Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Ex libris’ Category

Frases sobre Bibliofília 773

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex bloguis, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 28/06/2023| 1 Comment »

“ El moviment [ex-librista] que va créixer de dia en dia, feu necessària la creació d’un instrument directriu, que, ordenant i millorant totes les energies, n’impedís la desnaturalització, fos mitjà de propaganda i satisfés conveniències del col·leccionisme d’ex-libris. Vingué el pensament de la publicació d’una Revista, per iniciativa i a despeses dels senyors Manel Conrotte, Pau Font de Rubinat, Joàn Furnells, Ramón i Josep Miquel i Planas, Frederic J. Miracle, Víctor Oliva, Eduard Puig i Valls, Alexandre de Riquer i el qui subscriu, apareixia a principis de l’any 1903 el primer fascicle de la Revista Ibèrica d’Ex-libris.

Es la publicació d’aqueixa revista la segona fita que hom troba seguint la via recorreguda pel nostre renaixement ex-librístic, fet que motivà l’entrada en acció de nous elements. Nostres erudits treballaren constant i pacientment en la investigació històrica dels nostres ex-libris nodrint la Revista d’interessants i ben documentats articles; el col·leccionisme tendeix a especialitzar-se per virtut dels estudis que ens donen a conèixer tot un món d’art dels nostres temps passats que, fins llavors, restava inconegut. És en aquest sentit interessantíssima la col·lecció de materials antics aplegada per En Pau Font de Rubinat i de la qual es proposà fer-ne estudi i publicació especials, fins avui en dia tot just en curs d’estampació; és així mateix la resurrecció de algunes peces d’autors contemporanis d’aquella època, precursores de les del nostre renaixement, obres dels Gallissà, dels Pascó i fins del mateix Riquer informades, per cert, en un concepte d’art ben diferent del que es troba en el fons i forma de les renaixents obres d’ara.

La Revista es publicà durant els quatre anys que es compten des del 1903 al 1906, complint en absolut sa missió cultural; fou editada amb esplendidesa, i de com va saber conquerir-se un crèdit entre les seves similars de l’estranger, encara avui se’n parla amb elogi. Deixà de publicar-se per raons que no deuen esmentar-se en aquest lloc i ocasió, no deixant d’influir en la publicació d’edicions especials d’ex-libris i d’altres Revistes que més tard veieren la llum en la nostra ciutat.

Amb la mort de la “Revista Ibérica d’Ex-libris”, quedà condemnat el col·leccionisme ibèric a una vida limitada, només impulsada per les iniciatives particulars sortosament prou potents encara, ja que es devien a col·leccionistes tan forts i ben formats com ho eren els Monsalvatge, Miracle, Riquer, Font de Rubinat, Muñoz, Conrotte i altres, capaços de mantenir amb llur treball constant d’intercanvi, la vida d’aquesta afició. No obstant, la llum projectada durant quatre anys per la publicació de la Revista devia debilitar-se, fins a esdevenir petit resplendor.

L’ex-librisme, amb tot, no morí, ans al contrari, aquella crisi, provocava sa gran transformació espiritual. Els nuclis de petites col·leccions primitives desapareixien atretes d’una part pels grans blocs del col·leccionisme, o, d’altra, passaven a formar la base fonamental de futures col·leccions, el gust se depurava i començà un treball de selecció, esporgant-se d’impureses les col·leccions més importants. Els procediments més nobles de reproducció conquisten, aleshores, el lloc que per jerarquia els correspon i veiem com l’aiguafort, la punta seca, el linòleum i els procediments de talla dolça en general, obtenen dels col·leccionistes, estimacions preferents. Nous col·leccionistes amb millor orientació es formaren llavors i els Sigalès, Dalmau, Sanner, Fabregàs i altres, amb elevat sentiment de cultura artística, aixecant el nivell de qualitat de l’afició ex-librística, i així va produint-se, a poc a poc, durant deu anys aquesta transformació, mercès a la qual rep sovint l’artista encàrrecs que ben clar diuen que l’art de l’ex-libris viu i ha entrat en el període de son major esplendor.       

Per dissort de totes les nostres il·lusions, fa més de dos anys que la sagnant lluita, flagell d’Europa, ha interroput totes les manifestacions de la vida de cultura, emperò nosaltres, homes de fe, no havem perdut l’esperança d’una vida més esplendorosa i com mai dignificada per les sensacions subtils de l’esperit humà. Entre nosaltres sembla que es prepara dintre del col·leccionisme ex-librístic una resurrecció i res no tindria d’estrany que en el moment de restablir la Pau entre els homes, ja estiguéssim novament organitzats per a una actuació activa dintre l’ex-librisme mundial.

Ha sigut sols el desig de fixar unes quantes dates històriques ço que ens ha mogut a glosar el tema de l’evolució del nostre renaixement, dates que sovint havíem vist contradites o equivocades en comentar el desenrotllo del ex-librisme ibèric. Creiem haver complert aqueix el fí per al qual ens trobàvem ben documentats, i havem renunciat expressament a nous estudis crítics de l’art i dels artistes de l’ex-libris, perquè per a tal feina, és criteri doctrinal en nosaltres, que si ja és difícil que sigui desapassionada quan és feta per l’home qui no és artista ( en el sentit de la tècnica, entengui’s bé), impossible és que ho sigui quan ho és pel qui actua de professional.

Era un deure de coral amistat el que ens portava el prop-passat setembre a hostatjar-nos, per una vuitada, a casa del refinat col·leccionista N’Huc Sanner de Palamós i vet aquí com convivíem espiritualment per uns quants dies l’infatigable buscador de bellesa i el dibuixant enamorat d’ex-libris En les hores d’intimitat passades en l’estudi de sa interessant col·lecció, contraguérem el compromís d’escriure quelcom referent a Ex-libris, per a esser publicat en la revista Marinada, i així ho han fet de grat, en penyora de les atencions amb que foren distingits.”

Article: “ L’evolució del nostre renaixement ex-librístic”, de J. Triadó, en la revista Marinada ( de Palamós), nº 38 de gener de l’any 1917; p. 7-10

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Hoy, con Internet, se ha producido una revolución en el mercado del libro de ocasión. Todo, casi de la noche a la mañana, ha cambiado radicalmente. Para el comprador, para los investigadores, ello constituye, indudablemente, un paso en adelante extraordinario, imposible de concebir hace sólo algunos años. En la misma pantalla en que estoy escribiendo esta palabrass puedo buscar, y casi siempre localizar, el libro que necesito, aunque esté al otro lado del mundo. Y no sólo eso sino que me llega muy rápidamente una vez pedido. El único problema es poder pagar. El Internet es un invento tan increíble que todavía apenas me lo puedo… creer. Pero existe, es una realidad. Aquí delante de mí. Y no hay semana en que no me localice un libro que me hace falta. Por lo que toca al vendedor, al librero, la situación no es, según tengo entendido, tan halagüeña. Mis amigos me hablan de cuotas intolerables para poder estar en el sistema, de servidumbres insoportables, de casi mafias multinacionales. Algunos incluso auguran que están condenadas a desaparecer las librerías de ocasión tales como las conocemos. Que todo se hará a través de la ‘red’y que el cliente nunca podrá relacionarse con un librero de verdad. Me temo que no carecen de alguna razón.

Por otro lado la nueva situación virtual tiene poco que ofrecer como sucedáneo del browsing. En la era de la informática quedan para tan gozosa actividad, como siempre, las bibliotecas públicas, las librerías de ocasión, los catálogos que todavía llegan por correo convencional, aunque no sé por cuánto tiempo más, y ferias como esta en que podemos tomar nuestro tiempo y entregarnos todavía a uno de los placeres más inocentes y más enriquecedores que haya inventado la humanidad…

Sólo añadiré que sigo disfrutando tan intensamente como siempre cuando se me cruza en el camino un libro inesperado. Me pasó el otro día al hojear un reciente catálogo madrileño y tropezar allí, de repente, con una que me fascinó a la edad de ocho años, que perdí después en un incenddio, y que jamás había encontrado ni pensado en buscar desde entonces. Un hermoso libro sobre las aves acuáticas – ánsares y patos – escrito e ilustrado por el ornitólogo Peter Scott, hijo del famoso explorador. Sé por larga experiencia que, cuando aparece en una lista un libro que me interesa, hay que coger el toro por los cuernos, sin esperar un segundo. esta vez tuve suerte. Repasando las páginas de Morning Flight ( Vuelo al amanecer) volví a sentir la magia que me habían proporcionado sesenta años atrás.

Pregó de la XXXI Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Ian Gibson, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2007; p. 8-9.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 772

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 23/06/2023|

“ Era en el mes d’Agost de l’any 1900; quan per encàrrec de l’editor barceloní N’Armengol Miralles, dibuixàvem el primer ex-libris del nostre renaixement i a aquest encàrrec devíem, per primera volta, l’ocasió d’estudiar de debò la exuberant producció ex-librística estrangera, que, de temps abans, venia cridant nostra atenció d’artistes.

Nombroses eren les publicacions d’art de tots els països, i per manera molt remarcable, les alemanyes que dedicaven preferent atenció a propagar aquesta manifestació artística; i tan abundosament i amb tanta diversitat d’aspectes arribaven fins a nosaltres, que ja no ignorava cap professional d’aquells dies, que l’ex-libris en son cultiu artístic, era un terreny ben abonat per al conreu de les més altes inspiracions. Ço que justament no sabíem en aquells moments, ço que ens restava per estudiar encara, era la finalitat d’aquella petita obra d’art, d’aquella marca o etiqueta coneguda amb el nom d’Ex-libris i ens calia, per tant, conèixer a tota pressa la seva història i fer-ne, com ne podríem dir, el seu estudi científic. Veus aquí com l’encàrrec d’En Miralles tingué la virtualitat de posar-nos en vies d’adquirir interessants coneixements que, en despertar-nos noves activitats, no devien trigar en manifestar-se en aquest nou i extens camp d’acció.

I així fou com, tan bon punt complert l’encàrrec amb l’execució de l’ex-libris de la “Compañía General de Tabacos de Filipinas” ( que aquest fou el primer ex-libris), s’apoderà de nosaltres un desig tan fort de producció, que impulsant-nos a treballar febrosament, no paràvem fins a veure’n executats i reproduïts una petita sèrie, cosa d’una dotzena, amb els quals començarem a divulgar les aficions a aquest art, i a emprendre l’apostolat que ben prompte tenia de fer tants adeptes.

Fruit de la propaganda fou la publicació en el núm. 1, Any I Janer-Juny de 1901, de la Revista de Bibliografía Catalana, publicada a Barcelona per En J. Massó i Torrents, dels ex-libris Marc Jesús Bertràn, Julià Valou, Víctor Bisbal i Ildefons Suñol, números 10, 5, 2, i 12 respectivament de la sèrie dibuixada pel qui subscriu, i que foren els primers en veure la llum pública.

La reproducció d’aqueixos ex-libris marca una data memorable pel nostre renaixement, des de la qual comença, i creix ràpidament l’afició a l’ex-libris. S’hi interessen els artistes, els bibliòfils i, en general, tots els homes de cultura. Un de nostres més prestigiosos artistes, N’Alexandre de Riquer, pren posicions i ocupa des dels primers moments un dels llocs més eminents en la lluita de producció que es desenrotlla, donant-nos a conèixer, seguidament els prodigis de ses obres. Junt amb ell, tot un estol de dibuixants competeixen en produir-ne i provoquen amb llur treball la naixença dels primers col·leccionistes.

Començar per aquells dies – els últims de l’any 1901 i primers de 1902 – una col·lecció d’ex-libris era recollir l’abundant i assaonat fruit d’una llavor amb oportunitat sembrada; les col·leccions es nodrien ràpidament i l’intercanvi amb l’estranger que ens feu esperar, expandí l’art de la nostra terra, portant-nos, de retorn, les meravelles de grans artistes mundials.

A casa nostra sovintejava en periòdics i revistes la publicació d’ex-libris, celebrant-se a més, exposicions d’originals. S’intensificà de tal manera l’afició, que l’ex-librisme ibèric adquirí fesomia i personalitat pròpies, i a l’estranger, representació i bel·ligerància.

Article: “ L’evolució del nostre renaixement ex-librístic”, de J. Triadó, en la revista Marinada ( de Palamós), nº 38 de gener de l’any 1917; p. 6-7.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Quiero dejar constancia de que mi pasión por los libros de ocasión nació, cuando tenía 17 años, en la ciudad donde vine al mundo, Dublín, ciudad muy dada al chismorreo y a los debates literarios, como bien saben los lectores de James Joyce y los admiradores del cineasta John Huston, que con tanto acierto trasladó a la pantalla, con el título de Dublineses, el genial y tan conmovedor cuento joyceano Los muertos. Mi padre amaba los libros… pero sólo los libros nuevos. Obsesionado con las enfermedades contagiosas, sobre todo con constipados y gripes, estimaba que entre las páginas de los de ocasión, esperando al incauto, podía estar acechando algún longevo germen mortal dejado allí por un propietario previo. “Nunca sabes dónde han estado los libros viejos y sucios”, nos advertía. Por suerte no logró transmitirme preocupación tan malsana y, a la edad que he dicho, en vísperas de ingresar en el Trinity College para empezar allí mis estudios de literatura francesa y española, me atreví a visitar por vez primera una conocida librería de

lance dublinesa, de nombre Webb’s, que se situaba ( y ya no existe) a orillas del río Liffey. En aquel antro de la sabiduría me inicié en la gustosa ocupación que, en inglés, se llama browsing, sustantivo verbal que procede del infinitivo to browse, vocablo de raíz gótica con significación de ‘pacer’. Es un término para el cual no encuentro equivalente satisfactorio en español. “Leer ociosamente” propone el diccionario que tengo más a mano. Pero el browsing es mucho má que leer ociosamente. No es lo mismo decir “ déjame en paz, estoy leyendo ociosamente” que “ déjame en paz, estoy browsing”. To browse es entrar en una biblioteca, librería o caseta bien nutrida, no en busca de un tomo específico sino dispuesto a tropezar con lo inesperado, a tener una cita con lo no previsto o previsible. En suma, lo que denominaban los surrealistas un “encuentro fortuito”. To browse es, cuando ocurre el milagro y el lomo ‘fortuito’ te está mirando directamente a los ojos, coger el volumen e ir adentrándose con fascinación en un texto deleitoso y nunca saboreado antes. Esto es el browsing. Una actividad que no permiten las grandes bibliotecas estatales, de acceso estrictamente reservado a los funcionarios – la British Library, la Biblioteca Nacional, pongamos por caso -, y que hace las delicias de los que amamos los libros y, aunque sólo sea imaginativamente, la aventura.

Pregó de la XXXI Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, Ian Gibson, Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2007; p. 6-7.

British Library

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 765

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books on 05/05/2023|

“ És d’origen un dels arts més modestos, ja que l’ex-libris era pura i simplement una mínima marca de possessió de llibres: una etiqueta on constava el nom o l’escut del propietari, per enganxar-la a la guarda anterior de cada volum i proclamar així a qui pertanyia.

Tanmateix, en fer-se mitjançant gravat, els ex-libris ja a partir del segle XVI varen tenir una certa vistositat, si més no tècnica. Al segle XVIII de vegades eren petits gravats historiats, realitzats per bons burinistes sobre composicions de dibuixants o pintors sovint també notables, però potser per la seva minúscula dimensió ningú s’hi fixava massa i no passaven de ser, als ulls dels col·leccionistes, com instruments menors més que veritables obres d’art.

Al darrer quart del segle XIX, però, hi va haver qui s’adonà que dins aquelles petites dimensions hi cabia una gran dosi de simbolisme i la possibilitat de resoldre complexos problemes plàstics i conceptuals alhora. Així, a diversos països hom començà a interessar-se pels ex-libris, i no tant per recopilar-ne d’antics sinó també, i amb més intensitat, per crear-ne de nous.

Va ser un fenomen mundial. A Alemanya, a França, A Anglaterra a Itàlia, a tot arreu varen sorgir ex-libristes, col·leccionistes i artistes. Catalunya no sols no va quedar al marge d’aquesta florida sinó que va ser-ne un dels grans motors. Ramon Casas i Vernis, pertanyent a l’important nucli de bibliòfils que hi havia a Reus, va ser dels primers a dibuixar marques d’aquests tipus. Però el gran esclat quantitatiu i qualitatiu de l’ex-librisme català va íntimament lligat al moviment modernista.

Un dels grans noms del Modernisme, el polifacètic artista Alexandre de Riquer, va ser sens dubte la màxima figura de l’ex-libris d’aquest país. Va fer marques dibuixades amb tinta, i posteriorment reproduïdes en fotogravat, però també altres a l’aiguafort, que constitueixen el corpus principal de la renaixença de la calcografia catalana moderna. Josep Triadó i Joaquim Renart són els altres grans noms que, en tant el Modernisme era vigent, dibuixaren nombroses marques dins aquest esperit, i en reuniren una tria – com també va fer Riquer – en volums extraordinàriament ben editats que avui són joies de l’art català de l’època.

Aquells eren els anys de la “Revista Ibérica de Ex-libris” (1903-1906), que coincideix amb l’època d’or del gènere a Catalunya, però això no ha de fer creure que en endavant l’ex-librisme català no tingués importància. Una generació posterior, en la que destacaven artistes independents com Ramon Borrell o Lluis Garcia Falgàs, mantingué un alt nivell alhora que els protagonistes continuaven com ben pocs la tradició de l’aiguafort. I encara molt més tard, ja a la postguerra, una nova fornada d’ex-libristes s’agrupà a l’entorn de l’”Associació d’Exlibristes de Barcelona”, que aconseguiren celebrar a la ciutat un Congrés Internacional europeu d’ex-libris, el 1958, l’estela del qual encara ara perdura en certa manera.

Per tot això l’ex-librisme ha estat una especialitat artística amb molt de pes a Catalunya, i havent estat superats estilísticament els d’una generació no ha trigat a aparèixer el gruix d’una altra, i fins i tot anant sovint contra corrent de la moda artística més generalitzada, l’ex-libris no ha deixat de ser un art, un col·leccionisme i per a molts una passió fortament sentits en aquest país.

“L’Ex-libris”, escrit de Francesc Fontbona en el Catàleg de la Exposició Els Ex-libris i els Llibres. Exposició d’ex-libris catalans actuals i antics, relacionats temàticament amb el món del llibre o la literatura. Del 29 de novembre de 2005 al 15 de gener de 2006. Museu Sant Cugat . Casa Aymat. Ajuntament de Sant Cugat, 2005.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Dime con quien andas y te diré quien eres, es dicho popular español, pero estimamos mucho más justo e igualmente verdadero, este otro, menos conocido: dime lo que lees y te diré quien eres, porque, además, según lo qué lees, así eres y tal libro leemos, tal vida hacemos.

Nuestro sin par refranero, tan amado por Bergamín, nunca olvidó el libro y la lectura, y así nos aconseja: contra tristura, buena lectura; el buen libro, de las penas es alivio; la buena lectura distrae, ensenya y cura; libros y años hacen al hombre sabio: quien poco lee, poco aprende; según lo qué leas serán tus ideas, y un largo, larguísimo etcétera.

Por ello, la falta de buenos amigos no te apene, ¿ buenos libros no tienes? Porque quien tiene un buen libro tiene un buen amigo, y más vale un libro que un amigo: el amigo podrá engañarte: el libro sabrá desengañarte, y un libro y un amigo, y si hemos de partir, el amigo para ti y el libro para mí. Rodríguez Marín justificaba este agravio diciendo que el libro nunca te será ingrato, nunca venderá tu secreto, nunca intentarà ocupar tu puesto y, en fin, nunca te abandonarà en la adversidad, porque amigos y vinos, a veces derechos y a veces torcidos.

Y no basta con tener un buen libro: hay que saber leerlo. Quien lee y no entiende, poco aprende. Mal se entera quien lee de prisa. Leyendo y escuchando, el necio se hace sabio. Leer y no entender es mirar y no ver. Leer sin hacerse cargo de lo leído, tiempo perdido. Y como remate: El tiempo se ha de ocupar en leer, orar y obrar.

Distingue el refranero entre libros buenos y malos: Libro cuya lectura no te mejore, quizá te empeore. Libro bueno, huerto ameno. Libro bueno no es para necios, libro bueno no tiene precio. Miel contiene el libro bueno, y el malo veneno, y por todo ello, del buen libro quiero hablar, que el malo lléveselo el diablo.

Y en fin, libro cerrado no saca letrado; libro cerrado no da sabiduría; librería muy arreglada, librería poco usada. Y así hasta el infinito.

Si, sin leer no hay placer. Leer cualquiera de esos libros, que, un año, más han salido a la calle, en nuestra busca, en esta XL Feria del libro antiguo y de ocasión y que van a ofrecernos el mayor de los placeres, como atestiguan nuestros refranes, o el más maravilloso viaje imaginario, como atestigua nuestra poesía. No hay fragata como un libro, escribió Emily Dickinson.

Sí, sin leer, repetimos, no hay placer.

Pregó de la XL Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, por José Esteban; Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2016, p.3-5.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 764

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 30/04/2023| 2 Comments »

“ És evident que tots els ex-libris tenen relació amb els llibres, ja que en principi estan fets per a ser adherits dins ells i indicar a qui pertanyen. Però aquest títol de l’exposició i del catàleg es refereix a una relació iconogràfica o temàtica amb el món del llibre. Tots els ex-libris seleccionats tenen a veure directament amb els llibres, la lectura i la literatura, la poesia, la bibliofília… Era el millor tema que es podia triar en l’Any del Llibre i la Lectura 2005.

La persona que posa un ex-libris als seus llibres, més que una afirmació de la propietat privada, és un acte d’amor i protecció envers aquell exemplar. El propietari ens està dient que el llibre és seu, però també que se l’aprecia i se l’estima, i que espera que sigui respectat i retornat ben aviat, si aquest ha estat deixat. L’exposició i el catàleg es divideixen en dues parts ben diferenciades: una selecció d’ex-libris catalans antics, i una selecció d’ex-libris catalans actuals o contemporanis, lligats per la mateixa temàtica. L’objectiu principal d’aquesta exposició, a més a més de mostrar belles obres d’art i establir lligams entre alguns ex-libristes clàssics catalans i els nostres artistes contemporanis, és el de renovar el coneixement sobre l’ex-librisme i, això ja seria més agosarat, renovar també la utilització de l’ex-libris en l’actualitat.

L’exposició consta de més de 100 ex-libris antics ( se’n reprodueixen una cinquantena en el catàleg), i 31 de “moderns”( tots ells reproduïts en el catàleg), constituint una molt bona mostra per entendre el fenomen de l’ex-librisme al nostre país.

Les solucions tècniques i estètiques han evolucionat molt, així com la manera de treballar i de reproduir l’ex-libris. Dels ex-libris calcogràfics i xilogràfics dels primers temps, s’ha passat a tot un ventall de possibilitats creatives i de reproducció, on no es renuncia a les tècniques clàssiques i alhora s’obre la porta a nous mitjans i formes d’expressió.

Les tècniques artístiques emprades en els ex-libris han evolucionat i s’han ampliat. Les imatges, les composicions i les solucions estètiques es transformen segons els artistes, però l’amor pel llibre perdura per sempre en aquestes petites obres d’art.

Escrit d’Adolf, Comissari de l’exposició i artista virtual de la Exposició Els Ex-libris i els Llibres. Exposició d’ex-libris catalans actuals i antics, relacionats temàticament amb el món del llibre o la literatura. Del 29 de novembre de 2005 al 15 de gener de 2006. Museu Sant Cugat. Casa Aymat. Ajuntament de Sant Cugat, 2005.

XQ    XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Escribió el doctor Marañón que su segunda vocación era la de librero de libros raros y curiosos, y entre las razones que aportaba, una, sobre todas las otras, era de gran peso: según las compañías de seguros, los libreros son los hombres más longevos del mundo.

¿Tendrá algo el libro, aparte de lo que conocemos, capaz de alargar nuestras vidas?

Algo parecido pensaba don Julián Barbazán, librero de los aquí llamados popularmente de viejo, que nos dejó unas curiosas memorias, Recuerdos de un librero anticuario, que, aparte de una apasionante aventura literario-libresca, nos deja unos singulares retratos de los bibliófilos más importantes que conoció, sus pasiones y sus desgarramientos, en busca de bellos y raros ejemplares.

Retrata así a don José Lázaro Galdiano que, a pesar de ser inmensamente rico, regateaba el precio como un auténtico gitano.

La pasión por el libro raro, quizá por la búsqueda de la longevidad, es una de las más arrebatadoras pasiones. “¡Ay de los bibliófilos!”, escribió una vez Azorín, que también lo era en gran medida.

Porque el comercio del libro antiguo y la pasión por las bellas ediciones, a pesar de las quejas de los impacientes, gozan de buena salud.

Pregó de la XL Feria del Libro Antiguo y de Ocasión, por José Esteban; Asociación de Libreros de Lance, Madrid, 2016, p.2-3.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 756

Posted in Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreters de vell, Old books on 05/03/2023| 1 Comment »

“ Com haurà observat el lector, en tot aquest llarg historial no he emprat mai en sentit genèric d’ex-libris cap dels mots: “ ex-biblioteca”, “ex-museo”, “ex-discoteca”, “ex-dono”, “ex-hereditate”, etc., perquè crec francament que tot això hi sobra. EX-LIBRIS. Tots els altres no tenen sentit ni significat, i sols poden obeir a una pedanteria poc ex-librística per manca de raonament i de bon gust. Fóra lamentable que l’ús d’aquests mots improcedents esdevingués rutina; per això crec convenient desterrar el seu ús.

Qui té un ex-libris per a usar-lo en els seus llibres i no és col·leccionista, és natural i lògic que poseeixi pocs o molts llibres, que formen, per tant, una biblioteca; sobra, dir “ex-biblioteca”, si ja se sap que qui té un ex-libris i no és col·leccionista solament, sinó, bibliòfil, poseeix una biblioteca. Ultra que el sentit d’aquest “ex” no s’adiu, la redundància i cacofonia de “ex-biblioteca de la biblioteca de…” no és ni raonable ni artística, i, per tant, és antiintel·lectual. En l’ex-libris que he realitzat darrerament per a la Biblioteca Central de la Diputació he tingut bona cura de no incórrer en aquest error. I no penso realitzar mai cap “ex-biblioteca”, ja que no sé què es vol dir amb aquesta expressió, i sí penso realitzar molts ex-libris, perquè sé molt bé on sóc.

Atenent-me a aquest mateix criteri, trobo bé que es digui “ex-musicis” no tan sol per a utilitzar-lo en els llibres de música, sinó àdhuc en els altres, perquè si el posseïdor de l’ex-libris és músic, es reflecteix així millor aquesta qualitat personal de l’interessat. Com també trobo bé que es digui “ex-eroticisis”[sic] en l’ex-libris d’aquells qui tenen la franquesa de revelar així llur temperament.- Jo admiro aquesta franquesa valenta d’aquells qui, com el col·leccionista Balbí, només arrepleguen “ ex-eroticisis”.

Al meu entendre s’ha de dir “ex-libris” i res més. No cal embolicar les coses sense més ni més.”Ex-libris”, “ex-musicis”, “ex.eroticisis”, tot això que té un significat propi, raonat i psicològic, és el que està bé i és l’únic existent com a veritable. Tota altra fórmula, com el “From the book”, el “Book-plates” i els “his book” ianquis, i el “Büchzeichen” alemay i austríac, sobra per complet. I no parlem del “ Bibliothekszeichensigneten”, que cal agafar el tren per arribar d’un extrem a l’altre d’aquesta paraula tan enrevessada.

Tampoc no veig la necessitat ni sé què es vol dir quan es parla de l’ex-libris femení i del conjugal. Bé que hi hagi ex-libris religiosos, que és una manifestació de l’esperit; humorístics, que és un estat de l’ànim; frívols i burlescos, per la mateixa raó, i caricaturescos, que, ultra l’estat d’ànim, és una forma artística molt apreciada. Però, ex-libris femenins?, ¿ és que no basta amb el nom de la interessada per a revelar el seu sexe? ¿ O és que l’ex-libris ha de tenir una ridícula i desplaçada tècnica per a diferenciar el sexe femení del masculí? I això en una època racional en què les dones van de bracet amb els homes en tots els estaments i afers socials, i àdhuc en els països més avançats i de major cultura formen batallons d’exèrcit femení… La dona és un ser com ‘home, i es una visió baixa de sostre fer-la més feble o inferior pel seu sexe. Bé ens diu l’escriptora, força entesa en l’ex-librisme, Aurora Díaz-Plaja: “ ¿Cómo ha de ser el ex-libris femenino? ¿Debe diferenciarse esencialmente del masculino? En principio no… De ningún modo. No es absolutamente necesario que el ex-libris refleje el sexo, sino la personalidad individual de su poseedora, si bien con exquisitez femenina”, ( El Bibliófilo, núm. 11, Madrid) Molt bé! Si això és així, ¿ quina diferència es vol pretendre establir? Cap que no fos cursi, ridícula i ben bé fora de to i del moment actual.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon.

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Tabularium a Roma

“ Los pregones de las ferias del libro, naturalmente, tienen como protagonista al libro, envase de papel relleno de pensamiento en algunos casos, de sensibilidad en otros y de majaderías en los demás, todo ello disuelto en miles de millares de letras más o menos gordas, más o menos legibles. Ese pastel de milhojas, a veces indigesto, es lo que se glorifica en esta ocasión, pues de lo contrario, sería mentar la soga en casa del ahorcado. Así, el nuncio, para evitar aquello de “al pregón, azote”, echa por la vía de la erudición perfumada con incienso y santas pascuas.

Entonces, va y cuenta que el libro es la herramienta más poderosa de la cultura, describe su itinerario civilizador y recuerda la peripecia emocionante de tal instrumento por los siglos de la historia. Habla del nacimiento de la escritura; de los libros de barro cocido; de Tirteo de Esparta que, 600 años a. de c., ya coleccionaba textos; de la fundación del Tabularium en Roma; de la primera biblioteca pública creada por Asinio Polión¸de la impresión con planchas xilogràfica en China, ya en el siglo sexto de nuestra era; de la imprenta de Fen Tao, trescientos años después; de los impresos con tipos móviles realizados por Gutenberg y Fust en 1453 y del desarrollo de las artes gráficas en España.

Biblioteca d’Asinio Polión

El pregonero, que ha consultado tan prolija y azarosa crónica, puede denunciar a quienes odiaron con fuego a los libros, desde Shih-Huang-Ti, el constructor de la muralla china que, doscientos años antes de cristo, organizó una hoguera de San Huang donde apenas se salvaron algunos tratados de medicina y adivinación, hasta el Cardenal Cisneros que, diecisiete siglos después y en la plaza de Bib-Rambla, patrocinó una quema fanàtica de códices árabes. Y puede ensalzar a quienes amaron el libro hasta la exageración colectora, si es que existe hipérbole en tal querencia, como Ptolomeo II Filadelfo que reunió en el Museion, la biblioteca de Alejandría, setecientos mil rollos de papiro, llamados volúmenes por los romanos, o como Al-Hakem II, que juntó en Córdoba más de cuatrocientos mil ejemplares, muchos de ellos procedentes de Alejandría”.

“El vendedorde libros”, pregó de Francisco Izquierdo a la IX Feria del Libro de Granada, Consejería de Cultura-Junta de Andalucía, 1990.

Sutra del diamant, primer llibre imprès, Xina, 868 a.C.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 755

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Fires i Mercats, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books on 25/02/2023|

“ El 21 de novembre de 1950 el “Real Círculo Artístico ( Instituto Barcelonés de Artes)” organitza una conferència a càrrec de l’autor del present llibre, amb l’exposició de vint-i-cinc ex-libris seleccionats de la col·lecció d’Agustí Arrojo, i un original inèdit i un aiguafort, obres realitzades pel propi conferenciant.

En aquest mateix mes i any l’Excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona organitzà un concurs per a l’ex-libris de la Biblioteca del Museu d’Art Modern de la ciutat, i obtingué el premi el dibuixant i gravador Ricart per la seva xilografia. Simultàniament s’organitzà també, per l’Institut Nacional del Llibre Espanyol, un altre concurs per a l’ex-libris del gremi de llibreters barcelonins, i s’otorgà igualment el premi a una xilografia d’en Ricart. El mateix Institut, junt amb la Biblioteca Central de l’Excel·lentíssima

Biblioteca Museu Art Modern Barcelona

Diputació de Barcelona, organitzà, a la sala d’exposicions d’aquesta biblioteca, durant els dies 5 al 20 de desembre de 1950, una molt interessantíssima exposició d’ex-libris, en la qual prengueren part tots els col·leccionistes espanyols, amb importants aportacions de les col·leccions del Museu d’Art Modern de Barcelona i les de la pròpia Biblioteca Central. En l’acte de la clausura d’aquella exposició l’autor d’aquesta obra donà una conferència sobre el tema: Breu historial de l’ex-librisme i els nostres ex-libris. Havia estat, així mateix, encarregat oficialment de realitzar l’ex-libris per a la Biblioteca Central de l’Excel·lentíssima Diputació de Barcelona, obra que s’exposava en l’esmentada exposició d’ex-libris.

Encara en aquest mateix any (1950), la Secció de Cultura de la Unió Cooperativista Barcelonesa va efectuar, amb èxit, la seva primera exposició d’ex-libris, iniciadora de las que es proposa organitzar anualment.

El juny de 1951 va tenir lloc a l’Institut Britànic de Barcelona una molt interessant exposició d’ex-libris realitzats amb gran mestria pel culte artista Joan Estiarte.

De l’1 al 15 d’agost del mateix any, a Masnou, tingué lloc la II Exposició d’Ex-libris, organitzada per la Biblioteca de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, amb les col·leccions de la pròpia Biblioteca i les dels Laboratoris del Nord d’Espanya, Josep Llop i Victorià Torres.

El 8 de setembre la Unió Cooperativista Barcelonesa organitzà per mitjà de la seva Secció de Cultura, la segona exposició d’ex-libris.

I, per fi !, fou el febrer de 1950 quan el cervantista i bibliòfil Joan Sedó Peris-Mencheta, diputat provincial i ponent de la Comissió de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, junt amb els col·leccionistes Antoni Martínez, Joaquim Maria Casas i Ros, Josep Batlle i Tejedor i Santiago Rosal, convoquen a tots els ex-libristes barcelonins a l’assamblea de constitució de l’entitat “ Asociación de Ex libristas de Barcelona”.

El president de la “A. E. B.” barcelonina és l’inteligent ex-librista Joaquim Maria Casas i Ros; president honorari, el culte bibliòfil Joan Sedó Peris-Mencheta, i de mèrit, el degà dels col·leccionistes catalans, Santiago Rosal, havent estat anomenat, també, soci de mèrit el dilecte artista gravador català resident a Madrid Francesc Esteve i Botey, un dels degans del nostre ex-librisme.

La “A. E. B.” publica un butlletí molt interessant i magníficament editat, a càrrec d’una Comissió dins la “A. E. B.”, formada per Joaquim Maria Casas i Ros, l’exquisit artista ex-librista Joan Estiarte i Samsó i els destacats col·leccionistes Agustí Arrojo i Muñoz i Pau Wunderling i Berger.

En la “A. E. B.” s’ha establert el premi anual “Joan Sedó Peris-Mencheta”, de mil cinc-centes pessetes, al millor ex-libris realitzat a l’aiguafort o xilografiat per a la Biblioteca de la “A. E. B.”, el qual premi serà atorgat el dia de l’aniversari de la fundació de l’associació.

Amb tal motiu, el 10 de febrer del present any 1952, la “Asociación de Exlibristas de Barcelona” efectuà una exposició de les obres presentades al primer concurs del “Premi Sedó Peris-Mencheta, 1951”. Obtingué el premi Antoni Gelabert. L’obra, veritablement magnífica, d’aquest sensible artista i gravador, que sempre ha sentit amb emoció i sinceritat l’ex-librisme, és ben mereixedora del premi obtingut. Havent-se presentat al concurs molts bons treballs, fou necessari concedir dos accèssits, que varen correspondra a Joaquim Pla i Dalmau, de Girona, i a Lluís Alegre, que hi concorregué des de Roma. Al mateix temps es féu coincidir al local del Cercle Artístic una interessant exposició-homenatge a l’iniciador de l’ex-libris modern a Espanya, Alexandre de Riquer. El magnífic retrat de l’homenatjat, dibuixat admirablement al carbó per Ramon Casas, propietat del Museu d’Art Modern de Barcelona, ocupava un lloc en l’exposició, com presidint-la, talment com si l’iniciador dels nostres ex-libris moderns encara ens presidís amb aquell entusiasme que ho féu en vida. No sembla sinó que és ara quan estem en el veritable renaixement ex-librista espanyol.

… L’ex-librisme espanyol, conscient del seu lliure albir, sabrá refer-se i retornar a aquell temps en què adquirí honors de sentiments intel·lectuals, als quals jamai ha renunciat, i fou l’admiració del món sencer. El món es jove i va prenent fisonomia a força de sotregades. Creiem que Espanya pot esdevenir la nació ex-librista més destacada de l’ex-librisme mundial.”

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

Alexandre de Riquer, retrat de Ramon Casas

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ    XQ   XQ

“ Los libros y los libreros de viejo.

También los libros tienen lugar en nuestras ferias; las esquinas están entonces oprimidas más que nunca del peso de los carteles, seguidos unos de otros forman diversas filas, y componen una historia viva de nuestra literatura actual, porque entonces se vuelven a anunciar muchas obras atrasadas que no se pudieron vender o de las que aún quedan algunos ejemplares, y se publican también otras de nuevo; se sabe que los libros no se venden mal en este tiempo.

Hay también almonedas de libros que igualmente llenan y pueblan toda la Villa; se ven altas montañas de gruesos infolios en pasta, o en pergamino, que suelen venderse en peso y con la mayor equidad; estos libros suelen ser de Leyes, de Filosofía, Aristotélicos, o tratados de Medicina; como sobre estas tres Facultades se han escrito tantos libros inútiles y ridículos, se hallan en los camaranchones bibliotecas enteras de ellos, que sirven por buena suerte de envolver especias. Por entremedias de tanto fárrago suele hallarse algo de bueno, y entre un montón de pesados, confusos e inútiles comentadores, intérpretes y explanadores encontrarse alguna vieja y antigua edición de la “Odisea” de Homero, en griego.

Por esta razón los literatos escudriñan estas librerías de viejo ( démoslas este título) y las vuelven y revuelven, hojean, miran y examinan los libros, apartan a un lado lo inútil y dexan sólo lo útil; de este modo se hacen con las obras raras y universalmente estimadas, y con las antiguas y apreciables ediciones.

Biblia complutense, Alcalá, 1520

Los petimetres de la Literatura, pues también en la Literatura hay petimetres, y los eruditos a la Violeta, dos nombres quasi sinónimos, se entrometen en los corros que cercan los estantes de los libros, los trastornan y revuelven todos, los hojean de arriba a abaxo, miran las láminas y el lugar de la edición, dicen con un grande arqueo de cejas que son de Amberes o Antuerpia, preguntan por una edición de la Biblia Políglota de Alcalá, mascullan entre dientes un poco de Griego, o de Hebreo, cuyo sentido no comprenden, hablan de Catulo o Tíbulo y entonan en estilo poético algunos versos de estos apreciables poetas, chocan luego con Despreaux, y con un afectado y fastidioso gangueo recitan malamente algunas de sus sátiras. “ Esta ahora se ha hecho muy rara” – dicen tomando una en las manos -; merece una nueva edición; aquella de allí aún podría sufrir dos; el autor de la otra es muy amigo mío. Dice uno, hombre de gran talento, pero mala cabeza: “ Quisiera hacerme con la primera edición de esta obrilla – dice otro – ; es apreciable, por la claridad y hermosura de los caracteres”.

La charla de estos papagayos dura bien poco; a la segunda o tercera vez tropiezan con algún sabio que descubre su ignorancia, y delante de todo el mundo los deja confusos y atolondrados haciéndoles ver que son unos charlatanes.

He aquí una auténtica  estampa en la vida del libro descrita por un intelectual en 1791, similar a la que yo hago en el día de hoy, y que se repetirà en lo venidero.

Vayamos gozosos a la Feria Nacional del Libro, pensando que los nuevos libros que en ella se exponen  serán verdaderamente glorificados cuando en un futuro sirvan de estimación universal con la rebusca que de ellos se haga en las librerías de los libros viejos. ¡ Libro nuevo! ¡ Libro joven! ¡ Tienes que hacerte viejo para tu estimación! Es en la librería de viejo, entre los libros viejos, y con el polvo de los años, donde los libros alcanzan el galardón de la admiración y casi veneración del erudito, del inteligente y del sabio.

Del llibre: “Artículos Bibliológicos” de Francisco Vindel, Ed. autor, Madrid, 1948; p. 24-26. ( Primera imatge del llibre)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 754

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre on 14/02/2023|

“ És l’any 1947 quan els ex-libristes tertulians de la llibreria L’Arxiu organitzen – de l’1 al 15 de març – una exposició al Centre Excursionista de Catalunya, en la qual prengueren part més de vint col·leccionistes d’ex-libris barcelonins i s’hi exposaven també uns quants originals dels dibuixants “Bon”, Joan Estiarte, Joan Anglada, Maria Figuerola i de l’autor del present volum.

L’agost de 1947 s’efectuà a Manresa ( Barcelona) el “ I Certamen “Filcan” ( filatèlic i cartofilo), en el qual donaren cabuda als ex-libristes. Hi obtingué medalla de plata, per la seva col·lecció d’ex-libris, el col·leccionista Agustí Arrojo, i premi d’honor pels seus ex-libris originals l’esmentat autor del present volum.

A Madrid la revista El Bibliófilo es dedicava extensament a l’ex-librisme, publicant importants articles d’Aurora Díaz-Plaja. Igualment la revista valenciana Saitabi, d’història, art i arqueologia, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Literària de València, dedicà una extensa secció a l’ex-librisme.

Del 15 al 20 d’abril de 1947, a Lleida, organitzada pels Amics dels Museus i en el saló d’exposicions de l’Institut d’Estudis Ilerdenses, també l’autor d’aquest llibre presenta una exposició de vint-i-cinc obres originals seves, en l’acte d’inauguració de la qual donà una conferència: Els ex-libris, el seu art i influència en la psicologia de les persones.

Institut d’Estudis Ilerdencs

A Barcelona, de l’1 al 20 de juny de 1948, al Casal del Metge i organitzada en virtut del XXV aniversari de llicenciatura de la promoció mèdica de la Facultat de Metges, Farmacèutics i Odontòlegs, agrupada en la “COBAMA, 1923”, s’efectuà una tan important com interessantíssima exposició d’ex-libris de temes relacionats amb les professions mèdiques de la facultat organitzadora. Entre els organitzadors figuraven els doctors J. Peyrí, A. Pedro i Pons, M. Garriga i Roca, E. Peiró i Randó, Ramon Sarró i Burbano, J. Pi i Figueras i E. Alegret. L’octubre de 1948, a Girona, tingué lloc la I Exposició gironina d’Ex-libris, a la Biblioteca Pública de la Caixa d’Estalvis per a la Vellesa, i de la qual fou l’ànima Joaquim Pla i Dalmau.

El novembre de 1948, a Terrassa i als Amics de l’Art, Antoni Boada exposà una interessant sèrie d’ex-libris. Durant el mateix any s’hi efectuà una exposició d’ex-libris del malaguanyat realitzador i col·leccionista Mateu Avellaneda, el qual havia publicat un llibre d’ex-libris amb pròleg de Ramon Miquel i Planas.

Així mateix, l’any 1948 també, Joan Casula i Joaquim Pla i Dalmau organitzaren una exposició d’ex-libris a Olot.

A Barcelona, en la llibreria L’Arxiu de Josep Batlle es succeeixen les següents exposicions, des de finals de l’any 1948 a l’abril de 1949: I Exposició d’Ex-libris heràldics, presentada per Josep Batlle; en el mes de febrer, Exposició de Xilografies, presentada pel mateix col·leccionista; en el mes de març, Exposició d’ex-libris jordians, presentada per Josep Dalmau i Núria i Montserrat Dalmau, i en el mes d’abril, Ex-libris montserratins, presentada per Concepció Batlle.

L’11 de maig de 1949 té lloc a Barcelona, en l’Institut Britànic, una Exposició d’ex-libris femenins, organitzada per Pepeta Pallé, Concepció Batlle, Núria Dalmau i Mercè Galí de Fisas. En la inauguració de l’exposició donà una curta conferència el director de l’Institut Britànic, Mr. Robert K. Brady; en la clausura ho féu extensament l’artista Joan Estiarte. L’aportació d’ex-libris fou d’ex-libristes barcelonins i d’algun indret de Catalunya, i una col·lecció estrangera en la qual estaven representats gairebé tots els països  d’Europa.

Del 15 al 29 de maig de 1949 tingué lloc una exposició d’ex-libris a l’Agrupació Fotogràfica d’Arenys de Mar (Barcelona), en la qual donà una interessant conferència el col·leccionista gironí Joaquim Pla i Dalmau.

Ex-libris fet per A. Vlaanderen

L’agost del mateix any s’efectuà a Manresa ( Barcelona) la I Exposició de Col·leccionistes d’Ex-libris manresans, en la qual, entre obres dels artistes estrangers A. Vlaanderen ( Bèlgica) i Ch. Favet i A. Herry (França), junt amb col·leccions antigues holandeses, italianes i portugueses, figuraven les dels catalans M. Avellaneda, “Bon”, Josep de Riquer, Joan Estiarte, R. Abad i Gavilans, amb aiguaforts, boixos i dibuixos a la ploma.

El 20 de desembre del mateix any tingué lloc al Centre Excursionista de Terrassa una exposició d’ex-libris organitzada per F. Boada, Ramon Parent i Josep Fargas.

També se n’efectuaran en altres poblacions espanyoles com Sabadell, Tarragona, Girona, Saragossa, València i Palma de Mallorca.

L’ex-librisme espanyol retorna a esdevenir una realitat.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

Ex-libris fet per Bon

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

Jardín Botánico Madrid

“ Feria Nacional del Libro en la lujosa Avenida de Calvo Sotelo, el presente libro;  Feria de libros viejos junto a las tapias del Jardín Botánico, el pasado del libro. Libro nuevo y libro viejo, juventud y ancianidad. Pasarán los años y los libros que se exponen como enjoyados en las alegres casetas de la magna Feria Nacional del Libro se harán viejos y se venderán en las modestas casetas de la Feria de Claudio Moyano o en librerías semejantes. ¿ Quiere decir esto que el libro se desprestigia? No, antes al contrario, los años y los siglos consagran al buen libro, que es el que se conserva, perdura y se reedita, y son las librerías de viejo, de antes, de ahora y venideras, las conservadoras del libro, o sea las guardadoras de los valores espirituales de un pueblo, de una tradición.

Cuesta de Moyano

¿ Cuántos libros de los que se exponen en las elegantes casetas feriales del libro, fáciles de adquirir hoy en gran número de ejemplares, y que son poco apreciados, pasados los años serán afanosamente buscados en librerías de viejo similares a las actuales! ¿ Y qué goce más íntimo el del futuro erudito, con su hallazgo ! Entonces es cuando el libro alcanza su más alta valoración espiritual, porque ello significa que este libro se ha seleccionado a través de los tiempos y representa auténticamente un valor positivo en las Ciencias, Literatura, Artes, etc.

El libro, producto del espíritu humano, sufre la misma suerte que aquél. El libro tiene su juventud , libro nuevo, se hace viejo, y por último se inmortaliza al transcurrir años y siglos si es bueno, o sea gana la gloria, y si es malo o inútil se condena y el tiempo lo hace desaparecer.

Esta evocación que hago de un futuro del libro voy a hacerla de un pasado, en el siglo XVIII, tal como se refiere en un curioso y rarísimo librito impreso en aquella época.

Del llibre: “Artículos Bibliológicos” de Francisco Vindel, Ed. autor, Madrid, 1948; p. 23-24.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 753

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris, Oficis del llibre on 09/02/2023|

“ L’any 1929 el bibliògraf Francesc Vindel publicà a Madrid un Catálogo descriptivo de ex libris hispano-americanos (1588-1900), amb pròleg de Fèlix Boix.

I, com és molt natural, els esdeveniments polítics nacionals, i també els internacionals, ocasionaren que en el lapse de 1929 a 1947 no es registrés cap activitat ex-librística digna d’esment.

En el curs d’aquest període els germans Montsalvatge, Huc Sanner, Antoni Dalmau, Antoni Pach i Jacint Viola cediren llurs col·leccions al famós ex-librista Joan Baptista Batlle, el fill del qual, Josep Batlle, les va vendre totes juntes, en morir son pare, a Ricard Viñas i Geis, per mediació del llibreter Rogeli Dubà.

Josep Batlle, després d’haver  venut aquelles sis col·leccions d’ex-libris esmentades, i junt amb elles la que li corresponia per haver pertangut al seu pare, decidí començar de nou a formar col·lecció, la qual cosa aconseguí en poc temps, i ha animat altra vegada la seva llibreria L’Arxiu, que ha esdevingut un lloc ben acollidor de reunió espontània per als ex-libristes. Antoni Dalmau i Jambrú, un altre col·leccionista que també havia abandonat la col·lecció, fa igualment, i avui torna a posseir una bona col·lecció. En els temps gloriosos de l’ex-librisme espanyol ja actuà amb encert i fervor, i avui, com abans, hi està plenament lliurat. Santiago Rosal i ell són els degans de l’ex-librisme espanyol. I Catalunya continua encara confiada en ells.

A la tertúlia de L’Arxiu concorre també l’important col·leccionista de Lleida Estanislau de K. Montaña i Pradera, un dels més antics, el qual no havia deixat mai de cultivar la seva col·lecció dins les escasses possibilitats de fer-ho per les circumstàncies esmentades; va sostenir força correspondència amb els ex-libristes nacionals i internacionals i fou un dels principals animadors per aconseguir que, l’any 1946, es fes un intent de resurrecció de l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics. L’1 de novembre d’aquell any es publicà una crida A los Ex libristas, des de Madrid, a la qual pertany aquest paràgraf: “Os suponemos enterados de que un grupo de amigos apasionados del ex-libris, recogiendo anhelos y sugerencias procedentes de toda la Península, hemos constituido en Madrid la Asociación de Ex-libristas Ibéricos. Del entusiasmo con que esta afición se ha despertado es exponente claro la relación que tenemos el gusto de ofreceros, donde figuran cerca de quinientos (500) coleccionistas, muchos de los cuales han enviado ya su adhesión a esta Asociación, prestándonos su estímulo y colaboración”…

A les acaballes de 1946 s’aconseguí fundar a Madrid aquesta “Asociación de Ex- libristas Ibéricos”, que pretén recordar i succeir l’antiga “A. E. I.”, de la qual té la representació a Barcelona Joan Artur Sedó i Ragull.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ …, los bibliófilos que usan exlibris para los volúmenes de su biblioteca, pueden recibir ejemplares de otros amantes del libro que hagan igual y comuniquen su modelo como intercambio amistoso. Una afición común los une.

En fin, se da la figura del amante de las estampas que se especializa precisamente en coleccionar exlibris, incluso – muy raro puede ser – aunque no mantenga biblioteca, y le interese el grabado por el grabado sin asociarlo más que ideal y lejanamente al hecho de que estas piezass están producidas con vistas a su fijación en las tapas de los libros.

No parece fácil que se mantenga un mercado normal de compra y venta de exlibris. Salvo algunos casos muy concretos ( libros deshechados o volúmenes enviados a reencuadernar, por ejemplo), la colección se forma principalmente por el procedimiento del canje. El coleccionista que acopia exlibris fácilmente acaba haciéndose con ejemplares procedentes de bibliófilos o de artistas o, si es esto él mismo, con duplicados o múltiples; envía una pequeña cantidad de éstos a otro coleccionista con requerimiento de que se le envíen otros tantos; los que no ingresan en la colección se destinan a nuevo intercambio y la cadena no acaba prácticamente nunca si el interesado es activo y constante. Para las transacciones hasta existen breves fórmulas en varios idiomas ( con traducciones de más buena fe que acierto gramatical; y sálvense las siempre acehantes erratas) que se aceptan como normales porque no se puede perder tiempo en formalidades epistolares de cortesía.

Porque en general los bibliófilos no encuentran razón para negarse a la petición de un coleccionista que en cierta medida les envanece. Aunque se citan casos de quienes en nombre de una ortoddoxia bibliológica rigurosa no quieren consentir que del exlibris se haga otro uso que no sea el de amparar y decorar los libros de su propia biblioteca particular.

Hay coleccionistas conocidos y famosos y, como es lógico, hay secciones de exlibris en las colecciones de estampas de las grandes bibliotecas públicas y, en algunas de las más importantes de éstas, incluso conservadores destinados como especialistas al cuidado de tales creaciones”.

Del llibre: El exlibris de F. Huarte Morton, C.E.G.A.L., Madrid, 1987; p. 31-33.

Del llibre

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 752

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Llibres d'artista, Oficis del llibre, Old books on 04/02/2023|

“ L’any 1918 s’efectuà amb gran èxit una interessantíssima exposició internacional d’ex-libris, en el Palau de Belles Arts de Barcelona, organitzada per l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics, exposició que tingué molt de ressò internacional. El mateix any, i durant la presidència d’en Masriera, el Cercle Artístic de Barcelona convocà un concurs d’ex-libris per tal de tenir-ne un per a la seva biblioteca. Obtingué el primer premi Gerard Carbonell, i en Rigol i Emilià Tersol, un accèssit cadascun d’ells. L’any següent al “Círculo Sollerense”, de Sóller, (Illes Balears), l’autor del present volum – vestint l’uniforme de soldat – donà una conferència sobre ex-libris: Les velles marques de propietat del llibre i els moderns ex-libris, junt amb una petita exposició dels originals dels seus primers ex-libris

Cartell de Gerard Carbonell

La dissort vingué quan esclatà la guerra de 1914-18, que fou una gran sotragada per a l’ex-librisme mundial, malgrat que l’Espanya neutral permetés als ex-libristes de la nostra terra de desenvolupar aquelles activitats que acabem d’historiar. Per aquest motiu – i el fatal desinterès que per a les coses intel·lectuals i artístiques resulta d’un trasbals d’aquesta mena, àdhuc en les nacions neutrals, que, per molt que ho siguin, és lògic que no puguin desentendre’s de la convulsió que la Humanitat compta en aquests casos -. L’Associació d’Ex-libristes Ibèrics trontollà molt, i, a pesar de la bona voluntat de Josep Triadó, que era l’ànima, i de la seva labor des del Foment de les Arts Decoratives, l’ex-librisme anava perdent ambient cada dia. Per una altra banda, Alexandre de Riquer, per dissorts familiars, abandonà Barcelona l’any 1917 i es traslladà a Mallorca, on va morir el 1920.

Malgrat això, com hem dit, l’Associació d’Ex-libristes Ibèrics es debatia en una agonia segura; tant fou així, que la Dictadura ja la trobà desapareguda. Uns bons entusiastes ex-libristes, però, fent-se càrrec del que succeïa, decidiren fundar l’agrupació barcelonina Pro Ex-libris, la qual, si bé en els seus començaments fou considerada per algú com a una dissidència d’aquella Associació, ben aviat, malgrat la seva curta vida, demostrà ésser un tendre rebrot d’aquell arbre que fou tan ferm, i àdhuc el mateix Triadó hi pertanyia. Ramon Miquel i Planas deixà d’actuar. Pau Font i de Rubinal i Ramon Casals i Vernis reclogueren llurs activitats a Reus, dins l’entitat Amics dels Llibres i dels Ex-libris, que ells varen fundar en aquella població. Amb tot, Pro Ex-libris tenia tota la digna bellesa espiritual d’un poema nostàlgic, d’enyorament, que la feia molt simpàtica. Miquel Gras i Vila en fou president; Jacint Viola, tresorer i Antoni Pach, secretari; també formaren part de la directiva Lluís Garcia i Falgàs, Joan Baucis i Ricard Bosch i Borràs, qui fou qui va editar i imprimir, en la seva impremta, els dos números apareguts de la publicació Pro Ex-libris.

La iniciativa de la fundació de l’agrupació Pro Ex-libris, a més dels esmentats, pot recaure en els entusiastes ex-libristes Frederic J. Miracle, Bartomeu Sigalés, Antoni Dalmau, Santiago Rosal, els germans Xavier i Josep Montsalvatge, Joan Baptista Batlle i Huc Sanner, entre d’altres. Ramon Borrell gravà l’ex-libris de l’agrupació, que, com el primer número de la publicació Pro Ex-libris, és raríssim de trobar. Els components, no gaire nombrosos, es reunien en el típic i aristocràtic café barceloní del Passeig de Gràcia batejat pel bon humor d’en Rusiñol amb el nom de “La Punyalada”. I així s’anomena encara. Pels vols dels anys 1923-24, desaparegué també aquesta agrupació, integrada, com hem dit, per un grup d’entusiastes.

Així passà un període letàrgic l’ex-librisme espanyol, fins que a Madrid, l’any 1928, s’efectuà una exposició d’ex-libris organitzada per la revista Coleccionismo, a la qual foren aportats mil cinc-cents exemplars diferents, magníficament exhibits en marcs i vitrines, amb una selecta aportació de la col·lecció de la biblioteca de la Casa Reial. Amb tal motiu, Esteve i Botey pronuncià una magnífica conferència, que fou publicada, en fragments, en la interessant revista madrilenya Coleccionismo. L’ànima d’aquesta exposició madrilenya, organitzada per Coleccionismo a la sala de la casa Aeolian, fou el dilecte ex-librista Antoni Martínez i Bosch. Això fou causa que els bibliòfils madrilenys s’entusiasmessin davant tan meravelloses petites grans obres d’art, i es llancessin amb fruïció a conrear l’ex-librisme, tal com sembla ho estan fent avui impulsats pels animadors de la nova agrupació d’ex-libristes.

Però totes aquestes activitats isolades, esporàdiques o personals, no han estat agrupades en una entitat que les unís.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Bibliófilo

Al admirado escritor y amigo don Luis Valeri.

Leí su interesante artículo “Recuerdos dormidos“, publicado en estas mismas columnas hace algún tiempo. A él quiero referirme. De sus enjundiosos escritos, de los que muy atento lector, este es el primero que ha despertado en mí un interés particular y con más detenimiento he leído. «Jamás he sido un bibliófilo», dice usted en uno de sus párrafos. Sin embargo, la exquisita definición que al hablarnos de su biblioteca nos ha hecho del amante de los libros raros y curiosos —que no hemos de confundir con el “bibliómano”—, supera, creo, a cuantas definiciones etimológicas el diccionario nos pueda ofrecer. El tema se presta a un breve comentario, después de haberse celebrado con pleno éxito en nuestra ciudad el Tercer Congreso Internacional de Bibliofilia. Deseo ante todo poner entre interrogantes una duda, sin que se vea usted obligado a esclarecerla: ¿No le parecen «raros» también los libros «de gran valor estético, de profundidades filosóficas, de teorías y ensayos y sobre todo de poesía» que usted atesora y que tanto le place contemplar? “A veces, como si me hallase ante un maravilloso panorama, me  sitúo a cierta distancia —nos dice—  para gozar de su ordenada colocación y, como embobado (sic), siento la belleza de su variedad externa sin cansarme en su contemplación.” ¡Oh poder sugestivo de los tejuelos dorados!… De este enajenamiento a sentirse arrobado por la belleza tipográfica de los Aldo Manucio, de los Elzevir o de los Ibarra, no hay más que un pequeño trecho, mi admirado Valeri; los grabados del “Líber Chronicarum“, los de los grandes ilustradores de los siglos XVIII y XIX, los aguafuertes y xilografías de los pintores grabadores de hoy, perlas artísticas  ofrecidas al libro en honor y gloria  de sus páginas inmortales, capaces son de excitar apasionamientos, dicho sea sin apasionamiento alguno.

Liber Chonicarum (1493)

Ante sus espontáneas declaraciones y el florilegio de brillantes frases que las acompañan —“siento un tiernísimo amor por los libros…; una biblioteca, pequeña o grande, es siempre un tesoro…”; y más allá: “¡Mis libros! ¡Mi tesoro! ¡Mi placer interior al alcance de mis manos…!”— estimamos, aunque usted afirme lo contrario, que es usted bibliófilo, y de los de sentimientos más refinados. El verdadero amante de los libros, después de haberlos leído, los guarda con amor, igual que usted, y desea también volverlos a leer en momentos propicios, añadiendo a este festín espiritual manjares nuevos, elegidos por él con suma cautela, que en su día serán otra vez saboreados. Lo que ocurre, y esto no se le oculta a usted, que la tremenda agitación de los tiempos que vivimos priva de este supremo deleite a los amigos de los libros (biblio-filos), conocedores de los autores clásicos y atentos de las bellezas literarias y poéticas de nuevo cuño. “¿Ha leído usted todos los libros de su biblioteca?”, se les pregunta a veces maliciosamente.”¡No!”, contestan los más decididos. Y es verdad, mas entretanto si no los leen se contentan teniéndoles muy cerca de sus manos vestidos de seda o de percal. ¡Qué grata compañía! Declara usted, después de excusarse muy amablemente ante mí, “que no tiene ni ha sentido nunca una pasión por las bellas encuademaciones”. Es muy explicable, como lo es no sentir pasión alguna por otras muchas cosas bellas y manifestaciones, artísticas de innegable humanidad. Mas ello me resisto a creer excluya el que las admire usted y que le encanten, aun vistas de lejos, las encuademaciones antiguas, o, por lo menos, las muy típicas llamadas en singular “pasta española”, más próximas a nosotros y más asequibles, con sus lomos lisos cuajados de oro, a pesar de su marchita hermosura, de sus cantos rozados y que las letras de sus títulos adolezcan de promiscuidad y firmeza. Si conociera usted el secreto de rejuvenecer esas viejas pastas —últimos vestigios de un noble oficio manual derrotado por el maquinismo— y dar frescura y brillo a sus caprichosos ramajes monocromos que el sulfato de hierro combinado con el zumaque, el agua y la clara de huevo dejó impreso sobre la flor de la piel, al verlas milagrosamente remozadas, les tomaría usted un cariño entrañable, las acariciaría con sus manos y se extasiaría, además, contemplando el colorido sonriente de sus cortes y de sus guardas como un niño ante una bola de cristal. Nunca más diría usted que no siente pasión por las bellas encuademaciones. Usted, mejor que nadie, aprecia el valor del libro y sabe glosar sus bellezas dormidas, “solaz del espíritu”,
“alimento de la inteligencia”, y proclamar con gesto tribunicio que difunde las ideas, educa los sentimientos, ilustra a la humanidad y “proporciona momentos de placer inefable”. Sí. La imprenta hizo el milagro. El arte le dio solemnidad como a los códices miniados. La pompa de su continente advierte en silencio la gracia de su contenido. Ello es un hecho. Ahora bien, ese continente, la encuademación; que un día fue adornado con primores de cincel, metales y piedras preciosas, puede ser hoy, trasunto de un renacimiento perenne, concebido con tal ambición que, al propio tiempo de rendir honores al libro, alcance metas artísticas peculiares sin piedras ni metales preciosos. Verdad es que hoy la encuademación, como el libro, se halla también sujeta a fórmulas industriales y exclusivamente utilitarias de línea sencilla y uniforme. Mas el anhelo artístico desdeña el triunfo mecánico que pone en marcha la actividad ciega de un motor y no halla satisfacción en la sencillez ni en  lo funcional, en la simplicidad decorativa ni en la belleza formularia o efímera, antítesis de las artes bellas. Y esto es otra cuestión. Ideológicamente juzgado nunca debe considerarse superflua la labor artística de las tapas de un libro: éstas no son un envoltorio provisional. La encuadernación representa la urna sagrada de la inteligencia que la humanidad, desde los albores del entendimiento, atesora codiciosamente, el pórtico solemne del verbo, de la gracia, que traducen signos gráficos estampados sobre blancuras leves, múltiples, cariñosamente ligadas. No. Al proteger y ornamentar este don espiritual no debe mediar cálculo ni especulación alguna. Cuantos razonamientos a ello se opongan son negaciones, difíciles de sostener con miras elevadas, que enturbian el amor al libro y ponen en duda los sentimientos generosos de gratitud e identidad.

Emilio BRUGALLA, La Vanguardia 31 de gener de 1964,p.25.

Pàgina del Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna, edició impresa per Aldo Manuzio ( Venezia, 1499)

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 751

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris, Llibres d'artista, Oficis del llibre, Old books on 31/01/2023|

“ L’any 1906 fou publicat, en un volum de setanta-dues planes, el Primer llibre d’ex-libris d’En Triadó.

En aquesta mateixa data Santiago Rosal ( avui degà dels col·leccionistes espanyols) dibuixà el seu propi ex-libris, i, poc després, el d’un seu germà.

En l’Exposició Internacional de Barcelona de 1906 figurà una important representació d’ex-libris. I en la de Primavera del mateix any, que tingué lloc a Madrid, Alexandre de Riquer presentà vint gravats de la seva realització, entre ells els ex-libris de Víctor Oliva, el d’Alfons XIII, A. Gallardo, Mary F. Luchiger, compte de Casa Dávolos ( que és el seu propi) i l’ex-musicis del mestre F. Lliurat. És del cas fer notar que en aquell temps no existia secció de Gravat, i per tant no hi havia recompenses determinades per als artistes gravadors, i un premi en gravat era triomfar plenament, ja que restava de la secció de Pintura; doncs bé,: les obres d’Alexandre de Riquer obtingueren la primera medalla, que venia a confirmar la primera aconseguida a Xicago i l’altra, també primera, obtinguda en l’Exposicio Universal de Barcelona de 1888.

L’any següent, 1907, la casa Oliva de Vilanova, publicà de manera esplèndida Els ex-libris Renart, amb un pròleg del francès Raisin. El Cercla Artístic de Barcelona organitzà amb gran èxit una exposició d’ex-libris estrangers i espanyols. Pau Font i de Rubinat, el bibliòfil i ex-librista reusenc, no volgué ésser menys, i, amb un pròleg d’Artur Masriera, donà a conèixer aquest mateix any, Los cent primers ex-libris escullits de R. Casals i Vernis.

El 1910, editat per Víctor Oliva, publicà Alexandre de Riquer el llibre Robert Anning Bell, on donà a conèixer a Espanya aquest formidable artista anglès – junts ambdós, un a Anglaterra i l’altre a Espanya, foren els precursors de la innovació mundial dels ex-libris -. El llibre conté ex-libris i tota la diversitat artística de R. A. Bell.

També l’any 1910, quan només comptava divuit anys d’edat, un altre deixeble d’Alexandre de Riquer, Enric Motà, ens sorprèn amb uns ex-libris que, per a la seva curta edat, eren una veritable revelació, plena de grans esperances, que no pogué realitzar per haver mort tràgicament, als vint-i-cinc anys, en una sala del Reial Cercle Artístic barceloní.

Entretant, les revistes i publicacions barcelonines d’art prestaren atenció als ex-libris, remarcant el valor artístic dels nostres i dels forasters. Així, Revista Gráfica, de l’Escola Professional de l’Institut Català de les Arts del Llibre (1901-1902); Joventut, revista d’avançada – com ho foren els diaris Renaixença i El Poble Català -, la qual dirigí artísticament i en fou crític d’art Alexandre de Riquer; Pluma y Lápiz (1902), Hojas Selectas (1903); Miniatura, dirigida per Jiménez i Moya; Pel i Ploma i Forma ( 1906 a 1912) que dirigí Miquel Utrillo; Bibliofilia (1911 a 1914), dirigida i editada per Miquel i Planas; Revista Nova ( 1914), dirigida per Feliu Elias, conegut pels

pseudònims “Apa” ( com a dibuixant) i “Joan Sacs” ( com a escriptor); la revista d’art i lletres Mediterrània (1915), que dirigí l’autor d’aquest llibre, a l’edat de divuit anys; més endavant La Gazeta de les Arts, de Sitges; D’Ací i d’Allà”, en la seva segona època, que dirigí Carles Soldevila; Art, dirigida per Merli, i el Butlletí dels Museus. Àdhuc la revista hotelera ( d’aquest gremi) Sabor y Aroma trobà manera de publicar articles sobre ex-libris, escrits per Llorenç Brunet i Bartomeu Sigalés.

Mercès a l’assídua relació d’Alexandre de Riquer amb els artistes anglesos, la importantíssima revista londinenca The Studio, que molt sovint publicà ex-libris espanyols, va dedicar a Espanya un número sencer.

Els Ex-libris i l‘Ex-librisme. Assaig històric raonat de Josep Mª de Riquer i Palau, Ed. Millà, Barcelona, 1952. Volum segon. (cont.)

XQ     XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Enquadernació Maioli

Arte perenne, imperecedero.

 El espíritu que dio vida al noble arte de la encuademación no ha muerto. Sigue ardiendo el fuego sagrado que aviva la fe. Aquella fe lejana que nació en la soledad de los claustros bajo el signo de la Cruz o en las páginas del Corán «en nombre de Dios clemente y misericordioso». Junto a los claustros se incrementó el estilo gótico que dio especial carácter a las encuademaciones monásticas en las que, aparte los sobrios rasgos de ornamentación, se reprodujo a presión, sobre el cuero, escenas de la vida de Jesús y de los Santos. Con la mente fija en las palabras del Profeta el estilo arábigo se convierte en estilo «mudéjar» o hispanoárabe. La decoración de estas encuademaciones se concreta en magníficas tracerías gofradas a flor de piel, sin oro que les diera brillo. Su dibujo refleja la belleza melancólica del arte musulmán: ni el más ligero perfil de seres animados, ni rasgos estatuarios alientan en su complicada ornamentación, que el fanatismo y la ciencia geométrica inspiró. Ciencia geométrica o fórmula ornamental de amplia base e infinitas derivaciones que desarrollaron con sobriedad y singular sensibilidad artística Thomas Maioli y Jean Grolier, nombres que, grabados en la historia del arte de la encuademación, después de la invención de la imprenta, simbolizan la plenitud del renacimiento. Los brillantes estilos de la encuadernación que irán registrándose después de los que se identifican con el Renacimiento, conocidos por estilo “Maioli” y estilo “GroIier“, tendrán acento francés: Clovis-Eve, Le Gascón, Florimond Badier, Duseuil, Padeloup, Le Monnier, Deóme, etcétera. A finales del siglo pasado la encuademación consigue despertar en París igual interés que las artes puras. No pocos artífices de los demás países demostraron sentir la misma inquietud por la encuademación a través de no pocas tentativas y realizaciones.

Enquadernació Grolier

Encuadernadores de España contemporáneos.

 Por lo que hace referencia a nuestro país, esta inquietud tuvo hondas raíces. Nuestro pequeño mundo de la bibliofilia conoce sobradamente la campaña sostenida por el prestigioso industrial barcelonés don Hermenegildo Miralles y la fructífera labor de don Ramón Miquel y Planas, quien consiguió elevar la encuademación de arte en Barcelona sin recurrir a colaboraciones extranjeras. En Madrid se destacó don César Pomard, verdadero artista, conocedor de todos los secretos del arte. En la actualidad sobresale con extraordinario fulgor Antolín Palomino, ya mencionado, quien lleva a cabo con singular destreza y apasionamiento los más variados estilos de la encuademación. Destaca seguidamente de manera muy singular José Panadero, de Albacete, quien ha adquirido gran renombre con sus encuademaciones de pergamino, decoradas a punta de pincel y José Galván de Cádiz, quien ha realizado bellas encuademaciones decoradas a pequeños hierros, con notable habilidad y refinado gusto artístico.

Aportación francesa.

 Destacada la aportación nada despreciable de nuestro país a este arte universalmente venerado; hay que reconocer, sin embargo, una vez más, que la preponderancia en el arte de la encuademación sigue correspondiendo a París desde que en el siglo XVI apareció en el firmamento de la bibliofilia la gigantesca figura de Jean Grolier. Hoy más que nunca, los artistas encuadernadores de la cosmopolita ciudad del arte siguen defendiendo su preeminencia a brazo partido sumergidos en las agitadas aguas del arte ultramoderno. «A veces vale tanto o más (la encuademación) que el objeto que tiene la misión de realzar», escribió el ilustre letrado Mr. Maurice Garcon de la Academia Francesa. Es evidente que, desde 1930 hasta nuestros días, una numerosa pléyade de artistas encuadernadores ha alcanzado fama internacional en el mundo de los libros por el arrojo y perfección de sus realizaciones. Desde hace varios años existe una organización denominada «Société de La Reliure Originale». Cada artista de los que componen dicha asociación así como otros muchos que se mantienen independientes, tienen una personalidad artística bien definida. Cada una de sus encuademaciones una viva significación.

Homenaje al libro              

 Nunca se olvida en esta lid que el libro es una obra de arte de singular trascendencia. Una obra de arte de esta naturaleza no reconoce límite alguno. Se concibe con amplitud, se desarrolla con pasión y se termina persiguiendo un ideal, rara vez logrado, que palpita en el corazón del artista. El anhelo artístico de una encuademación no se halla en la sobriedad ni en la belleza formularia o efímera. Esto es otra cuestión. El arte tiene más entidad. Es la belleza  misma perfilada por varios procedimien juntos y su singularidad no debe tildarse ligeramente de rebuscada o henchida, de abstracta o concreta, sino simplemente de buena o mala, si se es capaz de juzgar al artista y los lances de la creación. El presente y el pasado de la encuademación de arte no se ha disgregado. Si bien la presencia de hoy ha roto los tensos lazos de unos preceptos decorativos de eficacia retrospectiva, siguen incólumes, igual que ayer, la obsesión especulativa y los inquietos afanes que pretenden realizar en pequeño aquello que la mente concibió grande en febril exaltación. Después de tanto pelear para salir victoriosos de su ideal empresa ¿qué es lo que ambicionan los artistas encuadernadores de este o aquel país en el momento actual? Exactamente lo mismo que ambicionaron los artistas del tiempo que pasó: Rendir homenaje al libro. Y como postrer galardón concedido a sí mismos, hacer suya tácitamente la divisa ; que el famoso bibliófilo Jean Grolier ‘ estampó en latín al dorso de alguna de sus encuadernaciones: “Portio mea, Domine sit in viventium”, o sea: Que algo de mi, ¡Señor!, quede en la tierra de los vivos.

Emilio BRUGALLA.  La Vanguardia, 21 abril 1963, página 23.

Enquadernació Galván

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »