Biblioaprenent

D’una pàgina del diari Avui del 26 de setembre de 1982, amb motiu de la Fira del Llibre Vell.

“ Conec alguns bojos pel llibre vell. Són persones que, quan eren joves, quan estudiaven, dedicaven moltes hores del dia a llegir els llibres que podien comprar, i no eren molts perquè encara no guanyaven cap sou. Per culpa d’aquest interès adolescent per la lectura, no van tenir cap més remei que anar a petar a les llibreries de vell. Aquí hi trobaven els títols i els autors que havien sentit citar a les tertúlies, a les aules, als passadissos i als patis universitaris. El dia que varen poder comprar un llibre difícil de trobar i a un preu raonable, aquell dia donaren el primer pas per un pendent sense fi del qual és pràcticament impossible sortir. Perquè a la satisfacció de la troballa se n’hi va afegir una altra amb la qual hom no comptava, la de saber-se posseïdor d’un objecte que molts pocs poden tenir.

El coneixement, la cultura, és una de les formes de poder. L’instint de la persona porta a adquirir la forma de poder que sigui més adequada a l’ambició social en el que es mou. Els diners són la forma més clara i estesa, però en el cercle reduït dels intel·lectuals i fins i tot d’algunes professions anomenades liberals, ho és la cultura. En un país en què la producció editorial va quedar trencada durant uns anys per culpa d’un aixecament militar, no hi ha més remei, per a recuperar la història perduda, que anar a les biblioteques o a les llibreries de vell. Les biblioteques, però, no donen tantes satisfaccions com l’accés a la propietat dels volums. En les nostres circumstàncies històriques, el llibre ens actualitza un passat mitificat. El llibre de vell català és un llibre de vell mitificat, ple de connotacions, de nostàlgia.

Quan comprem un llibre català d’abans de la guerra – els de després de la guerra no són llibres de vell autèntics i potser no ho seran durant alguns anys, encara – comprem informació, recuperem una història, refermem la nostra identitat, augmentem el nostre poder, ens deixem endur per la nostàlgia. En definitiva, donem satisfacció a la nostra vanitat. I si el paguem a baix preu, fem una inversió o, si més no, creiem fer-la. Anar a les llibreries de vell és anar a les rebaixes. Amb l’avantatge que la temporada de les ocasions dura tot l’any.

Si visiteu la casa d’un d’aquests bojos, no us ensenyarà pas l’obra que  li ha agradat més o els poemes que prefereix sobre qualsevol altre, sinó el volum rar, original, amb alguna dedicatòria curiosa potser, i, a més, us explicarà com va aconseguir-lo i us dirà el preu indigne que li va costar, tot això gràcies a la sort i a l’atzar. I vosaltres, no cal dir-ho, si sou amic seu, heu d’escoltar-lo amb enveja i fer-li notar que n’esteu molt, d’envejós.

El boig pel llibre vell pot emmalaltir de col·leccionisme i aleshores ja és perillós i irrecuperable del tot. Quan el boig s’enamora d’un autor, d’un tema o d’una època, la seva pèrdua de la raó arriba a un grau tan alt que ja no s’adona dels perjudicis que una dèria com la seva pot produir tant a ell com als seus familiars. No té en compte, per exemple, la reducció constant d’espai del seu habitatge. I aquesta reducció afecta els que hi conviuen amb ell de forma que esdevenen víctimes d’una activitat de la qual no són responsables. No s’adona tampoc que l’economia familiar pot desequilibrar-se i, per la seva culpa, veure’s obligat a imposar una economia rigorosa. Si és el pare de la família, l’ embogit, a la muller no li quedarà cap altra aspiració que enviudar tan aviat com pugui i poder vendre’s ben aviat la biblioteca per a guanyar espai i diners, encara que quan normalment aquest fet esdevé ja no té l’edat més adient per a fruir d’una cosa i de l’altra. I els fills, als quals toca d’odiar el pare com cal, l’associaran tant als llibres que odiaran per identificació la lletra impresa.

Només els salvo per una cosa. Per la pols. Contra el que creu molta gent, fan molta més pols els llibres nous que els vells. Aquests la porten de tant anys que hi està ben fixada. Els que n’aixequen més són els nous. A més, veure envellir els nous de mica en mica és un fet desolador. Sobre els vells, però, no s’hi nota el pas del temps. Comproveu-ho comparant qualsevol llibreria de vell amb una de nou en què no tinguin prou cura de la neteja.

Espero que us hauré fet prendre consciència dels perills que té una dèria pel llibre vell. Tant de bo me’ls haguessin advertit a temps.

Article “Els perills d’una afecciò”, de Víctor Ripoll en el diari AVUI del 26 de setembre del 1982.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Horaci

“ Durante el Imperio Romano se multiplican las librerías regulares, se abren establecimientos en las calles más transitadas, se fijan en las puertas y paredes las listas de los libros que hay a la venta, se anuncian las novedades y se invita a poetas e historiadores a reuniones literarias en las que no falta el vino y abundan las gollerías. Se cuida ese vehículo para la oferta y se exporta a los confines de la dominación romana.Y si Quinto Horacio Flaco se vanagloriaba de que sus poemas eran leídos tanto en las costas del Mar Negro como en las orillas del Ródano, debido a los numerosos puntos de venta esparcidos por el mundo conocido, nuestro Marco Valerio Marcial presumía de que su “Libro de los Espectáculos”, serie de epigramas dedicados a la inauguración del Coliseo de Roma, había conquistado velozmente las capitales del Imperio gracias a la presura de los mercaderes de libros. Los hermanos Sosio, editores de Horacio, y Trifón, editor de Quintiliano y Marcial, fueron los campeones indiscutibles de la distribución librera.

Luego sería Toledo, capital del reino visigodo, la meca de los comerciantes de libros. Obras de astronomía, matemáticas, medicina y filosofía, de autores clásicos, traducidas del árabe al romance o al latín vulgar por mozárabes y judíos, redactados luego en latín escolástico por eruditos, eran adquiridas afanosamente por libreros europeos, quienes, en algún caso, mantuvieron agente comercial estable en la ciudad castellana, mientras los trotalegajos españoles, sin amilanarse, emprendían la caza de coleccionistas y bibliófilos de allende los Pirineos o intentaban la venta buhonera por mercados y ferias extranjeras.

“El vendedor de libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.

Museo de los Concilios y la Cultura Visigoda ( Toledo )