“ …, en el darrer quart del segle XIX sorgí el primer ex-libris espanyol de l’època que cal anomenar moderna, realitzat l’any 1878 per Alexandre de Riquer, i que el primer article en pro de la renovació ex-librística l’escriví Marian Pardo i de Figueroa ( “Dr. Thebussem”) i fou publicat a la Ilustración Española y Americana l’any 1875, no essent recollida la seva crida pels artistes espanyols.

 En aqueixa època el jove artisya Alexandre de Riquer – que comptava només vint-i-tres anys d’edat, i havia estudiat a Roma i a Burdeos, de retorn de Londres, on també estudià – va portar a Espanya aquell impuls renovador que tant el caracteritzà sempre i que era idiosincràsia en les seves creacions artístiques, i, amb aquest, els seus afanys ex-libristes. Les magnífiques relacions i amistats que va contraure a Londres amb els més destacats artistes, sobretot amb els creadors d’ex-libris, li permeteren de realitzar la labor de renovació de l’ex-libris que s’havia proposat, de tots coneguda i reconeguda. L’any 1878, en ple renaixement artístic i literari català, Alexandre de Riquer realitzà el seu primer ex-libris, un seu propi ex-libris, ben concebut i determinat, que havia d’ésser i fou el primer de la innovació ex-librista a Espanya. El mateix any realitzà el del doctor Rubió i Lluch, historiador i literat, i el de Joaquim Maria Bartrina, el conegut poeta i pensador. Aquest ex-libris fou realitzat tot justament dos anys abans del traspàs del poeta; en això Bartrina tingué més sort que Joan Maragall, l’ex-libris del qual, obra també d’Alexandre de Riquer – tal com diem al lloc corresponent – no estava encara del tot llest en morir Maragall. La planxa del aiguafort, un cop enllestida, la utilitzà Bartomeu Sigalés, el qual s’hi féu posar el seu nom, i avui, també traspassat aquest, té la planxa el doctor Joan Catasús, el qual, respectant el nom d’en Sigalés, en fa tiratges per als seus intercanvis. L’any 1879 dibuixà, a la ploma, per a la senyoreta Joaquima Santamaria i Ventura ( “Anna de Valldaura”), poetessa i folklorista, autora de Fullaraca, un super-libris, transformat en ex-libris l’any 1906, per obra i gràcia de Santiago Rosal, que el féu editar en fulls solts; amb tipus de caixa d’impremta imprimiren, a la part superior, el mot “Ex-libris”, i a la inferior, el nom i cognom: Anna de Valldaura. El mateix cas succeí al super-libris, dibuixat també per Alexandre de Riquer, el 1884, per a Antoni Maria Fàbregas i Rosal, escriptor, autor de En dolça pau, el qual, aproximadament en aquella data, maridà amb Anna de Valldaura. El super-libris d’aquesta té un lema: “Quan l’esperit vola el cor es consola”, i en maridar-se, el del seu marit diu:” Consolat el cor hi fa niu l’amor”. Àdhuc, i a partir de 1906, aquests super-libris s’han convertit en dos ex-libris en rèplica. Fou també el 1879 quan Riquer dibuixà l’ex-libris de Narcís Oller el primer novel·lista català per ordre cronològic i pel seu mèrit, el més fecund i el que ha viscut més anys que cap altre, per ara.

Com hem dit, a Catalunya s’operava llavors la seva renaixença cultural i artística. No és d’estranyar que els catalans, amb el seu noble afany de ressorgir i de posar-se al nivell del progrés artístic imperant, produïssin ex-libris amb la nova concepció, que s’afanyaren a encomanar-los escriptors, poetes, literats, polítics i altres figures destacades de la renaixença artística i literària catalana.

I fou el resultat d’aquest moviment renaixentista el que donà als nostres artistes la merescuda fama internacional que gaudeixen entre els esperits sensibles a les belleses de l’ex-librisme. Avui és molt de lamentar que, aquest indiscutible fet històric, alguns no el vegin encara prou clar en el nostre propi país i es mantinguin equivocadament en un concepte anacrònic dels ex-libris, i d’això resulta que els magnífics fruits que donà el renaixement ex-librista espanyol siguin saborejats en altres llocs, i més ben saborejats que en el nostre país, que els cultivà. Espanya es situà amb això, a través de Catalunya, a la capdavantera de l’evolució artística mundial de l’ex-librisme.

Fins aleshores, tant a Espanya com gairebé arreu del món, l’ex-libris no era altra cosa que la marca heràldica o apologètica que filiava els llibres llegats per les velles cases senyorials. I amb tot i que Alexandre de Riquer era noble de la més rància i preclara noblesa espanyola, són comptadíssims, i potser no arriben a mitja dotzena – entre els quals hi ha el del rei Alfons XIII, que és d’un modernisme molt remarcat – els ex-libris heràldics realitzats per aquest artista que s’especialitzà en l’ex-libris i en produí potser més de dos-cents.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ La Edad Media es el escenario de infinitos combates teológicos sobre los misterios de la fe, interpretaciones heréticas y conflictos religiosos, con su cuota de intolerancia, fanatismo y cremacion de personas y obras. Lolardos, valdenses, albigenses, cátaros… fueron cayendo unos tras otros. Cometer un “error” teológico, tomar excesivo partido por el rey o el papa te podían acarrear una acusación de herejía. Investigar en ámbitos científicos como matemáticas, astronomía o medicina se consideraba nigromancia. Un libro de geometría euclidiana que contuviera figuras geométricas se tachaba de magia y terminaba en la hoguera. La Inquisición europea sistematizó la persecución elaborando el Index generalis con los títulos prohibidos. En 1204 los cruzados occidentales cometieron uno de los mayores crímenes de la historia saqueando Constantinopla hasta cansarse de robar, violar y destruir, teminando con la mayoría de clásicos griegos restantes. Los musulmanes entregaron también con ahínco al fuego todo texto sospechoso de contradecir el Corán. Por contra, miles de ejemplares de este libro ardieron en Andalucía a principios del siglo XVI. Savonarola es la figura por excelencia en los albores del Renacimiento.

Saqueig de Constantinopla

El choque de civilizaciones que supuso la conquista americana conlleva un nuevo episodio de biblioclastia. En el año 1530, Fray Juan de Zumárraga celebró un auto de fe en Tezcoco con todos los documentos precolombinos que pudo encontrar. Diego de Landa continuó la labor con los códices mayas juzgándolos brujería. El espectáculo debió provocar consternación entre los indígenas, pero no sorpresa: el azteca Izcóatl ( 1427-1440) ya había ordenado borrar el pasado con la consiguiente quema de códices, lo que apuntala la universalidad de estas actividades.

El advenimiento del Estado moderno añadió un actor más en la represión, ya que las burocracias absolutistas se dedicaron a censurar, secuestrar y eliminar libros considerados subversivos. Ni la Ilustración ni la Revolución Industrial lograron alterar demasiado el panorama. Las revoluciones liberales y las independencias americanas aportaron su cuota. La época victoriana fue especialmente fructífera en su celo por mantener la moralidad burguesa. Baste citar algunos títulos chamuscados durante esa época hasta bien entrado el siglo pasado: Cartas filosóficas, de Voltaire, El espíritu de las leyes, el Emilio, El origen de las especies, el Satyricon, Dublineses, El amante de Lady Chatterley, Las uvas de la ira, Matadero 5, La ciudad y los perros… la lista es interminable hasta llegar a Salman Rushdie y sus Versos satánicos.

El siglo XX verá la transformación de las destrucciones literarias en procesos industriales: los totalitarismos surgidos a derecha e izquierda se afanarán en eliminar cualquier título que pueda insinuar alguna crítica al régimen. Los nazis se emplearon a fondo con la cultura judía o eslava, popularizando su modelo destructor. Los soviéticos, con cualquier rastro de ideología pequeñoburguesa. La España franquista impuso una censura brutal con índices de prohibidos, requisas y destrucciones. Con el conflicto bélico los números alcanzan proporciones épicas: se calculan cien millones de libros perdidos solo en la URSS. Bombardeos aéreos, combates y saqueos de todo tipo provocaron pérdidas irreparables a pesar de los esfuerzos de bibliotecarios y libreros por salvar los más preciados ejemplares.

Si alguien piensa que hemos aprendido algo de aquel desastre, anda bastante equivocado. La reciente guerra de los Balcanes es un ejemplo de la vigencia del principio de aniquilación cultural: la biblioteca Vijécnica de Sarajevo se convirtió en el blanco de la artillería serbia en 1992. Por orden de Ratko Mladic, se lanzaron obuses incendiarios durante tres días para devastarla deliberadamente. De nada sirvieron las banderas azules que la marcaban como patrimonio cultural. En el comflicto desaparecieron millones de libros en el intento de asolar la memoria bosnia.

Este apocalipsis bibliófilo da la medida de la inmensidad de la amnesia forzada de la humanidad relativizando nuestro legado cultural, limitado a lo poco que el azar ha preservado de tantas generaciones de guardianes de la verdad y la moral. Aunque, mirándolo desde otro ángulo más quijotesco… ¿ cuántas obras de las que se ofertan hoy merecerían salvarse de la hoguera? En cualquier caso, mejor sería dejarle esta decisión al paso del tiempo”.

Article: “ O que callen para siempre. De la destrucción de la palabra escrita” escrit per Alejandro García a la revista Jot Down, nº 22 de març del 2018, p. 188.

El Satyricon, Petronio, ca.60