Aquest any, 2023, 32 llibreries, més que els anys 2020, 2021 i 2022, però molt lluny del nombre de llibreries des de 1980 fins a 1990, que van arribar a ser entre 50 i 61 llibreries, per no dir res de l’any 1977 en què hi havia 80 llibreries.
El pregó d’enguany el farà el poeta, assagista, biògraf i crític d’art, José Corredor-Matheos (1929) i el cartell és de Sixe Paredes (Barcelona, 1975).
No hi ha manera de que els llibreters s’animin una mica. Molts llibreters (quasi tots) s’han passat a vendre per internet ( Todocoleccion, Iberlibro, Uniliber, etc.). A Catalunya hi ha més de 500 “llibreries de vell”, la major part venen per internet. I dic més de 500 perquè en el Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya i Andorra n’hi ha 469 ( algunes tancades), i moltes no hi són perquè estan a internet i quasi no posen dades, ni d’on són ni telèfon, moltes d’aquestes només posen un correu i no tenen espai físic per vendre llibres. També és possible que algunes me les hagi deixat:
Si esteu interessats en conèixer els mapes de la resta d’España i de la Catalunya del Nord estan en aquest vlok.
En aquesta 72a Fira trobarem a faltar llibreters que han estat molts anys animant la Fira, com Costa, Millà, Rodès. Malgrat totes aquestes coses crec que les fires del llibre de vell no s’acabaran mai, són llocs on es gaudeix molt dels llibres, on es passen bones estones i hores com si res, sempre que hi he anat, no tant com jo voldria, mirar, tocar, remenar (amb cura en algunes parades), olorar, llegir, xerrar s’ha m’ha fet molt curt, encara que hi hagi estat matí i tarda un parell de dies, o tres.
En aquesta edició l’exposició serà : “Jazz i l’avantguarda artística de postguerra. Els quatre Salons del Jazz de Dau al Set i del Club 49 del Hot Club de Barcelona, 1951-1957, comissariada per Aitor Quiney i que promet ser molt interessant. El Gremi de Llibreters ha volgut acompanyar l’exposició amb un llibre amb l’estudi central del comissari, on explora la relació de l’avantguarda catalana i el jazz, aportant dades inèdites i obres originals.
També hi haurà una exposició: Vita Libris, que busca el mecenatge de tothom per a recuperar llibres importants de la literatura catalana.
I quan acabi aquesta Fira, el dia 25, els que vulguin poden anar a la 33 Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo de Madrid 2023, organitzada per Libris: Asociación de libreros de Viejo, com cada any, excepte els anys 2021 i 2022 per la pandèmia, des del dia 28 de setembre fins al 15 d’octubre, amb (trenta i escaig) llibreries de tota España.
A Madrid, a la primavera ja en van fer una, com cada any menys el 2021 i el 2022 per la pandèmia, va ser la 45a Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid, organitzada per l’Asociación de Libreros de Lance de Madrid , amb la participació de 37 llibreries.
De Fires del Llibre vell en fan a tota España, la de València és una altra de les importants pel número de llibreters, aquest any han fet la 46a Fira del Llibre Antic i d’Ocasió amb 28 llibreries.
Una altra Fira molt interessant és ARTSLIBRIS (Fira Internacional de les Publicacions d’Artista), en la que es va fer a Barcelona aquest any, el juny, hi havia uns 100 expositors de tota España i de llocs com: Ciutat de Mèxic, Wiesbaden, Berlin, Buenos Aires, Lisboa, Santiago de Chile, Milà i Torino.
Per saber més sobre Fires del Llibre ( nous i vells) a Catalunya l’any 2023, podeu mirar el llistat editat per l’Institut Català de les Empreses Culturals; , i si viatgeu per España i esteu interessats en llibres nous i vells podeu mirar els mapes de Ferias del Libro de España.
Ah! I també podeu anar a la 40a edició de la Setmana del Llibre en Català, entre els dies 8 a 18 de setembre, al Moll de la Fusta , on podreu triar i remenar tota mena de llibres, perquè entre els expositors trobareu els de 193 segells editorials, 24 llibreries, 1 distribuïdor, 10 universitats i 14 institucions d’arreu dels Països Catalans.
Setmana de la qual en fan més rebombori, més anuncis i més propaganda, com des de l’Ajuntament, per exemple, des d’uns quants dies abans, però no és el mateix ni de lluny que la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ( i Nou).
“Fa algunes setmanes vaig fer al·lusió a la Fira del Llibre d’Ocasió, tot confiant, dedican-li més espai quan arribés l’hora, i l’hora és arribada. La Fira del Llibre d’Ocasió ha tornat a obrir les seves parades i ja som a la trentena edició. Encara la recordó davant la Universitat, quan hom podía firar-s’hi las Obres poètiques, de J.V. Foix o l’edició il.lustrada del Bestiari carnerià per cent cinquanta pessetes – i potser encara exagero -. No es tracta, però, de glossar el valor comercial de la Fira, sens dubte considerable i sucós per als venedors, fet pel qual els afeccionats al llibre usat ens apressem a congratular-nos. No, no és pas això, tot i que suposo que aquesta empenteta económica, després dels mesos desvagats i buits de l’estiu, ha de servir per a revifar el negoci i enfrontar-se a la tardor i a l’hivern amb nous ànims. El que jo volia fer, en aquestes ratlles, és més aviat comentar l’emoció que experimenta aquesta espècie innòcua dels afeccionats als llibres vells – els llibretaires – cada cop que la Fira obre les seves parades.
Fixeu-vos-hi bé; si coneixeu algún amant dels llibres de debò, un d’aquests que gairebé tracten amb menyspreu els lectors de les novetats recents i que només entren a les llibreries a les hores més desavinents del dia, quan ja vespreja i la llum s’ha fet gairebé tèrbola i misteriosa, fonedisa, i l’home sembla disposat a ignorar tots els taulells més cridaners i seductors per anar a entaforar-se en un racó allunyat on regirar l’última prestatgeria polsosa i oblidada, si en coneixeu algún – i el fet de continuar llegint aquestes línies gairebé constitueix una prova pericial que algún cop hi heu tingut tractes – comprendreu de seguida que una fira com aquesta del Llibre d’Ocasió, en ple Passeig de Gràcia, ve a ser una mena d’exhibicionisme públic de les seves cabòries més ocultes, dels seus desigs més amagats, dels seus vicis més secrets. No us esvereu pas ¡ M’explicaré.
És notori que el lector i l’amant dels llibres no sempre coincideixen. Als aeroports i estacions americans hom compra un llibre – de butxaca, evidenment – com qui compra un entrepà: en llegiu uns fulls, salteu unes pàgines, enceteu un capítol i, després d’unes horetes de trajecte distret i anodí, havent gairebé oblidat que viatjàveu a no sé quants peus sobre les muntanyes encalçats per la tempesta més aterridora de l’hivern, us podeu desprendre sense cap esforç d’aquell volumet doblegat i masegat i abandonar-lo amb absoluta displicencia al seient. Amb un xic de sort el pròxim viatger que ocupi el lloc será un bon afeccionat als llibres i s’apressarà a recollir, amorosit, el que heu deixat, l’alliserà les pàgines més rebregades, i se l’entafonarà a l’infern de l’americana. Heus aquí la diferencia entre el mer lector i el veritable afeccionat als llibres. És evident que molts cops l’afeccionat és també un lector de pro, sovint aciençat, savi i erudit, però la diferencia fonamental rau no pas en els coneixements i sabers adquirits amb la lectura, sinó en la passió per l’objecte, en el culte vehement, febrós, i alguna vegada malaltís – recordeu el llibreter assassí – , pel llibre.
Si voleu saber com és i de quin peu calça aquesta curiosa espècie dels llibretaires aneu a fer, si us plau, un tomb per la Fira del Llibre Vell; els descobririeu de seguida. Els llibreferits a qui em refereixo rares vegades són homes decidits, d’aquells que s’acosten a la parada, demanen un títol, se’l fan embolicar, el paguen i escampen la boira. Ah, no ¡ De cap de les maneres ¡ L’amant dels llibres és cómplice del llibreter i actua una mica a la manera del pescador de canya; si li vaga canvia d’esquer, recull el fil, comprova l’ham i la plomada, llançà dues o tres vegades, es carrega de paciencia, encén el cigarret i, tot plegat, per res. I és que, per a l’afeccionat als llibres, com per al pescador de bo de veres, allò que compta no són pas els exemplars adquirits o la peixada que tindrà a taula, el que compta és l’estona pasada furgant ací i allà, comparant preus, comprovant que aquell llibre que li plau i encara no té se li ofereix, insolent i procaç, gairebé com un miratge obscè.
Passegeu-vos una estoneta per la Fira del Llibre d’Ocasió i no us costarà gaire d’advertir que aquesta mena de comprador sol emprar sempre les mateixes tàctiques per a prendre contacte amb l’enemic. La més habitual és la de la distracció del llibreter: el nostre llibreferit remena i fulleja una pila de llibres que no vol, mentre dirigeix constants mirades furtives al volum del seu interés; així creu que quan arriba el torn de preguntar el preu de l’objecte de la seva cobdícia, el llibreter s’haurà instal.lat en un estat d’ànim entre avorrit i desconcertat i no el collarà tot el que podría. És una táctica bona si es duu a terme amb la perfecció i la serenitat d’un clàssic de l’ofici, però, si la voleu emprar a la babalà, tot se us n’anirà en orris; les mirades vers el llibre que voleu han de ser casuals, distretes, però han de servir per a cerciorar-vos que es tracta de l’edició que voleu, d’aquell rar exemplar que manca en la vostra col.lecció, del volum tercer d’aquella novel·la que mai no heu pogut saber com acaba, etc. I – molt important ¡ – si afectueu aquesta maniobra no podeu regatejar perquè aixecarieu la llebre, o pagueu trinco-trinco o ho deixeu estar i que no se’n parli més.
Una segona táctica del bon afeccionat als llibres de vell, que veureu practicar en la nostra Fira, és la del vol rasant; sol ser una de les més perilloses i requereix nervis d’hacer. En aquest cas l’acostament al llibre que voleu comprar no és especial sinó temporal. Cal fe, perseverança, un punt dolç de masoquisme i una bona dosi de fair-play. Agafeu el llibre de les vostres delícies, comproveu-ne les característiques exquisides, la data de la primera edició, la dedicatòria autógrafa de l’autor a l’interior, el relligat impecable i després … torneu-lo a dipositar a la pila. Si, feu com dic, torneu-lo a deixar, i espereu a l’endemà. A la segona pasada potser caldrà desenterrar-lo d’entre una pila de novel.les poca-soltes i tractats jesuítics i arcaritzans; no importa. Repetiu altre cop l’operació. Si al tercer o quart dia el llibre encara hi és – i heu d’anar amb molt de compte de no dir res als vostres col.legues llibretaires o veureu com es fan escàpols i tornen al cap de cinc minuts amb un somriure que els arriba d’orella a orella -, si al tercer o quart dia del llibre que voleu encara hi és, podeu comprar-lo. El llibre us estaba destinat i, a més, tindreu la garantía d’haver sabut trovar, amb paciencia i sofriment exemplars, una exquisitesa que la majoria dels mortals ignora. Aquesta táctica, a la nostra Fira del Passeig de Gràcia, l’he vista practicar amb dues variants ben catalanes: la del seny i la de la rauxa. La varietat assenyada fa que el comprador deixi en primer terme, confiant, potser que, de tan evident i atractiu, passarà desapercebut. Ja podeu imaginar que la segona variant comporta molts més perills, però que també té l’al.licient i la crémor inenarrable de qui juga amb foc.
Una tercera tàctica força emprada pels afeccionats al llibre vell és la que, per manca de millor denominació, jo anomanaria del ‘Kamikaze japonès’. És una tàctica dinàmica i agressiva, molt dels nostres dies, i només aconsellable per a llibretaires experimentats. En aquests casos veureu com el comprador es llança en picat sobre l’exemplar desitjat, tot ignorant olímpicament l’embalum descomunal de paper que li pot caure al damunt, paga amb una celeritat quasi invisible i, amb una rielleta de set-ciències, en un tres i no res ja és fora amb el seu botí. És una manera com qualsevol altra de jugar-se la vida – pel preu pagat, o adquirint un exemplar defectuós, o un llibre que ja tenim repetit tres vegades…
Resumint. Si voleu saber de què va l’atractiu veritable, pecaminós, de la Fira del Llibre d’Ocasió, i us vaga de passejar-hi una estoneta, dediqueu el cinquanta per cent de la vostra atenció a observar aquests tastaolletes empedreits que són els llibretaires d’atenció , l’altre cinquanta per cent d’atenció l’heu de dedicar – ni cal dir-ho – als mateixos llibres; ja veureu com mai no marxeu de buit.
Ah ¡, m’oblidava, i si encara us cal un altre senyal d’identificació d’aquests intoxicats mortals per la febre del llibre vell, recordeu que els llibretaires de debò sempre van proveïts d’una llibreteta que consulten d’amagat i on apunten, amb lletra minúscula, els exemplars que els manquen per a completar la Biblioteca ideal, la Sèrie dels llibres inexistents o, i això ja és el súmmum, la Col.lecció de Coleccions. Jo sempre duc la meva a la butxaca.
Francesc Parcerisas: “ La Fira del Llibre Vell”. La Vanguardia, 24 setembre 1981, pp.19.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Ahora nosotros, frente a esta Feria del Libro, del libro en masa, del libro indiscriminado, podemos pensar que, en efecto, las palabras del maestro Farinelli tenían su significación: que podían servir para invitarnos a frecuentar el contacto y la amistad del libro. Porque, ¿ cabe pensar que haya hombre en nuestra época que no se sienta atraído por esos silenciosos amigos nuestros? El libro ha venido a ser cada vez más un insstrumento de trabajo y de guía para el hombre. Su lectura consuela y alimenta, solaza y nos invita a meditar, nos da fuerzas sobre nosotros mismo y prestigio ante los demás. ¿ Cómo puede explicarse que no sintamos el mandato del libro, que no tratemos de fortalecer nuestros poderes naturales con los poderes espirituales que él nos transsmite?
Vivimos, y lo repetimos continuamente, inmersos en un mundo de realidades demasiado descarnadas. Pero hablamos con los hombres y casi siempre nos dan la misma impresión: debíamos vivir mejor, en un mundo mejor. Debíamos purificarnos con ideas de deber, de pureza, de superación. Y el libro es un aliado insuperable del hombre, porque le abre ventanas, le alumbra caminos, lo lleva a la ascensión de su propio ser.
En tiempos remotos, el libro era privilegio de unos pocos. En nuestros días, está al alcance de todos, se nos adelanta invitándonos a adquirirlo por unos pocos dineros. Podemos llevarlo, leerlo, meditarlo, y buscarle poco a poco la compañía de otros libros, hasta crear esa pequeña biblioteca que todo hombre debe formar por sí mismo, inspirándose de una lectora en otra. Pero es evidente que tenemós aún desgano del libro. En nuestras casas apenas encuentra sitio la pequeña biblioteca que denuncia el gusto por la lectura. Y a esto hay que ponerle remedio, porque una casa sin libros, es un puro vacío en que se condensa la soledad. Yo sé bien que muchos se paran frente a los escaparates de las tienda, o toman en sus manos el libro que más le llama la atencin, y aún sienten el impulso de adquirirlo. lo harían. Pero no saben a ciencia cierta si el libro que desearían leer, el libro que llenaría cierto vacío de saber que sienten dentro. Eso también hace falta: orientación. Pero nosotros podemos ir orientándonos poco a poco, los periódicos y revistas nos ayudaran. Los amigos, los conferenciantes, los catálogos. Y también las bibliotecas públicas nos ayudarán mucho en esos primeros pasos. los libros están catalogados por autores y por materias. lo que queremos leer está a nuestro alcance. Y día a día, veremos cómo estamos más seguros de nuestras predilecciones.
Tenemos, en fin, una ddeuda con el libro. Hay que rendirle homenaje, hay que hacerlo propicio a nuestro ser, hay que ponerlo cerca de nosotros, a la mano, para las horas en que ninguna otra compañía puede sernos más amada”.
Article: “ El Mundo de los Libros”, de Félix Lizaso, en el Boletín de la Asociación Cubana de Bibliotecarios, vol.2, núm. 3, setembre de 1950, p. 75-76. Llegit a “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.
Biblioal5è: vist en la pancarta en la qual els veïns del districte 5è de Sabadell, demanen una biblioteca per al barri de Gràcia.
Biblio-cápsulas: vídeo amb un Tutorial_Biblioteca_Acceso y Consulta Biblioteca Digital Alphacloud. De la Biblioteca de la Corporació Universitaria Iberoamericana de Bogotá.
BiblioCONECTA: servei de referència virtual amb accés a informació actualitzada, que aporta a les accions formatives, didàctiques, pedagògiques, educatives i de recerca a l’òrbita de la Direcció General d’Educació Tècnica Professional – Universitat del Treball de l’Uruguai (DGETP-UTU). En el Centro de Documentación y Biblioteca Escultor “Antonio Pena on hi ha l’ERMA: Escuela de Artes Gráficas y Artesanías Dr. Pedro Figari – Palermo (Montevideo)
BiblioIbero: butlletí informatiu de la Biblioteca de la Corporación Universitaria Iberoamericana a Bogotá.
Biblio-iconofilia: a Bibliografía Española. Órgano Oficial de la Asociación de la Librería en España, en el núm. 3, del dia 1 de febrer de 1914 hi ha un article: “La próxima Exposición internacional de la industria del Libro y de las Artes Gráficas en Leipzig”, on es parla del Programa de la Sección Bibliofilia explicant que el grup Bibliofilia comprén tres divisions: I. Bibliofilia en general, II. Libros raros y preciosos i III. Gabinete de un bibliófilo moderno. En la divisió II hi ha 5 apartats, el 4t es diu: “Biblio-iconofilia y autografilia: Colección de estampas de distintos géneros ( Obras de pintores y gravadores). Estampas históricas: escenas de costumbres, ecos de la Ciudad, ceremonias oficiales, consagraciones, entradas, fiestas, Duelos públicos.
Colección de estampas relativas a la arquitectura, a la decoración y ornamentación de casas, jardines, etc., colección de estampas relativas a las Artes Industriales, Libros de adornos. Ejemplares únicos. El libro enriquecido y documentado. Autógrafos, Albums amicorum. Libros anotados por sus autores ó por personajes históricos.”
He trobat en un vell opuscle 4 paraules que crec que ara no s’utilitzen gaire, és un escrit curiós on l’autor utilitza, al menys, 31 paraules que comencen per Biblio. És: “La família de los Biblios. Hojas sueltas de un libro sin principios ni fines”. Dedícalas al Señor Don Francisco Cutanda, de la Academia Española, Antonio Martín Gamero, correspondiente de la misma y de la de Historia, etc. Imprenta de Fando é Hijo, Toledo, 1870. 8p. Digitalitzat a la BNE.
Bibliomanci: aquell que practica la Bibliomància.
Bibliomaniàtic: persona abans Bibliomaníaca.
Bibliopegista: enquadernador de llibres.
Bibliopesía: diu l’autor: “ La bibliografia o su hermana natural la Bibliopesía, que esto no està muy averiguado,…”
Biblios (3): paraula apareguda en el llibre on també hi ha les quatre paraules anteriors, per donar nom a una família composta per un munt de paraules que comencen per Biblio.
BIBLIOTEC (3): Fundación BIBLIOTEC. Tecnología, Educación y Cultura. La Fundació Bibliotec és una aliança pública i privada que contribueix a la transformació social desenvolupant innovació en la cultura i l’educació, mitjançant l’enfortiment de les biblioteques públiques, les biblioteques escolars, la creació de laboratoris d’innovació i la promoció de programes de formació. A Cali (Colombia).
“ És d’origen un dels arts més modestos, ja que l’ex-libris era pura i simplement una mínima marca de possessió de llibres: una etiqueta on constava el nom o l’escut del propietari, per enganxar-la a la guarda anterior de cada volum i proclamar així a qui pertanyia.
Tanmateix, en fer-se mitjançant gravat, els ex-libris ja a partir del segle XVI varen tenir una certa vistositat, si més no tècnica. Al segle XVIII de vegades eren petits gravats historiats, realitzats per bons burinistes sobre composicions de dibuixants o pintors sovint també notables, però potser per la seva minúscula dimensió ningú s’hi fixava massa i no passaven de ser, als ulls dels col·leccionistes, com instruments menors més que veritables obres d’art.
Al darrer quart del segle XIX, però, hi va haver qui s’adonà que dins aquelles petites dimensions hi cabia una gran dosi de simbolisme i la possibilitat de resoldre complexos problemes plàstics i conceptuals alhora. Així, a diversos països hom començà a interessar-se pels ex-libris, i no tant per recopilar-ne d’antics sinó també, i amb més intensitat, per crear-ne de nous.
Va ser un fenomen mundial. A Alemanya, a França, A Anglaterra a Itàlia, a tot arreu varen sorgir ex-libristes, col·leccionistes i artistes. Catalunya no sols no va quedar al marge d’aquesta florida sinó que va ser-ne un dels grans motors. Ramon Casas i Vernis, pertanyent a l’important nucli de bibliòfils que hi havia a Reus, va ser dels primers a dibuixar marques d’aquests tipus. Però el gran esclat quantitatiu i qualitatiu de l’ex-librisme català va íntimament lligat al moviment modernista.
Un dels grans noms del Modernisme, el polifacètic artista Alexandre de Riquer, va ser sens dubte la màxima figura de l’ex-libris d’aquest país. Va fer marques dibuixades amb tinta, i posteriorment reproduïdes en fotogravat, però també altres a l’aiguafort, que constitueixen el corpus principal de la renaixença de la calcografia catalana moderna. Josep Triadó i Joaquim Renart són els altres grans noms que, en tant el Modernisme era vigent, dibuixaren nombroses marques dins aquest esperit, i en reuniren una tria – com també va fer Riquer – en volums extraordinàriament ben editats que avui són joies de l’art català de l’època.
Aquells eren els anys de la “Revista Ibérica de Ex-libris” (1903-1906), que coincideix amb l’època d’or del gènere a Catalunya, però això no ha de fer creure que en endavant l’ex-librisme català no tingués importància. Una generació posterior, en la que destacaven artistes independents com Ramon Borrell o Lluis Garcia Falgàs, mantingué un alt nivell alhora que els protagonistes continuaven com ben pocs la tradició de l’aiguafort. I encara molt més tard, ja a la postguerra, una nova fornada d’ex-libristes s’agrupà a l’entorn de l’”Associació d’Exlibristes de Barcelona”, que aconseguiren celebrar a la ciutat un Congrés Internacional europeu d’ex-libris, el 1958, l’estela del qual encara ara perdura en certa manera.
Per tot això l’ex-librisme ha estat una especialitat artística amb molt de pes a Catalunya, i havent estat superats estilísticament els d’una generació no ha trigat a aparèixer el gruix d’una altra, i fins i tot anant sovint contra corrent de la moda artística més generalitzada, l’ex-libris no ha deixat de ser un art, un col·leccionisme i per a molts una passió fortament sentits en aquest país.
“L’Ex-libris”, escrit de Francesc Fontbona en el Catàleg de la Exposició Els Ex-libris i els Llibres. Exposició d’ex-libris catalans actuals i antics, relacionats temàticament amb el món del llibre o la literatura. Del 29 de novembre de 2005 al 15 de gener de 2006. Museu Sant Cugat . Casa Aymat. Ajuntament de Sant Cugat, 2005.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Dime con quien andas y te diré quien eres, es dicho popular español, pero estimamos mucho más justo e igualmente verdadero, este otro, menos conocido: dime lo que lees y te diré quien eres, porque, además, según lo qué lees, así eres y tal libro leemos, tal vida hacemos.
Nuestro sin par refranero, tan amado por Bergamín, nunca olvidó el libro y la lectura, y así nos aconseja: contra tristura, buena lectura; el buen libro, de las penas es alivio; la buena lectura distrae, ensenya y cura; libros y años hacen al hombre sabio: quien poco lee, poco aprende; según lo qué leas serán tus ideas, y un largo, larguísimo etcétera.
Por ello, la falta de buenos amigos no te apene, ¿ buenos libros no tienes? Porque quien tiene un buen libro tiene un buen amigo, y más vale un libro que un amigo: el amigo podrá engañarte: el libro sabrá desengañarte, y un libro y un amigo, y si hemos de partir, el amigo para ti y el libro para mí. Rodríguez Marín justificaba este agravio diciendo que el libro nunca te será ingrato, nunca venderá tu secreto, nunca intentarà ocupar tu puesto y, en fin, nunca te abandonarà en la adversidad, porque amigos y vinos, a veces derechos y a veces torcidos.
Y no basta con tener un buen libro: hay que saber leerlo. Quien lee y no entiende, poco aprende. Mal se entera quien lee de prisa. Leyendo y escuchando, el necio se hace sabio. Leer y no entender es mirar y no ver. Leer sin hacerse cargo de lo leído, tiempo perdido. Y como remate: El tiempo se ha de ocupar en leer, orar y obrar.
Distingue el refranero entre libros buenos y malos: Libro cuya lectura no te mejore, quizá te empeore. Libro bueno, huerto ameno. Libro bueno no es para necios, libro bueno no tiene precio. Miel contiene el libro bueno, y el malo veneno, y por todo ello, del buen libro quiero hablar, que el malo lléveselo el diablo.
Y en fin, libro cerrado no saca letrado; libro cerrado no da sabiduría; librería muy arreglada, librería poco usada. Y así hasta el infinito.
Si, sin leer no hay placer. Leer cualquiera de esos libros, que, un año, más han salido a la calle, en nuestra busca, en esta XL Feria del libro antiguo y de ocasión y que van a ofrecernos el mayor de los placeres, como atestiguan nuestros refranes, o el más maravilloso viaje imaginario, como atestigua nuestra poesía. No hay fragata como un libro, escribió Emily Dickinson.
Sí, sin leer, repetimos, no hay placer.
Pregó de la XL Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, por José Esteban; Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2016, p.3-5.
Biblioandante: Al llarg del mes de març la Biblioandantede “Pirí Hué” recorre diferents barris de la ciutat (Concordia – Argentina) acostant a les persones “llibres amb permís i sense obligacions”.
Biblio-Cafetería: : La Cienega, un del sis cafés a Buenos Aires on els estudiants poden passar una bona estona llegint.
BiblioDona: organitzat per la Biblioteca de Campos , la setmana que ve celebren el dia de la Dona amb Vola, Valentina, un contacontes especial…
BIBLIOESAP: Aplicació per a la xarxa de biblioteques de l’Escola Superior d’Administració Pública de Colombia.
Bibliogym: l’alumnat de primer Curs de Batxillerat de l’IES Salvador Serrao d’Alcaudete ( Jaén ), assisteix a un taller de Bibliogym que s’imparteix a la Biblioteca Pública Municipal per part de Fisnatur. L’objectiu d’aquest taller és ensenyar hàbits saludables d’higiene postural per als joves estudiants a través d’exercicis d’estirament i relaxació.
Biblio-Gym: en el Col·legi Herma de Murcia tenen moltes activitats, una d’elles es editar cada any una publicació anomenada El Respondón. En el número XXX del 2020 hi ha un article que parla d’una nova manera de llegir, el Biblio-Gym.
Biblio-Juegos: organitzats a la Biblioteca Octavio Paz de l’Instituto Cervantes a Paris.
Biblio-Moto: la biblioteca mòbil que fascina els nens dels carrers de Ouagadougou (Burkina Faso ).
Bibliopanera: Els usuaris de la Biblioteca de Taradell que han fet ús del servei de préstec durant el mes de desembre han participat en el sorteig d’aquesta magnífica BIBLIOPANERA, plena de llibres….
Bibliotecàries a cavall: Les bibliotecàries a cavall van portar els llibres als indrets més recòndits de la serralada dels Apalatxes i van despertar l’amor per la lectura entre la seva població. Entre 1935 i 1943, una part de les muntanyes dels Apalatxes, als Estats Units, es va omplir de llibres. El mèrit va ser d’un grup de dones que el govern del president Roosevelt va contractar per fer de bibliotecàries a cavall. Sobre les seves muntures, i suportant la neu, la pluja o un sol abrusador, van recórrer incansablement camins mal traçats fins als llogarets i les cabanes més inaccessibles. Quan marxaven d’un lloc, els muntanyesos els acomiadaven amb mateixa frase: «Si us plau, no se n’oblidi! Porti’m un llibre!». I és que els llibres, en aquells indrets remots on la vida era molt dura, es van convertir en preciosos objectes que els van donar la possibilitat de compartir una cosa nova, diferent, bonica. Els llibres van ser també portes, finestres, viatges a nous territoris, aliment per continuar enfrontant les dificultats del dia a dia ( Sinopsis del llibre).
Bibliotecàries a cavall de Concha Pasamar ( text i il·lustracions), Editorial A fin de cuentos, Bilbao, 2022.
Biblioteleo: Porta als teus nens a una festa a la biblioteca on gaudiran de: lectura en veu alta, jocs, música, art i més, diuen des la Biblioteca Infantil ¡Lee Conmigo! a Guaynabo (Puerto Rico).
“ …, en el darrer quart del segle XIX sorgí el primer ex-libris espanyol de l’època que cal anomenar moderna, realitzat l’any 1878 per Alexandre de Riquer, i que el primer article en pro de la renovació ex-librística l’escriví Marian Pardo i de Figueroa ( “Dr. Thebussem”) i fou publicat a la Ilustración Española y Americana l’any 1875, no essent recollida la seva crida pels artistes espanyols.
En aqueixa època el jove artisya Alexandre de Riquer – que comptava només vint-i-tres anys d’edat, i havia estudiat a Roma i a Burdeos, de retorn de Londres, on també estudià – va portar a Espanya aquell impuls renovador que tant el caracteritzà sempre i que era idiosincràsia en les seves creacions artístiques, i, amb aquest, els seus afanys ex-libristes. Les magnífiques relacions i amistats que va contraure a Londres amb els més destacats artistes, sobretot amb els creadors d’ex-libris, li permeteren de realitzar la labor de renovació de l’ex-libris que s’havia proposat, de tots coneguda i reconeguda. L’any 1878, en ple renaixement artístic i literari català, Alexandre de Riquer realitzà el seu primer ex-libris, un seu propi ex-libris, ben concebut i determinat, que havia d’ésser i fou el primer de la innovació ex-librista a Espanya. El mateix any realitzà el del doctor Rubió i Lluch, historiador i literat, i el de Joaquim Maria Bartrina, el conegut poeta i pensador. Aquest ex-libris fou realitzat tot justament dos anys abans del traspàs del poeta; en això Bartrina tingué més sort que Joan Maragall, l’ex-libris del qual, obra també d’Alexandre de Riquer – tal com diem al lloc corresponent – no estava encara del tot llest en morir Maragall. La planxa del aiguafort, un cop enllestida, la utilitzà Bartomeu Sigalés, el qual s’hi féu posar el seu nom, i avui, també traspassat aquest, té la planxa el doctor Joan Catasús, el qual, respectant el nom d’en Sigalés, en fa tiratges per als seus intercanvis. L’any 1879 dibuixà, a la ploma, per a la senyoreta Joaquima Santamaria i Ventura ( “Anna de Valldaura”), poetessa i folklorista, autora de Fullaraca, un super-libris, transformat en ex-libris l’any 1906, per obra i gràcia de Santiago Rosal, que el féu editar en fulls solts; amb tipus de caixa d’impremta imprimiren, a la part superior, el mot “Ex-libris”, i a la inferior, el nom i cognom: Anna de Valldaura. El mateix cas succeí al super-libris, dibuixat també per Alexandre de Riquer, el 1884, per a Antoni Maria Fàbregas i Rosal, escriptor, autor de En dolça pau, el qual, aproximadament en aquella data, maridà amb Anna de Valldaura. El super-libris d’aquesta té un lema: “Quan l’esperit vola el cor es consola”, i en maridar-se, el del seu marit diu:” Consolat el cor hi fa niu l’amor”. Àdhuc, i a partir de 1906, aquests super-libris s’han convertit en dos ex-libris en rèplica. Fou també el 1879 quan Riquer dibuixà l’ex-libris de Narcís Oller el primer novel·lista català per ordre cronològic i pel seu mèrit, el més fecund i el que ha viscut més anys que cap altre, per ara.
Com hem dit, a Catalunya s’operava llavors la seva renaixença cultural i artística. No és d’estranyar que els catalans, amb el seu noble afany de ressorgir i de posar-se al nivell del progrés artístic imperant, produïssin ex-libris amb la nova concepció, que s’afanyaren a encomanar-los escriptors, poetes, literats, polítics i altres figures destacades de la renaixença artística i literària catalana.
I fou el resultat d’aquest moviment renaixentista el que donà als nostres artistes la merescuda fama internacional que gaudeixen entre els esperits sensibles a les belleses de l’ex-librisme. Avui és molt de lamentar que, aquest indiscutible fet històric, alguns no el vegin encara prou clar en el nostre propi país i es mantinguin equivocadament en un concepte anacrònic dels ex-libris, i d’això resulta que els magnífics fruits que donà el renaixement ex-librista espanyol siguin saborejats en altres llocs, i més ben saborejats que en el nostre país, que els cultivà. Espanya es situà amb això, a través de Catalunya, a la capdavantera de l’evolució artística mundial de l’ex-librisme.
Fins aleshores, tant a Espanya com gairebé arreu del món, l’ex-libris no era altra cosa que la marca heràldica o apologètica que filiava els llibres llegats per les velles cases senyorials. I amb tot i que Alexandre de Riquer era noble de la més rància i preclara noblesa espanyola, són comptadíssims, i potser no arriben a mitja dotzena – entre els quals hi ha el del rei Alfons XIII, que és d’un modernisme molt remarcat – els ex-libris heràldics realitzats per aquest artista que s’especialitzà en l’ex-libris i en produí potser més de dos-cents.
Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ La Edad Media es el escenario de infinitos combates teológicos sobre los misterios de la fe, interpretaciones heréticas y conflictos religiosos, con su cuota de intolerancia, fanatismo y cremacion de personas y obras. Lolardos, valdenses, albigenses, cátaros… fueron cayendo unos tras otros. Cometer un “error” teológico, tomar excesivo partido por el rey o el papa te podían acarrear una acusación de herejía. Investigar en ámbitos científicos como matemáticas, astronomía o medicina se consideraba nigromancia. Un libro de geometría euclidiana que contuviera figuras geométricas se tachaba de magia y terminaba en la hoguera. La Inquisición europea sistematizó la persecución elaborando el Index generalis con los títulos prohibidos. En 1204 los cruzados occidentales cometieron uno de los mayores crímenes de la historia saqueando Constantinopla hasta cansarse de robar, violar y destruir, teminando con la mayoría de clásicos griegos restantes. Los musulmanes entregaron también con ahínco al fuego todo texto sospechoso de contradecir el Corán. Por contra, miles de ejemplares de este libro ardieron en Andalucía a principios del siglo XVI. Savonarola es la figura por excelencia en los albores del Renacimiento.
Saqueig de Constantinopla
El choque de civilizaciones que supuso la conquista americana conlleva un nuevo episodio de biblioclastia. En el año 1530,Fray Juan de Zumárraga celebró un auto de fe en Tezcoco con todos los documentos precolombinos que pudo encontrar. Diego de Landa continuó la labor con los códices mayas juzgándolos brujería. El espectáculo debió provocar consternación entre los indígenas, pero no sorpresa: el azteca Izcóatl ( 1427-1440) ya había ordenado borrar el pasado con la consiguiente quema de códices, lo que apuntala la universalidad de estas actividades.
El advenimiento del Estado moderno añadió un actor más en la represión, ya que las burocracias absolutistas se dedicaron a censurar, secuestrar y eliminar libros considerados subversivos. Ni la Ilustración ni la Revolución Industrial lograron alterar demasiado el panorama. Las revoluciones liberales y las independencias americanas aportaron su cuota. La época victoriana fue especialmente fructífera en su celo por mantener la moralidad burguesa. Baste citar algunos títulos chamuscados durante esa época hasta bien entrado el siglo pasado: Cartas filosóficas, de Voltaire, El espíritu de las leyes, el Emilio, El origen de las especies, el Satyricon, Dublineses, El amante de Lady Chatterley, Las uvas de la ira, Matadero 5, La ciudad y los perros… la lista es interminable hasta llegar a Salman Rushdie y sus Versos satánicos.
El siglo XX verá la transformación de las destrucciones literarias en procesos industriales: los totalitarismos surgidos a derecha e izquierda se afanarán en eliminar cualquier título que pueda insinuar alguna crítica al régimen. Los nazis se emplearon a fondo con la cultura judía o eslava, popularizando su modelo destructor. Los soviéticos, con cualquier rastro de ideología pequeñoburguesa. La España franquista impuso una censura brutal con índices de prohibidos, requisas y destrucciones. Con el conflicto bélico los números alcanzan proporciones épicas: se calculan cien millones de libros perdidos solo en la URSS. Bombardeos aéreos, combates y saqueos de todo tipo provocaron pérdidas irreparables a pesar de los esfuerzos de bibliotecarios y libreros por salvar los más preciados ejemplares.
Si alguien piensa que hemos aprendido algo de aquel desastre, anda bastante equivocado. La reciente guerra de los Balcanes es un ejemplo de la vigencia del principio de aniquilación cultural: la biblioteca Vijécnica de Sarajevo se convirtió en el blanco de la artillería serbia en 1992. Por orden de Ratko Mladic, se lanzaron obuses incendiarios durante tres días para devastarla deliberadamente. De nada sirvieron las banderas azules que la marcaban como patrimonio cultural. En el comflicto desaparecieron millones de libros en el intento de asolar la memoria bosnia.
Este apocalipsis bibliófilo da la medida de la inmensidad de la amnesia forzada de la humanidad relativizando nuestro legado cultural, limitado a lo poco que el azar ha preservado de tantas generaciones de guardianes de la verdad y la moral. Aunque, mirándolo desde otro ángulo más quijotesco… ¿ cuántas obras de las que se ofertan hoy merecerían salvarse de la hoguera? En cualquier caso, mejor sería dejarle esta decisión al paso del tiempo”.
Article: “ O que callen para siempre. De la destrucción de la palabra escrita” escrit per Alejandro García a la revista Jot Down, nº 22 de març del 2018, p. 188.
Biblioamnistia: a les Biblioteques Públiques d’Alacant es posa en marxa un període de ‘biblioamnistia’, un temps en el qual qualsevol usuari podrà depositar el llibre o material audiovisual o d’un altre tipus que tinga a casa amb el préstec vençut, sense haver de passar pel taulell i amb la seguretat que se li retornarà el document. D’aquesta forma, l’endemà de la devolució podrà utilitzar novament el servei de préstec sense cap penalització.
Biblioclima: De libro a libro y ¡tiro para llegar al equilibrio! Jocs per a tots els públics. Organitzar pel Centro de Documentación del Agua y el Medio Ambiente de Zaragoza.
Bibliodebate: nova activitat en el forn, el Bibliodebate. Parlarem de temes d’actualitat des de diferents perspectives, i tots podrem participar. Organitzats per la Biblioteca Municipal Ángel González de Madrid.
Bibliodiversa: El catàleg “Argentina Bibliodiversa” cerca representar la bibliodiversitat del nostre país ( Argentina), amb èmfasi en el seu potencial exportador, en les Fires Internacionals del Llibre de Frankfurt i Guadalajara de 2022.
Biblio -exhibicionisme: ve a ser una mena de bibliòman que compra llibres per quedar bé i/o perquè facin el saló més ‘bonic’. Queda clar en l’article: “Biblio-exhibitionism”, de Richard Hollich en el vlok Making Book, on parla d’un altre article: “ Bookish fools” (El llibre sempre ha estat un signe d’estatus i refinament; una declaració d’autoestima, fins i tot per a aquells que odien llegir.) de Frank Furedi en el vlok Aeon .
Els bibliòfils, 1879, de Luis Jiménez y Aranda, Col·lecció particular. Foto de Christie’s/Bridgeman Images.
Bibliofotográfica: a la Biblioteca Central de la Universidad de Piura fan una “Exposición Bibliofotográfica” per a celebrar els seus 50 anys.
Bibliofotográfico: concurs organitzat a la Biblioteca Central de la Universidad de Piura ( Perú).
Biblioinforma (2): Hermana de Sistemas Biblioinforma S. a. DE C.V. (SIBI) és una companyia amb més de 23 anys d’experiència amb oficines pròpies a la ciutat de México i a Laredo, Texas. El seu principal objectiu és: La importació, exportació, distribució i venda de materials bibliogràfics.
Bibliosport: la Biblioteca Regional de Murcia inaugura un nou cicle: Bibliosport portarà a aquest espai a esportistes d’elit que, en molts casos s’han aventurat a comptar les seves experiències a través de la literatura.
Biblioteca (6): La Bibloteca, “taberna café * bar”, a Elx.
BiblioTEcuida: organitzat pel Portal de Bibliotecas de Extremadura. L’edició del Día de las Bibliotecas sota el lema “BiblioTEcuida”, se centra en destacar el paper de les biblioteques de diferent tipologia com a espais lliures i oberts que, a través dels seus diversos serveis i recursos, es preocupen per atendre les necessitats dels seus usuaris.
Biblioviernes: espai per a la lectura infantil a la Biblioteca Regional Gabriela Mistral ( La Serena, Chile).
“Aquesta multitud d’activitats en relació amb el llibre no va alterar una sociabilitat innata i així Ramon Miquel y Planas afirma en el Diàleg segon de la seva novel·la: “un veritable bibliòfil hauria de ser sempre humil, desinteressat i generós”. L’interessant és que aquestes qualitats humanes no estan citades per compensar l’àrida investigació erudita sinó que l’autor està convençut que és l’amor al llibre el que pot millorar una societat. Entre les nombroses publicacions de Miquel y Planas figura la Revista Ibérica d’ex-libris en el núm.1, publicat el 1903, afirma en el seu editorial titulat “El nostre camp d’acció”: “No ens cansarem de repetir-ho: la cultura d’un país forçosament ha d’estar en íntima relació amb la producció i consum d’aquest fruit de la intel·ligència i l’art industrial que es diu llibre; i l’estima en què el llibre ha de ser més gran com majors siguin els beneficis de cultura que se li atribueixin i la proporció en què intervingui en el progrés moral i material del mateix país. Vitae, labore, scientiae, multum praestat liber. Creiem sincerament que la tardança en desenvolupar-se entre nosaltres el moviment exlibrista posa de manifest el nostre endarreriment intel·lectual. Promoure i desenvolupar aquest moviment haurà de ser un mitjà indirecte de reaccionar contra aquell atavisme que ens col·loca en ben poc preferent lloc entre les nacions civilitzades “. Per lluitar contra aquest endarreriment que confirmen totes les estadístiques sobre les mancances de l’alfabetització i la pobra taxa de lectura, Miquel y Planas repeteix una i altra vegada aquesta idea, com en la mateixa Revista Ibérica d’ex-libris de l’any 1904 en un nou editorial titulat “Perseverant“: “quan el títol de bibliòfil deixi de ser una distinció a favor d’uns pocs, i quan el culte del llibre hagi penetrat en major o menor proporció a totes les esferes socials, és de creure que el nivell de la cultura general a la nostra península hi haurà ascendit i no se’ns considerarà tan distanciats del perfeccionament intel·lectual que han aconseguit altres països “.
L’interessant en la biografia professional de Ramon Miquel y Planas és la varietat d’activitats que empra per a lluitar contra aquesta assignatura pendent que constitueix el desinterès pel llibre. Es pot notar que acompanya la seva activitat editorial amb una participació activa en els grups i associacions representants del món del llibre que prosperen en la vida cultural de Barcelona a principis de segle XX. Així ho recorda el llibreter Josep Porter i Rovira: “Guia, conseller i mentor de la plèiade d’amants del llibre de la seva generació, es pot afirmar que durant aquesta primera meitat de segle no hi ha hagut a la nostra ciutat, no ja en el camp de la bibliofília estricta sinó en el més ampli de les arts gràfiques, manifestació en què Miquel y Planas no hagi tingut part preponderant, i crec poder afirmar també que no ha existit a Barcelona cap organisme relacionat amb les arts de el Llibre en el qual Miquel y Planas, en un moment o altre de la seva vida, no hagi aportat la seva activa participació o els seus preuats consells “.
Entre aquestes activitats es pot destacar la seva participació en 1898, juntament amb Eudald Canibell, en la creació d’una agrupació fonamental per al futur de l’activitat editorial de Barcelona: l’Institut Català de les Arts del Llibre. En aquest organisme, essencialment encarregat de formar a la seva escola professional als futurs operaris dels nombrosos impressors / editors de Barcelona, ocupa el càrrec de secretari de l’entitat durant els primers anys d’activitat i serà després president honorari fins a 1939.
“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ No sé a qué hado agradecer la suerte de verme libre de la prensa electrónicamente runruneante cuando el hombre conectaba el cable en el enchufe, oprimiendo así el papel también volcado por el hombre dentro del depósito, una vez cogido indiscrinadamente del montón en el que yo estaba.
Apareció Miguel por el almacén, y me salvó. Los dueños- el hombre y la mujer – insistían en su diálogo ofensivo: ‘me das mi parte y sigues tú con el negocio’. ‘lo hacemos cuando quieras’, ‘Lo dices para que calle, pero a la hora de la verdad, no me darás los cinco millones que me corresponden’. ‘¿Nada más que cinco?’ ‘Y es poco. Pero para ver mundo, me bastan; porque yo no quiero ser un esclavo como tú; yo sé disfrutar de la vida…’
Miguel preguntó si entre las últimas adquisiciones que habían hecho de papel, periódicos y revistas había algún libro. Le dijeron que no, secamente. Pero como Miguel conocía la inexactitud de tal contestación por su experiencia de otras ocasiones, continuó en el inhóspito almacén, aparentemente indiferente, dispersando vivaz la mirada, a la vez que removía alguno de los montones de papelería. Fue entonces cuando, nada más verme, su mano se catapultó para atraparme. El título le compensó de mi lamentable estado. No manifestó su alegría, y con disimulada calma, pregunto mi precio. El hombre dijo que ‘ una botella de vino’, y la mujer lo contradijo casi con ira: ’Regálaselo, tacaño’.
De esta manera pasé a Miguel, que no tuvo reparos en ensuciar sus cuidadas manos para quitarme la porquería que me cubría. Ya fuera del almacén, el joven caminó despacio mientras me observaba y comprobaba con íntima lametación el mal trato que yo parecía haber recibido últimamente: visibles deterioros, algún pliego suelto – corroboró, al ver esto, que la paginación estaba copleta -, esquinas dobladas, manchas en márgenes, rota la juntura de las guardas… Mientras contemplaba mi estado, iba sincronizando su pensamiento respecto a si me repararía él, o si merecería la pena enviarme a un encuadernador para que me restaurara…
Pasé, de este modo, a la biblioteca de Miguel, quien trataba a sus libros con estimación. Solía revisar, cada cierto tiempo, los que tenía más apartados precaviendo que fueran atacados por la polilla, mirando sobre todo, los que ya habían padecido sus consecuencias, como si el gusano taladrador pudiera permanecer escondido tras una presunta resucitación. Advertí dos aspectos en Miguel, opuestos entre sí. Dos actitudes en su cotidiano vivir. Una, plàcida y alegre: cuando se dedicaba a nosotros, los libros, leyéndolos, mirándolos, fichándolos, colocándolos…; y otra sumamente pasiva: cuando se dedicaba a su trabajo administrativo, en el que era eficaz, pero del que solía comentar con su esposa que tal laboriosidad resultaba idiota por lo rutinaria, renegando asimismo de la burocrático, pues consideraba que en tal quehacer se conculcaba la dignidad de las personas. Su mujer le replicaba que eso sucedería en cualquier clase de trabajo, pero él no se conformaba.
Miguel no disponía de excesivas obras, pero las que poseía eran selectas, y a mi me agradó el que me eligiera y conservara, notando su alegría cuando al recibir un catálogo de libros viejos me vio anunciado, con la coletilla explicativa de mi rareza, al citarme incompleto el bibliógrafo Palau, y al advertir las altas cotizaciones que yo había tenido en ofertas de otros libreros famosos, además de haber sido citado mi título por algún conferenciante, acotando frases que me habían dedicado Gallardo, Salvat, Vindel y Rodríguez Moñino.
Pienso que, dado que Miguel es relativamente joven, permaneceré con él largo tiempo entre los libros de su biblioteca cariñosamente cuidada. Compartiré sus afanes bibliófilos y me congrutalará el saber que también él está satisfecho con poseerme. Lo que lamento es que no tiene hijos aficionados a los libros, y que cuando se muera, posiblemente iré a parar a manos ignorantes, o a un almacén de restos de papel, como el que ya conozco y del que hace pocos días Miguel me rescató.
Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.65-67.
“El ressò d’aquestes visites a la seva biblioteca es troba en el Diàleg primer de La novel·la d’un bibliòfil quan el personatge principal precisa: “Al cap d’algun temps, d’acord amb una dotzena més d’aficionats al llibre, ens vam constituir en amigable societat, amb el propòsit de fer imprimir, al nostre gust, edicions de llibres escollits. D’aquesta manera, prenent part en les seves converses i oferint-se’m l’ocasió de veure, ara una, ara una altra, les respectives biblioteques, vaig anar aprenent coses que, a part d’ells, ningú no m’havia pogut ensenyar. El meu aprenentatge ha estat lent, i encara continua, perquè el títol de bibliòfil no és dels que s’obtenen en cap Universitat, ni seria capaç d’atorgar-la regi favor; és res més que un concepte, una manera de dir “.
Amb aquesta visió de la bibliofília apareixen els trets que caracteritzaran la pràctica de Miquel y Planas en el món de el llibre. En primer lloc es nota l’important que resulta adquirir coneixements sòlids documentant com un autodidacta, comparant exemplars de diferents biblioteques, mantenint converses amb erudits. Enfront de l’amplitud d’obres per descobrir, a la varietat de tècniques d’impressió i il·lustració, a la diversitat d’enquadernacions, la curiositat de Miquel y Planas sembla inesgotable i així ho demostren les seves diferents activitats de traductor (Amor i Psiquis, Els contes d ‘en Perrault), de redactor de revistes culturals (Revista Ibérica d’ex-libris, Bibliofilia), de crític textual i editor de textos catalans antics (Històries d’altre temps, Nova Biblioteca Catalana), d’investigador i assagista (Restauració de l’art hispano- àrab a la decoració exterior dels llibres, l’Art del gravat Catalunya als segles XV a XVI).
Tots aquests títols només representen una mínima part de les 150 entrades de la seva bibliografia i justifiquen la importància que els historiadors li atorguen en la història de l’edició: “El paper de gran promotor de les edicions de textos catalans antics estava reservat a Ramon Miquel y Planas. La seva acció va ser cabdal en la renovació de la bibliofília catalana, […] Paradoxalment, a Catalunya aquest moviment de bibliofília neogòtic serà un dels factors de normalització del llibre. Farà que un públic assenyat i determinats impressors redescobreixin els principis fonamentals de la bellesa del llibre i tornarà a col·locar en un lloc d’honor certes regles oblidades a causa de la degeneració comercial de les edicions barates. […] El llibre de bibliòfil va tenir així gran influència sobre l’aspecte material del llibre “.
Aquesta tasca de creació editorial necessita primer un treball de recerca històrica, de reflexió filològica i després intervenen les decisions que afecten el treball d’impremta mitjançant l’elecció de materials amb els quals es pensa elaborar cada títol. A més de la seva aportació fonamental al renéixer de la cultura catalana de principis de segle XX, Miquel y Planas apareix com un creador de llibres interessat per tots els aspectes de la seva realització material: elecció del paper i dels caràcters, composició i estampació del text, disposició decorativa, enquadernació. Així ho definia ell mateix utilitzant aquesta metàfora: “el llibre és una veritable construcció, amb totes les exigències quant a equilibri i solidesa que pugui tenir un temple o un alcàsser, amb la sola diferència de les seves proporcions. En la combinació dels elements de bellesa que entren en el llibre s’imposen les mateixes normes d’harmonia que regeixen per a l’obra d’arquitectura, ja que una finalitat estètica que ha de ser aconseguida amb mitjans materials ha de respectar totes les exigències del món físic, sense sucumbir en cap cas sota el pes de les mateixes. Només així és el producte una obra d’art “.
“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Cierto día, un librero de los llamados de lance, de ocasión, de libros raros, curiosos y agotados, tuvo la ocurrencia de anunciarme en uno de sus catálogos, y como solía enviar sus ofertas antes a provincias – para que los clientes de otras localidades no se sintieran pretridos respecto a los de su misma ciudad -, apenas abrió por la tardes su comerció ya sonó el teléfono para, mediante una conferencia desde un lugar muy distante, solicitarme. Aquella misma tarde recibió el librero más llamadas telefónicas, e incluso se presentó un cliente para adquirirme, obteniendo todos una desilusión indisimulable cuando el librero les dijo que yo ya estaba vendido.
Así fue como pasé a una ciudad provinciana, a una modesta pero experta librería cuyo dueño me deseaba, en principio para poseerme él, y más adelante – quizás – para revenderme.
¿ Qué tenía yo para ser tan deseado? Tenía cierta fama entre algunos selectos bibliófilos que me estimaban a pesar de no haber salido de las prensas de Monfort, o de Sancha, o de Ibarra, impresor éste de quien tantas veces yo había oído la exagerada ponderación de su Salustio. Así, Salustio a secas, aunque todos sabían que se referían a la obra titulada La conjuración de Catilina y la Guerra de Jugurta, por Cayo Salustio Crispo, Madrid, 1772, folio mayor, con 11 hojas, retrato, mapa, 395 páginas, láminas dibujadas por Maella y grabados por Carmona, en papel de hilo, con la filigrana Francisco Guarro, en Pobla de Claramunt, y como marca un castillo.
A mi, la verdad, tanta insistencia en los elogios de este libro, traducido por el infante Gabriel Antonio de Borbón, hijo segundo de Carlos III, me fastidiaba un poco. Creía yo que la gente exageraba, que había otros ejemplares olvidados merecedores de cierta estima y que posiblemente no saldrían muy perjudicados al compararlos con el famoso Salustio. Yo mismo – y no es por presumir – reúno alguna particularidad que requiere ineludibles alabanzas. En mi, merced a aquel artesano – tan distante ya, menos que mesocrático, anónimo para siempre – parecían fulgir los clarores, los albores, los blancos del papel. Digo blancos, en plural, aun refiriéndome a una misma página, porque eran como una constelación en el ámbito de la oscura y esquemática tipografía. La neta independencia de letras y de espacios conjugaba, coherentemente cada página convertida en algo sugestivo. Cierto observador llegó a compararme a las acuarelas, porque en éstas los artistas también aprovechan el blanco del papel para conseguir efectos plásticos, aunque en mi los efectos eran más bien puramente estéticos, de un esteticismo nacido de lo armónico, produciendo una serenidad como inspirada, cuajándose en cada página la rítmica expresividad de lo sedante que paradójicamente producía placer inquieto, pero que en definitiva se convertía, para el contemplador, en una sensación de ensoñador hedonismo. No es que quiera compararme al Salustio, dadas las adulaciones que los expertos le dedican, pero – repito – yo poseía y poseo características que, individualmente, merecen encomios por su perfección.
Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.64-65.
“El polígraf Ramon Miquel y Planas, l’editor Gustau Gili i el llibreter Josep Porter i Rovira formen part dels fundadors de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona; els tres van ser homes del llibre i l’evocació de les seves trajectòries professionals – seguint l’ordre cronològic de l’aportació de cada un d’ells al camp de la bibliofília – permet recórrer un període clau de la història de l’edició i de la lectura en el qual la bibliofília va exercir un paper indispensable i sovint silenciat.
Quan Ramon Miquel i Planas (1874-1950) situa la seva obra autobiogràfica, La novel·la d’un bibliòfil, a la biblioteca del personatge principal, tria el lloc emblemàtic d’una vida que va dedicar gairebé exclusivament al llibre. Així ho recorda Martí de Riquer: “La seva selecta i escollidísima biblioteca es va formar a força de llibres que llegia, saborejava, estudiava i coneixia al detall, i que conservava en riques i elegants enquadernacions. Biblioteca primordialment de treball, en Ramon em va confessar, una vegada, que tot llibre per ell citat en els seus nombrosos treballs el posseïa en les seves prestatgeries, detall revelador del seu més íntim concepte de la bibliofília que per en Ramon sempre va ser un mitjà, no un fi. La seva activitat professional com a director d’una empresa d’edicions, impressions i enquadernació va fer que la seva vida sencera, dia rere dia i hora rere hora, estigués consagrada materialment al llibre, i en aquest sentit la seva labor va ser encaminada sempre per normes del més depurat gust i de la més sòlida competència “.
Oposant-se a la imatge un tant malèvola del bibliòfil que s’acontenta amb atresorar volums, la biblioteca de Ramon Miquel y Planas no només va ser una base de dades per a les seves investigacions sinó també una escola de “formació professional” per als que s’interessaven pel llibre . Així el llibreter Antoni Palau i Dulcet apunta en les seves Memòries: “El 21 de desembre de 1919, verifiquem una visita a la biblioteca del senyor
Miquel y Planas, els amics Amadeu Llaverías, Joan Olivella, Pau Felisart i jo”. Allà descobreixen obres de biblioteconomia, bibliomania, gòtics catalans, obres de luxe, llibres minúsculs, enquadernacions d’art, gramàtiques, ex-libris, super-libris, etc., que demostren la curiositat enciclopèdica del col·leccionista.
En aquestes tertúlies el tema únic, és clar, és el llibre amb tots els seus matisos que Ramon Miquel y Planas presenta així: “El llibre és per ventura l’obra més completa que hagi pogut sortir mai de les mans de l’home”. És, en efecte, el llibre un tot complet, en el qual la criatura humana es mostra creadora al seu entorn, suposat que en ell es reuneixen un element espiritual, que és l’obra literària, fruit de la pensada, i un element material, que és el llibre mateix en la seva forma tangible. Llibre perfecte seria aquell en què tots dos elements, cos i ànima, es corresponguessin dignament; en què la bellesa de l’obra literària tingués una exacta concordança amb la bellesa i perfecció dels components materials que formen el llibre, fins al punt que semblant conjunció constituís una integral i perfecta obra d’art. Tal és la concepció que de el llibre tenen els bibliòfils “.
“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed. ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Aunque ahora estoy próximo a convertirme en una estrujada masa con otra papelería informe, quiero dejar constancia de mi categoría, cuando en cierta ocasión estuve expuesto. La exposición de libros, exigente dentro de su especialidad, resultaba importante para los interesados. Mi dueño de entonces dudó si volver a encuadernarme, vistiéndome adecuadamente, con lujos de gofrados, de chagrín, de ruedas, de orfebrería o esmaltes…, pero al fin decidió dejarme con mi propia cobertura; primero, porque lo que de mi se exhibiría era la portada, y por tanto nada diría lo que en mis planos se hubiera empleado como ostentación; y en segundo lugar, porque mi dueño estaba contento con mi aspecto, al no ser partidario de reencuadernar libros que por sí mismos tenían entidad y conservaban el sabor propio de la época, el genuino carácter de su contenido; creía que algunas encuadernaciones solo servían para desvirtuar o sofisticar un libro.
En la Exposición en que tomé parte lo pasé bien, porque los asistentes nos observaban meticulosamente, aunque muchos ignoraban nuestro valor real, al no decirles nada el año de edición, el título, el impresor o el tema. Noté el deseo de alguna persona de coger determinado libro para mirarlo de cerca, pasando páginas y comprobando detalles que sólo son ostensibles si el libro se tiene entre las manos, como por ejemplo los grabados intercalados, las viñetas, las cabeceras, los frisos, el frontispicio, el colofón, las capitales, las orlas… Sí, advertía yo que ciertos curiosos quedaban insatisfechos con la pasiva mirada sobre la portada, y ello bajo la vigilancia de un empleado que observaba celoso para que no se tocaran los ejemplares expuestos, ya que la mayor parte de ellos eran de propiedad particular, y sus dueños habían impuesto, por lo menos, la condición de una estricta custodia de los libros prestados para evitar deterioros, e incluso robos.
Precisamente fue un robo lo que supuso para mí otro cambio de propietario, porque cuando Juan estuvo en casa del fallecido Pedro y le dijo a un hijo de éste que le gustaría ver la biblioteca del padre, el hijo, inocentemente, se la mostró,y más ingenuamente aún, lo dejó unos momentos solo. En unos segundos, Juan, que me había visto en un estante y experimentó el consiguiente gozo, apenas estuvo solo en la biblioteca, me sacó raudamente de entre mis compañeros, y en un estratégico movimiento me transportó con su mano derecha a su sobaco izquierdo, bajo la camisa desabrochada nerviosamente; me oprimía su brazo que tenía cierta libertad por estar yo también disimulado aprovechando la holgura de la chaqueta, así como por el cinturón que impedía mi caída a partir de la cintura. Noté el calor corporal de Juan, y casi también el palpitar de su corazón alterado por el robo, dudando si cuando regresara el hijo de Pedro se fijaría en el hueco del estante de la librería, o le dijera al despedirse: ‘ ¿ puedo cachaerlo por si me lleva algún libro?’ O, todavía peor, que hubiera observado su actitud por algún agujero desde el exterior de la habitación, y le soltara al despedirse. ‘Devuélvame el libro que cogió y tiene bajo su camisa’. La presunta vergüenza por la acusación y certeza de la culpa le preocupaba, ya que además él era sumamente escrupuloso en cuanto supusiera honradez, y se consideraba digno en sus acciones humanas. Pero… el libro aquel – es decir, yo – no lo tenía en su biblioteca a pesar de haberlo perseguido durante bastantes años, y consideraba incluso que robarlo para poseerlo él, era preferible – aun tratándose de un robo – a que estuviera en poder del indiferente hijo de Pedro, de quien quizás pasara a una persona que no supiera estimar el valor que yo poseía como libro raro, escaso y apetecido.”
Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.63-64.
Biblioaprenent 