El llibre, com el brou en pols ‘La gallinàcia », com els calçotets” Titànic “o com les pastilles per endolcir a les sogres repel·lents, necessita d’una enorme publicitat, cada dia més enorme. La vida s’ha posat en aquesta forma: si vostès volen que el seu veí faci el gest de la generositat i adquireixi el que sigui, ofert per vosaltres, han de disposar d’una suma considerable per ser llançada a la gola d’el terrible Moloc publicitari, que cada dia es posa més car i cada dia multiplica i complica els seus inapreciables serveis. Els editors i els llibreters, més que trencar-se el cap per editar i vendre llibres excel·lents, se’l trenquen inventant subtils trucs i meravellosos esquers que incitin la gana del transeünt per adquirir la novetat tipogràfica. Aquest art nou de convertir els aparadors en estàtics cavallets, en els quals, per exhibir una aigua de Colònia o un producte de tocador, cal muntar, amb figures de mida gairebé natural, la rendició de Granada o l’assassinat del general Prim, va envaint la totalitat dels comerços i afecta, en conseqüència, al dels llibres. Si un volum qualsevol no conté res més que una vaga o remotíssima afinitat amb alguna cosa coneguda mitjançant el cinema o d’un esport de moda, en els aparadors de la llibreria poden aconsseguir-se efectes considerables, i el volum té llavors alguna possibilitat de venda. Si, per exemple, es tracta de vendre un tractat sobre els mol·luscs de Suècia, no serà cap tonteria exhibir al costat de l’obra en qüestió un enorme retrat d’Ingrid Bergman, perquè de Suècia ha de ser el més popular que pul·lula en la ment de les masses. Jo he vist anunciar en una llibreria una obra d’autor de tan universal transcendència com Rudyard Kipling, a base d’unes fotografies en color d’una pel·lícula
composta molt capritxosament sobre l’argument de l’esmentada obra. Aquesta manera d’atreure l’atenció sobre una novel·la, a través del que la novel·la hagi cedit a la pantalla, és ja molt corrent entre nosaltres, i, sens dubte, tindrà una positiva eficàcia comercial. La literatura és a Espanya un article de difícil consum i, per tant, exigeix cada vegada una propaganda més maliciosa i més subtil. Quan la butxaca es tanca o es limita, per les causes que siguin, el primer que pateix les conseqüències és el llibre, i per això el llibre ha de verificar mil coquetejos i mil piruetes als ulls del possible comprador; fins i tot s’ha arribat a prostituir vestint-se d’una sobrecoberta a tot color i de condició excitant, la qual promet l’or i el moro, i, en realitat, no té res a veure amb el innocu contingut de el llibre. Aquest truc ha estat explotat per algun editor i alguna vegada ha donat un resultat satisfactori.
En fi, que el llibre està subjecte tant com el que més al tribut de la propaganda, i la màxima propaganda del llibre és el “Dia del Llibre“.
Ara bé, sembla ser que el Dia del Llibre hauria de ser un homenatge al llibre o un benefici positiu que rebés el llibre, com el “Dia de la Mare”, el “Dia del Pare” o qualsevol dels molts dies que es dediquen a fins benèfics, patriòtics o socials. Però resulta que aquest enorme i gloriós dia tan esperat pels editors i els llibreters, al pobre llibre no li reporta cap benefici extraordinari ni cap honor especial.
El llibre, en tal dia, per sol·licitar la generositat del comprador, ha de patir una “capitis diminutio” de tipus econòmic, ha de desvaloritzar-se en un deu per cent; que no és molt, però que posa al llibre una mica en situació d’alguna cosa que es liquida i, per tant, es menysprea.
A mi em semblaria molt més just i posat en raó que el Dia del Llibre fos, en realitat, d’honor i homenatge al llibre, i que aquest honor es traduís en un petit sacrifici per part del ciutadà a aquest aliment espiritual de primera necessitat per la cultura d’un país. El sacrifici consistiria a pagar el deu per cent sobre el preu de coberta, i llavors sí que el llibre, ben bé un cop a l’any, podria agrair la gentilesa d’un públic perfectament civilitzat que és capaç de fer alguna cosa per la seva pròpia cultura. Però ja sé que això seria demanar la lluna en un cove, i Déu em lliuri de proposar a ningú, de debò, semblant candidesa. La realitat és la següent: per honorar el llibre i perquè la gent adquireixi unes lliures o uns quilos de paper imprès, cal abaratir el llibre, i el llibre ha d’ empobrir-se i humiliar-se. Aquesta és la realitat, que no deixa de ser, per altra banda, una delicada paradoxa.
I, bromes a part, beneïda sigui aquesta humiliació i aquesta tremenda comprensió del llibre, lliurant-se a més baix preu en braços del què inconscientment s’aprofita de l’ocasió, creient fer una gran obra de misericòrdia.
Beneït sigui el Dia del Llibre, perquè almenys l’home i la dona pensen en el llibre. I ja sabem que hi ha piràmides de llibres que són piràmides de ximpleries; però entre les ximpleries es donen les perles, que de vegades són les menys visibles i les menys atraients. Beneït sigui el Dia del Llibre, perquè entre la gran frivolitat i la gran trivialitat que nodreixen les nostres hores, alguna d’aquestes modestes i ocultes perles van a parar a les mans d’algú, a les quals no anirien a parar sense l’oportunitat del Dia del Llibre. Val més això que res, i nosaltres els constructors de llibres no hem de ser massa exigents.
El que construïm sabem que no es pot tirar a l’arròs ni es pot exhibir en forma de corbata. És una cosa que no és pura vanitat, i requereix un interès i un afecte molt especials; i, per tot això, lloat sigui el Dia del Llibre, amb el deu per cent de rebaixa.”
El Dia del Llibre per José M. de Sagarra. Destino,n.924, 23 abril 1955.
Dia del Llibre de 1955 – Opuscle editat pel Gremi de llibreters de Barcelona
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El asunto de los géneros es igualmente curioso, no solo por las distintas acepciones de la propia palabra, sino por los numerosos malentendidos que provoca. El primero, considerar que el género de la bibliofilia, como mercancía, pero también como clasificación editorial, debe ser de naturaleza intelectual. Dado que es una afición que parece haber comenzado en el siglo XVII, muchos se imaginarán varios tomos encuadernados en piel, vetustas obras que han viajado desde entonces hasta llegar a nuestras manos en nuestros días, señores en anticuarios que sacan el libro de cheques para llevarse a casa una rareza de la náutica, un tratado filosófico o un manuscrito de botánica. Nada más lejos de la realidad: hay bibliófilos de novelas de quiosco, de cubiertas de vanguardia, de ediciones censuradas. Todos ellos, aunque no queramos o no sepamos reconocérselo tanto como sería deseable, están construyendo y documentando con esmero un campo de estudio. La bibliofilia, bien entendida, es un estudio de la cultura y, por extensión, de la historia de la humanidad: qué intereses o temas han proliferado en cierta época; qué maneras de editar: qué libros han desaparecido y cuáles se han quedado, como si de un proceso de selección natural y cultural se tratase.
En cuanto a otro género, el femenino o, dicho de otra forma, si nos detenemos en el papel que ha tenido – o ha dejado de tener – la mujer entre los bibliófilos, el asunto no deja de tener miga. Porque la Historia, así con mayúsculas, demuestra que las mujeres siempre estuvieron presentes entre este grupo de coleccionistas empedernidos, por más que hayan proliferado algunas leyendas en las que las mujeres actúan como una Santa Inquisición de esos pobres maridos bibliófilos, que introducen a hurtadillas en la casa los tesoros que han encontrado en el Rastro, en la Cuesta de Moyano o en cualquier librería de las que aún se encuentran en nuestro país. Y mucho se han extendido esas historias a lo largo del tiempo y los distintos ámbitos culturales, pues a mí misma me ha sucedido que, al ir a pagar un libro de esos considerados ‘raros’, el librero me pregntara si era ‘ para mi marido’, sin saber quién era mi marido, ni por qué me interesaba a mí ese libro.
Parte de esta creencia o estereotipo se ha basado tradicionalmente en el contexto en el que se hablaba de esta noble afición: los clubes, como el Roxburghe, las reuniones académicas y todos aquellos foros públicos y privados en los que no solía haber mujeres. Porque, para ser bibliófila, había que tener solvencia económica, social e intelectual. O, en palabras de Mary Hyde Eccles, la primera mujer que formó parte del prestigioso club neoyorquino Grolier: recursos, educación y libertad. La creación de la Universidad de Harvard en 1636 surgió de una donación de alguien que tenía estos atributos ( el germen fueron los trescientos libros de la biblioteca personal de John Harvard), pero no hay que olvidar que la primera universidad del mundo ( situada en Fez), la fundó Fátima al-Fihri, una mujer con las mismas condiciones anteriormente mencionadas. Y, con todo, aún hoy resulta insólito que se oiga hablar de mujeres en el campo del coleccionismo de libros y en la creación de iniciativas que dejen una huella cultural. Incluso en aquellas obras actuales en las que se intenta abarcar la contribución de las mujeres a lo largo del tiempo, las ausencias son notables”.
Article: “La bibliofilia y el género” de Yolanda Morató, en el Jot Down Magazine, núm, 22 de març de 2018, p.133. https://www.jotdown.es/2019/06/la-bibliofilia-y-el-genero/
Biblioaprenent 