Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Old books’ Category

Frases sobre Bibliofília 718

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 27/07/2022|

 “ Hi ha persones que, havent arribat al final de la seva vida, després de fer les mateixes coses cada dia, miren enrere i ni tan sols pensen que han estat al món. Tot va passar terroríficament ràpidament. En canvi, penseu en un dia o una setmana en què us hagin passat moltes coses, una darrere l’altra, totes emocionants (ja fossin alegries o problemes, o dolors): recordareu hores o dies complets, tindreu la impressió d’haver viscut molt. Crec que aquesta és una de les raons per les quals els homes sempre s’han dedicat a reconstruir el passat, tant per la boca dels vells que parlaven del foc com a través dels llibres. Algú que, juntament amb els seus records personals, també té el record d’aquell dia que va ser assassinat Juli Cèsar, o de la batalla de Waterloo, recorda més que algú que no sap res del que els va passar als altres. Un llibre ens permet viure cada cop més intensament que les poques desenes d’anys que ens permet la biologia. En comparació amb els que no llegeixen, sóc més gran que Matusalem.







Crist conduint els patriarques bíblics al Paradís, de Bartolomé Bermejo ( s.XV) En primer terme Matusalem, amb imatge d’un home vell.











El bibliòfil no s’espanta ni per Internet ni pels CD-ROM ni pels llibres electrònics. A Internet ara pot trobar catàlegs d’antiguitats,  CD-ROM de les obres que un particular gairebé no podia guardar a casa, com ara els 221 volums de fulls de la Patrologia Latina del Migne. Però també sap que el llibre tindrà una llarga vida i s’adona només mirant els seus prestatges amb un ull amorós. Si s’hagués registrat tota aquella informació que acumulava, des del temps de Gutenberg, en suports magnètics, hauria aconseguit sobreviure durant dos-cents, tres-cents, quatre-cents, cinc-cents, cinc-cents cinquanta-cinc anys? I, amb el contingut de les obres, es podrien transmetre davant nostre el rastre d’aquells que els tocaven, compulsivament, anotats, turmentats i sovint esmicolats amb marques de polze? I podríeu enamorar-vos d’un disc com si us enamoreu d’una pàgina blanca i dura que fa crack crack sota els dits com si acabés de sortir de la premsa?





Un llibre ha estat dissenyat per ser agafat amb les mans, fins i tot al llit, fins i tot en un vaixell, fins i tot on no hi hagi endolls elèctrics, fins i tot on i quan s’hagi esgotat qualsevol bateria i suporta marques i orelleres, es pot deixar caure a terra o deixar-los oberts al pit o als genolls quan ens adormim, ens encaixa a les butxaques, es malgasta, registra la intensitat, l’assegurança o la regularitat de les nostres lectures, ens recorda (si apareix massa fred o intons) que encara lo l’hem llegit … El paper del bibliòfil és també testificar sobre el passat i el futur del llibre.





Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino





http://editoria.associazionegrio.it/Avventure_di_un_bibliofilo.htm















XQ               XQ               XQ               XQ               XQ               XQ               XQ






















“ Hace poco tiempo relativamente que los libreros anticuarios se han planteado la necesidad de la restauración de libros; pero no creemos que existan en España más de cuatro – dos en Madrid y dos en Barcelona – capaces de afrontar con éxito esta operación. El Archivo Histórico Nacional tiene una sección de restauraciones con personal altamente especializado y con medios técnicos muy avanzados.





El bibliófilo deberá considerar que tiene la obligación moral de mantener su colección en buen estado y que, para ello,como en tantos aspectos de la conservación de obras de arte, ‘más vale prevenir que curar’. La actividad de la polilla en la meseta española es casi nula; pero no así en las regiones del litoral donde, además, la humedad puede producir graves deterioros que no solo se traducen en manchas sino en la proliferación de colonias de hongos. Las bibliotecas deberán estar provistas de productos insecticidas e higroscópicos. Otras normas generales deben ser: tener en cuenta que los bordes de los anaqueles metálicos producen roces en las encuadernaciones; que los libros demasiado apretados se deforman; que es necesario situar las estanterías lejos de los radiadores; que la limpieza y ventilación periódicas resultan imprescindibles. Sobre estos cuidados y sobre las técnicas de restauración se leerán con provecho las páginas correspondientes del libro de H.J. Plenderleith, La conservación de antigüedades y obras de arte ( Madrid, 1967) y la obra de varios autores, La conservacción de los bienes culturales (UNESCO, 1969). Ambos resultan muy útiles por el número de técnicas y soluciones que aportan. “La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.54.

























					
Read Full Post »

				

							


		
			

				

					
Frases sobre Bibliofília 717

					

					Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 22/07/2022|
											

				


				

					













El bibliòfil recull llibres per tenir una biblioteca. Una biblioteca no és una suma de llibres, és un organisme viu amb una vida autònoma. Una biblioteca casolana no és només un lloc on col·leccionem llibres: també és un lloc on els llegim pel nostre compte. Deixeu-me explicar. Crec que els ha passat a tots aquells que tenen un nombre prou elevat de llibres a casa per viure durant anys amb el remordiment de no haver-los llegit , que durant anys ens han mirat des dels prestatges com per recordar-nos el nostre pecat d’omissió. Més encara amb una biblioteca de llibres rars, que de vegades s’escriuen en llatí o fins i tot en idiomes desconeguts, i a més un llibre antic que és bell com a objecte i amb belles imatges també pot resultar molt avorrit.





Però de tant en tant passa que un dia recollim un d’aquests llibres descuidats, comencem a llegir-lo i ens adonem que ja sabíem tot el que deia. Aquest fenomen singular, que molts podran testimoniar, només té tres explicacions raonables. El primer és que, després d’haver tocat aquell llibre diverses vegades al llarg dels anys, per moure’l, espolsar-lo, fins i tot només per allunyar-lo per agafar-ne un altre, alguna cosa del seu coneixement s’ha transmès, a través dels nostres dits, al nostre cervell i nosaltres el llegim amb tacte, com si fos en l’alfabet Braille. No crec en els fenòmens paranormals, però en aquest cas el fenòmen és perfectament normal, certificat per experiència diària. La segona explicació és que no és veritat que no hàgim llegit aquell llibre: cada vegada que el movies et mirava, unes pàgines obertes a l’atzar, alguna cosa en els gràfics, en la consistència del paper, en els colors, parlava d’una època, d’un entorn. I així, a poc a poc, gran part d’aquest llibre es va absorbir.





La tercera explicació és que a mesura que passaven els anys vam llegir altres llibres que també en parlaven, de manera que sense adonar-nos vam saber què deia (si era un llibre famós, que tothom parlava o si era un llibre banal, amb idees tan comunes que les trobem contínuament en un altre lloc). En veritat crec que les tres explicacions són certes. Tots aquests elements fan miraculosament un “quagliano” i tots treballen junts per familiaritzar-nos amb aquelles pàgines que, legalment parlant, mai no hem llegit.





Per descomptat, el bibliòfil, fins i tot els que col·leccionen llibres contemporanis, s’exposen a la trampa de l’imbècil que entra a casa, veu tots aquells prestatges i diu: “Quants llibres! Els heu llegit tots? ” L’experiència diària ens explica que aquesta pregunta també la fan les persones amb un coeficient intel·lectual més que satisfactori. Davant d’aquesta indignació, hi ha, segons el meu saber, tres respostes estàndard. La primera bloqueja el visitant i retalla tots els informes i és: “No he llegit cap, en cas contrari, per què els guardaria aquí?” Tot  això, però, agraeix a l’important fent pessigolles al seu sentit de superioritat i no veig per què li hauríem de fer aquest favor.





La segona resposta posa a l’importú en un estat d’inferioritat i sona: “Més, senyor, molts més!”  La tercera és una variació de la segona i la faig servir quan vull que el visitant caigui presa de sorprenent estupor. “No”, li dic, “guardo els que ja he llegit a la universitat, aquests són els que he de llegir la setmana que ve”. Com que la meva biblioteca compta amb cinquanta mil volums, l’infeliç només intenta anticipar el moment de comiat, citant compromisos sobtats. El que l’infeliç no sap és que la biblioteca no és només el lloc de la teva memòria, on guardes el que has llegit, sinó el lloc de la memòria universal, on un dia, en el moment fatal, podràs trobar aquells altres que abans han llegit que tu. És un dipòsit on al límit tot es confon i genera un vertigen, un còctel de memòria apresa”.





Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino http://editoria.associazionegrio.it/Avventure_di_un_bibliofilo.htm















XQ           XQ           XQ           XQ          XQ          XQ          XQ
















Un dels catorze gravats del Llibre d’Hores, Philippe Pigouchet Paris, 1498.











“ Otros deterioros de suciedad y de humedad pueden eliminarse mediante una cuidadosa limpieza. En primer lugar una limpieza mecánica para eliminar las adherencias que existan. Es posible también proceder al lavado y blanqueamiento de aquellas hojas que estén oscurecidas por manchas de humedad o causadas por cualquier producto. Este lavado – que debe ser encomendado a manos expertas – tiende hoy, según los criterios modernos de restauración, a procurar que el texto resulte legible y no devolver al papel su primitiva blancura. Existen también procedimientos para eliminar arrugas y para devolver al papel el apresto perdido. Tratamientos semejantes pueden aplicarse a las encuadernaciones.





Los daños producidos por insectos suponen una pérdida de materia. Pueden destruir el libro en gran parte e incluso ‘coser’ sus hojas entre sí. No es frecuente, sin embargo, salvo en casos de total abandono durante muchos años, que lleguen a producirse daños irreparables. La polilla rehuye, en principio, la tinta de imprenta y solo recurre a las partes impresas cuando encuentra escaso el papel blanco. Quiero esto decir que su actuación comienza siempre por los márgenes interiores o exteriores y, con frecuencia acaba en











The Birds of America, James Audobon, New York, 1840-1844.
















ellos. Los orificios producidos por la polilla pueden,en estos casos, ser sometidos a un eficaz tratamiento de regeneración. Se recurre entonces al injerto. Para realizarlo hay que buscar un papel de la misma época, espesor y aspecto superficial que el empleado en el libro que se pretende restaurar. Conviene tener en cuenta, en el grado que sea posible, las diferencias de apresto y el mayor o menor encogimiento que sufran ambos al secarse. El fragmento escogido para el injerto debe situarse en la misma dirección del grano que tenga la hoja dañada. Se toma un trozo de papel ligeramente más ancho que el hueco que se pretende tapar y se le aplica un engrudo muy simple hecho con productos naturales. Se aproxima entonces a los bordes del orificio y se aplana con cualquier instrumento adecuado. A continuación, y antes de que se seque el engrudo, se raspa el trozo injertado con un bisturí para eliminar los rebordes de forma que ambos papeles queden prácticamente fundidos. Esta reparación, que necesita una paciencia y una habilidad extraordinarias, resulta invisible. Hay que tener cuidado al aplicar el engrudo y utilizarlo con gran economía para que  no se produzcan deformaciones del papel por una humedad excesiva. Este método se utiliza también para reparar desgarrones. Ni que decir tiene que un libro que ha estado sometido a los ataques de la polilla debe ser objeto de una cuidadosa desinsectación.





“La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.53-54.
















Aiguafort de Picasso per a Les cavaliers d’ombre de G. Laporte, Paris, 1954.



















					
Read Full Post »

				

							


		
			

				

					
Frases sobre Bibliofília 716

					

					Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 15/07/2022|
													1 Comment »											

				


				

					


Cosmographia de Münster











Després hi ha la biblioclàstia. Hi ha tres formes de biblioclàstia, la biblioclàstia fonamentalista, la d’abandonament i la d’interès. La biblioclàsta fonamentalista no odia els llibres com a objecte, tem el seu contingut i no vol que altres els llegeixin. Aquest és el cas de les fogueres o la crema de la biblioteca d’Alexandria que (segons una llegenda que ara es considera falsa) va ser incendiada per un califa seguint el principi que tots els llibres deien el mateix que l’Alcorà i que després eren inútils, o deien coses diferents i després eren perjudicials.





La biblioclàstia a través del neguit és la de moltes biblioteques italianes, tan pobres i tan poc cuidades, que sovint esdevenen llocs de destrucció del llibre; perquè hi ha una manera de destruir els llibres deixant-los morir o fent-los desaparèixer en penetracions inaccessibles.





La biblioclàstia per interès destrueix els llibres perquè en vendre’ls a trossos fa molt més que vendre’ls sencers. Tan convenient és trossejar un llibre complet? En un catàleg d’Internet trobo que s’ofereix un mapa extret d’una de les primeres edicions de Cosmographia (1570) de Sebastian Münster per 1200 euros. Ara, Cosmographia té una quarantena de vistes de la ciutat de dues pàgines, 14 mapes de dues pàgines dobles, més unes noranta línies de text. Sense calcular que els preus poden variar segons si el mapa o la vista és d’una sola pàgina, de doble pàgina i plegada diverses vegades, i que fins i tot es venen pàgines amb línies petites del text, volem baix i, fixant una mitjana de mil euros només per a cada mapa o vista de pàgina doble, arribem a la xifra d’aproximadament 50.000 euros. Ara veig en els últims catàlegs que un Münster complet pot valer fins a 30.000 euros, però si teniu sort no és impossible obtenir una còpia digna per 20.000 euros.
















Cosmographia de Münster











Per tant, si avui s’hagués de trencar una Cosmographia 1570, gastant 20.000 euros, se’n recaptarien 50.000. És convenient, no? Per descomptat, la còpia completa que més endavant apareixerà al mercat, que s’ha fet més rara, costarà el doble i el doble també els fulls solts. Així, d’un cop es destrueixen obres de valor incommensurable, els col·leccionistes es veuen obligats a fer sacrificis insostenibles i augmenta el preu de les taules individuals. Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torinohttp://editoria.associazionegrio.it/Avventure_di_un_bibliofilo.htm















XQ               XQ               XQ               XQ               XQ               XQ               XQ
















Plat del segle XVI de Talavera-Puente (Toledo)











“ Cualquier persona comprenderá sin esfuerzo que no es lo mismo poseer una figura de porcelana intacta que un ejemplar deteriorado. Aceptará también que una restauración bien hecha permite conservar la pieza pero supone una devaluación. Hasta puede que se pregunte, algunas veces, si merece la pena adquirirla. La respuesta es sencilla: el grado de restauración o deterioro admisible está en razón directa a la importancia del objeto y a su rareza. Nunca se podría aconsejar la compra de un plato moderno de Talavera averiado porque en el mercado se conseguirá otro idéntico en un estado perfecto; pero, con un descuento razonable, habría que admitir ese raro cuenco del siglo XVI, aunque esté dañado, porque no se repetirà.





El libro es también un objeto que ha estado sometido, durante muchos años, a las agresiones del medio ambiente y a la incuria de algunos propietarios. Es lógico que presente desperfectos que tendrán incidencia variable sobre su aceptación y sobre su precio.
















La Odisea i La Iliada, d’Homero, Aldus, Venezia, 1524, subhastat a New York el 1977, preu de sortida 19.000 dòlars.
















La mutilación de una obra de arte altera siempre, en mayor o menor grado, el resultado estético que persiguió su autor. La mutilación del libro causa este efecto de forma irremediable, ya que secciona el hilo del pensamiento y del discurso. Lo primero que el bibliófilo y que el librero anticuario consciente exigen al volumen es que esté completo. La presencia de todas sus hojas ha de ser minuciosamente comprobada por el comprador o garantizada por el librero. La falta de hojas es siempre un defecto; pero su gravedad se verá aumentada o disminuïda según que afecte o no a partes fundamentales. Es más importante, por razones obvias, la ausencia de páginas de texto que la carencia de portada o de colofón.





El facsímile se usa con frecuencia para llenar estas lagunas por lo que el coleccionista deberá prestar especial atención a que todas las páginas sean originales. El libro con hojas en facsímile presenta una curiosa paradoja: está completo e incompleto al mismo tiempo, completo porque nada falta en el texto e incompleto porque se encuentra mutilado en su autenticidad. Un problema más sutil, pero que se presenta con frecuencia a los libreros, se refiere a la licitud de fabricar un ejemplar completo a base de varios mutilados procedentes todos de una misma edición. Nuestra opinión es que esta pràctica – no sabemos si muy extendida – no es radicalmente ilegítima pero desvirtúa de alguna manera la integridad del libro. Es probable que aparezcan diferencias en el color del papel o en la intensidad de la tinta, no sólo por el momento de impresión de cada pliego sino por la diferente actuación del medio ambiente en cada uno de los ejemplares que se han utilizado. Creemos que el librero deberá, por lo menos, indicar en su descripción del libro esta circunstancia.





“La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.51-52.



































					
Read Full Post »

				

							


		
			

				

					
Frases sobre Bibliofília 713

					

					Posted in Bibliòfiles, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 28/06/2022|
													1 Comment »											

				


				

					


















Aquest és un tema menor, si es vol, però revelador d’un problema més profund i greu. Un problema d’autèntica manca de escrupolositat professional, i fins i tot simplement moral.





Em refereixo a l’escassa cura que presideix, entre nosaltres, la publicació de llibres cars, pel que fa a errors de traducció i errades d’impremta.





Insisteixo: llibres cars. És molt explicable que una edició barata, un tipus de llibre popular, tingui cert descuit que ve compensat per l’ assequibilitat econòmica .Però que el descuit s’adverteixi en obres d’elevat preu, és ja imperdonable .I revela, insisteixo, una manca d’escrúpols morals imperdonables per part de l’editor





¡Dues-centes pessetes! El llibreter li dóna a un aquest preu: l’obra sembla bé, la seva presentació gràfica és excel·lent. Res a objectar. Però, no aprofundim. Perquè si tractem d’aprofundir … Per exemple, un llibre sobre Roma, una visió principalment gràfica dels seus monuments i aspectes pintorescos. Excel·lents fotografies per descomptat. Però, sense rebuscar res, només amb llegir els peus, em trobo amb això: es tracta d’un detall de les pintures de Miguel Angel a la Capella Sixtina, un nu d’home. El peu, tranquil·lament, figura així: «Ignudo»,  És a dir, que s’ha transcrit literalment el peu italià de la fotografía original ( “Ignudo”, com és ben sabut, es tradueix així: «Nu»).





Un altre també alliçonador. Una edició del Quixot, que pretén tenir les seves campanetes: text complet, no cal dir-ho; reproducció d’una famosa sèrie de gravats, completa reimpressió d’un dels més coneguts anotadors, pròleg per un dels més excel·lents comentaristes. Tot això està molt bé. Però el que està ja molt pitjor és que el text cervantí apareix ple d’errades d’impremta: alguna tan colossal com per fer dir que Don Quixot “tuvo susto” en certa aventura, en lloc de «gusto», com diu la veritable versió.





 Tercer exemple: també a dues-centes pessetes el tom (o més). Sobre París, aquesta vegada. Preciosos gravats, per descomptat. Grans noms per als capítols del  text. Però, malauradament traduïts. Una traducció impressionant. A vegades en el curs de la seva lectura, es diria que s’ha fet amb tota intenció: la de divertir el lector amb una versió realment imaginable.





Si bé ens fixem en les característiques dels exemples que he posat, ens caldria saber quina és la causa d’aquesta manca de cura.





 Fixem-nos doncs: es tracta d’obres de les que, en general, es compren però no es llegeixen. L’aficionat als llibres bonics, el que li agrada fullejar-lo, de tant en tant, agradables pàgines que li recorden llocs coneguts, el que té la mania de col·leccionar «Quixots» o que desitja que no faltin les obres clàssiques fonamentals a la seva biblioteca.





L’editor confia en això: el llibre serà comprat, però no serà llegit. I llavors, paga malament al traductor, no es preocupa massa de la revisió i correcció. En suma, és una falta d’escrúpol que no hauria de ser permesa. En el nostre temps, quan tantes coses es controlen, es prohibeixen, s’inspeccionen i s’ intervenen, no es podria fer alguna cosa per evitar aquesta falta de cura, que considero és ja culposa, almenys? Perquè el que adquireix una edició popular del «Quixot», per exemple – i n’hi ha de molt barates -, no pot queixar-se d’error més o menys. Però el que compra una edició que, sense ser de bibliòfil, és ja cara, té dret a una transcripció perfecta de el text cervantí. Sense això, es tracta d’una veritable estafa. I així, la resta. No?





Article: “Dues-centes pessetes el tom”  per Santiago Nadal. Destino, n. 1053, 12 oct 1957.
































XQ               XQ               XQ               XQ               XQ               XQ               XQ






















Llibreria Shakespeare&Company de la Sylvia Beach a Paris















“ El comienzo del siglo XX y el papel de las editoras e intelectuales en las principales capitales y centros urbanos cambiaron mucho el panorama. En París, y no solo gracias a la llegada de modernistas como Nancy Cunard o Sylvia Beach, la bibliofilia ya había comenzado a extenderse entre las mujeres desde finales del siglo XIX. A partir de su constitución como grupo en 1926, las Ciento Una, o Les Cent Une, Societé de Femmes Bibliophiles, comenzaron a publicar una obra ilustrada cada dos años y no les faltaban candidatos. La princesa Shajovsky capitaneó a estas mujeres bibliófilas en su primera etapa; la condición más estricta consistía en no exceder el



























número con el que habían bautizado a la asociación. El 16 de mayo de 1943, Paul Valery le escribió una carta a Victoria Ocampo desde la capital gala, en la que le contaba que había ‘dado a las Ciento Una ( mujeres bibliófilas) dos atos y dos actos [sic] de dos obras de teatro ( que no quedarán nunca terminadas)’. Marguerite Yourcenar escribió el prólogo a la Cynégétique de Opiano, traducida por Florent Chrestien e ilustrada por Pierre-Yves Trémois en 1955. Y, con todo, la asociación, compuesta en exclusiva por mujeres, aún arrastraba prejuicios heredados. En una declaración que tal vez aspirase a separar la afición que las unía de las luchas sociales de la mujer de la época, se definían a sí mismas como una asociación ‘femenina, no feminista. No escogemos necesariamente a autoras o ilustradoras’. En la revista Atlantic Monthly, por el contrario, parece que ya se fomentaba de manera explícita la incorporación de las mujeres al plano de la cultura y de los libros; en su Anatomy of Bibliomania (1930), Jackson se hacía eco de un texto de febrero de 1927 en el que aclaraban a sus lectores que las mujeres que sabían algo de ciencia y literatura, de viajes y biografías, se sentirían cada vez más atractivas.





Ahora, casi un siglo después, la librería neoyorquina Honey&Wax organiza un concurso anual, dotado con un premio de mil dólares, para mujeres menores de treinta años que

















Façana antic edifici a Boston















presenten formalmente los resultados de su book hunting o batidas librescas. En su última convocatoria han sido distinguidas mujeres como Nora Benedict, quien, con veintinueve años, es estudiante de posdoctorado en la Universidad de Princeton y presentó su colección con el título de ‘El desarrollo de la industria editorial modernista en Buenos Aires’. Sus primeras ediciones incluyen, como cabe esperar, las obras que Borges publicó en distintos sellos argentinos, aunque se está centrando en recopilar todo el catálogo de la Editorial Sur. Por su parte, Jessica Kahan, veintinueve años, una bibliotecaria de Ohio que se alzó con el galardón, presentó su colección con el nombre de ‘Novelas románticas de las eras del jazz y de la Depresión’. Las trescientas piezas que ha coleccionado a tan temprana edad abarcan obras de los años veinte y treinta con unas impresionantes sobrecubiertas. No hay edad ni género de ningún tipo para la bibliofilia; y, teniendo en cuenta cómo se ha depreciado el mercado del libro antiguo, de entre todos aquellos atributos que debía reunir una mujer para cultivar tan noble afición, tal vez solo le haga ya falta sentir curiosidad y ser libre”.





Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.134. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/






























					
Read Full Post »

				

							


		
			

				

					
Frases sobre Bibliofília 708

					

					Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 01/06/2022|
											

				


				

					








“En una biblioteca de préstec, veus els gustos reals de les persones, no els pretesos, i una cosa que us fa sorprendre és que els novel·listes anglesos “clàssics” s’han deixat de banda. És simplement inútil posar a Dickens, Thackeray, Jane Austen, Trollope, etc. a la biblioteca de préstecs ordinaris; ningú els treu. A simple vista, d’una novel·la del segle XIX, la gent diu: ‘Oh, però això és vell !’ i escapen immediatament. Tanmateix, sempre és bastant fàcil vendre a Dickens, igual que sempre és fàcil vendre a Shakespeare. Dickens és un d’aquests autors que la gent sempre “vol llegir”, i, com la Bíblia, és àmpliament conegut de segona mà. La gent sap per sentència que Bill Sikes era un lladre i que el senyor Micawber tenia un cap calb, tal com ells saben per advertència que Moisès va ser trobat en una cistella de joncs i va veure les ‘parts posteriors’ del Senyor. Una altra cosa que és molt notable és la impopularitat creixent dels llibres americans. I una altra: els editors es posen a prova d’això cada dos o tres anys, és la impopularitat de les històries curtes. El tipus de persona que demana al bibliotecari que escolliu un llibre per a ell gairebé sempre comença dient que “no vull relats curts”, o “no desitjo petites històries”, com solia dir un client alemany nostre. Si els preguntes per què, de vegades expliquen que és massa feina per acostumar-se a un nou conjunt de personatges amb totes les històries; els agrada “endinsar-se” en una novel·la que no exigeix ​​cap pensament després del primer capítol. Crec, però, que els escriptors són més culpables aquí que els lectors. Els contes curts més moderns, anglesos i americans, no tenen en absolut vida ni valor molt més que la majoria de les novel·les. Les històries curtes que són històries són prou populars, vide DH Lawrence, les històries curtes són tan populars com les seves novel·les.





M’agradaria ser llibreter de ofici? En general, malgrat l’amabilitat del meu empresari amb mi i alguns dies feliços que vaig passar a la botiga, no.





Donat un bon to i la quantitat de capital adequada, qualsevol persona educada hauria de poder fer una petita vida segura d’una llibreria. A menys que entri en els llibres “rars”, no és












un comerç difícil d’aprendre, i vostè comença amb un gran avantatge si sap alguna cosa sobre l’interior dels llibres. (La majoria dels llibreters no ho fan. Podeu obtenir la seva mesura mirant els articles comercials on anuncien els seus desitjos. Si no veieu un anunci per a Decline and Fall de Boswell esteu bastant segur de veure’l per a The Mill in the Floss per TS Eliot). També és un comerç humà que no és capaç de ser vulgaritzat més enllà d’un cert punt. Les combinacions mai no poden esprémer el petit llibreter independent que no existeix, ja que han espremut el botiguer i el lleter. Però les hores de treball són molt llargues: només era un treballador a temps parcial, però el meu empresari va fer una setmana de 70 minuts, a més d’expedicions constants fora d’hores per comprar llibres, i és una vida poc saludable. Com a regla general, una llibreria és horriblement freda a l’ hivern, perquè si és massa calenta, les finestres s’entelen i un llibreter viu a les finestres. I els llibres donen més pols i més morts que qualsevol altra classe d’objectes inventats, i la part superior d’un llibre és el lloc on cada moscarda prefereix morir.





Però la veritable raó per la qual no vull estar en el comerç de llibres per a la vida és que mentre estava en ella he perdut el meu amor pels llibres. Un llibreter ha de dir mentides sobre llibres, i això li fa molèsties; encara pitjor és el fet que constantment els espolsa i transporta amunt i avall. Hi va haver un moment en què realment m’encantaven els llibres: em van encantar la vista i l’olfacte i sentir-ne, em refereixo almenys si tenien cinquanta anys o més. Res no em va agradar tant com comprar una gran quantitat d’ells per un xíling en una subhasta de país. Hi ha un sabor peculiar sobre els llibres inesperats que es recullen en aquest tipus de col·leccions: poetes menors del segle XVIII, periodistes obsolets, volums estranys de novel·les oblidades, un nombre limitat de revistes de dames dels anys seixanta. Per a la lectura casual: al bany, per exemple, o al final de la nit, quan està massa cansat per anar a dormir, o en un estrany quart d’hora abans del dinar, no hi ha res a tocar un número posterior del paper propi de la nena . Però, quan vaig anar a treballar a la llibreria, vaig deixar de comprar llibres. Vista la massa, de cinc o deu mil a la vegada, els llibres eren avorrits i fins i tot eren malintencionats. Avui en dia en compro de tant en tant, però només si es tracta d’un llibre que vull llegir i no puc demanar prestat, i mai no compreu ferralla. La dolça olor del paper en descomposició no em fa res. Està molt associat a la meva ment amb clients paranoics i bluebottles ( moscardes)mortes.





          Bookshop Memories, George Orwell, 1936.















XQ             XQ             XQ             XQ             XQ             XQ             XQ






















“ Ecología del libro.





El libro es más ecológico que el e-book. Sí, ha leído usted bien, pero lo repito por si cabe alguna duda: el libro es más ecológico que el e-book.Se creerá que me he vuelto loco, pues conocerá informes como el de National Geographic que sostiene que por cada lector de libros digitales se ahorran ciento sesenta y ocho kilos de dióxido de carbono. Paparruchas. El carbono acumulado en la madera se mantiene en el papel durante décadas y se amplía mediante el reciclaje, mientras que los reproductores de e-books emiten todo tipo de toxinas y son más difíciles de reciclar; el plomo, el níquel, el selenio, el cadmio o el arsénico están entre los ingredientes más letales de un e-reader, que perjudican la salud del usuario setenta veces más que un libro de papel, provocando a la larga trastornos en pulmones, piel, riñones, intestinos, huesos o estómago.





También circula el rumor de que usando un e-book salvas un montón de arbolitos. Falso. La madera empleada en fabricar papel se cultiva en plantaciones creadas con el fin de ser taladas para tal uso, y constituyen sólo el 2,7 % de la superficie total de bosques. Las especies de árboles usadas son de crecimiento rápido, y al plantarse en terrenos baldíos facilitan el control de la erosión del suelo y del ciclo del agua. Por el contrario, fabricar dispositivos lectores de libros electrónicos exige deforestar amplias zonas para extraer litio, coltán y otros minerales, y se destruyen inmensos bosques de madera noble en países subdesarrollados, desencadenando guerras y trastornos geopolíticos. Eso por no hablar de la ‘basura tecnológica’ que generan estos cacharros, basura que se exporta desde nuestro opulentos países hasta vertederos de la India o África.





Entonces, lo verdaderamente ecológico es leer en papel, que es un producto natural, renovable, reciclable, biodegradable y sostenible. Y si es usted de los que lee más de sesenta volúmenes al año, compre libros de segunda mano o váyase a una biblioteca pública. Sí, aún existen”.





Article: “ Apología del papel” de Luis Landeira, en el Jot Down Magazine, núm. 22 de març de 2018, p.82. https://www.jotdown.es/2021/05/apologia-del-papel/




















					
Read Full Post »

				

							


		
			

				

					
Frases sobre Bibliofília 702

					

					Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Llibres d'artista, Old books on 26/04/2022|
											

				


				

					













“Des que no hi ha ocasió de comprar llibres en els convents s’ha tornat a les fonts naturals que el país ofereix als aficionats. Tals són les vendes per defunció i el comerç corrent de llibreria. Quan mor un individu la successió està lliure de fideïcomís, es comença per amuntegar la biblioteca en alguna golfa, oberta a tots els vents, fins que s’hagin complert les innombrables formalitats de la llei, el que permet als corcs, a les rates, a la pluja, i al porter així com als seus fills i als seus amics, produir la major quantitat de malbaratament i destrucció. Finalment un pèrit jurat s’encarrega de fer l’inventari del que queda; ho fa el més abreujat possible; taxa cada volum en rals i maravedisos, segons les idees antiquades de les que conserva una tradició invariable: així posarà un preu formidable a qualsevol volum de Voltaire, de Rousseau o de l’ Enciclopèdia, en un altre temps desitjable i car com a fruit prohibit; així és com les paraules plenes de sonoritat com Història, Filosofia, Teologia, o bé els noms populars dels antics clàssics i dels escriptors coneguts a les escoles l’omplen d’un sant respecte i li fan inflar la seva taxació en detriment dels llibres que no coneix: el seu nombre és legió. El pèrit no deixarà de traduir tots els títols estrangers a l’espanyol, per mostrar la seva ciència; simplificarà o s’arreglarà cada títol espanyol segons la idea que a primera vista del volum li hagi donat el seu contingut; dels cinc, sis o més noms que posseeixi cada autor, noms de pila, cognoms i d’origen, escollirà un a l’atzar, i suprimirà els altres per donar-vos el gust de endevinar-los; pel que fa a la






















condició del llibre i data d’impressió, són minúcies amb les quals el digne home no taca la seva docta tasca, treball que l’escrivà de tribunal copiarà finalment amb la seva escriptura més il·legible, florejant-lo tot amb faltes, equivocacions i contrasentits.





Com semblant catàleg mai s’imprimeix, apareix per fi degudament rubricat, signat i legalitzat pels amics del pèrit i especialment els que l’han ajudat a taxar els seus desiderata  al preu més baix, són els primers a emportar-se el que els convé. Els llibreters i aficionats menys afavorits arriben després i es duen el que té un preu raonable; finalment el catàleg es comunica a poc a poc els endarrerits, estrangers i altres, que, espantats pels preus, no compren res i deixen als llibres en trànsit d’una destrucció progressiva. Passen alguns anys; arriben les mudances de casa, l’avorriment dels hereus, la impaciència dels legataris: es fa circular novament el catàleg, oferint successivament, el 25, el 50 i el 75 per cent de rebaixa, la qual cosa atreu de nou diversos compradors. En resum, passen una o dues generacions; finalment el llibreter de vell els compra tots a pes, separa alguns i acaba per vendre, el restant al botiguer d’ultramarins, aquest etern omega de tota ciència impresa o manuscrita.





SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.68-71. Colección Ibarra X.















XQ        XQ        XQ        XQ        XQ        XQ        XQ





































“La ‘edición de arte’ es una noción ambigua, ya que puede referirse a facsímiles sobre temas artísticos, textos de historia de las artes visuales incluidas biografías, catálogos de exposiciones e incluso carpetas, portafolios o álbumes. En algunos casos, se alude a las series de estampas tiradas a mano por los artistas plásticos (que conllevan la impronta original de los artífices) o que son reproducidas mecánicamente. El mencionado Chiáppori (1937) argumenta que los progresos en los procedimientos gráficos en Argentina, permitieron la difusión de textos comunes conformados artísticamente. Según el autor, para merecer la jerarquía de ‘libro de arte’ la obra debe reunir todos aquellos elementos constitutivos de la “belleza” del libro, que pueden haber sido modificados por la técnica, pero no alterados esencialmente en sus efectos artísticos: tamaños adecuados, tipografías elegantes, espaciados equilibrados, composiciones armónicas, ornamentaciones e ilustraciones de calidad. Por último, el libro de artista (trátese o no de un formato de códice), plantea una versatilidad en el uso de materiales de diverso tipo y es concebido más desde el ámbito artístico fruto de la cultura de masas que desde el mundo editorial o gráfico. Dentro de la noción de ejemplar único, el libro de artista incluye para algunos autores al libro-objeto, el libro-escultura, el libro-montaje, el libro-intervenido, el libroescritura, el cuaderno de apuntes, entre otras producciones plástico-visuales. En cuanto al libro múltiple o seriado se utilizan diversas técnicas mecánicas artesanales o industriales, pero el proceso de diseño, producción y edición queda en manos del propio artista. Corresponde a un concepto amplio y complejo, donde el soporte librario se transforma en sí mismo en una obra de arte autónoma, en una unidad expresiva que confiere prioridad al mensaje (Moeglin-Delcroix, 1997). En función de lo antedicho, el libro de artista en cualquiera de sus formas, se aleja del libro de bibliófilo considerado en este trabajo.





En suma, siguiendo las diversas apreciaciones de los especialistas en el tema Abel Cháneton y de Carlos Marcelo Mayer (1943) podemos caracterizar, en líneas generales, a las ediciones de bibliofilia. En cuanto a los contenidos de los libros, se escogen autores reconocidos u obras consagradas que poseen un valor literario legitimado (a nivel nacional en este caso), y se componen textos “correctos” a partir de determinadas versiones revisadas por especialistas. En lo que respecta a las cualidades formales, habitualmente se prefieren los “bellos” y “sobrios” libros ilustrados, donde las imágenes o estampas acompañan o aclaran el contenido textual, prevaleciendo el carácter narrativo. En caso de existir ornamentación, esta resulta acorde con la tipografía elegida. Para ilustrar los textos, se recurre a artistas plásticos renombrados, que utilizan diversas técnicas tradicionales del grabado (xilografías, aguafuertes, puntas secas, litografías). Generalmente estos grabados “originales” son tirados en prensas de mano por los propios creadores. Es decir, son



























obras únicas-múltiples; reproducibles o repetibles pero impresas manualmente, con firmas de los artistas como signos de autoría y restringidas en su número (Dolinko, 2012). En cuanto a la materialidad de los libros destinados a los bibliófilos, éstos se caracterizan por diversos rasgos de excelencia: las encuadernaciones artesanales de carácter artístico (sin recargos) en muchos casos firmadas o en su defecto las presentaciones “en rama” (pliegos sueltos) dentro de estuches o cajas, los papeles especiales importados de gran calidad y durabilidad, los grandes formatos y los amplios márgenes que destacan y equilibran estéticamente la “puesta en página”, los caracteres tipográficos diseñados especialmente o compuestos preferentemente a mano, los espaciados e interlineados equilibrados, las líneas perfectamente justificadas y proporcionadas respecto del formato, las tintas (en dos o más colores) distribuidas con intensidad uniforme, las decoraciones u ornatos tipográficos de diversa índole, y las mencionadas ilustraciones originales y viñetas realizadas por artistas de notoria reputación.





Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf








































					
Read Full Post »

				

							


		
			

				

					
Frases sobre Bibliofília 698

					

					Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books on 02/04/2022|
											

				


				

					




























“Ens proposem de comentar per a aquest diari l’aparició de l’opuscle La bibliografia eròtico & priápica catalano-valenciana d’Antoni Bulbena i Tosell (1920), original d’Alexandre Venegas, publicat amb peu d’impremta de 1982 a la llibreria de Diego Gómez Flores.





            Singular és l’autor d’aquest llibre singular que acaba d’editar un llibreter de vell del més alt estil instal·lat al carrer dels Banys Nous de Barcelona. Feia dècades que no apareixia res semblant en català i calia, naturalment, que, perquè el fet es donés, fossin uns personatges de fora dels cercles habituals de la producció en la nostra llengua els qui l’endeguessin.





            El llibreter té la botiga oberta i no és cap misteri, però l’autor cultiva els enigmes; apassionat dels símbols, sosté que el seu destí ha estat escrit des de sempre, però als amics només els conta, amb moltes cauteles, algunes de las claus que creu posseir. Ja el seu pare era home de molts llibres, i els tenia en algun indret boirós del nord de la península: com que la primera i única cosa que veié en néixer Venegas foren llibres i només llibres, no té escrúpol a dir que per a ell la lletra impresa bellament relligada ho és tot. Els llibres són la seva única pastura, per això es defineix com a bibliòfil: li sembla que això pot donar perfectament la imatge de què es un home. Venegas afecta creure cegament en els jocs de xifres i, ara que voreja els cinquanta, sent que ha arribat el moment de preparar-se per a la vida pública; només ara, doncs, comença a donar als amics alguns originals triats del que té guardat als calaixos i que aspira a ser divulgat per la impremta…
































La primera contribució a la bibliofília catalana d’Alexandre Venegas està dedicada a la memòria d’Antoni Bulbena i Tosell, un home en qui potser Venegas ha retrobat la imatge d’una part d’ell mateix. Bulbena és un intel·lectual “pretèrit” pels catalans, diu Venegas, perquè va ser catalanista, però d’un catalanisme extemporani. Lluità per instituir una ortografia pròpia en plena era noucentista i, a la manera de Miquel y Planas, el gran editor dels clàssics medievals, volgué crear els seus propis mitjans de difusió en català d’una certa mena de literatura. Concretament Venegas com a primer tast ens ofereix una ràpida semblança del Bulbena col·leccionista, traductor i editor de literatura eròtica, un catàleg de les publicacions d’aquesta matèria que va posar en circulació i la transcripció de la Bibliografía erótico&priápica catalano-valenciana compilada pel mateix Bulbena l’any 1920.





L’erudita anotació de Venegas supleix àmpliament les mancances de Bulbena i ens ofereix un autèntic món d’informació menuda sobre una matèria tan tradicionalment secreta i reservada com és la de l’erotisme de lletra escrita i de llibre il·lustrat.





            Cal tenir una especial sensibilitat per a jugar el joc de la literatura d’infern de bibliòfil; en realitat cal partir de la base que és intrínsecament bo que existeixin matèries reservades i que, a més, hom ha estat especialment designat per a custodiar l’encís d’aquesta reserva que és el secret últim de l’existència de la literatura eròtica. Res més allunyat de l’agressiva i grollera presència de la revista pornogràfica que vocifera al quiosc i ens ofèn amb l’obvietat i l’evidència. Hom comprova, llegint el llibre que ens ocupa, que a Catalunya els bibliòfils realment passionals com Miquel y Planas o el Bulbena de Venegas van descobrir al tombant de segle la fascinació de la literatura d’infern a través sobretot dels contactes amb la bibliofília francesa; la bibliografia recollida al volum de Diego Gómez n’és un testimoni de primer ordre. Hi trobem coses tan conegudes i estimades com el Tirant lo Blanch vist en perspectiva eròtica i coses tan desconegudes com l’ambigu “setmanari agrícola” La Figa , aparegut a Barcelona l’any 1913. Per a molts la lectura del llibret de Venegas serà el descobriment d’un univers insospitat que, en qualsevol cas, té l’interès de les coses alhora casolanes i prohibides. I també és possible que hom descobreixi, llegint-lo, el discret encant de la prohibició.





(A partir de llavors deixà de publicar i emprengué el projecte de La bibliografia eròtico&priàpica catalano-valenciana de llibres, fascicles, manuscrits e fulles volanderes de tall literari per A.B.T. ( BNC. Dipòsit de Reserva Bul. 124 (ms.). Aquest projecte entrà a formar part de les col·leccions de la Biblioteca Nacional de Catalunya el juny del 1936, per donació d’Antoni Bulbena mateix. Afortunadament la transcripció, acompanyada d’un estudi excel·lent, veié la llum pública el 1982 de la mà d’Alexandre Venegas ( pseudònim de Pedro M. Cátedra) en una edició de bibliòfil de dos-cents cinquanta exemplars de tirada. VENEGAS, Alexandre. Bibliografia erótico & priápica catalano-valenciana per A.B.T. Barcelona. Librería de Antonio Gómez Flores, 1982.)





Article : “El bibliòfil Alexandre Venegas” de Digna Vallvé a l’AVUI-Cultura, 19 de març de 1983, p.31.





































XQ        XQ        XQ        XQ        XQ       XQ        XQ
































“ Es cierto que el elogio del autor al librero no es cosa frecuente. Todos sabéis que hay una gran antología de invectivas a libreros, entre las que figuran las que por boca del Licenciado Vidriera les dedicó Cervantes. Se me dirá que entonces se llamaba librero al editor y hoy no son la misma cosa. Pero yo también extiendo mi amor y mi elogio, al editor. Todo lo que rodea al libro está impregnado, aun cuando no sea perfecto, de un aliento de distinción y de superioridad. Hay en el mundo de la creación del libro, claro es, gentes mejores y gentes no tan buenas. Gentes protervas, nunca. Todas ellas respiran un aire de comprensiva fraternidad, desde el cajista hasta el corrector, hasta cuando en éste se adivina la alegría al poder marcar con su lápiz una falta nuestra, alegría especial si el autor pertenece a la Real Academia de la Lengua. Desde el editor hasta el librero, reina también el mismo espíritu tradicional de amable artesanía. Y, con ellos, el autor. Todos, buenos o medianos, estamos empeñados en esa labor de crear el libro, al cual debe la



























Humanidad el noventa por ciento – no rebajo nada – el noventa por ciento de su progreso material y moral. Todos tenemos satisfacciones y amigos en sectores diversos de la vida, en nuestra profesión, en el mundo de nuestras diversiones y devaneos. Pero las gentes del arte gráfica son aparte; casi siempre mejores y más cordiales que las demás. Y, particularmente, el librero. ¿ Quién no ha sentido alguna vez la más noble y profunda envidia, en la tienda de un librero? Hablo sobre todo del librero por vocación, el que ha hecho de su tienda su biblioteca, o la tienda de su biblioteca y vive entre los estantes, valorando amorosamente cada volumen y cuidándolo como a los hijos de sus entrañas. ¿ Cómo, queriéndolos assí, no va a pedir por sus libros todo el dinero que pueda? Aquí hay muchos libreros que han tenido trato conmigo, que conocen mis aficiones y las excitan con sus capciosas ofertas; y me han visto entrar en su tienda y serenar mis afanes con solo acariciar los libros codiciados. Estoy seguro de que ni uno solo podrá decir que he discutido jamás el precio del volumen que deseaba, porque siempre, ese precio, me parecía poco, pensando en la tristeza que tendría su dueño al desprenderse del ejemplar y en la alegría con que yo lo tomaba entre mis manos trémulas”.





“Envidia y alabanza del librero”, part d’un discurs de Gregorio Marañón pronunciat en un homenatge que li van retre els llibreters madrilenys el 1952. Es pot llegir també en el opuscle que va escriure: “El libro y el librero”, Espasa-Calpe, Madrid, 1953. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.



































					
Read Full Post »

				

							


		
			

				

					
Frases sobre Bibliofília 697

					

					Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Old books on 19/03/2022|
													5 Comments »											

				


				

					


Palazzo Farnese a Roma











“Tinc un amor especial per les biblioteques il·lustres i antigues, aquelles sales amb els murs coberts d’armaris de fusta fosca, amb el parquet envernissat i lluent que gemega sota els peus del visitant, amb grans taules polides de lectura, amb llum tamisada i difusa, com ara la del Palazzo Farnese de Roma, la Vaticana, la del col·legi d’Eton amb el seu exemplar de la Bíblia de Gutenberg. O la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, que és una delícia impagable, un paradís de pau, un recinte de serenitat en aquesta ciutat tan escassa de seny i tan plena de crits. Aquests dies, el visitant hi podrà
















Biblioteca Eton College
















trobar una petita però exemplar exposició al voltant de l’Encyclopédie primera i més famosa de la història, aquell Dictionnaire Raisonné des Sciences, des Arts et des Métiers, que era el primer intent, tal com afirmava Diderot en un prospecte del 1750, “de former un tableau général des efforts de l’esprit humain dans tous les genres et dans tous les siècles”, i de fer-ho amb claredat, ordenadament, amb “els lligams llunyans o propers dels éssers que componen la natura, i que han ocupat els homes”. Projecte descomunal, insensat… i portat a terme de manera metòdica i exacta. Diderot (i D’Alembert, i la “societé de gens de lettres” que hi col·laborava) tenia clar que “fins ara ningú no havia concebut una obra tan gran, o almenys ningú l’havia executat”. L’Enciclopèdia, tot i ser descomunal i cara, tingué un èxit fulgurant, se’n van fer edicions més assequibles, i es van editar volums i més volums al seu voltant. Curiosament, l’article sobre “Espanya” d’una d’aquelles edicions posteriors no degué agradar a un clergue valencià llavors resident a París, ja que el 1784 hi van aparéixer unes Observations de M. l’abbé Cavanilles sur l’article Espagne de la Nouvelle Encyclopédie. I més curiosament, dins d’una Encyclopédie tan laica, tan racionalista i tan suposadament revolucionària, en una pàgina de proves tipogràfiques hi ha tres frases en lletres ben grosses: Gloire à Dieu, Honneur au Roi, Salut aus Armes. I és que en les biblioteques antigues de tant en tant es troben detalls ben interessants. I una pau beatífica, en perfecta soledat”. Article : “L’Enciclopèdia”, de Joan F. Mira en el El País – Quadern [CV], núm. 650 , del 21 de novembre de 2013.
















Biblioteca Universitat València
















XQ        XQ        XQ        XQ        XQ        XQ        XQ
































“ Se ha pedido más de una vez la desaparición de estas pobres ferias. Son un desdoro – dicen – para la corte. Cierto que preferiríamos las maravillas de la feria de Leipzig o ese ocioso deambular cotidiano siguiendo las orillas de un majestuoso río, deteniéndonos ante unas cajas humildes que no quitan espacio a la ciudad, levantando tal vez los ojos para descansar de la busca a un ingenuo celaje, o prendiéndolos a la fuga ràpida de un vaporcillo; pero aún están alejadoss los tiempos en que los muelles del Manzanares – nombrado por Manzoni a par del gran río germano – puedan emular las glorias bibliográficas de los pretiles del Sena, y más lejos aún la edad de oro que señalaría una feria como la de Leipzig.





¿Qué hacer entre tanto? ¿ relegar esos libros al fondo sempiterno de sus tiendas obscuras? Vale más este aviso anual, que algún día los que deben oírlo acabarán por entender. Las ferias, sórdidas y miserables, son así porque nadie se preocupa de que sean de otro modo. Y no sería difícil, en verdad, conseguir en la corte lugar en que de manera decorosa y permanente, se instalaran esos libros desechados, entre los que alguien busca siempre con renovada ilusión, joyas ignoradas, relatos curiosos.





Dentro de pocos días el otoño de Madrid se deshará en lluvia. Ya no estarán los libros en sus tenderetes del Botánico. El viento arrastrarà las últimas hojas por el asfaltado paseo. Y no sabrá uno dónde hallar, por ejemplo, a Pío Baroja, que en estos días, revolviendo volúmenes y estampas, inclinada su rubia corpulencia sobre el rimero anónimo, con la esperanza de que surjan entre sus manos unas Memorias de aventurero o una efigie de conspirador, olvida, entre papeles empolvados, las gratas dulzuras de su retiro de Vera del Bidasoa”.





“La elegía de los libros” del llibre d’Enrique Diez-Cañedo: “Conversaciones literarias”, Madrid, 1921.





Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.



































					
Read Full Post »

				

							


		
			

				

					
Frases sobre Bibliofília 696

					

					Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Old books on 12/03/2022|
											

				


				

					























“Els llibres contemplats als prestatges de llibreries o de biblioteques, els llibres quan es compten per milers i milers, em produeixen una fascinació inexplicable. Potser veure moltíssims llibres junts em fa sentir com una possibilitat d’omnisciència, com si la fantasia de llegir tots els llibres del món fóra un equivalent de la condició divina. El paradís podria ser una biblioteca infinita, on els llibres no s’acabarien mai, perquè si s’exhaurien, si no en quedaven més per llegir, voldria dir que s’acabava també l’eternitat. El fet és que algunes de les impressions visuals més poderoses de la meua vida procedeixen de biblioteques i llibreries. Com la Blackwell d’Oxford, on entraves (fa molts anys, ara no ho sé) per la porta d’una botigueta de no res, i a dins es desplegaven sales i sales, i escales i seccions de tot allò que la imaginació del visitant pot demanar. Encara que no hi entenguis res, o no t’interessi per què recordes el plaer de trobar-hi seccions senceres dedicades al farsi, a l’urdú o al suahili? O com a la biblioteca de la Universitat de Princeton, que és com una catedral amb quatre o cinc pisos i tres soterranis, on jo tenia un “cubicle” personal, i
















Biblioteca Chancellor Green de la  Universitat de Princeton
















quilòmetres de prestatgeries a lliure disposició: els dos soterranis d’història i ciències socials, més d’un milió de llibres tots per a mi. D’aquella vida de catacumba em quedà un enyorament íntim i concret, d’un temps absurdament feliç. El plaer era el passeig, la contemplació i el contacte, la immersió matinal (a fora nevava i feia un gran fred) en aquelles càlides i inacabables galeries. Deu ser que allò m’ha deixat un senyal, perquè les biblioteques, i més si són antigues (com l’enyorada Vaticana), em continuen fascinant encara més que les grans llibreries, i molt més que les fires de llibres. Tres vegades he estat a la de Frankfurt, i només n’he tret un mareig molt considerable: per mi, tenia més aire de purgatori que de paradís, i la major part devien ser llibres dolents. Però si els editors publicaren només llibres bons, com s’omplirien les fires, les llibreries i les biblioteques? La inundació de paper imprès i relligat, en gran part inútil, en gran part no llegit, és un dels fenòmens més impressionats del nostre temps. I no hi ha senyals que s’acaba. Ni per culpa de l’edició digital, ni de res: ve de molt lluny, i és una inundació permanent.





“Llibres”, article de Joan Francesc Mira en el Quadern El País Comunitat Valenciana, del 29 de gener de 2015.















XQ        XQ        XQ        XQ        XQ        XQ        XQ





















Cuesta de Moyano
















“ Los libros viejos de todos los años, en los consabidos tenderetes de tablas y lona, esperan, hace unas semanas, junto a la verja del Botánico, la mano curiosa que al hojearlos les quite un momento el polvo, aunque sea para dejarlos caer, desencantada, en el montón. Se ha escrito muchas veces la elegía de los libros viejos, ¿ por qué no ensayarla una vez más? Si la repetición, que después de todo es un procedimiento literario, está justificada, nunca más que con este motivo, en que todo es repetición; los mismos puestos, los mismos libros, los mismos libreros y compradores, todo un poco más triste, más deslucido, más añejo. Hasta los árboles del noble y frío jardín que se alza detrás empiezan a ponerse el mismo vestido viejo, viejo y magnífico, de todos los años. Un soplo del aire del Guadarrama, unos cuantos chaparrones otoñales, y ese oro viejo perderá su esplendor, y esos libros desaparecerán de allí, a esconderse hasta las ferias callejeras de Pascua. Y dentro de un año volverán, más mancillados aún, a enlazarse con este dorado envejecer del año próximo a deshacerse.





Porque no cabe duda, son los mismos. Todos lo hemos experimentado en alguna ocasión. En nuestras minuciosas pesquisas o en nuestro distraído vagar, de repente nos ha saltado a los ojos el nombre del escritor, el rótulo del libro que tanto tiempo buscamos inútilmente. Al cogerlo, con mano trémula, de esa emoción que nunca se confesará – porque a tanta gente le había de parecer cursi -, hemos saboreado un instante de ventura. Ya es nuestro; en casa está, alineado junto a otros libros predilectos. Pues al año siguiente otra vez lo encontramos en el mismo puesto de feria. ¿ No es cierto que lo compramos? Entonces, éste, ¿ cómo está aquí, si antes no se veía un ejemplar? Y un año y otro año, como solo a nosotros nos interesaba, lo vemos allí, se ha mojado, se ha vuelto a mojar, se le han desprendido unas hojas, ha pasado del tablero de a dos reales al montón de a tres perras chicas, pero nadie lo compra, nadie lo quiere. Y su propio hermano, el ejemplar que tenemos en casa, nos parece envejecido también.





“Le elegía de los libros” del llibre d’Enrique Diez-Cañedo: “Conversaciones literarias”, Madrid, 1921. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.






























					
Read Full Post »

				

							


		
			

				

					
Frases sobre Bibliofília 692

					

					Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Llibres, Old books on 14/02/2022|
											

				


				

					


























“ Els bibliòfils”.





Dèiem que “el bibliòfil” era la persona que estima els llibres, i afegíem: afeccionat a les edicions originals o més correctes dels llibres.





Ampliant un xic aquestes definicions tretes del Pompeu Fabra, podríem dir que “el bibliòfil”, enamorat dels llibres, porta la seva afecció a un nivell d’equilibri entre el contingut i la forma dels llibres. Recerca la perfecció tant en el text com en la materialitat de l’edició. El bibliòfil llegeix el llibre i s’interessa pel seu contingut; però també té una exigència pel que fa al llibre com a una realització de l’art de la impremta. N’analitza els marges, n’examina la composició, en valora la tipografia i la qualitat del paper, considera l’encert de les il·lustracions i reconeix la noblesa del tipus de gravat. El bibliòfil sap la importància que té una edció numerada o una tirada limitada. Saboreja l’equilibri – tan difícil – que pot produir-se entre l’obra escrita i la seva publicació.






























El veritable bibliòfil no combrega amb rodes de molí. Té el gust prou fi per a deixar de banda edicions fetes per a “épater les bourgeois” i s’inscriu en l’aristocràcia dels “gourmets” dels bons llibres. Moltes vegades li interessa més l’edició acurada i senzilla d’un clàssic, que tota la faràndula amb què s’envolten obres superficials il·lustrades amb profusió, a tot color, i enquadernades amb riquesa per a fer badar molts aprenents de l’exquisit gust de la bibliofília.





En Francesc Vindel, coneixedor profund del tema dels llibres, a qui vaig tenir la sort de conèixer ja fa molts anys em deia en una ocasió: “Los libros son como el vino: hay que saber catarlos. El “bouquet” sólo lo aprecian los buenos catadores. Muchos hay que se impresionan ante unos toneles poderosos de unas bodegas famosas… cuando la esencia del buen vino se encuentra, a lo mejor, en unas botellas olvidadas, llenas de polvo y telarañas, de una sencilla bodega familiar…”.





I, ja que parlem de Vindel, us diré que ell tenia classificats en quatre categories els afeccionats als llibres. (x)





Bibliòfil. Qui reuneix, admira, estudia i gaudeix amb els llibres. Qui busca un esbarjo espiritual amb el llibre que, dintre de les seves afeccions, li emplena la biblioteca i li serveix per a llegir-lo, conservar-lo i admirar-lo.





Bibliòman. Qui té la mania pels llibres. Qui forma una biblioteca pel sol gust de posseir-la i no té cap preocupació per saber la procedència del llibre adquirit.





Bibliolata. El qui compra llibres per a omplir les seves lleixes i vol recolzar la seva insignificància en l’exhibició d’uns exemplars que li semblen importants.





Bibliotaf. Qui enterra els seus llibres a casa i no dóna accés a ningú per a consultar-los.





Vindel solia acabar les seves conversacions sobre aquestes marèries carregant contra els “col·leccionistes” de llibres que tracten l’objecte noble com si fos una porcellana o una pedra preciosa oblidant que, en el seu interior, pot haver-hi un missatge viu, un contingut molt més important que el fet d’incorporar-lo a una relació o catàleg de sèries o col·leccions completes.





(x) F. Vindel. Manual del Libro. Madrid, 1943. 




 




Article: “Els bibiòfils” a Coses sobre llibres (4) del diari  Los Sitios – Diari de Girona, el 2 de febrer de 1985.


















































XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ




















“ En los reinos cristianos, en especial el astur-leonés, hay que destacar dos nombres femeninos de artistas del libro: el de Leodegundia que firma en la Era de 950, año 912, un Codex egularum de la Biblioteca de El Escorial ( a. I. 13) que presenta iniciales miniadas siguiendo el procedimiento mozárabe de la yuxtaposición de bandas de diversos colores; de ella don Armando Cotarelo Valledor supone y don Agustín Millares admite, fuese la hermana de Alfonso III, viuda de un rey de Navarra y retirada en el monasterio de Bobadilla, cerca de Samos; la suscripción del códice escurialense dice: ‘O vos omnes qui legeritis hunc codicem, mementote clientula et exigua Leodegundia qui hunc scripsi in monasterio Bobatelle regnante Adefondo principe in era DCCCCL’. ( Oh, vosotros, todos los que leyéseis este códice, acordaos de la sierva y humilde Leodegundia que lo escribió en el monasterio de Bobadilla reinando Alfonso, príncipe, en la era de 950).





Otro nombre de mujer, el de Ende, sorprendente personalidad, la primera presencia femenina con plena intención artística de toda la producción libraria de Europa y del grupo mozárabe, que en colaboración con los presbíteros Emeterio, pintor y Senior, calígrafo, firma ‘Ende pintrix, Domini aiutrix’ las pinturas ilustrativas del códice que contiene el Comentario al Apocalipsis por Beato de Liébana, el año 975,

























probablemente en el monasterio de Tábara, dúplice o mixto ( provincia de Zamora), manuscrito conservado hoy en la catedral gerundense y comúnmente denominado Beato de Gerona, en el que ‘las calidades de finura y de gracia son extraordinarias y con una fantasía tan delicada que revela inspiración femenina’ (Camón).





En opinión del profesor Wilhem Neuss, desde el punto de vista estilístico, es éste códice ‘uno de los más hermosos que existen en España y seguramente uno de los más originales del arte medieval tomado en conjunto’. En su folio 284 r una extensa suscripción expresa cómo Emeterio, ayudado por la monja Ende ( Ende pintrix), acabó el códice en julio de 975, siendo su escriba Senior ( fol 283 r), códice hecho para un abad Domingo o Dominicus. El códice se hizo en Tábara, según Gonzalo Menéndez Pidal; la fecha del códice se relaciona con el conde de Saldaña, Frendenando Flagínez o Fernando Laínez, conde de Salamanca, que fue Gobernador de la región leonesa del Duero. Camón reconoce en sus pinturas una ‘incipiente presentación de los que luego serían típicas estilizaciones y ritmos románicos: alargamiento de las figuras y de sus rostros, mayor ajuste de las vestiduras a los cuerpos, plegado rizoso de paños, mayor intención de individualizar a los personajes; este investigador ve incluso tres manos distintas en el códice, adjudicando la más exquisita, la más elegante, la de acento prerrománico más fino, la que estiliza los vegetales con un maravilloso sentido decorativo a la pintora Elde”.





LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p.18-19.















Beat de Girona











					
Read Full Post »

				

							


		
		
« Newer Posts - Older Posts »