Biblioaprenent

Aquest és un tema menor, si es vol, però revelador d’un problema més profund i greu. Un problema d’autèntica manca de escrupolositat professional, i fins i tot simplement moral.

Em refereixo a l’escassa cura que presideix, entre nosaltres, la publicació de llibres cars, pel que fa a errors de traducció i errades d’impremta.

Insisteixo: llibres cars. És molt explicable que una edició barata, un tipus de llibre popular, tingui cert descuit que ve compensat per l’ assequibilitat econòmica .Però que el descuit s’adverteixi en obres d’elevat preu, és ja imperdonable .I revela, insisteixo, una manca d’escrúpols morals imperdonables per part de l’editor

¡Dues-centes pessetes! El llibreter li dóna a un aquest preu: l’obra sembla bé, la seva presentació gràfica és excel·lent. Res a objectar. Però, no aprofundim. Perquè si tractem d’aprofundir … Per exemple, un llibre sobre Roma, una visió principalment gràfica dels seus monuments i aspectes pintorescos. Excel·lents fotografies per descomptat. Però, sense rebuscar res, només amb llegir els peus, em trobo amb això: es tracta d’un detall de les pintures de Miguel Angel a la Capella Sixtina, un nu d’home. El peu, tranquil·lament, figura així: «Ignudo»,  És a dir, que s’ha transcrit literalment el peu italià de la fotografía original ( “Ignudo”, com és ben sabut, es tradueix així: «Nu»).

Un altre també alliçonador. Una edició del Quixot, que pretén tenir les seves campanetes: text complet, no cal dir-ho; reproducció d’una famosa sèrie de gravats, completa reimpressió d’un dels més coneguts anotadors, pròleg per un dels més excel·lents comentaristes. Tot això està molt bé. Però el que està ja molt pitjor és que el text cervantí apareix ple d’errades d’impremta: alguna tan colossal com per fer dir que Don Quixot “tuvo susto” en certa aventura, en lloc de «gusto», com diu la veritable versió.

 Tercer exemple: també a dues-centes pessetes el tom (o més). Sobre París, aquesta vegada. Preciosos gravats, per descomptat. Grans noms per als capítols del  text. Però, malauradament traduïts. Una traducció impressionant. A vegades en el curs de la seva lectura, es diria que s’ha fet amb tota intenció: la de divertir el lector amb una versió realment imaginable.

Si bé ens fixem en les característiques dels exemples que he posat, ens caldria saber quina és la causa d’aquesta manca de cura.

 Fixem-nos doncs: es tracta d’obres de les que, en general, es compren però no es llegeixen. L’aficionat als llibres bonics, el que li agrada fullejar-lo, de tant en tant, agradables pàgines que li recorden llocs coneguts, el que té la mania de col·leccionar «Quixots» o que desitja que no faltin les obres clàssiques fonamentals a la seva biblioteca.

L’editor confia en això: el llibre serà comprat, però no serà llegit. I llavors, paga malament al traductor, no es preocupa massa de la revisió i correcció. En suma, és una falta d’escrúpol que no hauria de ser permesa. En el nostre temps, quan tantes coses es controlen, es prohibeixen, s’inspeccionen i s’ intervenen, no es podria fer alguna cosa per evitar aquesta falta de cura, que considero és ja culposa, almenys? Perquè el que adquireix una edició popular del «Quixot», per exemple – i n’hi ha de molt barates -, no pot queixar-se d’error més o menys. Però el que compra una edició que, sense ser de bibliòfil, és ja cara, té dret a una transcripció perfecta de el text cervantí. Sense això, es tracta d’una veritable estafa. I així, la resta. No?

Article: “Dues-centes pessetes el tom”  per Santiago Nadal. Destino, n. 1053, 12 oct 1957.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Llibreria Shakespeare&Company de la Sylvia Beach a Paris

“ El comienzo del siglo XX y el papel de las editoras e intelectuales en las principales capitales y centros urbanos cambiaron mucho el panorama. En París, y no solo gracias a la llegada de modernistas como Nancy Cunard o Sylvia Beach, la bibliofilia ya había comenzado a extenderse entre las mujeres desde finales del siglo XIX. A partir de su constitución como grupo en 1926, las Ciento Una, o Les Cent Une, Societé de Femmes Bibliophiles, comenzaron a publicar una obra ilustrada cada dos años y no les faltaban candidatos. La princesa Shajovsky capitaneó a estas mujeres bibliófilas en su primera etapa; la condición más estricta consistía en no exceder el

número con el que habían bautizado a la asociación. El 16 de mayo de 1943, Paul Valery le escribió una carta a Victoria Ocampo desde la capital gala, en la que le contaba que había ‘dado a las Ciento Una ( mujeres bibliófilas) dos atos y dos actos [sic] de dos obras de teatro ( que no quedarán nunca terminadas)’. Marguerite Yourcenar escribió el prólogo a la Cynégétique de Opiano, traducida por Florent Chrestien e ilustrada por Pierre-Yves Trémois en 1955. Y, con todo, la asociación, compuesta en exclusiva por mujeres, aún arrastraba prejuicios heredados. En una declaración que tal vez aspirase a separar la afición que las unía de las luchas sociales de la mujer de la época, se definían a sí mismas como una asociación ‘femenina, no feminista. No escogemos necesariamente a autoras o ilustradoras’. En la revista Atlantic Monthly, por el contrario, parece que ya se fomentaba de manera explícita la incorporación de las mujeres al plano de la cultura y de los libros; en su Anatomy of Bibliomania (1930), Jackson se hacía eco de un texto de febrero de 1927 en el que aclaraban a sus lectores que las mujeres que sabían algo de ciencia y literatura, de viajes y biografías, se sentirían cada vez más atractivas.

Ahora, casi un siglo después, la librería neoyorquina Honey&Wax organiza un concurso anual, dotado con un premio de mil dólares, para mujeres menores de treinta años que

Façana antic edifici a Boston

presenten formalmente los resultados de su book hunting o batidas librescas. En su última convocatoria han sido distinguidas mujeres como Nora Benedict, quien, con veintinueve años, es estudiante de posdoctorado en la Universidad de Princeton y presentó su colección con el título de ‘El desarrollo de la industria editorial modernista en Buenos Aires’. Sus primeras ediciones incluyen, como cabe esperar, las obras que Borges publicó en distintos sellos argentinos, aunque se está centrando en recopilar todo el catálogo de la Editorial Sur. Por su parte, Jessica Kahan, veintinueve años, una bibliotecaria de Ohio que se alzó con el galardón, presentó su colección con el nombre de ‘Novelas románticas de las eras del jazz y de la Depresión’. Las trescientas piezas que ha coleccionado a tan temprana edad abarcan obras de los años veinte y treinta con unas impresionantes sobrecubiertas. No hay edad ni género de ningún tipo para la bibliofilia; y, teniendo en cuenta cómo se ha depreciado el mercado del libro antiguo, de entre todos aquellos atributos que debía reunir una mujer para cultivar tan noble afición, tal vez solo le haga ya falta sentir curiosidad y ser libre”.

Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.134. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/