“ Actualment hi ha qui no sap què és un ‘ex – libris’, perquè no n’ha vist mai cap. D’altres, solament els han perdut de vista. Direm, doncs, per començar, que aquest és el nom que es dóna al signe, símbol o emblema, generalment gravat, o bé imprès en un petit full de paper que s’aplica o enganxa a la coberta interior d’un llibre per tal d’identificar el seu propietari.
L’ùs dels ‘ex – libris’ va començar a Alemanya a principis del segle XVI, i no es va introduir a França fins ben entrat el 1600. Al començament era sols un simple escut o emblema, per evolucionar més tard donant lloc a petites obres d’art gràcies al gravat fet en fusta, a l’aiguafort o bé en metall. El seu col.leccionisme no sorgeix, però, fins el darrer terç del segle passat, que és precisament quan apareixen a casa nostra, gravats pels millors artistas i estimulats pels bibliòfils i altre gent relacionada amb els llibres i l’art de la lletra impresa. Fou l’artista reussenc Ramon Casals i Vernis, qui el 1889 dibuixava al carbonet, per encàrrec del seu paisà, el llegendari bibliòfil Pau Font de Rubinat, el que pot considerar-se el primer ‘ex – libris’ català de l’època moderna.”
Article: “Hem tornat a veure ‘ex – libris’” de Lluís Bonet i Punsodas a Revista de Llibreria Antiquària, número zero,octubre 1980, pp.20.
“ Un librero de viejo aspira a tener todos los libros del mundo y ser el único del mundo. No porque le reporte más dinero, sino por absoluta vanidad. Es un hecho muy borgiano, quizá porue Borges fue bibliotecario, una manera distinta de ser librero de viejo. Por otra parte, el librero de viejo tiene un sentido cinegético muy acusado y un sentido aguzado de la seducción para conseguir algo, en este caso, un libro, aunque lo más paradójico de todo es que un librero de viejo comienza con diez mil pesetas y ningún libro y termina con diez mil libros y ninguna peseta”.
Paraules de Constantino Gómez ( Tino Vetusta) en una entrevista feta per Víctor Guillot, al diari La Nueva España de Gijón, el 4 de gener de 2010.
“ Ara bé, podem preguntar-nos, hi havia bibliòfils col.leccionistes, persones que sabien apreciar les bones edicions sense ser editors, erudits o bibliotecaris?. És cert que la condició d’amant dels llibres i la d’editor-impressor podien convergir fàcilment, per bé que també existien bibliòfils que procedien d’altres àmbits: pintors, arquitectes, financers, dibuixants, escriptors…. En tot cas, és clar que el denominador comú era un interès cultural que específicament prenia el nom de bibliofília. El president de la Societat ( Catalana de Bibliòfils), el reusenc Pau Font de Rubinat, per exemple, atresorà no sols una important biblioteca, sinó també una col.lecció notabilíssima d’ex-libris, un altre dels elements íntimament lligats a la bibliofília, que, gràcies també a alguns membres d’aquesta mateixa Societat, dibuixants i col.leccionistes, va assolir una gran volada”.
La pàgina de
La foto es una obra d’art extreta de 
Biblioaprenent 