
El bibliòfil recull llibres per tenir una biblioteca. Una biblioteca no és una suma de llibres, és un organisme viu amb una vida autònoma. Una biblioteca casolana no és només un lloc on col·leccionem llibres: també és un lloc on els llegim pel nostre compte. Deixeu-me explicar. Crec que els ha passat a tots aquells que tenen un nombre prou elevat de llibres a casa per viure durant anys amb el remordiment de no haver-los llegit , que durant anys ens han mirat des dels prestatges com per recordar-nos el nostre pecat d’omissió. Més encara amb una biblioteca de llibres rars, que de vegades s’escriuen en llatí o fins i tot en idiomes desconeguts, i a més un llibre antic que és bell com a objecte i amb belles imatges també pot resultar molt avorrit.
Però de tant en tant passa que un dia recollim un d’aquests llibres descuidats, comencem a llegir-lo i ens adonem que ja sabíem tot el que deia. Aquest fenomen singular, que molts podran testimoniar, només té tres explicacions raonables. El primer és que, després d’haver tocat aquell llibre diverses vegades al llarg dels anys, per moure’l, espolsar-lo, fins i tot només per allunyar-lo per agafar-ne un altre, alguna cosa del seu coneixement s’ha transmès, a través dels nostres dits, al nostre cervell i nosaltres el llegim amb tacte, com si fos en l’alfabet Braille. No crec en els fenòmens paranormals, però en aquest cas el fenòmen és perfectament normal, certificat per experiència diària. La segona explicació és que no és veritat que no hàgim llegit aquell llibre: cada vegada que el movies et mirava, unes pàgines obertes a l’atzar, alguna cosa en els gràfics, en la consistència del paper, en els colors, parlava d’una època, d’un entorn. I així, a poc a poc, gran part d’aquest llibre es va absorbir.
La tercera explicació és que a mesura que passaven els anys vam llegir altres llibres que també en parlaven, de manera que sense adonar-nos vam saber què deia (si era un llibre famós, que tothom parlava o si era un llibre banal, amb idees tan comunes que les trobem contínuament en un altre lloc). En veritat crec que les tres explicacions són certes. Tots aquests elements fan miraculosament un “quagliano” i tots treballen junts per familiaritzar-nos amb aquelles pàgines que, legalment parlant, mai no hem llegit.
Per descomptat, el bibliòfil, fins i tot els que col·leccionen llibres contemporanis, s’exposen a la trampa de l’imbècil que entra a casa, veu tots aquells prestatges i diu: “Quants llibres! Els heu llegit tots? ” L’experiència diària ens explica que aquesta pregunta també la fan les persones amb un coeficient intel·lectual més que satisfactori. Davant d’aquesta indignació, hi ha, segons el meu saber, tres respostes estàndard. La primera bloqueja el visitant i retalla tots els informes i és: “No he llegit cap, en cas contrari, per què els guardaria aquí?” Tot això, però, agraeix a l’important fent pessigolles al seu sentit de superioritat i no veig per què li hauríem de fer aquest favor.
La segona resposta posa a l’importú en un estat d’inferioritat i sona: “Més, senyor, molts més!” La tercera és una variació de la segona i la faig servir quan vull que el visitant caigui presa de sorprenent estupor. “No”, li dic, “guardo els que ja he llegit a la universitat, aquests són els que he de llegir la setmana que ve”. Com que la meva biblioteca compta amb cinquanta mil volums, l’infeliç només intenta anticipar el moment de comiat, citant compromisos sobtats. El que l’infeliç no sap és que la biblioteca no és només el lloc de la teva memòria, on guardes el que has llegit, sinó el lloc de la memòria universal, on un dia, en el moment fatal, podràs trobar aquells altres que abans han llegit que tu. És un dipòsit on al límit tot es confon i genera un vertigen, un còctel de memòria apresa”.
Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino http://editoria.associazionegrio.it/Avventure_di_un_bibliofilo.htm
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ Otros deterioros de suciedad y de humedad pueden eliminarse mediante una cuidadosa limpieza. En primer lugar una limpieza mecánica para eliminar las adherencias que existan. Es posible también proceder al lavado y blanqueamiento de aquellas hojas que estén oscurecidas por manchas de humedad o causadas por cualquier producto. Este lavado – que debe ser encomendado a manos expertas – tiende hoy, según los criterios modernos de restauración, a procurar que el texto resulte legible y no devolver al papel su primitiva blancura. Existen también procedimientos para eliminar arrugas y para devolver al papel el apresto perdido. Tratamientos semejantes pueden aplicarse a las encuadernaciones.
Los daños producidos por insectos suponen una pérdida de materia. Pueden destruir el libro en gran parte e incluso ‘coser’ sus hojas entre sí. No es frecuente, sin embargo, salvo en casos de total abandono durante muchos años, que lleguen a producirse daños irreparables. La polilla rehuye, en principio, la tinta de imprenta y solo recurre a las partes impresas cuando encuentra escaso el papel blanco. Quiero esto decir que su actuación comienza siempre por los márgenes interiores o exteriores y, con frecuencia acaba en

ellos. Los orificios producidos por la polilla pueden,en estos casos, ser sometidos a un eficaz tratamiento de regeneración. Se recurre entonces al injerto. Para realizarlo hay que buscar un papel de la misma época, espesor y aspecto superficial que el empleado en el libro que se pretende restaurar. Conviene tener en cuenta, en el grado que sea posible, las diferencias de apresto y el mayor o menor encogimiento que sufran ambos al secarse. El fragmento escogido para el injerto debe situarse en la misma dirección del grano que tenga la hoja dañada. Se toma un trozo de papel ligeramente más ancho que el hueco que se pretende tapar y se le aplica un engrudo muy simple hecho con productos naturales. Se aproxima entonces a los bordes del orificio y se aplana con cualquier instrumento adecuado. A continuación, y antes de que se seque el engrudo, se raspa el trozo injertado con un bisturí para eliminar los rebordes de forma que ambos papeles queden prácticamente fundidos. Esta reparación, que necesita una paciencia y una habilidad extraordinarias, resulta invisible. Hay que tener cuidado al aplicar el engrudo y utilizarlo con gran economía para que no se produzcan deformaciones del papel por una humedad excesiva. Este método se utiliza también para reparar desgarrones. Ni que decir tiene que un libro que ha estado sometido a los ataques de la polilla debe ser objeto de una cuidadosa desinsectación.
“La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.53-54.

