“ En aquesta època d’obsolescències programades, és difícil que recordem amb un cert afecte algun dispositiu del passat. Podríem dibuixar de memòria el nostre únic walkman o el nostre primer ordinador, però difícilment seríem capaços de reproduir els detalls de la majoria dels telèfons mòbils o computadores portàtils que es van succeir durant les dècades següents. De vegades penso que l’objectiu d’Apple és precisament aquest: que siguem incapaços de diferenciar cadascun dels iPhones o MacAlgunaCosa que hem anat tenint, com si es tractessin de la mateixa criatura en perpètua evolució.
Els llibres continuen sent emocionalment superiors als aparells: no només són col·leccionables i únics, sobretot si els hem tunejat (mitjançant subratllades, marginàlia, gotes de cafè); a més ens permeten accedir a una memòria externa, sempre activa, de la nostra pròpia biografia. No és el que dibuixen, alineats, a les seves prestatgeries? No representen aquelles franges de colors, aquell tetris, aquell equalitzador, les etapes i els cardiogrames i els viatges i els trasllats de les nostres vides?
I, tot i això, els llibres i els dispositius conviuen i es complementen. Recomanem, fotografiem, comprem llibres gràcies als nostres telèfons mòbils. Accedim a milions de títols a través de la informàtica personal. Fins i tot llegim textos a les pantalles que els enginyers han convertit en simulacres de pàgines de paper. Aquesta coexistència és la clau cultural de la nostra època. El clàssic i el viral, la presència i la distància, els tactes i els píxels. El molt antic que és veí del desesperadament nou.
Per això crec que la biblioteca d’aquest present que ja és futur ha de ser essencialment híbrida. Una heterotopia foucaltiana on es passi del previsible a la sorpresa, de l’amable al pertorbador, de les respostes acabades d’obtenir a problemes encara per resoldre. La biblioteca del futur no només ha de ser una biblioteca vegetal, agrobiblioteca, de llavors, en un edifici hipermodern i ecològic que integri la vida no humana; també ha de ser una biblioteca antiga, llibrecèntrica i venerable, que conreï el silenci i la bibliofília. Un espai físic que aculli tant els nens petits com els avis, tant als nadius com els nouvinguts, amb doble natura de fascinant plataforma digital.
Un àmbit obert tant a les arts vives com a les exposicions; tant a l’oralitat i la música de sempre com a les noves propostes sonores. Coworking i sala d’estudi. Mediateca i museu del llibre. Un laboratori amb les últimes tecnologies, narratives immersives i realitats virtuals que sigui alhora un taller d’artesania, tallar i enganxar, cosir i cantar.
Així m’imagino, per exemple, la Biblioteca Provincial de Barcelona, com una nova icona internacional del coneixement en un món amb menys turisme, que reuneixi totes les biblioteques que hi ha hagut en una única biblioteca amb autèntic futur.
Article: “La biblioteca del futur” de JORGE CARRIÓN, La Vanguardia, 5|5|2021.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ …, teniendo en cuenta que el hablar de las sorpresas que puede producirnos nuestro amor por los libros y su búsqueda correspondiente presupone precisar, ante todo, cual ha de ser la tendencia de la verdadera bibliofilia y generalizar sobre el concepto del perfecto bibliófilo.
Constituiría una temeridad, de mi parte, tratar de definir el concepto exacto de bibliófilo. La misma etimología de la palabra entranya una definición; y seguramente debió ser este sentido etimológico el que permitió al Canciller de Inglaterra, Ricardo de Bury, decir, con ternura de enamorado, hablando de sí mismo, que ‘sufría de mal de amor hacia los libros, especialmente antiguos’. Pero, sin necesidad de llegar a la fijación exacta de los caracteres de nuestra afición por los libros, los conceptos ‘ amor al libro en sus manifestaciones más selectas y depuradas’, ‘ difusión del conocimiento de los tesoros bibliográficos existentes en colecciones generales y particulares, velando por su conservación’, ‘ organización de exposiciones de obras impresas, grabados, láminas, ex-libris,encuadernaciones y manuscritos’ y ‘ aportaciones económicas destinadas a facilitar a las bibliotecas públicas la adquisición de ejemplares raros’, contenidos en nuestros Estatutos, compendian, a mi juicio, una indicación descriptiva de lo que ha de ser el bibliófilo y de lo que han de ser sus tendencias.
La síntesis de toda definición de bibliófilo es el amor al libro; y de este amor podemos enorgullecernos porque es difícil admitir que pueda existir una obra de arte más completa, más perfecta y que más eleve al hombre, que el libro, cuando realmente merece esta denominación.
Admiro, como el que más, el valor estético y espiritual de una estatua helénica, de una catedral gótica, de una pintura de maestro, o de un poema sinfónico; pero no dudo de que estaréis de acuerdo conmigo si afirmo que los goces que proporcionan no pueden compararse, ni en profundidad, ni en extensión, ni en duración, con los que nos reporta un buen libro. En aquellas manifestaciones artísticas, la materia se pone al servicio de la inspiración y del espíritu, sin dejar, por esto, de ser materia; y, como tal materia, habla esencialmente a los sentidos. En el libro, la materia desaparece virtualmente, para dejar sitio, tan sólo, al pensamiento de su creador.”
“Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo. Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 29-31.
Biblioaprenent 