Bíblia de Martin Luther
“ … Aliat amb la impremta en el segle XV, el gravat fou un important insubstituïble factor de progrés sociocultural gràcies al fet que abans, entre el segle XI i XII, el paper ja havia arribat a Europa.
En efecte, a mitjan segle XV, amb la invenció de la impremta, aparegué el llibre imprès, en una Europa, bàsicament illetrada, produint una autèntica revolució tecnològica aplicada a l’art de l’escriptura i de la comunicació escrita. Gràcies a ella, es passà d’una cultura de tradició oral i manuscrita a una cultura impresa. És ben reconegut que la impremta i el llibre imprès van ser importants elements de difusió de les idees del Renaixement i l’Humanisme, de la Reforma i la Contrareforma. La impremta, doncs, acabà essent protagonista d’una gran revolució cultural. Ja en el segle XVI, la seva implantació tingué una gran repercussió en tots els ordres. En mans dels humanistes, donà a conèixer les obres del pensament clàssic grec i llatí al servei de les literatures en llengües nacionals i de la pròpia estètica renaixentista. Inicialment, però, fou en l’aspecte religiós allà on la impremta tingué una importància cabdal a causa de la Reforma Protestant. Després de la proclama de Luter, el 1517, i de la Contrareforma del Concili de Trento (1545-1563), amb la creació de l’Índex de Llibres Prohibits promulgat pel Papa Pau IV el 1559, l’enfrontament religiós contribuí de manera notable a favor de la proliferació de llibres a causa de la controvèrsia. Aleshores la impremta es convertí en un important instrument de força a favor de les ideologies i de les guerres de religió que se’n van derivar. Els gravats de Lucas Cranach (1472-1553), amic personal de Luter, contribuïren a la difusió de la seva ideologia alhora que, des del catolicisme, proliferava una gran profusió d’estampes a la contra.
En l’aspecte econòmic, la impremta afavorí el pas d’una economia feudal a una incipient economia capitalista amb l’aparició d’una nova classe social emergent burgesa. Potenciada per una indústria editorial creixent, la impremta esdevingué una font important de treball. Començà a aparèixer la figura de l’autor alhora que el llibre esdevenia més reduït de format.
Socialment i culturalment, amb la impremta l’Església perdé el monopoli i control de la reproducció de textos. Aquests contribuïren a l’alfabetització i a una estandarització de les llengües “vulgars” que acabaren imposant-se al llatí. Amb el temps, aquest canvi cultural, afavorit per l’Humanisme, desembocà en l’Enciclopèdia Francesa i la consegüent revolució que la prosseguí.
En l’aspecte científic, gràcies a la divulgació dels coneixements aportats per l’estudi de les ciències humanes, – Física, Botànica, Anatomia, Fisiologia, Astronomia… -, l’Església anà perdent progressivament el poder religiós que havia tingut. Políticament parlant, la impremta també contribuí a fer el traspàs de l’Antic Règim a un progressiu model nou de societat.
És dins d’aquest context i aliat amb la impremta que el gravat, com a tècnica de reproducció seriada d’imatges, esdevingué un dels motors de Renaixement contribuint, favorablement i democràtica, a l’expansió de la cultura i de l’art. Amb altres paraules és el que el professor MacLuhan, amb el seu determinisme tecnològic, qualificà de “Galàxia Gutenberg” referint-se a la comunicació, principalment l’escriptura, la impressió i els mitjans electrònics.
Globalment considerat, allò que genèricament es coneix amb el nom de gravat, és a dir, la imatge obtinguda a través d’una impressió, en realitat és el resultat d’un doble procés de treball. La primera part d’aquest consisteix en la preparació d’una matriu de fusta, de metall o de qualsevol altre material a base d’incisions. La segona part consisteix en l’estampació de la matriu sobre un suport – generalment paper – per obtenir, mitjançant l’entintat i la pressió d’un medi – la premsa o el tòrcul – la reproducció múltiple de la imatge gravada en la matriu. Heus ací, doncs, com els termes gravat i estampació, derivats de l’acció de gravar una matriu i d’estampar la seva imatge, expressen amb propietat i claredat els dos passos del procés.
En sentit genèric, el gravat sobre metall també se’l coneix amb el nom de talla dolça o intaglio, per bé que en sentit restringit es refereix, sobretot, al gravat al burí, que fou el primer procediment de gravat sobre metall heretat dels orfebres, que en foren els capdavanters. Per la seva forma, el burí recorda l’arada i el gravador l’utilitza d’una manera semblant fent directament el dibuix a través de solcs sobre la planxa de coure en què treballa. En ella s’hi allotjarà la tinta que es traspassarà al paper amb la imatge gravada en fer l’estampació. Amb la tècnica del burí, de difícil execució i llarg aprenentatge, s’assoleix una rica valoració de matisos de línies, tractament d’ombres i bells efectes de lluminositat.
Orenes i Navarro, Francesc. «Aproximació a la col·lecció de gravats i goigs de Josep Joan Piquer i Jover dipositats a l’Arxiu Comarcal d’Osona». Ausa, [en línia], 2016, Vol. 27, Núm. 178, p. 839-76, https://raco.cat/index.php/Ausa/article/view/327430 [Consulta: 27-07-2021].
Imatges de l’article
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Colportor
“ A finales del siglo XV, cuando la imprenta multiplica las copias de un título y, por lo mismo, abarata los ejemplares, y a pesar de que el tipógrafo ejercía también de librero, se incrementan notablemente los vendedores de feria, los que iban de pueblo a pueblo en temporada de fiestas, mercados o acontecimientos que atrajesen al personal, para hacer plaza de los libros comprados a los impresores. Ejemplo curioso de este tipo de chalán es Cristóbal Colón, que, para sobrevivir en tanto se aprobaba su proyecto de navegación por los Reyes Católicos, vendía libros y estampas en los campamentos reales. Estos feriantes del papel impreso, a partir de 1500, anunciaban su llegada a las ciudades, repartían prospectos en los que se recomendaban las obras y exponían estas a la inspección de los clientes, bien en los soportales de las plazas, bien en los mesones en donde se hospedaban. Unos años después y en las poblaciones de ambiente universitario o de notable auge comercial, comienza la desunión del binomio impresor/librero, que nunca llegaría a desaparecer totalmente, y nace el mercader de libros independientes, cuya actividad era igual a la de los vendedores ambulantes, solo que realizada en establecimiento fijo, un cuchitril en el “banquillo infernal” de las capitales, los famosos rincones de vagos y maleantes, o un local de acera cercano a los centros oficiales. El incremento de libreros, tanto fijos como placeros, es asombro hoy, por lo mismo, resulta espectacular el volumen de sus negocios, siendo los puestos próximos a las iglesias, incluso los instalados en el interior de ellas, los más rentables, así como los ubicados junto a los palacios de justicia y seminarios. La mayor ganancia la obtenían por medio de los folletos, novenas, vidas de santos, relaciones, cartas noticiosas, pronósticos, etc., que se vendían a placer, aunque los volúmenes de cierta entidad tipográfica rendían ventajas especiales, ya que el impresor o el editor, en estos libros, aplicaban substanciosos descuentos e, incluso, concedía crédito de seis meses, cuando la costumbre era pagar al contado. Sin embargo y por andar al uso de la rutina, se lamentaban de lo poco lucrativo del negocio, en parte, porque se ocupaban demasiadas personas en él”.
“El vendedor de libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.
Colportor
Biblioaprenent 