El cira-botes de la Col.lecció En Patufet
“ D’on han sortit els llibreters de vell ? De molts llocs. Els més normals i els altres. Els oficis manuals, per exemple, n’han donat qui-sap-los. Els que, sortits d’aquest estament, han anat a raure al dels llibreters, s’hi ha trobat arrossegats per diverses causes. Heus aquí alguna d’aquestes: empesos per l’esperança d’emancipar-se de llur ofici antic, o, més modestament, per fer-se un sobresou. Les parades dels encants els han servit de provatura. Val més ésser un petit amo que no pas un gros mosso. Un complement de jornal tampoc no és negligible. El més natural és que els homes tinguin aspiracions; oi?
L’enlluarnament d’uns guanys crescuts i, com qui diu, immediats, també n’hi ha fet caure alguns. Les sirenes temptadores, en parlar-los a cau d’orella, els han enlluernats.
D’altres els ha empès l’afició al llibre combinada amb una circumstància momentàniament revessa del viure. Ja posseïen, per a llur usdefruit exclusiu, una biblioteca apilada a força d’estalvis. D’aquests darrers, cal dir-ho, ha sortit algun bibliògraf i erudit notable.
El sector dels desaparellats dels oficis liberals també n’ha donat, de llibreters de vell. El dels torejadors i dels comediants, igualment. Àdhuc n’ha donat el dels cirabotes1. Tots ells, en un moment determinat del viure, s’han aferrat als llibres i, més tard o més d’hora, han esdevingut llibreters.
Mentrestant, els que no coneixien el llibre de prop hi ha anat fent amistat. D’aquesta en sol néixer l’afecte…
Finalment, hi ha els que ja en vénen de mena. Volem dir – no penseu mal – aquells els pares o els avis dels quals ja eren llibreters. I que de menuts ja ensumaren plors de llibre. D’aquests, al gremi, n’hi ha que han format i formen dinasties. Ho foren els avis i els pares. Doncs bé: també ho són o bé ho seran els fills i els néts. És la llei d’herència o la successió que fan de les seves entre els llibreters de vell.
Cal tenir en compte, a més, que el llibre és com un tòxic; una mena de morfina o de cocaïna. De dret a de revés. d’aquell qui l’ha ensumat o que l’ensuma, ja es pot dir que ha begut oli”.
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 10.
1)Cirabotes (m i f). Qui té per ofici enllustrar les botes i altre calçat de cuiro.
§ § § § § § §
“ para empezar, una advertencia, y es que, ante la imposibilidad de resumir por medio de tan escasas líneas lo singular de la bibliofilia desde el punto de vista histórico, recurro a un período concreto para caracterizar el fenómeno: la revolución francesa.
En este sentido, explica Alberto Manguel que aquel ciclo político ‘intentó abolir la idea de que el pasado era propiedad de una sola clase social’. ¿Consecuencias de ello? Después de haber escanciado las luces de la Razón y suprimido los privilegios de la alta nobleza, reunir antigüedades no fue ya un recreo de los aristócratas sino un esparcimiento burgués.
De ahí que, tanto en el período napoleónico como en el republicano, la bibliofilia fuera contagiándose a placer entre los distintos niveles sociales, gracias en parte a los saqueos efectuados en las bibliotecas del clero y de los patricios que habían subido al cadalso. ‘Para finales del siglo XIX – escribe Manguel – , la exhibición de baratijas añejas, cuadros de antiguos maestros y libros en ediciones príncipe se había convertido para los europeos en un pasatiempo de moda’.
Ese gran movimiento coleccionista se enlaza estrechamente con el triunfal apogeo de los bibliófilos del siglo XX, a quienes dedica Francisco Mendoza Días-Maroto líneas de mucha enjundia. A su entender, hay en el bibliófilo un sello vehemente, pues cuajan en su ánimo aspiraciones y búsquedas, aparte de un hábito muy costoso, que es tanto como decir ilimitado en su ambición.
‘Queda claro, pues – escribe Mendoza -, que para nosotros la bibliofilia no es una afición de tres al cuarto, sino una pasión desaforada, y el que no la sienta así no es merecedor del honroso título de bibliófilo. Si definiéramos la bibliofilia – que tiene mucho de religión -, simplemente como amor a los libros, resultaría que casi todo el mundo sería bibliófilo, pues incluso las personas que no leen jamás dicen amar y valorar los libros’.
Article de Guzmán Urrero: “ Bibliofilia”, 19 abril 2007.
Biblioaprenent 