Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Old books’ Category

Frases sobre Bibliofília 691

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books, tagged on 08/02/2022|

Els incunables gironins.

De la mà del Dr. Enric Mirambell, director de la biblioteca pública de Girona, que porta fets nombrosos estudis sobre els incunables gironins, podem oferir, avui, una visió resumida del que foren els llibres impresos o editats a Girona abans de l’any 1500 (sic).

Era l’any 1483 quan aparegué, per primera vegada, el nom de la nostra ciutat en el colofó d’un llibre imprès. Es tracta del “Memorial del pecador remut” ( forma arcaica de “redimit”). El publicà en Mateu Vendrell, mercader, establert a Girona; però tot fa pensar que no en fou l’impressor. És possible que el llibre fos imprès a Barcelona, encarregant-ne l’edició en Mateu Vendrell. N’hi ha exemplars a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la Biblioteca Nacional de París. Està imprès en lletra gòtica i a dues columnes de 45 línies. L’autor és en Felip de Malla.

En el mes de març de 1495 es publicà el “Psaltiri devotíssim” de Francesc Eiximenis. El va imprimir Diego de Gumiel, impressor amb taller a Girona. Se’n conserva un exemplar a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona ( llegat Espona).

En el mateix any, en el mes de juny, es publicà un altre llibre imprès per Diego de Gumiel. El títol és “Paris e Viana”. Conté no més de 26 fulls i se’n conserva un exemplar a la Biblioteca Reial de Dinamarca.

Joan Valdés, impressor gironí que havia col·laborat amb Gumiel, publicà en el mes de setembre de 1945 unes “Hores del Bisbat de Girona”. No se’n conserva cap exemplar, però consta, documentalment, que es procedia a la impressió del llibre.

Del mateix impressor, Valdés, es coneixen altres dos incunables impresos a Girona: “Lançalot del las”, de mossèn Gras i “Flor de virtuts e de costums”. Foren publicats l’any 1497. Del primer se’n conserva un fragment a la Biblioteca de Catalunya. Del segon no se’n conserva cap exemplar. Altre llibre que no va ésser imprès a Girona, però que va ser editat per tres beneficiats de la nostra catedral l’any 1492. Es tracta del “Missal de Girona”, imprès a Barcelona per Rossembach, expert impressor. Els tres canonges es deien: Miquel de Sant Martí, Joan Riera i Pere Oliveras.

Cal fer anotació pel que fa referència als conceptes “editor” i “impressor”. L’editor és el que pren la decisió i la responsabilitat de la publicació d’un llibre. Aquesta decisió pot ser el resultat d’un desig que el llibre arribi al lector, tant si és per raons ideològiques ( religioses, polítiques o de gust literari) o per raons econòmiques ( aconseguir uns beneficis amb la venda del llibre). L’editor, a més d’ésser el “padrí” de l’obra, la finança pagant-ne la impressió.

L’impressor, per la seva banda, realitza la tasca de fer la materialitat del llibre. Hi aporta els seus coneixements de l’ofici, el seu bon gust i el seu treball.

Moltes vegades coincideixen en una persona o en una societat les funcions d’editor o d’impressor. D’altres no.

Tanquem aquestes breus notes sobre els incunables gironins manifestant el nostre desig, i el de molts gironins, que algun dia els nostres incunables que es conserven a la Biblioteca de Catalunya vinguin a enriquir la nostra biblioteca que disposa, això sí, d’incunables d’altres procedències, però que està òrfena del nostre tresor bibliogràfic.

Article: “Els incunables gironins” a Coses sobre llibres (2) del diari  Los Sitios – Diari de Girona, el 19 de gener de 1985.

Marca d’impressor de Joan Rosembach

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Biblioteca de Alhakén II

“La grandeza que el Califato de Córdoba alcnazó en todos los aspectos durante esta décima centuria, es sobradamente conocida, pero ha de subrayarse aquí, sobre todo, en el aspecto cultural: famosas fueron sus escuelas, sus bibliotecas y sus libros, cuya producción alcanzó desarrollo extraordinario: la Biblioteca del Califa Alhaquen II parece contenía 400.000 volúmenes, muchos de ellos preciosos. Los libros, pues, fueron campo en que la presencia femenina se advierte ampliamente en la escritura por sus calígrafas. Entre los árabes el libro más divulgado y más leído fue el Corán, por lo que un activo comercio mantenía centenares de copistas femeninos ‘ya que con el trabajo de la mujer se conseguía más limpieza y habilidad caligráfica’; sólo en el arrabal oriental cordobés había 170 mujeres dedicadas a la copia de códices alcoránicos en elegante letra cúfica. También entre las clases elevadas se encuentran bastantes nombres de damas calígrafas notables: en la propias oficina reales de Alhaquen II fue famosa su secretaria Lobna, así como Fátima, hija del Sabollarí, también secretario del mismo Califa; en las oficinas reales de Alhaquen II se podía aprender caligrafía, gramática y poética con las mencionadas Lobna, insigne secretaria, y la anciana Fátima, la cual, ya de edad muy avanzada, escribía aún libros con elegancia y seguridad, al decir de don Julián Ribera en su tan admirable estudio Bibliófilos y bibliotecas en la España musulmana. Entre las muchas señoras de la alta sociedad cordobesa que tuvieron afición a los libros, se puede citar a Aixa, de familia muy principal, a quien los amores literarios dieron tales instintos de independencia ( sigue diciendo Ribera) que no quiso casarse nunca, muriendo doncella y de edad avanzada. Era un portento de elocuencia en sus odas, modelo de decir en sus versos; y tenía tal habilidad para la copia, que causaban admiración los libros y opúsculos que personalmente escribía de su propia mano. Con su afición  a coleccionar libros, llegó a reunir una de las bibliotecas más famosas de la Córdoba de entonces, según Aben Pascual en sus biografías, la número 1412.

Entre las clases bajas se formaron obradores donde centenares de mujeres copiaban Alcoranes y libros de rezo, que eran los más corrientes, para venderlos luego a los libreros, porque se conseguía con este trabajo realizado por mujeres, más limpieza y habilidad en la escritura al mismo tiempo que mayor baratura de jornal que con el de los copistas masculinos”.

LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p.15-16.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 689

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Llibreries, Llibres, Old books, tagged on 24/01/2022|

“ A l’Estat espanyol, per exemple, el Dr. Thebussem, psudònim de Mariano Pardo de Figueroa, publicà l’any següent un article que desvetllà entre nosaltres l’interès per l’ex-libris.

A Catalunya, els origens de la revifalla de l’ex-libris com a creació són polèmics. Hom diu que fou Alexandre de Riquer qui, a la darreria dels anys setanta recreà el gènere. Cap peça coneguda, però, recolza clarament aquesta pretensió. El més segur és que l’ex-libris català més antic dels de la nova època sigui el que Ramon Casals i Vernis féu – i datà – per a Pau Font de Rubinat, el 1889, en tornar aquest de París, on la col·lecció d’ex-libris de la Bibliothèque Nationale li desvatllà l’interès per les marques de propietat.

Amb posterioritat a aquesta data, però, els ex-libris a Catalunya no augmentaren quantitativament de manera immediata. Cal remarcar alguna marca, com la que el joveníssim Josep-Maria Sert, de nul·la activitat ex-librística posterior, féu el 1892 per a M. Bultó ( feta també com a super-libris .

Hagueren de passar, doncs, uns anys fins que l’ex-librisme es generalitzés a Catalunya. Al setmanari modernista “Luz”, a les darreries del 1898, es dedicà una certa atenció al gènera i d’aquest moment data la definitiva empenta de la nova escola d’ex-libristes catalans creadors, com Alexandre de Riquer i Josep Triadó a Barcelona, d’una banda, i Ramon Casals i Vernis, de Reus, per l’altra.

El nou ex-libris, l’ex-libris modernista, es caracteritza per la seva reacció contra les formes habituals en el gènere – l’heràldica i la simple tipografia – i per l’adopció plena del decorativisme Art Nouveau i de la temàtica simbolista. L’èxit de l’ex-libris en aquest període culminant del modernisme a Catalunya fou molt important. Als noms ja esmentats s’hi afegiren molt aviat els de  Joaquim Renart, Joaquín Diéguez, Enric Moyà, Jaume Llongueras, Modest de Casademunt, Alexandre Cardunets, Domènec Coromines, Victor Oliva o Francisco de Cidón, tots ells estudiats per Eliseu Trenc-Ballester en el seu complet estudi Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona (1977).

La moda de l’ex-libris en aquell moment fou tal que fins i tot aviat aparegueren (1903) marques de caràcter humorístic, com les de Gaietà Cornet o Llorenç Brunet.

La revifalla de l’ex-libris marcà també, a Catalunya, la revifalla de la calcografia – especialment de l’aiguafort -, el tipus més noble de gravat, que els anys aneriors o de l’auge de l’ex-librisme havia arribat a un gran extrem de decadència al país, decadència originada pel triomf en les arts gràfiques de sistemes d’estampació més econòmics ( xilografia a testa, litografia i darrerament fotogravat  en les seves diverses formes). La calcografia, doncs, no podia competir econòmicament en el camp del consum utilitari i, per tant, només podria revitaltzar-se partint de postures desinteressades. Fou l’esperit de les Arts&Crafts angleses, amb el seu esforç per deslliurar l’art de les servituds de la producció seriada i el seu interès per recuparar les tècniques nobles tradicionals, el que influí a Catalunya – bàsicament a través d’Alexandre de Riquer, anglòfil destacat – en aquest sentit.

“Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.6-7.

Paper pintat dissenyat per William Morris

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Por fin, tiene el libro un enemigo novísimo, el automóvil, expresión genuïna del apresuramiento en que vivimos que más se complace con el diario que con el volumen, por folleto que sea. ¡Cualquiera lee de viaje o de paseo en aquellos coches petroleros¡ Los eléctricos urbanos son la excepción, y en ellos sí puede hacerse, con más comodidad aún – por lo que atañe a velocidad y movimiento – que en las antiguas galeras aceleradas.

Una no insignificante bibliografía exclusiva de amigos y enemigos del libro pudiera formarse, como observa muy bien el Polybiblion de agosto de 1904, de volúmenes, folletos y artículos de revistas y diarios que, con más o menos variantes y amplificaciones, tratan del asunto. Pocos fueron y pocos son los espíritus cultos que le rindieron de verdad al libro, en comparación con las muchas almas de cántaro que le despreciaron sin parar mientes en él, o lo que es peor, después de sacarle el jugo. Alejandro de Macedonia y Ahmed-ben-Alí-Cuni, constructores, respectivamente, de una suntuosa caja para guardar La Ilíada y

Mihrab de Córdoba

del Mihrab de Córdoba, como estuche de un Alcorán que había pertenecido al califa Omar, tienen pocos imitadores. En cambio, la abominable raza de los Amrú se multiplica tanto como los mosquitos en los pantanos y no habrá quien la aniquile mientras el mundo exista.

Después de todo, puede que sea un bien para la cultura; quizá convendría de cuando en cuando un expurgo y quema como la de la biblioteca del hidalgo manchego, entre los diez millones de libros que existen, según cálculos del Sr. G. Vander Haeghen en Livres de Demain. Se nos antoja, sin embargo, que nadie había de oponerse a que en escuelas de instrucción primaria, así como se dan, o deben darse, a los niños nociones de urbanidad, convendría enseñárseles, al par que el manejo del fusil, el de los cubierots en la mesa, y que aprendiesen también someramente cómo se construye el libro y cómo hay que vestirle y tratarle, ya que, por desgracia, entre nosotros no es camarada, sino persona de mucho cumplido. Dígalo si no la triste estadística que el Dr. Thebussem hizo a propósito de los lectores que tiene el Quijote en España, en una crónica dirigida al Sr. Viscarti, de Milán, y que lleva por título Admiraciones y Estadísticas.

Y con esto doy aquí punto, temerosísimo de que los libros y el lector, parodiando a Narciso Serra cuando se quejaba de Camprodón, exclamen:

Navas, nos has desojado

Con este artículo huero;

Pudo ser vaso esmaltado

Y resultó vil puchero.

Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.23-24.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 683

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Oficis del llibre, Old books, tagged , on 10/12/2021|

Plaça de Sant Agustí

“El convent de Sant Agustí i la Fira de Bellcaire.

Com ja vam dir en passar per la plaça de Sant Agustí, on avui hi ha la caserna d’artilleria, hi havia hagut el convent dels pares agustins, del qual encara es conserva una part del claustre, per cert molt interessant, barrejada amb l’edificació nova.

En aquest convent s’havia venerat la Mare de Déu de l’empenta, de la qual ja vam parlar.

Per aquests verals i fins vora l’actual passeig del Born, s’estenia la fira de Bellcaire on es venien rampoines i tota mena de desferres i que era concorreguda pels marxants de coses velles. Aquesta fira només funcionava els diumenges, aixó com els Encants ho feien tres dies a la setmana. Els Articles mercadejats als Encants eren generalment millors que els que feien cap a la fira de Bellcaire.

Fira de Bellcaire

Els horts i solars d’aquesta rodalia servien de magatzem a dipòsit de desferres i andròmines velles que constituïen la fira de Bellcaire, que fou traslladada amb el nom d’Encants als carrers d’en Floridablanca i d’en Sepúlveda per tal de poblar-los, ja que aleshores s’urbanitzaven.

Al jardí del palau de Belles Arts s’havia conservat una font monumental que era un dels tres brolladors que adornaven el Passeig Nou o de Sant Joan. La tradició conta que la nit de Sant Pere, al punt de mitja nit, si hom mirava atentament al fons de l’aigua del brollador, veia com passava Sant Pere en una barca de vela amb un fanalet i pescant amb canya.

Hom assegura que l’escala més petita de Barcelona és la del número 10 bis d’aquest carrer. Té l’entrada molt baixa i forma arc; consta d’un sol pis.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES. Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p. 730-731.

Palau de Belles Arts

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Biblioteca Vaticana

“ ‘En contraposición con el verdadero bibliófilo, existe otra figura de coleccionista de libros: la del bibliómano. El bibliófilo ama los libros en sí. El bibliómano  no se propone sacar otro partido de sus libros almacenados que la vanagloria de tenerlos, lo que en el mercado puedan y, muchas veces, su valor decorativo prescindiendo de su valor intrínseco…’. Esta afirmación procede de Don Ramón de Dalmases Villavecchia, Marqués de Mura, que ayer disertó en la Librería Porter sobre ‘La bibliofilia y las sociedades de bibliófilos’. Don Ramón de Dalmases es el presidente de la Asociación de Bibliófilos de Barcelona .

-¿Quiere definir qué es un bibliófilo?

-La mejor definición que encuentro para este concepto es la misma palabra que lo traduce: ‘biblio’, libros, y ‘philos’, amigo. Es decir: amigo de los libros. Sin embargo, muchas personas se interesan por los libros y se deleitan con su lectura sin que puedan ser llamados bibliófilos… Porque, para el bibliófilo, los libros son esto y mucho más; siente por ellos verdadera pasión, los aprecia por su contenido y por su presentación, aquilata la calidad del papel, el adorno de sus filigranas, la perfección de su tipografía, el valor de sus ilustraciones, el nombre del artista que fues u autor, la encuadernación, la fecha y rareza de la edición y la importancia de cualquier dedicatoria o autógrafo que contengan. El bibliófilo conoce sus libros a fondo y se deleita con su vista.

– Ese deleite. ¿ No sale muy caro?

Hispanic Society

– Depende… Se puede ser bibliófilo sin seguir de cerca a Anatole France, que definía como bibliófilo al que poseía ‘el mejor texto en la mejor edición’. Como toda definición, la de France adolece de cierta imprecisión y recoge, además, una valoración crematística y, por lo tanto, eminentemente clasista. La persona modesta, el trabajador, el estudiante que recorre los puestos de venta de libros viejos para ir formando una colección sobre determinadas materias con la esperanza de mejorar esa colección tiene también derecho a llamarse ‘bibliófilo’.

-¿Abundan los bibliófilos en este país?

– Somos muchos. Sólo en nuestra Asociación, que mantiene un ‘numerus clausus’, hay cien, además de los socios colectivos, entre los que se encuentran, por ejemplo, la Biblioteca Vaticana, la Hispanic Society, la Biblioteca Nacional de Paris y la Biblioteca de Cataluña”.

Article: “Bibliófilo, muy distinto de bibliómano”, a La Vanguardia del 5 de febrer de 1974, p. Autor:?

Biblioteca de Catalunya

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 677

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Old books, tagged , , on 07/11/2021|

Carrer del Call

“Carrer del Call.

Llibreters i estampers.

Barrejats amb els botiguers de robes, al Call també hi havia estampers i llibreters, per bé que el carrer típic dels que feien i venien llibres havia estat la Llibreteria. Van fer com els botiguers de robes: quan no hi van canbre es van estendre pels carrers veïns i van seguir pels del Call, el de la Boqueria i el dels Banys. L’abundor de llibreries i d’impremtes d’aquests carrers evoca els temps en què semblava que els llibreters no es podien apartar gaire de la plaça de Sant Jaume.

A la casa senyalada amb el número 14, que ostenta en la seva façana un esgrafiat molt bonic i interessant, instal·là la seva impremta l’estamper Cormellas; fou la que va visitar l’immortal Cervantes durant la seva estada a la nostra capital i és la que retreu en la seva obra cabdal: la fa visitar pel gran Don Quixot i posa en boca de l’apòcrif personatge la gran admiració que va sentir per aquell establiment.

L’esgrafiat representava un llibre amb un bust coronat, que volia simbolitzar Virgili, i commemorava haver estampat en Cormellas un exemplar de l’obra Metamorfosae del gran escriptor llatí en ocasió del ceu centenari. Una altra part de l’esgrafiat presentava una llibreria que volia semblar d’un convent.

Jaume II eximí el jueu Feliu Bonsenyor de poder ésser penyorat en els seus llibres i en altres bens en cas de deixar de satisfer algun tribut, de manera que aleshores els llibres eren considerats com a bens. També eximí els jueus de l’obligació d’escoltar els sermons i de respondre les preguntes que els fossin fetes sobre els seus llibres.

En unes obres fetes a mitjan segle passat a casa d’en Soler i Freginals, lloc que avui se’ns fa difícil de localitzar, aparegueren en un nínxol aparedat tres llibres manuscrits que aleshores foren considerats del segle XV. Dos estaven escrits en judeo-català i l’altre en català. P. 657-658.

( L’esgrafiat fou restaurat el 1966, i efectivament recorda l’existència de la impremta Cormellas, “oficina tipogràfica” que hi va ser del 1591 al 1670.)

Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658.

XQ        XQ       XQ       XQ       XQ       XQ       XQ

“ Abrir un libro, es una experiencia, sólo comparable, con la de ir descubriendo por primera vez, el cuerpo del amante, nos asombramos, vamos reconociendo y terminamos por acostumbrarnos a la calidez de ese primer contacto. Palpar la textura, el filo del canto… es como, acariciar de forma lasciva su piel… El acto de humedecer el dedo índice, entre los labios, al dar la vuelta a la pàgina. Es un gesto por demás, sugestivo, procaz, salaz, carnal… Aspirar el aromo del papel, la tinta, exquisito goce sensual, como embriagarse en la fragancia del cuerpo amado.

Abrir un libro, es arrancarle su virgindad, es desflorarle, poseeerle, despojarle de sus valiosos secretos, Y como la amante fiel, su entrega es generosa, voluptuosa, amorosa, no pide nada a cambio, su recompensa será provocarnos el más delicioso de los éxtasis. ¡Un orgasmo intelectual ! De la misma forma un libro nos permite una exacta comunión entre escritor y lector. La cópula perfecta y lúbrica empatía, ¿ Como ocurre con la amante !

Abrir un libro, por primera vez. Supone una experiencia única, e incluso cuando pasado un tiempo, lo retomamos, releemos, recordamos, re-escribimos nuestra propia historia… la experiencia nos parece familiar, pero siempre diferente… así lo retomáramos mil veces, y a pesar de la familiaridad del trato, siempre nos obsequiarà con un orgasmo distinto y conforme pasa el tiempo, sin pedir nada, espera discreto, siempre fiel, siempre dispuesto… de ser un goce puramente sexual… se va convirtiendo en amor de verdad.” Article: Bibliofilia de Sadness a Http://foros.monografias.com/showthread.php/51584-Bibliofilia.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 674

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Old books on 18/10/2021|

“La primera societat de bibliòfils femenina: Les Cent-Une, société des femmes Bibliophiles.

Aquesta societat es va crear el 1926, als despatxos de la Nouvelle Revue Française, a iniciativa de tres dones, la baronessa de Brimont, madame Rivière-Schakhowskoy i madame Albert Pigasse. L’elecció del nom “Cent Une” obeeix al fet que aquesta xifra és l’única que té gènere femení en francès.

Va néixer, per tant, per resoldre la dificultat amb què es trobaven les dones bibliòfiles en l’època, la presència estava majoritàriament vetada a les societats de llavors. L’agrupació es componia de 101 sòcies, entre les que es trobaven artistes i dones de lletres i de l’alta societat: la princesa M. Ghyka, la comtessa de Lubersac, la comtessa de Noailles o la comtessa Thérèse d’Hinnisdal. Van abundar els noms de les esposes de coneguts escriptors: senyora de Paul Claudel, d’André Maurois o de Paul Morand.

La més distingida de les sòcies va ser, potser, la italiana Anna Laetitia Pecci Blunt, neboda néta del Papa Lleó XIII, una de les personalitats amb més renom en l’escena social i cultural del seu temps, molt relacionada amb pintors com Picasso o Dalí. (Anna Letitia era filla de comte italià Camillo Pecci i de l’espanyola Silvia de Bueno y Garzón). Entre les sòcies que conformaven el comitè es trobaven l’esposa de Paul Claudel, la bibliòfila i editora Madeleine de Harting i Valentine Dethomas, esposa d’el pintor Ignacio Zuloaga i germana de l’il·lustrador Maxime Dethomas.

La societat va començar la seva activitat editorial en 1927 amb la publicació de Suzanne et le Pacifique, de Jean Giraudoux, il·lustrada amb gravats al burí de Jean-Émile Labourer; a aquesta publicació li van seguir en 1928 Partage de midi, una de les primeres obres de Paul Claudel i Lettres à Madame Scheikévich, de Marcel Proust. En 1941 va fer una edició de Études pour “Mon Faust”, de Paul Valéry, amb il·lustracions de l’autor mateix gravades en fusta per Pierre Bouchet. Una de les edicions més conegudes és Le Cantique des Cantiques, suivi des Commemtaires de Sainte Thérèse d’Avila (1946), obra il·lustrada amb puntes seques de Michel Ciry.

El 1974 va sortir la vint-i-setena obra de la societat, L’Imitation de Notre-Dame la Lune selon Jules Laforgue, de François Villon, amb aiguaforts de Jean Jansem; el 1988 va aparèixer La Comptesse de Tende suivi de La Princesse de Montpensier (1988), de Madame de Lafayette, amb gravats a l’aiguatinta de Gustave Le Créach.

Dues de les últimes publicacions d’aquesta societat, que celebrarà el seu centenari en 2026, van sortir en 2015 i 2017: De quoi parlent els ximpanzés (2015), un assaig del neuropsiquiatre Boris Cyrulnik, il·lustrat amb fotografies d’Antoine Poupel; i La Maison du Lys de France (2017), de Gérard Manset, amb il·lustracions de François Schuiten reproduïdes en impressió digital. El text d’aquesta edició (de 125 exemplars) està compost a mà en caràcters Gill Sans i es va imprimir en tipografia al taller de Vincent Auger.

“La primera societat de bibliòfils femenina: Les Cent-Une, société des femmes Bibliophiles”, dins de l’article de Germán Vasid Maliñas: “Sociedades de bibliófilos, viaje por 200 años de historia”, en el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions; Aloma&ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

“ Concurren a la feria, cada domingo, muchos centenares de compradores, y en pocas horas, de nueve o diez de la manyana a dos de la tarde, se efectúan transacciones por varias decenas de miles de pesetas. Véndese, además de libros, todo cuanto se relaciona con ellos o, mejor, con las artes gráficas. En los últimos tiempos ha adquirido considerable importancia el comercio de revistas ilustradas, de sellos y de cromos.

  Cada género tiene su especialista, en el que vende y en el que compra, y todas las formas de la manía coleccionista y sus derivados, de la que tan hondamente estamos afectados los humanos, se manifiestan allí abiertamente.

  Es curioso seguir al coleccionista, frecuentador asiduo de la feria, y descubris sus debilidades y extravagancias; pero no menos curioso e instructivo es observar a los libreros detrás de sus libros esperando silenciosamente, con digna seriedad o con aburrimiento, al comprador, o exaltando a grandes voces su mercancía. Algunos son comerciantes natos, hábiles vendedores que saben valorizar su mercancía, al efectuar la transacción, o que saben exponerla, particularmente aquellos que amontonan sus libros sin orden ni concierto, como si pretendiesen dar la sensación de que no conocen el valor de su mercancía. Con lo que, hay que reconocerlo, estimulan al comprador que, a menudo, en pos de una falsa economía, se decide a gastar diez pesetas en lugar de tres, de seis o de nueve.

  Hay que decir que en esas pilas desordenadas aparecen a menudo libros de interés, no incunables naturalmente, ni ejemplares únicos, ni ediciones numeradas, pero sí folletos difíciles de encontrar, primeras ediciones que mañana serán buscadas, curiosidades bibliográficas que un día aparecerán en los catálogos de los libreors anticuarios y sobre las que se lanzarán con su acostumbrada avidez los coleccionistas.

Pero además del librero comerciante, encuéntrase también en la feria el librero bibliófilo, serio, como convencido del valor y del mérito social de su actividad y que sabe lo que vende; éste cuida al libro, lo limpia antes de venderlo, lo reconstruye o lo reconstituye y lo expone dignamente. Y pide, además, por él lo que realmente vale.

  Los libros antiguos han desaparecido casi del todo de la feria, como van desapareciendo de las librerías anticuarias, para caer, como ocurre en todo el mundo, en manos de coleccionistas y de bibliotecas, de donde ya no salen.

  Pero el negocio no muere. El coleccionismo es eterno. Ya empiezan a apreciarse las ediciones de hace cincuenta años o menos, cuya rareza, al ir en aumento, acrece su estima.

  La afición coleccionista, por otra parte, crece cada día, se especializa y se desplaza de objeto, y con ella el número de vendedores. Las cuatro manzanas que circunscriben el mercado de San Antonio resultan insuficientes. Son ya seis formando dos hileras paralelas de puestos, separadas por un estrecho pasadizo, donde se apretuja y empuja la creciente multitud de compradores cargados de libros.   Sin embargo, los libreros se quejan. No realizan apenas compras y, por tanto, no disponen de libros para vender. ¿ Por qué? Se publica más, se lee más, los reveses de fortuna no han disminuído con relación a los tiempos pasados. ¿ Cómo es, pues, que la gente no se deshace de sus libros?

En alguna de sus obras expone Darwin la sorprendente relación que existe, si no recuerdo mal, entre las ratas y el consumo humano de leche. Abundancia de ratas significa disminución de piensos y forrajes; por tanto disminución de vacas; por tanto, de leche; por tanto, escasez de ésta en la alimentación.

  Algo semejante ocurre – aunque no en el plano de la alimentación, naturalmente – con los libros. La gente no cambia de casa con la facilidad con que lo hacía en otras épocas más sosegadas, y de consiguiente no se encuentra en la precisión de adaptar y ajustar sus cosas a una nueva vivienda. De ahí que no hay sobrante, objetos, cosas, libros de los que resulta necesario desprenderse.

  Con lo que se demuestra que unos decretos sobre alquileres han tenido la inesperada repercusión de reducir las posibilidades del comercio del libro usado”.

  Article: “Els Encants de Barcelona”, d’Augusto Matons Colomer, a la revista Bibliofilia IV, Ed. Castalia, València, 1951; p. 55-57.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 665

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres d'artista, Oficis del llibre, Old books, tagged , , , on 10/08/2021|

“Si es pogués fer una estadística veritable dels lectors i lectores que hi ha a Catalunya restaríem probablement esgarrifats. No en trobaríem ni un u per mil!  De moment us semblarà que la meva dita és pessimista, exageradament pessimista. Tanmateix no fa sinó recollir els fruits d’una experiència personal que ja comença  a ésser vella. I d’altra banda no pretenc que aquesta constatació que faig pública es converteixi pas en un motiu de descoratjament. Si el presentés encara d’una pobresa i d’una insuficiència que fan avergonyir , el passat que tot just acabem de deixar enrera és molt inferior… El guany, doncs, és un fet indiscutible.

 Esdevé només que aquest guany indiscutible no té les proporcions que alguns entusiastes li han volgut atribuir i no pot comparar-se amb el coeficient de lectura de qualsevol país centre o nord-europeu. Som en una de les primeres etapes… Només en una de les primeres etapes. Deixeu-me afegir encara una altra cosa: si restàvem gaire anys en aquesta etapa, ocorreria inevitablement una crisi en la vida de la nostra literatura i fins del nostre periodisme. Pocs lectors! Poquíssims lectors! Per a merèixer aquest títol al capdavall modest no basta de saber llegir ni de fullejar algun diari cada dia i algun llibre cada trimestre. Cal sentir com una necessitat si fa no fa contínua l’apetència del llibre, és a dir, l’anhel de doblar l’experiment vital propi amb un seguit d’experiments aliens. Un xicot anglès, una mecanògrafa francesa que devoren normalment un volum setmanal són lectors. Un noi català , una dependenta barcelonina que comencen un llibre i no l’acaben, que en manlleven un altre i el tornen a mig llegir, que adquireixen els dos primers números de totes les biblioteques noves però que són incapaços de completar-ne cap… no són lectors. I pensar que aquests exemples d’inconstància i d’irregularitat, potser representen l’élite, la nata i flor de la lectura! La majoria no arriba ni a tenir aquestes vel·leïtats. Ignora els llibres totalment. Potser no cuita a amagar-los com la bona dona de l’anècdota perquè no els vegi el metge i formi un mal concepte de l’ordre de la casa… però el resultat és el mateix. En aquestes condicions, el luxe de tenir una literatura gravita sobre els escriptors i en menor proporció sobre els editors i els llibreters. L’esperit de sacrifici dels primers és molt gran, a estones fins sembla inexhaurible ; els segons evidentment no arriben tan enllà en aquest camí , però com que el negoci de fer llibres, no menys que el de fer diaris, és dels que exerceix una misteriosa atracció damunt els homes, mai no manca un editor novell i il·lusionat per reemplaçar un editor cansat i decebut.

¿Quan de temps pot durar aquest estat de coses? Fa de mal preveure. El cert és que no pot ésser etern i que baldament ho fos no representaria cap desideràtum . Hem passat—i j a era hora!—del període dels aficionats al dels professionals. Hi ha a Catalunya , per primer cop en la sev a història moderna, un parell de dotzenes d’escriptors que no fan sinó escriure . Gairebé tots els catalans són capaços en el foc d’una discussió d’envanir-se d’aquest esdeveniment… són capaços de fer res més ?

Ha arribat l’hora de dir ben alt i ben clar que si no fan res més, si no aconsegueixen encomanar-se el virus de la bibliofília més elemental, aquest professionalisme incipient qne els afalaga d’invocar, acabarà per desaparèixer . No és just ni moral que la multitud es refiï indefinidament de la força de les vocacions literàries. «Ha nascut escriptor… No serviria per a res més.. . No ens preocupem, doncs… Escriurà encara que es mor i de fam…» No és just, ni és moral, ni és prudent. No totes les vocacions tenen aquest caràcter de fatalitat. Molts escriptors, àdhuc entre els millors, poden canviar de rumb. D’altres… d’altres poden emigrar . No voldria, amb aquestes consideracions adjudicar-me cap qualificatiu que fes olor de derrotisme. Però he cregut d’alta conveniència de clavar un cop d’agulla a les bombolles suaument irisades que surten de les palletes dels cofois.

Article. “ Una primera etapa que no pot ésser eterna. La literatura professional és un luxe que cal pagar”, per Carles Soldevila a D’Ací i D’Allà. Magazine Català, , núm. 140, p. 253, agost 1929.

XQ   XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ ¿ No se te ha ocurrido nunca, lector querido, detenerte ante un puesto de libros viejos, de libros de lance, o de ocasión, como ahora se dice? ¿ Verdad que un puesto de libros viejos tiene algo de atractivo, de irresistible, algo que nos obliga a detenernos, a revolver y manosear aquellos libros, a cogerlos y soltarlos, como se coge y se suelta la hoja efímera de un calendario?

  ¿ Qué buscamos entre aquellos libros sucios, maltrechos, ajados, amarillentos, roídos los más de ellos por la voraz barrenilla (Anobium paniceum), insecto al cual no le importan un bledo los productos del intelecto humano? Si un bacteriólogo acertara a pasar por allí, de seguro que no se le ocurriría otra cosa que arrojar todos aquellos libracos al fuego purificador. Y en verdad que no estaría del todo desacertado.

  Y, sin embargo, todos aquellos libros representan un esfuerzo intelectual de sus autores, un legítimo anhelo de fama o de gloria, o, cuando menos, la laudable ambición de alcanzar la estima de sus contemporáneos.

Revista Gráfica

Muchos de los nombres ilustres que hoy yacen olvidados, fueron en su tiempo preclaros pensadores, correctos prosistas o inspirados poetas. Todos experimentaron el inefable placer de leer por primera vez las pruebas de sus libros, redondeando amorosamente el estilo, puliéndolo, con la misma solicitud y cariño con que el lapidario labra las piedras preciosas. ¡ Oh, qué escalofrío de esperanza y temor al aparecer el libro en las vitrinas de las librerías¡ ¡Co qué augusta ansiedad aguardaron los juicios de la crítica¡

  Yo comprendo y me explico que hay mucho inenarrable en aquel momento sublime de verse reproducido el hombre en la forma y substancia de su hijo; pero deberéis también convenir conmigo en que hay asimismo no poco de solemne e inefable cuando un hombre ofrece al público el primer fruto de su ingenio.

  Pero así como el niño crece, se desarrolla, llega a la plenitud de su ser, y luego declina y por fi fenece, así también el libro nace, impera un momento, pasa fugaz por la mente de los contemporáneos, y por fin desaparece y va a parar al expoliario de los puestos de libros viejos.

  Morirse un hijo, cosa terrible es; pero no menos terrible y doloroso es ver que un libro, que costó noches de insomnio y de fatiga, de penas y de congojas, que era la suma y compendio de todas las esperanzas y anhelos de su autor, terrible cosa es, repito, que aquel libro, después de haber llamado un momento fugaz la atención de las gentes, yazca allí, olvidado, polvoriento, manoseado por manos impuras, que lo vuelven y lo revuelven, como si fuera cosa vil, despreciable, mirándolo por el lomo, y soltándolo con una indiferencia tan glacial, que, si el autor lo viera, de seguro, que no podría contenerse, y, cogiendo por el brazo a aquel transeunte husmeador, le diría: ¿ Crees tú que este libro, que es carne de mi carne y sangre de mi sangre, lo escribí yo para que tú lo arrojes con desprecio como si fuera cosa inane, materia baladí?

  Article: ”Entre libros y libracos”, de C. Vilarasau Piñot, a la Revista Gràfica, nº  — de 19–, p.95-96.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 664

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Old books on 04/08/2021|

“En un article recentment publicat en aquestes columnes amb el títol de “Col·leccionistes i Col·leccionisme” parlàvem dels diversos generes nocius de col·leccionisme pobre i desorientat. Ara voldríem parlar dels diversos gèneres de col·leccionisme ric i més o menys orientat, els quals, així i tot també són en gran part o en petitat part perjudicials. El més nociu d’aquests col·leccionismes, el més perillós de tots, és el col·leccionisme perfectament orientat i poderosament financier, pera destinat a l’alienació; aquell col·leccionisme que opera amb vistes a l’especulació. El perill resideix en la possibilitat que l’alienació es produeixi parcialment o totalment al través de la frontera. Aquesta especulació pot ésser francament premeditada, com és el cas el col·leccionisme dels antiquaris que tenen liara col·leccions especialitzades posades a la venda, o bé dissimulada, en el cas de certs col·leccionistes i fins en el cas d’alguns antiquaris que al valor intrinsec de la concede, volen afegir-hi el sobrepreu d’un simulat amor a la matèria, volia simular que cal comprar la col·lecció més les ganes de vendre-la. Hi ha també l’especulada involuntaria: la dels col·leccionistes que more sense haver llegat llur col·lecció al propi país; la dels que són obligats a enalienar llur col·lecció per causa de pèrdues financeres; la dels qui es cansen de llur col·lecció i reneguen del col·leccionisme o baraten els objectes de llur col·lecció per objectes d’altre gènere, com féu anys enrera el senyor Estruch amb la seva col·lecció d’armes i armadures. Una altra espécie de bon col·leccionisme nociu es el del col·leccionisme de bons gèneres massa heterogenis: és el menys nociu de tots, però pateix d’ineficácia en sí mateix. Aquest col·leccionisme només pot ésser avalorat fora d’ell, quan, per raons de donació, llegat o venda a un Museu públic, cada una de les matèries que formaren la susdita col·lecció és reintegrada a la massa de cada una de les seccions corresponents del Museu, ço es : una col·lecció de propietat particular massa heterogènia no rendeix el que ha de rendir fins que es desintegrada, destruida i fosa en una col·lecció pública. La donació d’una d’aquestes col·leccions heterogènies a un Museu sota la condició d’installar-les a part sense desintegrar-les, és una donació molt menys important del que els donadors es pensen; és de resultats molt menys valuosos del que ella és intrínsecament. Altre col·leccionisme bo peró inoperant o be eficient pel dessota de la seva vàlua intrínseca és el que despén tants o mes cabals en pro de la raresa de les peces que en pro de llur vàlua artística o arqueológica. Es cert que

Col·lecció de vidre del Castell de Peralada

sovint la valor arquelògica d’un objecte equival a la seva valor de raresa. Aleshores, el col·leccionisme d’aquestes peces raríssimes i per tant caríssimes només és estimable en produir-se preconcebudament per a tard o dejorn contribuir a acréixer una col·lecció pública on les peces rares d’aquell gènere arqueològic especial formin sèrie. En qualsevol Museu una peça d’altissima vàlua arqueològica no serà eficient si és única o massa rara; fins podrà esdevenir motiu d’escandol si existeix algun altre Museu especialitzat en aquell gènere rar. Aquestes denúncies de vicis del col·leccionisme pròpiament dit es poden aplicar també a la bibliofília. Del que exposem en aquests dos articles es conclou que el col·lecionisme especialitzat sempre serà més valuós que l’heterogeni. Tant és així que una col·lecció d’objectes individualment desproveits de vàlua arqueològica, artística o de qualsevulga altra mena pot esdevenir de gran valor cientific i de molt preu. Així, per exemple, la col·lecció d’objectes de teta mena (els més heterogenis que hom pugui imaginar) però coordinada per llur relació amb la història del segle XIX espanyol que pacientment va formant l’antiquari senyor Anyés; la col·lecció de vidres, opalino, d’estil isabelí que formen el marxant parisenc de pintura moderna senyor Barnheim i l’antiguari barceloni senyor Goday; la col·leció de bibliografia barcelonina antiga que posseeix el senyor Plandiura.



Col·lecció Plandiura

El segle XIX, tan desconsiderar i tan desvaloritzat des del punt de vista del col·leccionisme, és una pedrera gairebé inexaurible de variades, fecundes i barates col·leccions, les quals poden immediatament esdevenir col·leccions de preu. Els nordamericans ho han percebut i s’han posat a formar séries d’objectes d’art d’aquesta època tan recent. El resultat ha estat encisador. En veure aquestes col·leccions especialitzades d’objectes d’art del segle XIX hom s’adona de la gran fecunditat, de la bella fecunditat d’aquesta  centúria. Aquest és un col·leccionisme fàcil, altament profitós i indeciblement engrescador, el qual hom deuria instaurar entre nosaltres abans que bona part d’aquest material no fos perdut per raó de menyspreu.

El bon col·leccionista ha d’estar enterat dels fraus i de la manera com es produeixen, ha de limitar-se a pocs gèneres o bé a un sol i ha de pensar primordialment en el destí de la seva col·lecció. El bon col·leccionista no ha d’entestar-se a esgotar el seu magre o poderós pressupost en l’adquisició de peces exageradament cares, adés cares per raó de llur raresa, adés per raó de la moda, adés per raó de xovinisme o per altres raons. Ans al contrari, explotará aquestes desviacions de l’estimació artística per tal de fer més aviat una col·lecció bona que una col·lecció cara. Així, si col·lecciona pintura espanyola procurará adquirir-la en les vendes de l’estranger, on sol ésser poc adinerada. Si col·lecciona mobles, o pintura, o escultura francesa del temps dels Llúïsos o del període de l’Imperi, procurarà no adquirir-la  a França, on aquests gèneres obtenen preus enormes; sinó, que es bellugarà per adquirir aquestes belles coses en l’atzar de les vendes de per ací o de per tot altre país que França. Potser caldrà que desisteixi de posseir les peces cabdals d’aquests estils si no disposa d’una fortuna molt gran i baldera. El bon col·leccionista aprofitarà la baixa universal dels grans autors demodats i farà així una magnífica col·lecció a bon preu; tindrà bon olfacte per a descobrir les bones peces anònimes que de vegades passen en les vendes públiques a preus ridículament baixos; no tindrà la dèria de les exclusives de les peces signades i amb pedigree d’autenticitat rigorosa: això nomes escau als grans senyors del col·leccionisme que saben obrar tan magníficament i munificentment com el senyor Cambó. El bon col·leccionista de tipus corrent no menysprearà les obres remarcables dels artistes mitjans si elles són tant o més estimables que les obres mitjanes dels artistes genials o exageradament famosos; no es dalirà per les obres dels artistes mediocres de fama olímpica; no permetrà que la vanitat se sobreposi al bon gust i al discerniment.

 Per altra part les corporacions públiques estaran al corrent de les bones col·leccions que perillen d’esser disgregades o expatriades i les rescataran — amb malt particular enderiament perseguiran d’aquelles col·leccions que ultra llur bona qualitat posseeixen la d’ésser especialitzades d’objectes pertinents al propi poble.

Article: “ Col·leccionisme i col·leccionistes”de  Joan Sacs, a La Publicitat, nº. 17111; 9 de febrer de 1929.


Col·lecció de vidre Castell de Peralada

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Efectivamente, un libro para bibliófilo puede resultar caro, porque las cosas bien hechas necesitan tiempo para hacerlas y el tiempo debe pagarse, como igualmente es costoso el papel bueno y hay que pagar también al ilustrador. Pero no siempre los libros más caros son los mejores y con elementos sencillos se pueden hacer grandes cosas. La armonía y el equilibrio, la dirección acertada no tienen nada que ver con los gastos materiales. Ediciones atiborradas con ilustraciones y colorines pueden ser un desastre.

Marca d’impressor Elzevir

Un libro puede ser bello con pocas ilustraciones e incluso sin ninguna. Hay que ver páginas impresas por los grandes artistas impresores – hemos dicho grandes artistas impresores, no grandes impresores -, para comprender toda la belleza que puede resultar del simple juego de las letras negras sobre el papel. Bodoni, los Elzevir, Ibarra, nos han legado páginas de suprema armonía, concebidas con un espíritu casi podríamos decir arquitectónico. La ilustración es buena y deseable como elemento de riqueza y cuando está en función de la tipografía.

Las tiradas limitadas son un truco que han inventado los editores para valorizar sus ediciones, para hacerlas más raras y deseables. En el fondo no son gran cosa más que una inmoralidad y una injusticia. Se puede defender una tirada limitada cuando la técnica de las ilustraciones no permita una tirada larga –en el caso de estar grabadas  a la punta seca, por ejemplo -. Generalmente no son otra cosa sino el fruto de una civilización bastante reñida con la ética. A pesar de lo dicho, la justificación de las cortas tiradas puede tener una razón en nuestro país: se tiran pocos ejemplares porque no se venderían más, porque el mercado es limitado  y la amortización se hace con los ejemplares que se venden, no con los que se imprimen. Pero la bondad de un libro no tiene nada que ver en absoluto con la tirada”.

Técnicas del Grabado Calcogrráfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 174-175.)

Marca d’impressor d’Ibarra

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 663

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres d'artista, Oficis del llibre, Old books, tagged , on 31/07/2021|

“Dihém això perquè ens sembla que la falta de regles ortogràfiques fixes afe.-“ Encara que la reproducció d’obres antigues no sia feta pera tota mena de gent, puig sense certa cultura no s’hi pot trobar l’interés que realment tenen, els qui’s dediquen a la reproducció moderna de llibres o manuscrits antichs, segons nostre humil parer no deurien may deixar en oblit que fins a cert punt fan obra de vulgarisació, que són molts els que sense possehir fondos coneixements filològichs desitjen fruhir les belleses de nostra amiga literatura gida a les abreviacions y a les paraules trencades que’s troben en dits manuscrits constitueixen pera molts un obstacle a la comprensió ràpida de les idees que’s volen capir, comprensió indispensable pera gosar ab les belleses del Tirant lo Blanch, o el Curial y Guelfa, y gens despreciable quan se llegeixen obres que demanen ésser meditades com les del Mestre Ramon Lull. Se dóna’l cas de que no’ s respecta la ortografia d’un autor contemporani nostre com en Verdaguer, y’s conserva la d’un copista del segle xv. Comprenòm perfectament que obres antigues no’s deuen subjectar a la ortografia moderna, però tenint en compte que la major part de faltes e inconseqüències dels manuscrits antichs no són degudes a son autor, sinó als copistes, sembla que ja’ns fóra permès ésser mis lliures d’unificar la ortografia d’una paraula prenent per patró la que’s trobi més ben escrita pera fer més comprensible y fàcil la

lectura. El meteix Vidal y Valenciano, en l’advertencia que posa al començament de la Comedia de Dant Alighieri traduhida per Andreu Febrer (segle xv), diu, referintse a la ortografia: “En realidad no existían reglas precisas… los que escribían eran en este punto tan descuidados, tan indolentes y acaso podríamos añadir tan ignorantes, que no sólo en una página, sino en una misma línea escriben de varios modos una misma palabra.» Nota també que juntaven sovint dues o més paraules en una sola, o’n descomponíen una en dues o més, agravant això les abreviatures y el desordre y escassetat de la puntuació. No cal dir que traslladant fidelment a la imprenta un manuscrit en aqueixes condicions, resulta quasi ininteligible pera un lector modern. Trobar, per exemple, escrit en una meteixa obra: erguios, ergullos, argullos y orgullos; bocua, boqua, bocha y boca; ayer, aer, aura, ayre, fa que passi allò de «qui ho entén, qui no ho entén…» Malgrat queixarsen y ferho notar, el meteix Vidal y Valenciano conserva en la reproducció totes les diferencies ortogràfiques. Per altra part uneix les paraules trencades, separa les afegides y usa las en forma corrent. Si no arriba a fer això, llegir la Comedia d’Andreu Febrer fóra com desxifrar un geroglifich. Tal y com està, encara es més curt estudiar l’italià y llegir el propi Dant. Conservar la s alta semblanta a la f, y l’us de la u per v  y al revés, y el de la j per i y viceversa com els antichs les usaven, y fins conservar certes abreviatures fàcils de compendre, ho trobém bé sempre qu’en la impressió s’usin tipos gòtichs, perquè ajuda a donar caràcter al conjunt de l’obra; però ni ab tipos gòtichs ni ab cap altres trobém just escriure una paraula de diferentes maneres.Podria conservarse mal escrita quan en tot el manuscrit fos d’aquella manera. Dins d’una publicació editada en nostre temps, la fidelitat exacta potser tindria rahó d’ésser si l’obra fos escrita de la propria mà de l’autor, y encara; puig posats a demanar fidelitat, arribaríem a demanar una reproducció fototípica de l’original. Tot això són apreciacions tal volta equivocades. Som llechs en la materia; som senzills amateurs; potser ens manca tota la rahó, però estém segurs de no ésser sols a pensar d’aquesta manera. Sia com vulga, ben vinguts sien els bons llibres que contenen belles obres antigues o modernes. Ab ells s’hi aprèn molt y s’hi gosa. La fundació que de poch s’es feta de la «Societat Catalana de Bibliòfils», composta de triades personalitats que’s distingeixen per son amor a la cultura de la terra catalana y que’s proposen fomentar l’amor a nostres millors obres literàries presentantles ab material digne d’elles, fentne veres edicions de bibliòfil, es un dels signes evidents de que continua’l feliç desvetllament de nostra terra y de que coratjosament se va pel bon cami de reconstruhir nostra personalitat resucitant nostra gloriosa tradició literaria.

Article: “Bibliofilia II” de Sebastià Junyent, a la revista Joventut, nº 275 de maig del 1905.

XQ        XQ      XQ      XQ      XQ      XQ      XQ

“Un libro puede llegar a ser una obra de arte y para conseguir obras de arte no hay fórmulas que valgan. Con todos los elementos estudiados se puede hacer un libro bello o se puede fallar. La excelencia de las partes no conduce forzosamente a la perfección del todo. Los elementos que forman un libro han de ser manejados por un artista que tenga una idea de conjunto. No quiere ello decir que el ilustrador tenga forzosament que trabajar al dictado, peró sí ha de obedecer a unas directrices encaminadas a la armonía total.

El carácter y la personalidad de un  libro son las características más difíciles de conseguir y no se pueden dejar al azar. Si cada libro es diferente en cuanto al texto que contiene, la materialidad del mismo ha de tener asimismo unas peculiaridades propias. No abonamos la originalidad como sistema o como meta, sino como resultante lógica de las cosas.

Un libro de bibliofilia no solamente es un texto, unas ilustraciones, o un magnífico  papel, sino todos estos elementos a la vez, y algo único y a la vez diferente.

Frente a estas consideraciones hemos asistido al imperio de otras muy diferentes y que a menudo han sido las siguientes:

1ª. Un libro de bibliófilo ha de ser un libro caro.

2ª. Tiene que ser de tirada limitada.

3ª. Ha de ser ilustrado.

4ª. Ha de estar impreso sobre papel de hilo.

Para más de un espíritu simplista, la sola posesión de una de estas caracteísticas ya justifica el calificativo de libro para bibliófilo.”

Técnicas del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 173-174.)

Gravat calcogràfic

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 661

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books, tagged , , on 12/07/2021|

“ La carta pastoral de Ricard de Bury no us cregueu que tingui el to menor, reposat i dolç de l’homilia ; ni tampoc sona suau i agomboladora com d flautat d ‘un orgue. Té el vol audaç del ditirambe i la picor de l’estre diví. Els llibres per ell no són un grapat de fulles seques. Són un ramell de fulles vives com les que produeix i renovella cascun any, l’arbre místic de l’Apocalipsi qui cada mes esclata en flor i en fulla, plantat a la vora de les aigües decorrents. Els llibres per ell tenen ànima i tenen parla i tenen veu. Arrenglerats en els prestatges, parlen, ells amb ells, amb una eloqüència muda, com els Pares reunits en concili : Plató dialoga amb Sant Joan i amb Sant Pau intima Virgili. Els llibres repten els clergues (els clergues del seu temps, ben entès) de l’oblit en què els deixen i de la solitud en què els tenen abandonats i de l’afront que els fan, desterrant-los de les biblioteques per donar-hi alberg «a aquelles bèsties bípedes que han nom de dones, amb les quals (són les paraules del Bibliòfil mitrat i crossat) mai del món no hauria de tenir familiaritat cap clergue.» L’amor dels llibres els en podria curar d’aquesta afició i fer-los-en fugir com d’un àspic o d’un basilisc. «Ells han tret dels armaris de llurs hostes naturals, els llibres, i hi han ficat còfies ben guarnides, peces de brocat, sederies fines, vestits i pells d’ermini i marta, madeixes de lli, troques de llana, ungüents, alcofolls. algàlies i aigües de murta i de tota altra bona olor.» Sobre els llibres que la poca cura ha destruït, el bisbe es corfon en plant i exhala el seu dol en veu de plor i de gemec, amb aquell udol nocturn amb què Raquel plorà els seus fills, sense admetre’n conhort, perquè ja no existien i les seves llàgrimes no els podien reviscolar. El sacrifici d’Ifigènia, la immolació

Sacrifici d’Ifigènia ( mosaic segle I DC)

de la filla verge de Jefté li semblen cosa poca en comparança dels llibres sacrificats. La seva set de llibres és inextingible ; les seves entràmenes en tal manera se’n cremen i en són devorades, que les moltes aigües no l’apagarien, aquesta set, ni els rius copiosos podrien assadollar-la. Per tal de ponderar la seva bibliofília, el sant Bisbe entra a despullar de símbols el Llibre dels Llibres, la Bíblia, i a posar la mà en el tresor del santuari. Considera que fou l’edat més feliç de la seva vida, aquella edat en què, abans d’agreujar les seves espatlles amb el càrrec onerós de l’episcopat, per comissió del Rei d’Anglaterra podia visitar onsevulla — talment com si anés de cacera per abundosos vedats — les biblioteques públiques i privades, adés laiques adés eclesiàstiques. Allà dintre sí que s’hi trobava a plaer, com el peix dins l’aigua. Allà hi trobava tot d’un cop turment i metgia. Els llibres el vulneraven i el curaven alhora, com la llança d’Aquiles qui en els naframents que feia ja hi posava bàlsam guaridor. A la ciutat de París (que ell anomena «Paradís del món») els seus braços avars es carregaren de collita. Per tal que fos més rica la messa i més diligent l’espigoleig, ell demana l’ajut dels frares mendicants qui van trescant el món. Amb la sagacitat de tals llebrers creu ell que no hi haurà llibre que pugui fet-se escapol del seu afany boig d’adquisició «Els frares mendicants. diu, són les formigues del bon Déu que ho trobeu i ho traginen tot; són les atielles feineres que mai no tenenn prou càrrega per a fer llur bresca. Entraren a la vinva del Senyor, a l’hora onzena, i ja han afegit més fulls als llibres sagrats que tots els altres operaris junts.» No vol que els llibres romanguin intactes en llur ociosa virginitat. Vol que siguin tractats amb mà diürna i amb mà nocturna, segons el precepte d’Horaci. Autoritza la llió de la Sagrada Bíblia amb el bon

Portada del Deuteronomi a la “Bíblia de Sant Paolo”

exemple d’aquell eunuc de la Reina d’Etiopia, el qual, llegint llegint, mentre feia camí, obtingué l’aigua del baptisme i la ciutadania de la ciutat de Déu. Encoratja el fervor dels copistes a fi que substitueixin els llibres que es perden amb els llibres que els surtin de les mans, amb aquells manaments de l’Eclesiàstic : Que no hi hage fi en la multiplicació dels llibres. Cal posar en el lloc que ells deixen buit, aquells altres joves hereus legítims nascuts d’ells mateixos, com diu també l’Eclesiàstic, referint-ho al just que es morí : El pare és mort ja ; empero ningú, no ho diria, puix que ha deixat un altre ell mateix. Amb la mateixa ternura i amb delicadesa igual que els infants nascuts de fresc, haurien d’ésser tractats els llibres; i haurien d’ésser reverendats amb el mateix respecte que ho són les vestidures litúrgiques i el cibori sagrat. Jesucrist. en persona, deixà als clergues exemple de com els llibres han d’ésser tocats ; puix, Ell, en començar el seu ministeri evangèlic i en pendre en les seves mans santes i venerables el volum de les profecies d’Isaïas, després d’haver-lo desplegat i llegit, el tornà a plegar amb tot esment i el posà a les mans del ministre de la Sinagoga. Evoca aquelles paraules de Moisès, solemnes i testamentals, quan, en acabar d’escriure el Deuteronomi. diu als levites: Preneu aquest llibre i poseu-lo a un costat de l’Arca de l’Aliança del Senyor Déu Nostre. I en l’acte de consagrar i de fixar amb un acte de voluntat suprema totes les altres seves voluntats canviants, el sant bisbe de Durham ara institueix que tots els seus llibres, tan sense nombre que ja no cabien enlloc i gairebé el desallotjaven del seu palau, siguin donats, en almoina perpetual i en sufragi de la seva ànima, als estudiants del Gran Estudi d’Oxford. Estava cregut que els llibres bons que en vida atresorà, tindrien un poder de muda exoració í que amb veus imperceptibles i amb gemecs inenarrables, impetrarien per ell l’admissió al Regne del Cel. Allà amb els seus ulls inextingibles. llegiria perpetualment l’apocalíptic Llibre dels Set Segells que l’Anyell només pot obrir…

“ Article: “Bibliofilia III” de Llorenç Riber a La veu de Catalunya, 23nov 1926.

XQ      XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Gravat calcogràfic

“ Actualmente, al decir bibliofilia no se indica solamente amor y afición al libro, como se desprende de la etimología del vocablo, sino amor a un cierto tipo de libro. Un libro para bibliófilo quiere decir asimismo algo específico.

La diferenciación entre el libro corriente y el de bibliófilo ha sido el fruto de la industrialización y de la prodigiosa cantidad de papel impreso que caracteriza a la civilación moderna. La producción masiva ha sido como siempre contraria a la calidad. A los antiguos impresores que crearon tantas maravillas, no les guiaba tan sólo una intención explícita de hacer un libro de un tipo diferente, sino que el imperativo de belleza actuaba en ellos naturalmente. El libro era ya de por sí algo raro y caro y el impresor no practicaba una industria sino un bello oficio.

La bibliofilia moderna no es un lujo gratuito ni un negocio que vive del esnobismo de las clases adineradas, como cree alguna gente suspicaz. Su justificación deriva del primor de ejecución material que se persigue y del tono espiritual que denota el saber apreciar los detalles de perfección, de buen gusto y de sensibilidad. La máquina ha invadido todas las actividades de producción; el maravilloso instrumento que son las manos del hombre va perdiendo su aptitud creadora por falta de uso y nuestra civilización parece que terminará por destinar las manos al simple menester de ir pulsando botones que nos darán todos los trabajos hechos. Hechos, sí, pero sin esta perfección entrañable y llena de sentido de las cosas hechas a mano”.

Técnica del Grabado Calcográfico y su estampación. Con unas notas sobre Bibliofilia. PLA, Jaume.

Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1956. (p. 165-166.)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 660

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques, Enquadernacions, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Oficis del llibre, Old books, tagged , on 06/07/2021|

“ Si els bibliòfils haguessin de triar un Sant Patró, com ara els impressors tenen Sant Joan ante Portam latinam i els llibreters tenen el Doctor Màxim Sant Jeroni, el tindrien ben bo de trobar. No en el martirologi romà, precisament. No és sant canonitzat, encara que visqué una molt santa vida. Ell portà la bibliofília, o sia l’amor dels llibres, fins a un extrem heroi.Amor quan desmesura, semblant  és d’oradura, deia el refrany català del segle XV. Amà el llibre amb una amor desmesurada, amb una amor quasi furiosa d’orat, el bisbe de Durham Ricard de Bury, autor de la carta pastoral intitulada Philobiblion, que fou el credo i la professió de fe de tot bibliòfil. Anys enrera la Cambra Oficial del Llibre, de Barcelona, pensà de fer una traducció i una bella edició, digna de l’entitat que la patrocinava, d’aquest opuscle que ja en totes les llengües cultes té la seva edició monumental. L’única traducció en cap de les llengües ibèriques que n’existeix, és la que publicà Pin i Soler en bell català, l’any 1916. I Catalunya té la sort de posseir un dels pocs còdexs que n’existeixen, procedent de la Biblioteca Dalmases. Ricard de Bury,

Biblioteca Dalmases

hipotètic Sant Patró dels bibliòfils, fon contemporani del nostre Ramon Lull. Nasqué l’any 1281 a Anglaterra, prop de Bury Sant Edmont, i morí a la seu de Durham l’any  1345. En aquell temps els llibres s’estimaven amb una amor paternal, alhora gelosa i tendra, molt més que no ara que les màquines trepidants n’infanten amb tanta i tan fàcil profusió amb una monstruositat tan prolífica. Aleshores l’eixida d’un llibre dels Scriptorium tenia quelcom de púdic i d’august, com ara un naixement ; i si el llibre era bellament il·luminat per una mà florida i lenta, aleshores la festa era gran, com la que es fa per un nadó primogènit que és portat a bateig entremig de blancors i randes. Eixugar la ploma, després d’una tasca llarga i amorosa i d’haver escrit al darrer full : Dextram scriptoris benedicat Mater amoris (que la Mare de l’Amor beneeixi la destra de l’escriptor), era un gran treball consumat i una bella victòria aconseguida. Ricard de Bury visqué en aquesta edat infantívola de la bibliografia, Abans que això hagués vençut Allò, segons la fórmula sibil·litica de Víctor Hugo, abans que l’Arquitectura hagués estat derrotada per la Impremta, i

Goliat per la fona de David, i l’Enormitat per la Delicadesa, i els dracs de les gàrgoles i les bèsties monstruoses de les gòtiques catedrals pel formiguer menudíssim i negre de la tipografia. En aquest temps, el bisbe de Durham publica, a manera de document pastoral, endreçat a tots els fidels de Crist que veuran les presents Lletres, el seu Tractatus pulcherrimus de amore lïbrorum, que és la Santa Regla de tots els devots bibliòfils. L’amor dels llibres no esclatà en el cor de Ricard de Bury, amb la seva elevació a l’episcopat. Ja li venia de vell, puix que era un amor de la seva jovenesa. Però quan fou bisbe consagrat mesurà  les seves antigues amors amb aquella cana d’or amb què el Vident de l’Apocalipsi veié que era mesurada la superna Ciutat de Jerusalem. Midada i tot amb aquesta mesura àuria, la seva bibliofília, fou trobada acceptable als ulls de Déu ; i es ratificà en aquest gran amor dels llibres el bisbe Ricard de Bury, qui ja al servei dels llibres havia posat els càrrecs àulics i diplomàtics que li havia confiat el Rei Eduard III, d’Anglaterra. Ell estimà als llibres amb una amor primerenca i quasi ingènita. En la seva florida joventut, els llibres foren per ell amables super amorem mulierum. Ell mateix ho confessa : “L’amor dels llibres que ens ve de molt jove, ens arriba a produir una mena de lànguida voluptuositat.» No està segur, en la seva consciència delicada, que l’amor dels llibres no li hagi fet cometre algun pecat venial, ja sia que l’objecte del nostre amor fos honest i fos pura la nostra intenció.» De bell grat deixa a altres bisbe» la glòria de les grans construccions arquitectòniques que aleshores la terra trametia al cel amb una exultació de Hosanna o d’Al·leluia ; i vol per ell només que la glòria amagada i humil d’haver-se fet pobre comprant llibres, és a dir “arquimeses de Sabiduria”, en comparança de la qual l’argent és estimat com el fang, i l’or com l’arena menuda i esmunyedissa». A aquells qui el mosseguen i el critiquen per la seva incurable bibliofília i per la seva temerària emacitat o sia passió de comprar, ell els perdona la passió llur per la cacera, pels viatges, per l’agricultura, per la guerra i pel joc, tot temps que ells signin indulgents per la seva bibliofília que li dóna solaç repòs, bell viure i dolça quietud i li proporciona motius infinits per a més amar Déu i reverenciar-lo. I fidel a ell mateix, Ricard de Bury sent gravitar sobre la seva consciència de pastor l’obligació de promoure i suscitar en la clerecia i els fidels encomanats a la seva vigilància, la seva entranyable í apostòlica bibliofília. I escriu la pastoral Philobiblon que extractaré en un article terç i últim.

Article: “Bibliofília II” de Llorenç Riber a  La Veu de Catalunya, 16 nov 1926.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“Todos los libros, grandes y pequeños, importantes o intrascendentes, tienen una génesis más o menos confesable.

Este librito que tienes en las manos nació a consecuencia de mis aficiones de coleccionador de libros, Bibliomanía o Bibliofilia; tiene poca importancia el calificativo que se le quiera poner. En el fondo es una obsesión más o menos apasionada por almacenar libros, que la mayoría de los mortales consideran perfectamente inútil.

En el caso concreto de los libros de fábulas, es cierto que con poseer un buen ejemplar de cada autor, nuestra información es no demasiado inferior a la que puede tener el coleccionador más afortunado de todas las ediciones aparecidas.

Todas las manías son atacables desde un punto de vista rígidamente austero. Pero creo que media un abismo entre el coleccionador de etiquetas y el coleccionador de libros.

Ya supongo, lector discreto, que adivinas asoma en estos párrafos un propósito justificativo. Es verdad, y no quiero ni aspiro a merecer disculpa.

Yo también, en horas de soliloquio pretenciosamente formal, he visto que dedicar nuestras al afán de adquirir ediciones raras, en esta épocade dispersión nuclear y cuando estamos tan cera del cero absoluto, es acaso una ocupación que raya en frivolidad.

A pesar de esta sincera confesión, puedo decir que en mis aficiones librescas he conseguido en muchos momentos de nuestra vida atormentada, un remanso de paz y de fácil alivio de las miserias espirituales de este  mundo que nos ha tocado en suerte.

Mi afición a recoger libros de fábulas no se ha limitado a la posesión de ediciones cada día más difíciles, sino que además he gozado horas deliciosas leyendo sus ingeniosos argumentos o saboreando la gracia de su redacción y de su estilo.

Para aquellos que conocen mis actividades habituales, espero que esta justificación servirá.”

“La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas” de José Vidal Munné,Madrid, 1951 ( Artes Gráficas Grigelmo-Bilbao).

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »