Hi ha bibliòfils i hi ha bibliomaníacs. Per establir una línia de frontera entre bibliofília i bibliomania en posaré un exemple. El llibre més rar del món, en el sentit que probablement no hi hagi més exemplars en lliure circulació al mercat, també és el primer, a saber, la Bíblia de Gutenberg. L’última còpia en circulació es va vendre el 1987 als compradors japonesos per uns vuit mil milions, al tipus de canvi. Si surt una còpia següent, no valdrà ni vuit mil milions, sinó vuitanta o mils.
Per tant, tots els col·leccionistes tenen un somni recurrent. Trobar una vella de noranta anys que té un llibre a casa que intenta vendre, sense saber què és, comptant les línies, veient que n’hi ha 42 i descobrint que és una Bíblia de Gutenberg, calculant que la dona pobra li queda només uns quants anys per viure i necessita atenció mèdica, decideix salvar-la de l’avarícia d’un llibreter deshonest que probablement li donaria uns quants milers d’euros (i ja estaria encantada), ofereix-li cent mil euros amb els quals es disfressaria d’èxtasi fins a la mort i s’endinsaria a la casa un tresor.
Després d’això, què passaria? El Bibliomaníac, que guardaria la còpia en secret per si sol i ho demostra, perquè només parlant d’això, els lladres de la meitat del món es mobilitzaran i, per tant, hauria de passar amb ella sola al vespre, com l’Oncle Garrepa banyant-se en els seus dòlars. Un bibliòfil, en canvi, voldria que tothom veiés aquesta meravella. Aleshores, escriuria a l’alcalde de la seva ciutat, li demanaria que l’acollís a la sala principal de la biblioteca municipal, pagant amb fons públics tots els enormes costos d’assegurança i vigilància i permetent-li el privilegi d’anar-la a veure quan vulgui i sense fer cua. Però, quin plaer seria tenir el més rar objecte del món sense poder aixecar-se a les tres del matí i anar a fullejar-lo? Heus aquí el drama: tenir la Bíblia de Gutenberg seria com no tenir-la. Llavors, per què somiar amb aquella vella utopia? Doncs bé, el bibliòfil sempre ho somia, com si fos un bibliòman.
El bibliomaníac a vegades roba llibres. Fins i tot el bibliòfil, impulsat per la pobresa, els podria robar, però normalment el bibliòfil considera que, si per tenir un llibre no ha fet cap sacrifici, no hi ha plaer en la conquesta, sinó només la violació. El bibliomaníac, per la seva banda, roba llibres amb un moviment casual mentre parla amb el llibreter: apunta a una edició rara a la prestatgeria alta i fa desaparèixer l’obra rara sota la jaqueta; o roba parts de llibres anant a les biblioteques on talla les pàgines més atractives amb una fulla d’afaitar. Hi ha gent de bona cultura, estatus econòmic satisfactori, fama pública i una reputació gairebé immaculada, que roben llibres per passió irreprimible i gust per l’emoció, com els senyors lladres que només roben joies famoses. El lladre bibliomaníac s’avergonyiria de robar una pera al taulell de la cuina, però considera emocionant i cavalleresc robar llibres, com si la dignitat de l’objecte excusés el robatori.
Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco, Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El Diccionario de la Real Academia define bibliofilia como ‘pasión por los libros, especialmente por los raros y curiosos’. Comúnmente se entiende por bibliófilo la persona que, llevada por su amor a los libros, los colecciona, adquiriendo todas aquellas obras que, por su contenido y su naturaleza, son dignas de figurar en su biblioteca. Aunque suele asociarse la idea del bibliófilo con la de una persona de amplias posibilidades económicas, que le permiten hacerse con aquellos libros raros y curiosos a que hace referencia la definición de la Academia, no todos los bibliófilos son acaudalados ni todas las bibliotecas privadas se componen de libros valiosos. Al repasar la historia de la bibliofilia española se encuentran ejemplos de todo tipo de bibliófilos: desde los nobles de los siglos XVII y XVIII, que gastaron grandes fortunas y formaron colecciones donde abundan los libros verdaderamente raros, hasta los estudiosos de los siglos XIX y XX, que constituyeron bibliotecas temáticas, relacionadas con sus investigaciones y trabajos profesionales.
El interés del bibliófilo, a la hora de comprar libros, puede ser muy variado: desde la biblioteca de caràcter general, pasando por las colecciones sobre un tema, un autor o una región específicos, hasta las que se centran en las características físicas de los libros ( soporte, encuadernación, ilustración, etc.). Es común, sin embargo, a todos los bibliófilos, la preocupación por mantener los libros en buen estado, restaurando y encuadernando aquellas obras que lo precisan.
También suele ser frecuente encontrar en los libros de los bibliófilos un ex libris, que se utiliza para indicar la pertenencia a su poseedor de todas las obras de la colección. El ex libris es la marca, consistente por lo general en un emblema, que sirve para identificar todos los libros de una colección o biblioteca. Originalmente, el ex libris consistía en la inscripción de este término, seguido del nombre o iniciales del dueño, para marcar con ello la posesión. La inscripción solía hacerse en el reverso de la cubierta o en la guarda del libro, y su significado es literal: de los libros de, es decir, que el libro pertenece a la biblioteca de la persona cuyo nombre se indica tras la expresión. Más tarde, la simple inscripción se transformó en una representación simbólica o alegórica, en la que se incluía la forma ex libris y el nombre del propietario. Los ex libris pueden ser manuscritos o impresos, y en este último caso suelen presentarse en hojitas, que se pegan en el revés de la cubierta. A través de los motivos que constituyen el ex libris, el propietario refleja en cierto modo su personalidad, aunque es evidente que, a lo largo de los siglos, las modas artísticas han influido en el diseño y decoración de las marcas.
Una variante de esta forma de reconocimiento de la propiedad de un libro se encuentra en las marcas incorporadas directamente sobre la encuadernación de la cubierta; esta modalidad se denomina superlibros y se dio sobre todo a lo largo del siglo XVIII.
MARSÀ VILA, María: “El fondo antiguo en la biblioteca”, Ed. Trea, Gijón, 1999; p-363-364.
Biblioaprenent 