Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliografia’ Category

 

psalmorum Codex

Psalmorum Codex (1457), de Fust i Schoffer, primera errata en un llibre imprés, a la primera línea Spalmorum per Psalmorum.

Una vegada em vaig prometre no comprar llibres de l’editorial Turpin Editores, la raó era que en un llibre: Aurea Bibbliographica , de Víctor Infantes, Catedràtic de Literatura a la Universidad Complutense de Madrid, dedicat a la bibliografia, a la bibliofília i a llibres que parlen de llibres,  escrit per un catedràtic i ,crec , per un senyor que li dona importància a les errates, doncs en parla d’elles en al menys tres o quatre ocasions, no hauria de tenir-ne tantes, jo en vaig trobar més de 40.

Bé, vaig veure un llibre que en semblava molt interessant, Contra la bibliofilia [1] de Turpin Editores i no volia comprar-lo, però pel tema i l’autor creia que valia la pena.

I val la pena, l’he llegit amb molt de gust, en poca estona i, com pensava, l’he trobat molt interessant, PERÒ:

37 línies en llatí, 59 en francès, 4 en alemany, 270 en anglès i 63 en italià, unes 434 línies o més, en idiomes diferents del idioma usat per escriure el llibre. Molts llibres en català o castellà tenen paraules en altres idiomes, de vegades traduïdes i d’altres no, però son quatre paraules que es poden entendre amb més o menys facilitat o es poden consultar, però quasi el 10% del llibre en paraules d’altres idiomes em semblen massa paraules.

En el llibre no hi tantes errates com en el de Víctor Infantes, però jo n’he vist, almenys, deu. També en les pàgines 23-24 en 11 línies repeteix ( més o menys) en 5 el que diu a continuació en les altres 6.

Però una cosa que em sembla molt greu, en un llibre dedicat a la bibliofília, als llibres vells, als llibreters de vell, als bibliòfils, als incunables, etc., és que en la pàgina 34, parlant d’un llibre que alguns volen fer passar per incunable[2], quan indica la data, que és on fan la falsificació, posi: “ MDDDDDI”, en comptes de MDI, i a la pàgina següent torni a posar. “ MDDDDD” en comptes de MD. ( ‘Un llibre de l’any 3501 d.C. el volen fer passar per un incunable de l’any 3500 d.C., difícil’)

I tampoc trobo normal que el nom d’un senyor, Aldo Manuzio,  en uns llocs escriu Manuzio i en altres Manucio, i en la pàgina 33 surt aquest senyor dues vegades i posa Manuzio i Manucio.

Posa en el llibre que es va imprimir a cura de José Manuel Martín i de Víctor Infantes, crec que no es van esforçar gaire.

Però el llibre, malgrat aquestes petites, o no tan petites coses, m’ha agradat, el senyor Clavería no s’està per conyes i escriu el que pensa, no deixant-se a ningú, els llibreters de vell, els bibliòfils, els subhastadors, els enquadernadors, sense la seva corresponent martellada [3].

 

          [1]  Contra la bibliofilia. No amaràs los libros sobre todas las cosas. CLAVERÍA LAGUARDA, Carlos, Turpin Editores, Madrid, 2015; 141 p.
          [2] Crec que en el DIEC2  haurien de revisar la definició d’incunable, doncs posen : “Imprès abans de l’any 1500”, quan els incunables són els       llibres impresos fins el 31 de desembre de l’any 1500.
          [3]Martellada: paraula  inspirada en el capítol 5: A martillazos, (sobre los subastadores), on juga amb el martell usat pels subhastadors.

 

contra la bibliofilia

 

Read Full Post »

bibliomania a

“ Molt sovint la bibliomania també participa de l’avarícia; doncs el bibliòman, encara quan no fa ús dels seus llibres, no vol que els altres per cap concepte, se serveixin d’ells i moltes vegades, ni que els vegin si més no. Tem als lladres, els altres bibliòmans, poc escrupolosos d’ordinari en quant als mitjans d’augmentar la seva llibreria; i com succeeix freqüentment que no sap el que té, està exposat al sentiment de ser robat sense saber el que ha pogut perdre…
… El bibliòman tem que li espatllin els seus llibres, i de vegades ni ell els vol tocar, creient que espatllarà l’enquadernació, el daurat de les fulles o el paper; és com l’avar, que posseeix per no gaudir, perquè el seu únic goig només el troba en la possessió de la cosa fins a cert punt abstracta”.

          FIGUERAS, Carlos: Del amor y cuidado del libro… Ed. AGE, Barcelona, 1936, Col.lecció Los Libros Curiosos, pp. 21.

revista llibreria antiquaria 0a

“  ¿En qué se basa la tasa de un libro, y quién es autoridad para fijarla?. Como en todo comercio, los principios de la oferta y la demanda mueven el fiel de la balanza, pero tratándose de impresos – y en especial los antiguos- la cuestión se complica. ¿Cuánto hay que ofrecer, cuánto hay que pedir? Para ello precisa conocer si el libro tiene interés en el mercado y bajo qué aspecto; si abunda o es raro; si es completo o si le falta aquel frontispicio o aquella lámina que el índice no registra; si se trata o no de una primera edición o acaso de una posterior más apreciada; si la edición goza de algún aliciente; bien por su carácter de letra, el lugar de impresión o la categoría de su impresor, etc. Con la práctica y sumando años algo se va aprendiendo; también ayuda la consulta de catálogos de anticuarios competentes, pero este recurso acapara tiempo y fatiga.”

Article: “ Antoni Palau i Dulcet: Mi maestro”, de Miquel Palau i Claveras a Revista de Llibreria Antiquària, número zero, octubre 1980, pp.27.

revistes llibreria antiquària

 

exvlokis blau2

Read Full Post »

padeloup

Enquadernacions de Padeloup

“ Tot llibre rar i bell és, pel bibliòfil, un tresor que es valora segons les qualitats que presenta, ja sigui per l’especialitat de l’execució o per ser obra d’algun cèlebre artífex o bé per l’extraordinari contingut. Algunes col·leccions tenen un valor immens. A França des de fa alguns anys, els bibliòfils busquen amb molt deler les sàtires, les obres jocoses, les poesies macarróniques del segle XVI, les obres emanades de l’escola de Merlin Covaie, de Falonge i de Rabelais. També a França són molt preferits els volums enquadernats per Derosne, Padeloup, Simier, Thouvenin, i a Anglaterra les de Lervis i de Roger Payne, pagant-se per elles extraordinàries quantitats.

thouvenin

Es compren per sumes enormes les edicions de luxe, adornades de làmines, les impressions en paper vitel·la, amb colors, en paper verd o rosa, blau o groc, en grans o en diminutes grandàries, amb lletres d’or o amb orles. Els llibres que han pertangut a personatges cèlebres, i sobretot que tenen notes autògrafes d’aquests, són d’un valor immens per a certs afeccionats. La famosa venda Mac-Carthy, que es va fer el 1815 i el catàleg de la qual va publicar Bure, subministra molts d’aquests exemples”.

          FIGUERAS, Carlos: Del amor y cuidado del libro… Ed. AGE, Barcelona, 1936, Col.lecció Los Libros Curiosos, pp. 25-26.

roger payne

Enquadernació de Roger Payne

 

 

antonio de guevara1

Antonio de Guevara:Edició de 1658 del Libro del eloquentíssimo Emperador Marco Aurelio con El Relox de príncipes.

 

          ““ ‘En el año 1522 pasando yo por la villa de Zafra me allegué a la tienda de un librero, el cual estaba deshojando un libro viejo de pergamino para encuadernar otro libro nuevo… dile por él ocho reales, y aún diérale ocho ducados’. Esto escribe Antonio de Guevara en 1577. Podría pensarse que es una anécdota de una época en la que el libro no merece aún ninguna consideración positiva. Pero hacia 1870 recuerda Antonio Palau el caso del mercader que separaba las antiguas cubiertas de pergamino para venderlas a los fabricantes de tambores, y destrozaba luego los libros, causando así la aniquilación de incunables y piezas desconocidas para la historia de la imprenta. Y ya entrado el siglo XX nos habla Pío Baroja en sus Memorias, del bárbaro librero que recortaba las márgenes de los libros para venderlas, por su peso, al molino de papel.

arturo xalambrí

Pero si bien el recuerdo de estos Atilas del libro, de estos verdaderos ‘libricidas’ – para usar la expresión del bibliófilo uruguayo Arturo Xalambrí – concierne a los libreros, no debemos suponer que tan sólo éstos han atentado contra la integridad y la conservación de los impresos: el autor de una semblanza del destacado historiador argentino Julio Irazusta, nos ilustra sobre la peculiar bibliopatía del mismo:’… Pero había algo terrible que apenas me atrevo a contar sin fotocopias, ni Xerox, ni escáner, impensables en aquella artesanía, en esas carpetas estaban las páginas cortadas y pegadas de los libros que había utilizado y ponía como textos transcriptos. Allá iban a parar libros raros y curiosos ejemplares únicos, etc. Todo entraba en la moledora implacable de aquellas carpetas… la bibliografía más completa citada y pegada si era necesario…’.

julio irazusta1

En el otro extremo del tratamiento del libro, nos hallamos con los bibliófilos idólatras, que van desde los bibliomaníacos que calzan guantes para manipular sus tesoros bibliográficos, hasta el mero acumulador de magníficos ejemplares que no se atreve a manchar ni con la mirada, pasando por el librero que revisa los volúmenes que le importan con una navajita,con cuya afilada punta y con habilidad suma, va volviendo las hojas sin tocarlas con los dedos. Para ejemplificar los sentimientos de estos bibliomaníacos, podemos evocar esta anécdota : se cuenta de un bibliómano que en cierta ocasión dejó solo en su biblioteca a Anatole France. Cuando volvió, halló al escritor cortapapeles en mano, abriendo las páginas de un tomo de una monumental edición de Aristóteles. Echándose a llorar el bibliólatra exclamó, apesadumbrado: ‘ Qué desgracia¡ ¡ Yo tenía los veinte tomos sin abrir¡…”

 

Diego N. González del vlok Letraherido: http://www.letraherido.com/210402bibliofilos.htm#5

 

Read Full Post »

exposició universal 1888 c

“L’ Exposició Universal del 1888 assenyala l’inici d’una puixança en la valoració del llibre vell. Fins aleshores hi ha hagut abundància i, per tant, barator. Després comença una època d’escassetat, i, en conseqüència, s’augmenten els preus. És en aquest moment que el tipus de llibreter comença a evolucionar en un sentit més superior. Esdevé més coneixedor, o més comerciant. Altrament, hi ha també un major nombre d’aficionats intel·ligents. Tot plegat es tradueix a fer més operacions, i per tant més negoci que abans.

Per efecte d’aquest nou ambient sorgeixen alguns llibreters força coneixedors de la matèria que manipulen. Un d’ells fou en Joan Baptista Batlle, el qual ha estat un dels  llibreter s que més han honorat el comerç del llibre vell del nostre país.

l'arxiu llibreria JB Batlle

Joan Baptista Batlle va néixer al carrer de l’Hospital, l’any 1869, i es va passar la joventut al Seminari, on aprengué el llatí, feina que va alternar amb una altra d’important, la qual era romandre al servei de mossèn Cinto. D’allà va anar a raure a la llibreria, famosa, que el Mero tenia establerta al carrer de la Tapineria, on va aprendre les beceroles de l’ofici de llibreter de vell, força més complicades, certament, que no pas les que hom aprèn a l’escola.

Quan va morir el Mero, es quedà amb el local de la llibreria. Els llibres els adquiriren els Penella i Bosch. Després va passar al carrer de l’Argenteria, i d’allí a la Diagonal. Féu companyia, un poc temps, amb en Babra, al carrer de la Canuda. La seva botiga portava el nom de ‘L’Arxiu’. Aquest nom arribà a ésser conegut dels amants del llibre d’arreu del món.

Era menut,  garlaire, i molt entès – fou dels que hi entenien més – en llibres. Bé: del Seminari va treure el llatí, que dominava. Però de cal Mero no va pas treure la gramàtica parda professional que aquest darrer posseïa a fons, tant i més que no pas el llatí en Batlle, i que havia fet rodar el cap molt sovint al bo d’en Llordachs, el qual es trobava que, de sobte, i no sabia pas com ni per què, li voleiava una compra que ja es creia tenir a la butxaca i se n’anava a parar a la del mero… Era que el llibre s’havia malfixat i havia pres una butxaca per altra.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 27.

 

Goigs a Catalunya JB Batlle 1

 

 

ℜ          ℜ           ℜ          ℜ          ℜ          ℜ          ℜ

 

manual palau

 

“ El tipo de librero de viejo más temible es el que se ha aprendido el Palau de memoria y cree saber lo que se trae entre manos. Yo he ofrecido a uno de estos, un libro del siglo XVII, por ver los puntos que calzaba.- ¿Qué fecha tiene la edición me preguntó?- Mil seiscientos veinticuatro- le contesté.- ¿ Mil seiscientos veinticuatro?.-repuso.-Bah, eso no tiene interés. Antes está la primera edición de 1598; luego hay la de 1602, la de 1614 y me parece que otra antes de la de 1624.

Retuve las fechas, fui a casa, miré el Palau y efectivamente no había inventado nada. Allí estaban insertas las fechas citadas.

Pues un librero de esos que también tira- vamos al decir- sus catálogos, envió uno de estos a un cliente de una capital de provincia. Uno de los libros catalogados marcaba el precio de mil pesetas. El cliente como el que acaba de leer la lista de la lotería y cree que le ha tocado el gordo, fue corriendo a buscar en su biblioteca el décimo, quiero decir el libro anunciado en el catálogo en mil pesetas del que él poseía otro ejemplar idéntico, y convencido de la igualdad y fraternidad de su ejemplar, escribió a un amigo que tenía en Madrid, rogándole que fuese a la librería en cuestión a ofrecer el libro que le enviaba certificado, y lo vendiese si daban por él quinientas pesetas.

En cuanto el amigo recibió la carta, se fué a cumplir el encargo. Cogió el librero el libro, le dió primero unas vueltas entre las manos, lo examinó luego, lo comprobó después y mirando por último al señor con los ojos entornados le dijo todo lo amablemente que exije la educación mercantil, al tiempo que dejaba con cierto desdén el libro sobre el mostrador.- Hoy- y recalco el hoy- no puedo dar a Vd. arriba de sesenta pesetas por el libro.

-Pero hombre ¿ y qué le digo yo al amigo que me lo envía y me asegura que lo vende usted en mil?

-Pues dígale usted que mi libro valía mil pesetas hace ocho días porque el Palau asegura que es un ejemplar rarísimo, casi único en el mundo. Y ya ve usted lo que son las cosas, en estos ocho días transcurridos desde la aparición de mi catálogo, este ejemplar que trae usted, es el sexto que me vienen a ofrecer.

¿ Se hila o no se hila delgado?”

Del llibre: Libros de viaje y Libreros de viejo, de Florencio Bello Sanjuán, GAICE, Madrid, 1949, pp. 38-40.

libros de viaje y libreros de viejo

Read Full Post »

llibre llibreters de vell

“Cap el darrer terç de segle hi havia establerts a Barcelona els següents llibreters de vell: Josep Codina, al carrer del Consulat,2; Cecília Costa, al de la Corríbia, 11; Antoni Barrera, Sant Pau, 60; Celdoni Felip, Zurbano,6; Baldomer Gual, Tapineria, 48; Cesari Heras, Pelai, 6; Josep Hospital, Palla, 12; Josep Llordachs, Archs, 10; Joan Llordachs, a la Plaça d’Antoni López, 5; Antoni Llorens, a la Palma de Santa Caterina; Josep Lluch, Llibreteria, 18; Carme Montells, Tapineria, 54; Antoni Olivella, Sant Pau, 39; Joaquim Pastoret, Montcada, 12; Francesc Rodó, Sant Pau, 6; Pere Roig, Cucurulla, 3; Caterina Salom, Canvis Nous, 6; Josep Sanabra, Pas d’En Bernardí, 15; Simó Torrents, Tapineria, 52; Josep Vilalta, Palla, 25; Vinyals i Cª, Comte de l’Assalt, 26.

Aquesta relativa ufanor de llibreries de vell és força acceptable per a la Barcelona d’aleshores. Si més no, palesa que l’interès pel llibre s’havia popularitzat bastant, car se’n veuen d’establertes en altres carrers que no són els tradicionals.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 27.

llibre de llibretrs 5

 

 

“ En otra ocasión, por un folleto titulado Viaje a Italia de un tal Zapatero, que fué taquígrafo del Congreso en las Cortes Constituyentes, regalé a una señora un par de zapatos, para que no echara de menos a su Zapatero, que me costaron ciento sesenta pesetas. El folleto valdría sus buenos veinticinco céntimos.

Si la bibliomanía no fuese una paranoia ¿ de qué se iban a mantener y hacerse ricos muchos libreros de ocasión?

Pero esto de los libreros también exige otro capítulo.”

Del llibre: Libros de viaje y Libreros de viejo, de Florencio Bello Sanjuán, GAICE, Madrid, 1949, pp.28-29.

libros de viaje y libreros de viejo

Read Full Post »

gustau gili 2

“Apogeu de la bibliofília.

Entre nosaltres, l’edició d’aquesta classe de llibres arriba amb cert retard. Es considera que n’és l’iniciador Gustau Gili Roig (1868-1945), propietari d’una de les principals indústries editorials del seu temps, fundada el 1902, que alhora era un bon amant dels llibres. Gili coneix a França les edicions de bibliòfil i vol implantar-les a casa nostra, seguint les característiques que s’havien imposat al país veí. Dins de la seva editorial projecta la col·lecció de ‘La Cometa’,mitjançant la qual converteix definitivament i des de l’origen el llibre en objected’art. Aquesta col·lecció obre una nova etapa i implanta un nou concepte en el camp de la bibliofília. El primer títol publicat és ‘Semana Santa’, de Gabriel Miró, amb gravats de l’esmentat Daragnès, que porta la data de 1930.

la vida es sueño la cometa gili

Imatge d’E.C.Ricart a La vida es sueño

El segon títol és ‘La vida es sueño’, de Calderón de la Barca, amb gravats en fusta, en color, sobre la base de dues o més planxes, original d’Enric C. Ricart; està datat al 1933. En aquest llibre, mostrat a l’exposició, tant la tipografia com els gravats ja són estampats aquí. Després publica pocs títols més, fins que la Guerra Civil de 1936-39 interromp les edicions. Segons Jaume Pla, ‘els llibres de ‘La Cometa’ han passat a ser clàssics de la bibliofília autòctona’.

Gustau Gili 1

Després del 1939, fins al cap d’uns anys no es reprèn l’acrtivitat editora de llibres de bibliòfil. L’editorial Gustau Gili continua la mateixa col·lecció ?La Cometa’, dins la qual publica algun llibre il·lustrat per Picasso, i inicia la nova col·lecció ‘Armiño’, de presentació més senzilla; els títols són tots en castellà. L’editorial Montaner i Simón, fundada el 1861, i que durant el segle XI havia publicat molts llibres il·lustrats d¡apreciable qualitat, incorpora a partir de 1942 bles edicions de bibliòfil al seu programa, dins de la col·lecció ‘Hora’ o per mitjà d’algunes firmes filials que publiquen diversos llibres, els primers amb text en castellà, ateses les circumstàncies; després en fa alguns en català. Dels llibres de bibliòfil d’aquesta última editorial n’és el responsable el pintor i gravador Ramon de Capmany i Montaner ( 1899-1992), emparentat amb els propietaris de l’empresa, el qual és quasi sempre l’artífex dels gravats en aiguafort de les il·lustracions, d’una traça molt personal, caracteritzats pel seu dibuix detallat i per la utilització i aplicació peculiars de l’acoloriment en  l’estampació.”

         F.X. Puig Rovira, a “Unes notes sobre el llibre il·lustrat al segle XX”, en el llibre Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats. Quderns del Museu Frederic Marès. Exposicions,5.p.84-85.

montaner simon 1

“ Al elegir un objeto desperdigado, al arrancarlo de la indiferencia para darle un lugar significativo en otro orden, un orden personal y exclusivo, se le dignifica pero también – y aunque se esté pagando un fuerte precio- se le hurta al mundo. Si se trata de regatear con un vendedor para adquirirlo, es tentar doblemente a la fortuna: ganarlo con mando o con un golpe de suerte. El regateo carea la virtud elusiva de un juego que se juega en el aire, donde estira y afloja son las terminaciones nerviosas del deseo y la resistencia, porque el coleccionista resiste a su deseo en el momento mismo de colmarlo-sólo por unos instantes, pues en este negocio se puede pagar lo que sea-. El coleccionista lleva bajo el brazo su adquisición sabiendo que el dinero regresa, pero la oportunidad no. Colecciona pieza por pieza. Por lo general, no compra lotes, busca la pieza única y se acostumbra a decirle que no a sus ojos que suelen extraviarse apetitosamente entre objetos que podrían ser lo que desea, pero no lo son del todo.

de bibliomanía un expediente

Tentar la suerte es jugar a la constancia, y entretanto y como si nada, va adquiriendo piezas consustanciales, a veces sólo circunstanciales, cercanas todas en la medida en que van cercando la colección posible. Pronto la colección se revela como su propio rebasamiento, ha sido un aprendizaje de exceso. Cuántos pasos de más, qué familiaridad con lo desconocido, el coleccionista se pregunta si podría prescindir de su afición, se sabe atrapado, siente celos ¿ de qué?, piensa que un día podría venderlo todo acaso para comenzar de nuevo. Teme el robo, el golpe adverso, que alguien se haga de lo suyo en un vuelco de fortuna. Conoce la tentación, la controla pero no retira la mano. A veces la mano actúa por cuenta propia, como la del artista, porque la verdadera colección quiere ser una obra de arte. Y aquí tiene la pieza única entre sus manos. No importa lo que invierta en ella, puede ser todo o casi nada; lo que cuenta para él es ese objeto sólo para sus ojos, cómo se tiene entre sus manos, cómo corresponde en volumen y en peso a su caricia, a su avidez, al aplomo de su posesión. Aquí está el hurto, el recogimiento, porque el coleccionista es un recolector, un benefactor de lo desposeído.¡Cómo¡.¿Además es maniático?”.

Moreno Villarreal, Jaime: De bibliomanía. Un expediente , Ed. Universidad Veracruzana, Xalapa-México, 2006, pp.38-39.

 

lletra xlletra q2

Read Full Post »

O hauria de dir:  64a. Fira de Llibres Usats, d’Ocasió , Tebeos i Restes de Sèrie . I vells,potser sí, antics no gaires, nous molts.

Deia l’any passat que al pas que anava, la Fireta del Llibre d’Ocasió de Barcelona passaria de ser la 3a. a ser la 6a .o 7a. Em tingut sort, no ha estat així, només ha passat a ser la 4a., i segueix baixant, sembla que ningú ho vol arreglar, encara que, sortosament,  aquest any hi ha 2 llibreries més. I desitjo que alguns negocis del Passeig de Gràcia no continuïn posant problemes a la ubicació de les parades de llibres, perquè sembla que no es veuen bé els seus aparadors.

Així doncs la cosa anirà així:

-64a. Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern , Barcelona, 2015. Des del 18 setembre  al  4 d’octubre. Amb 33 llibreries (27 de Barcelona, 2 de València, 1 de Tona, 1 de Tarragona, 1 de Vich, 1 de Madrid).

64 fira cartell 2

 

 

Sobre el Cartell ? de la 64a Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern.

És un llibre el que té a la falda ?, és un llapis el que té a la mà dreta ? , està fent ratlles en una ‘cosa blanca’ que podria ser un llibre ?, o una ‘tablet’ ?, o qualsevol altra cosa ?

Està llegint?, copiant?, pintant?, només mirant ?

És normal que algú escrigui en la contracoberta d’un llibre ?

El vestit i el ‘pentinat’, quadren ?

La posició de la ‘cosa blanca’, de la mà i del cap, quadren ?

Si vol llegir, crec que no és una postura gaire còmoda. Com a cartell per una fira de llibres em sembla bastant penós. Però d’art pictòric no hi entenc gaire, només sé el que m’agrada i el que no. I aquest Cartell, del pintor Ramón Aguilar Moré ( Barcelona, 1924) ‘que cultiva un expressionisme decorativista, d’arabesc fort i colors brillants’1 ¡¡¡, no m’agrada gens. ( 1.- Gran Enciclopèdia Catalana).

Em queixo moltes vegades, en el Tuit cada dia,  de que a Barcelona hi hauria d’haver un Museu del Llibre i la Impremta, és vergonyós que en aquesta ciutat, tan ‘famosa’ per la seva gran indústria editorial no en tingui un com els que ja havia tingut anys enrere, i ara volen que la nomenin Ciutat de la Literatura, potser fa uns anys era una gran ciutat editorial, i encara ho és, però ja no com abans ni de bon tros.

64 fira 1

Tan costa tenir un Museu del Llibre i de la Impremta com cal?

Tan costa organitzar una Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern, com cal ?

L’any passat vaig escriure quatre coses de la 63a. Fireta, en Joan, un senyor que sembla (pel seu mail) treballa en algun lloc de la Generalitat em va fer un comentari, anava així:

1.Joan: Et puc preguntar què fas tú? Veig que sempre critiques tot allò que fan els altres, però en canvi tampoc no es veu que tu facis res de positiu.

I jo li vaig respondre: Joan, em pots preguntar el que vulguis. Critico, però crec que és una manera de que altres vegin coses, és una manera de fer que gent de la Generalitat com tu ho llegeixin i potser facin alguna cosa. Jo soc una persona normal, pago els meus impostos, compleixo amb el que em pertoca i dic coses que molts pensen i callen.

I de vegades en comptes de criticar intento deixar bé les coses que m’ho semblen i explico coses de gent, de llocs i d’esdeveniments que valen molt la pena.

Si una cosa no m’agrada ho dic. Jo sóc poca cosa per arreglar les coses per les que en teoria ja hi ha gent, o hi hauria d’haver-la.

Si ningú diu res crec que tot anirà pitjor, dient les coses és com es poden arreglar, jo critico, però crec que d’alguna cosa servirà. Si ningú fa cas i es dedica a criticar al criticador haurem de pagar algú més de la Generalitat perquè critiqui al que critica al criticador. Et puc preguntar què fas tú, a més a més de criticar?

64 fira 2

Encara estic esperant resposta. Potser aquest any, si la seva feina a la Generalitat li deixa temps per continuar mirant vloks, potser em podrà criticar una mica més. Doncs benvinguda sigui la crítica.
            Del vlok del Gremi de Llibreters de Vell ja en parlaré un altre dia, de moment segueix igual de malament que l’any passat o pitjor, com a mínim podrien posar-lo al dia.

I de la Fira ?, doncs hi aniré, remenaré on em deixin, gaudiré d’unes molt bones estones només mirant i compraré llibres.

Bé, fins avui no he pogut anar-hi. Ara  arrivo a casa de la 64a. Fireta, i escric quatre coses més per posar-ho en el vlok.

Una: erem quatre gats, perdó, dos i mig.

Dues: ‘llibreries de vell’ poques poques.

Tres: uns quants llibreters es queixen de que la gent no compra llibres.

Quatre: no he aconseguit ni un cartell, ni un trist llistat de llibreries. Sí que he aconseguit tres bosses de plàstic amb propaganda d’un diari normal  i un esportiu, de la mateixa casa i que formen part dels patrocinadors de la Fireta.

Si voleu informació  la podeu trobar en el vlok  Elisabet Parra Comunicació (àudios de la inauguració i el pregó, fotos, etc.). Las imatges que fico són d’aquest vlok.

https://elisabetparracomunicacion.wordpress.com/2015/09/18/inaugurada-la-64a-fira-del-llibre-docasio-antic-i-modern/

64 fira 3

En altres llocs ho fan de manera diferent:

– 27ª Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 2015. Des del 1 al 18 d’octubre. Amb 41 llibreries  (25 de Madrid, 6 de València, 2 de Vitoria, 2 de Barcelona, 1 de Segovia, 1 de Gurrea de Gállego (Osca), 1 de Bilbao, 1 d’ Urueña, 1 de Salamanca i 1 de Zaragoza). Amb llistat de les llibreries i edició d’un llibre. Organització a càrrec de Libris (www.libris.es).

27 feria madrid

-39 feria del libro antiguo y de ocasión, Madrid, 2015.Des del 30 d’abril fins al 17 de maig. Amb 39 llibreries (31 de Madrid, 4 de Barcelona, 1 de Salamanca, 1 de Pamplona, 1 de Granada i 1 de Sevilla ). Amb llistat de les llibreries i edició d’un llibre. Organitza: Asociación de Libreros de Lance de Madrid (http://www.feriadeprimavera.com/ )

feria libro aantiguo madrid 2015 primavera

 

-XXVIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Valencia (2015). Des del 26 de febrer fins el 22 març. Amb – 36 llibreries ( de Madrid, Barcelona,Alacant, Castelló, Zaragoza,Vitoria i Huesca). Organitza: Gremio de Libreros de Lance de la Comunidad Valenciana. 

fira llibre antic vlc 2015

 

Read Full Post »

llibre llibreters de vell

“Anar a la caça o a la pesca sòn dos mots molt significatius en l’argot dels qui tracten amb llibres. Els usen – a més d’anar-hi – els llibreters i els compradors indistintament. Avui és l’un el que va a la caça o a la pesca, i demà és l’altre. Quan no, succeeix que hi van alora i que en trobar-se es miren de reüll.

L’un és l’enemic natural de l’altre. Es fan una traveta contínua. El comprador espia el llibreter, i aquest, el comprador. Si el segon bada, el primer arreplega allò que troba, amb una grapada amatent, per tal de fer-lo-hi gruar i amb la intenció d’adinerar-ho tant com pugui. El comprador, per la seva banda, fa el mateix per tal d’evitar-ho.

Entre ells hi ha una guerreta permanent. No és vistent, perquè és sorda. No hi ha esclats, però la passió hi és continguda. La processó de la picardia mútua va per dins.

Amb llurs rivalitats, llurs avinences i les traces i manyes de qué es valen per a tirar endavant llurs negocis els uns i per arreplegar els llibres bons els altres, fan una cadena ben travada amb la tradició cultural del nostre país.

Són un engranatge, no pas minso, sinó essencial, de la màquina que fa rutllar la vida espiritual nostra.

Les coses de l’esperit, si no totes les més fines, han passat i passen per llurs mans, i d’elles han anat i van a parar al lloc just que els pertocava i que els pertoca.

Mercès a ells ha estat possible de conservar i àdhuc d’enriquir els tresors de l’espiritualitat autòctona. En molts casos els han salvat de la crema…

Comptat i debatut, el com i el què del comerç barceloní del llibre vell és això que hem dit”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 11.

 

floró aldi 2

 

 

“… un librero de viejo de amplia tradición familiar, para que nos diga qué aspectos hay que cuidar para que prospere un negocio como este.

            ¿Cómo se empieza?

            El primer paso consiste en conseguir un local comercial muy cerca de una librería para no quedar aislado. Si son muchas en una zona es mejor, porque la gente va a donde tiene más alternativas.

            Hay que aprovechar que en las librerías de nuevo no encuentra todos los libros que solicita. Por eso viene a la librería de viejo buscando los que están agotados o ya no se editan. Si la tiene a un paso, qué mejor. Se empieza poniendo a la venta los libros de uno porque, como decía mi papá, un buen librero no debe tener biblioteca: él los leía o los hojeaba y luego los vendía. Yo chillé vendiendo muchos de mis libros. Eso sí, no hay que malbaratarlos. A estos primeros ejemplares hay que ponerles el precio que se quiera. Como se está empezando deben tomarse en cuenta los gastos fijos: renta, luz, teléfono y el dos por ciento de impuestos de todo lo que se venda.

Sin embargo, el precio tiene que ser atractivo: no tratar de exprimir a los clientes a la primera sino interesarlos; mostrarles los lotes que acabes de comprar para que no se aburran del negocio y regresen. Lo importante es que siempre encuentren algo nuevo. Muchos hasta te dicen qué les interesa para que los llames cuando te llegue algo.

 

librería el laberinto

Como se depende un poco de las novedades editoriales, hay que darlas más baratas que los que venden libros nuevos. Eso depende de uno: de 40 a 60 por ciento más abajo. Constantemente tienes que usar el método comparativo. Si tienes una edición parecida a algo que se encuentre en todos lados debes ponerla al mismo precio: su atractivo depende de que sea una edición especial, aunque sea usada.

Con los libros fuera de circulación se tiene más margen para ponerles precio, pero todo depende del interés que aún puedan despertar.

¿Cuándo hay ganancias?

Al principio hay que hacerse cargo de todo. No puedes contratar empleados porque te acabas tu biblioteca en sueldos. Hay que tomar en cuenta que hasta el año de trabajo se ven resultados. No es tanto tiempo pero sufre uno mucho. Por eso recomiendo a quien quiera poner su librería que haga tres apartados de su venta diaria: si vendí 450 pesos, 150 son para comprar libros, 150 para pagar mis gastos y 150 mi ganancia. Hacerlo diario porque si te vas quedando con todo, luego ya no tienes para comprar y se acabó el negocio. En el caso de que sobre dinero tampoco lo gastas: mejor lo metes para la compra porque si un día llega una biblioteca de 10 mil pesos y no los tienes…

Aunque lo común es ir comprando de 15 a 20 libros por vez, hay que estar preparados para poder pagar una biblioteca importante, pues eso acredita más rápido a tu librería: que vea la gente que tienes cosas interesanes. Por eso hay que aventurarse a comprar: porque si no se acaba lo que funciona, lo demás ahí se te quedó para toda la vida.

La premisa más importante es promoverse:’Compro libros’, y no ‘Vendo libros’: esto último no es tan importante. ‘Compro’ porque así renuevo mi material. Hay que hacerlo diario. El dinero que obtuviste de inmediato lo tienes que reinvertir. La otra es acomodar los libros porque si están revueltos la gente se aburre. Vas viendo cuáles no tienen movimiento y los cambias cada vez que compres: eliminas lo que no sirve y renuevas tus libreros”.

 Article-entrevista: “¿Cómo vender libros usados?”, a Fermín López Casillas, per Guillermo Cordero García, en el vlok:Librero de viejo: http://librerosmexicanosdeviejo.blogspot.com.es/2009/04/como-vender-libros-usados.html

 

 

colporteur 3

Read Full Post »

marca de piferrer

Marca de J.F. Piferrer

“La llibreria més representativa i qualificada en la seva època fou la d’en Piferrer. De totes, la de més prosàpia.

La seva història és la següent. Nascuda a les darreries del segle XVII, viu fins l’any 1894. Gairebé dos segles. En el descabdellament dels quals passa per totes les transformacions que sofreix el ram de la llibreria. En aquest sentit, un punt d’enllaç i de transició alhora.

Estava situada al mig de l’indret on passa avui la Via Laietana, a tocar de la Plaça de l’Àngel. Fou fundada per Joan Piferrer, el qual entrà a formar part del gremi el 1698.

El 7 de novembre del 1702 va casar-se amb Josepa Llopis, filla de l’estamper del mateix nom que estava establert, des del 1693, a la Plaça de l’Àngel.

marca llopis

Marca de Llopis

El 1704 es va calar foc a la casa. Havent enviduat, es tornà a casar amb Teresa Jou el 1709. D’aquest matrimoni nasqueren sis nois i sis noies. Piferrer va morir el 1750. La llibreria va seguir a nom de Teresa Piferrer. Un dels fills, en Tomàs, l’administrava el 1757. Entrà a formar part del gremi el 1743. Es casà amb Eulàlia Macià el 1756. Va morir el 1775, als seixanta anys.

La llibreria va continuar a nom d’Eulàlia Piferrer, la qual traspassà el 1793. El 1785, en nom de la vídua, l’administrava Joan Sallent, el qual, després, va obrir botiga pel seu compte a la mateixa plaça.

Seguiren Francesc Piferrer i el seu fill Josep Piferrer i Depaus. El 1822 publicaren un catàleg importantíssim.

El darrer dels Piferrer, que s’anomenava Josep, viatjà molt sovint per l’estranger. Allà on anava arreplegava tots els llibres que podia, especialment si eren bons. De passada establia contractes de caràcter comercial amb tots els llibreters de fora.

El 1868 va traspassar el negoci a Isidre Cerdà, el qual, del carrer de la Plateria, número 18, va passar a la Plaça de l’Àngel com a successor dels Piferrer. Continuà el negoci amb el nom antic”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfila barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 15.

 

ℑ          ℑ          ℑ          ℑ          ℑ          ℑ          ℑ

 

perucho biblioteca

Joan Perucho a la seva biblioteca

“ Recuerdo que Juan Perucho mostraba la espléndida biblioteca de su casa barcelonesa, diciendo:’ ¡ Ay, la fatigosa tarea de mostrar libros¡’, con una satisfaccióm y un gozo que no podía ocultar. Perucho era un gran bibliófilo o lo que se entiende por tal. El relato de cómo había ido reuniendo sus ejemplares resultaba muy seductor. La bibliofilia es una manía que tiene mucho prestigio literario, prestigio a secas, y que se ha convertido en un signo de distinción social de modo que no hay puesta en escena de escritor que no tenga su lado de husma libresca como adorno de calidad. Un escritor, hoy, al que no le guste la husma libresca es poca cosa. Con los cafés como mitología literaria pasa lo mismo. Las burlas a la bibliofilia suelen venir de bibliófilos, como Charles Nodier, y tienen que ver con la saturación o con el vislumbrar lo imposible. Otras, como la acerba de Elías Canetti, en Auto de fe, muestran una cierta repulsa hacia esa pasión compulsiva que adquiere proporciones obscenas cuando se asimila a calidad humana e intelectual. El que es presa de una manía raras veces entiende algo que no sea su propia manía. Eso sí, a quien no siente la pasión por reunir libros, no le intentes explicar esta”.

 Article:”Cuestión de Bibliofilia”, de Miguel Sánchez-Ostiz, abans en el vlok Vivir de buena gana , ara en el llibre: Vivir de buena gana (Dietario 2008-2009), Irún, Alberdania, 2011.

vivir de buena gana sánchez.ostiz

 

 

 

Read Full Post »

el cira-botes

El cira-botes de la Col.lecció En Patufet

 

“ D’on han sortit els llibreters de vell ? De molts llocs. Els més normals i els altres. Els oficis manuals, per exemple, n’han donat qui-sap-los. Els que, sortits d’aquest estament, han anat a raure al dels llibreters, s’hi ha trobat arrossegats per diverses causes. Heus aquí alguna d’aquestes: empesos per l’esperança d’emancipar-se de llur ofici antic, o, més modestament, per fer-se un sobresou. Les parades dels encants els han servit de provatura. Val més ésser un petit amo que no pas un gros mosso. Un complement de jornal tampoc no és negligible. El més natural és que els homes tinguin aspiracions; oi?

L’enlluarnament d’uns guanys crescuts i, com qui diu, immediats, també n’hi ha fet caure alguns. Les sirenes temptadores, en parlar-los a cau d’orella, els han enlluernats.

D’altres els ha empès l’afició al llibre combinada amb una circumstància momentàniament revessa del viure. Ja posseïen, per a llur usdefruit exclusiu, una biblioteca apilada a força d’estalvis. D’aquests darrers, cal dir-ho, ha sortit algun bibliògraf i erudit notable.

396

El sector dels desaparellats dels oficis liberals també n’ha donat, de llibreters de vell. El dels torejadors i dels comediants, igualment. Àdhuc n’ha donat el dels cirabotes1. Tots ells, en un moment determinat del viure, s’han aferrat als llibres i, més tard o més d’hora, han esdevingut llibreters.

Mentrestant, els que no coneixien el llibre de prop hi ha anat fent amistat. D’aquesta en sol néixer l’afecte…

Finalment, hi ha els que ja en vénen de mena. Volem dir – no penseu mal – aquells els pares o els avis dels quals ja eren llibreters. I que de menuts ja ensumaren plors de llibre. D’aquests, al gremi, n’hi ha que han format i formen dinasties. Ho foren els avis i els pares. Doncs bé: també ho són o bé ho seran els fills i els néts. És la llei d’herència o la successió que fan de les seves entre els llibreters de vell.

Cal tenir en compte, a més, que el llibre és com un tòxic; una mena de morfina o de cocaïna. De dret a de revés. d’aquell qui l’ha ensumat o que l’ensuma, ja es pot dir que ha begut oli”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 10.

 1)Cirabotes (m i f). Qui té per ofici enllustrar les botes i altre calçat de cuiro.

    §          §          §          §          §          §          §

 

“ para empezar, una advertencia, y es que, ante la imposibilidad de resumir por medio de tan escasas líneas lo singular de la bibliofilia desde el punto de vista histórico, recurro a un período concreto para caracterizar el fenómeno: la revolución francesa.

En este sentido, explica Alberto Manguel que aquel ciclo político ‘intentó abolir la idea de que el pasado era propiedad de una sola clase social’. ¿Consecuencias de ello? Después de haber escanciado las luces de la Razón y suprimido los privilegios de la alta nobleza, reunir antigüedades no fue ya un recreo de los aristócratas sino un esparcimiento burgués.

la biblioteca de noche

De ahí que, tanto en el período napoleónico como en el republicano, la bibliofilia fuera contagiándose a placer entre los distintos niveles sociales, gracias en parte a los saqueos efectuados en las bibliotecas del clero y de los patricios que habían subido al cadalso. ‘Para finales del siglo XIX – escribe Manguel – , la exhibición de baratijas añejas, cuadros de antiguos maestros y libros en ediciones príncipe se había convertido para los europeos en un pasatiempo de moda’.

Ese gran movimiento coleccionista se enlaza estrechamente con el triunfal apogeo de los bibliófilos del siglo XX, a quienes dedica Francisco Mendoza Días-Maroto líneas de mucha enjundia. A su entender, hay en el bibliófilo un sello vehemente, pues cuajan en su ánimo aspiraciones y búsquedas, aparte de un hábito muy costoso, que es tanto como decir ilimitado en su ambición.

‘Queda claro, pues – escribe Mendoza -, que para nosotros la bibliofilia no es una afición de tres al cuarto, sino una pasión desaforada, y el que no la sienta así no es merecedor del honroso título de bibliófilo. Si definiéramos la bibliofilia – que tiene mucho de religión -, simplemente como amor a los libros, resultaría que casi todo el mundo sería bibliófilo, pues incluso las personas que no leen jamás dicen amar y valorar los libros’.

 Article de Guzmán Urrero: “ Bibliofilia”, 19 abril 2007.

la pasión por los libros

 

 

 

colporteur 2

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »