“ Al nostre segle hi ha hagut una cohort de bibliòfils que s’han destacat individualment o col.lectivament. Del 1902 al 1912 va ésser activa la Societat Catalana de Bibliòfils, de Barcelona. En aquesta època comença un dels grans promotors de la bibliofília a Catalunya, Ramon Miquel y Planas, que sobresurt com a editor. Als anys trenta, Gustau Gili i Roig, amb les edicions de “La Cometa” i gairebé sempre en castellà, ofereix magnífiques edicions de bibliòfil. Cal fer esment de dos altres bibliòfils i la llista no serà exhaustiva: Pau Font de Rubinat i Eduard Toda. Un jove montblanquí, establert a Barcelona, Josep Porter i Rovira, pocs mesos abans de l’esclat de la guerra civil s’arriscà a publicar la revista “ Papyrus”, dedicada a la bibliografia, de la qual només pogueren sortir dos números.
A la postguerra, el 1943, Josep Porter, Alfons Macaya, Joan Prats i Tomàs, Joan Sedó i Peris-Mencheta, Gaietà Vilella, el marquès de Mura, Pedro Gil Moreno de Mora, etc. Fundaren l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, que ha dut a terme unes tasques culturals i ha fet unes publicacions dignes del centenar de socis que, com a numerus clausus, ha arribat a tenir, per bé que darrerament l’entitat sembli mig esmorteïda”.
Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997; pp. 322.
La figura de llibreter de vell és prou nova…
Els llibres vells han anat prenent un valor que era impensable fa 100 anys. Aleshores, qui es dedicava a comprar-ne era gent de molts diners, que tenia grans biblioteques, i que raríssimament pagava grans xifres pel que adquiria, a no ser que es tractara de coses extraordinàries. Moltes vegades, però, el problema d’aconseguir un llibre no estava tant en el preu com en el temps que s’utilitzava en cercar-lo.
També podia arribar a fer una biblioteca acceptable la gent que, sense posseir una fortuna, tenia temps i relacions suficients per a poder buscar-los.
Peró arribà un moment en que les coses deixen de ser així. Els coneixements que van tenint els llibreters són superiors, i comença a ser rendable viure d’aquesta professió. El fet d’haver pujat els preus dels llibres, i el desenvolupament de certes capacitats, facilita que se’n puga treure profit, que se’n puga viure, cosa que fa trenta anys era raríssim trobar-ho.
Palau parla d’unes llibreteres del segle passat que, sense saber llegir, tenien una idea molt aproximada del preu dels llibres. Sembla una cosa màgica, però les dones sabien distingir si una portada tenia dues tintes, si una lletra era gòtica o romana …, i per les raons que foren, en donaven el preu. Això, a hores d’ara, és impenssable”.
Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 33-34.
“ Un de nostres dalers ha sigut sempre la Bibliografia Barcelonina, sentint en l’ànima que nostra ciutat no haja tingut un bibliograf que s’haja interessat per ella, essent axí que les principals ciutats d’Espanya ja tenen lo seu Corpus bibliogràfich publicat, nos hem convençut de que lo motíu de no haverse intentat encara n’es la causa sa molta extensió.
“ Es aquesta una professió en vies d’extinció? C. creu que en un futur no massa llunyà hi haurà llibreters de vell que plegaran, però ‘ si algú té ganes de lluitar i treballar-hi com en qualsevol empresa, perquè en definitiva això és una empresa, podrà tirar endavant’.
