Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘bibliologia’

Barcelona és ciutat que estima els llibres en llibertat. Des de molt antic – podriem recular fins els temps de la dominació romana, quan fou creada la primitiva Barcino, o anar a l’Edat Mitjana amb l’important “Confraria de Llibraters” – trobem organitzacions que, d’acord amb les possibilitats de millora social que cada moment històric oferí, han procurat donar al llibre el relleu que li pertoca com instrument de cultura. Però aquesta voluntat, posada de manifest amb rellevants iniciatives, mai ha trencat amb el desig ciutadà de trobar la cultura escrita a carrers i places. Editors, llibreters, bibliòfils i estudiosos de tota mena han estat sempre els primers en defensar l’existència de fires i mercats on els llibres, disposats moltes vegades sense ordre ni concert en improvisades parades, anessin a la recerca del lector més senzill i trobessin una darrera oportunitat per a salvar-se de la destrucció…

Pavellons Palau, inaugurats l’any 1967 (fotos en el vlok El tranvía 48)

… Tradició i actualitat. Els estudiosos poden trobar-hi referències que enllacin amb la Barcelona que disposava de fires i mercats a l’Esplanada, a la plaça de Sant Sebastià i a la Creu Coberta, així com amb la fira de llibres que es feia davant de l’edifici de la Universitat; els més veterans poden recordar el mercat diumenger de llibres al Paral·lel, que l’any 1936 es traslladà sota la marquesina del mercat de Sant Antoni; i tots podem parlar d’aquest darrer, junt amb el mercat de les Glòries, on encara surten, de tant en tant, lots de llibres que mereixen esser salvats de la fossa del paper, sense mai oblidar els pavellons “Antoni Palau” del carrer de la Diputació, continuadors dels que abans es trobaven a Santa Madrona.

La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern va néixer a l’escalf de l’amor barceloní pel llibre que surt al pas del vianant i que amb la seva sobtada presència afirma el goig de llegir. Especialitzada en llibres que venen d’altres mans o que pertanyen a partides editorials que no s’han pogut comercialitzar del tot, ha aconseguit fer-se tradició.”

 

Cadena, Josep M.: “Quaranta anys de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern”, Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, Barcelona, 1991; p. 13-14.

Pavellons Palau fa una temporada, ara no sé si queda alguna cosa, vergonya poca.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Las dos clases de librerías – de nuevos y de usados – replican ese escenario. Y la librería de ocasión se insinúa como la reserva natural de la literatura: es allí donde puede estudiarse el corte transversal del pasado literario y del presente con sus sismos pasajeros.

El presente es una ficción señalizada: usted está aquí. Es la librería de viejo el verdadero campo de juego de la literatura, donde el tiempo se acumula y se ensancha de otro modo, las reputaciones y relevos se recortan de un modo más intrigante, las capas geológicas son más palpables, y donde los peores y mejores conviven en una agonía igualmente esperanzada.

El lugar donde el presente se precipita y estalla es la Feria del Libro, en Palermo, uno de los sitios más identificados con lo literario en la ciudad, seguramente el más visible de todos, y sin embargo un espacio fugitivo, fantasmático. ( tan próximo, ya que estamos, a ese bulevar de puestos de segunda mano sobre la avenida Santa fe que es todo un barrio en sí mismo). A propósito de la Feria, tratándose de una cita concertada entre autores y lectores, sería pertinente que algún día fuera inaugurada por un lector y escritor de la talla de George Steiner, ilustre cascarrabias que rumia y predica en más de una lengua.

En una ciudad de yacimientos ricos en hallazgos librescos, en la que todavía llegan a la orilla del presente restos de un pasado glorioso, la de buscar libros es una aventura como quedan pocas. Descubrimientos de nuevas especies, peligros de intoxicación y envenenamiento, ascensos y descensos escarpados: un lector de Buenos Aires nada tiene que envidiarle a un naturalista pionero. Algunas de sus calles dan fe: Darwin, Linneo y Humboldt. Hay poco de dandismo y mucho del comportamiento de un hurón en esta cacería sin fin. Se tarda en descubrir que la literatura es un conocimiento propio, privado, creado y expandido por cada lector a partir de sus libros, como si cada lector verdadero fundara una ciencia nueva. En un mundo cada vez más dado a decirlo todo, a darlo todo servido, en el que la curiosidad equivale a impertinencia o a vanidad, ciertos lectores devienen quijotes que salen a romper lanzas por lo recóndito, lo murmurado.

Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a:

https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

Llibreria El Ateneo, Av. Santa Fe 1860, Buenos Aires.

 

Read Full Post »

“-Com féu les vostres provisions d’existències?

-En general, la venda de llibreries és bon element per a nosaltres. Però, concretant, al meu cas jo faig uns viatges a Madrid cada temporada i allí tinc ocasió de comprar gran remanent d’editorials en fallida o de restes d’edicions d’altres editorials que volen desempellegar-se’n.

Haureu vist aquest venedors ambulants que van oferint ‘mercaderia’ pels carrers oferint, a preus baratíssims, obres relativament modernes. Doncs bé, la majoria han sortit d’aquesta casa.

I dient això, el ja amic Fontana, ens fa passar al que podríem dir-ne magatzem i on s’apiloten caixes i més caixes d’embalatge amb nombrosos milers de llibres.

-I el públic especialitzat?

-Aquest ja és tota una altra cosa i crec que mereix honors especials el bibliòfil que cerca els llibres amb veritable delectança i paga per ells el preu que se li demana.

No és que arribin fins a nosaltres els llibres assenyalats al catàleg amb el preu de 5.000 pessetes, però de tant en tant, surt algun exemplar interessant que reservem ja tot seguit per aquest bibliòfil, immillorable client.

.Qui regula el preu d’aquests llibres?

-A part d’altres catàlegs, el més modern és el de Palau, anomenat ‘Manual del Bibliófilo Hispano Americano1’, que té sis volums, com podeu examinar, i on al costat dels llibres publicats, podeu veure el preu assenyalat. Això no vol dir que en els exemplars únics els preus pugin a molt més de l’assenyalat en el catàleg.

-Una última pregunta: Es molt gran el gir del vostre negoci?

-Fa de mal dir això. Però una quantitat aproximada pot ésser la de cinquanta mil pessetes anuals. I això, és clar que no podria assegurar-vos-ho com si tingués de servir per regular la contribució.

Article “Reportatges de La Humanitat” en el diari del mateix nom  de 1933.

1.- On diu ‘Manual del Bibliófilo Hispano Americano’, hauria de dir ‘Librero’ en comptes de ‘Bibliófilo’, donc un llibre amb aquest títol és una de les obres de Francisco Vindel:Manual gráfico-descriptivo del bibliófilo Hispano-Americano” (1930).

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ donde sea, el librero está esperando. El lector es todo lo contrario: no puede darse el lujo de rezagarse, sale a conquistar la ciudad y sus escalas están pautadas por el calibre magnético de cada local. El desplazamiento en una ciudad como esta – se sabe la hora de partida, se ignora la de llegada – incita a la lectura y el trayecto se mide en páginas leídas. La velocidad del subte que va a Los Incas o la del colectivo 102 compiten contra la velocidad de la lectura. A mayor incomodidad en el viaje, más urgencia de leer para abstraerse del contexto. Hay quien lee caminando ( a ciegas) y el trayecto se hace solo.

Lo que también agradece un lector incorregible es encontrar libros sobre libros. Como uno del veterano en bibliofilia Holbrook Jackson, convencido de que una de las virtudes de la lectura es que es una de las pocas actividades desinteresadas que quedan y de que leer significa ‘convertirse en otra persona por un tiempo y correr el riesgo de permanecer así’. O tropezarse con el espléndido ensayo de Lisa Block de Behar sobre, entre otras cosas, el mutismo y el sigilo del lector. Y la lógica del azar puede querer, como quiso, que ese día apareciera un libro de otro uruguayo, Carlos Real de Azúa, cuyo título parece aludir al vaivén entre la ciudad sobredimensionada y el lector innominado: Historia visible e historia esotérica.

Una ciudad como esta, amparada por los libros, propone coincidencias y superposiciones, de lecturas y lugares, de unos libros con otros. Una librería de la calle Medrano se corporizó sobre el final de una tarde, minutos antes de un diluvio, para tentar y capturar a una afortunada víctima de un tomo de Sebastiano Timpanaro cuestionando el desliz según Freud. Y otra corazonada llevó a ese dichoso rehén, a escasos estantes y minutos, a dar con el relato de George Steiner sobre ese filólogo y corrector italiano. ( Un corrector de pruebas, el encargado del trabajo más microscópico de una metrópolis.) Inevitable, pues, que floreciera la noción de desliz para guiarse en la ciudad. Un desliz – un lapsus, un deslinde, una desorientación – el que conduce de un libro a otro, de una zona  a otra más inexplorada”.

Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a: https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

 

Read Full Post »

 

“Per al profà, per aquell que el llibre és sols un passatemps agradable, potser no té molta transcendència la recerca d’un llibre determinat, ja que en la majoria dels casos seguirà, per a l’adquisició del mateix, una crítica del seu diari, una propaganda frapant o unes cobertes que, adientment exposades en un aparador, prometis satisfer el seu gust particular.

Però aquesta senzillesa tan planera ja no s’adiu amb aquest lector, que podríem anomenar conscient o selecte, que ha arribat a distingir uns llibres d’altres, uns autors bons i altres de dolents, passant pels mitjans, segons els seus judicis personals.

I aquest lector, que llegeix, en la majoria dels casos, d’una manera caòtica i desordenada amb greu dany per a la seva formació cultural, ja no sap avenir-se a què siguin els altres els que li marquin la seva pròpia lectura.

Què és avui el que el nostre públic, en general, llegeix preferentment? Hem volgut trobar una resposta aproximada a aquesta pregunta i per això ens hem atansat a un llibreter ‘de vell’, tal com són coneguts els qui a la compra i venda de llibres es dediquen.

De primer moment, per aquell que no recorre sovint les barraques de la Rambla de Santa Mònica i les diverses botigues del mateix gènere establertes a Barcelona, podria deduir-se que el volum de comerç que les mateixes realitzen és ben minso. S’equivocaria qui tal pensés.

Hem escollit, a l’atzar, una de tantes botigues. Carrer de la Palla, número 11, ‘Llibreria Universum’. La regenta Josep Fontana i a ell dirigim les nostres preguntes.

-Llegeix molt el nostre públic?

-No pot afirmar-se encara que a Barcelona es llegeixi en la mateixa proporció que a altres capitals estrangeres. Puc dir això perquè m’ho permet fer-ho l’haver recorregut diverses capitals sudamericanes i algunes d’europees.

-Què prefereix el públic per llegir?

-A nosaltres se’ns fa difícil dir quins són els autors preferits. Potser més pròpiament hauríem de dir quins són els que menys es llegeixen i que comprendreu fàcilment que són els que més vénen a oferir-nos.

Bona part del nostre públic no pregunta quin llibre desitja. Va resseguint els títols exposats i compra el que millor li sembla.

Amb tot, puc dir-vos que Blasco Ibáñez, Pere Mata, Fernández Florez… són autors castellans força elegits.

Un cas curiós és el d’Unamuno, del qual fa temps que no he pogut vendre res.

No creieu, però que aquesta massa de públic és la que orienta el nostre mercat. Existeix una altra gran part de públic, ja més selecte, que llegeix a Baroja, Azorín, i sobretot en una més gran proporció a Josep Ortega i Gasset, del qual no veig dos dies seguits un llibre seu exposat.

-Es venen les traduccions estrangeres?

-Gairebé tant, o més, que les d’autors nacionals.

Faltats, potser, d’una gran producció literària del país les traduccions d’obres russes, especialment les de Dostoiewski i Tolstoi, tenen gran acceptació, així com Dickens i Shakespeare pels anglesos.

-I el públic pròpiament català?

– Aquest públic és ben nombrós i pot afirmar-se que manca producció per a oferir-li. Aquí teniu les produccions de la col·lecció ‘Barcino’ i ‘A tot vent’, de les quals en venc en gran nombre.

Un detall interessant és el que aquest públic té una gran predilecció pels llibres d’història. Això, fa una temporada que és com un xarampió.

Unes obres que no arribo a vendre són, per exemple, les de Balmes. En canvi, demanen aquelles obres que enclouen una explicació natural de les coses…

Article “Reportatges de La Humanitat” en el diari del mateix nom  de 1933.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

“ Una ciudad se define por el tipo de patologías que impulsa. La lectura fanática y la bibliomanía podrían considerarse locuras típicas de Buenos Aires, aunque no exclusivas ni las únicas. Leer intensamente es entregarse a una pulsión, a una clase de compulsión que esta ciudad alimenta con generosidad. Las fotografías que tomó hace unos años el húngaro André Kértesz de gente leyendo en La Boca y Parque Lezama retrataron para siempre ese fervor y continúan alentándonos a serle fiel de por vida.

Rastrear y leer un libro tras otro debe esconder alguna superstición artúrica – persiguiendo un Grial o una serie – porque si uno pasea por Avenida Corrientes o Avenida de Mayo puede atestiguar que no son pocos los bibliólatras que parecen estar biológicamente incapacitados para dejar de llevar ejemplares a sus casas. En el  subterráneo, sobre todo, se tiene la impresión de que ciertos lectores creen, heroicamente, que Buenos Aires se sostiene porque ellos siguen leyendo, que la línea de cada renglón es la cuerda por donde avanza la ciudad y encuentra su equilibrio.

En cada ciudad se narra distinto, se miente y se calla distinto; cambian las cosas que se eligen omitir. Invariablemente, el frenesí de la ciudad se alza contra el silencio de la lectura: un tronar versus un crepitar. Una disciplina monástica en medio de una aceleración y una descortesía formidables.”

Notas al pie de la ciudad” per Matías Serra Bradford a:

https://www.clarin.com/rn/literatura/Notas_al_pie_de_una_ciudad_0_ryflV3mawmx.html

André Kértesz

 

Read Full Post »

“ En el segle XVII es generalitzen les biblioteques particulars, car en posseeixen gairebé totes les famílies nobles, els erudits, els homes de carrera, etc. Més que no pas avui, en els grans casals es construeixen estances destinades exclusivament a biblioteca. Floreixen els ex-libris heràldics…

És d’aquesta època la molt notable biblioteca de Ramon Foguet i Foraster, eclesiàstic i arqueòleg, nat a Sant Martí de Maldà el primer terç de segle. Reuní un nombre important d’obres sobre numismàtica, ceràmica i arqueologia en general, que va llegà al Convent de Sant Francesc de Tarragona. Més tard passaren a la Provincial de l’esmentada ciutat.

I la molt famosa de Pere Anton d’Aragó, virrei de Nàpols, gran protector del monestir de Poblet. Aquesta de Pere d’Aragó era de caràcter general i molt valuosa pels còdexs i llibres preciosos que s’hi contenien. La va formar durant la seva estada a Itàlia; constava de tes mil set-cents cinquanta volums, que féu relligar uniformement en tafilet roig, amb les seves armes gravades en or a les tapes, i en féu donació al monastir de Poblet en els temps de l’ abat Virgili, que regí el cenobi  de l’any 1688 al 1692. Ocupava una sala especial a la porta d’entrada de la qual hi havia esculpides les armes de Pere d’Aragó. El 1835 fou saquejada i destruïda, i es salvaren només uns centenars de llibres, que van passar a mans de particulars. Avui alguns d’aquells han estat tornats al famós monestir com a elements de l’obra de reconstrucció que s’hi està realitzant.

Hi hagué la de Francesc Robuster i Sala, fill de Reus, canonge de la Seu barcelonina i bisbe d’Elna. De la seva biblioteca existeix un ex-libris heràldic. I la important del duc de Segorbe i de Cardona, gran mecenes, que en féu cessió al monastir de Poblet.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 150.

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

“ Como sea, la pasión que recorre el circuito del libro antiguo en Buenos Aires es la bibliofilia. Una pasión que, en palabras del librero Aizenman, incluye a señores ‘ fetichistas y sabios – aunque a veces no es así- muy ávidos de sorprender y atesorar todo cuanto en el libro más se aproxime a la idea de un origen: el manuscrito del autor, el primer esbozo del ilustrador, la primera edición de un texto culturalmente significativo, la primera tirada de un grabado, la encuadernación de época’. Al coleccionista ‘ se le debe a veces el descubrimiento, rescate y conservación de obras ignoradas o subestimadas’, dice Aizenman. En la Argentina, la bibliofilia arranca en el siglo XIX con los nombres de Pedro de Angelis, Andrés Lamas, Manuel Trelles y Bartolomé Mitre, continuándose en el siglo XX con Teodoro Becú, Antonio Santamarina, Eduardo Bullrich, Oliverio Girondo, Guillermo Furlong, Alejo González Garaño, Alfredo Hirsch, Miguel Angel Cárcano y Federico Vogelius.

La feria del Libro Antiguo concretada en 2004, 2005 y 2007 instaló a esta actividad en la agenda cultural porteña, pero ¿ qué libros son hoy los más buscados?, ¿ cómo se fija un precio y quiénes son los compradores? En este pequeño mundo, la regla es ser discretos. Pero algunos libreros confiesan que los compradores que realmente mueven el mercado no serían más de trescientos. Entre ellos puede haber empresarios como Pedro Blaquier, Horacio Porcel y Eduardo Constantini, celebridades como Antonio Carrizo, algunos industriales y estancieros, pero también representantes de instituciones – la Biblioteca Nacional – o de fundaciones privadas y universidades extranjeras. ‘Hoy se extraña a un público de clase media y a personalidades como Vogelius – creador de la revista ‘crisis’ – que atesoraba manuscritos y libros americanos’, dice el coleccionista Arturo Eiras.

Sin embargo, el rematador Enrique Bullrich asegura que ‘ hay un público joven y lo veo en las subastas. Está renaciendo el interés por el  documento histórico y el libro argentino. Hace poco vendimos en 27.000 pesos – al Archivo General de la Nación – un documento firmado por Saavedra y Moreno. Se revaloriza a los viajeros europeos que en el siglo XIX describieron el país, también se buscan los libros que salieron de nuestras primeras imprentas, y las ediciones de las vanguardias literarias, con Borges a la cabeza’. Se habla ya de ‘incunables rioplatenses’ para referirse a los escasos libros impresos por los Jesuitas aquí en el siglo XVIII y a aquellos de la imprenta de los Niños Expósitos – nació en 1780 en Buenos Aires – donde se publicaron los primeros periódicos y, por caso, la traducción que Moreno hizo de ‘El contrato social’ de Rousseau.

En cuanto a los precios, explica el librero Diran Sirinian – dueño de ‘Poema 20’, espacializada en fotografía antigua – siempre están ‘ en directa relación con la rareza del ejemplar y con sus características’. Mucho depende de si el libro conserva su encuadernación original, si está dedicado o no por el autor, si se trata de una tirada para bibliófilos – hecha en papeles especiales y con ilustraciones, el caso de

 

Dibuix d’Spilimbergo en el llibre Interlunio.

 

‘Interlunio’(1937) de Girondo con dibujos de Spilimbergo – o, en fin, si es una primera edición inhallable. En el anticuariado los libros son bienes escasos y el precio, un juego de estrategia. Es difícil decir cuánto vale la primera edición del ‘Quijote’ de Cervantes hecha por Juan de la Cuesta en 1605, hace años que no se ve una. Es difícil cotizar una primera edición del ‘Facundo’ de Sarmiento que conserva anotaciones manuscritas de Juan Manuel de Rosas.

Ser librero anticuario es un oficio angustioso a veces. ‘Siempre que vendo una pieza única me pregunto si volveré a verla y sé que es prácticamente imposible’, dice Elena Padín  Olinik, la dueña de ‘Helena de Buenos Aires’, que hace poco vendió un ejemplar único de ‘España en el corazón’ de Pablo Neruda, editada en París en 1936. Los anticuarios se abastecen intercambiando libros con colegas europeos y americanos, pero fundamentalmente compran bibliotecas: la pesadilla es que algún día se acaben.

María del Carmen Rúa, la vendedora más experta de ‘l’Amateur’, admite que ‘aún vivimos de las bibliotecas que se formaron en la Argentina en la primera mitad del siglo XX, la época en que Giselle Shaw, Antonio Larreta, Girondo, Matías Errázuriz y otros importantes coleccionistas se abastecían en Europa y no faltaban encuadernaciones de artistas como Paul Bonet’. Sin melancolía, Alberto Casares destaca que ‘ el destino de los libros es pasar de un dueño a otro. Los coleccionistas son personas reservadas, sólo entre pares muestran sus tesoros, pero me consta que aún hay argentinos que compran importantes libros en Europa, así como hay libreros y coleccionistas europeos que visitan Buenos Aires dos veces por año’. Inevitablemente uno recuerda aquello que Pedro de Angelis le escribía en 1856 a Manuel Trelles: ’el sentimiento que naturalmente tengo de separarme de la parte más preciosa de mi biblioteca queda en gran parte atemperado por la idea de que los nuevos poseedores son personas inteligentes, y que saben apreciarla’.

Libros antiguos, un mundo porteño”, Diario Clarín, 12-09-2007.

http://edant.clarin.com/diario/2007/12/09/sociedad/s-06015.htm

 

 

Read Full Post »

Biblio-Biblia-Biblioteca: taller d’animació lectora, a Biblioteca Infantil del Museu de Prehistòria de València. Titulat “Biblio-biblia- biblioteca: d’Alexandria en la Biblioteca del Museu de Prehistòria“— coneixeràs més a fons el món dels llibres i de les biblioteques, els llocs on pots trobar qualsevol tipus d’informació.

Bibliofilow-cost: Fernando Iwasaki en un interessant article: “El deseo textual. Obsesiones de un bibliofilow-cost”, explica que per ser bibliòfil s’ha de ser ric i que ell no podria ser bibliòfil, però diu que si que pot ser un bibliofilow-cost, una mena d’híbrid amb tots els capritxos dels rics i totes les necessitats dels pobres. Més sobre Bibliofilow-cost en el citat article, en el nº 22 de la revista Jot Down del mes de març de 2018 (dedicat a la Bibliofília).

Alguns distingíem entre bibliòfils pobres i bibliòfils rics, això del low-cost és més internacional. Però de bibliòfils n’hi ha de moltes altres menes, com per exemple els “bibliòfils cagués”.

BiblioLab (2): La Biblioteca Central de Cerdanyola    m’ha donat l’adreça per saber de què va això del BiblioLab: “és un programa de la Xarxa de Biblioteques Municipals (XBM) que desenvolupa i dóna suport a accions que tenen com a finalitat l’accés al coneixement a través de l’experimentació i metodologies innovadores i creatives en un entorn col·laboratiu obert a la ciutadania”.

A la pàgina de la Diputació: https://www.diba.cat/web/biblioteques/bibliolab1, ho expliquen detalladament.

He posat un (2) perquè a la Biblioteca/CRAI de la Universitat Pompeu Fabra també tenen un BiblioLab  dedicat als seus estudiants, i seguint una tendència que organitza Bibliolabs a diferents llocs del món. ( i que ja vaig posar en un capítol anterior del Bibliodiccionari)

Bibliolex (1): vlok argentí de Pablo Kairuz, dedicat a la advocacia, web 2.0 i temes relacionats amb la informació jurídica intel·ligent. Informació a: https://bibliolex.wordpress.com/

Bibliolex (2): es un programa de Radio Vallekas   “que cada Miércoles de 12:00 a 13:00 trae la actualidad, la mejor sección cultural y se dan pinceladas sobre el derecho. Pinceladas y monográficos”. Més informació a: https://us.ivoox.com/es/podcast-biblio-lex_sq_f1465379_1.html

Bibliolex (3): vlok sobre “Legislación de bibliotecas y temas afines”. http://bibliolex.blogspot.com.es/

Bibliomemoria: en el vlok Notas para lectores curiosos  he trobat aquesta paraula i l’autora del vlok, l’ escriptora Elena Rius, ens l’ explica: “ Permítanme que tome prestada la definición de este género que hizo Joan Didion ( otra insigne cultivadora de la autoedición) en un artículo publicado en 2014. Según ella, la bibliomemoria vendría a ser “ una subespecie de liteatura que combina la crítica y la biografía con el tono íntimo y confesional de la autobiografía”. Para más detalles sugiero consultar el vlok de dicha autora.

Imatge del vlok citat

Bibliomemorialista: en el vlok anterior, cap al final, l’autora desitja que els autors d’aquí es dediquin ja, a escriure ‘Bibliomemorias’, o com a mínim que alguna editorial en tradueixi algun.

Bibliomundo (2): a Trelew-Chubut (Argentina), revista digital de Bibliotecologia: Bibliomundo, es pot veure , la nº 1 de juliol de 2017 a: https://issuu.com/martinaguilar7/docs/revista_bibliomundo_-_tsb_2017 . No està clar si hi ha més números.

Bibliomundo (3): vlok dedicat a: “ Bibliomundo es un espacio cuya idea principal es crear y brindar contenidos a través de la difusión de noticias, ideas y opiniones a todos aquellos interesados en temas relacionados con la Información y la Documentación”. Informació a: https://bibliomundos.blogspot.com.es/p/bibliomundo-es-un-espacio-web.html

Bibliosedr: hashtag utilitzat per la Biblioteca de la Universitat de Sant Esteve de les Roures a Twitter. https://twitter.com/bibliosedr .

Bibliotecadecolores (1): hashtag vist en un tuit de Yolanda Ruiz: “ La colección de #pigmentos reunida gracias a la curiosidad de E.W. Forbes por estudiar el origen, composición y propiedades de los #colores de las #obrasdearte dió lugar a la #bibliotecadecolores más grande del mundo. Se conserva en Harvard”. Més informació en la pàgina citada en el tuit: https://news.harvard.edu/gazette/story/2015/09/a-wall-of-color-a-window-to-the-past/, per veure l’interessant article a The Harvard Gazette.

BibliotecadeColores (2): hashtag utilitzat en referència a un projecte de GALEHI , associació de famílies, pares i mares LGTB. El pojecte inclou una Biblioteca de Colores  amb la intenció d’ajudar als professors dels seus fills a superar limitacions i col·laborar amb ells en el treball de la diversitat familiar i afectiva present a les aules.Tota la informació en el vlok: http://biblioteca-decolores.blogspot.com.es/

Biblio’tifs: a Bertignat  (França ) la biblioteca ha organitzat un servei de perruqueria. Li han donat el nom de Biblio’Tifs , perquè el creador del cartell és Thierry Foucart ( un dels regidors de l’ajuntament)

Més informació a: https://www.lamontagne.fr/bertignat/2018/03/31/bibliotifs-pour-lire-et-se-faire-coiffer_12795453.html

Read Full Post »

Pere Miquel Carbonell. Chròniques de Espanya fins ací no divulgades (1513)

Pere Miquel Carbonell, notari, historiador, cronista i poeta, d’una peça, nascut a Barcelona el 1437 i traspassat a la mateixa ciutat el 1517, formà una biblioteca d’humanitats, d’història de la Corona d’Aragó i literatures. Vers l’any 1896, un lot d’incunables procedents d’aquesta biblioteca estava en venda a la parròquia de Caldes de Montbui, al preu de cinc pessetes el volum, indistintament. Segons conta Antoni Palau en les seves Memòries, el col·lecionista i llibreter Jaume Andreu n’adquirí uns quants.

Altres biblioteques de començaments del segle XVI, dignes d’ésser esmentades, foren les de Nicolau Pere, en la qual hi havia, principalment, obres dels clàssics llatins i de legislació catalana, i la del gran impressor català mossèn Pere Posa, que es detalla en el famós inventari dels seus béns.

 Suma de la Art d’Arismètica de Francesc Santcliment.Va ser impresa a Barcelona per Pere Posa el 1482.

En l’últim terç de segle hi ha la de mossèn Francesc Serra, doctor en lleis. Un inventari del notari Montserrat Serra, dels anys 1584-1592, ens assabenta que constava d’uns tres mil volums i que la integraven, principalment, obres d’humanitats i de legislació.

És també d’aquella època la biblioteca de l’arquebisbe de Tarragona, Antoni Agustí, molt rica en obres de numismàtica, història i jurisprudència. Antoni Agustí fou el primer que va implantar el sistema de catalogació per matèries. D’aquesta biblioteca, que passà a nodrir el fons de la d’ El Escorial, se’n publicà un catàleg l’any 1586.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 150.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Feria del Libro en la Cuesta Moyano 1930

“ Cuando parece que la época del libro está tocando a su fin; cuando los libros, en el sentido clásico del término, serán en poco tiempo un objeto histórico, quizás con espíritu de rebeldía ante lo que se avecina, es rara la pequeña capital de provincia española en donde no se celebre una Feria del libro de ocasión. Confieso mi afición a estas librerías en las que, sin la apariencia de un orden más o menos lógico, se encuentran libros de toda condición, cubiertos con la lógica pátina del tiempo que le da, si cabe, mayor encanto. Callejear varias horas de caseta en caseta, viendo todo lo que hay a la venta, leyendo furtivamente alguna página, confieso que constituye un placer de los que ya no se estilan. Encima, casi por casualidad, aparece la joya que uno no buscaba, en forma de un libro viejo, descatalogado y pidiendo que alguien se lo lleve a su casa.

Cuando, en el decir de Hemingway, uno era pobre, feliz e indocumentado, estas correrías por las librerías viejas constituían una necesidad vita. En ellas, los libros eran baratos. Tengo en la memoria caminatas excelsas por la Cuesta Moyano madrileña en la que, si uno no compraba, que era lo más habitual, al menos hablaba con los libreros, tristes, sabios y expertos, que eran un pozo de sabiduría en lo tocante a libros de todo tipo.

A uno, inexplicablemente inexperto, le compré a precio de ganga el Idearium español de Ángel Ganivet. Dónde está ahora ya no lo sé, aunque este es otro tema. El caso es que, cuando el tiempo ha pasado en abundancia, cuando los libros rebosan en toda la casa, aún considero un placer de dioses, al alcance de cualquier bolsillo, perderse por las librerías de viejo, a pleno sol, para encontrar, si hay suerte, algo que no está de moda, que no es un best seller, pero que, quizás por todo eso, constituya un pequeño tesoro. Uno se lleva a casa el ejemplar cobrado como si fuera un cazador enarbolando un trofeo”.

 “Libro de ocasión de Julio González Puente” , article de Paula Arenas a noticias.com ( era a internet, però ara no surt, he demanat informació i quan la tingui la faré saber).

 

 

 

 

Read Full Post »

Primera errata coneguda en llibre imprès, a la primera línia posa Spalmorum on hauria de posar Psalmorum

 

En el diccionari.cat

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un escriptor correcte.

Corrector :1. Persona que corregeix. 2. Persona que es dedica professionalment a la correcció.

Correcció: 1. Acció de corregir.

2.1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc, en què hi ha errors materials o que per altres raons hom vol canviar, per unes altres lletres, una altres mots, etc.

2.2 Canvi resultant d’haver corregit un text.

2.3 Proposta d’un especialista per a millorar un text antic corromput.

2.4 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta ( galerades i compaginades) mitjançant crides al marge amb signes convencionals.

2.5 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text per tal d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.

2.6 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres ( en la composició a mà o en la monotip) o les ratlles ( en la linotip) objecte d’una correcció.

3 Qualitat de correcte. La correcció del seu estil. Escriure amb correcció.

Corregir 1 Emmenar a la regla ( allò que se’n separa), purgar dels defectes i dels errors. Corregir el tema d’un alumne. Corregir un càlcul equivocat. Corregir un defecte d’un vestit.

El libro del corrector (1937)

 

En el Diec:

Correcte:  Que no se separa de les regles, lliure d’errors o de defectes. Un text correcte. Dibuix correcte. La seva conducta no fou gaire correcta. Un capteniment correcte. Un escriptor correcte.

Corrector: 2.1 Persona que corregeix.
2.2 corrector d’impremta Persona encarregada de corregir les proves d’impremta.

Correcció: 2. 1 Acció de corregir un escrit o un imprès substituint-ne les lletres, els mots, etc., en què hi ha errors materials o que per altres raons es vulguin canviar, per unes altres lletres, uns altres mots, etc. Fer una correcció en un escrit.                              

2.2 correcció d’estil Correcció feta sobre l’original d’un text literari, científic, etc., per tal d’esmenar-ne les faltes gramaticals, d’evitar-hi repeticions innecessàries, de donar-li forma literària, etc.
2.3 correcció de proves Correcció feta generalment per l’autor o un corrector sobre proves d’impremta mitjançant crides al marge amb signes convencionals.
2.4 correcció gramatical 

2.5 correcció tipogràfica Acció de substituir les lletres en la composició a mà o en la monotip, o les ratlles en la linotip, objecte d’una correcció.

 

Diccionario de bibliología y ciencias afines  

 

En el llibre: Diccionario de bibliología y ciencias afines, José Martínez de Sousa, Ediciones Trea, Gijón, 2004. (Corrección i corrector : 3 pàgines).

Corregir: Enmendar los errores que haya en un texto desde el punto de vista del concepto ( corrección de concepto) o de la gramática y la ortografía ( corrección de estilo) o la ortografía y la tipografía de una composición ( corrección tipográfica). (También se llama enmendar).

Corrección : Operación o conjunto de operaciones con que se trata de perfeccionar los textos y cada una de las partes que forman un libro o publicación periódica.

Se aplica en el original, en las pruebas tipográficas o en las pruebas ozálidas.

2 Sustitución de un carácter, palabra o fragmento de texto que contiene algún error por la forma correcta.

3 Supresión de las erratas y equivocaciones de un original o prueba tipográfica.

4Alteración o cambio que se introduce en las obras escritas para perfeccionarlas o suprimirles defectos.

5 Conjunto de rectificaciones de un original o de una prueba

6 Labor del corrector, que indica las modificaciones que se han de realizar en un original destinado a la composición ( corrección de estilo) o las erratas existentes en las pruebas de imprenta ( corrección tipográfica).

7 Operación que efectúan los cajistas, teclistas y autoeditores al enmendar en la composición las erratas y equivocaciones señaladas en las pruebas.

8 Trabajo que efectúa el tipógrafo en el molde al enmendar las erratas indicadas en las pruebas por el corrector, o el montador de ófset en el mismo caso.

9 Sección de los talleres gráficos de una publicación periódica o de una editorial donde se corrigen los textos o las pruebas.

I segueix amb:

Corrección de autor

Corrección de compaginadas

Corrección de concepto

Corrección definitiva

Corrección de estilo

Corrección en la forma

Corrección de galeradas

Corrección ortográfica

Corrección ortográfica automática

Corrección en el plomo

Corrección de primeras

Corrección de pruebas( 1 pàgina sencera)

Corrección de segundas

Corrección tipográfica

 

Corrector, ra: Se distingue el corrector de concepto, que revisa un texto, generalmente traducido, desde el punto de vista de su contenido y de la propiedad del lenguaje empleado; el corrector de estilo, que revisa un texto, original o traducido, desde el punto de vista de la corrección lingüística, gramatical y ortográfica, y el corrector tipográfico, que lee las pruebas de textos compuestos para descubrir y enmendar los errores ortográficos y tipográficos de la composición.

2 Cajista corrector

3 Revisor

4Empleado de la cancillería…

5 Persona encargada por el Gobierno de cotejar los libros impresos, para ver si estaban conformes con el original e indicar las erratas advertidas.

El corrector gubernamental fue instituido por la pragmática de Felipe II de 7 de setiembre de 1558, pragmática que centralizaba la censura en el Consejo Real, el cual encomendaba esta función a persona o personas solventes. Una vez aprobada la obra, compuesta en la imprenta y leídas las pruebas por el autor y el corrector tipográfico, las capillas pasaban al corrector oficial, que anotaba las faltas observadas, las cuales eran expuestas en la fe de erratas.

6 Especialista que tiene por función corregir las pruebas de imprenta.

I segueix amb:

Corrector de concepto

Corrector de estilo

Corrector ortográfico

Corrector técnico

Corrector tipográfico

Corrector tipógrafo

En el Diccionario Histórico del Libro d’Emili Eroles, Editorial Millà, Barcelona, 1981, també tracta el tema, és menys tècnic, però és interessant, instructiu i anecdòtic.

 

 

En el llibre Nueva introducción a la bibliografía material de Philip Gaskell, Ediciones Trea, Gijón, 1999, tracte en diferents capítols (la composición, la imposición, la impresión en el período de la imprenta mecánica, la bibliografía textual, etc.), molt interessants, el tema de les correccions i els correctors.

 

 

Presentació del llibre: Allò que el corrector no s’endugué

 

I tot això, per què? Doncs en pocs dies he llegit dos articles molt interessants del senyor Manuel Cuyàs, el primer, “Correctors” , del dia 24 d’aquest mes, l’altre “Reescriure de dalt a baix , d’avui, sobre el tema dels correctors de llibres.

Tinc molta fòbia a les errates en els llibres, quasi sempre en tenen alguna o moltes i jo, aprenent, creia que la feina dels correctors era, precisament, arreglar aquestes errates i, sí, sembla que en part és així, però estic aprenent que fan una feina molt més complexa

Una feina una mica estranya, a vegades hi ha llibres, diuen, que sembla que estan més escrits pels correctors que pels autors.

Sembla que alguns o molts autors no tenen ni idea d’escriure “bé”. El cas és que alguns o molts llibres tenen l’estil d’algun escriptor molt famós i resulta que aquest estil és més del corrector que de l’autor.
Imagino que el senyor Cerbantes ( així signava ell) no tenia corrector, perquè de tenir-lo la seva novel·la , amb un volum en tenia més que suficient, doncs hi ha històries repetides o molt semblants cada poques pàgines, o hi ha molts escrits com ” muy mucho” que crec que un corrector corregiria, etc., etc.
Escriu en Cuyàs que un corrector de Terenci Moix li va dir: “No escriuré mai més un llibre de Terenci Moix”, aleshores el premi Josep Pla del 68 li haurien d’haver donat a ell, no?
He de llegir una mica més, aquest tema pot ser molt llarg, a poc a poc aniré entenent una mica més, però això de la correcció i els correctors és un tema molt més ampli del que jo creia.
De l’ortotipografia, de les errates, de les traduccions , dels “negres” i de les vergonyoses edicions defectuoses de moltes editorials ja en parlaré un altre dia i de correctors i correccions, quan sàpiga més coses miraré d’escriure alguna cosa més.

Cada dia em queixo al Twitter de les errates en els llibres i ningú em fa cas, bé el Gremi d’editors de Catalunya m’ha blocat.

I de les meves errates disculpeu-me.

En alguns “articles” anteriors en el meu vlok ja en parlava una mica, per si esteu interessats podeu mirar a:

Llibres amb errates  ,  Un incunable de l’any 3500 D.C.  ,  Fe d’errates ,   Aureá Vivliographicá (1998-2006) .

 

 

Read Full Post »

ai han mancat dins Catalunya entusiastes de les belles publicacions; esperits refinats qui estimen el llibre, no solament per la valor del seu contingut, sinó per la bellesa de sa presentació, qui sembla exterioritzar-ne la dignitat i duplica als ulls dels escollits el goig de la lectura.

Potser una poc acurada elecció dels textos ha desacreditat alguna vegada els llibres dits de bibliòfil. Mes no per això se fan enyorar menys aquestes pulcres edicions, que les necessitats primordials de la vulgarització semblen deixar avui en segon terme.

Donar al nostre públic, en forma de petites joies bibliogràfiques qui honorin l’obra i l’autor amb llur sol aspecte, llibres selectes dels nostres millors escriptors moderns, d’una valor literària indubitable, és la finalitat d’aquestes publicacions que ens hem resolt a iniciar, encoratjats per la simpatia amb que han rebut la nostra idea, i pel concurs generós que ens ofereixen distingides personalitats del nostre món literari i artístic.

A tots els esperits cultes de la nostra terra ens resta ara demanar la col·laboració material i la calor de llur entusiasme de catalans, per dur endavant aquesta empresa.

No dubtem que la resposta ens serà favorable. Llur patriotisme i les ventatges que els oferim en són penyora.

 

Manifest signat per 18 mecenes i personalitats de la cultura (Dr. Ramon Carrasco Formiguera et al.), en el Butlletí dels Amics dels Bells Llibres, Barcelona, Any I, nº 1 – 1921. ( Els Amics dels Bells Llibres: col·lecció de llibres de bibliòfil creats per la Impremta Oliva de Vilanova i la Geltrú ).

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

Librería Marcial Pons

Mala economía…

Tocamos la palabra maldita y Luis Domínguez, rápido, responde: ‘la crisis no se nota tanto, de hecho si te das una vuelta por el barrio de Chamberí, verás que hay varias librerías de viejo que acaban de abrir’. Para él, la expansión es clara, y en todos los sentidos: ‘cada vez hay más gente que quiere vender libros, bibliotecas enteras de las herencias familiares. Nadie quiere ya libros antiguos’. Tesoros que las generaciones anteriores fueron reuniendo con el orgullo que daba ser una persona leída y con una casa repleta de estanterías con buenos títulos. Hoy la gente quiere deshacerse de todo: es una de las conclusiones a las que se llega tras hablar con varios libreros.

No hay una renovación lectora en España. Algo que sí sucede en otros países europeos.

Itzíar Calvo, una habitual compradora de libros viejos, asegura que no se desharía de ningún libro de su familia: ‘Para mi son el mayor tesoro, la mejor herencia. Aprendí a leer y me enganché gracias a lo baratos que eran estos libros. Me permitía comprar muchos. Aunque sí es verdad que hay gente que no quiere libros en casa. Dicen que son trastos y que los libros viejos quedan mal’.

Para Rafael Sánchez, del Gremio de Libreros de Viejo de Cataluña, la crisis no es algo que a ellos les haya afectado especialmente: ’o creo que hemos aguantado más que otros negocios’. En la línea de Domínguez, aunque no en la del presidente de los libreros madrileños, Sánchez defiende la supervivencia del sector.

Article de Paula Arenas, a https://www.20minutos.es/noticia/1104812/0/librerias/segunda/mano/

Llibreria Sánchez (Barcelona)

 

 

 

Read Full Post »

Biblioteca d’Escornalbou

 

“ Les bones relacions de Toda amb la Biblioteca de Catalunya, de qui va rebre les donacions quantitativament més importants i d’un valor patrimonial indubtable, li van obrir les portes de l’ Escola Superior de Bibliotecàries encara en l’etapa de la Mancomunitat. Certament, comparada amb altres capítols d’una vida tan interessant com la seva, la intervenció a l’Escola no passa de ser un episodi menor; tanmateix, va tenir certa transcendència per a la institució, ja que va significar la introducció d’una assignatura nova en el pla d’estudis, dedicada a la restauració de llibres i documents, i la posada en marxa d’un laboratori de restauració que, poc després, va compartir amb la Biblioteca de Catalunya. Per a Toda, la relació amb aquell bé de déu de noies alegres que l’apreciaven de cor devia ser també una bona experiència, ja que les va anar invitant al castell any rere any; així mateix, en valorava la feina perquè es va refiar de la seva ajuda en la tasca d’elaborar la Bibliografia espanyola d’Itàlia i de catalogar la biblioteca de Poblet. També és una mostra del respecte que li mereixien les bibliotecàries la felicitació que envia al seu bon amic Duran i Sanpere en el naixement de la segona filla: “Are, naturalment, a una de las dues la deurieu fer bibliotecària” (Gonzalvo, 2001, carta 20, p. 47).

Escola de bibliotecàries. Imatge del llibre d’Assumpció Estivill “qui era qui a l’escola de bibliotecàries”.

A l’arxiu de l’antiga Escola de Bibliotecàries hi ha una primera referència indirecta a Toda en una carta de Jordi Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya i professor de l’Escola, a Lluís Segalà, que n’era el director, en què li comunica que s’ha de desplaçar a Escornalbou per assumptes de la Biblioteca i que, per tant, no podrà atendre les properes classes (11 de desembre de 1920). El document és de final de 1920 quan, instal·lat al castell, començaven les quantioses donacions de Toda a la Biblioteca. La notícia següent és una carta de Toda, de 6 de febrer de 1923, a Jaume Massó i Torrents en què li agraeix que, per ofici de l’Escola, l’hagi invitat a donar una conferència a les noies bibliotecàries. Li diu que li sembla més interessant parlar de bibliofília que de bibliografia, i “no tan sols per sa part anecdòtica, com per l’exposició dels esforços que demana la reunió d’una biblioteca”; és a dir, amb molt de criteri, Toda creu que a les alumnes els pot ser útil que els parli de la formació de col·leccions. En la resta de la carta, acaba de perfilar els punts de la xerrada posant èmfasi en els bibliòfils espanyols que van reunir bones col·leccions, algunes de les quals van anar a raure a Catalunya.

Alumnes de tercer curs de l’Escola de Bibliotecàries, amb Jordi Rubió (1933).
Font: http://www.ub.edu/bid/16estivi.htm

Toda dóna una primera conferència a l’Escola el dijous 22 de març de 1923. I diu molt del seu caràcter afable, desprès i acollidor que en l’afectuosa carta d’agraïment a Segalà després de la xerrada, ja li ofereixi unes prestatgeries per a l’Escola així com alguns llibres que li podrien interessar per a la biblioteca de la institució. Per fer-ne la tria creu que és oportú que ell mateix, “amb un parell de noyas, pugessen aquí [a Escornalbou] y fessen lo treball. No’ls pesará, doncs lo temps es agradable y no s’está malament al vell castell” (12 d’abril de 1923). El dissabte 2 de juny de 1923 sortia la primera expedició bibliotecària a Escornalbou; en formaven part Lluís Segalà, Ramon d’Alòs-Moner, que era professor de l’Escola i adjunt de la Biblioteca de Catalunya, la bibliotecària Josefina Coll i Alentorn i les alumnes de tercer curs Aurèlia Sabanés i Maria d’Abadal. No hi ha testimonis gràfics d’aquesta primera excursió, però sí que n’hi ha d’escrits: en una carta a Pau Font de Rubinat (25 de maig de 1923), Segalà li diu que, en passar per Reus de camí cap al castell, li agradaria saludar-lo i que els ensenyés la “seva interessantíssima biblioteca, ço que será una excel·lent lliçó práctica per a les alumnes…”; així mateix, Plàcid Vidal (1972, p. 77) es fa ressò, en un to molt carrincló, de l’anada a Escornalbou i del pas de la comitiva pel Centre de Lectura: “Feia bonic de veure el catedràtic Lluís Segalà amb les seves alumnes, bell estol de noies com flors vivents en l’esclat de la il·lusió, amb l’anhel d’enriquir la florida de llurs coneixements i de consolidar els fruits de la cultura que l’estudi iniciava”.

Article d’Assumpció Estivill Rius:”Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, en la revista ‘bid’ de desembre de 2016.  http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Centre de Lectura de Reus.

 

 

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

 

 

Llibreter Luís Domínguez

 

 “ Cuatro libros por un euro o una enciclopedia británica de 1911 por 100 euros. Son malos tiempos para los libros y los gastos, los bolsillos flacos se quejan y con razón, pero ¿ realmente podemos decir que así no hay quien lea? Los libreros de viejo siguen estando ahí, manteniendo sus estantes, unas veces abarrotados de desorden y otras, llenos de su contrario, tratando de que nunca la crisis alcance del todo a la lectura.

Luis Domínguez, un librero apasionado y vocacional, al frente de la librería que Marcial Pons dedica desde hace poco en Madrid al libro viejo y antiguo, contagia un entusiasmo que en las grandes superficies de libros nuevos cuesta tanto encontrar que hasta nos hemos acostumbrado a la ausencia del librero de toda la vida, el de barrio. Esa figura que conseguía que mayores, jóvenes y niños reacios devoraran libros o, en palabras de Luis, ‘ acabarán teniendo adicción a la lectura’. Cuenta, lleno de energía y ganas, tras 38 años dedicado al sector, la satisfacción de lograr que la gente vuelva. ‘Hay muchos con tanto corazón que, conscientes de todo el trabajo que lleva conseguirles un libro por el que solo pagarán 6 euros, me compran algo más, uno de Vargas Llosa o cualquier otro’.

Se venden bibliotecas enteras de las herencias familiares. Nadie quiere ya libros antiguos.

 

Es el caso de Bonifacio Gómez, un profesor universitario al que encontramos en la Cuesta de Moyano y que explica cómo cuando pide algún ejemplar complicado siempre se lleva algún otro. El elegido, por capricho y porque es una vieja edición que le recuerda a la que leyó de joven, es La metamorfosis, de Kafka. ‘Llevo viniendo a Moyano muchos años, y he traído a todos mis hijos. Les encantaba venir. Mi hija mayor aún conserva una edición que se cae a trozos de una antología de Miguel Hernández que compramos aquí hace muchos años. Acabó estudiando Filología y me gusta pensar que el origen estuvo aquí’.

Paula Arenas, a: https://www.20minutos.es/noticia/1104812/0/librerias/segunda/mano/

Cuesta de Moyano. Imatge a: http://territoriomoyano.org/about/

 

Read Full Post »

 

BiblioAbies: és el hashtag utilitzat per parlar o referir-se a la utilització i del serveis oferts per AbiesWeb.

AbiesWeb és l’aplicació per a la gestió de fons documentals de les biblioteques de les diferents Comunitats del país. S’ha constituït com una eina per a professors i alumnes amb un entorn intuïtiu, d’utilitat i de senzill  funcionament per a l’organització de catàlegs, préstecs, impressió de teixells, etc., i per la consulta dels fons i documents.

 

 

 

Bibliofesional: en l’interessant  llibre Contra la lectura, l’autora Mikita Brottman, en les pàgines 32-33, diu: “El libro de Corrigan es una autobiografía de la lectura: llamémoslo una obra ‘ bibliofesional’, una forma híbrida que combina dos de los géneros literarios más populares hoy en día: los libros sobre libros y la memoria personal”.

 

 

Biblio-flaixos: Carme Fenoll  va ser convidada a la 3a trobada de ‘Peccata minuta’,  i va fer una conferència on amb paraules seves: “En la meva sessió, vaig intentar destacar algunes idees que havia extret de les errades en la meva trajectòria com a bibliotecària, que ja suma més de dues dècades.  El títol de la xerrada era clar: 20 errors de bibliotecària i una cançó desesperada. Vaig utilitzar 20 senzilles diapositives per donar peu a parlar d’algunes temàtiques que considero interessants de debatre”. I més endavant ella mateixa resumeix les 20 temàtiques i la cancó desesperada en uns Biblio-flaixos, que es poden veure a: http://blog.museunacional.cat/una-duracio-certa-aires-nous-a-les-biblioteques/?platform=hootsuite, una mena de frases curtes que expliquen alguna cosa relacionada amb les biblioteques.

 

 

Bibliohort: Mamaterra  és un dels  projectes de l’asociació Vida Sana i diuen: “MamaTerra neix amb la il·lusió i el compromís d’apropar als més petits i als més grans una manera de fer i de sentir la terra i els seus fruits”. Els horts escolars és un dels ses projectes.El bibliohort és la biblioteca oferta per “educar els nens en el respecte pel medi ambient i ajudar-los a crear hàbits d’alimentació saludable i consum responsable a partir d’activitats d’aprenentatge lúdiques i festives”. En el vlok de Mamaterra podeu trobar més informació sobre aquest interessant tema.

 

 

Biblio-Hort: projecte de l’ Escola Sagrat Cor del carrer Aldana, 1 de Barcelona,  per vincular la biblioteca i l’hort i per crear la revista Cavall Hort amb la col·laboració de tots els cicles.

 

 

Biblio-manualidades: Més informació a:  https://www.oaxacamio.com/noticiasyeventos/oaxaca/biblio-manualidades/   Ven a conocer nuestro material bibliográfico y a realizar manualidades que fomentarán tu hábito de lectura. Todos los martes a las 4 de la tarde. Organitzat per la BPC (Biblioteca Pública Central de Oaxaca)

 

 

Biblio_museos: @biblio-museos és com es coneix a Twitter el BIMUS ( Xarxa de Biblioteques de Museus).

 

 

Biblionauta, El: almanac de ciència ficció, fantasia i terror de les comarques gironines. http://elbiblionauta.com/ca/quiosc/

En el vlok  http://elbiblionauta.com/ca/

          

 

 

Bibliopinta: a la Biblioteca Pública Municipal de Cambrils. “Com molts de vosaltres ja sabeu a les biblioteques a vegades, per no dir sempre,  ens posem la capa d’heroïnes ens trasformem i lluitem pel foment de la lectura.

Així que pensant, pensat…  Com podem aprofitar el costum de tants i tants nens, sobre tot els més petits, de venir a la biblioteca, relaxar-se i pintar?

Amb aquest repte hem ideat el “BIBLIOPINTA”. Us expliquem… “, a http://bibliotecacambrils.blogspot.com.es/

 

 

Biblio-Radio (La): A Onda Nebrija . Programa amb continguta relacionats amb la literatura, la gramàtica i la lectura.

 

 

Bibliotecariasintapujos: #bibliotecariasintapujos és el hashtag utilitzat en “El blog de Infobibliotecas”, per descriure a unes bibliotecàries ( Anne, Batgirl, Hipatia, María y Susana  ) que fan una xerrada molt interessant, i que podeu llegir a : http://www.infobibliotecas.com/es/blog/menu-del-dia-para-mujeres-bibliotecarias/

 

 

Bibliotubers: Els aficionats a penjar a la xarxa vídeos en què comenten lectures tenen la seva definició catalana en el mot bibliotuber. Una bona explicació a: https://www.viaempresa.cat/innovacio/que-es-un-bibliotuber_21781_102.html

Impartició de cursos a: http://pamelapalacios.com/project/bibliotubers/

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »