Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliofília’ Category

Frases sobre Bibliofília 678

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Oficis del llibre on 13/11/2021|

https://tironiana.wordpress.com/tag/gremi-de-llibreters-de-catalunya/

“Carrer de la Llibreteria

Té entrada per la plaça de Sant Jaume i sortida pel carrer de la Davallada de la Presó, avui Baixada de la Llibreteria.

És el carrer on han viscut més gremis i gent de més oficis, a jutjar pels diversos noms que ha portat.

El gremi de llibreters de Barcelona ja existia el 1445, o sigui bastants anys abans de la invenció de la impremta, detall que fa suposar que l’estat de la cultura a casa nostra en el segle XV devia ésser florent quan els qui es dedicaven a copiar i a vendre llibres eren en prou nombre per constituir-se en gremi.

Llibretes abans que llibres.

Els llibreters, anteriors a la descoberta i propagació de la tipografia, es dedicaven a fer cartipassos i llibretes de paper blanc destinades a ésser escrites. El mot llibreter equival `pròpiament a fer llibres sense lletres; el terme català emprat avui per designar el qui ven llibres, conserva, doncs, la forma primitiva encara, aplicada antigament al venedor de llibretes. A més de confeccionar i vendre-les, els llibreters feien copiar manuscrits, o sigui que produïen llibres a mà, únic procediment conegut en aquells temps; aquesta era la part important de l’ofici, fins al punt de donar origen a la constitució d’un gremi.

L’any 1641 aquest carrer va prendre el nom que avui porta per raó d’haver-s’hi establert els llibreters i estampers.

A la primeria del segle passat, a la plaça de Sant Jaume immediata a la Llibreteria encara hi havia no una llibreria, sinó una llibreteria, la famosa fàbrica de cartipassos d’en Lluís Ardit, la qual molt graciosament ens representava la seva imatge popular en les cobertes dels cartipassos que ella mateixa venia.

Coneixem l’existència de llibres a casa nostra i la gran estima i ponderació que per ells tenien els barcelonins des de més de tres segles abans de la descoberta de la impremta, puix que hi ha dades en la documentació catalana pertanyent al comtat de Ramon Berenguer corresponent a l’any 1043. Ens diu que el bisbe de Barcelona i els canonges de la Seu van comprar al levita Ramon Sinofre, per la gran necessitat que en tenien, el llibre referent a gramàtica Priscianus major i li van donar una casa o solar prop de la Seu i una peça de terra erma que era de l’església de Sant Miquel i que també pertanyia a la Seu.

El gremi de llibreters tenia per advocat sant Jeroni, que aleshores era tingut com l’empori de la saviesa. Anyalment celebraven una festa patronal molt lluïda a l’església1 de les monges Jerònimes, que encara hem aconseguit al començament del carrer de Sant Antoni Abat, al Raval.

Fou cremada durant la Setmana Tràgica de juliol de 1909 i en el seu lloc hi ha l’església del Carme).

Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES. Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.699-700.

“ El señor K. sorprende a sus contertulios por la importancia que, en el conjunto de esa ahora tan mentada vida cultural ciudadana, atribuye a la exposición “Dalí i els llibres” que se ha montado en la Real Capilla de Santa Ágata. Les sorprende, sobre todo, porque nunca hasta el presente, K. se había manifestado daliniano. Al hilo de la conversación se descubre que más que daliniano, K. es bibliófilo. “Pues no sabíamos que era usted bibliófilo impenitente”, dice un amigo notoriamente partidario de las ediciones populares y de los libros de amplia difusión. El coleccionismo “es más bien una manía paranoide”, subraya un profesor barbado, también muy tocado de ideologismo cultural. “Sobre todo el coleccionismo de libros decorados que no se compran para leer”. K. se defiende. La bibliofilia es una afición muy amplia y tienen poco que ver los libros de anticuario con las ediciones de ilustración original e impresas por procedimientos nobles, las que interesan al chercheur d’estampes, que es lo que él siente más que bibliófilo, y, en ese último terreno, se dan dos tipos de aficionados: los que buscan y compral libros lujosos decorados con planchas originales de plásticos importantes – los que sólo se interesan por libros ilustrados por Tàpies o por Dalí, pongamos por caso – y los que se interesan por libros de exquisita artesanía en los que las planchas, a veces de artistas menos famosos, pretenden valer por sí mismas y no están absolutamente determinadas por la cotización del pintor que las firma. En esos libros, que son los que a él le interesan, cuentan todos los elementos, desde la fabricación artesana del papel y la naturaleza de los materiales auxiliares hasta, por supuesto, la legalidad tipogràfica – una mezcla arbitraria o equivocada de familias tipográficas invalidaría un libro, aunque fuera ilistrado con aguafuertes originales de Picassso -. A K. Dalí le parece un espléndido ilustrador, pero nunca estuvo tentado de comprar un libro ilustrado por el genial ampurdanés, cuando todavía no eran, como hoy, piezas de museo. En cambio acaba de comprarse una edición de poemas de Jorge Guillén con aguafuertes a vatias tintas y de planchas fragmentadas de un joven artista aún poco conocido, Pedro de Borja, un aragonés que tiene los talleres de edición artesana, uno en Barcelona y otro en Veruela y fabrica sus ediciones de cabo a rabo. “Es una lástima”, dice K., “que en una ciudad como la nuestra no haya una galería especializada en libros, o una librería con exposición constante, que haga las funciones que en Paris se reparten unos cuantos bouquinistes y algún viejo y honorable establecimiento como la Librairie de la Hune”. “En Barcelona – subraya K. – , aunque ustedes no lo crean, hay muchos bibliófilos, casi todos viejos, gente de mi edad, pero mientras nos vamos muriendo, constituimos aún una de las mayores minorías bibliofílicas de Europa”.

Article de Carlos Barral. A Cultura-La Vanguardia, pàg. 36 de 22 juny 1982.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 677

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Old books, tagged , , on 07/11/2021|

Carrer del Call

“Carrer del Call.

Llibreters i estampers.

Barrejats amb els botiguers de robes, al Call també hi havia estampers i llibreters, per bé que el carrer típic dels que feien i venien llibres havia estat la Llibreteria. Van fer com els botiguers de robes: quan no hi van canbre es van estendre pels carrers veïns i van seguir pels del Call, el de la Boqueria i el dels Banys. L’abundor de llibreries i d’impremtes d’aquests carrers evoca els temps en què semblava que els llibreters no es podien apartar gaire de la plaça de Sant Jaume.

A la casa senyalada amb el número 14, que ostenta en la seva façana un esgrafiat molt bonic i interessant, instal·là la seva impremta l’estamper Cormellas; fou la que va visitar l’immortal Cervantes durant la seva estada a la nostra capital i és la que retreu en la seva obra cabdal: la fa visitar pel gran Don Quixot i posa en boca de l’apòcrif personatge la gran admiració que va sentir per aquell establiment.

L’esgrafiat representava un llibre amb un bust coronat, que volia simbolitzar Virgili, i commemorava haver estampat en Cormellas un exemplar de l’obra Metamorfosae del gran escriptor llatí en ocasió del ceu centenari. Una altra part de l’esgrafiat presentava una llibreria que volia semblar d’un convent.

Jaume II eximí el jueu Feliu Bonsenyor de poder ésser penyorat en els seus llibres i en altres bens en cas de deixar de satisfer algun tribut, de manera que aleshores els llibres eren considerats com a bens. També eximí els jueus de l’obligació d’escoltar els sermons i de respondre les preguntes que els fossin fetes sobre els seus llibres.

En unes obres fetes a mitjan segle passat a casa d’en Soler i Freginals, lloc que avui se’ns fa difícil de localitzar, aparegueren en un nínxol aparedat tres llibres manuscrits que aleshores foren considerats del segle XV. Dos estaven escrits en judeo-català i l’altre en català. P. 657-658.

( L’esgrafiat fou restaurat el 1966, i efectivament recorda l’existència de la impremta Cormellas, “oficina tipogràfica” que hi va ser del 1591 al 1670.)

Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658.

XQ        XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“ Abrir un libro, es una experiencia, sólo comparable, con la de ir descubriendo por primera vez, el cuerpo del amante, nos asombramos, vamos reconociendo y terminamos por acostumbrarnos a la calidez de ese primer contacto. Palpar la textura, el filo del canto… es como, acariciar de forma lasciva su piel… El acto de humedecer el dedo índice, entre los labios, al dar la vuelta a la pàgina. Es un gesto por demás, sugestivo, procaz, salaz, carnal… Aspirar el aromo del papel, la tinta, exquisito goce sensual, como embriagarse en la fragancia del cuerpo amado.

Abrir un libro, es arrancarle su virgindad, es desflorarle, poseeerle, despojarle de sus valiosos secretos, Y como la amante fiel, su entrega es generosa, voluptuosa, amorosa, no pide nada a cambio, su recompensa será provocarnos el más delicioso de los éxtasis. ¡Un orgasmo intelectual ! De la misma forma un libro nos permite una exacta comunión entre escritor y lector. La cópula perfecta y lúbrica empatía, ¿ Como ocurre con la amante !

Abrir un libro, por primera vez. Supone una experiencia única, e incluso cuando pasado un tiempo, lo retomamos, releemos, recordamos, re-escribimos nuestra propia historia… la experiencia nos parece familiar, pero siempre diferente… así lo retomáramos mil veces, y a pesar de la familiaridad del trato, siempre nos obsequiarà con un orgasmo distinto y conforme pasa el tiempo, sin pedir nada, espera discreto, siempre fiel, siempre dispuesto… de ser un goce puramente sexual… se va convirtiendo en amor de verdad.” Article: Bibliofilia de Sadness a Http://foros.monografias.com/showthread.php/51584-Bibliofilia.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 676

Posted in Bibliofília, tagged on 02/11/2021|

Lluis Millà i Reig, retrat fet per Simó Busom (1)

“La Llibreria-editorial Millà ha fet cent anys. Potser això, en una altra societat i dins un altre context, no seria notícia: aquí, però, significa tot un succés. L’entrevista següent amb en Lluís Millà i Reig i el seu fill Lluís Millà i Salines, les dues baules actuals d’una llarga cadena, ens apropa a aquest trajecte amarat de brega, generositat i feina ben feta.

  G.H. Quin va ser el principi?

 L.M.R. El meu avi era comediant, en Lluís Millà i Gàcio, que va fundar la llibreria i va editar moltes obres de teatre, les revistes La Dida, El Folletí Teatral i El Teatre Mundial, i, el 1926, un catàleg bibliogràfic de teatre català que inclou a la ratlla de 5.000 títols. El primer que havia tractat amb llibres és el seu pare, Melcior Millà i Castellnou, el qual era prestidigitador i tenia una parada al mercat de Sant Sebastià, a la plaça del mateix nom, a Llotja, on hi havia un mercat general. Quan no tenia feina de prestidigitador, que no en tenia gaire perquè era mal ofici, anava allí i venia llibres. El meu avi va començar a vendre-hi llibres ja de nano, llavors de gran es va fer comediant. Per això des d’aleshores hi ha un contacte amb el teatre i quan va fundar la llibreria, el 1900, ja havia editat coses de teatre i així s’hi va especialitzar, mentre continuava fent de comediant. El meu avi havia editat comèdies seves i d’altres, a Gràcia. Ara bé, no ho agrupava en una col·lecció, anava fent coses soltes.

G.H. El teatre hi ha estat sempre.

 L.M.R. Sí. Des d’aleshores la nostra especialitat ha estat el teatre, tant la venda d’exemplars com l’edició a partir de diverses col·leccions. El meu pare va continuar la feina del meu avi, treballant aquí amb ell, i ficant-se també en el món de les edicions referides al teatre, que és el món que hem conegut. Hem passat moltes èpoques, és clar.

 G.H. Als anys vint sí que es podia vendre en català.

L.M.R. Sí, que jo sàpiga no hi havia problemes per fer-ho en català. Hi havia problemes d’edició i suposo que també hi havia censura, però això no ho he vist perquè era un infant. Vaig ser aquí a partir dels 14 anys, el 1935. A l’època de la guerra hi va haver molts problemes. Me’n recordo de la guerra i la postguerra, la repressió franquista, això sí que ho he viscut.

 G.H. El 26 de gener entra l’exèrcit franquista: assassinats, violacions, empresonaments, gent que n’ha de fugir…

 L.M.R. Nosaltres vam tenir la immensa sort que no ens va passar res. Tot el que hi havia en català ho vam ficar dins del magatzem i vam tapiar la porta. Vam continuar treballant amb els llibres en castellà i traient els llibres en català que podíem, no sols de teatre, però sempre d’estranquis.

Antiga Llibreria Millà (2)

G.H. El canvi dels 14 anys als 24 devia ser com el de la nit respecte al dia.

L.M.R. Les coses van canviar molt! No sé per què no ens va passar res, però malgrat la repressió franquista vam poder salvar els llibres en català. Cap al 1946 van començar a deixar editar una miqueta en la nostra llengua. Llavors vam iniciar la segona època de Catalunya Teatral: vam publicar El ferrer de tall, d’en Frederic Soler Pitarra, després una comèdia d’en Lluís Elias –Hermínia– i obres d’altres autors. Només permetien editar, a tot estirar, 32 pàgines per volum.

G.H. Quines col·leccions heu fet?

L.M.R. Abans de la República en Lluís Millà i Gàcio crea una col·lecció en castellà que es diu Teatro Mundial sobre teatre clàssic i modern dels anys vint. La primera col·lecció que es fa d’una manera sistematitzada és l’esmentada Catalunya Teatral, en català. A la primera època de Catalunya Teatral, del 1932 al setembre del 1937, se’n publiquen 113 títols.

 L.M.S. Sí, perquè el 1938 la cosa ja estava molt malament.

L.M.R. Al principi dels anys quaranta editem les Monografías Históricas de Barcelona, en castellà obligadament, de les quals van sortir una vintena. I així que vam poder reprendre l’edició en català vam fer les Monografies Històriques de Catalunya, totes dues relacionades amb àmbits diversos de la història. I des de la represa el 1946 de Catalunya Teatral fins ara mateix, que la continuem editant. Duem 310 títols.

G.H. ¿I com heu pogut tirar endavant?

 L.M.R. Amb molta feina! A més de la llibreria de teatre, també muntem una parada al mercat de Sant Antoni els diumenges al matí, hi treballem el llibre vell. I l’any que ve farà 50 anys de la celebració de la primera Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern al passeig de Gràcia, en què participem des del primer any. De fet tenim llibres d’ocasió com un complement, però vaja, l’especialitat sempre ha estat i continua sent el teatre. Teníem l’arxiu teatral i llogàvem les obres perquè fossin representades, a partir del que ens demanaven els grups per escenificar peces amb un nombre determinat de personatges. Cada actor copiava el text del seu personatge.

 G.H. ¿Hi ha hagut altres llibreries especialitzades en teatre com la vostra?

 L.M.S. Llibreries no, tot i que d’arxius n’hi havia un parell que llogaven textos. A partir del 1972, però, desapareixen.

 L.M.R. La demanda provenia tant del teatre aficionat com del més professionalitzat, copiaven els papers i aleshores compraven les obres per estudiar el personatge des del llibre, sempre més complet.

 G.H. Poder fer cent anys sense formar part de cap gran grup editorial –amb el suport financer que això implica–, i sense pertànyer a una nissaga benestant, ¿significa que en aquest país hi ha hagut i hi ha una gran demanda de teatre?

L.M.R. En efecte. Per la banda familiar el meu avi i el meu pare han escrit llibres. El teatre és el nostre món i a Catalunya hi ha una gran tradició que ve de lluny, amb tot el teatre aficionat. Sempre hi han vingut actors i actrius, directors, tothom que forma part de l’univers teatral ha hagut d’acudir aquí.

 G.H. I continua venint-hi molta gent?

L.M.S. Oh, i tant! Hi han de passar. Altres llibreries grosses tenen una secció de teatre, si bé és molt petita. Nosaltres disposem d’una gran quantitat d’obres que hem anat acumulant al llarg dels anys. I rebem tot el que surt, estem plenament al dia respecte a les novetats.

G.H. ¿Heu establert convenis amb institucions públiques o amb l’Institut del Teatre per coeditar obres?

L.M.R. No. Nosaltres els servim llibres, es clar, vénen a buscar-los aquí. De tota manera col·laboració d’aquest tipus no n’hi ha hagut, tampoc no hi ha motiu perquè n’hi hagi d’haver. Això és una cosa particular.

L.M.S. El que ens interessa és que sigui rendible. En aquest sentit, si realment som un referent per al món teatral no és perquè hi estiguin obligats. La gent ve perquè disposem d’un fons que no trobarà enlloc més, que abraça autors clàssics i contemporanis, i en definitiva tots els ventalls de la cultura –la diguem-ne popular i la més erudita, teatre infantil i per a titelles, cançoners, reculls poètics, nadalencs, amorosos, romanços, tractats i recerques teatrals, revistes de tot arreu…–. Hi ve gent de tot arreu i ens arriben comandes per correu.

 G.H. Coneixeu altres llibreries sobre teatre com la vostra, a l’Estat?

 L.M.S. A Madrid hi havia hagut un parell d’intents que van haver de plegar, i una altra que deu portar uns vint anys funcionant. També n’hi ha una a Sevilla.

 G.H. Cap amb cent anys?

 L.M.S. No, això no, cap ni una! Som de les llibreries més antigues de Barcelona.

 G.H. I la vida al Raval?

 L.M.S. És el barri on hem estat sempre, la nostra història hi està lligada!

Article: “Lluís Millà i Reig i Lluís Millà i Salines. Llibreters i editors. Les cent roses del temps”, per Gerard Horta , en el diari Avui del dia 21 de setembre del 2000.

(1) Un dels 76 retrats en el llibre de Josep M. Cadena: Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, ed. Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona , 1991.

(2)Ara al Mercat Dominical de Sant Antoni, a Fires i online.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és llibreria-milla-1.jpg

Read Full Post »

Bibliodiccionari XCV

Posted in Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Oficis del llibre, Paraules on 27/10/2021|

Biblio-Actividades del Tío Carlos: canal de YouTube   que mostra activitats relacionades amb la lectura, com una que es diu: Campaña:Yo leo en casa.

Més informació a Biblioteca Atenea, a Esmeralda (Ecuador): https://www.facebook.com/pg/Biblioteca-atenea-233649360813609/videos/?ref=page_internal

Biblio-aterrarte: programa de la Biblioteca Central Filemón C. Piñeda de La Paz, Baja California, México . Contes de l’ estil teatral Kamishibai com “Cuento de la carretera” del llibre La Rumorosa y los aparecidos de Rubén Fischer i Isaac Hernández, activitats creatives i recomanacions de llibres de terror.https://peninsulardigital.com/secciones/cultura/pasa-un-miercoles-de-terror/30594

Biblio-aterroritzar: propòsit del programa organitzat per la Biblioteca Central Filemón C. Piñeda.

Biblioccinario: en el “Blog de Lectura de la Biblioteca de la Universidad de Navarra”, tenen des del mes de setembre d’aquest any, un biblioccinario, on hi posen definicions que tenen a veure amb bibliologia, lecturas, autors, fires, etc.

Biblioencuentro (2): trobada per a crear més i millors vincles amb altres biblioteques de la xarxa de biblioteques públiques municipals en les que s’ha integrat el catàleg CDAMAZ.

Biblio-jardí: nou espai de la Biblioteca d’Altafulla, el Biblio-jardí, on fa pocs mesos s’hi van instal·lar veles per poder gaudir de la lectura a l’aire lliure i a l’ombra.

Bibliología: vlok de la pàgina Biblio.es.

Biblioludoteca: pàgina a Pinterest, amb imatges relacionades amb biblioteques i jocs o espais per a jugar.

Bibliomotico: Un grup de joves amants de la literatura van construir un projecte itinerant que sorprèn cada diumenge als habitants d’aquesta localitat ( Piedecuesta a Colombia). Es tracta d’una biblioteca amb forma de’motico’ i que de manera inesperada arriba als parcs, places de mercat i col·legis, per llegir i posar a llegir per una estona als que es troben pel camí.

BiblioRol (2):tallers de jocs de rol organitzats per Malagaquest que es faran a la Biblioteca Municipal Manuel Altolaguirre de Málaga. Mé informació a: https://www.juntadeandalucia.es/organismos/culturaypatrimoniohistorico/areas/bibliotecas-documentacion/directorio-bibliotecas/detalle/744.html

Biblio·Style. How we live at home with books: llibre dedicat a mostrar espais de vida a tot el món, on els llibres són importants. Autores: Nina Freudenberger i Sadir Stein i Shade Degges.

Bibliotécalo: troba tecnologia, desenvolupament i aprenentatge sense límits a la biblioteca.tec.mx

BiblioTV: és un nou projecte de difusió audiovisual. Més informació a: Blog de la biblioteca de Traducción y Documentación de la Universidad de Salamanca.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 675

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre on 23/10/2021|

“En el fons, Babra, malgrat les seves manyes i trapelleries, va ésser el llibreter prototípic del seu moment. Tenia la seva mateixa dèria pel llibre, cosa que s’enganxa aviat i amb ella totes les limitacions i defectes dels seus companys, menys la seva perdonable petulància bibliofílica i per això els desconcertava. Cal no oblidar que es va emprendre el mal negoci d’adquirir el fons de L’Avenç i de continuar la «Col·lecció Popular» quan ja era ben morta. Els llibreters de vell, en canvi, solien ésser homes que acabaven per prendre’s els llibres de bona fe i per tant no creiem que cap hi fes fortuna. El degà era el famós Joan Llordachs, dels porxos dels Encants Vells, al carrer del Consolat, a l’altra banda de l’edifici de la Llotja. Llordachs va morir l’any 1919 en la misèria més gran. Baldomer Gual, que tenia la botiga al carrer de la Tapineria, també va fer mals negocis. A can Gual es va formar el conegut Joan Baptista Batlle, que presidí la nostra llibreria de vell durant prop de mig segle i havia arribat a conèixer bé el llibre i la nostra literatura. Batlle va publicar el primer catàleg l’any 1892 i des de la mateixa botiga d’en Gual a la Tapineria, que va adquirir ajudat per Isidre Bonsoms i l’any 1934 encara regentava la seva botiga en uns baixos de la Diagonal, prop del Passeig de Gràcia. Al costat d’aquests llibreters tingueren fama Jaume Andreu, que va començar fent col·lecció d’ex-libris,

 portades, culs de lamp i estampes a base de destrossar llibres. Després l’hem vist fent la notable col·lecció de fullets polítics que va vendre a Isidre Bonsoms. Jaume Andreu, però, també anava de bona fe i més d’una vegada es deixava timar. Agustí Castells va morir abans que la seva vídua posés la llibreria de nou tan ben arrencada a la ronda de la Universitat. L’escaleta que en vida havia tingut al carrer de la Portaferrissa era molt freqüentada per literats i aficionats als llibres. Roses, el llibreter de la ronda de la Universitat, també va veure passar molts llibres i molts compradors per les seves parades. Antoni Palau, el llibreter del carrer de Sant Pau que ens forneix la majoria d’aquestes dades, mereix ésser arrenglerat entre aquests primers llibreters de Barcelona que cal considerar benemèrits. L’últim de la sèrie fou Josep Porter, que va començar de crèixer en la tercera dècada del segle en el seu pis del carrer de Montsió i aviat va ésser l’amo de la llibreria de vell de Barcelona”.

Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936. Llibre XIII. Biblioteques generals tècniques i especialitzades. Bibliografia i Bibliofília, Alexandre Galí. Fundació Alexandre Galí, Barcelona, 1978-1986; p.92-93.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Toda librería es para mí patria, cobijo, bufé y jardín de las delicias. Y siento que el entrar en ella los libros me llaman desde lejos, quizá porque leerlos es buscar un interlocutor con quien mantener una charla fecunda. Entonces tomo alguno de un estante, lo acaricio, lo ojeo y, antes de acudir al índice, me detengo en su tipografía, para observar sus grávidas aes, esbeltas eles, sus atildadas jotas, sus aristocráticas mayúsculas. Y qué opíparo espectáculo es ver el alfabeto sembrado en una llanura color trigo, rodeada de grandes espacios para que la prosa respire. Son páginas con fragancia a talento y en cuyos surcos se escucha el callado bullicio del saber.

Mi atracción por las librerías fue un misterio hasta el día que descubrí que era sólo el hábito heredado de un curioso adolescente que se pasaba horas en las bibliotecas y que a los quince años manejaba, con más entusiasmo que sapiencia, la de un colegio de frailes. Recuerdo uno de estos santuarios donde, en largas tardes de lluvia, me bebí todo Conan Doyle, los tres tomos de Las aventuras de Edmundo Dantés, El manantial, de Ayn Rand, por lo menos la mitad de Dostoievsky, La gloria de Don Ramiro y Las mil y una noches completas. El lugar era húmedo y oscuro. Tenía un piso de madera sin pulir y sus duelas se quejaban al asentar en ellas el pie. Pero una vez instalado junto a un ventanal, el lugar se tornaba un paraíso.

Hoy en cambio, siempre que entro en una librería vivo la impresión de invadir una tertulia. Y esto unido a que en algunos de estos templos han tenido la buena idea de vender café, las hace más acogedoras y cercanas a aquellos grandes salones de hace un siglo, con su rumor a ateneo vehemente, sus pequeñas mesas de mármol, sus columnas de capiteles corintios y sus elegantes espejos. El café finisecular era un ágora hospitalaria, hoy casi desaparecida, donde nuestro abuelos debatían sobre el bien y el mal, urdían intrigas y jugaban al dominó.

Toda librería es eso, una Babel de opiniones. Y sólo se distingue de la tertulia en que la palabra escrita tiene una dignidad superior a la de la palabra hablada y que transmite a la persona que lee. Para el lector asiduo, sus amigos más ilustres están en su biblioteca. Hay enemigos también. Y autores algo antipáticos, mas no por ello menos insignes. Bibliografías, novelas, ensayos, épica, lírica, historia, artes, ciencias, todo está ahí, en los libros: las ideas seminales, las más arrebatadas quimeras. Los libros son la memoria del hombre, su irracionalidad y su razón. Y la librería el único lugar donde la censura no penetra. Una librería es la libertad total. Allí derrapa el poder, se excomulga el fanatismo, se adversa el ruido y la furia.

En la dedicatoria de su obra Of studies, Francis Bacon escribió que unos libros son para saborearse, otros para ser masticados y muchos para ser olvidados. Pero hay otros que te dejan con hambre. Son los menos, y los más queridos, los que lees una y otra vez porque hay algún algo especial, si no misterioso, en ellos.”

Del llibre El vuelo del faisán herido, capítol “Bibliofilia”, de Fco. Pérez de Antón ; Artemis Edinter, Guatemala, 2000).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 674

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Old books on 18/10/2021|

“La primera societat de bibliòfils femenina: Les Cent-Une, société des femmes Bibliophiles.

Aquesta societat es va crear el 1926, als despatxos de la Nouvelle Revue Française, a iniciativa de tres dones, la baronessa de Brimont, madame Rivière-Schakhowskoy i madame Albert Pigasse. L’elecció del nom “Cent Une” obeeix al fet que aquesta xifra és l’única que té gènere femení en francès.

Va néixer, per tant, per resoldre la dificultat amb què es trobaven les dones bibliòfiles en l’època, la presència estava majoritàriament vetada a les societats de llavors. L’agrupació es componia de 101 sòcies, entre les que es trobaven artistes i dones de lletres i de l’alta societat: la princesa M. Ghyka, la comtessa de Lubersac, la comtessa de Noailles o la comtessa Thérèse d’Hinnisdal. Van abundar els noms de les esposes de coneguts escriptors: senyora de Paul Claudel, d’André Maurois o de Paul Morand.

La més distingida de les sòcies va ser, potser, la italiana Anna Laetitia Pecci Blunt, neboda néta del Papa Lleó XIII, una de les personalitats amb més renom en l’escena social i cultural del seu temps, molt relacionada amb pintors com Picasso o Dalí. (Anna Letitia era filla de comte italià Camillo Pecci i de l’espanyola Silvia de Bueno y Garzón). Entre les sòcies que conformaven el comitè es trobaven l’esposa de Paul Claudel, la bibliòfila i editora Madeleine de Harting i Valentine Dethomas, esposa d’el pintor Ignacio Zuloaga i germana de l’il·lustrador Maxime Dethomas.

La societat va començar la seva activitat editorial en 1927 amb la publicació de Suzanne et le Pacifique, de Jean Giraudoux, il·lustrada amb gravats al burí de Jean-Émile Labourer; a aquesta publicació li van seguir en 1928 Partage de midi, una de les primeres obres de Paul Claudel i Lettres à Madame Scheikévich, de Marcel Proust. En 1941 va fer una edició de Études pour “Mon Faust”, de Paul Valéry, amb il·lustracions de l’autor mateix gravades en fusta per Pierre Bouchet. Una de les edicions més conegudes és Le Cantique des Cantiques, suivi des Commemtaires de Sainte Thérèse d’Avila (1946), obra il·lustrada amb puntes seques de Michel Ciry.

El 1974 va sortir la vint-i-setena obra de la societat, L’Imitation de Notre-Dame la Lune selon Jules Laforgue, de François Villon, amb aiguaforts de Jean Jansem; el 1988 va aparèixer La Comptesse de Tende suivi de La Princesse de Montpensier (1988), de Madame de Lafayette, amb gravats a l’aiguatinta de Gustave Le Créach.

Dues de les últimes publicacions d’aquesta societat, que celebrarà el seu centenari en 2026, van sortir en 2015 i 2017: De quoi parlent els ximpanzés (2015), un assaig del neuropsiquiatre Boris Cyrulnik, il·lustrat amb fotografies d’Antoine Poupel; i La Maison du Lys de France (2017), de Gérard Manset, amb il·lustracions de François Schuiten reproduïdes en impressió digital. El text d’aquesta edició (de 125 exemplars) està compost a mà en caràcters Gill Sans i es va imprimir en tipografia al taller de Vincent Auger.

“La primera societat de bibliòfils femenina: Les Cent-Une, société des femmes Bibliophiles”, dins de l’article de Germán Vasid Maliñas: “Sociedades de bibliófilos, viaje por 200 años de historia”, en el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions; Aloma&ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

“ Concurren a la feria, cada domingo, muchos centenares de compradores, y en pocas horas, de nueve o diez de la manyana a dos de la tarde, se efectúan transacciones por varias decenas de miles de pesetas. Véndese, además de libros, todo cuanto se relaciona con ellos o, mejor, con las artes gráficas. En los últimos tiempos ha adquirido considerable importancia el comercio de revistas ilustradas, de sellos y de cromos.

  Cada género tiene su especialista, en el que vende y en el que compra, y todas las formas de la manía coleccionista y sus derivados, de la que tan hondamente estamos afectados los humanos, se manifiestan allí abiertamente.

  Es curioso seguir al coleccionista, frecuentador asiduo de la feria, y descubris sus debilidades y extravagancias; pero no menos curioso e instructivo es observar a los libreros detrás de sus libros esperando silenciosamente, con digna seriedad o con aburrimiento, al comprador, o exaltando a grandes voces su mercancía. Algunos son comerciantes natos, hábiles vendedores que saben valorizar su mercancía, al efectuar la transacción, o que saben exponerla, particularmente aquellos que amontonan sus libros sin orden ni concierto, como si pretendiesen dar la sensación de que no conocen el valor de su mercancía. Con lo que, hay que reconocerlo, estimulan al comprador que, a menudo, en pos de una falsa economía, se decide a gastar diez pesetas en lugar de tres, de seis o de nueve.

  Hay que decir que en esas pilas desordenadas aparecen a menudo libros de interés, no incunables naturalmente, ni ejemplares únicos, ni ediciones numeradas, pero sí folletos difíciles de encontrar, primeras ediciones que mañana serán buscadas, curiosidades bibliográficas que un día aparecerán en los catálogos de los libreors anticuarios y sobre las que se lanzarán con su acostumbrada avidez los coleccionistas.

Pero además del librero comerciante, encuéntrase también en la feria el librero bibliófilo, serio, como convencido del valor y del mérito social de su actividad y que sabe lo que vende; éste cuida al libro, lo limpia antes de venderlo, lo reconstruye o lo reconstituye y lo expone dignamente. Y pide, además, por él lo que realmente vale.

  Los libros antiguos han desaparecido casi del todo de la feria, como van desapareciendo de las librerías anticuarias, para caer, como ocurre en todo el mundo, en manos de coleccionistas y de bibliotecas, de donde ya no salen.

  Pero el negocio no muere. El coleccionismo es eterno. Ya empiezan a apreciarse las ediciones de hace cincuenta años o menos, cuya rareza, al ir en aumento, acrece su estima.

  La afición coleccionista, por otra parte, crece cada día, se especializa y se desplaza de objeto, y con ella el número de vendedores. Las cuatro manzanas que circunscriben el mercado de San Antonio resultan insuficientes. Son ya seis formando dos hileras paralelas de puestos, separadas por un estrecho pasadizo, donde se apretuja y empuja la creciente multitud de compradores cargados de libros.   Sin embargo, los libreros se quejan. No realizan apenas compras y, por tanto, no disponen de libros para vender. ¿ Por qué? Se publica más, se lee más, los reveses de fortuna no han disminuído con relación a los tiempos pasados. ¿ Cómo es, pues, que la gente no se deshace de sus libros?

En alguna de sus obras expone Darwin la sorprendente relación que existe, si no recuerdo mal, entre las ratas y el consumo humano de leche. Abundancia de ratas significa disminución de piensos y forrajes; por tanto disminución de vacas; por tanto, de leche; por tanto, escasez de ésta en la alimentación.

  Algo semejante ocurre – aunque no en el plano de la alimentación, naturalmente – con los libros. La gente no cambia de casa con la facilidad con que lo hacía en otras épocas más sosegadas, y de consiguiente no se encuentra en la precisión de adaptar y ajustar sus cosas a una nueva vivienda. De ahí que no hay sobrante, objetos, cosas, libros de los que resulta necesario desprenderse.

  Con lo que se demuestra que unos decretos sobre alquileres han tenido la inesperada repercusión de reducir las posibilidades del comercio del libro usado”.

  Article: “Els Encants de Barcelona”, d’Augusto Matons Colomer, a la revista Bibliofilia IV, Ed. Castalia, València, 1951; p. 55-57.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 673

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, tagged on 11/10/2021|

“ Amb l’edició de bibliòfil apareix l’associacionisme. El 1873 es funda a Paris la primera associació de bibliòfils, la Societé de Amis des Livres, a la qual s’afegiran després els Bibliophiles contemporains ( 1890-1895) i tot seguit els Bibliopihiles independents (1896-1901), totes dues presidides per Octave Uzanne. La més famosa de les associacions d’aquest tipus, Les Cent Bibliophiles va ser creada el 1895 amb la fórmula encara més elitista del nombre limitat de membres, que es repetirà més endavant i arribarà a exportar-se. El 1900 n’hi havia 4, el 1920 eren 6 i a partir de 1925 – l’any en què Jou estableix taller propi al 13 de la rue de Vieux Colombier -, augmenten espectacularment, fins al punt que set anys després ja eren 34. El 1874, Lemerre havia publicat el seu credo del bibliòfil, el primer del seu gènere: Le livre du bibliophile, redactat, segons s’accepta generalment, per un jove Anatole France ( 1844-1924), que aleshores era un dels seus col·laboradors.

L’edició de bibliòfil arriba de seguida a Catalunya. Des de 1873, les edicions purament tipogràfiques de clàssics francesos fetes per Lemerre i compostes amb l’elzeviriana de Perrin van ser imitades a Barcelona amb fidelitat quasi facsimilar per Marià Aguiló amb els volums de la seva Biblioteca Catalana, compostos amb l’Elzevir de Beaudoire i ornaments procedents també de la mateixa Fonderie générale i impresos per Àlvar Verdaguer. Aguiló, patriarca de la filologia catalana i de tantes altres coses, connaisseur excepcional del nostre patrimoni bibliogràfic, és també qui importa directament de França l’edició de bibliòfil quan tot just acabava de néixer. Les opinions de Lemerre respecte a la cura i l’exactitud textual i fins i tot ortogràfica amb què calia reproduir els textos antics, tal com les farà exposar al Livre du bibliophile, s’avenien com l’anell al dit amb les d’Aguiló, que justament dedica la seva activitat d’editor bibliòfil a la divulgació de la literatura catalana medieval.”

“Art de la impremta i edició de bibliòfil” de Josep M. Pujol, en el llibre Tres arquitectes del llibre: Lluís Fou, Jaume Pla i Miquel Plana, dirigit per Jordi Estruga, Olot, 2004. També es pot llegir en el llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions; Aloma &ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

XQ   XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

 Primeres parades del mercat del llibre dominical instal·lades prop de la cantonada del Paral·lel amb la Ronda Sant Pau (Foto: Josep Brangulí / ANC)

“ Las referencias más antiguas acerca del comercio del libro en Barcelona datan, al parecer, del siglo XIV. Cuentan las crónicas que ya entonces existía en la ciudad una feria en la que, junto con objetos de todas clases,podían adquirirse libros.

  De esa feria remota proceden, a través de los años y de mil diversas vicisitudes, los ‘encants’ actuales. El libro, en efecto, fué  poco a poco desgajándose del árbol frondoso de la feria general y su comercio acabó adquiriendo fisonomía propia; aparecieron los que, frente a los barateros, marchantes y ropavejeros, podríamos llamar ‘libreros puros’.   La feria tenía lugar los domingos por la mañana. Hacia principios de este siglo, se celebraba, primero, en la Plaza de la Universidad y, más tarde, en la Ronda de San Antonio, al aire libre. Acudían allí, desafiando las inclemencia del tiempo, los bibliófilos y aficionados en busca de las piezas codiciadas con que saciar su curiosidad y satisfacer sus pequeñas manías. De allí, junto con grandes coleccionistas,salieron también libreros anticuarios que, en la feria dominical, hicieron sus primeras armas. Basta mencionar, en recuerdo de todos, al insigne Palau.

Encants vells https://vaciadosbarcelona.com/los-encantes-de-barcelona/

La feria fue creciendo paralelamente al desarrollo de la afición por el libro y hubo de instalarse en la calle Marqués del Duero, conocida por El Paralelo, calle famosa en todo el mundo, donde los puestos de venta alcanzaron casi el centenar.

  Los libreros solían exponer su mercancía sobre sacos o lonas extendidos en el suelo. Había de todo: libros viejos y a veces antiguos, nuevos y usados, nacionales y extranjeros, saldos de ediciones, novelas baratas y de quiosco, láminas, grabados, fotografías, pergaminos, revistas, a veces ordenados, a veces en montones.

  Los libreros eran, y continúan siendo en los ‘encants’ actuales, gente de todas las procedencias, de todos los orígenes y de todos los oficios. Junto alos profesionales conocidos, con tienda abierta, que concurren a la feria dominical con saldos que en sus casas, visitadas principalmente por especialistas y conocedores, no podrían vender, se veían y se ven obreros y aun pequeños empleados que se lanzan al comercio dominical, unos impelidos por un interés respetuoso, casi místico – mentalidad muy siglo XIX todavía – por el libro y destinados, por eso mismo, de antemano, a pasar, tarde o temprano, al profesionalismo exclusivo, y otros en busca, sobre todo, de un pequeño ingreso que redondee el escaso jornal semanal.

  En el año 1936 la feria fué trasladada bajo la amplia y acogedora marquesina que rodea el mercado de San Antonio, donde se celebra actualmente y donde, al estar protegida del sol y de la lluvia y celebrarse con cierto orden, ha recibido su consagración.   Article: “Els Encants de Barcelona”, d’Augusto Matons Colomer, a la revista Bibliofilia IV, Ed. Castalia, València, 1951; p. 53-54.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 672

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques on 05/10/2021|

“ L’edició de bibliòfil consisteix en una sublimació de l’art de la impremta a base del retorn controlat, en l’espai clos del tiratge reduït, al mode artesanal i a la dignitat material que li havia reportat la seva glòria: tipografia de caixa i composició manual, tiratge també manual ( mentre sigui possible), paper de fil i de fabricació, si pot ser, de tina, i inclusió sistemàtica de les tècniques dites “nobles” del gravat artístic: la xilografia i la calcografia. El 1893 Édouard Pelletan, famós per les seves “edicions d’art”, especifica molt bé les “tres condicions del llibre bell”, esdevingudes la fórmula clàssica de l’edició de bibliòfil: “ un text notable, il·lustrat amb xilografies segons els dibuixos confeccionats ad hoc per un il·lustrador especialment elegit, i imprès amb una cura perfecta”.

“Imprès amb una cura perfecta”: ni Pelletan ni cap dels seus col·legues no diu res sobre els tipus ni la mise en page, que òbviament no es plantegen com a problema. En la mesura que la tipografia francesa, controlada encara sense excepció a les impremtes, havia arribat a la seva culminació, i això explica que la tipografia de l’edició de bibliòfil no és qüestioni en general el tipus utilitzat, la composició i el disseny de pàgina, sinó que aspiri bàsicament a encarnar la composició perfectament ben feta segons les regles d’un art perfectament ben constituït.

Marca de l’editor Lemerre

Que l’aparició de l’edició de bibliòfil és una resposta a la generalització del llibre industrial, barat, produït o distribuït massivament, ho reconeix el 1893 amb tota claredat el mateix Pelletan:

“El dia en que Charpentier va inventar el llibre barat mitjançant la combinació de text compacte, petit format i paper sense marges i sense pes, el llibre va sofrir la seva revolució del 1789. L’aristocràcia del llibre va restar ferida de mort. Aquest esdeveniment succeïa el 1838”. Des d’aquesta època, és sabuda la rapidesa amb la qual el llibre ha seguit el seu camí cap a la democratització. Darrere el volum barat sense il·lustracions han vingut el volum barat il·lustrat, i el fotogravat ha permès d’oferir la imatge a un preu extremadament reduït…

Malgrat una breu temptativa anterior de l’impressor Auguste Poulet- Malassis ( 1857-1862), editor de Baudelaire i amic de Gautier i les Goncourt, el fenomen de l’edició de bibliòfil esclata definitivament cap a la fi del Segon Imperi. El 1866, l’editor Alphonse Lemerre comença la seva carrera amb una col·lecció de literatura in-octavo coposta amb els caràcters elzvirians de Perrin, amb inicials i capçaleres a l’estil del segle XVI; aviat (1868) comença a fer tiratges limitats i numerats en una jerarquia de versions múltiples amb marges i papers de menys a més luxe,…” “Art de la impremta i edició de bibliòfil” de Josep M. Pujol, en el llibre Tres arquitectes del llibre: Lluís Fou, Jaume Pla i Miquel Plana, dirigit per Jordi Estruga, Olot, 2004. També es pot llegir en el llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions; Aloma &ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

« Étude pour la figure d’Édouard Pelletan »
par Henri Martin (musée Paul-Dupuy).

XQ  XQ  XQ  XQ   XQ   XQ   XQ

“ Los fumadores poco cuidadosos, los que toman rapé, los que herborizan y secan luego flores y hierbas entre las hojas del primer volumen que les viene a las manos, los que no limpian ni los estantes ni los tomos, los que los limpian malamente, los fabricantes de zambombas, los tenderos de comestibles ordinarios, las cocineras y amas de casa poco escrupulosas que buscan pergaminos y papeles para cubrir orzas de manteca y potes de confitura, el agua y la humedad, el polvo, la grasa, las yemas de los dedos sucios mojados en saliva para volver las hojas, los ratones, las cucarachas, el fuego y la luz de gas – entre otros muchos hombres, mujeres, plantas, insectos y elementos naturales – componen el formidable ejército de enemigos dispuestos siempre a destruir impresos y manuscritos. La civilización fué concluyendo con algunos otros que no he mentado. A la electricidad y a la producción baratísima de cintas-metros se debe la muerte de las velas de esperma, que solían apagar con el libro los lectores en la cama, y que los sastres y zapateros hayan dejado de construir tiras para tomar medidas, y contrafuertes para el calzado femenino, con las hojas de los códices, sin perdonar los enriquecidos con iluminaciones de toda especie.

  En Santa María de Huerta me refirió hace años el párroco, que había conocido a uno de aquellos artistas que se servía de un metro o vara formado con trozos de pergaminos arrancados de los manuscritos más notables de aquel rico monasterio, viéndose claramente en tal medida fragmentos de preciosas miniaturas. También este caso tiene precedentes entre nuestros cultos vecinos de orillas del Sena, en donde el ramo de zapatería, en beneficio de las señoras, inmoló dos millones o más de volúmenes para aprovechar los pergaminos y badanas de las cubiertas.

  Ni más ni menos que en África. Cuando la Biblioteca de los Califas del Cairo fué saqueada por los turcos en el siglo XI, parte de los libros, al ser transportados a Alejandría, cayó en poder de una tribu berberisca, cuyos esclavos arrancaron las cubiertas de los volúmenes para hacer zapatos o babuchas.”   Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.19-21.

Biblioteca d’ Alexandria

Read Full Post »

70a Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern

Posted in Bibliofília, tagged , , on 01/10/2021|

Fa uns quants anys que passejo, trio i remeno per la Fira del Llibre d’Ocasió que des de fa 70 anys se celebra a Barcelona.

Algunes vegades des d’aquest vlok he criticat la Fira, amb bona intenció, tot i que  algun llibreter no s’ho a pres gaire bé.

Exposició a la Fira d’aquest any

De vegades l’he comparat amb fires d’altres ciutats espanyoles, com Madrid i València, que semblava que anaven a millor. Avui la cosa crec que passa a l’inrevés, a València continuen més o menys igual que anys enrere, potser amb menys llibreries1 i a Madrid2, sembla que por motius burocràtics, no han fet, ni aquest any ni l’anterior, cap de les dues fires que feien cada any, una a la primavera i l’altra després de la que es fa a Barcelona3.

Àlbum editat per la Fira XLVI de l’any 1997

Cal a dir, però, que a València han fet fira aquest any i els anteriors, cosa que a Madrid, que sempre tenia més llibreries i feien dues fires a l’any, s’han quedat el 2020 i el 2021 sense poder fer-les.

És una bona notícia que aquest any hi hagi a Barcelona 4 llibreries més que l’any passat, la cosa no deu anar tan malament com diuen i sembla. Hi ha llibreries que abans no hi eren i en falta una que no cal anomenar.

Per a mi la cosa més greu és que no podré anar-hi, no podré mirar ni regirar ni ‘tocar el piano’, com em van dir una vegada.

I encara que no és el mateix ni de lluny, miro i remiro a internet, on hi ha moltes de les coses que es poden veure a la Fira, però no totes.

Aquest diumenge s’acaba, malgrat els bibliofilicides, no us la perdeu.

  1. Llibreries a la Fira de València: 30 el 2018, 33 el 2019, 30 el 2020 i 26 el 2021.
  2. Llibreries a les Fires de Madrid: Primavera: 39 el 2016, 39 el 2017, 39 el 2018, 39 el 2019.Tardor: 38 el 2017, 38 el 2018, i 36 el 2019.
  3. Llibreries a lesFires de Barcelona: 36 el 2018, 35 el 2019, 27 el 2020 i 31 el 2021.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 671

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, tagged , , on 27/09/2021|

Los Goigs a Catalunya. Breus consideracions sobre son origen y sa influencia en la poesia mística popular, per Joan Bta. Batlle, llibreter; Altés, Impressor de Barcelona, MCMXXIV. Vol. de 128 págines amb 100 il·lustracions.

 “En Batlle, llibreter dels antics, i dels que estimen els llibres (vendre llibres és una cosa molt diferent d’estimar-los) i per tant, bibliòfil fervorós, ens ha donat amb aquest volumet una de les obres més interessants i curioses sortides en la bibliografia catalana de molts anys en aquest part. Els col·leccionistes de les fulles de pietat popular anomenades “Goigs” són bastant nombrosos; és una afició que ha tingut seguidors il·lustres com En Marian Aguiló, Mossèn Jeroni Sebastià, Mossén Pau Parassols, don Joan Cardona, En Babra, Verdaguer, Mossèn Jaume Collell,el  Marqués de Dou, el Marqués d’Alós, i altres, sobresortint per la importància numèrica y qualitat de son aplec la del Dr.Salvador Roca i Ballvé, que posseeix 20.000 exemplars, i la de D. Agustí Ribas i Mustarós, de Mataró que pot ensenyar-ne 19.000.

El valor religiós, filològic, folk-lorístic i històric dels Goigs, tradició genuïna de la nostra terra, l’explica d’una manera breu i clara l’autor d’aquest bell llibre, el clou del qual és la reproducció fotogràfica de cent fulles de goigs, la major part dels quals provenen del segle XVII. Comença la sèrie amb un exemplar del XVI, les “Cobles de la Verge de Montlleó”, existent al Museu del Parc, i acaba amb una demostració de com també fou aplicada a la política aquesta forma de poesia popular : segons es veu pels “Goigs a Carlos tercer (que Déu guarde) Rey de las Espanyas, etc.” (Es refereix a l’arxiduc Carles, el partit del qual seguiren els catalans en la guerra de Successió contra Felip d’Anjou, Felip V). Les col·leccions del Sr. Roca, i d’En Salvador Babra, així com la particular de l’autor, han sigut les fonts d’on s’ha format aquesta interessantíssima reunió de facsímils, la quasi totalitat dels quals apareixen publicats en nostra llengua, i exornats sempre amb les típiques vinyetes, boixos, orles, etc.

Amb el llibre d’En Batlle, tothom és col·leccionista, es pot ben dir ; i cert que ningú es trobarà que no vulgui ajudar a aplegar, seguint tan notables exemples, i escoltant l’exhortació que en el text així com en el seu catàleg-revista “L’Arxiu” fa l’autor, totes les “fulles soltes o papers volants” que tenen ja o tindran un dia interès històric, oi més de les que ofereixen, com els goigs, tan estimable servitud religiosa. “Voldríem, des d’aquest petit graó de la Bibliofília, en que escrivim — diu En Batlle — que la nostra veu fos sentida i compresa per tots els amants de la producció espiritual de la nostra terra ; que no deixessin perdre tot el bé-de-Déu que ha sortit de les nostres premses, ja en gravats al boix, al coure i a l’acer, ja en la manifestació de tota mena d’imatgeria popular en forma de goigs, on s’hi pot col·leccionar tota una himnòdia, fulles polítiques de tots temps, bans, romanços, auques, etc., fent-ne un bon arreplec i estotjant-ho dignament en l’Arxiu de la nos- tra ciutat, a on puguen estudiar-se totes aquestes manifestacions de l’art popular nostrat”. La presentació del volum Los Goigs a Catalunya, és excel·lent. L’autor i l’impressor són ja prou ben acreditats. Les reproduccions dels goigs antics són perfectíssimes : gravats i lletra hi apareixen amb notable claredat. Patrocina, molt encertadament, aquest llibre el benemèrit Foment de Pietat Catalana. Es hora de dir que En Batllle coopera ell mateix a l’obra de la restauració dels goigs, havent versificat i editat suara novells Goigs per a diversos Sants i Imatges de la terra, els quals li recompensaran ara escreix de gràcies la doble propaganda de devoció a ells i d’amor a les tradicions del nostre poble”.

Article signat per R. a la revista Catalunya social, n. 166, juliol 1924.Els llibres nous, p.11.

XQ  XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ Los encuadernadores de todas las épocas y naciones, desde que se inició la aparición del libro en rústica, han contribuído, en general, a hacer odiosa su lectura, dificultando que se abra con facilidad y que pueda sostenerse en una sola mano; aumentando, sin fundamento casi siempre, en un doble el precio de las obras baratas, y ofreciendo por el exagerado empleo de engrudos farináceos apetitosa golosina a las polillas; por fin, con la truculenta cuchilla estropearon milares de magníficas obras de la antigüedad, metiéndose en la caja del texto y mutilando toda suerte de ilustraciones gráficas. Particularmente en España, el mal gusto e ignorancia de los encuadernadores suele ser omnímodo, por haber aquí pocos lectores y eruditos aficionados a aquel arte. Y echemos, no un velo, sino una de auqellas cubiertas embreadas con que se protege la carga de las plataformas en los trenes de mercamcías- no conozco tela más espesa – sobre los incalificables despojos cometidos en el mundo de los libros por ciertos coleccionistas de encuadernaciones, mejor dicho, de tapas.

  Aunque el consuelo sea de tontos, conviene advertir que el sabio español a quien aludo tiene o tuvo predecesores en el extranjero. Por haber constituído precisamente una lucrativa industria con la destrucción de libros de toda especie – exceptuando los devocionarios – para aprovecharse de las vestimentas, llegó a hacerse célebre en París cierto inicuo baratillero llamado Quillet, quien confesaba orgulloso haber desollado más de 50.000 volúmenes. El sabio, nuestro compatriota, no hizo sino repetir las hazañas de otro que tal francés – M. Deroussent -, cuya venta de cubiertas se verificó en Montreuil-sur-Mer, em mayo de 1860. El papel – es decir, la obra, el libro despellejado, en cueros, o sin cuero -, de los más espléndidos infolios, ¡ fué vendido por este coleccionista a la guarnición de Montreuil para hacer cartuchos ¡

  Por fin, dentro del materialismo de la encuadernación, per se y per accidens, las manecillas, cifras metálicas, incrustaciones de toda especie, clavos, botones y puntas sobrepuestas; enemigos son del propio libro así adornado, que despierta la codicia del ladrón, y que está expuesto siempre a perder semejantes aderezos, y enemigos del libro vecino en las estanterías, al que suele despellejar cuando entra o sale en la tabla.

  En nada reparan tampoco bastantes aficionados a estampas, portadas, frontispicios, cabeceras, colofones y otros adornos del libro.

De la col·lecció John Bagford al British Museum

Más de cien volúmenes en folio se custodian hoy en el British Museum, formados por Juan Bagford con portadas que fué arrancando de obras preciosas. Y véase cómo el libro, a semejanza del sándalo y del incienso, que perfuman el hacha y el ascua que los abate y consume – según observaron varios publicistas del pasado y de hogaño -, otorga a sus verdugos el codiciadísimo privilegio de la inmortalidad. Por sólo poseer una buena biblioteca se hicieron famosas bastantes medianías a quienes estorbaba lo negro; por encuadernar sus libros lujosamente, por comerciar con ellos, ¿ qué más?, hasta por quemarlos, han pasado a la posteridad bastantes nombres”

  Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.17-19.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »