Biblioaprenent

–La Academia: Fou un taller tipogràfic del liberal Evaristo Ullastres. Fundada cap al 1877-78, donava feina a uns 60 obrers, entre els quals es trobaven Farga Pellicer, Pellicer Peraire (cosí de l’anterior), A. Lorenzo, Llunas i Pujals, etc. De tots ells, almenys Pellicer i Lorenzo foren francmaçons, mentre que Llunas -de qui no tenim constancia documental com a francmaçó- tingué un paper molt important en les relacions dels anarquistes i altres moviments, com lliurepensadors i francmaçons, especialment a través de la revista que dirigia, «La Tramontana» -que, d’altra banda, resulta força interessant per a l’estudi de les relacions entre anarquistes i catalanistes. A La Academia es publicarien llibres fonamentals per coneixer el moviment obrer catala d’aquests anys com la ja mencionada Historia liberal del siglo XIX, tots els pamflets escrits per Llunas i revistes com «Acracia» o «La Tramontana». Després de la mort d’Ullastres, l’octubre de 1886, La Academia entraria en una espiral de problemes econòmics que l’obligaria a tancar definitivament el 1892. El grup format entorn de La Academia, i més concretament al voltant de Llunas i La Tramontana tingué un paper decisiu en l’intent de proclamar la compatibilitat entre l’anarquisme i la francmaçoneria, entre el laicisme militant, el lliure pensament i l’acracia, i fíns i tot entre catalanisme i moviment llibertari.

Efectivament, així degué ser, ja que el 1889 esclata una viva polemica en el si del moviment anarquista sobre la necessitat o la impossibilitat de ser al mateix temps francmaçó i  anarquista.

–La Académica: El seu nom complet era Imprenta La Académica de Serra Hnos. y Rossell. Creada el 1892 i on Russell era el caixista i els Serra els maquinistes. Marcel·lí Serra, el germà més jove morí el 1906, i un altre germà que treballava a Madrid, Lluís, tornà a Barcelona i ocupà el lloc del difunt. Eudald Canibell va ser assidu col·laborador i va fer que La Académica fos la impremta amb mès caràcter neogòtic. La foneria tipogràfica de Daniel Bosch els proveïa els tipus gòtics de Canibell.

La feina feta portà als bibliòdils Moliné, Faraudo i Janer a encarregar-los el Recull de Texts Catalans Antichs; Miquels y Planas els confià també els volums de la Biblioteca Catalana i Antoni Bulbena moltes de les seves edicions.

-La Anticuaria de Llordachs 📕: Cap a l’any 1863, Antoni i Joan Llordachs van començar a dedicar-se al negoci del llibre vell a la botiga del carrer de Sant Honorat, 6. Al cap d’un any d’establerts van publicar un catàleg que contenia més de 4.500 títols d’obres, en què abundaven les antigues, i els insignificants preus dels quals estaven marcats. Al cap de poc temps els germans Llordachs van traslladar la llibreria a la plaça de Sant Sebastià, 5, sota els arcs que hi existien. En aquesta plaça se celebraven llavors els tradicionals Encants Vells.

Mort Antonio- que era qui entenia l’ofici – va continuar el negoci el seu germà Joan, qui anys després, associat amb Baldomero Gual, va obrir una altra botiga al carrer de la Tapineria, separant-se a poc per no estar d’acord en la manera de portar el negoci. Des de llavors es va crear entre tots dos llibreters una gran rivalitat comercial.

Joan Llordachs, tot i haver estat el llibreter de vell més comercialment important de la segona meitat del segle XIX, era gairebé analfabet. Com que a més era en extrem curt de vista, es pot dir que coneixia els llibres pel tacte i per la seva olor, i per com els havia manejat. Posseïa, això sí, una memòria prodigiosa. Casa seva gaudia de gran prestigi, sobretot a la resta d’Espanya i a l’estranger, particularment a Amèrica, als països de la qual efectuava importants expedicions.

En ser enderrocada per motiu de la Reforma la casa on tenia la llibreria, es va traslladar al carrer Comte de l’Assalt, al costat de l’Eden Concert, on, ja vell i caduc, va anar fent tombs, passant després a una reduïda botiga del carrer del Vidre i posteriorment a un pis del carrer de París, anant finalment a morir a la Casa de Caritat.

Per la seva botiga de la plaça de Sant Sebastià van passar tots els bibliòfils de l’època, i s’hi va formar una tertúlia a la qual, entre molts altres literats, hi concorrien Amancio Peratorner, Sanpere i Miquel i Pompeu Gener.

–La Asociación: Òrgan dels obrers tipògrafs de Barcelona [després] Òrgan de la societat d’obrers tipògrafs de Barcelona.
A partir del n.5(27 gen. 1884): Òrgan de la Societat d’obrers tipògrafs de Barcelona.
Lloc d’edició: Barcelona. Des del 23 set. 1883 fins al 31jul. 1889.
El n.52(1 maig 1888), és una full només a la primera pàg. es fa una crida a la vaga dels caixistes de La Vanguardia de Barcelona, ​​que protestin pel seu horari de treball: catorze o quinze hores diàries (Arbeloa, Victor Manuel, La premsa obrera…)
Freqüència o periodicitat: “publiqueu-vos mensualment”
Impremta: L’Acadèmia. Establiment tipogràfic. Editorial d’Evarist Ullastres (després de la vda. I fills). A partir del n.9 (29 maig 1884): La Península, establiment tipogràfic.
A partir del n.13 (18 set. 1884): Establiment tipogràfic i ratllats dels successors de N. Ramírez i Cia. A partir del n.17(31 gen. 1885): De nou, L’Acadèmia
Tendència: Anarquista-col·lectivista.

–“La Bilbaina” 📕: Va arribar a Barcelona abans de la guerra civil, aparentava tenir uns quaranta-cinc anys i va venir amb la seva filla, jove d’uns vint anys, el seu marit, ja difunt, va ser un llibreter actiu i entès al seu negoci. Era un home viatger, buscant llocs solitaris, buscant tresors amagats i es va emportar de tot arreu llibres, fulletons, enquadernacions, etc., en tanta quantitat que representaven una fortuna, però va morir quan volia posar en marxa el seu negoci a Bilbao i és per això que a la seva vídua se la coneixia per la Bilbaïna. En el seu primer viatge a Barcelona va portar vuit o deu caixes grans plenes de llibres i el seu anunci de “Venta de libros” va aparèixer en uns quants diaris. Les caixes tenien diccionaris moderns i manuals d’arts i oficis, però també bones obres en castellà i portuguès dels segles XVI i XVII, tot era de primera qualitat. Demanava preus fantàstics i va prometre tornar amb moltes més caixes i vendre en condicions assequibles. Així que al cap d’uns mesos va obrir botiga al carrer Escudellers, hi va exposar milers de volums i oferia la mercaderia als llibreters a la meitat de preu que portaven marcats pel seu difunt marit. Molts llibreters van esgotar els seus diners comprant, però veient La Bilbaina que encara li quedaven molts va decidir deixar de vendre a la meitat del marcat i preveient un bon futur va posar en pràctica el seu refinat instint i aviat va ser més comerciant que tots els llibreters junts i transcorreguts uns mesos va traslladar el seu negoci a un pis de la Rambla del Centre, al costat de la Llibreria Verdaguer, va vendre la seva segona botiga a Rafael Royo i després va passar a la Rambla de Santa Mònica fins al 1923, quan la seva filla es va fer càrrec de la llibreria que va passar a anomenar-se Llibreria Delgado, cognom del seu marit.

–La Bola: Tb Casa Usher. Oberta el 1994 per un aficionat als papers vells, que va començar als Encants, i que encara buida pisos, assisteix a fires i revisa el Mercat de Sant Antoni els diumenges.
Ofereix quantitats ingents de contes, còmics, literatura, llibres de text, de cuina, de mobles o d’arquitectura, publicitat, postals, cartells, novel·la gràfica i bèl·lica des dels anys 30 als 50, ‘memorabilia’ de cinema, col·leccions de cromos, retallables i un llarguíssim etcètera.
Tot i l’aparença d’amuntegament, només cal saber els criteris d’ordenació i anar buscant i regirant. Ressaltem un apartat que inclou els llibres que fan referència a Espanya, ordenats per províncies, i els de Catalunya ordenats per comarques, i allà s’hi pot trobar de tot. És un d’aquells llocs que pots entrar a buscar-hi alguna cosa en concret, o no, i segur que ens surts amb una de diferent.
Un dels llocs preferits del Terenci, a on es passava estona remenant, sobretot entre tot el material sobre cinema.

C/ Sepúlveda, 184. (Rda. St Antoni) – Barcelona. Tel: 934 266 396.

–La Campana: És una editorial catalana fundada l’any 1985 a Barcelona per Josep Maria Espinàs i Isabel Martí i Cañellas. Entre les seves peculiaritats hi ha la limitació de publicar un màxim de vint llibres l’any. Aquesta limitació afavoreix que els seus llibres els col·loquin en les llistes de més venuts per Sant Jordi. Entre els autors habituals hi ha Albert Sánchez Piñol, Josep Maria Espinàs i Massip, Manuel de Pedrolo i Miquel Martí i Pol. Entre els anys 1987 i 2010, convocà conjuntament amb l’Ajuntament de Sabadell el premi Pere Quart d’humor i sàtira, el guanyador del qual publicà. L’any 2019 fou adquirida pel grup Penguin Random House.

–La Casa de les Dones: Entre principis de maig i finals d’octubre de 1914 es va celebrar a Leipzig l’Exposició Internacional del Comerç del Llibre i les Arts Gràfiques (BUGRA), amb la participació de vint-i-dos països, alguns tenien pavelló propi i altres eren al Pavelló Internacional (1). Un dels elements centrals de l’exposició va ser La Casa de les Dones, un pavelló temàtic. Fou creat, finançat i gestionat per dones dels camps de les arts gràfiques, l’edició i el comerç del llibre. El projecte arquitectònic, d’Emilie Winkelmann de Berlín, va abastar 2400 m² i va incloure 25 sales d’exposició i un saló de te. Pavellons de dones d’aquest tipus ja havien existit en exposicions internacionals anteriors, com el Pavelló del Treball de la Dona a la Fira Mundial de Viena (1873), el Pavelló de la Dona a l’Exposició del Centenari de Filadèlfia (1876), l’Edifici de la Dona a l’Exposició Mundial Colombina de Chicago de París (1900).

Catàleg «La Casa de les Dones a l’Exposició Mundial del Llibre i la Gràfica de Leipzig de 1914». Foto: Pau Medrano-Bigas.

El Catàleg de la Casa de les Dones mostra que més de 60 dones van participar en l’organització de Das Haus der Frau (La Casa de la Dona). Això va incloure directores de diverses comissions i col·leccionistes que van donar obres per a l’exposició. També es van presentar a les exposicions les obres d’aproximadament 700 artistes i artesanes, sovint amb més d’una obra. La gamma de professions era àmplia: il·lustradores, artistes gràfiques, gravadores, enquadernadores, artistes d’ex libris, artistes tèxtils i de teixit, dissenyadores de làmpades i mobles, decoradores, fotògrafes, editores i dissenyadores de publicacions musicals i partitures, professionals de la publicitat i artistes cal·lígrafes, editores gràfiques i realitzadores de documentals.

(1) Aquest va ser el cas d’Espanya, per exemple, on les empreses catalanes eren predominantment nombroses. Catalunya i la seva capital, Barcelona, ​​eren el centre de les arts gràfiques, així com de l’edició i la impressió de llibres i revistes a Espanya.

–La DaDa: És el diari digital d’accés obert de l’Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió de Documents de Catalunya. Va ser inaugurat el 23 d’abril del 2018.  És un mitjà de comunicació sobre temes d’interès per als professionals del nostre sector, però també vol arribar a altres públics i professionals. 

–La Flaca: Revista satírica, republicana i anicarlina, incorpora, probablement per primera vegada, les grans cromolitografies de caricatures. Moltes dibuixades per Tomàs Padró. És un tresor pel tipus d’edició i per la qualitat dels dibuixos.Representa Espanya i el seu lleó, que havien anat enflaquin. Sortí durant cent números seguits, del 27 de març de 1869 fins que fou suspesa al setembre de 1872. L’editor de les litografies, Carles Labielle, nascut a Còrsega, va fer l’aprenentatge a Paris. Establert a Barcelona, ala Rambla del Centre, 31, va obrir un dels principals tallers tipogràfics de la ciutat. Les revistes La Porra o La Mosca Roja, entre d’altres, van continuar aquella estètica en la dècada del 1880,

–La Gramalla: Va ser un setmanari català de caràcter científic i artístic. Va ser fundat l’any 1870 per joves romàntics i catalans que formaven part de la Jove Catalunya, la primera entitat considerada obertament catalanista a Barcelona, amb influències del romanticisme i ideals radicals. La Gramalla va esdevenir la successora directa de la revista Lo Gay Saber de l’any 1869. Aquesta revista estava dirigida pel mateix director Francesc Pelagi Briz, la qual, molt semblant a La Gramalla, pretenia defensar la unitat de la llengua catalana amb un contingut fet exclusivament per catalans, valencians i mallorquins.

–La historia de un sueño: És el vlok aquiseencuaderna.com, que té molta informació sobre llibres en general y sobre enquadernació en particular. Molt interessant.

–La Histórica: Llibreria situada a la Baixada de la Presó, va editar, el 1848, una Historia General de España. En els anuncis que va repartir fent propaganda de l’obra deia: “No venc paper, venc lectura, en un sol tom, sense treure una coma, sense passar d’un salt des de Miñana a Floridablanca, que fos deixar-me quasi dos-cents anys a les premses”. Va publicar aquesta obra fins al 1847.

–La Hormiga de Oro: Fou una revista en castellà publicada entre 1884 i 1936 a Barcelona. Va ser fundada per Lluís Maria de Llauder i era d’ideología carlista i catòlica.

Segons Hibbs-Lissorgues, la revista «presenta[va] gravats variats de qualitat molt acurada». Va sorgir com una alternativa catòlica a la premsa il·lustrada de l’època. Una de les preocupacions de la revista va ser el «perill maçònic», així com denunciar «catòlics tebis». Hi van intervenir il·lustradors com ara Joaquín Xaudaró (1872-1933) o Pacià Ross (-1916) i gravadors com Ramon Ribas (1850-1924) o Celestí Sadurní i Deop (1830-1896).

L’any 1935 apareixia com a director de la revista, anomenada Ilustración Católica (La Hormiga de Oro), Lluís Carles Viada i Lluch, que va ser el darrer abans de la desaparició de la publicació l’any següent després de la sublevació del 18 de juliol.

La Hormiga de Oro formava part d’una empresa homònima, que reunia a més de la pròpia revista, una llibreria i una impremta, ubicades inicialment a la casa familiar del carrer d’Hèrcules (vegeu casa Llauder).

–La Ibérica: Dirigida pels germans Josep i Pau Pugès i Guitart, en un catàleg dels anys 30 recull uns 120 títols de tipologia variada i la majoria pertanyent al ram religiós. La resta de la producció tenis més interès general, una traducció d’una enciclopèdia del món natural en quatre volums, una Biblioteca Enciclopédica, llibres de viatges, tractats de pedagogia, pràctiques de química i tres col·leccions literàries: Los grandes Autores, Autores Contemporáneos i Cien Novelas. Cal citar unes quantes obres (10) en català, sobre literatura, geografia i història religiosa.

–La Ilustración:  Amb el subtítol “periódico semanal de literatura, artes, ciencias y viajes” fou de les primeres d’aquest tipus de revistes il·lustrades en castellà publicada a Barcelona.  En l’àmbit espanyol publicà el gravat original, xilografies i llàmines dedicades a pàgines senceres. Va ser editada del 1880 de fins al 1885. El seu director va ser Luis Tasso Serra qui també n’era l’editor i l’impressor. Del primer número d’aquest periòdic, se’n van fer 530 edicions i apareix el set de Novembre de l’any 1880. Serà publicada setmanalment fins al vint de desembre de l’any 1885. Serà ampliada com a continuació el mateix any el vint-i-vuit de desembre de 1885 i se’n feren 531 números que continuaren la revista amb el nom de revista hispano-americana i acabarà amb el número 582 fins al 31 de desembre de 1891. Aquesta la inicia el mateix Luis Tasso Serra però serà continuada pel seu fill Torquato Luis Serra.

–La il·lustració i la seva font: Les fonts més importants d’il·lustració solen ser els fitxers fotogràfics, biblioteques, museus, dependències o entitats oficials, ministeris, ambaixades, col·leccionistes, publicistes, etc. En obres especials o originals s’utilitzen els serveis de fotògrafs professionals per a reportatges especials, que, com es pot suposar, resulten molt cars. Al peu de cada il·lustració fotogràfica que es reprodueixi, i a vegades també en altres que són de línia, s’ha de col·locar la font de la qual es pren, el nom del fotògraf, el de l’agència o el del museu o biblioteca que posseeix els drets de propietat, llevat de pacte en contra.

–La Industrial. Escola d’Art de Barcelona. Centre municipal públic. Ofereix estudis d’Art i Disseny: Batxillerat, Cicles formatius (Ceràmica, Joieria, Il·lustració, Animació) i formació especialitzada.

–La Insòlita: És una llibreria de proximitat, generalista i amb especialització en gèneres fantàstics, sobretot escrits per autores, per a totes les lectores, des de les més petites a les més grans.

-La llibreria de Roig 📕 : Va ser un vell llibreter amb certa popularitat. Començà amb el seu germà al carrer Dagueria, a prop de Sant Just i d’allà es van traslladar al carrer Jaume i, ocupant un local que havia sigut de Josep Ginesta. Local que després ocupà Fatjó, que havia estat dependent d’Eudald Puig, el llibreter de la plaça Nova. En roig va passar a dependent del llibreter Llordachs als inicis del XX.

–La Luz: Periódic lliurepensador. Editat peor la Imprenta Tipografía de J. Delclós, denovembre i desembre de 1885: i per la Tipografía La Academia d’Evarist Ullastres fins a desembre de 1886. Es publicava els dies 1, 8, 16 i 24 de cada mes.El director era: Rosendo Arús i Arderius.Era de tendència lliurepensadora, pròxim a l’anarquisme.

–L’Amic de les arts : gaseta de Sitges (1926-1929), Imp. Ivern, Vilanova i la Geltrú, entre 1926 i 1929. Revista mensual il lustrada, de caràcter artístic i literari. Dirigida per: Josep Carbonell i Gener ; col·laboradors: J.V. Foix, M. A. Cassanyes, R. Planas, etc. ; il·lustradors: S. Dalí, J. Miró, E.C. Ricart, etc. A partir del núm 3, l’impressor és: J. Soler Impr. Digitalitzada a ARCA.

–La Novela Ideal: Entre 1925 i 1938 es van publicar a Barcelona, a un ritme trepidant ( gairebé 43 anuals) i amb tiratges d’entre 10.000 i 50.000 exemplars, els gairebé 600 petits volums de La Novela Ideal, iniciativa d’una família anarquista, la parella Joan Montseny i teresa Mañé i la filla, Frederica Montseny. Vinculada amb la segona etapa de La Revista blanca (1923-1936), la col·lecció es venia a Catalunya País Valencià i Andalucía, amb la intenció de divulgar la ideologia anarquista, contrarrestant la novel·la burgesa i pornogràfica. Una dada no gaire comuna era que la majoria dels lectors pertanyia al sexe femení.

–La Oriental📕 : Aquesta llibreria estava especialitzada en revistes i tenien a càrrec seu la representació a Barcelona de “La Ilustración” i del “Museo Universal” de Madrid, de les que hi havia molts lectors.

–La Paradeta Romàntica: La novel·la romàntica té un espai especial des del 1981 al Mercat Dominical de Sant Antoni quan visitem al Joan Mateu a La Paradeta Romàntica. Van començar la seva vida en el mercat amb la venda de postals, i actualment són un referent del gènere romàntic venent, canviant i comprant tota mena de llibres. El seu tarannà familiar i apassionat fidelitza des del client més veterà fins al lector novell, que s’inicia en la literatura romàntica. Si esteu buscant un llibre que us faci bategar el cor, no dubteu a deixar-vos aconsellar pel Joan i encarregar-lo. També els podreu visitar en la Mandarina Books al C/Joan Carles I, núm. 25 de Montornès del Vallès

–La Renaixensa: Va ser un diari de tendència catalanista conservadora nascut a Barcelona l’1 de gener de 1881, amb el mateix nom que el setmanari que el va precedir i que sortia des de 1871. Editat en català i amb el subtítol de Diari de Catalunya, va destacar, per sobre del terreny polític, en la seva producció cultural. Els seus principals impulsors van ser Pere Aldavert i Martorell i Àngel Guimerà. L’últim número apareix el 9 de maig de 1905.

La capçalera de La Renaixensa la va dissenyar l’arquitecte català Lluís Domènech i Montaner. El seu disseny és de proporcions i tipografia elegants i de taca negra. Destaca l’au fènix il·lustrada, amb l’escut de Catalunya com a cos, aporta identificació i representa simbòlicament el renaixement nacional.

–La Revista: Va ser una publicació, bàsicament de caràcter literari, editada a Barcelona entre els anys 1915 i 1936, i dirigida per Josep Maria López-Picó.

És una publicació que s’origina a partir de les inquietuds d’uns joves intel·lectuals seguidors del pensament noucentista de l’època. Va tenir dues etapes clarament diferenciades, amb formats i continguts força diferents. Com destaca la professora Maria Carme Ribé, autora d’un extens estudi sobre aquesta revista, conté material imprescindible per a l’estudi de la Catalunya d’aquesta època, sobretot pel que fa a la relació cultural amb l’exterior. El seu Noucentisme, no sempre coherent, es lliga amb dos dels principals mestres impressors que la imprimiren: Altés i Horta. Dedicà un número especial a la Renaixença i a Goethe. Publicà dos almanacs (1918 i 1919) i una sèrie de llibres: Amb la col·lecció Publicacions de La Revista, que publicà sobretot autors catalans, fins a l’inici de la guerra civil vaa edità cent quaranta-tres llibres.   La col·lecció fou represa el 1949 i continuada el 1950 per Editorial Barcino.

–La Revista Blanca: Fou una publicació quinzenal de sociologia, ciències i arts que publicaren a Madrid Joan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé (Soledad Gustavo) del juliol del 1898 a l’any 1905, i a Barcelona de l’1 de juny de 1923 al 15 d’agost de 1936. Es van inspirar en el model francès de La Revue blanche. En la primera etapa, tot i la significació anarquista dels seus fundadors, aconseguí la col·laboració de gran nombre d’intel·lectuals d’ideologia diversa, com Leopoldo Alas Clarín, Miguel de Unamuno, Manuel Cossío, José Nakens, Fernando Giner de los Ríos, Jaume Brossa i Roger, Pere Coromines i altres. Hi escriviren també regularment Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Fernando Tarrida del Mármol, Leopoldo Bonafulla i Teresa Claramunt Creus. Va facilitar l’aproximació dels intel·lectuals a l’anarquisme, però poc al món obrer. La revista arribà a tenir una tirada de 8 000 exemplars, i aquest èxit permeté a Urales de treure un Suplemento a La Revista Blanca (1899-1902), aviat transformat en Tierra y Libertad, amb un caràcter més combatiu i menys doctrinal, especialment abocat a campanyes per a la reorganització de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1900-1901) o per la revisió de les actuacions judicials pels fets de Jerez de la Frontera del 1892 o de La Mano Negra de 1882-1883. La revista desaparegué el 1905.

Els dos fundadors tornaren a editar la revista a Barcelona el primer de juny del 1923, i s’hi definí un anarquisme pur i filosòfic, força crític envers el sindicalisme de la CNT i, a partir del 1930, defensà la FAI però sense identificar-s’hi del tot.

–La senyora Lola📕 : Tot i entrar a formar part del gremi de llibreters per la porta del matrimoni, i sense una preparació prèvia, va passar la mà per la cara a tots els llibreters de vell barcelonins, a molts dels quals va donar lliçons de sentit comercial.

Entràveu a la seva botiga, que es deia “Lux” i demanàveu un llibre. El tenia, encara que no el tingués. Si el tenia us el posava davant i si no el tenia feia saber al possible comprador que a la tarda el tindria. I feia tot el possible per trobar-lo. Com la llibreria la tenia al carrer d’Aribau s’especialitzà en llibres de text. El seu marit, Joan Balaguer li va cedir amb gentilesa el timó de comandament de la llibreria. Ella s’ho feia molt bé torejant estudiants que sempre volien més per menys. Sembla que guardava llibres molt bons i alguns diumenges se la veia espiant els llibres i mercadejant els que li anaven bé en el Mercat de Sant Antoni.

–La social: Llibre de vell molt ben triat. S’hi poden trobar primeres edicions i primeres traduccions de llibres en espanyol del segle XX; també llibres signats. Una aposta valenta que defensa un llibreter que coneix perfectament el fons que té i el que persegueix, per això pot taxar biblioteques o buscar peces escollides. El local convida a passar-hi molta estona en un ambient volgudament càlid i recollit, idoni per a reunions i xerrades de veïns i persones que l’arribin a conèixer per la seva especialització. Està a Iberlibro. Una bona aposta. Carrer de les hortes, 5 baixos dreta – 08004 Barcelona

–La Tramontana:  periodich polític vermell o La Tramontana, periodich vermell fou un periòdic publicat des de 1881 fins a 1896. Publicació de llengua catalana de caràcter anarquista, entre els seus membres en destaca la figura de Josep Llunas i Pujals que, a més de fundador, es va convertir en propietari de la publicació en 1887. Amb continguts força plurals, s’hi poden trobar articles de pensaments vinculats al republicanisme, federalisme, lliure pensament, maçoneria, anarquisme, obrerisme, anticlericalisme i catalanisme convertint-se en un altaveu de diferents moviments d’oposició a restauració borbònica.

El primer número és del 16 de febrer de 1881. Patí diverses suspensions entre les quals cal destacar la del desembre de 1893, que durà fins al gener de 1895. Se’n publicaren 717 números fins al juny de 1896. En aquesta data el periòdic va ser suspès i en Josep Llunas i Pujals empresonat. Hi van col·laborar Eudald Canivell, Cels Gomis i Emili Guanyabens. Reaparegué durant poc temps l’octubre de 1903. En el núm 2 de la quarta època (31 d’octubre de 1903) deia: “Aquest número, porta retrás, perqué nos han denunciat lo grabat i un article”. En aquesta quarta època hi signen articles Samuel Torner i Josep Mas i Gomeri entre d’altres.

Imprès a ‘La Academia’, establiment fundat el 1877 pel federal Evarist Ullastres, era una impremta molt lligada als grups anarquistes de l’època i, especialment, a Josep Llunas i Pujals i Anselmo Lorenzo i on també s’hi publicaren, entre altres coses, revistes tan significatives com El productor (1887-1893).

–La Universal 📕: Estava situada al carrer del Comte de l’Assalt, ja d’antic. A darrers del vuit-cents la va adquirir el llibreter alemany Schulze, que més tard la va traslladar al carrer de Ferran. Per aquesta llibreria van passar tots els bibliòfils barcelonins del moment. S’hi va fer la venda dels llibres que van ser de Marià Puig i Saladrigas, que va morir el 1873, llibres que van passar directament a l’estranger, sense que el llibreter hagués tingut temps ni tan sols de fullejar-los.

–La Vallière: 1. A l’art de l’enquadernació es dona aquest nom a una pell xagrinada de color de fulla morta, color que té diverses gradacions, des del bru clar al bru més fosc. Aquest color era el preferit de la duquessa de La Vallière, cèlebre favorita de Lluís XIV, que ho va adoptar per estar d’acord els seus llibres amb l’hàbit de carmelita que va vestir en ingressar en religió. 2. Color de pell (especialment de la marroquí) que és un to tabac clar, molt apreciada pels bibliòfils.

–LAB: Vegeu ‘espai de color Lab’.

–Labarola, Bartomeu: Mestre impressor i buidador de tipus d’impremta del segle XV. Documentat a Barcelona el 1483 als capítols d’una societat formada en aquesta ciutat per imprimir llibres, el primer dels quals va ser Hores de Nostra Dona; a la referida societat Labarola, estudiant en Arts i Medicina, prenia a càrrec seu el buidatge i igualat dels tipus. En un document de la mateixa índole, datat el 1485, se l’anomena “mestre de lletra i stampa”, fent-se constar que el seu soci, un beneficiat, projectava la impressió de la Gramàtica i la Retòrica del mestre Serra. (Beneficiat: El qui frueix d’un benefici eclesiàstic).

–LABASAD: Barcelona School of Arts & Design. Escola de Disseny on line. A LABASAD som una família. I el nostre principal objectiu és que mentre aprenguis ho gaudeixis, t’ho passis bé, et sentis acompanyat i et converteixis en el millor professional a través de Màsters Online en Disseny, Creativitat i Fotografia.

–Labarta i Grañé, Lluís:  (Barcelona 4 d’abril de 1852 – Barcelona, 29 de desembre de 1924) fou un il·lustrador, figurinista i decorador català. Inicià la seva vinculació al món teatral amb la decoració dels teatres Principal i Espanyol de Barcelona. Posteriorment, reconduí la seva activitat creativa i esdevingué un important autor de figurins teatrals. Complementà les seves inquietuds artístiques amb l’exercici de la docència, com a professor d’indumentària a l’Institut del Teatre.

El Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques conserva 547 figurins del artista. Es poden visualitzar a l’Escena Digital del MAE.

–Labarta i Planas, Francesc: (Barcelona, 1883 – 1963) va ésser un pintor i dibuixant. A l’Escola de la Llotja, on tindria com a mestre, entre d’altres, a Francesc Soler Rovirosa, Josep Pascó, Josep Lluís Pellicer, Hermen Anglada i Camarasa i Arcadi Mas i Fontdevila, guanyà tres beques de viatge per anar a perfeccionar els seus estudis a l’estranger.

Un cop a Barcelona, fundà, juntament amb Ricard Canals, Xavier Nogués, Joan Colom i Iu Pascual, l’agrupació Les Arts i els Artistes.

Entre 1907 i 1911, va estar col·laborar amb Domènech i Montaner en la decoració de l’Hospital de Sant Pau, on va dibuixar els panells amb la història de la institució que Mario Maragliano va convertir en mosaics i que decoren tot l’exterior del pavelló d’administració de l’hospital.

Com a dibuixant, col·laborà a nombrosos setmanaris satírics catalans com Papitu -on signava amb el pseudònim de “Lata”-, L’Esquella de la Torratxa i La Cuca Fera, amb il·lustracions sofisticades que pretenien reflectir la vida moderna. Com a pintor, conreà assíduament el paisatge. També es dedicà al dibuix artístic industrial (projectant mosaics, vitralls i catifes) i a la pintura mural de palaus i esglésies.

Pedagog per vocació, a més d’ocupar la plaça de professora de dibuix artístic de l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts de Barcelona entre 1911 i 1922, va fundar la seua pròpia acadèmia. L’any 1944 va ser nomenat catedràtic numerari de dibuix decoratiu de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, i el 1949 professor de pintura decorativa a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics també de Barcelona.

Actualment a Catalunya es poden trobar obres d’aquest artista al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu Abelló o a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

–L’Abella d’Or: Publicació singular que va utilitzar des de 1925 fins a 1936 la fórmula dels clàssics calendaris per a treballar a favor del folklore, la poesia, els contes i les tradicions de Catalunya. L’any 1925 Espanya es trobava en plena dictadura de Primo de Ribera i Catalunya patia els efectes d’un atapeït centralisme cultural i polític. La defensa de la llengua i de les llibertats cíviques havien de fer-se per camins indirectes. Una de les revistes que volien treballar per la causa va ser una anomenada El Borinot, editada en català per uns catalans tossuts i ferms com eren l’impressor Altés, el pintor Aragay i el periodista Bertran i Pijoan. Varen fer política sota el paraigua de l’humor, però no els anava bé i van decidir fer un calendari que arribés a molta més gent. I del propòsit sortí L’Abella d’Or que durà dotze anys amb un entreteixit d’edicions i s’escampà per les poblacions més importants. Va tenir molt bona acollida, el seu format allargat (225 x 115 mm), el bon gust tipogràfic i l’excel·lent paper li guanyaren simpaties des de bon començament. L’encert editorial de 1925 portà que l’any següent no tan sols sortís un calendari, sinó que la fórmula fou aplicada als barris barcelonins i a les poblacions amb festes majors. El 1926 foren publicats uns vuit exemplars diferents, el 1927 setze, vint-i-dos el 1928, i amb els anys la xifra va anar variant, però els últims anys (1933-1936) el nombre d’exemplars diferents va davallar molt fins a desaparèixer. Eren calendaris sense número i només es podien classificar per a anys i dintre d’ella per ordre alfabètic de poblacions. En total van sortir més de 130 exemplars diferents, inclosos uns quants dedicats a l’exposició, a Sant Jordi, les Rambles, etc.

–Laberint: Conjunt ornamental format per línies geomètriques entrecreuades a manera de laberint.

Laberint d’Otfrid, batalla entre Teseu i el Minotaure, en un manuscrit de finals del segle XII de Ratisbona, Alemanya.

–Labielle i Lorenzi, Carles: (Murato, Còrsega, 1825 — Barcelona, 1878) Litògraf i gravador, establert a Barcelona des del 1845. Excel·lí en la reproducció de dibuixos a llapis d’Eusebi Planas i Tomàs Padró. Féu treballs litogràfics molt notables per al setmanari “La Madeja Política”. Estudià a París (1863) amb Guillot, inventor del gravat fotomecànic, i introduí aquest nou procediment l’any 1864 als almanacs “El Tiburón” i “Lo Xanguet”. Treballà per a “La Campana de Gràcia” i per a moltes obres de l’editorial Montaner i Simon, com La Divina Comedia, La historia natural i La vida de la Virgen . Fou l’iniciador d’una notable dinastia de litògrafs.

-Labielle y Torija, Víctor: Hereu de Carles Labielle. Va conservar la tradició de la casa, millorant-la d’acord amb els progressos de l’art, sostenint constantment la primacia que va crear el seu avi, va cultivar el fill, i que indubtablement va millorar el net. Va estar al capdavant de l’acreditada tipografia des del 1878, deixant de banda els vernissos i es van dedicar més a la producció de tinta a gran escala. Després es va dedicar a treballs d’art industrial, com els de crom al llapis, seguint l’antiga reputació del nom Labielle, de la qual són testimonis infinitat de publicacions editades per Espasa, Montaner i Simón, Rivas, Seguí, i molts altres. A ell es deu el crom ‘tipòlit’ que per primera vegada va aparèixer a l’obra La Tierra Santa edició de Rivas. Per casa seva van passar també els millors artistes del seu temps i cap es va veure defraudat pel que fa a la fidelitat i neteja en la reproducció de les seves obres. Va introduir a Barcelona en gravat el zinc, i va ser el primer que amb aquest procediment d’estampació va il·lustrar les pàgines dels populars setmanaris de l’antiga casa López Bernagosi.

–Labiolectura: Lectura labial que, amb el moviment dels llavis, permet als sords entendre el que es llegeix.

–Labor de claraboia: Tècnica d’ornamentació que es basa a posar diverses planxes calades per aconseguir efectes de relleu als dibuixos.

–Laboratori: A les fàbriques de paper, departament on es preparen les fórmules i es fa el seguiment del paper que s’està produint.

–Labori, Jean: Impressor francès cinccentista. El 1535, i per temps de tres anys, es va contractar com a aprenent amb l’impressor barceloní Pere de Montpezat.

–LaBreu Edicions: Editorial creada el 2004. Es defineix com una associació cultural sense ànim de lucre que pretén dur a terme una tasca de suport i de difusió de literatura de qualitat en llengua catalana. Tant en poesia com en narrativa, publica autors nous o bé oblidats que es caracteritzen per l’ambició i per la voluntat d’innovació i risc literaris. En el seu catàleg, hi ha autors com Francesc Garriga Barata, Jordi Vintró, Tomàs Arias, Marc Masdéu, Joan Todó, Max Besora, Sergej Dovlatov, Anaïs Nin o Rubem Fonseca, entre d’altres.
–Laca:: Substància que té una base d’hidròxid d’alúmina i que actua de vehicle per aglutinar -pigments de tipus orgànic o sintètic de consistència tintòria i poca corporeïtat.

–Laca xina: Vernís dur i brillant que es fa servir en acabats.

–Laca de bombetes: Solució d’alcohol i goma laca, utilitzada com a vernís de reserva en ‘estampació calcogràfica’.

–Laca de Venècia: Resina extreta d’un fruit que s’utilitza com a pigment vermell.

–Laca poliuretà: Laca d’un sol component no reactiu o de dos reactius. La d’un component es pot barrejar amb la ‘laca nitrocel·lulòsica’ i formar un acabat sòlid però més agradable al tacte que altres laques de poliuretà. Se sol utilitzar al xarol.

–Laca vinílica: Laca molt resistent a l’aigua ia fregaments, per la qual cosa sol utilitzar-se en pells de tapisseria.

–Lacar: Posar un acabat de laca al material per protegir-lo. En enquadernació cal anar amb compte amb la laca que escollim, perquè pot arribar a córrer la pintura. Es pot fer fora amb pinzell o esprai. En arts gràfiques es polvoritza com a acabat, fins i tot damunt de laminats.

–Lacat: Es diu del material cobert amb una capa de laca o vernís.

–Lacavalleria, Antoni: (Barcelona (?) – segle xvii) fou un tipògraf i impressor barceloní. Germà del tipògraf Pere Lacavalleria, continuà el negoci familiar entre el 1648 i el 1700, i el va traslladar des del carrer d’Arlet al de la Llibreteria, de Barcelona. Va produir una quantitat considerable de llibres per la seva època. Malgrat que els de tema religiós, com era propi del temps, en representen més de la meitat, cal destacar la important producció de plecs poètics solts, que constituïen la literatura anomenada de canya i cordill, generalment de poca qualitat literària però d’una gran difusió. Al costat d’això, Antoni Lacavalleria edità nombroses obres destacables, com les Obras de fra Bartolomé de las Casas (1646), El criticón de Baltasar Gracián (1664), El diablo cojuelo de Luis Vélez de Guevara (1680), les Faules d’Isop (1682), el Gazophylacium catalano-latinum (1696) del seu nebot Joan Lacavalleria o una segona edició (1647) del Dictionario castellano… Dictionaire françois… Dictionari catala del seu germà Pere Lacavalleria.

La Biblioteca de Fons Antic de la Universitat de Barcelona conserva més de 150 obres publicades per Lacavalleria, així com diversos exemples de les seves marques d’impressor que el que van identificar al llarg de la seva trajectòria professional.

–Lacavalleria. Elisabet, viuda de Pere Lacavalleria: Després de la mort de l’impressor d’origen francès Pere Lacavalleria, la vídua es va fer càrrec del taller barceloní. De tota manera la seva presència al capdavant del negoci degué ser testimonial, ja que tan sols se li coneix l’obra que aquí es presenta, De la potestat secular als eclesiastits, de Narcís Peralta, impresa l’any 1646. Aquest mateix any, un dels seus dos fills, Antonio, es va posar al capdavant del negoci i va traslladar l’obrador tipogràfic familiar al carrer Llibretreia, on es va mantenir actiu fins al 1700. Es coneix el nom de la vídua de Lacavalleria gràcies a un document manuscrit, també de l’any 1646, en què s’obliga Elisabet Lacavalleria a pagar uns censos per unes terres situades a Santa Eulàlia de Provençana.

-Lacavalleria, Pere: (Aquitània (?) – Barcelona 1645) fou un tipògraf i impressor barceloní, d’origen occità.

Cap al 1628 es traslladà a Perpinyà per imprimir el llibre d’Andreu Bosch, jurista d’aquesta ciutat, Summari, índex o epitome dels admirables y nobilíssims títols d’honor de Cathalunya, Rosselló i Cerdanya, publicat aquell any, que constitueix una de les obres històriques més remarcables del regnat de Felip IV. Un cop complert aquest encàrrec, s’establí definitivament a Barcelona, al carrer d’Arlet, prop del de la Llibreteria.

Dins la seva obra personal destaca la seva publicació, el 1642, durant la Guerra dels Segadors, del Dictionario castellano… Dictionaire françois… Dictionari catala, un manual de conversa amb vocabulari trilingüe.

–Lacavalleria i Dulac, Joan: (Barcelona, 1640 —1709). Llatinista i lexicògraf. Doctor en drets. Fill del mercader i impressor Pere Lacavalleria, fou batejat a Barcelona el 2 de desembre de 1640, tal com ell mateix feu constar en el seu opuscle Allegacions en dret (1680). Antoni Lacavalleria, germà seu, imprimí les seves dues obres: Gazophylacium catalano-latinum (Barcelona 1696), per ajudar a la traducció del català al llatí, en la qual treballà vuit anys i incorporà molta terminologia cientificotècnica. L’obra supera, tant en l’aspecte científic com en la riquesa lèxica i fraseològica, els diccionaris publicats fins aleshores.

Publicà encara una Bibliotheca Musarum (Barcelona 1681; 2 vol.), de frases poètiques i sinònims, en llatí, precedida d’una breu dedicatòria, en castellà, als humanistes; a la fi, conté un Appendix uocabulorum llatí-castellà i un breu Tesoro o vocabulario español y latino.

–Lacera, Jaume: Associat a Rafael Deuder, finança l’edició dels Usatges impresa per Carles Amorós el 1544. L’any 1547 costeja la impressió també d’Amorós del Flos sanctorum en catala (Flor dels sants). Sense que constés al peu d’impremta, va col·laborar en l’obra, impresa per Pere Montpezat el 1544, Epístolas de fra Antonio de Guevara, juntament amb els llibreters Rafael Deuder i Joan Trinxer.

–Laconisme: Locució d’un missatge amb gran austeritat verbal, realitzat de forma correcta, puntual i enginyosa. Com a habilitat comunicativa resulta útil per a un eslògan, generant gran impacte amb una quantitat precisa de recursos lingüístics. A diferència d’un llenguatge amb intencions poètiques, que busca adornar la comunicació, una estructura d’aquest tipus busca donar-se justament.

–Lacrar: Posar cera, lacre o un producte semblant (fang, plom, metall) sobre el paper i després aixafar-lo amb un encuny. Era una marca que assenyalava qui signava el paper de manera oficial, sobretot quan era algú important. El lacrat, a més, podia tancar un sobre o un paper doblegat, per constatar que no s’havia obert fins arribar a la destinació.

–Lacre: Pasta sòlida composta de laca, trementina i una matèria colorant, que es fa servir, fossa, per cloure i segellar cartes, plecs, etc.

–Lacruz Muntadas, Mario:(Barcelona,1929 – 2000) va ser un editor literari i novel·lista, encara que va publicar només una petita part de la seva producció. Com a editor, va treballar en tres grans editorials: a Plaza, entre el 1955 i el 1963, per passar a ser director editorial de Plaza i Janés entre el 1963 i el 1975. A partir d’aquest any va dirigir Argos Vergara fins al 1981, quan va tornar a Plaza i Janés. El 1983 va passar a dirigir Seix Barral, en substitució de Mario Muchnik, on va tenir d’ajudant Pere Gimferrer fins a la seva jubilació a finals del 1998. Després va ser Conseller delegat vitalici de l’editorial fins a la seva mort.

Als anys 1950 va impulsar la primera col·lecció de butxaca a la manera de la “Penguin” britànica (Llibres Plaza). Entre els seus èxits de l’època van figurar alguns dels actualment anomenats best-sellers: Sinuhé, l’egipci o el cicle de novel·les de Sven Hassel, Frank Yerby, Maxence Van der Meersch, Lajos Zihlay, Cecil Roberts i Graham Greene. Entre els autors en espanyol que Lacruz va contribuir a descobrir, publicar i difondre hi ha una llarga llista que inclou els noms d’Antonio Muñoz Molina, Isabel Allende, Francisco Umbral, Rosa Montero, Julio Llamazares i Eduardo Mendoza.

En total, va arribar a editar més de 5.000 títols i és considerat per molts com uns dels editors més significatius en llengua espanyola del segle XX.

–Lacuna: Tipografia gratuïta dissenyada per Peter Hoffmann el 2001 i utilitzada per primera vegada al llibre Index Shrift de Ralf Hermann. Amb un estil inspirat en les lletres dels cartells de les autopistes, és una tipografia neta i clara. Les seves formes tenen unes
proporcions clàssiques i hi ha diversos detalls curiosos en moltes de les lletres com la ‘g’ minúscula, la cantonada inferior arrodonida de la ‘b’ minúscula o el traç retallat de la ‘a’. Els caràcters numèrics són elzevirians (minúsculs) i compta amb molts dels signes de puntuació més comuns. La família està formada per dues variants: la Regular i la Italic i es poden descarregar lliurement a la pàgina de l’autor.

–Ladí: Llengua derivada del castellà medieval que va ser conservada i desenvolupada per les comunitats sefardites després de la seva expulsió de la península Ibèrica. Es va utilitzar àmpliament en literatura, traduccions bíbliques i textos litúrgics.

–Lag: Temps transcorregut des que es llança el missatge fins que el destinatari ho rep.

–laGaspar. Escola d’Art d’Igualada. Des de l’any 1993 imparteix estudis reglats d’arts plàstiques i disseny. L’Escola municipal d’art i disseny Gaspar Camps, “La Gaspar”, imparteix estudis oficials dels cicles formatius de grau mitjà (Assistència al producte gràfic imprès i Artesania de complements de cuir) i del cicle formatiu de grau superior (Gràfica publicitària i Gràfica Audiovisual) i una extensa oferta per a totes les edats en la programació d’Escola Oberta.

–Lago, Ramon: A Barcelona, a finals del XIX i inicis del XX. Dibuixant caricaturista. Amb les seve inicial R.L. va firmar la major part dels seus dibuixos i caricatures, amb les que col·laborà en diversos setmanaris humorístics com La Tomasa i L’Esquella de la Torratxa. Va dibuixar moltes obretes de la biblioteca escènica Lo Teatre Regional. També il·lustrà cromos.

–Lai: Petit poema narratiu, semblant a una novel·leta en vers, cantat pels bards gal·lesos. Al segle XII els lais van ser traduïts al francès i van iniciar al continent la introducció de les llegendes del rei Artús de Bretanya i dels seus cavallers de la Taula Rodona. Van existir també a França lais compostos pels trobadors, els temes dels quals eren amorosos.

– Laietana, Librería📕: Va inaugurar el seu establiment al carrer Martí Julià, 1, distribuint un catàleg de 686 articles de llibres antics. A principis de 1931, publico el catàleg número 2. Obres francesos, de 12 pàgines. El 1935 portaven ublicats més de 40 catàlegs.

–Lakistes: Petit grup de poetes anglesos que van viure als llacs del nord-oest d’Anglaterra, on van compondre els primers poemes romàntics.

–Lamarca Morell, Montserrat: (Granollers, 1945). Diplomada en Biblioteconomia i Documentació  per l’Escola Universitària de Biblioteconomia i Documentació de Barcelona (1988). Durant els anys 1969 i 1992, es va encarregar de la catalogació de la biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona i, durant 1982-1986, de la direcció de les biblioteques de la dita Universitat. Des de 1992, treballa a la Secció de Reserva de la biblioteca de la Universitat de Barcelona, on ha catalogat els incunables, els llibres del segle XVI publicats a Espanya i als Països Baixos. Actualment, es troba catalogant els impresos relligats entre els manuscrits de la Biblioteca Universitària. A banda de participar en projectes d’investigació del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, ha treballat, també, en la coordinació de la secció literària de la revista Destino, en la cerca de material documental per a edicions Ancora i en la publicació de la Bibliografia de la Catalunya Nord. És autora de diversos volums dedicats a la catalogació: Catàleg de revistes de la Reserva Marca: Biblioteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, UAB, 1988; Catàleg col·lectiu d’obres de referència de les biblioteques de la UAB (1991); Catàleg dels incunables de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Introducció, edició i índex Jordi Torra; catalogació Montserrat Lamarca (1995); Llibres impresos a Espanya durant el segle XVI. Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Catàleg abreujat (2007) i té nombroses publicacions, entre les quals destaca “La impremta a Catalunya durant el segle XVI”, dins Eulàlia Duran i Maria Toldrà (ed.), Itineraris. Nou estudis sobre la cultura al Renaixement (2012). L’any 2015 va aparèixer La impremta a Barcelona 1501-1600, en format digital editat per la Biblioteca de Catalunya. Un llibre d’on han sortit moltes biografies i dades pel glossari.

–Lamentació: Cant fúnebre de Jeremies, anomenat lament. Nom amb què es designaven les elegies sobre la destrucció de Jerusalem, atribuïdes a l’indicat profeta.

–Làmia: Figura que representa un animal fabulós amb rostre de dona i cos de drac.

–Làmina: 1. Il·lustració impresa, sobretot quan ocupa més de mitja pàgina. / Full deixa anar que té impresa una imatge. / Adorn pla, rígid i fi que es posa sobre la coberta. Solen ser metàl·liques. 2. Planxa de metall, de gruix proporcional a la superfície i format rectangular o quadrat, gravada per tal de ser estampada. El més comú i noble dels metalls emprats en gravat calcogràfic és el coure, encara que a partir del segle XIX es comença a treballar sobre làmines d’acer, i més recentment de zinc. Al gravador li corresponia la tasca de preparar la làmina abans de ser enregistrada. Per això batia el metall de coure en fred fins aconseguir una planxa prima la superfície de la qual havia de polir-se per eliminar els senyals del martell. Tingueu en compte que qualsevol esquerda o buit no desitjat al metall retindrà tinta durant l’estampació podent fer malbé el treball. L’operació de poliment es realitzava col·locant la làmina sobre una taula i fregant-la successivament amb pedra d’esmolar, pedra tosca i carbó de faig per acabar passant el brunyidor. Arribat a aquest punt només faltava arrodonir els cantons i matar en bisell els costats, a fi que les vores del metall no fossin tallants per no trencar el paper a l’estampació. Dins del vocabulari tècnic de l’estampa, làmina és un dels termes de significat més debatut i d’aplicació més controvertida. Atenent les fonts, a tots els tractats i manuals en espanyol anteriors al segle XIX així com a la documentació d’arxiu corresponent al mateix període, la paraula làmina apareix ressenyada en el sentit i amb el significat descrits [Ceán afirma: ‘entre els gravadors en dolç, làmina és una planxa de coure llisa i polida, en què graven o obren amb punta o burí les figures que volen representar a l’estampa’]. Cal admetre, però, que entre els artistes contemporanis aquest concepte de làmina està en desús. Els gravadors actuals prefereixen la paraula planxa, i, en general, es fa servir làmina per referir-se a l’estampa. Però, encara que es pugui admetre planxa en lloc de làmina, res no justifica la seva feina en el sentit d’estampa ni de cap tipus d’il·lustració.

–Làmina cansada: L’estampació perllongada d’una làmina acaba desgastant la superfície, eliminant la subtilesa dels contrastos i la intensitat de les talles. En aquests casos, es diu que la làmina està cansada. Certes tècniques de gravat calcogràfic resisteixen un nombre menor d’estampacions que d’altres. El cas límit és el de la punta seca. Una làmina gravada a punta seca, sense vorejar o cromar, pot estar cansada a partir dels trenta exemplars.

–Làmina doble: Fulla de grans dimensions doblegada a la meitat i plegada sobre si mateixa.

–Làmina doblegada: Làmina de grans dimensions que es plega sobre si mateixa.

–Làmina daurada: Material que imita el ‘pa d’or’.

–Làmina d’or: Vegeu ‘pa d’or’.

Processament d’or en un taller de Kanazawa, Japó

–Làmina de plata: Vegeu ‘pa de plata’.

–Làmina platejada: Material que imita el ‘pa de plata’.

–Làmina plegada: Vegeu làmina doble’.

–Làmina sobreposada: Full deixa anar amb una imatge que ve sense paginar i s’inclou al llibre per separada de la resta del text, ja sigui de forma intercalada, o totes juntes al final. Això es realitzava així perquè les làmines solien anar en papers i colors diferents de la resta del llibre (materials més cars que només s’utilitzaven per a les il·lustracions), per la qual cosa s’imprimien per separat i no en els mateixos plecs que la resta de l’obra .

–Làmina solta: Làmina que s’inclou al llibre independentment, generalment formant un conjunt que se situa al final del llibre dins d’un sobre o carpeta.

–Làmina de trobada: Vegeu ‘doble pàgina’.

–Laminació: 1. Procediment manual o mecànic per a la restauració de llibres i de documents mitjançant l’aplicació de dos fulls d’acetat de cel·lulosa que s’adhereixen al paper sota els efectes de la calor i la pressió. 2. Premsat entre els rodets d’un laminador, els plecs abans d’enquadernar-los.

–Laminació manual: Procediment de restauració, de vegades de simple protecció, d’un document de paper deteriorat, per compressió manual entre dos fulls d’acetat de cel·lulosa, de vegades reforçada amb teixit fi i enganxada gràcies a una aplicació d’acetona.

–Laminació en fred: Si el procés es fa en fred, es tracta d’un laminat, i les empreses d’arts gràfiques tenen màquines laminadores formades per grans rodets, que plastifiquen el paper ràpidament i eficaçment. Si es fa en calent, llavors es diu ‘encapsulat’ (ho denominen així perquè el paper es recobriria per les dues cares amb el plàstic). Aquesta és una solució per a projectes que requereixin un alt nivell de treball (ja que és cara i ens obliga a desplaçar-nos fins a una empresa d’arts gràfiques que tingui un ‘plotter’).

–Laminació amb màquina Plotter : El Plotter té làmines de vinil per fondre, que també serveixen per donar-li un acabat brillant o mat als papers i fins i tot donar-los textures. Els plastificats se solen realitzar sobre materials ni porosos ni rugosos ni de poc gramatge, ja que es formen arrugues i bombolles i es fan malbé.

–Laminació amb màquina portàtil: Hi ha màquines de laminació que no ocupen més que una petita impressora. N’hi ha de DIN A4 i DIN A3, i són força barates i accessibles. La Scoth Thermal Laminator: si vols plastificar amb ella pots fer servir els laminadors de la mateixa marca, que els trobes fàcilment a Amzon.. Com a laminadora, en realitat, el que et fa és un ’embotxat’ en calent del paper, que queda recobert completament. Així tindràs aquests acabats d’impremta a casa teva i per pocs diners.

–Laminat: 1. Col·locar paper a la part posterior d’algun material perquè sigui més fàcil d’usar en enquadernació, com ara les teles o per donar-li més consistència, com ara en restauració. 2. Plastificar un paper per una de les cares, també anomenat “laminat plàstic”. Si es realitza per les dues cares s’anomena ‘encapsulació’ (vegeu l’entrada sobre ‘plastificats’), i si és amb vernís s’anomenaria ‘envernissat’.

–Laminat plàstic: Vegeu ‘laminat’.

–Laminador:  Eina d’enquadernació. Màquina per premsar els quadernets per mitjà de rodets abans d’enquadernar-los.

–Laminadora: -Laminadora: Eina d’enquadernació. Màquina per laminar afegint productes a un altre material. Hi ha grans a la indústria gràfica, però també de mà per a particulars.

–Laminar: 1. Restaurar llibres i documents per mitjà de la laminació. 2. Premeu entre els rodets d’un il·luminador els plecs d’un llibre que s’ha d’enquadernar.

–Laminari: Conjunt de làmines seleccionades i convenientment ordenades per a la seva utilització a escoles, museus, arxius, biblioteques, etc., amb fins pedagògics i de conservació.

–Laminatge hologràfic Pel·lícula fina i transparent, mat o brillant, que incorpora un patró hologràfic per donar un efecte tridimensional brillant o metàl·lic a una coberta o sobrecoberta.

-Làmpada de Wood: Làmpada elèctrica que emet radiacions ultraviolades mitjançant les quals es pot veure un text invisible a la llum natural, com per exemple el dels palimpsestos.

–Làmpada de llum fluorescent: Vegeu ‘llum fluorescent’.

–Làmpada de llum ultraviolada:  Vegeu ‘llum ultraviolada’.

–Lamuà i Soler, Manuel, tipògraf i membre del BOC i del POUM a Girona (Badalona 1904- Girona 1984). Va treballar a la impremta de L’Autonomista, i va pertànyer al centre republicà. El 1934 va formar part de la candidatura que el BOC presentà a les eleccions municipals. El 1939 fou condemnat a trenta anys de reclusió perquè havia estat nomenat vocal del tribunal popular. Després d’haver estat reclòs a la presó d’Alcalà de Henares, el 1944 va participar en la reorganització clandestina de la UGT i el POUM, del qual fou secretari polític. Després de sofrir tortures importants, el 1948 fou sotmès a consell de guerra i condemnat a quatre anys i un dia de presó.

–Lanston Tolbert: És un sistema de composició de tipus solts i mòbils inventat per Tolbert Lanston. Consta de dues màquines individuals, d’un teclat i una foneria. En prémer una tecla es forada el paper d’una bobina codificant cada tipus teclejat. Quan el text ja està compost, el rotlle de paper passa directament a la fonedora, on desxifra els codis i fon cadascun dels caràcters.

–Laos Deo: Paraules amb què solien acabar antigament els llibres que escrivien els monjos de l’Edat Mitjana, com a colofó.

–Laozi o Lao Tse: Fou un pensador xinès que la tradició presenta com a fundador del taoisme, un dels corrents de pensament més influent dins de la civilització xinesa. Se li atribueix l’autoria del Daodejing (o Tao te txing), obra fonamental d’aquest corrent. D’acord amb aquest llibre, el Tao (el ‘principi universal’) és el canvi permanent i aquest fet que tot canvia en permanència seria l’única veritat universal.

–Lap back: Estructura d’enquadernació inventada per Philip Smith. On es deixen unes pestanyes grans a les tapes, al costat que dona al llom, de manera que, si el llibre s’obre a la meitat, les tapes queden juntes formant un tot. La vora de les tapes que dona al llom es pot tallar amb diverses formes, ja que va lliure, de manera que les dues tapes, en obrir-se el llibre, encaixin perfectament.

–Lapan: Nom d’un procés elemental d’impressió posat en pràctica pels xinesos i consistent a estendre una capa de cera (llapen) sobre una tauleta de fusta o qualsevol altra làmina; en aquesta capa s’enregistren, per mitjà d’un ganivet, caràcters o figures destinades a imprimir-los; de vegades la capa de cera era substituïda per una fina xapa de fusta.

-Lapedra, Robert: Impressor barceloní setcentista. Documentat el 1725 a l’Arxiu de la Seu de Barcelona.

–Lapidari: 1. Artífex que grava inscripcions en el marbre o en la pedra. 2. Tractat medieval que descriu les pedres precioses i les seves propietats guaridores i sobrenaturals. 3. Tractat sobre les pedres i les seves propietats màgiques en relació amb els astres i atribuït originàriament a Aristòtil (s. IV aC). Estudia les pedres, les seues qualitats i aplicacions farmacològiques i màgiques derivades de la influència que reben dels astres. El text va passar al món àrab. El còdex més important, sens dubte, és el Lapidari d’Alfons X el Savi (Biblioteca del Reial Monestir de l’Escorial, Ms. h.I.15), promogut pel monarca i compost per quatre lapidaris diferents. D’aquests, el primer, escrit per Abolays i traduït per Yehudá ben Mosca, metge i astrònom, i el clergue i astrònom Garci Pérez, estudia 360 pedres corresponents als graus del cercle zodiacal. Es considera que fou traduït al castellà c. 1250 i elaborat a la dècada dels anys 1270. El primer Lapidari està ricament il·luminat amb més de 630 il·luminacions, molt diferents formalment, que decoren els seus marges i, sobretot, il·lustren a les lletres capitulars la troballa de les pedres i la seva relació astrològica en expressius medallons.

Primer Lapidari de Alfonso X el Sabio, Libro de Aries, Real Biblioteca del Monasterio de El Escorial

–Lapidària: Es denomina així l’escriptura llatina de lletres uncials, imitant els caràcters esculpits sobre les làpiques.

–Lapislàtzuli: Gema semipreciosa la pols de la qual va ser utilitzada per elaborar el valuós pigment blau ultramar. Es compon per silicat càlcic (responsable del blau característic) i per l’atzurita, calcita, wol·lastonita i pirita. El blau ultramar era summament car doncs, durant el període medieval, era importat des de l’Afganistan. Produeix un blau intens molt cotitzat de manera que només els manuscrits més luxosos podien permetre utilitzar aquest pigment.

–Lapsus calami: Error produït durant la còpia d’un text, generalment per distracció del copista.

–Lapsus linguae: Error comès, en parlar, per inadvertència o distracció.

–Lapůta: És una petita enciclopèdia (italià i anglès) de curiositats més o menys inútils, o millor dit, una enciclopèdia de coses que no trobaríeu en una enciclopèdia. I que probablement ni se us acudiria buscar. Però fins i tot Lapůta té les seves pròpies regles: les “coses” que allotgem han de sol·licitar asil. Per obtenir-lo, han de complir certs requisits: Han de ser absolutament certes i verificables.

–Laquejar: Aplicar una capa de vernís a un imprès.

–Laquejat: Aplicació d’una capa de vernís a un imprès.

–Lara Bosch, JoséManuel: (Barcelona, 1946 – 2015), fou un empresari català, president del Grupo Planeta i d’Atresmedia. Des del 1968 estigué vinculat a l’editorial Planeta, fundada pel seu pare i on el 1996 esdevindria conseller delegat. A la mort d’aquest, el 2003, accedí a la presidència del Grup. Durant la seva presidència, el Grup Planeta va ser integrat per més d’un centenar d’empreses, la meitat de les quals editorials, entre les quals hi havia Seix Barral, Tusquets, Destino, Martínez Roca, Ariel, Crítica, Paidós, Lunwerg, Minotauro i Austral. El 2013 Planeta també va esdevenir accionista majoritària del Grup 62, que incloïa editorials com Proa, Columna, Empúries, Estrella Polar, Edicions 62 i Labutxaca. El Grup Planeta va ser considerada la setena editorial més poderosa del món el 2017, amb 1.800 milions d’euros, segons Publishers Weekly. A partir de l’any 2012 José Manuel Lara presidí Atresmedia (Antena 3, La Sexta, Onda Cero, Europa FM i Melodía FM). També va ser el principal accionista dels diaris La Razón i ADN.

–Lara Hernández, Manuel: (El Pedroso, 1914 – Barcelona, 2003) fou un empresari espanyol, propietari del Grupo Planeta. A Barcelona va conèixer la seva esposa María Teresa Bosch, i es va dedicar a la compravenda de llibres i va fundar diverses editorials fins que el 1949 va constituir l’Editorial Planeta. El negoci va créixer ràpidament a l’Espanya canviant dels anys setanta, impulsat pel seu catàleg de ficció, amb oportunes adquisicions i aliances comercials en el camí. En aquests mateixos anys Planeta es va instal·lar a l’Argentina, Mèxic, Colòmbia, Xile, Veneçuela i, més endavant, a l’Equador.

–Larrosa Claramunt, Ramon: A Barcelona el primer terç del segle XX. Dibuixant, guionista i aquarel·lista. Participà en l’Exposición de Bellas Artes de Barcelona de 1923, dedicant-se principalment a la tècnica de l’aquarel·la amb què va recollir nombrosos llocs típics catalans i escenes costumistes. També pintà quadres a l’oli. Col·laborà en el tebeo.

–Larva: Cria d’insecte.

–Las Artes del Libro: òrgan oficial de l’Unión Sindica de las Industrias del libro (1932-1936): S’imprimis mensualment a la Impr. Costa, Barcelona.
–Làser: Ampliació de llum mitjançant l‟emissió estimulada de radiacions. En arts gràfiques s’utilitza a les fotocomponedores, fotocopiadora, impressores làser, insolació de planxes… En restauració el farem servir per a la ‘neteja de taques’. També es poden fer gofrats amb làser, cremant superfícies com la pell o la fusta, fins i tot tallar les peces amb làser.

–Lasso de la Vega, Javier: (Sevilla, 12 de juny de 1892-Madrid, 3 de novembre de 19901) va ser un bibliotecari i documentalista espanyol. Va treballar com a secretari a la Biblioteca Nacional per passar, el 1932, a ser director de la Biblioteca de la Universitat Central de Madrid. Durant la seva etapa es va millorar la coordinació entre les biblioteques de facultats i es va avançar en la normalització a través d’un nou sistema de catalagació i l’adopció de la Classificació Decimal Universal2, a més d’un interès més gran en l’estudi de la biblioteconomia cristal·litzat en la creació del Seminari de Documentació de la Universitat Central i la creació de l’Associació de Bibliotecaris i Bibliògrafs. Al llarg de la seva vida va escriure nombroses obres i articles sobre biblioteconomia, com ‘Como utilizar una biblioteca’ (1935), ‘La bibliotecay y el niño (1938) i ‘Como hacer una tesis doctoral’ (1975).

–Latèrcul: Registre llibre d’assentament de les dignitats civils i militars de l’imperi de Constantinoble.

–Laterculi: Oficial encarregat de guardar el Latèrcul a Constantinoble.

–Làtex:  Lligant fabricat amb resines sintètiques utilitzat a l’estucat. Serveix per fixar l’estuc i que no s’’arranqui’ davant el ‘tir’ d’elements com el cautxú de les planxes d’òfset.

–Lauda: Llosa de marbre o de pedra amb inscripcions.

–Laudatori: Llibre o escrit que conté lloances de persones o coses.

–Laude: Himnes i cançons espirituals que, segons alguns autors, eren originàries de Terra Santa, on els van aprendre els pelegrins i els croats, durant els segles IX, X i XI. Els ‘lalde’, ‘lodi’ i ‘cantici’, que així es deien, eren composicions escrites per lloar Déu, la Verge i els sants. Sant Francesc d’Assís va ser un notable compositor de ‘laudi’.

–Laus Deo: Paraules amb què solien acabar antigament els llibres que escrivien els monjos de l’Edat Mitjana, a manera de colofó.

–Lavia, Pere:”Llibreter relligador” barceloní quatrecentista. El 1499 li van ser pagats diferents treballs d’enquadernació efectuats per a la Seu de Barcelona.

-‘Lavis’: Procediment calcogràfic per obtenir zones amb to de fons. S’ataca la superfície de la planxa directament amb un pinzell embegut d’àcid.

–Law Calf: 1. Terme general aplicat a una pell de vedell sense color. 2. Una pell de vedell adobada vegetal de color crema amb una superfície de gra suau, que en un moment es va fer servir per cobrir les millors qualificacions dels llibres de dret. També anomenat «vedell just» i, incorrectament, ovella llei».

–Layout: 1. A ‘arts gràfiques’, esbós d’un imprès, sobretot si és d’un publicitari. 2. Marges externs d’una àrea de treball.

–Lazy Loading: És una tècnica utilitzada en el disseny web per carregar de forma diferida els elements d’una pàgina web, permetent una càrrega més ràpida, un estalvi d’amplada de banda i una millora en l’experiència de l’usuari. No obstant això, és crucial tenir en compte consideracions com el SEO, l’accessibilitat i l’experiència de l’usuari en implementar el Lazy Loading en un lloc web.

–LazPaint: és un programa de retoc fotogràfic per a imatges rasteritzades i vectorials, molt lleuger, d’aprenentatge senzill, de codi obert i multiplataforma. Escrit en Lazarus (Free Pascal), empra la llibreria BGRABitmap. El codi de LazPaint està sota la llicència GNU GPL v3.0.

–L.B.S.: Inicials de la locució llatina ‘lectori benevolo salutem’ (al benèvol lector, salut) que es llegeix en més d’un llibre antic al principi o al cap d’algun prefaci.

–LCD: Tipografia que simula les pantalles de cristall líquid. Té una aparença molt tecnològica, per la qual cosa és molt apropiada per a aquest tipus de dissenys encara que, a causa de l’avenç de les noves tecnologies, té un caràcter més retro. Creada pel dissenyador anglès Alan Birch el 1981, el seu nom es deu a les inicials de “Liquid Crystal Display” (pantalla de cristall líquid), un tipus de pantalla molt comú en rellotges digitals. Els seus caràcters estan formats per una senzillíssima retícula composta per 2 traços verticals i 3 horitzontals amb algunes excepcions de traços diagonals. Al seu temps transmetia una sensació futurista i d’alta tecnologia. Avui, a causa de l’evolució de les noves tecnologies, té unes connotacions més retro.

–l/cm: Línies per centímetre. 

–LDP ( Llenguatge de descripció de pàgina PostScript: És un sistema de codificació digital que representa virtualment, tal com diu el seu nom, el format de cada pàgina a imprimir. Alhora situa, en cadascuna d’elles, els diferents grafismes (textos, imatges de bits i formes vectorials) que cal reproduir amb les característiques corresponents.Tot i que existeixen altres llenguatges de descripció de pàgina, com l’ampliament difós ( en ofimàtica domèstica) PCL (Printer Command Language), introduït per Heelett Packard (HP) el 1980, el LDP PostScript ha assolit des de la seva aparició una àmplia difsió en la producció gràfica professional.

–Le Gascon: Pseudònim d’un cèlebre artista enquadernador francès del segle XVII, les creacions del qual van ser i són encara la delícia dels bibliòfils, creacions que són perfectes models inimitables en el difícil art del daurat a mà. Les seves enquadernacions eren d’una elegància delicada només comparable a la bellesa.

–Le Griffe: És obra del dissenyador francès Andre-Michel Lubac. Le Griffe, una magnífica escriptura cal·ligràfica, inclou dues fonts de caràcters alternatius i de guions separats. A diferència de les seves minúscules, més reservades, les majúscules de Le Griffe són molt animades, sobretot les que porten guions i floritures. Amb Le Griffe, Lubac ha imitat la cal·ligrafia lliure en format digital. Ara, en lloc d’escriure un bell text a mà, el pot compondre ràpidament i fàcilment amb aquest tipus magistral.

–Le Monnier ( o Monnier): Cèlebre família d’enquadernadors francesos del segle XVIII que van treballar per al duc d’Orleans i van crear un estil deliciós d’escenes pastorals, reproduïdes en mosaic format amb pells de diversos colors, amb aire purament oriental.

–Leading: La distància entre les línies de text en un disseny.

–Leandre Cristòfol. Escola d’Art a Lleida . Escola pública que ofereix Cicles Formatius de Grau Superior (Gràfica Public., Fotografia Art., Il·lustració, Animació, Arquitectura Efímera i Projectes-Direcció d’Obres de Decoració).

–Lebrun (Barcelona). Era un dels llibreters que venia a les barraques de les drassanes (citat per Palau ( 1935-505).

–Leccionari: Llibre de cor ordenat segons les festes de l’any, per les lectures que es fan de la Sagrada Escriptura durant la missa.

–Lectio facilior: (terme llatí) Principi per a l’elecció de la variant més complexa entre dos manuscrits de variants que en aparença tenen la mateixa autoritat.

-Lectio difficilior: La lliçó que suposa més dificultat gram¡atica, sintàctica o semàntica.

–Lectoescriptura: Conjunt d’accions de llegir i escriure, codificant i descodificant missatges escrits.

–Lector: 1. El qui llegeix llibres o revistes. 2. El segon dels quatre graus menors del ministeri eclesiàstic. En ordenar-li se li lliura el llibre de les lliçons i profecies, que pot llegir. Antigament s’escollien els lectors d’entre els més joves que entraven en el clergat. Servien de secretaris els bisbes i s’instruïen escrivint i llegint al seu costat. Els lectors solien tenir cura de la custòdia dels llibres. Els lectors acostumaven fer les seves lectures a l’ambó o púlpit de les esglésies. En algunes comunitats religioses el títol de lector es dona a un dels pares encarregats de l’ensenyament dels més joves. els lectors als convents solien llegir durant les refeccions dels germans.

–Lector de CD-ROM: Aparell que serveix per llegir les dades desades en un CD-ROM. Avui dia, solen ser gravadors també, permetent gravar les dades que tenim a l’ordinador en un CD-ROM gravable. Amb l’arribada dels llapis òptics, cada cop es fan servir menys.

–Lector electrònic: Aparell de lectura de llibres electrònics.

–Lector morós: Lector que no reintegra els llibres en els terminis establerts o no paga les multes de venciment, els danys per deteriorament o el preu dels llibres perduts.

–Lector òptic: Aparell dotat d’un cap explorador capaç de reconèixer i interpretar un text manuscrit, mecanogràfic o imprès.

–Lector portàtil de llibres:  Abans del Kindle i els llibres electrònics, ja existia, el 1922, la màquina de lectura de mà de Bradley Fiske. Aquest aparell de metall incloïa unes lents d’augment per llegir llibres sencers comprimidor en textos massa petits perquè els llegís l’ull humà, impresos en cartes de 15,24 cm d’alçada. Com a prova, Fiske va mostrar als periodistes el primer volum d’Innocents a l’estranger de Mark twain (al voltant de 93.000 paraules) condensat en tretze cartes.Té per objecte reduir extraordinàriament el volum i el pes dels llibres, fent fàcil el seu transport a la butxaca encara que contingui molts milers de llibres. En efecte, a cada pàgina dels llibres han de ser llegits amb l’auxili de la nova màquina hi ha aproximadament 10.000 paraules i cal notar que cadascuna d’aquestes pàgines no és molt més llarga que la d’un llibre ordinari, en canvi, és molt més estreta. Naturalment no és una impressió usual sinó una reducció fotogràfica en la qual les lletres no es distingirien sense l’auxili d’una lent amb deu diàmetres d’augment. Aquesta lent, col·locada en una armadura movible, es troba en un bastidor especial on està subjecta la pàgina que es llegirà, de tal manera que la lent, mitjançant un joc de cargols, pot recórrer la totalitat de la pàgina.

–Lectors en fàbriques: Fins a la dècada de 1920, els cigars cubans, tant a les fàbriques cubanes com a les nord-americanes, es torçaven a mà. Mentre els treballadors torçaven i omplien els cigars, era comú que un lector llegís articles de diari i novel·les en veu alta a la fàbrica. Els obrers contractaven lectors —en lloc dels amos de les fàbriques— per entretenir-los i informar-los mentre feien la monòtona tasca de torçar a mà centenars de cigars cada dia. El material que llegien els lectors se seleccionava democràticament: els obrers votaven per les històries que volien escoltar. A més d’entretenir els obrers, els lectors ofereixen lliçons diàries d’història, política i actualitat. La lectura en veu alta a les fàbriques de cigars es va iniciar el 1865 en una fàbrica de l’Havana.

–Lectura: 1.Acció de passar la vista per allò escrit o imprès per fer-se càrrec del valor i significació de les paraules emprades. 2. Obra o escrit que es llegeix. 3, Tractat o matèria que un catedràtic o professor explica als seus alumnes a les universitats.. 4 En tipografia, operació de llegir les proves per assenyalar les errades, que en el llenguatge pintoresc de l’ofici s’anomenen Mosques; els repetits, que segellen Manxecs, i els oblidats, que es diuen Mussols, i Don Felipe, quan són de consideració.

–Lectura continua: Forma de llegir llibres, siguin literaris, tècnics o científics, o cert tipus de publicacions periòdiques o part d’elles, com ara editorials, reportatges, etc., de manera ininterrompuda fins a acabar-los o completar-ne una unitat.

–Lectura creativa: Lectura d’obres que enalteixen l’esperit i desvetllen la creativitat personal del lector.

–Lectura comprensiva: Lectura centrada en la comprensió del text i no en els aspectes mecànics.

–Lectura de consulta: Per contestar una pregunta se sol utilitzar una enciclopèdia, una bibliografia, un diccionari o algunes pàgines d’Internet: una recerca ràpida i efectiva a través de Google. Els diccionaris i enciclopèdies estan disposats la majoria de vegades en dues o tres columnes.

–Lectura crítica: Lectura en què el lector es qüestiona la veritat o falsedat del text per poder comprendre i avaluar allò que s’està llegint.

–Lectura dirigida: Lectura de textos seleccionats pel professor, segons els objectius educatius, l’edat i el nivell lector de l’alumnat.

–Lectura discontinua: Forma de llegir certs llibres, especialment els de consulta (anuaris, diccionaris, catàlegs, etc.) o certes parts de les publicacions periòdiques (per exemple, anuncis econòmics, solts, notícies breus, etc.), de manera que no cal la continuïtat ni cal completar grans unitats.

–Lectura expressiva: Lectura oral, en veu alta, dotada d’entonació i expressivitat.

–Lectura grossa: Tipus de foneria que correspon a 12 punts, anomenat també Cícero.

–Lectura de la imatge: Interpretació del significat de dibuixos, gràfics, fotografies, etc.

–Lectura individualitzada: Lectura adaptada al nivell i als interessos de cada alumne.

–Lectura informativa: Es tracta, per exemple, del cas d’un diari on deixem deambular els ulls per sobre de la pàgina i ens limitem a extreure només el que considerem més important. Són molt rares les ocasions en què es llegeix íntegrament un diari. Estan compostos en diverses columnes, si bé els suplements solen disposar de menor quantitat ja que contenen relats narratius.

–Lectura integral: Lectura total, completa, sense saltar-se cap fragment (mots, línies o pàgines).

–Lectura labial: Lectura de missatges orals feta a través de l’observació del moviment dels llavis.

–Lectura lineal: Això significa que un text es pot llegir sense interrupció des del principi fins al final. Un exemple és la novel·la. El text ha d’oferir un aspecte assossegat: la tipografia invisible per al lector voluntari.

–Lectura matisada: Significa que el text es pot començar a llegir per un punt triat arbitràriament a la publicació i que al mateix temps la informació està estructurada de forma contínua. Exemples per a aquest cas els trobem als llibres científics i educatius. Aquests textos solen estar disposats en una sola columna, de vegades amb una columna més estreta per col·locar anotacions al marge i comentaris complementaris. De vegades també estan disposats en dues o més columnes.

–Lectura mecànica: Lectura centrada en els aspectes mecànics de la transformació d’un missatge escrit en un missatge oral.

–Lectura precoç: Lectura feta per infants que no han arribat encara a l’edat escolar.

–Lectura ràpida: Procediment de lectura que comporta rapidesa i comprensió i memorització del text llegit.

–Lectura recreativa: Lectura amena, de fàcil comprensió i argument agradable.

–Lectura selectiva: 1. Lectura que examina un text cercant alguna dada concreta. 2. Es dóna en el cas de publicacions estructurades a partir d’orígens diferents i que podrien ser llegits per separat, però que tanmateix tenen un nexe de relació entre ells: per exemple, els llibres escolars. Aquests textos solen anar en una o dues columnes amb molt d’espai per a les il·lustracions. La pàgina té molt de blanc perquè els ulls puguin descansar i es pugui aïllar el text de l’entorn.

–Lectura silenciosa: Lectura exclusivament visual, sense pronunciar el text.

–Lectura superficial: Lectura global i ràpida, sense aprofundir, realitzada a fi d’extreure la dea principal del text.

–Lectura tàctil: Lectura, feta amb el tacte, de textos en sistema Braille.

–Lectura ‘xica’: Tipus de foneria de lletra usada fa anys que correspon a 11 punts.

–Lecturabilitat: Facilitat que ofereixen els textos per a ser compresos. Es consideren factors com l’habilitat lectora, la formació del qui llegeix, el seu domini de l’idioma, la familiaritat amb la temàtica, etc.

–Leete, Alfred (1882-1933): Il·lustrador anglès, autor del cartell anglès més famós de tots els temps i un dels més imitats del món: la crida als britànics a enrolar-se a les files de l’exèrcit a la Primera Guerra Mundial.

–Leget, Lluís: Únicament sabem d’aquest impressor que, juntament amb el també impressor Pere Malo, publica dues obres: Breve instrucción de como se ha de administrar el sacramento de la penitencia de Bartolomé de Medina, amb el llibreter Damia Bages; i del bisbe de la Seu d’Urgell Andreu Capella, el Manual de ejercicios espirituales, amb els llibreters Joan Pau Manescal, Damià Bages i Jeroni Genovés. Tota la seva activitat és de l’any 1585.

–Leget, Salvador: D’aquest impressor barceloní només en sabem que va publicar l’obra del jurisconsult Francesc Solsona Stilus capibreviandi, l’any 1547.

–Legibilitat: La finalitat de la composició de textos és aconseguir una lectura fàcil i contínua. Molts factors afecten la llegibilitat i tots són interdependents. Hi ha tantes variables que es fa difícil determinar un conjunt limitat de regles d’aplicació ràpida i segura. És possible fixar algunes pautes que ajudin a crear un text llegible, però el més important és aconseguir l’equilibri perfecte entre elles.
És essencial tenir en compte la llegibilitat en la composició de textos continus. Els textos secundaris (titulars, destacats, anotacions, etc.) i de retolació permeten una versatilitat més gran en la selecció tipogràfica, atès que les condicions de lectura són diferents. La finalitat de la composició de textos és aconseguir una lectura fàcil i contínua. Molts factors afecten la llegibilitat i tots són interdependents. Alguns d’aquests factors són el disseny regularitzat, el contrast de gruix en els traços de les lletres, la caixa baixa i la sèrie rodona o normal. A més, és fonamental tenir en compte el sistema de reproducció i el suport durant tot el procés de disseny, així com el contrast entre el color del text i el del fons, en què la millor combinació és text negre sobre fons blanc. També hem de separar les lletres, paraules i línies de manera proporcionada. S’aconsegueix la màxima llegibilitat amb una relació correcta entre cos, interlineat i amplada de columna. Són més llegibles l’alineació a l’esquerra i la justificada.

–Legislació arxivística: Les disposicions jurídiques que s’emeten en un país determinat per regular i establir els procediments generals de la gestió documental i protegir-ne el patrimoni documental.

–Leitmotiv: Expressió d’origen alemany que designa un tema recurrent, ja sigui musical, visual o literari, que apareix reiteradament com a element simbòlic o narratiu al llarg d’una obra.

-‘Lejiadora’: Esfera de ferro tancada hermèticament amb una capacitat d’uns 10 m3 i un diàmetre de 2,5 a 2,8 m. que conté lletada de calç o sosa. L’esfera, plena de draps, es fa girar a una temperatura determinada per facilitar-ne la neteja i el blanquejament.

–Lema: 1.Proposició, paraula o expressió, situades a l’inici d’un text, que l’autor pretén demostrar, explicar o il·lustrar.

2. A vegades, a la següent pàgina senar després de la dedicatòria s’ofereix un lema, que és una breu explicació de l’obra literària, tot i que és habitual que es tracti d’una cita, una frase, un vers o qualsevol altre text d’un altre autor que hagi servit d’inspiració per al present llibre, o que en refereixi els continguts. En edicions econòmiques, se sol posar a la mateixa pàgina que la dedicatòria. Com totes les pàgines anteriors, no porta folis ni s’inclou a la taula de continguts. Solen utilitzar-se, també, a principi de capítol, on reben el nom d’epígrafs.

–Lemari: Conjunt de lemes que formen un diccionari.

–Lematització: Operació que consisteix a agrupar per entrades lèxiques les formes que ocorren en un text o que integren una llista.

–Lemnisc: 1. Signe format per un traç horitzontal o oblic, situat entre dos punts sobreposats.

–Lemniscata: També coneguda com a símbol d’infinit (∞), és el nom de la corba matemàtica o del signe que suggereix un número 8 en posició horitzontal, generant una mena de cicle o bucle. El seu nom vol dir “decorat amb cintes”, per la forma de monyo. És utilitzat en àlgebra, geometria i lògica.

–Leneòtic: Aquest era el nom d’una localitat d’Egipte on es fabricava una classe de paper inferior usada pels antics, Plini es refereix a ell a les seves obres.

–Lentini Marugán, Javier: (Barcelona, 1929 –1995. Metge, poeta, traductor, editor i crític. Metge i cirurgià, viatger impenitent, va ser president (1961-1972) de l’Associació de Metges i Artistes amb seu a Torí, així com fundador i president (1962-1974) de l’Associació d’Arts i Lletres i Humanitats Mèdiques de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona. El 1972 i fins al 1984 es va encarregar de la “Secció setmanal de poesia” de la revista Jano, en la qual va comentar més de dos-cents autors. Com a editor va fundar les revistes Hora de Poesía (1979-1995) i Asimetría (1986-1988), en les quals va donar cabuda a autors de diferents idiomes, consagrats o desconeguts, al principi de les seves carreres, a l’auge de la seva vitalitat o ja morts. Abans de res poeta, Javier Lentini va escriure i va publicar un total de setze llibres de poemes.
Recollits en nombrosos volums col·lectius, els seus poemes també van ser publicats en diversos idiomes, amb títols com Antología (1988) i Viaggio nell ultima isola (1991), tots dos en traducció d’Emilio Coco a l’italià, o bé L’invention de l’automne o La dernière île
1992), amb versions de Vera Binard en francès.

–Lepisme: Insecte tisanur que rosega el cuir, el paper i altres elements. Es troba a les habitacions on hi ha llibres.

–Les Edicions de l’Arc de Barà: És una empresa distribuïdora de llibres fundada a Barcelona el 1971 per Jordi Úbeda i Bauló, Josep Espar i Ticó, Josep Maria López i Llaví i Joaquim Ensesa, amb objectiu de facilitar la distribució del llibre en català arreu dels Països Catalans, no solament a les grans ciutats, sinó en tots aquells pobles, grans o petits, on hi hagués algun llibreter disposat a col·laborar en les tasques de reconstrucció cultural. D’antuvi obriren delegacions a València, Girona, Lleida, Reus i Tarragona, i les van estendre a Mallorca. Els darrers anys de la seva existència s’encarregaven de la venda de llibres a l’engròs, mentre que les vendes al detall les encarregaven a la llibreria Ona. El dia 13 de setembre de 2010 es va fer públic que posava punt final a la seva activitat, comunicant que tancava a les gairebé 140 editorials amb què treballava: aproximadament el 25% del sector editorial català.

–Les filigranes: dictionaire històriques des marques de papier dès leur apparition vers 1282 jusqu’en 1600. Paris, Picard, 1907, 4 vols.(S’ha reimprès amb materialssuplementaris per AllanStevenson, Amsterdam, PaperPublications Society, 1969,reimpr. Stuttgart, Hiersemann, 1991). Obra de Charles-Moïse, Briquet.

–Les llibreries-editorials d’auques i romanços 📕: Consta que cap al 1842, Joan Llorens tenia una linreria i taller d’enquadernacions i que el 1844 va començar a editar les populars auques, amb la col·laboració artística, poc després, dels dibuixants Josep Noguera i Ramon Puiggarí. Mort Llorens, el seu fill Antoni va reprendre el negoci. Mort aquest últim al seu torn, la vídua va vendre els fons i els gravats al boix a l’amo de la botiga “El Abanico”, que va explotar el negoci fins a la seva decadència.

Una altra casa popularíssima, dedicada exclusivament a l’edició i venda d’auques, romanços i sainets, va ser la d’Antoni Bosch, des del 1848, establert primer, el 1848 al carrer Trencaclaus, i després de diversos canvis d’establiment, el 1886 es va traslladar a la famosa botiga del carrer Bou de la Plaça Nova, popularíssima a la Barcelona de la segona meitat del segle XIX.

Es dedicaven també a la venda d’auques i la resta d’imatgeria popular, un tal Francisco Quintana, que el 1895, estava establert al carrer de la Tapineria. Anteriorment les van publicar i van vendre així mateix, Piferrer, Estivill i Vallés.

Van ser populars com a venedors d’auques i romanços, Amigó conegut per “Jaume de la Flora”, que tenia muntat el seu negoci al carrer de la Boqueria; “la Raimunda”, que venia la seva mercaderia a Sant Gervasi; Domingo Valls, de Gràcia; “la Isabeleta Tarragona”, que tenia una botiga al carrer de Castaños; Antònia Gaya, del carrer de Lladó, i Eulàlia Capdevila, coneguda com per “la Rosa”, que parava a la plaça del Rei.

–Lescuyer. Bernat: Mestre impressor de principis del segle XVI, d’origen francès, resident Barcelona, el 1521, i a costa dels llibreters barcelonins Joan Trinxer i Francisco Costa, va estampar un missal romà, conegut pel Missal de Santa Eulària pel gravat xilogràfic de la portada que representa aquesta santa.

–Leteradura: El 1969 es va inaugurar, al passeig de Gràcia de Barcelona, una llibreria que sembla que era lamés selecta i moderna de la història barcelonina, potser per això només va durar deu anys. La dirigia Lali Gubern, esposa de Jorge Herralde i en les seves prestatgeries alternaven, amb més o menys dissimulació, els Cuadernos de Ruedo Ibérico amb les publicacions de Tel Quel , edicions de Losada, Siglo XXI i els primers texts de Lacan.

–Letragraphica: Full de transferència de tipografia de fonts ITC de la companyia Letraset. A la dècada de 1970 la gamma de tipus de lletra Letragraphica, que recollia tipus innovadors dissenyats pels millors dissenyadors del món, es va continuar a la dècada dels 80 amb la introducció de Letragraphica Premier.

–Letraset Arta Font: La família Arta font va ser dissenyada per David Quay el 1991. El seu aspecte de lletra manuscrita fa d’Arty una bona elecció per a publicitat i altres materials promocionals.

-Letre, Eusebi: Dibjante i litògraf, natural de Barcelona. Va col·laborar en la il·lustració del Setmanario Pintoresco, El Siglo Pintoresco, El Panorana i altres revistes. Va participar en la il·lustració de la Crónica General de España (Madrid, 1865-70) i ​​en moltes altres obres amb els seus dibuixos i litografies, com el Diccionario estadístico-histórico de España, de Pascual Madoz (Madrid, 1845-50) i moltes altres obres, algunes cromolitogràfiques, com una col·lecció de Vistas de París.

–Letrinàlia: De latrine, lavabo, amb el sufix -alia) o, en anglès, latrinalia són aquell tipus d’inscripcions fetes expressament a les letrines ço és, lavabos o a les parets dels serveis públics. Poden aparèixer com a art, dibuixos, o paraules, incloent-hi poemes i reflexions personals. Si es fa sense el consentiment del propietari, es comet un acte de vandalisme. Alguns locals han intentat frenar aquest vandalisme col·locant pissarres llargues als serveis i proveint els usuaris de guix; amb això s’espera que els clients aprofitaran la pissarra i el guix en comptes de dibuixar letrinàlia directament a les parets o al lavabo. El folklorista Alan Dundes, de la Berkeley, encunyà el terme latrinalia (en anglès) l’any 1966 per referir-se als grafits que trobava pels serveis públics. Dundes va preferir aquest terme abans que el shithouse poetry perquè no tots els ítems de letrinàlia es troben en vers o en forma poètica.

–Lettering: És l’art de dibuixar paraules. Al contrari que la cal·ligrafia, el ‘Lettering’ es realitza dibuixant. No té límits, és pura creativitat. Podeu combinar colors, tipus de lletra, ‘banners’, il·lustracions. No teniu regles.

–Letterpress: Un dels processos d’impressió més antics. Letterpress és una tècnica d’impressió en relleu que utilitza una premsa d’impressió per aplicar una impressió directa d’una superfície entintada i entintada contra fulls o un rotlle de paper continu.

–Letterset: (Abecedari de lletres transferibles); Marca d’una firma productora de lletres transferibles. Denominació genèrica que hom dona als diversos tipus de fulls d’abecedaris transferibles, que s’apliquen, per pressió, damunt de papers transparents per a treballs en òfset o en heli, i damunt de cartolina per a ser reproduïts en fotogravat per a treballs tipogràfics. Per les múltiples combinacions a què es presta aquest sistema de lletres transferibles s’usen eú tota mena de treballs.

–Leucografia: Impressió d’un element gràfic que resulta del color del suport per estar gravat de manera invertida en el sentit blanc/negre.

–Leucogràfic: Il·lustració, títol o lletres gravades en buit i impresos com si fos en relleu, de manera que l’assumpte apareix en blanc sobre fons negre.

–Levigadora: Utensili format per un disc metàl·lic al qual va acoblat un mànec vertical. S’empra en les operacions de poliment i granejat de la pedra litogràfica pressionant contra la superfície sorra o qualsevol substància abrasiva mullada en aigua. La mateixa acció de fregament efectuada pel levigador, mitjançant moviments en espiral, pot també realitzar-se amb una segona pedra de qualitat inferior a la que serà granejada. A es diu Catalunya Fregadora.

–Levític: Llibre canònic de l’Antic Testament escrit per Moisès sobre les cerimònies de la religió dels jueus.

–Lewy, Fritz: el cartellista alemany que firmava els seus treballs amb el monograma LY i que va estar actiu a Barcelona entre el 1933 i el 1938, va ser objecte d’un dels meus primers treballs de descoberta d’autors oblidats. Amb un article publicat el 1995 (Santi Barjau: “Fritz Lewy, un cartellista alemany a Catalunya (1933-1938)”, Serra d’Or, XXXVII, 432, desembre 1995, p. 74-77) vaig donar a conèixer d’una manera bàsica la seva biografia (com a escenògraf i grafista de Ràdio Colònia primer, i com a pedagog als Estats Units, al final) i, en especial, la seva producció catalana, en la qual destaquen cartells tan coneguts com el de la fallida Olimpíada Popular del 1936, el de la Batalla de l’Ou o els que va fer per al departament d’Agricultura; també va fer altres treballs, com marques i logotips: en una autobiografia de l’etapa nord-americana, afirma amb orgull que a Europa era conegut com a Mr. Trademark. Després del meu article, la investigadora de Ràdio Colònia, Birgit Bernard, li va dedicar una exposició: Fritz Lewy, Chefgrafiker der Werag: ein Pionier der Neuen Sachlichkeit (1997), organitzada per l’Archiv der WDR i el Theatermuseum Düsseldorf, plasmada més tard en un llibre monogràfic (Birgit Bernard, Michael Matzigkeit: Fritz Lewy, ein Leben für die Form, Theatermuseum, Düsseldorf 2002).

–Lexema: Representació abstracta d’un mot amb independència dels aspectes flexius o de formació, com la que té entrada al diccionari.

–Lèxic. 1. Conjunt de totes les unitats lèxiques o lexemes d’una llengua. 2. Diccionari o vocabulari, girs i modismes d’un autor, peculiaritat d’un estil i riquesa. 3. Qualsevol diccionari d’una altra llengua.4. Conjunt de paraules pròpies d’una regió, una activitat, etc. 5. Conjunt de paraules de llengua. 6.Vocabulari conjunt de paraules regionals.

–Lexicalització: Procediment pel qual un grup sintagmàtic esdevé un element lingüístic equivalent a un sol mot.  Nota: Per exemple, ‘al peu de la lletra’ (adv), ‘trobar a faltar’ (v), ‘rosa dels vents’ (n).

–Lexicó: Conjunt teòric format per tots els elements lèxics d’una llengua amb l’especificació de les seves propietats fonològiques, morfològiques, sintàctiques i semàntiques.

–Lexicògraf: Persona que es dedica a la lexicografia.

–Lexicografia: Branca aplicada de la lexicologia que té per objecte l’elaboració de diccionaris.

–Lexicografia acadèmica: Estil lexicogràfic imposat per una acadèmia o institució similar.

–Lexicografia automatitzada: Lexicografia que utilitza mètodes automàtics per a la confecció de diccionaris.

–Lexicografia bilingüe: Lexicografia que té per fi la descripció de diccionaris escrits en dues llengües.

–Lexicografia comparada: Disciplina que té per objecte examinar els diferents models de lexicografia dels diversos països i llengües per descobrir-ne el desenvolupament, les relacions, les diferències i les semblances.

–Lexicografia descriptiva: Branca de la lexicografia que es dedica a l’estudi i la selecció del lèxic usat realment, sense criteri purista o restrictiu.

–Lexicografia dialectal: Parteix de la lexicografia que es dedica a l’estudi de les parles regionals.

–Lexicografia enciclopèdica: Branca de la lexicografia que atén la tècnica de compondre enciclopèdies.

–Lexicografia informatitzada: Branca de la lexicografia que sotmet les dades lèxiques a tractament informàtic.

–Lexicografia lingüística: Part de la lexicografia que estudia, descriu i defineix el conjunt lèxic duna llengua, sigui diacrònica o sincrònicament.

–Lexicografia pràctica: Branca de la lexicografia que té per finalitat l’estudi dels diccionaris des del punt de vista de la seva estructura externa i interna, presentació bibliològica i tipogràfica, redacció, tècnica, etc.

–Lexicografia regional: Branca de la lexicografia que estudia els lèxics corresponents a llengües que es parlen en regions determinades.

–Lexicografia teòrica: Branca de la lexicografia que té per finalitat l’anàlisi dels diccionaris des del punt de vista de la seva història, estructura, tipologia, metodologia, etc.

–Lexicografia unilingüe: Lexicografia que té per fi la descripció de diccionaris escrits en una sola llengua.

–Lexicogràfic: De la lexicografia o relacionat amb ella.

–Lexicologia: Branca de la lingüística que estudia el lèxic des del punt de vista sincrònic.

–Lexicometria: Branca aplicada de la lexicologia que analitza un text partint de la freqüència d’ocurrència dels mots que l’integren.

–Lexicó: Diccionari de la llengua grega i, per extensió, diccionari de qualsevol llengua.

–Lexigrafia: Art i tècnica d’elaborar glossaris i vocabularis, per oposició a la lexicografia, que elabora diccionaris.

–Libel: 1. Obra curta i normalment difamatòria contra algú o alguna cosa. 2. Composició popular anònima, freqüent als segles XVI i XVII, en què es recullen acusacions i amenaces contra institucions o contra persones conegudes, amb l’objectiu d’intimidar, difamar i ferir el seu honor. Feien servir un llenguatge popular. Podem trobar libels en forma de diàleg humanístic, de relació, o com a cobles satíriques; i acompanyats de petits dibuixos burlescs. Aquestes composicions, normalment manuscrites, es difonien en llocs públics, de mà en mà o fixant-les en llocs transitats, i sovint es llegien o cantaven en llocs públics i en actes de protesta.

Libel antijueu del segle XVI conegut com Alborayque

–Libel de repudi: Escriptura amb què antigament el marit repudiava la dona i dirimia el matrimoni.

–Libelions: A l’antiga Roma es donava aquest nom als petits llibreters, és a dir, als que es dedicaven a aquest negoci a petita escala.

–LIBER: La missió de LIBER és permetre una investigació de primer nivell i els nostres valors són la col·laboració i la inclusió.

El nostre objectiu és: Proporcionar una infraestructura d’informació que permeti que la investigació a les institucions LIBER sigui de classe mundial; Millorar l’experiència dels usuaris a les Institucions LIBER, que s’enriqueix amb les facilitats i els serveis que LIBER pot oferir; Promoure i defensar les biblioteques europees a tots els fòrums europeus i nacionals on la veu de LIBER necessiti ser escoltada; Formar professionals de biblioteques i de la informació que siguin innovadors i puguin oferir lideratge a LIBER ia la comunitat bibliotecària nacional i internacional.

–Liber: Revista digital i gratuïta d’Art & Cultura del Centre Ricardo B. Salinas Té una periodicitat trimestral i, a les seves pàgines, el lector trobarà des de ressenyes d’activitats rellevants d’Art & Cultura, presentació d’importants obres d’art de la col·lecció Ricardo B. Salinas i reportatges gràfics, recomanacions literàries o d’espectacles musicals i escènics, especialistes, artistes i intel·lectuals de l’àmbit cultural nacional i internacional. Des de 2018.

–Liber: Capa interior de l’escorça dels arbres, que s’ha utilitzat com a suport escriptural. Nota: D’aquest mot prové el nom llibre.

–Liber benedictionum: Llibre litúrgic que conté les fórmules de les benediccions que dona el bisbe en dies solemnes.

–Liber comicus: Llibre litúrgic que contenia les lliçons litúrgiques preses dels profetes, epístoles i evangelis.

–Liber feudorum maior: Cartulari dels feus reials compost cap al 1190 per Ramon de Caldes per encàrrec d’Alfons el Cast d’Aragó, a fi d’ordenar tots els documents referents al seu patrimoni. Comprèn un miler d’escriptures relatives a Pallars, Urgell, Empúries, Besalú, Cerdanya, Rosselló i Girona corresponent als segles IX i X.

–Liber glossarum : És un enorme compendi de coneixement utilitzat per compilacions posteriors durant l’edat mitjana, essent un treball de referència general usat pels estudiosos contemporanis. És la primera enciclopèdia llatina en la qual els temes estan ordenats alfabèticament. També se l’ha considerat com una enciclopèdia, glossari o diccionari. El Liber Glossarum va ser la font principal de Papias, així com va ser usat pels humanistes italians de Florència, i posteriorment, va ser referenciat per diferents erudits fins al segle xvii. Les recerques del paleògraf Jesús Alturo han permès detectar testimonis escrits de la difusió del Liber glossarum a Catalunya. En concret, a l’Arxiu Diocesà de Barcelona i a l’Arxiu Comarcal de Manresa.

–Liber Horarum: Llibre de l’ofici monàstic.

–Liber iudiciorum: Compilació de lleis formada al segle VII, al regne visigòtic, per iniciativa de Recesvint en el vuitè concili de Toledo (653) per tal d’unificar la legislació dels gots i dels hispans. Probablement era ja acabada en 654-655. Els diversos elements que integren el recull conserven llur personalitat i indicació de procedència (319 lleis, dites antiqua —algunes amb l’expressió emendata—, són anteriors a Recared, i 192 són de sobirans posteriors, fins a Recesvint, amb 15 capítols de filosofia política extrets de les etimologies isidorianes; Ervigi en feu una revisió el 681 afegint-hi altres lleis i esmenant-ne; encara hi foren introduïdes després noves lleis, fins al regnat d’Ègica). Abasta els drets polític, civil, penal i processal i en petita part afecta el dret eclesiàstic. La lleugera romanització prové de la influència del codi d’Euric i del breviari d’Alaric, com també dels usos hispanoromans. A Catalunya, tot seguit d’iniciada la conquesta cristiana, l’aplicació del Liber iudiciorum, que regia també a la Gàl·lia Narbonesa, coexistí amb la d’alguns capitulars dels francs i la del dret canònic. Rebé també els noms de Codex legum, Liber legum, Liber Gothorum, Lex Gothica, etc.

–Liber Orationum: Llibre d’oracions i benediccions.

–Liber Ordinum: Llibre litúrgic que conté el ritual de bisbes o pontifical i el de les cerimònies sacramentals, per a sacerdots.

–Liber Passionum: Llibre que contenia lectures de les passions dels Màrtirs.

–Liber pontificalis: Col·lecció de biografies dels papes, cronològica des de Sant Pere, compilades per autors diferents en èpoques diferents i de valor històric molt desigual.

–Liber precum: Llibre litúrgic que comprenia les lletanies corresponents a l’ofici diví, generalment en prosa rimada.

–Liber quadratus: El llibre manuscrit, des del punt de vista històric, comprèn des de la més remota Antiguitat, amb els primers documents en tauletes, primer d’argila i després de fusta, fins a intervinguts del segle XV, amb la invenció de la impremta, passant per la forma de rotllo o volum fins a arribar a la època romana, amb la invenció del llibre quadrat, Liber quadratus.

–Liber regum: Crònica apareguda cap a l’any 1200, en romanç navarrès, potser procedent de Fitero, de la qual posteriorment va haver-hi una segona redacció en castellà, amb addicions.

–Liber traditionum: A Baviera, Suàbia i Alsàcia, registre d’actes de tradició o de donació de béns, o una col·lecció de còpies d’aquestes actes, que tendeix a aproximar-se al cartulari.

–Liberalització: aixecament de qualsevol restricció al préstec d’un document o a la divulgació de la informació que conté.

–Liberty: Premsa de platina (plànol contra pla o minerva) de pedal que data de 1855- També es diu Màquina de ventall i Premsa de ventall.

-Librària: Escriptura manuscrita emprada especialment en la còpia de llibres que es caracteritza per la claredat, la regularitat i la simetria.

–Librària taberna (terme llatí): Casa o botiga del llibreter.

–Librarii negligentia omissis: Expressió emprada per indicar els salts de la numeració en la foliació o paginació d’un manuscrit.

–Librarius (veu llatina): 1. Bibliotecari. 2 . Llibreter. 3. Copista. 4. El terme ‘librarius’ es va utilitzar a l’àmbit hispànic del segle XV per definir l’encarregat de catalogar i ordenar una col·lecció llibrària, és a dir, el bibliotecari. La primera menció a aquest personatge, així com a les seves funcions, la trobem a l’Epistola directa ad inclitum et magnificum virum dominum Petrum Fernandi de Velasco Comitem d’Haro (Madrid, Biblioteca Nacional d’Espanya MSS/9208) escrita per Alonso de Cartagena (1348-1456). No obstant això, el terme ‘librarius’ es va utilitzar al món antic per referir-se al copista en el seu sentit més ampli.

–Library Genesis: o LibGen és un motor de cerca que permet el lliure accés a continguts que, d’altra manera, són de pagament o no digitalitzats en altres llocs, generalment articles científics o llibres acadèmics, i en menor proporció de ficció. Posseeix contingut lliure en formats PDF, EPUB, MOBI, DJVU, etc. accessible en portals de nombroses editorials acadèmiques com Oxford University Press, Cambridge University Press, ScienceDirect d’Elsevier, Springer, etc.

Creixement de la Library Genesis

–Librería: Boletín del Gremio de Libreros de Barcelona: Publicació periòdica editada a Barcelona, des de l’any 1962 fins al 1977.

–Librería Barcelonesa 📕: Es trobava al carrer Llibreteria i era propietat del Diario de Barcelona, de Casa Brusi. Editava les obres de Jaume Balmes. Sembla que no venien gaires llibres, només sortien els llibres de Balmes, principalment El Criterio.

–Librería Bosch (Barcelona): Fundada després de la decisió d’Agustí Bosch i Faustí Penella per crear una societat, el primer treball de la qual va ser l’enquadernació de llibres. Després del primer any de prendre aquesta decisió el 1890 amplien el negoci a la compra venda de llibres a prop de la universitat on no abandonen la venda del llibre de vell. Després de la guerra civil ajudat pel llibreter antiquari Raimon Burget ajuda a la recuperació de fons jurídic d’importància, pels treballs realitzats Josep Bosch s’anima a l’entrada del negoci de llibreria de vell adquirint biblioteques privades. El volum de vendes augmentava per l’increment de bons fons i degut a una bona gestió comercial.
És interessant la iniciativa d’aquests dos llibreters que surten fora d’Espanya per conèixer noves tendències de venda i aplicar-les al negoci.
El 1926 després de la mort de Bosch els seus fills es desfan de gran part del fons de vell. Josep Bosch va ser president del gremi de llibreters de Barcelona des del 1949 al 1961.

–Librería Católica📕 : De Pau Riera i Sans. En mig del carrer Robador, una tenda gran , amb prestatgeries i les portes amb vidralls, els taulells i les làmpades amb globus de gas, tot pintat de negra i envernissat, era un espai sever per no dir funerari. No hi havia mai ningú comprant, segurament perquè era més una petita editorial que una llibreria i servien a l’engròs. Però es podien comprar Sermones del P. Planas, les obres de Pallés, molt conegudes en aquell temps, sobretot una que es deia La Arrepentida, que era una vida de Santa Magdalena novel·lada i Camino recto del P. Claret.

–Librería Cervantes: Al carrer Tallers. De mans de Giganda  va passar a Mallafré qui li va posar el nom. El 1934 quedar com a encarregat un fill de Joan Bta. Batlle.

–Librería Cervantes del carrer de la Palla: Era de les més antigues, estava al mateix local, carrer de la Palla, 23, on fins fa pocs dies hi estava Àngel Batlle, fill de l’excel·lent Llibreter Joan Baptiste Batlle. Aquesta llibreria, abans de ser d’en Batlle, la va tenir un temps el bibliòfil Fontdevila. L’havia fundat en Mas, exlampista i home d’ìdees tradicionalistes, la va anomenar “Librería Cervantes” i la presidia un bust de gran format de Beethoven doncs en Mas es dedicava també a la venda de música; va tenir com a dependent al llibreter Antoni Castells, el qual es va casar amb la seva filla i s’establi pel seu compte, primer en un portal de Portaferrissa, on abans Salvador Bonavia pare, hi havia estat un temps i més tard adquirí la llibreria de la Ronda de la Universitat, de Pere Marès, la qual més tard la viuda de Castells va convertir en llibreria de nou. Tant en Mas com en Castells eren assidus concurrents a les fires i sempre presentaven els seus llocs amb bons llibres.

–Librería Indar 📕: Situada al carrer de la Plateria, 58, servia subscripcions de les innumerables obres que es publicaven aleshores per entregues. També era de les poques que venia peces musicals.

–Librería de la Immaculada Concepción📕 : En el carrer Bonsuccés hi havia aquesta llibreria que era de Joan Grabulosa, que durant molts anys es va dedicar a editar obres de Leo Taxil, sobre maçoneria i que el públic les llegia molt, però finalment l’autor va confessar que tot el que deia malament de la massoneria era perquè els catòlics li compressin llibres. Es va tancar, però el fill també anomenat Joan va anar a La Hormiga de Oro.

–Librería La Dolce Vita: A la parada 40 del Mercat de Sant Antoni la llibreria La Dolce Vita va rellevar una de les antigues parades de compravenda de cromos del Mercat Dominical de Sant Antoni, que durant dues generacions de la mateixa família es van dedicar a mantenir viva una de les tradicions del mercat. El 2017, la venda de cromos s’havia reduït considerablement i la família va posar la parada a la venda. Ilaria Sansotta, llibretera italiana establerta a Barcelona, ​​provinent del món de la restauració de llibres antics, la va comprar convertint-la en llibreria. Així va néixer La Dolce Vita com la coneixem avui, i segur que si parleu amb Ilaria us explicarà un munt d’anècdotes del mercat que recorda amb molt d’afecte.

–Librería Labraito: Mª Jesús Domínguez comença el seu camí en el Mercat Dominical de Sant Antoni l’any 1968 com a ajudant de parada d’un altra llibreria; i amb la jubilació del titular no va dubtar a seguir com a Librería Labraíto al núm. 20, primer a nivell personal i després familiar. El seu compromís, serietat i professionalitat fan de la parada un espai d’interès pels col·leccionistes i lectors on trobar tota mena de revistes sobre cinema, moda, art, història, viatges, música, erotisme, manualitats, etc.  De la mà de la M. Jesús i del José, també podreu descobrir entre les seves publicacions: llibres, còmics i, fins i tot, discos.

–Librería Lindoro 📕: (Barcelona). Situada davant de la Catedral, aquest establiment contemporani del de Llordachs, proper al segle XX. Va fer vendes molt reeixides d’alguns incunables.

–Librería Litoral: Manolo Camiño va començar a tractar amb llibres el 1985 obrint parada els diumenges al mercat de Sant Antoni. Mes endavant, el 1991, va llogar un local amb funcions de magatzem al carrer de Vilamarí, que el 1994 va esdevenir botiga, quan la seva filla Patricia va decidir dedicar-se al negoci. Amb un fons nombrós, poden oferir primeres edicions de literatura espanyola, hispanoamericana i catalana, i llibres d’història d’Espanya i de la dues guerres mundials, entre moltes altres disciplines. La pàgina web permet la compra en línia i te un bon motor de cerques, així com una desenvolupada llista de matèries.

–Librería Sánchez: Un establiment aparentment petit amaga un gran fons de llibres i revistes. La família d’en Rafael Calvo Sánchez tracta amb llibres des del 1953 sense perdre l’entusiasme. És, a més, un interessat pel propi món del llibre i, per tant, un dels llibreters que en sap més sobre aquest entorn. Amic dels seus clients, el trobareu entre les noves parades del mercat de Sant Antoni. A la web us donarà una acurada i extensa informació bibliogràfica dels fons dels quals disposa, pàgina que s’actualitza diàriament, i des de la que podeu comprar, si abans us heu obert un compte. Estan associats a llibreries virtuals d’abast mundial, tals com Libris, Iberlibro i Uniliber. I tots els diumenges el trobareu, amb la seva dona, al Mercat Dominical de Sant Antoni. I la resta de dies són al carrer Còrsega, 485 de Barcelona.

–Librería Ultonia: Va estar molts anys a Girona, des de 1988 fins l’any 2015. I al capdavant de la mateixa estaven Amparo Fons i Fidel López Delgado. Sembla que el nom d’Ultonia és per recordar un Regiment que es va formar amb comandaments i soldats provinents d’Irlanda, que van venir exiliats a España l’any 1710 i va durar fins a l’any 1960.

–Libreros de Lance de Madrid: L’Associació es crea l’any 1977 per iniciativa d’un grup de llibreters madrilenys amb un objectiu, treure el llibre al carrer i apropar la cuDurant 44 anys, coincidint amb el mes de maig, l’Associació ha consolidat el madrileny Passeig de Recoletos com un lloc de referència per celebrar la Fires del Llibre Antic i d’Ocasió, on es reuneixen llibreters de diferents punts d’Espanya als ciutadans.

–Libreter, Libraterius, Bibliopola i fins i tot Biblioteca, eren els noms donats als llibreters en diferents èpoques i llocs. A vegades són anomenats Librari, com en el cas de Ça Coma (Sacoma) el 1482, autoritzat el 1473 a vendre, entre altres coses, “llibres i coses semblants”.

–Libri Atrium: Col·lecció de dret canònic, majoritàriament, resolucions dels concilis i decretals.

-Libri catenati: Llibre fixat a un suport mitjançant una cadena per evitar el seu robatori.

–Libri lintei: Segons el testimoni de Tito Livio, els ‘libri lintei’ eren llibres escrits en lli o tela, custodiats al temple de Jano amb els registres dels noms dels magistrats. Els libri lintei provenen de la tradició etrusca, d’on, per exemple, es conserva el ‘liber linteus zagrabiensis’, les bandes escrites d’una mòmia del període hel·lenístic o de l’època romana. Plini el Vell assenyala que el lli es feia servir per a anotacions d’ús privat. A banda de la llista de magistrats, hi ha fonts que determinen que els ‘libri lintei’ també emmagatzemaven informació jurídica, sobre la ciutat de Roma i, sobretot, sobre la casta sacerdotal.

–Libri pontificii: Llibre registre en què el Col·legi dels Pontífexs de l’antiga Roma consignaven les cerimònies rituals del Dret Sagrat. Rebia el nom també d”Indigitamenta’. Aquest Col·legi tenia també al seu càrrec publicar cada any els noms dels cònsols i dels magistrats de la ciutat.

–Libris: Asociación de Libreros de Viejo de Madrid.Es va fundar el 1988 i compta actualment amb 39 llibreries de tot Espanya.

Des del 1989, en col·laboració amb l’Ajuntament de Madrid, organitzem la Fira de Tardor del Llibre Vell i Antic, durant la primera quinzena d’octubre al Passeig de Recoletos de Madrid.

–Librivendoli: Paraula italiana molt popular per designar els venedors de llibres.

–Librología: És una app 100% gratuïta, sustentable i ecològica. Es pot descarregar fàcilment, cal crear-se un perfil que no demana massa informació i, a partir d’aquí, compartir llibres llegits, puntuar propis i aliens, sumar opinions i, també, dialogar amb altres usuaris amb interessos comuns. És una xarxa social de lectors que et permetrà:

Trobar i oferir llibres gratuïts.

Conèixer els llibres que tenen altres usuaris per poder comprar, vendre, intercanviar, obtenir gratuïts i/o regalar llibres físics.

Assabentar-te el que van llegir, llegeixen o llegiran altres usuaris.

Escriure ressenyes i puntuar llibres.

–Librorum compactor: Entre els romans era anomenat així el ‘Bibliopegus’, o sigui l’enquadernador de llibres.

–Liceu: 1. A Atenes i a les ribes de l’Ilusus, passeig i pòrtic consagrats a Apol·lo. Allí Aristòtil donava les seves lliçons als seus deixebles. 2. Nom donat en alguns països als establiments d’ensenyament secundari. 3. Nom donat a certes societats literàries o recreatives.

–Life: Tipografia dissenyada per Francesco Simoncini el 1965 que barreja elements de les tipografies antigues i transicionals. Va ser pensada per ser usada en suports on la qualitat d’impressió fos baixa com a diaris. Aquest estil innovador i versàtil va substituir les tipografies usades en aquell moment pels diaris. Els seus caràcters estan inspirats en la Times New Roman de Stanley Morrison, producte d’una època de canvi i d’experimentació.

–Ligator librorum: Una altra accepció antiga de l’ofici d’enquadernador.

–Lignícola: Dit de l’organisme que viu a la fusta i a les tapes dels llibres i que els ataca.

–Lignificat: Que conté lignina. Vegetal amb una bona duresa estructural.

–Lignina: Material de reforç típic de fibres procedents de la fusta. Se sol rentar durant la ‘fabricació de paper’ de fusta (altres ‘pastes de paper’ no tenen tanta lignina com la fusta). Si queda lignina al paper aquest es tornarà fràgil amb facilitat i s’enfosquirà ràpidament pels raigs ‘UV’. La lignina del paper es mesura amb el ‘reactiu Weisner’.

–Li-ki: Llibre sagrat dels ritus memorials de les cerimònies xineses. Pertany a la sèrie dels cinc ‘ I-Ching’.

–L’Illa del Tresor: Tots els diumenges a la parada 63 del Mercat de Sant Antoni. També estan a Todocoleccion i a instagram.

–Límit de cobertura de tinta: Especifica la quantitat total de tinta admissible per a cada color, amb un paper i una tècnica d’impressió determinats. S’expressa en percentatge. En cada cas, el límit ve donat, sobretot pel risc de repintat i sol variar entre 240 i 340% per a impressió òfset en quadricromia, segons el paper (teòricament el valor és de 400%, 100% per cada tinta). És un valor que s’utilitza per ajustar la màquina d’imprimir quan feu la separació de colors.

–Límits tipogràfics: Conjunt de línies horitzontals, paral·leles i invisibles, emprades per estructurar qualsevol disseny tipogràfic. Aquest grup es compon de dalt a baix per: línia de les ascendents (que topa amb les banyes de lletres com: b, d, f, h, k, l, t); línia de les majúscules (definida per l’alçada de les lletres de caixa alta i numerals: E, K, T, 3, Z, 7); la línia mediana (determinada per l’alçada de la x, emprada per alinear les lletres de caixa baixa sense descendents o ascendents: a, c, m, o, s, v, z); la línia base (equivalent a la línia emprada en disseny editorial, sobre la qual descansen els caràcters); i, finalment, la línia de les descendents (fins on es projecten verticalment els traços inferiors de: g, j, p, q, y). Aquesta mena de pentagrames és fonamental per estructurar i alinear qualsevol caràcter; les seves distàncies es mantenen proporcionals quan es varia la puntuació i és independent de les variacions tipogràfiques que pugui tenir una família.

–Lineal sense retolació: El mateix que ‘pal sec’.

–Linealment: En línia recta. Línia que indica una forma, un contorn.

–Lineament: Conjunt de línies horitzontals paral·leles que guien l’escriptura.

–Lineament altern: Lineament on no es dibuixen les ‘línies rectores’ per a tots els paràgrafs, sinó que es fa de forma alterna.

–Lineament doble: Lineament en què cada línia d’escriptura és separada per un espai en blanc i guiada per dues línies rectores, una a dalt i l’altra a baix.

–Lineament de doble mòdul:. Lineament susceptible de rebre, segons la necessitat del text, una línia d’escriptura de petit o de gran mòdul dins l’espai de cada interlínia.

–Lineament marginal: Lineament per a les ‘marginàlies’ que es retola de forma independent al de la caixa de text.

–Lineament marginal independent: Lineament traçat al marge, amb una unitat de pautat independent de la del text principal, per tal d’inserir-hi una glossa.

–Lineament parcial: Lineament en què només és traçada una sola línia rectora per a diverses línies d’escriptura.

–Linearium: Vegeu ‘Regle’.

–Lineatura: Nombre de línies per centímetre o polzada en les trames utilitzades en fotoreproducció, o de fils en les pantalles de serigrafia.

–Lineatura oberta: Vegeu ‘lineatura de trama’.

–Lineatura de revelatge: Líquid compost de productes químics, necessari per revelar pel·lícules o planxes.

–Lineatura tancada: Vegeu ‘lineatura de trama’.

–Lineatura de trama: Densitat de la trama de semitons. Es mesura per línies (o punts) per centímetre o per polzada (85 l/p): ‘lpi’ o ‘lpp’. Com més gran és la lineatura, menor és el punt i cal més resolució de la màquina. A més, com més quantitat de línies per polzada, la lineatura és més tancada i serà també més gran la fidelitat i la possibilitat d’empastament (i viceversa). És a dir, amb més lineatura s’obté millor qualitat però és més complicat fer la impressió sense arribar a empastar. Al sistema internacional la mesura seria LPC línies per centímetre que resulta de dividir LPI per 2,54.

–Lineòmetre: 1. Instrument que serveix per calcular l’interlineat. Alguns tipòmetres ho tenien incorporat. 2. Eina formada per full de material transparent que serveix per saber de forma aproximada la lineatura d’un document imprès amb trama ordenada (no estocàstica). El seu ús és molt senzill: Es col·loca el lineòmetre, que porta impresa una sèrie de línies divergents, sobre l’impressor i es va girant i desplaçant fins que veiem aparèixer un efecte de moaré per la interacció del tram de l’ impressor i el patró format per les línies. La lineatura es troba allà on la creu visual formada pel moaré toca la vora de l’escala. 2. Actualment forma part del tipòmetre, al qual s’afegeix, a més, la correspondència dels cíceros en mil·límetres i centímetres.

–Lingot: Peça de metall tipogràfic que a partir de la seva solidificació en aquesta forma crea els diferents tipus invertits i en relleu a la part superior.  S’utilitza per separar o blanquejar elements de la composició. Consisteix en regletes de 6, 12 i 18 punts de gruix. La seva longitud sobrepassa a la de les interlínies. A la pràctica, el lingot de 12 punts s’anomena cícero i el de 6, mig cícero. Es dona el nom d’imposicions als blancs que es fan servir per separar les pàgines entre si a la màquina. Les imposicions es fabriquen en peces de diferents amplades, i, la seva longitud per concordances de quatre en quatre cíceros o de dos en dos en les mesures petites. Poden haver de tres classes d’imposicions: fusta, plom i ferro. El conjunt d’imposicions de la mateixa mida, però de tots els gruixos existents, s’anomena secció.

–Lingoter: Armari per guardar lingots disposats per mesures i punts.

–Lingotera: Motlle per a la fosa de lingots d’aliatge tipogràfica.

–Lingüística: Disciplina que estudia el llenguatge i s’interessa per la descripció de l’estructura i el funcionament de les diferents llengües.

-Lingüística aplicada: Branca de la lingüística orientada a la formació de principis teòrics aplicats com ara la didàctica de la llengua (L1 o L2), la reeducació de trastorns del llenguatge o logopèdia, la traducció automàtica, etc.

–Lingüística contrastiva: Branca de la lingüística aplicada que contrasta estructures per trobar elements comuns i diferents entre dos o més sistemes lingüístics en el pla fonètic-fonològic, morfològic i sintàctic-semàntic. Nota: La lingüística contrastiva té una orientació pragmàtica i didàctica; s’aplica en l’ensenyament de la llengua i en la traducció automàtica.

–Lingüística dels esborranys: estudi de les formes de redacció preparatòria d’un text literari.

–Lingüística textual: Branca de la lingüística que descriu els fenòmens que ultrapassen el marc de l’oració. Nota: La lingüística textual s’ocupa de la descripció de la constitució del text, de les condicions de la seva coherència, i de la seva funció, intencionalitat i efecte. Té com a precedents la retòrica i l’estilística.

–Línia: 1. Successió de caràcters manuscrits o impresos amb què es formen paraules i línies de text.  2. En arts gràfiques, diverses màquines alineades que van fent diferents fases d’un treball de manera coordinada.

–Línia àgata: Línia de 5,5 punts de pica (0,119 centímetres) d’amplada, que serveix de base per al cobrament dels anuncis a la premsa dels Estats Units.

–Línia d’altura d’ascendents: En tipografia, línia invisible que formen el final dels ascendents de les minúscules.

–Línia d’altura de descendents: En tipografia, línia invisible que formen el final dels descendents de les minúscules.

–Línia d’altura de les majúscules: En tipografia, línia invisible que formen la part alta de les majúscules.

–Línia àuria: 1. És la que s’anomena la ‘divina proporció’, és a dir, que tota pàgina impresa ha de donar la sensació d’un perfecte equilibri a totes les seves parts, tant en la distribució dels blancs, marges, imposició, etc. Amb això s’evita la impressió de pesadesa i cansament que produeixen les pàgines amb el text farcit i els marges reduïts. 2. Es fa servir per col·locar folis, marcar blancs de respecte, o altres elements i recursos que necessitin un espai fix.

–Línia àuria horitzontal: Línia que es troba a una alçada corresponent als 5/8 de la de la caixa de composició o la pàgina de paper, comptant des del peu respectiu en ambdós casos.

–Línia àuria vertical: Línia que es troba a la distància de 5/8 del tall davanter de la pàgina senar o del marge dret a la caixa de composició d’aquesta pàgina i talla a l’horitzontal en un punt considerat de màxima concentració de la mirada .

–Línia base: 1. En tipografia, línia invisible sobre què es componen els textos d’una pàgina.2. Línia imaginària que iguala per la base l’ull mitjà de les lletres, de manera que les banyes descendents la superen.

–Línia en blanc: Espai lineal normalment ocupat pel text però que, per raons estètiques o d’una altra índole, es deixa en blanc.

–Línia blanca: Línia del mateix cos que les línies de text i que apareix sense elements imprimibles.

–Línia bloc: Línia linotípica, constituïda per una sèrie de signes juxtaposats que formen un sol bloc tipogràfic.

–Línia de cap: En maquetació, línia invisible que marca la part superior de la caixa de text.

–Línia capil·lar: 1. En cal·ligrafia amb ploma, línia fina amb què es rematen els traços. 2. S’utilitza per fer els traços terminals o la decoració de les lletres.

–Línia de capçalera: Línia del marge superior.

–Línia centrada: Línia curta composta al centre de la seva mida. Si pertanyen a finals de títols, epígrafs, encapçalaments, etc., les línies centrades no porten punt final.

–Línia clara: Estil de dibuix caracteritzat per la nitidesa i la precisió, típic del còmic francobelga “clàssic” (anys 50 a 70), que simplifica al màxim l’entitat, prescindint d’ombres, tramatges, etc., i que utilitza colors plans. Es considera que el seu “inventor” fou Hergé. A Espanya, pels anys 80, la revista Cairo va ser un exponent d’aquest estil dins del còmic per a adults.

–Línia coixa: A la composició tipogràfica, línia que no està ben igualada o completa.

–Línia de continuïtat: Línia al final d’un text que indica que continua en una altra pàgina

–Línia curta: En tipografia, línia de caràcters que és menor que la sagnia que porta. Cal evitar començar una columna o una pàgina amb una línia curta. / Línies que són més curtes que la resta de la caixa.

–Línia de descendents: Línia horitzontal teòrica que coincideix amb els extrems inferiors de les banyes descendents.

–Línia doble: Conjunt de dues línies paral·leles separades per un petit espai que tenen la mateixa funció en un ratllat.

–Línia de doblegat: El mateix que ‘línia de plegat’.

–Línia d’escriptura: Línia real o virtual sobre la qual s’assenta l’escriptura. També anomenada Línia de base.

–Línia fallida: Vegeu ‘Calba’.

–Línia fluixa: Línia de composició manual les lletres de la qual es mouen per estar insuficientment justificada.

–Línia de foli: Línia situada al capdavant d’una pàgina on figura la xifra corresponent en l’ordre correlatiu de foliació.

–Línia fora de text: El mateix que ‘línia marginal’.

–Línia forta: Línia que depassa la mesura de composició en quantitat major que les restants del mateix motlle.

–Línia de fuga: Direcció obliqua de les línies perpendiculars al pla del dibuix en una representació en perspectiva.

–Línia girada: Línia linotípica que es col·loca cap per avall per suplir una altra que falta.

–Línia guió: Línia formada amb filets d’un cícero de llarg i quadrat del cos 12 perquè serveixi de guia en la composició de quadres o estats llargs i complexos.

–Línia d’horitzó: Línia virtual horitzontal, situada a l’altura de l’observador, en què conflueixen els punts de fuga en un dibuix en perspectiva.

–Línia imaginària: En tipografia, són les línies no visibles que marquen els límits sobre els que descansen els caràcters. Està formada per: la ‘línia base’, la ‘línia d’alçada d’ascendents’, la ‘línia d’alçada de descendents’, ‘línia mitjana’, ‘línia d’alçada de les majúscules’ i l’ull mitjà. / En maquetació, són les línies no visibles que fiten la caixa de text.

–Línia inclinada: Error d’impremta en què la impressió surt inclinada. 

–Línia intel·ligent: Guia visual de caràcter temporal, que apareix als editors de gràfics vectorials per facilitar la ubicació, orientació, alineació i distribució d’un o més elements. Aquesta característica opcional es presenta a l’espai de treball quan alguna de les seves parts coincideix perfectament amb el format o amb un altre element diferent al centre, aresta, angulació o separació. Depenent del programa utilitzat, també se’l coneix com a línia global de construcció.

–Línia irregular: Línia que adopta qualsevol forma que sigui diferent de la recta: corba, ondulada, etc.

–Línia de justificació: Qualsevol de les dues línies laterals que delimiten la caixa de justificació.

–Línia leucogràfica: En estampació, les línies blanca del dibuix realitzat mitjançant el ‘mètode sostractiu’.

–Línia lladre: 1. Línia curta que té menys de cinc lletres en mides inferiors a vint cíceros i menys de set superiors a vint cíceros. 2. S’anomena així el rengle curt a final de paràgraf que conté una partícula d’una paraula i la seva puntuació. Tot i que hi ha qui també la considera així quan es tracta d’una paraula de menys de cinc lletres. Aquesta línia genera un blanc excessiu que pot arribar a sumar-se al sagnat del paràgraf següent, tot empenyent la línia lladre a aquest espai inferior. En qualsevol cas, és recomanable que no se separi sil·làbicament l’última paraula d’un paràgraf (configuració possible en les opcions «Separació de síl·labes» dels programes d’autoedició), ni que la línia porti una única paraula curta, sinó almenys dues.

-Línia de la lletra: Base de la lletra paral·lela a la línia d’escriptura.

–Línia linotípica: Línia produïda per la linotípia, en què les lletres estan totes foses i formen una unitat.

–Línia de marge: En maquetació, línia invisible, als marges esquerre i dret, en què s’alinea una justificació. 

–Línia del marge inferior: Línia que delimita el costat inferior de la caixa de justificació.

–Línia del marge superior: Línia que delimita el costat superior de la caixa de justificació.

–Línia marginal: Línia traçada en un dels marges. Nota: Cal no confondre-la amb les línies de marge.

–Línia mestra: En maquetació, qualsevol de les línies invisibles que marquen la justificació o les columnes. 2. Qualsevol de les línies que delimitin la caixa de justificació o l’intercolumni.

–Línia mitjana: 1. En tipografia, línia invisible de la zona alta de l’alçada x, formada per la part superior de les minúscules sense els seus ascendents. 2. Part superior de la x de la caixa baixa.

–Línia oberta: Línia l’espai de la qual entre paraules és el màxim permès o superior.

–Línia òrfena: 1. Primera línia d´un paràgraf que queda sola al final d´una pàgina.. Es considera un error tipogràfic.

–Línia perduda: Línia que en els títols de portadelles, portades, capçaleres, etc., es compon amb caràcters més petits que la resta de la composició d’aquesta part.

–Línia de peu: 1. En maquetació, línia invisible que marca la part inferior de la caixa de text. 2. Línia de blanc o lingot que es col·loca al peu dels motlles.

–Línia de peu de pàgina: Línia que es col·loca al peu de la pàgina, després del text, amb les mateixes dades que portaria si fos al capdavant. 2. Títol resumit que va imprès de vegades al marge inferior del full, a la primera pàgina de cada plec, al costat de la seva signatura.

–Línia de plegat: Línia discontínua que marca on anirà el ‘plec’.

–Línia de punts: 1. Línia discontínua que sol assenyalar una zona de tall. 2, Línia formada per una sèrie de punts separats amb mig quadratí o un quadratí.

 –Línia quàdruple: Conjunt de quatre línies paral·leles per un petit espai que tenen la mateixa en un ratllat.

–Línia de la ratlla: Línia que ocupa la posició inferior de les dues que formen la caixa del ratlla.

–Línia rectora: Qualsevol de les línies horitzontals que serveixen per guiar l’escriptura.

–Línia rectora major: Qualsevol de les línies rectores, generalment situades a la part superior i inferior de la caixa de justificació, i a vegades també al mig, que es prolonguen fins a l’extrem de la pàgina, fora de la caixa de justificació.

–Línia rectriu: Línia que es traçava perquè servís de suport al text.

–Línia de referència: Línia que es col·loca al peu de la coberta duna revista amb les dades fonamentals per a la formació de la cita bibliogràfica.

–Línia reforçada: Línia que ha estat refeta per fer-la més visible.

–Línia sagnada: Línia que ocupa el primer lloc en un paràgraf ordinari, que comença amb sagnia.

–Línia de seguretat: A més de crear àrees verticals amb les columnes de la retícula, la pàgina també es pot dividir horitzontalment. Es pot reservar un espai a la part superior per a les imatges els peus de foto, i el cos de text pot penjar duna línia comuna.

–Línia superior: Marqueu l’alçada màxima d’una lletra minúscula.

–Línia de tall: Marca impresa que assenyala per on cal fer el tall.

-Línia de terç: Té la mateixa funció que la línia àuria, però s’aconsegueix dividint la caixa en tres parts iguals.

–Línia de text: Línia duna galerada o, simplement, dun text compost i que compleix les característiques establertes per a aquesta composició.

–Línia tirada: Línia d’escriptura que s’estén de marge a marge.

–Línia de traços: Línies discontinua formada per traços curts per distingir-la d’altres de traç continu o, simplement, per disposar d’un efecte diferent.

–Línia trencada: Línia curta de final de paràgraf.

–Línia triple: Conjunt de tres línies paral·leles separades per un petit espai que tenen la mateixa funció en un ratllat.

–Línia ‘txunga’: (del castellà ‘linea chunga’). Estil de còmic underground editat a Espanya (principalment a Barcelona) a partir dels anys 70 per revistes com El Rrollo enmascarado, El Víbora o Makoki i representat per autors com Nazario, Max o Kim.

–Línia vídua: Darrera línia d’un paràgraf que queda sola a l’inici d’una pàgina.

–Línia de la x: Vegeu ‘línia mitjana’.

–Línies caigudes: Una manera per assenyalar un nou paràgraf consisteix a utilitzar línies caigudes.

              Aquí, com el terme implica, la primera paraula d’un paràgraf nou se situa immediatament per sota de l’última paraula del paràgraf anterior, en una línia nova.

                                                                                                                                El lector troba molt còmoda aquesta transició, encara que l’aspecte visual del text en relació amb l’espai blanc depèn de la longitud de la línia final del paràgraf precedent. Si els paràgrafs són curts i el text extens, caldran moltes més línies que amb altres convencions (a part de les línies partides), i l’aspecte visual del bloc de text quedarà interromput per intrusions blanques des dels marges.

–Línies cinètiques: Línies dibuixades que ajuden a accentuar la sensació de moviment.

–Línies de flux:  Els espais de separació de camps i columnes, els corondells, connecten les pàgines de manera vertical i horitzontal. És pràctic utilitzar-los per associar elements a l’espai visual.

–Línies guia: Representacions ortogonals de caràcter digital que s’apliquen de manera temporal a diversos programes de disseny, que serveixen per alinear, distribuir i organitzar els elements d’una composició. Solen ésser semitransparents, no afecten la impressió i es generen des d’una regla que envolta l’espai de treball; també es poden inclinar, duplicar o moure a discreció (vegeu marges).

–Línies marginals verticals: Ratlles paral·leles a les línies de justificació.  

–Línies rectrius: Ratlles destinades a servir de suport al text.

–Línies de tall: 1 Línies imaginàries que determinen la correspondència paral·lela de dues marques de tall i que indiquen on s’haurà d’efectuar el tall o guillotinat, tant de plecs individuals, com de conjunts de fulls ja impresos; amb aquests talls verticals o horitzontals es determina la mida final de les publicacions. Per la seva banda, als empaquetatges, apareixen assenyalades amb una línia contínua, mentre que els talls parcials per doblegar o desprendre peces es mostren amb una línia puntejada.

–Línies del temps: Les línies de temps són organitzadors gràfics que serveixen per mostrar una seqüència d’esdeveniments ordenats al llarg d’un període de temps, en una escala que pot anar de minuts a dies, anys i milions d’anys segons ho decideixi qui l’elabora.

–Link: També conegut com a enllaç o hipervincle, és un element interactiu en el disseny web que permet als usuaris navegar d’una pàgina a una altra només fent-hi clic. Es crea mitjançant l’etiqueta “ i s’utilitza per millorar la navegació i l’experiència de l’usuari en un lloc web.”

–Linofilm: Sistema de composició fotogràfica que es fa servir per estampar pels procediments d’òfset i gravat al buit. Aquesta màquina consta de dues unitats totalment separades; el teclat perforador i el conjunt fotogràfic. El teclat produeix en una sola operació una còpia mecanografiada normal i una cinta perforada que, introduïda a la càmera fotogràfica, reprodueix automàticament sobre la pel·lícula els caràcters corresponents als forats perforats de la cinta.

Una retícula de sis columnes i vuit camps verticals que es poden simplificar en quatre. Els diferents elements textuals responen a l’amplada de columna: peus de foto (a), text secundari (b) i text principal (c). A partir del ritme vertical de la interlínia, es defineixen marges (A), columnes (B) que delimiten els camps (C) que, en agrupar-se, estableixen zones (D) per a la composició. A més, les línies de flux (E) són eines connectores a la doble pàgina. Font: Gàlvez (2004) en el llibre de J,A.

–Linògraf: Vegeu ‘Linotipista’.

–Linografia: Tècnica de gravat sobre una planxa de linòleum amb instruments tallants. El principi en què es basa la linografia és el mateix del gravat en fusta a la fibra, per la qual cosa es pot considerar com un procediment derivat d’aquell. Consisteix, en definitiva, a gravar amb relleu una imatge rebaixant els blancs amb ganivetes i gúbies de diferent secció. Com passa en el cas de l’entalladura, també de la xilografia, el mètode d’impressió corresponent a aquesta tècnica és el de l’estampació amb relleu. Òbviament, la naturalesa del suport condiciona el tipus d’imatge creada per l’artista, que ha de saber aprofitar les característiques expressives de la matèria, i així, en la mesura que el linòleum absorbeix bé la tinta, creant masses compactes a l’estampa, és adequat per treballar mitjançant talles amples i àmplies superfícies de color. La tècnica de la linografia es va desenvolupar al començament del segle XX. Artistes com Matisse i, sobretot, Picasso van obtenir excel·lents estampes en colors plans utilitzant diferents planxes de linòleum. Cal destacar també l’extraordinari domini tècnic aconseguit per l’escola de gravadors en linòleum gallecs de la primera meitat de segle.

–Linogravat: Mètode de gravat artístic molt similar a la xilografia només que usant linòleum com a material per a la planxa. L’artista grava directament la planxa fent fora aquelles zones on no vol que es dipositi tinta (que quedaran més baixes). Per això utilitza burins i instruments similars. Com que el linòleum és més tou i dúctil que la fusta ia més manca de direcció de la fibra (gra), és més fàcil de treballar. Per aquest mateix motiu, la planxa és més feble i resisteix menys pressió, a més de permetre menys finor en el detall. És un mètode que va ser desenvolupat a Alemanya al començament del segle XX i és molt popular com a mètode d’aprenentatge de les tècniques de gravat en alt relleu.

Linogravat de l’artista rus L.P. Lapin, 1933.

–Linoleogravat: És un procediment de gravat semblant a la xilografia. A més de variar la matriu, que naturalment és de linòleum, és més tou i dúctil que la fusta; varien les eines. Aquí es fan servir petites ganivetes i gúbies, que fan el tall molt contundent i clar.

–LinoLetter: Família de fonts dissenyades per Linotype Design Studio i publicat per Linotype. LinoLetter conté 8 estils i opcions de paquets familiars. La impressió que causa aquesta font és de claredat i objectivitat, cosa que el fa adequat per a qualsevol cosa, des de text bàsic fins a aplicacions multimèdia.

–Linòleum: 1. Material gomós, compost per linoxina, suro, jute i pigments sobre xarpellera. És més fàcil de treballar que la fusta perquè no té fibra i és més tova, però s’aconsegueixen traços menys fins i menys resistents. 2. Imatge que es fa amb la tècnica del mateix nom. 3. Material constituït per un teixit cobert per una pasta feta d’oli de llinosa, colofònia, goma kauri, serradures i altres. Nom de la tècnica del gravat semblant a la de la xilografia, on amb l’utilització de gúbies es treu de la superfície de la planxa tot allò que no serà entintat.

Planxes de linòleum per a gravat

–Linòleum a planxa perduda: Material flexible, impermeable, lleuger i fàcil de tallar emprat com a suport en la tècnica de la linografia. Bàsicament és una pasta d’oli de llinosa cuita, resines de pi, suro en pols i ingredients colorants, premsada i laminada sobre tela de jute. Com que el linòleum és una matriu sobre la qual s’enregistra i no un procediment pròpiament dit, no és correcte fer servir per metonímia aquest terme per referir-se a la tècnica. Aquest argument, perfectament assumit pel que fa a altres suports com làmina, tac, pedra litogràfica o pantalla serigràfica, cap dels quals designa la tècnica amb què s’associen, no troba la mateixa resposta en el cas de la linografia. En efecte, l’ús impropi del terme linòleum aplicat al procediment està molt estès en la catalogació d’estampes.

–Linotext: Dissenyada per Morris Fuller Benton el 1901, aquesta tipografia gòtica va ser llançada amb el nom de Wedding Text per l’American Type Founders a Jersey City. Les seves formes, típiques de les tipografies conegudes com a Old English o “Textura” del segle XIX, van ser tallades a mà. Va obtenir tant èxit que aviat van començar a sortir rèpliques d’altres foses amb altres noms. Stempel, per exemple, va treure l’Elite Kanzlei i C.F. Rühl va fer el mateix amb la Comtesse. La fosa Linotype la va recuperar el 1924 amb el nom de Linotext. Les seves formes ornamentals no són gaire llegibles, per la qual cosa la seva aplicació es redueix a titulars, diplomes, invitacions, publicitat o petits blocs de text amb una mida mínima de 12 punts.

–Linotípia: Màquina utilitzada per a la composició tipogràfica en calent, que es caracteritza per la fosa de tots els caràcters d’una línia en un sol bloc, anomenat línia Bloc. Otto Mergenthaler, mecànic alemany, va inventar el 1884 la Linotype. L’origen d’aquest invent va ser que havent estat requerit Mergenthaler per construir una màquina de fer reports litogràfics, se li va suggerir la idea de la màquina de compondre. Després de molts experiments va construir la Blover, que va ser reconeguda com a molt pràctica, fabricant unes dues-centes en poc temps; la primera va ser instal·lada al’ New York Tribune’ i es va atribuir al director d’aquest diari, Witeland Reid, el nom de Linotype. A finals de 1900 ‘L’Anuari de l’Exportació’, que tenia la impremta als porxos del passeig d’Isabel II, de Barcelona, ​​va adquirir la primera màquina de compondre Linotype. Tb Linotype.

–Linotípia mescladora: Linotípia que treballa amb vuit magatzems, de manera que quatre poden treballar simultàniament.

–Linotipista: Nom que es dona a l’operari que treballa a la màquina Linotype. Ha de tenir la categoria del compositor tipògraf i a més a més ser dactilògraf. Mentre compon, fon les lletres que combina, lletres que la màquina dona en un sol lingot, llarg segons la mesura que es determini.
–Linotipografia: Procediment d’impressió tipogràfica basat en l’elaboració de les formes mitjançant l’ús de la linotípia.

–Linotron: Màquina de compondre electrònica, la més ràpida del món [ en la seva època], ja que permet compondre un text al ritme de 1000 caràcters per segon. Gràcies a això un llibre de 600 pàgines de 4000 caràcters cadascuna es pot acabar en una hora. Reprodueix igualment documents fotografiats, dibuixos i qualsevol altra obra d’art.

–Linoxina: Oli de llinosa molt rovellat. És un dels components del linòleum.

–Lintei libri: Es deia així els llibres dels antics pontífexs romans, els quals contenien les formalitats i cerimònies que havien d’observar-se als sacrificis. Van prendre el nom de ‘lintei’ perquè estaven escrits sobre tela.

–Línters: Nom que tenen els flocs de cotó que es fan servir com a matèria primera per preparar la pasta de fer paper.

–Linux: És una familia de sistemes operatius formats pel Nucli del sistema operatiu (kernel) Linux juntament amb les utilitats GNU, denominat de vegades GNU/Linux. Avui en dia, hi ha moltes distribucions de programari basades en aquest sistema operatiu. És usat per un 2,35% dels ordinadors de sobretaula i portàtils.

–Linux Multimedia Studio (LMS): Podriem dir-li “Let’s make music”. Una alternativa més que acceptable a programes de pagament professionals com Cubase o logic Pro. És un programa de software lliure (amb llicència GPL ) i multidioma i multiplataforma (Linux, Windows, Mac) que permet crear música i seqüències, editar i barrejat audio i connectar-se a perifèrics MIDI o qualsevol altre instrument electrònic. És un programa que encara que tingui una interfície simple i intuitiva, es complex de dominar. Ofereix, entre altres coses:

            Compatibilitat amb un controlador MIDI o teclat per a tocar notes.

            Consolidació de pistes d’instrument amb l’Editor de Ritme+Baux.

            Ajust amb precisió de patrons, notes, acords i melodies.

            Automatització completa basada en pistes definides per l’usuari i fonts d’automatització controlades per computadora.

            Importació d’arxius MIDI i de projectes d’Hydrogen.

            Suport per a complements LADSPA i efectes VST (Linux i Windows).

            Efectes incorporats de compressor, limitador, retard, reverberació, distorsió i intensificador de baixos.

            Equalitzacions gràfiques i paramètriques i visualitzador/analitzador d’espectre.

–Liofilització: Tractament de restauració.

–Liorah: Tipografia creada per la dissenyadora nord-americana Holly Goldsmith el 2000 per a la fosa Bitstream. A aquesta elegant lletra manuscrita Holly li va posar el nom de la seva filla, que en aquell moment era una nena de dos anys i mig, i que igual que la
tipografia, era bonica, delicada, elegant però molt revoltosa.

–Lipòfil:  Que té la qualitat de retenir el greix. S’utilitzen materials lipòfils en tècniques d’estampació planogràfiques com el litogravat.

–Lipograma: 1. Paraula grega que s’aplica a qualsevol obra, en prosa o en vers, on s’hagi omès una o diverses lletres de l’alfabet. Antigament alguns literats es van entretenir en feines d’aquesta naturalesa. Néstor de Laranda va escriure una ‘ Ilíada’ en la qual faltava la lletra a al primer cant; al segon faltava la lletra b; al tercer, la c, i així fins al final. 2. És un tipus de text en què manca una lletra (o més d’una) i està concebut com un joc de paraules o bé com una restricció conscient que s’imposa l’escriptor. Ja són presents a la Grècia antiga, però l’auge dels lipogrames té lloc a partir del segle xviii com una prova d’enginy de l’autor. Com més freqüent és una lletra en una llengua, més difícil resulta escriure sense aquesta lletra i, per tant, més vàlua té el lipograma. Alguns exemples cèlebres de texts lipogramàtics són La disparition, de Georges Perec, versionat en català a l’obra L’eclipsi d’Adrià Pujol, o els poemes de Gottlob Burmann o la novel·la Eunoia de Christian Bök.

–Lipogramàtica: S’aplica aquest nom grec a una obra en vers o prosa on s’ha omès una o moltes lletres de l’alfabet. Els grecs en van fer algunes. Néstor de Laranda, en temps de l’emperador Sever, va compondre una Ilíada lipogramàtica; en ella faltava la A al primer cant, la B al segon, la C al tercer, etc. Tryphiodoro va arreglar l’Odissea pel mateix estil.

En els temps moderns [segle XIX] altres escriptors desocupats s’han entretingut a compondre algunes obres per aquest estil, anomenades algunes, amb raó, bagateles o frivolitats. Alguns exemples cèlebres de texts lipogramàtics són La disparition, de Georges Perec, versionat en català a l’obra L’eclipsi d’Adrià Pujol, o els poemes de Gottlob Burmann o la novel·la Eunoia de Christian Bök.

 –Lipogramatista: Persona que sap compondre una obra sense fer servir en tota ella de certa i determinada lletra o lletres.

–Liqa o Likka: Fibra de seda o llana crua que, al món islàmic, es col·locava als tinters perquè la tinta no s’escampés. En altres cultures orientals com la xinesa, se segueix usant encara la ‘liqa’. A més, de vegades utilitzen altres materials com el cotó.

–Liquar: És una eina de Photoshop que, entre altres coses, serveix per treure mixelins. Bàsicament ens permet distorsionar una imatge, ja sigui empenyent i movent un punt o clicant sobre una àrea de la imatge per fer-la més gran o més petita. D’aquesta manera podrem fer-lo servir per crear un efecte d’engrossiment o aprimament d’un cos, una cara, un objecte… Però també s’usa per a infinitat d’estils artístics.

–Liquidació d’una edició: Venda dels exemplars que constituïen l’edició d’un llibre, a un preu inferior al marcat al catàleg.

–Lira: S’anomena així al cos de les premses a la Stanhope, sens dubte per la seva forma, semblant a aquest instrument, en el centre del qual, per la part superior, està col·locat l’estómac de la premsa, d’on penja el quadre. Per la part inferior hi passen les bandes sobre que gira tot el carro.

–Lírica: S’aplica a un dels tres principals gèneres en què es divideix la poesia i en el qual es comprenen les composicions en què el poeta canta els seus amors i ideals, i per regla general a totes les obres en vers que no són èpiques o dramàtiques, La poesia lírica té per objecte l’expressió dels sentiments i pensaments íntims del poeta, Les poesies líriques són generalment curtes, encara que arribin a regular extensió en els poemes descriptius o narratius, en els quals el poeta expressa les impressions produïts per la contemplació d’esdeveniments exteriors.

–Lis: Vegeu ‘flor de lis’.

–Lisbona, Josep: Dibuixant i litògraf de la primera meitat del segle XX, de Barcelona. Especialitzat en la realització de pergamins i diplomes d’homenatge. L’any 1949 reproduí el llibre Cánticos a la Virgen (1170), del qual feu un exemplar únic, que li costà dos anys i mig de treball intens. Va realitzar també alguns exlibris.

–Liscioch, Josep📕 : Un senyor alemany, gendre de l’Aballaneda. Tenia una llibreria al carrer Petritxol. Es dedicava a la compravenda, però el que més l’interessava era la tranquil·litat. Assegut darrere el taulell, matí i tarda, llegia tranquil·lament, esperant els clients. Venia tota mena de llibres, amb preferència pels que tractaven d’art, antics i moderns, per les obres il·lustrades i pels gravats.

–Lishu: Tipologia cal·ligràfica pròpia de la Xina emprada, sobretot, en l’àmbit administratiu o clerical. Deriva d’un altre model d’escriptura conegut com a Xiaozhuan. Va ser popularitzada per la dinastia Han al voltant del segle III dC. Presenta traços simples i regulars, molt més senzills que els adoptats amb anterioritat. És coneguda com a ‘escriptura en presó’, ja que es creu que el seu ideòleg va ser un funcionari anomenat Cheng Miao, qui havia estat confiscat per ofendre l’emperador.

–Listell: Filet, generalment de secció quadrangular, que adorna una columna, un capitell o un altre element arquitectònic.

Dos faixes embrancades i amb listell en el centre

–LIT: Vegeu ‘format digital’.

–Literal: Conformi a la lletra d’un text. Es diu de la traducció en què s’expressen de manera exacta, fins on és possible, les paraules de l’original.

–Literari: De la literatura o relacionat amb ella.

–Literat: Qui cultiva o professa les belles lletres, la literatura pròpiament dita.

–Literatura: 1. Art que utilitza com a instrument la paraula. 2. Teoria de les composicions literàries. 3. Conjunt de produccions literàries d’un país, regió, època o gènere. 4. Conjunt d’obres que versen sobre un art o una ciència.

–Literatura de canya i cordill: O de fil i canya, sorgeix amb el naixement de la impremta i és un gènere de literatura popular d’extensa divulgació, que ha perviscut fins a mitjan segle XX. L’antropòleg i historiador Julio Caro Baroja diu que es un gènere popular fet en vers i d’origen primer oral i després escrit. Normalment consisteix en un full, o un foli plegat en quatre, o també en llibrets de diverses pàgines, escrits en vers o en prosa que tracten temes variats. El seu nom, “de fil i canya” o “de canya i cordill”, els ve donat per la forma en què el producte s’exposava a la venda: els exemplars estaven penjats d’un cordill i agafats amb un tros de canya a manera de pinça, perquè no se’ls emportés el vent. Van ser moltes les impremtes especialitzades, i la producció de romanços i de literatura de canya i cordill ha estat molt abundant. La major activitat correspon a València, la ciutat més dinàmica de la península Ibèrica en aquest sentit, seguida de Barcelona. Reus, des de mitjans del segle xix, va ser també un important centre productor. Palma i Lleida figuren entre les més antigues.

–Literatura de cavalleries: La literatura cavalleresca es divideix en tres grans cicles; el Bretó o de la Taula Rodona, el Carolingi i el que Gaiangos anomena grecollatí. Constitueixen el cicle Bretó les novel·les que refereixen la vida de Merlí, les gestes del rei Artús de Bretanya, les aventures de Lanzarote del Llac i altres cavallers entestats a la demanda del Sant Grial. Pertanyen al cicle Carolingi els llibres en què narren les batalles i conquestes de Carlemany o reis de Trebisonda, Macedònia, Tesalia, Jerusalem i Aràbia. Al cicle grecollatí pertanyen els Amadís i els Palmerins i un gran nombre de llibres cavallerescs escrits imitant els primers.

–Literatura de consum: Popular o de masses és aquella que està lligada al consum. Neix al segle xix com a producte de les societats industrialitzades i és consumida per gran part de la població. Ens referim a literatura de consum a tot allò (article, còmic, novel·la…) imprès on apareixen diferents històries amb l’objectiu de divertir i entretenir a un públic popular. Aquestes històries tenen personatges amb característiques similars entre si, amb un temps i espai. A la viquipèdia hi ha un ampli article.

–Literatura de cordill: És una categoria que s’aplica als impresos que es van distribuir, des del segle XV fins a mitjans del segle XX en espais públics, normalment a les portes d’impremtes, i s’exposaven per al públic en una corda i subjectes amb canyes o, posteriorment, amb pinces d’estendre la roba.

Tenen característiques comunes: són impresos per operaris amb poca experiència o ajudants, en paper de mala qualitat, emprant tipus desgastats, i en la majoria dels casos, il·lustrats amb un gravat. No eren obres molt extenses en general: podem trobar-los en forma de fulla volandera (entre les quals destaquen les al·leluies), plec solt, o fulletó de cordill. La il·lustració que tenien aquests plecs solia tenir la funció de motivar el públic a comprar-lo: era comú que aquesta il·lustració no tingués relació amb el contingut del plec o que usessin gravats reutilitzats i desgastats. El contingut d’aquests materials ha variat molt al llarg de la història, però sempre s’ha caracteritzat per apel·lar al gust de les classes populars: els autors considerats cultes van voler desvincular-se d’aquests continguts al segle XVI. Entre els continguts que podem trobar hi ha les cobles i romanços, comèdies soltes, relacions de comèdies, relacions de successos, etc. Poden ser una font molt interessant per conèixer la tradició oral d’un lloc: moltes vegades es recollien cobles o romanços populars. Aquest tipus de materials era abundant i barat, cosa que feia que fos percebut com una cosa reemplaçable i un sol ús. A més, la mateixa edició dels plecs, que no tenien enquadernació, i la mala qualitat del paper, ha fet que, a hores d’ara, es conservin pocs plecs, especialment de les èpoques més primerenques.

–Literatura experimental: És un nom genèric que agrupa diverses pràctiques contemporànies de la literatura, siguin en forma de relat, novel·la o poesia, que posen l’èmfasi formal en la innovació, especialment pel que fa a la tècnica literària. El mot novel·la experimental aparegué per primer cop en els escrits teòrics d’Émile Zola, que pretenia realitzar una forma de literatura sociològica que posés en pràctica el mètode científic del naturalisme. L’obra de Zola que recopila els seus escrits es titula Le Roman expérimental, de 1880. Avui en dia, si més no, el terme s’empra per oposició al realisme, i per a definir una literatura guiada pel formalisme, la imaginació i les formes no tradicionals de relat.

–Literatura gòtica: és la literatura associada al moviment gòtic. Inclou obres molt conegudes com ara Dràcula, Frankenstein, L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, o els contes d’Edgar Allan Poe. El renaixement del gòtic va ser l’expressió emocional, estètica i filosòfica que va reaccionar contra el pensament dominant de la Il·lustració, segons el qual la humanitat podia arribar al coneixement veritable i obtenir felicitat i virtut perfectes; la seva fam per aquest coneixement deixava de costat la idea que la por podia ser també sublim. Les idees d’ordre de la Il·lustració van anar essent relegades i donen pas a l’afició pel gòtic a Anglaterra i així es va obrint el camí per a la fundació d’una escola de la literatura gòtica, derivada de models alemanys. Les narratives gòtiques proliferen entre 1765 i 1820, amb la iconografia que ens és coneguda: cementiris, erms i castells tenebrosos plens de misteri, malvats infernals, homes llop, vampirs, «doppelgänger» (mutants, o doble personalitat) i dimonis, etc.

–Literatura grisa: Conjunt de documents de tirada limitada i circulació restringida que no es poden obtenir als canals habituals de venda, com informes tècnics i científics, algunes tesis, comunicacions de congressos, informes interns, etc.

–Literatura hipertextual: és aquella que parteix de la no linealitat argumental, on una mateixa trama o poema es relaciona amb hipervincles amb altres parts, creant cada cop un itinerari diferent de lectura. El receptor escull si seguir una plana o secció completa o saltar quan es trobi amb un enllaç cap a l’altra porció de text, que a més a més pot combinar-se amb imatges i elements multimèdia.

Tot i que la literatura hipertextual apareix amb Internet, concretament el 1987 amb l’aparició d’Afternoon, a story, els seus orígens es troben en la narrativa no lineal experimentada durant tot segle xx, com ara Rayuela de Julio Cortázar o els llibres interactius on es pot triar entre diferents arguments. Un subtipus de la literatura hipertextual es basa en l’escriptura col·laborativa, on cada lector pot inserir un vincle al text base i anar ampliant-lo a voluntat per a futurs receptors.

–Literatura infantil: És aquell conjunt d’obres dirigides específicament per als infants. S’acostuma a dividir en literatura infantil pròpiament dita i literatura juvenil.

El terme neix com a oposició a literatura adulta a l’acabament de l’Edat Moderna, vinculat al binomi adult-autor/infant-lector. No és una etiqueta unànime per diversos motius:

No tots els llibres que s’ofereixen per a infants són literatura infantil.

Algunes obres considerades infantils van ser escrites per al públic adult en el seu origen.

Molts contes infantils provenen del folklore popular, però no van ser pensats per a nens.

Es considera la literatura infantil com a “menor”, en certa manera.

Els nens poden llegir literatura adulta o adaptacions d’aquesta.

–Literatura juvenil: Conjunt d’obres literàries destinades a un públic juvenil, a partir de 12 anys aproximadament.

-Literatura modernista: o el Modernisme literari és un moviment que es donà a Catalunya a la darrera dècada del segle XIXi durant la primera del XX. Rep el nom d’Art Nouveau a altres països. Segons uns autors és una evolució del simbolisme francès, segons d’altres és un estil hispanoamericà de finals del segle XIX. Les seves característiques principals són l’afany per la musicalitat, la presència de la natura i d’al·lusions als sentits, i la recerca de la bellesa perfecta, sobretot en l’àmbit formal, per fugir d’una realitat hostil. L’artista es considera un bohemi que viu la veritable existència, la del plaer i la bellesa, lluny de les obligacions quotidianes.

A Catalunya, el Modernisme té un significat especial, perquè adquireix una dimensió reformadora i revolucionària. No es tracta sols de modernitzar, sinó també de contraposar-se a una societat immobilista i antiquada. D’aquesta manera, el Modernisme es converteix en una eina transformadora i s’insereix en una realitat social. L’objectiu principal era situar la cultura catalana a escala europea. També, presentava una reacció contrària a l’estètica i els plantejaments de la Renaixença.

–Literatura popular: Conjunt d’obres literàries breus, sovint transmeses per tradició oral (poemes, cançons, contes i llegendes, refranys, endevinalles, etc.), que expressen la cultura popular d’una comunitat. Nota: Són utilitzades a l’escola per a la transmissió d’aquesta mateixa cultura i per al desvetllament de la sensibilitat estètica.

–Literatura de referència: Conjunt d’obres impreses o base de dades que proporcionen informació a l’usuari d’una biblioteca o centre documental que cerca documents o dades concretes.

–Literatura sapiencial: La literatura sapiencial és un gènere literari comú a l’Antic Orient Pròxim que conté declaracions de savis que donen ensenyaments sobre la divinitat i la virtut. Malgrat que aquest gènere fa servir tècniques narratives orals tradicionals, es va difondre de manera escrita. La literatura sapiencial més antiga coneguda es remunta a mitjan III mil·lenni abans de la nostra era, i procedeix de Mesopotàmia i Egipte. Aquestes àrees van continuar produint literatura sapiencial durant els dos mil·lennis i mig següents. La literatura sapiencial de les cultures grega, xinesa i índia començà a aparéixer a mitjan I mil·lenni abans de la nostra era. En el mil·lenni I ae va sorgir literatura sapiencial grecoegipcia, i alguns dels elements de la qual s’incorporaren més tard al pensament islàmic.

Tauleta del Diàleg entre un home i el seu Déu, c. segles XIX-XVII ae, Louvre

–Liternatura: és un tipus d’escriptura en prosa de no ficció o de ficció, o bé de poesia, que versa sobre el medi natural. Aquesta escriptura de la natura engloba una gran varietat d’obres, que van des d’aquelles que posen èmfasi en fets de la història natural, com ara les guies de camp, fins a aquelles en què predomina la interpretació filosòfica. Inclou assaigs d’història natural, poesia, assaigs de solitud o de fuga, així com escrits de viatges i aventures. La liternatura sovint es basa en informació científica i fets sobre el món natural, s’escriu sovint en primera persona i incorpora observacions personals i reflexions filosòfiques sobre la natura.

–lith: Apareix al costat del nom de qui va litografiar un gravat.

–Lith: Pel·lícula fotogràfica d’alt contrast.

–Lito: 1. Paper d’aigües usat com a guarda. 2.Tipus de paper cuixé que s’usa en la impressió de llibres. 3. Abreviatura de Litografia.

–Lito òfset: Tipus de paper de gramatge entre els 150 i els 250 grams en què s’han utilitzat fibres senzilles y de poca consisyència.

–Litocalcografia: Nom amb què es designa el procés mitjançant el qual es trasllada sobre una pedra litogràfica, un dibuix antic, una vella estampa.

–Litocòpia: Varietat de fotocòpia que es fonamenta en el report d’una imatge cianogràfica o latent sobre una placa recoberta de gelatina,

–Litocrisografia: Del grec ‘lithos’, pedra ; ‘krusos’, or; ‘grafe’, escriptura; denominació de l’estampació en or i colors, amb pedra litogràfica, estampació que s’obté amb ajuda d’un mordent i amb or en pols o en fulls.’

–Litocrisogràfic: Es diu dels procediments d’impressió sobre pedra, en or i colors.

–Litocromatografia: Art d´imprimir en color sobre pedra. És terme poc usat, Es diu més comunament Cromolitografia. Tb Litocromografia.

–Litocromia: Art de reproduir litogràficament quadres a l’oli.

–Litoestereotípia: Gravat que s’obté acidulat la pedra litogràfica per formar un dibuix amb relleu.

–Litofotografia: Procediment d’impressió litogràfica en què les pedres, en comptes d’estar dibuixades per l’artista, s’obtenen per mitjà de clixés fotogràfics que permeten calcar a la superfície de la pedra una prova fotogràfica semblant a la que s’obté en paper sensibilitzat. Les proves litogràfiques tenen aspecte de fotografies i solen ser una mica febles; però ofereixen l’avantatge de ser inalterables, perquè estan llençades amb tinta crassa.

–Litofotogravat: Gravat sobre pedra litogràfica, fet amb ajuda de la fotografia.

–Litòfset: Sistema litogràfic de d’impressió indirecta.

–Litoglífia: Art de gravar en pedra.

–Litògraf: Operari que coneix i practica la tècnica de la litografia. Competeix al litògraf la preparació i la prova de les pedres, el report del dibuix realitzat en paper autogràfic, l’acidulació de la matriu i la seva estampació. Per extensió, també s’anomena litògraf l’artista que dibuixa directament a la pedra, encara que, com s’ha indicat, són precisament les operacions prèvies i posteriors executades sobre la matriu d’estampació les que defineixen l’activitat fonamental del litògraf. És per això que l’abreviatura ‘lith’. a la lletra de l’estampa sol referir-se amb més freqüència a l’establiment litogràfic on es preparen i estampen les pedres que al mateix artista.

Entintat de la pedra litogràfica

–Litografia: 1. Estampació realitzada amb tècnica planogràfica. S’utilitza com a matriu una pedra litogràfica i el dibuix es realitza amb material químic que accepta la tinta greixosa i repel·leix l’aigua. D’aquesta manera, la zona dibuixada agafarà la tinta, que serà rebutjada a la resta de la planxa. 2. El suport sobre el qual l’artista litògraf intervé en aquest procediment és una pedra calcària, porosa, que té la capacitat d’absorbir tant el greix com l’aigua. Servint-se d’un llapis o de tinta de composició greixosa, l’artista efectua un dibuix sobre la pedra un cop la superfície ha estat convenientment polida i granejada o brunyida. La tinta o la pols de llapis grassos penetren als porus de la pedra que coincideixen amb la zona dibuixada. Si la superfície de la pedra es mulla, l’aigua penetrarà als porus lliures i serà expulsada dels ocupats per la tinta, a causa del rebuig natural que hi ha entre l’aigua i el greix. Per la seva naturalesa, l’aigua i el greix es repel·leixen, no es barregen. Mitjançant un procediment químic, conegut amb el nom d’acidulació, s’aplica sobre la pedra una capa d’àcid nítric barrejada amb goma aràbiga que permet fixar la zona dibuixada i netejar de greix els porus de la zona lliure, fent-la més receptiva a l’aigua. Per estampar el dibuix de la pedra només cal humitejar aquesta ia continuació passar un corró xopat en tint greix. La tinta només penetrarà als porus ocupats anteriorment pel dibuix i serà repel·lida dels porus on hi hagi l’aigua. L’estampació litogràfica és plana, ja que la tinta es diposita a la superfície de la pedra, superfície que no ha estat rebaixada a les zones blanques ni tampoc incidida amb cap instrument. El mateix procés pot ser aplicat sobre altres tipus de suports, en particular, planxes metàl·liques de zinc —zincografia— o alumini —algrafia—. El descobriment de la tècnica es deu a Aloys Senefelder, que als anys finals del segle XVIII va obtenir les primeres estampes litogràfiques. Per fi es disposava d’un procediment gràfic en què l’única persona que necessitava un ensinistrament tècnic era l’estampador, ja que qualsevol capaç de fer dibuixos amb el llapis o la ploma podia fer una litografia amb la seva ajuda. Donant per suposada l’habilitat de dibuixant, ningú ja necessitava estudiar el maneig d’un sistema de ratllat complicat, com el que es derivava de la teoria de traços que durant més de dos segles havia caracteritzat la talla dolça, per aconseguir una superfície d’estampació. Ni tan sols calia que el dibuixant autor de la litografia anés a l’establiment litogràfic, ni que hagués vist una de les pedres utilitzades a aquest efecte, ja que podia dibuixar, segons preferís, sobre la pedra o sobre un paper autogràfic, amb llapis, ploma o pinzell amb l’única condició de fer servir substàncies greixoses.

Una pedra calcària utilitzable com a planxa en litografia.

–Litografia anastàtica: Procediment litogràfic per a la reproducció de gravats, dibuixos i llibres antics, per a això es calquen en una pedra litogràfica.

–Litografia a llapis: Procediment de litografia que consisteix a dibuixar en sec sobre una pedra amb llapis litogràfics després d’haver-ne preparat adequadament la superfície. Aquesta preparació no és altra que la del granejat. Vet aquí la primera regla: no es pot dibuixar amb llapis sobre una matriu que no hagi estat prèviament granejada. Les pedres més adequades són les de color uniforme i gran duresa. Per dibuixar-les, és convenient tenir a mà diversos llapis ja que, d’una banda, es despunten amb una rapidesa notable i, de l’altra, cada zona del dibuix pot exigir traços de diferent gruix i diferent intensitat de negre. Així doncs, l’artista ha de proveir-se de llapis els components dels quals hagin estat barrejats en proporcions variables, de manera que la seva duresa i color no siguin iguals. Finalitzat el dibuix es recomana deixar la pedra en repòs almenys un dia, protegint-la adequadament per evitar riscos de taques greixoses, per tal de donar el temps suficient a la penetració del pigment als porus. El pas següent és l’acidulació de la matriu abocant sobre la pedra un àcid diluït en aigua en una proporció de l’u per cent. Pel que fa a l’estampació d’una pedra dibuixada amb llapis, cal dir que es tracta d’un procés extraordinàriament delicat i que exigeix ​​una gran perícia al litògraf perquè hi ha força risc que la tinta d’estampació s’expandeixi per la superfície provocant esborralls irreparables.

–Litografia òfset: Sistema d’impressió mecànic basat, com la litografia, de la qual prové, en la repulsió que hi ha entre l’aigua i les matèries greixoses (tintes). Nota: actualment hi ha un intent no gaire lícit d’equiparar aquesta impressió mecànica a determinades tècniques del gravat, fent una edició numerada i signada per l’artista.

–Litografia a ploma: Tècnica de litografia on, per mitjà d’una ploma d’acer, es dibuixa sobre la pedra o planxa metàl·lica amb tinta química fluida. A diferència de la litografia a llapis, la pedra ha d’haver estat allisada perfectament mitjançant l’operació de brunyit, només així es pot desplaçar amb facilitat la ploma. Seguint amb el suport, l’avantatge més gran d’aquest procediment és que no necessita fer servir pedres de bona qualitat. Abans d’iniciar el dibuix, i perquè la tinta no es corri, és útil aplicar una prima capa de seu barrejat en oli de trementina, netejar i, per fi, assecar fermament la superfície. La concentració d’àcid per acidular una pedra dibuixada a ploma pot ser del tres per cent, de manera que aquesta tècnica aguanta la mossegada més activa i intensa de tots els procediments litogràfics. Tot i la seva escassa complexitat i delicadesa, la dificultat en el maneig de la ploma ha apartat l’artista contemporani de la pràctica d’aquesta modalitat preferint l’aiguada o el llapis litogràfics per la llibertat d’execució més gran.

–Litogràfica: Edició impresa en litografia. S’estampen generalment en litografia les edicions musicals, les que tenen dibuixos geomètrics planimètrics i totes aquelles significacions gràfiques especials impossibles o difícils d’obtenir-se per mitjà de la fosa de caràcters.

–Litos: Tipus de paper de poc gramatge i en el qual s’han utilitzat fibres senzilles i de poca consistència.

–Lítote: Mecanisme utilitzat en lingüística per atenuar la importància d’alguna cosa, emprant una negació o ús positiu del seu antònim. Per exemple, en comptes de dir “ho desconec”, es reformula la frase: “no m’és familiar”, o bé, per evitar assenyalar alguna cosa com “horrible”, es rebaixa el seu impacte en dir “no gaire agradable a la vista”. Pot tenir una intenció semblant a la ironia, per demostrar enginy o amb un efecte humorístic.

–Litotipografia: Procediment per reportar sobre pedra o planxa litogràfica proves de composició tipogràfica.

–Litotipurgia: Ús de caràcters de pedra artificial per a la impressió de cartells. Procediment avui en desús.

–Littera antiqua: Escriptura humanística rodona.

–Littera epistolaris: Lletra cursiva emprada per als usos quotidians.

–Littera hibernica: Escriptura humanística cursiva.

–Littera llibraria: Lletra cal·ligràfica, capital i minúscula, que s’utilitzava en els llibres ( còdexs) i que va desaparèixer de mica en mica després de la invenció de la impremta.

–Littera Sancti Petri: Escriptura bul·làtica.

–Litterae: Quaderns sobre cultura escrita: Se centrava en l’estudi de la cultura escrita, el llibre, l’edició i la lectura a qualsevol època, amb especial dedicació al món hispà. S’interessava també per qüestions que afectin en general la relació de l’escriptura o la lectura amb l’art, la tecnologia, la literatura, el periodisme… o reflexions teòriques o tècniques més generals. Malauradament, només va treure quatre números (2002-2004), que es poden consultar a Dialnet.

–Livi: El mateix que ‘hieràtic’. Vegeu ‘papir’.

–Livià: Vegeu ‘papir’.

–Lixiviació: Procés de separació d’una substància soluble d’una altra no soluble durant la preparació de la pasta de paer.

–Llabrés i Quintana, Gariel: (Binissalem, 1858 – Palma, 1928), historiador, arqueòleg, medievalista i bibliòfil mallorquí. El 1881 entrà al Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs i fou destinat a la Biblioteca Provincial de Terol amb només 23 anys. Allà copià el diari manuscrit del cavaller terolès del s. XVI Juan Gaspar Sánchez Muñoz, que edità el 1895 (segona edició de 1902). El 1882 anà a la Biblioteca Provincial de Barcelona, on treballà amb Marià Aguiló. El 1883 s’establí a Mallorca com a auxiliar de la Secció de Lletres de l’Institut; aleshores fundà el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, del qual fou el primer director. Fou nomenat catedràtic de Geografia i Història de Maó, on dirigí la Revista de Menorca. Entre 1899 i 1902 fou catedràtic de Geografia i Història a l’Instituto General y Técnico de Càceres, on fundà la Revista de Extremadura, fou secretari de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i creà el Museu Arqueològic Escolar. L’estiu de 1899 es casà amb l’aragonesa María Jesús Bernal y Corculluela, amb qui tingué un fill que continuà les seves línies de recerca.

El 1903, instal·lat a Osca, fundà la Revista de Huesca, que va durar set números fins al 1905; allà publicà els índexs dels tres volums manuscrits de les Memorias literarias de Aragón, de Félix de Latassa, i el Noticiario, de Pedro Villacampa, de Jaca, que recopila els fets més destacats compresos entre els anys 1350 i 1563. També publicà un ampli Epistolari de Jovellanos, així com la seva tesi doctoral, editada a Madrid i defensada dos anys abans, Bernardo Descoll es el autor de la “Crónica catalana de Pedro IV el Ceremonioso“.

Gabriel Llabrés tenia una portentosa capacitat de treball, sacrifici i organització i és autor d’almenys 346 títols, entre articles, opuscles, llibres, monografies, catàlegs i edicions de documents. En cada ciutat que anava organitzava activitats, augmentava les col·leccions dels museus, fundava alguna revista o societat, furetejava les biblioteques, participava en comissions de monuments, investigava, etc. La seva recerca se centrà en l’edat mitjana, època sobre la qual feu importants descobriments, així com edicions de textos catalans, com ara el Cançoner dels comtes d’Urgell (1906, acompanyat d’un “Estudi històric i literari” de 1907), i un volum de Poètiques catalanes. Una altra descoberta cabdal és el denominat Manuscrit Llabrés o Consuetes mallorquines, pertanyent al segle XVI i que consta de quaranta-nou peces teatrals (quaranta-quatre en català) que Gabriel Llabrés trobà el 1887 en una església de Mallorca; juntament amb el Códice de autos viejos, és la compilació més important de teatre hispànic antic.

–Llaç: Traç en forma de baga que pot servir d’enllaç entre dues lletres consecutives.

–Llaceries: Element decoratiu en enquadernació que procedeix de l’enquadernació àrab i mudèjar. Realitza les ornamentacions amb figures diferents però per mitjà de l’entrellaçat de traços gruixuts que tenen línies a l’interior (com si fossin una soga).

–Llacuna: 1.Absència de paraules, línies o fragments d’un text manuscrit, per un error del copista o per causes materials. 2.  Pèrdua d’una porció més o menys extensa del text, a causa d’una fallada mecànica del manuscrit (danys o pèrdua de fulls o parts de fulls) o per l’omissió de paraules, frases o versos. Les llacunes poden estar testimoniades en la tradició (per exemple, reportades per un copista que tenia una còpia mutilada abans que ell), o
poden ser hipotetitzades per l’ editor modern.

–Lladó i Miquel, Miquel: (Castelldans, les Garrigues, 22 de maig de 1919 – Andorra la Vella, Principat d’Andorra, 16 d’agost de 1999) va ser un escriptor, poeta i editor català.

El 1952 va publicar el poemari Els anys, els dies i les hores, finalista del premi Óssa Menor i inicià amistat amb els personatges claus de la recuperació de la catalanitat a Ponent. Entre el seu cercle d’amistats s’hi trobaven Manuel de Pedrolo, Guillem Viladot, Francesc Porta, Dolors Sistac o Josep Vallverdú entre d’altres. Als anys vuitanta i a través de la seva pròpia editorial inicià el procés de publicació de gran quantitat d’obres escrites al llarg de tota la vida i que havien restat inèdites, alhora que inicià la col·laboració amb el diari Segre. L’any 1995 obtingué el premi de poesia Les Talúries, pel llibre L’Home i el paisatge.

–Lladre: Cos que interposant-se entre el motlle tipogràfic i el paper, impedeix parcialment l’estampació.

–Llagostera i Sala, Francesc: (Barcelona, 1831 – 1885) va ser un metge, arxiver i bibliotecari català. Va estudiar medicina a Barcelona, on va llicenciar-se el 1854 i, posteriorment, es va doctorar el 1869. Va ser membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, on fou arxiver, bibliotecari entre els anys 1869 i 1878, i vicepresident entre els anys 1979 i 1980. Va publicar al periòdic “Lo Gai Saber” una col·lecció de refranys populars, Aforística catalana (1883), que posteriorment es va publicar de manera independent.  Fou autor, entre altres treballs, d’una “Aforística catalana” i d’una “Reseña biográfica de D. Antonio de Gimbernat”. 

–Llàgrima: El mateix que ‘gota’.

–Llàgrima tacada: Un esquinçament tancat indica una pàgina esquinçada en què no s’ha perdut cap material. Un esquinçament tancat es pot tornar a col·locar al seu lloc o, de vegades, es pot arreglar amb cinta de reparació d’arxiu.

–Llambrequí: 1. Motiu ornamental que imita una banderola simple o ramificada, en forma d’acant estilitzat, tallada de profundes escotadures sobre ella mateixa de manera que presenta alternativament un anvers i un revers de color diferent.

2. Motiu ornamental heràldic consistent en unes petites bandes de tela retallada, ordinàriament en forma de fulles d’acant, que adornen el casc i que cauen pels seus costats i els de l’escut.

–Llanas i Pont, Manuel: (Avinyó, 1952) és un filòleg català. Llicenciat en Filosofia i Lletres, es va doctorar en Filologia Catalana amb una tesi sobre Gaziel, titulada Gaziel: vida, periodisme i literatura. Per aquest treball, el 1999 va rebre el Premi Crítica Serra d’Or de Recerca. Als anys vuitanta publicà, conjuntament amb Glòria Casals, Núria Cot, Ramon Pinyol i Llorenç Soldevila, manuals de llengua (Nexe: Compendi d’història de la llengua) i literatura (SOLC. Literatura Catalana amb textos comentats), a més d’una antologia literària (Garba: antologia de textos literaris catalans) i, també, edicions de textos amb finalitat didàctica, d’àmplia difusió. Ha exercit la docència a l’ensenyament secundari, a la Universitat Autònoma de Barcelona i, de 1993 a 2016, a la Universitat de Vic, on, entre altres responsabilitats, va dirigir el grau en Biblioteconomia i Documentació, va coordinar un grup de recerca sobre Editorials, traduccions i traductors a la Catalunya contemporània i va formar part del patronat de la Fundació Universitària Balmes entre 2006 i 2013. És autor d’una vintena de llibres i d’un centenar d’articles, centrats en la història de la literatura contemporània, la història de la traducció i la història de l’edició catalana, sobre la qual ha publicat sis volums que arrenquen al segle XV. De 2012 a 2020 ha presidit la Societat Catalana de Llengua i Literatura.

–Llançament: Terme editorial per indicar que es posarà a la venda un llibre, amb la propaganda necessària per fer-ho. Aquesta propaganda, com és natural, s’ha de fer amb molta intel·ligència, requerint de vegades uns grans dots de perspicàcia i d’oportunitat.

–Llançar: 1. Donar a conèixer l’existència d’un llibre que acaba de ser editat o una col·lecció que s’inicia, creant certa expectació per tal que aquestes novetats siguin conegudes i adquirides pel públic. 2. Col·loqueu els motlles a la taula d’imposar per procedir a la imposició.

–Llançat: 1. Esquema de totes les pàgines d’una publicació on es marquen tant els plecs que la componen com els continguts que hi ha. 2. Disposar, amb ordre, els motlles o les pàgines a la platina per ajustar-les i acollar-les a la rama de la premsa d’imprimir. Imposar. 3. És possible indicar quines pàgines poden portar elements de color, tintes directes, imatges, etc… i quines no. La idea és que qualsevol, d’una ullada al planell, pugui saber en quin estat de producció hi ha la publicació.

–Llanterna Màgica: És un dispositiu òptic que va ser inventat al segle XVII pel científic i inventor alemany Athanasius Kircher (1602–1680) i ha estat la precursora de les màquines de projecció de dibuix modernes. Consisteix en una caixa o dispositiu similar que conté una font de llum artificial, com una espelma o un llum, i un sistema de lents i miralls que permet projectar imatges en una superfície, com ara una pantalla o una paret. La llanterna màgica es basa en els principis de la projecció d’imatges mitjançant lents. La font de llum es col·loca a l’interior de la llanterna, i la llum es dirigeix ​​cap a una sèrie de lents i miralls que l’enfoquen i projecten a través d’una placa de vidre on hi ha una imatge pintada o dibuixada. En projectar la llum a través de la imatge, s’amplia i es mostra en una escala més gran a la superfície de projecció. Aquest dispositiu permetia mostrar imatges de manera ampliada, cosa que el va convertir en un precursor dels projectors moderns. Amb la llanterna màgica, era possible projectar imatges en moviment, com dibuixos animats o seqüències d’imatges, creant així una mena de “màgia” visual que sorprenia el públic de l’època. La llanterna màgica va tenir un gran èxit des de la seva invenció, i es va utilitzar tant amb finalitats científiques i educatives com per a l’entreteniment.

–Llapis: 1. Instrument escriptural, constituït per una mina inclosa en una barreta de fusta, que deixa un traç negre o grisós.2. Barra de mineral tou composta de grafit en pols i d’argila i recoberta de fusta de cedre, que serveix per a dibuixar.
La majoria de llapis tenen una gradació que va dels més tous fins als més durs: 9B, 8B, 7B, 6B, 5B, 4B, 3B, 2B, B, HB, F, H, 2H, 3H, 4H, 5H, 6H, 7H, 8H, 9H. Com més tous siguin, més fort es veurà el traç en el paper. Les proporcions relatives de grafit i d’argila determinen el grau de duresa del llapis. Antigament s’anomenaven llapis de mina de plom, per estar fets d’aquest material. Els llapis actualment anomenats Conté o París són una marca comercial que fa tant llapis de grafit com de carbó.

Un llapis de grafit corrent

–Llapis d’aquarel·la: El que té aquarel·la a la mina i que, per tant, es pot diluir amb aigua i fer dibuixos a l’aquarel·la posant primer el color i després passant el pinzell humit per fer les taques.

–Llapis aurora: Llapis format d’un cilindre d’òxid de plom.

–Llapis bistre: Llapis format per una barreja de terra de sembrar calcinada, i d’argila.

–Llapis de cera: Vegeu ‘llapis gras’.

–Llapis de color: Llapis format d’argila acolorida. En aquesta classe de llapis n’hi ha de varietat de colors i de varietat de tons.

–Llapis Conté: Llapis de bell color negre mat, format per una barreja d’argila pura i de plumbagina, el secret de la qual es desconeix i no s’ha pogut imitar.

–Llapis compost:  El que la mina està composta per pigments barrejats amb més o menys argila. Aquests pigments són molt resistents a les radiacions lumíniques i als agents químics de deteriorament.

–Llapis digital: Aparell de petites dimensions que es connecta per USB i que serveix per gravar i desar dades digitals.

–Llapis doble: Es tracta de simplement dos llapis units amb una goma. ‘Tècnica del doble llapis’. Usant dos llapis units a la mateixa altura, es realitzen exercicis per capacitar i millorar la tècnica tipogràfica. Generant traços corbs, horitzontals i verticals per donar forma a una lletra (Això variant la inclinació dels llapis). Important en el ‘lettering’.

–Llapis de grafs: El mateix que ‘portamines’.

–Llapis gras: Llapis de mina greix que s’utilitza per dibuixar sobre ‘planxa litogràfica’.

–Llapis litogràfic: Llapis gras adequat per dibuixar sobre pedres litogràfiques o planxes d’alumini o zinc, els ingredients bàsics dels quals són els mateixos que componen la tinta litogràfica, és a dir, negre de fum, cera blanca, seu, pasta de sabó, goma de laca i salnitre. De fet, el llapis litogràfic s’obté de la mateixa tinta emprada per dibuixar la pedra a ploma o pinzell, deixant-la assecar i fragmentant-la en porcions o barres de secció el·líptica la duresa de les quals és, en general, escassa i gran la dificultat per esmolar-les.

Tres llapis litogràfics de diferent duresa.

–Llapis mecànic: El mateix que ‘portamines’.

–Llapis negres: Llapis fets amb esquist o pedres toves.

–Llapis òptic: Perifèric amb forma de llapis que serveix per pintar, escriure o funcionar com un ratolí sobre una pantalla tàctil.

–Llapis de plom: S’utilitzava a l’època dels còdexs manuscrits. 

–Llapis vermells: Llapis formats d’argila ocre contenint òxid vermell de ferro. Es dona també el nom de llapis sanguini al llapis de to vermell de maó una mica fosc.

–Llargada: Dimensió longitudinal del full de paper en funció de la seva fabricació.

–Llargària: Dimensió en sentit longitudinal, llargada.

–Llatí: Llengua llatina: 1.Hi havia dues classes de llatí: el rústic o vulgar, que es parlava als camps i ciutats de l’Imperi romà, i el llatí literari o escrit. Del llatí vulgar van derivar les llengües romàniques o neollatines. 2.Al principi la llengua llatina no era altra cosa que un dialecte itàlic parlat a la vall del Tevere o Laci. Amb l’extensió del domini dels antics romans, que parlaven aquest dialecte, se’n difon l’ús per infinites regions. El llatí pertany a la gran família de les llengües indoeuropees o àries. D’aquesta llengua van sortir diverses llengües vives de diverses nacions europees. Tot i que avui el seu ús és molt limitat, és encara la llengua oficial de l’Església catòlica i és [era també la base de l’ensenyament clàssic entre tots els pobles civilitzadors.

–Llatí uncial: Els antics alfabets llatins (com els alfabets grecs es dividien en quatre formes: capital, uncial, cursiu i minúscul. Els primers còdexs van ser escrits generalment en lletres capitals

–Llatina: Al Lettering la característica formal principal de l’estil llatí és l’ús de rematades punxegudes i triangulars que solen ser grans, pesants i amb molta personalitat. La resta de característiques són força obertes i variables. Podem trobar proporcions molt amples i estretes, astes pesades, o no tant, i en general un contrast baix, encara que no sempre és així.

–Llatinisme: Anomeni’s així tota veu, frase o gir propis de la llengua llatina i introduïts en un altre idioma amb més o menys propietat.

–Llatinista: Es diu del que es dedica a estudiar o transcriure textos llatins.

–Llatinitzar:  Donar forma llatina a mots d’una altra llengua.

–Llatinòrum: Llatí macarrònic, molt dolent. Es diu, en sentit despectiu, de qualsevol frase o paraula llatina introduïda a algun escrit castellà.

–Llatins: S’anomenen, genèricament, caràcters llatins aquells que a poc a poc van anar substituint en la impremta els primers caràcters gòtics usats per Gutenberg i els altres prototipògrafs, comprenent aquesta denominació els caràcters anomenats Romans i també els Cursius creats per Aldo Manuzio.

–Llauna: A l’argot llibreter s’empra aquesta paraula per designar qualsevol llibre de difícil venda i de lectura més difícil encara.

–Llaurat: Conjunt de labors que afecten el treball de la talla, tals com; talla dolça, cisellat repujat, etc.

–Llautó: 1. Aliatge de coure amb zinc i, de vegades, petites quantitats d’altres metalls. 2. Alguns pobles antics tenien els seus llibres enquadernats no només amb tacs, pedres angulars, escuts, sivelles o clavilles de llautó, sinó que també els tenien armats a les cobertes i a les vores frontals amb punxes llargues i sòlides del mateix metall, de manera que semblaven més armes per lluitar que còdexs per estudiar. Enquadernacions similars, ara que els llibres s’emmagatzemen drets i units entre claudàtors, arruïnarien les superfícies planes i llises dels llibres adjacents; però quan es guardaven, cadascun sol, estirats sobre bancs, això no podia passar.

–Llaverias i Labró, Joan: (Vilanova i la Geltrú, 1865 – Lloret de Mar, 1938) va ésser un dibuixant, pintor i membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc. Fou membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc i es va formar, en ple període modernista, com a il·lustrador i pintor. La seva formació com a il·lustrador va començar en revistes com Lecturas i Hispania. Com a pintor, el 1896 abandonà la pintura a l’oli per l’aquarel·la, tècnica que contribuí a recuperar a Catalunya. L’activitat, però, que el feu més popular, va ser la de dibuixant humorístic i il·lustrador. Col·laborà en revistes satíriques, principalment al Cu-cut!, i en revistes per a infants com En Patufet, on es destacà com a il·lustrador animalista. També va realitzar bells exlibris.

–Llavorar: Decorar els talls d’un llibre amb un relleu per mitjà de la tècnica del gofratge o del cisellatge.

–Lleixivador: Esfera de ferro tancada hermèticament, d’uns 10 m³ (diàmetre de 2,5 a 2,8 m), que conté lletada de calç o sosa càustica, que es fa girar tota plena de draps a una temperatura determinada per a facilitar la neteja i l’emblanquiment dels draps.

–Llegat: Cessió d’una propietat per testament o per acte voluntari en vida. És una de les maneres com arriben els llibres als fons d’una biblioteca. 

–Llegenda: Escrit que acompanya una il·lustració o que s’hi insereix, destinat a facilitar-ne la comprensió. Nota: Pot constar del nom d’un personatge, d’un text explicatiu o de qualsevol altra referència.

–Llegenda àuria: Col·lecció de vides de sants escrita a l’Edat Mitjana per Jacques de la Voragine i de la qual se n’han fet diverses edicions, algunes de les quals d’una bellesa extraordinària.

–Llegenda de màrtirs: Relat novel·lat de vides de sants, de finalitat edificant.

–Llegenda única: Si el dissenyador pretén crear una pàgina molt neta perquè el lector pugui examinar les imatges, podeu emprar una única columna de llegendes. Les marques direccionals assenyalen la posició de les diferents imatges. L’ús de les posicions “en el sentit de les agulles del rellotge” o “en el sentit contrari a les agulles del rellotge”, preferit per alguns editors de revistes, pot resultar confús; els números són molt més directes. El detall tipogràfic de la jerarquia de les llegendes és important; quan hi ha un espai, cada llegenda pot començar en una nova línia amb un número. Si les llegendes seran úniques, només cal recórrer a la convenció de destacar els números o les marques direccionals amb negreta o cursiva per mostrar l’entrada.

–Llegendari: 1. Llibre de vides de sants, d’herois o de personatges extraordinaris. 2. Llibre o col·lecció de llegendes.

–Llegendes sobre imatges: Les llegendes poden passar per sobre o anar en ordre invers al de la imatge. Hi ha diversos elements que cal tenir en compte per a treballar així. En termes de producció, invertir el tipus d’una imatge requereix una sèrie independent de làmines per a cada idioma nou. Per tant, si un llibre es dissenya amb una coedició al cap, aquesta solució incrementarà el cost de manera considerable. Passar negre o un color especial sobre una imatge només requereix un canvi de làmina. Resulta important estudiar la imatge amb deteniment, ja que el text serà més llegible a les zones de la imatge consistents en to i color. El to del tipus s’ha de diferenciar almenys un 30% al de la imatge del que s’inverteix o del que està imprès. El tipus invertit d’un color ha de ser relativament robust, amb gràcies i espatlles ben definides.

–Llegibilitat: Claredat visual d’un text, generalment basada en la mida, el tipus de lletra, el contrast, els blocs de text i l’espaiat dels caràcters utilitzats.

Grandària: Per al text imprès, el tipus estàndard d’entre 9 i 12 punts es considera el més adequat. Les mides més petites són acceptables si es limiten a entrades i notes.

Tipus de lletra: No hi ha diferències de resultats entre els tipus romana i pal sec, de manera que la selecció es basa en les preferències estètiques.

Contrast: Cal utilitzar un text fosc sobre un fons clar o viceversa. Els resultats són òptims quan els nivells de contrast entre el text i el fons superen el 70%.

Blocs de text. No hi ha diferència de resultats entre els textos justificats i sense justificar, de manera que l’elecció es basa en les preferències estètiques.

Espaiat: Per a un tipus de 9 a 12 punts, cal establir l’interlineat de línia de base a línia de base a partir de la mida del tipus més 1-4 punts. Els tipus espaiats proporcionalment són preferibles als monoespaiats.

–Llegible: Que es pot llegir.

–Llegir: 1. Passar la vista per l’escrit o imprès, assabentant-se del contingut per a un mateix o reproduint en sons les lletres per ser escoltades per altres persones. 2. Acte miraculós pel qual, petits dibuixos anomenats ‘lletres’ es converteixen en significats al teu cervell. I fins i tot tenen sentit de vegades.

–Llegir en català: Associació d’Editorials independents. Editorials independents de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears que treballem per fer-te arribar els millors llibres en català. Posem la nostra feina i tota la nostra il·lusió a favor de la cultura i la literatura en llengua catalana.

–Llegir entre línies: Penetrar la intenció d’un escrit, suposant, pel que s’hi diu, el que de propòsit calla.

–Llegiu: En tipografia, avís que se deixa el caixista.

–Llei de Gregory: Principi codicològic segons el qual, en un quadern, els dos costats confrontats del pergamí tenen el mateix aspecte, de manera que el costat carn, més net, setinat i clar, s’oposa al costat carn i el costat pel, més fosc, s’hi oposa al costat pèl. Aquesta alternança no sempre es compleix ni és fàcil d’apreciar a simple vista. De vegades són els defectes del material o la pèrdua d’un full, cosa que permet distingir un costat de l’altre.

–Llei de Murphy: Conjunt d’enunciats breus de tall humorístic emprats en ciència i enginyeria per referir-se a les situacions indesitjables ocorregudes en desenvolupar o emprar sistemes complexos. Aquest enfocament pessimista explora els principis d’entropia que produeixen falles en qualsevol entorn o aparell, afectant-ne l’operació i els recursos disponibles. Això és important en la producció i en el disseny de productes per contemplar tots els possibles errors i les males interpretacions que es poden fer sobre una proposta de disseny. La noció es va generar originalment per fer referència a les frustracions de l’enginyer nord-americà Edward Murphy en conduir experiments aeroespacials el 1949, que va notar que els seus assistents cometien múltiples equivocacions i malgastaven recursos en connectar sensors que emetien dades falses; per això els múltiples enunciats que porten el seu nom (vegeu poka-yoke).

–Llei de la sinonímia: Llei lexicogràfica segons la qual la definició és sinònima de la unitat lèxica definida.

–Llei de Prägnanz: És un dels diversos principis de percepció de la Gestalt. Afirma que quan les persones es troben davant d’un grup d’elements ambigus (que es poden interpretar de diferents maneres), tendeixen a interpretar-los de la manera més senzilla. Aquí “més senzill” fa referència als grups amb menys elements, amb composicions simètriques en lloc d’asimètriques, i que, en general, observen els altres principis de percepció de la Gestalt.

La Llei de Prägnanz és la principal llei general de la Gestalt. Un corrent de la psicologia moderna, sorgida a Alemanya a principis del segle XX. Prägnanz és una paraula alemanya que es pot traduir com a concisió.

Aplicat al disseny, aquesta llei defensa la senzillesa i la simplicitat com a qualitats positives del mateix.

Es tradueix com a Pregnància. També es coneix com a “llei de bona configuració”, “llei de simplicitat”, “llei de precisió” i “llei de bona figura”.

–Llei de Zipf: Fórmula que expressa que la relació entre la longitud d’un mot en fonemes o en síl·labes és inversament proporcional a la seva freqüència d’ús en un text escrit. Nota: Fórmula d’estadística lingüística creada per Zipf (1935), revisada diverses vegades. Segons aquesta llei, són més freqüents els mots més curts.

-Lleis a UX: Les lleis d’UX i UI són una col·lecció de bones pràctiques o fonaments que es basen en principis de la psicologia humana, ergonomia i comportaments dels usuaris amb l’objectiu d’aconseguir la millor experiència d’usuari possible.Aquestes lleis aborden tant les àrees de la interfície com de l’experiència general d’usuari, pels quals es podria dir que l’aplicació d’aquestes lleis podrien ser anomenades patrons de disseny.

–Lleixa: Prestatge.

–Lleixiu: Solució d’hidròxid sòdic que serveix per eliminar la lignina de la fusta i separar les fibres per fer la pasta.

–Lleixiu blanc: 1. Reactius utilitzats en la fabricació de paper. 2. S’anomena lleixiu blanc (o licor blanc) a la solució aquosa d’hidròxid de sodi i sulfur de sodi que s’empra com lleixiu de cocció en l’empastat kraft. El lleixiu de cocció en el procés al sulfat està constituït de vegades per una barreja de lleixiu blanc i lleixiu negre.

–Lleixiu negre: 1. En fabricació de paper, es produeix en dissoldre el lleixiu blanc la lignina de la fusta. Ha de ser recuperada, formant el ‘lleixiu verd’. 2. S’anomena lleixiu negre (o licor negre) a la solució que surt del digestor amb les estelles cuites al final de la cocció kraft o a la sosa. Són dissolucions aquoses complexes que contenen els reactius emprats en la cocció de la matèria primera juntament amb compostos orgànics i inorgànics polisacàrids, compostos polimèrics de baix pes molecular, i diverses sals i elements dissolts o en suspensió.

–Lleixiu verd: S’anomena lleixiu verd (o licor verd) al lleixiu resultant de la dissolució en aigua de la sosa inorgànica o salina fos provinent del forn de recuperació.

–Lleixivador: Esfera de ferro tancada hermèticament, d’uns 10 m³ (diàmetre de 2,5 a 2,8 m), que conté lletada de calç ososa càustica, que es fa girar tota plena de draps a una temperatur determinada per a facilitar la neteja i l’emblanquiment dels draps.

–Llenç: 1. Tela tractada sobre la qual es pot imprimir. Per utilitzar-la en enquadernació ha de ser força fina, no com la que s’usa per a la reproducció de quadres. 2. Espai virtual on es treballa a les aplicacions de disseny gràfic.

–Llenca: En la producció industrial, paper que excedeix l’amplada necessària i que és retallat abans de bobinar.

–Llençol: Format de diari de paper premsa de pàgina gran i allargada típic del món anglosaxó. La seva mida varia força però la mitjana ronda els 40 cm. d’amplada per 60 d’alçada. A Austràlia i nova Zelanda, arriben fins i tot a la mida A1 (594 mm × 841mm.). El predomini dels diaris llençols en algunes regions es deu a raons històriques en què es barreja l’economia de costos i el prestigi que el format va adquirir amb el pas del temps, on es va associar amb diaris seriosos de qualitat. Als països anglosaxons, l’altre format més popular al món de la premsa periòdica, el diari tabloide, va quedar associat al contrari amb la premsa groga, periodisme de popular de baixa qualitat. Aquesta associació no existeix en altres zones, com ara Espanya, on el format llençol no ha tingut presència significativa.

Dos formes de llegir periòdics: Format tabloide i format llençol.

A l’origen, alguns diaris llençol es componien fins i tot d’un únic full amb dues pàgines, que els lectors doblaven en quatre —per la meitat i per la meitat— per a més comoditat en la lectura. Aquesta necessitat de doblegat s’ha mantingut moltes vegades fins avui. En els llocs de venda, els formats es presenten en munts doblegats per la meitat més estreta.

En els darrers anys de crisi de la premsa impresa en paper, la popularitat del format llençol ha retrocedit davant del tabloide. Els diaris que no s’han passat del llençol al tabloide de vegades simplement han reduït la seva mida sense canviar el seu format essencialment.

–Llengot: Peça de metall d’un cert gruix ( de 6, 12, 18 punts), més baixa que els tipus, usada per a fer els blancs d’un motlle. Blanc.

–Llengua: Sistema de signes articulats apte per a la comunicació humana.

–Llengua i literatura: És una revista que publica la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Iniciada l’any 1986, té una periodicitat anual i aplega treballs, ressenyes i cròniques sobre activitats en aquest camp del coneixement. També disponible al Portal de Publicacions i a l’Hemeroteca Científica Catalana de l’IEC. Digitalitzada a https://raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura

–Llengua aglutinant: Llengua que expressa les relacions gramaticals mitjançant la juxtaposició d’afixos als radicals, de manera que els mots estan formats per diversos elements netament diferenciats. Per exemple, el turc, el finès, el japonès i algunes llengües polinèsies.

–Llengua aïllant: Llengua que expressa les relacions gramaticals mitjançant l’ordre dels mots o l’addició d’altres mots independents, ja que els mots de la llengua són invariables i no es poden analitzar en morfemes lèxics i morfemes flexionals.Per exemple, el sinotibetà clàssic i el vietnamita.

–Llengua artificial: 1.Llengua inventada per facilitar la comunicació internacional. 2. La Humanitat, creient insuficient el nombre d’idiomes que proliferen sobre la Terra, ha volgut entretenir-se creant-ne de nous i així, de 1850 a 1900, ha presentat els projectes de 500 o 600 noves llengües, entre les quals poden comptar-se: el Volapückk, el Ido, Ariadna, Adamitik, Adjuvanta, Orba, Panskrit, Serm, Ao, Eo, Esk, Ile, Il, Tal. Hom-Ydiomo, Perfekt, Simplo, Vira, Unita, , Expresso, Geoglot, etc. Tots ells ja estan oblidats i només perdura, encara que no gaire brillantment, l’Esperanto,

–Llengua criolla: Llengua franca que ha esdevingut llengua materna d’una comunitat lingüística i que conté una barreja de mots i estructures propis d’una llengua europea amb elements lingüístics propis d’una llengua vernacla de les antigues colònies. Nota: Aquest fenomen s’ha produït sovint en llengües antillanes.

–Llengua d’ensenyament: Llengua amb què es vehicula l’ensenyament d’un determinat centre educatiu i amb què tenen lloc els aprenentatges escolars.

–Llengua d’especialitat: Subsistema de la llengua constituït pel conjunt de mitjans lingüístics propis d’un camp de coneixement i d’experiència particular.

–Llengua estrangera: Llengua parlada en un país estranger i que és objecte d’aprenentatge escolar.

–Llengua font: Llengua habitual per a qui està aprenent una segona llengua. Nota: En traducció, llengua de la qual s’està traduint.

–Llengua franca: Llengua mixta, artificial, nascuda en les zones de contacte entre dues o més comunitats lingüístiques molt diferents que no tenen cap altre mitjà de comprensió mútua, usada sobretot en les relacions comercials. Nota: Originàriament, codi format per una barreja de llengües usat per al comerç i la navegació en temps de les croades al Mediterrani.

–Llengua holofràstica: Llengua pròpia dels infants, que segueix el balbuceig i la introducció de pautes d’entonació i que es caracteritza per l’ús d’holofrases.

–Llengua llatina: Llengua morta que es parlava en una antiga regió d’Itàlia anomenada Latinum, d’on va prendre el seu nom. Estava formada amb una barreja del grec, o eoli, amb la llengua dels celtes, dels ombrívols. Se’n va derivar l’idioma toscà, que es va dividir en italià i provençal, francès, castellà, portuguès, romanès, català i gallec, etc. o sigui, totes les llengües romàniques.

–Llengua materna: Llengua adquirida en primer lloc durant la infantesa. Nota: Malgrat el significat original, no cal que coincideixi amb la llengua parlada per la mare.

–Llengua minoritària: 1. Llengua parlada per una comunitat lingüística relativament petita. Nota: Per exemple, el finès, el danès, el basc, el català, etc. 2. Llengua emprada, en el marc d’un estat, per una comunitat minoritària amb relació a la població global. Nota: L’italià i l’espanyol són llengües minoritàries als Estats Units.

–Llengua minoritzada: Llengua que es troba en una situació de conflicte lingüístic amb una llengua dominant emprada en la majoria d’usos socials.

–Llengua objecte: Llengua que s’està aprenent. Nota: En traducció, llengua cap a la qual s’està traduint.

–Llengua oficial: Llengua exigida per un estat en òrgans de l’administració, l’escola i altres nivells oficials d’aquest estat.

–Llengua pròpia: Llengua de la contrada on s’ha nascut.

–Llengua resultant: 1. Llengua a la qual es tradueix d’una altra. 2. Equivalent dels termes de la llengua font, en un diccionari bilingüe.

–Llengua segona: Llengua apresa de manera conscient, posteriorment a la llengua materna.

–Llengua vernacla: Llengua materna d’un grup dominat socialment o políticament per un altre que parla una llengua diferent. Nota: Definició de la UNESCO.

–Llenguatge: Facultat humana, universal, que permet comunicar els propis pensaments, sentiments o desitjos a un receptor o interlocutor, mitjançant un codi lingüístic compartit.

–Llenguatge artificial: 1. Conjunt organitzat de termes (llistes d’encapçalament, tesaurus) o de signes (sistemes de classificació) amb què es representa convencionalment la matèria i en permet la recuperació. 2. Llenguatge específicament dissenyat per utilitzar-lo en una àrea particular del saber, com ara la informàtica, les matemàtiques o la medicina, àrees per a les quals es considera llenguatge natural.

–Llenguatge de composició: Conjunt de regles, etiquetes i paràmetres que permeten compondre textos per a la seva impressió usant paràmetres professionals tipogràfics com ara la definició de cos, font, posició, etc. Un exemple és LaTeX. És un sinònim de “llenguatge de descripció de pàgina”.

–Llenguatge de descripció de pàgina: Format que descriu la disposició dels elements de maquetació. A l’hora d’imprimir, aquest llenguatge (anomenat PDL) ha de ser compatible amb el dispositiu de sortida. Són formats PDL: PostScript i PDF, que se solen utilitzar molt per estar estandarditzats i són compatibles amb un gran nombre d’aparells

–Llenguatge documental: Vegeu ‘Llenguatge artificial’.

–Llenguatge font: Llenguatge en què el programador escriu el seu programa.

–Llenguatge icònic: Llenguatge expressat amb icones.

–Llenguatge infantil: Llenguatge dels infants molt petits, caracteritzat per l’emissió d’ecolàlies.

–Llenguatge interior: Veritable llenguatge que fem servir per comunicar-nos amb nosaltres mateixos, que serveix de suport dels nostres pensaments i de les nostres reflexions personals, encara que no ho comuniquem a ningú. Nota: És un concepte desenvolupat per Vigotski.

–Llenguatge de marques: Conjunt de codis que s’insereix en un text entre marques (que l’identifiquen com a codi) per formatar aquest text o proporcionar qualitats afegides Els llenguatges de marques pressuposen que tots els caràcters implicats són text bàsic i que les ordres es distingeixen del contingut perquè van situades entre marques concretes; a l’HTML, per exemple, aquestes marques són els símbols < i >. Qualsevol cosa situada entre totes dues s’entén que és una ordre, no pas contingut. Els llenguatges de marques tenen la virtut que faciliten la transmissió i el tractament de dades, ja que qualsevol programa capaç d’admetre textos serà capaç d’acceptar-los. A més, són fàcilment ampliables i extensibles. Exemples dels llenguatges de marques són SGML, XML o HTML. Cat. Llenguatge de marques.

–Llenguatge de màquina: Llenguatge que sol ser reconegut i utilitzat per una màquina, com ara un ordinador. També es diu Llenguatge d’ordinador.

–Llenguatge natural: Llenguatge sotmès a evolució les regles de les quals es deriven de l’ús, com el català, espanyol, anglès, francès, alemany, etc., que s’empra sense restriccions per a l’entesa entre éssers humans.

–Llenguatge objecte: Llenguatge compilat utilitzat per les màquines (l’ordinador) quan el llenguatge font no pot ser utilitzat directament per ella.

–Llenguatge de programació: Llenguatge artificial utilitzat en la preparació de conjunts d’instruccions o programes que dirigeixen un ordinador en el procés de dades.

–Llenguatge simbòlic: Llenguatge més evolucionat que el llenguatge de màquina, a diferència del qual els codis d’operació i les adreces, s’expressen nominalment i no pas amb números.

–Llenguatge SMS: Llengua xat o d’internet és l’alteració de la llengua ordinària per comunicar-se per escrit a través de missatges de telèfon mòbil, xats, jocs en línia i dispositius similars. Va néixer de la limitació de caràcters en els SMS, que obligava a condensar la informació i que podien ser incòmodes de teclejar per haver de repetir moltes vegades una pulsació. El seu èxit, però, va fer que s’usés a la xarxa encara que no hi fossin presents aquestes limitacions per la rapidesa que suposa.

–Llenguatge amb les targetes de visita: Hi ha entre els humans llenguatges no escrits ni verbals amb què poder comunicar-se els uns amb els altres de manera callada. Per això s’han utilitzat diversos motius, com les flors, els ventalls, i pel que fa a les arts gràfiques les targetes de visita. No pel que s’hi imprimeixi, sinó per certs doblecs que indicaven una idea. Per descomptat això ja no es fa servir i des de fa molt de temps, per això el desconeixement. Per aquest motiu, com a record d’un passat, en deixo constància com a curiositat. Recomanació: La targeta, amb el costat esquerre doblegat cap a dins, servia de recomanació del titular d’aquesta apropa la persona que la lliurava al receptor.

Excusa: Per excusar-se, per exemple d’una no assistència a un acte social, s’enviava la targeta amb el costat dret plegat cap a dins.

Comiat: Com a senyal de comiat, la targeta tindria la cantonada superior esquerra doblegada.

Visita: Amb la cantonada superior dreta doblegada, es feia servir per anunciar o sol·licitar una visita.

Felicitació: Per aquest motiu la targeta s’enviaria amb la cantonada inferior de l’esquerra doblegada

Condol: Per comunicar el condol per una mort, la targeta tindria la cantonada inferior dreta doblegada.

Noces: Quan la targeta es lliurava amb les cantonades superior i inferior esquerres doblegades, s’estava anunciant un casament.

-Enterrament: Amb els cantons superior i inferior dret doblegats, s’estava fent referència a un enterrament.

Ball: En el cas dels dos cantons inferiors doblegats, s’estava fent referència a un ball.

Menjar: La targeta amb les dues cantonades superiors doblegades, s’estava fent referència a un dinar

Negativa: La targeta de resposta doblegada en diagonal d’esquerra a dreta significava un NO.

Cita: La targeta doblegada en diagonal de dreta a esquerra significava la sol·licitud demanant una cita.

Presentació: En aquesta ocasió la targeta de visita no havia de portar cap duplicitat.

Desafiament: Finalment, la targeta doblegada a la meitat significava un repte a desafiament.

–Llenguatge visual: És un conjunt de pràctiques per les quals les imatges poden usar-se per a comunicar conceptes. La creació d’una imatge per a comunicar una idea pressuposa l’ús d’un llenguatge visual. De la mateixa manera que les persones poden verbalitzar la seva manera de pensar, poden visualitzar-la. Els elements en una imatge representen conceptes en un context espacial, en comptes de la forma lineal usada per a les paraules. El discurs i la comunicació visual són paral·lelament i usualment interdependents d’aquesta manera els col·lectius humans intercanvien informació. Un diagrama, un mapa, o una pintura són tipus de llenguatges visuals.

–Llengüeta: 1. Petita banda d’un material, que sol ser de forma rectangular i formar part d’un material o objecte més gran.2. Fulla de l’enginy, que està una mica arrodonida per no arrossegar les fulles en tallar.3.Traç horitzontal o oblic en direcció ascendent amb què sovint es remata la lletra e.

–Lleó Arnau, Lluís: Pintor i dibuixant, nat a Barcelona l’any 1899. Deixeble del seu pare, Joan Lleó i Genís. Practicà l’Aquarel·la i realitzà diverses exposicions a Barcelona, Madrid, Gijón i Palma (Mallorca); també prengué part en col·lectives nacionals i estrangeres. El 1950 fou nomenat president de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya. Dibuixà també exlibris. 

–Lletada de calç: Mescla clara d’aigua i calç, emprada com a pigment blanc.

–Lletania: Del grec ‘Littome, litaneu’, prec, súplica. Així s’anomenaven les pregàries que antigament es feien Déu en públic. Es donava, doncs, aquest títol a una sèrie d’invocacions, d’epítets laudatoris que encara avui es reciten i es canten a l’Església catòlica; curiosíssima és la ‘Lletania dels llibres’, la qual té una història bibliogràfica molt atractiva i que forma una meravellosa col·lecció d’epítets ‘laudatius’ del llibre. Reproduïm com a curiositat bibliogràfica el text d’aquesta lletania, amb la traducció catalana: ‘Liber est lumen cordis’, el llibre és la llum del cor; ‘virtutem magister’, el mestre de la virtus; ‘vitiorum depulsor’, foragidor del vici; ‘corona prudentium’, la corona dels prudents; ‘comes itineris’, el company de viatge; ‘domesticus amicus’, l’amic de la llar; ‘congerro facentis’, consolador del malalt; ‘collega et consillarius praesidentis’, amic i conseller del que governa; ‘memòria plenus’, el viver de la memòria; ‘obscura illustrat’, aclareix el que és fosc, etc.

–Lletra: 1. Cadascun dels signes gràfics d’un alfabet. Quan escrivim una lletra es transforma en un caràcter. No són, però, sinònims, ja que un caràcter pot estar compost de dues lletres juntes. A més, totes les lletres són caràcters, però no tots els caràcters són lletres, ja que aquests inclouen els números i els signes tipogràfics. 2. Estil d’escriptura una persona o una època. 3. Qualsevol dels símbols escrits que, sol o acompanyat, es correspon –sola o juntament amb altres– amb un so del llenguatge humà. Això exclou signes tipogràfics com el punt, els signes d’interrogació, les xifres i semblants (ja que marquen l’entonació del discurs o són ideogrames que expressen conceptes matemàtics).

Lletres de diferents alfabets.

Per això, hi ha sistemes d’escriptura que tenen lletres (sistemes alfabètics o sil·làbics) i d’altres que no. Entre els primers, hi ha els alfabets llatins, ciríl·lics, aràbics, hebreus i similars. Entre els segons hi ha escriptures ideogràfiques com el xinès o les antigues escriptures ideogràfiques de l’Orient Mitjà (que tenen ideogrames).

Tres glifs de la lletra a llatina.

Tipogràficament les lletres són conceptes abstractes que es plasmen en els anomenats glifs. Cada glif és una forma concreta duna lletra. Així, per exemple, la lletra ‘a’ llatina té almenys dos glifs: la forma majúscula i la minúscula. A més, hi ha les formes cursives i les variants tipogràfiques. En àrab, la lletra Ja té quatre glifs diferents i molts més en combinacions amb altres lletres, etc.

Diverses formes de la lletra ja aràbiga.

–Lletra adornada o ornada: Lletra inicial que conté un adornament.

–Lletra agrifada: Cursiva d’impremta utilitzada en el Renaixement. El nom ve del tipògraf i dissenyador de tipus Francesco Griffo.(c 1450.1518).

–Lletra ajustada: Lletra estreta i amb poca prosa.

–Lletra d’albalaes: escriptura cursiva gòtica que es distingeix per la involució dextrògira i sinistrògira de la lletra ‘d’, de tipus uncial, i de la ‘g’, per la doble morfologia de la ‘s’ (llarga i en forma de sigma ) i per una tendència general a amalgamar certes lletres, anomenades Lletres lligades o conjuntes.

–Lletra d’albarans: Escriptura gòtica cursiva castellana dels segles XIII i XIV que es creia pròpia dels albarans, però que de fet és la cursiva normal que precedí la lletra cortesana.

–Lletra aldina: Variant tipogràfica dissenyada per Aldo Manuzio el 1501, encara que tallada per Francesco Griffo de Bologna. Pren com a model la lletra humanística, amb un ductus més marcat i inclinat. Alguns autors la consideren la precursora de la cursiva.

–Lletra alta: 1. Lletra l’ull de la qual ocupa més espai vertical que el de la normal. 2 Lletra volada.

–Lletra ampla: Lletra l’ull de la qual ocupa més espai horitzontal que el de la normal (entre un 110 i un 120 %).

–Lletra analògica: Lletra de traçat tradicional, com les aconseguides mitjançant pressió d’un pinzell sobre paper, el contorn d’un punxó que colpeja sobre una matriu (lletra movible o tipus) o el motlle que s’empra per a l’obtenció de tipus de metall fos (per exemple, el tipus solt de la composició manual o el de la monotípia).

–Lletra anglesa: 1.També anomenada ‘copperplate’ (‘planxa de coure’), és una grafia lleugera, àgil i delicada, l’època d’esplendor de la qual se situa entre 1720 i 1800, període en què es va cal·ligrafiar amb ploma d’au.

2. Lletra més inclinada que la bastarda i els traç de la qual gruixuts i perfils es deuen a la major o menor pressió de la ploma amb què s’escriu, que ha de ser molt prima. 3. Subfamília de lletra de la classificació de Thibaudeau, derivada de l’egípcia, que es distingeix per l’existència d’apòfige en els angles que forma el terminal amb les banyes.

-Lletra anguliforme: Estil de lletra de la classificació de Giuseppe Pellitteri que es correspon amb la lapidària de Novarese i de Vox-ATypI.

–Lletra Antiqua: Nom alemany de la lletra Romana o Rodona dels països llatins.

Antiqua de Jenson, 1470

–Lletra antropomorfa: Lletra inicial que conté adornaments en forma d’una o de més figures humanes.

–Lletra apostòlica: disposició que emana del summe pontífex, com rescriptes, privilegis, etc.

–Lletra armorial: Lletra inicial el color de la qual es fa mitjançant traços paral.lels, semblantment a com es fa en heràldica.

–Lletra ascendent: Lletra minúscula que té banya ascendent, com b, d, t.

–Lletra asseguda: Lletra manual traçada amb cura i lentitud, amb tendència a les formes verticals, emprada generalment en els còdexs i manuscrits.

–Lletra atanàsia: Caràcter de lletra de 16 punts a l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra atzurada: Lletra oberta a l’interior de la qual s’han traçat línies horitzontals, verticals o inclinades.

-Lletra baixa Lletra de mida menor al cos a què pertany que se situa a la part inferior de la caixa de la lletra.

–Lletra barbuda: Lletra usada al segle XIII i que s’anomenava així perquè estava adornada amb fins traços semblants a pèls de barba.

–Lletra basca: El seu origen se situa a les inscripcions realitzades en diferents làpides funeràries de pedra. Posseeix unes formes i traços molt característics i més o menys persistents en què se sustenta gran part de la identitat i l’estil visual del País Vasc.

–Lletra bastarda: La de mà inventada a Itàlia al segle XV i estesa per Espanya a mitjans del XVI. La lletra itàlica es la lletra d’impremta que imita la bastarda de mà.

–Lletra bastarda espanyola: Lletra d’escriptura inspirada a la de Cervantes. Va ser dissenyada i fosa pel tipògraf català Ceferí Gorchs (1846-1920) cap al 1880.

–Lletra de batalla: Era una carta de desafiament en la qual un cavaller reptava un altre cavaller a un combat, per venjar greuges personals o a vegades, per esport.

-Lletra binària: Lletra inicial d’un capítol que generalment és ornada.

–Lletra bloquejada: Lletra que es posa amb l’ull cap avall per substituir una altra de similars dimensions que falta a la caixa en compondre amb tipus mòbils.

–Lletra bodoni: Lletra d’impremta de tipus clàssic, ampla i gruixuda, dissenyada i fosa per l’impressor italià Giambattista Bodoni (1740-1813).

–Lletra bodoniana: Estil de lletra de la classificació d’Aldo Novarese que es correspon amb la romana moderna de Thibaudeau i la dida de Vox-ATypI. El tipus característic és el bodoni.

–Lletra bolàtica: Lletra, derivada de la humanística, que es caracteritza per la complicació i exageració dels seus traços i l’ús dels quals va ser suprimit el 1878 per Lleó XIII.

–Lletra bordelesa: Lletra semblant a l’anglesa, però més estreta i sense trets de lligament.

–Lletra bretona: Lletra d’asta negra i perllongada.

–Lletra breviari: Caràcter de lletra de 9 punts a l’antiga nomenclatura de tipus.

–Lletra buida: Lletra constituïda per una línia doble amb l’espai interior en blanc o del color del suport.

–Lletra de caixa alta: El mateix que ‘lletra majúscula’.

–Lletra de caixa baixa: El mateix que ‘lletra minúscula’.

–Lletra cal·ligràfica: Lletra manual bella i correctament formada.

–Lletra cancellera: Lletra que es feia servir a la cancelleria. També Cancelleresca.

–Lletra de canvi: Una lletra de canvi és un document a través del qual una persona es compromet a fer un pagament a una altra a través d’una tercera. És difícil afirmar si va existir com a producte editorial durant els segles XVI i XVII a causa dels pocs exemplars conservats que he pogut consultar. El que és segur és que, com qualsevol paper de “documentació personal”, també presentava una alternança entre la tipografia impresa i els espais reservats per a la lletra manuscrita. A finals del segle XVIII és quan es pot afirmar que les lletres de canvi s’ajustaven ja a un text més o menys prefixat i a un aspecte formal i material concret: una sola cara impresa en format 8è apaïsat. Aquests models impresos van continuar convivint amb les manuscrites i també amb edicions calcogràfiques.

–Lletra capil·lar: Lletra d’ull més alt que ample i d’asta prima.

–Lletra capital: Lletra majúscula de tipus epigràfic utilitzada pels romans des del segle III aC

–Lletra capital arcaica: Lletra epigràfica que es remunta als segles VI o V aC (primers anys de la República romana), totalment majúscula i de forma capital o quadrada, i que arriba fins al segle II aC.

–Lletra capital lapidària: Lletra derivada de la capital arcaica, cap al segle II aC., i caracteritzada per una tendència cap a una major elegància i solemnitat.

–Lletra capital paleogràfica: Lletra derivada de la capital arcaica i lapidària, que pot ser elegant i rústica, cursiva i semicursiva i que va del segle I al IV dC.

–Lletra capital paleogràfica cursiva: Escriptura usada entre els segles I aC. i III dC., que apareix a tauletes de cera egípcies, pompeianes i de la dàcia, als grafits pagans i cristians i a les inscripcions cristianes i que es distingeix escassament de la lletra capital paleogràfica, però que apunta ja cap a la uncial, la minúscula cursiva i la semiuncial.

–Lletra capitular: Van prendre el seu nom dels capítols dels llibres que iniciaven a l’Edat Mitjana. És la lletra majúscula amb què s’inicia un text. Als manuscrits i els primers impresos anava molt decorada i ocupava diverses línies. Les que tenien imatges que representaven escenes eren conegudes com a ‘capitals historiades’, i es van començar a fer servir a les illes britàniques al segle VIII. Al principi els dibuixos només representaven decoracions no específiques, amb plantes, animals o persones, conegudes com a ‘capitals habitades’. També es coneixen com a ‘capitals figuratives’, ‘capitals ornamentades’ o ‘initium’. La ‘rubricada’ era la tintada en vermell i l’ ‘epigràfica’ imitava les majúscules romanes. Tant als manuscrits com als primers impresos amb lletres il·luminades es deixava un ‘espai de majúscula capitular’ per il·luminar posteriorment la lletra. 2 Lletra majúscula, capitular que pot anar col·locada a qualsevol part del text. Se sol utilitzar per a un text complet als títols, i com a primera lletra en noms propis i països o ciutats.

–Lletra capitular alineada: la que va alineada pel cap o pel peu amb la resta de la línia.

–Lletra capitular alta: Lletra capitular el cap de la qual és a la mateixa alçada del peu de la primera línia de text.

 –Lletra capitular baixa: Lletra capitular el cap de la qual és a la mateixa alçada que el cap de la primera línia de text.

–Lletra capitular de dues línies: Lletra capitulat que té l’altura de dues línies de text.

–Lletra capitular amb fons de color: La ‘lletra capitular requadrada’ que té un fons de color. 

–Lletra capitular amb fons tramat: La ‘lletra capitular requadrada’ que té un fons tramat. 

–Lletra capitular manuscrita: Lletra inicial d’un capítol o paràgraf, de mida més gran que les altres i adornada.

–Lletra capitular ordinària: La que té més gran però pertany a la mateixa família que la resta del text. 

–Lletra capitular orlada: La que té més grandària i pertany a una família diferent de la resta del text.

–Lletra capitular quadrangular: La que és dins d’un quadrat. Podeu tenir el fons de color o tramat.

–Lletra capitular sobresortint: La que sobresurt per sobre o per costats de la resta de paràgrafs.

-Lletra carolina: L’any 800, Carlemany regnava a França, Alemanya, mitja Itàlia i algunes àrees del Bàltic. Era el rei dels francs i fou coronat Emperador d’Occident pel Papa Lleó III. Malgrat que mai va dominar la lectura i l’escriptura, sempre va interessar-se per l’avenç religiós i cultural dels seus súbdits. En aquesta tasca el va ajudar molt Albí Alcuin, teòleg i mestre anglosaxó. Un primer pas que realitzaren fou l’establiment d’una escriptura que pogués ser reconeguda en tot l’imperi i que a la vegada fos fàcilment llegible. Ni Carlemany ni Alcuin van inventar cap tipus d’escriptura, però sí que a tots dos els eren familiars els canvis que es produïen al seu entorn i s’adonaren de la facilitat amb què es podien llegir i escriure els manuscrits elaborats al monestir de Corbie, situat al nord de França. L’scriptorium, és a dir, la sala dels monestirs medievals on els monjos es dedicaven a der còpies de llibres, de Corbie era el més prestigiós del seu temps. L’escriptura de Corbie fou adoptada per Carlemany, i des d’aleshores va esdevenir l’escriptura oficial de l’imperi. És el tipus de lletra que anomenem Minúscula carolina. A casa nostra, la cal·ligrafia carolina coexistí, fins a desplaçar-la, amb la cal·ligrafia visigòtica. Abans d’acabar el segle IX s’utilitzava habitualment a l’escrivania comtal barcelonina i a les principals catedrals i monestirs. En els escriptoris de Ripoll, Vic i Barcelona (catedral i Sant Cugat), així com en els d’Urgell, Roda de Ribagorça, Cuixà i Elna, es perfilen unes característiques cal·ligràfiques pròpies. A mitjan segle XII altres centres com ara Lleida, Tortosa i Tarragona (amb Poblet i Santes Creus), s’afegeixen a la tasca de copiar llibres. En tots ells, la lletra carolina evolucionà fins a presentar, amb una mica de retard, les característiques de l’escriptura gòtica europea a començaments del segle XIII.

–Lletra de cartell: Lletra de grans dimensions, antigament fabricada amb fusta, apropiada per ser llegida des de lluny.

–Lletra cassoleta: Basada en la lletra itàlica, és dibuixar un concepte, cada lletra acull l’altra
  fent-li lloc i deixant-la lliure. Juntes fan un logo,  com si es pogués estampar amb un tampó.

–Lletra cegada: Lletra tipogràfica que imprimeix defectuosament per haver-se omplert de tinta l’ull.

–Lletra ‘civilité‘: Lletra d’impremta gòtica cursiva dissenyada i fosa per Robert Granjon, impressor francès del segle XVI.

–Lletra compacta: Lletra que ocupa poc espai per la seva estretor o per tenir curtes les banyes.

–Lletra comuna: Caràcter que s’empra ordinàriament en la composició de textos per a llibres, diaris, revistes, etc.

-Lletra conjunta o lligada: Lletra unida a una altra de forma que totes dues posseeixen un element comú

–Lletra contracaixa: 1. Lletra especial o de poc ús que es diposita a la part superior dreta de la caixa de compondre. 2. Lletra especial o de poc ús que es diposita a la contracaixa de la linotípia. 3. Lletra especial o de poc ús, no pertanyent a un alfabet concret, que s’agrupa en composició digitalitzada en fonts especials.

–Lletra contrastada: Estil de lletra de la classificació de Giuseppe Pellitteri que es caracteritza or posseir remats fins i uniformes, com la bodoni i la didot.

–Lletra correguda: 1. Lletra manual dels principis i finals de línia quan, a la composició manual, apareix fora de lloc. 2. Escriptura feta amb facilitat i soltesa.

–Lletra corrent: Tipus de lletra utilitzat, amb molta freqüència per a llibres o, en general, blocs de text extensos.

–Lletra cortesana: Escriptura resultant de l’evolució de l’escriptura gòtica cursiva, de forma rodona allargassada i amb tendència a la descomposició dels traços, emprada oficialment a la cort castellana durant el segle XV i començament del segle XVI.

–Lletra cubital: Lletra de grans dimensions que s’usa per a cartells.

–Lletra cursiva: 1. Lletra de mà de traç fàcil inclinada cap a la dreta. 2. Lletra d’impremta inclinada cap a la dreta, al mode de les bastardes, sense traços d’unió d’unes lletres amb les altres. Va ser creada per Francesco Griffo per a Aldo Manuzio, de Venècia, el 1501, raó per la qual també es diu Lletra Grifa, Agrifada, Grifada o Grifo. 

–Lletra cursiva inversa: Lletra rodona que mitjançant efectes informàtics s’inclina en un angle determinat cap a l’esquerra perquè imiti forma acursivada contrària a la de la cursiva.

–Lletra curviforme: Estil de lletra de la classificació de Giuseppe Pellitteri que es caracteritza per posseir contorns sinuosos, com la Jenson, Garamond, Bembo, Elzevir.

–Lletra de De Vinne: Subfamília de lletra de la classificació de Thibaudeau, derivada de la romana antiga, que es distingeix per l’autorització d’astes més àmplies que les normals.

–Lletra defectuosa: Imatge d’una lletra el perfil de la qual no concorda amb el de les altres lletres que tenen les mateixes característiques.

–Lletra degradada: Estil de lletra de la classificació de Giuseppe Pellitteri que es caracteritza per posseir afusaments, com la Baskerville, Caslon, Times.

–Lletra desbordant: Lletra inicial que alinea pel peu amb una línia determinada i la resta de la lletra sobresurt de la primera línia de text. També es diu Sobresortint.

–Lletra descendent: Lletra minúscula que té asta descendent, com la p o la q.

–Lletra destacada: Lletra que destaca per un simple toc de color que cobreix el fons.  També es pot referir a l’escriptura feta amb tipologia, mida, color, etc., diferents de l’escriptura de la resta del text i que serveix per destacar-ne algunes parts.

–Lletra destacada en groc: Lletra inicial d’un terme rellevant destacada en color groc.

–Lletra diamant: Caràcter de lletra de 3 punts a l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra didona: Estil de lletra de la classificació Vox-ATypI que es correspon amb la romana moderna de la classificació de Thibaudeau.

–Lletra didot: Lletra d’impremta creada per François-Ambroise Didot (1730-1804), que fixaria definitivament el seu fill Firmin Didot (1764-1836) i que es distingeix de la Baskerville i la Bodoni or el fet de tenir la rematada horitzontal a lloc de triangular.

–Lletra digitalitzada: Lletra que es representa a la pantalla d’un ordinador.

–Lletra doble: Lletra consonant que es representa amb dos signes, com la ‘ch’, la ‘ll’ o la ‘rr’, o que procedeix de la unió de dues més, com la ‘ç’ o la ‘ñ’.

–Lletra doble cànon: Caràcter de lletra de 48 punts a l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra dominical: Aquella que en el còmput eclesiàstic assenyala els diumenges entre les set A, B, C, D, E, F i G, que es fan servir per designar els dies de la setmana.

–Lletra dòrica: Lletra emprada pels antics lapidaris, campaners i altres artificis que tenia d’amplada la setena part de la seva altura.

–Lletra de dos punts: Lletra majúscula utilitzada en titulars, cartells i com a capitular .

–Lletra dracontina: Inicial decorada amb animals monstruosos.

–Lletra egípcia: Estil de lletra de la classificació tipològica de Thibaudeau els terminals dels quals són quadrangulars i del mateix gruix que les banyes, rectes i corbes.

–Lletra egípcia anglesa: Subfamília de la lletra de la classificació de Thibaudeau, derivada de l’egípcia, que es distingeix per disposar de terminals quadrangulars amb un lleuger apòfige.

–Lletra elzeviriana: Lletra d’impremta, derivada de la romana antiga, de peu triangular, potser dissenyada per Van Dyck i utilitzada pels Elzevir, família d’impressors neerlandesos.

 –Lletra encaixada: Lletra enclosa a l’interior d’una o dues lletres.

–Lletra entredós: Caràcter de lletra de 10 punts a l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra a escala: Lletra que es pot ampliar o reduir a escala. Les més conegudes són la Truetype i la Postscript.

–Lletra d’escriptura: Estil de lletra de la classificació d’Aldo Novarese que es caracteritza per estar formada per grafies, incisions i improvisacions.

–Lletra escrita: Estil de lletra que es distingeix per ser d’escriptura amb lligams continus. També es diu Lletra Cal·ligràfica.

–Lletra d’espera: Lletra petita traçada pel copista en una arracada reservada per a una inicial, en absència de la qual possibilita la lectura del text. També s’anomena Lletra d’avís.

–Lletra esquelet: Lletra l’ull de la qual ocupa menys espai que el de l’estreta (entre un 50 i un 70% de la normal).

–Lletra esquinçada: Lletra majúscula o minúscula d’una font que ha estat dissenyada amb certs adorns, sobretot en la forma cursiva.

–Lletra estergida: Lletra que resulta de passar una brotxa per una xapa en què està prèviament retallada.

–Lletra estreta: Lletra l’ull de la qual ocupa menys espai que el de la normal (entre un 80 i un 90%).       

–Lletra extrafina: Lletra d’impremta el traç de la qual és més gruixut que el de la superfina i més prim que el de la fina.

–Lletra extranegra: Lletra d’impressió el traç de la qual és més gruixut que el de la negreta i més prim que el de la supernegra.

–Lletra de fantasia: 1. Caràcter de fantasia. 2. Estil de lletra de la classificació d’Aldo Novarese que comprèn el conjunt de tipus creats sense subjecció a les normes establertes a les classificacions, fruit més aviat de la inspiració del moment. 3. Estil de lletra de la classificació de Giuseppe Pellitteri que comprèn els tipus que es poden considerar fantasies, híbrids i aberracions, qualsevol tipus de lletra que pel seu traç o forma no pugui ser classificat en cap dels grups de la classificació d’aquest tractadista-

–Lletra farcida: El mateix que ‘inicial folrada’.

–Lletra ferehumanística: Lletra cursiva entre la gòtica i la humanística. La paraula significa ‘gairebé humanística’ en llatí.

-Lletra de figures: Lletra inicial que conté adornaments en forma d’animals o figures mitològiques.| 

–Lletra filigranada: Lletra inicial a dues o tres tintes, generalment vermell i blau, que adorna els textos de còdexs i manuscrits antics, en partícules dels segles XIV i XV.

–Lletra filosofia: Caràcter de lletra de 11 punts a l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra fina: Lletra d’impremta el traç de la qual és més gruixut que el de l’extrafina i més prim que el de la normal.

-Lletra florejada: 1. Lletra inicial que conté adornaments en forma de flors. 2.Lletra ornamentada a ploma, generalment amb motius vegetals.

–Lletra florida: Lletra majúscula amb adorns al seu voltant que s’usava com a inicial.

–Lletra de foneria: Lletra que s’obté per la fosa d’una barreja de plom, antimoni i estany en quantitats diverses i que es fon en una matriu que ha estat preparada amb un punxó. Aquestes lletres s’obtenen per tres procediments:

a) per la utilització d’una matriu i un punxó que produeixen un paral·lelepípede compost per una barreja de plom, antimoni i estany en quantitats diferents:

b) per l’obtenció d’una línia bloc formada al gresol d’una linotípia, línia que porta tants ulls rellevats sobre una de les bases com signes intervinguin per formar-la;

c) la que s’obté de la fonedora d’una monotípia, que produeix lletres soltes ja compostes i justificades a un cos i una mesura prèviament determinats.

-Lletra de forma: En diplomàtica, nom que es dona a algunes lletres minúscules.

–Lletra fraktur: Lletra tipogràfica de la família de les gòtiques, també anomenades trencades. Des de mitjan segle xvi fins al començament del segle xx va ser la lletra tipogràfica més utilitzada a Alemanya. Tot i que el seu origen es troba al moviment gòtic al nord de França, amb el temps es va considerar com a expressió de l’ànima alemanya, més recte, dret, que l’ànima romana més arrodonida, una concepció molt popular durant l’època del nacionalisme romàntic al segle xix. Era la més utilitzada de la família de les tipus gòtiques, a costa de la Textur, Schwabacher i molts altres.

–Lletra francesa: Nom que es va donar a Espanya a la lletra carolíngia, a causa del seu origen. 

–Lletra de fusta: Lletres tipogràfiques de grans dimensions que se solen utilitzar per a cartells. 

–Lletra gallarda: Caràcter de lletra de 8 punts a l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra gallega: Originària de l’estil uncial, la tipografia gallega està basada en la lletra del regne de Gallaècia. Va perdurar al llarg dels segles gravada en pedra a esglésies, catedrals o monestirs. Posseeix una geometria i formes molt característiques.

–Lletra garalda: Estil de lletra de tipus romà antic de la classificació tipològica de Vox-ATypI. És un estil de lletra de terminal triangular, com correspon a l’època.

–Lletra garamond: Lletra romana derivada de la Jensoniana, traçada i fosa per Claude Garamond (1499-1561), fonedor i gravador francès. Es tracta d’una lletra basada en el disseny italià (a la Bembo concretament) que resulta elegant i fina en qualsevol de les seves presentacions. Hi ha diversos dissenys moderns per a aquesta lletra, des dels d’ull ple als d’ull exigu; aquests darrers ofereixen la possibilitat de compondre sense necessitat d’interlínia.

–Lletra gastada: Lletra tipogràfica l’ull de la qual ha perdut nitidesa a causa del desgast per l’ús.

–Lletra gòtica:  1. Lletra d’escriptura, rectilínia i angulosa, utilitzada a Europa entre els segles XII i XVI, excepte a Alemanya, on el seu so tipogràfic va perdurar fins a l’agost del 1941. La lletra gòtica manual es deriva de la carolíngia, els traços de la qual es van fer cada vegada més rectes i angulosos. La lletra gòtica tipogràfica s’inicia amb els primers impresos de Gutenberg a Magúncia, ja que, per ser lletra genuïnament alemanya, era la utilitzada als còdexs alemanys de l’època. La lletra gòtica es classifica, generalment, en dos grans conjunts: el de l’anomentat textus precisus, de traços verticals perpendiculars a la línia d’escriptura, i el de l’anomenat textus quadratus, que es caracteritza per la forma romboidal dels peus de les lletres.2. Estil de lletra de la classificació de Giuseppe Pellitteri que agrupa tots els tipus gòtics.

–Lletra gòtica alemanya: Es coneix amb aquest nom la lletra gòtica, angulosa o trencada, emprada a Alemanya com a lletra pròpia fins a la segona guerra mundial.

–Lletra gòtica bastarda: Lletra gòtica més punxeguda que la rotunda, a la qual s’assembla, però menys que la de fractura i que la textura.

-Lletra gòtica catalana: Lletra gòtica que s’utilitzà en la cancelleria reial des del segle XIII al XIV. Els seus trets característics són: un mòdul petit en comparació amb la prolongació de les tiges ascendents i descendents, que s’acostumen a rematar amb una corba a la dreta les primeres i amb una corba a l’esquerra les darreres, a vegades assolint de nou la caixa d’escriptura mitjançant un llaç, l’arrodoniment heretat de la carolina, i la peculiaritat d’algunes lletres com per exemple la g , amb un apèndix inferior obert o tancat, però perllongat a l’esquerra i sovint fent un llaç semblant a un 8

–Lletra gòtica cursiva: Lletra gòtica dissenyada a París el 1476 i emprada a França durant alguns decennis.

–Lletra gòtica de forma: Lletra gòtica utilitzada pels primers impressors que reprodueix l’estil dels copistes de l’època.

–Lletra gòtica de fractura: Lletra gòtica la forma de la qual constitueix a manera de síntesi dels tipus de gòtic que s’empraven al segle XV.

–Lletra gòtica rotunda: Lletra gòtica essencialment rodona, deutora de la gòtica italiana de mitjans del segle XV.

–Lletra gòtica de suma: Lletra de transició. Rep aquest no perquè es va utilitzar per imprimir la Suma teològica de Sant Tomàs el 1471. Tb de Transició.

–Lletra gòtica textura: Lletra gòtica punxeguda i quadrangular.

–Lletra gran parangó: Caràcter de lletra de 18 punts a l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra griffa o griffada: Lletra cursiva tipogràfica creada pel cal·lígraf Francesco Griffo a instàncies d’Aldo Manuzio.| lletra gris Lletra adornada a començament de capítol els traços de la qual estan coberts de línies que donen la impressió de ser fetes amb tinta gris. També anomenada Aldina.

–Lletra grisa: 1. Lletra capitular adornada els gruixos de la qual estan coberts de línies que produeixen impressions de tinta grisa. 2. Lletra impresa amb escassa intensitat degut a entintat defectuós oa escassetat de pressió.

-Lletra habitada: Lletra inicial que conté adornaments en forma de figures.

–Lletra hel·lènica: Subfamília de lletra de la classificació de Thibaudeau que es caracteritza per posseir asta de tipus pal sec, però bicòncaves, a la manera de l’actual lletra Optima.

–Lletra heràldica: Lletra impresa en negre els traços o perfils dels quals indiquen el color que correspon a cadascuna de les parts.

–Lletra historiada: 1. Lletra florida els motius de la qual són dibuixos, figures o símbols. 2. Lletra inicial adornada.

–Lletra humana: Estil de lletra tipogràfica de peu triangular de la classificació Vox-ATypI. La família de les humanes agrupa tipus creats a partir de finals del segle XV per Nicolaus Jenson, Vendelin de Spira, Erhard Ratdlot i altres grans impressors.

-Lletra humanística: A la Itàlia del segle XV van aparèixer nous estils de cal·ligrafia, que es denominaren escriptures humanístiques i que s’associaven a l’erudició i la ciència. Niccolo Niccoli (1363-1437) desenrotllà una lletra cursiva i angular a partir de la cursiva gòtica informal, que fou la base de l’escriptura itàlica o cursiva. Aquest escrivent es va basar en les formes romanes clàssiques per a les majúscules i en les formes carolines per a les minúscules. L’escriptura de Niccolo Niccoli va exercir una gran influència per tota Itàlia i es va convertir en l’escriptura habitual de les còpies de textos clàssics. La itàlica és la lletra típica de la Itàlia del Renaixement. Va aparèixer amb la finalitat de guanyar velocitat en l’escriptura sense deixar de mantenir una forma elegant i proporcionada en els manuscrits fets amb ploma. Les seves principals característiques són la o el·líptica, sobre el model de la qual es construeixen totes les lletres corbes i una lleugera inclinació cap a la dreta. El pes de la lletra itàlica se sol fixar en cinc amplades de plomí per a les minúscules i unes altres cinc amplades pers als ascendents i els descendents. Les majúscules tenen una altura de set amplades i mitja de plomí i s’alineen per dalt amb l’extrem dels ascendents de les lletres minúscules. L’angle de tall és de 45 graus. Les lletres poden ser dretes o inclinades, però mai més de 5 graus respecte de la vertical. En les lletres amb arcades, com la h, m i n, es pot girar el plomí en un angle més agut al arribar a les corbes terminals, per aprimar els traços més fins. Les gràcies de l’alfabet itàlic són com ganxos que es formen empenyent el plomí cap a dalt, d’esquerra a dreta. 

–Lletra ictiomorfa: Lletra inicial que conté adornaments en forma de peixos.

–Lletra il·luminada: Lletra adornada amb colors en llibres, estampes, etc., especialment en còdexs i manuscrits medievals.

–Lletra d’impremta: Peça de metall en forma de prisma rectangular o paral·lelepípede amb un signe d’escriptura rellevat, invertit, en una de les bases perquè es pugui imprimir. 2. Lletra o signe rellevat en una de les bases del tipus o lletra d’impremta. 3. Lletra impresa, cisellada, esculpida, pintada, etc., que representa aquesta lletra o signe. 4. Matriu de linotípia o monotípia que representa una lletra o un altre signe. 5. Lletra de metall, deixa anar o formant part d’una línia bloc, produïda per una matriu de monotípia o de linotípia.

–Lletra incisa: Estil de lletra de la classificació Vox-ATypI que es distingeix per prendre com a model la lletra capital romana utilitzada a les inscripcions monumentals de l’Antiguitat.

–Lletra inicial: 1. Lletra amb què comença una paraula, vers, capítol, treball, etc. 2. En alguns casos les lletres inicials d’alguns incunables com ‘Ofici de la Verge Maria, que va imprimir Palmart a València, el 1486, les lletres inicials estan cobertes de làmines d’or brunyit; tal procediment. a més de ser costós, no podia respon al principal intent de vulgarització que caracteritza la impremta, esmenant aquesta dificultat gravant lletres inicials semblants als models dels còdexs i reproduint per mitjà de planxes en fusta o sobre les orles decoratives; el sistema es manté durant els primers anys, més el nacional gust i la intervenció de pintors i argenters en la decoració del llibre, desterren aquestes imitacions i dona lloc a la veritable il·lustració del llibre amb gravats sobre fusta o metall, a les portades, al text i de vegades en làmines soltes.

–Lletra inicial alineada: Lletra inicial el cap o peu de la qual alineen amb el cap o el peu, respectivament, d’una línia del text.

–Lletra inicial antropomorfa: Lletra inicial que representa la figura humana.

–Lletra inicial antropomòrfica: El mateix que la inicial antropomorfa.

–Lletra inicial decorada: Lletra inicial adornada.

–Lletra inicial desbordant: Lletra inicial que sobresurt pel cap després d’ocupar una, dues o més línies del text de l’arracada, o bé pels costats, ocupant part del marge.

–Lletra inicial enquadrada: Lletra inicial requadrada amb filets o orles.

–Lletra inicial de figura: Lletra inicial adornada amb animals i figures mitològiques.

–Lletra inicial figurativa: Lletra inicial formada per éssers humans, animals o éssers mixtiformes.

–Lletra inicial florejada: Lletra inicial adornada amb flors.

–Lletra inicial habitada: Lletra inicial en el farciment d’entrellaçats de la qual es troben figures.

–Lletra inicial historiada: Lletra inicial decorada amb figures, pròpia dels còdexs i incunables.

–Lletra inicial ictiomorfa: Lletra inicial que conté adornaments en forma de peixos.

–Lletra inicial de marqueteria: O ‘inicial puzle’, és la inicial formada per dues o més seccions en colors diferents i dividits per una línia trencada o ondulada. Rep el nom de marqueteria per la seva semblança amb la tècnica artística homònima. Igualment, el terme puzle al·ludeix al fet que sembla que està composta per diverses peces. El més habitual és que les tintes utilitzades siguin la blava i la vermella. Tot i això, en alguns manuscrits també apareix el pa d’or i altres tonalitats. És també freqüent que aquestes inicials tinguin filigrana.

–Lletra inicial miniada: Lletra inicial adornada amb miniatures.

–Lletra inicial oberta i tramada: Pot la inicial recolzar-se en un fons més o menys fosc (fins i tot totalment negre), però llavors, tret que es tracti d’un fons de color, ha de ser lletra oberta, és a dir, buida. Afegir un requadre en aquests casos acostuma a augmentar innecessàriament el conjunt d’elements impressors.

–Lletra inicial ornada: El mateix que lletra inicial adornada.

–Lletra inicial realçada: Lletra secundària que ha estat emplenada amb un petit toc de color, generalment groc. S’anomenen també inicials destacades, ressaltades o fins i tot safranades. A la documentació catalana rep el nom ‘safranada’ per l’ús d’aquest pigment o perquè el groc utilitzat recorda aquesta substància. Es feien servir per destacar un nom, un terme o una secció rellevant del text.

–Lletra inicial requadrada: Lletra inicial que apareix dins d’un requadre i col·locada a l’arracada.

–Lletra inicial senzilla: Aquella inicial el cos de la qual s’ha traçat o acolorit sense incloure cap altre tret decoratiu. La tinta més utilitzada és la vermella, encara que també la negra, la blava i en menor mesurada la verda. Manca de filigrana, vora o qualsevol altre element ornamental. En manuscrits menys luxosos poden constituir-ne un dels pocs elements decoratius.

–Lletra inicial zoomorfa: Lletra inicial que representa figures d’animals.

–Lletra invertida: 1. Lletra col·locada amb el cran al revés mentre es compon a mà, de manera que apareix amb el cap al peu i el peu al cap. 2. Lletra la figura de la qual està girada 180º en el sentit dret-esquerra.

–Lletra italiana: Subfamília de lletra de la classificació de Thibaudeau, derivada de l’egípcia, que es distingeix per disposar de terminals de cap i peu notablement engreixats, en contrast amb astes verticals molt fines.

–Lletra lectura: Caràcter de lletra de 12 punts a l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra leucogràfica: Lletra gravada en buit i estampada com si fos en relleu, de manera que l’ull apareix en blanc sobre el negre o el color de la caixa de la lletra.

–Lletra lineal: Estil de lletra d’asta uniforme i sense remat, que a la classificació tipològica Vox.ATypI es correspon amb la que a la classificació de Thibaudeau s’anomena pal sec.

–Lletra lineal geomètrica: Les geomètriques són tipografies lineals de pal sec que es caracteritzen per estar construïdes utilitzant formes geomètriques simples com cercles i rectangles. Solen repetir la mateixa composició geomètrica en aquelles lletres similars, per la qual cosa les diferències entre els diferents glifs tendeixen a ser mínimes. Les primeres tipografies d’aquest tipus van aparèixer a principis de la dècada del 1920, amb la intenció de crear tipografies que suggerissin un acabat fet mitjançant dibuix lineal. Exemples de tipografies lineals geomètriques són Futura o Eurostile

–Lletra lineal grotesca: Les grotesques són tipografies lineals de pal sec (sense serifes) nascudes al segle xix. Solen presentar un cert contrast entre traços gruixuts i fins. Les corbes d’aquestes tipografies solen acabar en horitzontal i, solen tenir una petita rematada a la ‘G’ i les ‘R’ habitualment presenten cama corbada. Exemples habituals de tipografies lineals grotesques són Headline, Monotype 215 o Grot no. 6.

–Lletra llarga: La que té tant tret ascendent com descendent. 

–Lletra llatina: 1. Lletra romana. 2. Subfamília de la romana antiga creada pels mestres Aubert, de la foneria francesa Deberny.

–Lletra per a llibres: Tipus de lletra el perfil de les quals resulta adequat per a la composició del text per a llibres.

–Lletra llimac: En litografia es diu de la lletra tirada amb poca cura i els contorns dels quals no són molt nets.

–Lletra de mà: Lletra que es fa en escriure amb ploma, llapis o bolígraf, a diferència de la impremta.

–Lletra magistral:  Lletra bastarda de mida crescuda feta amb totes les regles cal·ligràfiques.

–Lletra majúscula: Lletres més grans que les minúscules, a més que de vegades amb altres formes. Assenyalen el començament d’una frase i els títols. Es coneix també com a ‘caixa alta’ per la posició que ocupaven abans a les caixes tipogràfiques, a la zona alta. La que està decorada i ocupa més d’una línia se sol conèixer com a ‘lletra capitular’.

–Lletra manual: Estil de lletra de la classificació Vox-ATypI que representa els tipus en l’execució dels quals predomina la influència de la mà.  A diferència de la lletra escripta, la lletra es traça a mà recolzada i no a mà alçada.| 

–Lletra manuscrita: Estil de lletra de la classificació d’Aldo Novarese que imita els caràcters traçats a mà.

–Lletra mecana: Estil de lletra de la classificació Vox-AtypI que es distingeix per tenir asta uniforme acabada en remat del mateix gruix formant angle recte amb ella.

–Lletra mecanogràfica: Lletra de figura regular, d’amplada constant, que s’obté del teclat d’una màquina d’escriure o s’imita amb lletra d’impremta.

–Lletra medieval: Estil de lletra de la classificació d’Aldo Novarese que comprèn lletres de formes anguloses amb banyes terminals molt historiades, especialment en les majúscules (gòtiques).

–Lletra miniada: Lletra inicial que conté miniatures.

–Lletra minúscula: La més petita que la majúscula i que s’empra constantment a l’escriptura.

–Lletra minúscula paleogràfica cursiva: Lletra derivada de la capital paleogràfica cursiva que als segles IV i V experimenta una darrera evolució i dona lloc, d’una banda, a la minúscula cursiva, que difereix d’aquella pel seu traçat més lliure, i, per l’altre, a la uncial.

–Lletra minúscula postcarolina: Lletra emprada durant la primera meitat del segle XII, quan encara la carolina no presentava prou contrast.

–Lletra moguda: La que està moguda.

–Lletra monacal: Tipus de lletra toledana del segle XII, usada pels monjos que va servir de base a la lletra Tortis i que van imitar els primers i impressors alemanys per imprimir els seus llibres.

–Lletra monoespacial: Lletra que té gruix uniforme en relació amb les altres del mateix tipus o classe.

–Lletra monumental: Subfamília de lletra de la classificació de Thibaudeau, derivada de la romana antiga, que es distingeix perquè comprèn un grup de lletres majúscules amb terminals acabats en punta molt fina.

–Lletra morta: Escrit en què es prevé una cosa que ja no es compleix o no té efecte.

–Lletra movible: Caràcter que ha estat fos independentment de tots els altres que formen una fosa tipogràfica.

–Lletra muda: Lletra a la qual no correspon cap so. A part de la lletra h, n’hi ha d’altres que tenen aquesta consideració en determinats contextos pel fenomen d’emmudiment.

–Lletra negativa: Lletra que es representa blanc sobre negre.

–Lletra negra: Lletra que pinta un traç més ample que el de la lletra normal. Comprèn des de la Negreta fins a la Supernegra. Admet les variants d´ampla, estreta i esquelet en rodona i cursiva.

–Lletra negreta: Lletra d’impremta el traç de la qual és més gruixut que el de la seminegra i més prim que el de l’extranegra.

–Lletra neogrotesca: Es coneixen com a nova-grotesques aquelles tipografies lineals derivades de les grotesques originals, però amb un contrast força menys pronunciat entre traços i un disseny més regular. De vegades també se les anomena “sans-serif realistes”. A diferència de les grotesques, no solen presentar rematada a la “G” i les seves corbes solen tenir finals inclinats. Les neo-grotesques solen tenir una àmplia varietat de tipus i amples per acomodar-se als diferents mitjans de producció en què són utilitzades. Tenen el seu origen al segle xx i són àmpliament utilitzades actualment.

–Lletra nomparell: Caràcter de la lletra de 6 punts en l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra normal: 1. Classe de lletra que per la seva figura és rodona o dreta i amb l’ull propi per compondre textos seguits. 2. Lletra d’impremta el traç de la qual és més gruixut que el de la fina i més prim que el de la seminegra. 3. Classe de lletra que per la caixa no és ampla ni estreta, sinó amb la mesura adequada per a la composició de textos seguits. 4. Classe de lletra que per la seva situació no és volada ni subíndex, sinó que ocupa la posició normal de la lletra que es fa servir en els textos seguits.

–Lletra normanda: Lletra romana moderna de base ampla i gruixuda, traços rectilinis i perfils molt fins.

–Lletra numeral: 1. Lletra que té el valor duna xifra en un sistema de numeració. 2. Signe ideogràfic que representa un número.

–Lletra oberta: Lletra que els seus traços estan delimitats per espais en blanc.  

–Lletra ombrejada: Lletra que té un reflex de si mateixa cap a un costat, generalment el dret.

–Lletra ornada: 1. Lletra d’adorn. 2. Lletra inicial adornada.

–Lletra ornamentada: 1. Lletra dibuixada, decorada i il·luminada, les línies de la qual, capritxoses i d’adorn, poden envair amb els seus trets els marges i fins i tot part del text de la pàgina. 2. Lletres decoratives i il·luminades. Les lletres ornamentades, usades comunament com a inicials de capítol en els antics manuscrits, estan pintades a l’aiguada. A la impremta es fan servir lletres ornamentades, dibuixades i gravades en fusta o reproduïdes pels nous procediments de gravat químic. A la seva composició, el talent dels artistes pot tenir lliure expansió. Les lletres més senzilles ornamentades es componen d’una inicial de gran dimensió, envoltada d’adorns; altres més complicades formen veritables vinyetes, en les quals la lletra està formada per atributs, figures, monuments arreglats més o menys feliçment.

 –Lletra ornitoidea: Lletra que conté adornaments en forma d’ocells.

–Lletra pal sec: Estil de lletra les astes del qual són de gruix uniforme, sense adorns i sense rematades. També es diu Antiga, Grotesca, Lapidària, Pal bastó, Pelada.

–Lletra parisenca: Caràcter de lletra de 5 punts a l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra petit parangó: Caràcter de lletra de 20 punts a l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra perla: Caràcter de lletra de 4 punts a l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra pelicà. Caràcter de lletra de 28 punts a l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra pitagòrica: Nom que es donava antigament a la I grega, per considerar que va ser Pitàgores qui primer la va emprar.

–Lletra plena: Lletra que té el cos o les parts còncaves acolorides.

–Lletra poètica: Lletra d’impremta romana allargada i estreta que es feia servir en la composició de poesia per evitar que els versos de 12 síl·labes depassessin la mesura.

–Lletra posada: Lletra amb poca amplada i molt unides entre si.

-Lletra positiva: Lletra que es presenta negre sobre blanc i en la forma normal de lectura.

–Lletra precortesana: Escriptura gòtica cursiva castellana que ocupa l’estadi intermedi entre la lletra d’albarans i la cortesana, i que se situa entre la segona meitat del segle XIV i el començament del segle XV.

–Lletra de privilegis: Escriptura considerada com una manifestació de la gòtica en què van ser redactats els diplomes més solemnes de la cancelleria castellanolleonesa des del segle XIII fins el segle XVI.

–Lletra processal: Escriptura gòtica cursiva castellana emprada durant els segles XV i XVI com una degeneració de la lletra cortesana i que, a causa de la seva cursivitat extrema, va esdevenir progressivament processal encadenada.

–Lletra proporcional: Lletra que té l’espessor que correspon a la seva grafia, variable d’unes lletres a les altres.

-Lletra protogòtica: Lletra utilitzada en la segona meitat del segle XII i els primers anys del segle XIII, quan ja es mostra més pronunciat el contrast de la lletra carolina que evoluciona cap a la gòtica

–Lletra provisional: Lletra de mida petita que es posava als espais en blanc o arracades destinat a les capitulars als incunables. Els incunables més primerencs deixaven un espai en blanc per a les lletres capitulars, que el posseïdor de l’exemplar hauria d’encarregar a un il·luminador. Molts exemplars es queden amb els espais en blanc i als anys 70 comença a posar-se també una petita lletra per facilitar-ne la lectura, al marge que s’il·luminés o no, encara que se sol afirmar que és per orientar l’il·luminador. Per aquestes dates es comencen a incloure les inicials gravades, cosa que acabarà amb les lletres provisionals.

–Lletra pseudocursiva: Lletra rodona que per mitjà d’efectes informàtics s’inclina en un angle determinat cap a la dreta perquè imiti la forma de cursiva. També es diu Lletra inclinada, Lletra obliqua.

–Lletra pseudoversaleta: Lletra versaleta aconseguida mitjançant la reducció de les versals o majúscules del mateix cos. També es diu Versaleta falsa.

–Lletra de punxó: Ferro de mà el motiu del qual és una lletra. S’usa per retolar a mà mides grans, posar inicials, etc. Serveix per gravar per separat, com al ‘daurat a la xinesa’.

–Lletra pura: Conjunt de tipus mòbils on no hi ha res més que no siguin lletres. 

–Lletra quadrada: Lletra capital romana utilitzada en les inscripcions, tardanament emprada també en els llibres.

–Lletra quarteta: Lletra d’escriptura dreta i circular, amb la part central dels revolts més gruixuts que a l’escriptura ordinària.

–Lletra realçada: El mateix que ‘inicial ressaltada’.-Lletra amb regal: Inicial decorada formada totalment o parcialment amb traços de ploma que surten de les astes.

–Lletra reial: Estil de lletra que reuneix les característiques de la romana antiga o elzeviriana i la romana moderna o didot.

–Lletra de remissió: Signe de remissió representat per una lletra.

–Lletra rodona: També coneguda com a lletra quarteta. És una lletra de mà o impremta que és circular i té verticals la majoria de traços rectes. Els seus antecedents cal·ligràfics es troben en l’aplicació tipogràfica de Robert Granjon el 1557, i en la posterior escriptura francesa cancellera ‘financière’. Es troba entre les grans escriptures dels ss. XVIII i XIX, i té cinc varietats: la rodona gran, la rodona mitjana, la rodona petita, la ‘financière’ i la ‘minute’.

 –Lletra rodoneta: Lletra dreta i circular que té la part central de les corbes gruixuda.

–Lletra romana: Lletra rodona o humanística emprada pels copistes medievals i després adoptada per a la seva ocupació a la impremta.

–Lletra romana antiga: Estil de lletra romana que es caracteritza per la desigualtat en l’espessor de l’asta i per posseir terminals corbs i inclinats. La lletra romana antiga comprèn les lletres traçades per Nicolaus Jenson (1420-1480), Claude Garamond (1500-1561), Christoffel van Dyck (1601-1669), per als Elzevir, William Caslon (1692-1766), John Baskerville (1 -1775). La més coneguda entre les lletres modernes d’aquesta família és la Times New Roman, generalment anomenada Times a seques, dissenyada el 1931 per al diari Times per un equip de grafistes dirigits per Stanley Morison (1889-1967).

–Lletra romana moderna: Estil de lletra romana que es caracteritza per ser més perpendicular que la romana antiga, amb la banya molt contrastada i terminals verticals i molt fins. El primer a gravar-la va ser Philippe Grandjean (1666-1714) a la Imprimerie Royale de Paris, per ordre de Luis XIV, i la crido ‘Romain du roi’. El nom de lletra didot o de Didot que també es dona aquest estil, prové del fet que Firmin Didot (1764-1836) va elevar el seu disseny a la perfecció amb la lletra creada per ell el 1783. Es distingeixen així mateix com a creadors d’aquesta lletra l’italià Bodoni (1740-1813), l’anglès Baskerville (1706-1775) i l’alemany J.E. Walbaum. Entre els tipus de lletra que podem considerar com a romans moderns hi ha la Bauer, la Bodoni, la Caxton, la New Baskerville, la Centennial, la Mona Llisa, la Didi i la Ultra Condensed.

–Lletra rústica: Nom que es va donar a la capital romana que es feia servir als llibres.

–Lletra safranada: 1. Lletra, generalment una majúscula del text, que ha estat ressaltada amb tocs de color groc. Rep aquest nom a la documentació catalana probablement per l’ús de pigments a base de safrà o per recordar el color d’aquesta espècie. Podria ser una forma econòmica de substituir el realç d’inicials sobre fons d’or.

–Lletra script: Tipus de lletra manuscrita, sense lligar, composta de trets verticals i cercles, que es fa servir per a la iniciació a la lectoescriptura segons alguns mètodes. Nota: Ha estat proposada per Robert Dottrens, i adoptada per Celestin Freinet tant en la impremta escolar com en el text lliure, precisament per la seva semblança amb els caràcters d’impremta.

–Lletra semicursiva: Forma de la lletra de mà que és barreja de lletra asseguda i lletra cursiva.

–Lletra semigòtica: Lletra d’estil gòtic arrodonit barrejada amb tipus romans, difosa al segle XV.

–Lletra seminegra: Lletra d’impressió el traç de la qual és més gruixut que el de la normal i més prim que el de la negreta.

–Lletra semiuncial: Un gènere d’escriptura lliuraria de tipus intermedi entre les formes solemnes de les capitals i de la uncial i aquelles de la minúscula cursiva. La característica principal de l’escriptura semiuncial és la barreja de lletres minúscules i majúscules.

-Lletra senzilla: Lletra inicial que no conté adornaments. 

–Lletra sobresortint: 1. Lletra desbordant. 2. Lletra amb ull volat.

–Lletra subíndex: Lletra més petita que les del cos a què pertany i situada a la part inferior de la caixa de la lletra.

–Lletra superampla: Lletra l’ull de la qual ocupa més espai que el de l’ampla (entre un 130 i un 150%).

–Lletra superfina: Lletra d’impremta el traç de la qual és més prim que el de l’extrafina.

–Lletra supernegra: Lletra d’impremta el traç de la qual és més gruixut que el de l’extranegra.

–Lletra talonària: Lletra els trets de la qual imiten fons i que s’usen als talonaris per compondre la línia que separa la matriu del taló.

–Lletra text: Caràcter de lletra de 14 punts a l’antiga nomenclatura dels tipus.

–Lletra tirada: Lletra del que escriu amb facilitat i soltesa, traçant els signes sense interrupció i enllaçant els uns amb els altres.

–Lletra tíria. Lletra dels antics lapidaris que tenia d’amplada la cinquena part de la seva alçada.

–Lletra titular: Lletra que per la seva mida o la seva figura està destinada a la composició de títols a portadelles, portades i capítols, així com a altres usos com cartells, inicials, inscripcions, etc.

–Lletra de tortis: Tipus de lletra gòtic, més sobri i menys ampul·lós que l’empleat en els còdexs, que es va fer servir a Espanya en els primers temps de la impremta.

–Lletra toscana: Lletra dels antics lapidaris que tenia d’amplada la sisena part de la seva alçada.

–Lletra de transició: 1. Estil pel qual es distingeixen certs caràcters creats i utilitzats durant el segle XVIII. 2. Estil de lletra de la classificació de Nivarese que comprèn caràcters en què els terminals amb prou feines tenen inclinació i s’uneixen a la banya vertical mitjançant un lleuger apòfige.

–Lletra trencada: Lletra tipogràfica l’ull de la qual ha patit un cop i imprimeix de forma incompleta. 

–Lletra d’ull mitjà: Caràcters d’alçada x, sense trets ascendents ni descendents.

–Lletra uncial: Lletra majúscula de l’alçada d’un polze que es van fer servir fins al segle VII.

–Lletra veneciana: 1. Lletra creada per Tortis i usada a Espanya fins a mitjans del segle XVI. 2. Estil de lletra de la classificació d’Aldo Novarese que comprèn els tipus de lletres creats al segle XV. 3. Nom que donen els anglesos a la lletra romana antiga o elzeveriana.

–Lletra versal: Lletra majúscula amb què s’inicia, a vegades, cadascun dels versos d’una poesia.

–Lletra versaleta: Lletra que té forma majúscula però amb una mida lleugerament superior que la de la minúscula del mateix cos.

–Lletra vicentina: Lletra cursiva traçada el 1524 per Ludovico degli Arrighi, anomenat Vicentino.

–Lletra visigòtica: Lletra utilitzada fins la penetració de la lletra carolina. Segons la regió on es desenvolupà adoptà diverses formes: visigòtica, merovíngia, beneventana, etc.

–Lletra volada: 1. Lletra col·locada a la part superior d’una altra lletra, que indica l’abreviació d’una síl·laba o d’una paraula. 2. Lletra més petita que les del cos a què pertany i que es col·loca a la part superior de la caixa de lletra.

–Lletra volta: 1. Lletra que en la composició manual es col·loca amb l’ull cap avall a fi de substituir-ne una altra que s’ha retirat del motlle momentàniament o bé que falta al corresponent caixetí a l’hora de compondre.

-Lletra zoomorfa: Lletra inicial que conté adornaments en forma de figures animals.

–Lletrejar: Llegir lletra per lletra, dient el nom de cadascuna de les lletres d’un mot.

–Lletres apostòliques: Lletres, escrits, missatges oficials del papa que, segons s’essència, tenen noms específics tals com butlles, breus, constitucions, encícliques, rescriptes, etc.

–Lletres armorials: lletres capitals el color de les quals es representa convencionalment per mitjà de traços paral·lels, dibuixats al seu interior, com es fa en heràldica, per exemple.

–Lletres ascendents: S’anomenen ascendents les lletres el pal de les quals ocupa la part superior de les mateixes, com: b, d, h, i, k, l, t.

–Lletres binàries: Nom donat a les lletres inicials que ocupen amb la seva alçada dues línies del cos corrent.

–Lletres blanques: Nom que els antics gravadors espanyols donaven a les lletres gravades en buit la forma o estructura de les quals, una vegada estampades, apareixia com a impreses en blanc sobre fons negre. Es designaven així també les lletres que s’enregistraven només amb un simple contorn, amb l’interior en blanc, que es podia pintar o imprimir amb diferents colors. Aquestes lletres es deien blanques o heràldiques perquè podien fàcilment emplenar-se amb significacions gentilícies.

–Lletres Clau: S’anomenen lletres clau a les utilitzades per Guido D’arezzo i descrites al seu Prologus in antiphonarium per indicar les alçades específiques en el seu sistema de notació diastemàtica. Moltes vegades trobem a manuscrits medievals una petita F seguida d’una línia vermella (corresponent al Fa), o una C amb una línia de color groga o verda (corresponent al Do). Es pot donar el cas de trobar només les línies de color sense la inclusió de lletres clau. Aquestes designacions i les seves funcions s’han mantingut fins a arribar als nostres dies, encara que les formes inicials de les lletres esmentades van anar canviant i estilitzant-se fins a arribar a les claus modernes.

–Lletres clàudies: Reben aquest nom tres lletres que l’emperador romà Claudi va proposar incorporar a l’alfabet llatí: l’antiquíssima ( Ↄ ) per representar el so dels dígrafs ‘bs’ i ‘ps’, la ‘digamma inversum’ o ‘digamma invertida’ (Ⅎ) per el so ‘w’, i la ‘sonus medius’, també anomenada h-dimidia’ o mitjana h (Ⱶ) per al so intermedi entre ‘u’ i ‘i’.

–Lletres descendents: S’anomenen així les lletres el pal de les quals ocupa la part inferior de les mateixes, com g, j, p. q. y.

–Lletres eclesiàstiques: Lletres de caràcter rodó que s’usaven per l’autoritat eclesiàstica, durant el segle XVI, per a la transcripció dels actes oficials i dels documents públics i originals.

–Lletres encaixades: Combinació de lletres amb finalitat decorativa, consistent a traçar una o més lletres a l’interior del cos o d’alguns dels elements constitutius de la lletra precedent.

–Lletres lligades: Grup de lletres, generalment dues o tres, unides per un o més punts.

–Lletres mitjanes: Són les lletres que no són ni ascendents ni descendents. Són lletres curtes, com; a, e, o, u, c, s.

–Lletres que es modifiquen: Algunes lletres antigues es transcriuen amb grafia moderna, corresponent segons el seu valor fonètic.

–Lletres numerals: Les que representen nombres, és a dir, les xifres romanes.

–Lletres numismàtiques: Són així anomenades les lletres majúscules que es veuen aïllades en les monedes i que, convencionalment, serveixen per indicar la ciutat on van ser encunyades. Es diuen també així les lletres gravades a les monedes o a les medalles per indicar abreujadament el nom del sobirà regnant en l’època en què van ser encunyades.

–Lletres patents: Edicte o manament d’un príncep, que va segellat amb el segell principal sobre una matèria important perquè en consti el contingut.

–Lletres perlades: Lletres usades pels llatins i els grecs al segle III, formades en tot o en part per petits punts rodons a manera de perles.

–Lletres amb peus: La h, la m i la u mostren un parentiu directe amb la n, de la qual deriven. També la r forma part d’aquest grup, ja que, fins i tot amb una corba curta, es pot definir com una n amputada, almenys en les lletres sense rematades.

–Lletres de plom: Caràcters tipogràfics.

–Lletres rubricades: Lletres acolorides en vermell; així s’anomenaven bibliogràficament les lletres inicials dels capítols als llibres antics que s’acolorien o s’imprimien en vermell.

–Lletres ‘Sant Pere’: Així anomenaven els flamencs els grans caràcters gòtics. fets a imitació dels que es veuen als antics missals manuscrits.

–Lletres i signes superíndexs i subíndexs: Els superíndexs (també anomenats índexs o lletres o signes voladets) i els subñíndexs són lletres o signes més petits que els normals del seu mateix cos que es col·loquen al capdavant o al peu, respectivament, de la lletra, símbol o xifra de composició ordinària
per conferir-los valor o significat especials o per indicar una abreviatura.

–Lletres transferibles ‘Letraset’: Es tracta de fulls especials, cadascuna ple de figures, lletres, símbols, elements decoratius i (més endavant) també logos i dibuixos petits. Una eina immediata i una innovació força simple que, per primera vegada, va fer possible una cosa difícil d’imaginar: qualsevol amb unes quantes pessetes podia produir cartells, pòsters o fanzins a casa.Va ser l’any 1961 quan una incipient empresa londinenca anomenada Letraset va començar a desenvolupar un nou producte: les transferències en sec. El funcionament de la tècnica de transferència era molt simple: es col·locaven els fulls sobre qualsevol superfície i fregant amb cura la lletra s’imprimia, o més exactament, es transferia. De fet, els fulls de Letraset estaven fets de material sensible a la temperatura i les lletres estaven impreses amb tintes especials. El fregament augmentava la calor i permetia que el caràcter tipogràfic es transferís al medi desitjat sense tenir un gruix particular. El resultat semblava una impressió real.

–Lletres d’un peu: La l, la i, la j, la f i la t són lletres formades gairebé exclusivament per una asta, per la qual cosa la seva estructura és senzilla. La i és una l’escurçada i la j una i amb una cua.

–Lletres unícoles: Nom donat a lletres d’una escriptura majúscula especial usada en manuscrits llatins del tercer al desè segle.

–Lletres zoogràfiques: Lletres inicials, molt corrents en llibres antics, en les quals es representa entre els traços diverses figures d’animals.

–Lletrista: Artista que es distingeix per la perfecció amb què forma i coordina les lletres en rètols, en làpides i en tota classe de rètols i inscripcions.

–Lleva: Cadascun dels tascons de fusta embotits a l’arbre de la roda que sobresurten uns 10 cm. En girar topen contra la sabata de la telera i la fan aixecar amb la maça que pica els draps que hi ha a la tina. També n’hi ha a l’arbre del mall de setinar.

–Llevador: En la fabricació manual del paper, persona que treu el full d’entre els feltres, una vegada feta la premsada, per poder-los estendre perquè s’assequin.

Làmina extreta de l’ Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers de Diderot i D’Alambert (dirs.) , editada per André Le Breton. A Paris, entre 1751 i 1772. (Retocada en el vlok Fabricació del paper)

2. Llanda metàl·lica que hom col·loca paral·lelament a un corró d’una màquina i amb una vora molt pròxima o bé fregant la superfície d’aquesta i que té per objecte de netejar el corró, dosificar la pasta adherida a la superfície, etc. Els llevadors són emprats en màquines molt diverses, especialment tèxtils i d’arts gràfiques.

–Llevar: Separar el paper del saial o baieta.

 –Lleyxa Ribera, Francesc: Barcelona, 1872-? Pintor i il·lustrador format a la Llotja. Participà en diverses exposicions col·lectives i individuals a la Sala Parés i en concursos i certàmens com les Exposiciones de Bellas Artes de Barcelona de 1894, 1896 i 1918. Il·lustrava tb targetes postals.

–Lli: Planta de la família de les linàcies, la fibra de la qual es fa servir per a la fabricació de determinats papers.

–Lliberós, Esteve: In¡mpressor establert al carrer de Sant Domènec del Call, almenys des de 1613 i fins a 1633.  Va estampar, per damunt de tot, obres de petita entitat material i sovint anònimes: fulls de notícies, discursos, sermons i opuscles poetics. Tambñe va imprimir obres com Honda de davis, con cinco sermones, o piedrastiradas en defensiva y alabanza del Santísimo Sacramento del altar contra herejes sacramentarios (1631), Sententia (1613) de Ciceró, Sueños (1627) de Quevedo, Novelas ejemplares (1631) de Cervantes, Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril (1617) de Miquel Agustí, i il·lustrat amb gravats. (més informació a ML, 2002, 298-299).

Agustí, Miquel. Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril. Estampat en Barcelona: en la estampa de Esteue Liberôs, 1617 (Blog BC)

–Lliberós, Rafael: Impressor de principis del segle XVIII, de Barcelona. Es coneixen obres amb el peu d’impremta datat el 1706.

–Llibertat de premsa: Facultat d’imprimir el que es vol, sense censura prèvia, però subjecte a les lleis.

–Llibrac: Llibre de poc mèrit, menyspreable i que no és útil per a res.

–Llibre:  Idees que formen una obra conjunta i que es pot distribuir de manera en format físic o digital. Amb l’arribada del món digital comença a aparèixer l’ebook, o llibre digital, que trenca amb moltes de les idees que teníem sobre què era un llibre. Tot i això, ja existien altres formats que se sortien de la idea de llibre imprès, com pot ser un ‘audiollibre’, on l’obra estava gravada en cintes o vinils. És un element tan complex que moltes ciències i indústries, separades entre si, s’hi dediquen: el filòleg estudia el text de l’obra que conté, l’editor converteix l’obra en llibre, l’impressor l’imprimeix en fulls, l’enquadernador dona forma a aquests fulls i els converteix en un llibre físic, el restaurador s’encarrega de la seva conservació, el bibliòfil els col·lecciona, el llibreter els ven, el llibreter de vell els reben, el bibliotecari els cataloga i guarda, l’il·lustrador els embelleix, el tipògraf forma les lletres sobre les quals s’escriu l’obra… / Avui dia encara s’entén com a ‘llibre’ la impressió i l’enquadernació d’una obra. 2. Obra escrita que no es publica regularment i que té certa extensió (és a dir: Que no és tan petita com per ser considerada una altra cosa). El material amb què estigui escrit és indiferent (paper, pergamí, pedra, etc…) i el seu nombre de fulls també (encara que la UNESCO defineix llibre com una cosa que ha de tenir més de 48 fulls).

En aquest sentit, el Llibre dels Morts de l’antic Egipte és un llibre, i l’Alcorà ha estat sempre un llibre encara que en la seva gestació no estigués com a tal, sinó dispers en diferents materials i mantingut a la memòria dels oients fins que el califa Otman va enviar la seva compilació canònica. Dit altrament: Un llibre és un llibre perquè és paraula fixada i és prou llarg perquè la comunitat el tingui per llibre.

Un fragment del Llibre dels Morts

3. En una segona accepció, més limitada, un llibre és un objecte material format per fulls enquadernats (usualment units per parelles als seus marges interiors) que té una extensió mínima al voltant d’algunes dotzenes de pàgines. Els fulls poden tenir imatges, escriptura, una combinació de totes dues o estar en blanc (encara que aleshores és més aviat un quadern). 4. Format de fitxer per a programes de maquetació.

–Llibre II dels Paralipòmens: Conservat al Museu Episcopal de Vic (Ms. 6) és un manuscrit en pergamí, format per 51 folis de 32 x 24 cm en la redacció del qual, en lletra carolina, intervingué més d’una persona; fou escrit l’any 1066 per ordre del canonge Ermemir, segons hom llegeix a la inscripció del foli 50v: Et liber istud fuit scriptus in anno. VI. Philippi regis, sub ordinatione Ermemiri sacerdotis. Valete qui lecturi eritis et orate pro nobis.

Foli 4v, amb l’inici d’un llibre i una caplletra “A”, en la qual es donen tots els trets característics de la miniatura vigatana de l’època, quan a senzillesa, representacions i colors. Aquest còdex, datat, és una composició del 1066, eixida de l’scriptorium que dirigia el canonge Ermemir. (Llop)

–Llibre acampanat: Llibre que està deformat per culpa de l’aigua o altres elements naturals. 

–Llibre accessori: Llibre comptable que conté documents o que serveix per portar la comptabilitat.

–Llibre acèfal: Llibre al qual falten les primeres pàgines, especialment la portada, o que, pertanyent a una col·lecció o a una obra en diversos volums, es troba aïllat dels seus antededents.

–Llibre aciròcom: paraula derivada del grec i que equival a Intons, llibres sense tallar.

–Llibre acordió: Format antic del llibre emprat en diverses civilitzacions, generat, pel que sembla, com una evolució del format rotllo. Com en aquest, una sèrie de fulles de papir, pergamí, tela o bambú unides entre si es pleguen una sobre una altra, donant lloc no a un rotllo, sinó a un llibre de format rectangular o quadrangular, els plecs del qual recorden els del famós instrument musical. Hi ha evidències de l’ús de llibres ‘acordió’ en època de l’Imperi Romà, com el Papir de Simó Bar Kokhba (segle I dC). A l’abocador d’Oxyrrynchus (Egipte) també s’han trobat restes d’aquests llibres. El seu origen sembla que va estar en la necessitat de plegar els rotllos d’una manera diferent per facilitar-ne la portabilitat. A Roma, doncs, van ser un pas intermedi entre el rotllo i el còdex. Així mateix, els llibres acordió es van utilitzar a les cultures de l’Extrem Orient (a la Xina rebran la denominació de ‘jinzhe zhuang’, i al Japó, ‘orihon’). Com a l’Antiga Roma, el seu origen va estar en la necessitat de fer més transportables els llibres, aleshores produïts preferentment en forma rotllo o en format ‘pothi’. Aquesta forma de plegat i d’enquadernació (en anglès concertina ‘binding’) es va mantenir fins al segle XIX a Etiòpia, per a la còpia de llibres amulets, probablement en imitació d’antics llibres arribats des d’Egipte abans de la invasió musulmana. Els maies i els asteques van usar una forma semblant de plegat en acordió per als seus llibres fins al segle XVI.

–Llibre acotat: Llibre que conté acotacions.

–Llibre d’actes: Registre que porten les societats, corporacions, etc., en què es consignen els acords adoptats a les seves reunions o juntes.

–Llibre d’acord: Llibre en què es fan constar les resolucions que adopta un tribunal sobre objectes d’aplicació general o altres que no siguin la substanciació, la vista i la decisió dels plets i les causes.

–Llibre d’actualitat: Llibre el contingut del qual es distingeix per referir-se a esdeveniments recents.

–Llibre adulterat: Llibre que ha estat falsificat en tot o en part.

–Llibre en ales: Llibre que té massa cella. 

–Llibre allargat: Llibre l’alçada del qual és més gran que la seva amplada.

–Llibre alterat: Llibre preexistent que l’artista reutilitza per crear art transformant-lo. El món de l”scrapbooking’ als que els agrada tant de les innovacions, també aprofiten aquest estil, si s’escau, amb les tècniques que solen ser habituals en aquests treballs, com la inclusió de fotografies familiars i retallades tintades i dibuixades a sobre.

Llibre alterat de Jukhee Kwon

–Llibre en alumini: Llibre de lectura per a cecs, on estan gravats els caràcters de l’alfabet per mitjà de punts.

–Llibre a l’àmbit digital: El llibre a l’àmbit digital fa referència a una sèrie de mecanismes i eines que, d’una banda, faciliten la promoció i circulació dels llibres físics a través de l’Internet i el comerç electrònic (pàgines web i xarxes socials, entre d’altres) i, de l’altra, permeten que els continguts dels llibres es posin a disposició del públic interessat en formats diferents de l’imprès, com els llibres electrònics.

–Llibre amulet: Tipologia librària emprada des de l’antiguitat clàssica. Es tracta gairebé sempre de llibres de mida petita i, normalment, amb pocs fulls, que contenen fórmules escrites o textos sagrats per a protecció dels seus portadors. Els podem trobar a totes les religions. Els seus formats i enquadernacions s’adaptaven per poder ser portats entre la roba o penjats en alguna part del cos. A la cultura hebrea se’ls denominava ‘tefilí’ (תפילין), paraula que després es tradueix en llatí per ‘phylacterĭa’ o ‘filacteria’, terme que deriva al seu torn del grec ‘phylakterion’ («protecció, o amulet»). A les excavacions de l’abocador de la ciutat d’Oxyrrinchus (Egipte), una gran part dels fragments trobats procedeixen de llibres-amulets. Es tracta de petits rotllos o de còdexs en miniatura, datats entre els segles III i V dC. En algunes cultures, s’enterraven al costat dels seus amos per oferir protecció també en el “més enllà”. Ens recorden els Llibres dels Morts, de l’Antic Egipte, si bé l’exemple més tardà, els ‘kitabe’ o rotllos màgics etíops, no tenen la seva qualitat. A l’Extrem Orient podem trobar llibres amulets molt semblants, com els ‘ghau’ (Tibet), o els ‘inbutsu’ (Japó).

–Llibre anepígraf: Llibre que no té títol o portada.

–Llibre d’anelles: Llibre les fulles i cobertes foradades del qual, s’enquadernen ajuntant-les al llom per mitjà d’anelles.

–Llibre anònim:  Aquell del qual se’n desconeix l’autor.

–Llibre anopistògraf: 1. Llibre que té els fulls escrits o impresos per una sola cara, la senar. 2. Llibre xinès i japonès imprès per una sola cara, en tires llargues doblegades i cosides de manera que només queda a la vista la cara estampada de les pàgines.

–Llibre amb anotacions marginals: Es dona aquest nom al llibre imprès que té anotacions manuscrites als seus marges.

Art de la medicina de Galè, un abreujament d’una obra de Johannitius (Joannici), llatinització del nom de l’autor siríac del segle IX Ḥunayn ibn Isḥāq, elaborat per Constantí l’Africà al segle X

–Llibre antic: 1. Llibre arcaic. 2. Llibre produït des de la invenció de la impremta fins a una data que l’ús o la llei determinen. 3. Llibre que té més de cent anys. 4. Llibre l’antiguitat del qual estableix la llei i està subjecte a certes limitacions quant a la venda i la circulació. 5. Segons les normes internacionals ISBD(A): I­nternational Standard Bibliographic Description for Older Monographic Publications (Antiquarian), la definició de llibre antic engloba qualsevol monografia publicada abans de 1801, així com els llibres actuals produïts a mà o amb mètodes que continuïn la tradició del llibre imprès manualment. A Catalunya, el conjunt de llibres impresos antics dipositats als arxius i biblioteques del país configuren el patrimoni bibliogràfic català. 6. Llibre posterior als posincunables, produït a partir del 1921. 6. És molt difícil determinar la data exacta en què es pot considerar un llibre com a antic. Hi ha llibreters que anomenen antics tots els llibres del segle XIX, d’altres que van més lluny i compten des del segle XVIII fins al XV.

–Llibre Antifonari: Llibre de cor que conté les antífones.

–Llibre antilegomena: A la primitiva Església eren anomenats així els llibres l’autenticitat dels quals era sospitosa i, encara que era permès llegir-los particularment, no era autoritzada la seva lectura en les reunions dels fidels.

–Llibre de l’any: Llibre que una editorial o una altra entitat distingeix entre els altres amb aquesta denominació i que generalment es destina a regal.

–Llibre apaïsat: Llibre que és molt més ample que alt. Aquests llibres se solen enquadernar així quan són dedicats al comerç.

–Llibre apòcrif: 1. Obra reservada als iniciats en un culte o doctrina. 2. Llibre secret. 3. Llibre que, encara que atribuït a autor sagrat, no està inclòs al cànon per l’Església. 4. Entre els protestants, llibres deuterocanònics dels catòlics.

–Llibre  apologètic: Llibres escrits expressament en honor duna persona, duna doctrina, duna corporació, etc., on tota argumentació consisteix a glorificar l’objectiu de la publicació. La més antiga apologia que es coneix és la de Sòcrates, escrita per Xenofont.

–Llibre aprovat: Tots aquells que porten aprovació eclesiàstica o de la censura del seu país.

–Llibre d’apunts: Llibre el contingut del qual serveix per ajudar a la memòria, en què es fixen idees, dades, apuntacions, etc. 2. Llibre en què els artistes de l’Edat Mitjana recollien el material il·lustratiu, copiat d’obres contemporànies o antigues, que després feien servir com a model.

–Llibre aqueròntic: Llibres augurals usats per l’antic poble d’Etrúria, que contenien nocions especials dels ritus que s’havien de complir davant de les divinitats infernals.

–Llibre arcaic: Llibre produït immediatament després dels incunables.

–Llibre arnat: Els que solen estar plens de petits forats, produïts pels insectes devoradors de llibres i que de vegades formen veritables brodats. Generalment el llibre arnat no té cap valor comercial.

–Llibre arquetip: Manuscrit original; primer exemplar o model de tot llibre. Còdex arquetip, còdex original, del qual tot exemplar és còpia.

–Llibre d’art: Llibre artístic, en sentit estricte.

–Llibre d’artista: 1. Llibre ideat i treballat com a obra d’art original, ja sigui única o d’una edició molt limitada i numerada.
El llibre es converteix en un suport més, i poden estar formats per apunts, pintures, anotacions personals, fotografies, retalls, etc. pot ser un llibre existent modificat per l’artista, pot ser una obra escultòrica que ens recordi el llibre, etc.
També poden ser realitzats per un o més artistes. No s’ha de confondre el terme amb el concepte ‘llibre d’un artista’, de gran tiratge, i que normalment presenta la biografia i l’obra de l’artista, i tampoc confondre amb el ‘llibre de bibliòfil’, ideat més per un editor que per un artista.

              Adolf:  ‘Mini Apunts de Model’, gener-febrer 2002.Llibre d’Artista. Bolígraf, caixeta de cartró vermella i cotó.. 43 dibuixos fets del natural al taller de dibuix de model de FIRART.

2. Bàsicament, és un llibre fet tot, o en bona part, per un artista, tant de la seva estructura com del seu contingut, com un concepte artístic unitari. Alguns especifiquen que es tracta d’un artista visual o plàstic, m’imagino que per  separar-lo d’un escriptor. Tanmateix, si la cal·ligrafia (a mà) o la tipografia (amb la màquina) s’inclou com a part de la comunicació artística, també és un escrit que pot ser la part central del llibre d’artista.

–Llibre ascètic: Es diu de tot llibre que tracta amb fe i amb espiritualitat d’assumptes de religió.

–Llibre d’assentament: Llibre que serveix per anotar o escriure allò que importa recordar o tenir present.

–Llibre d’assortiment: Cadascun dels que reben les llibreries per vendre’ls a comissió.

–Llibre ataronjat: Llibre diplomàtic rus, de cobertes ataronjades, en què el Govern publicava documents oficials sobre assumptes de política estrangera.

–Llibre atlàntic: 1. El llibre de màximes dimensions, les fulles de les quals generalment no formen plec, com en els grans atles geogràfics, d’on rep el seu nom. 2. Còdex que es formava amb pergamí sense doblegar, és a dir, amb pells senceres.

–Llibre augural: Llibres que feien els àugurs, sacerdots de l’antiga Roma, els quals practicaven oficialment l’endevinació per mitjà del cant i del vol de les aus i d’altres signes. En aquests llibres es consignaven els diferents coneixements que en aquella època es tenien dels animals.

–Llibre autèntic: 1. Llibre del qual es coneix l’autor i la data de publicació. 2. Llibre que és de l’autor i de l’època que se li atribueixen.

–Llibre auxiliar: Registre comptable que estan obligats a portar els empresaris en relació amb l’impost sobre la renda de les persones físiques, que són els registres de compres, vendes, caixa i bancs, despeses i costos.

–Llibre d’aventures: Llibre en què es relaten gestes, proeses, peripècies, vicissiuds, perills, contratemps i altres atzars que pot travessar un personatge o diversos al llarg de la seva vida o d’una part.

–Llibre de balanços: Llibre comptable on s’anoten els balanços quan no es porta un llibre d’inventaris i balanços.

–Llibre de banc: Llibre de grans dimensions, destinat a romandre sobre un pupitre.

–Llibre de bany: Llibre realitzat amb materials hidròfugs. Solen ser llibres per a nens.

–Llibre de banya: Una eina pedagògica, que consisteix en un tros de paper unit a un mànec de fusta i cobert per una fina làmina de banya translúcida. Es van utilitzar a Europa i a les colònies europees des del segle XVI fins a principis del segle XVIII. El que hi havia exactament al paper variava, però normalment incloïa un alfabet, els deu dígits àrabs i una oració.

–Llibre de baptisme: Llibre on hom anota els baptismes administrats en una parròquia i que testifica el bateig en el marc de la jurisdicció eclesiàstica. Des de temps molt antic hom establí el costum d’anotar els baptismes administrats en les parròquies. A l’edat mitjana aquest costum havia arrelat en molts llocs, i fins i tot s’inserien sumàriament en llibres anotacions breus referents a haver conferit aquell sagrament, la major part de les vegades limitades al nom patronímic i de la casa. Quan convenia d’acreditar el baptisme, hom ho feia generalment mitjançant testimonis, quan no vivia o no era present el sacerdot que ho podia adverar. A Catalunya els escassíssims llibres de baptismes conservats de l’època medieval no daten de més enllà del segle XV.

–Llibre de batalla: 1. Llibre en què la tipografia, els materials i l’enquadernació (generalment en rústica) se subordina a un preu de venda el més baix possible per tal d’assolir-ne una difusió més gran. 2. Nom que els enquadernadors donen a les enquadernacions que es fan amb presses i són mal pagades.

–Llibre beat: De la famosa obra que l’abat espanyol sant Beat va escriure, al segle VIII, sobre els ‘Comentaris de l’Apocalipsi’, se’n van fer còpies durant diversos segles, les quals es van anomenar manuscrits beats.

Commentarium in Apocalypsin

–Llibre de bibliòfil: Llibre editat en nombre limitat i per a un públic restringit, amb numeració correlativa i de gran qualitat formal.

–Llibre bifoliat: Llibre que porta la foliació doble, és a dir, el mateix nombre a les dues pàgines del full, el recte i el vers.

–Llibre de bitàcola: Registre de dades relatives a la navegació i dels esdeveniments més significatius del viatge d’un vaixell escrit en ordre cronològic.

–Llibre blanc, blau, grog, vermell, etc.: Libo diplomàtic o que conté documents diplomàtics, i el color del qual indica el Govern que el publica. Quan és vermell. és d’Espanya o d’Àustria; quan és blanc, d’Alemanya o Portugal; groc, de França o de Veneçuela; blau, d’Anglaterra o de Colòmbia; verd, d’Itàlia, etc.

–Llibre en blanc: 1.Llibre on no hi ha res escrit. 2.Una altra accepció: llibre diplomàtic d’Alemanya. 3. Espècie d’àlbum en forma apaïsada, regularment enquadernat luxosament, destinat a contenir fotografies, làmines, poesies, autògrafs, pensaments, postals, dibuixos, etc. L´ús d´aquests llibres data de l´època del Renaixement. També solen emprar-se aquests llibres per escriure, generalment, memòries, diaris, etc.

–Llibre blau: Llibre diplomàtic britànic i nord-americà, de cobertes blaves, en què el Govern publica documents oficials sobre assumptes de política estrangera.

–Llibre bloc: El que ha estat imprès amb un bloc xilogràfic per a cada full. És la tècnica d’impressió que existia abans de l’arribada de la impremta amb tipus mòbils que és el que es pren com a “impremta.

–Llibre de bord: Registre en el qual un capità de vaixell inscriu tot allò que concerneix el navili del seu comandament, és a dir, la seva càrrega, els seus passatgers, la seva tripulació, etc.

–Llibre en Braille: Vegeu ‘edició en Braille’.

–Llibre de butlletes: Llibre que conté breus pontificis.

–Llibre de butxaca: El que és petit (no hi ha una mida estàndard) i barat, amb ‘enquadernació en rústica’. 2. Format de llibre de mida petita, realitzat en paper de qualitat mitjana o baixa i enquadernat en rústica (tapa tova). És un tipus d’edició ideat per al consum massiu, l’ús ràpid a qualsevol lloc —es pot portar a la butxaca— i un cost baix per a l’editor i el lector. No hi ha una mida única per als llibres de butxaca, però el format més usual va entre els 11 × 17 cm. i els 15 × 21 cm.; per exemple, els llibres de l’editorial Penguin tradicionals tenen 12,9 x 19,7 cm. Encara que hi va haver precedents, els llibres de butxaca van néixer veritablement als anys trenta del segle XX i van ser un dels grans salts industrials en la democratització de la cultura. El marge de benefici que deixen l’editor és menor que el de la corresponent versió en tapa dura, però permeten accedir a segments de clients que, altrament, no comprarien cap de les versions. A més, són una opció comercialment menys arriscada en el cas d’autors i obres l’èxit de les quals encara està per comprovar. 

–Llibre cabalístic: Llibres d’endevinació i arts màgiques.

–Llibre cabreig: Llibre o registre de tipus econòmic-administratiu o senyorial usat especialment als Estats de la Corona d’Aragó. Sarrablo Aguarelles (1941) apunta que el nom potser li vingui per la seva primitiva coberta de pell de cabra, segons algunes opinions. Per la seva banda, Floriano (1946) diu: ‘Creiem infantil aquesta explicació i proposem en canvi la següent: A les retolacions d’aquests llibres han reconegut diversos autors les paraules ‘capbreus’, ‘cabreus’ i ‘cabreigs’ i nosaltres hem trobat a més les expressions ‘capibreu’, ‘Cap breu’, ‘Capi breu seu memoriale’ que es tradueix per ‘breu cap’, és a dir, ‘encapçalament’, cosa que va d’acord amb el contingut d’aquests llibres; documents, sinó un índex o memorial de censos, rendes, drets i fins i tot propietats, redactat en forma d’inventari.

–Llibre de caixa: Llibre on es consignen les entrades i sortides de quantitats, per comptabilitzar-les després.

–Llibre en caixa: Llibre que no ha arribat a imprimir-se, però la composició del qual existeix.

–Llibre de càlcul: Genèricament s’anomenen així els llibres que ensenyen tota mena d’operacions aritmètiques i particularment les dedicades a l’ensenyament del càlcul mercantil.

–Llibre canònic: Es diu dels llibres i epístoles que es contenen al cànon de llibres autèntics de la Sagrada Escriptura.

–Llibre cansat:  A la descripció del llibre antic, es diu del llibre que està fet malbé per l’ús, sense arribar a trencar-se. Quan el desgast és més profund s’anomena ‘llibre ratllat’.

–Llibre de la carga: diari o registre en què el pilot d’un vaixell mercant té raó de totes les ocurrències, així nàutiques com a mercantils. 2. llibre o document on el capità d’un vaixell anota el carregament.

–Llibre carolingi: Nom donat a quatre llibres que Carlemany va oposar a les decisions del segon concili de Nicea (787), el qual sancionava el culte de les imatges.:

–Llibre en cartoné: Llibre que està enquadernat amb tapes de cartró i folre de paper.

–Llibre del cadastre: Cens i padró estadístic de la propietat rústica i urbana.

–Llibre de caixa: Llibre en què els comerciants assenten les partides dels gèneres que venien.

–Llibre de cavalleries: Espècie de novel·la antiga on es narren les gestes i aventures heroiques i amoroses dels cavallers.

Tirant lo Blanch de Joanot Martorell, Spindeler, València, 1490

–Llibre cec: El que té unes celles massa petites per a la seva mida.

–Llibre per a cecs: Lletres en relleu per a ús dels cecs.

–Llibre celeste: Nom pel qual l’Alcorà designa els llibres vinguts del cel i posats entre les mans dels profetes. Aquests llibres són quatre: 1r, l’Alcorà; 2n, el Pentateuc; 3r, l’Evangeli; 4t, els Salms.

–Llibre censurat: 1. Llibre que no es pot publicar per prohibir-ho l’autoritat. 2. Llibre el text del qual té mutilacions per ordre de l’autoritat.

–Llibre cerimonial: Llibre en què estan escrites les cerimònies que cal observar en certs actes públics.

–Llibre científic: Llibre en què es tracten o estudien temes o matèries relacionades amb les ciències.

–Llibre de cinyell: Vegeu ‘enquadernació de cintura’.

–Llibre de cintura: El llibre de cintura o llibre del pelegrí és un tipus d’enquadernació on un tros sobrant del material de recobriment (algun tipus de tèxtil, normalment) es deixa solt per poder lligar-se al cinturó o portar-se a la mà . Va ser creat a l’Edat Mitjana per transportar els llibres còmodament i apareix en les representacions de viatgers, predicadors, sants,…

–Llibre circulant: Llibre que pot ser prestat per a la lectura fora de la biblioteca.

–Llibre de cites: Llibre format per una sèrie de cites d’autors diversos al voltant d’un o diversos temes, amb un text escàs del seu autor.

–Llibre clandestí: Llibre que, pel caràcter del seu contingut, s’imprimeix i es difon ocultament, burlant l’autoritat.

–Llibre clàssic: És aquell que la crítica, pel seu mèrit literari, admet com a definitiu en la matèria de què tracta. El primer llibre clàssic imprès va ser l’obra de Ciceró ‘Officis’, a Magunzia, per Fust i Schoeffer el 1466.

–Llibre amb clau: Bibliogràficament es diu dels llibres que necessiten l’explicació per mitjà d’altres llibres, dels quals cal interpretar per estar escrits enigmàticament, amb abreujaments, amb noms, amb formes o amb xifres convencionals.

–Llibre en clau: Llibre en què els noms de persones o llocs han estat substituïts per altres que no responen a la realitat, a fi de fer-los no identificables.

–Llibre de club de lectors: Llibre l’àmbit del qual de venda es limita als seus subscriptors o afiliats a una entitat dedicada a la difusió de llibres.

–Llibre Col·lectiu: Llibres fets per diversos autors tractant d’una sola matèria o de diverses, segons els casos.

–Llibre en colors: Per antonomàsia s’anomenen així els llibres infantils, els quals solen il·lustrar-se gairebé sempre en colors.

–Llibre de comerç: Els destinats a registrar totes les operacions bancàries, comercials, mercantils, etc., com a Llibre de Caixa, Llibre Major, Llibre d’Entrades, Llibre de Sortides, Llibre Copiador, Llibre Esborrany, Llibre d’Assentaments, Llibre Diari, etc., tots aquests llibres reben també el nom de Llibres Ratllats.

–Llibre comercial: Llibre produït per un editor comercial per a la seva distribució i venda pels canals habituals.

–Llibre còmic: Volum el contingut del qual consisteix en un relat expressat gràficament en forma de tires il·lustrades seguides, ja sigui unitari (un tema per volum) o fraccionat en diversos temes. També es diu Llibre de dibuixos.

–Llibre a comissió: Sistema de vendes que alguns editors practiquen a les llibreries, amb la finalitat de facilitar la col·locació més ràpida dels llibres.

–Llibre de comptabilitat: 1. Llibres dedicats a l’explicació i l’ensenyament de la comptabilitat i de les seues aplicacions. 2. Llibres de comerç que les empreses tenen l’obligació de portar, per tal de conèixer en tot moment l’estat de les finances.

–Llibre comptable: Llibre dedicat a deixar assentament de les operacions comercials.

–Llibre de comptes ajustats: Promptuari de comptabilitat elemental compost de diverses taules d’ús fàcil.

–Llibre de comptes fets: Llibre que conté la solució de centenars de comptes de constant aplicació. Llibre molt útil per a aquells que no estan gaire forts en aritmètica.

–Llibre conceptual: Un llibre il·lustrat per a nens en edat preescolar que intenta ensenyar un concepte bàsic. Molts llibres conceptuals mostren il·lustracions o altres obres d’art i només contenen unes poques paraules per pàgina. Els llibres conceptuals sovint se centren a introduir els nens a temes com l’alfabet o els colors, les formes i les mides.

–Llibre de confirmacions: Llibre parroquial en què, amb les formalitats de costum, es registren els noms dels confirmats.

–Llibre del Consolat de Mar: és un compendi de lleis de dret marítim que va regir durant segles el comerç a la Mediterrània. D’origen català, va ser traduït a gran quantitat de llengües i ha servit com a base per a la legislació marítima actual. En establir el rei Pere el Gran el primer Consolat de Mar a València, va ordenar que aquest apliqués els usos i costums marítims de Barcelona, que es deien ‘costums de mar’ i que no havien estat encara codificats, encara que existia a Barcelona una altra compilació de normes marítimes denominades Ordinacions de Ribera, que eren el que avui s’anomenaria Normes de Policia del Port i aigües litorals El mèrit del llibre del Consolat del Mar és que és la primera obra que recopila les lleis marítimes disperses dels drets romà, grec, romà d’Orient, rodi, italià, francès i castellà, juntament amb els costums de mar tradicionals

Llibre de Consolat, València, 1320-1330

–Llibre de consulta: Llibre utilitzat en l’ensenyament no pas per estudiar-lo, sinó per consultar-hi tant les informacions bàsiques com sovint les informacions complementàries o d’ampliació.

–Llibre contemporani amb cert valor: Llibre que no superen els cent anys des de la seva publicació que tenen qualitats a valorar que li concedeixen certa importància.

–Llibre de contes: Llibre que només conté contes i es destina especialment als nens.

–Llibre copiador: Rep el nom de Llibre copiador un manuscrit que conté la transcripció de nou cartes aparentment enviades per Cristòfor Colom als Reis Catòlics en diferents moments i que va sortir a la llum pública a Tarragona, el 1985. Per la forma de la lletra s’ha estimat que el llibre podria datar de l’últim terç del segle xvi. La majoria dels nou documents són “cartes-relacions” que narren els successos dels diferents viatges de descobriment de Colom a les Índies; set eren desconeguts anteriorment i els altres dos contenen un text sensiblement diferent del que ja es coneixia.

No hi ha unanimitat sobre si el contingut transcrit al Llibre copiador és obra de Colom però la majoria dels historiadors accepten la seva autenticitat. Si es confirmés com a autèntic, la troballa del Llibre copiador constituiria el descobriment de documents relatius als viatges de Colom més important del segle XX.

Hi ha diversitat d’opinions sobre si el contingut del Llibre copiador es pot considerar paraules textuals de Cristòfor Colom. La majoria dels historiadors el van acceptar com autèntic quan va aparèixer, basant-se en la reputació de les persones que el van estudiar inicialment. Luis Arranz va expressar la seva sospita que la carta de 1493 pot contenir “algunes interpolacions “. Per la seva banda, David Henige va afirmar que és impossible assegurar plenament l’autenticitat d’un document del segle xvi. Més recentment, l’historiador Felipe Fernández-Armesto s’ha declarat clarament escèptic sobre l’autoria del Llibre copiador, insinuant que es tracta d’un frau.

–Llibre copiador de cartes: Registre en què es transcriuen, generalment en ordre cronològic, les cartes que s’envien o es reben o la seva anàlisi més o menys detallada.

–Llibre de cor: Els que porten escrits els salms, antífones, etc., que es canten al cor de l’església; generalment són de grans dimensions i les seves fulles són de pergamí gruixut, amb anotacions de música gregoriana. Alguns d’aquests llibres eren als faristols dels cors i la seva major part guardats en armaris especials, per la seva gran mida i pes, tant que en alguns monestirs calia transportar-los d’una banda a l’altra amb carretons.

–Llibre de cordill: Llibre popular que oferien els llibreters de cantonada i de fira, muntats sobre una corda estesa al llarg del mur o paret.

–Llibre corregit i augmentat: Es diu de la nova edició d’un llibre, el qual es troba corregit de les faltes de l’anterior i a més augmentat amb altres textos.

–Llibre costaner: Es diu així als llibres que als paquets es posen a sobre i sota dels altres i que en lligar-los porten empremtes de les cordes.

–Llibre de les Cròniques: Llibre de l’Antic Testament, conegut també per llibre dels Paralipòmens. Anomenat dibrē ha-yāmim (‘Història dels temps’) per la versió hebrea, παραλειπόμενα als Setanta i Paralipomena a la Vulgata (en el sentit de “coses omeses en els llibres anteriors”), el nom de Cròniques prové de sant Jeroni. Ofereix una visió de conjunt de gairebé tota la història d’Israel, des d’Adam fins a l’edicte de Cir (338 aC), reprodueix escrits anteriors, especialment de Samuel i dels Reis, i hi afegeix tradicions orals. El nucli original, escrit probablement vers el s. III aC, fou enriquit més tard amb algunes seccions, i la versió alexandrina dividí l’obra en dos llibres. De tipus de midraš, l’obra admet fets objectius, però els adapta sovint al servei de la seva pròpia tesi: relacionar amb David els elements bàsics de la comunitat judaica per tal de fonamentar el dret dels levites.

–Llibre de cuina: Llibre molt corrent en tots els idiomes, on es contenen múltiples i variades receptes per condimentar tota mena de menjars. Un dels llibres més antics que es coneixen d’aquest art va ser ‘Gastronomia’, d’Arquistrat, amic d’un fill de Pèricles, el qual va recórrer diverses terres i mars per conèixer els països que tenien millors productes per a la cuina i que millor els preparaven. D’aquest llibre malauradament no n’hi ha cap exemplar reproduint-lo. A Espanya hi ha alguns exemples del llibre escrit per Ruperto de Nola, que va ser cuiner del rei Alfins de Nàpols i que és un dels llibres de cuina més antics que es coneixen.

–Llibre curiós:  Són aquells que, per la seva raresa o singularitat, són buscats constantment pels col·leccionistes i pels quals de vegades es paguen preus exorbitants. Voltaire va dir que el llibre rar o curiós sol ser sempre un llibre dolent, ja que si fos bo seria editat amb més freqüència i perdria la seva raresa. Cal advertir, però, que hi ha llibres que s’han editat milers de vegades, però algunes de les seves edicions són d’una raresa extrema. Per tant, gairebé mai la raresa d’un llibre es refereix al contingut, sinó a les característiques de la seva edició.

–Llibre en curs de publicació: Aquell que. per constar de diverses parts, volums o toms, fascicles o lliuraments, s’imprimeix al llarg d’un període extens, sense perdre’n per això la unitat ni el caràcter d’obra completa.

–Llibre curt de marges:  El que té poc o cap marge per haver tallat el bloc en excés. De vegades aquest tall excessiu arriba a afectar el text, cosa que sol ser descrita pels bons llibreters de vell. Sol passar quan el llibre va ser tallat per enquadernador poc escrupolós que va tallar els marges sense fixar-se de quant espai disposava per fer-ho. És un detall que resta valor al llibre a la venda de segona mà. Per contra, si s’imprimeix amb la caixa ocupant tot el full, s’anomena ‘marge perdut’”.

–Llibre dedicat:  Es diu així tot llibre que porta una dedicatòria del seu autor, tant si és impresa com manuscrita.

–Llibre defectuós: Aquell llibre que està arna o té taques d’humitat, greix, etc., i altres imperfeccions físiques.

–Llibre de defuncions: Llibre parroquial en què, amb les formalitats de costum, es registren les morts de feligresos.

–Llibre de delmes: Llibre parroquial en què s’assentaven les entrades i sortides en concepte de delme.

Sentencia donada per lo rey en Jacme sobre los delmes e primicies del regne de Valentia. Reproducció digital de l’edició de València, Lambert Palmart, 10 setembre, 1487

–Llibre desaparegut: Llibre solt, al qual li falta un altre tom o altres.

–Llibre desbarbat: Llibre que, per haver estat refilat, manca de les barbes del paper.

–Llibre descatalogat: A la descripció del llibre antic, llibre que ha deixat d’imprimir-se. Pels llibreters de vell té el mateix sentit que ‘llibre esgotat’. Tot i això, al món editorial el ‘llibre esgotat’ és del que l’editorial ja no té exemplars disponibles ni s’està en procés d’haver-hi. Tot i això, encara tenen en el seu poder els drets de l’obra i en algun moment poden tornar a editar-lo. El ‘llibre descatalogat’, per contra, no només és un ‘llibre esgotat’, sinó que l’editorial ja no té els drets de reproducció, així que no n’hi haurà més edicions.

–Llibre d’Esdres: És un dels setze llibres històrics de l’Antic Testament, precedent al llibre segon de les Cròniques i que segueix al llibre de Nehemies. En un principi, els llibres d’Esdres i Nehemies formaven un sol llibre indivisible (i de vegades el llibre de Nehemies és anomenat llibre segon d’Esdres), que explica el retorn a Jerusalem dels jueus desterrats a Babilònia pel rei Cir de Pèrsia, la reconstrucció del temple destruït de Jerusalem i l’establiment de la comunitat jueva a la Terra Santa. Està escrit vers el segle III aC.

L’escriba Esdres en una miniatura romana d’Orient del {{segle|VIII}}, al Codex Amiatinus 

-Llibre expòsit: Tom solt que sol trobar-se per algun lloc, sense la companyia

d’aquells que hi formen una obra completa.

–Llibre desenquadernat: A la descripció del llibre antic, es diu del cos del llibre que n’ha perdut la coberta. De vegades conserva vestigis de com va estar enquadernat. 

–Llibre desgastat: A la descripció del llibre antic, es diu del llibre que ha tingut algun fregament, no gaire gran, a les tapes.

–Llibre deslluït: Vegeu ‘llibre fatigat’.

–Llibre desplegable: Llibre les pàgines del qual contenen elements o parts mòbils que, per intervenció del lector —o simplement en obrir-se— es despleguen i separen donant volum i formes a l’obra. Poden contenir llengüetes, rodes, cordills i molts altres elements per afegir interactivitat amb el lector.

Com que aquests llibres es presten molt a la interacció amb el lector, es fan servir especialment per a contes o relats infantils, en els quals predomina la intenció de sorprendre el lector i capturar la seva imaginació per jugar-hi.

La creació i el disseny de llibres desplegables professionals requereix un coneixement sòlid de les tècniques de plegat i dels materials més adequats per a cada cas.

–Llibre deuterocanònic: Llibre de l’Antic i del Nou Testament de la canonicitat del qual es va dubtar antigament en algunes esglésies.

–Llibre diari: Llibre en blanc on moltes persones consignen les seves impressions diàriament. Molts literats s’han fet famosos només per la publicació d’aquestes pàgines.

–Llibre diari auxiliar: Llibre en què es registren les primeres anotacions que constituiran després els assentaments del diari general.

–Llibre didàctic: Llibres per a instrucció, que contenen els preceptes, les normes d’un art, d’una ciència, etc., i que s’adopten com a guies per a l’ensenyament.

–Llibre dietari: Llibre on un cronista d’una ciutat escriu els esdeveniments més notables de la ciutat.

–Llibre digital (ebook): 1. Dispositiu dissenyat per a textos en format digital. Poden ser dispositius només enfocats a la lectura d’un format en particular (com el Kindle), o tenir a més altres opcions, com ara reproductors de so o navegador (com els ‘ereaders’). Els ‘ereaders’ tenen pantalles de tinta electrònica, millors per llegir que les pantalles que s’han utilitzat en ordinadors fins avui dia. De moment, només són en blanc i negre. 2. Llibre el text del qual està emmagatzemat de forma digital. Es pot llegir des d’un dispositiu dissenyat per fer-ho, o des d’altres dispositius digitals com el PC, el portàtil, les tauletes… El problema d’aquests dispositius és que les pantalles no estan dissenyades per a lectura i cansen molt la vista. Vegeu-ne més quan parlo d”edició digital’. 3 També formen un llibre digital altres formats diferents del text: l’àudio (als ‘audiollibres’ o ‘e-comics’).

–Llibre diplomàtic: Llibre que utilitza un govern per donar a conèixer documents diplomàtics.

–Llibre de disciplina: A l’Església escocesa, els dos llibres que contenen la constitució eclesiàstica i les regles. El primer va ser establert per John Knos el 1560 i el segon va ser l’obra d’un comitè de teòlegs el 1578.

–Llibre en divuit: Llibre de format irregular, molt quadrat, que es deriva d’un plec que es divideix en 36 pàgines.

–Llibre de divulgació: Llibre que s’edita per difondre una matèria, ciència o art entre el nombre més gran possible de persones.

–Llibre de dones: És sinònim de llibres galants. Aquesta classe de llibres solen demanar-se sempre en veu baixa, com si hom s’avergonyís de fer-ho.

–Llibre en dotzè: Llibre de format irregular que deriva d’un plec de 24 pàgines.

–Llibre de dret: Tots els llibres de jurisprudència civil o canònica contenint els preceptes a què estan sotmesos tots els homes en una societat civilitzada.

–Llibre duplicat: Quan en una biblioteca hi ha dos llibres iguals, a un d’ells se sol posar el segell de duplicat. També es posa quan se’n vol alienar un, per tal que no hi hagi dubtes respecte a la seva venda.

–Llibre educatiu: Es diu del llibre dedicat a l’ensenyament i també del que exposa les bones maneres de comportar-se en societat.

–Llibre electrònic: Text informatitzat en un suport informàtic per ser llegit o bé llegit i sentit en una pantalla d’ordinador.

–Llibre elefantí: 1. Taules d’ivori lligades amb intestí d’elefant; sobre aquestes tauletes encerades s’escrivien els actes públics, els actes del Senat que els emperadors volien conservar. També es deien així els llibres d’una col·lecció composta de trenta-cinc volums, que contenien els noms de tots els ciutadans de les trenta-cinc tribus romanes. 2. En arqueologia es coneix amb el nom de Llibre elefantí, el que es componia de tauletes d’ivori, gravades o pintades. Discrepa d’aquesta opinió José Justo Escalígero, gran savi francès del segle XVI, que va sostenir que aquest nom només es donava als llibres fets amb els intestins dels elefants.

Còdex Gigas o la Bíblia del Diable, segle XIII  (92 x 50,5 x 22 cm)

–Llibre elemental: Llibre que exposa els principis de la ciència i de l’art, de manera elemental, i que es destinen als alumnes de les escoles primàries.

–Llibre elzevirià: 1.Llibre editat pels Elzevir, llibreters i impressors neerlandesos. 2. Llibre editat amb tipus semblants als utilitzats pels Elzevir.

–Llibre d’emblemes: 1. Llibre en què els dibuixos o làmines (emblemes), que expressaven un pensament o idea moral, es van imprimir acompanyats de proverbis, lemes o notes, o els versos dels quals es disposaven en forma simbòlica. 2. És un gènere típic del Renaixement i el Barroc que elabora al·legories a partir de tres elements claus: l’inscriptio, o lema, la pictura (imatge) i la subscriptio (una glosa, típicament poètica). El primer llibre d’emblemes fou el Emblemata d’Andrea Alciato. Encara que molts autors catalans practicaren el gènere, com Francesc Fontanella i Pere Serafí, l’únic llibre d’emblemes imprès en català fou l’Atheneo de grandesa de Josep Romaguera (Barcelona, 1681).

–Llibre empastat: Llibre enquadernat en pasta.

–Llibre encadenat: Llibre que portava una cadena que l’unia amb l’escriptori o faristol on es llegia, perquè no fos robat. És famosa la biblioteca encadenada de la catedral d’Hereford, sobretot perquè gairebé no queden exemples d’aquest antic costum. Altres biblioteques: biblioteca parroquial a Winborne Minster, Anglaterra; Zutphen chained library, Holanda; Biblioteca Malatestiana, Itàlia; Francis Trigge library, Anglaterra; Chelsea old church, Anglaterra; Royal grammar school, Anglaterra.

–Llibre encunyat: Sistema modern editorial especialment dedicat a llibres infantils, on les imatges són encunyades i de vegades tenen moviment.

–Llibre enquadernat: Llibre que ha estat proveït de tapes de tela o de pell, adornades amb més o menys luxe, per protegir-lo contra els deterioraments que causa la lectura.

–Llibre enquadernat a mà: Llibre que ha estat enquadernat per l’art d’una persona, o diverses, i no amb l’auxili d’enginys mecànics.

–Llibre d’ensenyament: cadascun dels llibres que es fan servir a les escoles perquè els alumnes aprenguin per ells.

–Llibre entonador: Llibre que serveix per entonar al cor.

–Llibre per entregues: Edició d’un llibre venut per plecs. Antigament era molt comú aquesta mena d’edicions, que es repartien a domicili i per entregues o plecs. Sens dubte eren edicions de novel·les-riu interminables, renyits amb la literatura més elemental, ja que estaven destinats a persones poc exigents en aquesta matèria.

–Llibre epistogràfic: Són els impresos o escrits per les dues cares.

–Llibre esborrany: Llibre en què els comerciants fan els seus apunts per després arreglar els comptes.

–Llibre escolar de reforç: Obra que s’empra per a donar suport a l’ensenyament d’una matèria. Tb Llibre escolar de treball.

–Lliure esgotat: Llibre la tirada del qual ja no està a la venda. En realitat, no sol passar per esgotar la tirada (vendre-la tota) sinó perquè no s’ha venut estipulat a la indústria editorial i els no venuts s’han destruït. A més, un ‘llibre esgotat’ pot ser tornat a reimprimir per l’editorial quan així ho decideixin, ja que encara conserven els drets de reproducció (no com passa amb el ‘llibre descatalogat’). A dia d’avui, un llibre pot aparèixer a llibreries de vell, venent-se com de segona mà, en menys d’un any, així que el valor que tenia aquesta idea d”esgotat’ fa unes dècades, com a sinònim de ‘llibre rar’ i , per tant, car, avui dia va perdent el sentit.

–Llibre espuri: Llibre que no és autèntic, que ha estat falsificat. Llibre pirata.

–Llibre d’estampes: Llibre format amb una sèrie d’estampes, generalment amb epígrafs explicatius breus.

–Llibre estereotipat: Llibre que està imprès amb planxes metàl·liques (estereotípiques) en lloc de tipus movibles.

–Llibre d’estil: Llibre que conté un conjunt de normes per a la unificació de criteris a la redacció, correcció d’estil, correcció tipogràfica, etc.

–Llibre esgotat: Llibre del qual no en queden exemplars a la venda.

–Llibre expurgat: El que ha estat rebutjat d’una biblioteca durant una expurgació, moment en què s’ha decidit que no mereix seguir-hi. Aquests llibres solen acabar en llibreries de vell. Per distingir que han estat rebutjats per la biblioteca i no robats, haurien de tenir un segell d’expurgació o expurgat posat. No sempre és així, per això és comú trobar-se llibres venent-se amb segell o teixell de biblioteca, i no tenir clar si és fruit d’un robatori o d’una expurgació.

–Llibre facsímil: Vegeu ‘facsímil’.

–Llibre faixa: Vegeu ‘enquadernació de cintura’.

–Llibre facultatiu: Llibre de text l’ús del qual a les escoles no és obligatori. Al comerç s’anomenen així els llibres que es volen portar per al millor funcionament de l’organització, però que no són imposats per la llei.

–Llibre de família: Llibre oficial en què es registren el matrimoni i el naixement dels fills.

–Llibre fantasma: És aquell llibre que es té referència que va ser imprès i del qual no només se’n desconeix l’existència d’exemplars, sinó que ningú no els ha vist.

–Llibre de faristol: Llibre de grans dimensions en què s’escrivien les composicions polifòniques repartides a cada dues pàgines enfrontades del llibre obert.

–Llibre fatal: Entre els etruscs i també entre els romans, nom donat als llibres de prediccions, profètics, sibil·lins, etc.

–Llibre dels feits: Denominació habitual de la crònica de Jaume I de Catalunya-Aragó. És una narració dels fets més importants de la vida del rei, escrita en plural de primera persona; apareix, doncs, com una autobiografia, que conté, tanmateix, una lliçó adreçada als seus descendents i familiars que confirma l’obra del rei com a fundadora del nou estat de Corbeil, i atenua la projecció ultrapirinenca mentre reivindica la seva figura en el conjunt hispànic.

–Llibre ferrat: Llibre que porta estampat a foc en un dels talls el segell o la marca del seu propietari.

–Llibre fictici: Maqueta o prototip en forma de llibre realitzat per un il·lustrador o dissenyador per a la seva avaluació o examen.

–Llibre firmat: Llibre que conté la signatura (amb dedicatòria o sense) de l’autor d’un llibre, amb ‘dedicatòria’ o sense, com a mostra que aprecia qui té el seu llibre. Avui dia aquest fet s’ha “institucionalitzat” per la indústria editorial de manera que no hi ha venda de llibres sense que vingui l’autor a signar-los a la caseta de l’editorial. Això ha desvaloritzat el llibre signat al món de les llibreries de vell, almenys les edicions de les últimes dècades. Hi ha ocasions en què el que té el llibre és una ‘signatura de l’anterior propietari’ o una dedicatòria de l’anterior propietari, on el que revalora el llibre és qui el va signar, ia qui li va dedicar.

–Llibre de fils xinès: No és ben bé un llibre com a tal, el Zhen Xian Bao o ‘llibre de fil xinès’ és una caixa de col·lecció de fil feta amb tècniques de plegat. S’usava perquè no s’enredessin els fils de fils sobrants, ficar trossets de teles, agulles, patrons…. Tot allò que una bona brodadora xinesa pogués necessitar (o voler amagar). Video per veure com el fan.

–Llibre en foli doble: Llibre modern que fa 46 cm d’alçada.

–Llibre en foli doble de marquilla: Llibre modern que fa entre 47 i 65 cm d’alçada.

–Llibre en foli major: Llibre la mida del qual és més gran que el del llibre en foli.

–Llibre en foli de marquilla: Llibre que fa de 34 a 45 cm d’alçada.

–Llibre en foli quadrat: Llibre modern que fa 66 cm d’alçada.

–Llibre en foli quadrat de marquilla: Llibre modern que fa més de 66 cm d’alçada.

–Llibre foliat: Llibre en què els fulls van numerades, ja sigui full a full (paginades) com a foli a foli (estrictament ‘foliat’). Se sol foliar el llibre perquè sigui més fàcil arribar als temes en concret que vulguem consultar (que apareixen a l’índex amb la paginació corresponent), o per saber a quin lloc del llibre ens trobem si hem de deixar de llegir. També és útil per ubicar un text a les cites textuals. Alguns llibres han d’estar obligatòriament foliats, com ara els llibres d’actes o el llibre de reclamacions, perquè quedi constància que no ha estat manipulat. De vegades es paginen els preliminars del text per separat, de vegades marcades amb números romans, i altres vegades ni es paginen. En manuscrits sense paginar o foliar, la inclusió o no dels preliminars a la paginació posterior porta a diferents numeracions que poden aparèixer, unes al costat de les altres, en els fulls. Als impresos del segle XVII encara se seguia usant el sistema antic de foliació en comptes del de paginació. Antigament eren molt comuns els ‘errors de paginació’, on la numeració deixava d’anar en forma consecutiva i feia algun salt, o ballaven alguns números en una pàgina en concret. Aquests errors cal assenyalar-los en una descripció bibliogràfica. 

–Llibre de fons: Llibre disponible en llibreria que no és ni una novetat ni un best-seller.

–Llibre fora d’estoc-restes d’edició: Llibre l’emmagatzematge del qual suposa un cost fora de beneficis rendibles, per la qual cosa cal treure’l al mercat amb ofertes que garanteixin almenys no patir pèrdues després de la seva impressió.

-Llibre de formatge: Titulat 20 Slices of American Cheese, el llibre va ser creat per l’artista i dissenyador de llibres Ben Denzer i va ser publicat per la seva petita editorial, Catalog Press. Estampat en blau amb làmina calenta hi ha les paraules “20 Slices” a la portada d’un llibre enquadernat en tela taronja. De forma quadrada, el llibre té la mateixa mida que un paquet de llibres individuals Kraft. Hi ha una raó: dins de la portada del llibre hi ha, de fet, vint llesques de formatge taronja cobertes de plàstic fabricades per Kraft Foods. Aquesta descoberta planteja les preguntes: l’article és un llibre o un paquet de llesques de formatge alterades per semblar-se a un llibre? Si hom l’anomena llibre, amb quina definició de llibre es treballa? Aquestes preguntes tipifiquen qualsevol compromís amb el gènere literari que representa 20 Slices of American Cheese: com a llibre d’artista, abasta les categories de llibre i objecte d’art.

–Llibre de la fortuna: Petits llibres populars que utilitzava la gent senzilla per conèixer el futur. Alguns en els primers fulls del llibre figuraven un gran cercle amb diversos números i el que volia conèixer la seva futura sort, amb un dit donava voltes sobre el mateix, mentre pensava la pregunta, i en fixar el dit en un número determinat trobava després la resposta en el caixetí corresponent al mateix.

Llibre de la Fortuna xinès

–Llibre de fotografies: Llibre d’imatges que només conté fotografies, amb poc o cap text

–Llibre fulgural: Llibres antiquíssims que ensenyaven l’art de treure els auguris dels raigs. Es conservaven al temple d’Apol·lo a Roma. La ciència fulgural practicada pels etruscs i romans consistia en un mètode d’endevinació mitjançant l’observació dels llampecs.

–Llibre de fulla de palma: Els manuscrits de fulles de palma són manuscrits fets de fulles de palma seques. Les fulles de palma es van utilitzar com a material d’escriptura al subcontinent indi i al sud-est asiàtic des del segle V aC.  i possiblement molt abans. El seu ús va començar al sud d’Àsia i es va estendre a altres llocs, com textos sobre fulles de palma seques, tractades amb fum de l’espècie Borassus (palma de Palmyra) o la fulla Ona ( fulla de Corypha umbraculifera o el palma de talipot). Un dels més antics manuscrits de fulles de palma que es conserven d’un tractat complet és un text sànscrit del ‘shivaisme’ del segle IX, descobert al Nepal, que actualment es preserva a la Biblioteca de la Universitat de Cambridge. El Manuscrit de Spitzer és una col·lecció de fragments de fulles de palma trobats a les Coves de Kizil, Xina. S’han datat al voltant del segle II dC. i són el manuscrit filosòfic més antic conegut en sànscrit.

–Llibre de fulls canviables: Aquests llibres gairebé sempre estan destinats al comerç per portar la comptabilitat o fer altres classes d’operacions. Porten un aparell que permet canviar les fulles fàcilment. També es fabriquen agendes de butxaca, que són molt pràctiques per als homes de negocis

–Llibre de fulls solts: Llibre les fulles del qual no es cusen ni encolen al llom, sinó que s’hi reuneixen mitjançant cargols, anelles o filferros en espiral.

–Llibre galant: Es diu del llibre de literatura picaresca o pornogràfica i també del que té il·lustracions força lliures.

–Llibre gegant: Llibres enormes i pesats que els xinesos i els indis preferien els altres. Existeixen a Orient col·leccions d’aquesta classe de llibres, de molt difícil maneig pel seu pes, encara que actualment el seu ús ha decaigut completament.

–Llibre genealògic: Registre de l’estat civil dels animals, en què s’inscriuen els reproduïts dels dos sexes que pertanyen a una raça determinada i es consignen les principals dades que els concerneixen, com ara la data de naixement i el nom dels pares.

–Llibre geòrgic: Llibre que tracta de literatura.

–Llibre gòtic: L’imprès en lletra gòtica. A la llibreria es cataloguen generalment amb aquesta denominació els impresos amb aquesta tipografia durant el segle XVI.

–Llibre gradual: Llibre que conté les col·lectes o oracions de l’ofici i missa.

–Llibre grapejat: En la descripció del llibre antic, es diu del llibre que està una mica espatllat per dins per culpa de la lectura, com els doblecs a les cantonades per marcar una pàgina. 

–Llibre gris: Llibre diplomàtic belga, de cobertes grises, en què el Govern publica documents oficials sobre política estrangera.

–Llibre grog: 1. Còdex l’epígraf del qual està escrit amb lletra groga. 2. Llibre diplomàtic que conté documents relacionats amb qüestions sanitàries. 3. Llibre diplomàtic francès, de cobertes grogues, en què el govern publica documents oficials sobre assumptes de política estrangera. 4. Novel·la popular i barata.

–Llibre hermètic: Llibre que recull el saber dels antics egipcis en forma d’enciclopèdia.

–Llibre historiat: Llibre la composició tipogràfica del qual està recarregada d’adorns i imatges.

–Llibre històric: Llibre de les Sagrades Escriptures que té aquest caràcter.

–Llibre d’honor: Llibre de fulles en blanc i enquadernació luxosa que es té en algunes institucions perquè signin els visitants il·lustres.

–Llibre d’hores: Els llibres d’hores eren d’ús privat. Fins al segle xv s’escrivien en llatí i el seu suport escriptural era el pergamí o la vitel·la. La majoria d’aquests llibres estan minuciosament il·luminats, fins al punt que la il·lustració predomina sobre el text.

–Llibre iconogràfic: Aquell format per imatges.

–Llibre il·legal: Es diu de l’obra publicada no legalment, és a dir, sense tenir cap dret.

–Llibre il·lícit: Es diu de l’obra publicada o reproduïda sense respectar la llei de la propietat literària o artística i també la que ofèn la moral.

–Llibre il·luminat: El mateix que ‘manuscrit il·luminat’.

–Llibre il·lustrat: Solen ser llibres amb imatges pensats per a un públic infantil. Es recolzen tant a la imatge com al tacte, col·locant materials variats en els seus fulls. Fins i tot hi ha una variant de ‘llibre il·lustrat tàctil’ perquè els nens cecs puguin tocar els contorns de les imatges i ‘veure’ també les il·lustracions. L’últim que s’està fent en aquest sentit és incorporar la ‘impressió 3D’ a l’hora d’agilitzar la fabricació d’aquestes il·lustracions tàctils. projecte CU-Boulder’s Tactile Picture Books Project. La idea és representar gràfics de dues dimensions en tres i una escala adequada. Els pares tindran a la vostra disposició aquestes imatges en una interfície que els permetria imprimir els seus propis llibres amb il·lustracions personalitzades amb tecnologia 3D. A la versió per a adults, a l’antiguitat tenim els ‘llibres il·luminats’, i actualment hi ha algunes editorials que estan apostant per l’edició de bones il·lustracions per a adults juntament amb textos.

–Llibre d’imatges: Es diu del llibre il·lustrat, sobretot de l’anomenat llibre infantil.

–Llibre d’imaginació: Llibre que narra els esdeveniments que mai no han succeït, però que han estat imaginats o pensats per la fantasia o l’enginy d’un autor. Qualsevol novel·la és un llibre d’imaginació.

–Llibre imaginari: Llibre que només es coneix per les al·lusions o cites que se n’han fet, però que ningú no ha arribat a veure mai, bé per haver-se perdut o per no haver existit en la realitat.

–Llibre imprès:  Aquell l’escrit del qual es realitza de manera mecànica, ja sigui amb les antigues impremtes, com amb les modernes impressores. Depenent de la forma de la seva estampació, tenen diferents denominacions, com el ”llibre xilogràfic’ o el ‘tipogràfic’. Un dels llibres impresos més coneguts és la Bíblia de 42 línies impresa per Gutenberg, que es va realitzar ja amb tipus mòbils fosos .

–Llibre imprès a dues columnes: Quan dins una plana les línies formen dos blocs de composició, separats per un espai en blanc que ocupa el centre de la plana de dalt a baix.

–Llibre incert: Es deien  incertes o dubtoses les edicions dels primers llibres impresos amb caràcters mòbils, sense nom d’impressor, sense indicació del lloc i de l’any en què va sortir a la llum. Això passava perquè els primers tipògrafs temien les ires i les persecucions dels copistes, els quals, amb la introducció de la impremta, veien minvades de manera notable les fonts dels seus ingressos.

–Llibre incomplet: Llibre al qual falta alguna de les seves parts, com fulles de text, portada o índex.

–Llibre incunable: Llibre imprès des dels començaments de la impremta fins a la fi de l’any 1500. 2. Conjunt dels primers llibres produïts a latituds no europees. 3. Conjunt dels primers llibres produïts per sistemes d’impressió diferents de la tipografia: llibre incunable litogràfic, llibre incunable d’òfset. 4. Conjunt dels primers llibres produïts amb un sistema de composició diferent de la lletra movible: llibre incunable linotípic, llibre incunable de fotocomposició. 5. Conjunt dels primers llibres produïts de determinada manera. 6. Conjunt dels primers llibres produïts en determinada llengua.

Suma de la art de arismètica de Francesc Santcliment , Pere Posa, Barcelona. 1482

–Llibre independent: Llibre que, havent estat publicat independentment, forma part després, amb un altre o altres, duna mateixa enquadernació.

–Llibre inèdit: Llibre escrit, però no publicat. També es diu Obra inèdita.

–Llibre infantil: Llibre el contingut del qual, redacció i presentació estan especialment pensats i executats per despertar l’interès dels nens.

–Llibre infernal: Llibre de sortilegis, de ciències ocultes, que conté fórmules per a maleficis i fer mal a un tercer.

–Llibre informatitzat: És aquell que pot romandre en estat virtual a la memòria de l’ordinador en què s’ha compost i compaginat, o convertir-se en pàgines de llibre, a la manera clàssica, descodificant el programa d’ordinador en una unitat fotografiadora que els converteix en fotolits. Això és possible mitjançant la fotocomposició o l’autoedició.

–Llibre d’iniciació: Es diuen així els llibres els textos dels quals són veritables iniciacions a les ciències diverses. Així doncs, es diu: Iniciació a la Filosofia, Iniciació a la Química, etc.

–Llibre instantani: Llibre obtingut mitjançant tecnologia digital que permet al llibreter reproduir una obra al nombre d’exemplars que el client estableixi a partir d’un.

–Llibre d’instruccions: Llibre o fullet que acompanya normalment els aparells o mecanismes, amb un conjunt de regles o normes per a la seva utilització.

–Llibre íntegre: Llibre al qual no falta cap de les seves parts essencials.

–Llibre interpolat: El que per frau, ignorància o una altra causa, el text porta interpel·lacions de textos d’un altre autor. Han calgut diversos segles i grans treballs per depurar certes obres antigues de les interpolacions que portaven.

–Llibre intons: Llibre que s’enquaderna sense tallar les barbes ni els doblecs dels plecs.

–Llibre invendible: Llibre que es ven malament o no es ven.

–Llibre inventari: El que conté la relació del capital, els béns, els crèdits i els valors d’una empresa i el balanç general del seu gir.

–Llibre d’inventaris i balanços: Llibre que porten els comerciants i que serveix per fer una comprovació trimestral dels comptes, de les sumes de les partides i contrapartides i dels saldos, per donar una visió de síntesi.

–Llibre irenista: S’anomenaven així certs llibres manuscrits que circulaven entre els cristians primitius i que servien per dirimir o resoldre les disputes que se suscitaven entre ells en qüestions de religió.

–Llibre jutge: Versió catalana antiga de les lleis godes o Liber iudiciorum visigot. S’ha conservat només fragmentàriament: en un full de pergamí a la biblioteca del monestir de Montserrat i un altre fragment a l’Arxiu Capitular del bisbat de la Seu d’Urgell.

–Llibre juvenil: Llibre el contingut del qual es destina als joves entre 14 i 18 anys.

–Llibre lavabo: Pels amants dels llibres. Aquesta cadira de neteja de roure portàtil camuflada es desplega des d’una enorme enquadernació de pell de carner recoberta d’or amb el títol Histoir des Pays Bas, Editat a França, ca 1750.

 Descripció de la llibreria que el ven ($10.272): “França, [c1750]. Foli (457 per 330 mm). Tamboret portàtil de roure amb tancament, plegable en una peça de vedell amb panells de caqui del segle XVIII, daurat, tancaments i pestells de llautó. Núm. 1: El bibliòfil viatger mai més tindrà molèsties amb aquest orinal portàtil. Discretament amagat dins de les entranyes d’un tom corpulent, les tapes s’obren fàcilment per revelar un vàter còmode sota el qual es pot col·locar un orinal de porcellana. Núm. 2: També és adequat per a l’alleujament del viatger de butaca, eufòric d’èxit, que no vol abandonar mai la comoditat de la seva biblioteca. Anar de viatge, en un recipient dissenyat per a aquest propòsit, va ser inventat pels antics grecs, i el primer “ourane” es data del segle VI aC. Amagar l’orinal dins d’un vàter o armari, però, és una delicatessen relativament recent; alhora de moda i pràctica fins a la invenció del vàter per Alexander Cummings el 1775, basat en un disseny creat per Sir John Harrington, de l’època isabelina. Samuel Prosser va sol·licitar i rebre la primera patent per a un “armari desembussador” el 1777. Sovint s’ha atribuït a Thomas Crapper (c1836-1910) la invenció del vàter, però tot i que va ser un lampista estimat en el seu temps, aquesta peça de llegenda urbana en particular semblaria a una pila de… S’ofereix per separat una àmplia varietat de material de lectura divertit.”

–Llibre de lectura: Llibre per aprendre, practicar o perfeccionar la lectura a l’escola. Nota: Aquesta denominació aparentment tautològica es fa necessària per distingir aquests llibres dels d’estudi, de consulta, etc.

–Llibre Libito: Es deia Llibre Libito o Libitino a una mena de registre que hi havia al temple de Libitina, en el qual s’anotaven els noms de tots els que morien, pel treball del qual s’exigia una moneda de plata.

–Llibre literari: Llibre que conté literatura en qualsevol de les seves formes: narrativa (novel·la i conte), poesia, viatges, reportatges, etc.

–Llibre litúrgic: 1. Llibre compost i publicat per l’Església per regular el culte diví oficial. 2. Llibre que conté el cant per a les funcions del culte catòlic.

–Llibre de llenç: Llibre encerat que servia per rebre l’escriptura dels anals de la República romana.

–Llibre de lli: Tauleta folrada de lli (lintei libri) i coberta de cera o guix sobre la qual, a l’antiga Roma, s’escrivien els anals de la República, i que es dipositava al temple de la deessa Moneta.

–Llibre llicenciós: Es diu dels llibres dissoluts i pornogràfics. Durant el segle XVIII, a França, es van prodigar aquesta classe de llibres, sent famosos els escrits pel cèlebre marquès de Sade.

–Llibre llibertí: Es diu dels llibres galants o simplement pornogràfics. Aquesta paraula es va fer servir molt contra els llibres d’alguns escriptors francesos del segle XVIII, que es van distingir per les seves publicacions lliures i irreverents.

–Llibre dels llibres: S’anomena així per antonomàsia la Bíblia.

–Llibre de llistons de fusta: O ‘Jian ce’, van ser els primers llibres fets a la Xina, Es feien amb tires de fusta o bambú unides amb una corda. És l’origen del costum xinès d’escriure de dalt a baix, en vertical. Els llibres s’enrotllaven o es plegaven com un acordió quan es guardaven als prestatges. Van deixar de fer-se servir al segle IV.

–Llibre de luxe: Llibre que es caracteritza per la pulcritud de la tipografia i la riquesa dels materials emprats en la confecció. També es diu Llibre de qualitat.

–Llibre de mà: Llibre manuscrit, que està fet a mà.

–Llibre de màgia: Llibres de jocs de mans o prestidigitació, o jocs de saló. També s’entenen per llibres de màgia els que contenen fórmules químiques per embruixar la gent i sortilegis per enamorar.

Primer llibre de màgia: Les subtiles et plaisantes inventions (Invenciones sutiles e inteligentes) de Jean Prevost, Antoine Bastide, Lyon, 1584

–Llibre major: Llibre on són consignats els comptes corrents d’una empresa comercial

–Llibre major auxiliar: Llibre on es registren els comptes de magatzem, clients, comptes corrents, valora mobiliaris, proveïdors, etc., a partir dels llibres diaris auxiliars.

–Llibre maleta: Tipus de llibre d’artista que presenta diferents sistemes de comunicació i llenguatges, i el suport que els conté una caixa o maleta.

–Llibre mancat o incomplet: És aquell que està mancat de fulles o part del text.

–Llibre manxa: Llibre plegat. Consisteix en una tira plegada en forma d’acordió, els extrems de la qual estan subjectes a tapes de fusta o un altre tipus de coberta resistent; és comú dels països orientals. També s’anomena Llibre acordió.

–Llibre manuscrit: Llibre escrit a mà.

–Llibre marejat: Llibre que té taques produïdes per la descomposició del paper.

–Llibre matrimonial: Llibre parroquial en què, amb les formalitats de costum, es registren les circumstàncies que asseguren la validesa del contracte matrimonial.

–Llibre de memòria: El llibre que s’utilitza per fer apunts.

–Llibre mestre: El llibre principal on s’anoten i es registren les coses particulars de cada casa. En la milícia es diu així el llibre que conté les filiacions dels soldats.

–Llibre del mestre: Llibre que conté un conjunt de respostes a exercicis que es troben als llibres de text dels alumnes.

–Llibre de memòria: Llibre que serveix per apuntar el que no es vol refiar a la memòria.

–Llibre mentider: Llibre que conté moltes errades o inexactituds.

–Llibre microfilmat: Llibre en microfilm, destinat especialment a la lectura pels invàlids que es pot llegir mitjançant la seva projecció en una superfície plana, com ara una pantalla, la paret o el sostre.

–Llibre microfotogràfic: Llibre reproduït en format reduït per mitjà de la fotografia, per a la lectura del qual s’ha d’ampliar.

–Llibre microscòpic: Llibres de mida tan reduïda que la seva lectura és gairebé impossible, per la qual cosa cal fer servir una lupa. Els anglesos i els italians són molt aficionats a ells. A Catalunya hi ha algunes edicions d’obres miniatura, fetes a costa del bibliòfil barceloní doctor Simón.

–Llibre miniat: El que té dibuixos en miniatura. Eren comuns els ‘manuscrits miniats’. 

–Llibre miniatura: Es considera llibre miniatura un que tingui com a màxim el format in 32è, o sigui uns dotze centímetres d’alçada. La mida màxima que admeten alguns col·leccionistes són deu centímetres. Altres, en canvi, accepten els petits Cazín i fins i tot els Elzevir.. De totes maneres, s’han imprès en llibres miniatura veritables meravelles, sent els anglesos i els italians els que millors llibres han editat.

–Llibre de les mil llengües: Es diu així la Bíblia, per la gran quantitat d’idiomes a què ha estat traduïda.

–Llibre de Miracles: Les parròquies, ermites o santuaris tenien un Llibre de Miracles on quedaven anotats els exvots fets o gràcies implorades a la Verge o als Sants i concedits per la divinitat.

Extret del Llibre de Miracles de la Mare de Déu del Miracle de Balaguer

–Llibre miscel·lani: Llibre que conté una col·lecció de textos de diferents procedències. Poden tenir diferents noms com ‘col·lecció’, ‘antologia’, ‘recopilació’, ‘florilegi’… Si la col·lecció està realitzada posteriorment, estem davant d’un volum factici”, que pot tractar-se d’una recopilació falsificada (intentant semblar el que no és), o simplement recopilant els textos junts per facilitats de maneig per part de l’amo del tom.

–Llibre modern: Llibre imprès després de 1801.

–Llibre moral: Els cinc llibres de la Sagrada Escriptura, distingits especialment amb els noms dels ‘Proverbis’, ‘L’Eclesiastès’, ‘El Cantar dels Cantars’, la ‘Saviesa’ i ‘L’Eclesiàstic’, que abunden en màximes edificants i profundes.

–Llibre dels morts: Text funerari de l’antic Egipte compost per fórmules màgiques, oracions i sortilegis per ajudar el difunt a superar els diferents tràngols, obstacles i situacions adverses amb què es podia trobar després de la mort i aconseguir arribar a la Duat o Més enllà. Era un gènere profusament il·lustrat. Els rotllos s’introduïen a la tomba amb la víctima, per evitar la seva segona mort i l’extinció del difunt. Se’n coneixen exemplars amb dos-cents sortilegis. Per exemple, a la versió de Djehuty, els primers sortilegis serveixen per dotar el mort amb el poder de transfigurar-se i adoptar diferents aparences.

–Llibre de mostres: Col·lecció de mostres de paper, cartó o colors produïda per una empresa.

–Llibre mural: Terme desenvolupat per Philip Smith en la realització d’un muntatge de llibres – junts costat a costat- formant un disseny de gran format. El disseny de cada llibre continua sobre la superfície de l’adjacent de manera que es crea una imatge més gran. Aquest muntatge sol estar emmarcat o ficat en un contenidor i també es pot col·locar lliurement o utilitzar-lo com a separador d’espais, de manera que s’aconsegueix una gran imatge que es pot veure des dels dos costats de la paret.

–Llibre de música: Els que tenen impreses les notes de solfeig. Els que es fan servir per a l’ensenyament de la música.

–Llibre mutilat: Llibre al qual manquen pàgines o parts d’una o més pàgines.

–Llibre negre: Es diu així al llibre que tracta de màgia, de sortilegis, de ciències ocultes. Sinònim de Grimori.

–Llibre per a nens: Vegeu ‘edició per a nens’.

–Llibre normal: Llibre intermedi entre el de luxe i el de batalla. El llibre normal o corrent és generalment encartonat, però també s’enquaderna en rústica. Sol tenir una presentació acceptable; els materials i la tipografia, normalment de tipus estàndard, solen ser de certa qualitat.

–Llibre de normes gràfiques: Totes les institucions públiques democràtiques han cuidat la seva imatge pública. La Generalitat ha estat un exemple, però, de rigor. Ha publicat una llarga sèrie de Quaderns de disseny que són modèlics. L’any 1985 publicava el Quadern 7, Normes gràfiques generals, reeditat diverses vegades. El 1981 es recuperà l’emblema històric de la Generalitat, dissenyat en temps de la República. L’aplicació, la coordinació i la normativa de l’emblema i els seus múltiples i variats usos van ser a càrrec dels germans Josep Maria i Joaquim Trias, que van deixar-ne constància en un manual de normes editat en dos fascicles pel Departament de la Presidència el 1985.

–Llibre notarial: Llibre on des del segle XIII els notaris catalans enregistraven cada instrument que autoritzaven, seguint de lluny l’ús de l’escola de Bolonya, costum que s’anà generalitzant i consolidant i que esdevingué aviat obligatori.

–Llibre de notes: Llibreta per a apunts, carnet per fer anotacions.

–Llibre com nou: A la descripció del llibre antic, es diu del llibre que manté les mateixes condicions que quan es va publicar.

 –Llibre objecte: 1. Llibre, generalment de luxe, que es distingeix pels materials amb què està fet i la presentació acurada, que s’empra amb les mateixes finalitats que un objecte qualsevol d’iguals característiques més, com el regal o el col·leccionisme. 2. Diversos llibres que, col·locats a prop els uns dels altres i exposats amb la portada a la vista, tenen una decoració que forma un ‘tot’. És un invent de Philip Smith. 2. El llibre deixa de tenir importància com a contenidor d’informació, i passa a convertir-se en un objecte tridimensional artístic. És a dir, el llibre convertit en estàtua, però encara es pot reconèixer com a llibre (tot i que pot estar dispers, amb les parts col·locades d’una altra manera o en un altre context). El seu ús més extrem és aprofitar el llibre com a material per formar l’estàtua, gairebé arribant a no reconèixer-se, i perdent-ne completament el sentit de contenidor de contingut. 

Llibre objecte de Lui Wei

–Llibre obscè: Llibre el contingut del qual es considera impúdic o immoral. A les biblioteques, els llibres obscens solen dipositar-se en una secció anomenada Infern o, si versen sobre literatura sexual o amatòria, Eròtica.

–Llibre d’ocasió: 1. Llibre que es ven a preu inferior al que figura als catàlegs de llibreria o d’editor per als de la mateixa edició o del mateix títol.  2. Llibres vells, de segona mà. llibres de saldo o menyspreats pels editors. Restes editorials.

–Llibre octagonal islàmic: Els llibres miniatura islàmics, en ocasions de només quatre o cinc centímetres de diàmetre. Malgrat la seva mida reduïda, aquests volums ínfims conserven, moltes vegades, l’elegància, la complexitat i la destresa que se li atorga als de mida convencional. L’escassa però dominant interpretació d’aquests còdexs petits i manuscrits els classifica com a Alcorà sancak (estendard), una tradició turca-otomana en la qual els manuscrits miniatura eren col·locats en caixes de metall o bosses de roba, adherits a estendards militars, i portats durant les batalles.

–Llibre òmnibus: Conjunt d’escrits d’un autor, publicats originalment per separat i després reunits en volum.

–Llibre opistogràfic: Són els escrits o impresos per les dues cares, és a dir, tal com s’editen a la majoria dels països.

–Llibre d’or: 1. Modernament [1943] és el llibre en blanc que posseeixen Entitats, Institucions, etc., a fi que estampin la seva signatura en ell els personatges notables, visitants, etc. També es diu Llibre de Visita. En segles passats i especialment a Itàlia, es deia Llibre d’Or un registre on en lletres d’or s’inscrivien els noms dels fills més il·lustres. 2. El llibret on els batedors posen els pans d’or.

–Llibre d’oracions: Breviari. Llibre que conté les oracions del dia o les que es diuen a la missa.

–Llibre oral: Transmissió narrada de fets o esdeveniments reals o imaginaris de generació en generació durant els temps anteriors a l’escriptura i fins i tot després del seu sorgiment.

–Llibre original: Llibre la impressió del qual ha estat a càrrec de l’autor de l’obra.

–Llibre d’ordres de nit: Llibre de notes en què l’oficial de comandament d’un vaixell escriu les ordres relatives a rumbs i velocitats, així com qualsevol altra precaució que hagi de tenir en compte l’oficial de pont.

–Llibre orlat: Llibre a les pàgines del qual està impresa o manuscrita una orla. Antigament s’acostumava a adornar els llibres amb orles en colors de diferents dibuixos. Els impressors del temps del romanticisme també solien col·locar orles al voltant de les pàgines dels llibres.

–Llibre palimpsest: Vegeu ‘palimpsest’.

Palimpsest d’Arquimedes

–Llibre en paper: Es diu així al llibre acabat d’imprimir, amb els plecs sense tallar ni doblegar.

–Llibre parlant:  Llibre imprès que té textos enregistrats per ser escoltats, però també impresos. Solen ser edicions per a nens.

–Llibre parroquial: Llibre que es porta a les parròquies per al registre dels naixements, baptismes, confirmacions, matrimonis, defuncions, etc.

–Llibre de pau: Llibre que en alguns llocs es fa besar els fidels a la missa.

–Llibre pautat: Llibre que ve amb ratlles impreses, com per exemple els que contenen ‘paper pautat’ per a partitures.

–Llibre de pedra: Encara que molts consideren que el primer llibre de pedra que es va escriure va ser el de Moisès, és a dir, les Taules de la Llei, la veritat és que es coneixen llibres d’aquesta classe molt anteriors a Abraham.

–Llibre pel·lícula: Vegeu ‘folioscopi’.

–Llibre penador: En alguns pobles es diu així al llibre que té la justícia per asseure les penes en què condemna els qui trenquen amb el bestiar els vedats i els límits de les heretats i dels llocs vedats.

–Llibre penitencial: Llibre litúrgic, avui en desús, que tenia els cànons o regles que s’havien d’observar respecte a la durada i el rigor de les penitències públiques, les oracions dels penitents i l’absolució que se’ls havia de donar, per a guia de confessors.

–Llibre de pergamí: Es diuen així tots aquells llibres enquadernats amb aquesta pell. A l’argot llibreter, quan es parla de pergamins es refereixen sempre a llibres antics enquadernats d’aquesta manera.

–Llibre de perícopes: Llibre litúrgic que conté fragments seleccionats dels Evangelis i altres parts del Nou Testament, ordenats segons les festivitats de l’any eclesiàstic. S’utilitza per a la proclamació durant la missa.

–Llibre pesat: S’anomena així aquell llibre la lectura del qual és soporífera i no hi ha manera de poder acabar.

–Llibre de pintor: Uneix autors i pintors, i aquest terme generalment es refereix a llibres il·lustrats amb gravats originals de grans artistes, com ara Delacroix, Manet, Toulouse-Lautrec, Bonnard, Ernst, Dalí, Picasso, Derain i altres. Sovint són edicions limitades impreses en paper de luxe. Avui dia, el terme “llibre d’artista” tendeix a referir-se a una obra completament concebuda i creada pel pintor. 

–Llibre pintat: Solen ser llibres en edició de bibliòfil, que porten els gravats pintats a mà o bé a la trepa.

–Llibre plagiat: Llibre que íntegrament o en gran part és còpia d’un altre o d’altres.

–Llibre plegat: Llibre l’interior del qual és un sol full amb diversos plecs. La forma de fer aquests plecs donen diferents formes d’enquadernació. La més utilitzada és l”enquadernació d’acordió’.

–Llibre de les Plomes: Hi ha dues circumstàncies que fan del Llibre de les Plomes una peça excepcional: que la matèria primera que s’utilitzés per representar cada au fossin (gairebé íntegrament) plomes i que fos creat a principis del segle XVII.

L’autor no va ser un cèlebre ornitòleg ni un artista famós. Dionís Minaggio treballava l’any 1618 com a jardiner en cap del llavors Ducat de Milà. El tom és ara a la biblioteca de la Universitat McGill de Montreal (Canadà), que l’exhibeix digitalitzat al complet, en alta resolució, perquè qualsevol en pugui gaudir els detalls de cada pàgina. Després de la col·lecció d’espècies, el Llibre de les plomes torna a sorprendre amb escenes detallades de caça, mercaders, músics i figures arquetípiques de la Comèdia de l’Art, també elaborades amb plomes i que descobreixen les destreses narratives i tècniques del jardiner misteriós.

–Llibre de poesies. Tots aquells llibres que contenen poesies d’un autor determinat o diversos autors.

–Llibre polític: Llibres diplomàtics. Llibres que tracten temes polítics.

–Llibre posincunable: 1. Llibre imprès entre 1501 i 1520. És una continuació natural dels incunables, dels quals no difereixen en les seves característiques. 2. Llibre del segle XVI o posterior que per error ha figurat en un catàleg o repertori d’incunables sense ser-ho.

–Llibre pòstum: Llibres publicats després de la mort del seu autor i que no havien estat editats abans.

–Llibre preciós: Llibre al qual se li concedeix un valor especial per raons no relacionades amb el seu contingut ni amb la seva antiguitat.

–Llibre prestat: Llibre que no ha estat adquirit directament en una llibreria, sinó demanat prestat a algun amic, a una biblioteca, etc. És molt coneguda aquella famosa anècdota del tipus que ensenya a un amic els prestatges de la seva biblioteca plens de llibres, li diu: ‘Mira, tots són prestats, excepte un, que m’ho van regalar.

–Llibre processional: Llibre de cor que es porta en algunes processons.

–Llibre profà: Llibres que tracten de qüestions que no afecten la religió ni les creences místiques.

–Llibre de profecies: Llibre de l’Antic testament que conté els escrits dels dotze profetes menors.

–Llibre programat: Llibre auto instructiu elaborat seguint les directrius de l’ensenyament programat, amb un ítem a cada pàgina, que no es llegeix seguint la numeració de les pàgines correlativament, sinó que, segons la resposta donada a les qüestions plantejades al final de cada ítem, es passa a una o altra pàgina.

–Llibre prohibit: Són aquells que en segles passats eren prohibits per les autoritats eclesiàstiques per mitjà de la Congregació de l’Índex. Es diu també aquells que la censura no autoritza i que, malgrat això, són publicats. També n’hi ha que la censura ha prohibit després de ser posats a la venda. A tot arreu el llibre prohibit és el que es busca més.

–Llibre de pronòstics: S’anomena així vulgarment els llibres d’Astrologia, els quals, mitjançant l’horòscop corresponent, endevinen l’esdevenidor.

–Llibre protocanònic: Llibre sagrat que va ser dels primers a ser admesos al cànon de les Escriptures, així anomenat per oposició als deuterocanònics.

–Llibre protoincunable: Llibre incunable dels primers temps de la impremta.

–Llibre pseudoepígraf: Nom que donen els protestants als llibres deuterocanònics de l’Antic Testament dels catòlics.

–Llibre de pubillatge: Llibre en què el majordom del concejo relacionava i justificava per escrit els ingressos i lliuraments efectuats durant l’any que romania en el càrrec.

–Llibre quadrat: Antigament existien còdexs escrits en fulls separats de papir o de pergamí i que tenien la forma quadrada. Les fulles eren cosides pel marge intern i portaven una coberta de fusta o de cuir. Resultaven així més còmodes que els rotllos i, en certa manera, van ser els primers llibres que van iniciar les formes actuals.

–Llibre de les quaranta obres: Rabelais donava aquest nom familiarment al conjunt de cartes de la baralla. També es diu dels petits llibrets de paper de fumar, que precisament tenen quaranta fulls.

–Llibre en quaranta-vuitè: Llibre antic que mesura la quaranta-vuitena part d’un plec de paper de tina.

–Llibre quaresmal: Llibre que conté els sermons o escrits d’un autor sobre el període litúrgic de quaresma.

–Llibre a quart: 1. Llibre que mesura la quarta part d’un plec de paper de tina.

–Llibre a quart major: Llibre antic la mida del qual és igual a la quarta part d’un plec de paper de marca superior a l’ordinària a Espanya-

–Llibre en quart de marquilla: Llibre modern que mesura entre 24 i 32 cm d’alçada.

–Llibre en quart menor: Llibre la mida del qual és igual a la quarta part d’un plec de paper de marca inferior a l’ordinària a Espanya.

–Llibre en rama: Es diu així al llibre que, després d’imprimir-se, té els quadernets plegats i alçats. Els llibres se solien vendre sense enquadernar fins al segle XVIII. Posteriorment, el comprador podia sol·licitar la seva enquadernació a una llibreria o taller d’enquadernació, on l’enquadernador procedia a cosir-los i engomar-los per enquadernar-los

–Llibre rar: Llibre que per la matèria de què tracta, el curt nombre d’exemplars impresos o conservats, la seva antiguitat o una altra característica o circumstància es converteix en una excepció.

–Llibre ratllat: Els que s’utilitzen a l’administració i que, pel seu ús, s’enquadernen molt reforçats.

–Llibre de reclamacions: És el llibre que les grans empreses de serveis públics tenen perquè es consignen les reclamacions que per deficiències dels mateixos siguin fetes pel públic.

–Llibre de records o Scrapbooking:

–Llibre de reenquadernat: Llibre que ha rebut una enquadernació diferent de l’original.

–Llibre refilat: Llibre els plecs del qual han estat tallats i convertits en fulls.

–Llibre reforçat: En la descripció del llibre antic, es diu del llibre el llom del qual ha estat reforçat i reparat, moltes vegades amb cosits que sobresurten.

–Llibre de regal: Llibre, generalment de luxe, que s’empra com a obsequi.

–Llibre registre: Llibre comptable que estan obligats a portar els subjectes passius de l’impost sobre la renda de les persones físiques, del règim d’estimació objectiva singular, de l’impost sobre el valor afegit i altres subjectes passius, que sol comprendre els registres d’ingressos i despeses.

–Llibre de registre: Llibre on s’inscriuen les entrades de documents en una biblioteca.

Llibre de registre de la Biblioteca Bergnes de las Casas, f. 1. Top: Arx. Adm. BC. Biblioteca Bergnes de las Casas, 1935-1987

–Llibre de registre d’accions: Llibre comercial en què les societats han d’inscriure les accions, fer constar les transferències successives i la constitució de drets reals sobre aquestes accions.

–Llibre registre de l’arma: Llibre on es registren les dades relatives a funcionament, manteniment i inspecció d’un canó o qualsevol altra arma.

–Llibre registre de ràdio: Llibre o quadern on els operadors de ràdio registren els missatges enviats i rebuts juntament amb altres informacions relatives al servei.

–Llibre de registres: Llibre en què es recullen els documents, valors i operacions no registrats en altres llibres.

–Llibre refet: Llibre el text del qual, abans incomplet, s’ha completat.

–Llibre de reglament: Quadern de notes; primer exemplar amb correccions. O registre o diari provisional (per a operacions comptables, anotacions de dades, etc.).

–Llibre reglat: El llibre que porta al voltant de la portada o de les pàgines de text, entre les columnes en què aquest es troba dividit o entre les línies impreses, un o diversos filets de color, regularment vermells, llençats a mà.

–Llibre reial: Antigament es deia així a la baralla de cartes, perquè hi havia els quatre reis.

–Llibre religiós: Llibre que tracta aspectes relatius a la religió.

–Llibre de rendes: Document, generalment registre, en què, especialment a Aragó, un aferrat feia inscriure la relació detallada dels seus béns patrimonials i els censos i rendes que li corresponien.

–Llibre rentat: Expressió bibliogràfica usada per indicar que un llibre o una estampa han estat immersos diverses vegades en un bany d’aigua amb àcid clorhídric, per eliminar les taques o el color de vell.

–Llibre representatiu: A més de la seva estructura especial, el llibre també té la virtut de ser representatiu del seu país o del poble que l’ha creat, i de l’especial civilització que el caracteritza. Així, els àrabs estan representats per l’Alcorà, els xinesos pel I-Ching, els grecs pels poemes d’Homer, els indis o els Vedes, els jueus pel Talmud, els perses pel Zendavesta ‘, els romans pel ‘Dret’, els escandinaus pels ‘Eddas’, els espanyols pel ‘Quixote’, els alemanys pel ‘Fausto’, els francesos pel ‘Tartarin’, etc.

–Llibre reproduït: És la còpia fidel, la reproduïda d’acord, idèntica, d’un manuscrit, d’un incunable o d’una altra obra d’art. És famosa la reproducció de la ‘Gramàtica de Mates’ que va fer Canibell per encàrrec de l’Institut de les Arts del Llibre de Barcelona, ​​còpia de l’edició original que porta la data [pel que sembla errònia] de 1468. També és molt coneguda la reproducció del ‘Quixot’ feta per Gorchs al XIX, i la de Montaner i Simón.

–Llibre reservat: 1. Exemplar inservible dels llibres canònics conservats a les sinagogues per raons pietoses. 2. Secció d’algunes biblioteques on es dipositen els llibres curiosos, obscens, etc.

–Llibre restringit: Llibre la circulació del qual es limita deliberadament, ja sigui per la seva raresa, el seu elevat preu, la seva gran demanda, el seu valor, com a obra de consulta o el seu caràcter moral.

–Llibre de resat: Nom amb què es coneixien a Espanya els llibres litúrgics al segle XVIII i potser abans.

–Llibre amb rètol, amb cilindre: És l’antic llibre amb rètol usat pels romans i també pels grecs. El papir o pergamí s’unia entre si i formava una llarga tira que s’enrotllava al voltant d’un bastó o d’un cilindre i en l’extremitat del qual es col·locava un rètol indicant el títol de l’obra que contenia el cilindre.

–Llibre ritual: 1. Llibre que ensenya els ritus d’un culte. 2. Llibre litúrgic que indica que l’ordre de les sagrades cerimònies i de l’administració dels sagraments.

–Llibre romàntic: L’imprès durant el segle XIX, que en la tipografia, il·lustracions i presentació reflecteix la influència d’aquella època.

–Llibre en rústica: Llibre cosit o encolat al llom. sense tapes i amb coberta de paper resistent o cartolina.

–Llibre de Ruth: Un dels llibres més breus de l’Antic Testament.

–Llibre sacerdotal: Llibre litúrgic, semblant al llibre ritual, però més copiós, destinat a l’ús dels sacerdots.

–Llibre sacramentari: Llibre antic de l’antic ritu romà, antecessor del missal, que contenia les fórmules per a la celebració de la missa i per a altres actes litúrgics.

–Llibre Sagrat: 1. Cada llibre de la Sagrada Escriptura acceptada per l’Església.2. Llibre que altres esglésies o religions consideren com a sagrat, com l’Alcorà, el Talmud, la Tora, la Càbala, els Vedas, l’Upanishad, etc.

–Llibre amb sang de pingüí: El naufragi d’un vaixell a l’oceà Atàntic, el Blenden Hall, va donar per un llibre escrit per Alexander Greig narrant un diari amb to tel que van passar, però com no tenia tinta va utilitzar sang de pingüí. El títol del llibre és: Fate oh the Belnden Hall (1847). El subtítol del llibre diu: “D’un Diari de les illes escrit amb sang de pingüí”.

-Llibre sapiencial: Denominació amb què hom designa el conjunt de llibres de l’Antic Testament integrat pel llibre de Job, el dels Proverbis, l’Eclesiastès, el Càntic dels càntics i els deuterocanònics: el llibre de la Saviesa i l’Eclesiàstic.

–Llibre de la Saviesa: –Llibre de la Saviesa: Llibre deuterocanònic de l’Antic Testament, un dels anomenats llibres sapiencials, d’autor desconegut, escrit en grec, vers l’any 50 aC, per als jueus d’Alexandria que vivien sota l’amenaça contínua de ser seduïts pel paganisme egipci. Titulat Llibre de la Saviesa de Salomó (Σοφία Σαλωμῶνος), aquesta atribució és sols una ficció retòrica. El seu tema central és el d’una invitació a cercar la justícia, la voluntat divina i la saviesa —conceptes mútuament equivalents— sota l’estímul d’una immortalitat benaurada. Palesa l’influx del pensament hel·lenístic, bé que incorporant-lo en el marc específicament judaic d’una interpretació de la història a la llum de la fe d’Israel.

Manuscrit del llibre de la Saviesa del segle XIII

–Llibre secret: En roma es deien així els llibres que contenien les instruccions secretes dels àugurs.

–Llibre segellat: llibre proveït de segells. Algunes biblioteques tenen el mal costum de segellar els seus llibres, espatllant-los, per tal que sigui més difícil la seva sostracció.

–Llibre de segona mà: Llibre que ja no ven l’editorial, sinó que es ven per segona vegada, després d’una primera compra. Se solen anomenar així els llibres vells que no tenen més de 25 anys.

-Llibre segons demanda: Activitat peculiar de la impressió digital que consisteix a utilitzar uns fitxers amb el contingut de llibres específics per realitzar un nombre imprès de còpies, que decideix el propi client, en un termini de temps molt curt. Es distingeix així de la impressió convencional de llibres en què s’ha de passar per tot el procés de confecció de pel·lícules i planxes i que, per això, només és justificable si el nombre de còpies és prou elevat. La impressió de llibres segons demanda permet dividir la quantitat presumible necessària en fraccions molt més inferiors d’acord amb les comandes que es van rebent de cada títol.

–Llibre en seixanta-quatrè: Llibre antic que mesura la seixanta-quatrena part d’un plec de paper de tina. 2. Lliure modern que fa 7 cm o menys d’alçada.

–Llibre sense utilitzar: Llibre de segona mà que està en les mateixes condicions de presentació que els acabats de sortir de l’editorial.

–Llibre en setzè: Llibre que mesura la dissetena part d’un plec de paper de tina.

–Llibre sibil·lí: Llibres profètics escrits per les velles sibil·les i que els romans consultaven en ocasions de grans calamitats. els oracles sibil·lins eren escrits sobre llibres de lli.

–Llibre simbòlic: 1. Llibres que tracten de la ciència dels símbols. 2. Formularis que contenen els principals articles de fe. En aquest cas, la paraula s’ha d’escriure amb majúscules inicials. 3. S’anomenen llibres simbòlics els que els luterans anomenaven llibres autèntics, com ara la confessió d’Habsburg, etc.

–Llibre solidari: Llibreria i espai cultural al mateix temps. Té diversos punts de venda a Barcelona i ofereix llibres de segona mà a preus molt baixos. La peculiaritat de la iniciativa, que ja té uns anys, és com s’està estenent i com gestiona les donacions i els guanys. La captació de recursos humans, materials i econòmics s’orienten en l’ajuda a famílies necessitades, i per això té organitzada una autèntica xarxa de locals, activitats i iniciatives socials i culturals.

–Llibre de sonets: Llibre que només conté sonets, d’un sol autor o de varis.

Sonata en tres tiempos. Tanda de sonetos catalanes y traducción castellana en prosa, Miquel y Planas. Edició de l’autor, Imprenta Altés., Barcelona, 1939

–Llibre sonor: Text enregistrat en cinta magnetofònica o en disc gramofònic, destinat especialment a persones cegues.

–Llibre de statu animarum: Llibre parroquial de caràcter reservat en què el rector reflecteix les seves observacions personals sobre l’estat de la parròquia.

–Llibre subvencionat: Obra erudita o especialitzada, de circulació minoritària, costejada totalment o en part per una persona o una institució, privada o oficial.

–Llibre superlatiu: Dins d’aquesta denominació hi caben els següents llibres, que es poden considerar notables rareses dins del món de la bibliografia: ‘El Llibre més gran del món’,  fa 5 x 8,06 metres, pesa aproximadament 1.500 kg i consta de 429 pàgines. El llibre va ser presentat pel Grup Internacional Mshahed, a Dubai, Unió dels Emirats Àrabs, el 27 de febrer de 2012. Més de 50 persones van participar en la construcció del llibre, que es titula This the Prophet Mohamed i és una compilació d’històries que destaquen els èxits de tota una vida del profeta de l’islam, així com la influència positiva de l’islam a l’escena internacional i humanitària.

‘El llibre més gran publicat’ és una edició d’El Petit Príncep que fa 2,01 metres d’alçada i 3,08 metres d’amplada quan està obert, i que conté 128 pàgines. Està editat per Eidouro Gràfica i Editora Ltda. (Brasil) i va ser presentat a la XIII Fira Bianual del Llibre de Rio de Janeiro, Brasil, el 13 de setembre de 2007.

‘El llibre imprès més car’: El 26 de novembre del 2013, un exemplar del Bay Psalm Book es va vendre en una subhasta a Sotheby’s, Nova York (EUA) per 14.165.000 dòlars, el preu més alt que un llibre ha assolit en una subhasta. El Llibre del Salm de la Badia data de l’any 1640, i és el primer llibre imprès a l’Amèrica del Nord britànica. Només 1.700 còpies van ser produïdes pels residents de la Colònia de la Badia de Massachusetts. El llibre venut a Sotheby’s va ser un dels 11 exemplars supervivents i va ser comprat per l’home de negocis americà David Rubenstein.

Bay Psalm Book

‘El Llibre més antic del món’, és sens dubte el Papir de Prisse, que es conserva a la Biblioteca Nacional de París. Data de 3.350 anys abans de Jesucrist. Va ser descobert pir Prisse, cèlebre egiptòleg, en una tomba propera a Tebes.

 ‘El Llibre més petit del món’, en mesura 10 per sis mil·límetres. Va ser imprès a Pàdua el 1897 i consta de 208 pàgines. Conté, entre altres, una carta inèdita de Galileu, escrita l’any 1615.

 ‘El Llibre més pesat del món’, és la ‘Història d’Ithaca’, obra publicada al començament del segle XX per un arxiduc dels Habsburg, amb el títol de ‘Parga’. El seu pes és de 48 quilograms.

‘L’Obra més voluminosa del món’, és segurament el ‘T’u-chu-tchi-tchen’, diccionari xinès que comprèn 5.020 volums de 170 pàgines cadascun, Va ser impresa a principis del segle XVI per ordre de l’emperador QianLong.

‘El Llibre més divulgat del món’, segueix sent la ‘Bíblia’, les edicions de la qual sumen uns 600 milions d’exemplars i està traduïda a 630 idiomes i dialectes.[algunes dades de 1981]

–Llibre suposat: Llibre que no correspon a l’autor ni a l’època a què s’atribueix.

–Llibre per subscripció: Obra de cost elevat i venda limitada que s’edita una vegada aconseguit un nombre suficient de subscriptors.

–Llibre tabel·lari: Llibres impresos totalment pel sistema xilogràfic, és a dir, per mitjà de taules de fusta. Un llibre tabel·lari era una mena de col·lecció d’estampes xilogràfiques.

La sutra del diamant, China, any 868

–Llibre tallat parell: El que no té cella per haver-se tallat alhora les tapes i el cos del llibre, al mateix nivell.

–Llibre talonari: El que només conté documents, dels quals, quan es tallen, ha de quedar una part enquadernada que serveix de comprovant.

–Llibre en tapa: llibre que porta tapes folrades amb tela, cuir, pell o altre material, sigui natural o sintètic.

–Llibre de tauletes: Llibre primitiu format per un conjunt de tauletes de fusta, ivori o metall, cobertes de cera la que s’escrivia amb un estil i unides al llom per mitjà d’anelles o tires de cuir.

–Llibre de tecla: Llibre de música que contenia composicions per a orgue.

–Llibre tècnic: Tots els llibres que expliquen o ensenyen alguna ciència, un art o un ofici. Llibres relatius a l’aplicació de les ciències i les arts.

–Llibre de tela: L’enquadernat totalment en tela.

–Llibre de text: 1. Llibre que recull els continguts essencials d’una assignatura i els exercicis didàctics necessaris per a l’aprenentatge, adaptats al nivell del curs al qual va destinat. Nota: Ha de seguir les directrius curriculars oficials i ha de ser aprovat per les autoritats educatives. 2. Nom genèric dels llibres que no tenen gravats, taules o quadres, etc., és a dir, que només contenen text seguit.

–Llibre tipogràfic: Llibre realitzat amb ‘tipus’ mòbils, on cada lletra és un ‘tipus’. Un dels més coneguts és la Bíblia de 42 línies impresa per Gutemberg.

–Llibre de toc: Llibre de música que conté música per a arpa, viola de mà, orgue, etc.

–Llibre torrat: A la descripció del llibre antic, es diu del llibre els fulls del qual s’han enfosquit per culpa d’agents com l’oxidació.

–Llibre trencat:  Llibre en el que el paper es trenca, taca o arruga durant la fabricació i del qual es formen les costaneres.

–Llibre únic: Aquell del qual només se’n coneix un exemplar.

–Llibre usat: Llibre revenut en llibreries especialitzades fora dels canals ordinaris de distribució i venda. Són llibres que no arriben a entrar a la categoria de llibre antic o vell, però si han tingut un posseïdor anterior el que és un supòsit per a les dues categories anteriors. Un terme vinculat a llibre usat és llibre d’ocasió; aquests exemplars sense estar usat són edicions d’anys passats pels quals són venuts a preus sota costos exigibles.

–Llibre usual: Llibre o altre material d’una biblioteca destinat al servei directe de la consulta ràpida i immediata. 2. Obres de referència que estan sempre disponibles, com els diccionaris, enciclopèdies, bibliografies, etc., per la qual cosa són de fàcil i freqüent ús.

–Llibre de vedell: 1. Llibre on les esglésies i monestirs antics copiaven els seus privilegis per a l’ús manual i corrent. 2. Llibre en què algunes comunitats tenen assentades les pertinences. 3. Llibre en què estan assentades les esglésies i peces que eren del reial .4 . Es deien així per estar recoberts amb pell de vedell i per estar col·locats gairebé sempre sobre les taules, els anomenaven ‘Tombats’

–Llibre de vell: Un llibre usat o llibre de segona mà és un llibre que ha sigut anteriorment propietat d’una persona que no sigui ni l’editor ni el minorista, normalment el propietari ha sigut una persona o una biblioteca.

Els llibres usats solen estar disponibles al mercat quan es venen o es donen a una botiga de segona mà, venda de llibres usats o llibreria de vell; Normalment es venen aproximadament a la meitat o les tres quartes parts del preu del que costarien, tot i que els llibres rars i altres que encara tenen demanda o són difícils d’obtenir es poden vendre molt més cars.

Algunes botigues noves també tenen llibres usats, així com hi ha llibreries de vell que també venen llibres nous. Tot i que ni l’autor ni l’editor es beneficiaran econòmicament de la venda d’un llibre usat, ajuda a mantenir els llibres antics en circulació. A vegades es poden trobar llibres molt antics, rars, primeres edicions, llibres antics o simplement esgotats com llibres usats en llibreries de vell.

Una còpia de lectura d’un llibre pot ser ben utilitzada, pot incloure subrratllats o marginalia i és apta per a la lectura, però no és col·leccionable. Es tracta d’un terme utilitzat en l’empresa de llibres de vell, per indicar la manca de valor col·leccionable, alhora que s’afirma que el llibre està en condicions prou bones per a un comprador que té interès principalment en tan sols llegir el llibre. Una còpia de lectura és normalment menys costosa que una còpia col·leccionable.

–Llibre Vell Immaculada de Regàs:

Estan a la parada 54 del Mercat de Sant Antoni tots els diumenges.

–Llibre venal: Llibre que és a la venda.

–Llibre ventall: Llibre constituït per un conjunt de làmines o fulls, amb un forat en un dels extrems a través del qual es passa un cordonet o una argolla que manté el conjunt unit.

–Llibre verd: 1. -Llibre verd: S’anomenen així alguns llibres que es conserven a diversos municipis de Catalunya, on es troba la fidel transcripció dels esdeveniments transcorreguts, així com dels documents oficials, des de les constitucions i privilegis per celebrar mercats i fires, fins als que serveixen per regular els costums públics, cerimonials, etc. Se sap que ja existien al segle XIII. És molt conegut el famós Llibre Verd de Barcelona, ​​imprès el 1846. 2. És el llibre immoral i pornogràfic.

–Llibre vermell: Es va cridar així a una mena de registre, en el qual figuraven inscrites les despeses secretes de la Cort de França durant els regnats de Lluís XV i Lluís XVI. Quan la Revolució, l’Assemblea Constituent va exigir al rei el lliurament del famós llibre, al que aquest va accedir, encara que després d’haver fet segellar els fulls pertanyents al regnat de Lluís XV. L’Assemblea ho va fer publicar i això va ser un terrible al·legat contra la monarquia.

–Llibre vermell de Mao: Recull de les citacions de Mao Zedong que ha tingut gran influència en els moderns moviments revolucionaris. El 1918 a Pequí Mao va exercir de bibliotecari.

–Llibre Vermell de Montserrat: Manuscrit del s. XIV, en llatí i català, enquadernat amb tapes de color vermell envellutat, escrit i conservat a Montserrat. Sens dubte, és el testimoni més preat de la perfecció assolida pel Scriptorium montserratí. És format per 137 folis de pergamí de 4,23 × 3,10 cm escrits amb una sumptuosa cal·ligrafia gòtica de la darreria del s. XIV, que continuà als s. XV i xvi, amb belles inicials filetejades alternades en blau i vermell i amb diverses miniatures, algunes de remarcables. És una veritable enciclopèdia del Montserrat medieval de gran interès històric, litúrgic, doctrinal, geogràfic, astronòmic, teratològic i historicoliterari. 

–Llibre de viatges: Impròpiament s’anomenen així les guies turístiques, rutes, itineraris, etc. El llibre de viatges és que un literat viatger escriu narrant les seves impressions sobre els països que ha visitat. S’han escrit milers de llibres d’aquesta classe, ja que no hi ha cap país que no hagi estat descobert i descrit per tota mena d’escriptors.

Viatges d’Alí-Bey el  Abbassi d’Alí-Bey el Abbassi, Ed. Barcino, Barcelona, 1926-34

–Llibre viciat: Llibre que tendeix a obrir-se sempre pel mateix lloc per haver estat forçada la seva enquadernació.

–Llibre de la vida: Coneixement de Déu relatiu als elegits i en el qual es consideren inscrits els predestinats a la glòria.

–Llibre en vint-i-quatrè: Llibre que mesura la vint-i-quatrè part d’un plec de paper de tina.

–Llibre Vell Immaculada de Regàs: Llibreters des de fa anys, la seva trajectòria va passar pels Pavellons Antoni Palau, on venien llibres i al carrer Riera Baixa, on venien còmics. El 1998, varen obrir tenda al carrer de la Gleva, 42, a Sarrià-Sant Gervasi. I des de fa també molts anys estan al Mercat Dominical de Sant Antoni, a la parada número 54. Es dediquen sobretot al llibre antic i seleccionat, es podria dir que és una llibreria a mida. Busquen els llibres que interessen als clients habituals. Actualment, està al càrrec de tot el fill de la Immaculada, en Guifré.

–Llibre violeta: Llibre diplomàtic austríac, de cobertes violetes (algunes vegades de color morat clar o vermell), en què el Govern publica documents oficials sobre assumptes de política estrangera.

–Llibre de visita: Llibre parroquial en què, en forma d’acta, es consignava, especialment des del segle XVII, la visita del bisbe a la parròquia, o la del seu delegat.

–Llibre de vol: Registre en què s’escriu la informació dels plans de vol i les dades registrades durant aquest.

–Llibre en vuitè: Llibre que té una mida intermèdia entre el dotzè i el quart.

–Llibre de xifra: Llibre de composició musical o tractat per a orgue, viola de mà, arpa, etc.

–Llibre xilogràfic: Llibre imprès realitzat per mitjà de la ¡xilografia’. Van existir abans que els realitzats amb tipus metàl·lics en impremta. Per fer les impressions dels antics llibres xilogràfics es fabricava una xilografia amb tot el text i imatges en un mateix tac. La seva temàtica va ser molt variada i, encara que predominaran les obres de caràcter religiós (Ars moriendi, Apocalipsi), també es coneixen obres de gramàtica i fins i tot calendaris. El seu baix cost els va fer assequibles per a diversos grups socials i van ser molt emprats a la predicació. Tot i que algunes vegades s’han anomenat ‘incunables xilogràfics’ aquesta terminologia no és del tot adequada ja que en la seva elaboració no es fan servir tipus mòbils i fins i tot la seva cronologia sembla ser una cosa anterior a la difusió dels primers impresos . Un dels llibres xilogràfics més coneguts és la Bíblia dels pobres (anterior a 1440), realitzada mitjançant planxes de fusta gravades en una sola peça.

[Bíblia pauperum], c. 1440 i 1450? [Països Baixos: Haarlem (?)] BNE INC/2320(1) i Totentanz (Dansa de la mort), c. 1455-1458, Universitat de Heidelberg, Codex Palatinus Germanicus 438

–Llibre de xoc: Llibre que arriba ràpidament a xifres elevades de venda, és rendible en poques setmanes i després inicia un declivi gradual cap a l’extinció total de la demanda.

–Llibrer: Llibreter.

–Llibrer ambulant: El llibreter que corre les fires i mercats d’una regió o d’un país, oferint-ne la mercaderia.

–Llibrer antiquari: Segons l’edició on-line del diccionari de la llengua espanyola el terme antiquari prové del llatí Antiquarĭus, sent la persona que fa professió o estudi particular del coneixement de les coses antigues; si alhora exerceix aquesta professió com a llibreter i unim totes dues, comprendrem que és l’estudiós del coneixement de les coses antigues entenent com a tals els llibres d’excel·lència. Una definició adaptada a aquesta exposició és la següent: Llibreter antiquari: professional que dedica la seva tasca al llibre d’excel·lència, normalment anterior al començament del segle XIX. Si fossin edicions de segles posteriors, sempre seran exemplars d’alt valor bibliogràfic.

–Llibrer exacte de llibre vell: Llibreter que decideix oferir al seu establiment, en exclusiva, llibre de vell.

–Llibrer amb fons bibliogràfic i de nova edició: si decidiu que tots dos tipus d’exemplar comparteixin la prestatgeria.

–Llibrer de fons bibliogràfic usat: Professional vinculat al sector de la llibreria de vell, el fons bibliogràfic del qual és contemporani, però no podríem adquirir d’una altra manera, a més d’haver tingut un posseïdor anterior i en què seria possible apreciar trets de valor.

–Llibrer de llibre usat: Si ens atenim a la definició exposada amb anterioritat per a llibre usat, també conegut com a llibre d’ocasió, no podem englobar el professional que ven aquest tipus de llibres, dins dels considerats llibreters de vell. Les raons que podem oferir per introduir el llibreter de llibre usat al grup de llibreters de vell poden ser les següents: ambdues professions estan molt vinculades entre si, tant el llibreter de llibre usat com el llibreter de vell venen llibres que han tingut un posseïdor anterior i que no podríem adquirir-los d’una altra manera que no fos als seus establiments. De fet, a l’època dels seixanta del segle XX passat, la denominació de llibreter de llibre usat englobava tots els llibreters dedicats al llibre de vell; la guia de llibreters de l’Institut Nacional del Llibre Espanyol incloïa els llibreters, antiquaris i els de vell al costat de tots els d’usat, donant-los aquesta denominació genèrica.

–Llibrer d’ocasió: La Reial Acadèmia de la Llengua, indica amb relació a la locució adjectiva, “d’ocasió”, ser igual a la locució “de segona mà”, la qual cosa significa que s’adquireix en condicions avantatjoses.

Aquesta denominació convergeix en sentit amb el llibreter de vell i el llibreter de fons bibliogràfic usat. No hi ha pròpiament un llibreter d’ocasió com a tal.

En vendre llibre d’ocasió es pot adscriure a qualsevol de les definicions anteriors, cada professional ha de decidir el tipus de fons bibliogràfic que vendrà al seu establiment i, per tant, serà anomenat respecte d’aquest. El llibreter d’ocasió: Té en el seu fons llibre antic, però no antiquari, i, atenent la particularitat per a llibre vell exposada, seran majoritàriament edicions impreses durant el segle XIX i segles posteriors.

–Llibrer de restes d’edició: Llibreter que té en el seu fons comercial edicions que no es van vendre, oferint-les a preus més econòmics dels que van marcar al principi de ser publicades.

–Llibrer de vell: Trobem per primera vegada el terme “llibrer de vell” en una publicació de 1796 que tracta sobre les Fires de Madrid.

Entresquem la següent cita literal quan l’autor, Desiderio Cerdonio, parla sobre el negoci de llibres no venuts anteriorment: “Però entremig de tant poti-poti sol trobar-se una mica de bo, i entre un munt de pesats, confusos i inútils comentadors, intèrprets i esplanadors [sic] trobar alguna vella i antiga edició de l’Odissea d’Homer, a Grec. Per aquesta raó els literats escodrinyen aquestes llibreries de vell (donem-les aquest títol) i les tornen i regiren, fullegen, miren i examinen els llibres, aparten a un costat l’inútil, i deixen només el que és útil; d’aquesta manera es fan amb les obres rares i universalment estimades, i amb les… ” La idea que obtenim d’aquest text és que els comerços que es començaven a conèixer a finals del segle XVIII com de llibreter de vell, tenien pràcticament de tot i algun exemplar important. Amb tot el que hem dit abans, podem oferir la següent definició per a llibreter de vell: Llibreter de vell: Professional que té en el seu fons bibliogràfic edicions impreses a partir del segle XVIII en endavant. Si tingués algun exemplar imprès en segles anteriors, sense descartar l’excel·lència del seu valor, serien exemplars més corrents que els que pertanyessin a un llibreter antiquari.

–Llibreria: Botiga on es venen llibres.

–Llibreria acreditada: Llibreria que desenvolupa la seva activitat d’acord amb la legislació vigent.

–Llibreria Aldarull: És una llibreria anarquista de la Vila de Gràcia. Fundada el 26 de maig del 2009, és un projecte autogestionat per un col·lectiu d’una quinzena de persones d’ideologia llibertària. Se centra en la difusió de material de transformació social, amb ideals anarquistes i que promoguin l’esperit crític, sigui a través de llibres com de fanzins, contes, còmics, discs i vinils. Alguns dels temes més presents en el seu catàleg són el moviment obrer, la Guerra Civil espanyola, l’anarquisme a la Unió Soviètica, la contracultura, la menstruació, la sexualitat i la immigració. També tenen seccions enfocades en ecologisme, antimilitarisme, moviments socials i feminisme.

–Llibreria Anglada: El primer impressor de la nissaga Anglada apareix per primera vegada el 1828, al carrer de la Ramada. El 1860 Ramon Anglada i Pujals obre un punt de venda a la Plaça Major número 12, l’actual llibreria. El 1905 Llucià Anglada i Serra reforma l’espai de la botiga, amb un sostre de tela pintada amb motius vegetals i animals. Hi fa rotular el seu nom i completa la decoració amb una capelleta que conté una verge. El 1950 Isabel Solanellas, esposa de Ramon Anglada i Raurell reforma l’aparador amb una esplèndida façana que combina fusta i marbre. L’any 2012  Maria Bau i el seu fill Jordi Anglada Bau amplien l’espai de venda incorporant els magatzems com a espais accessibles als clients.

–Llibreria antiquària: Llibreria on es venen [venien]només llibres antics i de relatiu valor. Actualment, en venen de no tan antics ni de tant valor.

–Llibreria Antiquària Casals: L’Albert Obradors prové d’una família d’antiquaris, que l’ha portat a ocupar-se del llibre antic. Originàriament, al carrer de Banys Nous, des del 2003 al carrer d’Aribau, en un local anteriorment ocupat per una altra llibreria. Té un ampli fons en què destaquen els llibres d’art. Té el catàleg incorporat a les plataformes internacionals Uniliber i Iberlibro . El trobareu al carrer Aribau, 46 de Barcelona; i si no hi és vol dir que està en alguna fira de llibres vells.

–Llibreria Antiquària Catedral: A Tarragona, va néixer per allà el final dels anys setanta, sota un dels porxos del carrer de la Merceria. Des d’aleshores, en Josep del Rio i la Teresa Mercadé porten el negoci, que ara està al carrer del Cos del Bou, 14-16.

–Llibreria Antiquària Comellas: La família Comellas, originària de Terrassa i emigrada a França, on ja es va ocupar de livres anciens a diverses ciutats (París, Montpeller, Le Mans, Orléans) és a Barcelona des del 2001, sempre a la Rambla de Catalunya. El seu fons, que és majoritàriament anterior al 1820, cobreix àrees tradicionals com la medicina i la ciència o l’economia (bona col·lecció de fisiòcrates), però també llibres de viatges i una atractiva oferta de llibres infantils.
Conservant la clientela feta a França, l’Antonio Comellas i ara el seu fill Julien, treballen preferentment a través d’Internet. L’experiència en el mercat internacional els permet oferir una aproximació de qualitat al llibre antic. La web està en francès, català, castellà i anglès, i facilita un ventall ampli i elaborat de matèries, de cerques i proporciona un compte client. A part d’oferir una ben explicada història familiar.

–Llibreria Antiquària Delstres: A Barcelona l’any 1987 i avui a Canet de Mar. Especialitzats en la compra i venda de llibres rars i antics, preferentment anteriors al segle XX, en llengua llatina, castellana, catalana i altres llengües romàniques com el francès o l’italià.

–Llibreria Antiquària Farré: En Josep Mª Farré va començar en el món del llibre a l’editorial Labor i en el negoci, els diumenges del 1983 al Mercat de Sant Antoni. Deu anys més tard es va quedar la llibreria del Sol i la Lluna de la família Savall, al carrer de la Canuda, on el segle XVIII hi hagué la llibreria de la Vídua Serra. Molt a prop, al carrer Bot, hi tenia les oficines. Era un llibreter molt bó i una gran persona. Avui, els fills, s’han traslladat al carrer Rosselló, 487..
L’oferta és amplia tant pel que fa al temps que abasta, de tant en tant té incunables, com pel que fa a la temàtica. La literatura catalana i l’art són sempre presents a l’aparador, i a l’interior de la llibreria, on hi domina una selecció gens banal, es tracta de fons molt ben triat i encara més cuidat. Han observat el canvi en la clientela: ha anat desapareixent el bibliòfil en benefici del col·leccionista.

–Llibreria Antiquària Els Gnoms: És a Casa de Magarola, a Sedó, Lleida. Fundada l’any 1981. És llibreria i unes quantes coses més, amb una pàgina entretinguda amb diferents coses. Crec que ara només venen en línia. Anys enrere tenien llibreria a Barcelona,

–Llibreria Antiquària Maldà: Al carrer Aribau, 24,l’any 2000 després de diversos canvis de negoci (roba de segona mà, regals, roba juvenil) s’obre la llibreria Gibernau que pinta l’establiment sense reformar-lo. L’any 2015 el negoci es torna a traspassar. Gemma Xifré obre la LLibreria Antiquària Maldà que regenta fins l’any 2019.

–Llibreria Antiquària Marc & Antiques: Llibres Antics, Art, Manuscrits, Mapes, Documents, Fotos, Cartells, Tota mena de Paper de Qualitat i Exquisidesa. Sr. Marc Castro Clop (Bibliòfil Antiquari).

–Llibreria Antiquària Studio: Fou fundada l’any 1951. Els cinquanta anys de dedicació professional han permès de reunir un fons extens de llibres antics, rars i curiosos que abracen des del segle XV fins al XX, així com edicions especials de bibliòfil. El fons tant de llibre de segona mà com de l’antic és molt ampli. A la pàgina reprodueixen els catàlegs impresos, dels quals només es pot descarregar l’últim. Es poden cercar els llibres per matèries i fer les compres a través de la mateixa pàgina. Figura al directori de Uniliber. Al carrer Aribau, 12 i tenen una altra llibreria al carrer Diputació, 220.

–Llibreria Barral 📕: Al costat de les escales de la Catedral tenia instal·lada una modesta llibreria Pere barral, home que havia viatjat molt i que es tenia per entès en llibres. Així i tot, va durar poc temps, i tancada la botiga, es va dedicar a altres activitats relacionades amb les arts gràfiques.

–Llibreria Bertrand:  És una llibreria portuguesa fundada l’any 1732 al barri del Chiado, a Lisboa.Va ser fundada pel francès Pedro Faure i posteriorment els germans Bertrand es van unir a l’empresa L’any 2010 va passar a mans del grup Porto Editora. Actualment té més de 50 llibreries a tot el país representant la cadena de llibreries més gran de Portugal.

–Llibreria Canuda: Va ser un establiment situat al carrer de la Canuda, 4 de Barcelona, al costat de l’Ateneu Barcelonès, actualment desaparegut. Va ser fundada el 1948 com a llibreria de vell per Ramon Mallafré i Conill, succeït pel seu fill Santiago Mallafré i Gou, qui va aconseguir situar-la entre les primeres de l’Estat amb més de 400.000 títols com un exemplar de l’Enciclopedie de Diderot i D’Alembert en 28 volums, gran foli (c. 1760). Organitzava un gran nombre d’actes que incloïen exposicions a la seva galeria d’art i presentacions de llibres. L’escriptor Carlos Ruiz Zafón es va inspirar en aquesta llibreria quan va escriure la novel·la La Sombra del Viento.

Va tancar el 23 de novembre del 2013, i com altres llibreries de vell, va seguir fent vendes per Internet del seu fons des d’Arenys de Munt.

–Llibreria Castro 📕: Va ser fundada per Martín Escayola Castro l’any 1941 sota el nom de Llibreria Martín Escayola situada al carrer Sant Pau núm. 32 de Barcelona. L’any 1951 es va traslladar al carrer Aribau núm. 60 de la mateixa ciutat i va passar a anomenar-se Llibreria Castro. A partir de l’any 1949 va entrar a formar part de la llibreria, la neboda Norberta Castro Puyuelo i amb el pas dels anys el seu fill Frederic Triay Castro va seguir els passos dels seus antecessors, realitzant el 2016 un nou canvi d’ubicació, ara al C/ Josep Estivill 40-42, des d’on treballem actualment. També estan cada diumenge al Mercat de Sant Antoni.

–Llibreria Catalònia: L’establiment havia estat fundat el 1924 per un selecte grup d’editors i impressors (Lòpez Llausàs, Cruzet, Borràs de Quadras). La Catalònia no només venia llibres sinó que també els editava. El 1932 va llençar al mercat el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra.

Passats els anys vibrants de la República i els dies dolorosos de la Guerra Civil, el 1940 el franquisme obligà a un canvi de nom de l’establiment que fou substituït pel de Casa del Libro, nom que romandrà fins al 1976 que podrà recuperar la denominació original.

Durant el franquisme la Catalonia va ser especialment activa en l’organització de presentacions i signatures de llibres, així com tertúlies amb escriptors i periodistes reputats. El 1951 va acollir l’embrió del qual després seria la Nit de Santa Llúcia promoguda per Josep Maria Cruzet amb la creació dels premis Joanot Martorell i Ossa Menor.

El 1979 la llibreria va ser víctima d’un incendi que la va destruir pràcticament. Durant uns anys va continuar venent llibres en una carpa situada al passeig de Gràcia i el 1982 va ser reinaugurada. El 1998 va ser comprada per Bertelsmann.

Va ser a partir de 2009 que un alarmant descens de les vendes conseqüència de la crisi econòmica i de l’arribada massiva de les noves tecnologies (internet, e-books), així com per la consolidació d’altres grans superfícies pròximes (Fnac, El Corte Inglés), la Catalònia va entrar en la seva última etapa que acabaria el febrer del 2013 quan va tancar definitivament les portes.

1950’s.- El franquisme va imposar el nom de Casa del Libro

–Llibreria Central: A Tremp des del 2001 i on line a Iberlibro i a Uniliber. Són al Passeig del Vall, 10. Tenen també una editorial, Garsineu Edicions amb llibres del Pallars i del Pirineu des de 1992.

–Llibreria Cinc d’Oros: Va ser un establiment situat a l’avinguda Diagonal, 462 de Barcelona, prop de la cruïlla amb el passeig de Gràcia (plaça del Cinc d’Oros), coneguda durant el franquisme com a plaza de la Victoria. Va ser fundada el 1969 per Jaume Farràs i Carmen Aizpitarte i dirigida durant molts anys per Pablo Bordonaba. Hi venien llibres prohibits, a risc del tancament del local, a aquells que reconeixien com a opositors. El 24 de novembre del 1971, un grup de feixistes va llançar còctels molotov a l’aparador (en aquell moment dedicat a Pau Casals, Pablo Picasso i Pablo Neruda) i l’incendi va provocar greus danys a l’establiment, però els llibreters van decidir mantenir el rètol cremat com a denúncia permanent dels atacs ultres. Aquest atac seria només el primer d’una sèrie que vindria contra llibreries i mitjans de comunicació que gosaven desafiar el règim. Després de la mort de Franco, va continuar essent una llibreria innovadora fins que el 2002 va plegar per problemes derivats del preu del lloguer.

–Llibreria distribuïdora: La que es dedica a distribuir llibres de diversos editors a les llibreries de la ciutat.

–Llibreria del Drugstore del passeig de Gràcia: (1967-1992):  Local indissociable de la nit barcelonina des de la segona meitat dels seixanta fins a ben entrats els vuitanta, refugi de noctàmbuls i, durant el seus primers anys, l’únic lloc per a prendre l’última copa quan tots els locals ja eren tancants. Avançada ja la matinada, allà hi podies esperar l’arribada de la premsa de l’endemà o simplement viure el trànsit de la nit al dia, entrar-hi quan encara era fosc i sortir-hi quan ja s’havia fet. Sempre obert -només en els seus primers anys tancava de 6 a 7 de la matinada-, el Drugstore del passeig de Gràcia (situat al número 71, entre Mallorca i València) va ser el primer establiment d’aquestes característiques que es va obrir a Espanya. Va ser inaugurat el juny de 1967, en un acte ple de solemnitat on no hi van faltar ni Salvador Dalí ni l’actor George Hamilton i que va aplegar a la plana major de la  Intel·lectualitat barcelonina del moment. El local, seguint l’itinerari d’entrada des del passeig de Gràcia, presentava en primer lloc la barra de la cafeteria a mà dreta amb una olor molt característica i rància de concentrat de cafè amb llet, que et podia permetre   identificar que eres al drugstore encara que portessis els ulls embenats. Després seguien una serie de botigues -les de moda hi van tenir molta tirada en els primers anys-, una llibreria amb les parets de vidre de format no gaire gran pero molt atapeïda de llibres, un bar restaurant…

–Llibreria Duet: Era la llibreria de vell més petita que hi havia, a Barcelona i potser a gran part del món, però els llibres eren de qualitat i ben buscats. La portava la Teresa Mata i Valles, es trobava al carrer Cardenal Casañas al costat de la Rambla.

–Librería Económica📕 : Situada al carrer Escudellers, venien un llibret que editaven ells mateixos, titulat El arte de guisar bien, que venia a ser una “Carmencita” d’aquells temps (segle XIX) i que era la base econòmica de la llibreria.

–Llibreria Editorial Millà: era un establiment situat al carrer de Sant Pau, 21 al Raval de Barcelona, catalogat com a d’interès paisatgístic. Va ser fundada el 1901 amb el nom de Llibreria i Arxiu Teatral Millà per Francesc Millà i Gàcio (1875-1965), tipògraf, i el seu germà Lluís Millà i Gàcio, comediant i editor d’obres de teatre, fills del també llibreter i prestigitador Melcior Millà i Castellnou (1830-1906). Es dedicava a llogar i vendre llibres de teatre a les companyies teatrals d’arreu de Catalunya. Durant la dècada del 1920 va editar la col·lecció de clàssics teatrals en castellà Teatro Mundial. Lluís Millà i el seu fill Àngel Millà i Navarro, tot i que es va establir pel seu compte, va iniciar en 1932 l’edició de la sèrie Catalunya Teatral, que va editar 117 títols entre 1932 i 1937, i després de reprendre-la en 1946 ha arribat a 310 títols.

Després de la Guerra Civil es va fer càrrec del negoci el seu net Lluís Millà i Reig (1921-2005), que entre 1939 i 1946 va amagar tots els llibres escrits en català al magatzem i el va tapiar. El 1946 va editar El ferrer de tall de Frederic Soler Pitarra i Hermínia de Lluís Elias i Bracons. Va editar en castellà la sèrie Monografías Históricas de Barcelona, però després reprengué en català la Biblioteca Popular, amb títols com Cançons populars catalanes, Poesies catalanes per recitar o Oficis que es perden, algunes amb tiratges de fins a 20.000 exemplars.

El conegut bloc Millà era un calendari de taula on hi havia receptes, dites i endevinalles. Ha publicat també edicions de bibliòfil com Diccionario biográfico de artistas de Cataluña (1951-1954) de Josep Francesc Ràfols i Fontanals (tres volums), Els pseudònims usats a Catalunya (1951), de Josep Rodergas i Calmell i Història del teatre català (1978) de Xavier Fàbregas i Surroca.

Lluís Millà i Reig va ser succeït pel seu fill Lluís Millà i Salinas (1957-), i l’abril del 2015 va tancar la lliberia, tot i que va continuar amb la venda per internet o al mercat dominical de llibres al Mercat de Sant Antoni i la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern del passeig de Gràcia.

–Llibreria especialitzada: Llibreria que ofereix principalment llibres d’una mena particular o sobre un tema determinat.

–Llibreria especialitzada en còmics: Una llibreria o botiga de còmics és una llibreria especialitzada en la venda de còmics i productes relacionats. Es poden tractar de llibres nous, però també llibres de segona mà o còmics antics de gran valor, els anomenats articles de col·lecció.

–Llibreria Fatjó 📕: Home de port senyorial que havia estat dependent de la llibreria d’Eudald Puig, cap a finals del XIX tenia un establiment de llibres d’ocasió al magnífic local del carrer Jaume I, que fa cantonada amb la plaça de Sant Jaume. D’esperit poc comercial, va haver d’abandonar el negoci passant a ser depenent de Llordachs.

–Llibreria Fènix: Llibreria en línia des del barri de Canyet de Badalona. Més de quinze anys d’experiència en humanitats, història, filosofia, filologia i literatura. Especialitzats en literatura i bibliofília catalana. Estan els diumenges al Mercat de Sant Antoni i podeu consultar els seus llibres a Todocoleccion.

–Llibreria de fons: Llibreria que ofereix un gran assortiment de llibres de fons.

–Llibreria francesa: La Llibreria Francesa va instal·lar-se al número 91 del Passeig de Gràcia, tocant a Provença, el dia 15 d’abril de 1942. De fet, obria portes com una sucursal de la Sociedad General Española de Librería (SGEL). Ja se sap que en aquells temps calia anar molt amb compte en garantir una inequívoca espanyolitat en els noms dels comerços. Va conviure durant 30 anys amb la seva germana de la Rambla i durant alguns menys amb una petita sucursal que hi havia al carrer Muntaner tocant a Diagonal davant mateix de l’Hotel Presidente. Era propietat de la firma Hachette que va adquirir la SGEL.

Als anys 1970 el local va ser objecte d’una àmplia reforma que li va donar una gran funcionalitat, amb un aprofitament màxim de l’espai. L’interior s’estructurava en tres nivells. Un de soterrani al qual s’accedia per unes escales situades a pocs metres de l’entrada, el nivell del carrer i per damunt un entresolat que s’estenia a banda i banda.

En els primers anys els aparadors del local, fent honor i servei al seu nom, eren plens de publicacions en francès, especialment de literatura infantil i llibres de música. Aquesta tendència es va anar mitigant amb el pas dels anys i en els últims temps els llibres en francès eren poc visibles i es trobaven tots ells concentrats a la planta de l’entresolat.   La Llibreria Francesa va tancar portes definitivament a finals de febrer de 2002.

–Llibreria Galí: La Llibreria Galí, situada al número 52 del carrer Verdi, fent cantonada amb Astúries, va ser fundada l’any 1980 pel matrimoni format per Pere Galí (enginyer químic tèxtil) i Maria Lluïsa Sanarau (dependenta de joieries).

En els seus primers temps la botiga es va especialitzar en material escolar i proveïa als alumnes de les escoles veïnes del barri.

A les seves prestatgeries s’hi podia trobar molt material sobre la història i les tradicions de la vila de Gràcia, i també un extens assortit de llibres de muntanya i excursionisme. El matrimoni Galí-Sanarau atenia els clients amb unes característiques bates de color morat.

En els seus últims anys l’establiment s’havia especialitzat en material de papereria i escriptori. Després de més vint-i-cinc anys de servei al barri la llibreria va tancar l’octubre de 2009.

–Llibreria Geli: Emblemàtica llibreria gironina, la tercera més antiga de Catalunya. El 1879 Francesc Geli veí de Llampaies obre la llibreria el 19 de març de 1879, fet que explica que el negoci fos conegut com a Librería San José durant molts anys. El 1988 la família Geli traspassa el negoci a Pere Rodeja i Ponsatí (1932-2009), que havia entrat a treballar a la llibreria el 1945, quan tenia tretze anys. En Pere de can Geli -com era conegut popularment- fou un llibreter molt estimat per la clientela. El 2009 el seu fill Pere Rodeja Gibert agafa les regnes del negoci quan mor el seu pare. Crea el Memorial Pere Rodeja en homenatge al seu pare, on es premien llibreries i persones del sector. El  31 de maig de 2022 el negoci tanca les portes de la botiga del carrer Argenteria després de cent quaranta-tres anys d’activitat ininterrompuda.

–Llibreria generalista: Llibreria que ofereix llibres de tots els gèneres.

–Llibreria Gibernau: Al carrer Aribau, 24 de Barcelona. Jordi Gibernau, enginyer i industrial tèxtil, era, per sobre de tot, aficionat als llibres. Va començar amb una parada al mercat de Sant Antoni el 1984 i d’allà va passar al carrer Diputació, prop dels pavellons Palau i Dulcet on va obrir la seva primera llibreria i va acabar abandonant el sector tèxtil. Gibernau va morir el 2004 i va prendre la direcció del negoci la seva vídua, Marta Moreno. El fons de la llibreria era variat, encara que es pot dir que Catalunya era un dels temes dominants als seus prestatges, així com la literatura catalana. També hi eren molts presents els llibres d’història. L’any 2015 la va traspassar.

–Llibreria Ginesta 📕: Estava situada al carrer Jaume I, i se suposa que va ser fundada el 1840. L’any 1869 va editar una curiosa obra titulada El Cafeter de l’Empordà, que era un manual de confiteria, pastisseria, xocolateria, i del cafeter i licorista, que es venia a 44 rals de velló el tom.

–Llibreria “Herederos de la viuda Pla”: Té el seu origen a la remota impremta-llibreria i editorial de Joan Jolis, establerta el 1676, on continuava el 1805. En el curs de la seva llarga actuació, la impremta i llibreria va editar moltes obres i gran nombre d’auques, romanços i imatgeria popular, així com llibres de pietat, etc., per la qual cosa va obtenir diverses consideracions.

–Llibreria Kepos-Canuda: La Canuda, a tocar de les Rambles, va estar unes setmanes oferint el seu fons a meitat de preu, molts hi varen passar, no sense tristesa, però la majoria no sabien que el fons que quedaria seria prèviament escollit per dos dels seus llibreters per endegar noves llibreries, seguint la seva estela, abans de cedir-lo al Mercantic de Sant Cugat.

En Xavier, un bon aprenent a la Canuda, va obrir un espai ampli, amb possibilitat de magatzem, al carrer Bruc, amb la intenció de continuar oferint el llibre d’humanitats, triat, en bon estat, bones col·leccions senceres. La localització no havia de ser un problema pels antics clients de la Canuda, però l’especulació amb els lloguers l’ha fet marxar de nou a un local a Gràcia a tocar de la plaça Joanic al carrer Pare Laínez, 36. Esperem que sigui el definitiu. Està a Iberlibro, a Todo Colección i al Facebook.

–Llibreria L’Arxiu de J. B. Batlle: La casa Batlle va ser una altra de les impremtes que treballà per a les edicions dels clàssics, en aquest cas a cura d’Antoni Bulbena. Joan Baptiste Batlle, destinat originàriament a la carrera eclesiàstica, l’abandonà per dedicar-se al món dels llibres. Aprenent a la llibreria de Baldomer Gual – que fou més un drapaire que un llibreter-, quan aquell morí, ell en va ser el regent. Poc temps després s’establí pel seu compte amb una part del dons de la vídua Gual. La seva llibreria s’anomenà des del començament L’Arxiu. L’any 1914 s’associà amb Salvador babra, un dels més notables llibreters antiquaris de l’època i tots dos editaren els dos volums il·lutrats de Els Trescentistes Catalans, de mossèn Josep Gudiol. Aquesta associació, però, només durà dos anys.

Joan Baptiste Batlle és un dels llibreters que ha editat més gran nombre de catàlegs i és un gran, per no dir el más gran, col·leccionista de goigs. L’any 1900 edità, a cura de Bulbena, el ‘Sapienciari, proverbis e dits vulgars trets de les obres de fra Francesch Eiximenis, un volum gòtic . amb gòtic Tortis de Canibell- en paper de fil. De totes formes, val a dir que la casa Batlle funcionà més con a llibreria que com a impremta i que, per tant, la seva tasca en relació amb l’edició del llibre de bibliòfil no és gens sigbificativa.

–Llibreria L’Avenç 📕: Establerta a Barcelona el 1900 a la Ronda de la Universitat, va distribuir el 1903, un catàleg de 32 pàgines i un altre el 1905 també de 32 pàgines, tots dos de llibres antics o no comuns al comerç. Rebia influències dels corrents europeus i publicava el més selecte de les lletres catalanes. Sota la raó social de Massó & Casas, es va traslladar a la Rambla de Catalunya, on va estar fins a la seva dissolució el 1915.

–Llibreria L’Ereta: Va ser un establiment obert l’any 1978 al número 6 de la plaça de l’Ereta de Lleida, fundat per Jaume Aluja com a llibreria i sala d’exposicions artístiques. Aquesta botiga va haver de tancar l’any 1987, amb el trasllat de l’antiga seu de la Universitat de Lleida situada al Convent del Roser a la seva actual ubicació a la rambla d’Aragó, i la consegüent pèrdua de centralitat de la part vella de la ciutat que aquest canvi va suposar. Un cop tancada la llibreria Ereta, la família Aluja-Farré va obrir la llibreria Totem al carrer Cavallers.

–Llibreria LiberActio: Comencem per dir que tant hi trobarem llibre com DVD original, en bon estat i perfectament ordenats. I cal ressaltar-ho tractant-se d’un material usat, que es mou molt. Tenen com a premissa buscar la qualitat més que la quantitat. Per això hi podrem trobar relatives novetats, però també material de fons, clàssics. El local, la distribució i presentació són d’una pulcritud remarcable. No hi ha catàleg en línia, però van anunciant el que creuen interessant. Hondures, 68 local 3 – 08027 Barcelona.

–Llibreria de Lindoro 📕: Antiquíssima i situada davant de les escales de la Catedral, era un centre de contractació de llibres vells. Es diu que certament aquest llibreter va vendre vuit incunables per cent reals de velló, quan en un catàleg de la Llibreria Llordachs, que era poc més o menys de la mateixa època, s’oferien incunables a trenta reals.

–Llibreria de la Lluna: Ja és tot un avís com es defineixen “una madriguera”. I tenint en compte les matèries que abasten ja podem suposar que trobarem molts llibres i molt ben triats. Són continuadors de la llibreria del mateix nom que va tancar el 2016 al Raval, al carrer Ferlandina. Ara, a part de l’adreça fixa, estan a mercats i fires diverses, i a les xarxes. Vol ser punt de trobada de lectors, veïns, i amb ells organitzar trobades per compartir lectures, propostes i algun vermut també.

–Llibreria Look: Oberta el dia de Sant Jordi de 1983 a la seu de l’editorial Planeta del carrer Balmes, aquesta gran llibreria va ser inicialment dirigida per Francesc Prats vinculat a la família Lara propietària de l’editorial i de la llibreria. A partir de 1985 se’n va fer càrrec Pablo Bordonaba.

L’establiment tenia una gran lluminositat i amplària amb un gran aparador i estava distribuït en planta baixa i entresolat. L’obertura d’un local de la cooperativa Abacus al mateix carrer Balmes va ser probablement una de les raons que varen provocar el tancament de Look al mes de setembre de 1997.

L’explicació que va donar Planeta per tancar la llibreria va ser que necessitava els 800 metres quadrats per ampliar les dependències de la seva filial Planeta Crédito, dedicada a la venda directa, que era la que presentava una més gran facturació de tota la companyia. 

–Llibreria Monimoon. Si dic tot un món per descobrir, sembla que vulgui fer una cita fàcil, però és així. En Josep Maria Bonet va muntar aquesta botiga perquè, per afició pròpia, va veure la dificultat de trobar un globus del seu gust, actualitzat i amb un preu raonable. I d’aquí es va passar a un munt de mons. Explica que el que més es ven és el globus escolar, el petit actualitzat per tenir a mà, el de decoració i els globus antics, bàsicament de col·leccionista, que sobretot es lloguen per fer pel·lícules, anuncis o obres de teatre. El col·leccionisme està bàsicament a França i Gran Bretanya. Segons com hi apareixen els països sabrem a quina època van ser fabricats, no és freqüent que vagin datats, i els millors fabricants són centenaris. Explica també la dificultat de la fabricació, i les diferents maneres de fer-ho. Recomano una visita per veure’n les diferents tipologies. Botiga força referenciada als mitjans i webs sobre comerç de la Ciutat. El carrer de la Unió sempre ha estat el carrer dels magatzems de llibres. Ara s’han traslladat al barri de Gràcia.

A part, llibres molt escollits, mapes i atles. La pàgina web ens permet trobar tota la documentació ben classificada, fer cerques i comprar en línia, i demanar que ens enviïn informació. Per estar més al dia tenen Facebook i estan a portals internacionals de llibre antic.

–Llibreria Montgiber: En el 1999 la Libreria Montgiber va obrir la seva parada 46 en el Mercat Dominical de Sant Antoni de la mà de la Carmen Montaner Castillo. La seva passió pels llibres antics, curiositats i rareses us sorprendrà, i ben segur descobrireu en la seva llibreria publicacions que satisfaran el vostre esperit de lector.  La fidelitat a la parada es basa en el tracte amable i alegre de la Carme, que us aconsellarà i guiarà en la vostra recerca amb el sentiment de pertànyer a una comunitat de lletraferits, com és la gran família del mercat.

–Llibreria del Ninot: Una llibreria de segona mà entremig de les parades de roba, de cassoles, de matalassos o de parament de la llar. Una parada molt ben posada, que apropa la lectura mentre fas les compres més bàsiques. Llibre molt bé de preu i en bon estat. Sovint descatalogat. Una molt bona opció per a les noves opcions de mercats. Parada núm. 16–17 (exterior Mallorca) Mercat del Ninot – 08036 Barcelona.

–Llibreria Niubó 📕: Estava establerta al carrer de l’Espaseria, i s’hi venia cada any un Dietari Guia de Barcelona. Aquesta llibreria va ser la primera que va organitzar un Arxiu Teatral per al servei de lloguer i venda d’obres escèniques als professionals del teatre i als grups d’aficionats. Assidus concurrents a la llibreria van ser, entre molts altres, els actors Gervasi Roca, que s’enorgullia d’haver estat el mestre de Lleó Fontova, José Villahermosa, notable actor: Andrés Cazurro, i Conrado Colomer, creador del personatge popular “Ki-ki-ri-ki”.

-Llibreria Oliva📕 : Establida al carrer de la Plateria, l’any 1847 es va traslladar a la dels Banys Nous, 6. Oliva no entenia gran cosa de llibres vells. Així i tot, estava al corrent de què es publicava fora del país. Va editar Biografia d’homes cèlebres nascuts del poble, que va obtenir molt èxit.

–Llibreria del Palau: La Gessamí Catafau va obrir aquesta llibreria el 1987 a l’espera que el Palau de la Musica Catalana, que està situat enfront mateix, es revitalitzés. El nom de la llibreria fa referència tant al Palau, com al llibreter Palau i Dulcet. A més de llibres, que n’hi ha molts, també hi ha qualsevol producte de paper imprès, cartells, fotos, cromos, postals, etc., que s’han posat més a la vista de cara al turisme que potser tindrà més bon gust i prefereixi emportar-se una postal antiga de Barcelona o un fulletó del Liceu, abans que un barret…
Una particularitat comercial és que venen llibres a pes, a 3 euros el quilo, no tots és clar. La pàgina web permet accedir a un catàleg per autor i per títol i fer la compra en

–Llibreria Piferrer: Fundada a les acaballes del segle XVII. Consta que Joan Piferrer, llibreter impressor agremiat el 1698, va contreure matrimoni amb Josepa Llopis, filla d’un impressor establert des del 1693 a Barcelona. El 1706 va morir Josepa Llopis i el 1709 Piferrer va contraure segones núpcies amb Teresa Pou. Piferrer va morir el 1750 i la seva vídua va continuar el negoci, el qual va passar de pares a fills sense perdre el nom originari que el 1868 Josep Piferrer, l’últim dels descendents, home molt coneixedor dels llibres, caduc i sense successió, el va traspassar al llibreter Isidre Cerdà, que va vendre la majoria de les existències de la casa, a pes de paper, al llibreter de vell Baldomero Gual, àlies “el Mero“.

–Llibrería Príncep: Un familiar, Leandro Dávila Simón, era majorista i distribuïdor de llibres. I un altre familiar, Jaume Bellini té (o tenia) la Llibreria Príncep i també a Sant Antoni, la parada 13 i a Iberlibro en línia. La parada familiar núm. 13, del Mercat Dominical de Sant Antoni, va néixer l’any 1950 de la mà del pare del Jaume Bellini; qui a finals dels anys quaranta ja anava a ajudar als paradistes, fins a tenir parada pròpia, la Llibreria Príncep.  A la seva llibreria trobareu publicacions d’ocasió, llibres descatalogats, restes d’edicions de temàtiques diverses com infantil, esotèrica, salut, autoajuda, clàssics, música, cinema, etc. a bon preu.

 –Llibreria Públia: Parlar de la petita llibreria Públia ens porta inexorablement a evocar la figura de Joan Ballester Canals (1913-1980), editor i llibreter nacionalista català i un dels activistes més actius durant la dictadura franquista. Durant els anys 1950’s, Públia abans que una llibreria va ser una empresa de publicitat cinematográfica que el mateix Ballester Canals dirigia. També va participar en l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear de Francesc de Borja Moll. L’any 1962 va dissenyar i editar un mapa del conjunt dels països catalans que va permetre donar a conèixer totes les terres de parla catalana dividides en comarques. Aquest fet no va passar desapercebut als franquistes i li va valdre un procés i una condemna a presó. Als anys 1960’s la Llibreria Públia, situada al carrer Consell de Cent entre Aribau i Enric Granados,  feia les funcions de bústia i lloc de contacte i trobada permanent d’una gran part dels activistes culturals catalans de l’època. Habitualment s’hi organitzaven reunions i iniciatives catalanistes gràcies a la hiperactivitat que desplegava Ballester.

La Públia va rebre sovint les desagradables i violentes visites dels grups d’extrema dreta, molt actius durant el tardofranquisme, que en repetides ocasions van intentar que el foc purificador cremés la llibreria i tot el reguitzell de cultura que contenia el local. Ballester va morir el 1980, però la llibreria va continuar activa uns anys més.

1962.- El mapa comarcal del Països Catalans que Joan Ballester Canals va editar clandestinament

–Llibreria Quera: Llibreria fundada el 1916 per Josep Quera sota el nom de L’Escon, especialitzada llavors en llibres d’excursionisme. El 2019 es reinventa amb un nou concepte, l’Espai Quera: es manté la llibreria i s’obre una nova zona complementària de restauració a la rebotiga. El 1897Josep Quera i Córdoba inicia la publicació d’una revista manuscrita, La Talia Catalana, on figuraven moltes firmes que després van ser autors consagrats, com ara Mn. Ramon Garriga, Folch i Torres, Dolors Monserdà de Macià, Norbert Font i Sagué, entre d’altres. El 1906 es funda L’Escon Publicació destinada a promoure obres dramàtiques per al Teatre Catòlic de Tarragona. El 1916 Josep Quera i Córdoba inaugura la llibreria amb el nom de L’Escon, en un local del carrer Petritxol que abans havia sigut una merceria. L’establiment es dedica inicialment al teatre. El 1918 la revista de L’Escon, deixa de publicar-se a causa d’una epidèmia. El mes de desembre es va editar el darrer número, el 263, amb el qual es tancava un període de dotze anys. El 1937 Joan Quera i Graupera impulsa la publicació del primer catàleg amb recopilació de les novetats editorials del món excursionista. El 1939 Joan Quera i Graupera deixa Banca i Borsa, on havia estat treballant fins aleshores, i es dedica plenament a regentar la llibreria. El 1946 Quera col·labora en la fundació de l’Editorial Alpina. 1946 munta per primera vegada una parada a la Rambla per al Dia de Sant Jordi. El 1958 la botiga deixa de ser habitatge. El 1961 va recopilar i editar, a l’Editorial Alpina, dos volums d’excursions per carretera. Se’n fan diverses reedicions. 1966 Durant la postguerra passa a especialitzar-se en muntanyisme exclusivament. Realitza reformes en la botiga amb motiu del seu 50è aniversari. El 1966 el nom de la llibreria passa de l’Escon a Quera – Cultura Excursionista, nom actual. El 1966 la Federació Catalana de Muntanyisme li va concedir la Placa de Plata. El 1990 la filla, Roser, n’agafa la direcció. El 1992 Raimon Quera es fa càrrec de la botiga. El 1996 amb motiu del 80è aniversari, es realitza una exposició al Museu de l’Esport Melcior Colet de Barcelona. En els darrers anys el negoci de llibres necessita reinventar-se i és a partir del març de 2019 que, amb l’acompanyament de l’emprenedor del sector del turisme Rafa Serra, la llibreria es complementa amb un nou espai de restauració i esdeveniments socioculturals com ara tasts i presentacions de llibres. Passa a anomenar-se Espai Quera.

–Llibreria Roca: La majoria de les llibreries de la ciutat es van crear a partir d’una impremta. La llibreria Roca (1824) va ser fundada per Pau Roca i Pujol, nascut a Manresa el 1794 i mort el 1880. Pau Roca va dedicar-se a l’ofici d’impressor i cap a l’any 1824 va crear una llibreria i impremta amb el seu nom davant de l’església de Sant Miquel.

L’any 1863 va obrir l’actual establiment a la casa número 19, que havia estat antigament una apotecaria. En un balcó del primer pis hi consta l’any de la construcció de la casa, 1773. Pau Roca va traspassar la llibreria al seu fill Lluís i aquest el va passar al seu fill, Josep Roca Fàbregas, que va mantenir la llibreria i va editar molts llibres de la Manresa de primers del segle XX. A la seva mort va continuar el negoci la seva germana, i després, els seus nebots. L’any 1984 pren el relleu Alba Serra Roca, la cinquena generació que regenta el negoci fins al 2023 quan mor. Ha estat la llibreria de la ciutat especialitzada en temàtica religiosa i, encara avui dia, podem trobar-hi figures de sants, estampes i altres publicacions religioses. És un establiment simètric a les dues façanes, la del carrer Sant Miquel i plaça dels Sastres, on ressalta la fusteria que emmarca els aparadors, portes, rètol i els elements de ferro forjat que hi ha a la part superior de la botiga de primers del XX.

Tancada, però sembla que tornarà a obrir aviat.

–Llibreria Roca y Bros📕 : Al carrer Plateria hi havia diverses llibreries, una era de Roca y Bros, dedicada a llibres religiosos, alguns textos escolars i obres premiades. Es va traslladar al carrer Ferran i en morí el propietari passà a altres mans.

–Llibreria Salas: Una de les institucions històriques en el món de la llibreteria de vell a Barcelona fou la petita botiga que Emili Salas va regentar des de començaments dels anys 1950’s a la porta d’entrada del número 53 a la Rambla de Caputxins, que servia d’accés també a l’escenari del Gran Teatre del Liceu. 

Ferran Salas i Farriol, el pare de l’Emili, fou qui llogà el local l’any 1950 i va encetar el negoci familiar. Era una modesta botiga de compravenda i lloguer de llibres i no resultava gens fàcil moure’s en aquell lloc. Era un exemple d’aquelles antigues botiguetes que compartien espai amb el vestíbul de la porta d’entrada a un edifici d’habitatges, de les que avui pràcticament ja no en queden. L’entrada tenia en un costat l’escala de veïns i al fons una doble porta que conduïa, d’una banda, a la part posterior de l’escenari del teatre i de l’altra era l’accés dels seus treballadors i artistes. Ferran Salas no va durar massa temps al fons del negoci i fou l’Emili qui el substituí després d’haver deixat la seva feina a La Maquinista Terrestre y Marítima per ajudar-lo, fins que finalment va quedar enfront del negoci.

Portar una llibreria d’aquestes característiques comportava un esforç diari de muntar i desmuntar l’entramat de prestatgeries. El fet d’estar situada en una zona de pas, li conferia un aire entre pintoresc i bohemi, però a la vegada complicava molt la gestió del dia a dia.

Emili Salas era un home socialment actiu i va formar part del petit grup de llibreters promotors de la Fira del Llibre d’Ocasió que des de 1951 se celebra anualment a la ciutat.

Després de jubilar-se el negoci va passar a la seva filla Lídia i al seu marit que van continuar al local de la Rambla mentre el llegendari llibreter Salas es dedicava a la seva passió pel món de l’ocultisme i els horòscops publicant llibres com El Gran libro de los sueños, El poder de las pirámides 2 o El arte de echar las cartas. 

Els anys van anar passant i aquell petit local va tenir un sobtat i dramàtic final a partir de l’incendi que va destruir l’edifici del Liceu l’any 1994. En el projecte del nou teatre no estava prevista la reubicació dels antics negocis dels baixos de les edificacions que l’envoltaven i que van resultar afectats per la nova construcció. Els Salas van entrar en un complicat entramat d’expropiacions i es van veure obligats a traslladar-se a un local del veí carrer Unió i més tard al carrer Jaume I.

La història del local dels Salas a la Rambla va quedar enrere com la d’un dels establiments més entranyables de col·leccionisme i de difusió de coneixement i cultura a través dels llibres antics que ha tingut Ciutat Vella.

 1970.- L’entrada a la Llibreria Salas (Foto: Jordi Socías)

–Llibreria Sant Jordi: En el carrer Ferran, 41 de Barcelona. Llibreria especialitzada en llibres de fotografia, art, disseny, il·lustració i arquitectura. Un petit racó únic a la ciutat amb una atmosfera molt especial on refugiar-se envoltat d’un mobiliari de finals del segle XIX. El 1847: Projecte i construcció de la Casa Joan Bernés, del mestre d’obres Antonio Valls. El 1931: Salvador Borrut Figura com a titular d’una botiga de “abanicos y paraguas” en un anunci del diari La Vanguardia de 15 de juliol de 1931. Borrut el 1911 tenia un negoci de “quincalleria” a la plaça de la Llana núm. 9 com esmenta l’Anuario del Comercio d’aquell any. El 1983 la filla de Salvador Borrut traspassa el negoci al matrimoni format per Aurora Monroig i Josep Morales. Neix així Llibreria Sant Jordi. El 1998 Josep Morales Monroig, el fill de la parella s’incorpora al negoci i és qui el regenta. El mes de desembre del 2024 mor Josep Morales. El 28 de febrer de 2025 el negoci tanca definitivament per extinció del contracte de lloguer.

–Llibreria Saturnàlia: A un antic local on també fa temps hi havia una llibreria, n’obren una altra de llibres de segona mà, aprofitant mobiliari, un concepte que té molts adeptes i també avantatges, sobretot si es pensa a donar més vides a un llibre. Aquesta s’ha proposat també donar vida a la llibreria, amb multitud de propostes, dins d’un projecte cooperatiu, amb finalitats socials, no lucratives. El fons és bàsicament narratiu, però accepten rebre llibres per vendre’ls d’altres branques de les humanitats, majoritàriament. El preu mitjà és de 3 € segons estat i demanda. Està situada al carrer Planeta, 17, a la vora de la Plaça del Sol, dins del barri de Gràcia. Té uns 80 m² de superfície i un fons de 7 000 llibres catalogats el 2020. A més de vendre llibres, ha acollit presentacions, recitals de poesia i xerrades de tota mena.

–Llibreria de segona mà: Llibreria on es venen llibres d’ocasió o segona mà. També es venen llibres de saldo o restes d’edicions ja desvaloritzades.

–Llibreria Selvaggio: Entre el segle XIX i XX, Ruggiero Selvaggio es va instal·lar a Barcelona, ​​era prestidigitador i juntament amb el seu fill actuava a teatres, circs i sales de varietats, els anomenaven “pintors drapaires”, perquè feien retrats a l’instant com si fos un joc de mans. També treballava en la reparació de joguines i la construcció d’autòmats, que crec que encara estan al Tibidabo. En el món del llibre es va iniciar al mercat de Sant Antoni, des del 1960 al carrer Llibreteria i des de finals dels anys seixanta a l’actual emplaçament, al carrer Freneria, 12 de Barcelona. Avui en Fernando Selvaggio recull tot el que té a veure amb paper. I ho amuntega en un espai força reduït en el que es fa difícil moure’s i remenar entre els llibres, els llibres il·lustrats, les revistes, els gravats, els llibrets de paper de fumar, els mapes, els cromos, etc. Si tota llibreria de vell és una temptació per als col·leccionistes, en aquesta es poden satisfer un ampli ventall de gustos i manies, això sí, tots relacionats amb el paper. El trobareu també a Todocoleccion.

–Llibreria del Sol i de la Lluna: Primer va ser l’Estamperia i Llibreria Antiga de la Vídua Serra, que es va iniciar l’any 1766. L’any 1969 passà a mans del’advocat Salvador Savall, que hi conservava la seva col·lecció particular i no venia, però en morí, la llibreria va passar a mans de la seva vídua, una filla del poeta López-Picó; fan (feien) goig, a més a més de la informació bibliogràfica explicant coses sobre llibres, llibreters, bibliofília, etc.

La llibreria Antiquària Farré la va fer seva (a inicis dels noranta), ja tenien un local molt a prop, al carrer del Bot, al costat de la Plaça Vila de Madrid. Avui els Farré han hagut de marxar a un altre lloc, prop de la Sagrada Família.

–Llibreria Torradas: La llibreria i papereria ubicada al barri de Sant Antoni va néixer el 1932 de la mà de la família Torradas-Vilaplana. I encara estan al carrer Manso, 12 de Barcelona. Torradas ha passat per diverses etapes de la seva fundació com a comerç l’any 1932. La dècada anterior, els avis d’en Ricard –Josep Torradas i Lluïsa Vilaplana– ja tenien una parada al Mercat de Sant Antoni que està just davant de la botiga. Allà hi venien llibres, és clar, però també tota mena de productes relacionats amb la fotografia, que al llarg dels anys sempre ha sigut un dels puntals del negoci. Van arribar a tenir fins a tres locals oberts: un dedicat a la papereria i llibreria –el que avui conserven–, un altre a la música –discos, cassets, etc.–, i l’última jogueteria. 

–Llibreria Totem: Va ser un establiment de Lleida (El Segrià) que va entrar en funcionament l’any 1987, arran del tancament de la seva predecessora, la llibreria l’Ereta. El seu fundador i antic propietari era Jaume Aluja, qui havia estat també promotor del restabliment de tradicions populars lleidatanes com els diables de l’Ereta (com recorden les màscares que decoren aquest local) així com la festa de Moros i Cristians. L’establiment operava principalment com a llibreria de vell i botiga de còmics. Es trobava al número 22 del carrer Cavallers, al cor del Nucli Antic de la ciutat de Lleida, en un local que havia ocupat l’antic col·legi Santiago Apóstol. El seu emplaçament és l’anomenada Casa Albiñana, propietat de la família Farré-Aluja i que data del segle XIII, amb remodelacions a les plantes superiors dels segles xvii i xviii. En aquest edifici va tenir lloc la fundació del Liceu Escolar de Lleida a càrrec del pedagog local Frederic Godàs.

–Llibreria Urriza: Va ser un comerç històric de la ciutat de Lleida fundat per Ramón Urriza que ocupava els baixos i soterrani del número 45 del Carrer Major, a la cantonada amb el carrer Cavallers i al costat de l’antic Cine Catalunya. Aquest negoci estava especialitzat en llibres, enquadernació, productes estilogràfics i material escolar. També va funcionar com a segell editorial, i durant la dècada del 1960 va ser organitzadora d’un dels premis literaris més ben dotats de l’Estat espanyol a l’època. Joan Fernández Coll, el propietari, era llibreter, membre del grup Caliu i pilot automobilístic que disposava de llibres clandestins, situats al subsol de la botiga, on també havia fet concerts clandestins com un recital de José Antonio Labordeta. D’altra banda, i com en altres establiments culturals durant el règim franquista, la policia disposava de confidents entre els treballadors que passaven informació sobre persones que adquirien llibres de caràcter “progressista”.

–Llibreria de vell: Així es qualifica el que exerceix el comerç de llibres d’ocasió o de segona mà i el que tracta amb saldos i restes d’edicions.

–Llibreria Verdaguer: La Llibreria Verdaguer va ser fundada l’any 1835 per Joaquim Verdaguer i Bollich, un gran viatger que havia après a França els secrets de les arts gràfiques, editor de l’edició castellana dels Usatges de Barcelona, considerada com una autèntica joia bibliòfila. Amb el pas dels anys Àlvar Verdaguer i després el seu nebot Anselm Doménech (oncle del pintor Salvador Dalí) varen continuar amb el negoci. La llibreria era situada al cor de les Rambles, just davant del Gran Teatre del Liceu i les seves parets i prestatgeries van ser testimoni de les millors tertúlies literàries de l’època. Els seus habituals s’asseien en els còmodes sillons isabelins i consultàven les últimes edicions publicades.

Per aquests debats literaris hi van  desfilar coneguts personatges de les lletres i la intel·lectualitat com Aribau, Milà i Fontanals, López-Picó, Joaquim Rubió i Ors, Mañé i Flaquer, Víctor Balaguer, Pelai y Briz, Vidal y Valenciano, Marià Aguiló i Marcelino Menéndez i Pelayo. Però la Verdaguer també va acollir les millors trobades dels afeccionats a la música i va esdevenir un centre del wagneranisme gràcies al musicògraf Joaquim Pena. La Llibreria Verdaguer va tancar el 1959. El seu últim propietari, el llibreter Felip Doménech, la va transformar en el restaurant Port Lligat.

–Llibreries independents: Emprenedories comercials de caràcter local i capital únic, participatiu o familiar, l’activitat principal de les quals és la venda de llibres impresos. “Independent” al·ludeix en aquest cas que no depenen directament de grups empresarials, polítics, religiosos ni de cap altra institució. En general, són els mateixos propietaris o llibreters professionals els qui atenen aquestes llibreries, a més de fer una curosa selecció dels títols que posen a l’abast de la seva comunitat, amb la qual mantenen un diàleg constant. Amb això, donen una identitat pròpia al seu espai. En un món on la producció de llibres ha crescut de forma desmesurada i estandarditzada, les llibreries independents se sumen a la bibliodiversitat, oferint títols que no es troben disponibles a les grans superfícies comercials o cadenes de llibreries i privilegiant l’aspecte cultural davant del comercial. Les llibreries independents es proposen formar més lectors de manera activa i moltes dediquen esforços específics a la tasca àrdua de fomentar la lectura entre públics variats, mitjançant activitats que dinamitzen la cultura de l’entorn.

–Llibreries Mercat de Sant Antoni: Associació Professional del Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni. Associació de Paradistes que vam néixer legalment l’any 1985, que treballem conjuntament per a la defensa dels interessos del nostre sector comercial dins del mercat de Sant Antoni. Som una Associació de Paradistes que vam néixer legalment l’any 1985, que treballem conjuntament per a la defensa dels interessos del nostre sector comercial dins del mercat de Sant Antoni. El Mercat Dominical de Sant Antoni s’ha convertit en una petita joia de Barcelona. Amb paraules de Tísner, “es parla molt sovint de com és necessari sortir de la cultura al carrer. El nostre mercat de llibres com nosaltres ja ho practiquem des de fa anys … ”. Es tracta del mercat d’aquestes característiques més gran d’Europa; aquest mercat configura una oferta única a la ciutat de Barcelona. El nostre mercat treballa per la cultura, sent un Mercat social i cultural des de l’any 1937.  Obrim al públic TOTS els diumenges de l’any de 8:30 a 14:00 h.

–Llibreries de vell a Barcelona la primera meitat del segle XX:

.Llibreria Caparrós del carrer Llibreteria

.Lluís Vidal Serra amb botiga al carrer Quintana

.Marià Barbany: que tenia la llibreria que va fundar en Domènech al carrer Argentaria i que es dedicava al llibre en general, amb parada els diumenges a Sant Antoni

.Josep Mercader Vidal, instal·lat a l’avinguda de la Llum on tenia una biblioteca circulant.

.Andreu López al carrer Creu Coberta.

.Antònia Carbonell al carrer Astúries.

.Ferran Tarragó a la plaça de Sarrià.

–Llibrers antics: Antigament els romans distingien els ‘librarii’ o copistes de llibres, dels ‘bibliopolae’, venedors de llibres, encara que aquestes veus s’hagin confós freqüentment. S’anomenava també als primers ‘antiquarii’, perquè copiaven obres antigues i gairebé tots eren esclaus, com els ‘medici’, ‘bibliotecarii’, ‘informators’, etc. Aquests esclaus eren ben tractats i aviat obtenien la seva llibertat coneguda és l’amistat que Ciceró professava al seu llibert, el qual educava el seu fill. Però molts d’ells no sabien fer res més que copiar lletres, sense entendre res del contingut dels llibres. Per això els savi es queixaven molt sovint de la poca exactitud de les còpies. També hi havia dones que es dedicaven a copistes ‘librarii’. Orígens, que era un bibliòman distingit, ocupava a casa seva, a més dels copistes, un cert nombre de dones joves, puelles, que complien la seva comesa amb gran habilitat. De tota manera el ram de llibreria a l’època no tenien una gran importància. El cèlebre Quintilià exhorta en un lloc de la seva obra Trifó, llibreter important de Roma, que no presentés davant del públic sinó obres bones i correctes. Aquest Trifó elegia els seus copistes entre els més hàbils de la ciutat i es feia dir el ‘doctor copista, ‘doctorem librarium’. Els bibliopolae o llibreters romans formaven catàleg de les seves obres, que anomenaven ‘syllabos’, nom pres del grec perquè resumia les matèries contingudes en ells. Un gran nombre de llibreters feien que les obres fossin revidades i corregides pels seus mateixos autors per tal que sortissin amb menys errades. Aulo Gelio refereix que un autor desafiava que trobessin el menor error en els llibres que ell feia, de manera que la divisa ‘sine menda’ no és nova, A Roma existien molts barris consagrats especialment a la venda de llibres. Gelio diu que als Sigillaria hi havia un mercat de llibres on es venien molt barates les obres de Virgili i d’Horaci. Al barri de l”Argileto ad forum Caesaris’ es trobaven les poesies de Marcial. A ‘In vico sandaliario’, o sigui el carrer dels ‘Zapateros’, hi havia també moltes llibreries. A Lió, a Marsella i altres ciutats era molt florent el comerç de llibres. Els autors s’hi reunien i parlaven de les seves obres i de notícies literàries, igual que avui dia [anys enrere]. El preu dels llibres era força moderat, si es té en compte l’escassetat de papir i la gran feina que costava copiar. Però quan els llibreters s’adonaven que una obra era molt buscada llavors pujaven el preu, exactament igual que actualment. El llibreter Atrectas va posar el primer llibre dels ‘Epigrames’ de Marcial a un preu tan mòdic, que, deduïdes les despeses de pergamí i copista, amb prou feines li quedava res. I no obstant el poeta es queixava que es venien cars. Els llibreters caminaven a la caça de bons escriptors i quan en trobaven algun de talent l’assetjaven de manera que no el deixaven tranquil fins que els lliurava una obra acabada. Els aficionats pagaven millor els llibres quan els creien escrits per la pròpia mà de l’autor ia això en deien ‘pretium affectionis’. Aulio Gelo refereix que pel manuscrit de ‘L’Eneida’ oferien vint monedes d’or (cada moneda d’or valia llavors unes tretze pessetes) [1981]. Avui segurament es pagaria aquest manuscrit diversos milions de vegades més.

–Llibres de Companyia: Cada diumenge al Mercat dominical de Sant Antoni. Tb a diferents Fires (Ocasió, Figueres).

–Llibres de fotografia: Les monografies de fotografies es basen en una impressió de qualitat altíssima per reproduir les obres dels fotògrafs. En general, el dissenyador treballa braç a braç amb el fotògraf per encarregar les imatges, decidir quantes fotografies es reproduiran a cada pàgina i quines han de ser aparellades en dobles pàgines. Es tracta de consideracions que cal meditar detingudament, ja que les imatges d’una doble pàgina estableixen una relació i poden explicar una història o bé oferir un contrast. Així mateix, cal tenir en compte la relació entre el format fotogràfic i el del llibre, perquè les imatges en format vertical o apaïsat creen marges diferents. El color de les pàgines és un altre element que cal tenir en compte; juntament amb l’enquadrament i el sagnat, determinen l’aspecte de les fotografies al paper. Algunes imatges es beneficien del contrast i es poden col·locar sobre un fons negre; altres són més estètiques en una pàgina d’un gris neutre o blanca. Les llegendes i l’estil del tipus han de complementar les fotografies i no suposar distracció.

–Llibres impresos de la BC: La Biblioteca de Catalunya va obrir el 28 de maig de 1914 amb 25.408 títols registrats que corresponien a uns 47.000 volums. Ubicada al Palau de la Generalitat, es bastien els fonaments d’una gran institució al servei del país.  L’objectiu era recopilar les peces més significatives de la cultura catalana i universal.  La primera adquisició fou la Biblioteca Catalana Aguiló que, un cop registrada, comptava amb 4.286 entrades al llibre de registre. Destaquen algunes peces d’aquesta col·lecció com els exemplars incunables de les obres de Joanot Martorell Tirant lo Blanc o la Gramàtica de Perotti.  En aquesta pàgina hi ha una selecció ordenada cronològicament, mostra alguns documents essencials per a la cultura catalana i alguns exemples de col·leccions científiques contemporànies a l’època. Gràcies a nombroses donacions posteriors aquestes col·leccions s’han anat enriquint i avui podem comptar amb un llegat patrimonial únic.

-Llibres Lliures: L’Associació Llibres Lliures Catalunya és una associació cultural sense ànim de lucre, formada per voluntaris i socis. Fou fundada l’agost de 2013 amb el propòsit d’expandir la cultura, a través de la venda a cost zero de llibres donats o nous i de la formació de persones a través de cursos diversos. El promotor, Òscar Boada, va portar aquesta experiència al seu barri en saber-ne l’existència i l’èxit d’una similar a Madrid. Aquest projecte ha originat un enrenou de voluntaris, de llibres que entren i surten i de socis. És un repte i molt estimulant.

–Llibres del Mall: Va ser una col·lecció poètica fundada el 1973 per Ramon Balasch, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Jaume Medina, Gemma d’Armengol i Xavier Bru de Sala a Curial Edicions Catalanes. Llibres del Mall va publicar obra d’autors catalans com ara Miquel Martí i Pol i, en especial, de nous joves autors. Dos anys després del seu naixement va esdevenir una editorial i passà a anomenar-se també Edicions del Mall. Va publicar poesia i teatre fins al 1987. L’editorial va voler esdevenir un ineludible referent cultural i literari, raó per la qual, d’una banda, va compaginar la publicació d’autors canònics de la literatura universal amb autors catalans i, de l’altra, va tenir especial cura en el disseny i producció dels llibres, alguns dels quals van ser il·lustrats per artistes tan remarcables com Antoni Tàpies, Josep M. Subirachs i Joan Pere Viladecans, Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, etc.

–Llibres del Mirall: És una llibreria antiquària especialitzada en art i literatura radicada a Barcelona. Va néixer el 1994 fruit d’una estada a Anglaterra on va germinar la idea d’obrir a Espanya un negoci de venda de llibres per catàleg especialitzat, gairebé exclusivament, en allò que el mercat anglosaxó denomina «primeres edicions modernes». Es tracta bàsicament de primeres edicions de literatura catalana, espanyola i llatinoamericana des de finals de segle XIX fins a l’actualitat, en el nostre cas des de Verdaguer o Clarín fins a Quim Monzó o Roberto Bolaño. El camp d’acció, d’acord amb els gustos del fundador, es va ampliar als llibres d’art i de l’assaig. Actualment, el fons de la llibreria ronda els quinze mil volums i els camps temàtics s’han ampliat: viatges, història, llibre infantil, llibre il·lustrat, assaig, bibliofília, obra gràfica, fins i tot pietosos llibres religiosos.

–Llibres nacionalistes: Aquesta pàgina és un recull bibliogràfic del nacionalisme català. No és el primer recull existent, ja que alguns autors com Cucurull o Crexell ja van realitzar alguns treballs anteriors però aquest blog és el més complert de tots i l’únic que conté fotografies de tots els llibres indexats (Actualment més de 1500). Per facilitar la cerca el blog conté un buscador i un sistema de categorització d’etiquetes per any, autor, tema i editorial que podeu trobar al menú del lateral dret.
Tots els llibres publicats pertanyen a biblioteques privades i no són exemplars consultables excepte els que tenen l’etiqueta ebook que es poden descarregar o llegir gratuïtament. De tota manera som conscients que alguns llibres publicats al bloc no es troben en cap arxiu ni biblioteca pública i en aquests casos podem fer excepcions. Esperem que el bloc us sigui una eina útil i us ajudi a descobrir no.

-Llibres en penyora: Els còdexs, molts d’ells confeccionats amb rics materials, eren també objectes de valor i, com molts altres béns mobles i immobles, susceptibles de ser empenyorats com a garantia d’un préstec monetari, en qualsevol de les seves múltiples modalitats. Fenomen que no era exclusiu de Catalunya, sinó més aviat una pràctica universal i una de les principals causes, junt amb els llegats, de la dispersió d’algunes biblioteques.

–Llibres R.U.C.A.: La parada familiar n. 36 del Mercat Dominical de Sant Antoni neix l’any 2000 de l’esperit divertit, àvid de cultura i de tracte sempre amable de la Martina. Des del 2018, l’Eva i el Feliu mantenen viu el seu record oferint al lector llibres de gran qualitat, rars, antics, curiosos i també novetats a molt bon preu.
A la cantonada dels carrers Tamarit amb Borrell trobareu la seva parada, on els llibres conviuen envoltats d’amants de la lectura que gaudeixen de la seva afició a l’hora de buscar i comprar llibres, compartir l’experiència de les seves lectures o simplement saludar-se.

–Llibres sapiencials: Els llibres poètics i sapiencials són un grup de llibres bíblics de l’Antic Testament. Els llibres pròpiament sapiencials són el Llibre de Job, el Llibre dels Proverbis, l’Eclesiastès, l’Eclesiàstic i el Llibre de la Saviesa, mentre que els pròpiament poètics són el Llibre dels Salms i el Càntic dels Càntics.

La literatura sapiencial apareix com un nou gènere literari en el poble jueu després de la desaparició dels profetes i el retorn de l’exili a Babilònia, fruit de la situació política i religiosa del moment. Intenten transmetre ensenyaments didàctics a través de textos poètics, i sovint s’atribueixen a grans personatges de la història del poble d’Israel. No es tractava d’un coneixement teòric, sinó que eren concebuts com una realitat que implicava una determinada manera de viure.

-Llibres segons demanda: Activitat peculiar de la impressió digital que consisteix a utilitzar uns arxius amb el contingut de llibres específics per realitzar un nombre imprès de còpies, que decideix el mateix client, en un termini de temps molt curt. Es distingeix així de la impressió convencional de llibres en què s’ha de passar per tot el procés de confecció de pel·lícules i planxes i que, per això, només és justificable si el nombre de còpies és prou elevat. La impressió de llibres segons demanda permet dividir la quantitat presumible necessària en fraccions molt més inferiors d’acord amb les comandes que es van rebent de cada títol.

–Llibres sense retícules: Molts llibres il·lustrats es dissenyen sense retícula. Un cop decidits el format i l’extensió del llibre, les imatges es dibuixen o es pinten en proporció a la pàgina, i l’il·lustrador o dissenyador compon els elements. Les il·lustracions poden anar acompanyades de caràcters o tipus, però en general no sol ser necessari formalitzar-les dins una estructura reticular. Es poden emprar tipus o lletres cal·ligràfiques, però les línies base i l’espai entre caràcters es poden considerar part d’una imatge integrada i ser tractats pràcticament com a elements d’un dibuix.

–Llibres sobre cultura visual: Hi ha un mercat en auge de llibres sobre cultura visual: arquitectura, disseny de moda, mobiliari, art, etc. Alguns volums són manuals pràctics i d’altres són col·leccions d’obres contemporànies acompanyades d’assajos crítics. Així mateix, s’ha produït un augment del nombre de monografies sobre art i disseny. Algunes d’aquestes publicacions estan dissenyades com a col·leccions; altres són volums únics. En aquest camp, els dissenyadors han començat a deixar anar les seves ambicions creatives i a portar al límit la complexitat dels valors de producció.

–Llibresc: Pertanyent o relatiu als llibres o tret d’ells. Es diu, d’una manera especial, a l’escriptor. que s’inspira en la lectura dels llibres i no pas en la realitat de la vida per escriure les seves obres.

–Llibres Sibil·lins: Conjunt d’oracles d’origen grec atribuïts a les sibil·les, profetises inspirades. Eren consultats a l’antiga Roma com a llibres profètics per decidir assumptes d’Estat.

–Llibret: 1.  Format on es ven el pa d’or o de plata. Paquet de pa d’or o plata, on les làmines (solen ser 25 de 14×14 cm) estan separades per papers, perquè no s’enganxin entre elles. 2. El mateix que ‘quadernet’. 2. Guió de cinema o teatre.

–Llibret d’Òpera: Producte editorial vinculat a les representacions d’òpera al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX. Era costum repartir un petit quadernet a les representacions en què es recollien algunes dades: l’elenc de personatges i els seus intèrprets, així com els músics que formaven part de l’orquestra, la data i el lloc de la representació i els textos, parlats o cantats , que la componien. Els llibrets reflecteixen les particularitats de les representacions de cada obra: els canvis que es van fer als textos en cada ocasió, i els fragments presos d’altres obres, o escrits de forma exclusiva per a un intèrpret. Aquests materials ens permeten traçar els canvis que es van fer a les obres a cada representació i observar els costums a l’hora de traduir o mantenir l’idioma original a diferents llocs. A més, proporciona informació quant als costums dels intèrprets: coneixem a quantes ciutats diferents van actuar. A partir del segle XIX se n’abandona la producció a favor dels programes de mà, de contingut més reduït. L’atenció als drets d’autor i l’establiment de versions canòniques de les obres motiven aquest fet, abandonant el costum d’interpolar fragments d’altres òperes.

Portada del llibret per a la primera representació de l’òpera Il Trovatore, amb música de Giuseppe Verdi, publicat a Milà el 1870. Universitat Complutense de Madrid, P78VERtro

–Llibreta: Petit llibre, generalment de poques pàgines en paper blanc o ratllat, per fer notes o apunts.

–Llibreta de ‘Vita et Moribus’: Antigament, llibre secret en el qual els caps militars anotaven la vida, els costums i les accions distingides dels oficials.

–Llibreter: Avui dia és aquella persona que ven llibres en una llibreria. Tot i això, no sempre la seva funció va ser exclusivament aquesta. Van existir els llibreters-enquadernadors (ja que el llibre venia en branca i calia enquadernar-lo al client) i els llibreters-editors (tenint l’editor la seva pròpia botiga de venda). Això comença a passar de nou amb l’arribada de la venda per Internet i la pèrdua de funcions dels llibreters que són absorbides per altres col·lectius.

–Llibreter ambulant: llibreter que ofereix les seves mercaderies a les fires i mercats.

Encants vells

–Llibreter antiquari: Llibreter especialitzat en la compra-venda de manuscrits i llibres antics i de cert valor. Vegeu llibrer.

Llibreria antiquària Balagué

–Llibreter-Editor: Qui adquireix manuscrits, els edita i després els ven. I també el que reimprimeix llibres editats per altres editors, o pels seus autors. Antigament gairebé tots els editors eren llibreters i, a més, doblegats de tipògrafs.

Llibreter-editor Josep Porter i Rovira

–Llibreter-estamper: en el segle XV a Barcelona alguns llibreters es van fer també estampers, el motiu principal era poder fer front als preus del paper i el pergamí, i fou aquest un dels principals motius per l’agremiació dels llibreters, el que va fer que l’any 1553 es creés la “Confraria de Libraters” ( anomenada Confraria de Sant Geroni dels Llibreters). Un dels primers fou l’impressor Pere Miquel, cap a finals de segle XV. Això va portar discrepàncies entre llibreters i estampers que van arribar a tenir Gremis separats, els estampers-impressors van crear la seva pròpia Confraria de Sant Joan Ante Portam Latinam, quan era el Consell de Cent de Barcelona qui concedia els permisos corresponents. Desprès amb la Nova Planta la jurisdicció sobre les confraries va recaure en la Reial Audiència de Catalunya. Com les discrepàncies i plets no paraven entre les dues confraries, finalment es van resoldre les desavinences  amb unes “Ordenanzas Aprobadas Por El Real Acuerdo De Esta Audiencia De Cataluña En 4 De Diciembre De 1787…,…1789”, que va fondre les dues entitats en el “Colegio de Libreros e Impresores de Barcelona” (Memorial imprès l’any 1799 relatiu a les ordinacions del Col·legi de Llibreters i Impressors de Barcelona).

Avui la cosa va d’una altra manera i tenim, entre d’altres:

Gremi de la Indústria i Comunicació Gràfica de Catalunya. Que anys abans (1948) era el Gremio de Maestros Impresores de Barcelona y su Provincia, Tipógrafos, Litógrafos y afines.

Gremi d’Editors de Cataluna. 

Gremi de Llibreters de Catalunya.  

Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya.   

Llegir en Català.    

Associació d’Editors Contexto.  

Llibreters de Gràcia .

APTIC (Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya)

APIC (Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya) 

 

“Ordenanzas” que creaven el “Colegio de Impresores y Libreros de Barcelona” (AHCB)

–Llibreter de vell: Llibreter que es dedica a la compravenda de llibres de segona mà, saldos i restes de col·leccions. Vegeu llibrer.

–Llibreteràpia: El doctor Berge, de París, l’any 1960, va publicar un petit tractat sobre les virtuts terapèutiques de la lectura. És sabut que hi ha llibres depriments i llibres tònics, llibres sedants i llibres irritants. Propugna, per tant, la lectura com a remei miraculós, en molts casos patològics, que el metge hauria de determinar, així com els llibres que s’haurien de prescriure en cada cas.

–Llibreteria (carrer): Carrer dels Especiers o de la Calceteria, avui De la Llibreteria. Els veïns eren especiers i més tard també hi havia calceters, motiu del nom com també se’l coneixia. A la primera meitat del segle XVI prengué el nom de Llibreteria, i el segle XVII li deien, emfàticament, Via Bibliothecaria). El 1488 hi tenia obrador en Pere far, i altres llibreters descendents d’antics conversos s’hi establiren. En Gabriel Pou, el 1500, estava al carrer Especiers, prop del carrer Arlet on el segle XVII tenia taller en Pere Lacavalleria. En Joan Corró vivia a la Calceteria el 1505, on tenia dues cases, una la llogà el 1505 a una filla del llibreter Cortey, també del carrer, que es casà amb Joan Trinxer, actiu tractant de llibres que posseïa diverses finques a Barcelona, però vivia a la Calceteria, almenys des de 1513, va fer societat amb Gumiel i Valdés (de Girona) i amb Pere Posa. Carmini Ferrer hi tenia el taller fins a 1552. Mazan es traslladà al carrer Dagueria, cantonada amb Especiers i més tard la llogà (1526) a un altre llibreter, en Joan Bages, que en tenia una altra que llogà al llibreter Miquel Cabrit el 1532.

També van viure i morir a la mateixa Calceteria o Llibreteria els dos Lacera, pare i fill, fins al 1547 tenien la llibreria potser davant de la d’en Bages. Un altre llibreter i impressor estigué associat amb els Lacera, Joan Guardiola de nom (marmessor de Carmini Ferrer). I el 1544 hi tenia també botiga en Jaume Manescal. Tots aquests llibreters veïns s’associaven en les seves empreses d’edició, però també pledejaven entre ells.

–Llibreters dels Encants i les fires de carrer, fins a 1908: Any en el qual l’ajuntament les va suprimir, respectant només les de Sant Tomàs i Reis. La fira al carrer va tornar l’any 1952, amb la primera Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, organitzada pel Gremi de Llibretera. Al capdavant dels quals estava Josep Masegosa.

–Llibreters a la 40a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona de l’any 1991: Cartell de Mariscal de la Fira amb els llibreters participants, 44 ( 6 de Madrid, 1 de Bilbao, 1 de Granada, 1 de L’Hospitalet, 1 de Sabadell , 1 de València, 1 de Vilanova i la Geltrú i 32 de Barcelona.

–Llibreters i llibreries de vell a Barcelona l’any 1932📕 : Cine Monumental, Badia, Millà, Palau, Kiosco, Pepito, Delgado, Vda. Royo, Mercat de llibres (20 barraques), Alonso, Avellaneda, L’Amic del llibre, Creus, Royo fill, Agustí Miiró, J. Balagué, Librería Cervantes, Porter, Dubà (Tallers), La Jovellana, Mallafré, anónim, Successors de Pané, El Irlandés, Marià Millà, Balagué (Muntaner), Balague (Aribau), Dubà (Aribau), Egea, Blas, Petrier, Batlle (Diagonal), Pons, Llibreria Laietana, Llibreria anònima (Boria), Llibreria anònima (Canuda), Llibreria Babra, Leandre Caparrós, Llibreria de la Mercè, Llibreria anònima (Petritxol).

–Llibreters segle XV: L’existència de llibreters i llibreries a la Barcelona del Cinc-Cents és un fet documentat a bastament. Hem pogut documentar una vintena de membres del col·lectiu de llibreters-enquadernadors. Pels treballs consultats, sabem que molts dels seus membres tenien botiga oberta a la plaça de Sant Jaume o molt a prop d’ella, lloc ben cèntric, escenari de moltes de les subhastes de béns de l’època.

Però hi havia altres indrets reservats al negoci de la llibreria. Prop de la plaça de Sant Jaume es trobava el carrer dels Especiers o de la Calceteria (avui de la Llibreteria). Aquest carrer, on va néixer Bernat Metge i en el qual vivien molts representants del col·lectiu d’especiers i apotecaris de la ciutat (d’aquí el seu nom), va atreure després els calceters i d’aquests va rebre el nou nom (Calteria). Durant el segle XVI, de vegades, aquestes dues denominacions s’alternen en els documents i, en alguna ocasió, es donen simultàniament (“Calceteria, àlias dels Speciers”). Ni una denominació ni l’altra indicaven, però, quin era el gremi que en aquest carrer havia establert les seves botigues en major nombre: el dels llibreters. Com que hi estaven àmpliament representats, el carrer tornà a canviar d’apel·latiu i ja des de la segona meitat del segle XVI és conegut pel de la Llibreteria. Alguns dels menestrals, pel que donen a entendre els documents, es dedicaven al negoci de la llibreria com a ofici secundari i complementari.

En aquesta època el seu ofici consistia en la venda de paper, pergamí i llibres en blanc, manuscrits i, després de la impremta, en la venda de llibres impresos. És ben conegut que molts dels llibreters eren jueus i conversos: el Consell de la Ciutat els considerava més artistes que no pas menestrals (i, com aquells, es reunien en els col·legis i no pas en gremis, organització més pròpia dels menestrals).

En el llibre de J.F. Ràfols,  Diccionario biográfico de artistas de Cataluña : desde la época romana hasta nuestros días, Millà, Barcelona, 1951-1954, hi ha un munt d’impressors, llibreters, gravadors, naipers, etc., he mirat de posar-los en el glossari, però n’hi ha uns quants, bastants, dels que les dades donades són escasses; de molts només consta, a part de l’ofici, la major part de les vegades, l’any en què es van casar (C) a Barcelona o l’any en què van batejar (B) un fill. Com crec que són personatges dels quals quasi no es coneix res més que les dades susdites, crec que ja ni hi ha prou posant el nom, la data i el fet pel qual estan documentats. D’uns quants naipers només hi ha la data en què es van associar al gremi dels Julians Mercers.

Bonet, Mateu de: Impressor Documentat el 1496 a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, manuals de Dalmaci Ginebret.

Borges, Antonio de: “Mestre naiper”. El  1460 agremiat “del Julians”.

Borges, Pere de: “Mestre naiper” El 1460 agremiat “del Julians”.

Bru, Arnau: “Mestre naiper”. El 1453 agremiat “dels Julians”.

Brunet, Joan: “Mestre naiper”. El 1442 agremiat “dels Julians”.

Bureso, Alexandre: “Mestre naiper”, probablement d’origen estranger. J. Puiggarí ho cita documentant-ho a Barcelona el 1453.

Busquets, Daniel: Enquadernador de principis del segle XV. Se sap que el 1402 treballava per a la Seu de Barcelona.

Camporrells, Joan de: “Relligador”. Se sap que el 1412 i el 1420 va treballar a Barcelona.

Casal, Vicente: Impressor de finals del segle XV. Documentat el 1496 a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, manuals de Dalmaci Ginebret.

Faya, Ramon: Gravador naiper. Va exercir la seva professió a Barcelona, el 1463, segons es fa constar al registre del gremi barceloní “del Julians”.

Padrolo, Roderic: “Mestre naiper”, probablement d’origen estranger. J. Puiggarí ho menciona documentant-ho a Barcelona el 1456.

-Impressors i llibreters barcelonins del segle XVI: En aquest segle i en el llibre d’en Ràfols, passa el mateix amb els personatges que hi surten; per la qual cosa faig el mateix que en el segle anterior, poso el nom, la data i el fet pel qual estan documentats. Tots els C i B es van celebrar  a la Seu de Barcelona.

Campos, Valero de: Impressor. Documentat C el 1555, amb Gracia de Ramo.

Caperot, Martí: Impressor el 1590 es va C amb Munda, viuda de l’impressor Andrés Genart, a la Seu de Barcelona.

Dalmau. Joan: Impressor, oriünd de Sant Llorenç Savall. El 1594 es va C amb Dominga Onaller, de Ribes, a la Seu de Barcelona.

Delvant, Jaume: Impressor, oriünd de França. Documentat el 1566 pel C amb Magdalena Freixes a la Seu de Barcelona.

Dótil, Bernard: Impressor, originari d’Aux, el 1575  es va C amb Jerònima, filla de l’estamper francès Fernando Cantarell.

Dumas, Joan: Impressor. Documentat el 1598 pel B del seu fill Joan.

Estrada, Cristòfor: Documentat el 1561 pel C amb Esperanza Serra, vídua, a la Seu de Barcelona.

Fuentes: Impressor. Mort el 1562 segons es fa constar al llibre de Sposalles de l’Arxiu de la Seu de Barcelona.

Galvany, Jean: Impressor Mort el 1590, any en què la seva filla Elisabeta es va C amb un notari de Mataró.

Gallart, Joan: Impressor. El 1593 es va C amb Margarita Maynou.

Genart, Andreu: Impressor. El 1590 la seva vídua Munda, va contreure matrimoni amb el també impressor Martín Caperot, a la Seu de Barcelona.

Genovès, Jeroni: Impressor establert a Barcelona cap a l’any 1587.

Gotard, Francesc: Impressor establert a Barcelona cap a l’any 1587.

Groset, Noé: Impressor. Se’l documenta a la Seu de Barcelona el 1505 pel B del seu fill Buenaventura, i el 1507 pel B d’un altre fill, Joan.  

Lletget, Gaspar: Impressor. El 1597 es va C amb Elisabeta, vídua, a la Seu de Barcelona.

Marescot, Fermí: Impressor, nascut a Darnius. El 1597 es va C amb Elisabeta Vinyals, a la Seu de Barcelona.

Montadot, Tomàs: Impressor. Documentat el 1564 pel B de la seva filla Joana, a la Seu de Barcelona.

Montserrat, Pere: Impressor. El 1531 es va C amb Aldonza Puig.

Noguera, Bartomeu: “Estamper” establert a Barcelona, on se’l documenta el 1572.

Odiger, Joan: Impressor d’origen francès. El 1538 es va C amb Ana Strolla, vídua.

Peruy, Miquel: Impressor. Documentat el 1598 amb motiu d’haver apadrinat el fill d’un col·lega seu, barceloní, a la Seu de Barcelona.

Repapin, Arnau: Impressor borgonyó a Barcelona. Documentat el 1584 pel C amb Maria Argemí.

Retestries, Juan de: Impressor castellà , resident a Barcelona. Documentat el 1552 pel C amb Juana, filla del mestre naiper Antonio.

Rossell, Francesc: Impressor d’origen francès, resident a Barcelona. El 1537 es va C amb Lluïsa Cortada, a la Seu de Barcelona.

Saliner, Antoni: Impressor francès de Barcelona. Documentat el 1567 pel seu C amb Ana Romagosa, a la Seu de Barcelona.

Sampsó Argués, Narcís: Impressor, oriünd de Perpinyà i aveïnat a Barcelona. El 1565 es va C amb Jerònima Canovelles.

Serata, Joan: Impressor d’origen italià, ciutadà de Barcelona. Documentat el 1523 pel B del seu fill Guillermo.

Siré, Arnau: Impressor. Documentat el 1598 pel B del seu fill Antoni.

Speteaferro, Mateu: Impressor venecià, ciutadà de B. El 1590 es va C amb Maria Lacruz, vídua, i tres anys després amb Elisabeta Coll, també vídua.

Thomas, Andreu: Impressor marsellès , documentat a Barcelona l’any 1584 pel C amb Francina Sancromà.

Vilallonga, Jaume: Impressor L’any 1595 es va C amb Elionor Esteve.

Mapa extret de l’article de Mendizábal, pàg. 74

–Llibreteres i impressores a la Barcelona dels segles XVIII i XIX”: No hi ha dubte que en els segles XVIII i XIX van existir llibreteres impressores que van formar part d’una tradició d’empresàries com a propietàries i usufructuàries, sempre per la via de l’herència, o com a copartícips amb el marit en negocis de caràcter familiar. Moltes van comptar amb la confiança del marit, a qui van substituir de vegades al capdavant de la llibreria i impremta, i fins i tot en algun cas en van ser hereves, malgrat tenir fills. Van tenir una presència que,

entre 1823 i 1907, es movia entre el 6,97 i el 16,6 per cent i, tot i que sembli minoritària, era significativa perquè visualitzava el treball que moltes més dones de classe mitjana feien als tallers i botigues de manera oculta. De vegades van ser titulars de negocis molt importants i el seu comportament econòmic servia de model per a altres dones. Les ordenances van permetre que filles solteres assolissin la titularitat del triple negoci, una particularitat que no s’ha trobat en altres oficis. Però tot i que hi va haver propietàries d’impremtes, no van assistir a les reunions del gremi ni van participar de les seves cerimònies. No tots els negocis llibreters impressors tenien el mateix capital i per tant hi havia diferències socials dins el col·legi que va repercutir en la funció dels membres de la família al taller, incloses les dones.

 Segons si les filles, esposes i vídues havien nascut o no en famílies d’aquest ofici, el seu nivell socioeconòmic, condició civil, edat i càrregues familiars es van involucrar més o menys en el negoci, amb una participació que destaca per la seva multifuncionalitat. Com que van rebre un aprenentatge informal de l’ofici a la llar, que a la vegada era el taller, moltes esposes, filles i vídues van participar directament en el funcionament del negoci, ja que sabien compondre caixes i fer gravats, i segurament van corregir moltes proves d’impremta perquè la gran majoria sabien escriure. També es farien càrrec de la botiga i de portar els llibres. Les més riques van engrandir el patrimoni immobiliari de la família a la qual pertanyien o de la qual van entrar a formar part. Les filles de les famílies de posició mitjana van aportar mà d’obra qualificada de forma permanent al taller familiar en casar-se amb oficials de l’ofici, que van treballar a la casa.” (tot extret del article d’Àngels Solà, que podeu consultar a la bibliografia).

–Llibreteres i impressores a Catalunya els segles XVI:

.Amorós, Joan Carles (Vídua de). Barcelona, 1551-1554.

.Gotard, Hubert (María Velasco. Vídua de). Barcelona, 1590-1591.

.Montpezat, Pere (Eulalia. Vídua de). Barcelona, 1571-1576.

.Plaza, Joan de la (Vídua de). Tarragona, 1589-1590,

i XVII:.

.Anglada, Margarita (Vídua de Maurici Anglada). Lleida, 1626-1632 .

.Castany, Enric (Jerónima Stall. Vídua de). Lleida, 1644-¿1659?

.Deu, Llorencç (Elena, Vídua de). Barcelona, 1647-1650. 

.Dexen, Pere Juan (Vídua de). Barcelona, 1647-1649.

.Ginefreda, Teresa (Vídua de Francesc Sebastiá de Cormellas, el mosso). Barcelona, 1654-1664.

.Lacavallería, Pere (Elisabet. Vídua de). Barcelona, 1646.

.Matevad, Jaume (Eulàlia, Vídua de). Barcelona, 1644-1650.

.Matevad, Catalina. Barcelona, 1653-1657.

.Matevad, Paula (Vídua de Sebastiá Matevad). Barcelona, 1645-1651.

.Roberto, Gabriel (Vídua de). Tarragona, 1644-1645.

–Llibretí. Petit llibre.

–Llibrot: Llibre dolent, o massa gros, o massa petit

–Llicència per a aplicacions: Les tipografies que vulguem adquirir per a una aplicació han de tenir un tipus de llicència específica. Per norma general, el preu varia segons el nombre d’aplicacions en què es vulgui instal·lar la font o en funció dels usuaris que s’instal·laran aquesta aplicació.

–Llicència App: La llicència per a productor de programari permet integrar fonts en aplicacions iOS, Android o Windows RT. Cada llicència és específica per a una plataforma i és vàlida durant tota la vida útil de l’aplicació. Per a les actualitzacions gratuïtes, no cal adquirir noves llicències.

–Llicència de l’assistent: Autorització per poder imprimir una sola vegada, concedida pel superior d’una ordre religiosa. Preliminar legal derivat de la intervenció de l’autoritat eclesiàstica en la impressió de llibres de matèries delicades. De sol·licitud obligada si l’autor pertany a una ordre religiosa. Es concedia una vegada que els ‘censors’ declaraven als seus informes que l’obra no contenia idees heterodoxes i que, per tant, no atemptava contra la fe i els bons costums. Els aprovadors solien ésser membres de la mateixa ordre religiosa que l’autor de l’obra.

–Llicència Creative Commons: 1. Llicència que permet l’ús, la distribució i la modificació d’obres creatives sota certes condicions. 2. Són uns textos legals que neixen per compartir i reutilitzar diverses obres sota unes condicions. Tot i que l’obra continua estant protegida, a diferència del Copyright, aquestes llicències ofereixen només alguns drets reservats. Existeixen diferents tipus de llicències, però totes elles tenen característiques en comú.

Les llicències de Creative Commons (CC) només estan operatives quan s’aplica a material en què existeix un dret d’autor i, fins i tot, només quan un ús concret no estaria autoritzat pels drets d’autor. Això significa que els termes i condicions de la llicència CC no són activats per usos permesos sota les excepcions i limitacions aplicables als drets d’autor, ni els termes i condicions de la llicència s’apliquen als elements d’un treball amb llicència que es trobi en el domini públic. Això també significa que les llicències de CC no imposen contractualment restriccions als usos d’una obra en què no hi ha drets d’autor subjacents. 

–Llicència desktop:  És el tipus de llicència més comú amb què els dissenyadors treballen. El preu varia en funció del nombre d’usuaris o ordinadors en què s’instal·larà la font. Per norma general, hi ha un rang (nombre de llicències) inicial de 1 a 5 ordinadors. Algunes foneries tenen els seus propis rangs, però aquest és el més comú. És molt important especificar que aquests usuaris han de pertànyer a la mateixa empresa i no a empreses diferents. Si dos usuaris diferents volen adquirir la mateixa font, aleshores hauran de comprar dues fonts. Les llicències no són transferibles.

–Llicència ebook: Si necessitem una tipografia per a publicacions electròniques, com ara llibres, revistes, diaris o PDF interactius, necessitarem un altre tipus de llicència especial. Aquesta modalitat de llicències es paga en funció de la quantitat de títols en què utilitzarem la tipografia. Per exemple, si la farem servir en un llibre, només pagarem per una llicència. Però si la farem servir en una revista digital amb una periodicitat concreta (publicada mensualment, posem per cas), pagarem pel seu ús anual. És a dir, pagarem per 12 títols.

–Llicència eclesiàstica: Autorització per editar i vendre una obra literària o poètica. Antigament, totes les obres havien de portar impresa la llicència corresponent, estesa per l’autoritat eclesiàstica.

–Llicència OEM: En cas que hàgim d’implementar la tipografia en un programari o maquinari, com pot ser un videojoc, un panell d’una impressora i un televisor, o un quadre de diàleg d’un vehicle, hem d’adquirir una llicència OEM ( Original Equipment Manufacturer). Aquest tipus de llicència varia en funció de la quantitat de dispositius o elements físics concrets on calgui aplicar la tipografia.

–Llicència de l’ordinari: Autorització per poder imprimir per una sola vegada, concedida pel vicari general de cada diòcesi. Preliminar legal derivat de la intervenció de l’autoritat eclesiàstica en la impressió de llibres de matèries delicades. Es concedia una vegada que els ‘censors’ declaraven als seus informes que l’obra no contenia idees heterodoxes i que, per tant, no atemptava contra la fe i els bons costums. Atorgada a Castella per bisbes i arquebisbes. A Barcelona pel bisbe ia València pel Patriarca de Sant Joan de Ribera.

–Llicència poètica: Independència afectada en la composició d’un poema, per la qual l’autor no se subjecta a les regles normals de la versificació.

–Llicència reial: Autorització concedida pel Rei per poder publicar un text per una sola vegada. Es concedeix a autors, impressors, editors o institucions, un cop l’original ha estat prèviament revisat pels censors o aprovadors. És obligatòria incloure-la als preliminars a partir de la pragmàtica de 1558. Sol aparèixer el nom del sol·licitant, el títol de l’obra, la petició, la concessió, les penes per incompliment, la data i les signatures pertinents.

–Llicència de servidor: Aquest tipus de llicències s’acostumen a aplicar a proveïdors quan el nombre d’usuaris que utilitzareu la font és molt elevat i, a més, s’ha de posar a disposició en remot. Aquestes llicències són les més utilitzades també en grans empreses amb molts empleats interns, que necessitaran aquesta font per a tot tipus de projectes corporatius.

–Llicències digitals: Com tot producte digital, les tipografies estan subjectes a llicències d’ús que poden ser lliures o de pagament. Tal com passa amb les pel·lícules o els llibres digitals, només el creador té la propietat de l’original i el seu contingut, i les persones interessades en el seu ús només estan autoritzades a utilitzar una còpia d’una manera determinada. Per això, no és lícit realitzar còpies d’una font si no està expressament permès. En el seu document d’acords d’usuari final (EULA, per les seves sigles en anglès) es detallen els termes de la llicència tipogràfica i cal llegir-lo per no cometre errors. Hi ha diferents tipus de llicències que s’adapten a diversos models per utilitzar les tipografies.

Llicències lliures. Generalment basades en models de software lliure i codi obert. La llicència SIL Open Font és un model de llicència oberta que permet l’ús personal i comercial de la tipografia, entre altres coses. Google Fonts i Open Foundry, per exemple, ofereixen el seu catàleg sota aquestes normes.

–Llicències de Lloguer. Empra la mateixa tecnologia que el sistema de subscripció, però el model comercial és diferent. Es paga per estils o famílies completes a elecció i per períodes mensuals. El preu és del 10 % del valor que podria tenir una llicència desktop. És el model de Fonstand.

Llicències de pagament. Les seves limitacions d’explotació es troben detallades a l’EULA i es diversifiquen d’acord amb la utilització final de la tipografia: App: s’allotjarà l’arxiu de la font al codi d’una aplicació mòbil. El pagament és el més alt, i la seva durada es limita al temps i la quantitat de títols d’aplicacions (no a les seves descàrregues). Desktop: permeten instal·lar-se en una quantitat determinada d’ordinadors i emprar-les en tota mena de software per produir productes de disseny estàtic, com impresos o imatges. Generalment, es paguen una sola vegada i el preu varia segons la quantitat de terminals de treball en què s’instal·laran. ePub: es basa en el nombre de publicacions en què s’utilitza la font. Cada edició compta com una publicació separada. Les variacions regionals o de format no compten com a publicacions independents. El seu pagament es realitza una única vegada. Webfonts: permeten incrustar la font en un lloc web, de manera que pugui mostrar-se en qualsevol navegador. Amb el format de prepagament, s’obté una quantitat total de vistes de pàgines que es poden utilitzar amb el temps.

Llicències per Subscripció. Es tracta de l’accés restringit o il·limitat a un catàleg tipogràfic d’on el subscriptor pot utilitzar una o més fonts mitjançant el pagament d’una subscripció. Regularment, aquests sistemes tenen algun tipus de DRM (digital rights management) que encripta la informació de la font per evitar la seva còpia i només és extreta mitjançant un software específic. Aquest és el sistema que empra Adobe Fonts o Monotype.

–Llicències tipogràfiques: Un pas important en el moment de l’adquisició d’una font és conèixer els tipus de llicències que hi ha i l’entorn en què se situa cadascuna. No s’ha de comprar el mateix tipus de llicència per a una font que aplicarem en un catàleg imprès que per a una font que és utilitzada en una pàgina web o una App. Cada mitjà té el format i la llicència específica. Un dels elements més importants a nivell legal a les tipografies és l’anomenat EULA (End User Legal Agreement). Aquest document s’adjunta a totes les fonts una vegada adquirides i s’hi estableixen els diferents nivells d’usos que podem donar a la font. És a dir, què està permès fer-hi i què no ho està. Hi ha diferents tipus de llicències segons el suport en què aplicarem la font.

–Llicència d’ús: Document de validesa legal en què s’acorda de forma explícita l’ús o explotació d’una obra (en forma de text, fotografia, il·lustració o peça tecnològica) de creació individual o col·lectiva, sota condicions clares i amb una durada temporal específica. A diferència d’una cessió de drets, la propietat de l’obra no transfereix a un tercer per a la seva lliure distribució o comercialització, ni tampoc els drets morals, els quals sempre seran exclusius de l’autor. Es pot permetre la modificació o adaptació d’un resultat, encara que per això es poden fer servir un altre tipus de llicències, com copyleft o creative commons.

–Lliçó: 1. Qualsevol de les variants d’una paraula o d’un grup de paraules que diferents manuscrits presenten en un mateix punt del text. 2. Explicació o interpretació d’un text, segons el parer de qui el llegeix o l’interpreta, o segons cadascuna de les diferents maneres en què està escrit. 3. Unitat didàctica amb certa uniformitat conceptual en què es divideixen els llibres d’ensenyament, generalment numerats com els capítols, a fi de facilitar-ne l’estudi.

–Lliçons de coses: Llibre, generalment il·lustrat, que conté lliçons sobre diverses matèries i que serveix a l’escola perquè els nens llegeixin i vegin la representació gràfica del llegit.

–Lligador de llibres: Antigament, a Barcelona es deia així els enquadernadors.

–Lligadura: 1. L’ús de lligadures impedeix la superposició d’algunes parts de les lletres que es troben alhora que en millora la llegibilitat. A les fonts ISO bàsiques només hi ha dues lligadures bàsiques entre ‘fi’ i ‘fl’. 2. Unió entre dues lletres que formen un sol caràcter. Una de les més comunes és ‘æ’, anomenada ‘aesc’, que va ser molt utilitzada en el llatí i en llengües antigues anglosaxones. En alfabets com l’aràbic, gairebé tota l’escriptura va lligada. 3. Signe amb forma de mig arc que es fa servir en anotació musical. A les sinalefes entre paraules s’utilitza una lligadura entre les dues paraules, al peu, que desconec la seva veritable denominació. En grec s’utilitza aquest ‘traç d’unió’ entre paraules i s’anomena coronis.

–Lligall: 1. Conjunt de folis o de bifolis no enquadernats que es mantenen junts mitjançant una cinta o un cordill. 2. Unitat d’instal·lació que conté documents lligats amb cinta, de vegades protegida per dues tapes de cartó.

–Lligall: És la publicació científica de l’AAC-GD, iniciada l’any 1988, que recull els principals debats i aportacions sobre la teoria i la pràctica arxivística del país. La publicació està formada per un dossier central, el qual recull estats de la qüestió sobre qüestions relacionades amb el món dels arxius i de l’arxivística i aportacions significatives o novetats sobre qüestions candents pel col·lectiu d’arxivers catalans. Digitalitzada a: https://raco.cat/index.php/lligall

–Lligam: Ornament que apareix entre certes lletres quan apareixen juntes, és l’exemple dels grups de lletres de ‘fl’ o ‘æ’ estalviant més espai en blanc. Es fa en lletres tant amb serifes com ‘sans-serif’.

–Lligament: Cosit a la coberta per refermar el material que cobreix les tapes.

–Lligants d’estucatge: Productes químics que s’afegeixen a les salses d’estuc perquè els pigments quedin units a la superfície del paper suport.

–Lligar: Poseu junts els folis d’un llibre, cosiu-los i revestiu-los amb una coberta. També es diu ‘lligar un paquet’ a l’acció de lligar amb una corda una pàgina de composició tipogràfica, per tal de poder col·locar-lo a la platina.

–Lligar raimes: Encordillar les raimes.

–Lligat: 1. Documents que es conserven lligats. 2. Col·lecció de documents que formen part d’un expedient. 3. Lligall, unitat de conservació, 4. Col·lecció de documents que formen part d’un expedient.

–Llima: Instrument metàl·lic amb la superfície estriada utilitzada per corregir traços d’escriptura i detalls d’una pintura.

–Llimalla: Es diu de les llimadures i raspadures de metalls preciosos, producte del seu treball i manipulació al taller.

–Llimar: Realitzar un efecte de gra llarg en una pell artificialment, enrotllant-la sobre si mateixa i estirant-la o escalfant-la.

–Llimona i Bruguera, Joan Ramon Francesc:  (Barcelona, 1860-1926) : Fou un pintor català del Modernisme i màxim representant de la branca misticista, en concret ortodoxament catòlic. Va estudiar a l’Escola Llotja i als prestigiosos tallers de Ramon Martí Alsina i d’Antoni Caba. Fill del fabricant Josep Llimona i Bonafont, era germà de l’escultor Josep Llimona, amb qui visqué a Itàlia durant quatre anys, i pare de la també pintora Núria Llimona Raymat i de la il·lustradora Mercè Llimona i Raymat. La seva gran religiositat va influir molt a la seva obra; va fundar el Cercle Artístic de Sant Lluc juntament amb el seu germà i altres artistes i també es va dedicar a la pintura mural.

–Llimona i Raymat, Mercè: (Barcelona, 1914-1997) fou una il·lustradora catalana especialitzada en literatura infantil. Va crear i il·lustrar més de mig centenar de llibres per a infants, entre els quals destaquen Tic-Tac, Chupete, El muñeco de papel (guardonat per la Fundación German Sanchez Ruiperez com un dels 100 millors llibres infantils del segle XX), Mi Angel de la Guarda, Ha nascut un infant, Del temps de l’àvia, Jocs i cançons, les sèries de Bibí i les adaptacions dels contes de Perrault i d’Andersen: La Ventafocs, Polzet, El soldadet de plom, etc., En Perot l’escabellat, de H. Hoffmann, entre molts d’altres.

Al llarg de la seva trajectòria va posar de manifest la seva admiració per autors i il·lustradors com ara Apel·les Mestres, Joan Junceda, i els anglesos Kate Greenaway, Arthur Rackham o Mabel Lucie Attwell, que van influir en el seus dibuixos. No obstant, va desenvolupar un estil propi molt personal, ple de sensibilitat i de detalls.

El Fons personal de Mercè Llimona es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

-Llinàs i Audet, Mateu (Barcelona, 1965): La Col·lecció Mateu Llinàs i Audet està formada per unes quatre mil peces de publicitat antiga catalanes i espanyoles. L’àmbit cronològic comprèn, principalment, des de finals del segle xix —moment en què la publicitat moderna neix i es consolida internacionalment— fins als anys cinquanta i seixanta del segle XX. El conjunt aplega suports molt diversos: el més important és el cartell —en els seus diversos formats (paper, llauna, cartó, vidre o cel·luloide)—, seguit de petits impresos, objectes publicitaris, figures, envasos, catàlegs, fotografies o lluminosos, entre d’altres. A diferència d’altres col·leccions privades en què destaca el cartell tradicional de paper, els suports que més m’han seduït han estat el cartell o xapa de llauna litografiada i el de cartó (també conegut pel nom anglès de display). Una part molt significativa de la col·lecció la formen uns quatre-cents cartells de llauna litografiada fabricats majoritàriament entre el 1890 i el 1950.  De les primeres llaunes, pintades a mà, es va passar a les etiquetes de paper enganxades i, a partir de finals del segle xix, a les llaunes litografiades. L’època de les llaunes decorades comença amb la introducció de la premsa òfset, a partir del 1870, que facilita la impressió litogràfica directa. La col·lecció es completa amb un gran nombre de peces publicitàries de formats molt diversos, com cartells ceràmics i de fusta, figures publicitàries, petits impresos, capses de llauna i de cartó o lluminosos. Algunes d’aquestes peces tenen un interès excepcional des del punt de vista de la història de la publicitat a Catalunya.

Cartell de paper del Real Club de Barcelona (1902), il·lustrat per Joan Llaverias

-Llindarització: És un mètode bàsic de processament digital d’imatges emprat en segmentació d’imatges. L’aplicació més senzilla d’aquesta tècnica estableix un valor d’intensitat llindar; si els píxels tenen un valor més gran que el llindar se’ls assigna a una regió i, en cas contrari, se’ls assigna a una altra regió. El resultat és una imatge binària obtinguda a partir d’una imatge d’intensitat.

–Llis: Dit de la superfície pintada de color uniforme sense canvi de tons o sense ornamentació.

–Llisa: Màquina per allisar el pape, formada per dos o més cilindres d’acer que estan situats al final de la màquina abans de formar-se la bobina i que provoca un fregadís en el paper.

-Llisador: operari que fa la feina de llisar: fregament amb pressió i amb pedres d’àgata per la superfície del paper.

–Llisor: Qualitat de llis. Una de les característiques de la superfície de paper.

–Llista: Paraula que equival a catàleg, nota, elenc, etc., d’ús freqüent entre els llibreters i els -editors. Llista de preus.

–Llista d’abreviatures: Es tracta d’un altre llistat on es detallen les abreviatures utilitzades en una obra. Sol haver-hi, també, una llista d’abreviatures bibliogràfiques que facilita la referència en pàgines del cos, sobretot quan s’utilitzen títols de revistes. S’han de disposar en ordre alfabètic i seguir les pautes de disseny d’altres llistes i índexs.

–Llista de control: Document que inclou una relació de punts que cal verificar en les fases d’actuació previstes en un procés.

–Llista d’encapçalaments de matèria en català (LEMAC): És un vocabulari controlat format per encapçalaments de matèria —expressió lingüística (paraula o conjunt de paraules)— que representen el contingut temàtic d’un document —un concepte, un esdeveniment, un nom, un títol— emprats per fer una recerca en un catàleg, bibliografia o índex alfabètic.

-Llista d’estoc: Llista de tots els productes impresos, utilitzada pels departaments de vendes per administrar i fomentar les vendes de llibres en estoc.

–Llista d’il·lustracions, quadres i taules, o gràfics: Quan l’obra ho requereixi, per la seva importància o la seva quantitat, es poden incloure llistes o índexs d’il·lustracions, quadres, taules o gràfics. Han de venir després de la taula de continguts i compondre’s en una pàgina nova, sense foli, però no necessàriament senar. Si l’índex s’estén en pàgines, les següents sí que s’han de numerar i incloure’s a la taula de continguts. Respon a l’aspecte de l’índex general, però en el cas d’il·lustracions, ha d’incloure el nom de l’autor o l’obra de referència d’on es va obtenir cada entrada. De vegades, s’omet el foli d’ubicació dels gràfics i s’inclou una numeració seqüencial d’acord amb l’ordre d’aparició en el llibre. El títol de la llista se sol compondre amb un cos lleugerament menor que el dels principis de capítol.

–Llistat: Drap de dril, amb llistes o de color, usat per a elaborar el paper.

–Llistes de termes: En certes obres, especialment les de consulta i les tècniques o científiques, entre els textos de presentació i el cos del llibre s’inscriuen certes llistes que serveixen per al maneig adequat de l’obra. (Índexs, sumaris, taules de contingut, etc.).

–Llistell: Sinónim de filet. Adorn de línia molt fina, recta o corba, única o repetida, que forma requadre o altres figures que els enquadernadors tracen amb una paleta o una roda en fred o al foc, en sec o amb incrustacions d’or, a les tapes, lloms, cants o contracants dels llibres enquadernats en pell.

–Llistó: Tira de coure d’un centímetre que va soldada al cap del bombo. Serveix per acollar-lo a la màquina.

–Llistó quadrat: Peça que subjecta el material mentre es talla. Hi ha el pistó de cisalla i el pistó de guillotina. 

–Llit: En impressió, una zona que es cobreix totalment amb una tinta o vernís, especialment si a sobre s’imprimeix una altra cosa. Així, es parla de donar un llit de cian a un fons negre perquè quedi un color més fred i profund.

–Llit de negre o “negre enriquit” és aconseguir en impressió un to de negre més intens que el de registre. Per aconseguir-ho, en lloc de deixar els valors de CMYK únicament a negre (K) 100%, se li afegeix un percentatge (ull, petit) de la resta de colors primaris, per exemple: C (cyan) 10%, M (magenta) 10%, I (groc) 10%, deixant alhora el color K (negre) al 100%.

–Lliurament: 1. Quadern compost d’un plec o més d’una obra impresa que es ven per fraccions. 2. Part numerada d’una publicació seriada. 3. No fa gaire temps alguns editors solien posar a la venda les seves obres en forma de lliuraments o quadernets de paper imprès, que eren repartides cada setmana, fins a completar diversos voluminosos volums. Aquestes obres eren gairebé sempre novel·les pròpies per a gent de poca exigència intel·lectual.

-Lliure de fusta: Pasta, o paper, que conté poca o gens de quantitat de fibres moltes. Això implica que les fibres han estat tractades amb un procés químic en què s’ha eliminat la lignina, compost que uneix les fibres de fusta, per la qual cosa el producte és més pur, blanc i resistent. És un terme, escurçat històricament en la fabricació de paper, per referir-se a “lliure de fusta molta”.

–Lloa: Al teatre clàssic espanyol es va donar el nom de Lloes a les introduccions o pròlegs que es presentaven en començar l’obra principal, a fi d’advertir l’espectador sobre el que anava a veure i a escoltar.

–Lloa sacramental: Es deia així per antecedir sempre les representacions dels autors a les festes de Corpus. Abunden molt al teatre clàssic espanyol i se’n coneixen algunes escrites a mitjans del segle XVI. Més endavant el seu ús va decaure notablement, acabant en absolut quan es van suprimir les actuacions el 1765.

–Lloberas, Gabriel: Ingressa a la Confraria el 25 d’agost de 1585 i va morir el 1595. La seva llibreria continua activa fins a l’any 1598. A la seva botiga i finançats per ell s’hi troben impreses per Jaume Cendrat les obres de Santa Teresa de Jesús Camino de perfección i Los libros de la Madre Teresa de Jesús, tots dos del 1589; de Sebastia de Cormellas La Araucana, impresa el 1592; de Noel Baresson, Flos sanctorum. Cuarta y última parte, de 1593; de Joan Amelló, l’obra de Hernando de Santiago Consideraciones sobre todos los evangelios de los domingos y ferias de la cuaresma, impresa el 1598; dels hereus de Pau Malo, Adiciones a la silva espiritual y su tercera parte, del 1595, i la Breve instrucción de como se ha de administrar el sacramento de la penitencia, del 1596; de Pau Cortey i Pere Malo Sylva allegoriarum Sacrae Scripturae, en l’edició del 1596; de l’impressor Joan Amelló, Consideraciones sobre todos los evangelios de los domingos y ferias de la cuaresma, del 1598. En dues ocasions el trobem associat a Miquel Manescal: per a les obres Marial de la sacratísima Virgen Nuestra Señora, impresa pels hereus de Pau Malo i Sebastia de Cormellas, el 1597, i del mateix any, Primera parte de la vida de Cristo de l’impressor Joan Amelló.

–Llobet i Reverter, Salvador: (Granollers, 1908 – 1991) fou un geògraf català. Doctor en geografia, va ser autor de nombrosos llibres i publicacions, cofundador el 1928 de l’Agrupació Excursionista de Granollers, creador de l’Editorial Alpina, professor del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona i president de la Societat Catalana de Geografia entre 1982 i 1985.

L’any 1946 funda l’editorial Alpina i a la dècada de 1950 s’incorpora com a professor auxiliar de la Universitat de Barcelona i com a investigador de l’Institut Juan Sebastián Elcano del CSIC.

Ja jubilat, entre els anys 1980 i 1986, va ser nomenat president de la Societat Catalana de Geografia i també va participar en l’organització del Primer Congrés Català de Geografia, celebrat l’any 1991, any de la seva mort.

Tota la documentació recollida i conservada per Salvador Llobet durant la seva carrera va ser donada a l’Arxiu Municipal de Granollers i avui conforma el Fons Salvador Llobet i Reverter.

–Lloc: 1. Amb aquesta paraula enteneu, bibliogràficament, el lloc (ciutat, país) on un llibre ha estat imprès. Molts llibres, especialment els incunables, no porten indicació de la ciutat on van ser impresos; així, doncs, els catàlegs que registren aquestes edicions les fan seguir lletres ‘s.l.’, que constitueix l’abreviatura bibliogràfica ‘sine boig’ ( sense indicació de lloc). 2. Passatge, text, autoritat o sentència en un llibre.

–Lloc fantasma (Ghostsite): Lloc web que ja no s’actualitza, però que es manté disponible per visualitzar-lo. Atès que molts llocs web no identifiquen la data de la seva darrera actualització no sempre és fàcil dir si un lloc web és fantasma o simplement està en repòs. Un lloc fantasma no cal confondre’l amb un lloc cancel·lat o invisible, ja que aquests ja no existeixen i la cerca produeix un missatge de Not found (no trobat). De vegades hi ha llocs fantasma que continuen sent útils o interessants perquè els continguts són perdurables.

–Lloc de llibres: Taula o caseta, generalment col·locada al carrer, on es venen llibres.

–Llom: 1. Cara del volum on hi ha cosits els quaderns. 2. Part de la coberta d’un llibre que protegeix la unió dels fulls o els plecs. 3. Costat del paquet d’una raima de paper on hi ha els plecs dels fulls.

–Llom americà: 1. Llom recte que té l’enquadernació rústica fresada. 2. En enquadernació de revistes, catàlegs i altres publicacions no gaire gruixudes, forma de trucar al llom de la publicació quan aquesta està enquadernada en rústica fresada i el llom queda llis, formant angles rectes. Possiblement es derivi del fet que a l’enquadernació en rústica fresada també se’n digui ‘enquadernació a l’americana’. Possiblement es derivi del fet que a l’enquadernació en rústica fresada també se li anomeni ‘enquadernació a l’americana’.

–Llom arrodonit: El que forma una corba. Al fet de donar-li aquesta forma al cos del llibre se’l denomina ‘treure la mitja canya’, i a la llomera, entreguardar.

–Llom buit: Llom de l’enquadernació, independent del llom dels quaderns, que se’n separa i es corba cap a l’exterior quan s’obre el llibre.

–Llom cenyit: Vegeu ‘llom enganxat’.

–Llom en comissura: El mateix que ‘llom solt’.

–Llom concavat: Forma de realitzar el llom inventat per James Brockman on el llom dels quadernets es deixa còncau.

–Llom corbat: Vegeu ‘arrodonir lloms’.-Llom daurat: Aquell que està decorat amb ferros amb or. Molt comú a les enquadernacions clàssiques.

–Llom decorat: Aquell que porta algun tipus de guarniment. Solen ser corrents els daurats amb paletes decorades, fils, teixell o lletres a la xinesa. Si està molt decorat se l’anomena ‘llom quallat’.

–Llom destacat: Quan el llom no s’adhereix al dors o llom dels plecs cosits. També es pot dir Trencat o Solt.

–Llom enganxat: Aquell on el llom del bloc de quadernets va enganxat a l’interior del llom de la coberta. Si va enganxat directament al material cobrent (sense una llomera rígida pel mig) s’anomena ‘llom cenyit’.

–Llom fals: El mateix que ‘fals llom’.

–Llom fix: El mateix que ‘llom enganxat’.

–Llom a la greca: Llom dels quadernets, amb obertures en forma de ‘v’ a les estacions de costura per introduir els nervis. D’aquesta manera, els nervis no sobresurten i no es forma un voluminós al llom del llibre.

–Llom a la grega: El mateix que ‘llom a la greca’.

–Llom llis: Llom recte i sense nervis.

–Llom nervat: Llom amb nervis aparents.

–Llom amb  nervis: Aquell en què es noten els nervis, ja siguin veritables o falsos.

–Llom pla: El mateix que ‘llom recte’.

–Llom ple: Llom de l’enquadernació que s’adhereix al llom dels quaderns i que es corba cap a l’interior quan s’obre el llibre. També es diu Unit.

–Llom quadrat: Vegeu ‘llom recte’.

–Llom quallat: Llom del llibre quan està molt decorada amb ferros.

–Llom recte: Aquell que forma un angle de 90 º respecte a les tapes.

–Llom solt: Aquell que va deixat anar respecte al del cos del llibre, corbant-se cap a l’exterior mentre que el llom dels quadernets ho fa cap a l’interior gràcies a tenir una llomera doble i buida. Aquesta estructura permet que el llom exterior del llibre no pateixi tantes tensions com quan va enganxat. Un paio serà l”enllomat amb manxa’.

–Llombrígol: Bolló de cabota molt gran que es col·loca al centre de la tapa d’un llibre per tal de protegir-lo o decorar-lo.

–Llomera: Tros de pell o de tela que es col·loca sobre el llom i sobre les parts de les tapes contigües al llom en una mitja enquadernació.

–Llomera quallada: Llomera o llom d’un llibre quan es decora amb profusió de ferros daurats que representen florons i filets.

–Lloms articulats: Les enquadernacions de pell flexibles permeten que els llibres s’obrin bé (exemple A), però la pell del llom tendeix a arrugar-se. L’arrodoniment i el suport (exemple B) ofereixen una base més rígida per a les eines d’or al llom, però fa que les pàgines estiguin més rígides i el llibre no es pot obrir del tot. El dors buit (exemple C) es va utilitzar per primera vegada a Anglaterra al voltant de 1790. El material de coberta no està enganxat al bloc de text. S’obre bé i protegeix la decoració de la columna, però es fa més tensió a les articulacions.

–Llongueras Badia, Jaume: (Barcelona, 1883 – 1955) fou un pintor i decorador català. Es va formar a l’Escola de Llotja. Els seus primers treballs, realitzats entre Terrassa i Barcelona, van anar a cavall entre el Simbolisme, el Modernisme i el Noucentisme. A principis del segle xx va treballar amb Gaudí al taller de la Sagrada Família, a la Casa Milà i al projecte de restauració de la Catedral de Mallorca. Anys després es va especialitzar com a decorador d’interiors, realitzant encàrrecs per a les cases de personatges de renom de la seva època, com la de Lluís Plandiura, entre d’altres. Va realitzar bastants exlibris en la seva joventut, però la decoració fou la seva principal ocupació.

–Llongueras Galí, Joan: Pintor, nat l’any 1914 a Terrassa. Cursà a l’Acadèmia Arts, Cercle Artístic de Sant lluc i Cercle Artístic de Barcelona. Especialitzat en pintura mural, d’un caire impressionista, va decorar la biblioteca de l’Escola de Mar, de Barcelona. Va fer interessants exlibris i es dedicà, també amb entusiasme, a col·leccionar-los.

–Llop: Caixa de fusta allargada, de secció quadrada o hexagonal. A l’interior hi ha un eix de fusta amb un pals encastat que, en rodar piquen contra els draps que s’hi han posat prèviament i els deixa ben espolsats. Ha substituït el torn.

–Llop i Convalia, Roc, Llopet, Solstici, mestre, poeta i intel·lectual, sindicalista i publicista llibertari a Miravet i a l’exili (Miravet 1908-Kremlin- Bicetre, França, 1997). De molt jove es veié seduït per l’anarquisme i la poesia. D’origen humil, hagué d’anar a Barcelona a treballar de cambrer per pagar-se els estudis de mestre i exercí aquesta professió fins que es dedicà a fer de viatjant per l’Estat espanyol. Afiliat a la CNT per la via federalista, després dels fets d’Octubre de 1934 va ser empresonat al vaixell Manuel Arnús de Tarragona i, amb l’esclat de la guerra civil, actuà en càrrecs de responsabilitat relacionats amb la cultura. El 1939 s’exilià a França i fou deportat cinc anys als camps de Mauthausen i Gusen. Retornat a França, connectà aviat amb la CNT a París, des d’on es responsabilitzà de la llibreria i dirigí el butlletí dels deportats espanyols, Hispania, i el porta veu de la Regional Catalana a l’exili TerraLliure. Col·laborà a la revista Cenit i fou entre 1945 i 1997 l’administrador de la premsa confederal a l’exili. En el seu vessant literari publicà Poemes de llum i de tenebra (París 1967), Contes negres de les vores del Danubi i Tríptic de l’amor. El 1965 guanyà la flor natural a Paris i el 1975, l’accèssit Víctor Català a Amsterdam. L’any 1979 publicà el fullet Mission ratée de l’homme sur la terre.

–Llopart, Jeroni Montserrat: No pertany al món de la impremta i la llibreria, és un editor ocasional i volent destacar com a finançador de l’edició, decora la portada amb la imatge d’un felí rampant coronat, dins d’un escut quadrilong i una orla rectangular tanca la imatge i als quatre extrems hi ha les lletres P, A, R, T, o sigui: el rei de la selva és el lleó, unint lleó i les quatre lletres de la marca surt gairebé el seu nom. I per testimoniar la seva participació fa posar “sacado a la luz por Hieronimo Montserrate Lloparta”.

Sermon predicado en el convento de Sancta Catheryna, martyr de Barcelona… En las solemnes honres que los cofrades de numero de Nuestra Señora del Rosario hizieron al venerable… Fray Pedro Iuan(n) Guasch. Sacado a luz por Hieronimo Montserrate Llopartt, vezino de Barcelona y natural de Villa franca de Panades. En Barcelona: impreso en casa de Ioan Amello; vendense en casa de Lorenço Rossell, librero, 1613.

–Llopis, Anna: Vídua del llibreter-impressor Josep Llopis. Joan Piferrer i Bachs era empleat de Josep i en morir aquest, la seva vídua, Anna el va nomenar administrador del negoci. Anna va estar agremiada a la Confraria de Llibreters de Barcelona, ​​on va ingressar com a vídua el 1699 i va romandre fins al 1715.

-Llopis, Francesc: Llibreter que exercí l’ofici a Barcelona entre 1673 i 1688, quan també era membre de la Confraria de Sant Geroni. El 1689 va costejat la publicació del Galateo español, de Lucad Gracián Dantiso, que va imprimir Martí Gelabert.

–Llopis, Josep: Treballà per a Josep Forcada i s’establí pel seu compte el 1682 i actiu fins a l’any 1712. La majoria dels treballs eren memorials i al·legacions jurídiques, a més a més dels llibres religiosos. També va imprimir un vocabulari, el Lexicon ecclesiasticum latino-hispanicum, de 1702. Amb Joan Pau Martí imprimí Constitucions i altres drets de Catalunya, de 1704. Es va dedicar també a la literatura i a la història, amb títols com Vida de Numa Pompilio (1693) de Plutarc, Manos blancas no ofenden (1699) de Calderón de la Barca, Historia de la conquista de Méjico (1691 i 1711), d’Antonio de Solís, i, en especial, l’edició prínceps dels tres volums dels Anales de Cataluña (17099, de Narcís Feliu de la Penya.

Constitutions [sic] y altres drets de Cathalunya: compilats en virtut del capítol de cort LXXXII de las Corts per la S.C. y R. Majestat del Rey Don Philip IV … celebradas en la ciutat de Barcelona any MDCCII… Barcelona: en casa de Joan Pau Martí y Joseph Llopis, 1704. 3 vol.

–Llordachs, Antoni i Joan (Barcelona). Establerts al carrer Sant Honorat el 1863; el 1864 van editar un catàleg que contenia més de 4.500 títols d’obres, en què abundaven les antigues, i els insignificants del qual preciosos en què estaven marcats avui ens semblarien inversemblants. Van anar passant per diferents llocs de venda, dels encants al carrer Nou. En un catàleg de la seva redacció el 1885, indiquen estar establerts a la llibreria que anomenen Antiquària a la plaça de Sant Sebastià, 5 de Barcelona, ​​on antigament se celebraven els Encants Vells. Antoni que era el que entenia més del negoci va morir i Joan se’n va fer càrrec i es va associar amb Baldomer Gual obrint una altra botiga al carrer Tapineria, però entre ells no tot anava bé i es van separar, creant-se una gran rivalitat entre ells.

Joan va fer bons negocis i va ser un dels llibreters de vell més importants de la seva època, tot i ser gairebé analfabet. Tenia una memòria prodigiosa i coneixia els llibres per tot el que els havia manejat. Per obres es va traslladar al carrer Comte de l’Assalt, on no tot anava igual de bé i traslladant-se a un local de reduïdes dimensions al carrer del Vidre i després a un pis del carrer París. Per la seva botiga de la plaça de Sant Sebastià van passar tots els bibliòfils de l’època, i s’hi va formar una tertúlia en què, entre molts altres literats hi concorrien Amanci Peratorner, Sanpere i Miquel, i Pompeu Gener.

–Llorigó: El mateix que errata.

–Lloseta: Patrons sense fi (seamless patterns), ideats per a la seva reproducció en totes direccions.

–Llot paperer: Es tracta de residus sòlids compostos principalment per petites fibres de cel·lulosa, càrregues minerals (substàncies minerals presents a la cel·lulosa o al paper malbaratament) i residus de tinta.

–Llotja: Escola Superior d’Art i Disseny (Barcelona): Succesora del Coservatori de les Arts del Llibre. Escola pública del Departament d’Educació creada el 1775.

–Llovera  Bufill, Josep: (Reus, 1846-1896): Fou un pintor català. Als seus temps d’estudiant a Madrid i Barcelona va publicar caricatures a la premsa de l’època, tals com L’Ase i Lo Tros de paper de Barcelona, i el madrileny Gil Blas, però per influència de Marià Fortuny i Marsal es va dedicar a la pintura i va crear diverses aquarel·les d’èxit com Caceria de pollos en Jauja, Las sotas, i El Prado en el dia del Juicio final. Després de diversos viatges a París, el 1887 es va establir a Barcelona i va tenir èxit a la venda dels seus quadres. Bé que caigué en tots els tòpics, se salvà per la finor i l’elegància de les seves composicions. Esperant una processó és una de les seves millors obres, juntament amb Un ball de llàntia, Tornant de bateig i Damisel·les en el balcó. Treballà amb molt d’encert l’aiguafort.

–Lloveras i Herrera, Frederic: (Barcelona, 1912 – Tossa de Mar, 1983) fou un pintor, il·lustrador i aquarel·lista català. És considerat un dels millors representants de l’aquarel·la catalana de postguerra. Se’l relaciona estilísticament amb el postimpressionisme. Va estudiar al Cercle Artístic de Sant Lluc i a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi. En els seus inicis, practicà la pintura a l’oli i durant la guerra civil es va dedicar al dibuix, que gradualment va anar omplint de colors i creant les seves primeres aquarel·les. Va participar en les Exposicions Nacionals de Belles Arts de 1942, 1944 i 1948. El 1971 va realitzar una exposició individual a la Sala Gaspar. Alguna de les seves obres més conegudes són la il·lustració d’un Romancero Gitano i el resultat d’un viatge artístic que va realitzar per Espanya.

–Lluch, Josep📕 : Des del 1833 estava establert al carrer de la Llibreteria, Era dels pocs que coneixien el llibre antic, i quan l’incendi dels convents de l’any 1835, va arriscar la seva vida per salvar llibres, manuscrits i pergamins de les biblioteques dels convents dels Carmelites Calçats del Carme i de Dominics de Santa Caterina.

–Lluís XIII: Estil d’enquadernació que va estar de moda durant algun temps. És una mica recarregat.

–Lluís XIV: Enquadernació d’estil grandiós, però una mica fred. Molt ornamentada amb combinacions de rectangles i corbes, amb bells dibuixos.

–Lluís XV: Enquadernació d’estil menys sever, menys grandiós que les dues precedents, però ple de fistons florals. Va ser durant el regnat de Lluís XV que es va implantar l’estil rococó, que va tenir una gran difusió a totes les arts, incloent l’ornamentació tipogràfica del llibre i de l’enquadernació.

–Lluís XVI: En l’enquadernació d’aquest estil es van fer servir fistons i garlandes, dibuixos de flors, cistelles, etc., sent més sobri que els anteriors, amb una línia ornamental més fina, més directa i amb una influència marcadament clàssica.

–Llull, Ramon: Palma, Mallorca, 1232 – Tunis?, 1316) va ser un escriptor, filòsof, místic, teòleg, professor i missioner mallorquí del segle xiii. És conegut per la seva extensa obra escrita, redactada en català, occità, llatí i àrab. Destaca per la seva producció literària en llengua catalana i és considerat el primer autor a fer servir una llengua vulgar per escriure obres científiques. Ramon Llull havia estat un cortesà de vida mundana fins que va realitzar una transformació religiosa quan tenia trenta anys, a partir de la qual dedicà la seva vida al proselitisme cristià, especialment entre jueus i musulmans, i a incorporar els poders polítics i religiosos cristians en un pla missioner destinat a la conversió dels no cristians.                                              Llull creà un sistema filosòfic que denominà Ars, que integrava en un tot coherent la religió, la filosofia, la ciència, la moral i l’ordre social, a partir d’un sistema de verificacions mecàniques comprensibles i transmissibles que havien de demostrar la superioritat del cristianisme i facilitar així la conversió dels practicants d’altres religions. L’ambició del programa lul·lià és una de les causes de la seva ingent producció escrita i de l’enciclopedisme del seu abast, atès que el seu sistema havia de ser verificable en qualsevol àmbit del coneixement humà i havia de poder ser comunicat en graus distints de complexitat expressiva i de llengua, d’acord amb les característiques del destinatari.            D’aquesta extensa producció literària es conserven 260 obres, d’entre les quals, literàriament, es poden destacar el Llibre de contemplació en Déu, el Llibre de l’orde de cavalleria, el Romanç d’Evast e Blaquerna, el Llibre de Santa Maria, el Llibre de meravelles, lo Desconhort, l’Arbre de ciència, l’Arbre de filosofia d’amor, el Cant de Ramon o el Llibre de les bèsties.

–Llum: La llum pot ser una causa important de deteriorament en materials. La llum ultraviolada o fluorescent, per exemple, deterioren fàcilment el paper, per la qual cosa és convenient que no doni llum directa als papers o posar filtres de llum a les finestres. La reacció produïda per la llum al paper continuarà produint-se encara que el canviem a una zona fosca, només que es produirà més lentament. Tampoc és bo guardar els llibres i papers en foscor completa, perquè també els afecta.

–Llum ambient: En fotografia, llum que és a l’ambient de forma natural, sense que la modifiqui el fotògraf.

–Llum fluorescent: Utilitzada per llegir tintes que es troben amagades per a l’ull humà, com en un palimpsest.

–Llum monocromàtica: Llum constituïda per ones electromagnètiques de la mateixa freqüència, que s’utilitza per fer visibles certs elements d’un text invisibles a la llum natural.

 –Llum rebotada: En fotografia, la llum que no arriba directament a la imatge a fotografiar, sinó que es rebota primer en un reflector. 

–Llum de tall: Ample del material que permet tallar una guillotina, que és l’amplada de la platina funcional.

–Llum ultraviolada: 1. Utilitzada per llegir tintes que es troben amagades per a l’ull humà, com en un palimpsest. 2. Llum no visible per a l’ésser humà, situada més enllà dels colors violetes de l’espectre i que té una longitud d’ona menor de 385 mm. Conté tanta energia que la pell s’ha de protegir de la radiació.

–Lluna: Una eina utilitzada en la tècnica calcogràfica anomenada mezzotinta. Consisteix en un mànec de fusta en el qual s’insereix un bloc quadrat d’acer amb la part inferior arrodonida en forma de mitja lluna oscil·lant, per la qual cosa també s’anomena ‘berceau’, que té solcs densos, paral·lels, molt afilats i punxeguts…

–Llunas i Pujals, Josep: (Reus, 1852 – Barcelona, 1905) va ser un dels principals protagonistes del moviment obrerista a Catalunya durant la segona meitat del segle xix, alhora també obertament reconegut com a maçó, lliurepensador, catalanista i un dels pioners de l’anarcosindicalisme a Catalunya.

Tipògraf de professió, aficionat als esports, al mateix temps que practicant d’alguns, com la natació, acròbata i el ciclisme i apassionat de les arts escèniques, com el cant, el ball i el teatre. Primerament ell es declarà obertament republicà obrerista, el que feia entendre la seva adhesió a agrupaments de l’època com la Societat Solidària d’Obrers Impresors, i aquesta es va unir a la Primera Internacional l’any 1870, el que va fer despertar la seva ideología: l’anarquisme bakuninsta. Aquest mateix any, Llunas publicava les seves primeres poesies i articles a Lo Ponton, un setmanari republicà federalista. Va escriure quatre articles i un poema, amb to satíric i crítica elegant davant dels temes del moment.

Llunas va ser director, administrador i escriptor d’aquest periòdic, La Tramontana (1881-1896), amb 717 números va servir per conèixer tota la història de la Catalunya popular de l’època. La Tramontana essencialment reivindicava la cultura popular catalana, defensava i propagava un catalanisme progressista i va ser essencial pels moviments dels partits oposats, era un nexe. Es podia relacionar amb el republicanisme, federalisme, lliure pensament, maçoneria, anarquisme, obrerisme, anticlericalisme i catalanisme.

–Llunes: Imperfeccions a la imatge impresa causades per brutícia a la planxa, restes de tinta seca, partícules de paper, pols, etc.

–Lluneta: Fulla per adobar la pell.

–Llustre: Brill. Aparença que té el paper una vegada brunyit. També pot adquirir aquesta característica per l’acció d’algun vernís.

–ln.: Abreviatura de línia.

–Lo Pare Arcàngel: Va ser el primer periòdic publicat íntegrament en català. En sortiren només tres números del 25 d’abril al 20 de junys de 1841, a causa de les dificultats dels propietaris per poder finançar-lo. De caràcter humorístic, va ser el precedent de setmanaris com el Cu-cut! O Lo noy de la mare. Diversos autors l’inscriuen dins el corrent literari de la Renaixença. El format de Lo Pare Arcàngel era el d’un fulletó de vuit pàgines, mida 172x100mm amb un dibuix a la portada que ocupava la meitat de la pàgina. En el primer número es representava un frare, el Pare Arcàngel, amb una llarga barba i una expressió entre la súplica i l’enfuriment. La figura enlaire els braços cap al cel, aixecant d’aquesta manera els hàbits i mostrant les calces i les polaines. Lo Pare Arcàngel no era una publicació explícitament política. Tot i això, en els seus tres números queda palesa la seva ideologia. Es tractava d’un fulletó oposat al liberalisme i contrari també a les polítiques lliurecanvistes del general Espartero. 

–Lo Verdader Català: Va ser una publicació quinzenal de la qual van sortir 6 números, entre el 15 de març i el 31 de maig de 1843. Aquesta capçalera es considera el primer òrgan periodístic de la Renaixença catalana, al tractar-se de la primera revista d’idees i escrita íntegrament en català. L’objectiu de la publicació era desvetllar la dignitat i consciència col·lectiva dels catalans. L’acollida social de “Lo verdader catalá” no va ser bona, va durar menys de tres mesos per manca de lectors, i els redactors atribueixen el fracàs a la seva ferma decisió d’escriure-la només en català. És la primera revista d’idees escrita en català, no comptava amb una base econòmica inicial, era independent de qualsevol partit polític, i no comptava amb ajut públic tot i ser l’únic periòdic en llengua catalana i l’únic periòdic portaveu de la renaixença catalana. Era editada a Barcelona per Valentí Torras.

–Lòbul: 1. Als ornaments, final d’una línia en un traç més gruixut i corb. 2. Mateix ornament en una lletra.

–Loc. cit.: Abreviatura de la locució llatina ‘boig citat’ ‘al lloc citat’, que s’usa en cites, notes i cintes bibliogràfiques.

-Loci critici: En l’edició crítica, selecció de fragments al llarg del text per fer la recensió únicament amb aquests fragments.

–Localisme: Paraula o gir que només té ús en determinada localitat o comarca.

–Localització: La institució, seu física o col·lecció que allotja un document o que ho fa disponible, juntament amb qualsevol col·localització i disposició a prestatgeria.

–Loco citato: (Al lloc citat): Locució llatina molt freqüent en cites i referències de llibres antics.

–Locolamentum: (veu llatina) Armari o prestatge on a l’Antiguitat es guardaven els pergamins.

–Locució: Combinació estable de dos o més mots que tenen el valor sintàctic i semàntic d’un sol mot. Nota: Hi ha locucions nominals (posada en escena, ‘escenificació’), locucions verbals (tenir por, ‘témer’), locucions adverbials (tot de cop, ‘sobtadament’), locucions conjuntives (per tal que) i locucions prepositives (entorn de).

–Locucions llatines i estrangeres: A les composicions tipogràfiques, les locucions en llengua diversa del text corrent han de compondre’s en cursiva o consignar-se entre cometes.

–Locus Amoenus: És una revista científica de periodicitat anual i accés obert publicada pel Departament d’Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Publica articles revisats per «doble cec» en tots els camps de la història de l’art, de metodologies diverses i en funció de la seva originalitat, rellevància o interès interdisciplinari. Publica treballs d’història de l’art, anàlisi estilística i iconogràfica, estudis sobre fonts textuals i documentals i ressenyes crítiques de llibres i exposicions. Vol ser un mitjà a disposició dels professionals de la història de l’art i dels veritables afeccionats. Editada per la UAB.Digitalitzat a: https://raco.cat/index.php/Locus

–Loewy, Raymond (París, 1893 – Montecarlo, 1986): Dissenyador gràfic i industrial d’origen francès que va desenvolupar la major part de la seva carrera als Estats Units, és considerat un dels 100 personatges més influents als Estats Units al segle XX. Entre la seva vasta obra hi ha des del redisseny de l’ampolla de Coca-Cola, les imatges de les petrolieres Shell i Exxon i el paquet de les cigarretes Lucky Strike fins als autobusos Greyhound, locomotores i automòbils. Col·laborar en el disseny de l’avió del president Kennedy i dels satèl·lits Apollo i Skylab.

–Log Files: Registre de tots els hits que un servidor ha rebut en un període de temps donat el qual pot ser utilitzat per auditors externs per a registrar l’ús del lloc.

–Login: Clau d’accés que se li assigna a un usuari amb el propòsit que pugui utilitzar els recursos d’una computadora. El login defineix a l’usuari i ho identifica dintre d’Internet juntament amb l’adreça electrònica de la computadora que utilitza.

–Logo: Abreviatura de ‘logotip’. Nom, símbol o marca per identificar una entitat.

–Logògraf: De ‘logos’, paraula, i ‘grafo’, escrit, nom amb què es designaven els més antics historiadors hel·lènics i particularment els que, en prosa, van escriure al voltant de la fundació de les ciutats gregues. Una altra accepció que té aquesta paraula és estenògraf, qui escrivia les paraules d’un orador mentre les pronunciava.

–Logograma: Espècie d’anagrama, encara que una mica més complex. És la transposició d’algunes lletres d’una mateixa paraula i s’obtenen diferents significats. Exemple típic ens ho dona la paraula Roma, que amb les lletres transposades és: amor, mora, etc.

–Logogrif: Enigma que consisteix a combinar les lletres d’una paraula de manera que en resultin d’altres, el significat de les quals, a més de la veu principal, cal endevinar.

–Logosimbol: Composició del logotip i l’isotip. A diferència de l’imagotip, la unió conforma un tot indivisible. Dit amb altres paraules, un isòleg està compost per una icona i un element textual que es fonen en un element indivisible que no té significació si se’n separen les parts.

–Logotècnia: Estudi, tractat al voltant de la ciència etimològica i morfològica de la paraula; coneixement tècnic del seu significat a les diverses accepcions absolutes i analògiques.

–Logotip: Símbol identificador d’una marca o una empresa que acostuma a combinar lletres i imatges i que s’utilitza als documents comercials corresponents.

–Logotip-marca: Conjunt d’elements gràfics que combina un logotip i una marca.

–Lombriz: Font que intenta estendre un pont entre diferents tipus de tipografia, com la d’envasos, la de senyalització i l’esportiva. El resultat és una escriptura pesada, però desenfadada, semiconnectada i inspirada als anys cinquanta. El cuc d’estil lliure resulta més agradable, més llegible i una mica més “real” que la majoria de les tipografies de la seva classe. En certs entorns, el gruix del traç a les majúscules accentua, mentre que les minúscules flueixen com ho haurien de fer les lletres casuals, dibuixades amb pinzell. ‘Lombriz’ ve equipat amb més de 50 alternatives i lligadures personalitzades. Aquests extres estan convenientment integrats a la versió OpenType per a aquells programes que admetin aquesta funcionalitat. Dissenyada l’any 2005 per Alexandre Paul i Angel Koziupa.

–Lona: Tela resistent que es pot utilitzar com a material cobrent en enquadernació, sobretot en ‘llibres de registre’.

-Long life: Els papers Long Life es fabriquen d’acord amb la norma ISO 9706. En resum, requereix l’absència de lignina (la part llenyosa que recobreix la cel·lulosa obtinguda dels arbres), un aprest neutre alcalí i un contingut de carbonat càlcic d’almenys el 2,5% per neutralitzar l’acció àcida.

–Longitud alfabètica: O amplada alfabètica és la distància des de la fins a la z minúscules de l’alfabet d’un tipus i cos determinats expressades en una mesura tipogràfica.

–Longitud de línia: En tipografia, l’amplada màxima d’una línia de text. Es mesura per caràcters per línia, i va en relació amb l’interlineat i la mida del caràcter. Se sol indicar tot junt, en cíceros i punts posant primer la mida del cos del caràcter, després la interlínia, i després la longitud de línia (12/14/20). L’interlineat adequat per a un text depèn tant de la longitud de la línia com del cos del tipus i de l’interlineat. Les línies curtes necessiten un interlineat més gran; les línies llargues, un de menor. En la composició de textos en general –sobretot si s’exclouen els peus de les il·lustracions i els titulars–, una bona regla consisteix a fer que la longitud de línia no sigui fragmentada excessivament i impedia la fluïdesa de la lectura, o l ‘excés de longitud dificulti la mateixa. En qualsevol cas, és important saber detectar quan una longitud de línia és massa llarga o curta.

–Longitud de ruptura: Mesurament de la resistència del paper.

–López i Benturas, Antoni: (Barcelona, 1864-1931) Llibreter i editor català. Fou fill del llibreter Innocenci López i Bernagossi i de la seva esposa Joana Benturas i Puig (1824-1892). Fou pare del llibreter, Antoni López i Llausàs.

Digne continuador de l’obra del seu pare, va seguir regentant la llibreria Española i des d’allí va seguir editant llibres i les revistes La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. Formà part de la penya La Punyalada juntament amb el seu amic Santiago Rusiñol.^[

–López i Bernagossi, Innocenci: (Girona, 1829 – Barcelona, 1895) fou llibreter i editor, fundador dels setmanaris satírics La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. Va ser el pare d’un altre llibreter, Antoni López i Benturas, i l’avi del també llibreter Antoni López i Llausàs.

Antic dependent de la casa Tasso, el 1855 adquirí la Llibreria Espanyola, des d’on projectà setmanaris i col·leccions populars, que tingueren una gran acollida. Edità els almanacs d’El Cañón Rayado, Un Tros de Paper, Lo Noy de la Mare, La Rambla, El Tiburón, Lo Xanguet i altres, i també els Singlots Poetichs de Pitarra, així com les revistes satíriques Un tros de paper i Lo Noy de la mare i obres de Valentí Almirall, Robert Robert, Conrad Roure, Llanas, etc. El seu encert més gran, però, fou fundar La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, les publicacions de vida més llarga de la premsa catalana i dos títols emblemàtics del periodisme satíric a Catalunya. En aquestes publicacions hi col·labora, entre d’altres, el dibuixant Jaume Juez i Castellà, també conegut amb el pseudònim de “Xirinius”.

D’idees republicanes, prengué part en la Revolució de 1868, i fou membre de la Junta Revolucionària de Barcelona; també fou nomenat (1873) director general de Correus a l’illa de Cuba.

–López Fabra, Francesc:  (Barcelona, ca 1818 – 1891) fou un militar, impressor i polític català, diputat a les Corts Espanyoles durant la restauració borbònica.

Assolí el grau de coronel de l’exèrcit, i com a geògraf participà en les reformes del servei de correus de 1853 a 1868, arribant-ne a director general el 1875. Per encàrrec del president de la Biblioteca Nacional, Juan Eugenio Hartzenbusch, el 1873 fou editor de la primera edició facsímil del Quixot, amb suport de l’Acadèmia de les Bones Lletres. Hom el considera pare de la fototipografia i l’heliografia a Espanya, aleshores procediments pioners per a reproduir documents antics.

Fou delegat espanyol en l’Exposició Internacional de Viena de 1873; el 1874 fou comissari d’Agricultura, Indústria i Comerç de Barcelona, i el 1875, comissari reial de l’Exposició Internacional de Filadèlfia. Fou elegit diputat per Barcelona del Partit Liberal Conservador a les eleccions generals espanyoles de 1879. Des del seu escó defensà els interessos de Foment de la Producció Nacional i del proteccionisme econòmic, i participà en les propostes de reforma de la llei aranzelària. El 1881 també col·laborà amb les activitats del Foment del Treball Nacional.

El 1875-1876 també fou president de l’Ateneu Barcelonès i participà en la preparació de l’Exposició Universal de Barcelona (1888).

–López i Llausàs, Antoni: (Barcelona, 1888 – Buenos Aires, 1979) fou llibreter, distribuïdor i editor. Fill del llibreter Antoni López i Benturas i net del llibreter Innocenci López i Bernagossi.

Continuador de la tradició editora dels López va dirigir alguns números de L’Esquella de la Torratxa. Distanciat del seu pare, funda una agència de publicitat i posteriorment la llibreria Catalònia (1924). Des de la llibreria ajuda a donar embranzida al projecte de la Diada del Llibre a celebrar cada 23 d’abril. Com a editor i distribuïdor treballaria amb noms importants de la literatura catalana del moment com Prudenci Bertrana, Carles Soldevila, Josep Maria de Segarra i Josep Pla. Va publicar la primera edició del Diccionari general de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra.

Juntament amb Carles Soldevila treballaria en l’etapa més brillant de la revista D’ací i d’Allà, promouria el setmanari Imatges i la revista satírica El Be Negre. Durant la guerra civil abandona el país. A Argentina aconsegueix la propietat de l’Editorial Sudamericana, on seguiria treballant fins a la seva mort. Una altra important iniciativa de López Llausàs va ser establir a Barcelona el 1946 Edhasa (Editora i Distribuïdora Hispano Americana, SA), que inicialment es va limitar a distribuir llibres publicats a Buenos Aires ia Mèxic, i, a partir del 1963, va començar a editar la col·lecció “El Puente”, dirigida pel crític espanyol Guillermo de Toree resident a Buenos Aires, que va ser iniciada per Ramón Menéndez Pidal amb un llibre al voltant del Cantar de Mío Cid; després van seguir obres de Ferrater Mora, Francisco Ayala, Laín Entralgo, Julián Marías, Gaya Nuño, Azorín, Díaz-Plaja, María Zambrano, el colombià Germán Arciniegas, etc.

–López “Samper”, Francesc: A Barcelona el segle XX. Pintor. El 1919 fou distingit amb el tercer premi en la VIII Exposición de Artistas Gracienses. Firmava les seves obres amb el pseudònim Sampér. Va il·lustrar capses de llumins i targetes de productes comercials.

–López Serrano, Matilde: Estudiosa, arxivera, bibliotecària, investigadora contemporània de l´enquadernació espanyola. Va ser directora de la Biblioteca del Palau Reial de Madrid desenvolupant alhora una important tasca de catalogació d’enquadernacions espanyoles a diferents fons. Autora també de multitud d’articles monogràfics i del llibre La encuadernación española, la major aportació al coneixement de la història estilística de l’enquadernació a Espanya.

–López-Picó, Josep Maria: (Barcelona, 1886 – 1959) fou un poeta i editor català. Es llicencià en lletres a la Universitat de Barcelona, i fou funcionari de la Diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d’Amics del País. Molt amic de Josep Carner i mestre de Carles Riba, fundà, amb Joaquim Folguera i Poal, La Revista i la col·lecció «Publicacions de La Revista», i així mateix col·laborà amb Un enemic del poble. El 1933 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans i el 1948 a l’Acadèmia de Bones Lletres. Un dels seus poemes serví a José Ortega y Gasset per a formular la teoria de la metàfora. Rebé influència d’Ausiàs March i dels simbolistes francesos, els seus temes preferits eren el déu personal i tutelar, l’amor, la llar i la casolaneria, l’amistat, la pàtria sense abrandaments i l’ètica ideal de l’home. Després de la Guerra Civil Espanyola es deixà influir per Paul Claudel i la seva poesia fou més apologètica i teològica. 

–Lora rubra: Nom llatí dels tirants o cintes de color vermell, unides a les membranes o cobertes dels antics rotllos de papir o de pergamí. S’utilitzaven pala lligar aquests rotllos al voltant del cilindre.

–Lorem Ipsum: Frase que es posa per fer proves en maquetació. 2. Paràgraf més o menys llarga de text formada per llatinades aparentment amb cert sentit que s’usa en disseny gràfic i tipografia per compondre textos falsos per veure l’efecte que produirà una certa disposició del text (cos, tipus de lletra, color) . Se’n diu “Lorem ipsum” perquè és la forma en què el paràgraf sol començar. La llegenda que circula entre els tipògrafs afirma que el Lorem ipsum original era un text format per trossos presos a l’atzar de l’obra Finibus Bonorum i Malorum de Ciceron que un impressor del renaixement va fer servir per fer proves de composició. El sentit de fer servir un text sense sentit és centrar l’atenció en el disseny i no en el contingut quan s’estan fent proves de disseny.

–Lorenzale y Sugrañés, Claudi: (Barcelona, 1814 o 1815 –  1889) fou un professor i pintor català, integrant del natzarenisme. Va ser molt reconegut com a retratista. Amb Pau Milà i Fontanals, Lorenzale representa el moviment del romanticisme medievalista que és l’origen de la recuperació del passat històric de Catalunya, confluint amb la Renaixença catalana.

Pintures del Retaule de la catedral de Solsona 1854-56

–Lorenzo Asperilla, Anselmo:  (Toledo, 21 d’abril de 1841 – Barcelona, 30 de novembre de 1914) fou un dirigent i teòric anarquista espanyol. Treballà com a tipògraf i formà part del primer nucli internacionalista creat el 1868 per Giuseppe Fanelli, i fou el principal redactor de La Solidaridad (1870-71). Destacà en el Congrés Obrer de Barcelona de 1870, dins la tendència antipolítica, i fou elegit membre del consell federal de la Federació Regional Espanyola de l’AIT.

En conferència secreta de València de 1871 fou nomenat delegat a la conferència de Londres de l’AIT, on conegué personalment Karl Marx i Friedrich Engels. Després, davant l’enfrontament de marxistes i bakuninistes, adoptà una actitud ambigua. Afavorí la introducció de Paul Lafargue en els medis madrilenys. Després d’un exili a França, s’establí a Barcelona (1874), on actuà dins la Societat Tipogràfica de Barcelona, en l’Aliança de la Democràcia Socialista i en les comissions federals clandestines de la FRE (1877-1881). Francesc Ferrer i Guàrdia el contractà en l’editorial de l’Escola Moderna per traduir al castellà obres d’Elisée Reclus i Piotr Kropotkin. Fou novament expulsat després dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909; tornà a Barcelona el 1910, d’on ja no es va moure.

–Losange: Signe geomètric que representa un rombe col·locat de manera que un dels angles aguts quedi dret i el seu oposat per cap.

–Lot: Publicació que s’edita en diversos volums.

–Loza, Manuel📕 : Havia tingut un quiosc a la ronda de Sant Pere i una entrada amb diaris a la plaça del Bonsuccés, ara hi té una llibreria al mateix lloc. Tenia parada als Encants del Paral·lel i després a Sant Antoni. Es dedicava a tota mena de llibres, grossos i xics, ous i vells. Tenia una parada molt gran i no parava, quan acabava de muntar la parada ja era hora de plegar.

–l/p: Línies per polzada.Vegeu ‘lineatura de trama’.

–lpi: Línies per polzada. Vegeu ‘lineatura de trama’.

–lpp: Línies per polzada. Vegeu ‘lineatura de trama’,

–Lubalin, Herb (New York, 1918-1981): Dissenyador de gran importància per les seves innovacions al camp de la tipografia. El seu treball va abastar el disseny editorial, el ‘packaging’, la creació d’alfabets i la publicitat. Fundador de l’empresa International Typeface Corporation (ITC) dedicada a crear alfabets per als sistemes de fotocomposició, novetat de la dècada 1970. A la dècada de 1960 es va produir un gran gir tecnològic en les arts gràfiques: els titulars, compostos fins aleshores amb tipus de metall, van passar a fer-se mitjançant reproduccions fotogràfiques d’alfabets. Lubalin va ser un dels que més audaçment va explotar les possibilitats de les noves tecnologies. Els seus dissenys juguen amb l’espaiat, la forma i la mida dels caràcters aconseguint peces de gran expressivitat i bellesa.

La naixent tecnologia el va ajudar a explorar nous camins a l’art tipogràfic, innovacions que reflecteix a la revista d’ITC, la famosa U & lc (Upper & Lower Case / Majúscula & Minúscula). Entre els treballs de disseny editorial va ser responsable de les publicacions Saturday Evening Post, Eros, Avant Garde i la citada U&lc. Per a la revista Avant Garde va dissenyar el famós alfabet d’aquest nom. Entre els alfabets dissenyats per Lubalin hi ha, a més d’Avant garde, Busorama, Lubalin Graph, Ronda i Serif Gothic.

–Lubalin Graph: Aquesta tipografia, dissenyada per Herb Lubalin el 1974, està basada en l’Avant Garde, creada pel mateix Lubalin quatre anys abans. L’única diferència entre les dues està als serifs afegits a la Lubalin Graph com a resposta a la necessitat de crear un alfabet egipci flexible i apropiat per a la tecnologia de la fotocomposició apareguda als anys 70. Dels dissenys originals, Tony DiSpigna i Joe Sundwall van ser els encarregats de dibuixar les versions rodones, mentre que Ed Benguiat va fer el mateix amb les obliqües. Les versions condensades, juntament amb les capitulars i les figures Old Style van ser afegits el 1992 per Helga Jörgenson i Sigrid Engelmann. Es tracta d’una tipografia sòlida i forta, amb una gran alçada de la x que la fa molt apropiada per a multitud d’usos com packaging, publicitat i qualsevol altra situació on cal transmetre amistat i sentit pràctic.

–Lubricació: Acció de lubricar. Greix o element semblant que es posa entre dos elements friccionats de la màquina de paper per facilitar-ne la relliscada.

–Lubs, Dietrich: (Berlín, 1938) és un dissenyador industrial modern alemany. Va completar el seu aprenentatge com a constructor naval a la drassana “Hansa” de Colònia i el 1962 va ser contractat per l’empresa Braun per a l’equip de disseny de Dieter Rams. Va ser responsable dels dissenys detallats, de l’ús estandarditzat de la tipografia Akzidenz-Grotesk en el disseny gràfic de productes i del desenvolupament de diverses sèries de rellotges. El 1995, va assumir la direcció adjunta del departament de disseny i va deixar l’empresa el 2001. També va dissenyar una sèrie d’instruments d’escriptura per al fabricant japonès Düller i, al voltant del 2010, un rellotge per al fabricant de rellotges Laco, de Pforzheim.

–Lucida Bright: La macrofamília Lucida, dissenyada per Kris Holmes i Charles Bigelow, va ser una de les primeres famílies pensades tant pel seu ús en pantalla com en impressores làser. Està composta per un gran nombre de subfamílies diferents com la Lucida Typewriter, la Lucida Sans, la Lucida Console o la Lucida Bright. Aquesta tipografia amb serifs publicada el 1987 resulta molt llegible gràcies a la gran alçada de la “x” i el contrast entre els pals fins i gruixuts. Té una aparença formal i elegant molt apropiada per a textos llargs que també funciona perfectament a mides d’exhibició com a títols. Això és perquè encara que es tracti d’un disseny modern, les seves formes internes estan basades en el renaixement italià. És el complement perfecte de Lucida Sans i entre les seves innombrables aplicacions podem citar llibres, manuals, revistes, diaris, guies o qualsevol altre disseny que hagi d’anar imprès en baixa resolució com a impressores o pantalles.

–Lucida Console: Tipografia dissenyada per Charles Bigelow i Kris Holmes el 1993 com a ampliació a la família Lucida que van crear el 1985. Aquesta última va ser una de les primeres famílies a tenir una subfamília amb serifs i una altra sense, i es va anar ampliant amb altres varietats enfocades a multitud d’aplicacions, sempre tenint en compte la llegibilitat, especialment en baixes resolucions com a pantalles d’ordinador o màquines de fax. La família Lucida Console va ser creada per utilitzar en interfícies i programació. Són caràcters monoespaiats amb una gran altura de la “x”. Entre la seva àmplia gamma d’aplicacions s’hi inclouen formularis, taules, fax, cartells, etc. En mides grans (a partir de 14 punts), és recomanable restar el ‘tracking’ per compensar el monoespaiat i donar-li un aspecte més ajustat, mentre que si fem servir tota majúscula es pot incrementar una mica l’espaiat, ja que per defecte té el mateix que les minúscules. Es pot combinar sense problemes amb altres membres de la família Lucida com la Lucida Fax o Lucida Bright en mides petites i baixa resolució.

–Lucida Typewriter: Pertanyent a la macro família Lucida, creada per Charles Bigelow i Kris Holmes el 1985, aquesta va ser una de les primeres tipografies digitals originals de màquina d’escriure. Posseeix algunes característiques comunes amb la Lucida Bright com els subtils canvis de gruix als pals i l’alta llegibilitat. Molt apropiada per a aquells dissenyadors que prefereixin una tipografia més pesada que la Courier però que sigui clara i fàcil de llegir. La versió Bold posseeix la mateixa amplada que la Regular i les obliqües són iguals que les rodones però inclinades. Se sol emprar en impresos de correspondència o en altres materials de negocis on es requereixi un estil mono-espaiat.

–Lucidari: És un diàleg enciclopèdic entre un mestra i el seu deixeble compost entre 1293 i 1295 sota l’auspici de Sancho IV de Castilla.

–Lucubrar: Elaborar una divagació complicada i amb aparença de profunditat.

–Ludlow: Màquina de fondre titulars formant línies amb matrius compostes a mà. Aquesta màquina supleix amb gran avantatge la variada abundància de caràcters per a titulars que lògicament s’havien de fer a mà.

–Ludoteca: Centre d’esbarjo on es guarden jocs i joguines per a ús i préstec.

–Lul·lista: Partidari del lul·lisme. Col·leccionista de les obres de l’insigne filòsof Ramon Llull.

–Lumen domus: Nom que es va donar a Castella als cartularis que contenien el registre de les rendes, censos i altres utilitats d’un patrimoni o una propietat o més.

–Lumen Editorial: És una editorial en llengua castellana del grup Penguin Random House Grupo Editorial, propietat de la multinacional Bertelsmann. Va ser dirigida durant 40 anys per Esther Tusquets a Barcelona. Joan Tusquets, que durant la Guerra Civil espanyola havia creat una editorial a Burgos, va fundar Lumen a Barcelona un cop finalitzat el conflicte. Després la va vendre al seu germà Magí que la va comprar per a la seva filla Esther, que va assumir-ne la direcció. El 1996, Esther Tusquets va vendre l’editorial a la multinacional Bertelsmann.

María Fasce, directora editorial de Lumen, va declarar amb motiu del 60è aniversari de l’editorial, que Lumen va ser «una de les primeres a donar importància a la literatura escrita per dones a través de Virginia Woolf o Djuna Barnes, així com a la poesia amb Pablo Neruda, Rafael Alberti, Alejandra Pizarnik o Jaime Gil de Biedma, i a la gràfica, atès que el segell es va consolidar econòmicament a la dècada del 1970 gràcies a la inoblidable Mafalda de Quino».

–Luminància: Mesura de la intensitat de llum emesa o reflectida per una superfície.

–Lumitype: 1. Màquina ideada pels enginyers francesos Higonet i Moyroud, on s’utilitza un disc que porta en negatiu vuit pòlisses de caràcters sobre cada mitjana circumferència, és a dir, dues vegades vuit pòlisses disposades en cercles concèntrics sobre la circumferència entera. Aquest disc gira a raó de 10 volts per segon, cosa que fa que el caràcter matriu es presenti davant del dispositiu òptic tots els 1/20 de segon. 2. Era un nou equip de fotocomposició que emmagatzemava els caràcters teclejats com a codis binaris en un banc de memòria computaritzat. Antecessor en molts aspectes de l’ordinador de sobretaula.

–Lunari: Calendari. Llibre concernent a les mutacions lunars. Els antics lunaris eren llibres d’endevinació usats principalment per la gent del camp. Amb ells creien saber els pronòstics del temps amb gran anticipació. És molt conegut el famós ‘Lunari Perpetu’, que encara perdura al nostre país.

–Lúnula: Compartiment de forma semicircular, format per dos arcs de circumferència que s’uneixen en els extrems i que tenen la convexitat cap al mateix costat.

–Lupa: Microscopi òptic consistent en una lent convergent que s’interposa entre els objectes propers i l’ull, que permet veure’ls augmentats.

–Lupusgràfic Edicions: El 1995 Sebi Subirós funda el taller de gravat Lupusgràfic Edicions, un  espai on els artistes troben les eines i l’assessorament tècnic necessari per a crear i desenvolupar els seus projectes amb llibertat i aconseguir així la màxima qualitat en la seva obra gràfica original. El taller disposa d’instal·lacions adequades per poder treballar en la majoria de les tècniques del gravat, tant manuals com fotomecàniques, serigrafia, litopoliester i tipografia mòbil.

–Lurking (tafanejar): Manca de participació per part d’un subscriptor en una llista de distribució o en grup de notícies, subscriptor que es limita a seguir les discussions sense intervenir-hi. S’aconsella, tanmateix, el tanaferament als principiants que volen conèixer la història i l’ambient abans de llançar-se a participar-hi.

–Luschner, Joan: (Lichtenberg, Alemanya, segle XV – Barcelona, al voltant de 1512) va ser un impressor d’origen alemany, actiu a Barcelona entre el 1495 i el 1505.

D’origen alemany, començà en la professió en companyia d’altres editors alemanys, entre els quals Joan Rosembach. El 1498 s’independitzà, i entre els anys 1499 i 1500, va ser al taller d’impremta de l’Abadia de Montserrat, després que l’abad Garcia Cisneros introduís a començaments de 1499 la impremta a Montserrat. Allà, va tenir entre mans l’edició de Liber meditationum vitae Domini nostri Iesu Christi. Edità obres de Roís de Corella, Eiximenis, Antoni Amiguet, entre molts altres. Així, la primera obra impresa per Luschner al segle xvi –de la qual se’n conserven dos exemplars incomplets, sense portada, i amb la data al colofó: 16 de maig de 1501– és Scala Dei de Francesc Eiximenis, escrita en català. En català, també, va imprimir un llibre del Consolat de Mar, les actes de les constitucions de la quarta Cort de Catalunya del 1503; i dos tractats, un llibre de medicina –amb edició d’Antoni Amiguet– del metge Guy de Chauliac; i un d’ensenyament d’ortografia catalana, l’Art i stil per a escriure totes persones del lleidatà Tomàs de Perpenyà. D’entre els clàssics, publicà la traducció llatina de Leonardus Brunus Aretinus de l’Opus de moribus d’Aristòtil. Els seus impresos foren finançats per diversos llibreters. També va treballar al servei de la Generalitat i de l’Estudi general. La seva obra més acurada fou el Directorium inquisitorum, de Nicolau Eimeric publicada el 1503.

–Lutetia Nova: Nova edició de l’antiga Lutetia de Jan van Krimpen, llançada a finals de la dècada del 1920, que reviu amb un disseny completament nou de Ralph M. Unger l’any 2014.

-Luxe: Es diu de l’edició de curt tiratge, amb paper especial i altres característiques, que converteixen el llibre en objecte de luxe, desvirtuant la seva funció primordial. Antigament s’escrivien llibres i es decoraven amb tanta sumptuositat que eren veritables obres de gran luxe, només assequibles als magnats i als reis i prínceps. Ja Sèneca es va queixar en un dels seus llibres dels diners que es balafiaven en la decoració dels volums, i sant Jeroni va arribar a exclamar: ‘Mentre es tenyeixen de porpra els pergamins i se’ls cobreix de lletres d’or i pedres precioses, els pobres es noren de gana i fred pels carrers’.

–Luxímetre: És un instrument de mesura que permet mesurar la Il·luminació real i no subjectiva d’un ambient. La unitat de mesura és el lux (lx). Conté una cèl·lula fotoelèctrica que capta la llum i la converteix en impulsos elèctrics, els quals són interpretats i representada en un display o agulla amb la corresponent escala de lux. Primer han estat utilitzats per fotògrafs i cineastes. És cada vegada més utilitzat pels productors d’energia per optimitzar la il·luminació interior (del 20 al 60% de l’electricitat és consumida per la il·luminació d’espais) o exterior (que sovint malgasta molta energia). S’utilitzen també, més rarament, per mesurar la lluminositat del cel en meteorologia.

–Luz. Barcelona : [s.n.], 1897-1898 (Barcelona : Tarascó, Viladomat y Cuesta Impr.). Fundada per Josep M. Roviralta i Dario de Regollos ; col·laboradors: J. Maragall, A. de Riquer, S. Rusiñol, etc.
Subtítol a la 2a època: periódico semanal, arte moderno.

–Lynx Edicions: és una editorial fundada el 1989 a Barcelona per l’advocat i col·leccionista Ramon Mascort Amigó, el naturalista Jordi Sargatal i el metge Josep del Hoyo. L’any 2002 es traslladà a Bellaterra. Fou creada inicialment per publicar bàsicament l’enciclopèdia Handbook of the Birds of the World (Manual dels Ocells del Món) que s’inicià el 1992 amb el primer volum. L’obra constarà de 16 volums dels que ja se n’ha publicat els dotze primers. El seu fons editorial compta també amb llibres de divulgació naturalista relacionats amb la flora, fauna, guies i itineraris ecoturístics. També ha creat una nova col·lecció infantil, Ales de Paper. Els títols d’aquesta sèrie consten de dues seccions: narració d’una història imaginària inspirada en el món natural i àmpliament il·lustrada i un apartat de coneixements que tracta sobre el personatge del conte, d’una manera didàctica i fàcil de comprendre. L’any 2002 Lynx Edicions endegà un nou projecte: la IBC (Internet Bird Collection). Es tracta d’una gran base de dades interactiva d’accés gratuït, que pretén compilar vídeos, fotografies, gravacions i d’altra informació relativa a tots els ocells del món. Actualment hi ha disponibles gairebé 30.000 vídeos que representen a més de 7.000 espècies (un 60% de les existents), i s’hi va incorporant nou material diàriament. Fins a gener de 2009 hi han col·laborat 310 persones de 85 països diferents.

 

XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ       XQ

En el vlok, a la dreta i bastant avall, hi ha un Buscador per poder trobar les paraules que us interessin.

Perdoneu els errors que hi pot haver, feu-m’ho saber i els corregiré. Moltes gràcies.

La bibliografia l’anava posant a les lletres quan la trobava, ara la que hi ha en alguna altra lletra la posaré a la Lletra A, i en endavant, tot el que em serveixi per a la recerca estarà al final de la Lletra A.

Read Full Post »