
https://tironiana.wordpress.com/tag/gremi-de-llibreters-de-catalunya/
“Carrer de la Llibreteria
Té entrada per la plaça de Sant Jaume i sortida pel carrer de la Davallada de la Presó, avui Baixada de la Llibreteria.
És el carrer on han viscut més gremis i gent de més oficis, a jutjar pels diversos noms que ha portat.
El gremi de llibreters de Barcelona ja existia el 1445, o sigui bastants anys abans de la invenció de la impremta, detall que fa suposar que l’estat de la cultura a casa nostra en el segle XV devia ésser florent quan els qui es dedicaven a copiar i a vendre llibres eren en prou nombre per constituir-se en gremi.
Llibretes abans que llibres.
Els llibreters, anteriors a la descoberta i propagació de la tipografia, es dedicaven a fer cartipassos i llibretes de paper blanc destinades a ésser escrites. El mot llibreter equival `pròpiament a fer llibres sense lletres; el terme català emprat avui per designar el qui ven llibres, conserva, doncs, la forma primitiva encara, aplicada antigament al venedor de llibretes. A més de confeccionar i vendre-les, els llibreters feien copiar manuscrits, o sigui que produïen llibres a mà, únic procediment conegut en aquells temps; aquesta era la part important de l’ofici, fins al punt de donar origen a la constitució d’un gremi.
L’any 1641 aquest carrer va prendre el nom que avui porta per raó d’haver-s’hi establert els llibreters i estampers.
A la primeria del segle passat, a la plaça de Sant Jaume immediata a la Llibreteria encara hi havia no una llibreria, sinó una llibreteria, la famosa fàbrica de cartipassos d’en Lluís Ardit, la qual molt graciosament ens representava la seva imatge popular en les cobertes dels cartipassos que ella mateixa venia.

Coneixem l’existència de llibres a casa nostra i la gran estima i ponderació que per ells tenien els barcelonins des de més de tres segles abans de la descoberta de la impremta, puix que hi ha dades en la documentació catalana pertanyent al comtat de Ramon Berenguer corresponent a l’any 1043. Ens diu que el bisbe de Barcelona i els canonges de la Seu van comprar al levita Ramon Sinofre, per la gran necessitat que en tenien, el llibre referent a gramàtica Priscianus major i li van donar una casa o solar prop de la Seu i una peça de terra erma que era de l’església de Sant Miquel i que també pertanyia a la Seu.
El gremi de llibreters tenia per advocat sant Jeroni, que aleshores era tingut com l’empori de la saviesa. Anyalment celebraven una festa patronal molt lluïda a l’església1 de les monges Jerònimes, que encara hem aconseguit al començament del carrer de Sant Antoni Abat, al Raval.
Fou cremada durant la Setmana Tràgica de juliol de 1909 i en el seu lloc hi ha l’església del Carme).
Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES. Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.699-700.


“ El señor K. sorprende a sus contertulios por la importancia que, en el conjunto de esa ahora tan mentada vida cultural ciudadana, atribuye a la exposición “Dalí i els llibres” que se ha montado en la Real Capilla de Santa Ágata. Les sorprende, sobre todo, porque nunca hasta el presente, K. se había manifestado daliniano. Al hilo de la conversación se descubre que más que daliniano, K. es bibliófilo. “Pues no sabíamos que era usted bibliófilo impenitente”, dice un amigo notoriamente partidario de las ediciones populares y de los libros de amplia difusión. El coleccionismo “es más bien una manía paranoide”, subraya un profesor barbado, también muy tocado de ideologismo cultural. “Sobre todo el coleccionismo de libros decorados que no se compran para leer”. K. se defiende. La bibliofilia es una afición muy amplia y tienen poco que ver los libros de anticuario con las ediciones de ilustración original e impresas por procedimientos nobles, las que interesan al chercheur d’estampes, que es lo que él siente más que bibliófilo, y, en ese último terreno, se dan dos tipos de aficionados: los que buscan y compral libros lujosos decorados con planchas originales de plásticos importantes – los que sólo se interesan por libros ilustrados por Tàpies o por Dalí, pongamos por caso – y los que se interesan por libros de exquisita artesanía en los que las planchas, a veces de artistas menos famosos, pretenden valer por sí mismas y no están absolutamente determinadas por la cotización del pintor que las firma. En esos libros, que son los que a él le interesan, cuentan todos los elementos, desde la fabricación artesana del papel y la naturaleza de los materiales auxiliares hasta, por supuesto, la legalidad tipogràfica – una mezcla arbitraria o equivocada de familias tipográficas invalidaría un libro, aunque fuera ilistrado con aguafuertes originales de Picassso -. A K. Dalí le parece un espléndido ilustrador, pero nunca estuvo tentado de comprar un libro ilustrado por el genial ampurdanés, cuando todavía no eran, como hoy, piezas de museo. En cambio acaba de comprarse una edición de poemas de Jorge Guillén con aguafuertes a vatias tintas y de planchas fragmentadas de un joven artista aún poco conocido, Pedro de Borja, un aragonés que tiene los talleres de edición artesana, uno en Barcelona y otro en Veruela y fabrica sus ediciones de cabo a rabo. “Es una lástima”, dice K., “que en una ciudad como la nuestra no haya una galería especializada en libros, o una librería con exposición constante, que haga las funciones que en Paris se reparten unos cuantos bouquinistes y algún viejo y honorable establecimiento como la Librairie de la Hune”. “En Barcelona – subraya K. – , aunque ustedes no lo crean, hay muchos bibliófilos, casi todos viejos, gente de mi edad, pero mientras nos vamos muriendo, constituimos aún una de las mayores minorías bibliofílicas de Europa”.
Article de Carlos Barral. A Cultura-La Vanguardia, pàg. 36 de 22 juny 1982.

