“ Un temps la litografia barcelonina fou la primera de la península ibèrica, incloent-hi Portugal. Avui, les nostres editorials, les nostres impremtes i litografies, àdhuc els nostres tallers de fotogravat segueixen essent infinitament superiors a tota llei d’empreses tipo i litogràfiques de Lusitània i encara segueixen preponderant sobre les del restant de la Península, però l’hegemonia absoluta de les editorials barcelonines ha passat.
Es cert que el nostre moviment editorial en llengua castellana i en llengua catalana avui, és molt més dens i complex que trenta anys enrere; però aleshores era absolutament preponderant, invasor, ardit, director i, des del punt de vista artístic, innovador i àrbitre. De Barcelona eixien, no ja solament les edicions científiques i literàries de gran tiratge, els llibres de text per a tota Espanya i Amèrica, sinó les edicions monumentals, les obres de gran luxe que representaven aleshores o que avui són les edicions de bibliòfil, també les edicions de llibres d’art més refinades, en fi, les obres de divulgació i àdhuc les torrentades de baixa literatura sentimental.
Ara, tot això s’ha anat reduint. Moltes ciutats espanyoles s’han posat a editar amb empenta a Madrid i València, principalment. L’Amèrica anglesa, Paris i altres terres s’han posat, d’anys ha, a editar al gust sudamericà més que nosaltres mateixos – i així havem perdut els mercats d’Amèrica.
Ens restaria el consol de constatar que entretant bones editorials i impremtes catalanes han sorgit més nombroses que mai a Barcelona, i ço que és més important encara, per diverses ciutats catalanes – si no fos, però que la perfecció tècnica barcelonina ha baixat de nivell. Avui es dóna el cas de produir-se més perfectament tal o qual impremta de fora de Barcelona que les impremtasses barcelonines que un jorn aconseguiren urbi et orbi fama de virtuosisme. Certs treballs tipogràfics no són possibles a Barcelona; tal o quals procediments de gravat que ja fa anys i panys que donen la volta al món encara no han pogut penetrar a Barcelona. La fabricació dels papers és un problema cada dia agreujat, i els papers de qualitat, llevat d’alguns tipus que la casa Guarro fabrica de manera impecable, segons parer dels estrangers més exigents,
no es poden produir en les nostres papereres. La fabricació de teles, en els nostres tallers, i per a les obres de compromís cal recórrer a l’estranger – ço que no s’havia vist mai. Certs procediments de reproducció, pells i pastes per a la relligadura està a Catalunya a l’edat de pedra: tots els editors són en aquesta matèria tributaris de l’Espanya Industrial, el mostrari de la qual és limitadíssim i més aviat barroer, bàrbar i provincià. No existeix en tot Barcelona ni un dipòsit de teles i de pells de relligadura estrangeres que pugui satisfer les necessitats d’un centre editor tan important com Barcelona. Les filigranes i meravelles que la fabricació de papers guarda ha creat arreu d’Europa i d’Amèrica, aquí a casa nostra son encara un misteri. El tiratge dels fotogravats i dels tricolors, que a tot arreu del món són les beceroles de la tipografia, ací no acaba d’ésser un problema insoluble; quan hom es troba els perfectes fotogravats de les editorials “Gallach” o “Labor”, posem per cas, hom creu somiar. ( I consti, posem per cas que no tenim cap punt de relació amb aquestes cases a les quals fem de bon grat el reclam) La fototípia barcelonina fou més perfecta anys enrere que avui. La fotografia d’art, és dues o tres vegades més cara a Barcelona que en les altres ciutats espanyoles on hom ha començat a conrear-la. Els dibuixants catalans són, en canvi, els més mal pagats del món. El nostre cartellisme tan puixant quinze o vint anys enrere, avui no existeix. La relligadura de bibliòfil també ha anat davallant fins a morir. El gravat a mà agonitza.
Cal, potser, meditar sobre aquest panorama desolat. Ara que tenim una Cambra Oficial del Llibre, aquest meditar, potser pugui ésser eficaç: ella pot ajudar a reflexionar i qui sap si fins podria fer quelcom pel llibre i el periòdic”.
Article: “Les Arts del Llibre” de Joan Sacs en el diari La Publicitat, del dia28 de juliol de 1928.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Buenos días queridos amigos, organizadores de esta feria, autoridades competentes, si las hubiera; transeúntes que, cual ciervo que a la fuente de agua fresca va veloz, os congregáis en torno a la tarima por ver si en este discurso encontráis sentido a vuestras erráticas vidas; pensionistas que aún practicáis la bipedestación y que abarrotáis nuestras calles y actos públicos para rellenar ese vacío que os aporta la expulsión del mundo laboral; libreros que ocupáis las casetas, radiantes, pletóricos, porque os sabéis poseedores de esa joya única, insustituible, de valor incalculable para el pardillo, y os mostráis eufóricos ante la posibilidad de que este año sí, por fin, pase por delante de vuestro puesto un enfermo fetichista al que colocarle vuestro más preciado tesoro entre lágrimas que brotan de sentimientos opuestos, por un lado, la tristeza desgarradora ante la pérdida de ese volumen querido, compañero de muchos años y, por otro, la euforia que provoca contar billetes con ojos incrédulos, mientras miráis de reojo al paseo temerosos de que el comprador se arrrepienta y regrese jadeante para intentar deshacer el trato.
Bienvenidos todos a esta gran fiesta del libro.
Hechas las introducciones, tan brillantes como necesarias, vayamos al turrón.
Como todos sabéis o deberíais, los libros son armas de destrucción masiva. De hecho, la irrupción en el mundo editorial de los famosos de la televisión, entre los que me encuentro, ha destrozado más cerebros que el síndrome de las vacas locas. Vacas, seres mamíferos que, como nosotros, no abandonan la fase oral y por eso mugen a la luna llena en claras noches de estío. Perdonad estas pequeñas licencias literarias, pero es que no puedo deshacerme de mi talento creativo, no puedo dejarlo en casa cuando abro la puerta para enfrentarme al nuevo desafío que en cada amanecer nos ofrece la vida. No puedo aparcarlo para pronunciar este pregón y centrarme en el motivo que hoy nos convoca, porque yo ya leía a Stevenson en el seno materno y en alemán. A los seis años, mientras mis amigos del colegio hacían cola en los puestos de los piperos para comprar sacis, yo vendía restos de mis colecciones de primeras ediciones a León Sánchez Cuesta, el mismo que, como todos sabéis, diera nombre a la famosa cuesta de Moyano, donde hoy se congrega la flor y nata de la reventa.
Pregón del Gran Wyoming en la XXXIX Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid, Asociación de Libreros de Lance , 2015: p. 1-2.
Cuesta de Moyano
Biblioaprenent 