Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Biblioteques’ Category

Frases sobre Bibliofília 697

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Old books on 19/03/2022| 5 Comments »

Palazzo Farnese a Roma

“Tinc un amor especial per les biblioteques il·lustres i antigues, aquelles sales amb els murs coberts d’armaris de fusta fosca, amb el parquet envernissat i lluent que gemega sota els peus del visitant, amb grans taules polides de lectura, amb llum tamisada i difusa, com ara la del Palazzo Farnese de Roma, la Vaticana, la del col·legi d’Eton amb el seu exemplar de la Bíblia de Gutenberg. O la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, que és una delícia impagable, un paradís de pau, un recinte de serenitat en aquesta ciutat tan escassa de seny i tan plena de crits. Aquests dies, el visitant hi podrà

Biblioteca Eton College

trobar una petita però exemplar exposició al voltant de l’Encyclopédie primera i més famosa de la història, aquell Dictionnaire Raisonné des Sciences, des Arts et des Métiers, que era el primer intent, tal com afirmava Diderot en un prospecte del 1750, “de former un tableau général des efforts de l’esprit humain dans tous les genres et dans tous les siècles”, i de fer-ho amb claredat, ordenadament, amb “els lligams llunyans o propers dels éssers que componen la natura, i que han ocupat els homes”. Projecte descomunal, insensat… i portat a terme de manera metòdica i exacta. Diderot (i D’Alembert, i la “societé de gens de lettres” que hi col·laborava) tenia clar que “fins ara ningú no havia concebut una obra tan gran, o almenys ningú l’havia executat”. L’Enciclopèdia, tot i ser descomunal i cara, tingué un èxit fulgurant, se’n van fer edicions més assequibles, i es van editar volums i més volums al seu voltant. Curiosament, l’article sobre “Espanya” d’una d’aquelles edicions posteriors no degué agradar a un clergue valencià llavors resident a París, ja que el 1784 hi van aparéixer unes Observations de M. l’abbé Cavanilles sur l’article Espagne de la Nouvelle Encyclopédie. I més curiosament, dins d’una Encyclopédie tan laica, tan racionalista i tan suposadament revolucionària, en una pàgina de proves tipogràfiques hi ha tres frases en lletres ben grosses: Gloire à Dieu, Honneur au Roi, Salut aus Armes. I és que en les biblioteques antigues de tant en tant es troben detalls ben interessants. I una pau beatífica, en perfecta soledat”. Article : “L’Enciclopèdia”, de Joan F. Mira en el El País – Quadern [CV], núm. 650 , del 21 de novembre de 2013.

Biblioteca Universitat València

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Se ha pedido más de una vez la desaparición de estas pobres ferias. Son un desdoro – dicen – para la corte. Cierto que preferiríamos las maravillas de la feria de Leipzig o ese ocioso deambular cotidiano siguiendo las orillas de un majestuoso río, deteniéndonos ante unas cajas humildes que no quitan espacio a la ciudad, levantando tal vez los ojos para descansar de la busca a un ingenuo celaje, o prendiéndolos a la fuga ràpida de un vaporcillo; pero aún están alejadoss los tiempos en que los muelles del Manzanares – nombrado por Manzoni a par del gran río germano – puedan emular las glorias bibliográficas de los pretiles del Sena, y más lejos aún la edad de oro que señalaría una feria como la de Leipzig.

¿Qué hacer entre tanto? ¿ relegar esos libros al fondo sempiterno de sus tiendas obscuras? Vale más este aviso anual, que algún día los que deben oírlo acabarán por entender. Las ferias, sórdidas y miserables, son así porque nadie se preocupa de que sean de otro modo. Y no sería difícil, en verdad, conseguir en la corte lugar en que de manera decorosa y permanente, se instalaran esos libros desechados, entre los que alguien busca siempre con renovada ilusión, joyas ignoradas, relatos curiosos.

Dentro de pocos días el otoño de Madrid se deshará en lluvia. Ya no estarán los libros en sus tenderetes del Botánico. El viento arrastrarà las últimas hojas por el asfaltado paseo. Y no sabrá uno dónde hallar, por ejemplo, a Pío Baroja, que en estos días, revolviendo volúmenes y estampas, inclinada su rubia corpulencia sobre el rimero anónimo, con la esperanza de que surjan entre sus manos unas Memorias de aventurero o una efigie de conspirador, olvida, entre papeles empolvados, las gratas dulzuras de su retiro de Vera del Bidasoa”.

“La elegía de los libros” del llibre d’Enrique Diez-Cañedo: “Conversaciones literarias”, Madrid, 1921.

Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 696

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Old books on 12/03/2022|

“Els llibres contemplats als prestatges de llibreries o de biblioteques, els llibres quan es compten per milers i milers, em produeixen una fascinació inexplicable. Potser veure moltíssims llibres junts em fa sentir com una possibilitat d’omnisciència, com si la fantasia de llegir tots els llibres del món fóra un equivalent de la condició divina. El paradís podria ser una biblioteca infinita, on els llibres no s’acabarien mai, perquè si s’exhaurien, si no en quedaven més per llegir, voldria dir que s’acabava també l’eternitat. El fet és que algunes de les impressions visuals més poderoses de la meua vida procedeixen de biblioteques i llibreries. Com la Blackwell d’Oxford, on entraves (fa molts anys, ara no ho sé) per la porta d’una botigueta de no res, i a dins es desplegaven sales i sales, i escales i seccions de tot allò que la imaginació del visitant pot demanar. Encara que no hi entenguis res, o no t’interessi per què recordes el plaer de trobar-hi seccions senceres dedicades al farsi, a l’urdú o al suahili? O com a la biblioteca de la Universitat de Princeton, que és com una catedral amb quatre o cinc pisos i tres soterranis, on jo tenia un “cubicle” personal, i

Biblioteca Chancellor Green de la  Universitat de Princeton

quilòmetres de prestatgeries a lliure disposició: els dos soterranis d’història i ciències socials, més d’un milió de llibres tots per a mi. D’aquella vida de catacumba em quedà un enyorament íntim i concret, d’un temps absurdament feliç. El plaer era el passeig, la contemplació i el contacte, la immersió matinal (a fora nevava i feia un gran fred) en aquelles càlides i inacabables galeries. Deu ser que allò m’ha deixat un senyal, perquè les biblioteques, i més si són antigues (com l’enyorada Vaticana), em continuen fascinant encara més que les grans llibreries, i molt més que les fires de llibres. Tres vegades he estat a la de Frankfurt, i només n’he tret un mareig molt considerable: per mi, tenia més aire de purgatori que de paradís, i la major part devien ser llibres dolents. Però si els editors publicaren només llibres bons, com s’omplirien les fires, les llibreries i les biblioteques? La inundació de paper imprès i relligat, en gran part inútil, en gran part no llegit, és un dels fenòmens més impressionats del nostre temps. I no hi ha senyals que s’acaba. Ni per culpa de l’edició digital, ni de res: ve de molt lluny, i és una inundació permanent.

“Llibres”, article de Joan Francesc Mira en el Quadern El País Comunitat Valenciana, del 29 de gener de 2015.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Cuesta de Moyano

“ Los libros viejos de todos los años, en los consabidos tenderetes de tablas y lona, esperan, hace unas semanas, junto a la verja del Botánico, la mano curiosa que al hojearlos les quite un momento el polvo, aunque sea para dejarlos caer, desencantada, en el montón. Se ha escrito muchas veces la elegía de los libros viejos, ¿ por qué no ensayarla una vez más? Si la repetición, que después de todo es un procedimiento literario, está justificada, nunca más que con este motivo, en que todo es repetición; los mismos puestos, los mismos libros, los mismos libreros y compradores, todo un poco más triste, más deslucido, más añejo. Hasta los árboles del noble y frío jardín que se alza detrás empiezan a ponerse el mismo vestido viejo, viejo y magnífico, de todos los años. Un soplo del aire del Guadarrama, unos cuantos chaparrones otoñales, y ese oro viejo perderá su esplendor, y esos libros desaparecerán de allí, a esconderse hasta las ferias callejeras de Pascua. Y dentro de un año volverán, más mancillados aún, a enlazarse con este dorado envejecer del año próximo a deshacerse.

Porque no cabe duda, son los mismos. Todos lo hemos experimentado en alguna ocasión. En nuestras minuciosas pesquisas o en nuestro distraído vagar, de repente nos ha saltado a los ojos el nombre del escritor, el rótulo del libro que tanto tiempo buscamos inútilmente. Al cogerlo, con mano trémula, de esa emoción que nunca se confesará – porque a tanta gente le había de parecer cursi -, hemos saboreado un instante de ventura. Ya es nuestro; en casa está, alineado junto a otros libros predilectos. Pues al año siguiente otra vez lo encontramos en el mismo puesto de feria. ¿ No es cierto que lo compramos? Entonces, éste, ¿ cómo está aquí, si antes no se veía un ejemplar? Y un año y otro año, como solo a nosotros nos interesaba, lo vemos allí, se ha mojado, se ha vuelto a mojar, se le han desprendido unas hojas, ha pasado del tablero de a dos reales al montón de a tres perras chicas, pero nadie lo compra, nadie lo quiere. Y su propio hermano, el ejemplar que tenemos en casa, nos parece envejecido también.

“Le elegía de los libros” del llibre d’Enrique Diez-Cañedo: “Conversaciones literarias”, Madrid, 1921. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 692

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Llibres, Old books on 14/02/2022|

“ Els bibliòfils”.

Dèiem que “el bibliòfil” era la persona que estima els llibres, i afegíem: afeccionat a les edicions originals o més correctes dels llibres.

Ampliant un xic aquestes definicions tretes del Pompeu Fabra, podríem dir que “el bibliòfil”, enamorat dels llibres, porta la seva afecció a un nivell d’equilibri entre el contingut i la forma dels llibres. Recerca la perfecció tant en el text com en la materialitat de l’edició. El bibliòfil llegeix el llibre i s’interessa pel seu contingut; però també té una exigència pel que fa al llibre com a una realització de l’art de la impremta. N’analitza els marges, n’examina la composició, en valora la tipografia i la qualitat del paper, considera l’encert de les il·lustracions i reconeix la noblesa del tipus de gravat. El bibliòfil sap la importància que té una edció numerada o una tirada limitada. Saboreja l’equilibri – tan difícil – que pot produir-se entre l’obra escrita i la seva publicació.

El veritable bibliòfil no combrega amb rodes de molí. Té el gust prou fi per a deixar de banda edicions fetes per a “épater les bourgeois” i s’inscriu en l’aristocràcia dels “gourmets” dels bons llibres. Moltes vegades li interessa més l’edició acurada i senzilla d’un clàssic, que tota la faràndula amb què s’envolten obres superficials il·lustrades amb profusió, a tot color, i enquadernades amb riquesa per a fer badar molts aprenents de l’exquisit gust de la bibliofília.

En Francesc Vindel, coneixedor profund del tema dels llibres, a qui vaig tenir la sort de conèixer ja fa molts anys em deia en una ocasió: “Los libros son como el vino: hay que saber catarlos. El “bouquet” sólo lo aprecian los buenos catadores. Muchos hay que se impresionan ante unos toneles poderosos de unas bodegas famosas… cuando la esencia del buen vino se encuentra, a lo mejor, en unas botellas olvidadas, llenas de polvo y telarañas, de una sencilla bodega familiar…”.

I, ja que parlem de Vindel, us diré que ell tenia classificats en quatre categories els afeccionats als llibres. (x)

Bibliòfil. Qui reuneix, admira, estudia i gaudeix amb els llibres. Qui busca un esbarjo espiritual amb el llibre que, dintre de les seves afeccions, li emplena la biblioteca i li serveix per a llegir-lo, conservar-lo i admirar-lo.

Bibliòman. Qui té la mania pels llibres. Qui forma una biblioteca pel sol gust de posseir-la i no té cap preocupació per saber la procedència del llibre adquirit.

Bibliolata. El qui compra llibres per a omplir les seves lleixes i vol recolzar la seva insignificància en l’exhibició d’uns exemplars que li semblen importants.

Bibliotaf. Qui enterra els seus llibres a casa i no dóna accés a ningú per a consultar-los.

Vindel solia acabar les seves conversacions sobre aquestes marèries carregant contra els “col·leccionistes” de llibres que tracten l’objecte noble com si fos una porcellana o una pedra preciosa oblidant que, en el seu interior, pot haver-hi un missatge viu, un contingut molt més important que el fet d’incorporar-lo a una relació o catàleg de sèries o col·leccions completes.

(x) F. Vindel. Manual del Libro. Madrid, 1943.

 

Article: “Els bibiòfils” a Coses sobre llibres (4) del diari  Los Sitios – Diari de Girona, el 2 de febrer de 1985.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ En los reinos cristianos, en especial el astur-leonés, hay que destacar dos nombres femeninos de artistas del libro: el de Leodegundia que firma en la Era de 950, año 912, un Codex egularum de la Biblioteca de El Escorial ( a. I. 13) que presenta iniciales miniadas siguiendo el procedimiento mozárabe de la yuxtaposición de bandas de diversos colores; de ella don Armando Cotarelo Valledor supone y don Agustín Millares admite, fuese la hermana de Alfonso III, viuda de un rey de Navarra y retirada en el monasterio de Bobadilla, cerca de Samos; la suscripción del códice escurialense dice: ‘O vos omnes qui legeritis hunc codicem, mementote clientula et exigua Leodegundia qui hunc scripsi in monasterio Bobatelle regnante Adefondo principe in era DCCCCL’. ( Oh, vosotros, todos los que leyéseis este códice, acordaos de la sierva y humilde Leodegundia que lo escribió en el monasterio de Bobadilla reinando Alfonso, príncipe, en la era de 950).

Otro nombre de mujer, el de Ende, sorprendente personalidad, la primera presencia femenina con plena intención artística de toda la producción libraria de Europa y del grupo mozárabe, que en colaboración con los presbíteros Emeterio, pintor y Senior, calígrafo, firma ‘Ende pintrix, Domini aiutrix’ las pinturas ilustrativas del códice que contiene el Comentario al Apocalipsis por Beato de Liébana, el año 975,

probablemente en el monasterio de Tábara, dúplice o mixto ( provincia de Zamora), manuscrito conservado hoy en la catedral gerundense y comúnmente denominado Beato de Gerona, en el que ‘las calidades de finura y de gracia son extraordinarias y con una fantasía tan delicada que revela inspiración femenina’ (Camón).

En opinión del profesor Wilhem Neuss, desde el punto de vista estilístico, es éste códice ‘uno de los más hermosos que existen en España y seguramente uno de los más originales del arte medieval tomado en conjunto’. En su folio 284 r una extensa suscripción expresa cómo Emeterio, ayudado por la monja Ende ( Ende pintrix), acabó el códice en julio de 975, siendo su escriba Senior ( fol 283 r), códice hecho para un abad Domingo o Dominicus. El códice se hizo en Tábara, según Gonzalo Menéndez Pidal; la fecha del códice se relaciona con el conde de Saldaña, Frendenando Flagínez o Fernando Laínez, conde de Salamanca, que fue Gobernador de la región leonesa del Duero. Camón reconoce en sus pinturas una ‘incipiente presentación de los que luego serían típicas estilizaciones y ritmos románicos: alargamiento de las figuras y de sus rostros, mayor ajuste de las vestiduras a los cuerpos, plegado rizoso de paños, mayor intención de individualizar a los personajes; este investigador ve incluso tres manos distintas en el códice, adjudicando la más exquisita, la más elegante, la de acento prerrománico más fino, la que estiliza los vegetales con un maravilloso sentido decorativo a la pintora Elde”.

LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p.18-19.

Beat de Girona

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 691

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Oficis del llibre, Old books, tagged on 08/02/2022|

Els incunables gironins.

De la mà del Dr. Enric Mirambell, director de la biblioteca pública de Girona, que porta fets nombrosos estudis sobre els incunables gironins, podem oferir, avui, una visió resumida del que foren els llibres impresos o editats a Girona abans de l’any 1500 (sic).

Era l’any 1483 quan aparegué, per primera vegada, el nom de la nostra ciutat en el colofó d’un llibre imprès. Es tracta del “Memorial del pecador remut” ( forma arcaica de “redimit”). El publicà en Mateu Vendrell, mercader, establert a Girona; però tot fa pensar que no en fou l’impressor. És possible que el llibre fos imprès a Barcelona, encarregant-ne l’edició en Mateu Vendrell. N’hi ha exemplars a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la Biblioteca Nacional de París. Està imprès en lletra gòtica i a dues columnes de 45 línies. L’autor és en Felip de Malla.

En el mes de març de 1495 es publicà el “Psaltiri devotíssim” de Francesc Eiximenis. El va imprimir Diego de Gumiel, impressor amb taller a Girona. Se’n conserva un exemplar a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona ( llegat Espona).

En el mateix any, en el mes de juny, es publicà un altre llibre imprès per Diego de Gumiel. El títol és “Paris e Viana”. Conté no més de 26 fulls i se’n conserva un exemplar a la Biblioteca Reial de Dinamarca.

Joan Valdés, impressor gironí que havia col·laborat amb Gumiel, publicà en el mes de setembre de 1945 unes “Hores del Bisbat de Girona”. No se’n conserva cap exemplar, però consta, documentalment, que es procedia a la impressió del llibre.

Del mateix impressor, Valdés, es coneixen altres dos incunables impresos a Girona: “Lançalot del las”, de mossèn Gras i “Flor de virtuts e de costums”. Foren publicats l’any 1497. Del primer se’n conserva un fragment a la Biblioteca de Catalunya. Del segon no se’n conserva cap exemplar. Altre llibre que no va ésser imprès a Girona, però que va ser editat per tres beneficiats de la nostra catedral l’any 1492. Es tracta del “Missal de Girona”, imprès a Barcelona per Rossembach, expert impressor. Els tres canonges es deien: Miquel de Sant Martí, Joan Riera i Pere Oliveras.

Cal fer anotació pel que fa referència als conceptes “editor” i “impressor”. L’editor és el que pren la decisió i la responsabilitat de la publicació d’un llibre. Aquesta decisió pot ser el resultat d’un desig que el llibre arribi al lector, tant si és per raons ideològiques ( religioses, polítiques o de gust literari) o per raons econòmiques ( aconseguir uns beneficis amb la venda del llibre). L’editor, a més d’ésser el “padrí” de l’obra, la finança pagant-ne la impressió.

L’impressor, per la seva banda, realitza la tasca de fer la materialitat del llibre. Hi aporta els seus coneixements de l’ofici, el seu bon gust i el seu treball.

Moltes vegades coincideixen en una persona o en una societat les funcions d’editor o d’impressor. D’altres no.

Tanquem aquestes breus notes sobre els incunables gironins manifestant el nostre desig, i el de molts gironins, que algun dia els nostres incunables que es conserven a la Biblioteca de Catalunya vinguin a enriquir la nostra biblioteca que disposa, això sí, d’incunables d’altres procedències, però que està òrfena del nostre tresor bibliogràfic.

Article: “Els incunables gironins” a Coses sobre llibres (2) del diari  Los Sitios – Diari de Girona, el 19 de gener de 1985.

Marca d’impressor de Joan Rosembach

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

Biblioteca de Alhakén II

“La grandeza que el Califato de Córdoba alcnazó en todos los aspectos durante esta décima centuria, es sobradamente conocida, pero ha de subrayarse aquí, sobre todo, en el aspecto cultural: famosas fueron sus escuelas, sus bibliotecas y sus libros, cuya producción alcanzó desarrollo extraordinario: la Biblioteca del Califa Alhaquen II parece contenía 400.000 volúmenes, muchos de ellos preciosos. Los libros, pues, fueron campo en que la presencia femenina se advierte ampliamente en la escritura por sus calígrafas. Entre los árabes el libro más divulgado y más leído fue el Corán, por lo que un activo comercio mantenía centenares de copistas femeninos ‘ya que con el trabajo de la mujer se conseguía más limpieza y habilidad caligráfica’; sólo en el arrabal oriental cordobés había 170 mujeres dedicadas a la copia de códices alcoránicos en elegante letra cúfica. También entre las clases elevadas se encuentran bastantes nombres de damas calígrafas notables: en la propias oficina reales de Alhaquen II fue famosa su secretaria Lobna, así como Fátima, hija del Sabollarí, también secretario del mismo Califa; en las oficinas reales de Alhaquen II se podía aprender caligrafía, gramática y poética con las mencionadas Lobna, insigne secretaria, y la anciana Fátima, la cual, ya de edad muy avanzada, escribía aún libros con elegancia y seguridad, al decir de don Julián Ribera en su tan admirable estudio Bibliófilos y bibliotecas en la España musulmana. Entre las muchas señoras de la alta sociedad cordobesa que tuvieron afición a los libros, se puede citar a Aixa, de familia muy principal, a quien los amores literarios dieron tales instintos de independencia ( sigue diciendo Ribera) que no quiso casarse nunca, muriendo doncella y de edad avanzada. Era un portento de elocuencia en sus odas, modelo de decir en sus versos; y tenía tal habilidad para la copia, que causaban admiración los libros y opúsculos que personalmente escribía de su propia mano. Con su afición  a coleccionar libros, llegó a reunir una de las bibliotecas más famosas de la Córdoba de entonces, según Aben Pascual en sus biografías, la número 1412.

Entre las clases bajas se formaron obradores donde centenares de mujeres copiaban Alcoranes y libros de rezo, que eran los más corrientes, para venderlos luego a los libreros, porque se conseguía con este trabajo realizado por mujeres, más limpieza y habilidad en la escritura al mismo tiempo que mayor baratura de jornal que con el de los copistas masculinos”.

LÓPEZ SERRANO, Matilde: Presencia femenina en las artes del libro español, Fund. Universitaria Española, Madrid, 1976, p.15-16.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 687

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Llibres d'artista, Oficis del llibre on 11/01/2022|

“El llibreter assassí.

La universal llegenda del llibreter assassí, els barcelonins la situen a les Voltes dels Encants. L’amor pel llibre del famós llibreter de vell era tan gran que no s’hi va mirar de fer una mort. Segons conta la gent el tal llibreter havia estat frare de Poblet, es va exclaustrar i es va dedicar al comerç de llibres vells.

Heus ací que un dia hi hagué una gran subhasta de llibres i entre els que es posaven a la venda n’hi havia un, els Furs de València, únic exemplar en tot el món. El llibreter sentí un gran goig de poder-lo posseir i es disposà a donar-ne tant com li fos possible. Però es presentà a la subhasta, o encant, un altre llibreter molt més ric que ell, el qual també sentia goig per la possessió del famós llibre i no s’hi va mirar a doblar les apostes que feia l’ex-monjo de Poblet. No cal dir que amb moltes ganes de posseir el llibre, el pobre competidor hagué de restar sense, ja que l’altre se’l va emportar. Al cap d’uns quants dies, els veïns del llibreter que havia comprat els famosos Furs es van adonar que, amb tot i ésser hora molt avançada, el vell llibreter encara no havia obert la seva botiga. En donaren part, va comparèixer la Justícia, que obrí la porta i va trobar el llibreter assassinat. Tot seguit van tractar de fer indagacions per tal de saber qui podia ésser el criminal. La gent va recordar la gran competència establerta entre els dos llibreters per la possessió del llibre cobejat i van sospitar si per l’afany de tenir el llibre podia haver-lo assassinat l’altre competidor. La Justícia es presentà a la llibreria de les Voltes dels Encants i interrogà el llibreter ex-monjo, el qual negà que fos ell qui havia mort el seu company. L’autoritat féu un registre a la casa per tal de veure si trobava el llibre objecte de la competència i no el va trobar. En creure equivocada la pista, es va decidir deixar la llibreria i demanar mil perdons al llibreter per la molèstia que li havia donat. Però vet aquí que quan ja eren a la porta, el jutje va veure en un prestatge un llibre de lleis molt interessant i portat per l’afany de fullejar-lo el va estirar. En treure’l va caure a terra el llibre dels Furs de

València que estava al darrera del que cridà l’atenció del jutge. La presència del cos del delicte va descobrir el llibreter, que aleshores es veié obligat a confessar-se autor del crim.

El fet produí un gran rebombori; tothom no parlava de res més, sobre tot entre la gent de llibres. La Justícia va prendre declaració al llibreter assassí, i aquest manifestà que no creia pas haver fet cap crim, ni haver comès cap delicte, puix que ell sentia més amor pel llibre que el seu company que l’havia comprat i que se l’havia quedat i que no era pas perquè tingués més goig de posseir-lo sinó simplement perquè era més ric que ell. Digué que no li dolia pas haver-lo mort per tal de tenir el llibre codiciat; el que sí que li sabia greu era haver estat assassí per un llibre que ell creia exemplar únic i que havia resultat no ésser-ho, puiz que amb el gran renou que el crim va produir es va saber que hi havia un gran amic dels llibres que entenia un altre. El Tribunal va condemnar a la forca el llibreter assassí. En el carrer de la Llibreteria contem una llegenda semblant.

Històries i Llegendes de Barcelona, AMADES, Joan; Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p.958-959.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Biblioteca Rivadeneira

“El otro aspecto de la bibliofilia, el del bibliófilo empedernido, es más raro todavía en españa, pero sin embargo existe. Al fin y al cabo, si los libros – las ediciones excepcionales por su riqueza, su perfección, la escasez de los ejemplares u otra causa cualquiera, intrínseca o histórica – son, como decíamos, verdaderas joyas, una colección de ellas constituirà un verdadero tesoro. De suerte que el bibliófilo, generalmente considerado como un maniático, a menudo es mucho más sagaz y avisado que los coleccionadores, por ejemplo, de marcos alemanes y otros papeles mojados, sobre todo en los calamitosos tiempos que corremos. De ahí que el bibliófilo puro, el avaro de riquezas tipográficas, existe y existirà probablemente mientras no se pierda el uso ni la noción de la imprenta.

Lo verdaderamente raro es el caso del bibliófilo filántropo, del hombre que ama los libros con apasionamiento, pero que los ama para hacerlos amar, no para gozarse en ellos solitaria y egoísticamente, e incluso es capaz de grandes sacrificios para inculcar a las gentes el amor al libro. Don Ramón Miquel y Planas es uno de esos bibliófilos desposeídos de toda avaricia. Los bellísimos libros que ahora publica en castellano, en inteligencia con la Librería de los Bibliófilos Españoles, de Madrid, son muy agradables para el amante de esas cosas. Pero si el amante es catalán y está un poco enterado, esos libros tan bellos no dejará de infundirle, al cortarlos con esmero, un poco de melancolía. Representan otra energía catalana que se va de aquí. Y, si no se va, por lo menos se aleja, se desvía.

Miquel y Planas comenzó y estuvo publicando durante muchos años nada más que obras catalanas. El catálogo de sus ediciones en nuestra lengua es considerable. Representa una fortuna que un simple particular, sin ayuda ni subvención de nadie, gastó en una empresa cultural patriótica, con una generosidad, una buena fe  y un celo admirables. Miquel y Planas se proponía crear una especie de corpus litterarum catalán, parecido a lo que la Biblioteca Rivadeneira es para la literatura castellana. Ha trabajado en ello muchos años, ha hecho grandes dispendios, mereció un premio del “Institut d’Estudis Catalans”. Pero… ha acabado por abandonar su empresa, amargado, hastiado, desilusionado. Y como el bibliófilo tira hacia los libros, del mismo modo que la cabra tira al monte, para seguir cultivando su viejo jardín Miquel y Planas ahora se vuelve silenciosamente de espaldas a su tierra y se convierte en editor castellano.

Esta es una historia que entre nosotros se repite con demasiada frecuencia. En arte, en periodismo, en política, en mil órdenes diversos, los catalanes se cansan de estar en su tierra y acaban por emigrar. Ahora le ha tocado el turno a un aspecto muy interesante de la bibliofilia catalana. Somos pocos y no nos entendemos. ¿Por qué será? Aun suponiendo que no todo sea culpa de un medio y una sociedad en exceso repelentes; aun aceptando que los individuos cometan también sus pecados, como la colectividad, siempre queda en pie que este mundo nuestro es de una estrechez y una pequeñez angustiosas por lo infinitas. En todas partes los hombres se querellan furiosamente. Pero casi nunca se ven en la necesidad de abandonar por ello su obra y trasplantarse a otro mundo. Aquí, entre nosotros, la atmósfera es tan enrarecida que en cuanto un individuo entra en colisión con el ambiente dominante, en seguida no puede – Miquel y Planas con su bibliofilia es un nuevo ejemplo que añadir a la vieja y consabida serie – ni siquiera seguir respirando. Para no morirse tiene que emigrar, material o espiritualmente. Y así pasa a ser una abeja nuestra que trabaja  produce para otras colmenas”.

Article. “La emigración forzosa” de Gaziel a La Vanguradia del 12 de març de 1926.

12 dels 14 llibres de la Pequeña Colección del Bibliófilo

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 683

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Oficis del llibre, Old books, tagged , on 10/12/2021|

Plaça de Sant Agustí

“El convent de Sant Agustí i la Fira de Bellcaire.

Com ja vam dir en passar per la plaça de Sant Agustí, on avui hi ha la caserna d’artilleria, hi havia hagut el convent dels pares agustins, del qual encara es conserva una part del claustre, per cert molt interessant, barrejada amb l’edificació nova.

En aquest convent s’havia venerat la Mare de Déu de l’empenta, de la qual ja vam parlar.

Per aquests verals i fins vora l’actual passeig del Born, s’estenia la fira de Bellcaire on es venien rampoines i tota mena de desferres i que era concorreguda pels marxants de coses velles. Aquesta fira només funcionava els diumenges, aixó com els Encants ho feien tres dies a la setmana. Els Articles mercadejats als Encants eren generalment millors que els que feien cap a la fira de Bellcaire.

Fira de Bellcaire

Els horts i solars d’aquesta rodalia servien de magatzem a dipòsit de desferres i andròmines velles que constituïen la fira de Bellcaire, que fou traslladada amb el nom d’Encants als carrers d’en Floridablanca i d’en Sepúlveda per tal de poblar-los, ja que aleshores s’urbanitzaven.

Al jardí del palau de Belles Arts s’havia conservat una font monumental que era un dels tres brolladors que adornaven el Passeig Nou o de Sant Joan. La tradició conta que la nit de Sant Pere, al punt de mitja nit, si hom mirava atentament al fons de l’aigua del brollador, veia com passava Sant Pere en una barca de vela amb un fanalet i pescant amb canya.

Hom assegura que l’escala més petita de Barcelona és la del número 10 bis d’aquest carrer. Té l’entrada molt baixa i forma arc; consta d’un sol pis.

Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES. Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p. 730-731.

Palau de Belles Arts

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Biblioteca Vaticana

“ ‘En contraposición con el verdadero bibliófilo, existe otra figura de coleccionista de libros: la del bibliómano. El bibliófilo ama los libros en sí. El bibliómano  no se propone sacar otro partido de sus libros almacenados que la vanagloria de tenerlos, lo que en el mercado puedan y, muchas veces, su valor decorativo prescindiendo de su valor intrínseco…’. Esta afirmación procede de Don Ramón de Dalmases Villavecchia, Marqués de Mura, que ayer disertó en la Librería Porter sobre ‘La bibliofilia y las sociedades de bibliófilos’. Don Ramón de Dalmases es el presidente de la Asociación de Bibliófilos de Barcelona .

-¿Quiere definir qué es un bibliófilo?

-La mejor definición que encuentro para este concepto es la misma palabra que lo traduce: ‘biblio’, libros, y ‘philos’, amigo. Es decir: amigo de los libros. Sin embargo, muchas personas se interesan por los libros y se deleitan con su lectura sin que puedan ser llamados bibliófilos… Porque, para el bibliófilo, los libros son esto y mucho más; siente por ellos verdadera pasión, los aprecia por su contenido y por su presentación, aquilata la calidad del papel, el adorno de sus filigranas, la perfección de su tipografía, el valor de sus ilustraciones, el nombre del artista que fues u autor, la encuadernación, la fecha y rareza de la edición y la importancia de cualquier dedicatoria o autógrafo que contengan. El bibliófilo conoce sus libros a fondo y se deleita con su vista.

– Ese deleite. ¿ No sale muy caro?

Hispanic Society

– Depende… Se puede ser bibliófilo sin seguir de cerca a Anatole France, que definía como bibliófilo al que poseía ‘el mejor texto en la mejor edición’. Como toda definición, la de France adolece de cierta imprecisión y recoge, además, una valoración crematística y, por lo tanto, eminentemente clasista. La persona modesta, el trabajador, el estudiante que recorre los puestos de venta de libros viejos para ir formando una colección sobre determinadas materias con la esperanza de mejorar esa colección tiene también derecho a llamarse ‘bibliófilo’.

-¿Abundan los bibliófilos en este país?

– Somos muchos. Sólo en nuestra Asociación, que mantiene un ‘numerus clausus’, hay cien, además de los socios colectivos, entre los que se encuentran, por ejemplo, la Biblioteca Vaticana, la Hispanic Society, la Biblioteca Nacional de Paris y la Biblioteca de Cataluña”.

Article: “Bibliófilo, muy distinto de bibliómano”, a La Vanguardia del 5 de febrer de 1974, p. Autor:?

Biblioteca de Catalunya

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 679

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques on 18/11/2021|

“L’avenç del llibre va subdividir en diversos oficis la feina que primitivament havia fet un de sol. Els llibreters van seguir a la confraria de Sant Jeroni, formada només pels qui venien llibres, Els estampers van formar colla a part i van escollir per patró sant Joan Evangelista, per la circumstància d’haver sofert el martiri de posar-lo dins d’una caldera d’oli bullent davant de la porta llatina de Roma. D’aquí ve que hom l’anomeni sant Joan ante portam latinam. Els impressors van creure veure alguna relació entre la caldera d’oli del martiri i la caldera on es fonien els tipus d’impremta i per això el prengueren per patró. La veu popular deia d’aquest patró sant Joan: “Au i portam la tinta”.

Els relligadors van crear una altra secció i van prendre per advocat sant Bartomeu, ja que el seu martiri consistí a treure-li la pell. Com que ells cobreixen els llibres amb pell el varen escollir per patró. Els estampers i venedors de llibres vells havien venerat sant Joan de Déu, perquè quan tornà de predicar la fe per terres de Moreria, flagel·lat per terribles misèries, es dedicà a fer de marxant d’estampes i de llibres vells i anava de poble en poble per Andalusia.

Un any abans de les ordinacions de l’ofici de llibreter ja fou disposat que cap ciutadà no pogués adquirir cap partida de paper ni de pergamí sense declarar-la abans de tres dies als prohoms de l’ofici, els quals, si els convenia, tenien dret a adquirir-ne fins a dues terceres parts per al fons comú professional.

La documentació d’aquells temps parla de llibres de paper o de pell, detall que indica que coexistiren durant algun temps els dos tipus de llibre.

Cinc anys d’aprenentatge.

L’aprenentatge de llibreter durava cinc anys. Els aprenents devien furtar llibres dels obradors dels mestres i els devien vendre a baix preu, puix que fou disposat que ningú més que els mestres llibreters no podia vendre llibres nous; Així van tallar la sostracció de llibres per part dels aprenents, ja que no trobaven qui els en comprès i qui ho feia queia en delicte. També fou disposat que només poguessin vendre llibres vells els llibreters examinats i que si cap regataire o marxant de coses velles en venien en algun dels tres encants públics de les places de Sant Jaume, Nova o de la Llotja, no ho pogués fer sense servir-se de corredor públic, o sia precisament a subhasta i encant. També fou disposat que els mestres llibreters no podien avenir-se amb cap mestre de minyons per proveir-lo dels llibres que necessités, puix que en podia sortir perjudicada la lectura convenient per als infants.

Històries i Llegendes de Barcelona , Joan AMADES.

Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum I, p.700-702.

Llotja

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

.-“  El papiro evoca los enigmas orientales y el sentimiento copto. Los códices de pergamino medievales, evangélicos preceptos. La encuadernación bizantina, áurea suntuosidad y grandeza.

El arca del pensamiento tiene origen sagrado.

Los santos y los filósofos de los viejos retablos llevan un libro en la mano, símbolo de teológica fe. La configuración silenciosamente severa de códices y manuscritos tuvo majestuoso asiento en el seno de los antiguos cenobios. Abrir y cerrar un libro es un acto solemne, vetusto y siempre nuevo para el alma sedienta de perfección.

Cuando en días luminosos las páginas impolutas recibieron la imronta amorosa de las letras de molde, el libro impreso posee una ambición cultural que enlaza las aspiraciones universales y el ideal común. El polen fecundante de la moral cristiana se esparce por el orbe y su germinación abre anchos horizontes a la mente y a la caridad. Controversias escriturarias e intransigencias feroces nublaron sin embargo la razón. Apasionarse por el libro, su signo, su ‘bibliognostia’, es una consecuencia natural de alcance absoluto. Por ello en las humanas contiendas el libro, manuscrito o impreso, su continente y su contenido, ha sido víctima tantas veces de persecuciones y enconos. La lucha ha sido cruel. Bibliófilos y bibliólatras, bibliófobos y biblioclastas, han sido sus amigos y sus enemigos.

Temple of Rameses II (Osymandias) on creuen que hi havia la biblioteca

La ceguedad y el fanatismo han involucrado su esencia.

Osymandias, rey de Egipto, escribió en el pórtico de su biblioteca instalada en su magnífico palacio de Thebas: ‘Tesoro de los remedios del alma’. Jamás el libro fue mejor definido. Se debe a Cicerón la apología, tantas veces citada:’Las letras son el alimento de la juventud y el gozo de la vejez’.

Séneca, el estoico, consolador de todas las adversidades, preceptor del fatídico Nerón, nos pone sin embargo sobre aviso: ‘¿De qué sirven tantos libros – dice – si su dueño apenas tiene tiempo de leer los títulos?’. ‘Es preferible acertar siguiendo a pocos autores que errar siguiendo a muchos’, añade. Séneca es contundente y mordaz. No está al lado de los cumplidos. Ello no le impidió amar el lujo y la opulencia. Su pluma era de oro, su pupitre, esmaltado de piedras preciosas; su mansión y sus jardines; sus aforismos morales, desconcertantes.

La exageración es pecado venial. Lo comete el santo y el impenitente. Amar los libros es cosa loable. Viciosa la obsesión. La magnitud de la ambigüedad no tiene límites.

En nuestra edad, ofuscados bibliófilos han encontrado el fin de sus días encerrados en sus bibliotecas. La pasión del oro, se ha dicho, no es nada comparable a la pasión del libro.

Chateaubriand no podía sufrir el acopio de volúmenes; calificaba de nidos de ratones las grandes bibliotecas. Víctor Hugo leía poco, lo mismo que Lamartine, Maupassant y Emilio Zola. Necesitaban el tiempo para escribir, no les quedaba para leer. Pierre Loti en su discurso de recepción en la Academia Francesa declaró:? Je ne lis jamais’. Otro, cerró tan peregrina postura diciendo que la lectura era cosa de ociosos. Flagrante paradoja, pues unos y otros seguían publicando libros – que ésta era su profesión – no para fomentar la ociosidad, sino para provecho y solaz entretenimiento de los que no escriben.

¿Cómo sin leer repetidas veces un mismo texto hubiera podido decirse con seriedad que tal ente se sabía el Quijote de memoria; que tal orador pronunciaba de carretilla sus discursos o que el simple enamorado ochocentista recitaba letra por letra la Carta del Tren Expreso de Campoamor’ la lectura es un placer racional.

El poder y prestigio del libro no ha sido abatido a pesar de las furias y vendavales de los siglos. Los templos destruidos y sus bibliotecas se han vuelto a construir al ejemplo reciente de la abadía de Montecasino. Incendios y  asolaciones se suceden sin cesar. El destino del libro permanece incólume. Después de la tempestad viene la calma con suaves armonías según la célebre sinfonía pastoral. Los pájaros siguen cantando, las aguas recuperan su curso, la primavera renace…”

Article d’Emilio Brugalla: “ ‘Los bibliófilos’, de Mariano Fortuny”, a La Vanguardia del 21 d’abril de 1976.

Abadia de Montecasino

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 672

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques on 05/10/2021|

“ L’edició de bibliòfil consisteix en una sublimació de l’art de la impremta a base del retorn controlat, en l’espai clos del tiratge reduït, al mode artesanal i a la dignitat material que li havia reportat la seva glòria: tipografia de caixa i composició manual, tiratge també manual ( mentre sigui possible), paper de fil i de fabricació, si pot ser, de tina, i inclusió sistemàtica de les tècniques dites “nobles” del gravat artístic: la xilografia i la calcografia. El 1893 Édouard Pelletan, famós per les seves “edicions d’art”, especifica molt bé les “tres condicions del llibre bell”, esdevingudes la fórmula clàssica de l’edició de bibliòfil: “ un text notable, il·lustrat amb xilografies segons els dibuixos confeccionats ad hoc per un il·lustrador especialment elegit, i imprès amb una cura perfecta”.

“Imprès amb una cura perfecta”: ni Pelletan ni cap dels seus col·legues no diu res sobre els tipus ni la mise en page, que òbviament no es plantegen com a problema. En la mesura que la tipografia francesa, controlada encara sense excepció a les impremtes, havia arribat a la seva culminació, i això explica que la tipografia de l’edició de bibliòfil no és qüestioni en general el tipus utilitzat, la composició i el disseny de pàgina, sinó que aspiri bàsicament a encarnar la composició perfectament ben feta segons les regles d’un art perfectament ben constituït.

Marca de l’editor Lemerre

Que l’aparició de l’edició de bibliòfil és una resposta a la generalització del llibre industrial, barat, produït o distribuït massivament, ho reconeix el 1893 amb tota claredat el mateix Pelletan:

“El dia en que Charpentier va inventar el llibre barat mitjançant la combinació de text compacte, petit format i paper sense marges i sense pes, el llibre va sofrir la seva revolució del 1789. L’aristocràcia del llibre va restar ferida de mort. Aquest esdeveniment succeïa el 1838”. Des d’aquesta època, és sabuda la rapidesa amb la qual el llibre ha seguit el seu camí cap a la democratització. Darrere el volum barat sense il·lustracions han vingut el volum barat il·lustrat, i el fotogravat ha permès d’oferir la imatge a un preu extremadament reduït…

Malgrat una breu temptativa anterior de l’impressor Auguste Poulet- Malassis ( 1857-1862), editor de Baudelaire i amic de Gautier i les Goncourt, el fenomen de l’edició de bibliòfil esclata definitivament cap a la fi del Segon Imperi. El 1866, l’editor Alphonse Lemerre comença la seva carrera amb una col·lecció de literatura in-octavo coposta amb els caràcters elzvirians de Perrin, amb inicials i capçaleres a l’estil del segle XVI; aviat (1868) comença a fer tiratges limitats i numerats en una jerarquia de versions múltiples amb marges i papers de menys a més luxe,…” “Art de la impremta i edició de bibliòfil” de Josep M. Pujol, en el llibre Tres arquitectes del llibre: Lluís Fou, Jaume Pla i Miquel Plana, dirigit per Jordi Estruga, Olot, 2004. També es pot llegir en el llibre Lletres il·lustrades.Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions; Aloma &ABB, Andorra/Barcelona, 2019.

« Étude pour la figure d’Édouard Pelletan »
par Henri Martin (musée Paul-Dupuy).

XQ  XQ  XQ  XQ   XQ   XQ   XQ

“ Los fumadores poco cuidadosos, los que toman rapé, los que herborizan y secan luego flores y hierbas entre las hojas del primer volumen que les viene a las manos, los que no limpian ni los estantes ni los tomos, los que los limpian malamente, los fabricantes de zambombas, los tenderos de comestibles ordinarios, las cocineras y amas de casa poco escrupulosas que buscan pergaminos y papeles para cubrir orzas de manteca y potes de confitura, el agua y la humedad, el polvo, la grasa, las yemas de los dedos sucios mojados en saliva para volver las hojas, los ratones, las cucarachas, el fuego y la luz de gas – entre otros muchos hombres, mujeres, plantas, insectos y elementos naturales – componen el formidable ejército de enemigos dispuestos siempre a destruir impresos y manuscritos. La civilización fué concluyendo con algunos otros que no he mentado. A la electricidad y a la producción baratísima de cintas-metros se debe la muerte de las velas de esperma, que solían apagar con el libro los lectores en la cama, y que los sastres y zapateros hayan dejado de construir tiras para tomar medidas, y contrafuertes para el calzado femenino, con las hojas de los códices, sin perdonar los enriquecidos con iluminaciones de toda especie.

  En Santa María de Huerta me refirió hace años el párroco, que había conocido a uno de aquellos artistas que se servía de un metro o vara formado con trozos de pergaminos arrancados de los manuscritos más notables de aquel rico monasterio, viéndose claramente en tal medida fragmentos de preciosas miniaturas. También este caso tiene precedentes entre nuestros cultos vecinos de orillas del Sena, en donde el ramo de zapatería, en beneficio de las señoras, inmoló dos millones o más de volúmenes para aprovechar los pergaminos y badanas de las cubiertas.

  Ni más ni menos que en África. Cuando la Biblioteca de los Califas del Cairo fué saqueada por los turcos en el siglo XI, parte de los libros, al ser transportados a Alejandría, cayó en poder de una tribu berberisca, cuyos esclavos arrancaron las cubiertas de los volúmenes para hacer zapatos o babuchas.”   Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.19-21.

Biblioteca d’ Alexandria

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 660

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques, Enquadernacions, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Oficis del llibre, Old books, tagged , on 06/07/2021|

“ Si els bibliòfils haguessin de triar un Sant Patró, com ara els impressors tenen Sant Joan ante Portam latinam i els llibreters tenen el Doctor Màxim Sant Jeroni, el tindrien ben bo de trobar. No en el martirologi romà, precisament. No és sant canonitzat, encara que visqué una molt santa vida. Ell portà la bibliofília, o sia l’amor dels llibres, fins a un extrem heroi.Amor quan desmesura, semblant  és d’oradura, deia el refrany català del segle XV. Amà el llibre amb una amor desmesurada, amb una amor quasi furiosa d’orat, el bisbe de Durham Ricard de Bury, autor de la carta pastoral intitulada Philobiblion, que fou el credo i la professió de fe de tot bibliòfil. Anys enrera la Cambra Oficial del Llibre, de Barcelona, pensà de fer una traducció i una bella edició, digna de l’entitat que la patrocinava, d’aquest opuscle que ja en totes les llengües cultes té la seva edició monumental. L’única traducció en cap de les llengües ibèriques que n’existeix, és la que publicà Pin i Soler en bell català, l’any 1916. I Catalunya té la sort de posseir un dels pocs còdexs que n’existeixen, procedent de la Biblioteca Dalmases. Ricard de Bury,

Biblioteca Dalmases

hipotètic Sant Patró dels bibliòfils, fon contemporani del nostre Ramon Lull. Nasqué l’any 1281 a Anglaterra, prop de Bury Sant Edmont, i morí a la seu de Durham l’any  1345. En aquell temps els llibres s’estimaven amb una amor paternal, alhora gelosa i tendra, molt més que no ara que les màquines trepidants n’infanten amb tanta i tan fàcil profusió amb una monstruositat tan prolífica. Aleshores l’eixida d’un llibre dels Scriptorium tenia quelcom de púdic i d’august, com ara un naixement ; i si el llibre era bellament il·luminat per una mà florida i lenta, aleshores la festa era gran, com la que es fa per un nadó primogènit que és portat a bateig entremig de blancors i randes. Eixugar la ploma, després d’una tasca llarga i amorosa i d’haver escrit al darrer full : Dextram scriptoris benedicat Mater amoris (que la Mare de l’Amor beneeixi la destra de l’escriptor), era un gran treball consumat i una bella victòria aconseguida. Ricard de Bury visqué en aquesta edat infantívola de la bibliografia, Abans que això hagués vençut Allò, segons la fórmula sibil·litica de Víctor Hugo, abans que l’Arquitectura hagués estat derrotada per la Impremta, i

Goliat per la fona de David, i l’Enormitat per la Delicadesa, i els dracs de les gàrgoles i les bèsties monstruoses de les gòtiques catedrals pel formiguer menudíssim i negre de la tipografia. En aquest temps, el bisbe de Durham publica, a manera de document pastoral, endreçat a tots els fidels de Crist que veuran les presents Lletres, el seu Tractatus pulcherrimus de amore lïbrorum, que és la Santa Regla de tots els devots bibliòfils. L’amor dels llibres no esclatà en el cor de Ricard de Bury, amb la seva elevació a l’episcopat. Ja li venia de vell, puix que era un amor de la seva jovenesa. Però quan fou bisbe consagrat mesurà  les seves antigues amors amb aquella cana d’or amb què el Vident de l’Apocalipsi veié que era mesurada la superna Ciutat de Jerusalem. Midada i tot amb aquesta mesura àuria, la seva bibliofília, fou trobada acceptable als ulls de Déu ; i es ratificà en aquest gran amor dels llibres el bisbe Ricard de Bury, qui ja al servei dels llibres havia posat els càrrecs àulics i diplomàtics que li havia confiat el Rei Eduard III, d’Anglaterra. Ell estimà als llibres amb una amor primerenca i quasi ingènita. En la seva florida joventut, els llibres foren per ell amables super amorem mulierum. Ell mateix ho confessa : “L’amor dels llibres que ens ve de molt jove, ens arriba a produir una mena de lànguida voluptuositat.» No està segur, en la seva consciència delicada, que l’amor dels llibres no li hagi fet cometre algun pecat venial, ja sia que l’objecte del nostre amor fos honest i fos pura la nostra intenció.» De bell grat deixa a altres bisbe» la glòria de les grans construccions arquitectòniques que aleshores la terra trametia al cel amb una exultació de Hosanna o d’Al·leluia ; i vol per ell només que la glòria amagada i humil d’haver-se fet pobre comprant llibres, és a dir “arquimeses de Sabiduria”, en comparança de la qual l’argent és estimat com el fang, i l’or com l’arena menuda i esmunyedissa». A aquells qui el mosseguen i el critiquen per la seva incurable bibliofília i per la seva temerària emacitat o sia passió de comprar, ell els perdona la passió llur per la cacera, pels viatges, per l’agricultura, per la guerra i pel joc, tot temps que ells signin indulgents per la seva bibliofília que li dóna solaç repòs, bell viure i dolça quietud i li proporciona motius infinits per a més amar Déu i reverenciar-lo. I fidel a ell mateix, Ricard de Bury sent gravitar sobre la seva consciència de pastor l’obligació de promoure i suscitar en la clerecia i els fidels encomanats a la seva vigilància, la seva entranyable í apostòlica bibliofília. I escriu la pastoral Philobiblon que extractaré en un article terç i últim.

Article: “Bibliofília II” de Llorenç Riber a  La Veu de Catalunya, 16 nov 1926.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“Todos los libros, grandes y pequeños, importantes o intrascendentes, tienen una génesis más o menos confesable.

Este librito que tienes en las manos nació a consecuencia de mis aficiones de coleccionador de libros, Bibliomanía o Bibliofilia; tiene poca importancia el calificativo que se le quiera poner. En el fondo es una obsesión más o menos apasionada por almacenar libros, que la mayoría de los mortales consideran perfectamente inútil.

En el caso concreto de los libros de fábulas, es cierto que con poseer un buen ejemplar de cada autor, nuestra información es no demasiado inferior a la que puede tener el coleccionador más afortunado de todas las ediciones aparecidas.

Todas las manías son atacables desde un punto de vista rígidamente austero. Pero creo que media un abismo entre el coleccionador de etiquetas y el coleccionador de libros.

Ya supongo, lector discreto, que adivinas asoma en estos párrafos un propósito justificativo. Es verdad, y no quiero ni aspiro a merecer disculpa.

Yo también, en horas de soliloquio pretenciosamente formal, he visto que dedicar nuestras al afán de adquirir ediciones raras, en esta épocade dispersión nuclear y cuando estamos tan cera del cero absoluto, es acaso una ocupación que raya en frivolidad.

A pesar de esta sincera confesión, puedo decir que en mis aficiones librescas he conseguido en muchos momentos de nuestra vida atormentada, un remanso de paz y de fácil alivio de las miserias espirituales de este  mundo que nos ha tocado en suerte.

Mi afición a recoger libros de fábulas no se ha limitado a la posesión de ediciones cada día más difíciles, sino que además he gozado horas deliciosas leyendo sus ingeniosos argumentos o saboreando la gracia de su redacción y de su estilo.

Para aquellos que conocen mis actividades habituales, espero que esta justificación servirá.”

“La psicología de los animales domésticos a través de los fabulistas” de José Vidal Munné,Madrid, 1951 ( Artes Gráficas Grigelmo-Bilbao).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 659

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques, Enquadernacions, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , on 29/06/2021|

“ A dret seny he deixat que passés enllà la festa major del Llibre, amb tots els seus ritualismes imposats, per parlar del llibre. Les festes majors de la litúrgia acostumen de tenir vuitada. La festa del llibre no solament vuitada hauria, sinó que hauria de durar de cap a cap d’any. I la festa hauria d’ésser silenciosa, recollida, en el secret de la cambra, on l’Evangeli diu que s’ha de recloure aquell que vulgui fer oració al Pare qui està en el cel. I un hom s’hauria d’acostar al llibre amb aquell estovament d’estranyes i amb aquella flama continguda amb què es fa una comunió espiritual.

Bibliofília val tant com dir amor al llibre. No precisament a les edicions rares ni a les sumptuoses relligadures. No és que això hi sigui per demés. Els qui estimem els llibres voldríem veure’ls i tenir-los sempre noblement estampats i bellament vestits. No han d’ésser aquestes apreciablles exterioritats alló que en el llibre ens enamori; sinó la íntima i callada confidència que ens fa; la veu secreta de l’oracle que ens parla de dins aquell bosc de fulles vives, de dins aquella penombra frondosa on l’esperit habita i vol ésser consultat.

Renan retreu amb gran elogi i amb una mica-mica de recança aquella fórmula de la vida oculta i feliç de Thomàs de Kempis: In angello, cum libello: A un petit recó amb un llibre petit.

Certa cosa és que hi ha llibres que tenen un poder quasi miraculós de pacificació. Erasme conta d’ell mateix que de la lectura dels Diàlegs Ciceronians en sortia amb l’ànima aplacada. I no era cosa gaire fàcil portar la pau a les ànimes fremebundes dels homes del Renaixement. La lectura de Thomàs de Kempis també n’és de pacificadora. I pacipica l’ànima i la reposa la lectura de Sèneca; i agombola l’ànima i la bressola la lectura del petit llibre de Marc Aureli, de qui hom ha dit que era l’Examen de consciència d’un Emperador. A les pàgines d’un llibret aixì, de benefactor i remeier, un hom si hauria d’acostar en estat de gràcia:

Sunt certa piacula vitae quae te Ter puré lecto poterunt recreare libello

Hi ha certs vicis en la vida, diu Horaci, pels quals vicis devem expiació, qne es poden redimir amb la trina lectura d’un llibre, feta amb puresa de cor. Com es veu, el poeta filosòfic i sentenciós, parla de la lliçó d’aquests llibrets que aconsolen, com si fos un acte de religió o de litúrgia. D’aquesta religió són professos, i són devots d’aquesta litúrgia, no tant els qui amen els llibres per l’estamper que els donà a llum, per la raritat qne els fa inassequibles, per la noble enquadernació que els dóna preu ; sinó més tost aquells altres qui els estimen pobrets i nuets, per ço que porten dintre, per l’ametlla gustosa i suavíssima qne han madurat entre el fullam. Estimar els llibres per la part externa, té el seu risc i el seu perill : el de degenerar en la bibliofília, en el sentit restret i pejoratiu del mot, que fa qne els qui n’estan tocats s’aturin a les portes del temple i no siguin admesos, per indignes i mal preparats, a la celebració dels misteris ni a la partícipació del festí. De bibliòfils així n’hi ha molts, adscrits a una fe qne no professen, i a una religió on no combreguen mai.

Anatole France, el gran ensumador de  llibres — posat que la llur astringent olor fou la primera que sentí el seu olfacte d’infant, dins la botiga del seu pare — evoca, en un dels articles que composen La Vie littéraire, la figura de dos bibliòfils, canonge l’un de Notre Dame i vicari l’altre d’una de les parròquies de París. Com que estaven tocats d’una mateixa passió, ell, l’home de les escèptiques elegàncies, i aquells dos sants barons de Déu, tots els matins, sense cita prèvia, com és de raó, es trobaven rondant pels volts d’allà on morava Bibliofília, la dama de llurs amors i de llurs pensaments, invariables i constants. Olorin els qui vulguin roses i gessamins, que jo oloraré fulles impreses, es deien cada un a sí mateix, en eixir de casa. Com que estimaven el mateix, sentien un devés l’altre una sorda i hostil gelosia ; i es trobaven, tots tres a la mateixa hora, al lloc mateix : als Encants de llibres, entre el Pont Reial i el Pont de Sant Miquel,es saludaven amb una polida i untuosa salutació; es miraven de reüll, amb un gest dissimuladament hostil, i s’espiaven les butxaques. La tasca dels dos eclesiàstics sobre la terra, era d’embutxacar, dins les insondables fondàries que porten els clergues, a l’un i a l’altre costat de la sotana, llibres relligats en pell; si al llom portaven, un daurat, aquella menuda flor de lis de les enquadernacions del segle XVIII, quina joia! El lliri de Salomó, no tenia comparança per ells amb aquell petit lliri bibliogràfic. EI canonge era grassó í rodó i tenia la cara púdica i vermella com la d’un infant ; un cos fet a posta per estatjar una ànima plàcida, canonical. El vicari era escardalenc í violent, amb el front votat a les tempestes. El canonge meditava d’escriure la Vides dels Sants Bretons i per això furava en les llibreries. El vicari pensava fer una obra de vasta polèmica, una mena de Ciutat de Deu de Sant Agustí i per això furgava en els encants. Estimaven, però, els llibres amb un tal amor tan cariciós que aquest amor fou estèril No s’han escrit ni les Vides dels Sants Bretons del canonge de Notre Dame ni la gran obra apologètica del vicari d’una de les parròquies de París.

Article: “Bibliofilia I” de Llorenç Riber a La Veu de Catalunya,  27 oct 1926.

χφ          χφ          χφ          χφ         χφ          χφ          χφ

Els Quatre Gats

“ Los establecimientos de viejos libros de Barcelona radican la mayor parte en la actualidad en las calles de los alrededores de la catedral, en las que abundan también las tiendas de mercaderes de las más diversas antigüedades.

José Porter es en nuestros días el más activo, entusiasta e internacional de los libreros anticuarios, admirado de los bibliófilos, de los escritores y de todos sus colegas. En 1923 inauguró su primer establecimiento en la calle de Montesión, en el inmueble neogótico en cuyos bajos estuvo  instalada durante cuatro años la cervecería-restaurante ‘Els Quatre Gats’, que tan grato recuerdo ha dejado en el mundo del arte. Hoy, su vasto establecimiento ‘ Porter-Llibres’, instalado en la Avenida de la Puerta del Ángel, es considerado una institución bibliográfica de primer orden, por lo que ha recibido oficialmente las más honorables distinciones. En el estrado de su salón de conferencias, personalidades de gran prestigio disertan sobre temas varios relacionados con la bibliofilia y su más recóndita significación.

En su reciente publicación, que titula ‘Els Llibres’, obra dada a la luz en 1973, con motivo de la celebración del cincuentenario de su librería, descubre José Porter cuál ha sido y sigue siendo el calibre de su vocación de librero, anticuario y erudito, sensible a todas las manifestaciones del arte y del espíritu, de la música y de la poesía. La sólida tradición de la bibliofilia catalana, nos dice Porter en uno de sus ensayos, fue personificada por la excelsa figura del obispo Félix Torres Amat y por Marián Aguiló i Fuster, precedido de otros no menos célebres varones del siglo XVIII, precursores de la bibliofilia de nuestra región”.

Emilio Brugalla Turmo: En torno a la Encuadernación y las Artes del Libro. Diez temas académicos. CLAN, Madrid, 1996, pp. 250-251.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »