
Universitat de Lleida
“ El nom de llibreter antigament s’aplicava igualment als enquadernadors i negociants de llibres. A Catalunya, com en la resta d’Europa, l’especialitat fou sempre distingida pels reis, els organismes universitaris i homes doctes. Quan el comte de Barcelona, don Joan II, rei d’Aragó, fundà la Universitat de Lleida ( any 1300), en ses Ordinacions eximí dels tributs de leuda i peatge a tots els que portessin llibres o pergamins per vendre a dita Universitat, de tan honrosa memòria.
A partir d’aquest moment va ésser notable el comerç de llibres catalans, i va aconseguir major desenrotllament en el segle XV, època de la qual els del ram, van sentir anhels i necessitat d’agremiar-se, dintre de la llei. Segons consta, ja estaven agremiats altres arts i oficis, i facultats de la ciutat.
L’any 1440, la Generalitat de Catalunya, organisme igual a l’actual Generalitat, va nomenar el seu llibreter oficial.

Consell de Cent
El Consell de Cent barceloní, que regia admirablement la vida ciutadana, gelosa de la prosperitat de l’Ajuntament, establí la categoria de Cònsol que representava el gremi de Llibreters de Barcelona ( any 1446) i més tard acordà el nomenament de Llibreter de la Ciutat.
Al segle XVI l’organització del gremi fou reconeguda i aprovat el seu règim, en ocasió que l’Emperador Carles V refrendà les Ordinacions ( Estatuts) dels gremis barcelonins; els llibreters, després de l’aprovació reial ( 31 gener de 1553) i la conformitat dels Honorables Consellers de la present ciutat, van fer pregonar públicament, segons costum, al so de quatre trompetes, el reconeixement legal de dit organisme ( 2 de març de 1553).
El mes de maig de 1553, previ conveni de la Junta de senyors Cònsols del Gremi i la Priora del Monestir de Sant Jeroni, la Confraria va quedar instal·lada en dit cenobi, on tots els anys es celebraria la festa Patronal, del mode i forma ja estipulada. Segons costum de l’època, la festa dels Llibreters consistia en la celebració d’actes religiosos diversos ( misses de difunts, d’aniversari) amb música, cants i il·luminació esplèndida, i eren distribuïts rams de flors a la concurrència, composta principalment de Confrares i Confraresses.
Els impressors de Barcelona i altres llocs de la península Ibèrica, tenien per patró a Sant Joan Ante-Portam-Latinam ( 5 de maig), quin programa de festes era igual que el dels Llibreters. La Germandat d’Impressors de la Cort fou constituïda en 1597, amb la deguda aprovació de l’Arquebisbe de Toledo. A Madrid, la impremta començà a funcionar en 1556. ( Acabarà)
Article de R. Canivell: “El Gremi de Llibreters i Impressors a Catalunya”, a la revista Curiositats de Catalunya , nº8, del dia 22 de febrer de 1936. Pags. 8-9.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“Hablar de libros, libreros y lectores es por fuerza echar la vista atrás. Entendería mal mi propia andadura como escritor sin librerías de viejo y sin libreros, y sin el trato con bibliófilos o bibliómanos: la husma libresca. El olvidado Pascual en esa fantasía que es su Amadís, le hace decir con ironía a uno de sus fantásticos y enigmáticos personajes dirigiéndose a otro: “… dejad esa husma furiosa de libros viejos. ¡Parecéis Azorín!”. Venía a decirle que el presente le tiraba de las solapas. Hablo de algunos bibliómanos y de mí mismo, claro, porque de qué otra manera se puede hablar de este asunto que por la parte que te toca.
De muy jóvenes, con Alberto Clavería, el Astrónomo, traductor y bibliómano, revolvíamos las exiguas estanterías de una librería de la ciudad vieja, recorríamos traperos y chamarileros… No había gran cosa. Para mi fue un gran día cuando encontré La nave de los locos, de Baroja, náufraga en un kiosco de periódicos…

En mi ciudad, la gente no vendía libros porque estaba feo y era mejor tirarlos, y porque no tenían, no había. En 1936 se había quemado mucho libro en aquella ciudad apretada de conventos, murallas y cuarteles, y había lector furioso que en su biblioteca tenía colgado un permiso del obispo para leer libros prohibidos.
Luego el Astrónomo se fue a Barcelona y formó una biblioteca enorme. Fue un erudito en guerras, trastiendas y autores a trasmano, como bien sabe Carlos García-Alix. Fue él quien me regaló la primera edición de Viaje al fin de la noche.
Pero poco antes de aquellas andadas estuvo el cuarto secreto de la librería de Abárzuza. Algo fabuloso. Un panel de la estantería giraba y dejaba paso a un cubículo tapizado de los libros prohibidos de los sesenta: Sartre, Blas de Otero, León Felipe, Hernández… Todavía conservo algunas de aquellas primeras ediciones, en el sentido que les da Proust en El tiempo recobrado. Libros prohibidos o invisibles… En 1968, Trópico de Cáncer se lo birlé al cura azul de la Falange, el canónigo Yzurdiaga, que ejercía de censor de la librería Gómez, y en aquel momento despotricaba. con gran estilo de orador sagrado y delante de un montón de libros recién llegados, contra los rojos y el separatismo. Escurrí la mano como un profesional del dos de oros, y me lo llevé, pagando, eh, pagando… Años después el librero me dio la obra completa de Mengs por Azara, la de 1780, a cambio de un gin-tonic bien tirado.
Esperábamos la llegada de la feria de otoño con impaciencia. Los libreros venían con los funambulistas. Cuando se vendió una biblioteca entera o casi, la de Negrillos, aquello fue un festín, como puede atestiguar Bonet, cuando encontramos la revista España entera en un sótano. Otra vez encontró los restos de una biblioteca en un contenedor de escombros, y en un escondite dentro de la casa, una caja entera de ediciones de Baroja.
Pregó de la XLIII Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Asociación de Libreros de Lance, Miguel Sánchez-Ostiz , Madrid, 2019; p.1-3.


Deixa un comentari