Biblioaprenent

“ L’edició de bibliòfil consisteix en una sublimació de l’art de la impremta a base del retorn controlat, en l’espai clos del tiratge reduït, al mode artesanal i a la dignitat material que li havia reportat la seva glòria: tipografia de caixa i composició manual, tiratge també manual ( mentre sigui possible), paper de fil i de fabricació, si pot ser, de tina, i inclusió sistemàtica de les tècniques dites “nobles” del gravat artístic: la xilografia i la calcografia. El 1893 Édouard Pelletan, famós per les seves “edicions d’art”, especifica molt bé les “tres condicions del llibre bell”, esdevingudes la fórmula clàssica de l’edició de bibliòfil: “ un text notable, il·lustrat amb xilografies segons els dibuixos confeccionats ad hoc per un il·lustrador especialment elegit, i imprès amb una cura perfecta”.

“Imprès amb una cura perfecta”: ni Pelletan ni cap dels seus col·legues no diu res sobre els tipus ni la mise en page, que òbviament no es plantegen com a problema. En la mesura que la tipografia francesa, controlada encara sense excepció a les impremtes, havia arribat a la seva culminació, i això explica que la tipografia de l’edició de bibliòfil no és qüestioni en general el tipus utilitzat, la composició i el disseny de pàgina, sinó que aspiri bàsicament a encarnar la composició perfectament ben feta segons les regles d’un art perfectament ben constituït.

Que l’aparició de l’edició de bibliòfil és una resposta a la generalització del llibre industrial, barat, produït o distribuït massivament, ho reconeix el 1893 amb tota claredat el mateix Pelletan:

“El dia en que Charpentier va inventar el llibre barat mitjançant la combinació de text compacte, petit format i paper sense marges i sense pes, el llibre va sofrir la seva revolució del 1789. L’aristocràcia del llibre va restar ferida de mort. Aquest esdeveniment succeïa el 1838”. Des d’aquesta època, és sabuda la rapidesa amb la qual el llibre ha seguit el seu camí cap a la democratització. Darrere el volum barat sense il·lustracions han vingut el volum barat il·lustrat, i el fotogravat ha permès d’oferir la imatge a un preu extremadament reduït…

Malgrat una breu temptativa anterior de l’impressor Auguste Poulet- Malassis ( 1857-1862), editor de Baudelaire i amic de Gautier i les Goncourt, el fenomen de l’edició de bibliòfil esclata definitivament cap a la fi del Segon Imperi. El 1866, l’editor Alphonse Lemerre comença la seva carrera amb una col·lecció de literatura in-octavo coposta amb els caràcters elzvirians de Perrin, amb inicials i capçaleres a l’estil del segle XVI; aviat (1868) comença a fer tiratges limitats i numerats en una jerarquia de versions múltiples amb marges i papers de menys a més luxe,…” “Art de la impremta i edició de bibliòfil” de Josep M. Pujol, en el llibre Tres arquitectes del llibre: Lluís Fou, Jaume Pla i Miquel Plana, dirigit per Jordi Estruga, Olot, 2004. També es pot llegir en el llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions; Aloma &ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

XQ  XQ  XQ  XQ   XQ   XQ   XQ

“ Los fumadores poco cuidadosos, los que toman rapé, los que herborizan y secan luego flores y hierbas entre las hojas del primer volumen que les viene a las manos, los que no limpian ni los estantes ni los tomos, los que los limpian malamente, los fabricantes de zambombas, los tenderos de comestibles ordinarios, las cocineras y amas de casa poco escrupulosas que buscan pergaminos y papeles para cubrir orzas de manteca y potes de confitura, el agua y la humedad, el polvo, la grasa, las yemas de los dedos sucios mojados en saliva para volver las hojas, los ratones, las cucarachas, el fuego y la luz de gas – entre otros muchos hombres, mujeres, plantas, insectos y elementos naturales – componen el formidable ejército de enemigos dispuestos siempre a destruir impresos y manuscritos. La civilización fué concluyendo con algunos otros que no he mentado. A la electricidad y a la producción baratísima de cintas-metros se debe la muerte de las velas de esperma, que solían apagar con el libro los lectores en la cama, y que los sastres y zapateros hayan dejado de construir tiras para tomar medidas, y contrafuertes para el calzado femenino, con las hojas de los códices, sin perdonar los enriquecidos con iluminaciones de toda especie.

  En Santa María de Huerta me refirió hace años el párroco, que había conocido a uno de aquellos artistas que se servía de un metro o vara formado con trozos de pergaminos arrancados de los manuscritos más notables de aquel rico monasterio, viéndose claramente en tal medida fragmentos de preciosas miniaturas. También este caso tiene precedentes entre nuestros cultos vecinos de orillas del Sena, en donde el ramo de zapatería, en beneficio de las señoras, inmoló dos millones o más de volúmenes para aprovechar los pergaminos y badanas de las cubiertas.

  Ni más ni menos que en África. Cuando la Biblioteca de los Califas del Cairo fué saqueada por los turcos en el siglo XI, parte de los libros, al ser transportados a Alejandría, cayó en poder de una tribu berberisca, cuyos esclavos arrancaron las cubiertas de los volúmenes para hacer zapatos o babuchas.”   Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.19-21.