Marca de J.F. Piferrer
“La llibreria més representativa i qualificada en la seva època fou la d’en Piferrer. De totes, la de més prosàpia.
La seva història és la següent. Nascuda a les darreries del segle XVII, viu fins l’any 1894. Gairebé dos segles. En el descabdellament dels quals passa per totes les transformacions que sofreix el ram de la llibreria. En aquest sentit, un punt d’enllaç i de transició alhora.
Estava situada al mig de l’indret on passa avui la Via Laietana, a tocar de la Plaça de l’Àngel. Fou fundada per Joan Piferrer, el qual entrà a formar part del gremi el 1698.
El 7 de novembre del 1702 va casar-se amb Josepa Llopis, filla de l’estamper del mateix nom que estava establert, des del 1693, a la Plaça de l’Àngel.
Marca de Llopis
El 1704 es va calar foc a la casa. Havent enviduat, es tornà a casar amb Teresa Jou el 1709. D’aquest matrimoni nasqueren sis nois i sis noies. Piferrer va morir el 1750. La llibreria va seguir a nom de Teresa Piferrer. Un dels fills, en Tomàs, l’administrava el 1757. Entrà a formar part del gremi el 1743. Es casà amb Eulàlia Macià el 1756. Va morir el 1775, als seixanta anys.
La llibreria va continuar a nom d’Eulàlia Piferrer, la qual traspassà el 1793. El 1785, en nom de la vídua, l’administrava Joan Sallent, el qual, després, va obrir botiga pel seu compte a la mateixa plaça.
Seguiren Francesc Piferrer i el seu fill Josep Piferrer i Depaus. El 1822 publicaren un catàleg importantíssim.
El darrer dels Piferrer, que s’anomenava Josep, viatjà molt sovint per l’estranger. Allà on anava arreplegava tots els llibres que podia, especialment si eren bons. De passada establia contractes de caràcter comercial amb tots els llibreters de fora.
El 1868 va traspassar el negoci a Isidre Cerdà, el qual, del carrer de la Plateria, número 18, va passar a la Plaça de l’Àngel com a successor dels Piferrer. Continuà el negoci amb el nom antic”.
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfila barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; pp. 15.
ℑ ℑ ℑ ℑ ℑ ℑ ℑ
Joan Perucho a la seva biblioteca
“ Recuerdo que Juan Perucho mostraba la espléndida biblioteca de su casa barcelonesa, diciendo:’ ¡ Ay, la fatigosa tarea de mostrar libros¡’, con una satisfaccióm y un gozo que no podía ocultar. Perucho era un gran bibliófilo o lo que se entiende por tal. El relato de cómo había ido reuniendo sus ejemplares resultaba muy seductor. La bibliofilia es una manía que tiene mucho prestigio literario, prestigio a secas, y que se ha convertido en un signo de distinción social de modo que no hay puesta en escena de escritor que no tenga su lado de husma libresca como adorno de calidad. Un escritor, hoy, al que no le guste la husma libresca es poca cosa. Con los cafés como mitología literaria pasa lo mismo. Las burlas a la bibliofilia suelen venir de bibliófilos, como Charles Nodier, y tienen que ver con la saturación o con el vislumbrar lo imposible. Otras, como la acerba de Elías Canetti, en Auto de fe, muestran una cierta repulsa hacia esa pasión compulsiva que adquiere proporciones obscenas cuando se asimila a calidad humana e intelectual. El que es presa de una manía raras veces entiende algo que no sea su propia manía. Eso sí, a quien no siente la pasión por reunir libros, no le intentes explicar esta”.
Article:”Cuestión de Bibliofilia”, de Miguel Sánchez-Ostiz, abans en el vlok Vivir de buena gana , ara en el llibre: Vivir de buena gana (Dietario 2008-2009), Irún, Alberdania, 2011.
Biblioaprenent 