Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliofília’

Frases sobre Bibliofília 566

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Oficis del llibre, tagged , , , on 28/02/2019|

El món egipci – Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

“ Des del primer destí diplomàtic, Toda manifesta una singular dèria col·leccionista que consisteix a adquirir una gran diversitat de peces museístiques per cedir-les, tot seguit, a institucions públiques. En l’estada a l’Extrem Orient aplega una col·lecció de monedes i medalles de més de 15.000 unitats que s’integren al Museo Arqueológico Nacional; de les excavacions a Egipte procedeixen nombrosos objectes —incloses vuit mòmies— que passen a formar part del Museo Arqueológico i de la Biblioteca Museu Balaguer de Vilanova; de les estades a Sardenya, a més d’una bona col·lecció de llibres, també porta vestits típics de l’illa que dóna al Museu de Vilanova, els papers de l’explorador català Domènec Badia —conegut com Alí Bei—, que cedeix a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, i les actes dels parlaments sards, que diposita en el Congrés dels Diputats, que li havia fet l’encàrrec de localitzar la documentació. No es pot negar que

Imatge de l’Arxiu Històric Ciutat de Barcelona.

Toda tenia un sisè sentit per trobar aquesta mena de materials i, sobretot, tenia mà esquerra per aconseguir-los —per aquelles dates encara era habitual omplir les sales dels grans museus amb peces d’una procedència que avui seria qüestionable. A part d’una mòmia i altres artefactes, la Biblioteca Museu de Vilanova va ser segurament la primera institució que va rebre una important donació de llibres i documents del diplomàtic. Inaugurada l’octubre de 1884, l’entitat havia estat creada per Víctor Balaguer per posar a disposició del públic les seves col·leccions d’art, arqueologia, etnologia, de llibres, etc., i fer realitat les idees de regeneració i de progrés en què es fonamentava el seu pensament. Toda, bon amic de Balaguer des dels anys d’estudiant a Madrid, fa aportacions importants al projecte del mecenes: hi ha constància que el 1888 dóna una quantitat important de llibres i documents —inclosos manuscrits propis— i que, ja instal·lat a Londres, en la dècada següent continua amb les deixes de llibres i d’objectes a l’entitat. Fort i Cogul anota que el donatiu de Toda és el més important després de l’aportació de Víctor Balaguer; tanmateix, com en altres casos, el volum de llegat és molt imprecís.

Centre de Lectura de Reus

El Centre de Lectura de Reus també es va veure afavorit pels donatius de Toda que, des de 1870, estava molt lligat a la institució, primer com a redactor d’El Eco del Centro de Lectura i després com a col·laborador de la Revista del Centre de Lectura. Quan el 1916 Evarist Fàbregas compra l’actual edifici de l’entitat, Toda regala 10.000 pessetes per a les obres de restauració i 2.000 llibres de literatura estrangera per a la biblioteca (Anguera, 1977, p. 131). En els anys vint i trenta va ser vocal de la Junta de Museus de l’entitat i va continuar col·laborant a la Revista del Centre de Lectura. En la part material també va cedir moltes peces per al Museu del Centre i va ajudar al sosteniment de la biblioteca fent-se càrrec, a inici dels anys vint, del sou de Plàcid Vidal, auxiliar de la biblioteca que estava casat amb Amèlia Güell, cosina de Toda”.

“ Eduard Toda, de bibliòfil i mecenes de biblioteques a mestre de bugada de papers”, article d’Assumpció Estivill Rius a “BiD Textos universitaris de biblioteconomia i documentació, nº 37. http://bid.ub.edu/37/estivill.htm

Excursió d’alumnes bibliotecàries al Castell d’Escornalbou l’any 1927( Imatge de l’article)

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ Compra y venta de libros.

Es indudable que entre los bibliófilos cunde el deseo más o menos declarado de verificar transacciones entre ellos, pero a veces, aunque se conozcan o cuanto más amigos sean, no se atreven a hacerse mutuas ofertas por consideraciones de precios o de diferente índole, lo cual se traduce en paralización de una actividad que podría alcanzar auge en beneficio de todos.

De ahí nuestra idea de organizar la ‘ Bolsa del Bibliófilo’, que empezó modestamente y cada día alcanza mayor desarrollo.

En efecto, muchos lectores se han dado cuenta de la ventaja que supone comprar o vender de manera tan cómoda y anónima, y cada día recibimos más libros que añadir a la lista, lo cual es la mejor demostración de cuanto exponemos.

Además, no hay que olvidar lo propicio del momento, con un ambiente que se presta a numerosas operaciones, siendo a nuestro parecer prudente aprovechar la coyuntura”.

Oferta-anunci a la revista El Bibliófilo, nº 1 de setembre de 1945 ( 2ª època), a l’última pàgina.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 565

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, tagged , on 21/02/2019|

Clavicula Salomonis Regis

 

“¿Quins altres punts de contacte existeixen entre l’alquimista i el recercador? L’alquimista furga sense parar en els arcans de la naturalesa, interroga a totes les formes de la matèria, llegeix en tots els grimoris1, consulta tots els mestres de l’art, s’encomana a tots els dimonis o a tots els sants, exposa cada dia salut i vida, passa en un instant de l’extrema alegria a l’extrema desesma, troba aquí i allí algunes espurnes hermètiques, esbufega, sua, s’esgota encara més i mor abans d’haver vist esvair-se en fum les seves cares il·lusions.
El recercador visita amb zel els misteriosos magatzems de paper vell, la rebotiga dels botiguers, la càmera infecte del posseïdor d’una parada, on la taula està calçada amb un llibre i la roba blanca – si n’hi ha – planxada entre llibres: el recercador aprèn de memòria el Memorial del Llibreter, en comptes de les Clavícules de Salomó i de la Transmutació dels metalls, de Nicolau Flamel; s’aixeca de matinada amb l’esperança que l’endemà serà afavorit per la sort: plantar cara als rigors de les estacions i al perill de reumes, ciàtiques i insolacions; plantaria cara a la pesta per inventariar els llibres d’un pudent; enfonsa la mà en una pila d’escombraries impreses que es ven barrejada amb ferros vells; fica el nas en els llibres abandonats a l’arna i a la putrefacció; no es desanima mai; no es cansa mai. Perquè de tant en tant, el descobriment d’un Elzevir intons, un volum firmat per Grosley, Guyet o Thou, d’una petita peça representable primitiva o d’una farsa de Gringoire, entreté la seva confiança en l’avenir i es promet trobar, a la fi, la gran obra, és a dir, un autògraf de Molière, un Antoni Verard en vitel·la, on còdex amb miniatures. No parlem de la Bíblia del difunt Marquès de Chalabre, considerablement augmentada amb bitllets de banc, deixada en herència a la Srta. Mars, que no tenia aficions bibliofíliques.
Si em preguntessin, qui és l’home més feliç contestaria: un bibliòfil – admetent la seva condició humana-. D’on resulta que la felicitat és un llibre vell”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos” ( Cap. VI: Los rebuscadores). Ed. Castalia, València, 1948; p. 83-85.

1.- Grimori: Un grimori és un manual de màgia que inclou instruccions sobre com invocar esperits i dimonis, crear objectes màgics i llançar conjurs.( Viquipèdia).

Llibre de les figures jeroglífiques de Nicolas Flamel ( ca.1330-1418)

“ Los incunables han sido siempre la pasión de los bibliófilos, que se disputan la posesión de los más raros. Fueron hechos, como la misma palabra lo dice, cuando el libro tipografiado salía de la cuna de la imprenta. Los coleccionistas han excedido el término permitiendo señalar como incunable a todos los impresos tipográficos anteriores al año 1501, sean o no alemanes, nacionalidad – aunque el invento fue chino –  a la que pertenece la imprenta. La realización de un libro era entonces labor ciclópea, dado que se usaba el tipo movible. Usábanse para los llamados xilográficos planchas de madera grabada. De todo ello puede desprenderse la importancia, no sólo de curiosidad, sino artística de estas codiciadas ediciones que son la pasión de los coleccionistas.

En los primeros tiempos de la imprenta, las ediciones no excedían nunca de los 400 ejemplares. Hubo, sin embargo, libros, como ‘La imitación de Cristo y menosprecio del mundo’, de Kempis, del que se hicieron en poco tiempo 99 ediciones. Del ‘Elogio de la locura’, de Erasmo, se hicieron 27 ediciones”.

Article: “ El mundo de los incunables”, a la revista El Bibliófilo, nº 1 de setembre de 1945 ( 2ª època), pp. 14.

Imitación de Cristo de Kempis, ed. Ioane Angelo, Milano, 1500.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 564

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Oficis del llibre, tagged , on 16/02/2019|

“Quina ànima de bibliòfil no es commou amb el vostre afecte, a vegades grotesc i repulsiu, honrats Jueus Errants dels llibres vells?
Arbres retorçats, d’escorça salvatge i dura, de saba bullent i poderosa, immobles dels vostres passejos; vosaltres, amb l’ombra que refresca les baranes abrasades per la canícula, vosaltres que sembleu participar a l’hivern de la congelació del riu, podríeu suportar durant cent estacions les injúries de l’aire i les intempèries, com els llibres vells.
Sí; cal haver assaborit el plaer de recercar per conèixer-lo i rendir-li gràcies com a un geni benèfic i consolador. Si aquest plaer no fos més dolç i més durable que tots els altres, més intens en les seves diverses intencions, més favorable a constitucions tendres i meditatives, més real, més autèntic, més material, ¿veuríem als joves entregar-se a ell amb entusiasme, a homes de talent i enginy complaure’s en ell, als rics i poderosos delectar-se amb ell, preferint-lo a tots els jocs del poder i a tots els afalacs de la riquesa?
¿Veuríem mans blanques i perfumades, resplendents de joies i acostumades a vibrar sobre la tanca d’or d’una cartera de ministre, palpar aquests miserables llibres, bruts de pols i podrits d’humitat, que cobreixen els ponts, com captaires reunits sobre guardacantons a les cantonades i als quals la caritat cristiana renta les seves crostes?
¿Veuríem als sibarites, esclaus dels seus sentits i de les seves impressions externes, abandonar a l’hivern el racó del foc i la fresca ombra dels til·lers a l’estiu, per ambular la calor i el fred, entre el cerç o la boira, aspirant olors nauseabunds de paper vell i parant la seva mirada en pàgines llardoses, alimares, infectes de tabac i pestilències?
I és que existeix una incomparable felicitat en cercar, en trobar; és que l’home menys supersticiós, el més positiu, necessita creences vagues i plaers ideals; és que l’alquímia reemplaçava una mica el gran buit que s’obre en el fons de les imaginacions més fecundes, i en faltar-nos l’alquímia, va caldre canviar la ruta i buscar en un altre lloc els tresors que ja no haurem d’esperar en un terreny excavat en va durant segles i sempre estèril”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos” ( Cap. VI: Los rebuscadores). Ed. Castalia, València, 1948; p. 77-79.

Biblioteca Hispanic Society

“ Sabido es que Huntington pagó un millón de pesetas por la biblioteca de Jerez de los Caballeros, aquella magnífica biblioteca en que tanto estudió Rodríguez Marín; y que dió treinta mil duros por la completísima de libros de toros de Carmena y Millán; y que adquirió en España otras muchas y valiosísimas colecciones de libros, y cuadros, y objetos de arte de toda clase…

Salieron de España aquellos objetos y aquellos cuadros y aquellos libros; pero, a los amantes de nuestras riquezas, nos queda el consuelo, consuelo al fin, de que todo ello está guardado y conservado, rica y sabiamente coleccionado, dedicando a su custodia y a su cuido constantemente esfuerzo y dinero.

Puede servirnos esto de relativo consuelo, porque sabido es lo que suele ocurrir en España con lo que, durante su vida, guardan amorosamente los hombres, cuando estos mueren. Los libros son, en muchos casos, odiados por la mujer, porque estorban, porque crían polvo, porque ocupan un sitio en que podría haber un muñequito de moda. Y, muerto el dueño de los libros, éstos, en el mejor de los casos, se desperdigan y van de unas manos a otras, vendidas por el chamarilero que los adquirió. Aunque la mujer no sea bibliófoba, ya llegará su hijo, o un sobrino o un allegado cualquiera que malbarate los libros de aquel que los reunió con tanto cariño.

Article: “La Biblioteca de Don Emilio Castelar la conserva el ‘Jockey Club’ de Buenos Aires”,  a la revista El Bibliófilo, nº1, setembre  1945 (2ª època), pp. 10.

 

Read Full Post »

Oficis del Llibre 24

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , on 09/02/2019|

“Els catàlegs de les fires aviat van resultar insuficients per recollir l’enorme quantitat de novetats editorials que s’anaven produint. A més tenien l’inconvenient de recollir preferentment la producció del país en què es desenvolupava la fira. Per això, en la segona meitat del segle XVII noves idees pretenien millorar el sistema:

. Apareixen les primeres bibliografies de caràcter anual. Destaquen la Bibliographia parisenca i la Bibliographia gálica, creades per Jacob en 1648, entre les dues, recollien tots els llibres editats a França. També amb aquest caràcter nacional van començar a editar-se a Anglaterra. Aquestes obres anaven més destinades a proporcionar informació als llibreters que als erudits i científics.

 

. Apareixen, també, les primeres revistes mensuals, dedicades a divulgar els coneixements i descobriments científics, així com a revisar críticament les obres recentment publicades amb el propòsit d’orientar els erudits. Aquest va ser l’origen del Journal des savants, editat a partir de 1665, aquesta revista va arribar a tenir tal importància que es va traduir a l’italià i l’alemany, i es va crear una edició llatina reduint la seva mida per poder enviar-la per correu amb més facilitat. En 1668 aquest exemple serà seguit per la Reial Societat de Londres que va començar a editar-Philosophical transactions.

. Una altra de les novetats serà el comerç del llibre usat o d’ocasió, a partir del segle XVII. Els llibres impresos, especialment els d’estudi, es conservaven acuradament i amb freqüència es revenien. Aquest comerç del llibre usat tenia dues modalitats: la venda des de les llibreries de llibres usats, i les parades a l’aire lliure propis de totes les grans ciutats.

Els comerciants especialitzats adquirien les biblioteques dels estudiosos i savis en bloc quan aquests morien.

 

 

Apareix també en aquesta època la venda en subhasta d’aquests llibres usats, primer a Holanda, i durant la segona meitat del segle XVII, per la resta d’Europa.

A les ciutats petites, als pobles, i també entre la població disseminada pel camp, eren els quincallers qui s’encarregaven de la distribució de llibres. Com aquesta clientela estava poc instruïda, la seva mercaderia consistia principalment en llibres senzills, almanacs, pronòstics, calendaris per a pastors i abecedaris.

 

 

A partir de la reforma de Luter van ser aquests venedors ambulants dels més actius propagadors de les idees protestants. A aquests venedors de llibres i fullets es van unir molts oficials impressors que no tenien feina, la relació amb el món de la impremta els va facilitar l’accés als llibres i fullets clandestins.

També les dones i els nois sense ofici es van dedicar a la venda ambulant. Les corporacions gremials de llibreters i impressors van posar innombrables plets per perseguir-los.

En alguns casos, els venedors ambulants van ser cremats en la foguera o condemnats a presó per difondre obres herètiques. Però en general van contribuir a la instrucció i alfabetització de la població rural i camperola.

Als segles XIX i XX, serien els encarregats de la difusió de la premsa local i regional.

 

Extret de: “El comerç del llibre“, del web http://www.hiperlibro.net, i no posa autors. La web citada, actualmente no apareix a Infinet. Però avui ho he vist en castellà a: http://mural.uv.es/pacerto/trabajofinal.html  , un treball per la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de València, fet per Patricia Cervera Torrijo l’any 2006 i titulat:  El libro moderno y el nacimiento de la documentacion.

 

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 563

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, tagged , , on 04/02/2019|

“Ho és vostè? Ho sóc jo? No ho sé, però sempre cal dir: Benaventurats els bibliòfils!, en sentit diferent de la benaventurança evangèlica: Benaventurats els pobres d’esperit! Els bibliòfils troben la felicitat onsevulga que hi hagi llibres.
El bibliòfil no té per què preocupar-se de posseir llibres propis, puix que els venera per ells mateixos, amb devoció, amb simpatia, amb càlcul. El bibliòfil els coneix per les seves excel·lències y pels seus defectes: no s’acontenta en jutjar-los per l’exterior, fent sonar el paper entre els dits, examinant al detall, com un pèrit, les perfeccions de l’enquadernació, examinant el títol i la data, acudint per informar-se a Brunet (sic) i enterrant ràpidament en un racó l’inútil diamant. No; ell cala fins al fons d’una obra, esprem el suc i el col·loca en la seva memòria amb molt més plaer que entre les prestatgeries de la seva llibreria.
És clar que estima i respecte aquelles joies tipogràfiques que, encara que avantatjades pels prodigis de la impremta moderna, no han perdut, no obstant això, l’honor de ser els primers assajos en l’art de Faust (sic); no veu amb indiferència les proves d’un gravat abans de la lletra, els exemplars sobre vitel·la, les edicions rares, els arabescs de les enquadernacions antigues o els senzills i nobles ornaments de les modernes; ni menysprea aquests farrigo-farrago de prosa i vers, tan dolents com mal impresos, però recomanats en tots els catàlegs. El bibliòfil és indulgent amb les debilitats dels seus semblants.
Però extasiar-se davant d’una errata que distingeix una edició d’una altra, entusiasmar-se per la conservació d’alguns passatges que s’han suprimit en quasi tots els exemplars; desolar-se per una picadura d’arna, una taca d’humitat, un defecte en la pasta del paper, no és característica del veritable bibliòfil que no xifra la glòria de la seva biblioteca en la ignorància d’un regent, la impressió d’un censor reial o l’atzar d’una casualitat extraordinària.
Qualsevol persona pot ser un bibliòman, però no tot el que vol pot ser bibliòfil. En general, els bibliòmans han arribat a ser-ho per avorriment i tardanament, quan l’edat ha collit les passions que tenen la seva rel en el cor i ha sembrat preferències en l’esperit menys conreat; però el bibliòfil neix i creix amb el seu amor als llibres, amor fogós i prudent, il·luminat i constant, insaciable i pacient, amor tan variat i nombrós com la bibliografia”.

LACROIX, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 77-79.

 

“ La calificación de raro que tanto poder ejerce sobre el que es aficionado, entiende igualmente su seducción sobre los bibliófilos: la antigüedad, su perfecto estado de conservación, las anotaciones de una persona célebre, la rareza propiamente dicha, no son muchas veces los únicos motivos que hacen mirar como precioso un libro cuya lectura no puede sufrirse; la venta al peso de la edición, la existencia de dobles cuartillas ó grabados, ó la prueba de que ha pertenecido á un hombre famoso, le colocan entre las curiosidades bibliográficas, como si estuviera revestido de otras mil particularidades, por lo regular sin importancia.

En el primer rango de libros preciosos, sin ser raros, y que siempre conservan un precio alto, porque ninguna biblioteca regular puede carecer de ellos; deben colocarse los autores clásicos, latinos y griegos de buenas fechas, bien conservados é impresos por célebres tipógrafos. Vienen en seguida los libros de ciencias, los de historia natural, los grandes viajes, las colecciones de estampas, de galerías, de gabinetes, de antigüedades, las obras que constan de gran número de tomos, las colecciones especiales, y en fin, aquellas que se distinguen por el lujo de su ejecución tipográfica. Todos estos libros cuestan sumas considerables, y son, por eso solo, curiosos, sin que sea difícil encontrar ejemplares de los mismos.

Es casi imposible fijar el precio del mayor número de estos libros raros y preciosos; el estado de conservación, el tamaño, algunos milímetros de mas ó de menos dejados en las márgenes por el encuadernador, el sello de una biblioteca célebre en otros tiempos, los grabados al agua fuerte y tantos otros motivos, pueden doblar y cuadriplicar el precio de un volumen. Así es que se ve vender por 3 ó 4 pesetas una misma obra de Elzevier, que pocos días después, en la misma sala y delante de los mismos licitadores vale 125; pero el primer ejemplar está mal encuadernado, muy recortadas las márgenes y picado de la polilla: el segundo, por el contrario, tiene una encuadernación lujosa en tafilete, hecha por un operario conocido, dorados los cortes, en perfecto estado de conservación y apenas recortado.

Las causas que pueden desestimar un libro son por lo demás tan numerosas y de tan diferentes clases, que sería difícil indicarlas solamente; pero la principal de ellas es la reimpresión, sobre todo de aquellas obras que están sujetas á mejoras, aumentos, nuevos comentarios, etc., tales como los autores clásicos, los diccionarios, las geografías, las que tratan de artes y oficios, etc. El capricho, la moda y el interés del momento ejercen después su influencia en bibliomanía, como en tantas otras cosas, y mil circunstancias imprevistas pueden hacer bajar ó alzar el precio de un libro”.

 

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomía o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.11-12.

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 562

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , , on 23/01/2019|

” El bibliòman fantàstic només adora els llibres durant poc temps; els col·lecciona amb curiositat, els vesteix generosament, els instal·la amb decència, els cuida amorosament. De sobte, l’amor es cansa, es refreda, s’apaga; el fastigueig ha començat. Adéu boniques dames!. El gran senyor reforma el seu harem; a les circumstàncies circassianes succeeixen les espanyoles, a les blanques angleses, les negres del Congo. El gran senyor ven les seves dones als encants, però demà en comprarà altres, menys maques, però que tindran per ell l’encant del caprici i de la novetat.
El bibliòman especialitzat no col·lecciona més que certa classe de llibres i no es preocupa de què siguin els més rars i singulars. Forma una col·lecció que arriba a ser el seu Déu i la seva ànima. Allò que caigui fora de la seva col·lecció no l’interessa, però no estalvia cap gestió, cap despesa, per ampliar aquesta col·lecció semblant als immensos i informes monuments orientals aixecats a la vora dels camins amb les pedres que cada viatger dipositava en ells quan passava. El bibliòman especialitzat consagrarà el seu temps, el seu diner i la seva salut a apilar una biblioteca, sens dubte interessant, però també sens dubte monòtona. En una es multiplica Petrarca en 1200 volums; en una altra estarà Voltaire en déu mil peces reunides una per una; per una altra, el teatre subministrarà milers d’opuscles, o la Revolució Francesa regnarà pacíficament sobre cementiris de paperot.
En una paraula, la bibliomania més elevada i la més il·lustre no està exempta de mania, i en cada mania es percep fàcilment un tint de bogeria; per tot això, Paris és, sense cap dubte, el paradís dels bojos i els bibliòmans”.

LACROIX, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 75-76.

 

“ Son aun raros los libros que no se buscan sino porque es difícil encontrarlos, y cuyo precio es muy subido á causa de esta misma dificultad, sin que ninguna otra razón motive el afán con que se desean adquirir. Entre estos libros deben contarse la mayor parte de las sátiras y críticas mordaces de los tiempos pasados, las antiguas piezas de teatro y los escritos polémicos que han perdido el interés de actualidad; obras todas que no deben su valor comercial sino á la manía de los aficionados, para los cuales el principal mérito de una cosa consiste en la dificultad de conseguirla, el deseo de poseerla esclusivamente, y en la cantidad que la han sacrificado.

Hay obras antiguas cuya rareza no debe estrañarse si se considera que son de aquellas que se gastan y destruyen por el uso habitual que se hace de ellas. Tales son los libros que han salido de imprentas célebres y sirven para la instrucción de la juventud, los libros de devocion, los diccionarios, etc. Un ejemplo entre mil de este género de rarezas es el ‘Pastissier-françois’, en 12º pequeño. Amsterdam, L. Y D. Elzevier, 1655, un volumen delgado de 258 páginas, cuyos ejemplares, escapados de las grasientas manos de los diestros cocineros, son de tal manera raros, que han llegado á pagarse hasta 1000 rs.

Otra clase de libros raros, y por lo general muy interesantes, es la de las obras que los mismos autores imprimen por su cuenta en pequeño número de ejemplares, y que destinan á regalar á sus amigos, y no llegan á entrar nunca en el comercio. Los ejemplares impresos en vitela; en papel de color ó en papel de gran marca, son igualmente muy buscados por los aficionados, quienes alguna vez sacrifican dos ó cuatro de estos ejemplares escasos por adquirir uno solo con tal que tenga las márgenes un doble mayores que los otros; para hacerlos más curiosos é interesantes, los ilustran con grabados y dibujos convenientes, autógrafos, etc.”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, p.11.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 561

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, tagged , , , , on 09/01/2019|

Del llibre Stultifera navis (1498) de Sebastian Brant1, digitalitzat a http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12817292126710495432435/index.htm

 

” El bibliòman envejós ambiciona tot allò que no té i si aconsegueix alguna cosa, el seu desig canvia d’objecte. Sap que un llibre està a la biblioteca d’un aficionat amb el qual rivalitza, i sobtadament la seva tranquil·litat desapareix, no menja, no dorm, no viu sinó per a la conquesta del benamat llibre que anhela. Utilitza tots els seus medis, inclús la seducció i la intriga per apoderar-se del que pertany a un altre. Les negatives, les dificultats augmenten, exciten la seva concupiscència. Arribaria a sacrificar la seva fortuna sencera per un sol instant de possessió; però una petitesa qualsevol, el descobriment d’un segon exemplar del mateix llibre, una crítica agafada al vol, una reimpressió, i aquella impaciència es paga, aquell ardor es gela, quan fa un instant l’envejós desitjava la mort de l’amo del desitjat llibre, per enriquir-se a costa del difunt.
Aquest bibliòman és malaurat, com ha de ser-ho tot envejós i la seva desgràcia reneix amb cada nou desig. És el Lovelace dels llibres: s’enamora d’ells, els persegueix aferrissadament fins que els té entre les seves mans i llavors els desdenya, els oblida i busca una altra víctima.
Fa poc temps un cèlebre maníac, havent sentit parlar d’un llibre imaginari, es va disposar a trobar-lo i va morir malgrat no haver-ho aconseguit, amb la creença de què algun competidor guardava el tresor a canvi de què ell li hagués entregat la pedra filosofal”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 71-75.

1.-Xilografia gòtica coneguda per molts. Se la coneix més com “El boig bibliònic”, encara que el text que acompanya en l’edició príncep (Basilea, 1498), és “Inutilitas librorum”.

“ Haciendo abstracción de la bibliomanía, que no valora un libro más que por el capricho de la moda, la cual hace caer de repente en el desprecio clases enteras de volúmenes, dando estimación á otras despreciadas hasta entonces, las cuales pocos años después vuelven á ser miradas con indiferencia; hecha abstracción de esta manía, no puede negarse que hay libros que por su reconocida antigüedad, por su importancia para la historia literaria, su ejecución tipográfica ó por otras circunstancias especiales, reclaman la atención de los bibliófilos, y merecen que se conozcan y se estudien. La rareza ó el precio de estos libros les da cierta importancia, que lleva consigo el deseo de consultarlos ó poseerlos.

Esta clase de libros puede dividirse en dos categorías: la una comprende las obras raras y curiosas, la otra aquellas que sin ser raras, son sin embargo curiosas.

Los libros raros, y por este solo hecho, curiosos también, son principalmente aquellos que se imprimieron en el siglo XV; el largo trascurso de 400 años los ha destruido casi en su totalidad, á lo que debe agregarse que en aquellos tiempos era corto el número de ejemplares que se imprimía, porque era asimismo muy limitada su venta. Muchos de estos libros ni aun son conocidos sino por el testimonio de los sabios contemporáneos, ó solo por algunos fragmentos que han llegado hasta nuestros tiempos.

Después de aquella época, habiéndose aumentado considerablemente el número de los impresores y también el de aficionados al estudio, y las bibliotecas, se hicieron las ediciones más numerosas. Sin embargo, todavía pueden considerarse raros los libros impresos hasta mediados del siglo XVI, los cuales por otra parte presentan un gran interés para la filología, así como para la historia literaria”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “ Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas” ; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.11.

Pàgines 108-109 del llibre de Constantin.

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 560

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, tagged , on 02/01/2019|

Detall de l’escut d’armes del duc d’Roxburghe, estampat amb daurat a l’interior de la portada del Valdarfer Boccaccio, 1471.

” El bibliòman vanitós posseeix belles edicions, enquadernacions esplèndides, una biblioteca selecta i ben organitzada. Gasta grans sumes en completar-les i aquest és una cura que es dona per complet a un llibreter antiquari intel·ligent, a un docte bibliògraf; d’altra banda, no llegeix mai i sovint és dels que no han llegit mai; col·lecciona llibres com podria col·leccionar quadres, closques, minerals o formaria un herbari.
La seva biblioteca és una curiositat que ensenya a tothom, al primer que arriba, a les dones, als banquers, als nens, sense tenir en compte si saben el que és un llibre, i encara més, un llibre bell. Margaritas ante porcos !
Diu a tot aquell que el vol escoltar: Tinc cent mil escuts en llibres! I se’n vana, s’infla i somriu, repetint: Cent mil escuts! I això és tot: aquella prestatgeria conté cent mil escuts en llibres. Uns es dediquen a la pintura, altres als jardins anglesos, aquest a cavalls, aquell a gossos; el bibliòman vanitós ha col·locat el seu capital en Elzevirs, en facècies en gran paper, en vitel·la i en marroquí. És l’ostentació quasi literària; el luxe quasi respectable”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 70-71.

 

Marca d’impressor d’Elzevir

“ Los ingleses, que siempre han sido aficionados á coleccionar curiosidades literarias, llevan muchas veces esta afición hasta la locura, que ya no conoce límites. La palabra bibliomanía, que en otro tiempo se interpretaba en sentido poco favorable, se considera hoy entre ellos como una calificación noble y honrosa por el gusto de los libros, y se tiene por dichoso y bien considerado el bibliófilo á quien públicamente se le da el título de bibliómano.

Solo en Inglaterra sucede el caso de que la venta de un libro haya podido ser causa de formar una asociación: el 17 de junio de 1812, en la venta de la biblioteca del duque S. de Roxburgh, el Decameron di Boccacio, un tomo en folio ( Venecia) Valdarfer, 1471, se pujó por el marqués de Blandfort hasta 2.260 libras esterlinas ( 214.700 rs) Este precio sin ejemplo, por un solo volumen, pareció, aun á los bibliómanos de Lóndres, un acontecimiento tan notable, que fundaron en memoria suya una sociedad bajo el título de Roxburgh club, en la cual los miembros que la componen no hablan más que de bibliografía, y celebran anualmente el 17 de junio, con un espléndido banquete. Cada socio tiene la obligación, cuando le toca su turno, de hacer imprimir alguna rareza antigua, en número solamente de 31 ejemplares, cifra igual á los individuos que forman la sociedad”.

Extret de  CONSTANTIN, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas”; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp-10.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 557

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , on 09/12/2018|

 

“Hi ha molts oficis a l’aire lliure i ple carrer. Però el més penós i ingrat és, realment, el de les parades de llibres, que no tenen els beneficis dels venedors de melons, ni les gangues dels drapaires.
La parada de llibres, com altres petites indústries, pot establir el seu comerç sense fons de reserva, ja que no li cal tenda, dependent, catàlegs ni il·luminació. D’antuvi escull un espai vuit en el parapet d’un pont, d’un moll, en l’angle menys inodor d’un carrer: es proveeix d’una mena de llicència, d’uns quants calaixos de fusta, alguns lots de llibres que classifica pel seu pes i per la seva coberta; després exposa la seva mercaderia que cada transeünt ve a flairar , i com hi ha tants gustos com espècies de llibres, la venda diària és quasi la mateixa i suficient per mantenir un bevedor o a una família pobra, tot i que moltes vegades la pluja, el vent i el fred conspiren contra l’esperança d’una olla o d’una ampolla de vi.
Molt depèn aquest humil i roí negoci de la temprança i la calma atmosfèrica! L’amo de la parada, que viu en unes golfes o a la taverna, prediu les tempestes amb més antelació que un vell pilot, i el bon temps amb més seguretat que l’Observatori Astronòmic.
Com consulta la marxa dels núvols i els girs del gallet! Mou el cap i torna a port, amb la barca que guarda la seva fortuna, o bé es frega les mans i desplega cantussejant tota la seca càrrega, sense por per les avaries.
Sovint, el principiant, que no coneix els secrets oracles del baròmetre i que es fia d’un cel blau i un sol enganyador, veu com els elements destrossen el seu fràgil capital; l’huracà, esclatant de cop i volta, persegueix per l’aire els opuscles desfullats, la pluja amb amples gotes es cola entre els plecs d’una capçalera intonsa, rellisca de full en full i enfonsa a la mateixa Bíblia en aquest nou diluvi. Així el llaurador de Virgili, Delille, Thopmson i Saint-Lambert plora les seves collites, el treball d’un any perdut en un dia.
El llibreter de carrer és, en general, de Normandia, com el venedor d’hortalisses: coneix millor el preu de les pomes que el dels llibres, i valora la seva mercaderia segons l’aspecte del comprador que la demana.
Sorprèn en els vostres ulls l’emoció que us envaeix veient algun llibre i el taxa proporcionalment a aquella emoció, amb gest apressat o amb fingida indiferència”.

 

Lacroix, Paul: “Los aficionados a los libros viejos”. Ed. Castalia, València, 1948; p. 59-61.

 

Les saisons de Jean François de Saint-Lambert

 

“La biblio-manía, propiamente dicha, es, sin duda, una ridiculez que muchas personas cometen formando bibliotecas por vanidad, por lujo, ó por tono: pero estas personas ¿ son acreedoras á que se las critique con más razón que á aquellas que compran cuadros, antigüedades, relojes ó cualquiera otro objeto de fantasía? Los unos como los otros contribuyen con su fortuna á alimentar la industria intelectual y comercial, y sin estos aficionados á los hermosos volúmenes y á las lindas ediciones adornadas con todo el lujo imaginable, la librería, la papelería, la imprenta, la encuadernación, etc., est5arían reducidas á la fabricación, bien limitada, de las obras de mérito y utilidad reconocidas, que solo compran los sabios y las personas que leen los libros de sus bibliotecas.

Compárese, en fin, con relación a la moral, al Coleccionador de libros con el Coleccionador de onzas de oro: el avaro se encuentra incesantemente en una agitación febril, producida por su ruin y esteril pasion, está inquieto, es desgraciado, tiene la conciencia de su vicio y sabe la reprobación que le rodea: para ser dichoso necesita estar solo y ocultar sus tesoros. El biblio-filo al contrario, revosa de alegría, cuenta lo feliz que es á todo el que quiere oirle; sus libros son su orgullo, sus títulos de honor; goza con su posesión y con los elogios que le proporcionan.

Al amor del lujo, á la vanidad, alguna vez también a la falta de instrucción debe este género de industria su sostén y sus progresos, haciendo á los ricos sus tributarios.

 

Contenténemos, pues, con sonreirnos de la satisfacción de aquellos que no poseen los libros sino como muebles de pura curiosidad. Si el propietario de una bonita biblioteca no la tiene máas que por ostentacion, ó no puede hacer de ella ningun uso personal, el ridículo será para él solo: mas la industria habrá prosperado con aquella adquisición, y el sabio ó el aficionado instruido, pero pobre, sabrá aprovecharse de ella y hallará lo que él no posee.

Extret de  Constantin, L.A.: “Biblioteconomia o Nuevo Manual Completo para el arreglo, la conservación y la administración de las bibliotecas“; trad. de Dionisio Hidalgo. Sociedad Económica Matritense, Imp. Escuelas Pías, Madrid, 1865, pp.9.

 

 

Read Full Post »

Bibliodiccionari LXV

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Paraules, tagged , , on 28/11/2018|

 

 

Bibliodiccionari LXV

 

He començat tres nous capítols, si se’ls hi pot dir així, del Bibliodiccionari, però dues coses estranyes m’han passat i el que havia de ser el capítol LXV es va convertir en el LXVI perquè per poder-lo publicar em cal la resposta ( estic esperant) amb el permís d’una vlokaire d’on he tret unes quantes paraules pel Bibliodiccionari.
Així doncs vaig decidir que les paraules del LXV passessin al LXVI, i ja en tenia una pel nou LXV, però he llegit un llibre i d’aquest llibre m’han sortit 15 paraules que comencen amb Biblio-, i he decidit que aquestes paraules formin el Bibliodiccionari LXV, la paraula que tenia la deixo pel Bibliodicionari LXVI i les que tenia, inicialment, pel LXV les passo al LXVII.
Ja he escrit unes quantes vegades, que creia, quan vaig començar, que trobaria unes quantes paraules i que la cosa acabaria aviat, però amb el temps he trobat un munt de paraules i a cada capítol penso que serà l’últim, però no hi ha manera, ja van més de 1000 paraules, un dia d’aquests les comptaré per posar-me al dia, però em fa mandra.
Així que d’un sol llibre, d’en Lluís-Anton Baulenas, aquí estan les paraules inventades per ell que hi he trobat, i podria ser que em deixi alguna. Les imatges també són del llibre ( llegit en un tres i no res ).

 

 

Biblioabocadors: en el conte citat més avall surt aquesta paraula, en el capítol 9: “Poesia clandestina prohibida”, a la pàgina 202, forma part de la poesia “La lectora cega” de Joan Guirigall, on diu:

” Ses companyes, amagades pels cingles,

pel silenci dels prats i pels biblioabocadors,

es llepen els dits per passar pàgina

mentre llegeixen literatura prohibida a l’atzar…”

 

 

Biblioadicció: “ Dependècia que es dóna quan un individu no pot prescindir d’un llibre. També s’anomena bibliodependència. La bibliodependència psíquica, en què el subjecte ( bibliodependent)se sent psicològicament reclamat per la lectura de llibres, es diferencia de la bibliodependència física, que indica que l’organisme del malalt necessita tocar i ensumar material bibliògrafic perquè el seu funcionament vital continuï sent normal”.

Del llibre “L’últim neandertal”, Lluís-Anton Baulenas, RBA La Magrana, Barcelona, 2014; Col. Orígens, 210; p. 178. Bé. Més que del llibre, és del ‘Bonus Track1’ inclòs: “ Retrats de l’alegre Gotolània” (Els documents perduts de Gotolània, el país on la lectura i els llibres estan prohibits), on paraules noves surten en el capítol 2 , titulat: “Neodiccionari (Mostra)” ( a partir d’ara Neodic) i més paraules en altres capítols.

 1) Bonus Track ve a seu una mena de ‘conte de regal’ inclòs en el llibre.

 

 

Biblioaddicte-a: Lector, també inllibrat-ada. A Neodic (p.179).

 

Bibliocaçador: paraula en el capítol 11: “Redacció escolar: El lector assilvestrat”, p.214. Diu. “ … el millor seria formar determinades persones del col·lectiu bibliocaçador i distribuir-les estratègicament per tot el territori per tal de poder elaborar censos més fiables de lectors assilvestrats”.

 

Bibliocanibalisme i Biblionecrofàgia: paraules en el capítol 11: “Redacció escolar: El lector assilvestrat”, p.210. Diu: “ Hom distingeix el bibliocanibalisme practicat en membres de la pròpia tribu ( lectors assilvestrats sacrificats per tal de poder alimentar literàriament el grup amb el seu sacrifici) i la biblionecrofàgia, practicada en difunts normals i corrents, als quals els roben els llibres dipositats al costat del cadàver perquè se’ls emporti al paradís llibresc”.

 

Bibliodestructors: Teatre Cooperativa dels Bibliodestructors a mà, a Gotolània, on fan l’obra: “Llegíem a les fosques”. Paraula en el capítol 7: “Mostra de la cartellera teatral de Gotolània” del  ‘Bonus Track’  citat abans:  Retrats de l’alegre Gotolània .Pàgina 190.

 

Bibliomaterials: paraula que apareix en el capítol 4 : “El braçllarg de la brigada antillibre” del ‘Bonus Track’ citat abans,en la p. 186: “Decomissats 3.000 kilos de bibliomaterials a Maracaibo”, on la paraula s’usa com a sinònim de llibre .

 

Bibliopenals: paraula en el capítol 11: “Redacció escolar: El lector assilvestrat”, p.212. Diu:” Per als lectors primerencs, hi ha les granges de reeducació. Per als lectors reincidents, hi ha els bibliopenals disciplinaris”.

 

 

Bibliotecar: “ Cremar llibres comissats per la policia. En el mateix conte que el de la paraula Biblioaddicció de més amunt. També parla d’ una paraula, Bibliotecari-ària, però donant-li un sentit i significat diferent a l’habitual: “ Funcionari que controla la cremació de llibres comissats de la biblioteca al seu càrrec”. A Neodic (p. 178).

 

Bibliotràfic: paraula per indicar el tràfic de llibres que està prohibit, apareix en el capítol 5 : “Mostra de notícies de l’actualitat Gotolana“, a la pàgina 186 del conte citat. Diu. ”Els opositors, uns dos-cents, van arribar a agredir físicament el comanador de la República al crit de ‘Lector, cabró, prou rehabilitació’ i ‘Venut al bibliotràfic’.

 

Bibliotraficant: “Camell. Traficant de llibres. A Neodic (p.179).

 

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »