Allà a dalt Els Ports,
tinc plantada una flor,
el vent la tentineja,
fins fer arrivar la olor,
si hi plantem una estelada,
no tindrem tant de dolor.
Allà a dalt Els Ports,
tinc plantada una flor,
el vent la tentineja,
fins fer arrivar la olor,
si hi plantem una estelada,
no tindrem tant de dolor.
Arxivat a Paraules | 1 Comment »


El negoci del llibre antic, al llarg del temps, també ha estat una professió que ha estat en mans de nissagues familiars, com ara els Salvà o els Vindel…
A hores d’ara, al País Valencià, i a excepció d’una d’Alacant, no en conec cap. En realitat, els que queden són liquidadors del negoci familiar. Per exemple, hi ha llibreries que vénen llibres, però que no en compren; els pares sí que ho feien, però els successors es limiten a liquidar-ne les existències”.
Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.
“ Ningún libro prestado, aunque sea de una habitación a otra de la misma casa, vuelve en el mismo estado. Resulta menos desagradable negarse a prestar un libro ( ‘No me lo prestaría ni a mí mismo’, como solía decir Jonathan Edax) que tener que acosar a la gente para que te lo devuelvan, provocando una situación incómoda tanto para ellos como para ti. A la inversa, un bibliófilo nunca pide un libro prestado, ya que le resultaría intolerable tener que devolverlo. Tranquilamente anota el título y se lanza en su busca para comprarlo”.
“La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000

Arxivat a Bibliofília |
“ Eudald Canivell va fondre nous tipus gòtics. Ell va tornar a aquest tipus, la qual cosa venia ja de la tradició romàntica, d’Aguiló. Al final del segle passat i al començament de l’actual encara aquesta tradició arcaïtzant era molt viva. I precisament, potser, qui va influir més a conservar-la va ser Canivell. Aquest va publicar el 1904 un catàleg de Tipos góticos incunables para impresiones artísticas y ediciones de bibliófilo. Ho va imprimir a Vilanova en Joan Oliva i Milà. Veiem que Canivell també es lliga amb l’Oliva de Vilanova, però es lligà així mateix amb gairebé totes les grans impremtes de Catalunya, perquè era un home idealista, generós; penso que va viure i va morir pobrament; era més home amb ànima d’artista que no pas amb esperit industrial. Però va contribuir que una indústria s’impregnés dels elements artístics de la seva època. Aquesta va ser la gran eficàcia de la seva acció.
Els tipus que va donar a conèixer Canivell en aquest catàleg són realment molt ben dibuixats, i van influir molt en la bibliografia del començament de segle. Canivell defensa l’ús del tipus gòtic ‘ per la seva excel.lència’, diu, i considera la seva resurrecció ‘una verdadera necesidad especialmente para ediciones de obras antiguas, ediciones de arte y ediciones de bibliófilo y para impresos de caràcter académico y solemne’. Si ara a nosaltres se’ns acut de publicar un llibre amb lletra gòtica ens diran que som uns arcaics i que vivim fora de temps, però al començament de segle això era un fet viu i encara va durar fins bastant entrat el segle”.
Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.178.
“ La influència de Canivell es manifesta, doncs, en la bibliofília de les dues primeres dècades del segle. La Societat Catalana de Bibliòfils que va viure del 1905 al 1912, va publicar obres principalment medievals o del començament del segle XVI, amb tipus gòtics de Canivell o bé amb un tipus romà arcaïtzant que havia inventat l’Oliva de Vilanova. Aquesta bibliofília, avui, tot i que tingui aquest caràcter arcaïtzant, que no lliga amb l’esperit de l’art actual ni amb la nostre mentalitat, és excel.lent. Són unes impressions sobre paper magnífic. Al cap de setanta anys quest paper té la blancor de quan va ser imprès. La composició tipogràfica és perfecta, els tipus són ben dibuixats; les vinyetes, molt selectes. De manera que en tant que obres de bibliofília es poden presentar a tot arreu.
Avui tenim un altre concepte de la bibliofília. Nosaltres no mirem tan enrere, no som tan esclaus del passat, encar que potser el coneixem més bé que no el coneixien aquella gent. De la mateixa manera que no ens vestim de trobadors no emprem tipus gòtics. Però en tant que execució i bon gust aquelles edicions són
modèliques”.
Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp. 179.
Arxivat a Varis | 1 Comment »

“ Malgrat la permanencia d’un fort analfabetisme, la cultura urbana barcelonina del segle XVI és una cultura de l’escrit i de l’imprès, en la qual la intensitat dels intercanvis era clarament desigual.
Des del centre fins a la periferia dels alfabetitzats, els llibreters, els notaris o els preveres van injectar canvis de sentit en la circulació dels impresos.
Els llibreters, degut als seus interessos de mercat, van utilitzar els encants i les herències per realimentar els seus fons i, sobretot, els que anaven dirigits a les clienteles més assídues de les seves botigues : juristes i eclesiàstics. La insuficiència del mercat llibreter barceloní se suplia a través de xarxes de relacions ( vincles familiars, solidaritats horitzontals, llaços d’amistat o contactes comercials) en les quals s’atorgava al llibre un paper important com a senyal d’amistat o com a vaor de canvi”.
Article: “La circulació del llibre a barcelona en el segle XVI” de Manuel Peña a L’Avenç, 199 ( 1996), pp. 31.

Arxivat a Oficis del llibre |

“ Els anys 1939 i següents, m’assenyala Joaquim Estrems, foren molt amargs per al llibreter en català, atesa la prohibició total de publicar-ne i de vendre’n. Al mercat de Sant Antoni, els diumenges al matí, amb molta cautela, es podia trobar algun llibre català. Però el risc sotjava. Estrems m’explica, per exemple, que ell tenia una colla de subscriptors del tiratge de bibliòfil de la col.lecció “ La Mirada”. Del darrer volum, Poemes, de Clementina Arderiu, li’n quedava, quan Franco entrà a Barcelona el 1939, un dipòsit en un apartat a les Edicions proa del carrer de Pelai. Doncs bé, la policia se’ls va endur perquè calia – deien – destruir-los. Al cap d’algunes setmanes, el mateix Estrems els va trobar gairebé tots al mercat de llibre vell de Sant Antoni: la policia o la censura se’ls havien venut. Estrems els comprà i els serví als subscriptors que encara no els tenien”.
Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997; pp. 322-323.
“ La filosofía del libro viejo. La observación de los volúmenes viejos puede ayudar al conocimiento del gusto del público en determinado período histórico. ¿ Qué libros franceses del siglo XVIII son los que más abundan en las librerías de lance? ( Rousseau, Florián, Fenelón, desde luego) ¿ Qué novelas son las que más se ven correspondientes a la primera mitad de la anterior centuria? ( Richardson, Chateaubriand, en primer término). Quien durante algunos años haya frecuentado los puestos de libros viejos seguramente habrá podido observar una cierta ley de constancia. Constancia, uniformidad en la aparición de cierto género de obras. Y, en cambio, rareza, escasez en cuanto a otras. La obra que escasea no es precisamente la vulgar; pero no es la obra literaria rara la que ha de servirnos para marcar la trayectoria en la psicología del público, sino la otra, la anodina. Y ya se ha hecho notar que acaso una historia literaria del gusto del público no debiera componerse del estudio de las obras maestras, sino del de las otras.
Madrileños, provincianos de paso en la Corte: visitad la feria de los libros. Los feriantes son amables, conciliadores; por pocas monedas podréis llevaros una obra que os entretenga. En todo caso, esparciréis una hora vuestro ánimo curioseando por los puestos. ( Pero esto último, si no compráis nada, no les conviene a los libreros).
Article d’Azorín a l’ABC de 4 d’octubre de 1920.
Arxivat a Bibliofília |
“ Qui compra en una llibreria de vell? Tot aquell que vol ampliar els seus coneixements sense que es ressenteixi la butxaca. Per pocs diners, estudiants i afeccionats a la lectura poden trobar exemplars molt interessants sobre la temàtica més diversa. Són llibres usats sense cap importància per a qui se’n va despendre’n però que poden constituir una autèntica troballa per a qui l’adquireix de nou.
Tanmateix el llibreter de vell treballa molt per encàrrec. Historiadors i col.lecionistes li demanen la recerca d’un o diversos llibres, no necessariàment antics, però dels quals es troben molt pocs exemplars i hi ha molta demanda. Hi ha mercaderia que C. troba i l’exposa a la seva llibreria ‘ la meitat de les vegades ja tinc qui m’ho demana abans de trobar-lo’”.
La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 5.
“ Como la caza, el coleccionismo es una actividad onerosa y en gran medida estocàstica: el azar – si se quiere, la suerte – desempeña un papel importante ( en ocasiones, la llamada suerte del principiante, y a veces, donde menos piensa el galgo salta la liebre), pero aún más el acierto o la puntería: hay quien pone la bala donde pone el ojo y hay quien marra el tiro, o le sale por la culata, o resulta ser el cazador cazado, o le dan gato por liebre, o vuelve con el rabo entre las piernas, o le sale la galga mal capada ( frases hechas cuyo sentido metafórico sería impertinente explicar al discreto lector).
Todos sabemos que hay caza mayor – con homologación de trofeos incluida – y caza menor, que no siempre es más fácil pero tiene menos prestigio: entre los coleccionistas también podría distinguirse entre piezas de caza mayor ( las mejores, por lo común sólo al alcance de los ricos, y de los furtivos) y de caza menor, las únicas que puede permitirse el pobre. Y aunque lo ignoro todo sobre estrategias venatorias, creo que unas veces se caza a la espera – pasivamente – y otras se trata de buscar, seleccionar y perseguir al animal para abatirlo ( a esto lo llaman caza a rececho); me faltan conocimientos e ingenio para prolongar la alegoría a la caza con galgo ( o hurón), a las monterías, a la cetrería… Con los objetos de colección, incluidos los libros, pasa igual: la caza a espera tiene su paralelo en la compra por catálogo de librería ( aguardamos en casa a que el cartero nos aporte nuestra dosis diaria para chutarnos, se nos llena el corazón de gratitud los días que trae más material del esperado, lo maldecimos si sólo reparte propaganda). En cambio, otras veces buscamos y perseguimos las piezas – algunas, años y años – por librerías, ferias, salones, etc, a menudo sin éxito.
Lo mismo que decimos de los bibliófilos puede predicarse de los libreros: ellos cazan/pescan nuestro peculio a espera – instalados en su local – o activamente, elaborando catálogos y enviándolos a los potenciales compradores, tras lo cual viene el momento de abatir las piezas ( nosotros, que llamamos pidiendo libros, es decir, cayendo en el garlito). También hay furtivos y tramperos – algunos incluso utilizan artes ilegales, como los cepos loberos o las redes de deriva -, que no sé si tendrían su correlato en las trampas que a veces tienden los libreros ( en catálogos y en librerías: luego hablaremos de ellas). Tampoco el bibliófilo es un ser angélico, y si puede engañar al librero, vive Dios que lo hará ( probablemente, con un especial placer, ya que el bibliopola es su principal depredador, por utilizar terminología ecologista). En definitiva, que impera la ley de la selva ( aunque todos aparentemos ser muy civilizados), que el pez grande se come al chico, y que por supuesto el coleccionista adinerado se lleva la parte del león”.
Mendoza Díaz-Maroto, Fco: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Espasa Calpe., Madrid, 2002, pp. 38-39.
Arxivat a Bibliofília |
“ El llibre, com ha assenyalat Natalie Z. Davies, és un objecte de propietat mixta i es resisteix a una apropiació permanent i, a més a més, existia una porositat entre el món del comerç i el món del regal. Les biblioteques privades es formaven per les compres i l’herència, i també pels préstecs, els regals, la possessió compartida o els empenyoraments.
Els préstecs de llibres van ser molt habituals en la Barcelona del segle XVI, en totes les capes susceptibles d’accedir a l’escrit, segons s’observa en les anotacions recollides en inventaris en les quals es fan referències a disposicions testamentàries ordenant la restitució al seu propietari, se citen llibres tot i que no pertanyien al difunt, es mencionen devolucions o préstecs anotats al marge, etc.En els circuits d’intercanvis de llibres destaquen, de nou, els eclesiàstics, en els quals predomina una clara tendència endògena.
La majoria d’aquests llibres estan destinats a ser utilitzats en l’exercici del seu ministeri. L’activitat del clergat en l’àmbit dels intercanvis de llibres, i – per extensió – en el control de l’ambient cultural de la ciutat, s’observa molt bé en el préstec interessat o ‘forçós’ del noble Joan Guimerà: ‘ Item una sort de llibres estampats de dieverses histories les quals en vida del dit señor don Joan de Guimerà y de Papiol que foren aportats en casa del señor canonge Vileta per a fer reconexer aquells per a saber si ni havia algú que fos prohibits los quals llibres fins avuy no son cobrats y estan en poder del dit señor canonge Vileta’ “.
Article: “La circulació del llibre a barcelona en el segle XVI” de Manuel Peña a L’Avenç, 199 ( 1996), pp. 31.
Arxivat a Oficis del llibre |

“ El moment de la plenitud del Modernisme en les arts gràfiques al nostre país crec que s’ha de col.locar pels volts del 1900. Un dels motius que més hi contribuí fou la fundació a Vilanova i la Geltrú de la impremta Oliva de Vilanova per Joan Oliva i Milà. Aquesta impremta, si no fou la primera, fou una de les millors de Barcelona i va interessar el públic amateur i bibliòfil per la seva execució acurada, pel seu esperit equilibrat i per haver-se incorporat als nous corrents d’art. Aquesta renovació anava unida a l’equilibri i al sentit de la mesura, i això va impressionar molt favorablement.
A redós d’aquesta impremta va exposar també les seves teories una gran figura de les arts i els estudis del llibre, Eudald Canibell i Masbernat. Aquest era tipògraf, per tant un home d’ofici, no un intel.lectual. L’Oliva de Vilanova també va començar essent tipògraf, també era home d’ofici, i no intel.lectual. Foren gent que arribaren a assolir una cultura molt sòlida, tant en les matèries del seu propi ofici com en d’altres de caràcter general. Canivell va influir molt en totes les impremtes que es van fundar a la darreria del segle XIX i primers anys del XX, sigui amb el seu mestratge, sigui, també amb la seva col.laboració com a dibuixant, com a projectista i després com a bibliotecari”.
Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.177.
“ Un coleccionista debutante descubrirá que necesita numerosas fuentes de abastecimiento. He aquí unas cuantas:
1.- Los libreros locales: siempre son accesibles, de fiar y no demasiados caros. Son la alegría de las ciudades de provincias y la mayoría de ellos tienen un par de estantes dedicados a primeras ediciones modernas.
2.- Los libreros especializados de Londres: no son baratos, pero saben mucho más que nosotros, así que pueden darnos buenos consejos. Al final acaban localizando prácticamente cualquier rareza, pero sin duda habrá otros bibliófilos a la espera. Es prácticamente imposible crear una colección sin estar en, al menos, la lista de envíos de catálogos de uno de ellos o sin ir a inspeccionar sus existencias. Siempre tienen un sorprendente número de libros a buen precio.
3.- Tus amigos: cada amigo tiene al menos un libro que te interesa, y un amigo de verdad se desprenderá de él, a menos que también sea un bibliófilo. Eso puede llevarle a temer tus visitas, pero es una prueba de amistad que la mayoría supera de manera satisfactoria. Las amigas son especialmente generosas y raramente aficionadas a la bibliofilia. ( Toda esposa de un coleccionista considera la obsesión de su marido ligeramente por debajo de la pasión compulsiva por el juego. Un bibliófilo inteligente se preocupa de ser siempre él quien reciba al cartero).
4.- Es esencial contar con la ayuda de un amigo o un librero en Estados Unidos, ya que muchas primeras ediciones modernas vienen de allí. De todas formas, no es tan difícil como podría pensarse encontrar libros norteamericanos raros en Inglaterra.
5.- Intercambios con otros coleccionistas: eso no tarda en implicar una contención sobrehumana y mucho tacto.
6.- Regalos inesperados: deliciosos, pero a menudo inadecuados.
7.- Hallazgo de tesoros: lotes de ocasión, altillos, subastas en pueblos, libros en anticuarios, etc.”
“La caída de Jonathan Edax, pp.87-88. De Cyril Connolly; Grijalbo-Mondadori; B , 2000.
Arxivat a Bibliofília |

“ En el darrer quart del segle passat Catalunya esdevingué protagonista del ressorgiment del llibre de bibliòfil, és a dir, del naixement de la bibliofília moderna. Aquest fet sorgí íntimament lligat a la reedició dels clàssics autòctons i al desig dels mateixos col.leccionistes d’esdevenir editors de les pròpies biblioteques. L’esperit de la Renaixença, molt fort encara, féu que s’hi afegís la pretensió nacionalista d’actualitzar clàssica, tot atorgant al llibre un important paper en el procés revitalitzador iniciat per aquella. El rebuig de la incipient mecanització, fruit de la revolució industrial, afavorí el tracte artesanal que la categoria bibliofílica li concedia”.
Article de Pilar Vélez: “ El ‘revival’ neogòtic en la bibliofília vuitcentista: Marià Aguilí i Fuster” en el Dossier dedicat a “Les arts gràfiques i el llibre a Catalunya”, de la revista L’Avenç nº 98 de novembre de 1986, pp. 38.
“ Pasemos a nuestros libreros de viejo. El Botánico nos espera con su larga fila de casetas llenas de volúmenes. ¡ Qué agradable el ir devaneando lentamente, en estos días claros de otoño, ante uno y otro repleto anaquel¡ El libro viejo, usado, pasa por una crisis, tanto en Francia como en España. En Francia, la crisis se atribuye a la guerra, que ha motivado la suspensión de las liquidaciones testamentarias, y a la crisis de los alquileres, que reduce considerablemente el número de las mudanzas. En España, tratándose del libro antiguo de precio, se ha de contar, como factor de su escasez en el mercado español, con su exportación a América. De algunos años a esta parte se mandan a los países americanos ( y ahora a Norteamérica) importantes remesas de libros. Aparte de esto, la mayor cultura, el mayor afán de leer, la mayor estimación en que se tiene el libro hacen seguramente que los particulares se desprendan de ellos más raramente.Existen también muchos más traficantes en libros viejos que hace quince o veinte años. La cantidad de volúmenes que 1880 se repartía entre cuatro o seis comerciantes en todo Madrid, hoy se ha de repartir entre 30. Pero nuestros buenos y simpáticos amigos los libreros de viejo prosiguen incansables, animosos, su comercio, sus pesquisiciones en busca de volúmenes, sus tratos y contratos. Son modestos y tienen fe en lo porvenir. En Madrid existen tiendas de libros viejos y puestecillos al aire libre. Para los libreros al aire libre que son el consuelo de los bibliófilos modestos y volanderos, debiera existir – como en París – un paraje determinado donde poder examinar todos los puestecillos”.
Article d’Azorín a l’ABC de 4 de octubre de 1920.
Arxivat a Bibliofília |

La Vanguardia, dia 26 de juliol del 2009. “La foto del lector”, La triste ruina de los quioscos de Diputació Ignacio Bello Carreira escribe: “ Quería denunciar con esta foto el estado ruinoso de dos quioscos de venta de libros de segunda mano de la calle Diputació. Ambos quioscos se encuentran en un estado lamentable, con las paredes y techos rotos y llenos de pintadas. Esto contrasta más todavía con el entorno de edificios nobles por donde pasan infinidad de turistas a diario”.
El pitjor es que la resta de quioscs no estan com el de la foto, però quasi, fa pena veure’ls. Vaig passar ( fa mesos) expressament pel lloc per veure els quioscs perquè havia llegit coses i tenia alguna notícia dels mateixos i volia saber com eren en realitat i que podia trobar. Estaven bruts i molt mal endreçats , vaig sortir corrent.
Diu el senyor Bello que són una ruïna i estan en un estat lamentable, té raó, jo crec que són una pena i l’efecte que donen, que fan, és el d’una vergonya molt gran, molt gran molt . I això passa en una ciutat en la que el llibre, els llibreters, els lectors i les indústries del llibre són tan importants ( o eren). És vergonyós.
Arxivat a Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre | 2 Comments »