L’Associació Professional del Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni és hereva de l’Agrupació de Venedors de Llibres d’ocasió del Paral·lel que va ser fundada l’any 1931. Tres anys després, l’any 1934, es va publicar el primer número del Nostre Butlletí, una publicació que volia impulsar i consolidar la bona feina cultural que en aquell moment feien els paradistes. Aquesta publicació va ser un símbol de la motivació i l’emprenedoria que sempre han caracteritzat els membres de l’Associació.
Al llarg de 80 anys, l’Associació ha fet pel barri de Sant Antoni un triple paper: primer com a suport econòmic, segon com a impulsora de la cultura popular d’un territori i tercer fomentant el desenvolupament personal i la integració social dels associats que la integren.
Actualment, 75 paradistes treballem de forma independent, en veïnatge, formant un Mercat únic i pioner. El més gran d’Europa en el seu gènere. I ho és perquè, el Mercat Dominical de Sant Antoni és una Institució molt vinculada a la nostra cultura. Capaç de fusionar dues tradicions que formen part de la nostra essència: per una banda, la tradició mediterrània dels mercats a l’aire lliure i, d’altra, la tradició literària i editorial, tan arrelada a Barcelona, que ha fet que la nostra ciutat sigui anomenada Ciutat de la Literatura per la UNESCO .
Els paradistes generem vincles sòlids amb els nostres clients i visitants gràcies a un tracte proper i professional. Oferim un servei de recerca i d’orientació, i la nostra àmplia experiència ens permet proposar recomanacions a mida dels gustos personals dels clients. Els vincles entre clients i paradistes, al llarg dels anys i de molts diumenges, s’han fet tan profunds que tot sovint els paradistes arriben a anticipar els gustos i, d’altres vegades, descobrim noves passions ampliant les inquietuds de lectors i col·leccionistes.
Un periodista de «La Vanguardia», Oscar Caballero, va escriure no fa gaire que «la bibliofília és un virus benigne i cultural». No és el moment de fer la història, ni que fos sumària, de la bibliofília a Catalunya, de Ramon Miquel i Planas, Lluís Faraudo, Erasme de Janer, Gustau Gili, Ramon de Capmany o Jaume Pla. I no podria oblidar-me de les curioses edicions de bibliòfil en català a l’exili, amb llibres il·lustrats per Picasso, Rebull o Grau Sala. Qui recorda l’obra que van fer a ParísFerran Canyameres (editorial Albor) i el rodamon, pintor i escriptor, Carles Fontserè?
Certament encara tenim l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, creada el 1943: Josep Porter n’és un dels gloriosos fundadors supervivents. Mentre que l’Agrupació de Bibliòfils de Tarragona (1945), en la qual el notari Josep Gramunt feia de mentor, es va esllanguir…
L’agost de 1989 ha fet un any que va morir a Barcelona, on havia nascut el 1906, Josep M. Vall i Perdigó, un dels espècimens característics del bibliòfil en els dos vessants: el col·leccionisme i l’edició. De petit ja era un lector impenitent. De jove va seguir el negoci tèxtil del seu pare, i el seu oncle, Manuel Perdigó, gran col·leccionista de pintura, el va influir culturalment. Però durant la guerra civil Vall fou empresonat, malgrat el seu catalanisme, com a petit burgès i perquè fugia de l’infern revolucionari. Va passar un any a la Model i es va escaure el mal fat que una bomba franquista va caure a la seva gal·leria i va matar una dotzena de presos. Pocs dies després, una altra bomba destrossà el pis de la Gran Via, davant del cinema Coliseum, on vivia amb els pares. Hi va perdre molts llibres, entre els quals algun incunable. A mitjan 1938 el van traslladar a Manresa, a l’antic convent de monges clarisses, convertit en presó. Dues vegades la setmana les monges (camuflades) duien llibres i menjar als presos. L’alliberaren a la darreria del 1938 perquè havien cridat la seva lleva, però sortosament no hi va haver temps d’anar al front…
El 1939 tornà al despatx del carrer de Girona, 47, i va revenir-li l’afecció apassionada pels llibres. En comprava molts, entre els quals tots els de bibliòfil, i acabà tenint-ne un pis ple. I va muntar una tertúlia al seu despatx amb Josep Porter, Josep M. de Sagarra, Miquel Llor, Josep Brugalla, o fins el meu pare, qui de vegades li havia ofert algun llibre bo i Vall declinava l’oferta i, per torna, li’n regalava un altre. A la Galeria Syra, Vall s’hi deixava caure alguna tarda i hi feia estada. Així va fer amistat amb Pere Pruna, Olivé Busquets, Josep de Togores, Olga Sacharoff, etc.
El 1946, però amb data de 1935, Vall publicà en edició de bibliòfil Cinc contes de Miquel Llor. I del 1953 al 1965 edità prop de deu obres a la col·lecció «Els cinquanta-cinc», títol que al·ludia al tiratge de la sèrie de bibliòfil. Hi publicà obres de Wilde (en versió de Joan Cortès), Les olímpiques de Píndar i Sonets de Shakespeare (traduïts per Joan Triadú), un llibre d’aquest darrer sobre el Collsacabra, Epipsychidion de Shelley traduït pel meu pare, els versos de Kavafis i del «corneta Rilke», ambdós en versió de Carles Riba, que Vall va ajudar durant un període perquè pogués fer les traduccions. Va tenir problemes amb censura, però en prescindia. Com a màxim hi posava una frase per fer veure que eren edicions privades. Em deia que mai no hi va perdre diners, que s’hi divertia molt i que grans biblioteques estrangeres li reclamaven els llibres.
Para los muchos lectores que subrayan lo que leen son algo incómodos aquellos libros demasiado buenos, pues al recorrerlos sienten, me cuento en este caso, que no es posible avanzar a un ritmo más o menos sostenido de lectura.
Con los muy buenos libros pasa pues que todo va pareciendo importante, digno de atención, de memorización, de pausa y subrayado.
Los lectores obsesionados por dejar marcas en sus libros deben, entonces, hacer un esfuerzo doble o triple para no ceder a la tentación de subrayar, pues un libro demasiado subrayado equivale casi a dejarlo sin señalamientos, pues subrayar equivale a destacar para, en el futuro, volver sobre aquello que sobresalió, y si todo sobresale, da lo mismo subrayar o no.
Acometo esta enredada explicación por culpa de La memoria vegetal (Lumen, México, 2022, 263 pp.), de Umberto Eco.
Al leerlo, sobre todo en sus primeros capítulos, he acusado la molestia de verme retenido por cada párrafo, casi por cada línea.
Todo lo que afirma allí el erudito piamontés aclara, define, orienta.
A las primeras páginas recorridas tomé por ello la decisión de renunciar, o casi, a los subrayados, esto con el —de antemano— vencido fin de releer de pe a pa cuando se preste nuevamente la ocasión.
Entre los párrafos que por su encanto sí quedaron anotados con mi vacilante lápiz está uno vinculado con la bibliofilia percibida desde fuera.
Entre paréntesis, Eco se refiere en todo el libro a esto, a los libros de papel y a su tenencia, a la bibliofilia, de ahí que desde el título los considere “memoria vegetal”. Cierro paréntesis.
Decía de un párrafo que me movió a sonrisa. Lo cito en largo con algunas omisiones:
“Naturalmente, el bibliófilo, también y sobre todo el que colecciona libros contemporáneos, está expuesto a la insidia del imbécil que entra a tu casa, ve todas esas estanterías, y exclama:
‘¡Cuántos libros! ¿Los has leído todos?’ (…) Ante este ultraje existen, según mi entendimiento, tres respuestas estándar.
La primera corta al visitante e interrumpe toda relación, y es: ‘No he leído ninguno, si no ¿para qué los tendría aquí?’
Esta respuesta gratifica, sin embargo, al inoportuno cosquilleando su sensación de superioridad y no veo por qué hemos de hacerle ese favor.
La segunda respuesta sume al inoportuno en un estado de inferioridad, y suena así: ‘¡Muchos más, señor, muchísimos más!’.
La tercera es una variación de la segunda y la uso cuando quiero que el visitante caiga presa de un doloroso estupor: ‘No —le digo—, los que ya he leído los tengo en la universidad, estos son los que he de leer para la semana que viene’”.
Dado que —afirma Eco— su “biblioteca milanesa cuenta con treinta mil volúmenes”, ninguna de las tres respuestas es verdadera. Son boutades que propone Eco ante la evidente necedad de una pregunta frecuente y más o menos automática ante la superabundancia de libros almacenados en una casa, casi casi como si el exceso bibliográfico sólo fuera posible en una biblioteca pública y no en un espacio doméstico, casi casi como si no fuera legítimo que un solo ser humano atesore más libros que los que será capaz de leer, más allá de que no todos los libros se leen como novelas, pues muchos son de consulta o referencia.
Un voraz de libros quiere y a veces puede leer mucho, pero esto no es suficiente, como muy bien lo supo Eco.
Para este tipo de obsesivo la cosecha trasciende el ahora: por cada libro que se obtiene y se lee, se desean dos o tres o cuatro o cinco o muchos más.
Article: “Visita a don Umberto”, de Jaime Muñoz Vargas, a Ruta Norte, milenio.com, octubre 2022.
Vehicle carregat de munició cultural per als soldats. Els llibres arriben fins a les trinxeres amb el Bibliobús del Servei de Biblioteques del Front durant la Guerra Civil. (Fotografia: ‘Meridià’, 7 d’octubre de 1938)
Durant la guerra, Catalunya continua celebrant la Festa del Llibre, promovent iniciatives com el Servei de Biblioteques del Front, amb l’impuls de la Generalitat. I els catalans continuen llegint perquè és també una manera de lluitar pel dia a dia.
“En aquestes hores, interminables, res com un llibre, el millor company de tots, l’amic que mai no enganya, pot endolcir l’angoixosa espera. La lectura és un lenitiu per a l’ànima adolorida i un estimulant per al sistema nerviós esgotat”, escriu el periodista Josep Maria Francès un 13 d’agost de 1936. La guerra deixa molts convalescents a l’hospital o al sanatori. Des de la rereguarda, l’Agrupació d’Escriptors Catalans s’organitza per enviar caixes de llibres, novel·les i poesia al front. Comença la batalla del llibre.
El Consell Sanitari de la Guerra disposa d’una secció que fa el repartiment en ambulàncies i camions que surten cap al front, mentre que als hospitals locals el repartiment es fa en mà. El setembre de 1936, ja són 1.200 els llibres que han arribat als hospitals de sang d’Angüés, Siétamo, La Puebla de Híjar, Bujaraloz i a les avançades del front; 100 a l’hospital de Sarinyena, i 500 a diversos punts del front. El poder de la solidaritat pren força.
Carretó de llibres destinat als hospitals. (Fotografia: Meridià, 7 d’octubre de 1938)
El 17 de febrer de 1937, el conseller de Cultura de la Generalitat, Antoni Maria Sbert, crea per decret el Servei de Biblioteques del Front, a càrrec de l’Escola de Bibliotecàries de la Generalitat. El Departament de Cultura fa adquisicions i els donatius i les aportacions se centralitzen en un dipòsit central de llibres. Com explica Francesc Trabal a la revista Nova Ibèria, “els llibres són seleccionats i els que van destinats al front es relliguen i es preparen per al servei de préstec”. Hi ha dues subcentrals per nodrir el front, amb dos grans dipòsits: Cervera i Tarragona. Cervera abasteix els fronts nord i centre, i Tarragona, el front sud de l’Aragó. S’instal·len sis biblioteques en sis hospitals de sang del front (Barbastre, Montsó, Sarinyena, Fraga, Casp i Alcanyís), amb dipòsits farcits amb un miler de volums cada hospital.
Mapa del Servei de Biblioteques del Front, amb el detall de la central i les subcentrals, i la seva xarxa de cases de convalescència i hospitals de sang. (Fotografia: Nova Iberia, 1 de gener de 1937)
“I des d’aquests dipòsits es nodreixen les biblioteques d’avançada, fins ara dotze, i en organització vuit més, que aviat podran funcionar”, anuncia Trabal. “Les dotze primeres són servides per unes llibreries mòbils, de ferro i fusta, construïdes a Barcelona i projectades expressament per a aquesta finalitat pel grup GATCPAC, de capacitat 250 volums, i una vintena de revistes, i cada llibreria amb un fitxer-catàleg, retrats, postals, etc.” Aquestes llibreries, afegeix, “són fàcilment transportables per dos homes. Llur contingut és renovat constantment sota la vigilància de les bibliotecàries afectes al Servei”. En el catàleg hi ha obres catalanes, castellanes i franceses, i si els soldats no troben el llibre que volen al catàleg poden demanar-lo: el Servei els el fa arribar si es troba als dipòsits centrals o subcentrals. I, si no, el serveixen del fons de la Biblioteca de Catalunya.
Llibreria biblioteca del Servei de Biblioteques del Front. (Fotografia: Meridià, 17 de juny de 1938)
El 19 d’abril de 1937, poc abans de Sant Jordi, es publica un decret pel qual es crea la Fira del Llibre i es transforma en fira anual, que es fixa en una data més avançada “a fi que la celebració de la fira no sigui pertorbada per la inestabilitat del temps”. S’acorda que la Fira del Llibre es farà al maig, prioritzant-la com un acte cultural i de solidaritat amb els combatents, en què es recullen donatius en llibres per al Servei de Biblioteques del Front. Arran dels Fets de Maig, però, la Fira quedarà ajornada fins al juny.
I el 3 de juny comença una Festa del Llibre de tres dies. La gent passeja pels estands i les parades de llibres de les Rambles, el passeig de Gràcia, les Rondes i les places de Catalunya i Universitat. Destaquen els estands del Comissariat de Propaganda, del Comitè de Catalanització, del Consell de Guerra i del Comissariat d’Educació Física i Esports de la Generalitat; l’estand d’Ajut Català d’Esquerra Republicana de Catalunya; el de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, i els estands de Pro Infància Obrera, d’Assistència Infantil de l’associació Idealistes Pràctics o dels Minyons de Muntanya, entre d’altres.
Cartell de la Fira del Llibre de 1937. (Fotografia: Última Hora, 3 de juny de 1937)
El projecte de la parada de llibres dels estudiants de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, segons La Humanitat“una de les construccions més originals que s’han vist enguany a la Fira”, és obra d’un estudiant. “Què tal, com us ha anat això?” “Bé; molt bé. Es pot dir que hem assolit el que desitjàvem i el nostre esforç ha estat a bastament correspost. Has de pensar que com tu ja saps tot el que hem fet ha estat degut a la nostra pròpia iniciativa i propis mitjans…” La joventut empeny. “De tot hem venut força, es pot dir. Particularment, la venda s’ha accentuat en els llibres catalans; biografies castellanes; obres socials, etc. En conjunt tal com t’hem dit estem molt satisfets i es pot dir que l’any que ve, si tot marxa, tornarem a vendre llibres…” “Fes constar al diari que ha vingut a veure expressament la nostra parada l’exconseller de Cultura Antoni Maria Sbert, al qual ha produït també molt bona impressió…”
Els venedors de llibres d’ocasió del Paral·lel, situats davant de l’edifici de la Universitat, cedeixen el 10% en benefici dels hospitals de sang barcelonins. Les llibreries Catalònia, Editorial Políglota, Bosch, Bastinos, Francesa, Verdaguer i Palau instal·len parades davant dels establiments. I, davant dels centres polítics i culturals de la ciutat, es venen llibres polítics i socials. El sol brilla, i projecta la seva llum sobre les banderes catalanes, sovint acompanyades de la bandera de la República.
Un dels cartells de la Fira del Llibre. (Fotografia: Última Hora, 24 de maig de 1937)
A les dotze del migdia, té lloc la inauguració oficial de la Fira del Llibre al Casal de la Cultura, de la plaça de Catalunya. Parla el comissari de Propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles: “Catalunya està fent la guerra i la revolució sota el signe de la cultura. És el cas, fins ara inèdit, d’un poble que lluita contra el feixisme, que és la negació de la cultura popular, amb la consciència de quin és el seu deure”. L’exconseller Antoni Maria Sbert, que presideix el comitè organitzador de la Fira, comenta que, a la consigna d’“Un llibre per a cada soldat del front”, ell vol llançar-ne una altra: “Un llibre per a cada infant refugiat”. “Catalunya està efectuant la guerra sota el signe de la cultura i d’amor als infants”, al·lega.
El conseller de la Generalitat Carles Martí Feced, que porta la representació del president Companys, clou que “ha d’ésser l’obra cultural la qui ha de refer seguidament el país i la qui ha de redreçar els nostres sentiments de pau, treball i benestar. Catalunya ha demostrat que és un poble que a la vegada treballa, llegeix i lluita”. A mitja tarda, comença a ploure, la qual cosa ensorra l’ànim dels venedors, sobretot dels llibreters que exposen a l’aire lliure.
L’endemà, l’afluència als carrers s’aviva. A la una del migdia, a la sortida de la feina, una gran multitud s’aglomera al davant de les llibreries i de les parades. El carrer Pelai és intransitable. Moltes persones visiten l’exposició oficial de les cases editores als baixos del Casal de la Cultura i compren llibres a l’estand d’Ajut Infantil de Rereguarda que hi ha davant l’exposició. La Humanitatrecorda que el corresponsal de guerra Juan M. Soler (Máximo Silvio) signarà exemplars del seu llibre La guerra en el frente de Aragón els tres dies que durarà la Fira, al quiosc de Canaletes, de sis a vuit del vespre. En aquest segon dia de la Fira del Llibre, es posen a la venda nous títols, com ara Cuatro lecciones de socialismo, d’Àngel Estivill; Final d’etapa, de Josep A. Trabal, i Tres vidas de mujer, de Federica Montseny. La casa Salvat ha llançat una edició reduïda, a un preu accessible, del Diccionari enciclopèdic català.
Anunci de la Llibreria Catalònia per la Fira del Llibre de 1937. (Fotografia: La Humanitat, 3 de juny de 1937)
El 5 de juny, darrer dia de la Fira, és el de més èxit i de major venda, segons Última Hora. “Ara sí que, avui, sí que us podem preguntar. Heu venut molt?”, pregunta el reporter a un llibreter. “D’una manera que ni tan sols podíem sospitar.” “Quina mena de llibres?” “Moltes novel·les, especialment edicions catalanes. Proa, si més hagués editat, més hauria venut. La darrera obra publicada per aquesta casa, el Germinalde Zola, gairebé s’ha esgotat. Les Quatre gotes de sang, la novel·la de l’Àfrica, de Prous i Vila, s’ha exhaurit. No podem tampoc deixar de remarcar l’èxit de les obres de Joventut, que ha omplert un lloc preferent de venda amb les seves biografies i amb l’edició d’Els déus tenen set, d’Anatole France. També s’ha venut molt l’obra inèdita d’Ignasi IglesiasJoan Barra i Perdigons de plata, amb la qual aquesta editora ha volgut retre homenatge al poeta dels humils, del qual porta editades totes les seves obres.”
El llibreter esmenta l’èxit del llibre d’Àngel Estivill, a punt d’esgotar-se, i de l’obra Grandes figuras de la revolución. “Podeu posar que la Fira ha estat una cosa brillant, que dona la pauta de l’espiritualitat i la vitalitat del nostre poble, que enmig de les hores amargues que viu no ha sabut oblidar el millor company, el millor amic: el llibre”, observa.
Coincidint amb la Fira del Llibre, s’inaugura la biblioteca per a infants Apel·les Mestres, de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, instal·lada a la plaça del Pi, amb presència del Comitè de Catalanització i representació d’entitats culturals i catalanistes.
A la tarda, en el marc del programa de conferències i festivals que organitza la Fira, l’escriptor Francesc Pujols pronuncia una conferència al Casal de Cultura, “Els actors d’en Pitarra”, carregada d’anècdotes i detalls sobre el comediògraf català. A les vuit del vespre, el saló d’actes del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) acull un míting organitzat pel Comitè de Catalanització a favor del llibre català.
Llibres, llibres i més llibres
“Mentre certes indústries especialitzades, de dia i de nit, produeixen bales, altres indústries, altres arts —aquells que hom enclou en la denominació genèrica de les arts del llibre— també treballen, sense repòs, aportant allò que ha de municionar les armes de l’intel·lecte en peu de guerra: llibres, llibres i més llibres”, il·lustra La Humanitatl’any 37. “Combatre amb llibres! Potser avui algú se’n somriurà: avui que tot ens sembla poc per a convertir-ho en metralla”, evoca La Publicitat. Tanmateix, l’esperit combatiu de la festa del llibre “és el que la va fer néixer, en els temps gens propicis a la catalanitat i a la cultura de Primo de Rivera. Per això va tenir sempre l’antipatia del dictador”.
Poema d’Agustí Esclasans, un dels poetes de la guerra. (Fotografia: Amic, juny de 1938)
El Bestiari, de Pere Quart, Premi Folguera 1936, “serà, sens dubte, el plat fort de la Fira quant a edicions de poesia”. Aquell any, la poesia dona fruits saborosos:Cant i paraules, de Clementina Arderiu; Les ales del neguit, de Joan Cid i Mulet;Combat del somni, de Josep Janés Oliver; Poemes de la revolució, de Josep M. Prous i Vila, o Tres suites, de Carles Riba.
En l’àmbit de la novel·la, s’assenyala que “els novel·listes no s’han llançat a fons, enguany. La quantitat molt estimable de les novel·les posades a la venda, no compensa prou la curtedat del nombre. Cal reconèixer que el viure actual no és molt a propòsit per al treball perllongat, seguit, complex, que demana una novel·la”. La Humanitatdestaca Muralles de silenci, de Roig i Raventós; Romanço d’amor i de guerra, de Vicenç Prat, o L’últim romàntic, de Joan Cornudella.
Reapareixen, també, Les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain; Germinal, d’Émile Zola; Eva, de Carles Soldevila, o Vals, de Francesc Trabal (Premi Crexells 1936). Destaca, així mateix, Diari de guerra, de Lluís Capdevila. En llibre polític, sobresurten El catalanisme és una revolució, de Manuel Cruells, o La presidència d’Alcalà Zamora i el 6 d’octubre del 1934. En assaig, destaquen La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer, d’Agustí Esclasans; La corda greu, de Carles Pi i Sunyer, o La revolució en els ajuntaments, de Rafael Tasis. I, en literatura catalana per a infants, excel·leixenEl més petit de tots, de Lola Anglada, i El senyor Pèsol i altres plantes, de Salvador Perarnau.
Llibre amb fitxes del Servei de Biblioteques del Front. (Fotografia: Meridià, 7 d’octubre de 1938)
El 17 de març de 1938, una bomba cau a la seu de la Gran Via de les Corts Catalanes, i destrueix gairebé totalment l’estatge del Servei de Biblioteques del Front. “Ha calgut recomençar: reconstituir els fitxers i els catàlegs, ordenar els llibres i adquirir-ne de nous per substituir els que foren destrossats per les bombes de l’aviació facciosa”, relata Meridià. “Quan després d’aquella fita tràgica, calgué recomençar, havien estat ja repartits 55.000 llibres i un gran nombre de mobles, sobretot caixons-biblioteques. A més dels nostres fronts d’Aragó, s’havien enviat llibres, demanats especialment pels combatents catalans, als fronts centre i sud. Es trobava en període d’organització la intensificació de la Secció d’Hospitals”, sobretot els de Barcelona, i el Bibliobús estava “a punt de sortir del taller”.
Caixons biblioteca: els llibres a bon recer. (Fotografia: Meridià, 7 d’octubre de 1938)
El Bibliobús, camió ambulant transportador de llibres, “descriu sense parar uns amples cercles geogràfics i suscita en els soldats, amb l’atractiu immediat de les seves proporcions i de la seva esveltesa, una curiositat que és, en ella mateixa, un estímul per a llur sensibilitat. Gràcies al Bibliobús, que du ja a la seva carcassa ferides de metralla, el Servei ha pogut arribar a la seva present eficiència”, constata Meridià.
El 15 de juny de l’any 38, la diada del llibre se celebra amb tota la seva esplendor, malgrat la guerra i les dificultats que afronta la indústria de producció del llibre. L’animació als carrers és gran; els transeünts passegen, s’aturen, remenen les novetats. Enguany, a l’estand d’Ajut Català, davant del seu local de la rambla de Catalunya, número 26, Lluís Capdevila o Josep Maria Francès, entre d’altres, signen llibres als compradors.
Una mica d’humor amb l’èxit de vendes de 1938: Aloma, de Mercè Rodoreda. (Fotografia: L’Esquella de la Torratxa, 17 de juny de 1938)
El llibre català s’imposa en vendes. La segona edició de Per comprendre, de Carles Riba, i Aloma, de Mercè Rodoreda, Premi Crexells de 1937, es venen moltíssim. Nits de Barcelona, de Josep Maria Planes, és molt demanat als estands i a les llibreries. Entre els autors que assoleixen més èxit, destaquen diferents títols de Joan Amades; Unitats de xoc, de Pere Calders; L’evolució social i Química estructural, d’Alexandre Deulofeu; El 19 de juliol a Barcelona, de Josep Maria Lladó Figueres; Catalans a Madrid, de Jaume Miravitlles; la tercera edició de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès; Hores angleses, de Ferran Soldevila; La cambra dels nens, de Joaquim Pena, o La mort m’ha citat demà, de Joan Merli. Es ven molt la reedició del llibre per a infants Les pedres parlen, de Rafael Tasis. I, de nou, triomfa elDiccionari enciclopèdic català.
La inauguració de l’Exposició del Llibre es fa al Casal de la Cultura, amb la presència de noms rellevants del món de la cultura i la política. El discurs de Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura, s’endú llargs aplaudiments: “Passem hores difícils. N’hem superat, en superem i en superarem fins a arribar a la final victoriosa de la contesa. I dintre les dificultats Catalunya segueix, impertorbable, el seu camí. Quina glòria pel demà, poder evocar les hores en què mentre les bombes i la metralla feixista assassinaven i destruïen, els catalans sentíem un afany immens de cultura i de superació. Poques vegades s’haurà donat en el curs de la història l’exemple d’un poble que, enmig de la lluita, malda i treballa per les coses de l’esperit i de la cultura, que són l’essència de la seva existència i de les seves llibertats”.
L’edició deLa Humanitat de l’endemà anuncia que “la Comissió Executiva de la Diada del Llibre, accedint a les peticions rebudes, ha decidit prorrogar per un dia més la «Diada»”…
…Mentrestant, als camps d’instrucció també es festeja la Setmana del Llibre, durant la qual s’organitzen converses culturals i es reparteixen nombrosos lots de llibres. Francesc Pujols visita un dels camps on reben instrucció militar els reclutes «del 1925-26». Presideix l’entrega d’un lot de llibres que el Comissariat de la Inspecció General dels CRIM entrega a cada un dels centres d’instrucció. Pujols els parla sobre les relacions entre les armes i les lletres, i comparteix dinar i conversa amb tots els reclutes.
Lectura per al front, la munició intel·lectual dels soldats. (Fotografia: Amic, segona quinzena de gener de 1938)
I, així com la guerra avança al camp de batalla, el llibre guanya el combat de les idees. “La batalla del llibre, contra l’indiferentisme, l’acoquinament o la hipocondria dels que, per ací, s’abandonen a un fatalisme inoperant. La batalla del llibre, que pot tenir com a resultància immediata que els nostres fronts es vegin envaïts de volums de bona lectura, cridats a fer suportable als soldats de Catalunya la batalla que venen lliurant fa tants de mesos contra els enemics del llibre i de la intel·ligència”, anota Josep Maria Francès el 15 de juny de 1938. Una batalla que lluita a la guerra posant veu i lletra a un futur d’esperança.
“La batalla del llibre”, article d’Elena Yeste Piquer, lamira.cat, Barcelona, abril 2021.
“De manera impensable, amb immisericorde velocitat, la malaltia ha pogut amb la vida de Jordi Estruga, nascut al barri de Gràcia de Barcelona el 1934. Una vida traçada, a parts iguals, per la família, l’empresa i la bibliofília. Home d’acció, entusiasta, va dedicar a totes tres la major devoció, eficàcia i generositat, i va triomfar en cadascuna. Precoç apoderat del Banc de Santander, i professor Mercantil, no va passar inadvertit als responsables de Laboratoris Ferrer-Medir (després Laboratoris Ferrer Internacional), que el 1960 el van incorporar a l’empresa. Poc després ja s’havia convertit en persona de confiança de Carles Ferrer Salat, de la mà del qual va ingressar com a soci al Cercle d’Economia, una entitat de la qual posteriorment formaria part de la seva junta directiva.
La seva passió per la bibliofília emergiria en una data primerenca perquè el 1979 ja era soci de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona (ABB). El 1993 va entrar a la junta directiva, i des del 1997 va ser president fins a la seva renúncia el 2017. Posteriorment va ser president d’honor. La seva incansable curiositat el va fer progressar a la bibliofília fins a convertir-se en un referent internacional, tant en cartografia, temàtica sobre la qual va publicar diverses obres (El tresor cartogràfic de Catalunya, Editorial Base, Barcelona 2012; Vistes de Catalunya. Imatges d’una nació, Base, Barcelona 2018), com en llibres d’artista i gravat. Des del 2000 era membre de l’Association Internationale de Bibliophilie, i fou el gran promotor del XXXII Congrés Internacional de Bibliofília, celebrat el 2001 a Barcelona, amb la participació de notoris llibreters i bibliòfils espanyols i estrangers.”
“Un home d’acció: Jordi Estruga” de Pau Salvat, La Vanguardia, abril 2020.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Feria de Septiembre.
A José Mª Castro y Calvo
Reloj de exámenes.
Estación del futuro.
Amanecer.
El estudio, en su tala,
Derriba asignaturas.
A Jaime Delgado
Junto al asfalto,
El sueño, en bandadas forma bandera.
Dos vagones con libros
Deja el tren del otoño.
Del llibre Libros ( Tankas) de Màrius Cabré, Ed, autor, Gráficas El Tinell, Barcelona, 1962.
Al barri madrileny de Lavapiés, on queda el Museu Reina Sofia, hi ha ‘La Casquería’, una llibreria que ven llibres al pes. La botiga ven llibres de segona mà amb la intenció de democratitzar l’accés a la literatura i treballar de manera compromesa amb l’entorn del barri. “Per nosaltres només tenia sentit muntar això a Lavapiés. Si marxem a un altre barri deixaria de tenir-lo o en tindria un altre de molt diferent. Els que hem viscut sempre hem estat lligats sempre a l’entorn polític del barri, als moviments socials, al moviment d’ocupació, la lluita per l’habitatge. Som persones que fa molts anys que habitam el barri i intentem que el barri sigui un lloc vivible. I La Casquería en forma part. La gent del barri sap que som aquí, que som un referent”, expliquen els amos. El local es troba al Mercat d’abastaments de San Fernando, a la mateixa ubicació on solia funcionar una carnisseria. De fet, encara conserven la balança de la carnisseria, però ara la utilitzen per pesar llibres, molts dels quals arriben a través de donacions dels veïns.
Quins són els preus? 100 grams de llibres costen un euro, i aquest és el preu mínim per obra, essent 8 euros el preu màxim. El local compta amb una gran varietat d’obres velles, descatalogades i difícils de trobar. La Casquería no segueix la lògica de les grans cadenes de promocionar els autors més populars. “Per nosaltres, és tan important un Premi Nobel com un autor de novel·la romàntica. És a dir, per a algú pot ser molt més interessant Ken Follett que Jorge Luis Borges. Nosaltres lluitem contra això, contra l’establiment de gustos elitistes”.
Fa anys, a Terrassa, a tocar de la Rambla hi havia una llibreria de vell de segona mà, els llibres estaven escampats pel terra en piles sense cap ordre, però el llibreter de vell, sabia on estaven tots, tu li deies el títol i ell t’indicava la pila on el podies trobar i mai fallava. Els drapaires d’Emaús tenen també una bona col·lecció de llibres de segona mà a preus més que econòmics.
“La Casquería, libres a pes”, article de Francesc Puigcarbó, en el seu vlok, juny 2023.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Llegir és alguna cosa més que desxifrar uns signes. Saber llegir és apropiar-se d’allò escrit: triar la lectura, integrar-la, ser capaç de servir-se’n, de complementar-la tot ampliant-la amb les altres lectures. Per tant, no és cap acció passiva, és una recerca i una construcció del sentit. Fins i tot hi ha alguns autors que han parlat de la distinció entre llegidor i lector.El llegidor llegeix per obligació i el lector ho fa per pur plaer.
A propòsit d’això, Voltaire va escriure un relat, De l’horrible danger de la lecture, on feia menció de l’ús perniciós que podia tenir la introducció de la impremta en un país llunyà. Aquella invenció infernal podia facilitar la comunicació de pensaments i per tant dissipar la ignorància, que com hom deia era la guardiana dels estats ben administrats. A més a més era possible que, amb el pas del temps, filòsofs, escriptors, intel·lectuals i gentola d’aquesta mena, amb el pretext capciós d’il·lustrar els éssers humans, els ensenyessin virtuts perilloses, de les quals el poble no ha de tenir mai coneixement. Per aquestes causes i per altres calia impedir de llegir cap llibre, sota pena de damnació eterna.
Llegir ens farà penetrar en un univers d’aparents signes morts que la lectura convertirà en vius i actius. Tot bon llibre mai no ens deixa intactes, ens enriqueix i per tant ens transforma i cala foc al desig de llegir. Aquest és un altre dels seus horribles perills.
L’acte de la lectura potser sigui una de les follies més intel·ligents de l’individu. Així mateix, s’hauria, potser, de recordar que el descobriment de les emocions i dels valors culturals, estètics i ètics que els textos literaris contenen són el millor aliat per a donar incentius al lector, més que qualsevol tipus d’estratègia. La literatura és un àmbit de producció i de conservació de l’imaginari, en què individus i col·lectivitats inscriuen les seues pròpies concepcions, aspiracions i pors. Des d’aquest aspecte és un espai de coneixement i de confrontació dels productes de la cultura i de l’experiència personal. El llibre com a font de plaer estètic, emotiu i intel·lectual és un projecte carregat de possibilitats que esperen ser descobertes. Fins i tot la lectura ens fa abstraure del món en què ens ha tocat viure, per trobar-hi sentit. Recordeu, però, que llegir també és imaginar i crear. I, per tant, en cap moment el verb llegir, com ens diu Pennac, no pot admetre l’imperatiu.
La punta del llapis: El fet de llegir, article de Josep Ballester, Serra d’Or, 473, maig 1999, p. 38.
El llibre és l’herència del saber, que’s tramet de generació en generació. No cal pas remarcar l’enorme i decisiva importància que té, en el desenvolupament de la vida cultural dels pobles i com per ell, podem formar-nos una idea clara i precisa del nivell i graus de civilització que aquests havien aconseguit.
L’home busca en el llibre el perfeccionament dels seus coneixements. Si li llevessim tot el barniç de l’educació i la cultura quedaria convertit en un primitiu, i al món tornaria a imperar la llei del més fort.
El llibre dona la pauta de l’enlairament o del descens de totes les altres activitats. Quan aquest baròmetre de l’intel·lecte baixa de pressió, no cal pas dubtar que la indústria, el comerç, l’agricultura i totes les activitats que formen el conjunt de la vida nacional, es ressenten també, d’aquesta baixa.
Si repassem la història, veurem que ni una sola vegada a fallat aquesta regla. Grècia quan perdé el nivell cultural perdé el seu imperi damunt de la humanitat. Roma igualment. Espanya després del seu siglo de oro, ha anat d’ensopegada a ensopegada, descendint del lloc preeminent on havia arribat, mentre uns quants reietons, vàlids i inquisidors despòtics decretaven autos de fe de llibres i perseguien als homes que els havien escrit.
Es per aquestes raons, que veiem amb estupefacció com Alemanya feia una crema de llibres en una plaça pública. Aquesta persecució del pensament i de la cultura veurem com no tarda gaire a repercutir en la vida d’aquest poble. S’han cremat uns milers de llibres que havien d’ésser el seu més legítim orgull. I mentre Tomàs Mann, Emil Luwic, Einstein i altres homes il·lustres han estat empresonats, exiliats o perseguits, Hitler ha publicat un llibre, El meu combat. ¡Pobre home! No podem parlar del llibre que encara no coneixem, però sí que podem parlar dels fruïts de la seva doctrina virulent. Tots aquells que creuen que les democràcies han fracassat i que els esclats de violència poden substituir el dret i la intel·ligència, si és que no es mouen per baixes passions egoistes hauran de confessar el seu fracàs. Després d’aquesta persecució el baròmetre d’una manera infal·lible ha marcat el descens. Assassinats, incautacions de bens, relaxament moral (cal recordar la confessió d’Hitler, dient que era necessària una depuració de les legions N.S., perquè les mares puguin entregar-nos els seus fills amb tota confiança), el problema dels sense feina insoluble (també segons pròpia confessió), el comerç i la indústria que cada dia topen amb les més grans dificultats.
Per contra si mirem a Rússia (i no es cregui que siguem uns panegiristes del règim soviètic), veurem que a mesura que abandona la violència produïda per la implantació del règim, mesura que va extingint l’analfabetisme i engrandeix l’àrea de la seva cultura el baròmetre marca una puja innegable.
Quin és doncs, capaç de negar davant d’uns fets tan evidents que els llibres de Tolstoi, Turgenef, Kropotkine, Dostoiewki de Xecov de Gorki i molts altres del període pre-revolucionari no foren el llevat d’aquesta formidable apopeia del poble rus.
Molts altres exemples trobaríem per asseverar tot el que deixem exposat i que ens confirmarien, sempre, que el llibre és l’exponent més clara del nivell cultural i la potència creadora d’un poble.
“Elogi del llibre” d’Ismael Schmid [sic], “El Nostre butlletí”: Portantveu de l’Agrupació de venedors de llibres d’ocasió del Paral·lel. Any I. Setembre 1934. Núm. 1.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Barcaza del río. A los libreros de viejo de Santa Madrona
Colón y el Puerto.
Rambla de Santa Mónica.
¡Primeros años…!
Los libros acumulan
El morir de los días
Barcaza en tierra.
Desván del libro. Polvo.
Rescoldo en sombras.
Jirones de un velamen
Arrumbado en olvidos.
Flores de moho
sobre un ocre enfermizo.
¡Pátima triste
De mirades y tactos!
Letra y alma se obserben.
Ambiente en rústica.
Circo Barcelonès.
Marinería.
Aquí tienen los libros
Un sensual abandono.
Del llibre Libros ( Tankas) de Màrius Cabré, Ed, autor, Gráficas El Tinell, Barcelona, 1962.
Dues de les pàgines de la ‘Hypnerotomachia Poliphili’, incunable imprès per Aldo Manuzio a Venècia el 1499. (Viquipèdia)
L’amor als llibres –més, fins i tot, que la lectura, per molt paradoxal que sembli– és una de les grans passions del gènere humà. Això deriva, en bona mesura, del prestigi de les escriptures sagrades de les tres grans religions monoteistes, i també del temps de les literatures clàssiques, època que ja va conèixer els col·leccionistes apassionats o les grans biblioteques, com la d’Alexandria o la de Pèrgam.
A Catalunya hi ha una tradició bibliòfila de molta importància –vegeu, per exemple, l’edició de l’Institut Català de les Arts del Llibre,Contes de bibliòfil, de 1924–, i ara sembla que reviu, perquè s’editen molts “llibres sobre llibres”, súmmum de l’amant dels còdexs. És una passió compatible amb la lectura o l’estudi d’allò que contenen els llibres, i en tenim un exemple màxim en la persona de Walter Benjamin, que va posseir una magnífica col·lecció de llibre infantil, de la qual després, per desgràcia, va haver de desfer-se per poder menjar.
Els bibliòfils coneixen el goig de la possessió de llibres rars, o molt bonics, però no queden estalvis de manies i extravagàncies, ni de grans desgràcies. El famós “llibreter assassí” de Barcelona, de qui parla Flaubert en un conte de joventut, va ser enviat a la mort per haver calat foc a la casa d’un altre llibreter i haver-li robat un llibre que suposava únic… i que al final va resultar que no ho era! Kien, el bibliòfil protagonista d’Auto de fe, d’Elias Canetti, se suïcida voltat dels seus llibres, del tot superat per la seva dèria. TheodorMommsen, autor de mil cinc-centes publicacions, també va morir cremat entre els seus llibres, però accidentalment. Pierre Berès va pagar dos milions d’euros pel manuscrit del Viatge al final de la nit, de Céline. Molts d’altres han perdut hisenda i matrimoni per dedicar-se d’una manera exclusiva a l’amor als llibres. Umberto Eco, a qui vam preguntar una vegada si tenia la primera edició d’un dels llibres més desitjats des de fa centúries, la Hypnerotomachia Poliphili(Aldo Manuzio, 1499), va respondre que li havia costat molt trobar-lo, però que ja en tenia tres! Costa un dineral.
És rar el bibliòfil que es conforma amb el que diuen els versos de Quevedo: “Retirado en la paz de estos desiertos / con pocos, pero doctos libros juntos…” Vol tenir-ne milers, i, si és possible, tots bells i tots doctes. En suma, una passió innocent, que només fa mal, quan en fa, a un amant extrem dels llibres.
“Per què estimem tant els llibres?”, article de Jordi Llovet, llegim.ara.cat, Barcelona, novembre 2021.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Un capítulo aparte de la oferta de libros viejos en Barcelona lo forman las ferias. La más importante es la feria del libro de ocasión antiguo y moderno, que planta sus casetas en pleno paseo de Gràcia cada otoño. Durante dos semanas, entre finales de septiembre y principios de octubre, un número importante de libreros de la Ciudad, y otros procedentes de otras comunidades, contribuyen a crear una oferta libresca de dimensiones extraordinarias, que van desde el saldo de restos de edición hasta la bibliofília más exigente. En 2011 la feria celebrarà su sexagésimo aniversario. Desde 2008 incluye en el recorrido una caseta de libros solidarios, que vende a bajo precio donacions altruistas de los lectores y destina los beneficiós a una causa social.
El gremio de libreros de viejo ha ideado recientemente otra fórmula complementaria para la primavera. En mayo convoca en el selecto Hotel Majestic del paseo de Gràcia una feria del libro antiguo para potenciar su flanco anticuario, dado que la convocatòria de septiembre deriva cada vez más hacia el dominio de los saldistes. El 2009 se convoco la tercera edición.
Junto a estas dos grandes ferias de la Ciudad, algunos distritos municipales también organizan otras o facilitan el encuentro entre libreros y lectores. En mayo, en el Portal de l’Àngel, durante los últimos años ha abierto sus catorce casetas la feria del libro antiguo de Ciutat Vella, con exposición de libreros del casco antiguo. En la plaza de Sarrià, lugar emblemático para la poesía, la Vanguardia y la repostería barcelonesas porque en ella abrió su pastelería el poeta Josep Vicenç Foix, los viernes suelen colocarse algunos puestos con libros de segunda mano. Lo mismo ocurre los domingos en la vía Júlia, en el otro extremo de la Ciudad, en un mercadillo solidario donde los libros tienen bastante protagonismo. En uno de sus cajones, no hace mucho, este buscador de libros compró por un euro y medio la primera edición de Da nuces pueris que publico Gabriel Ferrater en 1960, en una editorial minúscula con una tirada breve, ejemplar raro que ni siquiera tienen muchas bibliotecas universitarias. El tráfico con libros ofrece también experiencias antiguas, precisamente aquellas que el comercio de la modernidad se ha esforzado por descartar.
“El tránsito de los libros viejos por Barcelona” de José Ángel Cilleruelo, en el llibre Un mundo de libros, edició de Yolanda Morató, Universidad de Sevilla, Asoc. de Amigos del Libro Antiguo de Sevilla, Sevilla 2010, p.80-81.
Seleccionades d’entre 71 sol·licituds, Rachid i Estelle es troben entre les 17 noves llibreries escollides el passat mes de març per ocupar llocs que han quedat vacants. Des que els va portar a escollir aquesta professió fins a la seva instal·lació i les primeres setmanes d’activitat als molls, expliquen aquesta nova aventura.
Rachid, 48, quai de l’Hotel de Ville
Abans, Rachid era mariner. Avui és llibreter al moll de l’Hôtel de Ville, on s’acaba de traslladar. Als 35 anys, va decidir canviar la seva vida i els seus horitzons: “Vaig treballar a Boulogne-sur-Mer. Vaig ser mariner, mecànic i vaig assistir a l’escola d’oficials de la marina mercant de Saint-Malo. I després vaig voler tornar a París, per apropar-me als meus éssers estimats. Com que sempre he estat immers en els llibres des de petit, no he tingut gaires problemes per decidir-me per aquesta feina. . Els llibres també són una bona manera d’escapar-me. I em quedo prop de l’aigua!”
La filosofia i els viatges
A les caixes de Rachid, Claude Lévi-Strauss es frega amb Yann Arthus-Bertrand, tractats filosòfics, guies de viatge. “M’agrada especialment la filosofia, tot allò que s’anomena teoria francesa nascuda als anys 60 a França i als 70 als Estats Units. Tinc tots els autors d’aquest període. A la universitat, vaig estar a filosofia, i abans sempre escoltava França Cultura assíduament. A través de la meva antiga professió, tinc una atracció pels treballs de navegació, exploracions, la història de les grans expedicions científiques”.
“Fes el teu lloc i troba noves idees”
Instal·lat durant 5 anys, renovable, Rachid es mostra serè en aquest lloc que no va triar. “Sembla que aquest moll és menys fàcil que en altres llocs, perquè és menys turístic, però vull fer-me el meu lloc. Ja he fet bons contactes amb els llibreters veïns o amb els restaurants de davant. Pel que fa als clients, no puc esperar. Conèixer-los. Per a mi, no és realment un negoci, tot i que evidentment n’he de poder viure, però l’interessant és el contacte amb la gent, trobar allò que busca, per retenir-los”.
El Rachid també vol trobar noves idees per als seus expositors, com ara mapes, esbossos, gravats, diaris antics… I fins i tot algun vinil. A primera línia s’asseu el d’Higelin, “Xampany per a tothom”…
Estelle, 13, quai Malaquais
A l’altra banda del Sena, tenim una cita amb l’Estelle, que ja coneix a Rachid. Va ser a ell qui li va comprar una capsa que havia fet, abans de trobar-ne una de segona mà, Quai de la Tournelle, posada a la venda per un llibreter a la sortida. Des de llavors, han mantingut contacte.
Literatura i arts
L’Estelle està ocupada guardant les seves quatre caixes. Dins de tres d’elles, el focus es posa en la literatura amb obres del segle XIX i principis del XX. El que crida l’atenció és la cura de la presentació, i tots els llibres s’han cobert amb cura: “És cert, soc bastant meticulosa”, somriu. Crec que és molt important presentar bé els llibres.” En una capsa hi ha exposats gravats. “Jo en dic la meva capsa de capritxos. Vull fer-ne un petit espai expositiu i presentar-hi instal·lacions temàtiques. La meva passió és la literatura, però m’encanten totes les formes d’art”.
Després d’haver estudiat a la biblioteca de la Sorbona per a la seva tesi en Lletres modernes dedicada a les novel·les llibertines del segle XIX, Estelle va treballar en una galeria d’art del districte VI. També va ser obreportes per a una llibreria durant molt de temps i va decidir presentar-s’hi quan la ciutat va llançar la convocatòria. “Va ser molt natural. Tinc moltes ganes de compartir, de parlar de llibres, de transmetre tots aquests autors meravellosos. Crec que he llegit la major part del que tinc a la venda aquí”.
Llibres i cultura a l’alça
“Crec que els llibres i la cultura poden ajudar a la gent a elevar-se socialment. Aquesta és la meva història, per cert. Vaig néixer en una família molt modesta on no hi havia llibres. És literalment l’escola i els llibres que em van salvar. Avui soc aquí gràcies a ells”.
Al costat de la Passerelle des Arts i de l’Institut de France, la ubicació és ideal. L’Estelle només lamenta una cosa, que pren amb to d’humor: “Em va decebre una mica quan vaig veure que teníem el lloc només durant cinc anys. Encara que sigui renovable, pensava que estàvem designats per a tota la vida, com els Acadèmics!”
Amb l’Estelle i la Rachid, coneix altres llibreters nous, i també grans!
El món del col·leccionisme comprèn tota mena d’objectes d’allò més diversos. Els patricis romans col·leccionaven antiguitats gregues (fins i tot les falses). Als catàlegs de les actuals cases de subhastes hi trobem de tot: des de pintures d’artistes de renom mundial fins a un parell de mitjons que havien estat propietat del duc de Windsor. Els encants són plens d’aficionats a la recerca de targetes de telèfon, objectes maçònics, postals, adhesius, claus, ampolles de Coca-cola, fulles d’afaitar, diplomes, ampolles de licor en miniatura, sobres de sucre, etc.
No cal dir que aquesta mena de col·leccionisme s’acosta a la mania. Molt diferent és, en canvi, el col·leccionisme de llibres antics, en què els objectes cobejats són obres rares i costoses del segle XV o primeres edicions del XX. A més, en el món editorial hi ha un gènere conegut com a llibres sobre llibres , que, en la pràctica, és una altra manera de col·leccionar llibres: recopilant-los, comparant-los i mirant d’entendre’ls.
Al segle XIX, els principals experts en aquest gènere van ser francesos: pensem, per exemple, en el bibliòfil Charles Nodier, que, com a director d’una secció de la Biblioteca Nacional de França, va exercir una gran influència en alguns dels escriptors més notables de l’època. Des del segle XX, però, és als països anglosaxons on ha prosperat més el gènere dels llibres sobre llibres. És veritat que hi ha molts llibres que parlen d’altres llibres, com ara les històries de la literatura, però en general els llibres sobre llibres tracten de la història d’aquest objecte i de la bibliofília. Aquest gènere també inclou alguns exemples més especialitzats, com ara els estudis de les dedicatòries i pròlegs d’obres del segle XVII.
Últimament he notat a Itàlia una revifalla del gènere dels llibres sobre llibres. Per tenir una idea de l’abast d’aquesta tendència es pot consultar el catàleg de la meritòria (i, per desgràcia, en perill) editorial Sylvestre Bonnard -que es diu així pel bibliòfil que protagonitza El crim de Sylvestre Bonnard , d’Anatole France-, fundada i dirigida per Vittorio di Giuro.
El catàleg comprèn més de 100 títols, que van des de The footnote: a curious history [La nota a peu de pàgina: una història curiosa], d’Anthony Grafton, fins als llibres de Hans Tuzzi, que no sols ha escrit una obra fonamental, Collezionare libri antichi, rari, di pregio[Col·leccionar llibres antics, rars i valuosos], sinó que també ha inventat una mena de subgènere dels llibres sobre llibres: les investigacions policials que furguen en el món dels llibreters de vell.
Aquests últims dos anys s’ha publicat Collezionismo librario e biblioteche d’autore: viaggio negli archivi culturali [Col·leccionisme de llibres i biblioteques d’autor: un viatge als arxius culturals], un recull que analitza les diferents visions de la cultura que ofereixen les biblioteques i les col·leccions particulars de llibres, així com Lo scaffale infinito: storie di uomini pazzi per i libri [La prestatgeria infinita: històries d’homes bojos pels llibres], d’Andrea Kerbaker, que retrata una sèrie de bibliòfils al llarg dels segles, des de Petrarca fins a Jorge Luis Borges, el cardenal Mazzarino i Madame de Pompadour.
Una altra obra recent, Per hobby e per passione [Per afició i per passió], de Giulietta Rovera, no es limita als col·leccionistes de llibres, sinó que, tal com promet el subtítol, abasta gran part de l’univers del col·leccionisme: “Des dels fanàtics de les Barbies fins als lladres de manuscrits, els adoradors del sexe i els col·leccionistes de papallones”.
¿A què treu cap tot aquest interès pel col·leccionisme de llibres en un moment en què tots els periodistes tenen la dèria d’entrevistar qualsevol que afirmi que el llibre imprès s’ha acabat i serà substituït aviat pels llibres electrònics? La primera resposta és que és precisament per això: perquè quan un objecte comença a desaparèixer del mercat, la gent comença a col·leccionar-ne els exemplars supervivents.
Però aquesta no pot ser l’única explicació, perquè el col·leccionisme de llibres va florir molt abans que apareguessin els lectors de llibres electrònics i que es comencés a pronosticar la mort de la paraula impresa. Potser la resposta més convincent és que, ara que s’augura la desaparició del llibre imprès -una predicció apocalíptica absurda-, se’ns ha desvetllat de nou l’amor per aquest objecte màgic que ja existia molt abans que aparegués la impremta. Els calfreds que sentim només de pensar que els llibres poden arribar a desaparèixer són el que ens porta a parlar-ne, a obsessionar-nos-hi, a col·leccionar-los. Ja existien molt abans que vosaltres o que jo mateix i potser ens sobreviuran a tots.
Una vez superada la Edad Media nos adentramos en el apasionante mundo de las épocas renacentista y barroca (siglos XVI y XVII). Como en la etapa inmediatamente anterior, existe una encuadernación sencilla, compuesta por unas tapas de pergamino rotuladas simplemente con tinta o piel con cierre de botón, y una encuadernación en tapa dura de cartón revestida con piel y con letras en oro.
El estilo renacentista consiste en varios tipos de decoración estampada en dorado: filetes y florones (los filetes pueden formar figuras geométricas, sobre todo rectángulos, con los florones estampados en los extremos), el adorno con grecas, el dibujo de animales entre el follaje, testas coronadas, bustos de guerreros, motivos heráldicos heredados de la etapa anterior, etc.
La etapa barroca trae la complicación de los elementos decorativos renacentistas hacia formas curvas y dinámicas, no tan medidas y proporcionadas, y sobre todo hacia una decoración recargada que produce tapas cubiertas por completo de dorados en forma de abanico y de espirales punteadas. También era corriente la estampación del escudo del propietario en la tapa, a modo de un gran y externo exlibris. Pero aparte del elemento decorativo existen otros muy importantes en esta etapa de la encuadernación barroca española y que lo serán para etapas posteriores. El primero es que el cartón se va a confirmar como el soporte de las tapas, recubierto de pergamino o de piel y siendo esta, fundamentalmente, de badana (de cordero u oveja, o de cabra), en colores marrones y granates. Un aspecto de la estructura interna del libro en esta etapa resulta característico: los nervios, volúmenes horizontales que sobresalen en el lomo del libro y que pueden ser sencillos o dobles. Ya en esta época podían ser verdaderos o simulados. Los primeros marcan los cosidos, esto es, son el volumen que el hilo produce en el lomo al coser el libro. Los falsos son tiras de piel o cáñamo superpuestas al lomo para ser cubiertas por la piel y resultar decorativas. Normalmente se colocaban entre tres y cinco nervios, dependiendo del tamaño del libro
Enquadernació Renaixentista
Al igual que el cartón, también van a consolidarse en la encuadernación española las guardas (papel que se pega en el interior de las tapas y contribuye a la sujeción de estas al cuerpo del libro, al mismo tiempo que lo embellece). Son de papel verjurado y comienzan a decorarse en esta etapa con tintas al agua. También se decoran los cortes (los tres cantos del cuerpo del libro que no son el lomo) siguiendo tres técnicas: dorado, pintado y jaspeado. Estas mismas técnicas, más la del gofrado y la del teñido, se aplican asimismo a la piel o al pergamino de las tapas. La del jaspeado aplicada a la piel resultó la llamada (muy característica y empleada) piel de pasta española: una badana de color natural (zumaque) decorada con tintas que se deslizan sobre ella para conseguir un veteado. Y otro elemento interesante de esta época, aunque no propiamente de la encuadernación, son las filigranas o marcas de agua en el papel, que son transparentes y marcan el origen de su fabricación. “El arte de la encuadernación en España.(3). Renacimiento y Barroco” per Macarena Cuiñas Gómez, Centro Virtual Cervantes, 20 setembre 2017.
Biblioaprenent 