Biblioaprenent

 “ La mort també sol ésser una bona proveïdora, però en menys escala que la pobresa. Generalment, si en una casa tenen llibres i mor el marit, la muller, a correcuita, crida un llibreter, per tal de convertir-los en moneda corrent. Si la dona és llesta, abans de vendre’ls procura assessorar-se, per tal de treure’n el màxim profit possible. Rarament, però, la dona intenta retenir els llibres del marit per llegir-los ella.            Antigament, la millor font de proveïment dels llibreters eren els trasllats d’habitatge. Quan una família deixava un pis per anar a un altre de millor i més barat, cridaven un llibreter perquè s’emportés els llibres, que feien més nosa que servei, i aquest els carregava per pocs diners. Avui, que els pisos estan a la lluna, els trasllats són molt escassos i tampoc no hi ha llibres. I com que de passada els llibreters són molt més nombrosos, heus ací un problema, que ja em direu qui el resoldrà. Tanmateix, però, els llibreters es defensen com poden i si no tenen llibres de qualitat, venen llibres de saldo, els quals segurament dins d’alguns anys esdevindran exemplars rars i curiosos. Els llibres que ara considerem bons, antigament eren llibres corrents, dels quals, ningú no feia cas. Jo recordo perfectament que, durant la meva joventut, havia vist vendre incunables magnífics i còdexs amb miniatures per vint-i-cinc pessetes cadascun, els quals avui valdrien milers i milers de pessetes. Un exemplar de les Històries e Conquestes de Catalunya, de Pere Tomich, imprès per Rosembach a Barcelona l’any 1495, fou venut per un llibreter indocte per cinc pessetes de plata”.  

                       EROLES, Emili: “Memòries d’un llibre vell”, Ed. Pòrtic, B, 1971; pp.388-389.   

 “ ¡Qué entretenimiento grato es barzonear por las orillas del Sena!. Al espectáculo siempre curioso y cambiante de la calle y del río, se agrega el no menos interesante de los libreros de lance, los ‘bouquinistas’, con sus cajones alineados sobre el muro del malecón. Allí trabé conocimiento con uno de ellos, del que me hice asiduo cliente y casi amigo”.

Art. Sobre el llibre de Ricardo Pou Ferrari: Augusto Turenne, del Dr. Antonio L. Turnes Ucha

http://www.smu.org.uy/dpmc/hmed/historia/articulos/turenne.pdf 

Read Full Post »

Mon, crec que hauries de preparar la rua del proper carnaval.

Read Full Post »

“ Eudald Canivell va fondre nous tipus gòtics. Ell va tornar  a aquest tipus, la qual cosa venia ja de la tradició romàntica, d’Aguiló. Al final del segle passat i al començament de l’actual encara aquesta tradició arcaïtzant era molt viva. I precisament, potser, qui va influir més a conservar-la va ser Canivell. Aquest va publicar el 1904 un catàleg de Tipos góticos incunables para impresiones artísticas y ediciones de bibliófilo. Ho va imprimir a Vilanova en Joan Oliva i Milà. Veiem que Canivell també es lliga amb l’Oliva de Vilanova, però es lligà així mateix amb gairebé totes les grans impremtes de Catalunya, perquè era un home idealista, generós; penso que va viure i va morir pobrament; era més home amb ànima d’artista que no pas amb esperit industrial. Però va contribuir que una indústria  s’impregnés dels elements artístics de la seva època. Aquesta va ser la gran eficàcia de la seva acció.

Els tipus que va donar a conèixer Canivell en aquest catàleg són realment molt ben dibuixats, i van influir molt en la bibliografia del començament de segle. Canivell defensa l’ús del tipus gòtic ‘ per la seva excel.lència’, diu, i considera la seva resurrecció ‘una verdadera necesidad especialmente para ediciones de obras antiguas, ediciones de arte y ediciones de bibliófilo y para impresos de caràcter académico y solemne’. Si ara a nosaltres se’ns acut de publicar un llibre amb lletra gòtica ens diran que som uns arcaics i que vivim fora de temps, però al començament de segle això era un fet viu i encara va durar fins bastant entrat el segle”.

     Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.178.   

 “ La  influència de Canivell es manifesta, doncs, en la bibliofília de les dues primeres dècades del segle. La Societat Catalana de Bibliòfils que va viure del 1905 al 1912, va publicar obres principalment  medievals o del començament del segle XVI, amb tipus gòtics de Canivell o bé amb un tipus romà arcaïtzant que havia inventat l’Oliva de Vilanova. Aquesta bibliofília, avui, tot i que tingui aquest caràcter arcaïtzant, que no lliga amb l’esperit de l’art actual ni amb la nostre mentalitat, és excel.lent. Són unes impressions sobre paper magnífic. Al cap de setanta anys quest paper té la blancor de quan va ser imprès. La composició tipogràfica és perfecta, els tipus són ben dibuixats; les vinyetes, molt selectes. De manera que en tant que obres de bibliofília es poden presentar a tot arreu.

Avui tenim un altre concepte de la bibliofília. Nosaltres no mirem tan enrere, no som tan esclaus del passat, encar que potser el coneixem més bé que no el coneixien aquella gent. De la mateixa manera que no ens vestim de trobadors no emprem tipus gòtics. Però en tant que execució i bon gust aquelles edicions són modèliques”.

    Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp. 179.                                                  

Read Full Post »

“ La col.laboració entre diversos artífexs fa possible que l’obra artística que és el llibre de bibliòfil hagi sobresortit a Catalunya, fins i tot internacionalment. El llibre acuradíssim, amb belles il.lustracions, una tipogarfia sense màcula, l’esforç manual i precís de l’artesà, el paper de fil o molt especial i més rarament l’anomenat japó, i, com a esclat, una relligadura gairebé principesca, són les principals condicions d’un gran llibre de bibliòfil. I cal afegir-hi la raresa que li dóna el tiratge limitat. Tanmateix hi ha edicions més modestes, però que, sense que compleixin tots els requisits, són també de bibliòfil, per bé que no de luxe. Recordem que molts volums de bibliòfil van en una capsa especial i no sempre es relliguen després. I que hi ha exemplars memorables que, sense il.lustracions, concentren el valor bibliofílic en la tipografia, la gràcia del paper i l’escassetat del tiratge”.

 Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997, pp.321.    

“ El libro viejo pasa por una crisis profunda. ¿ A qué obedece? ¿ Cómo no se encuentran los volúmenes raros, de precio – encontrados al azar y baratos – que se encontraban hace ocho o quince años? La crisis del libro viejo es achaque también en Francia. No sólo es en España donde faltan los viejos volúmenes que antes abundaban. Pero el tema de los libros, para ser tratado convenientemente, tendría que iniciarse, comenzarse por el capítulo de los libros nuevos.

   ¿Hay algún escritor, algún aficionado a cosas bibliográficas que pueda decir que en Madrid existe una buenna librería? Entendámonos. En Madrid trabajan excelentes libreros, animados todos de la mejor voluntad, diligentes en servir al público; pero las librerías se hallan todavía en el período enciclopedista. En una librería madrileña se vende de todo: un tratado de abonos químicos y una novela, una guía del automovilista y un poema clásico. Librerías en tales condiciones, librerías que han de abarcarlo todo, no pueden especializarse en nada. Y no pueden ser el tipo clásico, genuino, tradicional y glorioso de la librería: la tienda de libros literarios. En Madrid no existe esencial y únicamente literaria. Hay en París muchas de este género. Y si se puede decir – es lo lógico – que un público especial crea estas librerías, se puede sostener igualmente que estas librerías, a su vez, crean una clientela determinada y característica: viejos bibliófilos, jóvenes poetas, gente seria, amiga de ediciones especiales y de revistas y libros consagrados a limitados aspectos de la literatura. 

             Article d’Azorín a l’ABC de 4 d’octubre de 1920.

(Imatge: enquadernació de Fuster)

Read Full Post »

Read Full Post »

 En el Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana he trobat els sinònims i moltes altres coses que no trobava en cap lloc. Passeu passeu.

passejar v. 1a.  Desplaçar-se [per un indret]₂ com a entreteniment.  ~(-se) pels carrers, ~ a cavall // tot passejant // sortir a ~, anar a ~, treure a ~. Passejaven amb auto pels afores de la ciutat […]. [Esclasans (1946): N, p. 265] . En direcció contrària venien passejant en Josep Benet i la seva esposa. [Avui (1984): 40, niv. 1, p. 73] . […] l’endemà visitàrem l’església de Westminster Abbey, i a la tarda ens passejàrem en els parcs […]. [Carner (1934) [T]: N, p. 238] . […] les teories evolucionistes es passegen amb relativa tranquil·litat pel camp de la teologia catòlica. [Manyà (1966): 23, p. 49] . Sota els porxos, la gent es passeja, amb el gust, a la cara, de l’aire fresc. [Pla (1966): N, p. 312] . •1b.  Passejar^1a per [un indret]₂. […] és imperdonable no passejar la Fira, instal·lada en l’avinguda dels Furs i comprar-hi un bastó […]. [El Temps (1984): 41, niv. 5, p. 1] .   adj. El jardí és, doncs, verge, i per això cal no confondre’l amb d’altres certament més passejats […]. [Miralles² (1985): 85, p. 302] . •2a.  [animat, mòbil]; [lloc]) Deambular^1a.  ~(-se) amunt i avall. Vesteixen uns uniformes impecables i sabates, sivelles o botons llancen tot de reflexos que es passegen per les cares dels soldats […]. [Pedrolo (1967): N, p. 162] . Es passejava nerviós, gesticulava, parlava amb veu forta, roig de cara. [Elias (1964): 79, p. 132] . Parla generalment dret, passejant per la tarima. [Pla (1966): N, p. 795] . Ells, a dintre, quedaven invisibles darrera dels vidres i el miraven passejar impacient a l’altra banda… [Juan Arbó (1932): N, p. 169] . •2b.  [humà]; [lloc]) Deambular per [un indret]₂. […] l’home inssisteix, argumenta, s’engresca, alssantse de puntetas, passejant l’habitació […]. [Querol (1902): N, p. 173] . […] passejàrem les herbes veïnes, interrogant amb els ulls tots els indicis i visitant tots els recons […]. [Rubió i Tudurí (1926): N, p. 122] . •2c.  [humà]; [lloc]) Voltar⁶. ¿Per què et passeges pel món sense punyal a la faixa […]? [Sagarra² (1935): T, p. 24] . Els arquitectes dissenyaven els plànols que ell signava, car el que li agradava, a ell, era passejar per Catalunya per a treure idees. [Roig (1977): N, p. 48] . •2d.  [idea]; [pensament]) Rondar¹.
Esbert ho pensa de vegades, amb aquell lent remugar de tres o quatre idees que es passegen pel seu cervell […]. [Tasis (1945): N, p. 33] . •3a.  [humà]; [artefacte, objecte, humà]; [lloc]) Portar [un artefacte, un objecte, algú]₂ amb si mateix [per un indret]₃. […] el meu protector tenia el vici de passejar el tinter per tota la casa […]. [Villalonga (1961): N, p. 244] . •3b.  [vehicle]; [humà]) [Un vehicle]₁ transportar lentament [algú]₂ com a entreteniment. I d’allà, d’allà, de l’infinit, arribaven vaixells de vela i de vapor. […] Algun, passejava una parella de novells esposos. [Bertrana (1948): N, p. 51] . 3c.  [humà]; [símbol, humà, representació]; [lloc]) Portar [un símbol, algú, una representació]₂ [per un indret]₃ per tal d’exhibir-lo. L’estendard fou passejat amb tabal i dolçaina pels carrers de València […]. [Soler (1953): 39, p. 64] . Uns homes vells, gastats, passegen anuncis encavallats a les espatlles, que oscil·len com veles al vent. [Rodoreda (1938): N, p. 224] .   adj. Tampoc no hauria tingut el senyor marquès la satisfacció de veure, si els difunts poguessin contemplar llur enterrament, el seu cos passejat al descobert […]. [Curet (1953): 36, p. 210] . •3d.  [humà]; [qualitat, sentiment]; [lloc]) Posar de manifest exteriorment [una qualitat, un sentiment]₂ [en un indret]₃. […] com si tingués les arques reals a disposició seva, seguia passejant per fires i festes majors la seva droperia. [Pous i Pagès (1905): N, p. 118] . Parlen del viatge; de les ciutats on han passejat l’embriaguesa del primer mes d’amor. [Llor (1931): N, p. 50] .   m. […] la duquessa vídua de Fòscoli passejà, amb un tren de reina, sa tràgica beutat per Europa […]. Dos anys va durar aquell passejar […]. [Santamaria (1925): N, p. 172] . 4.  [humà [infant, gos, persona impedida, cavall]; [lloc]) Treure a passejar^1a [algú, un gos, un cavall]₂ [per un indret]₃. Si no et maten pots acabar invàlid, com el pare; quan faci bon dia et passejaran una estona pel jardí […]. [Benguerel (1955): N, p. 210] . Un home vell i elegant, passejava un gos que desdeia de les seves intencions. [Coca (1980): N, p. 14] . •5a.  [animat]; [mirada, mà]; [lloc]) Fer anar lentament [la mirada, les mans]₂ [d’un costat a l’altre d’un espai]₃ [La mirada d’algú, les mans d’algú]₂ anar lentament [d’un costat a l’altre d’un espai]₃.  ~ la mirada, ~ els ulls. Aase, al llit, passejant amb angoixa les seves mans per damunt el cobrellit. [Gassol (1936) [T]: T, p. 75] . Els seus ulls es passegen entre la muntera de papers […]. [Pedrolo (1967): N, p. 240] . •5b.  [animat]; [substància]; [boca, llengua]) Fer anar [una substància que s’ha embocat]₂ [d’un costat a l’altre de la boca, d’un costat a l’altre de la llengua]₃. Els xicots que vénen del moll […] es passegen la crema glaçada per la gran llengua de bou que posseeixen […]. [Sagarra (1964): N, p. 164] . 6.  [humà]; [humà]) Burlar-se de [algú]₁. En Boi celebrava interiorment l’habilitat amb què en Bau es passejava aquell pirata que volia ésser tan eixerit. [Folch i Torres (1927): N, niv. 1, p. 115] . •7.  [humà]; [lloc]) Caminar [per un indret]₂ marcant cada pas. […] manava sortir tots els nens dels pupitres, els arrenglerava i els feia passejar en fila índia per l’espai que quedava lliure […]. Aleshores ell, des del seu moble escriptori, començava a marcar el ritme amb el puntero […]. [Sagarra (1954): N, p. 196] . •8.  [humà]) Anar^5b. Estic trastornat, encorbat fins a desdir, | ensutjat em passejo tot el jorn […]. [Ubach (1932) [T]: P, niv. 1, p. 174] . Locucions•a passejar loc. adv.  [enviar, anar]) A passeig² (loc.). El Sant Pare […] tal vegada hauria trobat un camí… —O tal volta ens hauria enviat a passejar, Joan. ¿No veus que hi ha molts de milions d’ànimes? ¿Com vols que s’ocupi personalment de cada una? [Villalonga (1961): N, p. 211] . Derivaciópasseig m. (procés 6)  fer un ~, donar un ~. Una mica de passeig és convenient després d’un àpat fort. [Bertrana (1934): T, p. 31] (acc. 1a). […] ens duen a llocs tan allunyats mentalment i geogràficament com l’Índia, el Japó i Kuwait. Un bon passeig per l’Orient de mans d’un noi català. [Serra d’Or (1974): 41, niv. 4, p. 52] (acc. 2c). Els carrers presenten una rara animació […] que ens rodeja i ens cohibeix, i dóna al nostre pas de pau un ritme de passeig militar involuntari. [Calders (1938): N, p. 59] (acc. 7). passejada f. (procés 6)  fer una ~. […] en fer la meva passejada de costum per la plaça […] em va cridar l’atenció una gran gentada […]. [El Poble (1944): 41, niv. 9, p. 2] (acc. 1a). […] travessa l’escena a poc a poc de dreta a esquerra. Repeteix les passejades tres vegades. [Brossa¹ (1983): T, p. 56] (acc. 2a). Una vegada han marxat els turistes, vàrem fer una passejada per la Costa Brava […]. [La Farga (1985): 41, niv. 1, p. 4] (acc. 2c). […] no deixava d’ésser una nota pintoresca la parada i la passejada d’uns anuncis […] que uns homes duien dalt d’uns pals. [Curet (1954): 38, p. 40] (acc. 3c). passejador adj. (procés 2) [Unes formigues] Entren manses, passejadores, corpreses per la galbana. [Salvador¹ (1937): N, p. 13] (acc. 1a). […] la consciència ha estat fins ara privilegi de doctes o d’esperits selectes, ocupació d’uns pocs discutidors passejadors com Plató i els seus amics […]. [Mira¹ (1981): N, p. 238] (acc. 2a). •passejant adj. (procés 2) Son llastimós aspecte cridá un dia l’esment de unes senyores passejants […]. [Roca (1916): 99, p. 32] (acc. 1a). Compl.: Actuar amb molta calma [DPCV]; Estar ociós [DCVB, DPCV]; passejar les ancolles loc. verb. Canviar contínuament d’habitatge [NDMA: ancolla].

  passeig m. (passeigs o passejos)

1. Vegeu passejar v.

2a.  [nom de via]) Via ampla destinada a passejar^1a-hi.  ~ marítim, ~ públic. Després enfilem el Passeig de Gràcia. [Pla (1966): N, p. 486] . Després m’encaminaria, passeig avall, fins al lloc de la cita. [Ferran de Pol (1956): N, p. 98] . Demà, a dos quarts de deu del matí sortirà del seu domicili del Passeig Verdaguer la comitiva que acompanyarà el fèretre […]. [Diari¹ (1934): 40, niv. 1, p. 1] . 

•2b.  Vorera ampla destinada a passejar^1a-hi.  ~ central. L’avinguda estava gairebé buida […]. D’un passeig lateral sortiren dos oficials a cavall amb l’uniforme blau cel. [Rodoreda (1974): N, p. 68] . 

•3.  Recorregut que es fa passejant^1a.  (un) llarg ~. Unes […] dibuixen el pla de Barcelona; unes altres itineraris de diferents passeigs per la muntanya des de l’escola. [Ciuraneta (1979) [T]: 37, p. 160] . 

•4. [Ncompt (a N₁)] (N₁[lloc]) Trasllat forçat de presoners de la guerra civil espanyola [fins a l’indret]₁ on eren afusellats sense judici previ. Passada l’eufòria dels primers temps […] de passeigs als afores de les ciutats, on s’assassinava els representants del republicanisme […], Falange Espanyola va començar a preocupar-se de l’organització corporativa. [Pagès (1938): 93, p. 9] . […] trucà a casa amb la missió de detenir el “recaudador de contribucions carlista” i traslladar-lo a la presó de Vic. […] Els trasllats eren considerats molt perillosos. En aquest país, el que s’anomena el “passeig” fa moltíssims anys que fou inventat. [Pla (1951): N, p. 25] . 

Locucions

•a passeig loc. adj. 1. Malmès. L’ermita era una ruïna, tenia el sostre mig enfonsat i dues parets a passeig. [Rodoreda (1980): N, p. 168] .  2. [N₁ LOC] (N₁[cap, nervi]) [Cap, seny, nervis]₁ fora de control. Jo pujava les escales amb els nervis a passeig, com si hagués caçat un lleó i el portés carregat a l’esquena. [Sagarra (1954): N, p. 499] . 

a passeig loc. adv. 1. [(V₁) LOC] A passejar^1a.  anar ~, sortir ~, treure ~, ser ~. Algunes tardes de diumenge ja els havien vist plegats a passeig […]. [Juan Arbó (1947): N, p. 261] .  2. [(V₁) N₂ LOC] (V₁[enviar]; N₂[cosa, humà]) Denota la voluntat de desfer-se de mala manera d’una cosa o d’una persona molesta.  enviar ~. El més pràctic i segur, per tant, seria engegar les dues dones a passeig, i tocar el pirandó ben lluny […]. [Santamaria (1925): N, p. 109] . […] s’havien acabat els coloms. Coloms, veces, abeuradors, covadors, colomar i escala de paleta, tot a passeig! [Rodoreda (1962): N, p. 128] . 

•anar-se’n a passeig loc. verb. Denota que alguna cosa ha quedat afectada de manera que deixa de funcionar amb normalitat. […] si no torno els dos-cents dòlars, la botiga se’n va a passeig […]. [Serrallonga (1967) [T]: T, p. 52] . •de passeig loc. adv. 1. [(V₁) LOC] A passeig¹ (loc.).  anar ~, sortir ~, portar ~. —De passeig, senyor Llorenç? —Sí, senyor. Venim d’estirar una mica les cames. [Pla (1934): N, p. 222] .  2. [V₁ LOC] De passejar^1a.  tornar ~. […] ara mateix venien de passeig […]. [Puntí (1923): 83, p. 36] . Var.: •passeio, •passeix, •passeo; passeget.Compl.: Camí que fan els sentenciats [DLCL]; Pompa amb acompanyament [DLCL].

Read Full Post »