“ Ara s’escau de dir aquí que Alexandre de Riquer als quaranta anys (1896), era perit del Museu de Boston i intervingué en l’exposició efectuada l’any 1898 en aquella ciutat, on s’exhibiren uns ex-libris estampats, japonesos i xinesos, cronologats en la desena centúria, dels quals hem parlat abans.
Seguint cronològicament el procés evolutiu de l’ex.librisme espanyol, trobem que Alexandre de Riquer, l’any 1888, realitzà un ex-libris per al seu amic l’artista anglès Robert Anning Bell.
Ex-libris de Jane Patterson fet per Robert Snning Bell
L’any 1889 el destacadíssim bibliòfil Pau Font i de Rubinat, arribat de poc de París d’un viatge d’estudi artístic intel·lectual, encarregà al seu compatrici reusenc Ramon Casals i Vernis la realització del seu primer ex-libris, el primer també que havia de dibuixar aquest artista, que n’arribà a realitzar prop de dos centenars, mercès a la iniciativa de l’il·lustre bibliòfil reusenc. I el propi Pau Font i de Rubinat, excel·lent ex-librista, dibuixà, de manera didàctica i admirable, alguns ex-libris per a les seves amistats. Fou el primer bibliòfil espanyol que en la nova època de l’ex-librisme es féu realitzar ex-libris per a la seva importantíssima biblioteca. I fou també ell qui, corprès per la innovació, inicià la divulgació de l’ex-librisme a Espanya, que culminà presentant un conjunt d’ex-libris propis i aliens, en l’Exposició Nacional de Belles Arts que tingué lloc a Madrid en la primavera de l’any 1901. Poc temps després fundà la societat reusenca d’Amics del Llibre i dels Ex-libris.
El va seguir un altre destacadíssim bibliòfil, Ramon Miquel i Planas, a qui els ex-libristes espanyols tantes coses devem, i el qual inicià llavors la seva ininterrompuda actuació ex-librística.
L’any 1892 un deixeble predilecte d’Alexandre de Riquer, Josep Maria Sert, que comptava divuit anys d’edat i que amb el temps havia de convertir-se en decorador de fama mundial, realitzà l’ex-libris per a la biblioteca de M. Bultó i, més endavant entre altres, el del compte de Sert i el del marquès de Lamadrid, i, a París, on fixà residència, el del secretari de Jaume de Borbó, en l’exili.
Fa poc més de mig segle ( 1898) que aparegué, enmig del rovellat art academicista que imperava a les darreries del segle XIX, un periòdic ultra-modernista titulat Luz, de format llargarut com el d’un dietari, amb l’Administració i Redacció al carrer de la Boqueria, número 20 ( dalt el terrat). N’era director artístic Josep Maria Roviralta, i director literari, Francesc d’A. Soler i Planas, junt amb Antoni Robert, i l’administrador era Santiago Rosal. Entre altres, hi dibuixaren Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer, J. Pahissa, Ramon Casas i l’Opisso. Fou aleshores, i en aquesta publicació, que Josep Maria Roviralta, industrial i escriptor, autor de Boires baixes, es donà a conèixer com a realitzador d’ex-libris. El modernisme a Catalunya prengué una gran volada i es manifestà en totes les Belles Arts. Alguns edificis resten encara en peu d’aquella època, com un mal record, i corren encara alguns ex-libris esguerrats d’aquell temps. Amb tot, el modernisme fou un moviment renovador que deixà produccions ben reeixides, sobretot en l’art tipogràfic.
El 1900 comencen d’aparèixer a Espanya els primers ex-libris dibuixats per Josep Triadó, que ha estat el més assidu propagandista del modern ex-librisme espanyol. Foren publicats, per donar-los a conèixer, en la Revista de Bibliografia Catalana, que dirigia, a Barcelona, el conegut escriptor Massó i Torrents. El mateix any surten els excel·lents ex-libris realitzats a la ploma i litografia pel pintor decorador barceloní Adrià Gual, la personalitat artística del qual havia de quedar superada per la d’autor dramàtic. Al mateix temps, el dibuixant i pintor decorador barceloní Joaquim Renart, que aleshores comptava vint-i-un anys, es dedicà de ple, amb gran entusiasme, als ex-libris. En l’Exposició Nacional de Belles Arts, de Primavera, efectuada a Madrid l’any 1901, Josep Triadó presentà una selecció dels ex-libris realitzats per ell. Si Alexandre de Riquer fou l’iniciador de la renaixença ex-librística a Espanya i Josep Triadó el divulgador, Joaquim Renart s’ha de considerar l’incrementador, junt amb J. Diéguez, i avui, traspassats tots els altres, és el degà dels realitzadors espanyols d’ex-libris, junt amb el barceloní Francesc Esteve i Botey, que resideix a Madrid, i Ramon Borrell.
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Tras una pequeña búsqueda ha llegado a mis manos el volumen de María Gregorio, Imago Libri. Musei del libro in Europa, que publicó el pasado año Edizioni Sylvestre Bonnard con la Fondazione Arnoldo e Alberto Mondadori. Cerca de treinta espacios expositivos europeos aparecen en esta obra que abarca enfoques muy diferentes, del Museo de la Imprenta de Lyon al Institut mémoires de l´édition contemporaine de Caen, del Literaturmuseum der Moderne de Marbach al Museo Gutenberg de Maguncia. Es decir: el libro desde la historia, desde la aproximación archivística, desde la perspectiva de las artes, o en su proyección de futuro digital. Ningún centro español aparece en esta interesante panorámica de los museos del libro europeos.
Museu Impremta Lyon
Y sin embargo Barcelona tuvo el suyo: un pequeño museo del libro derivado de la sección de grabado popular del Museu Etnològic, que regía Joan Amades. Se ubicó en el Poble Espanyol, y bajo la dirección de Pilar Vélez abrió unos talleres para escuelas que tuvieron excelente acogida. Inactivo desde los años 90, sus contenidos esperan destino en dependencias municipales. En los planes del Institut de Cultura de Barcelona figura la creación próxima de sendos centros consagrados al Diseño y al Circo. Iniciativas de gran interés, pero hay que decir que el libro es un signo de identidad barcelonés mucho más antiguo y documentado, y más significativo económicamente. Y aunque la ciudad ha hecho un enorme y provechoso esfuerzo en bibliotecas, los distintos procesos del libro siguen siendo bastante desconocidos para el ciudadano de a pie. Cualquier niño puede hacerse una mínima cultura científica en una tarde visitando Cosmocaixa, pero ¿en qué espacio ciudadano puede visitarse hoy de forma estable una exposición pedagógica sobre temas literarios?
A Barcelona, como capital literaria y capital editorial, le iría bien no ya reabrir su museo del libro, categoría que mira al pasado, sino crear un centro puntero abierto también al futuro. Un Centro del Libro y la Lectura que acogiera, por una parte, la reflexión sobre los procesos que marcan la producción, difusión y recepción actuales del libro (historia y funcionamiento editorial; libro electrónico; bibliofilia; biblioteconomía; artes del libro; promoción de la lectura; biografía, periodismo y rutas literarias), y que contara también con un programa de exposiciones en una doble vía: una didáctica dirigida a las escuelas, que aprovechara el material histórico de la ciudad, y otra de exposiciones literarias y editoriales, ese tipo de iniciativas que en Barcelona se presentan de tanto en tanto en centros como el Palau Moja o el CCCB (o la Biblioteca de Catalunya) pero que no cuentan con un espacio propio regularizado. El libro sigue siendo un imprescindible difusor de conocimiento, además de un creador de industria cultural. En un momento de transformación de hábitos lectores, la reflexión sobre el libro plantea muchas derivaciones que suelen plantearse por separado. Falta una plataforma de síntesis, que Barcelona podría brindar.
Article: “El centro que falta”, de Sergio Vila-Sanjuán, en el suplement Cultura de La Vanguardia del dia 12 de desembre de 2007, p.7.
Biblioaprenent 