“Poder llençar o conservar vol dir que el llibre és així mateix un objecte, que pot ser estimat no només pel que diu, sinó a més per la forma en què es presenta. Aquesta conferència ha estat organitzada per un club de bibliòfils, i un bibliòfil és algú que col·lecciona llibres també per la bellesa de la seva composició tipogràfica, del seu paper, de la seva enquadernació. Els bibliòfils perversos es deixen embargar en aquest punt per l’amor d’aquests components visuals i tàctils que no llegeixen els llibres que col·leccionen i, si encara estan intonsos, no els tallen les pàgines per a no menysprear el seu valor comercial. Tota passió genera les seves formes de fetitxisme. Ara bé, és legítim que el bibliòfil pugui desitjar tenir tres edicions diferents del mateix llibre, i de vegades la diferència de les edicions repercuteix també en la manera com ens acostem a la lectura. Un amic meu, que no per casualitat és un poeta, a qui de tant en tant sorprenc mentre busca antigues edicions de versificadors italians, em repeteix que és molt diferent el plaer de llegir a Dante en un llibre de butxaca contemporani o en les belles pàgines d’una edició Aldina. I molts, quan troben la primera edició d’un autor contemporani, experimenten una emoció especial al rellegir aquests versos en aquests caràcters amb que els van llegir els seus primers destinataris. A la memòria que el llibre transmet, per així dir, a posta, s’afegeix la memòria que traspua com a cosa física, el perfum de la història de la qual està impregnat.
La bibliofília sol considerar-se una passió cara, i està clar que si un de nosaltres volgués posseir un exemplar de la primera Bíblia de quaranta-dues línies impresa per Gutenberg, hauria de disposar d’almenys set mil milions de lires. Dic si més no, perquè per aquesta suma es va vendre fa dos anys un dels últims exemplars en circulació (els altres estan en biblioteques públiques, custodiades com tresors) i, per tant, qui avui desitgés cedir demanaria potser el doble. Però, tot i no ser rics, podem desenvolupar un amor pel col·leccionisme.
Potser no tots sàpiguen que algunes edicions de segle XVI encara poden trobar-se a poc menys o poc més de cinquanta mil lires, que s’ajunten evitant dos àpats en un restaurant o renunciant a dos cartrons de cigarrets. No sempre és l’antiguitat el que costa, hi ha edicions d’aficionats impreses fa vint anys que valen un ‘potosí’, però pel preu d’un parell de botes Timberland pot experimentar el plaer de tenir a la pròpia llibreria un bonic volum infolio. Tocar la seva enquadernació de pergamí, sentir la textura dels fulls, fins i tot seguir el curs del temps i dels agents externs a través de les taques, de les ombres d’humitat, de la feina dels cucs que de vegades excaven al llarg de centenars de pàgines recorreguts de tan gran bellesa com la dels cristalls de neu. Així mateix, un exemplar mutilat pot explicar una història sovint dramàtica: el nom de l’editor esborrat per escapar als rigors de la censura, pàgines censurades per lectors o per bibliotecaris massa prudents, pàgines enrogides perquè l’edició es va imprimir de forma clandestina amb materials barats , marques de potser una llarga permanència en els soterranis d’un monestir, signatures, anotacions, subratllats que relaten la història dels diferents propietaris a través de dos o tres segles …
Però, sense somiar amb llibres antics, pot practicar-se el col·leccionisme de llibres dels últims dos segles, trobant-los en els llocs de carrer, en les fires del llibre vell, donant caça a les primeres edicions, als exemplars intonsos. En aquest cas, el joc es troba a l’abast de moltíssimes butxaques, i el plaer no consisteix només en l’entusiasme de la troballa, sinó en la recerca, al seguir el mateix olfacte, al rebuscar, al enfilar-se a escaletes escanyolides per descobrir què tindrà el encants en aquest últim prestatge i què porta anys sense treure-li la pols.
El col·leccionisme, fins i tot menor, també d’objectes de segle XX, sovint és un acte de pietat, m’agradaria dir de miraments ecològics, perquè no hem de salvar només a les balenes, les foques monjo, als óssos dels Abruços, sinó també els llibres “.
Llibre La Memòria vegetal, Umberto Eco, Lumen, Barcelona, 2021.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El tema de colección más frecuente entre nuestros bibliófilos es quizás el cervantino; tema, por otra parte, que tiene unas posibilidades inagotables como ya expusimos en otro artículo de esta serie. Le siguen las bibliotecas especializadas en temas locales o regionales así como en ediciones en la lengua vernácula del coleccionista. Digamos a este respecto que hoy existe en Madrid una verdadera fiebre de coleccionismo de temas madrileños; que en Cataluña esta tendencia ha sido constante; que algo parecido puede decirse respecto al País Vasco en lo referente a ediciones en vascuence o, mejor dicho, en cualquiera de los numerosos dialectos de esta lengua.
Los incunables españoles más buscados son los impresos en castellano, los ilustrados con xilografías y los temas científicos y literarios. El lugar de impresión tiene importancia para los coleccionistas de la región correspondiente.
Otra característica de nuestros bibliófilos es su desinterés por los documentos. El documento histórico sole le resulta apetecible, salvo honrosas excepciones, cuando aporta algo al conocimiento de su genealogía.
El bibliófilo español, modelo en muchos aspectos, carece de iniciativa para divulgar los ejemplares únicos que posee, facilitando o patrocinando su reimpresión. En este aspecto va muy a la zaga de los norteamericanos, ingleses, alemanes y franceses que consideran un orgullo legítimo convertir sus bibliotecas en algo vivo y con utilidad general. Hay, por supuesto, grandes personalidades aisladas que contradicen esta afirmación. Casi todas ellas son de principios de este siglo y se inscribieron, por lo general, en el ámbito de la cultura catalana: Miquel y Planas, Aguiló, Font de Rubinat, Batlle, Riquer, etc. y, sin embargo, la reimpresión de un ejemplar único no devalúa el libro original.
Quizá sea este el momento de comentar que las ediciones españolas en facsímile se limitan, con demasiada frecuencia, a la reproducción fotográfica del texto primitivo. Se desperdician así ocasiones excelentes de divulgar ese texto con estudios preliminares y notas que lo actualizarían enriqueciéndolo. Resulta triste que hayamos de poner como norma a seguir las reediciones de libros españoles hechas fuera de nuestras fronteras. Pensamos por ejemplo en el librero y editor alemán Auvermann que ha reunido a los más destacados especialistas hispanos para las notas y estudios preliminares de sus reimpresiones. Así sucedió cuando llegó a don José Bergamín para dirigir su reedición de la primera época de la Revista de Occidente.
“La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.56-58..
Biblioaprenent 