuguesa con la que se abrió camino en el mundo de la bibliofilia neoyorquino”.

Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.133-134. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/

Mara Wilson en Matilda, 1996. Fotografía: TriStar / Jersey Films.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »