“De què hem de salvar els llibres? Als antics, de la negligència, de la sepultura en llocs humits i impracticables, del vent i la pluja que assoten els carrers. Als més recents, també d’un mal maligne que nia en les seves cèl·lules.
Els llibres envelleixen. Alguns envelleixen bé, altres no. Depèn de les condicions en què hagin estat conservats, sens dubte, però també del material amb què es van produir. En qualsevol cas, sabem que cap a la meitat del segle passat va esdevenir un fenomen tràgic. Van deixar de produir llibres amb paper de draps perquè es va començar a fabricar paper amb fusta. Com podran constatar en qualsevol biblioteca, el paper de draps sobreviu als segles. Hi ha llibres de segle XV que semblen acabats de sortir de la impremta, el paper encara està blanc, fresc, cruix sota els dits. A partir de la segona meitat de segle XIX, però, la vida mitjana d’un llibre, es diu, no podrà superar els setanta anys. D’alguns llibres que ja en tenen més de cent, malgrat la seva precoç grogor, es pot dir que es van produir amb paper de qualitat i resistent. Però les edicions científiques o les novel·les dels anys cinquanta, sobretot franceses, duren molt menys de setanta anys. Ja avui es desfan, com hòsties, res més agafar-les. Tenim la certesa que un llibre de butxaca produït avui tindrà una vida de vint o trenta anys, i només cal que anem a buscar a les nostres llibreries les edicions de butxaca produïdes fa una dècada per entendre que ja estan a la vora de la senescència precoç.
El drama és terrible: produïts com a testimonis, recopilacions de memòria, seguint el model dels manuscrits o les construccions arquitectòniques que havien de desafiar els segles, els llibres no aconseguiran complir ja amb la seva tasca. Cada autor que no treballés només per diners sinó per amor cap a la seva pròpia obra sabia que s’encomanava al llibre un missatge que perduraria en els segles. Ara sap que el seu llibre tan sols podrà sobreviure una mica. Naturalment, el missatge queda encomanat a les reedicions, però les reedicions segueixen el gust dels contemporanis, i no sempre els contemporanis són els millors jutges del valor d’una obra. I a més, nosaltres ara som capaços de donar-nos compte de que ha arribat el moment de rellegir un llibre que es va publicar al segle XVIII i que va caure injustament en l’oblit perquès us exemplars sobreviuen a les biblioteques. Però què li passaria a un llibre important, no valorat avui i que podria ser apreciat dins d’un segle? D’aquí a un segle no quedarà ni tan sols un exemplar d’ell.
Hem vist que la política de les reedicions, si s’encomana al mercat, no ofereix garanties. Però pitjor encara seria que una comissió de savis hagués de decidir quins llibres salvar reimprimint-los i quins llibres condemnar a la desaparició definitiva. Quan es diu que els contemporanis sovint s’equivoquen al jutjar el valor d’un llibre, es té en compte també l’error dels savis, és a dir, l’error de la crítica. Si li haguessin fet cas a Saverio Bettinelli, al segle XVIII haurien llençat a les escombraries a Dante Alighieri“.
Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, 2021. (Conferència de 1991).
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ No podemos omitir en este comentario, aunque sea de pasada, la formidable labor que han desarrollado los libreros anticuarios españoles. Labor que puede calificarse, en muchos casos, de auténtico salvamento del tesoro bibliográfico y documental. A lo largo de toda la década de los años cuarenta y durante gran parte de la siguiente, la escasez de papel motivó que muchos particulares vendieran sus archivos y bibliotecas para obtener pasta de papel y que algunos organismos menos privados hicieran lo mismo tras una purga de sus fondos tan apresurada como superficial. Al almacén de papel acudían con frecuencia los libreros anticuarios y rescataban esos ejemplares, a veces valiosísimos, que, convenientemente restaurados y catalogados, pasaban así a colecciones de bibliófilos que supieran apreciarlos. Los libreros anticuarios españoles han formado verdaderas dinastías como los Vindel, como los Molina, como los Palau, como los Bardón o gloriosas individualidades como los hermanos Montero. Y en algunas ocasiones se han convertido en verdaderos bibliógrafos. Recordemos, como ejemplo cumbre, a don Antonio Palau y Dulcet que, en 1919, comenzó a publicar los seis tomos de su Manual del librero hispanoamericano, comenzado a reeditar en 1954 y continuado por sus descendientes. Hoy van ya editados 24 volúmenes. El Palau es el repertorio general imprescindible para el bibliófilo español y para el hispanista. Sus descripciones son siempre completas y exactas. Su información resulta verdaderamente asombrosa. Recordemos también a don Francisco Vindel, que dio importantes conferencias en Unión Radio y publicó obras destacadas como El arte tipográfico en España durante el siglo XV( Madrid, 1945). Los catálogos de venta que editan muchos libreros son, por
otra parte, gracias a sus perfectas descripciones, instrumentos auxiliares para el bibliófilo y un medio excelente para determinar las oscilaciones del valor de los libros en el mercado.
La descripción del libro, sobre todo del libro antiguo, es una ciencia cuyo dominio resulta difícil. No podemos extendernos aquí sobre esta materia pero sí recomendar al lector interesado en este aspecto capital de la bibliofilia, una obra que consideramos fundamental: el libro de Fredson Bowers, Principles of Bibliopraphical Description ( Nueva York, Russell and Russell, 1962). En sus 505 páginas trata el tema de una forma exhaustiva y con auténtica autoridad.
Es lástima que en España no se realicen subastas de libros como es costumbre en el resto de Europa y en América del Norte. Las salas dedicadas a subastas de arte raras veces incluyen lotes de libros en sus catálogos. Cuando lo hacen se destacan por su absoluta carencia de rigor. El libro se ofrece sin indicaciones sobre su estado y, en ocasiones, formando un solo lote con otras obras que no guardan relación entre sí. La cumbre de esta serie de errores fue, sin duda, la venta del archivo documental y de la biblioteca de don Manuel Gómez-Imaz, en torno a la Guerra de la Independencia, realizada por la sala Saskia-Sotheby’s, de Madrid, los días 16 y 17 de mayo de 1977. Así, el lote 138 – por no mencionar más que un solo caso – se describía en catálogo como ‘cuatro paquetes conteniendo impresos y manuscritos’. Es lógico que los bibliófilos no compren en subastas españolas, por falta de garantías, acostumbrados como están al asesoramiento siempre eficaz del librero anticuario y al rigor insuperable de algunas salas internacionales como Christie’s y Sotheby’s de Londres.
“La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.58-60.
Biblioaprenent 