Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliophily – Bibliophilie’ Category

 3. Associació de Bibliòfils de Barcelona (ABB) ( 1944)

Segons el conegut llibreter i bibliòfil Josep Porter, durant la dècada dels vint va rebre la visita en diverses ocasions de diversos bibliòfils catalans per tal d’organitzar una associació. Porter estava disposat a participar en la seva constitució, però sempre va posar com a condició que es donés a la forma del llibre que es pretenia editar tanta importància com al seu text. Pensava que: el text, la tipografia, la decoració i la il·lustració havien de donar, com a resultat final, una obra d’art perquè per a ell: “això és , de veritablement, bibliofília”.

            Van passar els anys -la guerra civil va marcar un parèntesi- i no va ser fins al 1943 que alguns bibliòfils barcelonins van restablir contactes en aquest sentit. El marquès de Mura va rebre la visita de l’industrial Cayetano Vilella Puig per parlar de la possibilitat de crear una entitat que aglutini una selecció de bibliòfils a la capital catalana. El projecte va ser compartit per un bon nombre d’amants del llibre, entre els quals s’imposaven dos criteris diferents: un d’idees tradicionals, com Ramón Miquel y Planas, Pau Font de Rubinat i Ramón Montaner, que es van inclinar per publicar obres rares o inèdites. un altre que mostrava una visió més moderna de la bibliofília tot valorant, especialment, la perfecció intrínseca de les edicions. Aquests últims desitjaven que les publicacions de la nova associació no fossin com en aquell moment en altres societats espanyoles: “meres exhumacions de llibres rars”, van insistir a donar la mateixa importància ambdues: “al contingut i al continent”.

            Porter, aquell mateix any (1943), va rebre la visita d’Alfonso Macaya, Joan Prats i Joan Sedó Peris-Mencheta per tractar el mateix tema. Unes setmanes més tard, va rebre la visita del marquès de Mura, Cayetano Vilella i Pedro Gil de Mora. Finalment, Joan Prats va citar Josep Porter al restaurant El Parador del Hidalgo, situat al passeig de Gràcia de Barcelona (després conegut com Kansas i New Kansas). Va ser allà on els marquesos d’Asta i Ramón Miquel y Planas es van unir als bibliòfils que acabo d’esmentar per fer una reunió que va concloure amb la decisió final de fundar la desitjada societat de bibliòfils.

Imatge a Barcelofilia

L’Associació de Bibliòfils de Barcelona, ​​entitat que encara avui es troba plenament activa, va iniciar el seu funcionament de facto el 18 de maig de 1943, encara que no va ser fins al 21 de març de 1944 que, “autoritzat gràcies a la bondat del governador civil i Cap Provincial del Moviment”, va poder celebrar la seva reunió fundacional. L’acte va estat presidit per Alfonso Macaya, al Palau de la Virreina situat a la Rambla de Barcelona.

            En aquella ocasió es va informar sobre els objectius de la societat inspirats en idees d’una certa “elasticitat i modernitat”, separades dels principis “metòdics i inalterables” d’altres societats bibliòfiles. També es va assenyalat que els estatuts: “encara segueixen els tràmits legals per a l’aprovació”. Cal destacar que en aquella època, en els primers anys de la postguerra, no era fàcil obtenir l’autorització oficial per a la celebració de reunions, i menys encara per constituir una associació. Finalment, els estatuts es van aprovar el 17 de juny de 1944. L’autorització es va obtenir amb més rapidesa de l’habitual -tres mesos- probablement per l’alt estatus social de la majoria dels membres de l’associació. Un parell d’exemples van ser l’alcalde de Barcelona, ​​​​Miguel Plana i Mateu, i l’aristòcrata i ambaixador, duc de Berwick i Alba.

            La idea inicial era constituir una associació limitada a 50 socis, però es va haver de desestimar perquè el nombre de sol·licituds rebudes superava amb escreix aquesta xifra. El límit es va ampliar a 100 socis, més 25 places per als col·lectius. Fa uns anys aquest límit s’havia d’elevar a 150 socis individuals i 25 col·lectius.

            Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015.

( cont.)

Sant Pere de les Puel·les, un referent en la restauració de llibres

XQ         XQ         XQ         XQ         XQ         XQ         XQ

Foto Sant Jordi del diari ARA

Qué decir de Sant Jordi, la fiesta nacional del librero… o su calvario. Trabajar en una librería ese día hermana al profesional del asunto con sus colegas de los grandes almacenes en la inauguración de las rebajas. El resultado es el mismo; parece que va a caer un gran meteorito y hay que hacer acopio de víveres porque el mundo se acaba. Volvemos a la imagen del niño perpetrador de trastadas y al padre paciente soportando toda clase de atropellos. Es una lucha titánica y feroz: unos por encontrar el libro del día que ya está agotado ( con su consiguiente cabreo) y otros haciendo esfuerzos indecibles por no perder los estribos. Al mismo tiempo, en las casetas de los escritores se dan un baño de multitudes, ejercitando el juego de muñeca, esgrimiendo sonrisas y ajenos a estas pequeñas tragedias domésticas.

Pese a que durante muchos años en Catalunya, donde el impacto es mayor, el gremio ha intentado infructuosamente ubicar la celebración de tan festivo acto en un calendario más flexible, ofreciendo incluso descuentos en días precedentes, el cliente no está por la labor de perderse la fiesta. Las cifras de facturación suelen ser elocuentes y el balance final es el mismo: hay que darse marcha en un solo día.

Por eso el profesional que lleva años no deja de sorprenderse al contemplar, un año sí y otro también, idénticas situaciones repetidas de forma automàtica. Colas, apretujones, masas de gente para arriba y para abajo, lipotimias y lo que haga falta. Hasta algún librero en un acto de autoengaño jura y perjura que no volverá a pasar por semejante calvario, pero al año siguiente sigue ahí porque, en secreto, a él también le va la marcha, y como sus amados clientes no quiere perderse todo ese carrusel de emociones donde se une la festa, el estrés y, para qué negarlo, cierto grado de masoquismo no reconocido.

Durante ese día el librero apenas puede dar un paso más allá del mostrador, so pena de ser abordado o aplastado como si fuese una estrella del rock. Aunque para el pobre profesional la sensación más cercana a la del protagonista de una película de zombis que trata desesperadamente de sacarse de encima decenas de brazos y manos que lo sujetan mientras intenta huir de aquellos que vocifran sobre títulos que ya ni reconoce.

Es un buen día para sanear el fonfo de la librería sin tener que recurrir a las devoluciones y suelen suscitar situaciones insólitas. Los clientes acaban por llevarse ejemplares que estaban destinados al olvido y, por el contrario, muchas propuestas del día, predestinadas al éxito por los editores, vuelven a sus cajas tal y como entraron.

También aparecen aquellos, despistados o haciéndose  el despistado, portantes de una lista interminable de textos universitarios para sacar una mísera tajada aprovechando el descuento de la jornada. Y todo ello pese al peligro que conlleva desatar la furia de los impacientes y la ira de los libreros sabedores de los peligrosos resultados que pueden acarrear reacciones imprevistas, motivadas por la histeria y el caos.

Pero si existe un colectivo que trabaja en esta jornada y merece una medalla a la paciencia, es el de cajeras/os. Si tienen la suerte de guarecerse tras un sólido recinto, digamos lo más parecido a un fortín, podrán soportar con bravura el asedio constante de clientes durante prácticamente doce horas interminables. Allá tendrán que echar mano de toda una gama de recursos para no verse atropelladas. Y a fe que lo consiguen.

Las situaciones recorren todo el espectro de las emociones humanas. La desesperación, la violencia esporádica ( solo verbal, eso sí), el llanto; ese niño que se ha perdido, esos que se pelean en la cola, aquellos que, paciente o impacientemente, esperan para pagar. Aquel con un libro para su ser querido, aquel con quince ( o quiere mucho a su familia o tiene un batallón de amantes). Pero es una gran fiesta… Diversión y cansancio se reparten por igual y el pobre librero recoge algunos merecidos beneficios en un negocio donde los resultados económicos suelen ser menores de lo deseable.

Sant Jordi o día del libro” en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed. Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.42-45.

Diada de Sant Jordi a Sant Cugat. FOTO: Bernat Millet

Read Full Post »

A.M. Cassandre – The Atlantic, 1931 – Art Deco Classic 

Normalment, no escric gaires coses sobre els llibres que llegeixo, però avui em ve molt de gust dir alguna cosa d’un.

Tuset Street de Pedragosa, 1967

Feia dies que no gaudia tant llegint un llibre, el títo: Eso NO ESTABA en mi LIBRO de HISTORIA del DISEÑO GRÁFICO [sic] de Carlos Cubeiro (Almuzara, Córdoba, 2023).

Cartells dels germans Stenberg

M’ha ensenyat moltes coses i m’ha aclarit unes quantes d’una manera fàcil i agradable.

Grapus. Mickey, 1982

Un exemple és la frase següent: “Tota la tecnologia necessària per consultar-los [els llibres] és una mica de llum natural i, en alguns casos, les ulleres de llegir. Quan sento que el llibre electrònic acabarà substituint el de paper penso que, si en efecte és així, els nens del futur es perdran aquest enlluernament que consistia a descobrir els tresors [exteriors i interiors] que guarda la biblioteca particular”. (pàg. 303).

Segell de la Staatliche Bauhaus, dissenyat per Oskar Schlemmer i utilitzat a partir de 1922

Llegint llegint, he parat un munt de vegades per seguir a Infinet moltes de les coses que explica sobre obres, autors, casos i coses.

Thomas Sarnecki, Pòster electoral de Solidarnosc, 1989

Vaig fer un curt postgrau sobre “Disseny de llibres i producció editorial”, vaig aprendre quatre coses, bé, tres, prou per saber que de Disseny no en tenia ni tinc puta idea.

Cartells de Peret

I he descobert que en el món del disseny hi ha obres, moltes, que no tenen res a envejar de molts quadres de pintura.

Saul Bass, cartell per a la pel·lícula Vertigo (1958, dir. Alfred Hitchcock)

 

 

Cartells d’America Sanchez

Miraré de llegir una mica més sobre aquest tema, em sembla un món apassionant i segur que aprendré i gaudiré, tot alhora.

Busco una altra manera d’aprendre, estudiar assignatures soltes o seguir en línia cursos sobre tot això, però no és una tasca fàcil. Hauré de mirar una mica més.

Cartell de Bruno Munari

M’ha servit també per ampliar el Glossari sobre Paper, Arts Gràfiques i Edició.

Cartell de Carles Fontserè, 1936

Volia fer un tuit a X sobre el llibre, un fil que diuen, però crec que aquí em puc esplaiar una mica més.

Cartells d’Enric Huguet
 
(imatges del llibre i d’autors que surten al llibre)

Read Full Post »

L’art de be morir

 

“Associacions de bibliòfils.

  1. Societat Catalana de Bibliòfils (1903-1912)

            Per iniciativa d’alguns amants del llibre, i molt en línia amb la nostra tendència a organitzar-nos de manera corporativa, va sorgir a Catalunya el que va ser el nostre primer grup de bibliòfils a principis del segle XX: la Societat Catalana de Bibliòfils.

Els estatuts d’aquesta societat, que comptava amb 32 socis, estan datats el 23 de març de 1903. El gran bibliòfil, Pau Font de Rubinat, terratinent, intel·lectual i polític resident a Reus, en fou el primer president i Ernest Moliné i Brases, advocat i historiador, el seu secretària. L’objectiu principal d’aquesta associació era publicar obres inèdites o rares d’interès per als territoris de parla catalana. Durant la seva no molt llarga existència – nou anys – va publicar nou obres de gran valor, tant pel seu contingut com per la seva acurada qualitat material. Em plau mostrar sis d’aquestes publicacions, tres de les quals estaven impreses amb tipus de lletra dissenyats expressament per un dels grans protagonistes de les arts gràfiques catalanes de l’època, Eudald Canibell i Masbernat (1858-1929).

 

 

L’art de be morir. Barcelona: Fidel Giró, 1905. Biblioteca de València.

            –Libre de Santa Maria. Vilanova i Geltrú: Johan Oliva, 1900 (Personatges tipogràfics Canibell). Arranjament de Ramón Llull. Biblioteca Nacional de París.

            –Història de Jacob Xalabin: fill estimat Senyor de Turquia. Vilanova i Geltrú: Johan Oliva, 1906 (Personatges tipogràfics Canibell). Bibliotèque Nationale de Paris pertinent de la Biblioteca Colombina.

            –Cancon dels comtes d’Urgell. Vilanova i Geltrú: Johan OLiva, 1906 (Personatges tipogràfics Canibell). Biblioteca Nacional, de la Biblioteca de los barones de Estrich de Terol.

            –Llibre dels set savis de Roma. Barcelona: Impremta “L’Avenç”, 1907. Bibliothèque Municipal de Carpentras.

            –Cançoner sagrat de la vida dels sants. Barcelona: Tipografia “L’Avenç”, 1912. Institut d’Estudis Catalans, pertinent de Quauritch, Biblioteca Salvá y, anteriorment, de la de Mayans.

2. Els XII (1927-1932)

            Amb el nom d’Els XII, l’any 1927 s’organitza a Barcelona un nou grup de bibliòfils. Epifani Fortuny, baró d’Esponellà, i onze amics amants dels llibres es van reunir per fer reunions rotatives a les seves biblioteques privades. La durada d’aquesta associació tampoc va ser molt llarga, uns cinc anys. A més de les seves trobades de bibliòfils, l’any 1928 van organitzar una exposició pública de llibres de bibliòfils a Barcelona, ​​​​que va atreure més de 10.000 visitants.

Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015. ( cont.)

XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

1734.- “ Cosas que jamás se deben hacer y decir a un librero.

NO SE AVENTURE A COMENTAR AL LIBRERO QUE TIENE PRISA. Es el peor argumento que puede esgrimir para que le atienda antes. No sólo esperarà todavía más, sino que probablemente el librero disminuirà su grado de entusiasmo a la hora de atenderle.

NO GRITE A DISTANCIA. NO EMITA SEÑALES ACÚSTICAS para llamar su atención. Al margen de que no sean animales, es el arma favorita del librero para esgrimir todo su poderío de indiferencia y desprecio. Con toda probabilidad tardarà en ser atendido.

NO INTERRUMPA al librero cuando esté atendiendo a otro cliente. Le exaspera profundamente. Lo más probable es que le haga sufrir y su espera sea interminable. Si el tren que está a punto de coger tiene que partir, seguro que lo perderá, y si ha dejado la olla al fuego, el cocido se quemará. En una situación como la presente, y más que nunca, las prisas son malas consejeras.

SI NO ESTÁ EL LIBRO que usted busca, es mejor no enfadarse y menos aún cuestionar la solvencia del establecimiento. No es inteligente, y puede usted provocar que un buen profesional, que seguramente le proporcionaría información solvente sobre donde encontrar ese libro le prive de ella cansado de su actitud.

Por favor, ni se le pase por la cabeza TOCAR AL LIBRERO o agarrarle de un brazo. En especial si está acarreando una pila de libros. Su integridad corre un severo peligro.

Y la lista puede dilatarse con otra retahíla de situaciones. Pero no saquen conclusiones equivocadas; tras su apariencia furibunda y esquiva se ocultan excelentes profesionales y personas, aunque, como todos nosotros, profundamente humanos. Y puestos a reflexionar: no seamos hipócritas. ¿Quién no se ha visto sorprendido más de una vez al ser abordado por pensamientos políticamente incorrectos acerca de sus semejantes? Si quisiéramos que nuestros libreros, y todos aquellos que nos atienden en comercios, fuesen el colmo de la amabilidad y la atención, tendríamos que ir a buscarlos al Tíbet y contratar a los monjes de un monasterio budista en pleno, y eso se antoja ciertamente imposible..

Cliente, una relación de amor-odio” en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pàg. 32-34.

Read Full Post »

“Els moviments culturals produïts a Catalunya a partir de la quarta dècada del segle XIX, emmarcats en l’anomenat “redreçament”, van fer que determinats aspectes lingüístics i literaris rebessin un tractament significatiu. Van ser alguns dels personatges que van participar d’aquell desenvolupament cultural els que van facilitar l’aproximació a la bibliofília moderna i, per tant, a la formació de les primeres associacions de bibliòfils.

            Tres grans aspectes van ser significatius en l’evolució de la bibliofília catalana contemporània:

            a) L’aparició dels moviments anomenats: “Modernisme” i “Noucentisme“.

            b) La presència d’associacions de bibliòfils.

            c) La disponibilitat d’especialistes creadors o “faedors” del llibre de bibliofília.

1. “Modernisme

            A finals del segle XIX i principis del XX van aparèixer profunds impulsos creatius, entre destacats desigs de renovació, perquè l’art participés globalment en la vida social catalana. El llibre va passar a ser considerat un objecte d’art total a Catalunya. Els seus autors van crear creacions combinant literatura i imatge que van donar lloc a una àmplia aportació editorial dins d’aquell moviment tan representatiu com el “Modernisme“.

            Filles de la ruptura i la innovació propugnades en el seu moment, van ser les següents obres:

            –Rusiñol (Santiago) Oracions, Barcelona: Tipografia “L’Avenç”, 1897. Il·lustracions de Miquel Utrillo

            -Riquer (Alexandre de) Anyorances, Barcelona: J. Thomas, 1902, petita joia bibliogràfica amb il·lustracions i decoració de Riquer, d’estètica japonesa.

            -Diversos autors. Prosa Catalana, Barcelona: Fidel Giró, 1903.

            –Ribera (Ignasi). Poesia & prosa. Vilanova i Geltrú: Oliva, impressor, 1905. Decorat per Víctor Oliva.

            –Mestres (Apeles). Liliana. Vilanova i Geltrú: Oliva, impressor, 1907. Il·lustracions d’Apeles Mestres.

2. “Noucentisme“.

El primer terç del segle XX és un període rellevant en la història política, literària i artística de Catalunya. El conegut moviment anomenat “Noucentisme” va ser molt important -les idees de civisme, classicisme, mediterranisme, ritme, norma, proporció, ordre, feina ben feta, etc., formen part de la ideologia d’aquest corrent formulada per Eugeni d ‘Ors en el seu:

Glossari MCMVI. Xenius (Eugni d’Ors), Barcelona: Fidel Giró, impressor, 1907. Il·lustració de l’APA (pseudònim de Feliu Elias Bracons), xilografia d’Helena Maragall.

Dins d’aquest pensament o corrent ideològic, es van publicar, escriure, imprimir i il·lustrar una sèrie d’obres sota una norma estètica que ara es coneix com a “noucentista”. Les següents publicacions són una mostra:

-Autors diversos. L’Almanac dels Noucentistes. Barcelona: Joaquim Horta, 1911. Il·lustrat per diversos artistes.

Eugeni d’Ors. La Ben Plantada. Barcelona: Tallers N.A.G.S.A., 1936. Tot i que la primera edició va ser de 1913, en mostro la de 1936 perquè conté il·lustracions d’un artista “noucentista”, Enric Cristòfor Ricart, un artista excepcional i gran mestre de la xilografia.

Josep Carner. Auques i Ventalls. Igualada: Nicolau Poncell, impressor, 1935. També aquí us mostro l’edició de 1935 (la primera edició ers de 1914) ja que conté una petita xilografia d’un altre artista “noucentista” acreditat, Josep Obiols.

-Francesc Pujols. La Catalunya pintoresca. Barcelona: Altés, impressor, 1919. Il·lustració de Xavier Nogués, un dels millors gravadors de l’època.

J. Torres García. Apunts d’Art. Girona: Tallers de Rafel Masó, 1913. Les xilografies que il·lustren aquesta obra són del mateix Torres García excepte la portada, signada per MP, feta per la dona de l’artista, Manolita Piña.

-Josep M. de Sagarra. Amics ocells. Barcelona; Casa de la Caritat, 1923 amb Ii·lustracions de Josep Obiols. Edició de la Comissió d’Ensenyament General de la Mancomunitat de Catalunya.

Ventura Gassol. Àmfora. Barcelona: Obrador de Francesc Altés, 1917. Il·lustracions de Josep Obiols.

.Joan Llongueras. L’estiu al cor. Barcelona: Tipografia Emporium, 1928, amb unes xilografies de Ricart, molt característiques de l’època.

-Autors diversos. Almanac de les Arts, Sabadell. Sabadell: Impremta de Joan Sallent, 1924, il·lustrada per diversos artistes, entre els quals voldria destacar Ricard Marlet, un altre artista genuí del noucentisme que va destacar com a xilografia.

I, finalment, una de les mostres del nivell internacional assolit per la bibliofília catalana d’aquells moments, a través d’una de les obres de la capital hispànica:

Miguel de Cervantes. Don Quixot de la Manxa. Barcelona: Oliva de Vilanova, 1933. Amb il·lustracions en xilografia d’Enric Cristòfor Ricart. Va ser encarregat per una important associació de bibliòfils: The Limited Editions Club.

Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015.( cont.)

XQ          XQ          XQ          XQ          XQ         XQ          XQ

“ Nos enfrentamos al reto crucial de todo esto: el clásico “ni contigo ni sin ti”: “el quisiera que vinieses con la lección aprendida, pero no hay manera”. Y sin embargo, toda esa serie de contradicciones y pequeños desastres cotidianos son los que otorgan carta de naturaleza y sentido al trabajo que hacen los moradores de una librería. Por lo demás, otra de las fascinantes contradicciones de las relaciones entre humanos.

En este aspecto las relaciones  librero-cliente tienen no poco en común con las relaciones que habitualmente tenemos con nuestros seres queridos. Los amamos o los odiamos, pero los necesitamos para que nuestro cometido tenga sentido. Lo peor de todo y, especialmente, la porción más ingrata del pastel se la lleva el personaje que habita tras el mostrador. Habitualmente el cliente es ajeno a toda su agenda de personales complicaciones y problemas que tampoco tiene por qué comocer. El cliente es lo más parecido al niño pequeño que perpetra todo tipo de trastadas sin ser reprendido. Esto es un negocio y ya sabemos que el cliente siempre tiene razón, pero, como en tantas ocasiones de la vida en las que nos vemos imposibilitados a decir lo que pensamos, so pena de vernos abocados a remar en galeras, qué sucedería si pudiésemos manifestar al cliente toda la serie de pequeños calvarios y contratiempos que ocasionalmente debemos afrontar.

Tampoco hay que alarmarse ya que siendo la librería una versión reducida del mundo, donde se concitan toda serie de contactos y relaciones, también se produce el efecto contrario y puede ser un foro donde se establezcan vínculos de afecto y amistad con personas interesantes. Es el equilibrio de la vida; su peculiar yin y yang.

Por todo ello le brindaremos a continuación a usted, amable cliente-lector, unas sencillas instrucciones para tratar con su librero de cabecera.

Cuáles son las mejore horas ( y las peores) para visitar al librero.

Ninguna; en general, ninguna hora es buena. Siempre hay tareas pendientes. En cualquier caso, el librero tiene dos momento especialmente funestos para ser abordado: la hora de apertura y la de cierre. Apenas hora y media tras haber abandonado la cama, el librero y la amabilidad son difícilmente compatibles. Así que, estimado cliente, nuestro consejo es que sea discreto y poco ruidoso porque es más que probable que nuestro profesional aún esté desperezándose. Y no digamos si ha tenido una mala noche.

NUNCA entre en una librería cinco minutos antes del cierre, y menos con una lista. El resultado de dicha expedición puede ser catastrófico. Nuestro querido compañero puede estar al límite del burn out y en esos instantes sólo piensa en huir del establecimiento en busca de su madriguera ( ¡¡ por favor, una cerveza y mi sofá, por misericordia !!).

Estos son algunos de los bonitos mapas mentales que registra el cerebro del librero ante los casos expuestos:

  • Pero qué hacen a esta hora aquí. ¿Es qué no tienen casa o qué?
  • Ya está este/a aquí tra vez. ¿Es qué nadie le quiere?
  • ¿Qué hacen todos estos en la puerta? ¿Los han echado de la cama o qué?
  • Vamos a ver… ¿Estos no cenan o qué pasa?
  • Para qué vuelve si ayer ya le dije que no…

Cliente, una relación de amor-odio” en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.30-32.

Read Full Post »

Hispanic Society a New York

“Hi ha qui considera la bibliofília com una mania o fins i tot una activitat especulativa. Us puc assegurar que no és així. Tot i que Theodore Beardsley (president de la Hispanic Society de Nova York) va assenyalar que la bibliofília podria ser molt bé una malaltia cerebral, també va afirmar que era una malaltia cardíaca. La meva pertinença a dos grans grups de bibliòfils, l’Associació de Bibliòfils de Barcelona i l’Association Internationale de Bibliophilie- m’ha permès comprovar que aquest sentiment o disposició tan especial és el resultat, la majoria de vegades, de llegir, estudiar i investigar a través del llibre. Per a la majoria dels professionals, és una manera de mantenir experiències intel·lectuals i espirituals sòlides. Ahir vaig llegir que la cultura és una manera de veure la vida, diria que la bibliofília és una manera de practicar la cultura.

Molts de nosaltres pensem que la bibliofília ens permet arribar, a través del llibre, a les selectes destinacions de pensament, coneixement, informació i creació artística.

Si antigament, l’amor pel llibre descansava sobretot en la curiositat i l’atracció de la història en l’esperit humà, com a “testimoni d’un passat gloriós”, a l’alba del segle XX es produí un canvi molt notable. La valoració del llibre es va dirigir a altres aspectes en què la participació de l’art era un requisit quasi imprescindible. Apareixen suggerents aportacions qualitatives: materials escollits, expressions i formes artístiques o decoratives desconegudes fins aleshores, una tipografia més acurada i, també, enquadernacions rellevants, edicions limitades, numerades o, de vegades, nominals, tot presidit per criteris selectes de rigor i harmonia. Eren les publicacions que avui coneixem com: llibre de bibliòfil, bibliofília o noms semblants. En tot cas, com bé ha assenyalat Francesc Fontbona, no oblidem que la veritable importància del llibre rau en el seu contingut: “informació, reflexió i plaer. Idees i gust”.

Qui és un bibliòfil? Hi ha diversitat d’opinions sobre això. Començaré per algunes d’ordre pejoratiu: un “maníac” que només col·lecciona llibres de difícil lectura; un “criptòfil”, és a dir, algú que té molts llibres però que els amaga als altres; un “fetitxista”, sotmès a un objecte greu d’addicció; un “bulímic”, un esclau de les compres compulsives, etc. Potser un col·leccionista es mereix alguna d’aquestes qualificacions, però en aquest cas, ho situaria dins la bibliomania. En la majoria dels casos, el veritable bibliòfil sovint té característiques molt diferents. A més de la seva contribució al rescat de llibres de l’oblit i la destrucció, no és estrany veure’l immers en iniciatives d’estudi i recerca amb contribucions culturals lloables.

Sovint l’aplicació del terme bibliòfil es limita als diletants del llibre antic, rar o valuós, o com deia Pere Bohigas: “… als que recullen obres qualificades de bibliòfils, més apreciades com a monument tipogràfic que pel seu contingut. “. Bé, crec que també s’han d’incloure en aquest grup els amants del llibre comú que genera als seus lectors i posseïdors: delícia, plaer, satisfacció i, en conseqüència, estima. En aquest sentit, són innombrables els amants del llibre que, sense saber-ho, són autèntics bibliòfils. Per a mi, tot amant del llibre en el qual conflueixen els dos coneguts elements lulians; scientia et amantia (coneixement i amor), és un autèntic bibliòfil.

            Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de les Puel·les el 7 de març de 2015. (cont.)

XQ         XQ        XQ         XQ        XQ         XQ        XQ

Casa del Llibre

“Imaginemos un recinto mágico: un lugar donde impera el silencio, el recogimiento y los murmullos. Imaginemos paredes adornadas con toneladas de silencioso papel en cuyo interior habitan los más profundos secretos del conocimiento y del saber, la Librería. Imaginemos, triste y sorprendentemente, que los profesionales que cuidan de ellos y los visitantes que desean acceder a tan codiciados objetos, con frecuencia, poco o nada comparten con el conocimiento que su extraordinario contenido alberga.

Es entonces cuando nos asaltan las dudas más inquietantes, y en medio de situaciones que bordean lo grotesco nos hacemos la pregunta: ¿ puede el disparate asaltar el templo del saber? ¿ Pueden personas inteligentes y exquisitas convertir un emporio de cultura en un callejón poblado de riñas tribales?

Bueno, la respuesta más sencilla sería; pues, ¿ por qué no? No es la primera ni la última vez que asistimos atónitos, en grandes foros y recintos, al espectáculo de gente cortés y educada dirimiendo sus diferencias con gestos que nada tienen que ver con las buenas maneras. La librería no debería ser la excepción, aunque tampoco la norma.

Al adentrarnos en esa peculiar galaxia que esconde nombres, hechos o hazañas perpetrados por seres extraordinarios que conectan con nuestros deseos y necesidades, también observamos que, a veces, los personajes reales que la pueblan no siempre sintonizan con las enseñanzas que predicaban los maestros. Pero seguramente esa humanidad llena de defectos y contradicciones es la que, en cierta manera, desmitifica la aureola de santidad del recinto.

Las librerías no son bibliotecas, aunque estas sean una de sus raíces, y por eso precisamente nos inclinamos a pensar que lo que antes eran templos sagrados hoy son lugares cotidianos donde la normalidad impera y se mezcla silencio, conversación, trato exquisito y amor a la cultura con ciertas situaciones a menudo grotescas y actitudes, pese a que parezca increíble, más propias de la burricie y el despropósito.

Este no es un texto científico y riguroso. Tampoco lo pretende. Tan solo es un paseo amable y divertido por una galaxia, un universo, por el que aún vale la pena transitar ( al margen de sus cacareadas presuntas crisis) y en donde, modestamente, se intenta reflejar el mosaico humano que lo puebla. Las situaciones, los protagonistas, así como las anécdotas que cruzan el texto, solo pretenden acercar a los interesados a un mundo peculiar de aventuras prosaicas y pequeños dramas cotidianos. En modo alguno se ha intentado crear polémicas o agitar debates, pero seguramente acercará un entorno, a menudo santificado, al firme terreno de la humanidad y de sus miserias.

No quisiéramos que nadie se sintiera ofendido por el texto y pedimos disculpas de antemano por ello. Pero de alguna manera, y eso resulta comprensible, a veces nos incomoda enfrentarnos a nuestros propios defectos. Forma parte de los contrastes de la vida. Este tampoco es un combate entre vencedores y vencidos: no los hay. Tan solo es el reflejo de esos pequeños dislates que todos cometemos alguna vez en la vida bajo las más variadas circunstancias. Ya se sabe, nuestras debilidades no nos gustan y nos son incómodas, pero al mismo tiempo nos hacen más humanos, empezando por las de quien esto escribe.

No quisiera cerrar la introducción sin rendir un pequeño homenaje al colega de profesión y motor de esta obra: el librero. Después de muchos años de idas y venidas, de crisis y transiciones todos estamos de acuerdo. Sí, no se cobran nóminas astronómicas. Los que trabajamos en ello no sabemos si somos vocacionales o gilipollas ( ¿ por qué no me habré hecho ingeniero industrial?), pero por alguna extraña razón ( y supongo que mis colegas me entenderán mejor que nadie) posee un oscuro componente adictivo difícil de desentrañar y, lo que es peor, se acrecienta con los años. Sobre el destino del sector y el de los que generosamente le dedicamos tantas horas poco sabemos, pero sin duda conocemos el valor y el cariño que ponemos en el oficio, aun sabiendo que muchas veces los dividendos obtenidos no se corresponden con el amor entregado.

Pero, como aquí no hemos venido a lamentarnos, ya solemos hacerlo con demasiada frecuencia, tan solo nos queda celebrar, por fortuna, la existencia y el futuro de un negocio que escondido tras el papel dice mucho de nosotros mismos y de nuestros actos”.

Introducció en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.15-18.

Casa del Llibre

Read Full Post »

Arxiu, biblioteca i museu del Castell de Peralada

(més…)

Read Full Post »

“ Recull d’usos i costums de la professió de Llibreter Antiquari”.

Art.1.- Aquest recull dels usos i costums de la professió de llibreter antiquari defineix els usatges habitualment i universal reconeguts en totes les transaccions comercials relatives a la professió de llibreter antiquari, sigui entre professionals, sigui entre professionals i particulars.

Art.2.- Així, doncs, tots els membres d’un sindicat ( associació) afiliat a la “L.I.L.A.” ( Lliga Internacional de Llibreria Antiquària) han de tractar tota transacció comercial segons els usos ací constatats, ço que significa que tot membre de l’esmentat sindicat ( associació) ofereix, tant als seus col·legues, com als seus clients, una garantia moral ben definida.

Art.3.- Tota compra feta per un llibreter a un altre llibreter, ha de pagar-se ( salvat el cas d’estipulació contrària), al comptat, a seguit de la recepció. Tota mercaderia comandada no pot ésser retornada, excepte en el cas que no es correspongui a la descripció donada pel venedor; aquesta descripció ha d’ésser exacta i en ella s’han d’esmentar totes les faltes o defectes de qualsevol gènere.

Art.4.- El proveïdor ha de rebre integrament el montant de la seva factura: en conseqüència, en els casos de regulació per vis de “clearing”, conducte bancari o qualsevol altre que provoqui despeses, aquestes seran, en la seva totalitat, a càrrec del comprador.

Art.5.- Tots els llibres comprats queden subjectes a verificació, que haurà de dur-se a terme immediatament a la recepció de la comanda. Les reclamacions han de formular-se dins els vuit dies següents posteriors a la recepció. En qualsevol cas, aquest termini podrà ésser prorrogat de comú acord entre el venedor i el comprador en determinades circumstàncies.

Art.6.- Tota oferta serà reputada “ salvant venda entre temps”, a menys que s’indiqui el contrari. En qualsevol cas, la cortesia aconsella especificar aquesta menció, o indicar un breu termini d’opció.

Art.7.- Quan un llibreter hagi fet una oferta per la compra de llibres, el preu ofert només es vàlid si la transacció és immediata, a menys que existeixi conveni contrari.

Art.8.- Tot llibreter deu – dins un bon esperit de confraternitat, i en tant no es tracti d’un cas excepcional -, concedir als seus col·legues membres de la “L.I.L.A.”, el descompte d’almenys un 10% sobre el preu marcat.

Art.9.- Una vegada feta la tramesa dels llibres, qualsevol risc de transport corre a compte de l’expedidor i és del seu càrrec cobrir-lo per una assegurança, si ho estima oportú; les despeses de l’assegurança deuran ésser carregades al destinatari.

Art.10.- Fora del supòsit de conveni especial, les trameses “a l’examen” han d’ésser retornades dins de les 48 hores següents a la recepció. Passat aquest termini, la venda ha de considerar-se conclosa. Les despeses dels ports d’anada i tornada son a càrrec del peticionari.

Art.11.- El fet que un o diversos llibres encomanats sobre un catàleg ja estiguin venuts a la recepció de la comanda no podrà constituir motiu de refús de la resta, a menys d’existir estipulació en contrari a la pròpia comanda, encara que aquesta clàusula no resulti impresa en catàleg.

Art.12.- Tot llibreter és responsable de les seves descripcions bibliogràfiques. Però si comet un error o una omissió, no està obligat sinó a readmetre el llibre.

Art.13.- Tota valoració feta per un llibreter que no vagi seguida de compra, ha d’ésser retribuïda. Les despeses de desplaçament – en cas d’haver-n-hi  -, han de facturar-se. Cas de valoració feta per un llibreter estranger, aquest ha d’aplicar la taxa de valoració en ús en el país on s’hagi dut a terme.

Art.14.- En les valoracions cal que les estimacions es facin en forma escrupolosa, ja que comporten una responsabilitat moral de l’expert respecte del propietari dels llibres que ell ha de taxar.

Art. 15.- Si un llibreter demana llibres en comunicació, o en comissió, n’és responsable des de la seva expedició fins el seu retorn o ajust. En qualsevol cas, la seva responsabilitat no s’estén als danys de guerra, ni a aquells riscs que no puguin cobrir-se amb una assegurança.

Art.16.- Tot llibreter que rebi d’un client ordres de compra en una venda o subhasta ha de demanar la comissió acostumada.

Art.17.- Tot llibreter que es faci representar en una venda a subhasta per un col·lega, salvat el cas de convenció especialment estipulada, ha de pagar-li al comptat el montant de les seves compres.

Art.18.- Tota venda pot facturar-se, bé en moneda del país d’origen, o bé en moneda estrangera, sempre, però, en aquest cas, amb base a les taxes de canvi en vigor a la data de la venda.

Art.19.- Aquest recull d’usos i costums s’ha establert en francès i en anglès. Cas d’haver-hi alguna discrepància en la interpretació d’un paràgraf en relació d’una altra llengua, el Comitè de la “L.I.L.A.” decidirà quina és la interpretació correcta.

Recomanacions.

Llibres robats.- Si un llibreter compra de bona fe un llibre robat a un altre llibreter, poden presentar-se dues possibilitats:

1.- Les parts interessades desitgen arranjar l’assumpte amigablement. En aquest cas, el llibre haurà d’ésser lliurat al propietari legítim, però aquest haurà d’abonar al comprador la meitat del preu pagat. Això constitueix pels dos llibreters una “fórmula entre cavallers”.

2.- El robatori pot donar naixement a una acció legal. La llei en aquest cas, essent distinta segons els països, no deixa possibilitat per donar recomanacions que tal vegada puguin resultar contràries a les lleis nacionals. Mentrestant és de desitjar que el principi enunciat en el paràgraf 1 sigui aplicat entre els dos llibreters, el comprador i el llibreter víctima del robatori.

Recull d’usos i costums de la professió de Llibreter Antiquari”, en el Catàleg 1978-1979 de La Llibreria del sol i de la lluna, p.12-14.

XQ        XQ        XQ        XQ        XQ        XQ        XQ

“ El librero puede parecer un ser extraño. Un personaje inclasificable que mutó en las bibliotecas en eras pasadas para reptar hasta la calle y convertirse hoy en día en una pieza más del engranaje del mercado.

Seguramente el sueño virtual del librero es poder llevar la sección a su gusto sin tener que atender constantemente a los clientes. En eso todavía arrastra los viejos genes de su antepasado, el bibliotecario. Pero los hábitos le han hecho conectar con la mayoría de los mortales y ha descubierto que las relaciones humanas también existen y conviene fomentarlas para vivir de este negocio.

El librero puede SER MANIÁTICO. Cuida de su zona de trabajo como una madre que guarda con celo la entrada de la madriguera, atenta al acecho de depredadores que quieran violentar a sus crías: los libros. Mantiene en orden escrupuloso todo lo que alcanza su ángulo de visión y tolera mal cualquier alteración y desorden que algún pobre incauto provoque despistadamente. Si el incidente ocurre, se lo hará saber. Eso sí, con suma habilidad.

Algunos libreros, no todos por supuesto, NO SON ESTRICTAMENTE AMABLES, por lo menos genéricamente, aunque ya hemos visto que las circunstancias aprietan mucho. En esto guardan un gran parentesco con las múltiples razas que pueblan los comercios de cualquier sector. Una deformación que se acentúa con los años. Los viejos genes del bibliotecario que fue acuden en manada, hurgando de vez en cuando en la vertiente más taciturna del personaje cada vez que se ven abocados a ejercitar por obligación el buen trato; aunque en medio de tamaño esfuerzo de sobrehumana cordialidad, pueden aprender a ejercitar las relaciones humanas y a veces reconocer que brindan gratificantes resultados.

El librero PUEDE SER VIOLENTO. No se le ocurra maltratar un libro o, peor, desprecintarlo en su presencia. Sus reacciones pueden ser furibundas e imprevisibles. Si el cliente es sorprendido en plena fechoría, es mejor no alterar al librero y lo más recomendable es darse a la fuga. Si este entra en cólera, muestre hábil sumisión e inténtelo en mejor ocasión, a no ser que sea usted un temerario dispuesto a arriesgar su integridad física.

Algunos libreros con brotes de intolerancia pueden ser INSOPORTABLEMENTE ARROGANTES; en especial, los más exquisitos. Aunque abocados al pánico que provoca el despido, si es que son empleados, es una prueba para su paciencia escuchar de boca de un cliente pronunciar mal un título o un autor, o marearle la perdiz sin llegar a ninguna parte. Aquí las reacciones son múltiples y derivan hacia el sarcasmo, la indiferencia y raramente a la tolerancia. No les juzguen con dureza. El trabajo continuado en un recinto cerrado y la habitual repetición de lugares comunes pueden llegar a conformar un caràcter difícil.

Sin embargo, si el combate se produce con su alter ego disfrazado de cliente exquisito, los resultados pueden ser de una crudeza extrema y no tendrán nada que envidiar al choque de dos dinosaurios en pleno Jurásico.

Al final tampoco tampoco hay por qué alarmarse puesto que una vez echado el cerrojo y bajada la persiana, en definitiva, el librero es como la mayoría de nosotros. Ve partidos de fútbol, bebe cervezas, paga sus impuestos y quiere a sus semejantes… o no.

”El librero ( anatomía de un personaje)”, en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.27-29.

Read Full Post »

L’avatar1 que faig servir quan demanen que el posi en algun lloc és un “colporteur”, i també el faig servir en el meu vlok.

El motiu no el tinc clar, sembla que em vaig sentir identificat quan va aparèixer a la meva vida, potser és l’ofici que m’agradaria tenir en una altra vida, si es pot dir ofici a fer el que a un li agrada, llegir i facilitar llegir a altres i ja posat, escriure una mica.

I escric “colporteur”2 (d’ara endavant sense cometes) perquè altres noms per aquest ofici no m’acaben d’agradar, com per exemple: venedor ambulant, que és la traducció oficial, o firaire, com a personatge assidu a les fires per vendre qualsevol  cosa, entre les quals els llibres, llibrets, auques, goigs i tota mena d’escrits i pamflets per informar i donar notícies a tothom.

També podria ser baladrer, que potser s’usava despectivament amb aquells que cridaven massa, però que també s’aplica als venedors de tota mena d’andròmines, menjars i begudes, i mercaderies vàries, i potser més aplicat a gent que practicava oficis , anant de poble en poble, de ciutat en ciutat, on aplicaven les seves “arts” i es posaven a disposició dels ciutadans per fer una mica de tot (adobacadires, serrallers, afiladors, aiguaders, perruquers, venedores de maduixes, afiladors, i un llarg i variat etcètera).

O robavellaires i drapaires que eren les persones que compraven i venien roba, requincalla i altres estris ja usats. Hereus del firandant medieval.

William Shakespeare – The Winter’s Tale Lyrics and Tracklist

A la Viquipèdia no hi ha gaire cosa, una mica d’història dels venedors ambulants, quan diu: “Els seus orígens es perden a la boira del temps, ja que antigament no hi havia botigues permanents als pobles agrícoles i, per tant, per al subministrament, calia anar a les fires que es realitzaven periòdicament. Per fer front a les necessitats de la població rural, hi havia les figures dels venedors ambulants, els orígens dels quals poden estar relacionats amb la relativa seguretat dels viatges després de l’any 1000, sense excloure la seva existència en temps més antics. Moltes vegades a la part posterior d’un ase, potser amb un carro, passaven per tots els carrers, portant tota mena de productes que podrien servir.”

El venedor ambulant de llibres d’Anibal Carracci, Grigniani, Roma, 1646.

A França i altres països se’ls hi ha donat molta més importància. Per exemple a la Wikipédia francesa explicant moltes més coses començant per explicar l’etimologia del mot colporteur: “prové del llatí “comportare”, en francès “transportar”, que és semblant al verb “coltiner”: portar una càrrega pesada al coll, les espatlles, amb el cap protegit per un “coltin” que és un tocat allargat per una peça de cuir que protegeix el coll i les espatlles”, en referència als senyors que s’hi dedicaven en el segle XIV, quant a l’Anglaterra del segle XIII, aquest tipus de venedor s’anomenava “peddle”: el terme prové de la paraula francesa “pied” (llatí: pes, pedis). D’altra banda, durant el regnat d’Enric VIII, la paraula “colporteur” estava en ús a través de diversos edictes i reglaments.

A França un reial edicte de 1723 exigia que els venedors ambulants sabessin llegir i escriure, que estiguessin inscrits en un registre de la generalitat del lloc i que portessin una placa distintiva; però la majoria dels venedors ambulants, tant analfabets com reticents a pagar els impostos associats a la seva professió, estan inscrits com a “traficants” en documents notarials i parroquials.

Però a mi m’agraden els llibres i tot el que els envolta, per la qual cosa voldria dedicar aquestes línies als colporteurs dedicats a vendre papers, plecs, diaris, llibres i tota mena de productes relacionats amb el llibre i l’escriptura, com els “baladrers de tinta fina”.

Le Colporteur (De Marskramer, avant 1516), per Jèrôme Bosch ( Museu Boijmans Van Beuningen)     

He mirat i rebuscat informació sobre la història, els costums, els llocs i qualsevol cosa que estigui relacionada amb els colporteurs, però és una mica difícil trobar coses específiques dedicades a ells, més a Catalunya, doncs a altres llocs hi ha bastants coses escrites sobre el tema.

Voldria aclarir que el que escric aquí té a veure amb els coporteurs que hi havia ja fa anys, els venedors ambulants d’avui dia mereixen uns altres escrits, i quan dic avui dia em refereixo per exemple als venedors anomenats Top manta, els dedicats a la venda de mà a mà, als venedors de fires i mercats setmanals i des de la perspectiva literària als personatges que fan la funció que feien els colporteurs d’abans, com els anomenats biblioburros, bibliolanxes, bibliocamells, bibliocavalls, bibliocicletes, etc. Deixant de banda també els bibliobusos, que podriem dir que són “colporteurs gegants”, però que només deixen el que porten sense cobrar.

Torno a la Wikipédia francesa, doncs expliquen molt bé la relació dels colporteurs amb el món llibreter i parla del que venien, de les lleis que els governaven, de les prohibicions i dels permisos que se n’anaven produint al llarg del temps quan l’activitat del “colportage” estava molt organitzada i feia falta, perquè les desavinences entre els colporteurs i els venedors sedentaris, els que tenien tendes, sovintejaven. Fins i tot ens diu que cap a l’any 1611 hi havia 46 colporteurs autoritzats i molts més sense cap autorització, i això portava a fer més lleis, moltes de prohibició, com una de 1669 que prohibia vendre cap llençol o pancarta sense el permís del lloctinent de policia local, i el 1680 es reiteraven les mateixes prohibicions pel que fa a cartells.

Gilhofer und Ranschburg Antiquariatskatalog 1925

I en el regnat de Lluís XIV els colporteurs tenien prohibit vendre per la ciutat obres i mercaderies reservades als mestres dels oficis establerts i agremiats, sota pena de desamortització i multa.

A França, la Biblioteca Blava , una forma primitiva de literatura de venda ambulant que va aparèixer a principis del segle XVII i el Chapbook  a Anglaterra, confiaven en els colporteurs que asseguraven la distribució per tot el territori. L’any 1727, els colporteurs de diaris havien de saber llegir i escriure. L’any 1757, un edicte els castigava amb la pena de mort si distribuïen clandestinament llibres que no havien rebut cap privilegi o que estaven subjectes a prohibicions. L’any 1840 va marcar progressivament la fi dels colporteurs de llibres. Les lleis de 1849 i 1852 imposaven tres condicions per a la venda ambulant de publicacions; l’examen previ de l’obra per una comissió, la col·locació d’un segell a cada exemplar ofert a la venda i portar un passaport especial per part de tots els venedors, que corresponia a una “patent”.

The American Chap-Book, color zincograph on paper de William H. Bradley (1868-1962)

De Catalunya he llegit unes poques coses, alguns articles, pocs, i sense aprofundir gaire.

En Joan Amades va escriure molt acuradament sobre els baladrers i els oficis dels quals parlava més amunt en el llibre dedicat a les rajoles dels oficis3, però el tema llibre, impremta, escriptura, enquadernació no surt gaire. En altres llibres4 d’Amades en parla molt sobre el llibre, però els colporteurs no hi apareixen gaire.     

Algunes coses surten aquí i allà, com un article al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona5: “Notes sobre iconografia popular”, on diuen: “De la venda forana tenien cura el marxant transhumant d’imatgeria que amb canyes i cordills improvisava les seves parades, i el “colporteur” o venedor ambulant, qui, a més de les estampes, portava petites manufactures útils a les actives menageres o adients a l’agençament de les fadrines i els jocs dels infants.”

Colporteur, huile sur toile, XVII s. Anonyme (école française), conservé au musée du Louvre à Paris.

A L’Esquella de la Torratxa surten uns quants acudits i en algun article citen els venedors ambulants, per exemple, en un article de Lluís Capdevila6: “Un concepte de la honradesa”, diu: “De tant en tant, arriba un venedor ambulant, blanc de pols de la carretera, suat i estripat que fa llàstima. Aquest venedor es deixa caure defallit en el primer clap d’ombra que troba. Immediatament, presentint el nòmada, el volten les mosques, les formigues, els porcs, les oques, les criatures i altres bèsties molestes. Aquest venedor – de paper i sobres, d’espanta-mosques, de qui sap quina altra baratura – llança el seu pregó, agut, lent, trist, pels carrers solitaris del poble. Per què sempre tenen aquesta tristesa els pregons dels venedors ambulants?”

I en El Baix Penedès: setmanari autonomista, signat per N., diu: “Passo distret per una de les vies més cèntriques de la ciutat y una veu estrident, penetrant, qu’em fereix els tímpans, me tréu bruscament de la meva abstracció: “La cogida de Vicente Pastor”, “la lista de la lotería”, crida, esgargamellantse, el venedor ambulant de periòdics, y la gent s’hi aboca amb avidesa, arrebassántloshi atropelladament…”

A Young Woman Book-Peddler. Artist Torii Kiyonobu I (Japanese, 1664–1729) .1720s

Tres cites que ja diuen alguna cosa de qui eren els colporteurs, però eren molt més i miro d’esbrinar més coses.

En un article-entrevista7 de 1993, Roger Chartier8 ens diu: “La ciutat de l’Antic Règim és un univers en el qual els textos són presents, visibles. Hi ha una gran diferència amb el món rural on el text no és present més que sota la forma del manuscrit, controlat pel clergat o pel notari. El colportage de llibres és fonamentalment un fet urbà. La diferència entre llibreter i “colporteur” està lligada a la naturalesa dels objectes escrits i impresos difosos. Els colporteurs difonen objectes definits estrictament per reglamentacions (han de correspondre a tal o tal altre gènere, no han de sobrepassar tantes pàgines…) No és més que progressivament, almenys a França (primer el N., després el NE. I continuació el Midi) que el “colportage” va difondre el llibre imprès.”

The broadsheet vendor, ascribed to Jost Amman, 1589 (NYPL)
 

Sortosament, he trobat un article9 de Ricard Expósito i Amagat que també ajuda a saber una mica més sobre els colporteurs, diu: “Certament, Roch Soler10 estava informat tant de les notícies de la terra com de l’“actualitat internacional”. Però com era possible des de les remotes valls de Llémena i d’Hostoles? La resposta ofereix-la “premsa” de l’època. El que convertia en especial aquest pagès era que consumia les noves impreses. El 20 de juliol de 1616 – segons consta en anotació manuscrita – havia adquirit un fulletó versificat sobre bandolerisme, mentre que el 1627 indubtablement feu el mateix amb una “relació tipus gaseta” sobre els successos ocorreguts a l’estranger durant l’any anterior. El plec noticiós més antic fou comprat a Barcelona, mentre que la procedència del segon és desconeguda: potser l’obtingué a la mateixa ciutat o, tal vegada, en algun lloc concorregut (una plaça, un mercat) o de mans d’algun venedor ambulant que recorria la diòcesi gironina. En tot cas, els horitzons del seu món no s’acabaven a l’era del seu mas, als camps o al campanar parroquial sinó que, en certa manera, abraçaven la major part de l’Europa moderna i, marginalment, les Índies Occidentals; és a dir, que un pagès de la Garrotxa també tenia experiència de la diversitat. I tot això gràcies als papers públics estampats als tallers barcelonins i perpinyanesos; uns fullets en català i en castellà, en vers i en prosa, que expandiren notablement la coneixença i fins i tot la percepció dels esdeveniments extra-locals.

Le marchand d’images italien entre le maréchal de La Feuillade et un homme qui se bouche les oreilles

En el mateix article ens parla de la importància, no pas petita, dels fulletons, cartes, avisos, etc. , que corrien amunt i avall, moltes vegades en mans dels colporteurs. En paraules d’ell: “Ara bé, no s’hauria d’oblidar que, malgrat la progressiva consolidació de les publicacions periòdiques, els papers públics irregulars perduraren dins dels horitzons informatius del Principat fins més enllà de la Guerra del Francès, interaccionant amb les gasetes, els periòdics literaris i els diaris. No debades, els fulletons subordinats als esdeveniments foren hegemònics en el decurs del període alt modern: a més de les relacions, es publicaren una munió de cartes i còpies epistolars i, en menys mesura, avisos i noves. Tots aquests humils i fràgils fulletons, majoritàriament en 4t i en llengua castellana, cobriren temes prou heterogenis com foren encontres militars, festes monàrquiques i d’altres dignitats, assumptes religiosos, fets extraordinaris – de tipus natural, sobrenatural i inusual –, entre “otras cosas dignas de ser sabidas”. Consumits dins i fora de Catalunya, contribuïren al sosteniment quotidià de les impremtes catalanes o, més exactament, de les perpinyaneses i, sobretot, barcelonines, com els tallers de Gabriel Graells i Giraldo Dotil, el dels Mathevat o el d’Esteve Liberòs: entre 1500 i 1630 s’estamparen 334 fulletons noticiosos al Principat, una petita part d’un total desconegut que, lamentablement, no ha sobreviscut als estralls del temps.”

Però el millor lloc, fins ara, per trobar informació és la Tesi Doctoral11 del mateix Ricard Expósito, que dedica unes 7 pàgines al tema, i on citant l’anàlisi de la francesa Michèle Fogell2 sobre l’Antic Règim on explica la importància dels “Juré-criers”13, els “Juré-trompettes”14 i els Te Deum per a les monarquies europees que els utilitzaven  per a fer saber als súbdits dels espais urbans –i al camp–, els edictes (i textos de naturalesa semblant) així com tota mena d’informacions, no es descuida de la importància dels colporteurs, doncs eren peces fonamentals per aconseguir el ressò informatiu desitjat, malgrat que moltes vegades les notícies i esdeveniments podien ser canviats o alterats.

Couverture d’un almanach de 1831, intitulé Messager boiteux de la Moselle.
 

Així doncs, Ricard Expósito dedica uns quants fulls a les vies de transmissió considerades menors, però que, com diu, han atret l’interès dels estudiosos.

De la tesi podria posar moltes coses, totes interessants, però crec que si a algú li ha entrat el desig de saber més, una bona ullada a la Tesi li valdrà la pena. Sí que vull posar, però, unes línies de les pàgines 41-42 on parla o defineix què o qui és el colporteur: “A França el fenomen de la venda ambulant, que es coneix amb el nom de “colportage”, compta amb una tradició historiogràfica sòlida, especialment des de la publicació de l’inventari i estudi de la “Bibliothèque bleue de Troyes” per part de Robert Mandrou15 l’any 1964.

 Si bé és cert que els aspectes “literaris” dels segles XVI al XIX són els que han atret més atenció, el vessant comercial també és prou ben coneguda; i, a més a més, els venedors que es dedicaren a aquesta mena de comerç constitueixen una imatge familiar en la història de l’art. Els “colporteurs” (també “marchands” o “mercerots”) recorrien els camins del regne i transportaven –dins de cistells, farcells o armariets–, desenes o centenars de peces de literatura i d’actualitat que venien al(s) públic(s) de les ciutats i del camp: llibres i llibrets de devoció catòlica, històries heroiques o llegendàries, almanacs, beceroles (“livrets d’Abécé”), cançons, etc. I, també, premsa (“occasionnels”, alguns “canards”, i gasetes –incloent la de Renaudot–) i altres textos afins com ara pamflets polítics i edictes. A París, l’any 1616, hi treballaven una dotzena de “colporteurs” reconeguts per la Universitat i pels professionals de l’imprès (llibreters, estampers i enquadernadors) i un nombre indeterminat, molt més gran, sense llicència… Resumint, els “colporteurs” foren uns dels principals agents transmissors dels productes d’estampa informatius (i literaris o piadosos) que eixien dels obradors tipogràfics i de les llibreries de dins i fora del regne francès i s’escampaven arreu del territori. Com també ho foren, de distribuïdors d’informació i de literatura, els seus homòlegs europeus, que es dedicaren a aquest comerç de l’imprès amb o sense l’aprovació explícita o tàcita de les autoritats.”

Les 7 pàgines citades donen molta informació sobre aquest món i ens fa saber de la importància que van tenir els colporteurs, podria posar més coses extretes de la tesi, però crec que amb l’aquí exposat n’hi ha prou per tenir idea, per saber una mica més sobre aquests senyors, a vegades estrafolaris, a vegades mal vestits, de vegades tot el contrari i moltes vegades mal vistos per la gent corrent.

Potser m’he allargat una mica, però semblava que el tema no donaria per gaire i ha resultat tot el contrari, malgrat que tenim, en l’àmbit local, no massa informació, poca bibliografia, m’ha servit per treure una mica l’aigua clara d’un ofici crec que molt desconegut i fins i tot deixat de la mà de Déu.

Venedors de canya i cordill, Barcelona, 1850

Però tinc ara a les mans un llibre de Joan Amades, Apunts d’imatgeria popular16, que també aclareix una mica aquest món dels colporteurs. I no em puc estar d’afegir unes quantes coses de les quals relata Amades, quan parla dels imatgers que des del segle XIV han tret a la llum tota mena de literatura, anomenada menor, però de gran importància en segles passats. Van començar amb els naips, consta en un escrit d’Eudald Canibell, l’any 1303 a Barcelona, i van seguir anys després les estampes, com la més vella coneguda, en talla dolça que representa el Príncep de Viana de 1461-62, i venen seguidament els romanços, els goigs, les auques, els ventalls i moltes coses més (cobertes de paper de fumar, felicitacions i dècimes nadalenques, cartes de soldat, jocs, etc., etc.)

Ens diu Amades que els imatgers catalans trametien llurs productes a les principals poblacions espanyoles i arribaven al públic d’aquí venen des dels seus establiments i molta part els venien als que podem anomenar colporteurs, que posaven les seves parades a l’aire lliure, dedicades exclusivament a la venda d’imatgeria i literatura populars, situant-se prop dels mercats, de les esglésies i dels llocs per on transitava la gent; crec que per acabar unes línies d’Amades no estan de més, diuen: “Solien estar arrambades [les parades] a una paret on clavaven dues rengleres de claus en sentit vertical; damunt d’aquests claus lligaven tot de cordills que travessaven la paret formant algunes línies paral·leles i dels quals penjaven els romanços, auques, estampes, ventalls i altres menudeses i els fixaven al cordill per mitjà d’una petita canyeta oberta per un tall. D’ací el nom de parades de fil i canya o de canya i cordill, el qual nom s’ha fet extensiu al tipus de literatura que s’hi venia.”

De fet, encara avui existeix el que es diu canya i cordill. Ens explica també que els venedors eren, uns quants, sedentaris, doncs s’establien cada dia o uns quants a la setmana al mateix lloc i altres, els colporteurs, que seguien les fires i mercats i els aplecs d’ermites importants amb un farcell al coll o una caixa dins la qual portaven la mercaderia i n’hi havia que fins i tot, tocaven algun instrument, com el violí, quan explicaven els romanços que duien.

D’un tema que no esperava gaire bibliografia, al final van apareixent més i més coses. Un exemple d’això és el llibre de Francisco Mendoza Díaz-Maroto: Panorama de la Literatura de Cordel Española17, on parla de les “Aleluyas” (auques), romanços, plecs, calendaris, almanacs, etc., i on hi ha molta bibliografia (uns 90 autors+Catàlegs+Plecs) amb uns quants autors catalans: Amades, Batlle, Bohigas, Busquets Molas, Miquel y Planas, Palau y Dulcet, però és una bibliografia molt encaminada a parlar de “literatura menor” espanyola, i dels plecs solts, molts dels quals eren venuts per la Hermandad (Cofradía) de Pobres Ciegos de Madrid18 des de finals del segle XVI fins a l’inici del XIX.

Una cosa que m’ha semblat, almenys, curiosa, és el fet que Joan Amades quasi no apareix a la Viquipèdia on parla d’Auques, goigs, romanços, naips, literatura de canya i cordill, estampes, etc. Només he trobat dues cites i un exemple d’això que dic el trobem a Literatura de canya i cordill, on diuen que Julio Caro Baroja va parlar dels plecs de cordill l’any 1947 i de Joan Amades que ja en parlava deu anys abans no diuen res. Només en l’apartat sobre Rondalles surt una mica més. Crec que un senyor que ha escrit més de 150 llibres i tants o més articles i col·laboracions sobre aquests temes i molts altres hauria de ser tingut més en compte quan es parla de “literatura menor”.

Acabo, dient que un bon llibre que hauria de llegir complet, és el de Laurence Fontaine: Histoire du colportage en Europe (XVe-XIXe siècle)19, Paris, Albi Michel, 1993. De fet a França llibres editats sobre colporteurs i “colportage” n’hi ha un munt.

Em faltava alguna cosa, que no és res més que un vídeo de la Bibliotheque Bleue de Troyes, en el que expliquen el necessari per entrar i saber una mica més d’aquest món i unes quantes coses sobre impremta.

Hauré de llegir una mica més i si s’escau faré un altre article.

Parada brasilenya de canya i cordill, anys 8020
  1. Personatge virtual definit amb els trets individuals escollits per un usuari perquè el representi en un entorn digital. O en un altre.
  2. Diccionario de Bibliología y ciencias afines de José Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004 (3ª ed.). Colporteur: (voz francesa de uso internacional); vendedor ambulante; i. Colporteur, book hawker). Vendedor ambulante de libros. Colportage: (voz francesa de uso internacional): venta ambulante; i, colportage, book peddling) Comercio ambulante de libros.
  3. Les rajoles dels oficis de Joan Amades, La Neotípia, Barcelona, 1937. També l’edició facsímil, editada per José J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 1987. Col. Arxiu de Tradicions populars, 45.
  4. El llibre segons el poble de Joan Amades, Neotípia, Barcelona, 1938.
  5. Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm., 73, juny , 1937, a la pàg. 166. (Article molt interessant). 
  6. “Un concepte de la honradesa” de Lluís Capdevila a La Esquella de la Torratxa, núm. 2506, juliol 1927.
  7. “Representacions i pràctiques culturals en l’Europa moderna. Conversació amb Roger Chartier, Manuscrits, núm. 11, gener 1993, pàg. 29-40.
  8. Roger Chartier: És un historiador i historiògraf francès que forma part de l’escola dels Annales. Treballa en la història del llibre, l’edició i la lectura. 
  9. ““Successos d’Europa” a la Catalunya rural de l’època moderna” de Ricard Expósito i Amagat, Pedralbes, 28 (2008), pp. 611-621.
  10. Roch Soler: un pagès natural de les Encies, població del terme municipal de Les Planes d’Hostoles, a la comarca de la Garrotxa.
  11. Informació i persuasió: en els orígens de la premsa catalana (c. 1500-1720), Tesi Doctoral de Ricard Expósito i Amagat, Dpt. Història i Història de l’Art-Universitat de Girona, Girona, 2014. Molta informació i molta bibliografia. 
  12. Michèle Fogel, Les cérémonies de linformation dans la France du XVIe au milieu du XVIIIe siècle, [Paris], 1989.
  1. Jurer-crier, o simplement Crier, es deia antigament de certs funcionaris encarregats de passar per la ciutat per fer anuncis en nom de particulars, convidar a la gent als funerals i proporcionar les penjades per a les cerimònies fúnebres, etc.
  2. Jurat-pregoner, també dit de certs oficials que publicaven edictes, etc., al so de les trompetes.
  1. R. Mandrou, De la culture populaire aux XVIIe et XVIIIe siècles. La Bibliothèque bleue de Troyes. Paris, Stock, 1964. Amb una interessant ressenya d’aquest llibre de Serge Thion a Communications, 6, 1965.
  1. Apunts d’imatgeria popular de Joan Amades, Ed. José J. De Olañeta, Palma de Mallorca, 1983. Col. Arxiu de Tradicions populars, 44.
  2. Panorama de la Literatura de Cordel Española de Fco. Mendoza Díaz-Maroto , Ollero & Ramos, Madrid, 2001.
  3. Les aveugles colporteurs d’imprimés en Espagne” de Jean-François Botrel, Mélanges de la Casa de Velázquez, 9 (1973), pàg. 417-482. Hermandad (Cofradía de Madrid fundada l’any 1581. A València hi havia la Confraria de cecs des de l’any 1329 i a Barcelona des de l’any 1339.
  4. Una interessant ressenya a Economic History Blog,
  5. .Imatge trobada en l’article “La literatura de cordel” de Clelia Pisa, en El Correo de la Unesco (1986, p.26.
          (Si us plau, si veieu algun error m’ho dieu i el corregiré. Moltes gràcies)

Read Full Post »

“De la Bibliomania.

            — Guardem-nos de confondre amb els bibliòmans a aquests homes de gust i de talent que tenen llibres només per instruir-se, per distreure’s, i que han estat decorats amb el nom de de bibliòfils. «Del sublim al ridícul, diu un agut aficionat als llibres, no hi ha més que un pas: del bibliòfil al bibliòman no hi ha més que una crisi. » El bibliòfil es torna freqüentment bibliòman quan el seu esperit decreix, o quan la seva fortuna augmenta, dos greus inconvenients als quals estan exposades les persones més honrades; però el primer és molt més comú que el segon. « El bibliòfil , afegeix Mr. Charles Nodier, sap escollir els llibres ; el bibliòman els amuntega: el bibliòfil posa un llibre al costat de l’altre, després d’haver-ho sotmès a totes les investigacions dels seus sentits i de la seva intel·ligència; el bibliòman amuntega els llibres els uns sobre els altres, sense mirar-los. El bibliòfil valora el llibre, el bibliòman el pesa o el mesura; no escull , sinó que compra. La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, al bibliòman, una malaltia aguda portada fins al deliri. Arribat a aquest grau fatal, res té ja d’intel·ligent, i es confon amb les manies. » Si em fos permès afegir una darrera pinzellada per resumir aquest juiciós paral·lel, diria que el bibliòfil posseeix llibres, i el bibliòman en té posseït.

Entre totes les manies col·leccionistes, la dels llibres m’ha semblat sempre a la vegada la més estesa, la més seductora, i la més lentament ruïnosa. Em limitaré a citar-ne un exemple. Es tracta d’un col·leccionista de raça pura, i cabal home de bé ; home estrany en la seva espècie, incapaç de sostreure un Elzeviro de deu i vuit línies de marge; que extremava la delicadesa fins al punt de tornar fidelment el llibre més insignificant que se li prestés, i que mai va donar cabuda en la seva ment a la idea de descavalcar una obra bona, amb l’esperança d’adquirir-la després a baix preu.

            Mr. Boulard, home de gust i literat instruït, havia adquirit una gran fortuna al notariat, que va exercir a París per molts anys d’una manera la més honrosa. Molt diferent dels notaris del dia, Mr. Boulard no era un home de món; era l’home del seu despatx, el guia, l’amic dels seus clients; i no es va decidir a deixar la seva notaria fins que va poder transmetre-la a un fill hereu de la seva intel·ligència, del seu zel i de les seves virtuts.

            Fins llavors Mr. Boulard va creure haver de fer el sacrifici d’una afició molt marcada que tenia als llibres: però des que es va veure amo de la seva persona i del seu temps, no va pensar més que a formar-se una col·lecció d’obres rares i curioses.

            Així que mans a l’obra, passant una part del dia a casa dels grans llibreters, i una altra part a casa dels firaires, fullejant, olorant, mesurant i comprant sempre les edicions rares, les bones edicions, les úniques en què es troba la falta , la beneïda falta , estrella polar dels veritables aficionats. Els antics aficionats a la llibreria asseguren no tenir memòria d’haver-li vist entrar a casa sense portar sota el braç diversos volums. D’altra banda, les seves nombroses compres eren sempre pagades al comptat, i al cap d’alguns anys era mirat per tot París com la segona providència dels llibreters de vell. A tal pas aviat van quedar plens els prestatges que cobrien totes les parets de la seva estança, i de tota necessitat va caldre preparar lloc per a les adquisicions futures. La virtuosa senyora, prudent i econòmica, Madame Boulard havia aconsellat repetides vegades al seu marit que es posés a llegir abans de continuar comprant; però aquest consell, bo per a un bibliòfil, no era de cap manera del gust del nostre bibliòman. Els nous volums, que d’algun temps arribaven per masses, per toeses quadrades, van ser col·locats per munts davant de la biblioteca, ja inaccessible, i fins a la cambra de dormir, convertida un dia en quatre grans carrers, tots guarnits de prestatges.

A tot això Mr. Boulard s’anava fent menys amable i més misteriós. Pel matí començava les seves excursions molt més aviat que de costum, a l’hora en què ni els llibreters havien obert les seves botigues, ni els firaires posat les seves parades: sovint no dinava a casa seva; anava a dinar molt tard; i un dia va passar que no va anar a  dinar  ni  a dormir. En va Madame Boulard, alarmada, pregunta al seu marit sobre tan escandalosa conducta; el bibliòman s’obstina a guardar silenci, o dona respostes evasives. Des d’aquell moment se li segueixen tots els passos, se li espien totes les accions a aquell marit relaxat, i no es triga a esbrinar que fa algun temps passa dies sencers en una de les seves cases, de la qual havia acomiadat successivament a tots els llogaters , i que acabava de transformar en una vasta biblioteca. La nit que l’espòs havia oblidat passar sota el sostre conjugal era precisament aquella durant la qual va arreglar tres carretades de llibres, la compra accidental dels quals no s’havia atrevit a confessar. Entren llavors les aplicacions , hi ha plors per una banda i l’altra, i finalment se signen les paus : però sota quines condicions ? El nostre bibliòman ha donat paraula d’honor, ha empenyorat la seva fe d’antic notari, que començarà immediatament el seu catàleg, i no comprarà en endavant ni un volum sense expressa autorització de Madame.

            Fidel a les seves promeses, l’honrat, el venerable Mr. Boulard, dona principi a la seva obra: encara surt sovint, és veritat, però només per visitar les seves antigues galeries, més mai per comprar. Alguns mesos després de tan animada resolució, va començar a declinar la seva salut: particularment va perdre la gana i les forces, va començar a amagrir-se: el seu caràcter, abans amable i plaent, es va tornar de sobte ombrívol i malenconiós: sordament minat en fi per una febre nerviosa , va arribar a no poder-se moure del llit. Aleshores va ser quan el metge que el visitava va sospitar que aquella febre consumptiva podia molt bé procedir d’una mena de nostàlgia, del sentiment que tenia el malalt de no poder comprar més llibres; i, de concert amb Madame Boulard, va posar en pràctica la següent estratagema: un firaire va estendre al carrer alguns centenars de volums enfront de les finestres del bibliòman; i després a una senyal convinguda es posa a vendre els seus llibres al pregó, atraient als transeünts amb els seus crits inerts i sonors. «Què és això?» pregunta Mr. Boulard a la seva esposa.— «Res, amic meu: és un revenedor que vol desfer-se d’alguns llibres vells.» En sentir aquestes paraules, un profund sospir s’escapa del pit del malalt: «Si almenys pogués anar a veure’ls! em sembla que l’aire lliure em seria bo. —Si vols vestir-te i agafar-me el braç, provarem a baixar; i vaja, per avui et permeto comprar els volums que vulguis!» Tot just pronunciades aquestes paraules, ja el malalt ha saltat del llit; es vesteix en un tres i no res, i no obstant la seva feblesa, baixa amb força facilitat l’escala. S’apropen al firaire, deixa Mr. Boulard el braç de la seva dona, i l’obliga a tornar-se a casa. Aleshores, amb els ulls humitejats d’alegria, i amb un genoll a terra, recorre ràpidament totes les obres, les obre, les tanca, i les torna a obrir per poder-les palpar més temps. La majoria són bones, n’hi ha algunes que fins i tot són rares: quines comprarà? A l’embaràs de l’elecció, les compra totes. Al dia següent pel matí, el nostre bibliòman es troba sensiblement millor; havia passat una nit excel·lent; en cadascuna de les seves faccions brillava cert aire de serenitat; i molt després va entrar en convalescència.

            Gràcies a aquests permisos, que fou necessari renovar amb força freqüència, Mr. Boulard va viure llargs anys. Als 75 se’l veia pels carrerons, embolicat en un immens capot blau , amb les seves amples butxaques de darrere carregades de dos volums en 4°. i els de davant d’uns deu a 18°. o en 12°.: llavors era Mr. Boulard una veritable torre ambulant; però trobava la seva càrrega agradable, i per tot l’or del món no hauria consentit que l’allunyessin d’ella.

            Però: ai! tot té un terme en aquest món, Mr. Boulard va tenir el sentiment de deixar aquesta vida sense poder-se emportar els seus sis-cents mil volums (I). Dos mesos després eren venuts a baix preu. Amb pocs anys més, malgrat la seva immensa fortuna, probablement hauria mort gairebé miserable.

            Aquesta observació, que m’ha semblat interessant sota l’aspecte mèdic, no ho és menys sota el punt de vista religiós. A l’acte de la venda de Mr. Boulard, amb dificultat es va penetrar en una habitació la porta de la qual estava barricada, i que es va trobar tota plena d’obres, les més immorals i obscenes. L’home religiós no les havia comprat sinó per lliurar-les a les flames: la seva passió dominant el va fer retardar indefinidament aquell fart penós acte de fe.

               (I)Després de la venda de la biblioteca de Mr. Boulard, els llibreters de vell de París van estar tan proveïts, com que per espai de molts anys els llibres de vell no es venien més que per la meitat del seu valor corrent.

            La Medicina de les Passions o Les Passions considerades respecta á las enfermetats, les Lleis i la Religió; per J.-B. F. DESCURET.

Barcelona, trad. per D. Juan Oliveres, Impressor de S.M., 1849. P. 415-418.

Read Full Post »

“Quan volem personificar la tipografia catalana del darrer quart del segle XIX i el primer quart del XX ens ve de seguida al pensament el nom d’Eudald Canibell i Masbernat ( Barcelona 1858-1928). És cert que la seva biografia és un cas més aviat atípic però precisament pel fet de tocar totes les tecles permet esbossar una visió panoràmica de la professió. Tipògraf, bibliotecari, editor de revistes i escriptor prolífic, autor dels tipus gòtics que porten el seu nom, dibuixant, erudit, és citat amb abundància en la bibliografia antiga i moderna – tot i que, malauradament, encara no compta amb l’estudi monogràfic que faci justícia a l’amplitud de les seves activitats i que ens faci comprendre la seva evolució ideològica des de la militància anarquista juvenil fins a l’actitud aparentment acomodatícia dels darrers anys, ja entrat el segle XX.

En plena guerra civil, un article al butlletí del sindicat anarquista de les arts gràfiques en lamenta les “ transigencias pequeñoburguesas” però reconeix que a canvi d’aquesta renúncia Canibell es va poder dedicar a una “fructífera labor de educación profesional (…), pues nos atreveríamos a afirmar que casi todo lo escrito sobre Artes Gráficas, desde 1880 a 1928, por él estuvo animado”. La seva actitud oberta el va portar a tractar una gran quantitat de matèries, és a dir, a exercir de polígraf, i és amb aquesta intenció que les darreres revistes que va dirigir s’anomenaren Crónica Poligráfica i El Mercado Poligráfico. La revista abans esmentada, Artes Gráficas ( CNT-AIT), el reivindica com un dels homes “que formaron su cultura y saber con su exclusivo esfuerzo”, des d’uns inicis dificultosos:

“Muy joven, a los doce años, empezó a pagar su tributo a la esclavitud trabajando como aprendiz en la decoración de naipes, por medio de patrones. En seguida [ suposem que el 1872] empezó su aprendizaje en la imprenta, simultaneándolo con sus estudios en la Escuela de Bellas Artes. Pronto estuvo en condiciones de encargarse de una máquina de imprimir en la famosa imprenta “La Academia”, de Ullastres, donde tuvo como regente al gran Farga Pellicer, militante anarquista de ejemplar recuerdo”.

            Més endavant parlarem de l’anarquisme de Canibell, centrat en la seva etapa com a oficial maquinista a la impremta d’Evarist Ullastres. Una versió més edulcorada de la vida de Canibell ens fa saber que:

            “era un home bondadós, tot cor, que s’interessava per l’enlairament de la classe obrera, per a la qual volia totes les llibertats; però perquè aquestes fossin ben conquerides, primer desitjava educar-la i instruir-la, perquè així es fes bon ús d’aquesta santa paraula llibertat,que ell tan estimava per haver-la propagat de molt jove per aquests mons de Déu, corrent de poble en poble, fent-ne un apostolat”.

L’activisme de Canibell no només el va portar a figurar en primera línia en el món de la tipografia, ja que també apareix entre els fundadors de dues entitats imortants: el 1876 és un dels iniciadors de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que uns anys més tard es convertiria en el Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Canibell apareix en una cèlebre fotografia que mostra els fundadors de l’entitat. També és ell, junt amb Tomàs Moragas, qui promou, cap a 1883, la constitució del Centre d’Aquarel·listes, embrió del futur Centre Artístic.

            I des del 1891, en què mor Rossend Arús i es fa efectiu el seu llegat per fundar la primera biblioteca pública de la ciutat, Canibell hi va ser posat al capdavant, organitzant-la i dirigint-la (1895-1922). La seva tasca, en aquesta entitat del passeig de Sant Joan, ha estat justament celebrada i li va permetre assegurar la funció social dels llibres que ell tant valorava com a eina de disseminació de les idees.

L’aportació periodística – en la qual s’inicia, molt jove encara, a La Bandera Catalana (1875) – també el va ocupar al llarg de la seva vida, en tots els seus àmbits d’actuació, que hem de veure estretament interrelacionats: escrits sobre excursionisme, crítica d’art, educació, lluita obrera, tècnica gràfica, erudició històrica sobre les arts del llibre, cervantisme… Tots aquests temes els desenvolupa en les publicacions on col·labora i promou activament – a vegades com a director – : sense ànim d’exhaustivitat esmentem L’Escut de Catalunya (1879-80); el Diari Català (1879-81), pioner de la premsa diària escrita en la llengua del país; dues revistes tan emblemàtiques com Ilustració Catalana (1880) i L’Avens (1882) en les seves primeres etapes; la revista Acracia ( 1886-88) on publica crítiques d’art i en general a totes les revistes que, com aquestes, s’imprimien a La Academia, però també nombroses publicacions dedicades a l’excursionisme impreses en altres tallers. També trobarem les seves col·laboracions a la premsa de les societats obreres tipogràfiques; el Boletín de la Sociedad Tipográfica de Barcelona ( si més no, mentre el seu grup hi pren part); i La Asociación “Órgano de la Sociedad de Obreros Tipográficos de Barcelona( 1883-89). Aviat passa a concentrar la seva activitat periodística en revistes no obreres; també proporcionà textos ( consells tècnics, històrics de la impremta, etc.) per als calendaris de la foneria madrilenya Rey, Bosch y Cª o del fabricant de tintes Llorilleux.

Igualment hem vist anunciat el nom de Canibell com a col·loborador de la Revista de Educación, apareguda el gener de 1911. La pedagogia va ser una altra de les vocacions de Canibell, i en aquesta tessitura, s’esmenta la seva col·laboració a l’escola de mestres organitzada per Joan Bardina al barri de Les Corts.

Quijote

Com a dibuixant, Canibell treballà individualment per a molts clients diferents, però sobretot estigué vinculat a les impremtes La Academia ( després a La Académica, establerta des de juny del 1892 al mateix local) i Elzeviriana. En la premsa del moment s’esmenten diversos pergamins commemoratius i treballs semblants projectats per ell;

 

dissenyà també el logotip del Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat el 1906, consistent en un ornament d’entrellaç. També va ser responsable d’un Quixot sobre suro, d’un Lazarillo de Tormes i de molts treballs gotitzants per a La Académica, ( com per exemple la Carta de Cristóbal Colón relatando el descubrimiento de América, presentada a l’exposició del llibre i les arts gràfiques de LeipzigBugra – de 1914.

Però sobretot Canibell és recordat com autor dels tipus Tortis ( 1891) i Gòtic Incunable ( 1904), basats en els seus estudis aprofundits. Són uns treballs que han assegurat la seva fama entre els tipògrafs catalans. Però estem en condicions d’afirmar que el 1901 va dissenyar una tercera font gòtica per a Rey, Bosch y Cª, de la qual es van arribar a gravar els punxons del cos 18 ( a la documentació de Canibell, custodiada al Museu de les Arts Gràfiques, es conserven els “fumats” o proves al fum dels punxons d’aquest tipus que creiem inèdit).

Més endavant veurem l’actuació de Canibell i d’altres en les societats obreres, lluitant per tal de millorar unes dures condicions de vida i de treball”.

            Eudald Canibell i Marbernat, dins l’article:” Els professionals del llibre: d’Eudald Canibell a l’Institut Català de les Arts del Llibre”, per Santi Barjau, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art, indústria i consum a Barcelona, Pilar Vélez (ed.), Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008. Pàg. 243-245.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »