Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibres d’artista’ Category

Frases sobre Bibliofília 750

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Llibres d'artista on 21/01/2023|

“ El 1902 la Biblioteca-Museu Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, efectúa l’exposició d’uns cent cinquanta ex-libris antics. Els de la seva col·lecció, més uns mil cinc-cents que formaven la del “Doctor Thebussem”, que els cedí per col·laborar en aquella exposició especialitzada, la primera d’ex-libris realitzada a Espanya, i dels quals en féu després donació a la biblioteca vilanovina.

Fou també el 1902 quan sorgí la “Asociación de Exlibristas Ibéricos”, de la qual fou iniciador Ramon Miquel i Planas.

Aquesta associació, nascuda a Catalunya, va estar des de la seva fundació en contacte constant amb les altres associacions ex-libristes mundials més importants, com l’”Association Belge de Collectioneurs et Dessinateurs d’Ex-libris”, de Brusel·les; “Ex-libris Verein”, de Berlín; “Oesterreichische Ex-libris Gesellschaft”, de Viena; “Societé Française de Collectioneurs d’Ex-libris”, de París; “Ex-libris Society”, de Londres; “Ex-libris Society”, de Washington.

L’any 1903 foren exposats a la típica Sala Parès, en el més barceloní carrer de Barcelona, el de Petritxol, quaranta ex-libris originals del dibuixant Josep Triadó, exposició ben aviat seguida per una altra d’ex-libris originals del dibuixant humorístic Gaieta Cornet, formidable caricaturista que, entre altres de primera volada, com foren Junceda, Llaverias i “Apa”, féu les delícies dels llegidors del desaparegut Cu-cut! Junceda i Llaverias arribaren també a dibuixar alguns ex-libris, humorístics i seriosos. Però tant ells com el pulcríssim dibuixant Apel·les Mestres – que, quan li plaïa, del dibuix més perfecte sabia treure tot l’humor possible -, el qual en dibuixà també algun, no s’hi dedicaren, dissortadament, amb plenitud. Avui és Romà Bonet, conegut pel seu pseudònim “Bon”, qui, com vulgarment es diu, “talla el bacallà” en aquest aspecte ex-librístic.

Aquest mateix any, ordenats i prologats per Miquel Utrillo i amb una dedicatòria en francès del compte de Leiningen-Westerburg, foren publicats per l’editorial Seguí, amb procediments tècnics dirigits pel propi autor, Ex-libris d’A. De Riquer, obra donada a conèixer a Europa – i que va constituir un triomf de la causa, donant fama al dibuixant i gravador – pel llibreter de Leipzig Karl W. Hiesermann, amb dotze planes de text i seixanta-tres reproduccions.

I també en aquest mateix any (1903) és quan es produí un esdeveniment remarcable en el moviment ex-librista editorial: l’aparició de la insuperable Revista Ibérica de Ex libris ( 1903-1906), editada per l’Oliva de Vilanova, i dirigida en el seu primer període per Ramon Miquel i Planas i després per Josep Triadó. També fou el 1903 quan Marc Jesús Bertran presentà, al Cercle Artístic de Barcelona, nombrosos ex-libris de la seva col·lecció.

El 1904 Joaquim Renart publicà, en el número 1 de la revista Catalunya Artística, un treball, il·lustrat, referent a ex-libris, força interessant.

Fou llavors que sorgí el primer tractadista espanyol d’ex-libris. Aquest no podia ésser altre sinó l’internacionalment conegut bibliògraf i bibliòfil barceloní Ramon Miquel i Planas, el qual, l’any 1905, publicà a Barcelona Los ex libris y su actual florecimiento en España, volum de trenta-dues planes i amb setanta-quatre reproduccions en negre i color.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Daurats, gofrats i mosaics, enquadernat per Cambras

“Reconocido el paulatino y evidente perfeccionamiento del arte de la encuademación durante su proceso técnico, tenemos que declarar con estricta imparcialidad que éste fue muy lento y que hasta finales del primer tercio del siglo pasado la encuademación no hace gala en ningún país de aquel primor de ejecución que tanto distinguió otros oficios artísticos y otras labores manuales. Sin ser experto puédense observar deformidades en los extremos del lomo y nervaduras; dobleces de la piel imperfectos; dorados y gofrados toscos y sin precisión, y otros muchos defectos que hoy se considerarían imperdonables. Apresurémonos, después de esta brusca afirmación, a formular otra afirmación de mayor alcance; el crecido número de imperfecciones de oficio que pueden señalarse con el dedo en las encuadernaciones antiguas, no niegan en modo alguno su alto valor, ni menguan el aprecio que merecen en su aspecto artístico y arqueológico. ¡Brillante paradoja! Estos defectos, que acusamos sin reticencias, son precisamente los que acrecientan a nuestros ojos el mérito intrínseco de la realización; lo que aureola la obra de los bravos artífices que en otras fechas cultivaban un arte de

Daurat, gofrats i mosaic, enquadernat per Cambras

grandes posibilidades ornamentales con procedimientos empíricos y provistos únicamente de utensilios rudimentarios; que obstinadamente complicaban el ligado de los pliegos para asegurar su solidez pegando, para mayor seguridad, refuerzos de pergamino en el lomo antes de cubrir el libro con el cuero que debía protegerlo; que se debatían después denodadamente entre su inquietud y su limitada habilidad para realizar las complicadas decoraciones que artistas y mecenas les exigían fiados, más que en su destreza, aguzada en cada nuevo intento, en su inquebrantable voluntad que no cedía ante las mayores dificultades y tropiezos. Si nos fijamos sin malicia en la ingenua tosquedad de esas labores, llevadas a cabo por manos ejercitadas sin método, observaremos, admirados, con qué sentimiento tomaron realidad y cuánta dignidad conservan. Es preciso conocer prácticamente la resistencia tenaz de tantos escollos para apreciar en todo su valor el pertinaz intento de vencerlos. Esa lucha continua, esa pericia frustrada en una y otra tentativa, se patentizan por sus efectos en las encuademaciones antiguas dándoles una característica especial, unos rasgos distintivos que sería imposible imitar aunque se intentara con empeño: pues resulta más difícil reproducir defectos manuales de tan imponderable origen que conseguir la maestría y agilidad del artífice virtuoso o adiestrado.

Émulos y herederos a pesar de todo del espíritu de los artífices del Renacimiento, nuestros antecesores surcaban el cordobán que cubría el libro con herramientas más o menos adecuadas, con la misma fruición e iguales amarguras con que manejaban el buril o repujaban el metal los célebres plateros venecianos o florentinos. Igual que ellos levantaban la cabeza en alto y el deseo vehemente de alcanzar la gloria no les abandonó jamás.

Emilio BRUGALLA, La Vanguardia, 21 abril 1963, página 23.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 744

Posted in Bibliòfiles, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 15/12/2022|

“ El mot simbòlic ho diu tot, però l’ex-libris simbòlic pot ésser tan complicat que arribi fins a revelar els problemes metafísics del seu posseïdor. Un gran exemple d’aquest cas és l’ex-libris de J. Plana i Dorca, dibuixat per ell mateix l’any 1904, i que per a la seva interpretació li calgué no menys que dedicar un opuscle sencer.

Un dels meus propis ex-libris expressa simbòlicament un cant vital: de dins del llibre de la vida surt una figura de dona nua despresa de les boires d’orto, i amb els braços estesos, banyada pel Sol, respira a ple pulmó. La llegenda que porta diu: “ Coneixement; horitzó espiritual: la substància humana junyida a la vida”. Perquè som esperit tenim coneixement i som persones, i pel fet d’existir lligats al moviment de la vida, hem de pujar enlaire sanitosos d’ànima i d’enteniment fins a atansar el Sol i… sobrepassar-lo, amunt, amunt, que l’espai és infinit, inexistent…, l’horitzó és l’esperit.

Existeixen, encara, els de motius humorístics, els frívols, els caricaturescos, els macabres, que, sobretot a Espanya, s’han interpretat, a vegades, de manera divertida, Hi ha també una temàtica col·lectiva per a entitats o estaments. Hi ha l’ex-libris religiós, propi per a biblioteques conventuals i monestarials i organismes d’aquest caràcter. Hi ha els ex-libris de temàtica femenina: són els que es fan per a dones bibliòfiles. Tots són simbòlics, així, per a una donzella, la temàtica haurà de simbolitzar la puresa; per a una mare, la tendresa. Naturalment, aitals símbols han d’acompanyar les característiques personals. Hi ha també els ex-libris infantils: aquests conjuminen alegria i perfum de primavera, innocència, tendresa i fantasia, junt amb jocs i joguines, barrejades amb representacions de l’escola: una pissarra amb les beceroles o uns nombres, etc., tot el que predisposa l’infant a la seva pròpia idiosincràsia infantívola i li estimula l’afició a l’estudi a l’ensems que l’estimació pel llibre. A Anglaterra es va establir el costum de regalar-los ex-libris especials per a llurs llibres. Amb això s’aconseguí que els infants els respectessin, que no els maculessin amb signatures i gargots, alhora que se’ls desvetllava un amor per l’art.

Cal esmentar també els que haurem de denominar conjugals. Ex-libris per a biblioteques de matrimonis que semblen viure en harmonia. En aquests la principal temàtica és l’enllaçament de dos cors, un petó amorós, una abraçada afalagadora o la conjunció de les inicials del matrimoni bibliòfil.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Acadèmia dels Desconfiats – Imatge del llibre

“ Ser bibliófilo es mucho más que todo esto. Es rendir, en primer término, culto al texto del libro; y sólo en segundo lugar, a su presentación artística; y aun esto, porque esta presentación es el vehículo más adecuado para acentuar el interés y la amabilidad del texto y para ser el complemento de la obra artística total.

Creo firmemente que ninguno de los aquí presentes concibiría que nuestra Asociación se limitase a hacer ediciones maravillosas de obras de un valor intrínseco limitado o nulo; ni tampoco de obras conocidas de todo el mundo, tratando de buscar únicamente un éxito de presentación y ornamentación. No digo que no sea necesario hacerlo alguna vez, a título de excepción, o para dar realce a algún texto de mérito excepcional. Pero, si tuviera autoridad para sintetizar cual debe ser el ideal de una asociación de bibliófilos, diría que no es otro que poner en manos de sus asociados todos aquellos tesoros bibliográficos que el mercado editorial no puede razonablemente suministrar; dar a conocer, en esta forma, textos ignorados o inéditos y salvar de todo riesgo de posible desaparición, otros que son únicos o excesivamente raros; y todo ello uniendo el interés del fondo a la perfección de la forma.

Esta, y no otra, es la tendencia de nuestra Asociación. Y, por ello, después de los primeros e inevitables tanteos que son la consecuencia de toda improvisación, nuestra Junta tiene en estudio, entre otras, la impresión del códice populetano que contiene el ceremonial fúnebre de los Reyes de Aragón; la reproducción, en facsímil, del maravilloso códice conocido con el nombre de ‘Martirologio de Poblet’, uno de los más ricos y más interesantes que existen en España; y la reimpresión del ‘Tirant lo Blanc’, en castellano, sobre el ejemplar, único que se conoce, existente en la biblioteca Bonsoms de Valldemosa. Al hacerlo así, no hemos podido pretender siquiera tener el mérito de la originalidad. Porque esta misma tendencia ha sido la adoptada por la sociedad bibliófila de tanto prestigio como el ‘Roxburghe Club’ de Londres y, siguiendo la pauta marcada por éste, por la mayoría de las grandes asociaciones de bibliófilos extranjeras y nacionales. En España, gracias a ello, se ha difundido una considerable cantidad de textos antiguos prácticamente ignorados del gran público y conocidos apenas por unos pocos investigadores.”

“Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura, recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo, Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 33-35.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 743

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex bloguis, Ex libris, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 10/12/2022|

“ En els ex-libris simbòlics hom es pot valer també d’atributs coneguts: la Saviesa ha estat de sempre representada per una òliba, la de la deessa Atenea – i pot anar junt amb una llumenera que il·lumina les planes d’un llibre obert; la Música, per unes flautes gregues, que manifesten emocions o sentiments lírics; la Melanconia, per un xiprer, una violeta o una sempreviva; l’Amor, per un Cupidó, una miosotis o un clavell… Cal dir, però, que s’ha abusat tan d’aquests atributs, que no és estrany que hom, en contemplar una col·lecció d’ex-libris, exclami en un moment de sinceritat: “ Ja n’hi ha prou d’òlibes, de llumeneres i de llibres oberts!”. Realment resulta irritant l’exagerada profusió ex-librística plena de tals atributs, els quals són la primera cosa que s’acut al dibuixant ex-librista incipient, que no s’atreveix o no pot fer volar encara la seva imaginació amb la volada d’àliga que es requereix.

També hi ha símbols més realistes. Aquests són els professionals. De sempre un crani ha simbolitzat la Medicina; la serp d’Esculapi, entortolligada a una copa on sembla beure, la Farmàcia; gresols i matrassos, la Química; determinats instruments, la Cirurgia; un telescopi, l’Astronomia; un globus terrae, la Geografia; la balança equilibrada d’Astrea, junt amb l’espasa de Temis, la Justícia; un àncora, la Nàutica; la carota grega, riallera o ploranera, el Teatre… Tot això és utilíssim i s’usa força, però ¿ no fóra convenient d’esprémer un xic la imaginació i crear nous atributs o significacions, sobretot per a tot allò que encara no en tingui ?

Altrament, un atribut professional pot anar acompanyat en un ex-libris, de les representacions que manifesten el caràcter o les aficions del seu titular. Per exemple: un tauler d’escacs per a l’aficionat a aquest joc, o elements representatius d’un gènera literari determinat predilecte de l’interessat, la qual cosa ha donat lloc a l’origen dels interessants ex-libris anomenats “cervantins”.

L’ex-libris purament simbòlic té altres característiques i posseeix més personalitat. Un exemple d’ex-libris simbòlic ens l’ofereix el del jove entusiasta ex-librista Agustí Arrojo, recentment editat. El dibuix d’aquest ex-libris representa una dona nua, formosa i forta com la veritat, amb una llarga i espessa cabellera que li penja i que la fa molt decorativa, recolzada en una taula damunt la qual hi ha un llibre que porta escrit: “ Ego sum”, i al seu voltant el mot “Ex-libris” i el nom i cognom del titular. Al peu del dibuix es llegeix: “ Que el llegir no et faci perdre el teu pensament propi”, expressió simbòlica de la personalitat individual, que és el do més preat que tenim els éssers humans. En aquest mateix ex-libris es fustiga irònicament Schopenhauer, el qual negà la intel·ligència a la dona i també es contesta afirmativament, dient “som”, la pregunta “ésser o no ésser?” de Shakespeare, puix cal dir que la crítica també és emprada amb força dignitat en els ex-libris. En el darrer ex-libris que s’ha fet dibuixar a la ploma la intel·ligent col·leccionista Pepeta Pallé figura enllà el Sol, llançant els seus raigs de puresa, i una musa volant cap a ell; al peu, un ninot de paller que representa un dimoni, el qual, amb la cua encesa, vol calar foc al PALLÉ. A un angle una mitja llimona deixa caure la seva llavor, una PEPETA, i la llegenda diu: “ Raig dels sentiments purs us he d’atansar! – Doncs el foc de les passions no hi pendrà”.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Pero yo veo, además, en el libro, un proceso biológico perfecto. El libro, como el hombre, es esencialmente espíritu; pero necesita también de la materia para adquirir existencia tangible. Su espíritu es el pensamiento que lo ha concebido y le ha dado vida; su materia, su presentación, su ornamentación y su encuadernación. Como el hombre, nace al ver la luz pública. Como el hombre, tiene una vida de crecimiento, que es su difusión, de madurez, que es su aceptación general, y de decadencia, que es su paulatino olvido. Como el hombre, sufre enfermedades, espirituales unas: la crítica que se ceba en él muchas veces injustamente, los plagios que pretenden robarle su esencia, y las malas traducciones que lo desfiguran; materiales otras: su defectuosa impresión que le resta alicientes, el desvío del público y el deterioro de sus ejemplares; y espirituales y materiales a un tiempo algunas: las mutilaciones y espurgos a que puede resultar sometido. Su muerte es el olvido definitivo, la desaparición de todos sus ejemplares por guerras, revoluciones o por el transcurso de los años, y su conversión en pasta de papel, de la misma manera que a la muerte del ser humano, las células de su cuerpo retornan a la misma tierra de donde han salido.

Esta doble personalidad del libro, espiritual y material a un tiempo, es un exponente de su valor, pero puede ser también origen de desviaciones nocivas en los coleccionistas que practican su culto e incluso en las entidades calificadas de bibliófilas.

No creo que sea posible admitir la existencia de varias clases de bibliófilos. Lo único exacto es que existen bibliófilos dedicados a especialidades distintas. Porque, para mi, el coleccionista que reúne libros por su solo valor ornamental, prescindiendo de su texto que no le interesa, no puede merecer en modo alguno el nombre de bibliófilo. Como tampoco puede merecerlo el bibliómano que se orienta hacia los ejemplares de rareza deformativa, como el coleccionista de sellos cotiza en alza los errores de impresión, cuando constituyen una excepción dentro de la serie correspondiente.”

“Libros, Bibliófilos, Asociaciones de Bibliófilos…”, conferència del Marqués de Mura ( Ramon de Dalmases i Villavecchia), recollida a “Pequeñas sorpresas del bibliófilo, Un caso de ‘estraperlo’ en el siglo XVII”, editat per l’autor el 1945, imprés per Joan Sallent a Sabadell, p. 31-32.

Ex-libris de l’autor

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 740

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Llibres d'artista, Llibreters de vell on 18/11/2022| 3 Comments »

Impremta de Gutenberg

“ Com s’ha dit, la xilografia donà lloc a Europa a la invenció de l’ impremta, perfeccionada després de llarg i interessant procés amb els tipus movibles o caràcters de lletres soltes. Això esdevé el 1440 o el 1454, degut a Faust i a Gensfleisch, conegut per Gutenberg.

És natural que l’innat afany de saber que el poble ha sentit sempre, sorgís amb el descobriment de la impremta en el període del Renaixement, ja que mercès a aquest descobriment els desheredats de la fortuna pogueren fer-se propietaris dels llibres, adquirir-ne. A partir d’aquells dies redemptors es manifestà el despertar gloriós d’intel·ligències privilegiades en tots els rams del saber. L’empirisme humà va anar cedint pas a la conquesta del talent racional. Es desenvolupar l’aristocràcia de l’humanisme, perquè aquesta rau en l’esperit civilitzat. Des d’aleshores es va palesar que el veritable poder de l’home radica en el seu cap, en la inspiració, i és a ell que han anat rendint-se els magnats, la potestat sobirana dels quals necessitava de l’ajut dels humils de tostemps.

Durant centúries, l’ex-libris d’arreu fou heràldic. Res més natural que aquell qui posseïa blasó marqués amb ell els seus llibres, fent-lo gravar el més fidelment possible. Aquells qui no podien presumir d’escut es feien fer un monograma. Els qui tenien una modesta biblioteca i no podien pagar el treball d’un artista feien estampar en un paperet: “Biblioteca de …”, o bé: “ Llibre que pertany a la biblioteca de…”, a vegades acompanyat d’una adreça, i gairebé sempre enquadrat per un filet de ratlla o de punts, o per una orla qualsevol. Però és ben evident que aquests paperets no han estat mai ni poden ésser un ex-libris, tot i que hom els consideri els més senzills ex-libris primitius: els emprats per la gent que no era blasnada durant el temps que perdurà l’escut heràldic.

També cal esmentar els filosòfics i literaris. Uns ex-libris característics de la divuitena centúria. Els componen, impresos, diversos consells, sentències o refranys, expresats sovint en llatí.

La història de les “marques defensores de biblioteques” té, doncs, dues etapes: la més antiga – indecisa i confosa en els procediments i lloc on col·locar-la en el llibre -, que evolucionà per si mateixa en trobar un origen en el blasó i els motius heràldics, els quals predominaren durant el Renaixement i continuaren fins a l’etapa moderna i de renovació, la qual trobà el seu encertat desenvolupament en l’art decoratiu i es fa assequible a tots els àmbits socials, fent honor, ensems, a la seva veritable denominació pròpia: ex-libris.

Altrament, insistint en la nostra tesi, que considerem punt cabdal, hem constatat que totes les nacions voldrien gaudir de la primacia en l’ús de l’ex-libris, cosa molt explicable si acceptèssim les marques més o menys ex-librístiques com a ex-libris. Entre els ex-libris (?) d’aquesta mena, mancats de contingut psicològic del posseïdor, es pot citar, de França, el del bisbe d’Autun, de l’any 1574, el qual fou considerat el més antic ex-libris d’aquella nació, quant reunint millors condicions, ho és en realitat el de J. Bertaud, tal com diem també al seu lloc. Així ens trobem que R.E. Sangermano, en la seva monografia Gli Ex-libris, pretén que: “Il segno, o l’ex-libris del primo tipo, fu primeramente usato in Italia ed in Francia” (sic), basant-se en un exemplar que publicà Bertarelli en el seu llibre, i que pertanyé a Apollonio Filareto, secretari major de Pier Luigi Farnese, primer duc de Parma.

Certs afanys ens menarien a l’equívoc d’arribar indegudament a considerar ex-libris àdhuc els gravats en relleu, en or o color, de l’exterior del llibre, en la relligadura, quan aquesta forma especial es denomina ja “super-libris” i no té res a veure amb els pròpiament ex-libris. Com tampoc no han estat mai ex-libris totes aquelles marques indelebles ( que no es poden esborrar o treure), aquelles inicials que, conjuntament amb el blasó, monogrames i divises són de fer desaparèixer, tal com s’observa, entre molts d’altres, en els valuosos manuscrits del duc de Berry. És precisament entre aquesta mena de marques ( no ex-libris) on trobem la de Hildebrand de Brandeburg, de Biberatch ( Wurtemberg), monjo de la cartoixa de Butzheim (1470). I la de la Facultat d’Artistes d’Ingolstadt (1482), que figura en la col·lecció de la Borsa de Llibreters de Leipzig, res de tot això és, avui, ex-libris pròpiament dit”.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum primer.

Ex-libris de Jean Bertaud

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Es otro de esos detalles que declaran eficientemente la estupefacta tontería en que consiste este vicio [la bibliofilia], porque, vale, sé muy bien que no voy a conseguir nunca jamás ‘Al oeste del lago Kivu huían los gorilas en manadas numerosísimas, publicado por la revista Papageno en la Zaragoza de comienzos de los sesenta, pero ¿ no sé bien que si se diera el milagro de que lo encontrara, a la media hora ya se me habría pasado la euforia y me olvidaría completamente de él, convertido en un simple ‘lo tengo’ que soltar en alguna charla con quien comparta el vicio de los libros raros? En eso consiste precisamente la tontería del vicio, y lo expresaba muy bien en algún artículo Azorín: el bibliómano se reconoce porque cuando consigue uno de los títulos que persigue se olvida de él para centrar su atención en lo que importa, que son los libros que le faltan, no los que tiene.

Los bibliómanos dedicados a la literatura todavía podrían consolarse con la metadona de las reediciones, al menos para demostrarse a sí mismos que no han perdido del todo la condición de lectores que debería ser la que importase más. Pero los dedicados al fotolibro, ¿ dónde podrían ampararse? La mayoría de las grandes piezas de la historia del fotolibro no conoce reediciones – algunas, eso sí, han merecido facsímiles que por el hecho de que las ciencias de reproducción han adelantado mucho suelen tener bastante más calidad que los originales: ejemplo evidente es Metal, la carpeta de fotos de Germaine Krull -, así que el único modo de alcanzarlas es en alguno de los ejemplares de su única comparecencia. No es de extrañar que muchas de esas piezas alcancen precios de producto interior bruto de país africano”.

La novela del buscador de libros de Juan Bonilla, Ed. Fundación José Manuel Lara, Sevilla, 2018; p.238-239.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 732

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres, Llibres d'artista, Old books on 10/10/2022|

“El ressò d’aquestes visites a la seva biblioteca es troba en el Diàleg primer de La novel·la d’un bibliòfil quan el personatge principal precisa: “Al cap d’algun temps, d’acord amb una dotzena més d’aficionats al llibre, ens vam constituir en amigable societat, amb el propòsit de fer imprimir, al nostre gust, edicions de llibres escollits. D’aquesta manera, prenent part en les seves converses i oferint-se’m l’ocasió de veure, ara una, ara una altra, les respectives biblioteques, vaig anar aprenent coses que, a part d’ells, ningú no m’havia pogut ensenyar. El meu aprenentatge ha estat lent, i encara continua, perquè el títol de bibliòfil no és dels que s’obtenen en cap Universitat, ni seria capaç d’atorgar-la regi favor; és res més que un concepte, una manera de dir “.

Amb aquesta visió de la bibliofília apareixen els trets que caracteritzaran la pràctica de Miquel y Planas en el món de el llibre. En primer lloc es nota l’important que resulta adquirir coneixements sòlids documentant com un autodidacta, comparant exemplars de diferents biblioteques, mantenint converses amb erudits. Enfront de l’amplitud d’obres per descobrir, a la varietat de tècniques d’impressió i il·lustració, a la diversitat d’enquadernacions, la curiositat de Miquel y Planas sembla inesgotable i així ho demostren les seves diferents activitats de traductor (Amor i Psiquis, Els contes d ‘en Perrault), de redactor de revistes culturals (Revista Ibérica d’ex-libris, Bibliofilia), de crític textual i editor de textos catalans antics (Històries d’altre temps, Nova Biblioteca Catalana), d’investigador i assagista (Restauració de l’art hispano- àrab a la decoració exterior dels llibres, l’Art del gravat Catalunya als segles XV a XVI).

Tots aquests títols només representen una mínima part de les 150 entrades de la seva bibliografia i justifiquen la importància que els historiadors li atorguen en la història de l’edició: “El paper de gran promotor de les edicions de textos catalans antics estava reservat a Ramon Miquel y Planas. La seva acció va ser cabdal en la renovació de la bibliofília catalana, […] Paradoxalment, a Catalunya aquest moviment de bibliofília neogòtic serà un dels factors de normalització del llibre. Farà que un públic assenyat i determinats impressors redescobreixin els principis fonamentals de la bellesa del llibre i tornarà a col·locar en un lloc d’honor certes regles oblidades a causa de la degeneració comercial de les edicions barates. […] El llibre de bibliòfil va tenir així gran influència sobre l’aspecte material del llibre “.

Aquesta tasca de creació editorial necessita primer un treball de recerca històrica, de reflexió filològica i després intervenen les decisions que afecten el treball d’impremta mitjançant l’elecció de materials amb els quals es pensa elaborar cada títol. A més de la seva aportació fonamental al renéixer de la cultura catalana de principis de segle XX, Miquel y Planas apareix com un creador de llibres interessat per tots els aspectes de la seva realització material: elecció del paper i dels caràcters, composició i estampació del text, disposició decorativa, enquadernació. Així ho definia ell mateix utilitzant aquesta metàfora: “el llibre és una veritable construcció, amb totes les exigències quant a equilibri i solidesa que pugui tenir un temple o un alcàsser, amb la sola diferència de les seves proporcions. En la combinació dels elements de bellesa que entren en el llibre s’imposen les mateixes normes d’harmonia que regeixen per a l’obra d’arquitectura, ja que una finalitat estètica que ha de ser aconseguida amb mitjans materials ha de respectar totes les exigències del món físic, sense sucumbir en cap cas sota el pes de les mateixes. Només així és el producte una obra d’art “.

“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Cierto día, un librero de los llamados de lance, de ocasión, de libros raros, curiosos y agotados, tuvo la ocurrencia de anunciarme en uno de sus catálogos, y como solía enviar sus ofertas antes a provincias – para que los clientes de otras localidades no se sintieran pretridos respecto a los de su misma ciudad -, apenas abrió por la tardes su comerció ya sonó el teléfono para, mediante una conferencia desde un lugar muy distante, solicitarme. Aquella misma tarde recibió el librero más llamadas telefónicas, e incluso se presentó un cliente para adquirirme, obteniendo todos una desilusión indisimulable cuando el librero les dijo que yo ya estaba vendido.

Así fue como pasé a una ciudad provinciana, a una modesta pero experta librería cuyo dueño me deseaba, en principio para poseerme él, y más adelante – quizás – para revenderme.

¿ Qué tenía yo para ser tan deseado? Tenía cierta fama entre algunos selectos bibliófilos que me estimaban a pesar de no haber salido de las prensas de Monfort, o de Sancha, o de Ibarra, impresor éste de quien tantas veces yo había oído la exagerada ponderación de su Salustio. Así, Salustio a secas, aunque todos sabían que se referían a la obra titulada La conjuración de Catilina y la Guerra de Jugurta, por Cayo Salustio Crispo, Madrid, 1772, folio mayor, con 11 hojas, retrato, mapa, 395 páginas, láminas dibujadas por Maella y grabados por Carmona, en papel de hilo, con la filigrana Francisco Guarro, en Pobla de Claramunt, y como marca un castillo.

A mi, la verdad, tanta insistencia en los elogios de este libro, traducido por el infante Gabriel Antonio de Borbón, hijo segundo de Carlos III, me fastidiaba un poco. Creía yo que la gente exageraba, que había otros ejemplares olvidados merecedores de cierta estima y que posiblemente no saldrían muy perjudicados al compararlos con el famoso Salustio. Yo mismo – y no es por presumir – reúno alguna particularidad que requiere ineludibles alabanzas. En mi, merced a aquel artesano – tan distante ya, menos que mesocrático, anónimo para siempre – parecían fulgir los clarores, los albores, los blancos del papel. Digo blancos, en plural, aun refiriéndome a una misma página, porque eran como una constelación en el ámbito de la oscura y esquemática tipografía. La neta independencia de letras y de espacios conjugaba, coherentemente cada página convertida en algo sugestivo. Cierto observador llegó a compararme a las acuarelas, porque en éstas los artistas también aprovechan el blanco del papel para conseguir efectos plásticos, aunque en mi los efectos eran más bien puramente estéticos, de un esteticismo nacido de lo armónico, produciendo una serenidad como inspirada, cuajándose en cada página la rítmica expresividad de lo sedante que paradójicamente producía placer inquieto, pero que en definitiva se convertía, para el contemplador, en una sensación de ensoñador hedonismo. No es que quiera compararme al Salustio, dadas las adulaciones que los expertos le dedican, pero – repito – yo poseía y poseo características que, individualmente, merecen encomios por su perfección.

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.64-65.

Primera edició d’Ibarra

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 731

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 05/10/2022|

“El polígraf Ramon Miquel y Planas, l’editor Gustau Gili i el llibreter Josep Porter i Rovira formen part dels fundadors de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona; els tres van ser homes del llibre i l’evocació de les seves trajectòries professionals – seguint l’ordre cronològic de l’aportació de cada un d’ells al camp de la bibliofília – permet recórrer un període clau de la història de l’edició i de la lectura en el qual la bibliofília va exercir un paper indispensable i sovint silenciat.

Quan Ramon Miquel i Planas (1874-1950) situa la seva obra autobiogràfica, La novel·la d’un bibliòfil, a la biblioteca del personatge principal, tria el lloc emblemàtic d’una vida que va dedicar gairebé exclusivament al llibre. Així ho recorda Martí de Riquer: “La seva selecta i escollidísima biblioteca es va formar a força de llibres que llegia, saborejava, estudiava i coneixia al detall, i que conservava en riques i elegants enquadernacions. Biblioteca primordialment de treball, en Ramon em va confessar, una vegada, que tot llibre per ell citat en els seus nombrosos treballs el posseïa en les seves prestatgeries, detall revelador del seu més íntim concepte de la bibliofília que per en Ramon sempre va ser un mitjà, no un fi. La seva activitat professional com a director d’una empresa d’edicions, impressions i enquadernació va fer que la seva vida sencera, dia rere dia i hora rere hora, estigués consagrada materialment al llibre, i en aquest sentit la seva labor va ser encaminada sempre per normes del més depurat gust i de la més sòlida competència “.

Oposant-se a la imatge un tant malèvola del bibliòfil que s’acontenta amb atresorar volums, la biblioteca de Ramon Miquel y Planas no només va ser una base de dades per a les seves investigacions sinó també una escola de “formació professional” per als que s’interessaven pel llibre . Així el llibreter Antoni Palau i Dulcet apunta en les seves Memòries: “El 21 de desembre de 1919, verifiquem una visita a la biblioteca del senyor

Miquel y Planas, els amics Amadeu Llaverías, Joan Olivella, Pau Felisart i jo”. Allà descobreixen obres de biblioteconomia, bibliomania, gòtics catalans, obres de luxe, llibres minúsculs, enquadernacions d’art, gramàtiques, ex-libris, super-libris, etc., que demostren la curiositat enciclopèdica del col·leccionista.

En aquestes tertúlies el tema únic, és clar, és el llibre amb tots els seus matisos que Ramon Miquel y Planas presenta així: “El llibre és per ventura l’obra més completa que hagi pogut sortir mai de les mans de l’home”. És, en efecte, el llibre un tot complet, en el qual la criatura humana es mostra creadora al seu entorn, suposat que en ell es reuneixen un element espiritual, que és l’obra literària, fruit de la pensada, i un element material, que és el llibre mateix en la seva forma tangible. Llibre perfecte seria aquell en què tots dos elements, cos i ànima, es corresponguessin dignament; en què la bellesa de l’obra literària tingués una exacta concordança amb la bellesa i perfecció dels components materials que formen el llibre, fins al punt que semblant conjunció constituís una integral i perfecta obra d’art. Tal és la concepció que de el llibre tenen els bibliòfils “.

“De la afición por el libro a la defensa y promoción de la bibliofilia”, Philippe Castellano. En el llibre Lletres il·lustrades. Associació de Bibliòfils de Barcelona. 75 anys d’edicions, Albert Corbeto (editor), Ed. ALOMA& ABB, Andorra la Vella, 2019.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Aunque ahora estoy próximo a convertirme en una estrujada masa con otra papelería informe, quiero dejar constancia de mi categoría, cuando en cierta ocasión estuve expuesto. La exposición de libros, exigente dentro de su especialidad, resultaba importante para los interesados. Mi dueño de entonces dudó si volver a encuadernarme, vistiéndome adecuadamente, con lujos de gofrados, de chagrín, de ruedas, de orfebrería o esmaltes…, pero al fin decidió dejarme con mi propia cobertura; primero, porque lo que de mi se exhibiría era la portada, y por tanto nada diría lo que en mis planos se hubiera empleado como ostentación; y en segundo lugar, porque mi dueño estaba contento con mi aspecto, al no ser partidario de reencuadernar libros que por sí mismos tenían entidad y conservaban el sabor propio de la época, el genuino carácter de su contenido; creía que algunas encuadernaciones solo servían para desvirtuar o sofisticar un libro.

En la Exposición en que tomé parte lo pasé bien, porque los asistentes nos observaban meticulosamente, aunque muchos ignoraban nuestro valor real, al no decirles nada el año de edición, el título, el impresor o el tema. Noté el deseo de alguna persona de coger determinado libro para mirarlo de cerca, pasando páginas y comprobando detalles que sólo son ostensibles si el libro se tiene entre las manos, como por ejemplo los grabados intercalados, las viñetas, las cabeceras, los frisos, el frontispicio, el colofón, las capitales, las orlas… Sí, advertía yo que ciertos curiosos quedaban insatisfechos con la pasiva mirada sobre la portada, y ello bajo la vigilancia de un empleado que observaba celoso para que no se tocaran los ejemplares expuestos, ya que la mayor parte de ellos eran de propiedad particular, y sus dueños habían impuesto, por lo menos, la condición de una estricta custodia de los libros prestados para evitar deterioros, e incluso robos.

Precisamente fue un robo lo que supuso para mí otro cambio de propietario, porque cuando Juan estuvo en casa del fallecido Pedro y le dijo a un hijo de éste que le gustaría ver la biblioteca del padre, el hijo, inocentemente, se la mostró,y más ingenuamente aún, lo dejó unos momentos solo. En unos segundos, Juan, que me había visto en un estante y experimentó el consiguiente gozo, apenas estuvo solo en la biblioteca, me sacó raudamente de entre mis compañeros, y en un estratégico movimiento me transportó con su mano derecha a su sobaco izquierdo, bajo la camisa desabrochada nerviosamente; me oprimía su brazo que tenía cierta libertad por estar yo también disimulado aprovechando la holgura de la chaqueta, así como por el cinturón que impedía mi caída a partir de la cintura. Noté el calor corporal de Juan, y casi también el palpitar de su corazón alterado por el robo, dudando si cuando regresara el hijo de Pedro se fijaría en el hueco del estante de la librería, o le dijera al despedirse: ‘ ¿ puedo cachaerlo por si me lleva algún libro?’ O, todavía peor, que hubiera observado su actitud por algún agujero desde el exterior de la habitación, y le soltara al despedirse. ‘Devuélvame el libro que cogió y tiene bajo su camisa’. La presunta vergüenza por la acusación y certeza de la culpa le preocupaba, ya que además él era sumamente escrupuloso en cuanto supusiera honradez, y se consideraba digno en sus acciones humanas. Pero… el libro aquel – es decir, yo – no lo tenía en su biblioteca a pesar de haberlo perseguido durante bastantes años, y consideraba incluso que robarlo para poseerlo él, era preferible – aun tratándose de un robo – a que estuviera en poder del indiferente hijo de Pedro, de quien quizás pasara a una persona que no supiera estimar el valor que yo poseía como libro raro, escaso y apetecido.”

Del conte: “Seis memorias de un libro”, de Luciano Castañón,a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 6 d’octubre de 1980, p.63-64.

Read Full Post »

71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 21/09/2022|

71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

La gràfica no és gaire encoratjadora, motius perquè sigui així crec que n’hi ha uns quants.

Primer vull que sabeu que aquesta fira és la més antiga d’España amb diferència, molta diferència, i potser la més antiga d’Europa dedicada als llibres vells i bells.

En altres ciutats d’España també fan fires semblants, van començar molts anys després, però per exemple a Madrid cada any en fan dues, una a la primavera i una altra a la tardor, a la de la primavera passada, 44ª Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid ) , hi havia 37 llibreries ( 27 de Madrid i rodalia, 1 de Huesca, 1 de Zaragoza, 1 de Salamanca, 1 de Granada, 1 de Sevilla, 1 de Pamplona i 4 de Barcelona) i a la que començarà el dia 29 d’aquest mes, 32ª Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo , hi participaran 35 llibreries ( 22 de Madrid i rodalia, 1 de Gurrea de Gállego , 2 de Segovia, 1 de Pamplona, 3 de València, 1 de Bilbao, 1 de Salamanca, 1 de Zaragoza i 3 de Barcelona).

En ambdues l’Ajuntament de Madrid  ha posat en marxa mesures de suport consistents en subvencions nominatives, exempció de taxes, així com l’edició d’un mapa que facilita la localització d’aquests establiments.

A la de Barcelona d’aquest any només hi participen 27 llibreries , totes són de Barcelona i rodalia, menys una de Madrid.

Curiosament a València, amb la col·laboració del seu Ajuntament i la Generalitat Valenciana, també fan una fira , la 45a Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de València ,  i vet aquí que aquest any hi havia 28 llibreries ( 14 de València, 5 de Madrid, 1 d’Álava, 1 de Castelló, 1 d’Alacant, 1 de Ponferrada, 1 de Zaragoza, 1 de Huesca, 1 de Bilbao i 2 de Barcelona).

Un exemple de la desídia de les administracions catalanes és com veuen unes Fires d’una manera i altres de manera diferent, La Setmana del llibre en català és un exemple molt clar, hem tingut Setmana del Llibre en català a bots i barrals a tota mena de diaris, televisions, ràdios, etc. De la 71a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que hauria de ser un orgull per a la (mal) dita Ciutat de la Literatura per la UNESCO , quasi ningú diu res, de moment almenys, molt poca informació en els mitjans, fins i tot en el Programa oficial de les Festes de la Mercè ni l’anomenen.

De fet, que no tinguem un Museu del Llibre i les Arts Gràfiques, almenys com el que ja teníem fa anys, és perquè a més d’un li caigui la cara de vergonya.

Per aquells que teniu la bona sort de poder passejar per la Fira no oblideu visitar l’exposició d’aquest any: L’Enquadernació d’Art a Catalunya al segle XX, comissariada per Aitor Quiney amb la col·laboració d’Àlex Pons. 

A molts ens agradaria que a la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona hi participessin moltes més llibreries, no cal arribar a les 80 de l’any 1977, però amb unes quantes més segur que tots gaudiríem molt més de la Fira. Ja sabem que per ‘infinet’ molta gent compra llibres, però si no vaig errat crec que els llistats de llibres a les pàgines de les llibreries no hi tenen més que una petita quantitat del que realment ‘amaguen’, comprar sense moure’s de casa és la màgia a l’inrevés, l’autèntica màgia és entrar a les llibreries de vell i poder mirar, regirar i de vegades parlar amb el llibreter o amb altres compradors, i si cal, embrutar-se una mica les mans.
Les administracions haurien d’ajudar a fer que aquesta anomenada Ciutat de la Literatura faci honor al títol que li van donar i no com fins ara. I tots hem de posar el que puguem de la nostra part.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 727

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Old books on 05/09/2022|

Club Grolier

“L’afició a cartes, manuscrits, llibres i altres escrits s’observa ja en l’Antiguitat, encara que no sempre obeeix a iguals motius. En un pla inferior es troben els que adquireixen els llibres simplement per tenir-los i, com no els llegeixen, només procuren amuntegar sense preocupar-se de la seva selecció. En l’època de Luciano (segle II de J.C.)hi havia a Grècia nombroses gents que no coneixien ni tan sols el títol dels llibres que havien emmagatzemat. “Els tenien únicament per passatemps dels ratolins, per a refugi d’arnes i per turment dels criats que es veien obligats a defensar-los d’uns i d’altres”. Una cosa anàleg passava a Roma des de mitjans de segle I de l’Era cristiana. Al menys, el filòsof Sèneca refereix que els llibres no es compraven com a mitjà d’estudi, sinó per a adorn de les parets. No és molt més depurat el gust de diversos bibliòfils de l’època moderna, que només atenen la quantitat de llibres amuntegats per ensenyar amb orgull als que van a visitar-los.

Algun valor més gran té l’afició d’aquells que posen tot el seu interès a aconseguir enquadernacions belles, encara que de vegades, en el seu desig de recrear la vista prefereixen tenir caixes de cartró buides que exteriorment semblen llibres magníficament presentats. Les enquadernacions més estimades són les de Grolier, per les quals es paguen, en ocasions, elevades sumes. En una subhasta de Techemer, celebrada a Lió l’any 1887, un exemplar de l’Heliodoro, enquadernat per aquell, va aconseguir el preu de 12.000 francs, i versemblantment va anar a Nova York, ciutat en la qual ha arribat a constituir-se una unió de bibliòfils amb el nom de Club Grolier. Altres vegades els llibres són estimats per les seves il·lustracions, ja siguin gravats en fusta o miniatures amb magnífica coloració vermella i blava.

Alguns col·leccionistes s’afanyen per aconseguir llibres de determinats tallers i persegueixen preferentment els de les impremtes d’Aldo Manuzio, a Venècia; Elzevir, a Amsterdam i Leyden, Etienne i Didot, a París, el que no és d’estranyar, ja que en realitat les obres d’aquests artistes, per la seva bellesa, neteja i correcció, són les més perfectes de la seva època. Els bibliòfils d’aquest grup procuren també aconseguir, entre les obres del primer dels impressors esmentats, alguns dels exemplars tirats de seda o de paper fort i de color, i pel que fa a les de l’últim, els impresos en paper vitel·la, que va utilitzar per les seves edicions de luxe “.

“L’escriptura i el llibre“, Dr. O. Weise, Labor, Barcelona, ​​1935 (3ª ed.); p.162-163.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ En una respuesta al cuestionario fijo sobre el ‘tiempo libre’, del dominical de ABC de Madrid, el catedrático y ahora Alcalde de la Villa y Corte, se define como bibliófilo.

‘La elección del esparcimiento usual y permanente se fija cuando el carácter adquiere contornos definidos, gracias a la educación académica o social. Hay quienes no tienen esparcimiento igual y constante, quienes lo adquieren pronto y quienes lo adquieren tarde. Yo lo adquirí pronto, pues muy temprano comencé a buscar y leer libros, a guardarlos y a preocuparme por el propio libro con independencia de su contenido intelectual.

Significa esto que soy un bibliófilo que gusta y regusta de los libros antiguos, de los ejemplares raros, de las ediciones cuidadas y de lo que, en resumen, se incluye bajo la rúbrica general de libros antiguos, curiosos, raros y agotados.

Esta distracción exige leer, al menos me lo exige a mi. No sólo tengo libros, también los leo. Si dispongo de alguna hora libre la paso en alguna librería o en mi casa leyendo o volviendo a leer. Es una distracción reflexiva y a veces pienso que egoísta que he procurado separar de la apropiación y gozo absolutamente privado. Dejo libros, regalo libros, comparto libros. Es una forma de compartir las ideas, los sentimientos y las necesidades. Así es mi esparcimiento. Con él paso el tiempo que me queda libre, porque tiempo ocioso no tengo. Años hace que no tomo vacaciones, tanto por necesidad como por voluntad. Con el tiempo libre y los libros me basta’”.

Article a l’Agenda del Bibliófilo, a la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 4 de l’abril de 1980, p.81.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 726

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres d'artista, Old books on 01/09/2022|

Marca tipogràfica de Ludwing Elzevir ( 1595)

“A partir de l’aparició de la impremta els llibres tenen una cotització individual; els impressors alemanys redacten llistes d’incunables des de 1470 i Aldo el Vell imprimeix en 1498, en un senzill full, una llista de 14 títols Libri Graeci impressi, amb el preu de cada un d’ells.

Des del segle XV els llibres es venen a les llibreries a un preu determinat.

En 1675, Daniel Elzevir publica un catàleg dels llibres d’ocasió del seu fons, amb indicació dels preus.

Hem tingut ocasió de veure de quina manera semblava indispensable la possessió d’una biblioteca per recolzar l’èxit social. Quant Madame du Barrry obté els favors del rei desitja posseir una biblioteca i decideix comprar urgentment 1.068 volums.

Redon els enquaderna amb tafilet per un total de 2.812 lliures, és a dir uns 2,75 francs aproximadament (550 pessetes) per volum. Avui dia una enquadernació enterament en tafilet i amb l’escut gravat costa unes 5.000 pessetes.

La moda també influeix en les preferències dels bibliòfils i, com a conseqüència, en el preu dels llibres. La popularitat o depreciació dels llibres il·lustrats per alguns artistes és conseqüència de l’apassionament momentani del públic per determinat pintor .

També els esdeveniments contribueixen a alterar la cotització dels llibres, per exemple, els llibres científics: pel que fa a medicina, química i física, només tenen algun valor els editats en els últims cinc anys. Però, de sobte, puja el preu dels llibres antics que tracten de jaciments de ‘betum’ (petroli), per exemple el de la baronessa de Beau-Soleil editat en 1640, les obres d’anticipació o bé aquelles que esmenten experiments, viatges a altres planetes, primers estudis sobre fotografia, aerostació, etc.

D’altres, com ara les obres d’Albert Camus o de Françoise Sagan, veuen els seus preus elevar-se bruscament gràcies a la publicitat emprada en el seu llançament.

La història de la bibliofília és una demostració suplementària dels canvis de preferències dels aficionats. Les edicions elzevirianas van fer furor durant el Segon Imperi. Els col·leccionistes les enquadernen en tafilet i encarreguen la tasca als millors enquadernadors: avui en dia són invendibles. Tampoc els incunables troben comprador a l’hora actual, tret que estiguin il·lustrats amb gravats en fusta. Gairebé han desaparegut els llibres de teologia que en els segles XVIII i XIX ocupaven al voltant de la cinquena part dels catàlegs de les grans subhastes.

D’una manera general, el nombre de llibres buscats pels col·leccionistes es restringeix infinitament, si més no pel fet que en l’actualitat gairebé ningú llegeix el llatí de corregut i que l’època en què vivim no es presta a la meditació ni als somnis. L’alça experimentada pels llibres il·lustrats pels grans pintors moderns té la seva explicació en l’extraordinari interès que desperta l’expressió artística contemporània.

Si canvia el ritme de la vida quotidiana i els homes assenten el judici, la cotització de determinats llibres tornarà a experimentar una justificada ascensió”.

“El libro como objeto de valor”, article extret del llibre de Maurice Rheims: La vida curiosa de los objetos ( Ed. Luis de Caralt, Barcelona, 1965), a Cuadernos de Bibliofilia, núm, 4 d’abril de 1980, p.29-33.

XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ    XQ

“ Unos son de tamaño gigante, como códices medievales y otros, minúsculos, casi miniaturas de libro. En algunos, el tacto de las páginas recuerda el del pergamino, y en otros, la mórbida textura del papel antiguo. Lujosamente encuadernados en piel, rotulados en oro y de contenido heterogéneo, su precio de venta varía, aunque ninguno está al alcance de todos los bolsillos y hay ejemplares que se cotizan hasta por el medio millón de pesetas. Son los llamados libros de bibliofilia, objetos de arte más que soportes de un texto, que embellecen las bibliotecas de coleccionistas y bibliófilos adinerados e inversionistas cultos.

¿Cómo se puede distinguir un genuino libro de bibliofilia de las vulgares imitaciones? ‘Es difícil dar una definición correcta, pero, en mi opinión, son libros que se editan en tiradas cortas, en las mejores condiciones de presentación entre la forma y el contenido’, responde Manuel Arroyo, de Ediciones Turner. ‘También se puede hablar de bibliofilia de libros antiguos que fueron impresos hace equis años y circulan por las librerías de viejo o anticuarios.’

Hoy, la técnica de facsímil basada en un procedimiento mecánico de reproducción fotográfica, facilita la recuperación de textos valiosos, de los que, en muchas ocasiones, sólo existen contados ejemplares en algún museo o biblioteca. ‘Pese al abaratamiento que supone el facsímil, las buenas ediciones de bibliofilia siguen siendo caras. Las cortas tiradas y los carísimos materiales explican lo elevado del precio.

Una muestra de lo que es una buena y cuidada edición de bibliofilia es la de Tauromaquia o arte de torear a caballo y a pie, de Pepe Hillo, de Turner, con una tirada total de trescientos ejemplares numerados. El texto de la Tauromaquia es una cuidada reproducción en facsímil del impreso en 1804, en Madrid, acompañado de treinta láminas iluminadas a mano por un acuarelista y encuadernado en piel de cabra. El precio de cada volumen es 28.000 pesetas.

Los caprichos de Goya

Otra editorial que trabaja bien la bibliofilia es Gustavo Gili. La tauromaquia, Los proverbios y Los caprichos, de Goya, son sus tres ediciones más importantes, que se completarán próximamente con Los desastres, del mismo autor.

Lo artístico y lo erudito se combinan en otra notable obra de bibliofilia de la colección Turner: Método sucinto i compendioso, de Matías de Irala, uno de los maestros teóricos del manierismo, fundamental en la historia del dibujo del siglo XVIII. El Método consta de dos volúmenes; la reproducción en facsímil de un álbum de dibujo con el método Irala y un estudio crítico de Antonio Bonet Correa, seguido de todos los grabados e ilustraciones conocidas del maestro.

Un tipo de libro de bibliofilia muy característico, en que la obra de un pintor – litografías, aguafuertes, etcétera – ilustra un tema clásico de la literatura española, es el que viene publicando Ediciones de Arte y Bibliofilia a lo largo de sus quince años de vida, a un ritmo de dos o tres títulos anuales, tiradas de 195 ejemplares y un precio de 40.000 pesetas.

Método sucinto y compendioso de cinco simetrías de Matías Irala (1730-1739)

Las coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique, con doce aguafuertes de Orlando Pelayo, y Las águilas, de Gabriel Miró, en commemoración del centenario de su nacimiento, con ocho aguafuertes de Antonio Guijarro, son los últimos que han aparecido.

Dos bellos ejemplos de esta modalidad artística de la bibliofilia son los editados por Velázquez, de Madrid: Los cantos de las soledades y Los cantos de los bosques. Los textos de ambos títulos son de Jesús E. Casariego y están ilustrados por doce y quince buriles de Tavy Notton, en colores estampados a mano directamente sobre la plancha”.

Article de Bel Carrasco, en El País de 4 de novembre de 1979 y reproduït a Cuadernos de Bibliofilia, núm. 4 de l’abril de 1980, p. 78.

Del llibre Los cantos de las soledades

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 723

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 15/08/2022|

Cartell modernista

“ La mostra, pensada i dissenyada amb elegància, es divideix en set apartats: Antecedents, segle XIX; Naixement, 1900-1929; Renovació, 1930-1949; Consolidació, 1950-1999; Actualitat, segle XXI; Bibliòfils a la Biblioteca; i, finalment, Experimentació. Aquests apartats es presenten il·lustrats amb suggerents aforismes bibliòfils: De ton seny sabré el calibre/ veien com tractes el llibre; o Llegeix responsablement/ i medita llargament; o La història del llibre trenca/ qui el vell exlibris li arrenca… Aquest viatge amb i entre llibres porta l’espectador pels camins més sorprenents i espectaculars de la bibliofília a Catalunya: un viatge cultural que transcorre en paral·lel a la història de l’art que va del Modernisme al Noucentisme fins arribar a les formes editorials i artístiques més experimentals dels nostres temps. Així, en aquest viatge en el qual si es para atenció s’escolta la veu de grans escriptors de tots els temps, s’hi pot trobar

des de l’exemplar de Cançoner de les obretes de la nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI, de Marià Aguiló i Fuster (1873-1900) fins als llibres d’artista, tot passant per exemplars de renom bibliòfil com l’Anuari Oliva: ensaig de materialització d’un moment intelectual (1907), La vida es sueño, amb il·lustracions del xilògraf Enric.C. Ricart (1933), U no és ningú, amb il·lustracions d’Antoni Tàpies (1979), L’Hotel París, un original treball de Jaume Plensa inspirat en poemes de Vicent Andrés Estellés (2017), fins arribar als llibres i exlibris objecte, és a dir, obres que surten del marc convencional dels llibres i els exlibris. Entre aquests exemplars preciosos es troben també dibuixos originals, matrius de coure d’exlibris calcogràfics, així com peces úniques i artesanes, algunes fins i tot inèdites, edicions que no es van arribar a realitzar.

Es diu que en la bibliofília es para més esment en el continent del llibre que no pas en el contingut o en la seva raresa. Això explica que hi hagi edicions desmesurades (El llibre desmesurat sol passar/ molt temps desat), que fan la lectura del llibre tan difícil com impracticable. Un llibre de quatre pams quadrats no és molt còmode de llegir, certament, de la mateixa manera que no requereix lectura un llibre d’artista com el de la pintora Rosa Mirambell i el seu Àngel de paper (1988), en realitat un poema visual. Sigui com sigui, tant una edició en llibre de bibliòfil del Quixot, de Miguel de Cervantes, o el Blanquerna, de Ramon Llull, com llibres de poeta/artista com els 4 poemes de Rafael Santos Torroella(1967), no són pas llibres per llegir de manera tradicional sinó per ser mirats i admirats.

Àngel de paper de Rosa Mirambell

Però en aquesta exposició ben articulada, de visita recomanable i en la qual es despleguen tantes formes de bibliofília, també hi ha llibres com Crisantemes, publicat el 1899, el qual, tot guardant les proporcions, ja que es tracta d’un llibre de mida no gaire gran, s’hi conjuminen el text i les il·lustracions d’un mateix autor, Alexandre de Riquer. Amb un contingut poètic i il·lustracions de gran nivell, en aquest llibre podem admirar, i llegir!, una bella edició de bibliòfil que en aquesta mostra es presenta relligada en tela de seda per Emili Brugalla, un dels noms més sobresortints del món de l’enquadernació que va més enllà del fet artesà per esdevenir artístic.

Article : “Bibliofília a Catalunya” de Teresa Costa-Gramunt, sobre l’esposició organitzada per la Biblioteca de Catalunya: La bibliofília a Catalunya,coincidint amb la celebració dels 75 anys de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Con anterioridad al reciente cambio de titular en la cartera, estaban muy avanzadas las negociaciones por parte del Ministerio de Cultura para la compra de uno de los fondos bibliográficos privados más importantes de España, del que es propietario el librero y bibliófilo barcelonés Josep Porter Rovira. Estas negociaciones han sido llevadas a cabo con extrema discreción, por cuanto que la venta del fondo supondrá su traslado a la Biblioteca Nacional y, en consecuencia, una importante pérdida cultural para Cataluña

El fondo está formado por varios miles de libros antiguos y eruditos, así como unos 2.000 manuscrritos. Se trata de ejemplares de épocas y orígenes muy diversos, que van desde la Edad Media hasta nuestros días, pero con un predominio de los siglos XVIII y XIX. El precio de venta concertado con el Ministerio de Cultura es de 35 millones de pesetas, lo cual constituye un precio muy aceptable por parte del vendedor. Paralelamente, el Ministerio compraría también un fondo específico del mismo Josep Porter, dedicado a libros y revistas de bibliografía. El precio de este fondo monográfico está convenido en cuatro millones de pesetas.

Por parte del vendedor, de 79 años de edad, la operación estaría motivada por razones económicas y personales. El fondo en venta fue iniciado en 1925, fecha en que Josep Porter publicó el primero de sus ya más de 2.000 catálogos de libros que le han dado renombre internacional dentro del mundo erudito.

En Cataluña se confía en que una buena parte de estos fondos queden allí para incrementar su propio patrimonio cultural. Esperemos que, en efecto, se imponga la lógica en tan justa causa.

Article a l’apartat ‘Agenda del Bibliófilo’, de la revista Cuadernos de Bibliofilia, núm. 3 de gener de 1980, p.87.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »