Biblioaprenent

Clavicula Salomonis Regis

“¿Quins altres punts de contacte existeixen entre l’alquimista i el recercador? L’alquimista furga sense parar en els arcans de la naturalesa, interroga a totes les formes de la matèria, llegeix en tots els grimoris¹, consulta tots els mestres de l’art, s’encomana a tots els dimonis o a tots els sants, exposa cada dia salut i vida, passa en un instant de l’extrema alegria a l’extrema desesma, troba aquí i allí algunes espurnes hermètiques, esbufega, sua, s’esgota encara més i mor abans d’haver vist esvair-se en fum les seves cares il·lusions.
El recercador visita amb zel els misteriosos magatzems de paper vell, la rebotiga dels botiguers, la càmera infecte del posseïdor d’una parada, on la taula està calçada amb un llibre i la roba blanca – si n’hi ha – planxada entre llibres: el recercador aprèn de memòria el Memorial del Llibreter, en comptes de les Clavícules de Salomó i de la Transmutació dels metalls, de Nicolau Flamel; s’aixeca de matinada amb l’esperança que l’endemà serà afavorit per la sort: plantar cara als rigors de les estacions i al perill de reumes, ciàtiques i insolacions; plantaria cara a la pesta per inventariar els llibres d’un pudent; enfonsa la mà en una pila d’escombraries impreses que es ven barrejada amb ferros vells; fica el nas en els llibres abandonats a l’arna i a la putrefacció; no es desanima mai; no es cansa mai. Perquè de tant en tant, el descobriment d’un Elzevir intons, un volum firmat per Grosley, Guyet o Thou, d’una petita peça representable primitiva o d’una farsa de Gringoire, entreté la seva confiança en l’avenir i es promet trobar, a la fi, la gran obra, és a dir, un autògraf de Molière, un Antoni Verard en vitel·la, on còdex amb miniatures. No parlem de la Bíblia del difunt Marquès de Chalabre, considerablement augmentada amb bitllets de banc, deixada en herència a la Srta. Mars, que no tenia aficions bibliofíliques.
Si em preguntessin, qui és l’home més feliç contestaria: un bibliòfil – admetent la seva condició humana-. D’on resulta que la felicitat és un llibre vell”.

LACROIX, Pablo: “Los aficionados a los libros viejos” ( Cap. VI: Los rebuscadores). Ed. Castalia, València, 1948; p. 83-85.

1.- Grimori: Un grimori és un manual de màgia que inclou instruccions sobre com invocar esperits i dimonis, crear objectes màgics i llançar conjurs.( Viquipèdia).

Llibre de les figures jeroglífiques de Nicolas Flamel ( ca.1330-1418)

“ Los incunables han sido siempre la pasión de los bibliófilos, que se disputan la posesión de los más raros. Fueron hechos, como la misma palabra lo dice, cuando el libro tipografiado salía de la cuna de la imprenta. Los coleccionistas han excedido el término permitiendo señalar como incunable a todos los impresos tipográficos anteriores al año 1501, sean o no alemanes, nacionalidad – aunque el invento fue chino –  a la que pertenece la imprenta. La realización de un libro era entonces labor ciclópea, dado que se usaba el tipo movible. Usábanse para los llamados xilográficos planchas de madera grabada. De todo ello puede desprenderse la importancia, no sólo de curiosidad, sino artística de estas codiciadas ediciones que son la pasión de los coleccionistas.

En los primeros tiempos de la imprenta, las ediciones no excedían nunca de los 400 ejemplares. Hubo, sin embargo, libros, como ‘La imitación de Cristo y menosprecio del mundo’, de Kempis, del que se hicieron en poco tiempo 99 ediciones. Del ‘Elogio de la locura’, de Erasmo, se hicieron 27 ediciones”.

Article: “ El mundo de los incunables”, a la revista El Bibliófilo, nº 1 de setembre de 1945 ( 2ª època), pp. 14.

Imitación de Cristo de Kempis, ed. Ioane Angelo, Milano, 1500.