Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Old books’ Category

Frases sobre Bibliofília 738

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Old books on 08/11/2022|

“ Marcar és quelcom tan vell com l‘home, i pressuposa consciència de personalitat, algunes vegades, i, d’altres, senyal de propietat.

Ja en els remots temps egipcio-faraònics es marcava o segellava amb escarabeus i plaquetes de pedra i terra cuita. Marcaren els assiris i babilonis amb cilindres gravats i escrits que portaven penjats al coll. Amb entalladures encastades en tumbagues marcaven els hel·lens i els romans. Es marcà i segellà en l’època hel·lenística els productes ceràmics, terra sigil·lata, i així ho feren en tot temps les manufactures de ceràmica i de porcellana. Marcaren llurs obres els mestres argenters, els ferrers de tall, els bronzistes. Els mestres “canoners”i els “panyetaires” marcaren amb llurs punxons els canons i els panys dels pedrenyals i pistoles que muntaven els mestres “encepadors”…. i marcaren llurs obres els campaners. La marca de producció esdevingué quelcom tan personal, que es féu precís registrar-la.

Ningú no negarà, doncs, que és una cosa humanament sentida el desig de marcar els objectes de la nostra producció o propietat. Si seguim la història de la civilització dels pobles trobarem sempre l’existència i la influència d’aquest desig. En l’arqueologia, la terrisseria, les arts, l’arquitectura, en fi, en totes les manifestacions artístiques, des de la més elevada a la més vulgar i inversemblant, trobem resquícies que reflecteixen sense cap dubte aquesta inclinació tan humana.

I el llibre?, tots ho sabem: el marquen l’impressor i l’editor, àdhuc el relligador, el llibreter i, algunes vegades l’autor. I també els paperaires, amb aquelles filigranes d’aigua imposades valorativament com a garantia del producte fabricat.

Aquestes marques són de producció. Però hom desitja posar una altra mena de marca en el llibre que ha adquirit: la de propietat.

Les marques de propietat dels llibres comencen a usar-se, en realitat, en el segle XV, i la rudimentària marca deixa d’ésser-ho per esdevenir l’ ex-libris, que es renova subjectivament i artística cap a la fi del segle XVII, en la seva gloriosa expansió.

La marca de propietat del llibre – no diem ex-libris – més antiga coneguda a Europa és una del 1470, de Hildebrand de Brandeburg, en Biberach de Ulm, executada sobre un paper amb el dors imprès, la qual cosa s’explica pels preus exorbitants del paper en aquella època. Com totes les més antigues, està dibuixada a mà. Segueixen en antiguitat a aquesta marca de Hildebrand la del Gremi d’Artistes d’Ingolstadt, que és de l’any 1482; la del clergue alemany Johan Krabensperg, que es data l’any 1491, i la d’E. H. Töbing, de Lonebourg, de l’any 1498.

Ex-libris d’Hildebrand de Brandeburg

No hi ha dubte que els monestirs, convents i altres cases religioses foren els que posseïren, més que ningú, papirus, llibres manuscrits, incunables, etc., i empraren com a marca de propietat dels llibres els blasons del seu llinatge col·lectiu, voltant-los d’atributs eclesiàstics, fins que la Història, seguint i marcant el curs natural del seu pas, donà preponderància als reis i a la noblesa seglar, que emprà com a marca els seus escuts i la seva heràldica corresponent. Moltes, però, de les primitives marques eren purament literàriesi àdhuc manuscrites; Arlia, en el seu Dizionario bibliográfico, ens en cita una bona i curiosa col·lecció,…

Sortint ja dels monestirs i dels anatemes, mirant de cara al llibre imprès, les marques dels llibres han anat variant els redactats, segons les èpoques, d’acord amb la mena d’estudis a qué s’aplicava l’estudiant. Vegen aquell de latinitats del segle XVII, que va topar amb aquesta fórmula, també macarrònica:

Aspice Pierrot pendu

Quod librum n’a pas rendu

Pierrot pendu non fuisset

Si librum reddidisset.

acompanyada de la representació gràfica de Pierrot penjat. Aquest exabrupte va merèixer la immortalitat per la seva singular ocurrència…

…Ara bé: pel camí només dels versets i la literatura l’ex-librisme cauria en l’antipàtica pedanteria, una mostra de la qual és l’ ex-libris francès de N. François de Neufchateau, on el posseïdor demostra que la seva vanitat personal és superior al seu amor als llibres.

La marca més simple ha estat la signatura, que s’escriu al dors de la coberta davantera o en algun o alguns dels fulls; la qual signatura, sobretot en els llibres escolars, moltes vegades s’acompanya de l’adreça del propietari, amb l’esperança ingènua que, en cas de pèrdua, sigui retornat.

Quan el  llibre imprès es posa a l’abast de la mainada escolar, cadascú sentí la humana necessitat de guardar-lo per a ell i de fer-ho saber d’una forma elegant. Així, els petits escolars de tots els països feren gala de llur literatura ingènua per tal de marcar la propietat de llurs llibres:

Si este libro se perdiese,

como puede suceder,

suplico al que se lo encuentre

que lo quiera devolver,

pues es de un pobre estudiante

que lo ha de menester.

Si queréis saber su nombre,

aquí abajo lo pondré.

I al peu hi posaven el nom i adreça. I així, en versos semblants, els infants d’arreu del món civilitzat.

Però això, que pot tenir certa gràcia en els llibres escolars, no la pot tenir de cap de les maneres en els llibres de persones serioses, i, sobretot, en aquells de valor bibliòfil.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Si hubiera mantenido la costumbre de tatuarles a los libros la fecha en que los adquiría, ahora podría componer un cuento exacto – contar es poner orden, contar es ‘érase una vez’ pero también es ‘ uno, dos, tres’ – en el que retratara, a través de la relación de compras – y supuestamente de lecturas -, las derivas de un buscador de libros, que es como me reconozco, porque bibliófilo es palabra que se ha infectado y coleccionista sólo admitiría serlo si inmediatamente corrigiera la condición con el adjetivo ‘malo’, coleccionista malo, en efecto, porque siempre abandono las empresas de completar algo, algún autor, los impresos de alguna colección, las cubiertas de algún diseñador, mucho antes de llegar a conseguirlo ( sólo llego al final cuando el autor me lo pone muy fácil, por ejemplo, si sólo ha publicado un par de libros – Emilio Mosteiro – o si se me pone al alcance mucho después de que yo me olvidase de que entre mis empresas estaba la de completarl). Bibliófilo, ya se dijo, es tanto el que tiene una biblioteca llena de libros de bolsillo, marcados cruelmente por subrayados y anotaciones al margen,como el BOBO: este, por el prurito de no consentir en leer La conquista de las Islas Malucas de Argensola más que en la edición original, que tiene un cocodrilo en portada, no es más bibliófilo, no es más bibbliófilo que aquel que se conforma con leer el libro de Argensola en su edición moderna, un volumen que se descuajaringa con excesiva facilidad porque sus cuadernillos no van cosidos. Bibliófilo es el que gusta de los libros:en la palabra no está especificado qué clase de libros. Cuando veo a alguien, un escritor casi siempre, que mostrando a las cámaras su biblioteca, dice, como si tratara de aliviarse de un pecado del que nadie lo acusa o quisiera disculpar sus posesiones restándoles valor: pero yo no soy un bibliófilo, inapelablemente me digo: no sabe lo que dice. Ahora por bibliófilo se entiende al exquisito que sólo deja entrar en su biblioteca primeras ediciones o libros con la suficiente capa de años como para que sólo por la edad, sin presumir ni su contenido, merezca un respeto, pero yo, como ya dije, no soy más bibliófilo ahora mismo – con diez mil libros anegando mi aposento –  que cuando tenía 17 años y era propietario de una sola balda en la que iba irguiendo a mis primeros soldados – si es que una biblioteca es un ejército. Es más, diría que soy bastante menos bibliófilo ahora que entonces, como es menos viajero el que ha recorrido el mundo diez veces y ya sólo quiere quedarse en su jardín que el muchacho que sin haber salido de su barrio está deseando echarse a perseguir el horizonte sólo por la intriga de ver mundo. Así que bibliófilo sí, por fuerza, pero no más que cualquiera al que le gusten los libros y tenga media pared de ellos sin que importe el valor en que se tasan ahí fuera. Y coleccionista también, vale, pero mal coleccionista: en realidad la etiqueta en la que me reconozco es la de ‘buscador de libros’, y puedo olvidar con sospechosa facilidad las impresiones de lectura obtenidas en un libro raro, pero no la singladura que me llevó hasta él, el lugar donde lo encontré, el pellizco de bendita alegría al ver que su precio estaba a mi alcance.

“La novela del buscador de libros” de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.48-50.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 737

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex bloguis, Ex libris, Old books on 31/10/2022|

“ Quina idea expressa la preposició llatina “ex”? Qualsevol diccionari ens dirà que “ex” denota “fora” o bé “ més enllà”. La traducció literal, però, és: “de” i “entre”, Així, doncs, tractant-se d’ ”ex-libris”, i literàriament, per justificar la propietat particular dels llibres, es tradueix admetent-ho com a: “dels llibres de…”, la qual cosa es palesà de manera ben adient en les primitives marques i etiquetes precursores de l’ex-libris modern.

Si bandegem un xic la puresa de la llatinitat i la gènesi de les marques de propietat del llibre, hem de veure en l’ex-libris modern – psicològic, simbòlic, filosòfic, etc. – que l’interessat de la marca de propietat del llibre es troba fora del llibre en si; això és: que no té cap relació, ni art ni part de cap mena en la confecció general i material del llibre. Ultra trobar-se entre els llibres amb el deure de marcar-los, l’ex-libris emprèn simbòlica volada. Malgrat això, espiritualment, enganxar al dors de la coberta del llibre el nom, el nostre nom, és una vella manera de palesar-li adhesió i afinitat ideològica, científica o artística; és quelcom així com un espiritual apadrinament, com un afillament amb què ens el fem nostre moralment, amb aquest amor pur bibliòfil i intel·lectual que sempre inspira al bon ex-librista. Perquè els llibres es llegeixen i s’estudien, i no s’emmagatzemen als estants de la llibreria per servir nomès que a la pedanteria. Per al bibliòfil, l’amor als llibres és immanent; es viu el llibre sense l’empirisme de gaudir-ne no res més que la materialitat, bella o no, d’uns volums posats en rengle. És la seva essència el que val, i és amb ella amb la qual ens trobem junyits. Això és el que expressa la paraula “ex-libris”. I aquest és el veritable significat actual dels ex-libris.

Aquest fet d’adhesió espiritual és el que en bona part justifica, encara que sembli estrany, que un llibre venut de segona mà tingui més valor si posseeix un ex-libris adherit. Imaginem-nos un antic tractat de ciència, comprat venturer, que portés l’ex-libris del savi didacta bacteriòleg francès Pasteur. Aquest llibre, pel sol fet d’ostentar tal ex-libris de Pasteur fóra gairebé com si aquesta eminència aprovés l’obra que s’afilla en enganzar-hi el seu ex-libris. Disseccionat així, l’ex-libris esdevé la veritable expressió i el reflex de l’espiritualitat, de les idees personals o de la psicologia del seu titular”.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952.  Volum primer.    ( Des de FSB 737 fins a FSB yyy hi ha fragments d’aquest mateix llibre, potser  els finals d’alguns queden potser una mica en l’aire, però els següents FSB són correlatius en el llibre, i crec  que tot queda més clar al final d’aquesta sèrie).

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Es sobradamente conocida la atracción que produce a los bibliófilos la recepción de Catálogos de las librerías llamadas de viejo, de ocasión, de lance, de libros raros y curiosos… Son esperados tales catálogos con ilusión, y prácticamente se devoran en busca de la obra que se ansía. El bibliófilo llega al extremo de postergar otros quehaceres más prácticos para engolfarse en la lectura acelerada de los títulos, existiendo incluso cierta técnica para leer títulos y autores con estudiado apresuramiento. Lo que importa es la prisa, el llegar con anticipación, ser el primero en la petición de la escasa o única pieza que repentinamente aparece agazapada entre otros varios títulos completamente indiferentes. Se siente un salto emotivo al leer el título impreso de una obra que flota desde años en nuestro subconsciente, sin que se haya podido conseguir, por no ser ofrecida o por haber sido ya vendida cuando – por teléfono – se pide. Algún bibliófilo se enfadó con el librero proveedor por sentirse relegado al no haberle ofrecido determinado libro directamente. Hay quienes, apenas reciben el Catálogo, van a la propia librería, y lo leen allí, para, según encuentran una referencia bibliogràfica que puede interesarles, pedírsela al librero, en el instante, de tal modo que no haya posible antelación por parte de otro comprador.

Es muy importante contar con la amistad de ciertos libreros, por las orientaciones que pueden proporcionar dado su continuo contacto con los libros, así como por la atención de reservar obras que ellos saben a quien satisfacen con plenitud.

Verdaderamente el bibliófilo se interesa por determinados libros y no le importa encontrarlo en una lista que le envíen, incluso hecha a multicopista. Pero ello no obsta para que se admiren ciertos Catálogos por su importancia; importancia de contenido – libros raros -, de explicaciones, de ilustraciones – con portadas curiosas -, hasta el punto de que tales Catálogos se coleccionan y se cotizan; es como si perdieran su caràcter frío y mercantil- oferta y demanda de libros – para convertirse en piezas que interesa conservar, por los datos bibliofílicos que contienen”.

Article: “Notas sobre bibliofilia” de Luciano Castañón, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 8, d’abril de 1981, p.47-48.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofilia 735

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 20/10/2022|

“El 1903 és ( Ramon Miquel y Planas) un dels 32 membres de la Societat Catalana de Bibliòfils, presidida per Pau Font de Rubinat, primera associació que s’interessa pel llibre com a obra d’art segons ho indica el seu estatut: “L’Objecte d’aquesta Societat és la publicació o reproducció d’obres catalans inèdites o rares que tinguin interès a Catalunya i als demés reialmes i Territoris de llengua catalana “. La Societat va funcionar fins el 1912  i va publicar vuit obres usant en la impressió amb els tipus gòtics creats per Eudald Canibell: Llibre de Santa Maria, de Ramon Llull, Oliva de Vilanova, 1905; Història de Jacob Xalabín, Oliva de

Vilanova, 1906; Cançoner dels Comtes d’Urgell, Oliva de Vilanova, 1906; Estudi Histórich i Literari Escrit per en Gabriel Llabrés sobre el Cançoner dels Comtes d’Urgell, Oliva de Vilanova, 1907; Llibre dels Set Savis de Roma, Barcelona, ​​L’Avenç, 1907: Elogi de la Follia, de Desideri Erasme, Barcelona, ​​Manuel Henrich i Cia, 1910; La visió delectable de Alfonso de la Torre, Bachiller, Barcelona, ​​Manuel Henrich i Cia, 1905; Cançoner Sagrat de Vides de Sants, Barcelona, ​​L’Avenç, 1912. ” És tracta d’una sèrie de vuit obres que formen part del grup més selecte de llibres neomedievals impresos a Catalunya “. A més d’aquesta sèrie, l’Associació també va patrocinar durant aquests anys una reproducció facsímil d’Art de Ben morir ab el breu confessionari tomata de llatí en romanç per Instrucció de les persones no sabants el llatí, Fidel Giró, 1905, i una versió de La Fiameta , de Boccaccio, L’acadèmica, 1908.

De l’13 al 18 d’octubre de 1906 Ramon Miquel i Planas participa en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, de nou al costat de Eudald Canibell, director de la Biblioteca Pública Arús i president de la Comissió de l’Exposició Bibliogràfica en la qual es presentaran unes quantes joies de la bibliofília catalana.

En 1912-1913, quan el govern espanyol es desinteressa del projecte d’Exposició Internacional d’Arts Gràfiques i de la Indústria del Llibre prevista a Leipzig per a l’any 1914, l’Institut Català de les Arts del Llibre decideix organitzar la representació nacional i Ramon Miquel y Planas és el secretari del Comitè organitzador.

Aquestes successives responsabilitats indiquen que en un moment estel·lar de la producció editorial a Barcelona, ​​quan un grup d’editors emprenedors (Montaner i Simón, Espasa, Salvat, Gili Roig, Gallach) han transformat la capital catalana en el centre editorial per als llibres en castellà , Miquel y Planas no es desinteressa d’aquesta producció que funciona a escala industrial. Participa de manera activa en les associacions professionals que acompanyen aquest moviment reivindicant l’aportació de la bibliofília que permet mantenir el vincle amb les brillants realitzacions del passat i proposar per al present uns criteris de qualitat comparables amb el que es practica a les nacions europees que hagin designat el llibre com un criteri de progrés.

A la fi de la seva vida, en una conferència inèdita pronunciada al Curset de Llibreria organitzat el 1944 per la delegació a Barcelona de l’Institut Nacional del Llibre Espanyol (INLE), Ramon Miquel y Planas conclou amb aquestes paraules: “la bibliofília és molt més seriosa del que ordinàriament es creu: significa el procediment de donar elevació al nostre esperit per mitjà de l’estudi i la reflexió”. La reiteració de semblant convicció quan Espanya es troba exhausta després de tres anys d’una guerra civil cruenta i destructora, mentre Europa està encara en flames, no només pot semblar admirable sinó que ofereix sens dubte el motiu essencial de la participació activa de Ramon Miquel y Planas , aquest mateix any, en la fundació de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.

“De l’afició pel llibre a la defensa i promoció de la bibliofília“, Philippe Castellano. Al llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed ALOMA & ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Cabe estar en desacuerdo con los diccionarios en cuanto a la definición que dan del bibliófilo: ’ Es el aficionado a las ediciones originales, más correctas o más raras, de los libros’. Creemos que de no haber fallecido tan prontamente Antonio Rodríguez-Moñino – desde su nombramiento como académico de la Real de la Lengua -, tal definición habría sido modificada.

Es obvio que resulta deficiente, pues el campo de los bibliófilos es más extenso que el constrictivo expuesto en la mencionada definición. Sí, es cierto que estos pueden buscar ediciones originales, correctas y raras, pero su afición o dedicación desborda tales limitaciones, como en el caso, más frecuente, de la especialización en determinadas materias o temas.

Resulta arduo definir con exactitud lo que debe entenderse por bibliófilo, dada su concomitancia o posible confusión respecto – por analogía – con quien colecciona libros para satisfacer cierto interés profesional ( científicos, historiadores, literatos), o bien por caprichosa afición. Son, además, complejos de discriminar los conceptos de bibliófilo y de bibliómano – dicen de éste que su única ambición es acumular obras, importándole más el número de ellas que la calidad-. Pero todo bibliófilo asume cierto matiz de bibliómano, siendo difícil encontrar un bibliófilo ortodoxamente puro. Éste tendría como meta lograr un libro que desea vivamente para, primero leerlo, y luego, en determinadas ocasiones, admirarlo, manteniendo permanente y latentemente una sensación de saturada dicha al saber que está en su poder tal libro – de contenido interesante, de encuadernación a su gusto, de rareza incuestionable-. El bibliófilo es, pues, más culto que el bibliómano, ya

que para serlo, deben coincidir en él los factores de amar al libro como promotor de lectura y al mismo tiempo como ente.

Citaremos dos juicios negativos dedicados al bibliófilo. Según La Bruyère: ’Es un individuo que no lee’. Y según Henri Beraldi, en su Bibliothéque d’un Bibliophile: ‘ Todo París, en semejante materia [en bibliofilia] son veinticinco personas’.

Según Javier Lasso de la Vega, en Bibliofilia y Comercio de Libro Antiguo (1947): ‘ La voz bibliofilia fue empleada por primera vez por Salden ( Cristianus Liberius Germanus, pseud.) en un primoroso librito titulado Bibliophilia sive de Scribendis legendis et aestimandis exercitato paraenotica, impreso en Utrech en 1861. En dicho libro afirma que ‘ el verdadero bibliófilo no busca en el libro sino un medio más directo y más rápido – no solo para él, sino también para los demás – de perfeccionamiento moral e intelectual’.

En opinión de Francisco Vindel, ‘ para el bibliófilo, dentro de sus aficiones, lo más importante es el estado de conservación del libro, esto es, que se halle completo, con buenos márgenes, que no esté sucio y que las hojas del mismo no tengan picaduras de polillas o se encuentren rotas; después de esto es muy importante la edición, que puede ser estimada por su rareza, corrección o desde el punto de vista tipográfico e ilustraciones que pueda tener; por el comentarista, y, por último, por la encuadernación del mismo, que en tantos casos es más valiosa que el libro que contiene’.

Article: “Notas sobre bibliofilia” de Luciano Castañón, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 8, d’abril de 1981, p.43-44.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 732

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres, Llibres d'artista, Old books on 10/10/2022|

“El ressò d’aquestes visites a la seva biblioteca es troba en el Diàleg primer de La novel·la d’un bibliòfil quan el personatge principal precisa: “Al cap d’algun temps, d’acord amb una dotzena més d’aficionats al llibre, ens vam constituir en amigable societat, amb el propòsit de fer imprimir, al nostre gust, edicions de llibres escollits. D’aquesta manera, prenent part en les seves converses i oferint-se’m l’ocasió de veure, ara una, ara una altra, les respectives biblioteques, vaig anar aprenent coses que, a part d’ells, ningú no m’havia pogut ensenyar. El meu aprenentatge ha estat lent, i encara continua, perquè el títol de bibliòfil no és dels que s’obtenen en cap Universitat, ni seria capaç d’atorgar-la regi favor; és res més que un concepte, una manera de dir “.

Amb aquesta visió de la bibliofília apareixen els trets que caracteritzaran la pràctica de Miquel y Planas en el món de el llibre. En primer lloc es nota l’important que resulta adquirir coneixements sòlids documentant com un autodidacta, comparant exemplars de diferents biblioteques, mantenint converses amb erudits. Enfront de l’amplitud d’obres per descobrir, a la varietat de tècniques d’impressió i il·lustració, a la diversitat d’enquadernacions, la curiositat de Miquel y Planas sembla inesgotable i així ho demostren les seves diferents activitats de traductor (Amor i Psiquis, Els contes d ‘en Perrault), de redactor de revistes culturals (Revista Ibérica d’ex-libris, Bibliofilia), de crític textual i editor de textos catalans antics (Històries d’altre temps, Nova Biblioteca Catalana), d’investigador i assagista (Restauració de l’art hispano- àrab a la decoració exterior dels llibres, l’Art del gravat Catalunya als segles XV a XVI).

Tots aquests títols només representen una mínima part de les 150 entrades de la seva bibliografia i justifiquen la importància que els historiadors li atorguen en la història de l’edició: “El paper de gran promotor de les edicions de textos catalans antics estava reservat a Ramon Miquel y Planas. La seva acció va ser cabdal en la renovació de la bibliofília catalana, […] Paradoxalment, a Catalunya aquest moviment de bibliofília neogòtic serà un dels factors de normalització del llibre. Farà que un públic assenyat i determinats impressors redescobreixin els principis fonamentals de la bellesa del llibre i tornarà a col·locar en un lloc d’honor certes regles oblidades a causa de la degeneració comercial de les edicions barates. […] El llibre de bibliòfil va tenir així gran influència sobre l’aspecte material del llibre “.

Aquesta tasca de creació editorial necessita primer un treball de recerca històrica, de reflexió filològica i després intervenen les decisions que afecten el treball d’impremta mitjançant l’elecció de materials amb els quals es pensa elaborar cada títol. A més de la seva aportació fonamental al renéixer de la cultura catalana de principis de segle XX, Miquel y Planas apareix com un creador de llibres interessat per tots els aspectes de la seva realització material: elecció del paper i dels caràcters, composició i estampació del text, disposició decorativa, enquadernació. Així ho definia ell mateix utilitzant aquesta metàfora: “el llibre és una veritable construcció, amb totes les exigències quant a equilibri i solidesa que pugui tenir un temple o un alcàsser, amb la sola diferència de les seves proporcions. En la combinació dels elements de bellesa que entren en el llibre s’imposen les mateixes normes d’harmonia que regeixen per a l’obra d’arquitectura, ja que una finalitat estètica que ha de ser aconseguida amb mitjans materials ha de respectar totes les exigències del món físic, sense sucumbir en cap cas sota el pes de les mateixes. Només així és el producte una obra d’art “.

“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Cierto día, un librero de los llamados de lance, de ocasión, de libros raros, curiosos y agotados, tuvo la ocurrencia de anunciarme en uno de sus catálogos, y como solía enviar sus ofertas antes a provincias – para que los clientes de otras localidades no se sintieran pretridos respecto a los de su misma ciudad -, apenas abrió por la tardes su comerció ya sonó el teléfono para, mediante una conferencia desde un lugar muy distante, solicitarme. Aquella misma tarde recibió el librero más llamadas telefónicas, e incluso se presentó un cliente para adquirirme, obteniendo todos una desilusión indisimulable cuando el librero les dijo que yo ya estaba vendido.

Así fue como pasé a una ciudad provinciana, a una modesta pero experta librería cuyo dueño me deseaba, en principio para poseerme él, y más adelante – quizás – para revenderme.

¿ Qué tenía yo para ser tan deseado? Tenía cierta fama entre algunos selectos bibliófilos que me estimaban a pesar de no haber salido de las prensas de Monfort, o de Sancha, o de Ibarra, impresor éste de quien tantas veces yo había oído la exagerada ponderación de su Salustio. Así, Salustio a secas, aunque todos sabían que se referían a la obra titulada La conjuración de Catilina y la Guerra de Jugurta, por Cayo Salustio Crispo, Madrid, 1772, folio mayor, con 11 hojas, retrato, mapa, 395 páginas, láminas dibujadas por Maella y grabados por Carmona, en papel de hilo, con la filigrana Francisco Guarro, en Pobla de Claramunt, y como marca un castillo.

A mi, la verdad, tanta insistencia en los elogios de este libro, traducido por el infante Gabriel Antonio de Borbón, hijo segundo de Carlos III, me fastidiaba un poco. Creía yo que la gente exageraba, que había otros ejemplares olvidados merecedores de cierta estima y que posiblemente no saldrían muy perjudicados al compararlos con el famoso Salustio. Yo mismo – y no es por presumir – reúno alguna particularidad que requiere ineludibles alabanzas. En mi, merced a aquel artesano – tan distante ya, menos que mesocrático, anónimo para siempre – parecían fulgir los clarores, los albores, los blancos del papel. Digo blancos, en plural, aun refiriéndome a una misma página, porque eran como una constelación en el ámbito de la oscura y esquemática tipografía. La neta independencia de letras y de espacios conjugaba, coherentemente cada página convertida en algo sugestivo. Cierto observador llegó a compararme a las acuarelas, porque en éstas los artistas también aprovechan el blanco del papel para conseguir efectos plásticos, aunque en mi los efectos eran más bien puramente estéticos, de un esteticismo nacido de lo armónico, produciendo una serenidad como inspirada, cuajándose en cada página la rítmica expresividad de lo sedante que paradójicamente producía placer inquieto, pero que en definitiva se convertía, para el contemplador, en una sensación de ensoñador hedonismo. No es que quiera compararme al Salustio, dadas las adulaciones que los expertos le dedican, pero – repito – yo poseía y poseo características que, individualmente, merecen encomios por su perfección.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.64-65.

Primera edició d’Ibarra

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 731

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 05/10/2022|

“El polígraf Ramon Miquel y Planas, l’editor Gustau Gili i el llibreter Josep Porter i Rovira formen part dels fundadors de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona; els tres van ser homes del llibre i l’evocació de les seves trajectòries professionals – seguint l’ordre cronològic de l’aportació de cada un d’ells al camp de la bibliofília – permet recórrer un període clau de la història de l’edició i de la lectura en el qual la bibliofília va exercir un paper indispensable i sovint silenciat.

Quan Ramon Miquel i Planas (1874-1950) situa la seva obra autobiogràfica, La novel·la d’un bibliòfil, a la biblioteca del personatge principal, tria el lloc emblemàtic d’una vida que va dedicar gairebé exclusivament al llibre. Així ho recorda Martí de Riquer: “La seva selecta i escollidísima biblioteca es va formar a força de llibres que llegia, saborejava, estudiava i coneixia al detall, i que conservava en riques i elegants enquadernacions. Biblioteca primordialment de treball, en Ramon em va confessar, una vegada, que tot llibre per ell citat en els seus nombrosos treballs el posseïa en les seves prestatgeries, detall revelador del seu més íntim concepte de la bibliofília que per en Ramon sempre va ser un mitjà, no un fi. La seva activitat professional com a director d’una empresa d’edicions, impressions i enquadernació va fer que la seva vida sencera, dia rere dia i hora rere hora, estigués consagrada materialment al llibre, i en aquest sentit la seva labor va ser encaminada sempre per normes del més depurat gust i de la més sòlida competència “.

Oposant-se a la imatge un tant malèvola del bibliòfil que s’acontenta amb atresorar volums, la biblioteca de Ramon Miquel y Planas no només va ser una base de dades per a les seves investigacions sinó també una escola de “formació professional” per als que s’interessaven pel llibre . Així el llibreter Antoni Palau i Dulcet apunta en les seves Memòries: “El 21 de desembre de 1919, verifiquem una visita a la biblioteca del senyor

Miquel y Planas, els amics Amadeu Llaverías, Joan Olivella, Pau Felisart i jo”. Allà descobreixen obres de biblioteconomia, bibliomania, gòtics catalans, obres de luxe, llibres minúsculs, enquadernacions d’art, gramàtiques, ex-libris, super-libris, etc., que demostren la curiositat enciclopèdica del col·leccionista.

En aquestes tertúlies el tema únic, és clar, és el llibre amb tots els seus matisos que Ramon Miquel y Planas presenta així: “El llibre és per ventura l’obra més completa que hagi pogut sortir mai de les mans de l’home”. És, en efecte, el llibre un tot complet, en el qual la criatura humana es mostra creadora al seu entorn, suposat que en ell es reuneixen un element espiritual, que és l’obra literària, fruit de la pensada, i un element material, que és el llibre mateix en la seva forma tangible. Llibre perfecte seria aquell en què tots dos elements, cos i ànima, es corresponguessin dignament; en què la bellesa de l’obra literària tingués una exacta concordança amb la bellesa i perfecció dels components materials que formen el llibre, fins al punt que semblant conjunció constituís una integral i perfecta obra d’art. Tal és la concepció que de el llibre tenen els bibliòfils “.

“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed. ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Aunque ahora estoy próximo a convertirme en una estrujada masa con otra papelería informe, quiero dejar constancia de mi categoría, cuando en cierta ocasión estuve expuesto. La exposición de libros, exigente dentro de su especialidad, resultaba importante para los interesados. Mi dueño de entonces dudó si volver a encuadernarme, vistiéndome adecuadamente, con lujos de gofrados, de chagrín, de ruedas, de orfebrería o esmaltes…, pero al fin decidió dejarme con mi propia cobertura; primero, porque lo que de mi se exhibiría era la portada, y por tanto nada diría lo que en mis planos se hubiera empleado como ostentación; y en segundo lugar, porque mi dueño estaba contento con mi aspecto, al no ser partidario de reencuadernar libros que por sí mismos tenían entidad y conservaban el sabor propio de la época, el genuino carácter de su contenido; creía que algunas encuadernaciones solo servían para desvirtuar o sofisticar un libro.

En la Exposición en que tomé parte lo pasé bien, porque los asistentes nos observaban meticulosamente, aunque muchos ignoraban nuestro valor real, al no decirles nada el año de edición, el título, el impresor o el tema. Noté el deseo de alguna persona de coger determinado libro para mirarlo de cerca, pasando páginas y comprobando detalles que sólo son ostensibles si el libro se tiene entre las manos, como por ejemplo los grabados intercalados, las viñetas, las cabeceras, los frisos, el frontispicio, el colofón, las capitales, las orlas… Sí, advertía yo que ciertos curiosos quedaban insatisfechos con la pasiva mirada sobre la portada, y ello bajo la vigilancia de un empleado que observaba celoso para que no se tocaran los ejemplares expuestos, ya que la mayor parte de ellos eran de propiedad particular, y sus dueños habían impuesto, por lo menos, la condición de una estricta custodia de los libros prestados para evitar deterioros, e incluso robos.

Precisamente fue un robo lo que supuso para mí otro cambio de propietario, porque cuando Juan estuvo en casa del fallecido Pedro y le dijo a un hijo de éste que le gustaría ver la biblioteca del padre, el hijo, inocentemente, se la mostró,y más ingenuamente aún, lo dejó unos momentos solo. En unos segundos, Juan, que me había visto en un estante y experimentó el consiguiente gozo, apenas estuvo solo en la biblioteca, me sacó raudamente de entre mis compañeros, y en un estratégico movimiento me transportó con su mano derecha a su sobaco izquierdo, bajo la camisa desabrochada nerviosamente; me oprimía su brazo que tenía cierta libertad por estar yo también disimulado aprovechando la holgura de la chaqueta, así como por el cinturón que impedía mi caída a partir de la cintura. Noté el calor corporal de Juan, y casi también el palpitar de su corazón alterado por el robo, dudando si cuando regresara el hijo de Pedro se fijaría en el hueco del estante de la librería, o le dijera al despedirse: ‘ ¿ puedo cachaerlo por si me lleva algún libro?’ O, todavía peor, que hubiera observado su actitud por algún agujero desde el exterior de la habitación, y le soltara al despedirse. ‘Devuélvame el libro que cogió y tiene bajo su camisa’. La presunta vergüenza por la acusación y certeza de la culpa le preocupaba, ya que además él era sumamente escrupuloso en cuanto supusiera honradez, y se consideraba digno en sus acciones humanas. Pero… el libro aquel – es decir, yo – no lo tenía en su biblioteca a pesar de haberlo perseguido durante bastantes años, y consideraba incluso que robarlo para poseerlo él, era preferible – aun tratándose de un robo – a que estuviera en poder del indiferente hijo de Pedro, de quien quizás pasara a una persona que no supiera estimar el valor que yo poseía como libro raro, escaso y apetecido.”

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.63-64.

Read Full Post »

71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 21/09/2022|

71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

La gràfica no és gaire encoratjadora, motius perquè sigui així crec que n’hi ha uns quants.

Primer vull que sabeu que aquesta fira és la més antiga d’España amb diferència, molta diferència, i potser la més antiga d’Europa dedicada als llibres vells i bells.

En altres ciutats d’España també fan fires semblants, van començar molts anys després, però per exemple a Madrid cada any en fan dues, una a la primavera i una altra a la tardor, a la de la primavera passada, 44ª Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid ) , hi havia 37 llibreries ( 27 de Madrid i rodalia, 1 de Huesca, 1 de Zaragoza, 1 de Salamanca, 1 de Granada, 1 de Sevilla, 1 de Pamplona i 4 de Barcelona) i a la que començarà el dia 29 d’aquest mes, 32ª Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo , hi participaran 35 llibreries ( 22 de Madrid i rodalia, 1 de Gurrea de Gállego , 2 de Segovia, 1 de Pamplona, 3 de València, 1 de Bilbao, 1 de Salamanca, 1 de Zaragoza i 3 de Barcelona).

En ambdues l’Ajuntament de Madrid  ha posat en marxa mesures de suport consistents en subvencions nominatives, exempció de taxes, així com l’edició d’un mapa que facilita la localització d’aquests establiments.

A la de Barcelona d’aquest any només hi participen 27 llibreries , totes són de Barcelona i rodalia, menys una de Madrid.

Curiosament a València, amb la col·laboració del seu Ajuntament i la Generalitat Valenciana, també fan una fira , la 45a Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de València ,  i vet aquí que aquest any hi havia 28 llibreries ( 14 de València, 5 de Madrid, 1 d’Álava, 1 de Castelló, 1 d’Alacant, 1 de Ponferrada, 1 de Zaragoza, 1 de Huesca, 1 de Bilbao i 2 de Barcelona).

Un exemple de la desídia de les administracions catalanes és com veuen unes Fires d’una manera i altres de manera diferent, La Setmana del llibre en català és un exemple molt clar, hem tingut Setmana del Llibre en català a bots i barrals a tota mena de diaris, televisions, ràdios, etc. De la 71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que hauria de ser un orgull per a la (mal) dita Ciutat de la Literatura per la UNESCO , quasi ningú diu res, de moment almenys, molt poca informació en els mitjans, fins i tot en el Programa oficial de les Festes de la Mercè ni l’anomenen.

De fet, que no tinguem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, almenys com el que ja teníem fa anys, és perquè a més d’un li caigui la cara de vergonya.

Per aquells que teniu la bona sort de poder passejar per la Fira no oblideu visitar l’exposició d’aquest any: L’Enquadernació d’Art a Catalunya al segle XX, comissariada per Aitor Quiney amb la col·laboració d’Àlex Pons. 

A molts ens agradaria que a la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona hi participessin moltes més llibreries, no cal arribar a les 80 de l’any 1977, però amb unes quantes més segur que tots gaudiríem molt més de la Fira. Ja sabem que per ‘infinet’ molta gent compra llibres, però si no vaig errat crec que els llistats de llibres a les pàgines de les llibreries no hi tenen més que una petita quantitat del que realment ‘amaguen’, comprar sense moure’s de casa és la màgia a l’inrevés, l’autèntica màgia és entrar a les llibreries de vell i poder mirar, regirar i de vegades parlar amb el llibreter o amb altres compradors, i si cal, embrutar-se una mica les mans.
Les administracions haurien d’ajudar a fer que aquesta anomenada Ciutat de la Literatura faci honor al títol que li van donar i no com fins ara. I tots hem de posar el que puguem de la nostra part.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 727

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 05/09/2022|

Club Grolier

“L’afició a cartes, manuscrits, llibres i altres escrits s’observa ja en l’Antiguitat, encara que no sempre obeeix a iguals motius. En un pla inferior es troben els que adquireixen els llibres simplement per tenir-los i, com no els llegeixen, només procuren amuntegar sense preocupar-se de la seva selecció. En l’època de Luciano (segle II de J.C.)hi havia a Grècia nombroses gents que no coneixien ni tan sols el títol dels llibres que havien emmagatzemat. “Els tenien únicament per passatemps dels ratolins, per a refugi d’arnes i per turment dels criats que es veien obligats a defensar-los d’uns i d’altres”. Una cosa anàleg passava a Roma des de mitjans de segle I de l’Era cristiana. Al menys, el filòsof Sèneca refereix que els llibres no es compraven com a mitjà d’estudi, sinó per a adorn de les parets. No és molt més depurat el gust de diversos bibliòfils de l’època moderna, que només atenen la quantitat de llibres amuntegats per ensenyar amb orgull als que van a visitar-los.

Algun valor més gran té l’afició d’aquells que posen tot el seu interès a aconseguir enquadernacions belles, encara que de vegades, en el seu desig de recrear la vista prefereixen tenir caixes de cartró buides que exteriorment semblen llibres magníficament presentats. Les enquadernacions més estimades són les de Grolier, per les quals es paguen, en ocasions, elevades sumes. En una subhasta de Techemer, celebrada a Lió l’any 1887, un exemplar de l’Heliodoro, enquadernat per aquell, va aconseguir el preu de 12.000 francs, i versemblantment va anar a Nova York, ciutat en la qual ha arribat a constituir-se una unió de bibliòfils amb el nom de Club Grolier. Altres vegades els llibres són estimats per les seves il·lustracions, ja siguin gravats en fusta o miniatures amb magnífica coloració vermella i blava.

Alguns col·leccionistes s’afanyen per aconseguir llibres de determinats tallers i persegueixen preferentment els de les impremtes d’Aldo Manuzio, a Venècia; Elzevir, a Amsterdam i Leyden, Etienne i Didot, a París, el que no és d’estranyar, ja que en realitat les obres d’aquests artistes, per la seva bellesa, neteja i correcció, són les més perfectes de la seva època. Els bibliòfils d’aquest grup procuren també aconseguir, entre les obres del primer dels impressors esmentats, alguns dels exemplars tirats de seda o de paper fort i de color, i pel que fa a les de l’últim, els impresos en paper vitel·la, que va utilitzar per les seves edicions de luxe “.

“L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.162-163.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ En una respuesta al cuestionario fijo sobre el ‘tiempo libre’, del dominical de ABC de Madrid, el catedrático y ahora Alcalde de la Villa y Corte, se define como bibliófilo.

‘La elección del esparcimiento usual y permanente se fija cuando el carácter adquiere contornos definidos, gracias a la educación académica o social. Hay quienes no tienen esparcimiento igual y constante, quienes lo adquieren pronto y quienes lo adquieren tarde. Yo lo adquirí pronto, pues muy temprano comencé a buscar y leer libros, a guardarlos y a preocuparme por el propio libro con independencia de su contenido intelectual.

Significa esto que soy un bibliófilo que gusta y regusta de los libros antiguos, de los ejemplares raros, de las ediciones cuidadas y de lo que, en resumen, se incluye bajo la rúbrica general de libros antiguos, curiosos, raros y agotados.

Esta distracción exige leer, al menos me lo exige a mi. No sólo tengo libros, también los leo. Si dispongo de alguna hora libre la paso en alguna librería o en mi casa leyendo o volviendo a leer. Es una distracción reflexiva y a veces pienso que egoísta que he procurado separar de la apropiación y gozo absolutamente privado. Dejo libros, regalo libros, comparto libros. Es una forma de compartir las ideas, los sentimientos y las necesidades. Así es mi esparcimiento. Con él paso el tiempo que me queda libre, porque tiempo ocioso no tengo. Años hace que no tomo vacaciones, tanto por necesidad como por voluntad. Con el tiempo libre y los libros me basta’”.

Article a l’Agenda del Bibliófilo, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 4 de l’abril de 1980, p.81.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 726

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres d'artista, Old books on 01/09/2022|

Marca tipogràfica de Ludwing Elzevir ( 1595)

“A partir de l’aparició de la impremta els llibres tenen una cotització individual; els impressors alemanys redacten llistes d’incunables des de 1470 i Aldo el Vell imprimeix en 1498, en un senzill full, una llista de 14 títols Libri Graeci impressi, amb el preu de cada un d’ells.

Des del segle XV els llibres es venen a les llibreries a un preu determinat.

En 1675, Daniel Elzevir publica un catàleg dels llibres d’ocasió del seu fons, amb indicació dels preus.

Hem tingut ocasió de veure de quina manera semblava indispensable la possessió d’una biblioteca per recolzar l’èxit social. Quant Madame du Barrry obté els favors del rei desitja posseir una biblioteca i decideix comprar urgentment 1.068 volums.

Redon els enquaderna amb tafilet per un total de 2.812 lliures, és a dir uns 2,75 francs aproximadament (550 pessetes) per volum. Avui dia una enquadernació enterament en tafilet i amb l’escut gravat costa unes 5.000 pessetes.

La moda també influeix en les preferències dels bibliòfils i, com a conseqüència, en el preu dels llibres. La popularitat o depreciació dels llibres il·lustrats per alguns artistes és conseqüència de l’apassionament momentani del públic per determinat pintor .

També els esdeveniments contribueixen a alterar la cotització dels llibres, per exemple, els llibres científics: pel que fa a medicina, química i física, només tenen algun valor els editats en els últims cinc anys. Però, de sobte, puja el preu dels llibres antics que tracten de jaciments de ‘betum’ (petroli), per exemple el de la baronessa de Beau-Soleil editat en 1640, les obres d’anticipació o bé aquelles que esmenten experiments, viatges a altres planetes, primers estudis sobre fotografia, aerostació, etc.

D’altres, com ara les obres d’Albert Camus o de Françoise Sagan, veuen els seus preus elevar-se bruscament gràcies a la publicitat emprada en el seu llançament.

La història de la bibliofília és una demostració suplementària dels canvis de preferències dels aficionats. Les edicions elzevirianas van fer furor durant el Segon Imperi. Els col·leccionistes les enquadernen en tafilet i encarreguen la tasca als millors enquadernadors: avui en dia són invendibles. Tampoc els incunables troben comprador a l’hora actual, tret que estiguin il·lustrats amb gravats en fusta. Gairebé han desaparegut els llibres de teologia que en els segles XVIII i XIX ocupaven al voltant de la cinquena part dels catàlegs de les grans subhastes.

D’una manera general, el nombre de llibres buscats pels col·leccionistes es restringeix infinitament, si més no pel fet que en l’actualitat gairebé ningú llegeix el llatí de corregut i que l’època en què vivim no es presta a la meditació ni als somnis. L’alça experimentada pels llibres il·lustrats pels grans pintors moderns té la seva explicació en l’extraordinari interès que desperta l’expressió artística contemporània.

Si canvia el ritme de la vida quotidiana i els homes assenten el judici, la cotització de determinats llibres tornarà a experimentar una justificada ascensió”.

“El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm, 4 d’abril de 1980, p.29-33.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Unos son de tamaño gigante, como códices medievales y otros, minúsculos, casi miniaturas de libro. En algunos, el tacto de las páginas recuerda el del pergamino, y en otros, la mórbida textura del papel antiguo. Lujosamente encuadernados en piel, rotulados en oro y de contenido heterogéneo, su precio de venta varía, aunque ninguno está al alcance de todos los bolsillos y hay ejemplares que se cotizan hasta por el medio millón de pesetas. Son los llamados libros de bibliofilia, objetos de arte más que soportes de un texto, que embellecen las bibliotecas de coleccionistas y bibliófilos adinerados e inversionistas cultos.

¿Cómo se puede distinguir un genuino libro de bibliofilia de las vulgares imitaciones? ‘Es difícil dar una definición correcta, pero, en mi opinión, son libros que se editan en tiradas cortas, en las mejores condiciones de presentación entre la forma y el contenido’, responde Manuel Arroyo, de Ediciones Turner. ‘También se puede hablar de bibliofilia de libros antiguos que fueron impresos hace equis años y circulan por las librerías de viejo o anticuarios.’

Hoy, la técnica de facsímil basada en un procedimiento mecánico de reproducción fotográfica, facilita la recuperación de textos valiosos, de los que, en muchas ocasiones, sólo existen contados ejemplares en algún museo o biblioteca. ‘Pese al abaratamiento que supone el facsímil, las buenas ediciones de bibliofilia siguen siendo caras. Las cortas tiradas y los carísimos materiales explican lo elevado del precio.

Una muestra de lo que es una buena y cuidada edición de bibliofilia es la de Tauromaquia o arte de torear a caballo y a pie, de Pepe Hillo, de Turner, con una tirada total de trescientos ejemplares numerados. El texto de la Tauromaquia es una cuidada reproducción en facsímil del impreso en 1804, en Madrid, acompañado de treinta láminas iluminadas a mano por un acuarelista y encuadernado en piel de cabra. El precio de cada volumen es 28.000 pesetas.

Los caprichos de Goya

Otra editorial que trabaja bien la bibliofilia es Gustavo Gili. La tauromaquia, Los proverbios y Los caprichos, de Goya, son sus tres ediciones más importantes, que se completarán próximamente con Los desastres, del mismo autor.

Lo artístico y lo erudito se combinan en otra notable obra de bibliofilia de la colección Turner: Método sucinto i compendioso, de Matías de Irala, uno de los maestros teóricos del manierismo, fundamental en la historia del dibujo del siglo XVIII. El Método consta de dos volúmenes; la reproducción en facsímil de un álbum de dibujo con el método Irala y un estudio crítico de Antonio Bonet Correa, seguido de todos los grabados e ilustraciones conocidas del maestro.

Un tipo de libro de bibliofilia muy característico, en que la obra de un pintor – litografías, aguafuertes, etcétera – ilustra un tema clásico de la literatura española, es el que viene publicando Ediciones de Arte y Bibliofilia a lo largo de sus quince años de vida, a un ritmo de dos o tres títulos anuales, tiradas de 195 ejemplares y un precio de 40.000 pesetas.

Método sucinto y compendioso de cinco simetrías de Matías Irala (1730-1739)

Las coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique, con doce aguafuertes de Orlando Pelayo, y Las águilas, de Gabriel Miró, en commemoración del centenario de su nacimiento, con ocho aguafuertes de Antonio Guijarro, son los últimos que han aparecido.

Dos bellos ejemplos de esta modalidad artística de la bibliofilia son los editados por Velázquez, de Madrid: Los cantos de las soledades y Los cantos de los bosques. Los textos de ambos títulos son de Jesús E. Casariego y están ilustrados por doce y quince buriles de Tavy Notton, en colores estampados a mano directamente sobre la plancha”.

Article de Bel Carrasco, en El País de 4 de novembre de 1979 y reproduït a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 4 de l’abril de 1980, p. 78.

Del llibre Los cantos de las soledades

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 725

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Llibres, Old books on 23/08/2022| 1 Comment »

El 1847, un gran bibliòfil, el comte de la Bedoyère, va decidir posar a la venda la seva biblioteca. Només un capritx de col·leccionista li va dictar aquesta decisió, però un cop començades les licitacions, es commou i irrita davant la idea que qualsevol pugui posseir els seus preciosos exemplars. A partir del número 1 del catàleg de la subhasta es dedica a licitar furiosament de manera que, en acabar aquesta, el trobem de nou en possessió dels seus ‘estimats’ llibres als quals s’afegeix la nota de despeses del taxador.

La bibliofília. Heus aquí una altra de les antigues passions humanes. Els primers reis francesos, Joan el Bo i especialment el seu fill Carles V, són els avantpassats dels nostres grans bibliòfils.

Carlos V compra manuscrits i, en 1337, nomena un ‘guardià de la biblioteca del rei’ encarregat de classificar i instal·lar a la torre de la llibreria, al Louvre, els 910 manuscrits que posseeix. ‘Es van col·locar 30 candelers petits i un llum de plata que s’encenia totes les nits per tal que pogués treballar a tota hora’.

Amb la impremta, que neix durant el regnat de Lluís XI, apareixen les primeres manifestacions de la passió per les sèries de llibres; durant molt de temps encara es preferiran els manuscrits, de millor aparença i més artístics, als impresos considerats simplement utilitaris i poc elegants.

Lluís XII és el primer que manifesta el sentiment de la possessió personal i fa marcar amb el seu escut, ‘França, Bretanya i Porcs espins’ tots els exemplars de la seva biblioteca, que es va enriquir considerablement durant la conquesta del Milanesat gràcies als ‘préstecs’ aconseguits dels Sforza i els Visconti.

Francesc I crea el títol de bibliotecari que confereix al escrivà Guillaume Dubé. Aquest sobirà, entusiasmat per l’antiguitat clàssica, envia erudits a Llevant perquè li portin manuscrits grecs.

A partir de llavors la bibliofília queda consagrada i des de Jean Grolier a Barthou, Chadenat i Lucien-Graux, passant pel condestable Anne de Montmorency, els Fugger i Henri de Rotchschild, ja no tornarà a trencar-se la cadena.

Abans de la invenció de la impremta, els manuscrits, que en la seva gran majoria es confeccionen en els monestirs, es venen molt cars.

Enquadernació Grolier

Mabillon relata en les seves Analecta, que al segle XI, Grècia, comtessa d’Anjou, transforma un recull de Homilies d’Halberstadt i de Haimón per 200 xais, 1 muid de blat candial, un altre de sègol, un tercer de mill i algunes pells de marta. Al segle XII es paguen 200 florins per un manuscrit miniat i el preu mig per un manuscrit in-folio, el text sol sense cap adorn, equivalia a 400 o 500 francs de 1870 (de 30 a les 40.000 pessetes actuals).

En l’Edat Mitjana els manuscrits simbolitzen ja la riquesa, de la mateixa manera que les obres d’art, i es cita el cas de Alfrid, rei de Northhumbria, que compra a l’abat Ceolfrid un llibre de cosmografia adquirit a Roma i pertanyent al monestir de Yarrow, al preu de vuit famílies amb les seves terres compreses.

“El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm, 4 d’abril de 1980, p.27-29.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“Pero yo veo, además, en el libro, un proceso biológico perfecto. El libro, como el hombre, es esencialmente espíritu; pero necesita también de la materia para adquirir existencia tangible. Su espíritu es el pensamiento que lo ha concebido y le ha dado vida; su materia, su presentación, su ornamentación y su encuadernación. Como el hombre, nace al ver la luz pública. Como el hombre, tiene una vida de crecimiento, que es su difusión, de madurez, que es su aceptación general, y de decadencia, que es su paulatino olvido. Como el hombre, sufre enfermedades, espirituales unas: la crítica que se ceba en él muchas veces injustamente, los plagios que pretenden robarle su esencia, y las malas traducciones que lo desfiguran; materiales o tras su defectuosa impresión que le resta alicientes, el desvío del público y el deterioro de sus ejemplares; y espirituales y materiales a un tiempo algunas: las mutilaciones y espurgos a que puede resultar sometido. Su muerte es el olvido definitivo, la desaparición de todos sus ejemplares por guerras, revoluciones o por el transcurso de los años, y su conversión en pasta de papel, de la misma manera que a la muerte del ser humano, las células de su cuerpo retornan a la misma tierra de donde han salido.

Esta doble personalidad del libro, espiritual y material a un tiempo, es un exponente de su valor, pero puede ser también origen de desviaciones nocivas en los coleccionistas que practican su culto e incluso en las entidades calificadas de bibliófilas.

No creo que sea posible admitir la existencia de varias clases de bibliófilos. Lo único exacto es que existen bibliófilos dedicados a especialidades distintas. Porque, para mi, el coleccionista que reúne libros por su solo valor ornamental, prescindiendo de su texto que no le interesa, no puede merecer en modo alguno el nombre de bibliófilo. Como tampoco puede merecerlo el bibliómano que se orienta hacia los ejemplares de rareza deformativa, como el coleccionista de sellos cotiza en alza los errores de impresión, cuando constituyen una excepción dentro de la serie correspondiente.”

“Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo. Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprès per Joan Sallent a Sabadell, p. 31-32.

Ex-libris Marqués de Mura

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 724

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Old books on 19/08/2022|

“ En aquesta època d’obsolescències programades, és difícil que recordem amb un cert afecte algun dispositiu del passat. Podríem dibuixar de memòria el nostre únic walkman o el nostre primer ordinador, però difícilment seríem capaços de reproduir els detalls de la majoria dels telèfons mòbils o computadores portàtils que es van succeir durant les dècades següents. De vegades penso que l’objectiu d’Apple és precisament aquest: que siguem incapaços de diferenciar cadascun dels iPhones o MacAlgunaCosa que hem anat tenint, com si es tractessin de la mateixa criatura en perpètua evolució.

Els llibres continuen sent emocionalment superiors als aparells: no només són col·leccionables i únics, sobretot si els hem tunejat (mitjançant subratllades, marginàlia, gotes de cafè); a més ens permeten accedir a una memòria externa, sempre activa, de la nostra pròpia biografia. No és el que dibuixen, alineats, a les seves prestatgeries? No representen aquelles franges de colors, aquell tetris, aquell equalitzador, les etapes i els cardiogrames i els viatges i els trasllats de les nostres vides?

I, tot i això, els llibres i els dispositius conviuen i es complementen. Recomanem, fotografiem, comprem llibres gràcies als nostres telèfons mòbils. Accedim a milions de títols a través de la informàtica personal. Fins i tot llegim textos a les pantalles que els enginyers han convertit en simulacres de pàgines de paper. Aquesta coexistència és la clau cultural de la nostra època. El clàssic i el viral, la presència i la distància, els tactes i els píxels. El molt antic que és veí del desesperadament nou.

Per això crec que la biblioteca d’aquest present que ja és futur ha de ser essencialment híbrida. Una heterotopia foucaltiana on es passi del previsible a la sorpresa, de l’amable al pertorbador, de les respostes acabades d’obtenir a problemes encara per resoldre. La biblioteca del futur no només ha de ser una biblioteca vegetal, agrobiblioteca, de llavors, en un edifici hipermodern i ecològic que integri la vida no humana; també ha de ser una biblioteca antiga, llibrecèntrica i venerable, que conreï el silenci i la bibliofília. Un espai físic que aculli tant els nens petits com els avis, tant als nadius com els nouvinguts, amb doble natura de fascinant plataforma digital.

Un àmbit obert tant a les arts vives com a les exposicions; tant a l’oralitat i la música de sempre com a les noves propostes sonores. Coworking i sala d’estudi. Mediateca i museu del llibre. Un laboratori amb les últimes tecnologies, narratives immersives i realitats virtuals que sigui alhora un taller d’artesania, tallar i enganxar, cosir i cantar.

Així m’imagino, per exemple, la Biblioteca Provincial de Barcelona, com una nova icona internacional del coneixement en un món amb menys turisme, que reuneixi totes les biblioteques que hi ha hagut en una única biblioteca amb autèntic futur.

Article: “La biblioteca del futur” de JORGE CARRIÓN, La Vanguardia, 5|5|2021.

Futura? Biblioteca Provincial de Barcelona. Projecte guanyador el 2010

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ …, teniendo en cuenta que el hablar de las sorpresas que puede producirnos nuestro amor por los libros y su búsqueda correspondiente presupone precisar, ante todo, cual ha de ser la tendencia de la verdadera bibliofilia y generalizar sobre el concepto del perfecto bibliófilo.

Constituiría una temeridad, de mi parte, tratar de definir el concepto exacto de bibliófilo. La misma etimología de la palabra entranya una definición; y seguramente debió ser este sentido etimológico el que permitió al Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury, decir, con ternura de enamorado, hablando de sí mismo, que ‘sufría de mal de amor hacia los libros, especialmente antiguos’. Pero, sin necesidad de llegar a la fijación exacta de los caracteres de nuestra afición por los libros, los conceptos ‘ amor al libro en sus manifestaciones más selectas y depuradas’, ‘ difusión del conocimiento de los tesoros bibliográficos existentes en colecciones generales y particulares, velando por su conservación’, ‘ organización de exposiciones de obras impresas, grabados, láminas, ex-libris,encuadernaciones y manuscritos’ y ‘ aportaciones económicas destinadas a facilitar a las bibliotecas públicas la adquisición de ejemplares raros’, contenidos en nuestros Estatutos, compendian, a mi juicio, una indicación descriptiva de lo que ha de ser el bibliófilo y de lo que han de ser sus tendencias.

La síntesis de toda definición de bibliófilo es el amor al libro; y de este amor podemos enorgullecernos porque es difícil admitir que pueda existir una obra de arte más completa, más perfecta y que más eleve al hombre, que el libro, cuando realmente merece esta denominación.

Admiro, como el que más, el valor estético y espiritual de una estatua helénica, de una catedral gótica, de una pintura de maestro, o de un poema sinfónico; pero no dudo de que estaréis de acuerdo conmigo si afirmo que los goces que proporcionan no pueden compararse, ni en profundidad, ni en extensión, ni en duración, con los que nos reporta un buen libro. En aquellas manifestaciones artísticas, la materia se pone al servicio de la inspiración y del espíritu, sin dejar, por esto, de ser materia; y, como tal materia, habla esencialmente a los sentidos. En el libro, la materia desaparece virtualmente, para dejar sitio, tan sólo, al pensamiento de su creador.”

“Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo. Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 29-31.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »