Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Old books’ Category

Frases sobre Bibliofília 749

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Oficis del llibre, Old books on 16/01/2023|

“ Ara s’escau de dir aquí que Alexandre de Riquer als quaranta anys (1896), era perit del Museu de Boston i intervingué en l’exposició efectuada l’any 1898 en aquella ciutat, on s’exhibiren uns ex-libris estampats, japonesos i xinesos, cronologats en la desena centúria, dels quals hem parlat abans.

Seguint cronològicament el procés evolutiu de l’ex.librisme espanyol, trobem que Alexandre de Riquer, l’any 1888, realitzà un ex-libris per al seu amic l’artista anglès Robert Anning Bell.

Ex-libris de Jane Patterson fet per Robert Snning Bell

L’any 1889 el destacadíssim bibliòfil Pau Font i de Rubinat, arribat de poc de París d’un viatge d’estudi artístic intel·lectual, encarregà al seu compatrici reusenc Ramon Casals i Vernis la realització del seu primer ex-libris, el primer també que havia de dibuixar aquest artista, que n’arribà a realitzar prop de dos centenars, mercès a la iniciativa de l’il·lustre bibliòfil reusenc. I el propi Pau Font i de Rubinat, excel·lent ex-librista, dibuixà, de manera didàctica i admirable, alguns ex-libris per a les seves amistats. Fou el primer bibliòfil espanyol que en la nova època de l’ex-librisme es féu realitzar ex-libris per a la seva importantíssima biblioteca. I fou també ell qui, corprès per la innovació, inicià la divulgació de l’ex-librisme a Espanya, que culminà presentant un conjunt d’ex-libris propis i aliens, en l’Exposició Nacional de Belles Arts que tingué lloc a Madrid en la primavera de l’any 1901. Poc temps després fundà la societat reusenca d’Amics del Llibre i dels Ex-libris.

El va seguir un altre destacadíssim bibliòfil, Ramon Miquel i Planas, a qui els ex-libristes espanyols tantes coses devem, i el qual inicià llavors la seva ininterrompuda actuació ex-librística.

L’any 1892 un deixeble predilecte d’Alexandre de Riquer, Josep Maria Sert, que comptava divuit anys d’edat i que amb el temps havia de convertir-se en decorador de fama mundial, realitzà l’ex-libris per a la biblioteca de M. Bultó i, més endavant entre altres, el del compte de Sert i el del marquès de Lamadrid, i, a París, on fixà residència, el del secretari de Jaume de Borbó, en l’exili.

Fa poc més de mig segle ( 1898) que aparegué, enmig del rovellat art academicista que imperava a les darreries del segle XIX, un periòdic ultra-modernista titulat Luz, de format llargarut com el d’un dietari, amb l’Administració i Redacció al carrer de la Boqueria, número 20 ( dalt el terrat). N’era director artístic Josep Maria Roviralta, i director literari, Francesc d’A. Soler i Planas, junt amb Antoni Robert, i l’administrador era Santiago Rosal. Entre altres, hi dibuixaren Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer, J. Pahissa, Ramon Casas i l’Opisso. Fou aleshores, i en aquesta publicació, que Josep Maria Roviralta, industrial i escriptor, autor de Boires baixes, es donà a conèixer com a realitzador d’ex-libris. El modernisme a Catalunya prengué una gran volada i es manifestà en totes les Belles Arts. Alguns edificis resten encara en peu d’aquella època, com un mal record, i corren encara alguns ex-libris esguerrats d’aquell temps. Amb tot, el modernisme fou un moviment renovador que deixà produccions ben reeixides, sobretot en l’art tipogràfic.

El 1900 comencen d’aparèixer a Espanya els primers ex-libris dibuixats per Josep Triadó, que ha estat el més assidu propagandista del modern ex-librisme espanyol. Foren publicats, per donar-los a conèixer, en la Revista de Bibliografia Catalana, que dirigia, a Barcelona, el conegut escriptor Massó i Torrents. El mateix any surten els excel·lents ex-libris realitzats a la ploma i litografia pel pintor decorador barceloní Adrià Gual, la personalitat artística del qual havia de quedar superada per la d’autor dramàtic. Al mateix temps, el dibuixant i pintor decorador barceloní Joaquim Renart, que aleshores comptava vint-i-un anys, es dedicà de ple, amb gran entusiasme, als ex-libris. En l’Exposició Nacional de Belles Arts, de Primavera, efectuada a Madrid l’any 1901, Josep Triadó presentà una selecció dels ex-libris realitzats per ell. Si Alexandre de Riquer fou l’iniciador de la renaixença ex-librística a Espanya i Josep Triadó el divulgador, Joaquim Renart s’ha de considerar l’incrementador, junt amb J. Diéguez, i avui, traspassats tots els altres, és el degà dels realitzadors espanyols d’ex-libris, junt amb el barceloní Francesc Esteve i Botey, que resideix a Madrid, i Ramon Borrell.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Tras una pequeña búsqueda ha llegado a mis manos el volumen de María Gregorio, Imago Libri. Musei del libro in Europa, que publicó el pasado año Edizioni Sylvestre Bonnard con la Fondazione Arnoldo e Alberto Mondadori. Cerca de treinta espacios expositivos europeos aparecen en esta obra que abarca enfoques muy diferentes, del Museo de la Imprenta de Lyon al Institut mémoires de l´édition contemporaine de Caen, del Literaturmuseum der Moderne de Marbach al Museo Gutenberg de Maguncia. Es decir: el libro desde la historia, desde la aproximación archivística, desde la perspectiva de las artes, o en su proyección de futuro digital. Ningún centro español aparece en esta interesante panorámica de los museos del libro europeos.

Museu Impremta Lyon

Y sin embargo Barcelona tuvo el suyo: un pequeño museo del libro derivado de la sección de grabado popular del Museu Etnològic, que regía Joan Amades. Se ubicó en el Poble Espanyol, y bajo la dirección de Pilar Vélez abrió unos talleres para escuelas que tuvieron excelente acogida. Inactivo desde los años 90, sus contenidos esperan destino en dependencias municipales. En los planes del Institut de Cultura de Barcelona figura la creación próxima de sendos centros consagrados al Diseño y al Circo. Iniciativas de gran interés, pero hay que decir que el libro es un signo de identidad barcelonés mucho más antiguo y documentado, y más significativo económicamente. Y aunque la ciudad ha hecho un enorme y provechoso esfuerzo en bibliotecas, los distintos procesos del libro siguen siendo bastante desconocidos para el ciudadano de a pie. Cualquier niño puede hacerse una mínima cultura científica en una tarde visitando Cosmocaixa, pero ¿en qué espacio ciudadano puede visitarse hoy de forma estable una exposición pedagógica sobre temas literarios?

A Barcelona, como capital literaria y capital editorial, le iría bien no ya reabrir su museo del libro, categoría que mira al pasado, sino crear un centro puntero abierto también al futuro. Un Centro del Libro y la Lectura que acogiera, por una parte, la reflexión sobre los procesos que marcan la producción, difusión y recepción actuales del libro (historia y funcionamiento editorial; libro electrónico; bibliofilia; biblioteconomía; artes del libro; promoción de la lectura; biografía, periodismo y rutas literarias), y que contara también con un programa de exposiciones en una doble vía: una didáctica dirigida a las escuelas, que aprovechara el material histórico de la ciudad, y otra de exposiciones literarias y editoriales, ese tipo de iniciativas que en Barcelona se presentan de tanto en tanto en centros como el Palau Moja o el CCCB (o la Biblioteca de Catalunya) pero que no cuentan con un espacio propio regularizado. El libro sigue siendo un imprescindible difusor de conocimiento, además de un creador de industria cultural. En un momento de transformación de hábitos lectores, la reflexión sobre el libro plantea muchas derivaciones que suelen plantearse por separado. Falta una plataforma de síntesis, que Barcelona podría brindar.

Article: “El centro que falta”, de Sergio Vila-Sanjuán, en el suplement Cultura de La Vanguardia del dia 12 de desembre de 2007, p.7.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 746

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Ex libris, Old books on 27/12/2022|

Ex-libris alemany de 1480

“ En l’ordre cronològic de l’expansió ex-librista per segles i nacions, segons les dades trobades fins avui, pertany el primer lloc al segle X, i és a l’Extrem Orient; al segle XV correspon el segon lloc, i és a Alemanya – quan la ideosincràsia racial d’aquesta nació féu que s’apoderés de l’invent asiàtic de l’estampació modificant-lo i millorant-lo fins a obtenir la impremta; en el segle XVI segueixen per ordre cronològic: Suïssa, Àustria, França, Itàlia, Espanya, Portugal, Anglaterra i Holanda; en el segle XVII, els Estats Units d’Amèrica i Rússia, i en el segle XVIII, Amèrica del Sud. La Història té una filosofia, i aquesta una psicologia i lògica; per això en tractar de l’historial ex-librístic ho fem de forma raonada; és la millor manera d’entendren’s clarament, i fer la tasca eficient, sobretot en una obra estimulant. Per a formar-nos un judici exacte de l’ex-librisme és precís considerar que, ultra aquest desig humà de marcar les coses de la nostra propietat, del qual hem parlat en començar, també trobarem en la història de la civilització dels pobles que no és pas menys aferrissat que aquell desig aquest altre instintiu, egòlatra, humà de superioritat, dominació i predomini – el feudalisme n’ha estat un exemple a bastament eficient . Fem aquesta remarca per tractar del fet, tan curiós com interessantíssim, que quan les marques de propietat del llibre i de les biblioteques es decidiren a optar per un nom propi que les definís, aquest va recaure precisament en el vocable llatí Ex-libris, que ha estat adoptat universalment.

Les més rudimentàries marques de propietat del llibre, amb les seves grolleres variants, ens les llegaren l’Orient i les terres germàniques, per tractar-se de les més primitives; però no hi ha cap dubte que els veritables ex-libris pròpiament dits no poden pas tenir altre origen sinó en terres llatines, que aixó el denominaren “ex-libris” en el dialecte de l’antic Latium, el qual s’imposà per la colonització de la major part del món occidental. Molt bé que el llatí es parlés sis-cents anys abans de la naixença de Jesucrist, i que fins i tot es mantingués com a llengua diplomàtica i cancelleresca fins el segle XVIII i com a llengua científica fins bastant entrat el segle XIX; però en el cas que ens ocupa no cal pas suposar que, ni diplomàticament, es doblegués l’orgull de raça tan ben pelasat en les terres orientals i en les germàniques, i cap d’elles no empraria per primera vegada un vocable en altre idioma que no fos el vernacle. Ara bé; en imposar-se el mot universalment, els germànics, també per ben reconeguda disciplina, no varen tenir cap inconvenient en l’acord tàcit mundial. I tot justament ara es dóna el cas que la jove i impulsiva Amèrica del Nord ha demostrat no acceptar de bon grat aquesta disciplina – ¿ perquè és tàcita o perquè la psicologia d’aquella nació no és apropiada per a acceptar disciplines? -, i, encara que sigui una minoria que tendeix a desaparèixer, hi ha qui es resisteix a emprar el mot “ex-libris” i usa les fórmules “Book-plates” i “From the book of…”, tan fora de lloc de la renovació ex.librística que s’ha operat i del veritable significat dels ex-libris com a manifestació espiritual i, ensems, de marca de llibre.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Biblioteca Central de Lovaina

“ No es necesario ser un amante empedernido de los libros para disfrutar paseando por las salas de estudio de la Biblioteca Central de Lovaina. La combinación entre la acogedora calidez de la madera en la que están enteramente construidas y el placer de hojear las páginas de los ejemplares allí guardados provocan un curioso efecto de bienestar; no es extraño detectar sonrisas plácidas entre turistas y visitas ocasionales. Sin embrgo, tampoco resulta difícil caer en la cuenta de la extrema fragilidad de ambos materiales, especialmente teniendo en cuenta la historia del recinto.

Sus muros de piedra nos informan profusamente sobre este riesgo hoy tan lejano: la fachada exterior es todo un canto simbólico a la victoria aliada en la Primera Guerra Mundial, momento en que fue destruida adrede por los alemanes. En las paredes interiores están esculpidoslos nombres de infinidad de instituciones estadounidenses que colaboraron en su reconstrucción tras la pérdida de más de trescientos mil volúmenes. En el centro de un patio interior, abandonadas a su suerte, se pueden encontrar unas enormes letras talladas en piedra.

Biblioteca de Lovaina (bombardejada els anys 1914 i 1940 )

Aluden al furor teutonicus, cita que no se consideró oportuno instalar en el frontal por no ofender la sensibilidad germana. A pesar de que volvieron a bombardear las instalaciones en 1940, perdiéndose un millón de libros más.

Pero no es cuestión tampoco de cebarse, pues habría que buscar mucho para encontrar a alguien autorizado para tirar la primera piedra en lo que fue a destruir escritos se refiere. La bibliofobia, o más concretamente la biblioclastia, es una antiquísima pràctica que surge casi en el mismo instante en que aparece la escritura. Hay muchas causas por las que un libro puede resultar arruinado: empezando por la mala calidad de sus materiales, pasando por innumerables bacterias de exóticos nombres o desastrrosos accidentes meteorológicos, hasta los incendios fortuitos. Pero la eliminación por la mano del hombre es la única que responde a una premeditación y, por ello, la más controvertida.

Peixet de plata ( Lepisma Saccharina )

¿Qué es lo que lleva a los seres humanos a destruir los libros? A simple vista, parece un acto de barbarie propio de personas ignorantes. Pero antes de seguir esa senda, hagamos un pequeño ejercicio. Imaginémonos en nuestra librería favorita, contemplando una estantería repleta del título que más rabia nos dé, ya sea la biografía de Belén Esteban, lo último de Paulo Coelho o el Mein Kampf. Pueden escoger el que quieran a condición de odiarlo a conciencia… ¿ De verdad no les apetecería enviarlo derechito a la hoguera o a la recicladora de papel? No hay más preguntas, señoría.

Descartada la opción de la incultura, parece más interesante centrarse en lo que la escritura representa, una verdadera revolución en la breve historia del Homo sapiens. Esta innovación tecnológica permitía conservar la memoria ancestral de una cultura mucho más allá de su propia existencia. Esto es, en definitiva, un libro: voz más allá de la muerte.. Perdurar en el tiempo. Una extensión de la persona. Destruir escritos es por tanto una damnatio memoriae, el acto de destuir la memoria, el borrado de lo antiguo para dar paso a una época nueva. Lo encontramos por igual tanto en los estudiantes que queman sus apuntes al graduarse como en los líderes que ordenan la eliminación del saber de un país sometido. El atávico ritual de quemar lo viejo para saludar lo nuevo, como en las hogueras de San Juan. Estaría así relacionado con creencias apocalípticas en las que la única forma de que advenga un mundo nuevo y mejor es el colapso del anterior.”

Article: “ O que callen para siempre. De la destrucción de la palabra escrita” escrit per Alejandro García a la revista Jot Down, nº 22 de març del 2018, p.183-184.

Detall d’ una il·luminació que mostra  la destrucció de llibres durant un acte de fe celebrat a França en el s. XVI. Imatge: Cordon Press. Imatge extreta de l’article.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 743

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex bloguis, Ex libris, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 10/12/2022|

“ En els ex-libris simbòlics hom es pot valer també d’atributs coneguts: la Saviesa ha estat de sempre representada per una òliba, la de la deessa Atenea – i pot anar junt amb una llumenera que il·lumina les planes d’un llibre obert; la Música, per unes flautes gregues, que manifesten emocions o sentiments lírics; la Melanconia, per un xiprer, una violeta o una sempreviva; l’Amor, per un Cupidó, una miosotis o un clavell… Cal dir, però, que s’ha abusat tan d’aquests atributs, que no és estrany que hom, en contemplar una col·lecció d’ex-libris, exclami en un moment de sinceritat: “ Ja n’hi ha prou d’òlibes, de llumeneres i de llibres oberts!”. Realment resulta irritant l’exagerada profusió ex-librística plena de tals atributs, els quals són la primera cosa que s’acut al dibuixant ex-librista incipient, que no s’atreveix o no pot fer volar encara la seva imaginació amb la volada d’àliga que es requereix.

També hi ha símbols més realistes. Aquests són els professionals. De sempre un crani ha simbolitzat la Medicina; la serp d’Esculapi, entortolligada a una copa on sembla beure, la Farmàcia; gresols i matrassos, la Química; determinats instruments, la Cirurgia; un telescopi, l’Astronomia; un globus terrae, la Geografia; la balança equilibrada d’Astrea, junt amb l’espasa de Temis, la Justícia; un àncora, la Nàutica; la carota grega, riallera o ploranera, el Teatre… Tot això és utilíssim i s’usa força, però ¿ no fóra convenient d’esprémer un xic la imaginació i crear nous atributs o significacions, sobretot per a tot allò que encara no en tingui ?

Altrament, un atribut professional pot anar acompanyat en un ex-libris, de les representacions que manifesten el caràcter o les aficions del seu titular. Per exemple: un tauler d’escacs per a l’aficionat a aquest joc, o elements representatius d’un gènera literari determinat predilecte de l’interessat, la qual cosa ha donat lloc a l’origen dels interessants ex-libris anomenats “cervantins”.

L’ex-libris purament simbòlic té altres característiques i posseeix més personalitat. Un exemple d’ex-libris simbòlic ens l’ofereix el del jove entusiasta ex-librista Agustí Arrojo, recentment editat. El dibuix d’aquest ex-libris representa una dona nua, formosa i forta com la veritat, amb una llarga i espessa cabellera que li penja i que la fa molt decorativa, recolzada en una taula damunt la qual hi ha un llibre que porta escrit: “ Ego sum”, i al seu voltant el mot “Ex-libris” i el nom i cognom del titular. Al peu del dibuix es llegeix: “ Que el llegir no et faci perdre el teu pensament propi”, expressió simbòlica de la personalitat individual, que és el do més preat que tenim els éssers humans. En aquest mateix ex-libris es fustiga irònicament Schopenhauer, el qual negà la intel·ligència a la dona i també es contesta afirmativament, dient “som”, la pregunta “ésser o no ésser?” de Shakespeare, puix cal dir que la crítica també és emprada amb força dignitat en els ex-libris. En el darrer ex-libris que s’ha fet dibuixar a la ploma la intel·ligent col·leccionista Pepeta Pallé figura enllà el Sol, llançant els seus raigs de puresa, i una musa volant cap a ell; al peu, un ninot de paller que representa un dimoni, el qual, amb la cua encesa, vol calar foc al PALLÉ. A un angle una mitja llimona deixa caure la seva llavor, una PEPETA, i la llegenda diu: “ Raig dels sentiments purs us he d’atansar! – Doncs el foc de les passions no hi pendrà”.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Pero yo veo, además, en el libro, un proceso biológico perfecto. El libro, como el hombre, es esencialmente espíritu; pero necesita también de la materia para adquirir existencia tangible. Su espíritu es el pensamiento que lo ha concebido y le ha dado vida; su materia, su presentación, su ornamentación y su encuadernación. Como el hombre, nace al ver la luz pública. Como el hombre, tiene una vida de crecimiento, que es su difusión, de madurez, que es su aceptación general, y de decadencia, que es su paulatino olvido. Como el hombre, sufre enfermedades, espirituales unas: la crítica que se ceba en él muchas veces injustamente, los plagios que pretenden robarle su esencia, y las malas traducciones que lo desfiguran; materiales otras: su defectuosa impresión que le resta alicientes, el desvío del público y el deterioro de sus ejemplares; y espirituales y materiales a un tiempo algunas: las mutilaciones y espurgos a que puede resultar sometido. Su muerte es el olvido definitivo, la desaparición de todos sus ejemplares por guerras, revoluciones o por el transcurso de los años, y su conversión en pasta de papel, de la misma manera que a la muerte del ser humano, las células de su cuerpo retornan a la misma tierra de donde han salido.

Esta doble personalidad del libro, espiritual y material a un tiempo, es un exponente de su valor, pero puede ser también origen de desviaciones nocivas en los coleccionistas que practican su culto e incluso en las entidades calificadas de bibliófilas.

No creo que sea posible admitir la existencia de varias clases de bibliófilos. Lo único exacto es que existen bibliófilos dedicados a especialidades distintas. Porque, para mi, el coleccionista que reúne libros por su solo valor ornamental, prescindiendo de su texto que no le interesa, no puede merecer en modo alguno el nombre de bibliófilo. Como tampoco puede merecerlo el bibliómano que se orienta hacia los ejemplares de rareza deformativa, como el coleccionista de sellos cotiza en alza los errores de impresión, cuando constituyen una excepción dentro de la serie correspondiente.”

“Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura ( Ramon de Dalmases i Villavecchia), recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo, Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 31-32.

Ex-libris de l’autor

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 742

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Llibreters de vell, Old books on 04/12/2022|

“ Els cognoms que no poden ésser interpretats gràficament són molts més que els que poden ésser-ho. Llavors és quan en l’ex-libris s’imposa la simbolització temàtica. El simbolisme s’expressa d’infinites maneres, i sempre el geni creador de l’artista es val d’allò que millor li sembla i troba més adient per a desenvolupar el seu pensament. Un símbol ha d’encloure la psicologia del titular de l’ex-libris, expressada i combinada decorativament amb l’ornament i la retolació. Podria citar-vos centenars d’ex-libris com a exemple; entre ells recordo ara el dels germans Casal i Vall, d’Andorra, en el qual són representats la Vall d’Andorra i un vell casal, amb la inscripcio: “ De l’antiga casa pairal – fem palau d’amor: bell casal”. El de Serafí Reig, també andorrà, en el qual hi ha un serafí recolzat damunt del bolet ou de reig, i la inscripció: “ Elevació d’esperit… i el paladar exquisit”. Un dels ex-libris de l’intel·lectual i bibliòfil lleidatà Estanislau de K. Montaña i Pradera representa un prat i una muntanya; però, com que l’interessat és aficionat als llibres de cavalleria, hi ha també l’espasa simbòlica i un cavall renillant, emmarcat tot dins una orla que li dóna l’aspecte heràldic d’un escut. I el d’en Puigsubirà, de Tàrrega, en el qual hi ha una figura nua esguardant, l’horitzó i un poblet que dorm al peu de l’alta muntanya, i que porta aquesta inscripció: “ Deu-me la terra alta, noble, sobirana!”.

El col·leccionista Joan Marca cercava, sense èxit, un simbolisme i una forma “parlant” per a realitzar el seu ex-libris, quan per fi un dibuixant ex-librista li’n féu un on figura un paisatge amb el riu bíblic i la imatge de Sant Joan; en altre lloc, una etiqueta primitiva de marca de propietat del llibre, i en el conjunt la inscripció: “ JOAN, precursor del quitament humà. MARCA, precursora de l’ EX-LIBRIS”. Les inscripcions són sempre interessantíssimes en els ex-libris, i cal no oblidar-les.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Me admira que haya quien busca sin parar, no las primeras ediciones de un autor de primera fila, sino los libros que editó un impresor del que hoy no se acuerdan ni sus herederos, un impresor que puso amor y cuidado extraordinarios en cada uno de los volúmenes que sacó a la intemperie del mundo, o los libros de los que se encargó un artista tan humilde y soberbio a la vez que dedicó su talento a encuadernar volúmenes, idear una encuadernación distinta, única, a libros que quizá, en algunos casos, si hoy tienen alguna importancia, no es por lo que contengan, sino por la excepcional encuadernación que abriga ese contenido. Me admiran también los que, en un mundo tan lleno de grandes autores, dedican su atención a lo olvidado, lo presuntamente menor, autores que las academias consideran de segunda o tercera fila o insignificantes nombres propios que no merecen reediciones ni ediciones críticas. Pero si una de las misiones de los buscadores de libros es fijar dónde está la verdadera importancia de algunos autores, de algunos diseñadores, de algunos encuadernadores, de algunos impresores, sin atender a los ordenamientos casi jurídicos que se imponen desde las autoridades académicas, no es menos destacable que para esos autores presuntamente olvidados, para esos diseñadores a los que no se les tiene en cuenta, para esos impresores que construyeron sus catálogoss como si estuviesen escribienddo sus autobiografías, nosotros, los buscadores, también somos importantes. Se trata de una relación de importancia mutua y por lo tanto no es exagerado hablar de una relación sentimental. Somos importantes para ellos porque ellos tampoco producen por sí solos aquello que necesitan para seguir vivos: es decir, lectores, curiosos, estudiosos, buscadores, coleccionistas. Sin nosotros ellos no podrían ocupar el lugar que merecen aunque sea en lugares sin relevancia social como son nuestras bibliotecas, pequeños reinos junto al mar, por decirlo con el verso de Edgar Allan Poe. Así que no es que los buscadores consigan darles importancia con sus búsquedass y sus encuentros a libros y autores que parecen no tenerla para el resto de la gente, para los departamentos universitarios y para los

suplementos culturales, sino que esos libros y esos autores nos dan importancia a los buscadores porque a través de nosotros vuelven a hablar, son Lázaro, se levantan de nuevo, se levantan y andan. No hay mayor victoria para nosotros los buscadores de lo aparentemente menor, de la preterido, de lo ganado por el olvido, que conseguir que alguno de esos autores abandone las estanterias particulares de nuestras bibliotecas y vuelvan a la intemperie de las nuevas ediciones, de las reediciones, y se hagan un sitio en el canon y pasen de olvidados a inevitabes. Ha pasado hace unos años con Manuel Chaves Nogales gracias a las ediciones de María Isabel Cintas y los esfuerzos de Andrés Trapiello, que también nos descubrió a Rafael Sánchez Masas, ha pasado con Elena Fortún gracias a los esfuerzos y las reediciones de Abelardo Linares. Pasará en algún momento, espero, con Elisabeth Mulder, cuya primera novela, Una sombra entre los dos, de un feminismo radiante, no sé por qué aún no ha sido recuperada. Ha pasado con muchos dibujantes y pintores vanguardistas gracias a Juan Manuel Bonet, rescatador de tantos poetas, el último de ellos Leopoldo de Luis, por el que uno había pasado sin enterarse, demasiado fiado a su condición de poeta de posguerra de larga producción. Ha pasado con muchos fotógrafos y sus maravillosas producciones, mimadas hasta el último detalle, gracias al incansable Horacio Fernández, que sacó del olvido a Luis Acosta Moro y su extraordinario Cabeza de muñeca. Son mis héroes”.

“La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.270-272.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 741

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 24/11/2022|

“ L’anacronisme i el conformisme ex-librístic del vell gust heràldic perdurà fins als últims anys del segle passat.

És aleshores que els escuts, amb llurs signes i figures heràldiques de l’interessat de la marca del llibre, desapareixen i es transformen per fi, en ex-libris moderns, en autèntics ex-libris amb el seu fons psicològic imprescindible que el distingeix, per a reflectir la veritable personalitat de l’interessat; forma d’expressió, aquesta més fidel que els signes i figuracions heràldiques d’escuts i blasons, i amb una temàtica molt més extensa i variada, com veurem a continuació. En l’ex-librisme modern abunden els ex-libris anomenats “parlants”, en els quals el nom, més pròpiament, el cognom del titular s’interpreta gràficament. Aquesta interpretació és humorística, caricaturitzada, o bé senzillament i correctament formulada. Persones amb cognom significatiu – Llop, Conill, Carabassa, Prat, Font, Bosch, Roure, Alzina, Pi, Mates, Serra, Torr, entre els catalans – hi feren figurar l’animal, planta o cosa representativa del seu cognom. Així, en un ex-libris del culte bibliòfil Antoni Carabassa i Serra, executat a l’aiguafort, voltat per una orla formada per una carabassera, es representa al mig de l’escut de Lleida, terra nadiua de l’interessat, tot ell compost en forma d’escut, talment com un ex-libris heràldic, en el cim del qual hi ha, a tall de corona, una serra de fuster. D’altres que tenen el cognom compost, per exemple, Matabosch, Pidelaserra, Casademont, etc., feren combinar en llurs ex-libris les figuracions que el componen. El col·leccionista Josep Monsalvatge, d’Olot, encarregà a l’alemany Bru Heroux que el seu ex-libris representés un paisatge muntanyós – mont- d’aspecte feréstec  – salvatge – . Al seu germà Jordi, de Figueres, el dibuixant i caricaturista Llorenç Brunet li’n féu un d’humorístic: un globus terrae – món – al qual un salvatge terrorífic venta un cop de peu.

Es indubtable, però, que els ex-libris “parlants” han donat peu a la imaginació, que ha produït la variant “jeroglífica”, ja que són molts els cognoms que es poden representar de tal manera. Entre els catalans, el cognom Capella pot ésser escrit mitjançant les inicial K P LL; el cognom Mataró, amb una mata qualsevol seguida de la síl·laba Ró. El caricaturista Cornet, per exemple, emprà un cor centrat per la partícula NET per a signar tota la seva producció artística.

La caricatura personal ha estat també emprada com a ex-libris, i resulta certament força acceptable. El caricaturista Bon, que és, a més, un excel·lent dibuixant, en té de meravellosos. En aquest cas no cal sinó acompanyar la caricatura personal de l’interessat amb el mot “ Ex-libris”, car, en ésser-hi mapat el titular de l’ex-libris, és sobrera la redundància del seu nom. En aquest aspecte de l’ex-libris no estarà de més reportar-vos que a Lleida vaig trobar-me amb el cas curiós d’un metge, dibuixant autodidacte, que fa unes caricatures personals molt reeixides, el qual signa amb el pseudònim “Niko”, i que es dedica a aquesta mena d’ex-libris.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Por seguir con las paradojas, todos nos deprimimos un poco cuando nos carboniza la impresión de que nadie lee, de que los libros cada vez importan menos, de que estamos en el final de una época. Y sin embargo la verdad de los hechos y las cifras dice muy otra cosa: dice que nunca se ha leído tanto como ahoa, que el número de lectores crece, a pesar de que leer cotidianamente, incluso como necesidad para sentir que la vida es algo más que una serie de imposiciones que nos atan, siga siendo una actividad minoritaria, como por otra parte fue siempre, y me temo que siempre será. He utilizado el verbo en el que quiero pararme un momento, he dicho que los libros cada vez importan menos. Ya lo dije: Importar, ese es el verbo.Importar significa traer de fuera algo que no somos capaces de producir por nosotros mismos, radica toda su fuerza, toda su energía, todo su futuro, que está hecho de puro pasado exprimido para ser sintetizado en una forma de vida que se propone abolir el tiempo.

Ante cualquiera de las joyas que se ofrecen en los exquisitos salones del libro antiguo – , que son a las ferias del libro lo que el polo al fútbol -, es fácil sobreponerse a cualquier pellizco de depresión ante la aparente insignificancia que tienen los libros en nuestra sociedad. Si colocara cualquier dispositivo de lectura junto a una de estas joyas, volvería a convencerme de que cualquiera de estas joyas es la evolución preciosa con la que el ingenio humano ha mejorado una ocurrencia que en sí misma ya era genial. Pero también, sin entrar en comparaciones, que no es que sean odiosas, sino más bien son siempre ociosas, me resultará imposible no reparar en el trabajo de comunidad y cuidado que es siempre un libro: algo que nace cuando uno lo escribe pero que todavía no es lo que llegarà a ser, necesitará de un lector profesional que lo corrija, de un editor que lo publique, de un diseñador que lo componga, de un dibujante que le ponga una cubierta, de un impresor que lo vuelva al fin realidad, de un librero que lo ponga al alcance de sus clientes y por fin de un lector que le dé aquello de lo que nació: vida, otra vida, vida en otro sitio, lejos ya del escenario donde nació, lejos de los fantasmas y las inseguridades de quien lo escribió, de su mesa de trabajo, de sus mañanas indecisas sin saber si iba por buen camino.

Por eso de muchos coleccionistas y bibliófilos me admira la pasión con la que enaltecen a artesanos y profesionales invisibles. No sólo la pasión por los autores obvios y consagrados – cuyo valor es fácil de discernir dada su condición de clásicos inevitables: Borges, Lorca, Cernuda, claro que sus primeras ediciones son muy valiosas, eso no tiene mayor misterio – sino por figuras escondidas que sin ellos, sin la pasión y las búsquedas de coleccionistas y bibliófilos y libreros expertos, hubieran sido ya tragados por el olvido, esa bestia hambrienta que no para de masticar huesos y nombres propios. Lo único bueno del olvido es que nunca es definitivo, en cualquier momento puede venir alguien a rescatar un libro, un autor, y decirle levántate y anda,y ponerlo en su sitio. Es una de las virtudes de este mundo de los libros viejos o antiguos: en cualquier momento, por pasado que sean, pueden volverse presente para alguien. Presente, además, significa regalo, y no hay mejor regalo para los libros viejos que devolverles actualidad, volverlos a hacer latir, transformar la sepultura que son por fuera en la vida de la que están hechos sus adentros”.

“La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.268-270.

Fira llibre d’ocasió Barcelona

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 738

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Old books on 08/11/2022|

“ Marcar és quelcom tan vell com l‘home, i pressuposa consciència de personalitat, algunes vegades, i, d’altres, senyal de propietat.

Ja en els remots temps egipcio-faraònics es marcava o segellava amb escarabeus i plaquetes de pedra i terra cuita. Marcaren els assiris i babilonis amb cilindres gravats i escrits que portaven penjats al coll. Amb entalladures encastades en tumbagues marcaven els hel·lens i els romans. Es marcà i segellà en l’època hel·lenística els productes ceràmics, terra sigil·lata, i així ho feren en tot temps les manufactures de ceràmica i de porcellana. Marcaren llurs obres els mestres argenters, els ferrers de tall, els bronzistes. Els mestres “canoners”i els “panyetaires” marcaren amb llurs punxons els canons i els panys dels pedrenyals i pistoles que muntaven els mestres “encepadors”…. i marcaren llurs obres els campaners. La marca de producció esdevingué quelcom tan personal, que es féu precís registrar-la.

Ningú no negarà, doncs, que és una cosa humanament sentida el desig de marcar els objectes de la nostra producció o propietat. Si seguim la història de la civilització dels pobles trobarem sempre l’existència i la influència d’aquest desig. En l’arqueologia, la terrisseria, les arts, l’arquitectura, en fi, en totes les manifestacions artístiques, des de la més elevada a la més vulgar i inversemblant, trobem resquícies que reflecteixen sense cap dubte aquesta inclinació tan humana.

I el llibre?, tots ho sabem: el marquen l’impressor i l’editor, àdhuc el relligador, el llibreter i, algunes vegades l’autor. I també els paperaires, amb aquelles filigranes d’aigua imposades valorativament com a garantia del producte fabricat.

Aquestes marques són de producció. Però hom desitja posar una altra mena de marca en el llibre que ha adquirit: la de propietat.

Les marques de propietat dels llibres comencen a usar-se, en realitat, en el segle XV, i la rudimentària marca deixa d’ésser-ho per esdevenir l’ ex-libris, que es renova subjectivament i artística cap a la fi del segle XVII, en la seva gloriosa expansió.

La marca de propietat del llibre – no diem ex-libris – més antiga coneguda a Europa és una del 1470, de Hildebrand de Brandeburg, en Biberach de Ulm, executada sobre un paper amb el dors imprès, la qual cosa s’explica pels preus exorbitants del paper en aquella època. Com totes les més antigues, està dibuixada a mà. Segueixen en antiguitat a aquesta marca de Hildebrand la del Gremi d’Artistes d’Ingolstadt, que és de l’any 1482; la del clergue alemany Johan Krabensperg, que es data l’any 1491, i la d’E. H. Töbing, de Lonebourg, de l’any 1498.

Ex-libris d’Hildebrand de Brandeburg

No hi ha dubte que els monestirs, convents i altres cases religioses foren els que posseïren, més que ningú, papirus, llibres manuscrits, incunables, etc., i empraren com a marca de propietat dels llibres els blasons del seu llinatge col·lectiu, voltant-los d’atributs eclesiàstics, fins que la Història, seguint i marcant el curs natural del seu pas, donà preponderància als reis i a la noblesa seglar, que emprà com a marca els seus escuts i la seva heràldica corresponent. Moltes, però, de les primitives marques eren purament literàriesi àdhuc manuscrites; Arlia, en el seu Dizionario bibliográfico, ens en cita una bona i curiosa col·lecció,…

Sortint ja dels monestirs i dels anatemes, mirant de cara al llibre imprès, les marques dels llibres han anat variant els redactats, segons les èpoques, d’acord amb la mena d’estudis a qué s’aplicava l’estudiant. Vegen aquell de latinitats del segle XVII, que va topar amb aquesta fórmula, també macarrònica:

Aspice Pierrot pendu

Quod librum n’a pas rendu

Pierrot pendu non fuisset

Si librum reddidisset.

acompanyada de la representació gràfica de Pierrot penjat. Aquest exabrupte va merèixer la immortalitat per la seva singular ocurrència…

…Ara bé: pel camí només dels versets i la literatura l’ex-librisme cauria en l’antipàtica pedanteria, una mostra de la qual és l’ ex-libris francès de N. François de Neufchateau, on el posseïdor demostra que la seva vanitat personal és superior al seu amor als llibres.

La marca més simple ha estat la signatura, que s’escriu al dors de la coberta davantera o en algun o alguns dels fulls; la qual signatura, sobretot en els llibres escolars, moltes vegades s’acompanya de l’adreça del propietari, amb l’esperança ingènua que, en cas de pèrdua, sigui retornat.

Quan el  llibre imprès es posa a l’abast de la mainada escolar, cadascú sentí la humana necessitat de guardar-lo per a ell i de fer-ho saber d’una forma elegant. Així, els petits escolars de tots els països feren gala de llur literatura ingènua per tal de marcar la propietat de llurs llibres:

Si este libro se perdiese,

como puede suceder,

suplico al que se lo encuentre

que lo quiera devolver,

pues es de un pobre estudiante

que lo ha de menester.

Si queréis saber su nombre,

aquí abajo lo pondré.

I al peu hi posaven el nom i adreça. I així, en versos semblants, els infants d’arreu del món civilitzat.

Però això, que pot tenir certa gràcia en els llibres escolars, no la pot tenir de cap de les maneres en els llibres de persones serioses, i, sobretot, en aquells de valor bibliòfil.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Si hubiera mantenido la costumbre de tatuarles a los libros la fecha en que los adquiría, ahora podría componer un cuento exacto – contar es poner orden, contar es ‘érase una vez’ pero también es ‘ uno, dos, tres’ – en el que retratara, a través de la relación de compras – y supuestamente de lecturas -, las derivas de un buscador de libros, que es como me reconozco, porque bibliófilo es palabra que se ha infectado y coleccionista sólo admitiría serlo si inmediatamente corrigiera la condición con el adjetivo ‘malo’, coleccionista malo, en efecto, porque siempre abandono las empresas de completar algo, algún autor, los impresos de alguna colección, las cubiertas de algún diseñador, mucho antes de llegar a conseguirlo ( sólo llego al final cuando el autor me lo pone muy fácil, por ejemplo, si sólo ha publicado un par de libros – Emilio Mosteiro – o si se me pone al alcance mucho después de que yo me olvidase de que entre mis empresas estaba la de completarl). Bibliófilo, ya se dijo, es tanto el que tiene una biblioteca llena de libros de bolsillo, marcados cruelmente por subrayados y anotaciones al margen,como el BOBO: este, por el prurito de no consentir en leer La conquista de las Islas Malucas de Argensola más que en la edición original, que tiene un cocodrilo en portada, no es más bibliófilo, no es más bibbliófilo que aquel que se conforma con leer el libro de Argensola en su edición moderna, un volumen que se descuajaringa con excesiva facilidad porque sus cuadernillos no van cosidos. Bibliófilo es el que gusta de los libros:en la palabra no está especificado qué clase de libros. Cuando veo a alguien, un escritor casi siempre, que mostrando a las cámaras su biblioteca, dice, como si tratara de aliviarse de un pecado del que nadie lo acusa o quisiera disculpar sus posesiones restándoles valor: pero yo no soy un bibliófilo, inapelablemente me digo: no sabe lo que dice. Ahora por bibliófilo se entiende al exquisito que sólo deja entrar en su biblioteca primeras ediciones o libros con la suficiente capa de años como para que sólo por la edad, sin presumir ni su contenido, merezca un respeto, pero yo, como ya dije, no soy más bibliófilo ahora mismo – con diez mil libros anegando mi aposento –  que cuando tenía 17 años y era propietario de una sola balda en la que iba irguiendo a mis primeros soldados – si es que una biblioteca es un ejército. Es más, diría que soy bastante menos bibliófilo ahora que entonces, como es menos viajero el que ha recorrido el mundo diez veces y ya sólo quiere quedarse en su jardín que el muchacho que sin haber salido de su barrio está deseando echarse a perseguir el horizonte sólo por la intriga de ver mundo. Así que bibliófilo sí, por fuerza, pero no más que cualquiera al que le gusten los libros y tenga media pared de ellos sin que importe el valor en que se tasan ahí fuera. Y coleccionista también, vale, pero mal coleccionista: en realidad la etiqueta en la que me reconozco es la de ‘buscador de libros’, y puedo olvidar con sospechosa facilidad las impresiones de lectura obtenidas en un libro raro, pero no la singladura que me llevó hasta él, el lugar donde lo encontré, el pellizco de bendita alegría al ver que su precio estaba a mi alcance.

“La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.48-50.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 737

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex bloguis, Ex libris, Old books on 31/10/2022|

“ Quina idea expressa la preposició llatina “ex”? Qualsevol diccionari ens dirà que “ex” denota “fora” o bé “ més enllà”. La traducció literal, però, és: “de” i “entre”, Així, doncs, tractant-se d’ ”ex-libris”, i literàriament, per justificar la propietat particular dels llibres, es tradueix admetent-ho com a: “dels llibres de…”, la qual cosa es palesà de manera ben adient en les primitives marques i etiquetes precursores de l’ex-libris modern.

Si bandegem un xic la puresa de la llatinitat i la gènesi de les marques de propietat del llibre, hem de veure en l’ex-libris modern – psicològic, simbòlic, filosòfic, etc. – que l’interessat de la marca de propietat del llibre es troba fora del llibre en si; això és: que no té cap relació, ni art ni part de cap mena en la confecció general i material del llibre. Ultra trobar-se entre els llibres amb el deure de marcar-los, l’ex-libris emprèn simbòlica volada. Malgrat això, espiritualment, enganxar al dors de la coberta del llibre el nom, el nostre nom, és una vella manera de palesar-li adhesió i afinitat ideològica, científica o artística; és quelcom així com un espiritual apadrinament, com un afillament amb què ens el fem nostre moralment, amb aquest amor pur bibliòfil i intel·lectual que sempre inspira al bon ex-librista. Perquè els llibres es llegeixen i s’estudien, i no s’emmagatzemen als estants de la llibreria per servir nomès que a la pedanteria. Per al bibliòfil, l’amor als llibres és immanent; es viu el llibre sense l’empirisme de gaudir-ne no res més que la materialitat, bella o no, d’uns volums posats en rengle. És la seva essència el que val, i és amb ella amb la qual ens trobem junyits. Això és el que expressa la paraula “ex-libris”. I aquest és el veritable significat actual dels ex-libris.

Aquest fet d’adhesió espiritual és el que en bona part justifica, encara que sembli estrany, que un llibre venut de segona mà tingui més valor si posseeix un ex-libris adherit. Imaginem-nos un antic tractat de ciència, comprat venturer, que portés l’ex-libris del savi didacta bacteriòleg francès Pasteur. Aquest llibre, pel sol fet d’ostentar tal ex-libris de Pasteur fóra gairebé com si aquesta eminència aprovés l’obra que s’afilla en enganzar-hi el seu ex-libris. Disseccionat així, l’ex-libris esdevé la veritable expressió i el reflex de l’espiritualitat, de les idees personals o de la psicologia del seu titular”.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952.  Volum primer.    ( Des de FSB 737 fins a FSB yyy hi ha fragments d’aquest mateix llibre, potser  els finals d’alguns queden potser una mica en l’aire, però els següents FSB són correlatius en el llibre, i crec  que tot queda més clar al final d’aquesta sèrie).

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Es sobradamente conocida la atracción que produce a los bibliófilos la recepción de Catálogos de las librerías llamadas de viejo, de ocasión, de lance, de libros raros y curiosos… Son esperados tales catálogos con ilusión, y prácticamente se devoran en busca de la obra que se ansía. El bibliófilo llega al extremo de postergar otros quehaceres más prácticos para engolfarse en la lectura acelerada de los títulos, existiendo incluso cierta técnica para leer títulos y autores con estudiado apresuramiento. Lo que importa es la prisa, el llegar con anticipación, ser el primero en la petición de la escasa o única pieza que repentinamente aparece agazapada entre otros varios títulos completamente indiferentes. Se siente un salto emotivo al leer el título impreso de una obra que flota desde años en nuestro subconsciente, sin que se haya podido conseguir, por no ser ofrecida o por haber sido ya vendida cuando – por teléfono – se pide. Algún bibliófilo se enfadó con el librero proveedor por sentirse relegado al no haberle ofrecido determinado libro directamente. Hay quienes, apenas reciben el Catálogo, van a la propia librería, y lo leen allí, para, según encuentran una referencia bibliogràfica que puede interesarles, pedírsela al librero, en el instante, de tal modo que no haya posible antelación por parte de otro comprador.

Es muy importante contar con la amistad de ciertos libreros, por las orientaciones que pueden proporcionar dado su continuo contacto con los libros, así como por la atención de reservar obras que ellos saben a quien satisfacen con plenitud.

Verdaderamente el bibliófilo se interesa por determinados libros y no le importa encontrarlo en una lista que le envíen, incluso hecha a multicopista. Pero ello no obsta para que se admiren ciertos Catálogos por su importancia; importancia de contenido – libros raros -, de explicaciones, de ilustraciones – con portadas curiosas -, hasta el punto de que tales Catálogos se coleccionan y se cotizan; es como si perdieran su caràcter frío y mercantil- oferta y demanda de libros – para convertirse en piezas que interesa conservar, por los datos bibliofílicos que contienen”.

Article: “Notas sobre bibliofilia” de Luciano Castañón, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 8, d’abril de 1981, p.47-48.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofilia 735

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 20/10/2022|

“El 1903 és ( Ramon Miquel y Planas) un dels 32 membres de la Societat Catalana de Bibliòfils, presidida per Pau Font de Rubinat, primera associació que s’interessa pel llibre com a obra d’art segons ho indica el seu estatut: “L’Objecte d’aquesta Societat és la publicació o reproducció d’obres catalans inèdites o rares que tinguin interès a Catalunya i als demés reialmes i Territoris de llengua catalana “. La Societat va funcionar fins el 1912  i va publicar vuit obres usant en la impressió amb els tipus gòtics creats per Eudald Canibell: Llibre de Santa Maria, de Ramon Llull, Oliva de Vilanova, 1905; Història de Jacob Xalabín, Oliva de

Vilanova, 1906; Cançoner dels Comtes d’Urgell, Oliva de Vilanova, 1906; Estudi Histórich i Literari Escrit per en Gabriel Llabrés sobre el Cançoner dels Comtes d’Urgell, Oliva de Vilanova, 1907; Llibre dels Set Savis de Roma, Barcelona, ​​L’Avenç, 1907: Elogi de la Follia, de Desideri Erasme, Barcelona, ​​Manuel Henrich i Cia, 1910; La visió delectable de Alfonso de la Torre, Bachiller, Barcelona, ​​Manuel Henrich i Cia, 1905; Cançoner Sagrat de Vides de Sants, Barcelona, ​​L’Avenç, 1912. ” És tracta d’una sèrie de vuit obres que formen part del grup més selecte de llibres neomedievals impresos a Catalunya “. A més d’aquesta sèrie, l’Associació també va patrocinar durant aquests anys una reproducció facsímil d’Art de Ben morir ab el breu confessionari tomata de llatí en romanç per Instrucció de les persones no sabants el llatí, Fidel Giró, 1905, i una versió de La Fiameta , de Boccaccio, L’acadèmica, 1908.

De l’13 al 18 d’octubre de 1906 Ramon Miquel i Planas participa en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, de nou al costat de Eudald Canibell, director de la Biblioteca Pública Arús i president de la Comissió de l’Exposició Bibliogràfica en la qual es presentaran unes quantes joies de la bibliofília catalana.

En 1912-1913, quan el govern espanyol es desinteressa del projecte d’Exposició Internacional d’Arts Gràfiques i de la Indústria del Llibre prevista a Leipzig per a l’any 1914, l’Institut Català de les Arts del Llibre decideix organitzar la representació nacional i Ramon Miquel y Planas és el secretari del Comitè organitzador.

Aquestes successives responsabilitats indiquen que en un moment estel·lar de la producció editorial a Barcelona, ​​quan un grup d’editors emprenedors (Montaner i Simón, Espasa, Salvat, Gili Roig, Gallach) han transformat la capital catalana en el centre editorial per als llibres en castellà , Miquel y Planas no es desinteressa d’aquesta producció que funciona a escala industrial. Participa de manera activa en les associacions professionals que acompanyen aquest moviment reivindicant l’aportació de la bibliofília que permet mantenir el vincle amb les brillants realitzacions del passat i proposar per al present uns criteris de qualitat comparables amb el que es practica a les nacions europees que hagin designat el llibre com un criteri de progrés.

A la fi de la seva vida, en una conferència inèdita pronunciada al Curset de Llibreria organitzat el 1944 per la delegació a Barcelona de l’Institut Nacional del Llibre Espanyol (INLE), Ramon Miquel y Planas conclou amb aquestes paraules: “la bibliofília és molt més seriosa del que ordinàriament es creu: significa el procediment de donar elevació al nostre esperit per mitjà de l’estudi i la reflexió”. La reiteració de semblant convicció quan Espanya es troba exhausta després de tres anys d’una guerra civil cruenta i destructora, mentre Europa està encara en flames, no només pot semblar admirable sinó que ofereix sens dubte el motiu essencial de la participació activa de Ramon Miquel y Planas , aquest mateix any, en la fundació de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.

“De l’afició pel llibre a la defensa i promoció de la bibliofília“, Philippe Castellano. Al llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed ALOMA & ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Cabe estar en desacuerdo con los diccionarios en cuanto a la definición que dan del bibliófilo: ’ Es el aficionado a las ediciones originales, más correctas o más raras, de los libros’. Creemos que de no haber fallecido tan prontamente Antonio Rodríguez-Moñino – desde su nombramiento como académico de la Real de la Lengua -, tal definición habría sido modificada.

Es obvio que resulta deficiente, pues el campo de los bibliófilos es más extenso que el constrictivo expuesto en la mencionada definición. Sí, es cierto que estos pueden buscar ediciones originales, correctas y raras, pero su afición o dedicación desborda tales limitaciones, como en el caso, más frecuente, de la especialización en determinadas materias o temas.

Resulta arduo definir con exactitud lo que debe entenderse por bibliófilo, dada su concomitancia o posible confusión respecto – por analogía – con quien colecciona libros para satisfacer cierto interés profesional ( científicos, historiadores, literatos), o bien por caprichosa afición. Son, además, complejos de discriminar los conceptos de bibliófilo y de bibliómano – dicen de éste que su única ambición es acumular obras, importándole más el número de ellas que la calidad-. Pero todo bibliófilo asume cierto matiz de bibliómano, siendo difícil encontrar un bibliófilo ortodoxamente puro. Éste tendría como meta lograr un libro que desea vivamente para, primero leerlo, y luego, en determinadas ocasiones, admirarlo, manteniendo permanente y latentemente una sensación de saturada dicha al saber que está en su poder tal libro – de contenido interesante, de encuadernación a su gusto, de rareza incuestionable-. El bibliófilo es, pues, más culto que el bibliómano, ya

que para serlo, deben coincidir en él los factores de amar al libro como promotor de lectura y al mismo tiempo como ente.

Citaremos dos juicios negativos dedicados al bibliófilo. Según La Bruyère: ’Es un individuo que no lee’. Y según Henri Beraldi, en su Bibliothéque d’un Bibliophile: ‘ Todo París, en semejante materia [en bibliofilia] son veinticinco personas’.

Según Javier Lasso de la Vega, en Bibliofilia y Comercio de Libro Antiguo (1947): ‘ La voz bibliofilia fue empleada por primera vez por Salden ( Cristianus Liberius Germanus, pseud.) en un primoroso librito titulado Bibliophilia sive de Scribendis legendis et aestimandis exercitato paraenotica, impreso en Utrech en 1861. En dicho libro afirma que ‘ el verdadero bibliófilo no busca en el libro sino un medio más directo y más rápido – no solo para él, sino también para los demás – de perfeccionamiento moral e intelectual’.

En opinión de Francisco Vindel, ‘ para el bibliófilo, dentro de sus aficiones, lo más importante es el estado de conservación del libro, esto es, que se halle completo, con buenos márgenes, que no esté sucio y que las hojas del mismo no tengan picaduras de polillas o se encuentren rotas; después de esto es muy importante la edición, que puede ser estimada por su rareza, corrección o desde el punto de vista tipográfico e ilustraciones que pueda tener; por el comentarista, y, por último, por la encuadernación del mismo, que en tantos casos es más valiosa que el libro que contiene’.

Article: “Notas sobre bibliofilia” de Luciano Castañón, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 8, d’abril de 1981, p.43-44.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 732

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres, Llibres d'artista, Old books on 10/10/2022|

“El ressò d’aquestes visites a la seva biblioteca es troba en el Diàleg primer de La novel·la d’un bibliòfil quan el personatge principal precisa: “Al cap d’algun temps, d’acord amb una dotzena més d’aficionats al llibre, ens vam constituir en amigable societat, amb el propòsit de fer imprimir, al nostre gust, edicions de llibres escollits. D’aquesta manera, prenent part en les seves converses i oferint-se’m l’ocasió de veure, ara una, ara una altra, les respectives biblioteques, vaig anar aprenent coses que, a part d’ells, ningú no m’havia pogut ensenyar. El meu aprenentatge ha estat lent, i encara continua, perquè el títol de bibliòfil no és dels que s’obtenen en cap Universitat, ni seria capaç d’atorgar-la regi favor; és res més que un concepte, una manera de dir “.

Amb aquesta visió de la bibliofília apareixen els trets que caracteritzaran la pràctica de Miquel y Planas en el món de el llibre. En primer lloc es nota l’important que resulta adquirir coneixements sòlids documentant com un autodidacta, comparant exemplars de diferents biblioteques, mantenint converses amb erudits. Enfront de l’amplitud d’obres per descobrir, a la varietat de tècniques d’impressió i il·lustració, a la diversitat d’enquadernacions, la curiositat de Miquel y Planas sembla inesgotable i així ho demostren les seves diferents activitats de traductor (Amor i Psiquis, Els contes d ‘en Perrault), de redactor de revistes culturals (Revista Ibérica d’ex-libris, Bibliofilia), de crític textual i editor de textos catalans antics (Històries d’altre temps, Nova Biblioteca Catalana), d’investigador i assagista (Restauració de l’art hispano- àrab a la decoració exterior dels llibres, l’Art del gravat Catalunya als segles XV a XVI).

Tots aquests títols només representen una mínima part de les 150 entrades de la seva bibliografia i justifiquen la importància que els historiadors li atorguen en la història de l’edició: “El paper de gran promotor de les edicions de textos catalans antics estava reservat a Ramon Miquel y Planas. La seva acció va ser cabdal en la renovació de la bibliofília catalana, […] Paradoxalment, a Catalunya aquest moviment de bibliofília neogòtic serà un dels factors de normalització del llibre. Farà que un públic assenyat i determinats impressors redescobreixin els principis fonamentals de la bellesa del llibre i tornarà a col·locar en un lloc d’honor certes regles oblidades a causa de la degeneració comercial de les edicions barates. […] El llibre de bibliòfil va tenir així gran influència sobre l’aspecte material del llibre “.

Aquesta tasca de creació editorial necessita primer un treball de recerca històrica, de reflexió filològica i després intervenen les decisions que afecten el treball d’impremta mitjançant l’elecció de materials amb els quals es pensa elaborar cada títol. A més de la seva aportació fonamental al renéixer de la cultura catalana de principis de segle XX, Miquel y Planas apareix com un creador de llibres interessat per tots els aspectes de la seva realització material: elecció del paper i dels caràcters, composició i estampació del text, disposició decorativa, enquadernació. Així ho definia ell mateix utilitzant aquesta metàfora: “el llibre és una veritable construcció, amb totes les exigències quant a equilibri i solidesa que pugui tenir un temple o un alcàsser, amb la sola diferència de les seves proporcions. En la combinació dels elements de bellesa que entren en el llibre s’imposen les mateixes normes d’harmonia que regeixen per a l’obra d’arquitectura, ja que una finalitat estètica que ha de ser aconseguida amb mitjans materials ha de respectar totes les exigències del món físic, sense sucumbir en cap cas sota el pes de les mateixes. Només així és el producte una obra d’art “.

“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Cierto día, un librero de los llamados de lance, de ocasión, de libros raros, curiosos y agotados, tuvo la ocurrencia de anunciarme en uno de sus catálogos, y como solía enviar sus ofertas antes a provincias – para que los clientes de otras localidades no se sintieran pretridos respecto a los de su misma ciudad -, apenas abrió por la tardes su comerció ya sonó el teléfono para, mediante una conferencia desde un lugar muy distante, solicitarme. Aquella misma tarde recibió el librero más llamadas telefónicas, e incluso se presentó un cliente para adquirirme, obteniendo todos una desilusión indisimulable cuando el librero les dijo que yo ya estaba vendido.

Así fue como pasé a una ciudad provinciana, a una modesta pero experta librería cuyo dueño me deseaba, en principio para poseerme él, y más adelante – quizás – para revenderme.

¿ Qué tenía yo para ser tan deseado? Tenía cierta fama entre algunos selectos bibliófilos que me estimaban a pesar de no haber salido de las prensas de Monfort, o de Sancha, o de Ibarra, impresor éste de quien tantas veces yo había oído la exagerada ponderación de su Salustio. Así, Salustio a secas, aunque todos sabían que se referían a la obra titulada La conjuración de Catilina y la Guerra de Jugurta, por Cayo Salustio Crispo, Madrid, 1772, folio mayor, con 11 hojas, retrato, mapa, 395 páginas, láminas dibujadas por Maella y grabados por Carmona, en papel de hilo, con la filigrana Francisco Guarro, en Pobla de Claramunt, y como marca un castillo.

A mi, la verdad, tanta insistencia en los elogios de este libro, traducido por el infante Gabriel Antonio de Borbón, hijo segundo de Carlos III, me fastidiaba un poco. Creía yo que la gente exageraba, que había otros ejemplares olvidados merecedores de cierta estima y que posiblemente no saldrían muy perjudicados al compararlos con el famoso Salustio. Yo mismo – y no es por presumir – reúno alguna particularidad que requiere ineludibles alabanzas. En mi, merced a aquel artesano – tan distante ya, menos que mesocrático, anónimo para siempre – parecían fulgir los clarores, los albores, los blancos del papel. Digo blancos, en plural, aun refiriéndome a una misma página, porque eran como una constelación en el ámbito de la oscura y esquemática tipografía. La neta independencia de letras y de espacios conjugaba, coherentemente cada página convertida en algo sugestivo. Cierto observador llegó a compararme a las acuarelas, porque en éstas los artistas también aprovechan el blanco del papel para conseguir efectos plásticos, aunque en mi los efectos eran más bien puramente estéticos, de un esteticismo nacido de lo armónico, produciendo una serenidad como inspirada, cuajándose en cada página la rítmica expresividad de lo sedante que paradójicamente producía placer inquieto, pero que en definitiva se convertía, para el contemplador, en una sensación de ensoñador hedonismo. No es que quiera compararme al Salustio, dadas las adulaciones que los expertos le dedican, pero – repito – yo poseía y poseo características que, individualmente, merecen encomios por su perfección.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.64-65.

Primera edició d’Ibarra

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 731

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 05/10/2022|

“El polígraf Ramon Miquel y Planas, l’editor Gustau Gili i el llibreter Josep Porter i Rovira formen part dels fundadors de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona; els tres van ser homes del llibre i l’evocació de les seves trajectòries professionals – seguint l’ordre cronològic de l’aportació de cada un d’ells al camp de la bibliofília – permet recórrer un període clau de la història de l’edició i de la lectura en el qual la bibliofília va exercir un paper indispensable i sovint silenciat.

Quan Ramon Miquel i Planas (1874-1950) situa la seva obra autobiogràfica, La novel·la d’un bibliòfil, a la biblioteca del personatge principal, tria el lloc emblemàtic d’una vida que va dedicar gairebé exclusivament al llibre. Així ho recorda Martí de Riquer: “La seva selecta i escollidísima biblioteca es va formar a força de llibres que llegia, saborejava, estudiava i coneixia al detall, i que conservava en riques i elegants enquadernacions. Biblioteca primordialment de treball, en Ramon em va confessar, una vegada, que tot llibre per ell citat en els seus nombrosos treballs el posseïa en les seves prestatgeries, detall revelador del seu més íntim concepte de la bibliofília que per en Ramon sempre va ser un mitjà, no un fi. La seva activitat professional com a director d’una empresa d’edicions, impressions i enquadernació va fer que la seva vida sencera, dia rere dia i hora rere hora, estigués consagrada materialment al llibre, i en aquest sentit la seva labor va ser encaminada sempre per normes del més depurat gust i de la més sòlida competència “.

Oposant-se a la imatge un tant malèvola del bibliòfil que s’acontenta amb atresorar volums, la biblioteca de Ramon Miquel y Planas no només va ser una base de dades per a les seves investigacions sinó també una escola de “formació professional” per als que s’interessaven pel llibre . Així el llibreter Antoni Palau i Dulcet apunta en les seves Memòries: “El 21 de desembre de 1919, verifiquem una visita a la biblioteca del senyor

Miquel y Planas, els amics Amadeu Llaverías, Joan Olivella, Pau Felisart i jo”. Allà descobreixen obres de biblioteconomia, bibliomania, gòtics catalans, obres de luxe, llibres minúsculs, enquadernacions d’art, gramàtiques, ex-libris, super-libris, etc., que demostren la curiositat enciclopèdica del col·leccionista.

En aquestes tertúlies el tema únic, és clar, és el llibre amb tots els seus matisos que Ramon Miquel y Planas presenta així: “El llibre és per ventura l’obra més completa que hagi pogut sortir mai de les mans de l’home”. És, en efecte, el llibre un tot complet, en el qual la criatura humana es mostra creadora al seu entorn, suposat que en ell es reuneixen un element espiritual, que és l’obra literària, fruit de la pensada, i un element material, que és el llibre mateix en la seva forma tangible. Llibre perfecte seria aquell en què tots dos elements, cos i ànima, es corresponguessin dignament; en què la bellesa de l’obra literària tingués una exacta concordança amb la bellesa i perfecció dels components materials que formen el llibre, fins al punt que semblant conjunció constituís una integral i perfecta obra d’art. Tal és la concepció que de el llibre tenen els bibliòfils “.

“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed. ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Aunque ahora estoy próximo a convertirme en una estrujada masa con otra papelería informe, quiero dejar constancia de mi categoría, cuando en cierta ocasión estuve expuesto. La exposición de libros, exigente dentro de su especialidad, resultaba importante para los interesados. Mi dueño de entonces dudó si volver a encuadernarme, vistiéndome adecuadamente, con lujos de gofrados, de chagrín, de ruedas, de orfebrería o esmaltes…, pero al fin decidió dejarme con mi propia cobertura; primero, porque lo que de mi se exhibiría era la portada, y por tanto nada diría lo que en mis planos se hubiera empleado como ostentación; y en segundo lugar, porque mi dueño estaba contento con mi aspecto, al no ser partidario de reencuadernar libros que por sí mismos tenían entidad y conservaban el sabor propio de la época, el genuino carácter de su contenido; creía que algunas encuadernaciones solo servían para desvirtuar o sofisticar un libro.

En la Exposición en que tomé parte lo pasé bien, porque los asistentes nos observaban meticulosamente, aunque muchos ignoraban nuestro valor real, al no decirles nada el año de edición, el título, el impresor o el tema. Noté el deseo de alguna persona de coger determinado libro para mirarlo de cerca, pasando páginas y comprobando detalles que sólo son ostensibles si el libro se tiene entre las manos, como por ejemplo los grabados intercalados, las viñetas, las cabeceras, los frisos, el frontispicio, el colofón, las capitales, las orlas… Sí, advertía yo que ciertos curiosos quedaban insatisfechos con la pasiva mirada sobre la portada, y ello bajo la vigilancia de un empleado que observaba celoso para que no se tocaran los ejemplares expuestos, ya que la mayor parte de ellos eran de propiedad particular, y sus dueños habían impuesto, por lo menos, la condición de una estricta custodia de los libros prestados para evitar deterioros, e incluso robos.

Precisamente fue un robo lo que supuso para mí otro cambio de propietario, porque cuando Juan estuvo en casa del fallecido Pedro y le dijo a un hijo de éste que le gustaría ver la biblioteca del padre, el hijo, inocentemente, se la mostró,y más ingenuamente aún, lo dejó unos momentos solo. En unos segundos, Juan, que me había visto en un estante y experimentó el consiguiente gozo, apenas estuvo solo en la biblioteca, me sacó raudamente de entre mis compañeros, y en un estratégico movimiento me transportó con su mano derecha a su sobaco izquierdo, bajo la camisa desabrochada nerviosamente; me oprimía su brazo que tenía cierta libertad por estar yo también disimulado aprovechando la holgura de la chaqueta, así como por el cinturón que impedía mi caída a partir de la cintura. Noté el calor corporal de Juan, y casi también el palpitar de su corazón alterado por el robo, dudando si cuando regresara el hijo de Pedro se fijaría en el hueco del estante de la librería, o le dijera al despedirse: ‘ ¿ puedo cachaerlo por si me lleva algún libro?’ O, todavía peor, que hubiera observado su actitud por algún agujero desde el exterior de la habitación, y le soltara al despedirse. ‘Devuélvame el libro que cogió y tiene bajo su camisa’. La presunta vergüenza por la acusación y certeza de la culpa le preocupaba, ya que además él era sumamente escrupuloso en cuanto supusiera honradez, y se consideraba digno en sus acciones humanas. Pero… el libro aquel – es decir, yo – no lo tenía en su biblioteca a pesar de haberlo perseguido durante bastantes años, y consideraba incluso que robarlo para poseerlo él, era preferible – aun tratándose de un robo – a que estuviera en poder del indiferente hijo de Pedro, de quien quizás pasara a una persona que no supiera estimar el valor que yo poseía como libro raro, escaso y apetecido.”

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.63-64.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »