Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Enquadernacions’ Category

Frases sobre Bibliofília 716

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books on 15/07/2022| 1 Comment »

Cosmographia de Münster

Després hi ha la biblioclàstia. Hi ha tres formes de biblioclàstia, la biblioclàstia fonamentalista, la d’abandonament i la d’interès. La biblioclàsta fonamentalista no odia els llibres com a objecte, tem el seu contingut i no vol que altres els llegeixin. Aquest és el cas de les fogueres o la crema de la biblioteca d’Alexandria que (segons una llegenda que ara es considera falsa) va ser incendiada per un califa seguint el principi que tots els llibres deien el mateix que l’Alcorà i que després eren inútils, o deien coses diferents i després eren perjudicials.

La biblioclàstia a través del neguit és la de moltes biblioteques italianes, tan pobres i tan poc cuidades, que sovint esdevenen llocs de destrucció del llibre; perquè hi ha una manera de destruir els llibres deixant-los morir o fent-los desaparèixer en penetracions inaccessibles.

La biblioclàstia per interès destrueix els llibres perquè en vendre’ls a trossos fa molt més que vendre’ls sencers. Tan convenient és trossejar un llibre complet? En un catàleg d’Internet trobo que s’ofereix un mapa extret d’una de les primeres edicions de Cosmographia (1570) de Sebastian Münster per 1200 euros. Ara, Cosmographia té una quarantena de vistes de la ciutat de dues pàgines, 14 mapes de dues pàgines dobles, més unes noranta línies de text. Sense calcular que els preus poden variar segons si el mapa o la vista és d’una sola pàgina, de doble pàgina i plegada diverses vegades, i que fins i tot es venen pàgines amb línies petites del text, volem baix i, fixant una mitjana de mil euros només per a cada mapa o vista de pàgina doble, arribem a la xifra d’aproximadament 50.000 euros. Ara veig en els últims catàlegs que un Münster complet pot valer fins a 30.000 euros, però si teniu sort no és impossible obtenir una còpia digna per 20.000 euros.

Cosmographia de Münster

Per tant, si avui s’hagués de trencar una Cosmographia 1570, gastant 20.000 euros, se’n recaptarien 50.000. És convenient, no? Per descomptat, la còpia completa que més endavant apareixerà al mercat, que s’ha fet més rara, costarà el doble i el doble també els fulls solts. Així, d’un cop es destrueixen obres de valor incommensurable, els col·leccionistes es veuen obligats a fer sacrificis insostenibles i augmenta el preu de les taules individuals. Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torinohttp://editoria.associazionegrio.it/Avventure_di_un_bibliofilo.htm

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Plat del segle XVI de Talavera-Puente (Toledo)

“ Cualquier persona comprenderá sin esfuerzo que no es lo mismo poseer una figura de porcelana intacta que un ejemplar deteriorado. Aceptará también que una restauración bien hecha permite conservar la pieza pero supone una devaluación. Hasta puede que se pregunte, algunas veces, si merece la pena adquirirla. La respuesta es sencilla: el grado de restauración o deterioro admisible está en razón directa a la importancia del objeto y a su rareza. Nunca se podría aconsejar la compra de un plato moderno de Talavera averiado porque en el mercado se conseguirá otro idéntico en un estado perfecto; pero, con un descuento razonable, habría que admitir ese raro cuenco del siglo XVI, aunque esté dañado, porque no se repetirà.

El libro es también un objeto que ha estado sometido, durante muchos años, a las agresiones del medio ambiente y a la incuria de algunos propietarios. Es lógico que presente desperfectos que tendrán incidencia variable sobre su aceptación y sobre su precio.

La Odisea i La Iliada, d’Homero, Aldus, Venezia, 1524, subhastat a New York el 1977, preu de sortida 19.000 dòlars.

La mutilación de una obra de arte altera siempre, en mayor o menor grado, el resultado estético que persiguió su autor. La mutilación del libro causa este efecto de forma irremediable, ya que secciona el hilo del pensamiento y del discurso. Lo primero que el bibliófilo y que el librero anticuario consciente exigen al volumen es que esté completo. La presencia de todas sus hojas ha de ser minuciosamente comprobada por el comprador o garantizada por el librero. La falta de hojas es siempre un defecto; pero su gravedad se verá aumentada o disminuïda según que afecte o no a partes fundamentales. Es más importante, por razones obvias, la ausencia de páginas de texto que la carencia de portada o de colofón.

El facsímile se usa con frecuencia para llenar estas lagunas por lo que el coleccionista deberá prestar especial atención a que todas las páginas sean originales. El libro con hojas en facsímile presenta una curiosa paradoja: está completo e incompleto al mismo tiempo, completo porque nada falta en el texto e incompleto porque se encuentra mutilado en su autenticidad. Un problema más sutil, pero que se presenta con frecuencia a los libreros, se refiere a la licitud de fabricar un ejemplar completo a base de varios mutilados procedentes todos de una misma edición. Nuestra opinión es que esta pràctica – no sabemos si muy extendida – no es radicalmente ilegítima pero desvirtúa de alguna manera la integridad del libro. Es probable que aparezcan diferencias en el color del papel o en la intensidad de la tinta, no sólo por el momento de impresión de cada pliego sino por la diferente actuación del medio ambiente en cada uno de los ejemplares que se han utilizado. Creemos que el librero deberá, por lo menos, indicar en su descripción del libro esta circunstancia.

“La Bibliofilia”, article de José María Carrascal Muñoz, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 1,de juliol de 1979, p.51-52.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 715

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Ex libris, Llibres d'artista, Llibreters de vell on 07/07/2022|

Bíblia de Gutenberg a la Pierpont Morgan Library (NY)

Hi ha bibliòfils i hi ha bibliomaníacs. Per establir una línia de frontera entre bibliofília i bibliomania en posaré un exemple. El llibre més rar del món, en el sentit que probablement no hi hagi més exemplars en lliure circulació al mercat, també és el primer, a saber, la Bíblia de Gutenberg. L’última còpia en circulació es va vendre el 1987 als compradors japonesos per uns vuit mil milions, al tipus de canvi. Si surt una còpia següent, no valdrà ni vuit mil milions, sinó vuitanta o mils.

Per tant, tots els col·leccionistes tenen un somni recurrent. Trobar una vella de noranta anys que té un llibre a casa que intenta vendre, sense saber què és, comptant les línies, veient que n’hi ha 42 i descobrint que és una Bíblia de Gutenberg, calculant que la dona pobra li queda només uns quants anys per viure i necessita atenció mèdica, decideix salvar-la de l’avarícia d’un llibreter deshonest que probablement li donaria uns quants milers d’euros (i ja estaria encantada), ofereix-li cent mil euros amb els quals es disfressaria d’èxtasi fins a la mort i s’endinsaria a la casa un tresor.

Després d’això, què passaria? El Bibliomaníac, que guardaria la còpia en secret per si sol i ho demostra, perquè només parlant d’això, els lladres de la meitat del món es mobilitzaran i, per tant, hauria de passar amb ella sola al vespre, com l’Oncle Garrepa banyant-se en els seus dòlars. Un bibliòfil, en canvi, voldria que tothom veiés aquesta meravella. Aleshores, escriuria a l’alcalde de la seva ciutat, li demanaria que l’acollís a la sala principal de la biblioteca municipal, pagant amb fons públics tots els enormes costos d’assegurança i vigilància i permetent-li el privilegi d’anar-la a veure quan vulgui i sense fer cua. Però, quin plaer seria tenir el més rar objecte del món sense poder aixecar-se a les tres del matí i anar a fullejar-lo? Heus aquí el drama: tenir la Bíblia de Gutenberg seria com no tenir-la. Llavors, per què somiar amb aquella vella utopia? Doncs bé, el bibliòfil sempre ho somia, com si fos un bibliòman.

El bibliomaníac a vegades roba llibres. Fins i tot el bibliòfil, impulsat per la pobresa, els podria robar, però normalment el bibliòfil considera que, si per tenir un llibre no ha fet cap sacrifici, no hi ha plaer en la conquesta, sinó només la violació. El bibliomaníac, per la seva banda, roba llibres amb un moviment casual mentre parla amb el llibreter: apunta a una edició rara a la prestatgeria alta i fa desaparèixer l’obra rara sota la jaqueta; o roba parts de llibres anant a les biblioteques on talla les pàgines més atractives amb una fulla d’afaitar. Hi ha gent de bona cultura, estatus econòmic satisfactori, fama pública i una reputació gairebé immaculada, que roben llibres per passió irreprimible i gust per l’emoció, com els senyors lladres que només roben joies famoses. El lladre bibliomaníac s’avergonyiria de robar una pera al taulell de la cuina, però considera emocionant i cavalleresc robar llibres, com si la dignitat de l’objecte excusés el robatori.

Aventura d’un bibliòfil . Umberto Eco, Conferència – Lectio magistralis alla Fiera del Libro di Torino

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El Diccionario de la Real Academia define bibliofilia como ‘pasión por los libros, especialmente por los raros y curiosos’. Comúnmente se entiende por bibliófilo la persona que, llevada por su amor a los libros, los colecciona, adquiriendo todas aquellas obras que, por su contenido y su naturaleza, son dignas de figurar en su biblioteca. Aunque suele asociarse la idea del bibliófilo con la de una persona de amplias posibilidades económicas, que le permiten hacerse con aquellos libros raros y curiosos a que hace referencia la definición de la Academia, no todos los bibliófilos son acaudalados ni todas las bibliotecas privadas se componen de libros valiosos. Al repasar la historia de la bibliofilia española se encuentran ejemplos de todo tipo de bibliófilos: desde los nobles de los siglos XVII y XVIII, que gastaron grandes fortunas y formaron colecciones donde abundan los libros verdaderamente raros, hasta los estudiosos de los siglos XIX y XX, que constituyeron bibliotecas temáticas, relacionadas con sus investigaciones y trabajos profesionales.

El interés del bibliófilo, a la hora de comprar libros, puede ser muy variado: desde la biblioteca de caràcter general, pasando por las colecciones sobre un tema, un autor o una región específicos, hasta las que se centran en las características físicas de los libros ( soporte, encuadernación, ilustración, etc.). Es común, sin embargo, a todos los bibliófilos, la preocupación por mantener los libros en buen estado, restaurando y encuadernando aquellas obras que lo precisan.

También suele ser frecuente encontrar en los libros de los bibliófilos un ex libris, que se utiliza para indicar la pertenencia a su poseedor de todas las obras de la colección. El ex libris es la marca, consistente por lo general en un emblema, que sirve para identificar todos los libros de una colección o biblioteca. Originalmente, el ex libris consistía en la inscripción de este término, seguido del nombre o iniciales del dueño, para marcar con ello la posesión. La inscripción solía hacerse en el reverso de la cubierta o en la guarda del libro, y su significado es literal: de los libros de, es decir, que el libro pertenece a la biblioteca de la persona cuyo nombre se indica tras la expresión. Más tarde, la simple inscripción se transformó en una representación simbólica o alegórica, en la que se incluía la forma ex libris y el nombre del propietario. Los ex libris pueden ser manuscritos o impresos, y en este último caso suelen presentarse en hojitas, que se pegan en el revés de la cubierta. A través de los motivos que constituyen el ex libris, el propietario refleja en cierto modo su personalidad, aunque es evidente que, a lo largo de los siglos, las modas artísticas han influido en el diseño y decoración de las marcas.

Una variante de esta forma de reconocimiento de la propiedad de un libro se encuentra en las marcas incorporadas directamente sobre la encuadernación de la cubierta; esta modalidad se denomina superlibros y se dio sobre todo a lo largo del siglo XVIII.

MARSÀ VILA, María: “El fondo antiguo en la biblioteca”, Ed. Trea, Gijón, 1999; p-363-364.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 713

Posted in Bibliòfiles, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 28/06/2022| 1 Comment »

Aquest és un tema menor, si es vol, però revelador d’un problema més profund i greu. Un problema d’autèntica manca de escrupolositat professional, i fins i tot simplement moral.

Em refereixo a l’escassa cura que presideix, entre nosaltres, la publicació de llibres cars, pel que fa a errors de traducció i errades d’impremta.

Insisteixo: llibres cars. És molt explicable que una edició barata, un tipus de llibre popular, tingui cert descuit que ve compensat per l’ assequibilitat econòmica .Però que el descuit s’adverteixi en obres d’elevat preu, és ja imperdonable .I revela, insisteixo, una manca d’escrúpols morals imperdonables per part de l’editor

¡Dues-centes pessetes! El llibreter li dóna a un aquest preu: l’obra sembla bé, la seva presentació gràfica és excel·lent. Res a objectar. Però, no aprofundim. Perquè si tractem d’aprofundir … Per exemple, un llibre sobre Roma, una visió principalment gràfica dels seus monuments i aspectes pintorescos. Excel·lents fotografies per descomptat. Però, sense rebuscar res, només amb llegir els peus, em trobo amb això: es tracta d’un detall de les pintures de Miguel Angel a la Capella Sixtina, un nu d’home. El peu, tranquil·lament, figura així: «Ignudo»,  És a dir, que s’ha transcrit literalment el peu italià de la fotografía original ( “Ignudo”, com és ben sabut, es tradueix així: «Nu»).

Un altre també alliçonador. Una edició del Quixot, que pretén tenir les seves campanetes: text complet, no cal dir-ho; reproducció d’una famosa sèrie de gravats, completa reimpressió d’un dels més coneguts anotadors, pròleg per un dels més excel·lents comentaristes. Tot això està molt bé. Però el que està ja molt pitjor és que el text cervantí apareix ple d’errades d’impremta: alguna tan colossal com per fer dir que Don Quixot “tuvo susto” en certa aventura, en lloc de «gusto», com diu la veritable versió.

 Tercer exemple: també a dues-centes pessetes el tom (o més). Sobre París, aquesta vegada. Preciosos gravats, per descomptat. Grans noms per als capítols del  text. Però, malauradament traduïts. Una traducció impressionant. A vegades en el curs de la seva lectura, es diria que s’ha fet amb tota intenció: la de divertir el lector amb una versió realment imaginable.

Si bé ens fixem en les característiques dels exemples que he posat, ens caldria saber quina és la causa d’aquesta manca de cura.

 Fixem-nos doncs: es tracta d’obres de les que, en general, es compren però no es llegeixen. L’aficionat als llibres bonics, el que li agrada fullejar-lo, de tant en tant, agradables pàgines que li recorden llocs coneguts, el que té la mania de col·leccionar «Quixots» o que desitja que no faltin les obres clàssiques fonamentals a la seva biblioteca.

L’editor confia en això: el llibre serà comprat, però no serà llegit. I llavors, paga malament al traductor, no es preocupa massa de la revisió i correcció. En suma, és una falta d’escrúpol que no hauria de ser permesa. En el nostre temps, quan tantes coses es controlen, es prohibeixen, s’inspeccionen i s’ intervenen, no es podria fer alguna cosa per evitar aquesta falta de cura, que considero és ja culposa, almenys? Perquè el que adquireix una edició popular del «Quixot», per exemple – i n’hi ha de molt barates -, no pot queixar-se d’error més o menys. Però el que compra una edició que, sense ser de bibliòfil, és ja cara, té dret a una transcripció perfecta de el text cervantí. Sense això, es tracta d’una veritable estafa. I així, la resta. No?

Article: “Dues-centes pessetes el tom”  per Santiago Nadal. Destino, n. 1053, 12 oct 1957.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Llibreria Shakespeare&Company de la Sylvia Beach a Paris

“ El comienzo del siglo XX y el papel de las editoras e intelectuales en las principales capitales y centros urbanos cambiaron mucho el panorama. En París, y no solo gracias a la llegada de modernistas como Nancy Cunard o Sylvia Beach, la bibliofilia ya había comenzado a extenderse entre las mujeres desde finales del siglo XIX. A partir de su constitución como grupo en 1926, las Ciento Una, o Les Cent Une, Societé de Femmes Bibliophiles, comenzaron a publicar una obra ilustrada cada dos años y no les faltaban candidatos. La princesa Shajovsky capitaneó a estas mujeres bibliófilas en su primera etapa; la condición más estricta consistía en no exceder el

número con el que habían bautizado a la asociación. El 16 de mayo de 1943, Paul Valery le escribió una carta a Victoria Ocampo desde la capital gala, en la que le contaba que había ‘dado a las Ciento Una ( mujeres bibliófilas) dos atos y dos actos [sic] de dos obras de teatro ( que no quedarán nunca terminadas)’. Marguerite Yourcenar escribió el prólogo a la Cynégétique de Opiano, traducida por Florent Chrestien e ilustrada por Pierre-Yves Trémois en 1955. Y, con todo, la asociación, compuesta en exclusiva por mujeres, aún arrastraba prejuicios heredados. En una declaración que tal vez aspirase a separar la afición que las unía de las luchas sociales de la mujer de la época, se definían a sí mismas como una asociación ‘femenina, no feminista. No escogemos necesariamente a autoras o ilustradoras’. En la revista Atlantic Monthly, por el contrario, parece que ya se fomentaba de manera explícita la incorporación de las mujeres al plano de la cultura y de los libros; en su Anatomy of Bibliomania (1930), Jackson se hacía eco de un texto de febrero de 1927 en el que aclaraban a sus lectores que las mujeres que sabían algo de ciencia y literatura, de viajes y biografías, se sentirían cada vez más atractivas.

Ahora, casi un siglo después, la librería neoyorquina Honey&Wax organiza un concurso anual, dotado con un premio de mil dólares, para mujeres menores de treinta años que

Façana antic edifici a Boston

presenten formalmente los resultados de su book hunting o batidas librescas. En su última convocatoria han sido distinguidas mujeres como Nora Benedict, quien, con veintinueve años, es estudiante de posdoctorado en la Universidad de Princeton y presentó su colección con el título de ‘El desarrollo de la industria editorial modernista en Buenos Aires’. Sus primeras ediciones incluyen, como cabe esperar, las obras que Borges publicó en distintos sellos argentinos, aunque se está centrando en recopilar todo el catálogo de la Editorial Sur. Por su parte, Jessica Kahan, veintinueve años, una bibliotecaria de Ohio que se alzó con el galardón, presentó su colección con el nombre de ‘Novelas románticas de las eras del jazz y de la Depresión’. Las trescientas piezas que ha coleccionado a tan temprana edad abarcan obras de los años veinte y treinta con unas impresionantes sobrecubiertas. No hay edad ni género de ningún tipo para la bibliofilia; y, teniendo en cuenta cómo se ha depreciado el mercado del libro antiguo, de entre todos aquellos atributos que debía reunir una mujer para cultivar tan noble afición, tal vez solo le haga ya falta sentir curiosidad y ser libre”.

Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.134. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 712

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Llibreters de vell on 24/06/2022|

“Existeixen en el nostre país biblioteques particulars de recent creació el valor de les quals és indiscutible. Tots sabem que la inflació econòmica que es va produir després de la guerra va arribar també als llibres, a certs llibres com a mínim. La demanda de volums cars, impresos en bon paper i enriquits amb gravats va estimular a editors i escriptors. Els llibres anomenats de bibliòfil es van multiplicar. I efectivament, es venien. Nombroses patricis no menyspreaven en aquells feliços dies establir relacions platòniques amb llibres de luxe, a força de «ràpida ullada i tacte cast». La peça, un cop cobrada, passava sense cap pèrdua de temps a la lleixa que corresponia a la seva grandària; els seus lloms daurats al foc brillaven a través dels vidres que els protegien contra la pols i també – cal dir-ho – de les escomeses de qualsevol indiscret lector. Sabut és que, en certes èpoques, el paper-moneda sembla inestable; les circumstàncies llavors aconsellen inversions que ofereixin certa seguretat. I els llibres cars, com les obres pictòriques, l’escultura, les porcellanes i altres anàlegs resultats de la inquietud artística, passen a merèixer la consideració fins al moment reservada a les joies i a les monedes d’or. Condicions que en aquests casos s’exigeixen al llibre: paper resistent a la usura de el temps, il·lustracions gravades per procediments especialment laboriosos, enquademacions en matèries riques i, per sobre de tot, raresa, és a dir, edició limitada, exemplars numerats (a poder ser amb xifres romanes), signades i rubricats per l’autor. Corre la veu que els llibres proveïts de tals característiques estan cridats a pujar de valor i, per tant, de preu, que, al cap i a la fi, és l’únic que importa.

No negaré que alguns d’aquests bibliòfils – mai aquesta paraula ha estat emprada amb major fidelitat al seu sentit etimològic -, que alguns d’aquests bibliòfils – dic -, atrevint-se a exterioritzar una exigència d’ordre més elevat, es fiquen amb la tipografia. D’altres, més refinats encara, un cop imposats pel venedor de la llengua en què el llibre està escrit, oposen escrúpols concernents o l’escassa àrea geogràfica o la marcada i creixent decadència de certs idiomes, temorosos d’una depreciació d’origen estrany als valors externs – i per tant autèntics – de l’exemplar.

Però el contingut literari del volum, el que els pedants diuen alegrement el text, importa poc. Es comprèn. I dic que es comprèn perquè el destí d’aquests llibres no és, en cap cas, el de ser llegits. Sospesats, sí; potser mostrats a un amic amb fama de envejós, o, en el pitjor de les esdeveniments, recorreguts per a  realitzar-hi la coneguda operació que en vernacla es denomina folklòricamente «mirar sants». És natural, doncs, que el contingut no importi. Què contestaria el bibliòfil – aquest bibliòfil – a qui gosés objectar la seva indiferència pel text del llibre? Probablement una cosa semblant a: «Per ventura ens importa un comí el que pensi, senti o parli l’ estupenda dona que se’ns posa a tir?» Convinc que la sortida és de les de peu de banc, però versemblant.

Versemblant i potser rigorosament històrica, com ho és l’anècdota que vaig a explicar-los i que va succeir en una ciutat de la qual el nom no puc deixar de recordar.

Hi havia un benestant industrial que a grans gambades anava formant la seva biblioteca. D’una sola vegada va adquirir els nombrosos volums de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, en l’edició cara: en paper de fil, text original i traducció (no faltaría més!) I amb els plecs sense tallar. L’home havia regatejat i obtingut un descompte per ràpid pagament; i estava satisfet. Amb la nova adquisició cobria d’un cop uns bons metres de prestatgeria, els toms presentaven un aspecte confortable i, a més, la compra era, en certa manera, un contribució a una obra simpàtica: bé ho mereixia la memòria del jove Bernat, humil i savi estudiant a qui el senyor Francisco Cambó sufragués al seu dia els estudis de Medicina. Amb escreix havia correspost al benefici el malaguanyat doctor, escrivint tants llibres, que ara, després de la seva prematura mort, anaven donant a la llum infatigablement, a tall d’homenatge pòstum, els diligents marmessors del pròcer català.

Aquestes o semblants reflexions anava rumiant aquell diumenge el prepotent industrial mentre encaminava els seus passos cap a la biblioteca, curiós per contemplar un cop més l’ordenada alineació dels flamants volums. A l’entrar va veure que el seu fill gran – setze anys – hi era. El fet era insòlit. El noi llegia i no precisament el diari.

-Què fas aquí? – va preguntar el pare, escatat.

 -Res. Llegeixo …

– I què llegeixes, si no és demanar massa? – va inquirir l’altre, ja en plena alarma.

-Les «Consolacions» de Sèneca.

Si, el volum era de la nova col·lecció. I, cosa pitjor, el noi esgrimia un tallapapers.

En un instant el pare va passar de l’estupefacció a la còlera. Li va arrabassar el llibre i va comprovar la trencadissa: les pàgines estaven tallades.

-Així què «consolant-te» a costa meva, eh? – va esclatar l’ardent bibliòfil -. És aquest el respecte que et mereixen les obres dels savis? Quina vergonya! No saps que un llibre a l’ésser tallat perd un trenta per cent del seu valor de venda? Vés! Vés! i que sigui l’última vegada que et trobi a la biblioteca, imbècil.

  Els juro a vostès que no exagero …

Llibres de luxe per Jonás. Destino, n.922, 9 abril 1955.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ A lo largo de la historia hay dos casos destacados de bibliófilas que amasaron grandes bibliotecas, entre las que quizás la reina Isabel I sea el ejemplo más conocido. En el siglo XX, una de las que recibió mayor atención fue la también britànica Frances Mary Richardson Currer. En 1906, el Times la consideró ‘la mayor coleccionista de libros’. Mecenas del colegio en Yorkshire al que asistían las hermanas Brontë, se cree que Charlotte firmó sus primeras obras como Currer Brontë en homenaje a su benefactora. Currer permaneció ausente por voluntad propia de los listados de bibliófilos de la época, como los famosos almanacs del británico de origen indio Thomas Frognall Dibdin. La causa seguramente le parecía justificada; una de las obras pioneras del siglo XX sobre esta afición, Anatomy of Bibliomania (1930), de Holbrook Jackson, contenía una sentencia que se ha repetido en numerosas ocasiones:’El amor por los libros es tan masculino ( aunque no tan común) como dejarse crecer la barba’.

Pierpont Morgan Library

Rachel Chanter refleja una realidad algo distinta en un artículo publicado en el blog del conocido librero Peter Harrington. En el siglo XI la condesa Judith de Flandes fue la responsable de muchos de los manuscritos iluminados que se encargaron y conservaron ( y que ella donó a la abadía de Weingarten). ‘Margarita de Navarra, Madame du Barry, María Antonieta, Mary Stuart y Catalina de Médici – recalca Chanter – fueron apasionadas coleccionistas de libros y manuscritos, aunque este  hecho apenas se recuerda en sus notas biográficas’, y recuerda que Belle da Costa Greene fue quizás uno de los casos más llamativos. Durante cuarenta y tres años, Greene fue la bibliotecaria del economista J.P. Morgan; cuando el estado de Nueva York incorporó los fondos privados de Morgan al sistema público, Greene ocupó el cargo de primera directora de la Pierpont Morgan Library. Su padre, Richard Theodore Greener ( el primer abogado negro que se graduó en laUniversidad de Harvard), había abandonado a Belle y a sus hermanas. En su hábil huida hacia delante, Belle le quitó la –r final al apellido paterno y se construyó un pasado a medida de la sociedad en la que vivía: pasó por blanca la mayor parte de su vida y se inventó una ascendencia portuguesa con la que se abrió camino en el mundo de la bibliofilia neoyorquino”.

Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.133-134. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/

Mara Wilson en Matilda, 1996. Fotografía: TriStar / Jersey Films.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 711

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell on 19/06/2022|

Déu Moloc

El llibre, com el brou en pols ‘La gallinàcia », com els calçotets” Titànic “o com les pastilles per endolcir a les sogres repel·lents, necessita d’una enorme publicitat, cada dia més enorme. La vida s’ha posat en aquesta forma: si vostès volen que el seu veí faci el gest de la generositat i adquireixi el que sigui, ofert per vosaltres, han de disposar d’una suma considerable per ser llançada a la gola d’el terrible Moloc publicitari, que cada dia es posa més car i cada dia multiplica i complica els seus inapreciables serveis. Els editors i els llibreters, més que trencar-se el cap per editar i vendre llibres excel·lents, se’l trenquen inventant subtils trucs i meravellosos esquers que incitin la gana del transeünt per adquirir la novetat tipogràfica. Aquest art nou de convertir els aparadors en estàtics cavallets, en els quals, per exhibir una aigua de Colònia o un producte de tocador, cal muntar, amb figures de mida gairebé natural, la rendició de Granada o l’assassinat del general Prim, va envaint la totalitat dels comerços i afecta, en conseqüència, al dels llibres. Si un volum qualsevol no conté res més que una vaga o remotíssima afinitat amb alguna cosa coneguda mitjançant el cinema o d’un esport de moda, en els aparadors de la llibreria poden aconsseguir-se  efectes considerables, i el volum té llavors alguna possibilitat de venda. Si, per exemple, es tracta de vendre un tractat sobre els mol·luscs de Suècia, no serà cap tonteria exhibir al costat de l’obra en qüestió un enorme retrat d’Ingrid Bergman, perquè de Suècia ha de ser el més popular que pul·lula en la ment de les masses. Jo he vist anunciar en una llibreria una obra d’autor de tan universal transcendència com Rudyard Kipling, a base d’unes fotografies en color d’una pel·lícula

composta molt capritxosament sobre l’argument de l’esmentada obra. Aquesta manera d’atreure l’atenció sobre una novel·la, a través del que la novel·la hagi cedit a la pantalla, és ja molt corrent entre nosaltres, i, sens dubte, tindrà una positiva eficàcia comercial. La literatura és a Espanya un article de difícil consum i, per tant, exigeix ​​cada vegada una propaganda més maliciosa i més subtil. Quan la butxaca es tanca o es limita, per les causes que siguin, el primer que pateix les conseqüències és el llibre, i per això el llibre ha de verificar mil coquetejos i mil piruetes als ulls del possible comprador; fins i tot s’ha arribat a prostituir vestint-se d’una sobrecoberta a tot color i de condició excitant, la qual promet l’or i el moro, i, en realitat, no té res a veure amb el innocu contingut de el llibre. Aquest truc ha estat explotat per algun editor i alguna vegada ha donat un resultat satisfactori.

 En fi, que el llibre està subjecte tant com el que més al tribut de la propaganda, i la màxima propaganda del llibre és el “Dia del Llibre“.

Ara bé, sembla ser que el Dia del Llibre hauria de ser un homenatge al llibre o un benefici positiu que rebés el llibre, com el “Dia de la Mare”, el “Dia del Pare” o qualsevol dels molts dies que es dediquen a fins benèfics, patriòtics o socials. Però resulta que aquest enorme i gloriós dia tan esperat pels editors i els llibreters, al pobre llibre no li reporta cap benefici extraordinari ni cap honor especial.

 El llibre, en tal dia, per sol·licitar la generositat del comprador, ha de patir una “capitis diminutio” de tipus econòmic, ha de desvaloritzar-se en un deu per cent; que no és molt, però que posa al llibre una mica en situació d’alguna cosa que es liquida i, per tant, es menysprea.

A mi em semblaria molt més just i posat en raó que el Dia del Llibre fos, en realitat, d’honor i homenatge al llibre, i que aquest honor es traduís en un petit sacrifici per part del ciutadà a aquest aliment espiritual de primera necessitat per la cultura d’un país. El sacrifici consistiria a pagar el deu per cent sobre el preu de coberta, i llavors sí que el llibre, ben bé un cop a l’any, podria agrair la gentilesa d’un públic perfectament civilitzat que és capaç de fer alguna cosa per la seva pròpia cultura. Però ja sé que això seria demanar la lluna en un cove, i Déu em lliuri de proposar a ningú, de debò, semblant candidesa. La realitat és la següent: per honorar el llibre i perquè la gent adquireixi unes lliures o uns quilos de paper imprès, cal abaratir  el llibre, i el llibre ha d’ empobrir-se i humiliar-se. Aquesta és la realitat, que no deixa de ser, per altra banda, una delicada paradoxa.

I, bromes a part, beneïda sigui aquesta humiliació i aquesta tremenda comprensió del llibre, lliurant-se a més baix preu en braços del què inconscientment s’aprofita de l’ocasió, creient fer una gran obra de misericòrdia.

            Beneït sigui el Dia del Llibre, perquè almenys l’home i la dona pensen en el llibre. I ja sabem que hi ha piràmides de llibres que són piràmides de ximpleries; però entre les ximpleries es donen les perles, que de vegades són les menys visibles i les menys atraients. Beneït sigui el Dia del Llibre, perquè entre la gran frivolitat i la gran trivialitat que nodreixen les nostres hores, alguna d’aquestes modestes i ocultes perles van a parar a les mans d’algú, a les quals no anirien a parar sense l’oportunitat del Dia del Llibre. Val més això que res, i nosaltres els constructors de llibres no hem de ser massa exigents.

  El que construïm sabem que no es pot tirar a l’arròs ni es pot exhibir en forma de corbata. És una cosa que no és pura vanitat, i requereix un interès i un afecte molt especials; i, per tot això, lloat sigui el Dia del Llibre, amb el deu per cent de rebaixa.”

El Dia del Llibre per José M. de Sagarra. Destino,n.924, 23 abril 1955.

Dia del Llibre de 1955 – Opuscle editat pel Gremi de llibreters de Barcelona

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Rastro Madrid

“ El asunto de los géneros es igualmente curioso, no solo por las distintas acepciones de la propia palabra, sino por los numerosos malentendidos que provoca. El primero, considerar que el género de la bibliofilia, como mercancía, pero también como clasificación editorial, debe ser de naturaleza intelectual. Dado que es una afición que parece haber comenzado en el siglo XVII, muchos se imaginarán varios tomos encuadernados en piel, vetustas obras que han viajado desde entonces hasta llegar a nuestras manos en nuestros días, señores en anticuarios que sacan el libro de cheques para llevarse a casa una rareza de la náutica, un tratado filosófico o un manuscrito de botánica. Nada más lejos de la realidad: hay bibliófilos de novelas de quiosco, de cubiertas de vanguardia, de ediciones censuradas. Todos ellos, aunque no queramos o no sepamos reconocérselo tanto como sería deseable, están construyendo y documentando con esmero un campo de estudio. La bibliofilia, bien entendida, es un estudio de la cultura y, por extensión, de la historia de la humanidad: qué intereses o temas han proliferado en cierta época; qué maneras de editar: qué libros han desaparecido y cuáles se han quedado, como si de un proceso de selección natural y cultural se tratase.

Cuesta de Moyano

En cuanto a otro género, el femenino o, dicho de otra forma, si nos detenemos en el papel que ha tenido – o ha dejado de tener – la mujer entre los bibliófilos, el asunto no deja de tener miga. Porque la Historia, así con mayúsculas, demuestra que las mujeres siempre estuvieron presentes entre este grupo de coleccionistas empedernidos, por más que hayan proliferado algunas leyendas en las que las mujeres actúan como una Santa Inquisición de esos pobres maridos bibliófilos, que introducen a hurtadillas en la casa los tesoros que han encontrado en el Rastro, en la Cuesta de Moyano o en cualquier librería de las que aún se encuentran en nuestro país. Y mucho se han extendido esas historias a lo largo del tiempo y los distintos ámbitos culturales, pues a mí misma me ha sucedido que, al ir a pagar un libro de esos considerados ‘raros’, el librero me pregntara si era ‘ para mi marido’, sin saber quién era mi marido, ni por qué me interesaba a mí ese libro.

Roxburghe Club

Parte de esta creencia o estereotipo se ha basado tradicionalmente en el contexto en el que se hablaba de esta noble afición: los clubes, como el Roxburghe, las reuniones académicas y todos aquellos foros públicos y privados en los que no solía haber mujeres. Porque, para ser bibliófila, había que tener solvencia económica, social e intelectual. O, en palabras de Mary Hyde Eccles, la primera mujer que formó parte del prestigioso club neoyorquino Grolier: recursos, educación y libertad. La creación de la Universidad de Harvard en 1636 surgió de una donación de alguien que tenía estos atributos ( el germen fueron los trescientos libros de la biblioteca personal de John Harvard), pero no hay que olvidar que la primera universidad del mundo ( situada en Fez), la fundó Fátima al-Fihri, una mujer con las mismas condiciones anteriormente mencionadas. Y, con todo, aún hoy resulta insólito que se oiga hablar de mujeres en el campo del coleccionismo de libros y en la creación de iniciativas que dejen una huella cultural. Incluso en aquellas obras actuales en las que se intenta abarcar la contribución de las mujeres a lo largo del tiempo, las ausencias son notables”.

Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.133. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/

Grolier Club

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 705

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Llibres d'artista, tagged on 16/05/2022| 4 Comments »

“A tot això no us he parlat dels llibres moderns que produeix aquest país. En primer lloc és perquè produeix molt poc i massa insignificant al capdamunt per que us ho esmenti; en segon lloc, és perquè necessitaria per a aquest tema dir alguna cosa sobre la llibertat de premsa; doncs em preocupa molt poc publicar el que penso d’ella, per por de ser lapidat pel món civilitzat.

Per fer-me tirar les menys pedres possibles a causa d’aquest assumpte passaré per alt com s’imputa a aquesta estimada premsa llibertada: calúmnia sense control, lloança o blasme mitjançant diners, espionatge de la vida privada, indiscreció sovint funesta, xerrameca indigna de resposta, difusió de la mentida, disfressa de la ciència, covardia de l’ànim, etc., etc., i una pàgina sencera de et cætera. Per la meva part té altres inconvenients, inconvenients de bibliòfil i que aneu a compartir amb mi immediatament, sense perjudici dels altres.

Primer mal.- Adéu per sempre als llibres que es fan molt rars perquè han estat prohibits, perquè es van imprimir clandestinament, perquè es destruïa l’edició o perquè es feia cartró amb ells. Quin mèrit podran tenir als ulls de la nostra posteritat aquests milions de llibres necis que es publiquen actualment amb tota llibertat i que només la vareta màgica de l’índex podria treure de l’oblit i del menyspreu que es mereixen?

Segon mal.- Vostè que ha fet bibliografies especials, sap la feina que costa fer alguna cosa completa en aquesta matèria. Apliqui als seus records al futur i pensi en els nostres descendents! Els nostres pobres descendents !, el meu esperit es torba i el meu cor s’oprimeix al pensar com la llibertat de premsa va: “A preparar tortures als nostres Peignots futurs”!

Tercer mal.- En un centenar d’anys, l’organització una mica metòdica d’una biblioteca, la formació d’un catàleg, la professió de bibliotecari, seran possibles ?, será lícit dir bibliògraf o bibliòfil en una època en què la massa i la qualitat de la farda ja impresa, depassant tots els càlculs possibles arrossegarà indubtablement als manicomis a qui allà intenti orientar-se? I aquesta reputació de bogeria, patrimoni dels nostres successors, no recaurà sobre els qui els hem precedit en la carrera, sobre nosaltres a qui ja l’opinió contemporània sospita una lleugera alienació mental?

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 76-78. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Lo dice Juan Manuel Bonet en algún fragmento de La Ronda de los días en lo que respecta al vicio o al deporte de buscar libros viejos, resulta imposible explicarle dónde está la gracia a quien no comparta la afición, y en cuanto a quien la comparta, cuantas menos pistas se le den, mejor.

Llamémosle vicio, sí, sin problema, le da estatura, pero por favor, nada de bibliofilia: bibliofilia es gusto por el libro, y, si es por etimología, tan bibliófilo es el chaval que fui con una sola estantería de libros de bolsillo que el hombre que soy con la casa anegada de libros. Cualquiera con una habitación llena de libros es bibliófilo: no importa que lo primero que te diga es que no es bibliófilo porque no colecciona primeras ediciones o subraya los libros o, colmo de la insensatez, los presta a quien se los pida. La bibliofilia, en la acepción vulgar, referida a quienes coleccionan libros antiguos o buscan primeras ediciones, suena a decoración y de hecho los ingleses distinguen bien al bibliófilo del bibliómano: el primero es el que tiene los libros exquisitamenteordenados y gusta de lucirlos, ahí están en hileras precisas y podría estar dos horas hablándote de las estanterías, si caoba o pino o lo que sea. Le ha impuesto unas fronteras a su biblioteca para que no perjudiques su vida cotidiana, la biblioteca es el sitio de su recreo, y lo peor de todo: suele encuadernar sus tesoros. Al bibliómano los libros lo devoran, los tiene en montones por todas partes, en las estanterías las hileras hace tiempo que faltaron al respeto al orden y hay dos o tres en cada una de ellas, porque se niega a imponerle fronteras al monstruo; llegarà el momento en que tenga que sacar los libros al rellano o al porche, y lo hará sin dudarlo: no espera la visita de ningún fotógrafo de revista de decoración. La decoración

no es su fuerte, no sabe ni le interesa si el pino es mejor que la caoba. El castillo de Alberto Manguel con sus libros perfectamente ordenados no le da la menor envidia, las naves de Abelardo Linares y su portentoso desorden de cajas llenas y pasillos de libros que se pierden en la honda oscuridad, sí, mucha. El bibliófilo es rico, por pobre que sea, y el bibliómano es pobre, por dinero que tenga. Hay otro termómetro para distinguirlos: el bibliófilo solo habla de grandes nombres, primeras ediciones de Stevenson y de Voltaire, si pierde el sueño por un libro es por la edición inglesa de Moby Dick, que se tituló La ballena y no vendió ni cien ejemplares; el bibliómano, sin embargo, tiene la sangre infectada de nombres de autores menores de los que no se acuerdan ni sus herederos, está convencido que por debajo de la historia oficial hay otra historia, más verdadera, ve el panorama como un mar, esos barcos tan pomposos o estilizados o bonitos son desde luego los grandes nombres, y no les hace ascos, ojalá pudiera procurárselos todos, pero sabe que por debajo de ellos hay decenas de ahogados y su misión es hacerlos sobrevivir, aunque sea en el pequeño reducto independiente de su biblioteca. Sabe, en fin, que la literatura no tiene que ver con la historia de la literatura como la vida no tiene nada que ver con la historia. Sabe que a lo más que se parece el modo en que se fabrica una historia es a los castells humanos: hacen falta treinta en el suelo sobre los que se suban quince, sobre los que se suban ocho, sobre los que se suban cuatro, sobre los que se suban dos, sobre los que se suba uno, el clásico. Al bibliófilo le interesa el que culmina el castell o los dos sobre los que trepa, al bibliómano le interesan todos ellos, pero sobre todo los treinta del suelo.

Por supuesto esta diferenciación entre especímenes es muy aproximada y consiente todas las aproximaciones y mezclas que se quieran. En realidad, hay tantos tipos de bibliófilos y de bibliómanos como buscadores de libros hay. Cada cual tiene su canción, sus intereses, sus gustos. Pero a todos ellos les resultaría muy difícil explicar dónde está la gracia a quien no se la vea. Casi todos ellos han reparado en algún momento en lo insensato de su vicio, pero han tachado rápidamente ese pensamiento para seguir al viento de los libreros, gremio donde toda la escala social está representada, desde la aristocracia donde respirar el polvo de libros de trescientos años cuesta dinero, hasta el tablón donde alguien que empieza expone tres docenas de volúmenes. Así que por ahí es mejor ni intentarlo, porque hacer proselitismo de un vicio es tontería”.

Article:”Dónde está la gracia” de Juan Bonilla, a Jot Down Magazine, núm. 22, de març de 2018, p.22-23. https://www.jotdown.es/2021/05/donde-esta-la-gracia/

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 704

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres d'artista, Llibreters de vell on 09/05/2022|

“Sovint se us indica algun gentilhome o algun canonge, col·leccionista famós i molt entès, capaç de vendre-us alguna cosa amb l’únic interès de servir-vos. Vostè aconsegueix introduir-se a casa seva i hi troba menys ordre encara, però la mateixa pols que a casa del llibreter de vell professional. Si aquest últim coneixia poc els seus llibres, l’altre creu conèixer-los molt bé i els estima d’acord amb les més exagerades idees d’un propietari entusiasta. No us atreviu a dir-li que les seves valoracions us semblen desgavellades perquè ofendríeu la seva ciència i la seva veracitat. Així va ser com un aficionat (d’altra banda excel·lent persona i que m’ensenyava els seus llibres, sense propòsit de vendre’m cap) m’explicava la història d’un miserable llibrot dels més corrents que jo acabava de prendre a les mans: la persona de qui el va heretar havia refusat 12.000 duros (60.000 francs) que li van ser oferts per un enviat ad hoc del govern anglès, desitjós, deia ell, d’adquirir-lo per destruir aquest últim exemplar de la raríssima obra que prova que l’art d’ensenyar als sord -muts va néixer a Espanya, i no a Anglaterra, com els pèrfids insulars volen fer creure en detriment de la nostra glòria, ¡a nosaltres espanyols!

Comprendreu que històries d’aquesta espècie us tanquen la boca; Com expressar un desig quan es tracta d’una fortuna? Per això la major part de les vegades us retireu de casa de l’aficionat amb les mans buides i la bossa intacta, tot i el desig que teniu tots dos: l’un descarregar-se d’algunes inutilitats i l’altre de completar la seva col·lecció.

Totes les dificultats que us acabo d’explicar només s’aplanen una mica per als que poden esperar, esperar i esperar; així i tot el temps que perdéssiu estaria poc compensat pels resultats que poden obtenir-se. Per això, si teniu la intenció de formar-vos una biblioteca espanyola, quedeu-vos a París, escriviu a Londres, i reunireu en tres mesos, amb menys despesa, sense enrenou i sense pèrdua de temps, una col·lecció més nombrosa i millor escollida que la que podríeu fer amb deu anys d’estada i de viatges per Espanya.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.74-76. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ No concibo la posibilidad de que haya en mi biblioteca libros que no pueda subrayar. Doblar la esquina de la pàgina. Prestar. Apilar. Llevar a clase. Leer en el metro o en el café. Incluso: perder. Para mi eso es la bibliofilia: el amor crítico y compartido por los libros, por su historia y por sus historias, por su lenguaje, por su capacidad de penetración individual, psicológica, moral, espiritual. Por eso no entiendo la otra bibliofilia, la del coleccionismo de ejemplares únicos, delicados y caros. Libros que debes consultar con guantes de tela; que no le puedes dejar a un amigo; y que tienes que esconder como los tesoros que son ( mientras uno dice para sus adentros, la cara deformada por la avaricia: “Mi tesoro…”). Durante la Revolución francesa una de las formas de detectar a un aristócrata era examinando su biblioteca. La encuadernación en piel, a menudo firmada por un gran artesano, era cara; también lo era el ébano de las estanterías. Condorcet podría haber salvado el pellejo si se hubiera deshecho de su preciado ejemplar de Horacio, con el sello de las prensas reales, que lo delataba como un falso republicano. Lo primero que hacían los revolucionarios con las bibliotecas que requisaban era desprender a los libros de sus encuadernaciones, aparatosas y pesadas y monumentales, lo contrario de la ligereza y de la comodidad que invitan a la lectura.

Desde entonces hemos sido millones de lectores que hemos podido permitirnos la posesión de una biblioteca personal. Una biblioteca que – como las librerías en que se refleja, espejos complementarios –  es estilística y formalmente diversa, con cubiertas y contracubiertas y solapas y tamaños distintos, con variedad cromàtica, como si la idea de la biblioteca moderna todavía estuviera huyendo de la imagen de aquellas bibliotecas nobles en que todos los ejemplares estaban encuadernados según el gusto único del propietario, y no según el plural de sus autores y editores. Una biblioteca democrática, donde impera el gusto por la lectura, la voluntad de evasión o el amor al conocimiento por encima de todas las máscaras del continente que, aunque bien es cierto que dan testimonio de una artesanía y de un arte y de una tradición cultural, también distraen de lo que realmente importa: el contenido.

Como la numismàtica o la filatelia, la bibliofilia es una afición más propia del museo que de la vida. Es un anacronismo que transporta a una época en que la lectura era patrimonio exclusivo de una élite. La democracia, no obstante, es ese orden de lo real en que pueden convivir las repúblicas con las monarquías, los videojuegos con la hípica, el ingeniero espacial con el leñador, el youtuber con el zapatero remendón. Y lo cierto es que, si eres amante de los libros, aunque no te gastes una fortuna en ejemplares únicos ni en volúmenes exóticos, no dejas de comprar otros libros, libros de bolsillo, novedades, libros de segunda mano, porque la pulsión es tiranía. Si eres amante de los libros, las paredes de tu casa se van a ir revistiendo de anaqueles, hasta cubrirlas por completo. Si eres amante de los libros, en fin, estás condenado a ser anacrónico, porque el precio del metro cuadrado no permite las bibliotecas infinitas. Pero ¿ podemos acaso los seres humanos no vivir en estado de contradicción?.”

Article:”Contra la bibliofilia” de Jorge Carrión, a Jot Down Magazine, núm. 22 de març del 2018, p.10. https://www.jotdown.es/2020/01/contra-la-bibliofilia/

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 703

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreries, Llibreters de vell on 02/05/2022|

Enquadernador a Tortosa

“Passem al llibreter de vell en les seves diverses varietats. A les petites ciutats d’Espanya, és gairebé sempre l’enquadernador del lloc qui compra i ven llibres, més o menys desaparellats, més o menys malmesos, que arriben a les seves mans. No li pregunteu el que té: si no és que busqueu un breviari, un almanac o un abecedari, ell no sap res. En canvi us concedeix la facultat de sacsejar la pols que cobreix els seus volums; si veieu un que sembli que us convé, l’estima, fixa i estipula segons l’efecte que li produïu al preguntar-li el preu. El ‘brocanter’, el botiguer de la cantonada i sobretot el salsitxaire, fan la competència a l’enquadernador en aquest comerç científic; a casa d’aquests senyors, les vostres recerques són encara més difícils: es tracta de reunir els volums per terra, grimpar per rossolar  per aconseguir-los, o retirar-los de tot el que els envolta, empresa mitjanament arriscada, sovint perillosa, i sempre bruta i nauseabunda.

A les grans ciutats, gairebé tots els llibreters tenen al mateix temps vells fons d’assortiment seleccionats pels aficionats del país i pels viatgers que us han precedit. Aquests, que jo uneixo als llibreters de vell professionals, pretenen sovint tenir un catàleg ; si aquest és el cas no us alegreu. Aquest catàleg, ordenat correntment per ordre alfabètic de noms d’autors i d’inicials de títols, no us serveix per a res si us preneu la feina de llegir-lo de cap a cap. Poques vegades es troben allà assenyalades la data d’edició i el lloc d’impressió; tornareu a trobar títols de llibres estrangers traduïts a l’espanyol com quan el pèrit; després us caldrà buscar X en X i J, J a J i X, B a B i U, V en V, U i B, U en U, V y B, a l’inici de les paraules i en totes les combinacions de l’escriptura. Si per casualitat, o a sobre per desolació, el catàleg anuncia el: per ordre de matèries, podeu estar segurs de trobar cada cosa precisament on no s’ha de buscar. Tot i això suposo que, dotat d’una paciència a tota prova, hàgiu desxifrat l’atroç manuscrit de la primera a l’última pàgina, assenyalant escrupolosament el que hagi atret la vostra atenció: sapigueu llavors que, la major part del temps, el geni del lloc no està a casa, que cal anar i venir vint vegades per trobar-lo, i que en tesi general un comerciant espanyol mai s’afanya a vendre. D’altra banda, està apurat per presentar-vos els volums que desitgeu; poc acostumat a apuntar el que ha sortit, quan no el troba immediatament, el suposa venut i no segueix buscant-lo ; necessita setmanes per donar-vos una resposta, i vostè acaba, després de moltes correries i decepcions, per adquirir a un preu exorbitant tres articles entre els deu mil títols que heu llegit i entre els cent que us heu pres la feina de posar a la vostra llista.

No és això tot; tingueu gran cura en confrontar minuciosament els volums que us ofereixen i no us acontenteu amb la garantia de venedor, perquè us induirà a error sense voler-ho. Quedaria molt sorprès al saber que un volum picat per l’arna, sense títol, retallat bàrbarament o amb un quart de fulla substituït per una detestable còpia manuscrita, no és un llibre sorprenent. L’excés de les vostres boges exigències el deixarà estupefacte; no deixarà de suposar, o que no sou un comprador seriós, o que el seu volum ha de ser de la més insigne raresa, ja que es prenen la feina de reconèixer en ell defectes tan mínims.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 71-74. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Dicho en otros términos, los libros de bibliófilo poseen calidad de texto y excelencia técnicoartística en su presentación, que los torna agradables a la vista y al tacto. Para lograr esta jerarquía, los editores de obras para bibliófilos cuentan con tres auxiliares indispensables: “el dibujante o grabador que ilustra el libro, vale decir que hace el comentario gráfico de su contenido; el maestro tipógrafo que lo imprime y tiene a su cargo la ejecución material del volumen y el encuadernador, que lo reviste artesanalmente, de conformidad con el carácter intrínseco de la obra y su estilo tipográfico” (Buonocore, 1974, p.187 y 196).

Cabe señalar que los colofones de las ediciones de bibliofilia contienen una información bastante exhaustiva acerca de los motivos de la edición, los tipos de papel, las técnicas de estampación y los diversos profesionales que intervienen en la dirección y supervisión, en la ejecución e impresión de la obra. Asimismo es de destacar que la justificación de la tirada no siempre está dispuesta conjuntamente con el colofón. Por otra parte dicha tirada es generalmente pequeña (suele oscilar entre los 40 y los 100 libros), con cada uno de los ejemplares numerados.

Para darle un carácter diferenciador a esta edición limitada para bibliófilos, se lleva a cabo una “individualización”. Por ejemplo: se incluyen los nombres impresos de cada uno de los destinatarios (incluyendo artistas, impresores, colaboradores e instituciones, diferenciados por una letra mayúscula o por una cifra en números romanos.), se añaden grabados iluminadas o coloreados a mano por el artista, se acompañan con algunos dibujos originales, con planchas o fragmentos de matrices, se utilizan papeles hechos a mano para la ocasión (habitualmente con marcas de agua o filigranas alusivas) y se encargan encuadernaciones personalizadas. También se crean, al margen de la tirada general, ediciones denominadas suites sobre mayor gramaje y a mayor formato: ejemplares especiales designados para alguna personalidad homenajeada, ejemplares firmados por el artista o por el escritor, ejemplares acompañados con “pruebas de estado” de los grabados (por ejemplo “refusés” con remarques), como así también dibujos originales.

En el caso de las imágenes grabadas, pueden ser unas pocas estampas sueltas o toda una serie. En la justificación de la tirada quedan diferenciados unos ejemplares de otros. En el caso de nuestro objeto de estudio, los ensayos, las planchas y estos tirajes especiales solían venderse por cuenta de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos o del artista ilustrador, pero bajo autorización de la primera.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 702

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Llibres d'artista, Old books on 26/04/2022|

“Des que no hi ha ocasió de comprar llibres en els convents s’ha tornat a les fonts naturals que el país ofereix als aficionats. Tals són les vendes per defunció i el comerç corrent de llibreria. Quan mor un individu la successió està lliure de fideïcomís, es comença per amuntegar la biblioteca en alguna golfa, oberta a tots els vents, fins que s’hagin complert les innombrables formalitats de la llei, el que permet als corcs, a les rates, a la pluja, i al porter així com als seus fills i als seus amics, produir la major quantitat de malbaratament i destrucció. Finalment un pèrit jurat s’encarrega de fer l’inventari del que queda; ho fa el més abreujat possible; taxa cada volum en rals i maravedisos, segons les idees antiquades de les que conserva una tradició invariable: així posarà un preu formidable a qualsevol volum de Voltaire, de Rousseau o de l’ Enciclopèdia, en un altre temps desitjable i car com a fruit prohibit; així és com les paraules plenes de sonoritat com Història, Filosofia, Teologia, o bé els noms populars dels antics clàssics i dels escriptors coneguts a les escoles l’omplen d’un sant respecte i li fan inflar la seva taxació en detriment dels llibres que no coneix: el seu nombre és legió. El pèrit no deixarà de traduir tots els títols estrangers a l’espanyol, per mostrar la seva ciència; simplificarà o s’arreglarà cada títol espanyol segons la idea que a primera vista del volum li hagi donat el seu contingut; dels cinc, sis o més noms que posseeixi cada autor, noms de pila, cognoms i d’origen, escollirà un a l’atzar, i suprimirà els altres per donar-vos el gust de endevinar-los; pel que fa a la

condició del llibre i data d’impressió, són minúcies amb les quals el digne home no taca la seva docta tasca, treball que l’escrivà de tribunal copiarà finalment amb la seva escriptura més il·legible, florejant-lo tot amb faltes, equivocacions i contrasentits.

Com semblant catàleg mai s’imprimeix, apareix per fi degudament rubricat, signat i legalitzat pels amics del pèrit i especialment els que l’han ajudat a taxar els seus desiderata  al preu més baix, són els primers a emportar-se el que els convé. Els llibreters i aficionats menys afavorits arriben després i es duen el que té un preu raonable; finalment el catàleg es comunica a poc a poc els endarrerits, estrangers i altres, que, espantats pels preus, no compren res i deixen als llibres en trànsit d’una destrucció progressiva. Passen alguns anys; arriben les mudances de casa, l’avorriment dels hereus, la impaciència dels legataris: es fa circular novament el catàleg, oferint successivament, el 25, el 50 i el 75 per cent de rebaixa, la qual cosa atreu de nou diversos compradors. En resum, passen una o dues generacions; finalment el llibreter de vell els compra tots a pes, separa alguns i acaba per vendre, el restant al botiguer d’ultramarins, aquest etern omega de tota ciència impresa o manuscrita.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.68-71. Colección Ibarra X.

XQ XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“La ‘edición de arte’ es una noción ambigua, ya que puede referirse a facsímiles sobre temas artísticos, textos de historia de las artes visuales incluidas biografías, catálogos de exposiciones e incluso carpetas, portafolios o álbumes. En algunos casos, se alude a las series de estampas tiradas a mano por los artistas plásticos (que conllevan la impronta original de los artífices) o que son reproducidas mecánicamente. El mencionado Chiáppori (1937) argumenta que los progresos en los procedimientos gráficos en Argentina, permitieron la difusión de textos comunes conformados artísticamente. Según el autor, para merecer la jerarquía de ‘libro de arte’ la obra debe reunir todos aquellos elementos constitutivos de la “belleza” del libro, que pueden haber sido modificados por la técnica, pero no alterados esencialmente en sus efectos artísticos: tamaños adecuados, tipografías elegantes, espaciados equilibrados, composiciones armónicas, ornamentaciones e ilustraciones de calidad. Por último, el libro de artista (trátese o no de un formato de códice), plantea una versatilidad en el uso de materiales de diverso tipo y es concebido más desde el ámbito artístico fruto de la cultura de masas que desde el mundo editorial o gráfico. Dentro de la noción de ejemplar único, el libro de artista incluye para algunos autores al libro-objeto, el libro-escultura, el libro-montaje, el libro-intervenido, el libroescritura, el cuaderno de apuntes, entre otras producciones plástico-visuales. En cuanto al libro múltiple o seriado se utilizan diversas técnicas mecánicas artesanales o industriales, pero el proceso de diseño, producción y edición queda en manos del propio artista. Corresponde a un concepto amplio y complejo, donde el soporte librario se transforma en sí mismo en una obra de arte autónoma, en una unidad expresiva que confiere prioridad al mensaje (Moeglin-Delcroix, 1997). En función de lo antedicho, el libro de artista en cualquiera de sus formas, se aleja del libro de bibliófilo considerado en este trabajo.

En suma, siguiendo las diversas apreciaciones de los especialistas en el tema Abel Cháneton y de Carlos Marcelo Mayer (1943) podemos caracterizar, en líneas generales, a las ediciones de bibliofilia. En cuanto a los contenidos de los libros, se escogen autores reconocidos u obras consagradas que poseen un valor literario legitimado (a nivel nacional en este caso), y se componen textos “correctos” a partir de determinadas versiones revisadas por especialistas. En lo que respecta a las cualidades formales, habitualmente se prefieren los “bellos” y “sobrios” libros ilustrados, donde las imágenes o estampas acompañan o aclaran el contenido textual, prevaleciendo el carácter narrativo. En caso de existir ornamentación, esta resulta acorde con la tipografía elegida. Para ilustrar los textos, se recurre a artistas plásticos renombrados, que utilizan diversas técnicas tradicionales del grabado (xilografías, aguafuertes, puntas secas, litografías). Generalmente estos grabados “originales” son tirados en prensas de mano por los propios creadores. Es decir, son

obras únicas-múltiples; reproducibles o repetibles pero impresas manualmente, con firmas de los artistas como signos de autoría y restringidas en su número (Dolinko, 2012). En cuanto a la materialidad de los libros destinados a los bibliófilos, éstos se caracterizan por diversos rasgos de excelencia: las encuadernaciones artesanales de carácter artístico (sin recargos) en muchos casos firmadas o en su defecto las presentaciones “en rama” (pliegos sueltos) dentro de estuches o cajas, los papeles especiales importados de gran calidad y durabilidad, los grandes formatos y los amplios márgenes que destacan y equilibran estéticamente la “puesta en página”, los caracteres tipográficos diseñados especialmente o compuestos preferentemente a mano, los espaciados e interlineados equilibrados, las líneas perfectamente justificadas y proporcionadas respecto del formato, las tintas (en dos o más colores) distribuidas con intensidad uniforme, las decoraciones u ornatos tipográficos de diversa índole, y las mencionadas ilustraciones originales y viñetas realizadas por artistas de notoria reputación.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 700

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, tagged , , , , on 11/04/2022|

“Per tant són les rareses el que persegueix l’aficionat, rareses que ja li han estat assenyalades o que espera descobrir per analogia, per indicis materials, en el cercle que Dibdin i Brunet han traçat al seu voltant. Per això els poetes de més mèrit, però de celebritat menys europea que els altres, li segueixen sent perfectament desconeguts; ell els desdenya, però desatén encara més una massa de llibres sobre moltes coses, llibres que no tenen cap mèrit als seus ulls i que apreciaria, però, el savi conscienciós que els consultés; el savi, dic, i no els meus amics i col·legues X, I, U, etc., etc., propietaris de magnífics despatxos, però poc curosos per estendre les seves indagacions en un volum més enllà del recompte de les fulles que el componen, la història de les vicissituds que ha sofert i l’acotació dels preus que s’han pagat per ell fins a la subhasta que l’ha fet caure en els seus armaris.

No parlaré d’un altre tipus de biblioteques: el de biblioteca pública de la ciutat o municipi. Aquesta nova invenció no existia a Espanya abans de 1808, per la boníssima raó que la cosa no era necessària. D’altra banda tot home instruït, o desitjós de instruir-se, anava fàcilment a consultar els llibres del convent immediat, per mitjà d’algun dels seus parents, ja que no podia ser que no tingués un o diversos a la congregació; o bé es dirigís al palau proper, on el propietari, protector obligat del raval, amic complaent, de tot el món, era també de fàcil accés, gràcies a aquest admirable esperit d’igualtat patriòtica que, a Espanya, eleva a l’home de poble al nivell del gran senyor sense rebaixar a aquest. D’altra banda, en què s’hauria pensat en descomptar al contribuent dotar la seva ciutat d’una sola biblioteca en un país on, per la força de les coses, no només cada ciutat, sinó cada localitat, sovint fins a la solitud de la muntanya i de la canyada, oferien diverses d’elles gratis a l’home veritablement estudiós? Pel que fa a la classe de lectors que agafen una mala novel·la per tenir ocasió d’escalfar-se a costa de la instrucció pública, el progrés encara no ha inventat això en el migdia: allà és el sol qui supleix a la lectura.

Així, doncs, no hi havia a Espanya, abans de 1808, mes que les biblioteques laiques dels palaus, entre les quals figuren naturalment les biblioteques reals, i les biblioteques clericals dels convents, capítols, seminaris i altres institucions més o menys religioses. Comencem per dir que eren innombrables, i que, per exemple, només a València, els llibreters d’aquell temps proveïen regularment a més de dues-centes biblioteques importants; i passem d’aquest estat de completa ignorància i de barbàrie inveterada als bells dies que el progrés de les llums ha fet il·luminar sobre la benaventurada Espanya; i tot per seguir únicament als nostres estimats llibres vells en les seves diverses peregrinacions.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romàntica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 56-58. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Los que frecuentan los ámbitos de la bibliofilia han acuñado nociones específicas para caracterizar algunas facetas positivas o negativas de estos cultores, como por ejemplo: bibliofilógrafo, neologismo creado en función del bibliófilo que publica la descripción de sus propios ejemplares; aristobibliófilo, término peyorativo utilizado para referirse a un sujeto adinerado que practica la bibliofilia como signo de rango social; pseudobibliófilo, es aquel individuo que carece de la sensibilidad y la formación requeridas para valorar el libro y lo admira externamente como artefacto u objeto material, buscando sólo la rareza o singularidad.

En otro extremo se encuentra la noción de bibliólatra, que caracteriza al que posee muchos libros pero no los conoce ni los lee; bibliómano, palabra que designa a la persona apasionada y exagerada que busca tener o acopiar cierto tipo de bibliografía, guiado más por la manía o el vicio que por la erudición; bibliótafo, denominación que alude al bibliómano que oculta celosamente sus libros a los demás, por nombrar tan sólo algunos (Martínez de Sousa, 2004).

Más allá de los diferentes perfiles heterogéneos de los bibliófilos (auténticos o falsos, aficionados u oficiales, eclécticos o excéntricos), podemos considerar las finalidades propias o las motivaciones generales de estos coleccionistas, que los incitan a la formación o ampliación de sus bibliotecas privadas.

Consideramos, por ejemplo, el deseo de propiedad (incluso cierto ‘fetichismo’ hacia el objeto admirado), la búsqueda de exclusividad, el placer sensorial de la materialidad del libro, el desarrollo del buen ‘gusto’ y la distinción cultural, la curiosidad intelectual, el ansia de prestigio o status social, la competitividad entre pares e incluso el interés por la inversión económica o la especulación pecuniaria.

Dentro de las ‘especialidades’ de las bibliotecas o colecciones de bibliófilos podemos mencionar: la presencia de manuscritos e inclusión de autógrafos u otros testimonios de propiedad (marginalias, exlibris, etc.); la categoría de ephimera; la elección de ciertos soportes materiales y formatos; la inclinación hacia determinadas lenguas; la preferencia por algunos períodos históricos; la procedencia u origen de los impresos (lugares de edición o talleres de imprenta); la vinculación entre impresores, libreros y editores; la condición de primeras ediciones o editio princeps con la presentación originaria, de impresiones privadas y restringidas (numeradas o nominadas); el carácter de obras prohibidas, expurgadas o censuradas; la predilección por determinados autores u obras o colecciones; la selección de géneros o temas específicos sobre los que versan los libros; la búsqueda de textos completos y próximos a las versiones originales; el interés por los aspectos técnicos, tipográficos y artísticos, como las encuadernaciones e ilustraciones.

Muchos de estos factores no son excluyentes. El afán de posesión de libros que representan la cima del arte gráfico de un ámbito geográfico determinado, entronca generalmente con la calidad de la confección y coincide con ciertos talleres.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de

María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Primer llibre editat per la Sociedad de Bibliófilos Argentinos

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »