Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibres d’artista’ Category

Enquadernació Imperi

El relligat artístic i de bibliòfil.

Com totes les arts, l’enquadernació ha tingut diverses manifestacions i alternatives, decadències i exaltacions. Al tombant del segle XVIII al XIX, tant a Barcelona com a la resta de la península, ens trobem amb un canvi important. Després d’una època brillant en què els artistes havien creat i desenvolupat dos estils de decoració clarament autòctons – l’enquadernació realitzada amb pells tenyides ( pasta valenciana i pasta espanyola) i l’enquadernació d’estil cortina, als quals havia seguit l’estil romàntic, ens trobem en un moment en què el principal i gairebé únic estil de decoració que hi ha és l’anomenat “retrospectiu”, basat en la inspiració i/o en la imitació dels principals estils clàssics d’enquadernació, al costat de decoracions absolutament rutinàries i insignificants. Els dos primers havien aconseguit dominar el món de l’enquadernació espanyola i hispanoamericana, relegant a un segon pla la fins ara més emprada enquadernació en pergamí.

L’enquadernació en pasta espanyola, per tants conceptes bella, fou la “mare” de l’enquadernació industrial. Gràcies al seu aprenentatge per part dels enquadernadors que hem vist fins ara, tant l’enquadernació industrial com l’artística assoliren a la fi de segle a Barcelona un nivell de perfecció abans mai somniat.

Després del parèntesi de la Guerra del Francès, que no va reflectir-se de cap manera en la decoració exterior dels llibres, els elements de l’estil imperi del segle anterior es reforçaren i completaren l’estil neoclàssic. En dos grans blocs es poden agrupar les enquadernacions de l’època de Ferran VII: la de tipus ”imperi” amb una variant original de la península que va arrelar fortament a Barcelona, l’estil “cortina”, i la de tipus romàntic.

La decoració d’estil “cortina” es pot dir que va ser creada per l’enquadernador Antonio Suárez, el qual aprofità la riquesa decorativa de la pasta valenciana juntament amb el motiu realitzat amb ferros daurats que va donar nom a aquest estil decoratiu. La decoració de tipus “imperi” és semblant a la neoclàssica: un carrer ample format per rodes i filets, on destaquen els quadrats formats als anglets, fets normalment amb pells de diferents colors. Aportacions noves són les de gust pomperià ( cariàtides, ballarines, sirenes, etc.) i les de gust egipci ( esfinx, flors de lotus, etc.). Però l’element decoratiu que marcà la diferencia a Barcelona i Madrid va ser la “cortina”, realitzada només en daurat o daurat i mosaic de pells, sobre pasta valenciana de diversos jaspiats molt fins. Les cortines es feien farcides de petits ferros que donen l’aspecte d’estar recamades. Antonio Suárez, nat a Madrid l’any 1769 o 1770, marxa als 16 anys a Barcelona, on s’estableix fins a la invasió napoleònica. Així, la seva formació i el seu aprenentatge duren més de 22 anys a Barcelona. Durant aquest període, Antonio Suárez adquireix un domini total en la pasta valenciana i en el daurat a petits ferros sobre tafilets. L’any 1803 se li concedeix el títol de “Librero Encuadernador de Cámara” i, aquell mateix any, exposa a l’Escuela Gratuita de la Nobles Artes, instal·lada a la Llotja, una enquadernació de pasta “ de gusto exquisito”. Entra a treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a l’Audiència del Principat de Catalunya, fins a la invasió napoleònica, que el va obligar a marxar cap a València.

Un altre gran enquadernador que conreà aquest mateix estil va ser Antoni Tubella. Cap a l’any 1830 es dóna a conèixer, amb taller al carrer Montsió, 11. Vers l’any 1844 canvià la ubicació i es traslladà al carrer de Santa Madrona. Tubella regentà alternativament dos tallers, el seu i un altre, a la llibreria espanyola de M. De Rialp, al núm. 30 del carrer Ample. Aquest taller anuncia enquadernacions “A la Roschild”, para libros de comercio. A la Universidad, para libros de estudio. A la Inglesa, para los que deseen tener encuadernaciones con presteza, uniformidad y lujo en su biblioteca. A la elegancia, para el bello sexo… Y, por fin , encuadernaciones finas, entrefinas, comunes y medias encuadernaciones”. Matilde López Serrano ens diu que: “Antonio Tubella fue un dorador excelente, pero tradicional, siguiendo el gusto por las decoraciones de tipo imperio más que por las románticas, novedad de la época”. Castañeda el descriu de manera diferent al seu diccionari i, fins i tot, li canvia el nom d’Antonio pel de Francisco: “es un destacado artista de la época de Fernando VII, siendo su obrador uno de los más acreditados de Barcelna, por las bellas encuadernaciones que con sus actividades consagra, realizadas con pieles finas y la típica dedoración de ruedas y hierros en oro, con señalada influencia francesa, e iniciaciones románticas”.

Quant als preus de les enquadernacions artístiques d’aquesta primera època, hem pogut trobar algunes dades força interessants: de finals del segle XVIII, concretament l’any 1771, tenim que una enquadernació en tafilet d’Antonio Sancha val 20 rals; de l’any 1801, extret de “Noticias de las obras que se hallan de venta en Despacho y Almacén de la Imprenta Real”. Els tipus d’enquadernacions són en paper, pasta regular, pasta fina, tafilet i pergamí: “Obras de D. Antonio Rafael Mengs, en 4º marquilla: en papel 22 reales, a 32 para regular y 38 en fina. La Música, poema de D. Tomás de Iriarte, en 8º marquilla: 30 reales en papel y 40 en pasta. Compendio Histórico de la Religión, por D. José Pintón, en 8º: a 12 reales en papel, 14 en pergamino, 20 en pasta y 48 en tafilete”.

El moviment romàntic constitueix un dels elements en la decoració exterior dels llibres de mitjan segle XIX. L’enquadernador francès Thouvenin fou el creador del tipus “ a la catedral”, decoracions gòtiques que convivien amb els requadres i les orles neoclàssiques, com poden ser façanes, finestrals, rosetons, vidrieres, totes elles gravades en planxa i que s’apliquen amb escalfor, amb or o gofrat, mitjançant una premsa, que, com hem vist abans, encara era de fusta. Les enquadernacions romàntiques van ser les darreres obres en què es pot parlar de contingut original en la decoració exterior a Barcelona, fins la primera dècada del segle XX”.

El relligat artístic i de bibliòfil” de l’article: ”Del relligat manual a l’enquadernació industrial i el relligat artístic de bibliòfil”, per Aitor Quiney, en el llibre: L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art. Indústria i consum a Barcelona. Pilar Vélez ( ed.); Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 2008.

Enquadernació de Thouvelin

XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ     XQ

– Pronto se cumplirá el primer aniversario de la muerte de don Ramón Miquel y Planas. Un grupo de amigos procedentes en su mayoría de la Sociedad de Bibliófilos va a llevar a cabo dentro de unos días, muy pocos, un homenaje, un recuerdo emocionado a la obra y a la figura de este gran caballero de la letra impresa. Don Ramón fué un amador del libro como aquel rey lo fuera de la gentileza. Este amor, en él desbordada pasión, le llevó a enaltecer  las  ediciones, a consolidar la bibliofilia de tal modo, forma y manera, que tras sus huellas y su ejemplo ha ido naciendo una verdadera legión de bibliófilos. De los bibliófilos barceloneses ha partido, como hemos dicho, la idea de homenajear a don Ramón Miquel y Planas, y un bibliófilo ilustre, el diputado provincial de Cultura, don J. Sedó Peris-Mencheta, patrocina y alienta este homenaje. Tengo ante mi una extensa lista de las obras publicadas por don Ramón . Cuento los títulos: noventa y ocho, la mayoría de ellos textos antiguos catalanes o traducciones de obras clásicas debidos casi siempre al propio don Ramón , editor de los libros. Miquel y Planas había nacido en nuestra ciudad en el año 1874. Cursó lo carrera de perito mercantil. A los diecisiete años concurrió al «Gimnasio Europeo» , establecido en la calle de Rull, que regentaba el profesor de cultura física Rovira Bretones. Allí se reunía con un puñado de muchachos de su misma edad, seis o siete, y hablaban no de gimnasia, sino de libros. Entre escalas horizontales, barras fijas, pértigas, anillas, pesas y aparatos gimnásticos, nació en Ramón Miquel y Planas aquel amor entrañable por la letra impresa. Entonces ya llevaba publicadas —a los diecisiete años — innumerables charadas y jeroglíficos y empezaba a escribir una serie de versos humorísticos, valiéndose de seudónimos para todo ello. En 1894 —ya perito mercantil —le vemos aficionado al remo, al tiro, al ajedrez y a la fotografía, y por encima de otra cosa cualquiera, a la literatura, a la crítica literaria, que hacía aparecer en las columnas de una revista suburbial y acogedora: “El Vigía de la Barceloneta”.

 Mozo aún , vemos a Ramón Miquel y Planas formar en las páginas de «Juventut», rico venero de noticias para los actuales historiadores del modernismo. Allí ofrece , a su público una muestra de lo mucho que más tarde hará en favor de las traducciones de los clásicos. En “Juventut”  aparecen sus pulcras adaptaciones de las pastorales de Longus, “Dafnis y Cloe” y del «Amor y Psiquis», de Apuley. A partir de estas, sus primeras obras, el vuelo de su pluma y de su espíritu adquieren una extraordinario amplitud. Al alborear nuestro siglo, la actividad de aquel don Ramón de veinticinco años, es ingente. Interviene en un organismo de nuevo y ya dorado cuño ; el Institut Català de les Arts del Llibres y sugiere la idea, siendo él el primero en trabajar en ella, de publicar la «Revista Ibérica de Ex-libris». Más tarde crea don R,amónBibliofilia” de la cual puede decirse que era su editor y  su único redactor. Hoy, hojear esta rarísima serie de cuadernos es un placer para los ojos y una lección para aquellos que dicen gustar de las nobles y hermosas ediciones.

 En 1914 don Ramón ingresó en la Real Academia de Buenas Letras. Tiene cuarenta años. No han encanecido aún sus cabellos, pero sus ojos, gastados ya, se parapetan tras unos gruesos cristales. En cada letra, en cada texto impreso sobre papeles japón, hilo, vítela etc., Miquel y Planas dejaba un poco de la luz de sus ojos y mucho de aquella vida laboriosa y edificante.

A un reconocimiento de méritos le sucede otro, y a un honor, un nuevo honor. En lo plenitud de su vida cultivadísima , don Ramón ostenta la presidencia de la Comisión de Monumentos y la vicepresidencia de la Asociación de Bibliófilos. Es académico de la Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, académico correspondiente de la Real Academia Española y de la Real Academia de la Historia.

Pero ni sus cargos ni su amor al libro le hace olvidar la tarea de cada hora, aquella que nos trae el bienestar y nuestro pan de cada día, siempre fijos sus ojos en el deber. De las horas robadas al sueño y al descanso nació sn gran labor de bibliofilia, ese templo catedralicio que son sus obras y sus ediciones. Esas obras y esas ediciones serán expuestas a la pública admiración en la Biblioteca Central. En el transcurso de la Exposición, que se abrirá dentro de pocos días, se pronunciarán algunas conferencias en la Biblioteca Central y en el Ateneo Barcelonés, de cuya entidad fué secretario don Ramón . Este, más o menos, será el homenaje, el recuerdo emocionado a Miquel y Planas. Hay, no obstante, algo que encontramos a faltar, algo más eterno y efectivo. Una semana bibliográfica dedicada a don Ramón es edificante. Pero, ¿y después ? ¿De nuevo lo losa del olvido? ¿El silencio? No; habría de hacerse algo más positivo aún . Sabemos que una calle de Sarrià va a rotularse con el nombre de don Ramón , mas acaso tampoco esto es bastante. Debe irse a la creación de un premio oficial al libro — al libro puramente de bibliófilo, por ejemplo — o relacionado con las Artes del Libro , que ostentarà el nombre glorioso de don R. Miquel y Planas, acaso el hombre que lo amó más entre nosotros, que fué más fiel y abnegado a este amor al libro, a este mundo maravilloso de la letra impresa.

 “Recuerdo a Ramon Miquel y Planas”, article d’Arturo Llopis,  Destino, n. 720, 26 maig 1951.

Read Full Post »

“El 27 de març de 1903 es presentaren els estatuts de la Societat Catalana de Bibliòfils al Govern Civil per tal de complir la Llei d’Associació. Uns quants dies després, el 20 d’abril, en la sessió corresponent de la Societat es procedí al repartiment del número que cada soci havia de tenir. Aquesta operació es va fer per sorteig i donà el resultat següent tal com consta en l’edició dels estatuts impresos als tallers de L’Avenç, el dia 25 de maig del 1903: 1. D. Isidre Bonsoms; 2. D. Alexandre Cortada: 3. D. Ramon Miquel; 4. D. Alexandre de Riquer; 5. D. Lluís Guarro; 6. D. Jaume Massó Torrents; 7. D. Pau Font de Rubinat; 8. D. Antonio Rubió i Lluch; 9. D. Agustí Casas; 10. D. Emili Cabot; 11. D. Joaquim Casas Carbó; 12. D. Joan Rossell; 13. D. Eusebi Güell i Bacigalupi; 14. D. Joseph Triadó; 15. D. Jaume Andreu; 16. D. Santiago Rusiñol; 17. D. Francesch Matheu; 18. D. Ignasi de Janer; 19. D. Josep M. Thomas; 20. D. Joseph Sala; 21. D. Alfons Bonay; 22. D. Joseph Pin i Soler; 23. D. Frederic de Gomis; 24. D. Lambert Mata; 25. D. Juli Vintró; 26. D. Ernest Moliné i Brasés; 27. D. Rafel Patxot i Jubert; 28. D. Lluís Carles Viada i Lluch; 29. D. Àngel Aguiló; 30. D. Enric Batlló i Batlló; 31. D. Salvador Vilaregut i Martí; 32. D. Manuel Henrich i Girona. Hi havia, doncs, un total de 32 membres. El primer president fou el gran bibliòfil i promotor de l’exlibrisme, Pau Font de Rubinat, de Reus, i el secretari, Ernest Moliné i Brasés, advocat, historiador i editor de textos catalans antics.

L’article primer deia: “La Societat Catalana de Bibliòfils se proposa publicar o reproduir obres catalanes inèdites o rares que tingan interés a Catalunya y als demés reyalmes y territoris de llengua catalana”. En realitat, aquest objectiu era el mateix que uns quants decennis enrere s’havia proposat Marià Aguiló i Fuster ( 1825-1897), un dels prohoms de la Renaixença. Aguiló, amb l’edició de la seva Biblioteca Catalana en dotze volums i l’edició del Cançoner de les obretes en nostre llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV o XVI ( 1873-1900), fou un dels capdavanters del naixement de la bibliofília moderna a Catalunya, un moviment lligat íntimament a la reedició dels clàssics autòctons i al desig dels mateixos col·leccionistes d’esdevenir editors de llurs pròpies biblioteques. Fruit de l’esperit de la Renaixença i producte d’una època d’incipient industrialització, aquest tipus de llibre era conseqüència, d’una banda, de la revalorització del passat medieval i, d’una altra, de la realització força artesanal, que rebutjava la nova mecanització.

L’entitat pel fet de ser catalana podia organitzar les seves sessions arreu de Catalunya: “Cada any, en la darrera sessió, se designarà’l punt de Catalunya o altres territoris  de llengua catalana ahont se celebraran les sessions de l’any següent. Si res s’acorda, se tindràn a Barcelona”. La Societat havia de publicar, si més no, una obra cada any. Entre el 1905 i el 1912 – darrer any de la seva existència – publicà vuit llibres, dins de la tendència mediavalitzant tan preuada aleshores.

Amb tal finalitat, la Societat encarregà a Eudald Canibell (1858-1928) un tipus de lletra per poder editar amb cura i gran qualitat tipogràfica els seus llibres. Canibell, tot seguint el camí iniciat per Marià Aguiló, l’any1891 ja havia projectat un tipus Tortis i una sèrie d’inicials que assoliren un èxit notable. Però el 1904 dissenyà el denominat Gòtic Incunable Canibell, per encàrrec de la Societat Catalana de Bibliòfils.

Canibell va fondre conjuntament amb el gravador Sangenís tres cossos complets de caràcters – del 8, del 12 i del 24 -, que podien combinar-se amb l’anterior Gòtic Tortis, i que eren fruit de l’estudi de diversos caràcters gòtic. A més, Canibell creà també tres sèrie d’inicials gòtiques – monacals, ornamentades i policromes -. Aquestes creacions restaren aplegades en un bell opuscle d’estètica goticista que duia per títol Tipos góticos incunables para impresiones artísticas y ediciones de bibliófilo i que fou editat el mateix 1904 a les premses del taller Oliva de Vilanova, l’artífe principal de les arts plàstiques del començ del segle.

Com ja he remarcat en altres ocasions, la veritable importància d’aquest tipus rau que és l’única creació tipogràfica veritablement autòctona que es dissenya i que es fon al començament de segle a Catalunya, car gairebé la totalitat de material tipogràfic emprat normalment era d’importació, en general de procedència alemanya o francesa. Si bé l’ús d’aquest caràcter en el camp pròpiament del llibre fou molt reduït, en canvi, fou molt difós a través de petits impressors – participacions de casament, de bateig, diplomes, estampes de primera comunió, recordatoris de difunts, etc -, un tipus de treball en què fou utilitzat fins ben entrat el segle XX. De fet, amb aquest tipus la Societat Catalana de Bibliòfils edità només tres de les seves obres Libre de Santa María (1905), Istoria de Jacob Xalabin (1906) i Cançoner dels Comtes d’Urgell ( 1906).

Malauradament, però, la vida d’aquesta societat finí massa aviat, tot i que el seu esperit perviví en alguns editors, estudiosos i bibliòfils que continuaren editant alguns clàssics amb tota cura. El cas més rellevant i gran nom, com veurem al llarg d’aquest text, de la bibliofília catalana del segle XX fou Ramon Miquel y Planas ( 1874-1950).

La Societat Catalana de Bibliòfils”, escrit per Pilar Vélez en el llibre-catàleg Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats, editat pel Museu Frederic Marès en la seva col·lecció Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions. 5; Barcelona, 2000.

XQ          XQ           XQ          XQ           XQ          XQ           XQ

“ El libro antiguo, además de un objeto de estudio y elemento constitutivo del fondo de las bibliotecas, es también un objeto que se puede comprar y vender, una mercancía, por lo que lógicamente está sujeto a la ley de la oferta y la demanda. Pero el libro antiguo no es un articulo con precio fijo. En este objeto inciden diversas características muy destacables para la perspectiva que se presenta: es escaso, es bello, es difícil encontrarlo en perfecto estado, y, por consiguiente, suele ser también caro. Por esta causa, este mercado tiene algunas peculiaridades que lo aproximan más al mercado de la obra de arte o al de las antigüedades que al comercio del libro moderno, por ejemplo. Esta circunstancia justifica el hecho de que el mercado del libro antiguo difícilmente entra en relación con el mercado del libro nuevo, aunque siempre se pueden encontrar unas notables excepciones a esta regla. Los bibliófilos y las instituciones ( sus bibliotecas, en concreto) son quienes establecen la demanda de este mercado del libro antiguo y se preocupan de su adquisición, aunque, como se verá más adelante, los unos y las otras corresponden a características y perfiles completamente distintos. La bibliofilia como arte pretende la reunión de conjuntos armónicos de ejemplares relacionados por poseer una o más características comunes bien sea desde la perspectiva del contenido del libro, bien sea desde la perspectiva formal o, incluso, material. El fin es, por tanto, la propiedad del ejemplar que mejora sus propias cualidades al formar parte del conjunto. Las instituciones como compradoras de libros presentan perfiles y fines similares, aunque no siempre.

El libro como objeto de comercio tiene un precio y un valor en cuya estimación intervienen un número muy importante de variables. Algunas tiene que ver con la obra, otras con el ejemplar y otras son completamente ajenas al propio objeto. Las circunstancias que intervienen en el valor del libro generalmente inciden en su precio, pero es preciso hacer constatar que valor y precio no siempre son magnitudes equiparables. Establecer el equilibrio entre ambos parámetros es propio de profesionales muy especializados. No se debe olvidar que en el valor de un libro intervienen una serie de factores muy próximos a la subjetividad, mientras que en el precio se deben tener en cuenta esencialmente los factores objetivos.

La oferta profesional, más fiable, proviene esencialmente de las librerías anticuarias y casas de subastas. Este tipo de establecimientos, altamente profesionalizados, son los intermediarios entre el particular que se desprende de un libro antiguo y el particular o institución que lo adquiere. En este tránsito del libro, estos establecimientos intermediarios ofrecen, además de las garantías derivadas del análisis profesional del objeto que pone el mercado, el valor añadido de sus productos ( localización y focalización de la demanda, determinación de la importancia del ejemplar, limpieza, encuadernación y pequeña restauración si se precisa, descripción pormenorizada del mismo…). Se trata de negocios que están sujetos a las mismas exigencias que el resto de los negocios que se dedican a la intermediación. Estos profesionales se reúnen en asociaciones nacionales e internacionales que han establecido los principios morales sobre los que se guían, esto es, unos códigos deontológicos de la profesión. Entre los focos de distribución de libro antiguo son de capital importancia las ferias, ya que se concentran la oferta de la mercancía y producen, por esta causa, la atracción de aquellos que desean adquirir un libro antiguo.

El mercado del libro antiguo”, Manuel José Pedraza Gracia en el llibre El Libro Antiguo, Editorial Síntesis, Madrid, 2003, p. 363. Col·lecció Bibliteconomía y Documentación. Llibre escrit per M.J. Pedraza Gracia, Yolanda Clemente i Fermín de los Reyes.

Read Full Post »

Enquadernacions pintades- Memòria de l’estudi sobre les enquadernacions pintades per Louis Jou, conservades a la Fundació Jou, realitzat l’any 2012.

Arquitectes de llibres.

Finalment, em referiré a la feina feta pels “faedors” especials promotors de llibres de bibliofília. Només uns pocs han assumit l’única responsabilitat de projectar, dirigir i produir els seus llibres. Per això, alguns autors els han donat el títol d’“arquitectes de llibres”.

Si acomodem el concepte d’arquitecte a la feina feta per aquests peculiars creadors del llibre, podríem definir-los com: “aquelles persones que practiquen o professen l’art de fer llibres, i que dirigeixen la seva elaboració a través de plànols concebuts prèviament per ells. ” És sabut que algunes activitats han utilitzat el terme arquitecte per elevar, de manera perceptiva, la qualitat de les seves aportacions. Ja l’any 1893, William Morris es referia a la “ordenació arquitectònica del llibre” i Charles P. Kindlerberger va ser distingit com a “arquitecte” del Pla Marshall, o Alfred Bosch, guanyador del Premi de les Lletres Catalanes de 2004, va afirmar que l’esforç literari del llibre guanyador aquell any rau en la seva “arquitectura”.

Tenim André Suarès, que, l’any 1925, va distingir el català resident a França, Lluis Jou, com a “arquitecte del llibre”; la revista Selecciones Editoriales, considerava als anys 50 un altre català, Jaume Pla, com a arquitecte del llibre i, l’any 2001, Francesc Puig Rovira va concebre Miquel Plana, a la publicació Bibliofilia a Catalunya, d'”autèntic arquitecte del llibre”.

Cal destacar la rellevant tasca dels catalans Lluis Jou, Jaume Pla i Miquel Plana en la confecció de llibres bibliòfils. Eren fidels seguidors dels principis de Charles Edouard Jeanneret (Le Corbusier), que admirava l’ordre que provenia de les idees utilitàries: “on hi ha ordre hi ha harmonia”; també des del pensament de l’arquitecte Pere Benavent que es referia a la necessitat del contacte material de l’arquitecte amb l’obra, “hi ha edificis que revelen clarament la presència o absència de l’arquitecte” i també tenia present el professor de la Universitat de Glasgow Mike Hansell qui , en una entrevista a Barcelona fa un temps, volia dir que entre els humans es podien trobar arquitectes i constructors. El primer, va dir, va crear bellesa, va innovar.

L’ordre, l’harmonia, el plaer per la feina ben feta, l’atenció personal continuada, la innovació, la creació de bellesa són, entre altres coses, el que trobem a la majoria de llibres d’aquests promotors de llibres “faedors”. A continuació es mostren algunes d’aquestes publicacions.

Lluís Jou

Anatole France. Les opinions del Sr. Jérôme Coignard. París: Les cent Bibliophiles, 1914. Xilografia de Jou. Primer missatge de Jou.

Pierre de Ronsard. Sonets per a Hélène. París: Les Livres de Louis Jou, 1927. Xilografía de Jou. Enquadernació.

Oscar Wilde. Salomé. París: Les Mèdecins Bibliophiles, 1932. Xilografías de Jou. Enquadernació.

Anatole France. Illa dels pingüins. París: Lapina, 1926. Puntes seques i xilografia de Jou.

André Suarès. Músics. París: Les Livres de Louis Jou, 1931. Xilografías de Jou.

Jaume Pla

Rafael Benet. Arcàdia sense mite. Barcelona: S. Salvadó i Cots, 1934 (però, 1944). Aguaforts de Jaume Pla. Segurament el primer llibre de Jaume Pla.

Joaquim Ruyra. Les Coses Benignes. Barcelona: S. Salvadó i Cots, 1935 (però, 1945). Aguaforts de Jaume Pla. Enquadernació.

Ramon Llull. El llibre de les bèsties. Barcelona: S.A.D.A.G., 1947. Aguaforts de Josep Granyer. Portada. ROSA VERA.

Ramon Llull. El llibre de les bèsties. Barcelona: S.A.D.A.G., 1947. Aguaforts de Josep Granyer

Jaume Pla. No. Poema de Joan Teixidor. Títol. ROSA VERITAT. Punta seca i burí.

-Autors diversos. Dotze temes de circ. Barcelona: S.A.D.A.G., 1959.1984 Gravats de diferents artistes i diferents tècniques. Títol. ROSA VERA.

Francesc X. Puig Rovira. 12 gravats i un autoretrat de Jaume Pla. Barcelona: Gràfiques Laietana, 1982. Gravats de Jaume Pla de diferents tècniques. Portada- ROSA VERA.

Miquel Plana

-Isidor Mari. Eivissa. Olot: Miquel Plana, 1976. Linòleum de Miquel Plana.

Joan Perucho. Un silenci oblidat. Olot: Miquel Plana. 1993. Els gravats en sucre de Miquel Plana.

José Hierro. Fe de la vida, vint-i-dos poemes de José Hierro. Olot: Impremta Aubert, 2003.

-Autors diversos. Mostres. Olot: Miquel Plana, 2002. 33 mostres tipogràfiques.

Tot i que hem observat que, en general, es van produir dos tipus de llibres durant els primers temps de la bibliofília catalana contemporània. d’una banda el consuderat erudit i, de l’altra, el que va presentar aportacions més globals -va haver-hi posteriorment, sobretot després de la nostra guerra civil, una disminució de la presència d’obres de la primera tendència i es van anar imposant a les de la segona. Més tard, arran dels canvis tecnològics experimentats en els tallers d’arts gràfiques, es van començar a editar llibres pertanyents al que s’ha arribat a denominar; noves tecnologies.

Desapareixerà la bibliofília a causa de les noves tecnologies? En ocasions anteriors una crisi ha produït un renaixement. Cultura oral, cultura escrita, cultura cibernètica. El nostre soci. Miguel Herrero de Miñón, va afirmar en una conferència celebrada a la nostra seu fa un temps, que la permanència del llibre de bibliòfil per a ell estava assegurada perquè és el “… principal testimoni de la història humana i l’instrument privilegiat del diàleg intergeneracional i la intercultural”. Crec que l’important d’un llibre de bibliofília no és la tècnica amb què es produeix, l’essencial és aconseguir obres de qualitat global. Si en l’edició del llibre, a més d’exigir la plenitud del text, s’adopten els procediments més qualificats per preservar-ne les característiques de qualitat, podem seguir parlant de llibres de bibliofília, de bibliòfils i, per tant, de bibliofília.

Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015.

Read Full Post »

 3. Associació de Bibliòfils de Barcelona (ABB) ( 1944)

Segons el conegut llibreter i bibliòfil Josep Porter, durant la dècada dels vint va rebre la visita en diverses ocasions de diversos bibliòfils catalans per tal d’organitzar una associació. Porter estava disposat a participar en la seva constitució, però sempre va posar com a condició que es donés a la forma del llibre que es pretenia editar tanta importància com al seu text. Pensava que: el text, la tipografia, la decoració i la il·lustració havien de donar, com a resultat final, una obra d’art perquè per a ell: “això és , de veritablement, bibliofília”.

            Van passar els anys -la guerra civil va marcar un parèntesi- i no va ser fins al 1943 que alguns bibliòfils barcelonins van restablir contactes en aquest sentit. El marquès de Mura va rebre la visita de l’industrial Cayetano Vilella Puig per parlar de la possibilitat de crear una entitat que aglutini una selecció de bibliòfils a la capital catalana. El projecte va ser compartit per un bon nombre d’amants del llibre, entre els quals s’imposaven dos criteris diferents: un d’idees tradicionals, com Ramón Miquel y Planas, Pau Font de Rubinat i Ramón Montaner, que es van inclinar per publicar obres rares o inèdites. un altre que mostrava una visió més moderna de la bibliofília tot valorant, especialment, la perfecció intrínseca de les edicions. Aquests últims desitjaven que les publicacions de la nova associació no fossin com en aquell moment en altres societats espanyoles: “meres exhumacions de llibres rars”, van insistir a donar la mateixa importància ambdues: “al contingut i al continent”.

            Porter, aquell mateix any (1943), va rebre la visita d’Alfonso Macaya, Joan Prats i Joan Sedó Peris-Mencheta per tractar el mateix tema. Unes setmanes més tard, va rebre la visita del marquès de Mura, Cayetano Vilella i Pedro Gil de Mora. Finalment, Joan Prats va citar Josep Porter al restaurant El Parador del Hidalgo, situat al passeig de Gràcia de Barcelona (després conegut com Kansas i New Kansas). Va ser allà on els marquesos d’Asta i Ramón Miquel y Planas es van unir als bibliòfils que acabo d’esmentar per fer una reunió que va concloure amb la decisió final de fundar la desitjada societat de bibliòfils.

Imatge a Barcelofilia

L’Associació de Bibliòfils de Barcelona, ​​entitat que encara avui es troba plenament activa, va iniciar el seu funcionament de facto el 18 de maig de 1943, encara que no va ser fins al 21 de març de 1944 que, “autoritzat gràcies a la bondat del governador civil i Cap Provincial del Moviment”, va poder celebrar la seva reunió fundacional. L’acte va estat presidit per Alfonso Macaya, al Palau de la Virreina situat a la Rambla de Barcelona.

            En aquella ocasió es va informar sobre els objectius de la societat inspirats en idees d’una certa “elasticitat i modernitat”, separades dels principis “metòdics i inalterables” d’altres societats bibliòfiles. També es va assenyalat que els estatuts: “encara segueixen els tràmits legals per a l’aprovació”. Cal destacar que en aquella època, en els primers anys de la postguerra, no era fàcil obtenir l’autorització oficial per a la celebració de reunions, i menys encara per constituir una associació. Finalment, els estatuts es van aprovar el 17 de juny de 1944. L’autorització es va obtenir amb més rapidesa de l’habitual -tres mesos- probablement per l’alt estatus social de la majoria dels membres de l’associació. Un parell d’exemples van ser l’alcalde de Barcelona, ​​​​Miguel Plana i Mateu, i l’aristòcrata i ambaixador, duc de Berwick i Alba.

            La idea inicial era constituir una associació limitada a 50 socis, però es va haver de desestimar perquè el nombre de sol·licituds rebudes superava amb escreix aquesta xifra. El límit es va ampliar a 100 socis, més 25 places per als col·lectius. Fa uns anys aquest límit s’havia d’elevar a 150 socis individuals i 25 col·lectius.

            Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015.

( cont.)

Sant Pere de les Puel·les, un referent en la restauració de llibres

XQ         XQ         XQ         XQ         XQ         XQ         XQ

Foto Sant Jordi del diari ARA

Qué decir de Sant Jordi, la fiesta nacional del librero… o su calvario. Trabajar en una librería ese día hermana al profesional del asunto con sus colegas de los grandes almacenes en la inauguración de las rebajas. El resultado es el mismo; parece que va a caer un gran meteorito y hay que hacer acopio de víveres porque el mundo se acaba. Volvemos a la imagen del niño perpetrador de trastadas y al padre paciente soportando toda clase de atropellos. Es una lucha titánica y feroz: unos por encontrar el libro del día que ya está agotado ( con su consiguiente cabreo) y otros haciendo esfuerzos indecibles por no perder los estribos. Al mismo tiempo, en las casetas de los escritores se dan un baño de multitudes, ejercitando el juego de muñeca, esgrimiendo sonrisas y ajenos a estas pequeñas tragedias domésticas.

Pese a que durante muchos años en Catalunya, donde el impacto es mayor, el gremio ha intentado infructuosamente ubicar la celebración de tan festivo acto en un calendario más flexible, ofreciendo incluso descuentos en días precedentes, el cliente no está por la labor de perderse la fiesta. Las cifras de facturación suelen ser elocuentes y el balance final es el mismo: hay que darse marcha en un solo día.

Por eso el profesional que lleva años no deja de sorprenderse al contemplar, un año sí y otro también, idénticas situaciones repetidas de forma automàtica. Colas, apretujones, masas de gente para arriba y para abajo, lipotimias y lo que haga falta. Hasta algún librero en un acto de autoengaño jura y perjura que no volverá a pasar por semejante calvario, pero al año siguiente sigue ahí porque, en secreto, a él también le va la marcha, y como sus amados clientes no quiere perderse todo ese carrusel de emociones donde se une la festa, el estrés y, para qué negarlo, cierto grado de masoquismo no reconocido.

Durante ese día el librero apenas puede dar un paso más allá del mostrador, so pena de ser abordado o aplastado como si fuese una estrella del rock. Aunque para el pobre profesional la sensación más cercana a la del protagonista de una película de zombis que trata desesperadamente de sacarse de encima decenas de brazos y manos que lo sujetan mientras intenta huir de aquellos que vocifran sobre títulos que ya ni reconoce.

Es un buen día para sanear el fonfo de la librería sin tener que recurrir a las devoluciones y suelen suscitar situaciones insólitas. Los clientes acaban por llevarse ejemplares que estaban destinados al olvido y, por el contrario, muchas propuestas del día, predestinadas al éxito por los editores, vuelven a sus cajas tal y como entraron.

También aparecen aquellos, despistados o haciéndose  el despistado, portantes de una lista interminable de textos universitarios para sacar una mísera tajada aprovechando el descuento de la jornada. Y todo ello pese al peligro que conlleva desatar la furia de los impacientes y la ira de los libreros sabedores de los peligrosos resultados que pueden acarrear reacciones imprevistas, motivadas por la histeria y el caos.

Pero si existe un colectivo que trabaja en esta jornada y merece una medalla a la paciencia, es el de cajeras/os. Si tienen la suerte de guarecerse tras un sólido recinto, digamos lo más parecido a un fortín, podrán soportar con bravura el asedio constante de clientes durante prácticamente doce horas interminables. Allá tendrán que echar mano de toda una gama de recursos para no verse atropelladas. Y a fe que lo consiguen.

Las situaciones recorren todo el espectro de las emociones humanas. La desesperación, la violencia esporádica ( solo verbal, eso sí), el llanto; ese niño que se ha perdido, esos que se pelean en la cola, aquellos que, paciente o impacientemente, esperan para pagar. Aquel con un libro para su ser querido, aquel con quince ( o quiere mucho a su familia o tiene un batallón de amantes). Pero es una gran fiesta… Diversión y cansancio se reparten por igual y el pobre librero recoge algunos merecidos beneficios en un negocio donde los resultados económicos suelen ser menores de lo deseable.

Sant Jordi o día del libro” en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed. Comanegra, Barcelona, 2008. Pp.42-45.

Diada de Sant Jordi a Sant Cugat. FOTO: Bernat Millet

Read Full Post »

Amb moltes ganes de que arribi el dia 8.

Aquest any, 2023, 32 llibreries, més que els anys 2020, 2021 i 2022, però molt lluny del nombre de llibreries des de 1980 fins a 1990, que van arribar  a ser entre 50 i 61 llibreries, per no dir res de l’any 1977 en què hi havia 80 llibreries.

El pregó d’enguany el farà el poeta, assagista, biògraf i crític d’art, José Corredor-Matheos (1929) i el cartell és de Sixe Paredes (Barcelona, 1975).

No hi ha manera de que els llibreters s’animin una mica. Molts llibreters (quasi tots) s’han passat a vendre per internet ( Todocoleccion, Iberlibro, Uniliber, etc.). A Catalunya hi ha més de 500 “llibreries de vell”, la major part venen per internet. I dic més de 500 perquè en el Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya i Andorra n’hi ha 469 ( algunes tancades), i moltes no hi són perquè estan a internet i quasi no posen dades, ni d’on són ni telèfon, moltes d’aquestes només posen un correu i no tenen espai físic per vendre llibres. També és possible que algunes me les hagi deixat:

Mapa de Llibreries de Vell a Catalunya i Andorra

Si esteu interessats en conèixer els mapes de la resta d’España i de la Catalunya del Nord estan en aquest vlok.

En aquesta 72a Fira trobarem a faltar llibreters que han estat molts anys animant la Fira, com Costa, Millà, Rodès.
          Malgrat totes aquestes coses crec que les fires del llibre de vell no s’acabaran mai, són llocs on es gaudeix molt dels llibres, on es passen bones estones i hores com si res, sempre que hi he anat, no tant com jo voldria, mirar, tocar, remenar (amb cura en algunes parades), olorar, llegir, xerrar s’ha m’ha fet molt curt, encara que hi hagi estat matí i tarda un parell de dies, o tres.

En aquesta edició l’exposició serà : “Jazz i l’avantguarda artística de postguerra. Els quatre Salons del Jazz de Dau al Set i del Club 49 del Hot Club de Barcelona, 1951-1957, comissariada per Aitor Quiney i que promet ser molt interessant. El Gremi de Llibreters ha volgut acompanyar l’exposició amb un llibre amb l’estudi central del comissari, on explora la relació de l’avantguarda catalana i el jazz, aportant dades inèdites i obres originals.

També hi haurà una exposició:  Vita Libris, que busca el mecenatge de tothom per a recuperar llibres importants de la literatura catalana.

I quan acabi aquesta Fira, el dia 25, els que vulguin poden anar a la 33 Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo de Madrid 2023, organitzada per Libris: Asociación de libreros de Viejo, com cada any, excepte els anys 2021 i 2022 per la pandèmia, des del dia 28 de setembre fins al 15 d’octubre, amb (trenta i escaig)  llibreries de tota España.

A Madrid, a la primavera ja en van fer una, com cada any menys el 2021 i el 2022 per la pandèmia, va ser la 45a Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid, organitzada per l’Asociación de Libreros de Lance de Madrid , amb la participació de 37 llibreries.

De Fires del Llibre vell en fan a tota España, la de València és una altra de les importants pel número de llibreters, aquest any han fet la 46a Fira del Llibre Antic i d’Ocasió amb 28 llibreries.

Una altra Fira molt interessant és ARTSLIBRIS (Fira Internacional de les Publicacions d’Artista), en la que es va fer a Barcelona aquest any, el juny, hi havia uns 100 expositors de tota España i de llocs com: Ciutat de Mèxic, Wiesbaden, Berlin, Buenos Aires, Lisboa, Santiago de Chile, Milà i Torino.

Per saber més sobre Fires del Llibre ( nous i vells) a Catalunya l’any  2023, podeu mirar el llistat editat per l’Institut Català de les Empreses Culturals; , i si viatgeu per España i esteu interessats en llibres nous i vells podeu mirar els mapes de Ferias del Libro de España.

Ah! I també podeu anar a la 40a edició de la Setmana del Llibre en Català,  entre els dies 8 a 18 de setembre, al Moll de la Fusta , on podreu triar i remenar tota mena de llibres, perquè entre els expositors trobareu els de 193 segells editorials, 24 llibreries, 1 distribuïdor, 10 universitats i 14 institucions d’arreu dels Països Catalans.

Setmana de la qual en fan més rebombori, més anuncis i més propaganda, com des de l’Ajuntament, per exemple, des d’uns quants dies abans, però no és el mateix ni de lluny que la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ( i Nou).

 Us desitjo a tots una bona Fira.

(Si voleu més informació mireu la pàgina del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, organitzadors de la Fira)

Read Full Post »

“ Des dels seus orígens al segle XV fins a les portes del segle XIX el gravat al burí ha esta una tècnica d’interpretació vinculada a la seva funció reproductora d’obres d’art, bàsicament pintures, al servei de les quals estava el gravador. Així, doncs, allò que diferencia el gravat de la resta de disciplines artístiques, a part dels seus propis i laboriosos processos de treball, és el seu caràcter de reproductibilitat en ser obra múltiple seriada. Aquest fet confereix al gravat un lloc únic, preferent i insubstituïble, entre tots els mitjans artístics.

La història del gravat a Occident, precedida d’una història del gravat encara més antiga a Orient, contempla un seguit d’històries paral·leles referides al naixement i l’evolució de cadascuna de les tècniques tradicionals que el conformen amb els seus propis procediments de treball. Alhora, està fondament relacionat amb altres disciplines artístiques com el dibuix, la pintura, l’escultura o la fotografia. Les tècniques de gravat són quatre, cadascuna amb els seus diversos procediments de treball directe o indirecte sobre la planxa o matriu, atenent al material que utilitza l’artista: la xilografia o gravat en relleu sobre fusta; la calcografia o gravat en buit sobre metall; i, per extensió, i analogia, la litografia o gravat pla sobre pedra, i la serigrafia o gravat a través del sedàs d’una tela.

Històricament parlant, pel que fa a l’origen i la difusió de les tècniques, la primera en aparèixer fou la xilografia a fibra al segle XIV, a Alemanya, que experimentà una gran florida fins a final del segle XV, sobretot en la il·lustració de llibres. Ve a tomb recordar que els primers llibres impresos apareguts fins el dia 31 de desembre de 1500 reben el nom d’incunables. Fins a mitjan segle XVI el llibre imprès convisqué amb el llibre manuscrit i se n’aprecia una certa continuïtat, tot i que aquest anà desapareixent de forma progressiva. La xilografia perdé protagonisme i anà caient relativament en desús en favor de la calcografia per les seves capacitats expressives. Tanmateix, al segle XVIII la xilografia tornà a renèixer gràcies a l’anglès Thomas Bewick (1753-1828), que treballà la fusta a contrafibra o a testa.

Heus ací, doncs, com el gravat calcogràfic s’anà imposant des del segle XVI fins al segle XIX i fou acceptat i valorat pels seus efectes pictòrics, per la seva precisió i per la seva vibració lluminosa, afavorida del clarobscur. Els tallers i les escoles de gravat més importants d’Europa aparegueren a Itàlia i Alemanya al segle XVI dedicats, quasi de forma exclusiva, a la impressió de llibres religiosos com bíblies, psalteris i missals. Al segle XVII, hi destacaren els Països Baixos i es passà la capitalitat a França durant el segle XVIII. En el tombant del segle XVIII al XIX, Alois Senefelder (1771-1834) inventà la litografia – “gravat” pla sobre pedra -, prodigada, sobretot, entre els artistes preromàntics i romàntics, i a principis del segle XX aparegué la serigrafia, basada en la impressió a través de la trama i l’ordit d’una tela i aplicable a tota classe de suports tridimensionals.

Durant els sis segles d’existència del gravat a Occident i abans que aparegués la fotografia a principis del segle XIX, el gravat ha complert, prefotogràficament, les funcions que avui s’atribueixen a aquesta disciplina, és a dir, la seva capacitat de reproduir-se i multiplicar-se a base de còpies, tal com hem avançat. Des del Romanticisme ençà, lluny de la seva funció reproductora i interpretativa sotmesa a altres arts, el gravat s’ha fet un merescut espai en el món de l’art mostrant el valor espiritual i estètic de la seva pròpia essència. Durant la primera meitat del segle XX, el gravat de creació ressorgí en alguns moviments de l’art contemporani com el cubisme, l’expressionisme o el Surrealisme, fins al punt que es pot dir que, en l’actualitat, molts artistes realitzen obra gràfica com un mitjà més d’expressió en les seves creacions.

És per aquesta raó que, actualment, ja que el gravat no compleix la funció de copiar o reproduir imatges com abans, se’l qualifica d’obra gràfica original perquè és el resultat d’una creació artística lliure en la qual l’artista intervé directament. Històricament, si la bibliofília i el col·leccionisme d’estampes va tenir un paper important en la valoració de l’obra gràfica per la seva aura esteticista i romàntica, en l’actualitat el gravat s’ha vist potenciat amb la creació de tallers i gabinets d’estampes, la celebració de biennals i triennals, d’exposicions i concursos, i el seu ensenyament torna a impartir-se en les facultats de Belles Arts.

Orenes i Navarro, Francesc. «Aproximació a la col·lecció de gravats i goigs de Josep Joan Piquer i Jover dipositats a l’Arxiu Comarcal d’Osona». Ausa, [en línia], 2016, Vol. 27, Núm. 178, p. 839-76. https://raco.cat/index.php/Ausa/article/view/327430 [Consulta: 27-07-2021].

( Imatges de l’article )

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El tráfico de libros extranjeros fue liso y llano en tanto estuvo vigente la primera ley sobre el arte de imprimir, promulgada por los Reyes Católicos en Toledo, el año de 1480, a los seis de la implantación de las artes gráficas en España. En ella se determinaba que los mercaderes de libros no pagaran derechos algunos por la introducción de obras extranjeras en España, considerando “ cuanto era provechoso y honroso que a estos Reinos se trajesen libros de otras partes, para que con ellos se hiciesen los hombres letrados”. La ganga importadora, sin embargo, duró bien poco. En 1502, una pragmàtica de los mismos Reyes Católicos, recuerda que “ no se vendan ningunos libros de molde que trajesen de fuera de los Reinos, de ninguna facultad ni materia que sea, ni obra pequeña ni grande, en latín o en romance, sin que sean vistos y examinados y sin tener real licencia y especial mandato” de los presidentes de las Chancillerías de Granada y Valladolid, de los arzobispos de Granada, Toledo y Sevilla y de algún obispo en alguna ciudad. Se penaba a los trasgresores con la quema de libros en la plaza pública donde los vendieran, la incautación del dinero de los que hubiesen vendido y una multa de tantos maravedises como valiesen los libros quemados. Mas adelante, en 1558, Felipe II da una vuelta de tuerca sobre el comercio de libros, importante por las penas que anuncia. En esta pragmàtica sanción se ordena que ningún librero traiga, ni meta, ni tenga, ni venda ningún libro, ni otra obra impresa, de las vedadas y prohibidas por el Santo Oficio de la Inquisición, so pena del perdimiento de todos los bienes y pena de muerte del infractor. Y, por último, dentro de la presión cada vez más férrea sobre la industria editorial, que afecta muy directamente a los mercederes y libreros, se publica la pragmàtica de 1598, y prescribe: “ que nadie puede vender libros impresos, dentro o fuera del reino sin que primero fuesen tasados por el Consejo Real, bajo multa de diez mil maravedises y pérdida de todos los ejemplares. En la ordenanza se fijaba el precio de venta de cada volumen según el número de pliegos que tuviese, a cuatro maravedises por pliego, “ para que se sepa lo que se ha de llevar y no se venda de otra manera”. Es el control gubernativo sobre el valor de los libros basado erróneamente en el número de páginas, sin tener en cuenta la categoría del original y las dificultades técnicas de la edición. La ley, que estuvo en observancia durante dos siglos, hasta que fue derogada por Carlos III, era nefasta tanto para los autores como para los impresores y libreros, y a estos, concretamente, le afectaba en sus defensas comerciales. José Eugenio de Eguizábal, exégeta de la legislación española sobre la imprenta, escribía en 1873 que la ley perjudicó gravemente el progreso de la industria editorial.

En Europa, por entonces y ante las mismas previsiones oficiales, los libreros ambulantes y los estables, los comisionistas y los editores adoptaron la fórmula de reunirse dos veces por año, en primavera y en otoño, para convenir y negociar pliego por pliego las ediciones y fijar los descuentos a los vendedores, a fin de mantener el tráfico del libro e, incluso, de aumentarlo. De estas reuniones nacieron las Ferias de Frankfurt y, más tarde, la de Leipzig, que han mantenido hasta nuestros días su posición como centros del comercio alemán de libros, y como referentes europeos de la producción bibliográfica. Es el momento de la aparición de los “ catálogos de feria”,  que comienzan a imprimirse en el último tercio del XVI y reciben los fondos y novedades de las editoriales que se exponen a la venta, precedente de los actuales catálogos de las Ferias del Libro”.

El vendedor de libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.

Read Full Post »

“ El 21 de novembre de 1950 el “Real Círculo Artístico ( Instituto Barcelonés de Artes)” organitza una conferència a càrrec de l’autor del present llibre, amb l’exposició de vint-i-cinc ex-libris seleccionats de la col·lecció d’Agustí Arrojo, i un original inèdit i un aiguafort, obres realitzades pel propi conferenciant.

En aquest mateix mes i any l’Excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona organitzà un concurs per a l’ex-libris de la Biblioteca del Museu d’Art Modern de la ciutat, i obtingué el premi el dibuixant i gravador Ricart per la seva xilografia. Simultàniament s’organitzà també, per l’Institut Nacional del Llibre Espanyol, un altre concurs per a l’ex-libris del gremi de llibreters barcelonins, i s’otorgà igualment el premi a una xilografia d’en Ricart. El mateix Institut, junt amb la Biblioteca Central de l’Excel·lentíssima

Biblioteca Museu Art Modern Barcelona

Diputació de Barcelona, organitzà, a la sala d’exposicions d’aquesta biblioteca, durant els dies 5 al 20 de desembre de 1950, una molt interessantíssima exposició d’ex-libris, en la qual prengueren part tots els col·leccionistes espanyols, amb importants aportacions de les col·leccions del Museu d’Art Modern de Barcelona i les de la pròpia Biblioteca Central. En l’acte de la clausura d’aquella exposició l’autor d’aquesta obra donà una conferència sobre el tema: Breu historial de l’ex-librisme i els nostres ex-libris. Havia estat, així mateix, encarregat oficialment de realitzar l’ex-libris per a la Biblioteca Central de l’Excel·lentíssima Diputació de Barcelona, obra que s’exposava en l’esmentada exposició d’ex-libris.

Encara en aquest mateix any (1950), la Secció de Cultura de la Unió Cooperativista Barcelonesa va efectuar, amb èxit, la seva primera exposició d’ex-libris, iniciadora de las que es proposa organitzar anualment.

El juny de 1951 va tenir lloc a l’Institut Britànic de Barcelona una molt interessant exposició d’ex-libris realitzats amb gran mestria pel culte artista Joan Estiarte.

De l’1 al 15 d’agost del mateix any, a Masnou, tingué lloc la II Exposició d’Ex-libris, organitzada per la Biblioteca de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, amb les col·leccions de la pròpia Biblioteca i les dels Laboratoris del Nord d’Espanya, Josep Llop i Victorià Torres.

El 8 de setembre la Unió Cooperativista Barcelonesa organitzà per mitjà de la seva Secció de Cultura, la segona exposició d’ex-libris.

I, per fi !, fou el febrer de 1950 quan el cervantista i bibliòfil Joan Sedó Peris-Mencheta, diputat provincial i ponent de la Comissió de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, junt amb els col·leccionistes Antoni Martínez, Joaquim Maria Casas i Ros, Josep Batlle i Tejedor i Santiago Rosal, convoquen a tots els ex-libristes barcelonins a l’assamblea de constitució de l’entitat “ Asociación de Ex libristas de Barcelona”.

El president de la “A. E. B.” barcelonina és l’inteligent ex-librista Joaquim Maria Casas i Ros; president honorari, el culte bibliòfil Joan Sedó Peris-Mencheta, i de mèrit, el degà dels col·leccionistes catalans, Santiago Rosal, havent estat anomenat, també, soci de mèrit el dilecte artista gravador català resident a Madrid Francesc Esteve i Botey, un dels degans del nostre ex-librisme.

La “A. E. B.” publica un butlletí molt interessant i magníficament editat, a càrrec d’una Comissió dins la “A. E. B.”, formada per Joaquim Maria Casas i Ros, l’exquisit artista ex-librista Joan Estiarte i Samsó i els destacats col·leccionistes Agustí Arrojo i Muñoz i Pau Wunderling i Berger.

En la “A. E. B.” s’ha establert el premi anual “Joan Sedó Peris-Mencheta”, de mil cinc-centes pessetes, al millor ex-libris realitzat a l’aiguafort o xilografiat per a la Biblioteca de la “A. E. B.”, el qual premi serà atorgat el dia de l’aniversari de la fundació de l’associació.

Amb tal motiu, el 10 de febrer del present any 1952, la “Asociación de Exlibristas de Barcelona” efectuà una exposició de les obres presentades al primer concurs del “Premi Sedó Peris-Mencheta, 1951”. Obtingué el premi Antoni Gelabert. L’obra, veritablement magnífica, d’aquest sensible artista i gravador, que sempre ha sentit amb emoció i sinceritat l’ex-librisme, és ben mereixedora del premi obtingut. Havent-se presentat al concurs molts bons treballs, fou necessari concedir dos accèssits, que varen correspondra a Joaquim Pla i Dalmau, de Girona, i a Lluís Alegre, que hi concorregué des de Roma. Al mateix temps es féu coincidir al local del Cercle Artístic una interessant exposició-homenatge a l’iniciador de l’ex-libris modern a Espanya, Alexandre de Riquer. El magnífic retrat de l’homenatjat, dibuixat admirablement al carbó per Ramon Casas, propietat del Museu d’Art Modern de Barcelona, ocupava un lloc en l’exposició, com presidint-la, talment com si l’iniciador dels nostres ex-libris moderns encara ens presidís amb aquell entusiasme que ho féu en vida. No sembla sinó que és ara quan estem en el veritable renaixement ex-librista espanyol.

… L’ex-librisme espanyol, conscient del seu lliure albir, sabrá refer-se i retornar a aquell temps en què adquirí honors de sentiments intel·lectuals, als quals jamai ha renunciat, i fou l’admiració del món sencer. El món es jove i va prenent fisonomia a força de sotregades. Creiem que Espanya pot esdevenir la nació ex-librista més destacada de l’ex-librisme mundial.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

Alexandre de Riquer, retrat de Ramon Casas

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ    XQ   XQ

“ Los libros y los libreros de viejo.

También los libros tienen lugar en nuestras ferias; las esquinas están entonces oprimidas más que nunca del peso de los carteles, seguidos unos de otros forman diversas filas, y componen una historia viva de nuestra literatura actual, porque entonces se vuelven a anunciar muchas obras atrasadas que no se pudieron vender o de las que aún quedan algunos ejemplares, y se publican también otras de nuevo; se sabe que los libros no se venden mal en este tiempo.

Hay también almonedas de libros que igualmente llenan y pueblan toda la Villa; se ven altas montañas de gruesos infolios en pasta, o en pergamino, que suelen venderse en peso y con la mayor equidad; estos libros suelen ser de Leyes, de Filosofía, Aristotélicos, o tratados de Medicina; como sobre estas tres Facultades se han escrito tantos libros inútiles y ridículos, se hallan en los camaranchones bibliotecas enteras de ellos, que sirven por buena suerte de envolver especias. Por entremedias de tanto fárrago suele hallarse algo de bueno, y entre un montón de pesados, confusos e inútiles comentadores, intérpretes y explanadores encontrarse alguna vieja y antigua edición de la “Odisea” de Homero, en griego.

Por esta razón los literatos escudriñan estas librerías de viejo ( démoslas este título) y las vuelven y revuelven, hojean, miran y examinan los libros, apartan a un lado lo inútil y dexan sólo lo útil; de este modo se hacen con las obras raras y universalmente estimadas, y con las antiguas y apreciables ediciones.

Biblia complutense, Alcalá, 1520

Los petimetres de la Literatura, pues también en la Literatura hay petimetres, y los eruditos a la Violeta, dos nombres quasi sinónimos, se entrometen en los corros que cercan los estantes de los libros, los trastornan y revuelven todos, los hojean de arriba a abaxo, miran las láminas y el lugar de la edición, dicen con un grande arqueo de cejas que son de Amberes o Antuerpia, preguntan por una edición de la Biblia Políglota de Alcalá, mascullan entre dientes un poco de Griego, o de Hebreo, cuyo sentido no comprenden, hablan de Catulo o Tíbulo y entonan en estilo poético algunos versos de estos apreciables poetas, chocan luego con Despreaux, y con un afectado y fastidioso gangueo recitan malamente algunas de sus sátiras. “ Esta ahora se ha hecho muy rara” – dicen tomando una en las manos -; merece una nueva edición; aquella de allí aún podría sufrir dos; el autor de la otra es muy amigo mío. Dice uno, hombre de gran talento, pero mala cabeza: “ Quisiera hacerme con la primera edición de esta obrilla – dice otro – ; es apreciable, por la claridad y hermosura de los caracteres”.

La charla de estos papagayos dura bien poco; a la segunda o tercera vez tropiezan con algún sabio que descubre su ignorancia, y delante de todo el mundo los deja confusos y atolondrados haciéndoles ver que son unos charlatanes.

He aquí una auténtica  estampa en la vida del libro descrita por un intelectual en 1791, similar a la que yo hago en el día de hoy, y que se repetirà en lo venidero.

Vayamos gozosos a la Feria Nacional del Libro, pensando que los nuevos libros que en ella se exponen  serán verdaderamente glorificados cuando en un futuro sirvan de estimación universal con la rebusca que de ellos se haga en las librerías de los libros viejos. ¡ Libro nuevo! ¡ Libro joven! ¡ Tienes que hacerte viejo para tu estimación! Es en la librería de viejo, entre los libros viejos, y con el polvo de los años, donde los libros alcanzan el galardón de la admiración y casi veneración del erudito, del inteligente y del sabio.

Del llibre: “Artículos Bibliológicosde Francisco Vindel, Ed. autor, Madrid, 1948; p. 24-26. ( Primera imatge del llibre)

Read Full Post »

“ És l’any 1947 quan els ex-libristes tertulians de la llibreria L’Arxiu organitzen – de l’1 al 15 de març – una exposició al Centre Excursionista de Catalunya, en la qual prengueren part més de vint col·leccionistes d’ex-libris barcelonins i s’hi exposaven també uns quants originals dels dibuixants “Bon”, Joan Estiarte, Joan Anglada, Maria Figuerola i de l’autor del present volum.

L’agost de 1947 s’efectuà a Manresa ( Barcelona) el “ I Certamen “Filcan” ( filatèlic i cartofilo), en el qual donaren cabuda als ex-libristes. Hi obtingué medalla de plata, per la seva col·lecció d’ex-libris, el col·leccionista Agustí Arrojo, i premi d’honor pels seus ex-libris originals l’esmentat autor del present volum.

A Madrid la revista El Bibliófilo es dedicava extensament a l’ex-librisme, publicant importants articles d’Aurora Díaz-Plaja. Igualment la revista valenciana Saitabi, d’història, art i arqueologia, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Literària de València, dedicà una extensa secció a l’ex-librisme.

Del 15 al 20 d’abril de 1947, a Lleida, organitzada pels Amics dels Museus i en el saló d’exposicions de l’Institut d’Estudis Ilerdenses, també l’autor d’aquest llibre presenta una exposició de vint-i-cinc obres originals seves, en l’acte d’inauguració de la qual donà una conferència: Els ex-libris, el seu art i influència en la psicologia de les persones.

Institut d’Estudis Ilerdencs

A Barcelona, de l’1 al 20 de juny de 1948, al Casal del Metge i organitzada en virtut del XXV aniversari de llicenciatura de la promoció mèdica de la Facultat de Metges, Farmacèutics i Odontòlegs, agrupada en la “COBAMA, 1923”, s’efectuà una tan important com interessantíssima exposició d’ex-libris de temes relacionats amb les professions mèdiques de la facultat organitzadora. Entre els organitzadors figuraven els doctors J. Peyrí, A. Pedro i Pons, M. Garriga i Roca, E. Peiró i Randó, Ramon Sarró i Burbano, J. Pi i Figueras i E. Alegret. L’octubre de 1948, a Girona, tingué lloc la I Exposició gironina d’Ex-libris, a la Biblioteca Pública de la Caixa d’Estalvis per a la Vellesa, i de la qual fou l’ànima Joaquim Pla i Dalmau.

El novembre de 1948, a Terrassa i als Amics de l’Art, Antoni Boada exposà una interessant sèrie d’ex-libris. Durant el mateix any s’hi efectuà una exposició d’ex-libris del malaguanyat realitzador i col·leccionista Mateu Avellaneda, el qual havia publicat un llibre d’ex-libris amb pròleg de Ramon Miquel i Planas.

Així mateix, l’any 1948 també, Joan Casula i Joaquim Pla i Dalmau organitzaren una exposició d’ex-libris a Olot.

A Barcelona, en la llibreria L’Arxiu de Josep Batlle es succeeixen les següents exposicions, des de finals de l’any 1948 a l’abril de 1949: I Exposició d’Ex-libris heràldics, presentada per Josep Batlle; en el mes de febrer, Exposició de Xilografies, presentada pel mateix col·leccionista; en el mes de març, Exposició d’ex-libris jordians, presentada per Josep Dalmau i Núria i Montserrat Dalmau, i en el mes d’abril, Ex-libris montserratins, presentada per Concepció Batlle.

L’11 de maig de 1949 té lloc a Barcelona, en l’Institut Britànic, una Exposició d’ex-libris femenins, organitzada per Pepeta Pallé, Concepció Batlle, Núria Dalmau i Mercè Galí de Fisas. En la inauguració de l’exposició donà una curta conferència el director de l’Institut Britànic, Mr. Robert K. Brady; en la clausura ho féu extensament l’artista Joan Estiarte. L’aportació d’ex-libris fou d’ex-libristes barcelonins i d’algun indret de Catalunya, i una col·lecció estrangera en la qual estaven representats gairebé tots els països  d’Europa.

Del 15 al 29 de maig de 1949 tingué lloc una exposició d’ex-libris a l’Agrupació Fotogràfica d’Arenys de Mar (Barcelona), en la qual donà una interessant conferència el col·leccionista gironí Joaquim Pla i Dalmau.

Ex-libris fet per A. Vlaanderen

L’agost del mateix any s’efectuà a Manresa ( Barcelona) la I Exposició de Col·leccionistes d’Ex-libris manresans, en la qual, entre obres dels artistes estrangers A. Vlaanderen ( Bèlgica) i Ch. Favet i A. Herry (França), junt amb col·leccions antigues holandeses, italianes i portugueses, figuraven les dels catalans M. Avellaneda, “Bon”, Josep de Riquer, Joan Estiarte, R. Abad i Gavilans, amb aiguaforts, boixos i dibuixos a la ploma.

El 20 de desembre del mateix any tingué lloc al Centre Excursionista de Terrassa una exposició d’ex-libris organitzada per F. Boada, Ramon Parent i Josep Fargas.

També se n’efectuaran en altres poblacions espanyoles com Sabadell, Tarragona, Girona, Saragossa, València i Palma de Mallorca.

L’ex-librisme espanyol retorna a esdevenir una realitat.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

Ex-libris fet per Bon

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Jardín Botánico Madrid

Feria Nacional del Libro en la lujosa Avenida de Calvo Sotelo, el presente libro;  Feria de libros viejos junto a las tapias del Jardín Botánico, el pasado del libro. Libro nuevo y libro viejo, juventud y ancianidad. Pasarán los años y los libros que se exponen como enjoyados en las alegres casetas de la magna Feria Nacional del Libro se harán viejos y se venderán en las modestas casetas de la Feria de Claudio Moyano o en librerías semejantes. ¿ Quiere decir esto que el libro se desprestigia? No, antes al contrario, los años y los siglos consagran al buen libro, que es el que se conserva, perdura y se reedita, y son las librerías de viejo, de antes, de ahora y venideras, las conservadoras del libro, o sea las guardadoras de los valores espirituales de un pueblo, de una tradición.

Cuesta de Moyano

¿ Cuántos libros de los que se exponen en las elegantes casetas feriales del libro, fáciles de adquirir hoy en gran número de ejemplares, y que son poco apreciados, pasados los años serán afanosamente buscados en librerías de viejo similares a las actuales! ¿ Y qué goce más íntimo el del futuro erudito, con su hallazgo ! Entonces es cuando el libro alcanza su más alta valoración espiritual, porque ello significa que este libro se ha seleccionado a través de los tiempos y representa auténticamente un valor positivo en las Ciencias, Literatura, Artes, etc.

El libro, producto del espíritu humano, sufre la misma suerte que aquél. El libro tiene su juventud , libro nuevo, se hace viejo, y por último se inmortaliza al transcurrir años y siglos si es bueno, o sea gana la gloria, y si es malo o inútil se condena y el tiempo lo hace desaparecer.

Esta evocación que hago de un futuro del libro voy a hacerla de un pasado, en el siglo XVIII, tal como se refiere en un curioso y rarísimo librito impreso en aquella época.

Del llibre: “Artículos Bibliológicosde Francisco Vindel, Ed. autor, Madrid, 1948; p. 23-24.

Read Full Post »

“ L’any 1918 s’efectuà amb gran èxit una interessantíssima exposició internacional d’ex-libris, en el Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzada per l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics, exposició que tingué molt de ressò internacional. El mateix any, i durant la presidència d’en Masriera, el Cercle Artístic de Barcelona convocà un concurs d’ex-libris per tal de tenir-ne un per a la seva biblioteca. Obtingué el primer premi Gerard Carbonell, i en Rigol i Emilià Tersol, un accèssit cadascun d’ells. L’any següent al “Círculo Sollerense”, de Sóller, (Illes Balears), l’autor del present volum – vestint l’uniforme de soldat – donà una conferència sobre ex-libris: Les velles marques de propietat del llibre i els moderns ex-libris, junt amb una petita exposició dels originals dels seus primers ex-libris

Cartell de Gerard Carbonell

La dissort vingué quan esclatà la guerra de 1914-18, que fou una gran sotragada per a l’ex-librisme mundial, malgrat que l’Espanya neutral permetés als ex-libristes de la nostra terra de desenvolupar aquelles activitats que acabem d’historiar. Per aquest motiu – i el fatal desinterès que per a les coses intel·lectuals i artístiques resulta d’un trasbals d’aquesta mena, àdhuc en les nacions neutrals, que, per molt que ho siguin, és lògic que no puguin desentendre’s de la convulsió que la Humanitat compta en aquests casos -. L’Associació d’Ex-libristes Ibèrics trontollà molt, i, a pesar de la bona voluntat de Josep Triadó, que era l’ànima, i de la seva labor des del Foment de les Arts Decoratives, l’ex-librisme anava perdent ambient cada dia. Per una altra banda, Alexandre de Riquer, per dissorts familiars, abandonà Barcelona l’any 1917 i es traslladà a Mallorca, on va morir el 1920.

Malgrat això, com hem dit, l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics es debatia en una agonia segura; tant fou així, que la Dictadura ja la trobà desapareguda. Uns bons entusiastes ex-libristes, però, fent-se càrrec del que succeïa, decidiren fundar l’agrupació barcelonina Pro Ex-libris, la qual, si bé en els seus començaments fou considerada per algú com a una dissidència d’aquella Associació, ben aviat, malgrat la seva curta vida, demostrà ésser un tendre rebrot d’aquell arbre que fou tan ferm, i àdhuc el mateix Triadó hi pertanyia. Ramon Miquel i Planas deixà d’actuar. Pau Font i de Rubinal i Ramon Casals i Vernis reclogueren llurs activitats a Reus, dins l’entitat Amics dels Llibres i dels Ex-libris, que ells varen fundar en aquella població. Amb tot, Pro Ex-libris tenia tota la digna bellesa espiritual d’un poema nostàlgic, d’enyorament, que la feia molt simpàtica. Miquel Gras i Vila en fou president; Jacint Viola, tresorer i Antoni Pach, secretari; també formaren part de la directiva Lluís Garcia i Falgàs, Joan Baucis i Ricard Bosch i Borràs, qui fou qui va editar i imprimir, en la seva impremta, els dos números apareguts de la publicació Pro Ex-libris.

La iniciativa de la fundació de l’agrupació Pro Ex-libris, a més dels esmentats, pot recaure en els entusiastes ex-libristes Frederic J. Miracle, Bartomeu Sigalés, Antoni Dalmau, Santiago Rosal, els germans Xavier i Josep Montsalvatge, Joan Baptista Batlle i Huc Sanner, entre d’altres. Ramon Borrell gravà l’ex-libris de l’agrupació, que, com el primer número de la publicació Pro Ex-libris, és raríssim de trobar. Els components, no gaire nombrosos, es reunien en el típic i aristocràtic café barceloní del Passeig de Gràcia batejat pel bon humor d’en Rusiñol amb el nom de “La Punyalada”. I així s’anomena encara. Pels vols dels anys 1923-24, desaparegué també aquesta agrupació, integrada, com hem dit, per un grup d’entusiastes.

Així passà un període letàrgic l’ex-librisme espanyol, fins que a Madrid, l’any 1928, s’efectuà una exposició d’ex-libris organitzada per la revista Coleccionismo, a la qual foren aportats mil cinc-cents exemplars diferents, magníficament exhibits en marcs i vitrines, amb una selecta aportació de la col·lecció de la biblioteca de la Casa Reial. Amb tal motiu, Esteve i Botey pronuncià una magnífica conferència, que fou publicada, en fragments, en la interessant revista madrilenya Coleccionismo. L’ànima d’aquesta exposició madrilenya, organitzada per Coleccionismo a la sala de la casa Aeolian, fou el dilecte ex-librista Antoni Martínez i Bosch. Això fou causa que els bibliòfils madrilenys s’entusiasmessin davant tan meravelloses petites grans obres d’art, i es llancessin amb fruïció a conrear l’ex-librisme, tal com sembla ho estan fent avui impulsats pels animadors de la nova agrupació d’ex-libristes.

Però totes aquestes activitats isolades, esporàdiques o personals, no han estat agrupades en una entitat que les unís.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Bibliófilo

Al admirado escritor y amigo don Luis Valeri.

Leí su interesante artículo “Recuerdos dormidos“, publicado en estas mismas columnas hace algún tiempo. A él quiero referirme. De sus enjundiosos escritos, de los que muy atento lector, este es el primero que ha despertado en mí un interés particular y con más detenimiento he leído. «Jamás he sido un bibliófilo», dice usted en uno de sus párrafos. Sin embargo, la exquisita definición que al hablarnos de su biblioteca nos ha hecho del amante de los libros raros y curiosos —que no hemos de confundir con el “bibliómano”—, supera, creo, a cuantas definiciones etimológicas el diccionario nos pueda ofrecer. El tema se presta a un breve comentario, después de haberse celebrado con pleno éxito en nuestra ciudad el Tercer Congreso Internacional de Bibliofilia. Deseo ante todo poner entre interrogantes una duda, sin que se vea usted obligado a esclarecerla: ¿No le parecen «raros» también los libros «de gran valor estético, de profundidades filosóficas, de teorías y ensayos y sobre todo de poesía» que usted atesora y que tanto le place contemplar? “A veces, como si me hallase ante un maravilloso panorama, me  sitúo a cierta distancia —nos dice—  para gozar de su ordenada colocación y, como embobado (sic), siento la belleza de su variedad externa sin cansarme en su contemplación.” ¡Oh poder sugestivo de los tejuelos dorados!… De este enajenamiento a sentirse arrobado por la belleza tipográfica de los Aldo Manucio, de los Elzevir o de los Ibarra, no hay más que un pequeño trecho, mi admirado Valeri; los grabados del “Líber Chronicarum“, los de los grandes ilustradores de los siglos XVIII y XIX, los aguafuertes y xilografías de los pintores grabadores de hoy, perlas artísticas  ofrecidas al libro en honor y gloria  de sus páginas inmortales, capaces son de excitar apasionamientos, dicho sea sin apasionamiento alguno.

Liber Chonicarum (1493)

Ante sus espontáneas declaraciones y el florilegio de brillantes frases que las acompañan —“siento un tiernísimo amor por los libros…; una biblioteca, pequeña o grande, es siempre un tesoro…”; y más allá: “¡Mis libros! ¡Mi tesoro! ¡Mi placer interior al alcance de mis manos…!”— estimamos, aunque usted afirme lo contrario, que es usted bibliófilo, y de los de sentimientos más refinados. El verdadero amante de los libros, después de haberlos leído, los guarda con amor, igual que usted, y desea también volverlos a leer en momentos propicios, añadiendo a este festín espiritual manjares nuevos, elegidos por él con suma cautela, que en su día serán otra vez saboreados. Lo que ocurre, y esto no se le oculta a usted, que la tremenda agitación de los tiempos que vivimos priva de este supremo deleite a los amigos de los libros (biblio-filos), conocedores de los autores clásicos y atentos de las bellezas literarias y poéticas de nuevo cuño. “¿Ha leído usted todos los libros de su biblioteca?”, se les pregunta a veces maliciosamente.”¡No!”, contestan los más decididos. Y es verdad, mas entretanto si no los leen se contentan teniéndoles muy cerca de sus manos vestidos de seda o de percal. ¡Qué grata compañía! Declara usted, después de excusarse muy amablemente ante mí, “que no tiene ni ha sentido nunca una pasión por las bellas encuademaciones”. Es muy explicable, como lo es no sentir pasión alguna por otras muchas cosas bellas y manifestaciones, artísticas de innegable humanidad. Mas ello me resisto a creer excluya el que las admire usted y que le encanten, aun vistas de lejos, las encuademaciones antiguas, o, por lo menos, las muy típicas llamadas en singular “pasta española”, más próximas a nosotros y más asequibles, con sus lomos lisos cuajados de oro, a pesar de su marchita hermosura, de sus cantos rozados y que las letras de sus títulos adolezcan de promiscuidad y firmeza. Si conociera usted el secreto de rejuvenecer esas viejas pastas —últimos vestigios de un noble oficio manual derrotado por el maquinismo— y dar frescura y brillo a sus caprichosos ramajes monocromos que el sulfato de hierro combinado con el zumaque, el agua y la clara de huevo dejó impreso sobre la flor de la piel, al verlas milagrosamente remozadas, les tomaría usted un cariño entrañable, las acariciaría con sus manos y se extasiaría, además, contemplando el colorido sonriente de sus cortes y de sus guardas como un niño ante una bola de cristal. Nunca más diría usted que no siente pasión por las bellas encuademaciones. Usted, mejor que nadie, aprecia el valor del libro y sabe glosar sus bellezas dormidas, “solaz del espíritu”,
“alimento de la inteligencia”, y proclamar con gesto tribunicio que difunde las ideas, educa los sentimientos, ilustra a la humanidad y “proporciona momentos de placer inefable”. Sí. La imprenta hizo el milagro. El arte le dio solemnidad como a los códices miniados. La pompa de su continente advierte en silencio la gracia de su contenido. Ello es un hecho. Ahora bien, ese continente, la encuademación; que un día fue adornado con primores de cincel, metales y piedras preciosas, puede ser hoy, trasunto de un renacimiento perenne, concebido con tal ambición que, al propio tiempo de rendir honores al libro, alcance metas artísticas peculiares sin piedras ni metales preciosos. Verdad es que hoy la encuademación, como el libro, se halla también sujeta a fórmulas industriales y exclusivamente utilitarias de línea sencilla y uniforme. Mas el anhelo artístico desdeña el triunfo mecánico que pone en marcha la actividad ciega de un motor y no halla satisfacción en la sencillez ni en  lo funcional, en la simplicidad decorativa ni en la belleza formularia o efímera, antítesis de las artes bellas. Y esto es otra cuestión. Ideológicamente juzgado nunca debe considerarse superflua la labor artística de las tapas de un libro: éstas no son un envoltorio provisional. La encuadernación representa la urna sagrada de la inteligencia que la humanidad, desde los albores del entendimiento, atesora codiciosamente, el pórtico solemne del verbo, de la gracia, que traducen signos gráficos estampados sobre blancuras leves, múltiples, cariñosamente ligadas. No. Al proteger y ornamentar este don espiritual no debe mediar cálculo ni especulación alguna. Cuantos razonamientos a ello se opongan son negaciones, difíciles de sostener con miras elevadas, que enturbian el amor al libro y ponen en duda los sentimientos generosos de gratitud e identidad.

Emilio BRUGALLA, La Vanguardia 31 de gener de 1964,p.25.

Pàgina del Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, edició impresa per Aldo Manuzio ( Venezia, 1499)

Read Full Post »

“ L’any 1906 fou publicat, en un volum de setanta-dues planes, el Primer llibre d’ex-libris d’En Triadó.

En aquesta mateixa data Santiago Rosal ( avui degà dels col·leccionistes espanyols) dibuixà el seu propi ex-libris, i, poc després, el d’un seu germà.

En l’Exposició Internacional de Barcelona de 1906 figurà una important representació d’ex-libris. I en la de Primavera del mateix any, que tingué lloc a Madrid, Alexandre de Riquer presentà vint gravats de la seva realització, entre ells els ex-libris de Víctor Oliva, el d’Alfons XIII, A. Gallardo, Mary F. Luchiger, compte de Casa Dávolos ( que és el seu propi) i l’ex-musicis del mestre F. Lliurat. És del cas fer notar que en aquell temps no existia secció de Gravat, i per tant no hi havia recompenses determinades per als artistes gravadors, i un premi en gravat era triomfar plenament, ja que restava de la secció de Pintura; doncs bé,: les obres d’Alexandre de Riquer obtingueren la primera medalla, que venia a confirmar la primera aconseguida a Xicago i l’altra, també primera, obtinguda en l’Exposicio Universal de Barcelona de 1888.

L’any següent, 1907, la casa Oliva de Vilanova, publicà de manera esplèndida Els ex-libris Renart, amb un pròleg del francès Raisin. El Cercla Artístic de Barcelona organitzà amb gran èxit una exposició d’ex-libris estrangers i espanyols. Pau Font i de Rubinat, el bibliòfil i ex-librista reusenc, no volgué ésser menys, i, amb un pròleg d’Artur Masriera, donà a conèixer aquest mateix any, Los cent primers ex-libris escullits de R. Casals i Vernis.

El 1910, editat per Víctor Oliva, publicà Alexandre de Riquer el llibre Robert Anning Bell, on donà a conèixer a Espanya aquest formidable artista anglès – junts ambdós, un a Anglaterra i l’altre a Espanya, foren els precursors de la innovació mundial dels ex-libris -. El llibre conté ex-libris i tota la diversitat artística de R. A. Bell.

També l’any 1910, quan només comptava divuit anys d’edat, un altre deixeble d’Alexandre de Riquer, Enric Motà, ens sorprèn amb uns ex-libris que, per a la seva curta edat, eren una veritable revelació, plena de grans esperances, que no pogué realitzar per haver mort tràgicament, als vint-i-cinc anys, en una sala del Reial Cercle Artístic barceloní.

Entretant, les revistes i publicacions barcelonines d’art prestaren atenció als ex-libris, remarcant el valor artístic dels nostres i dels forasters. Així, Revista Gráfica, de l’Escola Professional de l’Institut Català de les Arts del Llibre (1901-1902); Joventut, revista d’avançada – com ho foren els diaris Renaixença i El Poble Català -, la qual dirigí artísticament i en fou crític d’art Alexandre de Riquer; Pluma y Lápiz (1902), Hojas Selectas (1903); Miniatura, dirigida per Jiménez i Moya; Pel i Ploma i Forma ( 1906 a 1912) que dirigí Miquel Utrillo; Bibliofilia (1911 a 1914), dirigida i editada per Miquel i Planas; Revista Nova ( 1914), dirigida per Feliu Elias, conegut pels

pseudònims “Apa” ( com a dibuixant) i “Joan Sacs” ( com a escriptor); la revista d’art i lletres Mediterrània (1915), que dirigí l’autor d’aquest llibre, a l’edat de divuit anys; més endavant La Gazeta de les Arts, de Sitges; D’Ací i d’Allà”, en la seva segona època, que dirigí Carles Soldevila; Art, dirigida per Merli, i el Butlletí dels Museus. Àdhuc la revista hotelera ( d’aquest gremi) Sabor y Aroma trobà manera de publicar articles sobre ex-libris, escrits per Llorenç Brunet i Bartomeu Sigalés.

Mercès a l’assídua relació d’Alexandre de Riquer amb els artistes anglesos, la importantíssima revista londinenca The Studio, que molt sovint publicà ex-libris espanyols, va dedicar a Espanya un número sencer.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Enquadernació Maioli

Arte perenne, imperecedero.

 El espíritu que dio vida al noble arte de la encuademación no ha muerto. Sigue ardiendo el fuego sagrado que aviva la fe. Aquella fe lejana que nació en la soledad de los claustros bajo el signo de la Cruz o en las páginas del Corán «en nombre de Dios clemente y misericordioso». Junto a los claustros se incrementó el estilo gótico que dio especial carácter a las encuademaciones monásticas en las que, aparte los sobrios rasgos de ornamentación, se reprodujo a presión, sobre el cuero, escenas de la vida de Jesús y de los Santos. Con la mente fija en las palabras del Profeta el estilo arábigo se convierte en estilo «mudéjar» o hispanoárabe. La decoración de estas encuademaciones se concreta en magníficas tracerías gofradas a flor de piel, sin oro que les diera brillo. Su dibujo refleja la belleza melancólica del arte musulmán: ni el más ligero perfil de seres animados, ni rasgos estatuarios alientan en su complicada ornamentación, que el fanatismo y la ciencia geométrica inspiró. Ciencia geométrica o fórmula ornamental de amplia base e infinitas derivaciones que desarrollaron con sobriedad y singular sensibilidad artística Thomas Maioli y Jean Grolier, nombres que, grabados en la historia del arte de la encuademación, después de la invención de la imprenta, simbolizan la plenitud del renacimiento. Los brillantes estilos de la encuadernación que irán registrándose después de los que se identifican con el Renacimiento, conocidos por estilo “Maioli” y estilo “GroIier“, tendrán acento francés: Clovis-Eve, Le Gascón, Florimond Badier, Duseuil, Padeloup, Le Monnier, Deóme, etcétera. A finales del siglo pasado la encuademación consigue despertar en París igual interés que las artes puras. No pocos artífices de los demás países demostraron sentir la misma inquietud por la encuademación a través de no pocas tentativas y realizaciones.

Enquadernació Grolier

Encuadernadores de España contemporáneos.

 Por lo que hace referencia a nuestro país, esta inquietud tuvo hondas raíces. Nuestro pequeño mundo de la bibliofilia conoce sobradamente la campaña sostenida por el prestigioso industrial barcelonés don Hermenegildo Miralles y la fructífera labor de don Ramón Miquel y Planas, quien consiguió elevar la encuademación de arte en Barcelona sin recurrir a colaboraciones extranjeras. En Madrid se destacó don César Pomard, verdadero artista, conocedor de todos los secretos del arte. En la actualidad sobresale con extraordinario fulgor Antolín Palomino, ya mencionado, quien lleva a cabo con singular destreza y apasionamiento los más variados estilos de la encuademación. Destaca seguidamente de manera muy singular José Panadero, de Albacete, quien ha adquirido gran renombre con sus encuademaciones de pergamino, decoradas a punta de pincel y José Galván de Cádiz, quien ha realizado bellas encuademaciones decoradas a pequeños hierros, con notable habilidad y refinado gusto artístico.

Aportación francesa.

 Destacada la aportación nada despreciable de nuestro país a este arte universalmente venerado; hay que reconocer, sin embargo, una vez más, que la preponderancia en el arte de la encuademación sigue correspondiendo a París desde que en el siglo XVI apareció en el firmamento de la bibliofilia la gigantesca figura de Jean Grolier. Hoy más que nunca, los artistas encuadernadores de la cosmopolita ciudad del arte siguen defendiendo su preeminencia a brazo partido sumergidos en las agitadas aguas del arte ultramoderno. «A veces vale tanto o más (la encuademación) que el objeto que tiene la misión de realzar», escribió el ilustre letrado Mr. Maurice Garcon de la Academia Francesa. Es evidente que, desde 1930 hasta nuestros días, una numerosa pléyade de artistas encuadernadores ha alcanzado fama internacional en el mundo de los libros por el arrojo y perfección de sus realizaciones. Desde hace varios años existe una organización denominada «Société de La Reliure Originale». Cada artista de los que componen dicha asociación así como otros muchos que se mantienen independientes, tienen una personalidad artística bien definida. Cada una de sus encuademaciones una viva significación.

Homenaje al libro              

 Nunca se olvida en esta lid que el libro es una obra de arte de singular trascendencia. Una obra de arte de esta naturaleza no reconoce límite alguno. Se concibe con amplitud, se desarrolla con pasión y se termina persiguiendo un ideal, rara vez logrado, que palpita en el corazón del artista. El anhelo artístico de una encuademación no se halla en la sobriedad ni en la belleza formularia o efímera. Esto es otra cuestión. El arte tiene más entidad. Es la belleza  misma perfilada por varios procedimien juntos y su singularidad no debe tildarse ligeramente de rebuscada o henchida, de abstracta o concreta, sino simplemente de buena o mala, si se es capaz de juzgar al artista y los lances de la creación. El presente y el pasado de la encuademación de arte no se ha disgregado. Si bien la presencia de hoy ha roto los tensos lazos de unos preceptos decorativos de eficacia retrospectiva, siguen incólumes, igual que ayer, la obsesión especulativa y los inquietos afanes que pretenden realizar en pequeño aquello que la mente concibió grande en febril exaltación. Después de tanto pelear para salir victoriosos de su ideal empresa ¿qué es lo que ambicionan los artistas encuadernadores de este o aquel país en el momento actual? Exactamente lo mismo que ambicionaron los artistas del tiempo que pasó: Rendir homenaje al libro. Y como postrer galardón concedido a sí mismos, hacer suya tácitamente la divisa ; que el famoso bibliófilo Jean Grolier ‘ estampó en latín al dorso de alguna de sus encuadernaciones: “Portio mea, Domine sit in viventium”, o sea: Que algo de mi, ¡Señor!, quede en la tierra de los vivos.

Emilio BRUGALLA.  La Vanguardia, 21 abril 1963, página 23.

Enquadernació Galván

Read Full Post »

Older Posts »