“ El Bibliòfil no forma la seva biblioteca per aplegar el nombre més gran posible de volums, sinó que en els llibres que col.lecciona hi busca la qualitat de contingut o de presentació o, també, la història amagada de cada llibre concret”.
Francesc Tarrats a la presentació de “ Col.leccions privades, llibres singulars, catàleg de l’exposició a la BC el novembre de 2005.
“ El nostre és un país de bibliòfils. Estimem els llibres, especialment els rars o preciosos. Com a gairebé tots els països, també al nostre, els qui es dediquen a la bibliofília han contituït associacions des del principi del segle XIX” .
Dolors Lamarca ( Directora de la BC), a la Presentació de “Col.leccions privades, llibres singulars” , catàleg de l’exposició a la BC el novembre de 2005.
“ Las imágenes nos deleitaron con el sabor de las cosas que tienden a la perfección: composición manual, ilustraciones exquisitas, búsqueda ambiciosa en la puesta en página y en la relación texto-imagen. Lo que daríamos por tener al ‘Muchacho de San Telmo’ en nuestra mesa de luz y leerlo con la ansiedad de llegar a la siguiente ilustració; sentir la suavidad de las hojas de ‘El héroe’ impreso en papel japón, donde pasar las hojas es un placer en sí mismo, y llegar al colofón de ‘De Palermo a Montparnas’: una mujer de cintura angosta, piernas cruzadas, polera negra con una franja roja haciendo juego con sus zapatos, compuesta manualmente con tipografía en tinta negra y roja”. Art. “ Algunas ediciones de Bibliófilo del siglo XX en la Argentina”, de María Rosa Feliz, a
“ L’amor i l’estima envers els llibres de fet és l’única cosa que ens cal, perquè el primer que ens apropa al llibre és la lectura, i la lectura ens porta a l’estudi i aquest al saber, i el saber ens apropa una mica més a una posible llibertat de l’esperit”.
“ No em cansaré d’insistir que, junt a la presència d’uns eventuals plaers sensuals i d’aspectes col.ligats amb la propietat i/o la inversió financera el bibliòfil ha de sentir, per sobre de tot, una àmplia curiositat intel.lectual. No crec que sigui massa encertat que el bibliòfil entremescli excessivament els aspectes econòmic-financers per a no entorpir l’aflorament d’aquell esperit, latent dins de la bibliofília, de fer esdevenir un oci en una activitat cultural”.
“ Els tipògrafs anarquistas modernistas, influïts pel pensament de William Morris, tant per les seves idees polítiques com pel seu exemple de retorn a l’artesania i a una tipografia gòtica, volien canviar el llibre com volien canviar el món, volien canviar la societat i volien renovar les regles de la composició tipogràfica. La policromia envaïa els impresos, s’alliberaven de la tradició a tots els nivells i les seves obres plenes de saba nova, de colors, exuberants, reflectien els seus ideals i els seus somnis. Aixó comportava un perill, tant a nivell social com professional, i era que aquesta llibertat esdevingués caos, individualisme, anarquisme, un terme que els seus enemics aplicaven a les seves idees i que ells mateixos van adoptar majoritàriament, però enfront del qual gent com Farga Pellicer o Canivell preferien el d’acràcia. És aquí on resulta fonamental la tasca d’Eudald Canivell en les arts del llibre. Els seus estudis sobre la tipografia gòtica i renaixentista catalana van evitar que la tipografia modernista catalana fos una còpia de l’Art Nouveau europeu i van fer posible que tingués una gran personalitat, un caràcter propi, nacional, català. Compaginant aixó amb la seva acceptació de la modernització…, evità la torre de vori en què es van tancar els bibliòfils com Miquel i Planas o el mateix William Morris, a causa del seu irreductible rebuig del maquinisme. Així, Canivell era conseqüent amb les seves idees, amb la seva vida: d’una banda, posava els seus coneixements i la seva erudició al servei de la recuperació i perfecta reedició de textos catalans o hispànics antics, en una línia forçosament elitista de la bibliofília; de l’altra, però, permetia i duia a terme una propagació de l’estètica modernista en tota mena de treballs, des del llibre popular fins a la invitació o l’anunci d’un ball de societat obrera, amb la qual cosa cercava educar la societat catalana urbana en la seva totalitat”.
“ Una de les maneres d’esquivar la censura fou la dels llibres de ‘bibliòfil’. No és que de sobte es despertés la passió pels bons llibres, sinó que alguns funcionaris de la censura, a Barcelona i a Madrid, es tornaren més tolerants amb uns llibres que gairebé no tenien difusió, que no es podien trobar a les llibreries i que passaven directament de la imprenta a les mans dels col.leccionistes de confianza. Edicions numerades i nominals, que no portaven cap problema. Alguns subscriptors tenien l’esperança que aquells llibres, amb els anys, serien una bona inversió; altres, sabien que el marge entre el cost editorial i elpreu de subscripció permetia ajudar ela autors, persones generalment desafectes al règim. Aixa sortiren belles edicions, com l’obra de Joseph M. de Sagarra ‘Entre l’equador i els tròpics’, amb magnífics gravats de Ramon de Capmany, o la nova versió de ‘L’Odissea’, de Carles Riba, amb acurades xilografies de E.C.Ricart. Aquesta escletxa del llibre dèdició limitada i preu elevat, però, també facilità el camí per editar legalment obres d’erudició, que d’altra manera no hauria estat posible…. , eren textos d’alta qualitat literària i científica, ‘disfressats’ de llibres de bibliòfil… Per aixó ens ha semblat escaient batejar amb el nom de ‘Bibliòfils per força’ aquelles col.leccions en català dels anys quaranta”.
“ El llibre és potser l’obra més completa que hagi pogut surtir mai de les mans de l’home. El llibre és un tot complet, en el qual, a la vegada, la criatura humana es mostra creadora, ja que s’hi reuniesen un element espiritual, que és l’obra literària fruit del pensament, i un element material, que és el llibre mateix en la seva forma tangible. Llibre perfecte seria aquell en què ambdós elements, cos i ànima, es corresponguesin dignament; en què la bellesa de l’obra literària tingués una exacta concordan
“ Si en el concepte de bibliòfil crec que, dins d’unes coordenades, s’ha de mantenir un criteri d’ampli abast, en el cas del ‘llibre de bibliofília’ soc més rectrictiu. Les denominacions de ‘llibre de bibliofília’, ‘llibre de bibliòfil’, ‘llibre d’alta bibliofília’, ‘edició de bibliòfil’, etc, s’utilitzen per a distinguir unes edicions que, com ja he esmentat, incorporen uns elevats conceptes de rigor i harmonia i que, sovint, es plasmen en edicions numerades o inclús nominades, de tiratge curt i il.lustrades o decorades per reconeguts artistes. 
“ Ara bé, podem preguntar-nos, hi havia bibliòfils col.leccionistes, persones que sabien apreciar les bones edicions sense ser editors, erudits o bibliotecaris?. És cert que la condició d’amant dels llibres i la d’editor-impressor podien convergir fàcilment, per bé que també existien bibliòfils que procedien d’altres àmbits: pintors, arquitectes, financers, dibuixants, escriptors…. En tot cas, és clar que el denominador comú era un interès cultural que específicament prenia el nom de bibliofília. El president de la Societat ( Catalana de Bibliòfils), el reusenc Pau Font de Rubinat, per exemple, atresorà no sols una important biblioteca, sinó també una col.lecció notabilíssima d’ex-libris, un altre dels elements íntimament lligats a la bibliofília, que, gràcies també a alguns membres d’aquesta mateixa Societat, dibuixants i col.leccionistes, va assolir una gran volada”.
Biblioaprenent 