“Quan vaig treballar en una llibreria de segona mà (tan fàcil de representar, si no treballes en una sola, tan fàcilment com una espècie de paradís on els cavallers antics i encantadors naveguen eternament entre folis enquadernats amb vedells ), la cosa que em va sorprendre principalment era la raresa de persones realment llibreres. La nostra botiga tenia un estoc d’excepcional interès, però dubto que el deu per cent dels nostres clients distingís un bon llibre d’un de dolent. Els ‘snobs’ de la primera edició eren molt més comuns que els amants de la literatura, però els estudiants orientals que discuteixen el preu dels llibres de text barats eren encara més comuns, i les dones vagues que busquen regals d’aniversari per als seus nebots eren els més comuns de tots.
Moltes de les persones que van venir a nosaltres eren del tipus que seria molest en qualsevol lloc, però tenien oportunitats especials en una llibreria. Per exemple, la vella dama que “vol un llibre per a un invàlid” (una demanda molt comuna, això), i l’altra estimada vella que llegia un llibre tan bonic el 1897 i es pregunta si es pot trobar una còpia. Malauradament, no recorda el títol o el nom de l’autor o el que era el llibre, però recorda que tenia una portada vermella. Però, a part d’aquests, hi ha dos tipus de plagues conegudes per les quals es troba encantada una llibreria de segona mà. Una d’elles és la persona decadent que fa olor de velles pastisseres que surt tots els dies, de vegades
diverses vegades al dia, i intenta vendre llibres sense valor. L’altra és la persona que ordena grans quantitats de llibres pels quals no té la menor intenció de pagar. A la nostra botiga no vam vendre res a crèdit, però reservavem els llibres a part, o ordenar-los si fos necessari, per a les persones que disposaven a recollir-les més tard. Escassament la meitat de les persones que van ordenar que els guardéssim alguna vegada tornaven. Solia trencar-me al principi. Què els va fer fer-ho? Entrarien i exigirien un llibre rar i costós, ens farien prometre una i altra vegada per mantenir-lo per a ells, i després desapareixerien per no tornar mai més. Però molts d’ells, per descomptat, eren paranoics inconfusibles. Solien parlar de manera grandiosa sobre ells mateixos i explicar les històries més enginyoses per explicar com havien sortit sense diners, històries que, en molts casos, estic segur que ells mateixos creien. En un poble com Londres, sempre hi ha un munt de llunàtics no del tot reals que caminen pels carrers, i que tendeixen a gravitar cap a les llibreries, perquè una llibreria és un dels pocs llocs on pots estar-te durant molt de temps sense gastar diners. Al final es coneix a aquestes persones gairebé d’un cop d’ull. Per a tota la seva gran xerrada, hi ha alguna cosa que es menja i que no tingui cap propòsit. Molt sovint, quan ens trobàvem davant d’un paranoic obvi, deixàvem de banda els llibres que demanava i els tornàvem a posar en els prestatges en el moment en què s’havia anat. Cap d’ells, em vaig adonar, mai va intentar treure llibres sense pagar-los; simplement ordenar-los era suficient: els va donar, suposo, la il·lusió que gastaven diners reals.
Bookshop Memories de George Orwell, 1936.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Soy de los que piensan que para ser bibliófilo hay que ser o rico por la cuna o rico por la cama, pero en cualquier caso con posibles y posibilidades. Por eso nunca podría ser realmente un bibliófilo, aunque sí un bibliófilo low-cost; es decir, un híbrido, con todos los caprichos de los ricos y todas las necesidades de los pobres.
Decía Sigmund Freud que el hombre vive escindido entre el placer y la realidad, entre lo que le gustaría hacer y lo que tiene que hacer. Mismamente, la actividad sexual. ¿Qué ocurriría si el ser humano estuviera todo el tiempo dale que te pego y toma que toma? Pues que se abandonarían las actividades productivas, cundiendo el hambre y la miseria. Por eso – asegura Freud – la sublimación del deseo sexual y la canalización de su energía hacia el ocio y los negocios, el arte y la política, garantizan la existencia de la civilización. De ahí que el mundo se divida en continentes civilizados y continentes incontinentes.
A mí me parece justo que Freud haya desarrollado teorías originales y provocadoras sobre la insatisfacción que produce la represión de los grandes deseos. Genial. Pero ¿ qué ocurre con los deseos minúsculos, con esos antojos que uno supone insignificantes y que por no haberse colmado a tiempo se convierten en tremebundas obsesiones? Y, aunque servidor no es psicoanalista, barrunto que, si la sublimación de los deseos esenciales engendra la civilización, la no sublimación de los caprichos podría condenarnos a la barbarie. La bibliofilia es uno de esos caprichos sofisticados capaces de transformar a un lord inglés en un gurkha del ejército británico, porque el deseo textual no se puede sublimar.
Solo así se comprende que los bibliofilow-cost aprendamos mu.y pronto a no desear incunables, ni atlas quinientistas, mucho menos impresos del Barroco y en ningún caso primeras ediciones de novelas del siglo XIX como La Regenta (1884), a ochocientos euros en iberlibro.com – u Oliver Twist (1838), a diecinueve mil euros en abebooks.com. ¿Cuánto podría costar una primera edición de Les Fleurs du mal (1857)? Veinte mil euros en una librería de viejo de California, aunque yo le tengo echado el ojo a un ejemplar disponible en Copenhague por tres mil euros. ¿Debería endeudarme por tres mil para ganar quince mil? No puedo, porque soy un bibliofilow-cost y eso supone que, aunque sea buenecito para comprar, siempre seré pésimo para vender.
En realidad, los bibliofilow-cost nos especializamos en el siglo XX, lo que no significa que tengamos el podería necesario y suficiente para adquirir una primera edición del Romancero gitano (1928) – veinte mil euros – o de Cien años de soledad (1967), en el mercado a veinticinco mil euros. Y, por supuesto, ni ebrios de mojitos de marihuana con anís del mono podríamos comprar la mítica edición parisina del Ulysses (1922), que puede alcanzar los ciento setenta y cinco mil euros si encima está dedicada por Joyce. No. Un bibliofilow-cost compra lo que puede y luego aumentamos el valor de lo adquirido gracias a nuestros conocimientos sobre autores, ediciones, tertulias, enemistades, generaciones, venganzas, adulterios, calabazas y todo lo que pueda provocar un sarpullido de caprichos entre otros enamorados de los libros, porque los bibliofilow-cost tenemos que mezclar el chisme con la erudición, para que cada una de nuestras pequeñas inversiones atesore una gran historia”.
Article:”El deseo textual. Obsesiones de un bibliofilow-cost”, de Fernando Iwasaki, Jot Down Magazine, núm. 22, de març de 2018, p.68-69. https://www.jotdown.es/2020/01/el-deseo-textual-obsesiones-de-un-bibliofilow-cost/
Biblioaprenent 