
“En el fons, Babra, malgrat les seves manyes i trapelleries, va ésser el llibreter prototípic del seu moment. Tenia la seva mateixa dèria pel llibre, cosa que s’enganxa aviat i amb ella totes les limitacions i defectes dels seus companys, menys la seva perdonable petulància bibliofílica i per això els desconcertava. Cal no oblidar que es va emprendre el mal negoci d’adquirir el fons de L’Avenç i de continuar la «Col·lecció Popular» quan ja era ben morta. Els llibreters de vell, en canvi, solien ésser homes que acabaven per prendre’s els llibres de bona fe i per tant no creiem que cap hi fes fortuna. El degà era el famós Joan Llordachs, dels porxos dels Encants Vells, al carrer del Consolat, a l’altra banda de l’edifici de la Llotja. Llordachs va morir l’any 1919 en la misèria més gran. Baldomer Gual, que tenia la botiga al carrer de la Tapineria, també va fer mals negocis. A can Gual es va formar el conegut Joan Baptista Batlle, que presidí la nostra llibreria de vell durant prop de mig segle i havia arribat a conèixer bé el llibre i la nostra literatura. Batlle va publicar el primer catàleg l’any 1892 i des de la mateixa botiga d’en Gual a la Tapineria, que va adquirir ajudat per Isidre Bonsoms i l’any 1934 encara regentava la seva botiga en uns baixos de la Diagonal, prop del Passeig de Gràcia. Al costat d’aquests llibreters tingueren fama Jaume Andreu, que va començar fent col·lecció d’ex-libris,

portades, culs de lamp i estampes a base de destrossar llibres. Després l’hem vist fent la notable col·lecció de fullets polítics que va vendre a Isidre Bonsoms. Jaume Andreu, però, també anava de bona fe i més d’una vegada es deixava timar. Agustí Castells va morir abans que la seva vídua posés la llibreria de nou tan ben arrencada a la ronda de la Universitat. L’escaleta que en vida havia tingut al carrer de la Portaferrissa era molt freqüentada per literats i aficionats als llibres. Roses, el llibreter de la ronda de la Universitat, també va veure passar molts llibres i molts compradors per les seves parades. Antoni Palau, el llibreter del carrer de Sant Pau que ens forneix la majoria d’aquestes dades, mereix ésser arrenglerat entre aquests primers llibreters de Barcelona que cal considerar benemèrits. L’últim de la sèrie fou Josep Porter, que va començar de crèixer en la tercera dècada del segle en el seu pis del carrer de Montsió i aviat va ésser l’amo de la llibreria de vell de Barcelona”.
Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936. Llibre XIII. Biblioteques generals tècniques i especialitzades. Bibliografia i Bibliofília, Alexandre Galí. Fundació Alexandre Galí, Barcelona, 1978-1986; p.92-93.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ Toda librería es para mí patria, cobijo, bufé y jardín de las delicias. Y siento que el entrar en ella los libros me llaman desde lejos, quizá porque leerlos es buscar un interlocutor con quien mantener una charla fecunda. Entonces tomo alguno de un estante, lo acaricio, lo ojeo y, antes de acudir al índice, me detengo en su tipografía, para observar sus grávidas aes, esbeltas eles, sus atildadas jotas, sus aristocráticas mayúsculas. Y qué opíparo espectáculo es ver el alfabeto sembrado en una llanura color trigo, rodeada de grandes espacios para que la prosa respire. Son páginas con fragancia a talento y en cuyos surcos se escucha el callado bullicio del saber.
Mi atracción por las librerías fue un misterio hasta el día que descubrí que era sólo el hábito heredado de un curioso adolescente que se pasaba horas en las bibliotecas y que a los quince años manejaba, con más entusiasmo que sapiencia, la de un colegio de frailes. Recuerdo uno de estos santuarios donde, en largas tardes de lluvia, me bebí todo Conan Doyle, los tres tomos de Las aventuras de Edmundo Dantés, El manantial, de Ayn Rand, por lo menos la mitad de Dostoievsky, La gloria de Don Ramiro y Las mil y una noches completas. El lugar era húmedo y oscuro. Tenía un piso de madera sin pulir y sus duelas se quejaban al asentar en ellas el pie. Pero una vez instalado junto a un ventanal, el lugar se tornaba un paraíso.

Hoy en cambio, siempre que entro en una librería vivo la impresión de invadir una tertulia. Y esto unido a que en algunos de estos templos han tenido la buena idea de vender café, las hace más acogedoras y cercanas a aquellos grandes salones de hace un siglo, con su rumor a ateneo vehemente, sus pequeñas mesas de mármol, sus columnas de capiteles corintios y sus elegantes espejos. El café finisecular era un ágora hospitalaria, hoy casi desaparecida, donde nuestro abuelos debatían sobre el bien y el mal, urdían intrigas y jugaban al dominó.
Toda librería es eso, una Babel de opiniones. Y sólo se distingue de la tertulia en que la palabra escrita tiene una dignidad superior a la de la palabra hablada y que transmite a la persona que lee. Para el lector asiduo, sus amigos más ilustres están en su biblioteca. Hay enemigos también. Y autores algo antipáticos, mas no por ello menos insignes. Bibliografías, novelas, ensayos, épica, lírica, historia, artes, ciencias, todo está ahí, en los libros: las ideas seminales, las más arrebatadas quimeras. Los libros son la memoria del hombre, su irracionalidad y su razón. Y la librería el único lugar donde la censura no penetra. Una librería es la libertad total. Allí derrapa el poder, se excomulga el fanatismo, se adversa el ruido y la furia.
En la dedicatoria de su obra Of studies, Francis Bacon escribió que unos libros son para saborearse, otros para ser masticados y muchos para ser olvidados. Pero hay otros que te dejan con hambre. Son los menos, y los más queridos, los que lees una y otra vez porque hay algún algo especial, si no misterioso, en ellos.”
Del llibre El vuelo del faisán herido, capítol “Bibliofilia”, de Fco. Pérez de Antón ; Artemis Edinter, Guatemala, 2000).

