A l’article anterior sobre Arxius, biblioteques i museus he trobat a faltar uns quants museus, potser no he buscat prou, però per si de cas afegeixo uns quants Museus del Llibre i les Arts Gràfiques escampats per tot Catalunya, museus que no apareixen en gaires llocs i moltes vegades desconeguts.
Si esteu interessats en aquest món aquí us els poso, dos o tres ja són a l’article susdit, però crec que val la pena recordar-los.
Museu del Llibre Frederic Marès, Biblioteca de Catalunya . Una petita mostra del museu que Marès va acordar amb la BC, però que de moment no és com ell el volia. Es pot demanar permís per visitar-lo, a internet està en 12 idiomes, en català no. Amb el títol: “Museo del Libro Frederic Marès, Biblioteca de Cataluña” (sic).
Arxius en Museus de Barcelona. Centres Patrimonials, Centres de Serveis, TFM de Montse Peris Giner, Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents (UAB), 2018. ( arxius, museus, bibliografia)
“El tractament d’arxius sonors i audiovisuals: l’experiència de la Biblioteca de Catalunya”, interessant article de Margarida Ullate i Estanyol. Directora de la Unitat de Sonors i Audiovisuals. Biblioteca de Cataluny, febrer 2019. Article en el diari digital de l’Associació de Professionals d’Arxivística i la Gestió de Documents. Presentant l’organitzaci per al mes d’octubre d’enguany [2019]unes Jornades sobre Patrimoni Sonor i Audiovisual que se centraran en tres eixos: la conservació preventiva, la preservació digital i la reutilització i els seus efectes legals, organitzades per la Filmoteca de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Per acabar crec que no estarà de més posar el Cercador d’Equipaments Culturals (Mapa) de la Generalitat de Catalunya, on trobareu, a més a més d’arxius, biblioteques i museus, Espais escènics i musicals, Espais d’arts visuals, Centres culturals i ateneus i Altres espais aptes per a ús cultural.
Segur que me’n deixo algun i que encara hi ha més llocs i associacions, si m’ho feu saber les afegiré aquí. Moltes gràcies.
A la pàgina del DHub, lloc amb més espai per a les escales que per a museu, tenen un apartat sobre arts gràfiques i diuen:
“Arts Gràfiques
Està formada per peces històriques i contemporànies que responen a l’evolució tecnològicaque les arts gràfiques van experimentar al llarg dels darrers tres segles. Així, el gruix del seu fons històric el componen matrius, tipografies (amb els tipus, punxons i matrius d’importants conjunts del segle XVIII al XX), clixés de fotogravat i planxes calcogràfiques de diversos autors locals.
Sobresurten de la col·lecció els models tipogràfics com els d’autors fonamentals com Eudald Canibell (1858-1928) i tacs xilogràfics, molt importants quantitativament i qualitativament, amb autors com Josep Obiols (1894-1967).
La col·lecció també conté un fons de producte imprès que comença al segle XVIII i se centra bàsicament al darrer terç del XIX i el primer del XX, amb tipologies com el gravat popular (Col·lecció Amades), els papers pintats (segles XIX-XX), les guardes de llibre (segles XVIII-XIX), les cobertes de llibre, els naips, la publicitat i l’embalatge (incloent-hi etiquetes i embolcalls).
El fons procedeix bàsicament d’impremtes barcelonines, com ara Bobes, Roca i Alemany i Seix Barral.
Consulteu la Col·lecció d’Arts Gràfiques.”
Paper pintat. Regne Unit, 1890. Silver Studio Collection. GAGB 9593/14 (DHub)
Tot molt bé, però si us interessa el tema de les planxes calcogràfiques, els tipus de Canibell i altres, els punxons, les matrius, els tacs xilogràfics, els ferros, etc., i uns quants aparells d’impremta que crec hi havia a l’antic Museu del Llibre i les Arts Gràfiques del Poble espanyol a Montjuïc, després al Palau de Pedralbes i ara, ara ves a saber on paren.
Quan parlen de la Col·lecció Amades, potser es refereixen a les 54 guardes, de les que només posen el segle i/o l’any suposat (1700-1800; 1875-1925) de la seva aparició i poca cosa més. Podrien anar a la Llibreria Antiquària Balagué, a Santa Coloma de Farners i comprar per 180 euros una col·lecció de més de 100 papers de guarda antics de diferents enquadernadors, per afegir-los a la col·lecció.
Crec que algunes coses que eren de Barcelona estan ara a Lleida i València.
Malgrat tot tenim uns quants llocs, uns quants museus del llibre i les arts gràfiques arreu de Catalunya, que són importants, però molt petits (uns 7 o 8).
A Barcelona, la (mal) dita Ciutat de la Literatura, del que teníem res es veu per enlloc. Al DHub, tenen quatre coses, imagino que en tenien més, però a la vista no hi ha res i als magatzems tampoc. En una visita organitzada, fa uns anys, ensenyaven moltes coses que tenen guardades, entre les quals carrosses reials i el llit que Alfonso XII tenia a Pedralbes.
Dormitori del rei Alfonso XIII a Pedralbes, en el Museu del Disseny (DHub) només hi ha el llit
Si ho tenen, perquè no ho ensenyen o diuen on es poden veure?
Bé, no em vull allargar, però com cada dia poso a Ics i alguna vegada a Bluesky, és molt vergonyós, molt, que Barcelona no tingui un museu com cal sobre El Llibre i les Arts Gràfiques.
La instal·lació d’una impremta a bord d’un vapor es remunta a l’any 1780. La Impremta Reial de l’Esquadra, instal·lada al «Llenguadoc», vaixell insígnia de l’Esquadra francesa, va deixar el port de Brest el dia 2 de maig d’aquell mateix any, portant a bord sis mil homes per tal de reforçar l’exèrcit de George Washington durant la guerra de la Independència. Dos mesos després, exactament el 11 de juliol, va ancorar a Newport (Rhode Island). A la impremta d’aquest vaixell s’imprimien tots els impresos relatius als serveis de l’esquadra, i al tornar a la metròpoli la impremta es va traslladar a terra ferma, i en els seus impresos va figurar aquest peu d’impremta: «A Newport, de la Impremta Reial de l’Esquadra, a prop de Parc de la Marina ».
De les activitats de la que fou la primera impremta marítima, poca cosa s’ha conservat. Es coneix un únic exemplar, molt curiós pel seu contingut, la portada es reprodueix en aquest article. D’una simple full titulat «Declaració a tots els francesos de l’AmèricaSeptentrional», se sap pel seu peu d’impremta que aquesta va ser reembarcada i que els mateixos premsistes i tipògrafs que van treballar a terra van reprendre el seu treball en les immensitats de l’oceà. També al «Llenguadoc» li cap l’honor d’haver estat el primer vaixell que ancorés en un port del Nou Món portant una impremta a bord.
Per descomptat, les impremtes marítimes són les que han aconseguit major desenvolupament i es troben més prodigades per la raó que el medi en què s’instal·len té més disponibilitats, i no estant, per tant, subjectes a restriccions disposen de més espai per a la seva instal·lació.
El desenvolupament de la navegació a vapor i l’organització de les companyies navilieres, va portar com a conseqüència la instal·lació d’impremtes més completes, tot i que encara dotades d’un material rudimentari, però suficient per imprimir les llistes de passatgers, menús i programes de festes. Amb la telegrafia s’incrementa el seu desenvolupament i ja es té necessitat d’imprimir en un full, emulant els periòdics del continent, les notícies rebudes durant el viatge, en lloc de donar-les verbalment o inscriure-les en una pissarra. D’aquesta necessitat havia de sortir la concepció d’un diari marítim, instal·lant en el vaixell millors i més apropiats elements, entre ells una màquina de compondre, per a la instal·lació va caldre superar no poques dificultats i problemes, com l’estabilitat i paral·lelisme de la màquina de compondre en relació amb el vapor.
En l’actualitat el vapor «Marseillaise», destinat al servei amb l’Extrem Orient està proveït d’una instal·lació que podríem anomenar doble: composició tipogràfica exclusivament a mà i una premsa litogràfica. Aquest és un detall molt digne de tenir en compte i que ennobleix a aquest vaixell, capaç de revaloritzar el que val la litografia, avui en trànsit de desaparèixer, anul·lada pels procediments mecànics moderns. A Espanya
tenim el vaixell-escola «Juan Sebastián Elcano», vaixell-escola en un doble sentit, ja que tots els guardamarinas, a més de instruir-se en les tasques pròpies de la seva professió, col·laboren en el diari que s’edita a la impremta de bord. Cada tripulant té la seva missió, hi ha crítics d’art, de teatre, cinema, música, esports, etcètera, els quals exposen el seu criteri en totes les manifestacions desenvolupades durant el viatge: es tracten també els temes morals i religiosos, problemes sobre la navegació, i estudis sobre marins il·lustres. Els radiotelegrafistes ofereixen una informació detallada de les notícies rebudes de tot el món. Mereix destacar-se la secció «Descobrint la meva província», en la qual cada tripulant mostra a les pàgines del diari les belleses i peculiaritats de la seva enyorada petita pàtria . Evidentment estem molt lluny d’aquells gloriosos impressors que, amb els seus carros tirats per mules, van sembrar enginy i saber per tots els camins d’Europa. Han passat cinc segles. La impremta segueix sent transhumant, però al so de l’època en què vivim. Hem passat als camions-impremta de les firmes subministradores de materialtipogràfic en què mostren les seves innovacions als seus futurs clients al seu propi domicili; els trens impremta i també les impremtes instal·lades en un avió.
“ La impremta transhumant”, per Felipe Bachs Mensa, Rvta. Ensayo, 14. 1962.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“«Habría que precisar en primer lugar», nos señala el editor Manuel Arroyo, «qué es la bibliofilia; yo creo que podríamos diferenciar entre la bibliofilia clásica; es decir, la encuadrada en el ámbito estricto del libro antiguo, bien hecho, primorosamente elaborado, y la llamada bibliofilia de edidiones facsímiles, ahora muy en boga».Existe, no obstante, en los círculos bibliófilos de Madrid, cuyo eje central son las llamadas «librerías anticuarias o bibliófilas», un marcado sentimiento de recelo, cuando no de desprecio, hacia las ediciones facsímiles. «Eso no es bibliofilia, es un mercado para nuevos ricos. Un mercado con una lista de clientes fabricada de antemano, a los que se convence de que esto es muy bonito y dentro de diez años se triplicará su valor actual», nos manifiesta el dueño de la librería Escalinata, de Madrid
Luis Bardón, siguiendo una ya larga tradición familiar, lleva cuarenta años al frente de la madrileña Librería para Bibliófilos. «Quiero aclarar las diferencias existentes entre un bibliófilo y un bibliomaniaco. El primero jamás se limitará a una mera valoración fetichista del libro, sino que aunará la buena calidad del texto impreso con la calidad del material empleado, es decir, una cuidada encuadernación y una absoluta falta de erratas. Por el contrario, el segundo puede fijarse en un solo punto: libros que midan seis centímetros o encuadernaciones de idéntico color, por ponerse un ejemplo».
«Naturalmente», explica Luis Bardón, «para un bibliófilo, las ediciones más codiciadas son las llamadas ediciones príncipe, es decir, las primeras. En cuanto a las dedicatorias del autor, la verdad es que son muy difíciles de encontrar, quizá por ese motivo el precio no sube tanto como la gente suele pensar».
En materia de precios, el mutismo es general, «porque se ha exagerado una barbaridad en la Prensa». Sin embargo, grosso modo, se puede afirmar que no es ni mucho menos imposible hallar buenas ediciones a precios asequibles a casi todos los bolsillos.
«Actualmente, y pese a que el interés por la bibliofilia registre un auge continuo, el problema estriba en que cada vez es más difícil hallar un material verdaderamente interesante. Y para colmo no estamos en Francia, en donde todos los días hay subastas, como la del hotel Drouot, en París», se lamenta Luis Bardón. Por el contrario, el propietario de la librería del Prado, especializada fundamentalmente en folklore y literatura de principios de siglo, no se muestra muy amigo de las subastas, «porque los precios se disparan; recuerdo que por un libro que yo estaba vendiendo a seiscientas pesetas se estaba pujando cerca de las 5.000».
El origen de las subastas públicas de libros hay que situarlo en la ciudad holandesa de Leyden, a principios del siglo XVII, imponiéndose rápidamente en Francia, país bibliófilo por excelencia, donde en 1691 es abierta al público la gran biblioteca del cardenal Mazarin, formada, en su mayor parte, por el bibliófilo francés Gabriel Naudé. Actualmente, en España vienen celebrándose del orden de unas dos subastas anuales, organizadas por Durán, si bien, la galería Ansórena está comenzando también a promoverlas.
La ley de 1972, que regulaba la exportación de los tesoros bibliográficos, ha supuesto un intento de contener la salida incontrolada del país de verdaderas joyas de nuestro patrimonio. «A pesar de lo cual», nos dice Justo García Morales, director del Tesoro Bibliográfico de la Biblioteca Nacional y uno de los más eminentes bibliófilos de nuestro país, «precisamente por ser este un negocio fructífero y de difícil protección, ha habido demasiadas salidas de España.
«Actualmente, la bibliofilia en España está cambiando, prácticamente ya han desaparecido aquellas sociedades de bibliofilia del siglo pasado, generalmente formadas por aristócratas que se reunían para hacer ediciones numeradas. En el siglo XIX, gracias a la desamortización, que facilitó a una burguesía en ascenso la adquisición del tesoro bibliográfico de la Iglesia subastado, se consolida el fenómeno bibliofílico en España, formándose así las grandes colecciones privadas».
La labor del actual director del Tesoro Bibliográfico tiene un claro exponente en las cuatro colecciones bibliofílicas que ha dirigido: Joyas bibliográficas,Torcurum, Reimpresionesbibliográficas y Bibliofilia social. La última de las cuales, nos cuenta, «me ha valido, más de una discusión, ya que para algunos bibliófilos mi intento de componer una bibliofilia popular, es decir, crear cuidadas ediciones a un precio asequible, era traicionar el espíritu de la bibliofilia».
«Esa es precisamente nuestra labor, facilitar a los españoles el inventario de todo lo que hay en España, fotocopiar índices enteros. Ya llevamos cuatro millones de fichas, en las que están reunidas las cuarenta o cincuenta mejores bibliotecas del país. En concreto, le diré que la Biblioteca Nacional posee la colección más completa del mundo del Quijote, incluyendo los ejemplares ilustrados.
«De todos modos», concluye García Morales, «el presupuesto que nos da el Estado es irrisorio, unos quince millones, y con eso no hay ni para empezar. Tengo aquí mismo todos los planos de los barcos de la Armada Invencible, y sólo eso supone diez millones de pesetas, y estamos asimismo a punto de perder la oportunidad de comprar una de las bibliotecas más importantes de España, la de Zabalburu Heredia Espinosa, de más de 22.000 volúmenes».
“La bibliofilia, el mundo de las joyas de papel “, Juana Salabert, El País, 12 feb 1981.
Leonardo da Vinci. Tractat d’estática i mecànica (BN)
Biblio@ccés: El Biblio@ccés de la Plana ( Vila-seca), situat al Centre Cívic i Cultural és un espai de lectura, treball i lleure que ofereix accés a recursos per a la formació, l’aprenentatge i el temps lliure.
Bibliobitterne: és una nova aplicació per a totes les biblioteques del país! Amb aquesta aplicació, tot el personal de la biblioteca pot crear introduccions de biblioteca divertides i interessants per als alumnes de tercer grau.
BiblioChisme: Podcast amb la senyal binària Icónica Urbana amb Angela i Mau.
Bibliocirco: Des del 1994 va néixer el Bibliocirc, una estratègia de promoció de lectura que buscava sorprendre a través de les històries. 29 anys han passat des de llavors i, aquesta experiència educativa, segueix dreta, consolidant-se com un dels grans atractius de la Festa del Llibre i la Cultura de Medellín i demostrant que la promoció de la literatura no només es fa amb llibres.
Biblioencuentros: activitat dita ‘Biblioencuentros con autores en Navidad’, que es desenvolupa a la Biblioteca Central José María Artero (Almería).
Bibliojardí: Biblioteca al Jardí de la Misericòrdia a Palma. El Bibliojardí ofereix els serveis de la biblioteca en un ambient diferent, còmode i agradable.
Bibliokepos: tallers-diàlegs organitzats per la Biblioteca Felipe González( Sevilla).
Bibliorecomendado(2): recomanacions que fan en el vlok de la Biblioteca de la Universidad de la Sabana (Colombia).
BiblioTeca, La: a les noves tovalles de la Cafeteria La BiblioTeca, hi trobareu informació sobre la Biblioteca, a més de poder resoldre la sopa de lletres. A la Biblioteca Pilarín Bayès de Vic.
Bibliotecapp: Aventures literàries a un clic. “ Un lloc on tot és possible, on no existeixen límits ni fronteres, on podràs viure tantes vides com desitgis. Seu, tria una lectura i descobreix tots els universos a on et pot portar la imaginació”, organitzat per l’equip de Portals Educatius de l’Àrea de Cultura del Solsonès.
Bibliotecario, El: podcast per divulgació de temes relacionats amb el món de la informació i les biblioteques.
Bibliotip: apartat de la biblioteca per donar consells i notícies. Biblioteca de la Universidad de La Sabana (Chía, Cundinamarca, Colombia).
“Menéndez y Pelayo, que en quantitat i qualitat, va ser un dels primers lectors espanyols, exclamava: “Quitarme de leer es matarme”.
El barcelonès Viada i Lluch quan tracta el llibre en general, es manifesta com a enamorat: «; Oh llibre! ¡Oh llibre meu! ¡ Oh, amor dels meus amors! ».
No fa molt, va morir el poeta parisenc Leo Larguier, el qual, a les seves últimes voluntats, va disposar que dins el taüt li posessin un llibre, un gran diccionari ple de paraules de la llengua francesa que tant havia estimat. Roland Dorgelès, complint l’encàrrec, va escollir a la biblioteca del poeta un antic diccionari real que va col·locar sota la capçalera del difunt.
L’epicuri Anatole France se sentia feliç quan acariciava els llibres.
No perdem de vista els compradors de llibres que es mouen per diversos designis. N’hi ha d’ egoistes, que els adquireixen per a especular. Segueixen amb l’aigua al coll les altes i baixes de les cotitzacions dels llibres que es publiquen en les revistes de bibliofília i els preus assolits a les subhastes de l’Hotel Drouot de París.
A Barcelona, darrerament, per primera vegada, alguns comerciants que tenien pagaments suspesos, han fet figurar entre els bens patrimonials de l’Actiu, la seva biblioteca estimada en alta xifra. En un expedient de suspensió de pagaments, promogut per un industrial, la biblioteca, per diversos conceptes importants, apareixia amb un valor de quatre milions de pessetes.
Lluny queden els temps en que la bibliofília era incompatible amb els negocis. Hi ha el cas de Pablo Dalmases, mort en el segle XVIII, amb un fons de llibres que es troba a la “Biblioteca Central“, que destinava a la compra d’obres bona part dels guanys aconseguides pel seu pare en el comerç. El pare de Dalmases, fent les seves notes en el seu dietari, solia dir: “Em temo que el guanyat per mi en un llibre ho perdi el meu fill amb tants.
Amb freqüència, els “aficionats” busquen en el llibre l’exemplar esgotat, rar o curiós; la primera edició; o el volum de tiratge limitat. A Barcelona, en aquest ordre, tenim la coneguda llegenda del llibreter boix i assassí, establert, com altres, a les “Voltes dels Encants”, que va matar a un competidor, Agustín Patxot, i li va cremar la botiga per a apoderar-se de l’exemplar únic dels “Furs de Valencia” i que, a més, quan venia algun llibre cobejat, arribava a l’assassinat dels seus clients per a recuperar-lo. Una altra llegenda és la “història del llibreter de la molt noble i nova ciutat de Barcelona que tenia el llibre més antic del món” i, en assabentar-se de que existia un segon exemplar en poder d’un altre llibreter, es va enginyar la manera per entrar com a criat a la casa del seu rival, durant set anys, a l’espera de l’oportunitat que li permetés destruir impunement el duplicat; si bé, el fals criat va indemnitzar al seu amo amb “una gran bossa plena d’or”.
En matèria de raresa, amb ve a la memòria que en un catàleg barcelonès, l’any 1951, de llibres i fulletons curiosos s’anunciava una “història primitiva ignota”. Al llibre es pretén sostenir la tesi pintoresca de que “ … Adán va néixer a Catalunya; que la primera llengua era la catalana; que Mahoma era català; que els hebreus s’anomenen així per haver-se establert abans a les ribes de l’Ebre, etc. ”
Voltes dels Encants
Bo serà dir que la limitació del tiratge numerat d’un llibre és una pràctica recent, data de finals del segle XIX i es deu a l’editor parisenc Conquet.
Els bibliòfils reputen el llibre de qualitat com un tresor que, de vegades, exigeix cures singulars. El Rei Carlos III parlava de “les meves joies són els llibres de la meva biblioteca “. Marià Aguiló, encara jovenet, va ser nombrat bibliotecari de l’antiga biblioteca de Sant Joan i, a les nits, amb l’afany de guardar millor els llibres, es feia col·locar un catre de tisores proper a les prestatgeries, per a dormir a prop d’ells.
El bibliòfil Joaquín Montaner, al comprar un llibre notable l’embolicava acuradament i col·locava el paquet en els armaris que tenia habilitats per a això, per mirar de preservar-los de l’obra destructora dels anomenats “insectes bibliòfils”, veritables assaltants dels volums. A propòsit, senyalarem que els pitjors enemics de les biblioteques són els fongs i, entre ells, el més temible és un “penicil·lium” entroncat amb el que produeix el cèlebre antibiòtic.
Ve al cas entretenir-se a considerar les “instruccions” deixades pel canceller Cheverny, home d’Estat del segle XVI, al seu fill, sobre la instal·lació de les biblioteques.
“… No oblidis que l’Orient és la millor exposició per a una biblioteca. Després segueix el Nord, perquè la llum del matí és millor per als ulls i el vent del Nord purifica i neteja. Les orientacions cap al Migdia i l’Oest són nocives, ja que afavoreixen el naixement de molts insectes que deterioren els llibres …
Els llibres també tenen els seus adversaris. Evoquem la tan sabuda destrucció pel foc, durant sis mesos, de la Biblioteca d’Alexandria, ordenada pel Califa Omar, i molts altres episodis que poden portar a terme una col·laboració. Existeixen prejudicis populars contra ells: “Qui té llibres, té manies” o “Qui molts llibres llegeix, del cap pateix”, o “Llibre de metge i advocat, ni el diable en treu l’entrellat”.
“Entreteniment sobre els llibres” , els seus autors i els editors de Josep Cabré Oliva a la revista Destino, l’any 1952.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El dulce aroma de la tinta.
‘Estoy rodeado de libros cuyos olores permanecen: quien lee, huele’, escribió Günter Grass con más razón que un santo. Porque a ver que bibliófilo que se precie no ha olido sus libros como si fueran drogas duras, esnifando entre sus páginas cuando, recién comprados, los saca de la bolsa con devoción sacramental. El olor del libro nuevo es una mezcla del papel y las sustancias con las que se ha tratado, de la tinta en la que se ha impreso y de los adhesivos con los que se ha encuadernado. El hidróxido de sodio que se usa para hinchar la pulpa del papel y el peróxido de hidrógeno que blanquea, en concreto, huelen que alimentan.
El libro viejo huele un pelín más rancio debido a las sustancias volátiles que liberan a lo largo de los años, como la celulosa o la lignina; la cantidad de esta última será menor cuanto mayor sea la calidad del papel, Los papeles de alta calidad carecen de lignina, y huelen mejor al degradarse y entrar en hidrólisis ácida con el paso del tiempo, pues liberan sustancias como la vanilina, que huele a vainilla; el furfural, que huele a almendra; o el etilhexanol, que apesta a flores.
En cuanto al tacto, pasar las páginas de un libro, acariciarlas con los dedos, es una experiencia táctil, mística, casi sexual. Conscientes del encanto de estos aromas y texturas, los fabricantes de libros electrónicos intentan en vano imitar el olor y el tacto de los tradicionales. La marca Seebook fue la primera en crear e-books tangibles y firmables, como El todopoderoso Shikaku, de Naoko Tanigawa, que además es el primer e-book que huele a tinta al añadir a sus tarjetas de descarga unas gotas del perfume Paper Passion. Pero no nos engañemos. A lo que huele el común de los e-books es a chatarra y a chamusquina. O a nada en absoluto”. Article: “ Apología del papel” de Luis Landeira, en el Jot Down Magazine, núm. 22 de març de 2018, p.82-83. https://www.jotdown.es/2021/05/apologia-del-papel/
“Com la majoria de les llibreries de segona mà, teníem diversos límits. Vam vendre màquines d’escriure de segona mà, per exemple, i també segells – segells usats, clar. Els recol·lectors de segells són una raça estranya, silenciosa, similar a la del peix, de totes les edats, però només del sexe masculí; Les dones, pel que sembla, no veuen l’encant peculiar d’engomar trossos de paper de colors en àlbums. També vam vendre horòscops setmanals compilats per algú que va afirmar haver anunciat el terratrèmol japonès. Estaven en sobres tancats i mai no vaig obrir un d’ells, però la gent que els va comprar moltes vegades va tornar i ens va dir com havien estat “veritables” els seus horòscops. (Sens dubte, qualsevol horòscop sembla “veritable” si et diu que ets altament atractiu per al sexe oposat i que la teva pitjor falta és la generositat). Vam fer un bon negoci en llibres infantils, principalment “deixalles”. Els llibres moderns per a nens són coses força horribles, especialment quan es veuen en la massa. Personalment, prefereixo cedir a un nen una còpia de Petrenius Arbiter que una de Peter Pan , fins i tot Barrie sembla vilà i saludable en comparació amb alguns dels seus posteriors imitadors. A l’època de Nadal passem deu dies de febre lluitant amb targetes i calendaris nadalencs, que són coses tedioses per vendre, però un bon negoci mentre dura la temporada. Em va interessar veure el cinisme brutal amb el qual s’aprofita el sentiment cristià. Les vendes de les empreses de targetes de Nadal solien recórrer els seus catàlegs des de juny. Una frase d’una de les seves factures s’adhereix a la meva memòria. Va ser: “2 doz.Jesús Infantilamb conills”1.
Però la nostra principal línia secundària era una biblioteca de préstecs: l’habitual “llibreria barata sense dipòsit” de cinc o sis-cents volums, tota la ficció. Com els lladres de llibres han d’estimar aquestes biblioteques! És el delicte més senzill del món demanar préstec d’un llibre a una botiga per aconseguir-ho, treure l’etiqueta i vendre’l a una altra botiga per fer un xíling. Tanmateix, els llibreters generalment consideren que els va millor tenir una certa quantitat de llibres robats (solíem perdre al voltant d’una dotzena al mes) que espantar els clients allunyant-los exigint un dipòsit.
La nostra botiga estava exactament a la frontera entre Hampstead i Camden Town, i vam ser freqüentats per tot de tipus, des de baronets fins a conductors d’autobusos. Probablement els nostres subscriptors de la biblioteca eren una secció transversal justa del públic de lectura de Londres. Per tant, val la pena assenyalar que de tots els autors de la
nostra biblioteca el que va sortir millor era Priestley? Hemingway? Walpole? Wodehouse? No, Ethel M. Dell, amb WarwickDeeping un bon segon i Jeffrey Farnol, hauria de dir, en tercer lloc. Les novel·les de Dell, per descomptat, són llegides únicament per dones, però per dones de tot tipus i edats, i no, com es podria esperar, només per les solteres melancòliques i les dones grasses dels estancs. No és cert que els homes no llegeixin les novel·les, però és cert que hi ha branques completes de ficció que eviten. En termes generals, el que es pot anomenar la novel·la mitjana -la cosa normal, bona-dolenta, Galsworthy-and-water que és la norma de la novel·la anglesa- sembla que només existeix per a les dones. Els homes llegeixen les novel·les que és possible respectar, o històries de detectius. Però el seu consum d’històries de detectius és excel·lent. Un dels nostres subscriptors al meu entendre va llegir quatre o cinc relats de detectius cada setmana durant més d’un any, a més d’altres que va obtenir d’una altra llibreria. El que més em va sorprendre va ser que mai va llegir el mateix llibre dues vegades. Pel que sembla, tota aquesta espantosa torrentera d’escombraries (les pàgines que es llegeixen cada any, calcularia, cobria prop de tres quartes parts d’un acre) es va emmagatzemar per sempre en la seva memòria. No va prendre cap notícia dels títols ni dels noms d’autor, simplement donant un cop d’ull a un llibre ja sabia si l’havia tingut.
Dues dotzenes = 24. Les targetes de Nadal es venien en paquets d’una dotzena o dues dotzenes (podria ser d’aquest exemple), i normalment presenten l’infant Jesús, de vegades amb animals al seu voltant. És una breu descripció del disseny de la targeta.
Bookshop Memories, George Orwell, 1936.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El e-book es una mierda.
En el año 2000, el novelista Stephen King lanzó su nuevo libro, Riding the Bullet, en formato digital: era el primer escritor famoso que se atrevía a editar un libro que solo se podía leer en ordenadores. Arrasó: se despacharon cuatrocientos mil ejemplares en menos de veinticuatro horas y el exceso de demandas bloqueó el acceso a la web. Desde ese momento, teóricos, intelectuales, expertos y chatarreros se apresuraron a firmar en las atalayas mediáticas, muchas de ellas impresas en papel, la sentencia de muerte de la edición tradicional. Mientras tanto, una legión de geeks y cuñaos armados con dispositivos electrónicos se dedicaban a soltar a diestro y siniestro frases como ‘ mi e-reader es más pequeño que tu libro de papel pero lleva dentro seis mil libros. Chínchate’. Vale, pero… ¿ cuántos de esos libros vas a leer a la vez? ¿ Cuántas vidas te hacen falta para leerlos todos? Y, sobre todo… ¿ se trata de buenos libros? A estos apologistas de las maquinitas les traían sin cuidado estas preguntas, y se pasaron los tres primeros lustros del siglo profetizando el apocalipsis de la industria editorial y la multiplicación de los iPad y los e-books.
Han pasado los lustros y las profecías no se han cumplido. Las ferias del libro siguen consagradas al papel. Los editores aseguran que ‘la penetración del libro digital es aún minoritaria’, mientras nuevas editoriales crecen como setas contra viento, marea, Amazon y Kindle. Y, por supuesto, los escritores superventas continúan editando en papel.
Ahí está, sin ir más lejos, Koji Suzuki, el Stephen King japonés, autor del best-seller The Ring, que en 2009 publicó su nueva novela, The Drop, en rollos de papel higiénico. El experimento funcionó y se despacharon ochenta mil ejemplares en un mes. Porque es mucho más limpio leer en papel, aunque sea de váter, que en un cachivache electrónico. Lo dijo más claro Juan Manuel de Prada: ‘El libro electrónico no ha cuajado porque, bueno, es na mierda leerlos, vamos a ser serios y dejarnos de rollos, pues no hay ni punto de comparación, como todo el mundo sabe’.
Crec que el Carnaval (1) ja no és com era , mirant els cartells de fa pocs anys fins el del 2016 es pot apreciar que l’últim cartell és el més ‘light’, amb diferència, de tots. Quan el vaig veure per primera vegada creia que era d’algun carnaval infantil, creia que no era el de debò, que era, com ja he escrit, un cartell ‘light’, molt ‘light’ i pensava que dies després ensenyarien el cartell real, l’autèntic del carnaval, però no, el primer és el que val.
Això dels gustos ja se sap, va com va, per mi el del 2010 està bé, però no mata. Dissenyat per Àlex Soteres d’Artrivity Disseny, sembla que vol mostrar com queda l’habitació de casa una vegada acabat el carnaval, segons diu El Gegant de la Porra.
Els del 2011 m’agraden més, una dona i un home, crec; fets pels dissenyadors Carles Hernàndez i Toni Cabrera.
El del 2012 no m’agrada tant, bé, no m’agrada gens, però és el que deia de gustos, i pot passar per un cartell de carnaval, no ‘light’, però quasi. Però segur que va ser molt dolç i enganxós. Obra del dissenyador vilanoví Miquel Calderón.
Els del 2013 m’agraden molt, no sé perquè, potser perquè duen escrit Carnaval Únic. Fets per l’ Estudi Creatiu Cocolia : Mireia Ruiz–Raúl Ramos i colaboradors
El del 2014 el trobo fastigós, però Carnaval és Carnaval. A Canal Blau van dir: “La roba interior d’època del Rei Carnestoltes tacada de xató és la imatge del carnaval de Vilanova 2014. Un cartell provocador obra del jove vilanoví Bernat Soler i que no ha deixat indiferent a ningú.
El del 2015 és carnavalesc, normal i corrent. Satíric posa, una de les virtuts del carnaval. Dissenyat per David Ricart i amb una versió perquè els vilanovins i vilanovines ( i vilanovanes, vilanovans, vilanovens, vilanovenes, , vilanovones, vilanovons, vilanovuns i vilanovunes ) el personalitzin i el facin córrer per les xarxes socials, segons informa l’Ajuntament . Dels de La Geltrú l’Ajuntament no diu res.
El d’aquest any, 2016, és molt molt ‘light’, sembla fet pel carnaval infantil, i crec que ni als nens els hi agrada gaire, hi ha moltes coses i no hi ha res. Obra de Chema Pera.
Volen que Barcelona sigui considerada una de les Ciutats de la Literatura, però primer hauria de tenir un Museu del Llibre com cal. La fama literària de Barcelona ja fa anys que va de mal borràs, no és el que era ni de lluny. S’hauria de fer alguna cosa.
“En introduir-se la impremta a Catalunya, els llibreters anaren tot seguit de bvracet amb els estampers, de la qual cosa sorgí el llibreter-estamper. El llibre imprès donà de seguida molta feina a la Inquisició, la qual va perseguir aferrissadament els autors, impressors i llibreters que publicaven i expandien obres conceptuades contràries al dogma. Antoni Ramon, (à) Corró, llibreter de la Generalitat de Catalunya, el dia 9 de febrer del 1489 fou condemnat per la Inquisició a ésser estrangulat i cremat per heretge junt amb la seva muller Joana. El 13 de març del mateix any, el fill dels anteriors, Joan Corró, davallava del cadafal després d’hever-se reconciliat, commutant-se-li la pena de mort per la de presó temporal. En Joan Ça Coma, ‘llibratarium sive bibliopola morabatur in vico S. Dominici’, fou també condemnat per haver editat l’obra Visió delectable, del batxiller Torra. La impressió i propagació d’aquesta obra, segons opinió de l’erudit Sanpere Miquel, fou potser una temeritat, si es té en compte que la Inquisició maldava llavors per establir-se a Barcelona. Com sigui que en Ça Coma, de més a més d’ésser llibreter de prestigi, era home acabalat, es pogué fer escàpol. Condemnat però, en rebel·lia, fou cremat en efígie i hom li segrestà els béns. Segons escriu Miquel González i Sugrañes en la seva Història dels Antics Gremis, el notari Pere Miquel Carbonell, que ho fou de la Inquisició, conta el cas de diversos llibreters que foren condemnats a ésser exposats a la Catedral, el cap cobert amb la mitra dels heretges, i vestits amb túniques infamants on hi havia pintada la llegenda:’Heretica provitas qua defecerant’, i tancats després a presó perpètua. Com es pot veure, èsser llibreter comportava aleshores greus trencacolls”.
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfila barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.13-14.
“ La hostilidad hacia los libros ha acompañado su evolución histórica. Se ha llegado a acuñar el término bibliocausto para referirse a masivas destrucciones y se ha utilizado la palabra memoricidio para aludir a los estragos bibliográficos encaminados a borrar determinadas memorias. Aunque la tradición devastadora de libros y bibliotecas se puede remontar a la época Sumeria, las más recientes barbaridades en ese terreno son el bibliocausto nazi en 1933, el bibliocausto y memoricidio en la antigua Yugoeslavia durante la pasada década de los noventa, con la simbólica destrucción de la biblioteca de Sarajevo, o el bibliocausto y memoricidio de Irak, propiciado por la intervención estadounidense en aquel país. Pero afortunadamente han sido mucho más importantes las actitudes de amor hacia los libros. En nuestra lengua se han creado términos como libracos o librejos para aludir a ellos de forma despectiva o bibliofobia para definir el odio a las obras escritas. Mas palabras como bibliofilia, bibliolatría, bibliología, bibliomanía, bibliotecnia, bibliotecología o biblioteconomía son buena muestra de la atracción que han provocado, del interés que hoy despiertan.
Una muestra más de amor a los libros es la existencia de los ex libris, que marcan una huella personal del propietario en alguna de sus partes. El Diccionario de la real Academia presenta en su edición de 2001 la siguiente definición:’Etiqueta o sella grabado que se estampa en el reverso de la tapa de los libros, en la cual consta el nombre del dueño o el de la biblioteca a que pertenece el libro’. Aunque hay precedentes en diversas culturas, puede afirmarse que hasta el comienzo de la imprenta en el siglo XV no empezaron a desarrollarse los ex libris como los conocemos hoy. En el XIX se extendieron, sobre todo en los países más avanzados culturalmente, pero fue a comienzos del siglo XX cuando su desarrollo se intensificó de manera significativa”.
Biblioaprenent 