“Josep Pla va enviar una carta a Josep Vergés, a mitjans de la dècada dels anys seixanta, on li donava instruccions sobre el disseny i el format que hauria de tenir la seva Obra Completa, segons explica, entre d’altres, Cristina Badosa a Josep Pla. Biografia del solitari. L’autor d’El Quadern gris proposava al seu editor que s’inspirés en l’estètica de –ni més ni menys– la Plèiade, però en color vermell, per donar sumptuositat a les biblioteques. Més enllà de l’anècdota, la preocupació de l’escriptor empordanès demostra la seva sensibilitat per l’estètica i el format d’un llibre en una època en la qual, llevat d’algunes excepcions, eren uns aspectes que no preocupaven gaire les cases editorials del país. ¿Ha millorat avui el disseny de les col·leccions? Li preguntem a Josep Maria Pujol, professor de literatura medieval a la Universitat Rovira i Virgili, a Tarragona, que també ensenya història dels caràcters tipogràfics a l’escola Eina, a
Biblioteca Escola Eina, Barcelona
Barcelona. Considerat pel món editorial com “el savi de la tipografia”, Josep M. Pujol creu que la qualitat de les col·leccions editorials catalanes és generalment bona, perquè en els últims anys s’ha avançat molt, però que encara no ens trobem en una situació òptima com la del mercat anglosaxó. “En aquests països hi ha una figura que aquí no existeix, que és el dissenyador tipogràfic, que s’encarrega de l’interior o tripa del llibre. Li donen una importància extraordinària, a aquest aspecte. En canvi, entre nosaltres, els llibres han passat de fer-se a la impremta a no fer-se enlloc, excepte la coberta, de la qual s’encarrega el dissenyador gràfic”. Aquesta figura encara no existeix, però s’està creant. Normalment, als Estats Units, per exemple, el book designer, dissenya tant la coberta com la tripa. És un mateix ofici, perquè aquesta feina editorial és una especialització dins del disseny gràfic. “Un dissenyador fa un producte únic, com un cartell o un embalatge. Controla tots els elements del tiratge. En canvi, en el món editorial s’ha de crear una estructura específica i, a més de ser una feina molt laboriosa, es necessita una persona amb coneixements tipogràfics i culturals molt amplis. Com que els llibres han de sortir a un preu assequible, i aquesta feina ocupa molt de temps, no se li pot pagar al mateix preu que a un dissenyador gràfic”. Li preguntem, doncs, si els interiors dels llibres, el negre sobre blanc, s’acostuma a improvisar sense seguir un criteri. Respon que efectivament, que sovint s’improvisa, encara que cada vegada menys. “Crec que som en una etapa intermèdia. Fins fa uns quinze anys, el llibre es feia bàsicament al taller de composició o a l’impremta. Era un ofici d’arts gràfiques. Després, el disseny ha passat progressivament de mans de l’impremta al professional del disseny gràfic. En una segona etapa, que és on som ara, el dissenyador gràfic fa unes maquetes de la tripa del llibre. Després, l’editorial intenta executar-les. Es clar, una maqueta és millor que res, que és el que hi havia abans.
L’etapa següent seria que cada llibre tingués un dissenyador que s’ocupés tant de la tripa com de la coberta”. ¿Però com poden sorgir oficials d’aquesta especialitat editorial si les escoles i les universitats no s’hi dediquen? “Fins ara –contesta Pujol–, les escoles de disseny d’aquest no s’han ocupat especialment del llibre per una qüestió que és força fàcil de veure. El dissenyador, professionalment, està interessat en un treball creatiu. Per contra, en el disseny del llibre, la creativitat és, encara que sembli paradoxal, controlada per la tradició. Aleshores, la creativitat, que també es dona en el terreny del disseny editorial, és una mica més complicada o més subtil. Per tant, el dissenyador vol una feina que li deixi més marge de llibertat. D’altra banda, les feines més ben pagades són les habituals del dissenyador gràfic, que no la del book designer”. Posa com a exemple un dels gurus més importants del sector, Neville Brody, que un cop va dir que, sempre que podia, evitava dissenyar llibres, perquè no li sortia a compte. “En un llibre hi poden haver fàcilment vuit-cents mil caràcters o un milió de caràcters, això és molt corrent. Totes aquestes taques de tinta han d’estar al lloc exacte i no en un altre. Controlar-ho, domesticar totes aquestes taques de tinta, de vegades és una feina extenuant”. El llibre s’ha de fer ben fet en tots els casos. Josep Maria Pujol es declara militant en contra del llibre de bibliòfil, sobretot com es practica aquí, que és el model francès: el que importa és un bon paper, uns bons marges, una bona il·lustració i un bon gravat. En canvi, la bibliofília a l’anglesa cuida molt bé la tipografia d’un llibre, que pot ser il·lustrat o no. El que els caracteritza són els tiratges molt limitats. “L’única cosa que jo em pregunto, però, és que si el llibre és interessant, per què se n’ha de reduir el tiratge? És un contrasentit total”. Li recordem que el mateix passa amb la fotografia artística d’alguns autors, que destrueixen el negatiu per convertir la imatge en obra única. “És absurd, perquè el fet de ser reproductible no li treu la categoria d’obra d’art”. En termes generals, ¿s’edita bé? “Després d’una primera etapa d’impacte de les noves tecnologies –tot i que parlar de noves ja queda una mica forçat– hem recuperat el pols. Les coses milloren. Totes les editorials d’aquest país han començat a cuidar els llibres. S’ha de dir, però, que molta gent pot tenir la impressió contrària, perquè els que han millorat són els editors del sector privat. En canvi, han crescut extraordinàriament les edicions incontrolades: els llibres institucionals en general, que publiquen molt però no tenen unes infraestructures adequades”. Recorda una frase d’Ortega y Gasset: “Un libro de ciencia tiene que ser de ciencia, pero también tiene que ser un libro”. Posa com a exemple algunes tesis, de tres volums i milers de pàgines, el tema de les quals és interessant però que no es poden publicar tal com arriben.
“Si molts ajuntaments, consells comarcals i centres d’estudis esporguessin degudament i fessin reescriure algun capítol de la tesi, el llibre seria molt més interessant”. Pujol opina que necessiten la figura del que en anglès es diu editor i que abans, en l’etapa artesanal, al nostre país es deia preparador d’originals. ¿Cada llibre hauria de tenir una tipografia d’acord amb l’època de l’autor o del gènere literari? Repeteix una frase cèlebre d’Henri Focillon, que un dia es preguntava: “¿Les paraules són exactament les mateixes quan s’imprimeixen en caràcters tipogràfics diferents? Sí, si consultem un diccionari; no, si llegim un poema o una pàgina de Chateaubriand”. A Catalunya hem tingut excel·lents impressors quan els llibres es feien bàsicament a les impremtes. “Hem fet llibres molt ben impresos, però després de la guerra ha faltat interès perquè el llibre normal i comercial fos ben editat. Som capaços de fer bona bibliofília en un moment determinat, som capaços també ara de dissenyar un llibre, però dissenyar tots els llibres d’una col·lecció editorial, invertint el mateix esforç en cadascun, com va fer la casa Penguin a Anglaterra, que va contractar els millors dissenyadors de llibres del moment perquè s’ocupessin de tota la seva producció, això nosaltres no ho hem fet”. Creu que l’edició francesa en general és “horrorosa” i que ha estat nefastament el mirall de la cultura catalana durant molts anys. “No hi ha país més diferent de Catalunya que França. A més, als francesos els passa una cosa molt curiosa: van fer llibres excel·lents fins al canvi del segle passat. La industrialització va fer saltar les condicions en què s’havien fet els llibres. Tenen una tipografia molt arcaica, no l’han repensada, tot i que ara ho comencen a fer amb la creació de l’Atelier National de la Creation Tipographique, però la composició de llibres és fatal. Diu que fins i tot en cases editorials de prestigi, com ara Gallimard, la producció habitual de les tripes és penosa. “I no perquè no se’n preocupin, sinó perquè l’estandard francès és així”.
“Llibres amb caràcter”, per Pere Tió, Avui , 2 des 1999.
Atelier National de Recherche Typographique
Biblioaprenent 