“ És evident que tots els ex-libris tenen relació amb els llibres, ja que en principi estan fets per a ser adherits dins ells i indicar a qui pertanyen. Però aquest títol de l’exposició i del catàleg es refereix a una relació iconogràfica o temàtica amb el món del llibre. Tots els ex-libris seleccionats tenen a veure directament amb els llibres, la lectura i la literatura, la poesia, la bibliofília… Era el millor tema que es podia triar en l’Any del Llibre i la Lectura 2005.
La persona que posa un ex-libris als seus llibres, més que una afirmació de la propietat privada, és un acte d’amor i protecció envers aquell exemplar. El propietari ens està dient que el llibre és seu, però també que se l’aprecia i se l’estima, i que espera que sigui respectat i retornat ben aviat, si aquest ha estat deixat. L’exposició i el catàleg es divideixen en dues parts ben diferenciades: una selecció d’ex-libris catalans antics, i una selecció d’ex-libris catalans actuals o contemporanis, lligats per la mateixa temàtica. L’objectiu principal d’aquesta exposició, a més a més de mostrar belles obres d’art i establir lligams entre alguns ex-libristes clàssics catalans i els nostres artistes contemporanis, és el de renovar el coneixement sobre l’ex-librisme i, això ja seria més agosarat, renovar també la utilització de l’ex-libris en l’actualitat.
L’exposició consta de més de 100 ex-libris antics ( se’n reprodueixen una cinquantena en el catàleg), i 31 de “moderns”( tots ells reproduïts en el catàleg), constituint una molt bona mostra per entendre el fenomen de l’ex-librisme al nostre país.
Les solucions tècniques i estètiques han evolucionat molt, així com la manera de treballar i de reproduir l’ex-libris. Dels ex-libris calcogràfics i xilogràfics dels primers temps, s’ha passat a tot un ventall de possibilitats creatives i de reproducció, on no es renuncia a les tècniques clàssiques i alhora s’obre la porta a nous mitjans i formes d’expressió.
Les tècniques artístiques emprades en els ex-libris han evolucionat i s’han ampliat. Les imatges, les composicions i les solucions estètiques es transformen segons els artistes, però l’amor pel llibre perdura per sempre en aquestes petites obres d’art.
Escrit d’Adolf, Comissari de l’exposició i artista virtual de la Exposició Els Ex-libris i els Llibres. Exposició d’ex-libris catalans actuals i antics, relacionats temàticament amb el món del llibre o la literatura. Del 29 de novembre de 2005 al 15 de gener de 2006. Museu Sant Cugat. Casa Aymat. Ajuntament de Sant Cugat, 2005.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Escribió el doctor Marañón que su segunda vocación era la de librero de libros raros y curiosos, y entre las razones que aportaba, una, sobre todas las otras, era de gran peso: según las compañías de seguros, los libreros son los hombres más longevos del mundo.
¿Tendrá algo el libro, aparte de lo que conocemos, capaz de alargar nuestras vidas?
Algo parecido pensaba don Julián Barbazán, librero de los aquí llamados popularmente de viejo, que nos dejó unas curiosas memorias, Recuerdos de un librero anticuario, que, aparte de una apasionante aventura literario-libresca, nos deja unos singulares retratos de los bibliófilos más importantes que conoció, sus pasiones y sus desgarramientos, en busca de bellos y raros ejemplares.
Retrata así a don José Lázaro Galdiano que, a pesar de ser inmensamente rico, regateaba el precio como un auténtico gitano.
La pasión por el libro raro, quizá por la búsqueda de la longevidad, es una de las más arrebatadoras pasiones. “¡Ay de los bibliófilos!”, escribió una vez Azorín, que también lo era en gran medida.
Porque el comercio del libro antiguo y la pasión por las bellas ediciones, a pesar de las quejas de los impacientes, gozan de buena salud.
Pregó de la XL Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, por José Esteban; Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2016, p.2-3.
“ Un temps la litografia barcelonina fou la primera de la península ibèrica, incloent-hi Portugal. Avui, les nostres editorials, les nostres impremtes i litografies, àdhuc els nostres tallers de fotogravat segueixen essent infinitament superiors a tota llei d’empreses tipo i litogràfiques de Lusitània i encara segueixen preponderant sobre les del restant de la Península, però l’hegemonia absoluta de les editorials barcelonines ha passat.
Es cert que el nostre moviment editorial en llengua castellana i en llengua catalana avui, és molt més dens i complex que trenta anys enrere; però aleshores era absolutament preponderant, invasor, ardit, director i, des del punt de vista artístic, innovador i àrbitre. De Barcelona eixien, no ja solament les edicions científiques i literàries de gran tiratge, els llibres de text per a tota Espanya i Amèrica, sinó les edicions monumentals, les obres de gran luxe que representaven aleshores o que avui són les edicions de bibliòfil, també les edicions de llibres d’art més refinades, en fi, les obres de divulgació i àdhuc les torrentades de baixa literatura sentimental.
Ara, tot això s’ha anat reduint. Moltes ciutats espanyoles s’han posat a editar amb empenta a Madrid i València, principalment. L’Amèrica anglesa, Paris i altres terres s’han posat, d’anys ha, a editar al gust sudamericà més que nosaltres mateixos – i així havem perdut els mercats d’Amèrica.
Ens restaria el consol de constatar que entretant bones editorials i impremtes catalanes han sorgit més nombroses que mai a Barcelona, i ço que és més important encara, per diverses ciutats catalanes – si no fos, però que la perfecció tècnica barcelonina ha baixat de nivell. Avui es dóna el cas de produir-se més perfectament tal o qual impremta de fora de Barcelona que les impremtasses barcelonines que un jorn aconseguiren urbi et orbi fama de virtuosisme. Certs treballs tipogràfics no són possibles a Barcelona; tal o quals procediments de gravat que ja fa anys i panys que donen la volta al món encara no han pogut penetrar a Barcelona. La fabricació dels papers és un problema cada dia agreujat, i els papers de qualitat, llevat d’alguns tipus que la casa Guarro fabrica de manera impecable, segons parer dels estrangers més exigents,
no es poden produir en les nostres papereres. La fabricació de teles, en els nostres tallers, i per a les obres de compromís cal recórrer a l’estranger – ço que no s’havia vist mai. Certs procediments de reproducció, pells i pastes per a la relligadura està a Catalunya a l’edat de pedra: tots els editors són en aquesta matèria tributaris de l’Espanya Industrial, el mostrari de la qual és limitadíssim i més aviat barroer, bàrbar i provincià. No existeix en tot Barcelona ni un dipòsit de teles i de pells de relligadura estrangeres que pugui satisfer les necessitats d’un centre editor tan important com Barcelona. Les filigranes i meravelles que la fabricació de papers guarda ha creat arreu d’Europa i d’Amèrica, aquí a casa nostra son encara un misteri. El tiratge dels fotogravats i dels tricolors, que a tot arreu del món són les beceroles de la tipografia, ací no acaba d’ésser un problema insoluble; quan hom es troba els perfectes fotogravats de les editorials “Gallach” o “Labor”, posem per cas, hom creu somiar. ( I consti, posem per cas que no tenim cap punt de relació amb aquestes cases a les quals fem de bon grat el reclam) La fototípia barcelonina fou més perfecta anys enrere que avui. La fotografia d’art, és dues o tres vegades més cara a Barcelona que en les altres ciutats espanyoles on hom ha començat a conrear-la. Els dibuixants catalans són, en canvi, els més mal pagats del món. El nostre cartellisme tan puixant quinze o vint anys enrere, avui no existeix. La relligadura de bibliòfil també ha anat davallant fins a morir. El gravat a mà agonitza.
Cal, potser, meditar sobre aquest panorama desolat. Ara que tenim una Cambra Oficial del Llibre, aquest meditar, potser pugui ésser eficaç: ella pot ajudar a reflexionar i qui sap si fins podria fer quelcom pel llibre i el periòdic”.
Article: “Les Arts del Llibre” de Joan Sacs en el diari La Publicitat, del dia28 de juliol de 1928.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Buenos días queridos amigos, organizadores de esta feria, autoridades competentes, si las hubiera; transeúntes que, cual ciervo que a la fuente de agua fresca va veloz, os congregáis en torno a la tarima por ver si en este discurso encontráis sentido a vuestras erráticas vidas; pensionistas que aún practicáis la bipedestación y que abarrotáis nuestras calles y actos públicos para rellenar ese vacío que os aporta la expulsión del mundo laboral; libreros que ocupáis las casetas, radiantes, pletóricos, porque os sabéis poseedores de esa joya única, insustituible, de valor incalculable para el pardillo, y os mostráis eufóricos ante la posibilidad de que este año sí, por fin, pase por delante de vuestro puesto un enfermo fetichista al que colocarle vuestro más preciado tesoro entre lágrimas que brotan de sentimientos opuestos, por un lado, la tristeza desgarradora ante la pérdida de ese volumen querido, compañero de muchos años y, por otro, la euforia que provoca contar billetes con ojos incrédulos, mientras miráis de reojo al paseo temerosos de que el comprador se arrrepienta y regrese jadeante para intentar deshacer el trato.
Bienvenidos todos a esta gran fiesta del libro.
Hechas las introducciones, tan brillantes como necesarias, vayamos al turrón.
Como todos sabéis o deberíais, los libros son armas de destrucción masiva. De hecho, la irrupción en el mundo editorial de los famosos de la televisión, entre los que me encuentro, ha destrozado más cerebros que el síndrome de las vacas locas. Vacas, seres mamíferos que, como nosotros, no abandonan la fase oral y por eso mugen a la luna llena en claras noches de estío. Perdonad estas pequeñas licencias literarias, pero es que no puedo deshacerme de mi talento creativo, no puedo dejarlo en casa cuando abro la puerta para enfrentarme al nuevo desafío que en cada amanecer nos ofrece la vida. No puedo aparcarlo para pronunciar este pregón y centrarme en el motivo que hoy nos convoca, porque yo ya leía a Stevenson en el seno materno y en alemán. A los seis años, mientras mis amigos del colegio hacían cola en los puestos de los piperos para comprar sacis, yo vendía restos de mis colecciones de primeras ediciones a León Sánchez Cuesta, el mismo que, como todos sabéis, diera nombre a la famosa cuesta de Moyano, donde hoy se congrega la flor y nata de la reventa.
Pregón del Gran Wyoming en la XXXIX Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid,Asociación de Libreros de Lance , 2015: p. 1-2.
“ Des dels seus orígens al segle XV fins a les portes del segle XIX el gravat al burí ha esta una tècnica d’interpretació vinculada a la seva funció reproductora d’obres d’art, bàsicament pintures, al servei de les quals estava el gravador. Així, doncs, allò que diferencia el gravat de la resta de disciplines artístiques, a part dels seus propis i laboriosos processos de treball, és el seu caràcter de reproductibilitat en ser obra múltiple seriada. Aquest fet confereix al gravat un lloc únic, preferent i insubstituïble, entre tots els mitjans artístics.
La història del gravat a Occident, precedida d’una història del gravat encara més antiga a Orient, contempla un seguit d’històries paral·leles referides al naixement i l’evolució de cadascuna de les tècniques tradicionals que el conformen amb els seus propis procediments de treball. Alhora, està fondament relacionat amb altres disciplines artístiques com el dibuix, la pintura, l’escultura o la fotografia. Les tècniques de gravat són quatre, cadascuna amb els seus diversos procediments de treball directe o indirecte sobre la planxa o matriu, atenent al material que utilitza l’artista: la xilografia o gravat en relleu sobre fusta; la calcografia o gravat en buit sobre metall; i, per extensió, i analogia, la litografia o gravat pla sobre pedra, i la serigrafia o gravat a través del sedàs d’una tela.
Històricament parlant, pel que fa a l’origen i la difusió de les tècniques, la primera en aparèixer fou la xilografia a fibra al segle XIV, a Alemanya, que experimentà una gran florida fins a final del segle XV, sobretot en la il·lustració de llibres. Ve a tomb recordar que els primers llibres impresos apareguts fins el dia 31 de desembre de 1500 reben el nom d’incunables. Fins a mitjan segle XVI el llibre imprès convisqué amb el llibre manuscrit i se n’aprecia una certa continuïtat, tot i que aquest anà desapareixent de forma progressiva. La xilografia perdé protagonisme i anà caient relativament en desús en favor de la calcografia per les seves capacitats expressives. Tanmateix, al segle XVIII la xilografia tornà a renèixer gràcies a l’anglès Thomas Bewick (1753-1828), que treballà la fusta a contrafibra o a testa.
Heus ací, doncs, com el gravat calcogràfic s’anà imposant des del segle XVI fins al segle XIX i fou acceptat i valorat pels seus efectes pictòrics, per la seva precisió i per la seva vibració lluminosa, afavorida del clarobscur. Els tallers i les escoles de gravat més importants d’Europa aparegueren a Itàlia i Alemanya al segle XVI dedicats, quasi de forma exclusiva, a la impressió de llibres religiosos com bíblies, psalteris i missals. Al segle XVII, hi destacaren els Països Baixos i es passà la capitalitat a França durant el segle XVIII. En el tombant del segle XVIII al XIX, Alois Senefelder (1771-1834) inventà la litografia – “gravat” pla sobre pedra -, prodigada, sobretot, entre els artistes preromàntics i romàntics, i a principis del segle XX aparegué la serigrafia, basada en la impressió a través de la trama i l’ordit d’una tela i aplicable a tota classe de suports tridimensionals.
Durant els sis segles d’existència del gravat a Occident i abans que aparegués la fotografia a principis del segle XIX, el gravat ha complert, prefotogràficament, les funcions que avui s’atribueixen a aquesta disciplina, és a dir, la seva capacitat de reproduir-se i multiplicar-se a base de còpies, tal com hem avançat. Des del Romanticisme ençà, lluny de la seva funció reproductora i interpretativa sotmesa a altres arts, el gravat s’ha fet un merescut espai en el món de l’art mostrant el valor espiritual i estètic de la seva pròpia essència. Durant la primera meitat del segle XX, el gravat de creació ressorgí en alguns moviments de l’art contemporani com el cubisme, l’expressionisme o el Surrealisme, fins al punt que es pot dir que, en l’actualitat, molts artistes realitzen obra gràfica com un mitjà més d’expressió en les seves creacions.
És per aquesta raó que, actualment, ja que el gravat no compleix la funció de copiar o reproduir imatges com abans, se’l qualifica d’obra gràfica original perquè és el resultat d’una creació artística lliure en la qual l’artista intervé directament. Històricament, si la bibliofília i el col·leccionisme d’estampes va tenir un paper important en la valoració de l’obra gràfica per la seva aura esteticista i romàntica, en l’actualitat el gravat s’ha vist potenciat amb la creació de tallers i gabinets d’estampes, la celebració de biennals i triennals, d’exposicions i concursos, i el seu ensenyament torna a impartir-se en les facultats de Belles Arts.
Orenes i Navarro, Francesc. «Aproximació a la col·lecció de gravats i goigs de Josep Joan Piquer i Jover dipositats a l’Arxiu Comarcal d’Osona». Ausa, [en línia], 2016, Vol. 27, Núm. 178, p. 839-76. https://raco.cat/index.php/Ausa/article/view/327430 [Consulta: 27-07-2021].
( Imatges de l’article )
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El tráfico de libros extranjeros fue liso y llano en tanto estuvo vigente la primera ley sobre el arte de imprimir, promulgada por los Reyes Católicos en Toledo, el año de 1480, a los seis de la implantación de las artes gráficas en España. En ella se determinaba que los mercaderes de libros no pagaran derechos algunos por la introducción de obras extranjeras en España, considerando “ cuanto era provechoso y honroso que a estos Reinos se trajesen libros de otras partes, para que con ellos se hiciesen los hombres letrados”. La ganga importadora, sin embargo, duró bien poco. En 1502, una pragmàtica de los mismos Reyes Católicos, recuerda que “ no se vendan ningunos libros de molde que trajesen de fuera de los Reinos, de ninguna facultad ni materia que sea, ni obra pequeña ni grande, en latín o en romance, sin que sean vistos y examinados y sin tener real licencia y especial mandato” de los presidentes de las Chancillerías de Granada y Valladolid, de los arzobispos de Granada, Toledo y Sevilla y de algún obispo en alguna ciudad. Se penaba a los trasgresores con la quema de libros en la plaza pública donde los vendieran, la incautación del dinero de los que hubiesen vendido y una multa de tantos maravedises como valiesen los libros quemados. Mas adelante, en 1558, Felipe II da una vuelta de tuerca sobre el comercio de libros, importante por las penas que anuncia. En esta pragmàtica sanción se ordena que ningún librero traiga, ni meta, ni tenga, ni venda ningún libro, ni otra obra impresa, de las vedadas y prohibidas por el Santo Oficio de la Inquisición, so pena del perdimiento de todos los bienes y pena de muerte del infractor. Y, por último, dentro de la presión cada vez más férrea sobre la industria editorial, que afecta muy directamente a los mercederes y libreros, se publica la pragmàtica de 1598, y prescribe: “ que nadie puede vender libros impresos, dentro o fuera del reino sin que primero fuesen tasados por el Consejo Real, bajo multa de diez mil maravedises y pérdida de todos los ejemplares. En la ordenanza se fijaba el precio de venta de cada volumen según el número de pliegos que tuviese, a cuatro maravedises por pliego, “ para que se sepa lo que se ha de llevar y no se venda de otra manera”. Es el control gubernativo sobre el valor de los libros basado erróneamente en el número de páginas, sin tener en cuenta la categoría del original y las dificultades técnicas de la edición. La ley, que estuvo en observancia durante dos siglos, hasta que fue derogada por Carlos III, era nefasta tanto para los autores como para los impresores y libreros, y a estos, concretamente, le afectaba en sus defensas comerciales. José Eugenio de Eguizábal, exégeta de la legislación española sobre la imprenta, escribía en 1873 que la ley perjudicó gravemente el progreso de la industria editorial.
En Europa, por entonces y ante las mismas previsiones oficiales, los libreros ambulantes y los estables, los comisionistas y los editores adoptaron la fórmula de reunirse dos veces por año, en primavera y en otoño, para convenir y negociar pliego por pliego las ediciones y fijar los descuentos a los vendedores, a fin de mantener el tráfico del libro e, incluso, de aumentarlo. De estas reuniones nacieron las Ferias de Frankfurt y, más tarde, la de Leipzig, que han mantenido hasta nuestros días su posición como centros del comercio alemán de libros, y como referentes europeos de la producción bibliográfica. Es el momento de la aparición de los “ catálogos de feria”, que comienzan a imprimirse en el último tercio del XVI y reciben los fondos y novedades de las editoriales que se exponen a la venta, precedente de los actuales catálogos de las Ferias del Libro”.
“El vendedor de libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.
“ … Aliat amb la impremta en el segle XV, el gravat fou un important insubstituïble factor de progrés sociocultural gràcies al fet que abans, entre el segle XI i XII, el paper ja havia arribat a Europa.
En efecte, a mitjan segle XV, amb la invenció de la impremta, aparegué el llibre imprès, en una Europa, bàsicament illetrada, produint una autèntica revolució tecnològica aplicada a l’art de l’escriptura i de la comunicació escrita. Gràcies a ella, es passà d’una cultura de tradició oral i manuscrita a una cultura impresa. És ben reconegut que la impremta i el llibre imprès van ser importants elements de difusió de les idees del Renaixement i l’Humanisme, de la Reforma i la Contrareforma. La impremta, doncs, acabà essent protagonista d’una gran revolució cultural. Ja en el segle XVI, la seva implantació tingué una gran repercussió en tots els ordres. En mans dels humanistes, donà a conèixer les obres del pensament clàssic grec i llatí al servei de les literatures en llengües nacionals i de la pròpia estètica renaixentista. Inicialment, però, fou en l’aspecte religiós allà on la impremta tingué una importància cabdal a causa de la ReformaProtestant. Després de la proclama de Luter, el 1517, i de la Contrareforma del Concili de Trento (1545-1563), amb la creació de l’Índex de Llibres Prohibits promulgat pel Papa Pau IV el 1559, l’enfrontament religiós contribuí de manera notable a favor de la proliferació de llibres a causa de la controvèrsia. Aleshores la impremta es convertí en un important instrument de força a favor de les ideologies i de les guerres de religió que se’n van derivar. Els gravats de Lucas Cranach (1472-1553), amic personal de Luter, contribuïren a la difusió de la seva ideologia alhora que, des del catolicisme, proliferava una gran profusió d’estampes a la contra.
En l’aspecte econòmic, la impremta afavorí el pas d’una economia feudal a una incipient economia capitalista amb l’aparició d’una nova classe social emergent burgesa. Potenciada per una indústria editorial creixent, la impremta esdevingué una font important de treball. Començà a aparèixer la figura de l’autor alhora que el llibre esdevenia més reduït de format.
Socialment i culturalment, amb la impremta l’Església perdé el monopoli i control de la reproducció de textos. Aquests contribuïren a l’alfabetització i a una estandarització de les llengües “vulgars” que acabaren imposant-se al llatí. Amb el temps, aquest canvi cultural, afavorit per l’Humanisme, desembocà en l’Enciclopèdia Francesa i la consegüent revolució que la prosseguí.
En l’aspecte científic, gràcies a la divulgació dels coneixements aportats per l’estudi de les ciències humanes, – Física, Botànica, Anatomia, Fisiologia, Astronomia… -, l’Església anà perdent progressivament el poder religiós que havia tingut. Políticament parlant, la impremta també contribuí a fer el traspàs de l’Antic Règim a un progressiu model nou de societat.
És dins d’aquest context i aliat amb la impremta que el gravat, com a tècnica de reproducció seriada d’imatges, esdevingué un dels motors de Renaixement contribuint, favorablement i democràtica, a l’expansió de la cultura i de l’art. Amb altres paraules és el que el professor MacLuhan, amb el seu determinisme tecnològic, qualificà de “Galàxia Gutenberg” referint-se a la comunicació, principalment l’escriptura, la impressió i els mitjans electrònics.
Globalment considerat, allò que genèricament es coneix amb el nom de gravat, és a dir, la imatge obtinguda a través d’una impressió, en realitat és el resultat d’un doble procés de treball. La primera part d’aquest consisteix en la preparació d’una matriu de fusta, de metall o de qualsevol altre material a base d’incisions. La segona part consisteix en l’estampació de la matriu sobre un suport – generalment paper – per obtenir, mitjançant l’entintat i la pressió d’un medi – la premsa o el tòrcul – la reproducció múltiple de la imatge gravada en la matriu. Heus ací, doncs, com els termes gravat i estampació, derivats de l’acció de gravar una matriu i d’estampar la seva imatge, expressen amb propietat i claredat els dos passos del procés.
En sentit genèric, el gravat sobre metall també se’l coneix amb el nom de talla dolça o intaglio, per bé que en sentit restringit es refereix, sobretot, al gravat al burí, que fou el primer procediment de gravat sobre metall heretat dels orfebres, que en foren els capdavanters. Per la seva forma, el burí recorda l’arada i el gravador l’utilitza d’una manera semblant fent directament el dibuix a través de solcs sobre la planxa de coure en què treballa. En ella s’hi allotjarà la tinta que es traspassarà al paper amb la imatge gravada en fer l’estampació. Amb la tècnica del burí, de difícil execució i llarg aprenentatge, s’assoleix una rica valoració de matisos de línies, tractament d’ombres i bells efectes de lluminositat.
Orenes i Navarro, Francesc. «Aproximació a la col·lecció de gravats i goigs de Josep Joan Piquer i Jover dipositats a l’Arxiu Comarcal d’Osona». Ausa, [en línia], 2016, Vol. 27, Núm. 178, p. 839-76, https://raco.cat/index.php/Ausa/article/view/327430 [Consulta: 27-07-2021].
Imatges de l’article
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Colportor
“ A finales del siglo XV, cuando la imprenta multiplica las copias de un título y, por lo mismo, abarata los ejemplares, y a pesar de que el tipógrafo ejercía también de librero, se incrementan notablemente los vendedores de feria, los que iban de pueblo a pueblo en temporada de fiestas, mercados o acontecimientos que atrajesen al personal, para hacer plaza de los libros comprados a los impresores. Ejemplo curioso de este tipo de chalán es Cristóbal Colón, que, para sobrevivir en tanto se aprobaba su proyecto de navegación por los Reyes Católicos, vendía libros y estampas en los campamentos reales. Estos feriantes del papel impreso, a partir de 1500, anunciaban su llegada a las ciudades, repartían prospectos en los que se recomendaban las obras y exponían estas a la inspección de los clientes, bien en los soportales de las plazas, bien en los mesones en donde se hospedaban. Unos años después y en las poblaciones de ambiente universitario o de notable auge comercial, comienza la desunión del binomio impresor/librero, que nunca llegaría a desaparecer totalmente, y nace el mercader de libros independientes, cuya actividad era igual a la de los vendedores ambulantes, solo que realizada en establecimiento fijo, un cuchitril en el “banquillo infernal” de las capitales, los famosos rincones de vagos y maleantes, o un local de acera cercano a los centros oficiales. El incremento de libreros, tanto fijos como placeros, es asombro hoy, por lo mismo, resulta espectacular el volumen de sus negocios, siendo los puestos próximos a las iglesias, incluso los instalados en el interior de ellas, los más rentables, así como los ubicados junto a los palacios de justicia y seminarios. La mayor ganancia la obtenían por medio de los folletos, novenas, vidas de santos, relaciones, cartas noticiosas, pronósticos, etc., que se vendían a placer, aunque los volúmenes de cierta entidad tipográfica rendían ventajas especiales, ya que el impresor o el editor, en estos libros, aplicaban substanciosos descuentos e, incluso, concedía crédito de seis meses, cuando la costumbre era pagar al contado. Sin embargo y por andar al uso de la rutina, se lamentaban de lo poco lucrativo del negocio, en parte, porque se ocupaban demasiadas personas en él”.
“El vendedor de libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.
D’una pàgina del diari Avui del 26 de setembre de 1982, amb motiu de la Fira del Llibre Vell.
“ Conec alguns bojos pel llibre vell. Són persones que, quan eren joves, quan estudiaven, dedicaven moltes hores del dia a llegir els llibres que podien comprar, i no eren molts perquè encara no guanyaven cap sou. Per culpa d’aquest interès adolescent per la lectura, no van tenir cap més remei que anar a petar a les llibreries de vell. Aquí hi trobaven els títols i els autors que havien sentit citar a les tertúlies, a les aules, als passadissos i als patis universitaris. El dia que varen poder comprar un llibre difícil de trobar i a un preu raonable, aquell dia donaren el primer pas per un pendent sense fi del qual és pràcticament impossible sortir. Perquè a la satisfacció de la troballa se n’hi va afegir una altra amb la qual hom no comptava, la de saber-se posseïdor d’un objecte que molts pocs poden tenir.
El coneixement, la cultura, és una de les formes de poder. L’instint de la persona porta a adquirir la forma de poder que sigui més adequada a l’ambició social en el que es mou. Els diners són la forma més clara i estesa, però en el cercle reduït dels intel·lectuals i fins i tot d’algunes professions anomenades liberals, ho és la cultura. En un país en què la producció editorial va quedar trencada durant uns anys per culpa d’un aixecament militar, no hi ha més remei, per a recuperar la història perduda, que anar a les biblioteques o a les llibreries de vell. Les biblioteques, però, no donen tantes satisfaccions com l’accés a la propietat dels volums. En les nostres circumstàncies històriques, el llibre ens actualitza un passat mitificat. El llibre de vell català és un llibre de vell mitificat, ple de connotacions, de nostàlgia.
Quan comprem un llibre català d’abans de la guerra – els de després de la guerra no són llibres de vell autèntics i potser no ho seran durant alguns anys, encara – comprem informació, recuperem una història, refermem la nostra identitat, augmentem el nostre poder, ens deixem endur per la nostàlgia. En definitiva, donem satisfacció a la nostra vanitat. I si el paguem a baix preu, fem una inversió o, si més no, creiem fer-la. Anar a les llibreries de vell és anar a les rebaixes. Amb l’avantatge que la temporada de les ocasions dura tot l’any.
Si visiteu la casa d’un d’aquests bojos, no us ensenyarà pas l’obra que li ha agradat més o els poemes que prefereix sobre qualsevol altre, sinó el volum rar, original, amb alguna dedicatòria curiosa potser, i, a més, us explicarà com va aconseguir-lo i us dirà el preu indigne que li va costar, tot això gràcies a la sort i a l’atzar. I vosaltres, no cal dir-ho, si sou amic seu, heu d’escoltar-lo amb enveja i fer-li notar que n’esteu molt, d’envejós.
El boig pel llibre vell pot emmalaltir de col·leccionisme i aleshores ja és perillós i irrecuperable del tot. Quan el boig s’enamora d’un autor, d’un tema o d’una època, la seva pèrdua de la raó arriba a un grau tan alt que ja no s’adona dels perjudicis que una dèria com la seva pot produir tant a ell com als seus familiars. No té en compte, per exemple, la reducció constant d’espai del seu habitatge. I aquesta reducció afecta els que hi conviuen amb ell de forma que esdevenen víctimes d’una activitat de la qual no són responsables. No s’adona tampoc que l’economia familiar pot desequilibrar-se i, per la seva culpa, veure’s obligat a imposar una economia rigorosa. Si és el pare de la família, l’ embogit, a la muller no li quedarà cap altra aspiració que enviudar tan aviat com pugui i poder vendre’s ben aviat la biblioteca per a guanyar espai i diners, encara que quan normalment aquest fet esdevé ja no té l’edat més adient per a fruir d’una cosa i de l’altra. I els fills, als quals toca d’odiar el pare com cal, l’associaran tant als llibres que odiaran per identificació la lletra impresa.
Només els salvo per una cosa. Per la pols. Contra el que creu molta gent, fan molta més pols els llibres nous que els vells. Aquests la porten de tant anys que hi està ben fixada. Els que n’aixequen més són els nous. A més, veure envellir els nous de mica en mica és un fet desolador. Sobre els vells, però, no s’hi nota el pas del temps. Comproveu-ho comparant qualsevol llibreria de vell amb una de nou en què no tinguin prou cura de la neteja.
Espero que us hauré fet prendre consciència dels perills que té una dèria pel llibre vell. Tant de bo me’ls haguessin advertit a temps.
Article “Els perills d’una afecciò”, de Víctor Ripoll en el diari AVUI del 26 de setembre del 1982.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Horaci
“ Durante el Imperio Romano se multiplican las librerías regulares, se abren establecimientos en las calles más transitadas, se fijan en las puertas y paredes las listas de los libros que hay a la venta, se anuncian las novedades y se invita a poetas e historiadores a reuniones literarias en las que no falta el vino y abundan las gollerías. Se cuida ese vehículo para la oferta y se exporta a los confines de la dominación romana.Y si Quinto Horacio Flaco se vanagloriaba de que sus poemas eran leídos tanto en las costas del Mar Negro como en las orillas del Ródano, debido a los numerosos puntos de venta esparcidos por el mundo conocido, nuestro Marco Valerio Marcial presumía de que su “Libro de los Espectáculos”, serie de epigramas dedicados a la inauguración del Coliseo de Roma, había conquistado velozmente las capitales del Imperio gracias a la presura de los mercaderes de libros. Los hermanos Sosio, editores de Horacio, y Trifón, editor de Quintiliano y Marcial, fueron los campeones indiscutibles de la distribución librera.
Luego sería Toledo, capital del reino visigodo, la meca de los comerciantes de libros. Obras de astronomía, matemáticas, medicina y filosofía, de autores clásicos, traducidas del árabe al romance o al latín vulgar por mozárabes y judíos, redactados luego en latín escolástico por eruditos, eran adquiridas afanosamente por libreros europeos, quienes, en algún caso, mantuvieron agente comercial estable en la ciudad castellana, mientras los trotalegajos españoles, sin amilanarse, emprendían la caza de coleccionistas y bibliófilos de allende los Pirineos o intentaban la venta buhonera por mercados y ferias extranjeras.
“El vendedor de libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.
Museo de los Concilios y la Cultura Visigoda ( Toledo )
“No podíem deixar de parlar dels bibliopirates, algun dels quals no reparen en mitjans per aconseguir els objectes del seu col·leccionisme, encara que siguin el desfalc, el furt i, fins i tot, l’assassinat. Caldria diferenciar-ho del bibliocleptòman, el que roba llibres per un impuls incontenible i sense ànim de lucre.
Tot i que els llibres s’han mostrat per molts incomprensibles i inservibles, sempre han estat objectes amb prestigi i valor comercial, de manera que en molts casos han estat robats. Les biblioteques antigues intentaven impedir els robatoris encadenant els volums a prestatges, faristols i taules. També hi havia pena d’excomunió per als que gosessin robar algun volum de certes biblioteques, i fins i tot malediccions gravades en els murs. Tot i així, això no ha dissuadit mai als lladres, i molts dels llibres actualment en comerç han estat furtats, robats o venuts il·legalment, com els de el Monestir de Silos, per posar un exemple. En molts casos s’intenta fer desaparèixer el segell de la biblioteca original esborrant-ho, raspant i, fins i tot, arrencant part del full en què es troben (que sol ser la portada), quan no el full sencer. Eco tranquil·litza al afirmar que els que roben els llibres són els bibliòmans i no els bibliòfils, i ens recorda amb humor que el major lladre de llibres de la història tenia de cognom Libri.
Mapa de Juan de la Cosa, 1500
Alguns exemples de bibliopirateria:
Juan de la Cosa va realitzar el primer mapa d’Amèrica i el va donar a Isabel la Católica el 1500. Les tropes napoleòniques el van robar de la Casa de Contractació de Sevilla, i en 1832 va ser venut en una subhasta de París. Al morir el seu comprador, un diplomàtic holandès, el 1853, va ser adquirit en subhasta per un representant del Govern espanyol, i des de llavors està en el Museu Naval de Madrid.
El Cançoner de Baena va ser traslladat del Monestir de l’Escorial a Madrid i conservat el 1820 a la Biblioteca Reial, d’on va desaparèixer per ser subhastat a Londres el 1824. Comprat per Richard Heber, a la seva mort va ser subhastat, i el 1836 el va adquirir la Biblioteca Nacional de París, on encara continua. Sánchez Mariana informa d’un altre còdex de segle XII, que va ser robat abans de 1800, retornat en secret de confessió, i novament robat, juntament amb la còpia que es va treure, abans de 1870.
Cançoner de Baena, ca.1445
Un canònic de la catedral de Conca va robar, fa uns anys, gran quantitat de llibres de la biblioteca catedralícia. Van ser amagats en un local molt humit, de manera que molts es van destruir. A més l’Església no ho va denunciar.
Igualment, tampoc van ser castigats el canonge arxiver de la catedral de Zamora i un bibliògraf cordovès que han estat condemnats a un any de presó i 41 milions de pessetes d’indemnització per haver furtat 466 llibres de la Biblioteca del bisbat de Zamora entre 1994 i 1996.
Un altre bibliotecari extremeny venia els llibres al seu càrrec, però deixant les tapes per dissimular l’absència. I hi ha llibreters que actuen com peristes de llibres de procedència il·legal, fins i tot que els roben ells mateixos.
Gallardo s’asseia a la Biblioteca Nacional al costat d’una finestra que donava al pati i li anava tirant, els llibres que li interessaven, per la finestra a un criat.
I recordar aquella anècdota de cert bibliòfil que es va negar a prestar un llibre, i davant la insistència del demandant, li va mostrar els seus 3000 volums aconseguits pel procediment de no tornar els que li havien prestat a ell.
Article en el vlok Letraherido: “ Bibliòfils i bibliopirates”. ( un vlok molt interessant amb molta informació )
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Papir de Rhind (1650 aC)
“ El portavoz de feria del libro puede dedicar su discurso al libro clave a través de los tiempos y cantar las excelencias de ciertas obras, vitales para el progreso, por ejemplo, el “Papiro de Rhind”, compendio de matemáticas con treinta y siete siglos de antigüedad, la “Enciclopedia” de Diodoro Sículo, los “Comentarios a Aristóteles” de Alberto el Grande y “El Capital” de Carlos Marx, entre una nómina apabullante de títulos que dejarían muy alto el copete de sus conocimientos bibliográficos. Sin remontarse a la paleosabiduría, el pregonero puede examinar la industria editorial contemporánea y ver que marcha, aprobar el chaparrón de publicaciones de cualquier materia y de cualquier calaña que nos abruma cada año, destacar el censo impresionante de autores que malviven de la letra impresa, ponderar la creciente afición a la lectura del personal moliente, explicar el extraño negocio de los editores, el agosto de las imprentas y el pan de cada semana de los críticos. Puede, incluso, pronosticar un nuevo siglo de oro español consagrando a sus amigos escribidores, en un animado tráfico de influencias según afecto ideológico, tribu editorial o familia equívoca y, de paso, promocionarse en el mundo exitoso de la literatura, a veces tan discriminatorio. Mas, el pregonero puede echárselas de agorero y llorar la muerte del libro impreso en papel, pecado de conjetura en el que yo mismo caí ante esa diosa del octavo día apodada Informática.
Sin embargo, pocas veces el heraldo de feria dedica su pregón al mercader de libros, al vendedor de libros, al librero que decimos ahora. Cuando este, en la dinámica editorial, es la pieza útil, la que da salida a la producción y permite el provecho. Es como la otra portada del libro. Y no habría grandes fábricas de impresos, ni complejas estructuras editocomerciales y menos aún escritores de temporada con hermosos derechos de autor, si no existiera esa terminal mercantil llamada librería. El mercader de libros, además, fue siempre el fiel y el baremo que establecía, en su justa medida, la vitalidad de una obra literaria o científica. Así lo entendieron los griegos del exilio al iniciar en Roma el comercio de libros y antes de nada crearon la figura del bibliopola, es decir, el librero, el individuo especializado que ofrecía al público, directamente y sabiendo qué vendía, las obras importantes de la cultura helénica. Aspecto gremial que desarrolló Andrónico de Rodas, editor de Aristóteles y de Teofrasto, con una amplia red de librerías en distintas ciudades, instruyendo previamente a los vendedores con cursos específicos para mayor eficacia en la tarea”.
“El vendedorde libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.
“ Com haurà observat el lector, en tot aquest llarg historial no he emprat mai en sentit genèric d’ex-libris cap dels mots: “ ex-biblioteca”, “ex-museo”, “ex-discoteca”, “ex-dono”, “ex-hereditate”, etc., perquè crec francament que tot això hi sobra. EX-LIBRIS. Tots els altres no tenen sentit ni significat, i sols poden obeir a una pedanteria poc ex-librística per manca de raonament i de bon gust. Fóra lamentable que l’ús d’aquests mots improcedents esdevingués rutina; per això crec convenient desterrar el seu ús.
Qui té un ex-libris per a usar-lo en els seus llibres i no és col·leccionista, és natural i lògic que poseeixi pocs o molts llibres, que formen, per tant, una biblioteca; sobra, dir “ex-biblioteca”, si ja se sap que qui té un ex-libris i no és col·leccionista solament, sinó, bibliòfil, poseeix una biblioteca. Ultra que el sentit d’aquest “ex” no s’adiu, la redundància i cacofonia de “ex-biblioteca de la biblioteca de…” no és ni raonable ni artística, i, per tant, és antiintel·lectual. En l’ex-libris que he realitzat darrerament per a la Biblioteca Central de la Diputació he tingut bona cura de no incórrer en aquest error. I no penso realitzar mai cap “ex-biblioteca”, ja que no sé què es vol dir amb aquesta expressió, i sí penso realitzar molts ex-libris, perquè sé molt bé on sóc.
Atenent-me a aquest mateix criteri, trobo bé que es digui “ex-musicis” no tan sol per a utilitzar-lo en els llibres de música, sinó àdhuc en els altres, perquè si el posseïdor de l’ex-libris és músic, es reflecteix així millor aquesta qualitat personal de l’interessat. Com també trobo bé que es digui “ex-eroticisis”[sic] en l’ex-libris d’aquells qui tenen la franquesa de revelar així llur temperament.- Jo admiro aquesta franquesa valenta d’aquells qui, com el col·leccionista Balbí, només arrepleguen “ ex-eroticisis”.
Al meu entendre s’ha de dir “ex-libris” i res més. No cal embolicar les coses sense més ni més.”Ex-libris”, “ex-musicis”, “ex.eroticisis”, tot això que té un significat propi, raonat i psicològic, és el que està bé i és l’únic existent com a veritable. Tota altra fórmula, com el “From the book”, el “Book-plates” i els “his book” ianquis, i el “Büchzeichen” alemay i austríac, sobra per complet. I no parlem del “ Bibliothekszeichensigneten”, que cal agafar el tren per arribar d’un extrem a l’altre d’aquesta paraula tan enrevessada.
Tampoc no veig la necessitat ni sé què es vol dir quan es parla de l’ex-libris femení i del conjugal. Bé que hi hagi ex-libris religiosos, que és una manifestació de l’esperit; humorístics, que és un estat de l’ànim; frívols i burlescos, per la mateixa raó, i caricaturescos, que, ultra l’estat d’ànim, és una forma artística molt apreciada. Però, ex-libris femenins?, ¿ és que no basta amb el nom de la interessada per a revelar el seu sexe? ¿ O és que l’ex-libris ha de tenir una ridícula i desplaçada tècnica per a diferenciar el sexe femení del masculí? I això en una època racional en què les dones van de bracet amb els homes en tots els estaments i afers socials, i àdhuc en els països més avançats i de major cultura formen batallons d’exèrcit femení… La dona és un ser com ‘home, i es una visió baixa de sostre fer-la més feble o inferior pel seu sexe. Bé ens diu l’escriptora, força entesa en l’ex-librisme, Aurora Díaz-Plaja: “ ¿Cómo ha de ser el ex-libris femenino? ¿Debe diferenciarse esencialmente del masculino? En principio no… De ningún modo. No es absolutamente necesario que el ex-libris refleje el sexo, sino la personalidad individual de su poseedora, si bien con exquisitez femenina”, ( El Bibliófilo, núm. 11, Madrid) Molt bé! Si això és així, ¿ quina diferència es vol pretendre establir? Cap que no fos cursi, ridícula i ben bé fora de to i del moment actual.”
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Tabularium a Roma
“ Los pregones de las ferias del libro, naturalmente, tienen como protagonista al libro, envase de papel relleno de pensamiento en algunos casos, de sensibilidad en otros y de majaderías en los demás, todo ello disuelto en miles de millares de letras más o menos gordas, más o menos legibles. Ese pastel de milhojas, a veces indigesto, es lo que se glorifica en esta ocasión, pues de lo contrario, sería mentar la soga en casa del ahorcado. Así, el nuncio, para evitar aquello de “al pregón, azote”, echa por la vía de la erudición perfumada con incienso y santas pascuas.
Entonces, va y cuenta que el libro es la herramienta más poderosa de la cultura, describe su itinerario civilizador y recuerda la peripecia emocionante de tal instrumento por los siglos de la historia. Habla del nacimiento de la escritura; de los libros de barro cocido; de Tirteo de Esparta que, 600 años a. de c., ya coleccionaba textos; de la fundación del Tabularium en Roma; de la primera biblioteca pública creada por AsinioPolión¸de la impresión con planchas xilogràfica en China, ya en el siglo sexto de nuestra era; de la imprenta de Fen Tao, trescientos años después; de los impresos con tipos móviles realizados por Gutenberg y Fust en 1453 y del desarrollo de las artes gráficas en España.
Biblioteca d’Asinio Polión
El pregonero, que ha consultado tan prolija y azarosa crónica, puede denunciar a quienes odiaron con fuego a los libros, desde Shih-Huang-Ti, el constructor de la muralla china que, doscientos años antes de cristo, organizó una hoguera de San Huang donde apenas se salvaron algunos tratados de medicina y adivinación, hasta el Cardenal Cisneros que, diecisiete siglos después y en la plaza de Bib-Rambla, patrocinó una quema fanàtica de códices árabes. Y puede ensalzar a quienes amaron el libro hasta la exageración colectora, si es que existe hipérbole en tal querencia, como Ptolomeo IIFiladelfo que reunió en el Museion, la biblioteca de Alejandría, setecientos mil rollos de papiro, llamados volúmenes por los romanos, o como Al-Hakem II, que juntó en Córdoba más de cuatrocientos mil ejemplares, muchos de ellos procedentes de Alejandría”.
“El vendedorde libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.
Sutra del diamant, primer llibre imprès, Xina, 868 a.C.
“ El 21 de novembre de 1950 el “Real Círculo Artístico ( Instituto Barcelonés de Artes)” organitza una conferència a càrrec de l’autor del present llibre, amb l’exposició de vint-i-cinc ex-libris seleccionats de la col·lecció d’Agustí Arrojo, i un original inèdit i un aiguafort, obres realitzades pel propi conferenciant.
En aquest mateix mes i any l’Excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona organitzà un concurs per a l’ex-libris de la Biblioteca del Museu d’Art Modern de la ciutat, i obtingué el premi el dibuixant i gravador Ricart per la seva xilografia. Simultàniament s’organitzà també, per l’Institut Nacional del Llibre Espanyol, un altre concurs per a l’ex-libris del gremi de llibreters barcelonins, i s’otorgà igualment el premi a una xilografia d’en Ricart. El mateix Institut, junt amb la Biblioteca Central de l’Excel·lentíssima
Biblioteca Museu Art Modern Barcelona
Diputació de Barcelona, organitzà, a la sala d’exposicions d’aquesta biblioteca, durant els dies 5 al 20 de desembre de 1950, una molt interessantíssima exposició d’ex-libris, en la qual prengueren part tots els col·leccionistes espanyols, amb importants aportacions de les col·leccions del Museu d’Art Modern de Barcelona i les de la pròpia Biblioteca Central. En l’acte de la clausura d’aquella exposició l’autor d’aquesta obra donà una conferència sobre el tema: Breu historial de l’ex-librisme i els nostres ex-libris. Havia estat, així mateix, encarregat oficialment de realitzar l’ex-libris per a la Biblioteca Central de l’Excel·lentíssima Diputació de Barcelona, obra que s’exposava en l’esmentada exposició d’ex-libris.
Encara en aquest mateix any (1950), la Secció de Cultura de la Unió Cooperativista Barcelonesa va efectuar, amb èxit, la seva primera exposició d’ex-libris, iniciadora de las que es proposa organitzar anualment.
El juny de 1951 va tenir lloc a l’Institut Britànic de Barcelona una molt interessant exposició d’ex-libris realitzats amb gran mestria pel culte artista Joan Estiarte.
De l’1 al 15 d’agost del mateix any, a Masnou, tingué lloc la II Exposició d’Ex-libris, organitzada per la Biblioteca de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, amb les col·leccions de la pròpia Biblioteca i les dels Laboratoris del Nord d’Espanya, Josep Llop i Victorià Torres.
El 8 de setembre la Unió Cooperativista Barcelonesa organitzà per mitjà de la seva Secció de Cultura, la segona exposició d’ex-libris.
I, per fi !, fou el febrer de 1950 quan el cervantista i bibliòfil Joan Sedó Peris-Mencheta, diputat provincial i ponent de la Comissió de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, junt amb els col·leccionistes Antoni Martínez, Joaquim Maria Casas i Ros, Josep Batlle i Tejedor i Santiago Rosal, convoquen a tots els ex-libristes barcelonins a l’assamblea de constitució de l’entitat “ Asociación de Ex libristas de Barcelona”.
El president de la “A. E. B.” barcelonina és l’inteligent ex-librista Joaquim Maria Casas i Ros; president honorari, el culte bibliòfil Joan Sedó Peris-Mencheta, i de mèrit, el degà dels col·leccionistes catalans, Santiago Rosal, havent estat anomenat, també, soci de mèrit el dilecte artista gravador català resident a MadridFrancesc Esteve i Botey, un dels degans del nostre ex-librisme.
La “A. E. B.” publica un butlletí molt interessant i magníficament editat, a càrrec d’una Comissió dins la “A. E. B.”, formada per Joaquim Maria Casas i Ros, l’exquisit artista ex-librista Joan Estiarte i Samsó i els destacats col·leccionistes Agustí Arrojoi Muñoz i Pau Wunderling i Berger.
En la “A. E. B.” s’ha establert el premi anual “Joan Sedó Peris-Mencheta”, de mil cinc-centes pessetes, al millor ex-libris realitzat a l’aiguafort o xilografiat per a la Biblioteca de la “A. E. B.”, el qual premi serà atorgat el dia de l’aniversari de la fundació de l’associació.
Amb tal motiu, el 10 de febrer del present any 1952, la “Asociación de Exlibristas de Barcelona” efectuà una exposició de les obres presentades al primer concurs del “Premi Sedó Peris-Mencheta, 1951”. Obtingué el premi Antoni Gelabert. L’obra, veritablement magnífica, d’aquest sensible artista i gravador, que sempre ha sentit amb emoció i sinceritat l’ex-librisme, és ben mereixedora del premi obtingut. Havent-se presentat al concurs molts bons treballs, fou necessari concedir dos accèssits, que varen correspondra a Joaquim Pla i Dalmau, de Girona, i a Lluís Alegre, que hi concorregué des de Roma. Al mateix temps es féu coincidir al local del Cercle Artístic una interessant exposició-homenatge a l’iniciador de l’ex-libris modern a Espanya, Alexandre de Riquer. El magnífic retrat de l’homenatjat, dibuixat admirablement al carbó per Ramon Casas, propietat del Museu d’Art Modern de Barcelona, ocupava un lloc en l’exposició, com presidint-la, talment com si l’iniciador dels nostres ex-libris moderns encara ens presidís amb aquell entusiasme que ho féu en vida. No sembla sinó que és ara quan estem en el veritable renaixement ex-librista espanyol.
… L’ex-librisme espanyol, conscient del seu lliure albir, sabrá refer-se i retornar a aquell temps en què adquirí honors de sentiments intel·lectuals, als quals jamai ha renunciat, i fou l’admiració del món sencer. El món es jove i va prenent fisonomia a força de sotregades. Creiem que Espanya pot esdevenir la nació ex-librista més destacada de l’ex-librisme mundial.”
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)
Alexandre de Riquer, retrat de Ramon Casas
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Los libros y los libreros de viejo.
También los libros tienen lugar en nuestras ferias; las esquinas están entonces oprimidas más que nunca del peso de los carteles, seguidos unos de otros forman diversas filas, y componen una historia viva de nuestra literatura actual, porque entonces se vuelven a anunciar muchas obras atrasadas que no se pudieron vender o de las que aún quedan algunos ejemplares, y se publican también otras de nuevo; se sabe que los libros no se venden mal en este tiempo.
Hay también almonedas de libros que igualmente llenan y pueblan toda la Villa; se ven altas montañas de gruesos infolios en pasta, o en pergamino, que suelen venderse en peso y con la mayor equidad; estos libros suelen ser de Leyes, de Filosofía, Aristotélicos, o tratados de Medicina; como sobre estas tres Facultades se han escrito tantos libros inútiles y ridículos, se hallan en los camaranchones bibliotecas enteras de ellos, que sirven por buena suerte de envolver especias. Por entremedias de tanto fárrago suele hallarse algo de bueno, y entre un montón de pesados, confusos e inútiles comentadores, intérpretes y explanadores encontrarse alguna vieja y antigua edición de la “Odisea” de Homero, en griego.
Por esta razón los literatos escudriñan estas librerías de viejo ( démoslas este título) y las vuelven y revuelven, hojean, miran y examinan los libros, apartan a un lado lo inútil y dexan sólo lo útil; de este modo se hacen con las obras raras y universalmente estimadas, y con las antiguas y apreciables ediciones.
Biblia complutense, Alcalá, 1520
Los petimetres de la Literatura, pues también en la Literatura hay petimetres, y los eruditos a la Violeta, dos nombres quasi sinónimos, se entrometen en los corros que cercan los estantes de los libros, los trastornan y revuelven todos, los hojean de arriba a abaxo, miran las láminas y el lugar de la edición, dicen con un grande arqueo de cejas que son de Amberes o Antuerpia, preguntan por una edición de la Biblia Políglota de Alcalá, mascullan entre dientes un poco de Griego, o de Hebreo, cuyo sentido no comprenden, hablan de Catulo o Tíbulo y entonan en estilo poético algunos versos de estos apreciables poetas, chocan luego con Despreaux, y con un afectado y fastidioso gangueo recitan malamente algunas de sus sátiras. “ Esta ahora se ha hecho muy rara” – dicen tomando una en las manos -; merece una nueva edición; aquella de allí aún podría sufrir dos; el autor de la otra es muy amigo mío. Dice uno, hombre de gran talento, pero mala cabeza: “ Quisiera hacerme con la primera edición de esta obrilla – dice otro – ; es apreciable, por la claridad y hermosura de los caracteres”.
La charla de estos papagayos dura bien poco; a la segunda o tercera vez tropiezan con algún sabio que descubre su ignorancia, y delante de todo el mundo los deja confusos y atolondrados haciéndoles ver que son unos charlatanes.
He aquí una auténtica estampa en la vida del libro descrita por un intelectual en 1791, similar a la que yo hago en el día de hoy, y que se repetirà en lo venidero.
Vayamos gozosos a la Feria Nacional del Libro, pensando que los nuevos libros que en ella se exponen serán verdaderamente glorificados cuando en un futuro sirvan de estimación universal con la rebusca que de ellos se haga en las librerías de los libros viejos. ¡ Libro nuevo! ¡ Libro joven! ¡ Tienes que hacerte viejo para tu estimación! Es en la librería de viejo, entre los libros viejos, y con el polvo de los años, donde los libros alcanzan el galardón de la admiración y casi veneración del erudito, del inteligente y del sabio.
Del llibre: “Artículos Bibliológicos” de Francisco Vindel, Ed. autor, Madrid, 1948; p. 24-26. ( Primera imatge del llibre)
“ És l’any 1947 quan els ex-libristes tertulians de la llibreria L’Arxiu organitzen – de l’1 al 15 de març – una exposició al Centre Excursionista de Catalunya, en la qual prengueren part més de vint col·leccionistes d’ex-libris barcelonins i s’hi exposaven també uns quants originals dels dibuixants “Bon”, Joan Estiarte, Joan Anglada, Maria Figuerola i de l’autor del present volum.
L’agost de 1947 s’efectuà a Manresa ( Barcelona) el “ I Certamen “Filcan” ( filatèlic i cartofilo), en el qual donaren cabuda als ex-libristes. Hi obtingué medalla de plata, per la seva col·lecció d’ex-libris, el col·leccionista Agustí Arrojo, i premi d’honor pels seus ex-libris originals l’esmentat autor del present volum.
A Madrid la revista El Bibliófilo es dedicava extensament a l’ex-librisme, publicant importants articles d’Aurora Díaz-Plaja. Igualment la revista valenciana Saitabi, d’història, art i arqueologia, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Literària de València, dedicà una extensa secció a l’ex-librisme.
Del 15 al 20 d’abril de 1947, a Lleida, organitzada pels Amics dels Museus i en el saló d’exposicions de l’Institut d’Estudis Ilerdenses, també l’autor d’aquest llibre presenta una exposició de vint-i-cinc obres originals seves, en l’acte d’inauguració de la qual donà una conferència: Els ex-libris, el seu art i influència en la psicologia de les persones.
Institut d’Estudis Ilerdencs
A Barcelona, de l’1 al 20 de juny de 1948, al Casal del Metge i organitzada en virtut del XXV aniversari de llicenciatura de la promoció mèdica de la Facultat de Metges, Farmacèutics i Odontòlegs, agrupada en la “COBAMA, 1923”, s’efectuà una tan important com interessantíssima exposició d’ex-libris de temes relacionats amb les professions mèdiques de la facultat organitzadora. Entre els organitzadors figuraven els doctors J. Peyrí, A. Pedro i Pons, M. Garriga i Roca, E. Peiró i Randó, Ramon Sarró i Burbano, J. Pi i Figueras i E. Alegret. L’octubre de 1948, a Girona, tingué lloc la I Exposició gironina d’Ex-libris, a la Biblioteca Pública de la Caixa d’Estalvis per a la Vellesa, i de la qual fou l’ànima Joaquim Pla i Dalmau.
El novembre de 1948, a Terrassa i als Amics de l’Art, Antoni Boada exposà una interessant sèrie d’ex-libris. Durant el mateix any s’hi efectuà una exposició d’ex-libris del malaguanyat realitzador i col·leccionista Mateu Avellaneda, el qual havia publicat un llibre d’ex-libris amb pròleg de Ramon Miquel i Planas.
Així mateix, l’any 1948 també, Joan Casula i Joaquim Pla i Dalmau organitzaren una exposició d’ex-libris a Olot.
A Barcelona, en la llibreria L’Arxiu de Josep Batlle es succeeixen les següents exposicions, des de finals de l’any 1948 a l’abril de 1949: I Exposició d’Ex-libris heràldics, presentada per Josep Batlle; en el mes de febrer, Exposició de Xilografies, presentada pel mateix col·leccionista; en el mes de març, Exposició d’ex-libris jordians, presentada per Josep Dalmau i Núria i Montserrat Dalmau, i en el mes d’abril, Ex-libris montserratins, presentada per Concepció Batlle.
L’11 de maig de 1949 té lloc a Barcelona, en l’Institut Britànic, una Exposició d’ex-libris femenins, organitzada per Pepeta Pallé, Concepció Batlle, Núria Dalmau i Mercè Galí de Fisas. En la inauguració de l’exposició donà una curta conferència el director de l’Institut Britànic, Mr. Robert K. Brady; en la clausura ho féu extensament l’artista Joan Estiarte. L’aportació d’ex-libris fou d’ex-libristes barcelonins i d’algun indret de Catalunya, i una col·lecció estrangera en la qual estaven representats gairebé tots els països d’Europa.
Del 15 al 29 de maig de 1949 tingué lloc una exposició d’ex-libris a l’Agrupació Fotogràfica d’Arenys de Mar (Barcelona), en la qual donà una interessant conferència el col·leccionista gironí Joaquim Pla i Dalmau.
Ex-libris fet per A. Vlaanderen
L’agost del mateix any s’efectuà a Manresa ( Barcelona) la I Exposició de Col·leccionistes d’Ex-libris manresans, en la qual, entre obres dels artistes estrangers A. Vlaanderen ( Bèlgica) i Ch. Favet i A. Herry (França), junt amb col·leccions antigues holandeses, italianes i portugueses, figuraven les dels catalans M. Avellaneda, “Bon”, Josep de Riquer, Joan Estiarte, R. Abad i Gavilans, amb aiguaforts, boixos i dibuixos a la ploma.
El 20 de desembre del mateix any tingué lloc al Centre Excursionista de Terrassa una exposició d’ex-libris organitzada per F. Boada, Ramon Parent i Josep Fargas.
També se n’efectuaran en altres poblacions espanyoles com Sabadell, Tarragona, Girona, Saragossa, València i Palma de Mallorca.
L’ex-librisme espanyol retorna a esdevenir una realitat.
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)
Ex-libris fet per Bon
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Jardín Botánico Madrid
“ Feria Nacional del Libro en la lujosa Avenida de Calvo Sotelo, el presente libro; Feria de libros viejos junto a las tapias del Jardín Botánico, el pasado del libro. Libro nuevo y libro viejo, juventud y ancianidad. Pasarán los años y los libros que se exponen como enjoyados en las alegres casetas de la magna Feria Nacional del Libro se harán viejos y se venderán en las modestas casetas de la Feria de Claudio Moyano o en librerías semejantes. ¿ Quiere decir esto que el libro se desprestigia? No, antes al contrario, los años y los siglos consagran al buen libro, que es el que se conserva, perdura y se reedita, y son las librerías de viejo, de antes, de ahora y venideras, las conservadoras del libro, o sea las guardadoras de los valores espirituales de un pueblo, de una tradición.
Cuesta de Moyano
¿ Cuántos libros de los que se exponen en las elegantes casetas feriales del libro, fáciles de adquirir hoy en gran número de ejemplares, y que son poco apreciados, pasados los años serán afanosamente buscados en librerías de viejo similares a las actuales! ¿ Y qué goce más íntimo el del futuro erudito, con su hallazgo ! Entonces es cuando el libro alcanza su más alta valoración espiritual, porque ello significa que este libro se ha seleccionado a través de los tiempos y representa auténticamente un valor positivo en las Ciencias, Literatura, Artes, etc.
El libro, producto del espíritu humano, sufre la misma suerte que aquél. El libro tiene su juventud , libro nuevo, se hace viejo, y por último se inmortaliza al transcurrir años y siglos si es bueno, o sea gana la gloria, y si es malo o inútil se condena y el tiempo lo hace desaparecer.
Esta evocación que hago de un futuro del libro voy a hacerla de un pasado, en el siglo XVIII, tal como se refiere en un curioso y rarísimo librito impreso en aquella época.
Del llibre: “Artículos Bibliológicos” de Francisco Vindel, Ed. autor, Madrid, 1948; p. 23-24.
“ L’any 1929 el bibliògraf Francesc Vindel publicà a Madrid un Catálogo descriptivo de ex libris hispano-americanos (1588-1900), amb pròleg de Fèlix Boix.
I, com és molt natural, els esdeveniments polítics nacionals, i també els internacionals, ocasionaren que en el lapse de 1929 a 1947 no es registrés cap activitat ex-librística digna d’esment.
En el curs d’aquest període els germans Montsalvatge, Huc Sanner, Antoni Dalmau, Antoni Pach i Jacint Viola cediren llurs col·leccions al famós ex-librista Joan Baptista Batlle, el fill del qual, Josep Batlle, les va vendre totes juntes, en morir son pare, a Ricard Viñas i Geis, per mediació del llibreter Rogeli Dubà.
Josep Batlle, després d’haver venut aquelles sis col·leccions d’ex-libris esmentades, i junt amb elles la que li corresponia per haver pertangut al seu pare, decidí començar de nou a formar col·lecció, la qual cosa aconseguí en poc temps, i ha animat altra vegada la seva llibreria L’Arxiu, que ha esdevingut un lloc ben acollidor de reunió espontània per als ex-libristes. Antoni Dalmau i Jambrú, un altre col·leccionista que també havia abandonat la col·lecció, fa igualment, i avui torna a posseir una bona col·lecció. En els temps gloriosos de l’ex-librisme espanyol ja actuà amb encert i fervor, i avui, com abans, hi està plenament lliurat. Santiago Rosal i ell són els degans de l’ex-librisme espanyol. I Catalunya continua encara confiada en ells.
A la tertúlia de L’Arxiu concorre també l’important col·leccionista de LleidaEstanislau de K. Montaña i Pradera, un dels més antics, el qual no havia deixat mai de cultivar la seva col·lecció dins les escasses possibilitats de fer-ho per les circumstàncies esmentades; va sostenir força correspondència amb els ex-libristes nacionals i internacionals i fou un dels principals animadors per aconseguir que, l’any 1946, es fes un intent de resurrecció de l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics. L’1 de novembre d’aquell any es publicà una crida A los Ex libristas, des de Madrid, a la qual pertany aquest paràgraf: “Os suponemos enterados de que un grupo de amigos apasionados del ex-libris, recogiendo anhelos y sugerencias procedentes de toda la Península, hemos constituido en Madrid la Asociación de Ex-libristas Ibéricos. Del entusiasmo con que esta afición se ha despertado es exponente claro la relación que tenemos el gusto de ofreceros, donde figuran cerca de quinientos (500) coleccionistas, muchos de los cuales han enviado ya su adhesión a esta Asociación, prestándonos su estímulo y colaboración”…
A les acaballes de 1946 s’aconseguí fundar a Madrid aquesta “Asociación de Ex- libristas Ibéricos”, que pretén recordar i succeir l’antiga “A. E. I.”, de la qual té la representació a BarcelonaJoan Artur Sedó i Ragull.
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ …, los bibliófilos que usan exlibris para los volúmenes de su biblioteca, pueden recibir ejemplares de otros amantes del libro que hagan igual y comuniquen su modelo como intercambio amistoso. Una afición común los une.
En fin, se da la figura del amante de las estampas que se especializa precisamente en coleccionar exlibris, incluso – muy raro puede ser – aunque no mantenga biblioteca, y le interese el grabado por el grabado sin asociarlo más que ideal y lejanamente al hecho de que estas piezass están producidas con vistas a su fijación en las tapas de los libros.
No parece fácil que se mantenga un mercado normal de compra y venta de exlibris. Salvo algunos casos muy concretos ( libros deshechados o volúmenes enviados a reencuadernar, por ejemplo), la colección se forma principalmente por el procedimiento del canje. El coleccionista que acopia exlibris fácilmente acaba haciéndose con ejemplares procedentes de bibliófilos o de artistas o, si es esto él mismo, con duplicados o múltiples; envía una pequeña cantidad de éstos a otro coleccionista con requerimiento de que se le envíen otros tantos; los que no ingresan en la colección se destinan a nuevo intercambio y la cadena no acaba prácticamente nunca si el interesado es activo y constante. Para las transacciones hasta existen breves fórmulas en varios idiomas ( con traducciones de más buena fe que acierto gramatical; y sálvense las siempre acehantes erratas) que se aceptan como normales porque no se puede perder tiempo en formalidades epistolares de cortesía.
Porque en general los bibliófilos no encuentran razón para negarse a la petición de un coleccionista que en cierta medida les envanece. Aunque se citan casos de quienes en nombre de una ortoddoxia bibliológica rigurosa no quieren consentir que del exlibris se haga otro uso que no sea el de amparar y decorar los libros de su propia biblioteca particular.
Hay coleccionistas conocidos y famosos y, como es lógico, hay secciones de exlibris en las colecciones de estampas de las grandes bibliotecas públicas y, en algunas de las más importantes de éstas, incluso conservadores destinados como especialistas al cuidado de tales creaciones”.
Del llibre: El exlibris de F. Huarte Morton, C.E.G.A.L., Madrid, 1987; p. 31-33.
Biblioaprenent 