“ Aquesta imatge del 1936 il·lustra el mercat de llibres vells establert al Paral·lel, avinguda que aleshores i des de la proclamació de la Segona República havia estat rebatajada amb el nom del destacat advocat assassinat Francesc Layret.
Aquest tipus de compravenda venia de lluny i estava originalment assentada al firal que es coneixia popularment com a Fira de Bellcaire, aixoplugada sota els arcs encarats a la Llotja; s’hi venia de tot, i entre aquella mena de batibull atractiu també van acabar trobant-hi al seu moment un bon encaix de llibres.
Des d’un punt de vista especialitzat, aquest mercat es va establir el 1902 de manera permanent i diària al Portal de Santa Madrona. Però també se’n va organitzar un que només era dominical i que es va instal·lar a la ronda Sant Antoni, entre els carrers Urgell i Tamarit.
Aquest mercat, el 1920, va ser traslladat a l’avinguda Paral·lel i només obria els diumenges al matí. Al principi va tenir una gran acollida, d’acord amb el considerable nombre de venedors; se n’h van arribar a congregar gairebé uns tres-cents, que van plantar les parades entre la bretxa de Sant Pau i Creu Coberta. El 1936 es va creure convenient situar-los al mercat de Sant Antoni, sobretot per aprofitar la protecció amable de la marquesina.
Alguns llibreters, amb tot, van preferir sumar-se a l’històric del Portal de Santa Madrona, que va resistir, encara que cada vegada més atrotinat, fins al 1966. Al final feia molta pena. Els supervivents van ser induïts a ocupar els barracons que es van plantar al carrer Diputació. Es va creure llavors que la proximitat de la universitat amb els estudiants i les clàssiques llibreries d’ocasió situades als carrers Aribau i Muntaner establiria una relació beneficiosa per a tots ells. Ha constituït un fracàs i només en queda un, condemnat a desaparèixer.
Josep Porter o Josep Palau, per esmentar només dos dels grans noms de la llibreria antiquària i l’alta bibliofília, s’havien iniciat en aquestes parades. Tot i que el lloc i el seu ambient era més propici a afavorir altres perfils, com el d’Emili Eroles, que va publicar unes memòries saboroses. I fins i tot encara hi encaixava millor, atès el seu pintoresquisme, un paio anomenat Francesc Adán, que era el seu veritable nom però tothom estava convençut que era l’àlies; ell va ser el promotor de la creació dels encants de Santa Madrona i s’havia mantingut com a puntal pintoresc d’aquell lloc. En aquest context, també hi encaixava el qui atenia per Mero, que tenia la barra de vendre antiquíssims fulls de pergamí dels quals ni tan sols no s’entretenia a esbrinar la procedència, a fi d’atendre la demanda que hi havia per emprar-los com a simple recanvi en tambors.
“A la cacera del llibre vell”, article de Lluís Permanyer, La Vanguardia, 11 d’abril de 2013, p.10.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Decíamos en uno de los artículos anteriores, que España es un país de grandes y pocos bibliófilos. Esta afirmación debe entenderse referida al total de nuestra población, porque resulta justo senyalar que las individualidades destacadas son muy numerosas. La afición a la bibliofilia, patrimonio hasta principios de este siglo de los eruditos, ha abierto mucho sus fronteras y hoy son relativamente numerosas las personas que se interesan por el libro raro relacionado con sus aficiones o con su profesión.
El bibliófilo español tiene una cualidad que le honra. Atiende con preferencia al contenido del libro. Esto, que puede parecer una necesidad elemental, no es tan corriente como podría pensarse. En Francia, por ejemplo, con una tradición importante en el campo de la bibliofilia, con ventas públicas perfectamente organizadas y con impresionante abundancia de catálogos y repertorios bibliográficos, muchos bibliófilos se preocupan, sobre todo, de la presentación material del libro: impresión, ilustraciones y encuadernación.
Aunque la difusión de la bibliofilia en España sea un fenómeno relativamente reciente, paralelo como es lógico al mejoramiento de la calidad de vida y de la preparación cultural de los españoles, conviene recordar que la ‘Sociedad de bibliófilos españoles’ se fundó en Madrid, en 1872, y que, en 1904, se creó en Barcelona la ‘Societat Catalana de Bibliòfils’ cuya actividad, modelo en su género, ha sido constante.
Las bibliotecas privadas españolas de importancia reconocida son tan numerosas como para que resulte imposible dar, en estas líneas, un catálogo esclarecedor. Citaremos, como ejemplo de especialización, la cervantina de don Manuel Pérez de Guzmán ( Madrid), recientemente fallecido; la archifamosa Sedó ( Barcelona), consagrada al mismo tema, y la de Economía de don Jesús Rodríguez Salmones, adquirida recientemente – si nuestra información es correcta – por el Banco de España. Un ejemplo interesante de identificación con el tema coleccionado puede ser el Dr. Vallejo Nájera que posee una interesante biblioteca de encuadernaciones y que, al mismo tiempo, practica el arte de la encuadernación con notable dominio técnico y dentro de la más pura tradición española.
“La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1, de juliol de 1979, p.55-56.
Biblioaprenent 